jueves, 26 de diciembre de 2019

Poetes catalans - La generació literària dels 70 i els viatges – Un poemari de l´escriptor Miquel López Crespí

Poetes catalans - La generació literària dels 70 i els viatges – Un poemari de l´escriptor Miquel López Crespí


Viatges- El maig del 68, Irlanda i la lluita per la llibertat, Lisboa contra el feixisme, Grècia, la Itàlia Roja en el poemari Ls ciutats imaginades (Cossetània Edicions).
XVI Premi Ramon Comas i Maduell de Poesia (Premis Literaris Ciutat de Tarragona 2005)


Es tractava de deixar constància, fragmentària, incompleta com ho és la mateixa vida, d'experiències, viatges, fets contrets, realitats i subjectivitats que tenien una estreta relació amb les ciutats que havia visitat l'autor en èpoques remotes o feia poc i, també, amb les esperances del millor d'una generació, aquella que, a finals dels anys seixanta i començaments del setanta, se sent atreta per les idees de llibertat i justícia social que planaven arreu en la lluita contra la dictadura. Tanmateix, Les ciutats imaginades s'ha anat bastint enmig d'una barreja d'emocions que de forma inconscient traspuen la desesperada marxa de l'home a la recerca d'una antiga i imaginària felicitat per totes les geografies que hem conegut. És evident que l'autor sap a la perfecció que res no trobarà en els decorats que l'envolten a no ser que el seu interior sigui ric en experiències, principis i coneixences. Però davant la fugidesa del temps que s'escola com l'aigua entre els dits sovint retornen, amb ritme furiós, provant d'aturar el riu de sang que brolla de les venes dessagnant el poeta, els homes dempeus, els records més estimats, les accions de la humanitat sencera quan s'aixecava des dels fondals de la misèria, l'oblit i l'esclavatge dient, Prou! (Miquel López Crespí)



No cal dir que en els meus darrers poemaris, i especialment a Les ciutats imaginades, que ha editat Cossetània Edicions de Tarragona, s'accentua la presència insistent i aclaparadora de la tèrbola Dama de Negre, la Innombrable. Ella, la que resta a l'aguait, sorneguera, en el replà de l'escala, tot esperant que el temps faci la seva feina, rient-se de nosaltres, evidenciant amb la seva presència com acaben les nostres estèrils provatures de vèncer el seu poder absolut. Per això aquesta contradictòria urgència per deixar constància escrita, quatre pinzellades damunt el paper en blanc, en un desig intens de retratar amb les paraules adients i mesurades, tot allò que tengué un significat, per molt efímer que pogués ser, en la nostra vida. I també, seríem injusts si no ho féssim, per a deixar alguns senyals de les esperances i il·lusions que alletaren els millors homes i dones de la nostra generació.
El poeta escriu des d'una perspectiva personal ben concreta, sense amagar en cap moment que nota ben propera la vellesa. Finalment, ja sents a prop teu la Dama de Negre, de nit i de dia, a totes hores. És aquí present i cap poder de la terra pot fer variar la seva decisió. Ve a cercar-nos i ja sentim les seves passes que no dissimulen la urgència del desig que la posseeix: segar totes les vides i il·lusions que pot, sense fre, sense cap mena de descans, incansable en la seva tasca destructiva, insaciable sempre.
Els fulls dels calendaris cauen cada volta amb més rapidesa, a una velocitat vertiginosa. Quan ens aturam un moment, en ple brogit de la batalla quotidiana contra malfactors i menfotistes, el combat per la simple supervivència de cada dia, de sobte, amb el cor bategant a mil per hora, t'adones que ja han passat quaranta anys, quatre dècades!, d'ençà aquell dia en què, tremolós, anares a mostrar els primers versos teus, esburbats, a Josep M. Llompart. Respiràvem les darreres conseqüències de la guerra i la postguerra que, pel que posteriorment hem anat comprovant, duren molt més del que aleshores imaginàvem. Groguenca bombeta de pocs vats il·luminant els gastats escalons de l'Editorial Moll del carrer de la Torre del Amor on feinejaven Llompart de la Peña i Francesc de B. Moll, que, a vegades, ens obria la porta i ens conduïa, amatent, fins al despatx del poeta. Senzilla taula gastada pel temps carregada de carpetes i papers, dues velles cadires de bova, prestatges plens de llibres, d'originals i proves d'imprenta per a corregir... Quaranta anys, quantes converses que ha esborrat el temps! La lectura dels meus primers poemes que, recitats per ell, esdevenien quelcom de màgic que ens empenyia a escriure fins a perfeccionar la nostra escriptura primerenca. No serà precisament Josep M. Llompart aquell que, del no-res, bastí la generació d'escriptors dels anys setanta? Cada vegada estic més convençut que va ser ell, amb aquelles xerrades en el despatxet de Can Moll o amb aquelles voluntarioses lectures dels nostres inicials versos, el que, de forma molt dissimula però summament intel·ligent, guià les primeres passes de tants i tants escriptors de la meva fornada.
Llompart no desanimava ningú. Segurament pensava, i no anava gens errat en les seves apreciacions, que havia de ser temps qui digués la darrera paraula en referència a les qualitats d'un escriptor. ¿Quin sentit tenia cercar un nou Ramon Llull, un Kafka reencarnat, un nou Gabriel Alomar de bon començament quan encara s'havia d'anar bastint els fonaments i les infraestructures essencials de la nostra cultura? Els Ramon Llull, els Rosselló-Pòrcel no surten com a esclata-sangs enmig del bosc així, per les bones. Els genis de la literatura solen ser productes de la sedimentació final de cultures amb llargs períodes històrics de funcionament. Ens hauríem de demanar si durant els darrers tres segles havia funcionat normalment la nostra cultura. Ens sembla que tothom convendrà que la situació d'excepció no correspon solament al passat sinó que encara hi és ben present en l'actualitat. Llompart volia grans escriptors per a Mallorca i les Illes, però també volia que al costat dels possibles "genis" hi hagués, com en tota literatura normalitzada, escriptors de segona i de tercera. Ben igual que si la cultura catalana fos la francesa o l'anglesa.
Si Llompart de la Peña hagués tengut la mania persecutòria del nostre comissariat, aquesta necessitat psicòtica de bastir un cànon d'escriptors actuals al marge del sedàs del temps, mai no s'hauria congriat la plèiade d'autors i autores que s'anaren consolidant a partir de finals dels seixanta. Sortosament Josep M. Llompart no es dedicà a enlairar i promocionar quatre exquisits i, segur de la prova definitiva dels anys, el que va fer fou contribuir a crear els fonaments de la literatura catalana a les Illes de finals del segle XX. Fent una simple enquesta entre els escriptors dels anys setanta i vuitanta ho podrem comprovar. Quin de tots nosaltres no vàrem passar pel despatx de l'Editorial Moll on ell feinejava? Quin no va sortir convençut que el que escrivia tenia un sentit, era millorable però anàvem pel bon camí?
Però el mestratge intel·ligent de Josep M. Llompart fa temps que desaparegué d'aquestes contrades. Un personal gens subtil i sovint d'un provat sectarisme prova de substituir-lo. Malauradament aquell home, la seva manera d'entendre la necessària construcció dels nostres fonaments culturals, no ha trobat substitut. És un petit exemple del que enyoram, dels buits que sentim dins nostre, de la nostàlgia que a vegades plana damunt el nostre esperit. No és estrany que pugnem amb totes les nostres forces per a deixar constància dels instants de plenitud que hem viscut en l'adolescència i joventut. Si abans ho hem fet en escrits en forma d'assaig o de memòries, també hem volgut conrear la forma poètica, la més apropiada per a deixar constància de la nostàlgia, els sentiments més profunds. Quina força evocadora la del verb ben trobat, la de la metàfora ben cisellada, la del vers amb les paraules justes i mesurades per a parlar de l'amor, de la vida que va passant, el paisatge, la lluita dels homes, l'esperança en un món més just i solidari! Això és el que ens seduïa i ens sedueix en el moment de posar-nos a la tasca de recuperar les efímeres, però sòlides emocions del passat.
A mesura que els anys han anat avançant, i pens que ho podem constatar en cada un dels poemes que formen Les ciutats imaginades, s'han fet més reals i presents els moments d'intensa felicitat o de dolor que hem viscut. Nostàlgia per un món que s'esvaneix juntament amb nosaltres. Seguretat que potser no quedarà res de les il·lusions que alletaren els anys d'empenta, de feina i de revolta de padrins i pares, si no en deixam constància. Així d'injust i d'inclement és el temps amb els nostres instants evanescents de gaudi i esperança. En el primer poema, en els tres versos inicials que obren el poemari, en un poema titulat "Roma", ja es veu ben clarament quina és la intenció de l'autor i com s'evidencia de bon principi aquest desig ferotge de recuperar els instants feliços. Hores que mai més no tornaran per molt que ho provem amb el nostre dèbil exèrcit de metàfores, de treballades paraules i recerques nocturnes pels diccionaris i els més fondos replecs de la memòria. Presència d'un llunyà i oblidat amor juvenil pels carrers empedrats de Roma, primeres besades al costat de les runes del Panteó mentre un grapat d'al·lots que surten d'escola, encuriosits, ens volten ballant i fent-nos jutipiris. El poema comença així: "Marxar vora teu novament, / sentint dins les venes com bateguen / altíssims reductes de tendresa inexplorada. / Palpar, / amb gest molt lent, / les pedres antigues del Panteó, / venerables. /".
La intenció de l'autor s'especifica igualment en el poema "La neu del Taiget al sol ixent", quan llegim: "S'ha fet de nit. / Fer arqueologia amb els records? / ¿Provar de retrobar les emocions del moment, / les cisellades paraules que pronunciàrem, / cada un dels gests / que s'atansaven apassionadament al voltant dels nostres cossos?". Més que "fer arqueologia amb els records", l'afirmació del segon vers del poema, el que el poeta pretén, sabent com s'esmuny la vida a cada moment que passa, és anar a la recerca de les emocions autèntiques, les "cisellades paraules que pronunciàrem" i, sobretot, tenir ben presents en la memòria "cada un dels gests que s'atansaven apassionadament al voltant dels nostres cossos".
L'autor és ben conscient que aquell món d'il·lusions i sensacions, l'ample univers de la joventut, ha desaparegut, esmicolat per l'embranzida de les estacions. Però el record és una forma de servar el més preuat per al poeta: la primera besada, el batec del cor quan travessaves per primera volta la frontera, els sentiments que poblaven de somnis i juraments per acomplir quan eres davant el mur dels afusellats...
En els poemaris dels quals hem parlat, concretament en El cant de la sibil·la, Calendaris de sal. Temps moderns: homenatge al cinema i en aquest darrer, Les ciutats imaginades, hi ha, com ja he indicat en altres articles, una preocupació especial per defugir qualsevol mena de construcció poètica hermètica o recargolada. Ben al contrari, la feina final de redacció de cada una d'aquestes obres anava enfocada a treballar la paraula i la utilització de la metàfora en una línia de simplificació que obrís el vers a la comprensió més diàfana. Tenc amics del ram de la ploma que fan un treball tot al contrari del que jo he fet a Les ciutats imaginades, per exemple,. Treballen els primers materials simples i comprensibles de les inicials redaccions fins a complicar-ho el més possible amb ajut de gramàtiques, manuals de versificació, diccionaris de la llengua... A vegades pot sortir un "bon producte", no ho negaré, i fins i tot pot arribar a ser comprensible per al lector normal que ha comprat el llibre. Altres vegades, una supèrflua complicació verbal dificulta la comprensió i envolta els poemes d'una pedanteria i falsa autosuficiència que denota l'artificiositat del treball realitzat per l'autor. Moltes paraules; res de contingut. Simple buidor formal.
Es tractava de deixar constància, fragmentària, incompleta com ho és la mateixa vida, d'experiències, viatges, fets contrets, realitats i subjectivitats que tenien una estreta relació amb les ciutats que havia visitat l'autor en èpoques remotes o feia poc i, també, amb les esperances del millor d'una generació, aquella que, a finals dels anys seixanta i començaments del setanta, se sent atreta per les idees de llibertat i justícia social que planaven arreu en la lluita contra la dictadura. Tanmateix, Les ciutats imaginades s'ha anat bastint enmig d'una barreja d'emocions que de forma inconscient traspuen la desesperada marxa de l'home a la recerca d'una antiga i imaginària felicitat per totes les geografies que hem conegut. És evident que l'autor sap a la perfecció que res no trobarà en els decorats que l'envolten a no ser que el seu interior sigui ric en experiències, principis i coneixences. Però davant la fugidesa del temps que s'escola com l'aigua entre els dits sovint retornen, amb ritme furiós, provant d'aturar el riu de sang que brolla de les venes dessagnant el poeta, els homes dempeus, els records més estimats, les accions de la humanitat sencera quan s'aixecava des dels fondals de la misèria, l'oblit i l'esclavatge dient, Prou!
En el segon poema del llibre, el que porta per títol "La recerca de l'imprevist", podem trobar, talment un manifest que exposa de forma clara i llampant el desig de l'autor, les motivacions, el significat del llibre editat per Cossetània Edicions. Diu el poema: "Vet aquí la presència encegadora de les ciutats que hem visitat, / les primaveres de vent càlid colpejant el rostre, / la neu d'Irlanda acompanyant la nostra retina sense descans. / Sent encara els grills amagats en el racó més arrecerat de l'estiu, / la boirina d'una Venècia eternament inundada. / La pluja ens colpeja quan caminam per un París silenciós / a la recerca dels enfonsats somnis de Chopin i George Sand. / Aleshores la consigna era no mirar mai més enrere, / continuar el viatge a la recerca de l'imprevist. / Es tractava d'aconseguir que, / almanco, / canviàs la naturalesa immutable / del món que ens alletà d'infants, / el cel, / els camins, / els homes i dones que trobàvem al davant.".
A Les ciutats imaginades hi ha referències concretes a molts dels indrets visitats per l'autor. El nom d'una ciutat, d'un carrer, d'un monument, d'una església... A unes ciutats hi vaig estar molt temps. En unes altres només hi vaig romandre el temps efímer que hi passa un turista quan hi va de vacances. En algunes, al contrari, hi vaig deixar part de la meva vida, ja que als carrers, a les places d'aquests pobles i ciutats que conegueren els anys més feliços, o imaginàriament feliços del poeta, s'esdevengueren fets cabdals en la vida personal de l'autor. Un poemari, doncs, amb la presència dels amors viscuts, dels amics i familiars esvanits en el temps... Una època, també, de viatges quasi clandestins a la recerca de llibres i revistes amb els quals alimentar la set de llibertat i de cultura d'uns joves mallorquins que acabaven de complir divuit, dinou o vint anys.
Aleshores marxar de viatge, fugir per uns dies del tancat ambient opressiu d'una capital de províncies en poder dels vencedors de la guerra civil, amb la presència omnipotent de la Brigada Social del règim franquista, era, indiscutiblement, penetrar en una galàxia de llibertat. Aquella antiga sensació de deixar endarrere els tricornis de la Guàrdia Civil a la frontera, queda reflectida en els primers versos del poema "El color ardent", on podem llegir: "En deixar darrere l'obscura frontera enfilferrada / tot mudava al nostre entorn. / Com si algú molt poderós ens hagués arrencat de les tenebres / d'una manotada, / amb la força d'un furient huracà. / Et mirava als ulls sense arribar a creure / que existís la possibilitat de fugir".
La fugida a la recerca de no se sap quina mena de paradís perdut. Qui sap si anar a la recerca de la llibertat perduda l'any 1939 amb la victòria militar de la burgesia i el feixisme. Cap a mitjans dels anys seixanta ja havíem patit en pròpia carn les urpades de la repressió feixista, tortures i detencions per part de la Brigada Social i, com el pare i els oncles quan lluitaven amb les armes en la mà per la llibertat, ja sabíem a quina trinxera havíem de combatre tot el que ens restàs de vida.
Maig del 68. L'optimisme que posseeix l'esperit del jovent regnava arreu i semblava que cap núvol de tempesta podria marcir aquella esplendent joventut molt lluny encara dels primers símptomes de la vellesa i el desencís. L'amor hi era, radiant, al costat nostre, i res podia presagiar encara la lenta agonia de promeses i juraments. Com llegir en el poema "Tot tenia un sentit exacte": "La teva boca era un brillant símbol lliurat a excitants / divinitats capbussades en la fondària de les ones, / badant-se com els pètals de les roses.".
Heràclit, François Villon i Jorge Manrique, com diuen Xavier Macià i Núria Perpinyà en el llibre La poesia de Gabriel Ferrater (Barcelona, Edicions 62, 1986) "son alguns dels molts poetes i pensadors que han estat preocupats pel pas inexorable del temps, o dit altrament, pel seu caràcter furiosament efímer" (pàg. 77). Però deixar constància de la desintegració del temps, de les persones, de les idees que havien de trasbalsar el món, recrear aquesta fugacitat, provar de recuperar, sempre inútilment, mitjançant el conreu de la paraula, el caramull de sentiments i emocions que alletaren la nostra joventut, no és una tasca senzilla ni basta sentir fortament el pes de la nostàlgia per a escriure poesia, plorinyant davant l'avenç inexorable de les manetes del rellotge. Som en el moment precís de trobar la forma adient, la paraula justa i exacta per a bastir la senzillesa del verb, per construir aquella experiència útil als lectors i qui sap si universal. Aquesta és la tasca fonamental de l'autor que, segur del seu ofici, ha de treballar la llengua talment l'argenter treballa l'or i la plata. Tota la resta, tot el que no sigui anar per aquest camí, serà potser un caramull de bones intencions més o manco ben escrites però només això: bones intencions literàries.
Que el poeta s'aferri al passat, seguint el tòpic de "qualsevol, temps passat va ser millor" anant a la recerca, com aquells antics cercadors d'or del "paradís perdut", potser és un tòpic literari. No ho negaré. Un tòpic al qual han recorregut tots els escriptors d'ençà que el món és món. En molts dels poemaris que tracten aquests temes trobarem sempre, com a Les ciutats imaginades, una immersió en l'adolescència i la joventut. Quan hom escriu, conscient dels matemàtics cicles de l'existència, sent aquesta amarga percepció de la lenta, però segura destrucció de la vida. La vida personal de l'autor, la vida de la família, la vida dels pobles i de les societats que ens han fet tal com som. Podrem pensar que tanmateix, malgrat la mort de les persones, la Vida, en majúscules, o l'existència dels pobles, malgrat les guerres, l'opressió i els dictadors, sura sempre. No obstant aquesta constatació, una realitat evident, el cert és que sentir com la senectut personal arriba lenta, implacable, és força dur. I, per molt que ens puguem il·lusionar pensant que la Vida reneix en cada una de les persones que neixen al costat, ningú pot obviar el dolor estrictament personal que comporta veure, sentir, patir la mort dels teus, constatar la teva pròpia decadència física. És precisament la constatació ben real que mai més no tornarà aquell paradís perdut de la joventut, el motor que impulsa la creació. Poesia, doncs a la recerca del tòpic però ben real "paradís perdut". Poesia a la "recerca del temps perdut", com va provar de fer de forma magistral i inigualable Marcel Proust amb les seves novel·les.
En el llibre Les ciutats imaginades la joventut de l'home és contemplada sovint com un camí obert a totes les possibilitats. Ho podem veure en el poema "Estació d'Austerlitz", on hom recorda els lluminosos dies de Maig del 68, els amors juvenils, els viatges, les manifestacions amb gents d'uns altres països lluitant per les mateixes idees i principis que ens sostenien i ens impulsaven a continuar sempre endavant... Aquests versos diuen: "Aleshores érem plens d'esperances i ens bastava sentir / les llambordes parisenques sota els peus per a pensar / que mai no arribarien les encarcarades hores submergides, / el punyent aldarull de tants dies agònics, / la nit que mataren Puig Antich.".
El poemari Les ciutats imaginades vol deixar constància de les sensacions tengudes en algunes ciutats visitades per l'autor i de les quals li han quedat uns records perennes. Es tracta de reviure amb la memòria aquells moments de joiosa nostàlgia que el temps va escombrant a poc a poc. En els poemes podrem trobar la presència concreta de París, Londres, Roma, Atenes, Venècia, Dublín, Belfast, Derry, El Caire, Saqqarà, Moscou, Lisboa... La presència de les ciutats, dels indrets estimats per l'autor... Hi ha igualment una evident similitud amb la forma i el contingut del poemari El cant de la sibil·la. No endebades ambdós llibres han estat escrits en la mateixa època.
En el llibre que ha editat recentment Brosquil Edicions del País Valencià, El cant de la sibil·la, eren Mallorca i els paisatges de la infantesa els protagonistes essencials de la majoria de poemes. Tanmateix, els records, inexorablement, et portaven a altres indrets, a altres contrades amb idèntica o superior càrrega de sentiments i evocacions que els indrets mallorquins. Per això, i de forma quasi simultània, s'anaven congriant els poemes dedicats a Lisboa o París, a Roma o Atenes, al Caire o Venècia. En un determinat moment, després d'anys i més anys d'anar acumulant poemes, vaig decidir-me per bastir dos poemaris amb temàtiques una mica diferenciades. Tanmateix l'alè vital que viatja per les pàgines dels dos llibres és el mateix. Si s'analitzen amb cura aquests poemaris es veurà que, de la feina feta en aquells anys, podrien haver sortit dos llibres amb una perfecta mescladissa de temes i situacions. L'opció que vaig escollir era una entre moltes i no vol dir que fos la més encertada. Separar els poemes per les temàtiques i continguts no vol dir que sigui el millor sistema per a construir un poemari dens i coherent. No. Senzillament, fent ús de la llibertat creativa, qui sap si una de les poques que ens resten!, vaig fer aquesta opció com n'hauria fet una de diferent i per això, de la feina de selecció, anaren sortint els llibres que he escrit al llarg d'aquests darrers anys: El cant de la sibil·la. Temps moderns: homenatge al cinema, Calendaris de sal (inèdit encara en aquests moments) i Les ciutats imaginades.
Però no tot són ciutats pels carrers de les quals el poeta hi ha caminat, s'ha manifestat, ha fet l'amor o ha plorat al costat d'algun d'aquells llunyans amors juvenils. En el llibre hi ha també la presència de les ciutats de la memòria, les ciutats del passat, aquelles que palpitaven en un temps en el qual encara no havia nascut l'escriptor però que, temps i ciutats, formen part de l'imaginari del poeta talment fos la Irlanda real, la viscuda per l'autor del poemari a finals dels seixanta o el Londres i la Venècia de començaments dels setanta. Hi ha uns versos que ho deixen tot ben indicat. En el poema "Va ser com si pronunciassis un conjur" llegim: "Ara caminàvem per la ciutat en flames / de la nostra imaginació desfermada.". I, un poc més endavant, es pot anar aprofundint en la intenció de l'autor: "Talment com si en lloc d'agafar el tren / haguéssim pujat dalt un estrany giny que ens portava / a una nova dimensió del temps i de l'espai". En resum, són viatges imaginaris a situacions i indrets que han condicionat i condicionen encara l'existència de l'autor: el París de la Revolució de 1789 o de la Comuna de 1871 sense mancar-hi el Moscou de l'any 1917, quan semblava que el món, com diu la lletra de la Internacional, havia de canviar de base i els que avui no són res demà serien tot.
Aquest imaginari viatge al París de la revolució del segle XVIII el podem trobar en el poema "Va ser com si pronunciassis un conjur". De cop i volta, de forma sobtada, el lector que tengui l'esperit obert i l'ànim disposat per a fruir de les propostes que hi ha en el poemari es pot trobar enmig de la gran revolució parisenca. S'hi diu: "El roig sol naixent il·lumina la sorollosa festa del poble. / Dringadissa de luxoses vaixelles trencades. / Hi ha sorprenents balls d'al·lotes nues, / capcinejant, / indicant el camí. / Els crits de 'A la Bastilla!' fan tremolar les parets de les cases".
La tensió dels versos ve donada precisament per aquest llarg i profund viatge envers el passat, envers una realitat a voltes autèntica i altres irreal. Una realitat a voltes procedent del món dels somnis i dels desigs. El que són ben reals són els evanescents moments de felicitat que l'escriptor vol que hi restin reflectits. Potser, és un pensament subconscient, però que condiciona el poemari, tots els poemaris escrits aquests darrers anys. I tot això malgrat que el poema "Record de Saqqarà" palesa la inutilitat de l'intent quan llegim: "Vana provatura de recapturar el temps esvanit / amb tot de metàfores apreses als llibres i una munió d'imprecises paraules / esclatant sorollosament damunt aquests fulls.". Versos escrits en moments de forta melangia i sobtat pessimisme. ¿Els resultats final de la feina poètica de prop de quaranta anys, la vida d'un escriptor es redueix, doncs, a constatar la "vana provatura" de recapturar el temps esvanit "amb tot de metàfores apreses als llibres i una munió d'imprecises paraules"?
I és precisament aquest combat dialèctic contra la presència de la Dama de Negre, la Mort, la impossibilitat de detenir la roda del temps en el moment exacte de la joventut i la felicitat, el que tanmateix dóna sentit a la vida i a l'existència del poeta. De la lluita per recapturar el passat, del treballós feinejar amb les metàfores i les "imprecises paraules" surten les obres que han servit, com a trinxera contra la destrucció programada, per a resistir l'endemesa enemiga, l'avenç de les manetes dels rellotges, les malifetes de cínics i menfotistes, el tèrbol exèrcit dels servils que han fet malbé les esperances del meu poble i del temps que em va ser donat per a viure.
Les ciutats imaginades, com abans El cant de la sibil·la, Temps moderns: homenatge al cinema o Calendaris de sal són part, els fonaments essencials, del mur que, per a servar il·lusions i bellesa, esperances i promeses, els juraments que mai no hem volgut trair, hem anat bastint al llarg dels anys. Fonaments de la resistència com abans havien estat els poemaris Les Plèiades, Els poemes de l'horabaixa, Llibre de Pregàries, Tatuatges, El cicle dels insectes, Planisferi de mars i distàncies o Un violí en el crepuscle.
Finalment ens adonam que hem viscut per a salvaguardar les dèbils empremtes de la nostra fugissera presència sobre la terra. "Et record a Saqqarà / caminant descalça / sobre l'arena del desert que ha envaït els antics temples, / les tombes excavades en la roca calcària.". O, com escrivim en el poema "Intuint la mar al fons dels teus ulls": "Caminar senzillament a l'atzar intuint la mar al fons dels teus ulls. / No saber res de les hores quan ens aturam sota els xiprers / i et veig el pit tremolant sota la camisa humida per la suada.".
Escriure, talment participar en una batalla contra el temps que marceix les roses, desfà les més belles promeses i juraments. Com sentir el batec de la sang dominant venes i nervis en les primeres i llunyanes enrampades del plaer: "És el formigueig del plaer pujant per l'espinada, / els llavis mormolant paraules en inintel·ligibles idiomes desconeguts".
Però crec que seria bo precisar que malgrat la nostàlgia pel temps esvanit, mai no hem deixat de banda els principis de justícia, llibertat i dignitat amb els quals ens alletaren els homes i dones que, malauradament per a la pàtria, perderen la guerra. La reflexió íntima i personal fent referència a les vivències amoroses, als viatges, als amics que ens han ajudat a resistir fins el dia d'avui, són una realitat que l'escriptor palesa a cada pàgina de Les ciutats imaginades i de molts dels altres poemaris publicats aquests darrers anys. Malgrat que, en una lectura apressada del llibre, pugui semblar que són allunyats de qualsevol intenció cívica, no és així ni molt manco. Ho podem constatar en el poema "El formigueig del plaer" on el poeta descobreix al lector els motius de les fugides i escriu, tot explicant l'origen primigeni d'alguns d'aquells viatges: "Pels racons més inversemblants dels carrers que trepitjam / cercam indicis, / rastres concrets que ens permetin saber / on neixen les emocions, / els poderosos càntics on fructifica la revolta".
Vet aquí la motivació, el nucli de moltes de les accions del poeta al llarg de breu temps que li va ser concedit damunt la terra. Els poemari Les ciutats imaginades no vol ser, ni molt manco, un catàleg de lamentacions, l'acurada expressió del plorinyar d'un vell recordant els dies joiosos de la seva joventut. Evidentment els poemes que conformen el llibre evoquen el passat, els amors i desamors que ens han agombolat, el record dels familiars desapareguts, juntament amb llurs idees i il·lusions, en els grans forats negres dels calendaris. Però evidenciant la presència final de la Mort, l'arribada de l'Oblit més i més fosc, també volen deixar constància de la perenne actualitat de la Revolta malgrat dècades de traïdes i tones d'estèril desencís promogut pels vencedors.
L'autor no vol oblidar res, no "passa de res", no creu ni ha cregut mai que el component cívic de la poesia hagi estat "superat" com afirmen tots aquells que critiquen i silencien Salvador Espriu, Vicent Andrés Estellés, Pere Quart, Josep M. Llompart, Miquel Martí i Pol, Celaya, Blas de Otero o Maiakovski, per dir solament uns noms prou coneguts i importants, dient que són expressió d'un "desfasat realisme". Quines ximpleries per a amagar la buidor i la reacció cultural i política!
Llegint Les ciutats imaginades ens adonarem com mai, en cap dels poemaris escrits, el poeta ha baixat la guàrdia ni ha cedit als cants de sirena dels postmoderns. Aquesta afirmació la volem deixar ben aclarida per tal que no hi hagi cap mena de dubte ni confusió. En arribar a Dublín, el primer que fèiem era anar per uns moments als indrets on moriren, defensant la llibertat, els rebels que comandaven James Connolly i Michael Collins. O, a Barcelona, en el Fossar de les Moreres, saber exactament d'on venim i on volem anar. Lluís Companys, torturat i afusellat al castell de Montjuïc. Lluís Companys i milers de patriotes i antifeixistes arreu de l'estat i arreu del món. Una presència inquietant, la seva, la de tots els homes i dones que, lluny de cap mena d'egoisme, han donat el més valuós d'ells mateixos, la seva vida, en la lluita per una humanitat nova, per un món sense injustícies socials ni opressions nacionals.
Com, em deman, no havíem de servar un record emocionat en llur memòria? Els versos finals del poema "Els plànols de les ciutats perdudes" ho deixen ben explicat: "Sobtadament, / retornant de la letargia / de tants hiverns desconcertants, són aquí de nou, / llurs siluetes fonedisses a la cua de l'autobús, / caminant al nostre costat.".
Es tracta de reivindicar, evidenciar la forta càrrega d'il·lusions, rebel·lió i utopia militant que posseí la generació de joves dels anys seixanta i setanta, hereva de totes les generacions de lluitadors que ens precedí. En els versos de "Viatge a la Comuna" el poeta concreta quin era i és el seu món cultural i polític. L'autor mai no amaga d'on procedeix, de quina història se sent hereu, quin són els seus i qui són els enemics. ¿O no és una declaració de principis anar a posar un ramell de flors al mur del cementiri de Père Lachaise on la burgesia francesa afusellà els homes i les dones que aixecaren per primera vegada la bandera roja del proletariat universal? Recordem els versos finals del poema: "Novament l'endiumenjada presència de Louise Michel / i Eugène Pottier, / de Jules Vallès i Paul Verlaine, / de Rimbaud i Victor Hugo".
Tanmateix... ¿podríem escriure un poemari sense aquesta mena de referències als esdeveniments històrics que ens condicionaren i condicionen encara? Com separar el món personal del poeta de la realitat que l'ha fet fer ser com és? Quina mena de monstre seria aquell escriptor que s'hagués sotmès a aquesta mena de lobotomia? Com deixar de banda la presència de tot el món cultural i polític que ens ha ajudat a alimentar les bateries de l'esperança i de la il·lusió? O no hem bategat per les idees de la llibertat i la justícia social amb la mateixa força i intensitat que ho hem fet pel nostre primer amor, per servar els pètals de les roses? Per això, com hem escrit una mica més amunt, en el poema "Viatge a la Comuna", l'autor de Les ciutats imaginades no amaga ges ni mica les seves intencions quan, un matí qualsevol, en arribar a París, el primer que fa és caminar pels estrets carrerons del cementiri de Père Lachaise "amb ramell de flors vermelles a les mans, / avançant enmig de les tombes de Chopin i Balzac, / Rossini i Colette, / Flaubert i Édith Piaf", demanant-se, enmig de la grisor del present: "On trobar la tomba dels federats, / el record desesperadament lluminós / d'aquells que ens precediren en el combat?".
Les ciutats imaginades és també aquesta reivindicació dels principis i molts dels personatges històrics que han volgut enterrar pels epígons de la buidor postmoderna. ¿O és que l'exemple que significa i significarà sempre la revolta de les Germanies, la resistència patriòtica catalana a la invasió espanyola borbònica, la lluita dels homes i dones en la Gran Revolució Francesa o de la Comuna, del 1917 soviètic, de la revolta dels Consells a Berlín i Hongria en els anys dinou i vint del segle passat, la resistència dels pobles de l'estat al feixisme en temps de la guerra civil revolucionària dels anys 36-39 ja no signifiquen res? Ni les idees de Marx, Gramsci, el Che, Paul Nizan o Franz Fanon? Tot s'ha de llençar als fems com va fer el nazifeixisme, la CIA i l'imperialisme ianqui, els postmoderns actuals? Allende no va existir mai? ¿La primavera lluminosa del Maig del 68, les multituds expectats i combatives de Praga contra els tancs soviètics, la Lisboa revolucionària de 1974, aquella ciutat en flames, la Gasteiz dels consells obrers i estudiantils de 1976... foren un somni inexistent producte de la "propaganda marxista", la "conspiración judeo-masónica"? Ningú no va sortir a pintar les parets de Ciutat per provar de salvar la vida de Salvador Puig Antich? ¿Qui no vol recordar i per què no vol recordar l'esforç, la lluita dels millors homes i dones de la nostra generació, de les generacions que ens precediren, de les multituds revoltades arreu del món a través de la història o ara mateix?

lunes, 16 de septiembre de 2019

La generació literària del 70 en el segle XXI - Sa Pobla en la literatura catalana contemporània – Articles de Jaume Vicens (dBalears), Pere Rosselló Bover (VilaWeb), Eduard Riudavets Florit (revista Iris de Menorca) i Clara Ferrer (Última Hora)

La generació literària del 70 en el segle XXI - Sa Pobla en la literatura catalana contemporània – Articles de Jaume Vicens (dBalears), Pere Rosselló Bover (VilaWeb), Eduard Riudavets Florit (revista Iris de Menorca) i Clara Ferrer (Última Hora)


Sa Pobla en la literatura catalana contemporània –

Articles de Jaume Vicens (dBalears), Pere Rosselló Bover (VilaWeb), Eduard Riudavets Florit (revista Iris de Menorca) i Clara Ferrer (Última Hora) -

Un hivern a Lluc (El Tall Editorial) – La Mallorca rural, anys 50 - Per Jaume Vicens | (dBalears) -

Segons ens diu l’autor, deixar constància dels noms i malnoms és una feina urgent, també recuperar els fets que encara recordam; la parla, una manera de determinar la realitat d’aquell temps. Un hivern a Lluc també és un homenatge a una generació de mallorquins que encara contaven rondalles a les generacions successives; reconeixement als padrins que transmetien l’accent, el to de veu, els registres més personals de la llengua; els costums i les tradicions. López Crespí fa un retrat de persones que amb un gran sacrifici i molta de feina aixecaren una terra erma. (Jaume Vicens)

En el seu darrer llibre, titulat Un hivern a Lluc, publicat el mes de maig passat per edicions El Tall, Miquel López Crespí fa una bona transcripció material, social i anímica, d’allò que va ser el santuari d’Escorca durant els anys seixanta del segle passat. Crec que ja hem dit altres vegades que l’escriptor pobler deu ser qui ha descrit més extensament la història política de Mallorca dels anys immediatament anteriors a la denominada transició democràtica. En aquesta ocasió hi torna, hi afegeix informació i també insisteix en alguns aspectes, segurament perquè els considera rellevants.
Un hivern a Lluc evoca el que va ser la resistència antifranquista a Mallorca durant els anys 60. El llibre ens mostra quins varen ser el principals protagonistes, segurament no tots. Segons la nostra opinió, aquest nou relat, més que una novel·la històrica, és la descripció d’un altre episodi de caràcter autobiogràfic. Un apartat que també és interessant del llibre és el retrat de la seva família, pagesos benestants de part de mare, i la descripció de sa Pobla més rural. No debades, López Crespí fa part de la darrera generació de mallorquins que han vist in situ com els pagesos conreaven la terra, sembraven, segaven i batien el blat.
De pagesos ho eren els padrins i repadrins, ens diu l’escriptor. Ell encara va regar amb càvec, va llevar herba amb un xipó. Va ajudar a traginar algues de la platja d’Alcúdia fins a sa Pobla per abonar el camp. Sap què és treure patates amb uns gavilans, escollir les més bones per a l’exportació, guardar el patató per fer el menjar dels porcs. Patató i figues mesclades amb segó i gra. Pujar l’escala per collir les figues, ajudar la padrina per a convertir-les en fruita confitada. Va ser a temps de tenir cura del cavall en haver arribat l’hora de batre les mongetes o les faves a l’era; conduïa les regnes quan controlava les voltes de l’animal amb el rodet de pedra. López Crespí ens conta que acompanyava el padrí a la revisió de la patata que es feia a la plaça del Mercat.
Una bona aportació a la nostra memòria històrica també és el relat de quan tallava patates per sembrar i les posava al solc. La sembra de mongetes d’aquell temps amb la padrina perquè les mongetes duien una feinada; no bastava segar i batre, després s’havien de triar i llevar les pedretes. Aquest treball es feia a la portassa de les cases, l’indret on es guardava el carro, els ormejos d’anar a marjal. Desgranar el blat de les índies era feina llarga, llevar la closca de les ametlles. Durant aquest temps les dones cantaven les cançons del camp, les gloses, les tonades de la feina.
Segons ens diu l’autor, deixar constància dels noms i malnoms és una feina urgent, També recuperar els fets que encara recordam; la parla, una manera de determinar la realitat d’aquell temps. Un hivern a Lluc també és un homenatge a una generació de mallorquins que encara contaven rondalles a les generacions successives; reconeixement als padrins que transmetien l’accent, el to de veu, els registres més personals de la llengua; els costums i les tradicions. López Crespí fa un retrat de persones que amb un gran sacrifici i molta de feina aixecaren una terra erma.
El llibre també inclou una mica de repàs històric dels qui foren els pioners, a partir de mitjan segle XIX, del progrés rural vilatà i de tot el que s’ha perdut amb la intromissió turística. A casa érem pagesos benestants, però sempre vaig veure tothom fent una feinada, diu l’escriptor. La saviesa popular: «De feia temps en el forn es cremava intensament fusta de pi mesclada amb branques de figuera. La repadrina deia que un poc de llenya de figuera i olivera esmorteïa la flaire del pi i donava al pa un gust especial. El pa era situat en un lloc adient, una mica allunyat del caliu. Pa moreno, la repadrina li havia fet uns talls per aconseguir que la calor penetràs a fons dins la pasta. El pa durava una setmana sencera i era igual de bo el primer dia que el darrer.»
La descripció del casalot del carrer de l’Escola, sense aigua corrent. Tota l’aigua que es necessitava per al manteniment de la casa i dels animals es treia a força de poals. Les cuines de la casa, emblanquinades cada any per mor del fum del foc de llenya. Les grans piques de rentar antiquíssimes, possiblement del segle XVII. Encara els necessaris llums d’oli al costat de les foganyes. Els mobles, les vànoves de seda dibuixada i de llana d’ovella. Els canelobres de bronze i els quadres de finals de segle XIX d’antigues pageses, esdevingudes benestants a força de renúncies, feina i sacrificis, lluint, orgulloses, botonades d’or, anells i polseres, collars. I el plany de l’escriptor de sa Pobla: «Quina llàstima que entre aquella munió d’avantpassats no hi hagués cap narrador, una persona que pogués deixar constància escrita d’aquells fets familiars, d’aquells esforços per sortir de la misèria.»
10 setembre 2019 (dBalears)



Narrativa insular - Un hivern a Lluc (El Tall Editorial) de Miquel López Crespí

Tot i la curiosa causalitat que motiva el “viatge” i l’especial personalitat del protagonista, en el qual ja s'entreveuen els trets essencials del jo adult, el llibre no es pot desvincular de tota una tradició de la literatura autobiogràfica mallorquina que arranca amb La minyonia d'un infant orat, de Llorenç Riber, al qual s'han afegir títols com De com era infant, de Rafel Ginard, Entre el caliu i la cendra, de Guillem Colom, o Caramells de l'alba, d'Antònia Ordinas. La infantesa, sens dubte, esdevé un paradís perdut, precisament perquè el distanciament temporal permet fer-nos veure aquell moment amb els ulls de la nostàlgia. El fet de ser un temps irremissiblement esvaït, emmarcat en un espai determinat, clou i cohesiona el relat. (Pere Rosselló Bover)

Per Pere Rosselló Bover, catedràtic de la Universitat de de les Illes Balears (UIB)

A Un hivern a Lluc (2019) Miquel López Crespí ha dut a terme un experiment que consisteix a hibriditzar diversos gèneres literaris. Des del punt de vista genèric el llibre és una combinació de memòries autobiogràfiques, reportatge històric i novel·la, sense que sigui fàcil determinar el grau de cada un dels ingredients d'aquesta amalgama. El denominador comú d'aquesta barreja és la recuperació de la memòria, atès que és també la columna vertebral de la identitat. D'aquesta manera el jo individual i el nosaltres col·lectiu queden també sintetitzats. I la recuperació del passat individual es concreta en un moment de la infantesa, paral·lel als anys de la postguerra, que formen part de la memòria col·lectiva. Però aquesta barreja també deixa sense efecte la demanda d’una veracitat absoluta i dóna pas a una presentació dels fets en què la veritat és més bé relativa.
Tanmateix l'objectiu del llibre –del qual ja coneixíem alguns fragments que havien estat inclosos a Visions literàries de sa Pobla (2018)— és narrar una experiència de l'adolescència, que esdevindrà essencial en la construcció de la personalitat de l'autor-narrador-protagonista. D’aquí les semblances del llibre amb la novel·la d’aprenentatge, el bildungsroman, i també amb la literatura de viatges, que narra un trajecte exterior que es converteix en un viatge interior i que, per tant, provoca una metamorfosi del jo. Per això el títol remet a un clàssic de la literatura de viatges: Un hivern a Mallorca, de George Sand, autora sobre la qual López Crespí va escriure dues novel·les i un bon nombre d'articles. Tant en Sand com en el nostre escriptor el viatge es converteix en una experiència d'allunyament del món exterior i de fuita de la civilització, que fa possible la trobada amb el jo més íntim.
Com en tota la literatura autobiogràfica, l'escriptor ens vol donar una imatge de si mateix. És inevitable. Així, a Un hivern a Lluc l'al·lot protagonista és ja un lluitador antifranquista, tot i ser encara un estudiant de quart de batxillerat, segons els plans d’estudis d’aquella època. Els esdeveniments el porten a simular una malaltia, la qual cosa el conduirà a passar una temporada a Lluc, apartat del col·legi, dels seus amics i amb la companyia protectora de l'àvia. Tot i la curiosa causalitat que motiva el “viatge” i l’especial personalitat del protagonista, en el qual ja s'entreveuen els trets essencials del jo adult, el llibre no es pot desvincular de tota una tradició de la literatura autobiogràfica mallorquina que arranca amb La minyonia d'un infant orat, de Llorenç Riber, al qual s'han afegir títols com De com era infant, de Rafel Ginard, Entre el caliu i la cendra, de Guillem Colom, o Caramells de l'alba, d'Antònia Ordinas. La infantesa, sens dubte, esdevé un paradís perdut, precisament perquè el distanciament temporal permet fer-nos veure aquell moment amb els ulls de la nostàlgia. El fet de ser un temps irremissiblement esvaït, emmarcat en un espai determinat, clou i cohesiona el relat.
En aquest cas, però, la idealització a què el tema de la infantesa perduda sol conduir queda contrarestada per la visió crítica del món opressor de la postguerra i per la memòria viva de la repressió durant la guerra civil. Aquí el record del passat, introduït sobretot per l'àvia, es barreja amb el present del sojorn, evocat pel narrador des de la perspectiva de l’adult. Ni tan sols recloure's en un lloc apartat i idíl·lic com Lluc als anys 60 permet al protagonista lliurar-se de l'ombra persecutòria del feixisme, que és representat per les sinistres germanes Gelabert.
Com en tot llibre de viatges o com en tota autobiografia, Un hivern a Lluc és el relat d’una descoberta, de l’inici d'un camí. És l’entrada al món dels adults, marcat pels fets de la guerra civil i de la repressió franquista, que el protagonista ja coneix pel que li ha contat l’àvia. Però també és la descoberta de la vocació d'escriptor, intuïda només aleshores per les migrades lectures que la censura permetia. Una vocació que ara, passats ja més de cinquanta anys, ha donat un fruit abundant i de qualitat, amb una llarga llista d'obres que Miquel López Crespí ha aportat per a les nostres lletres.
Pere Rosselló Bover (16-VII-2019)



La premsa de Menorca (Iris) i la novel·la de Miquel López Crespí Un hivern a Lluc (El Tall Editorial) -


UN HIVERN A LLUC (El Tall Editorial)

Potser ara és el moment de comentar-vos que, malgrat Un hivern a Lluc és un llibre amè, engrescador, que fa de bon llegir, és també una novel·la de gran complexitat, una mena de mosaic format a partir d’antigues narracions, poemes, articles periodístics i records personals que, confluint en un tot comú, ens permeten conèixer la Història, amb majúscules. (Eduard Riudavets Florit)

Per Eduard Riudavets Florit

“ Recuperar les hores del passat? És possible que tot plegat sigui una inútil provatura de servar els moments de la vida que consideram importants.”

He volgut, ben conscientment, començar la ressenya d’aquesta setmana amb una cita textual del llibre que avui comentarem. Un hivern a Lluc, de Miquel López Crespí. El motiu és obvi per a qui mínimament coneix l’extensa obra de López Crespí. Perquè amb les seves novel·les, els seus assajos i fins i tot amb els seus poemes ens demostra que sí és possible recuperar les hores del passat, que és possible i a més necessari. Ens deixa clar que l’oblit i el silenci són els alcavots de la injustícia.
Deixem clar llavors que en absolut Un hivern a Lluc és una inútil provatura, ben al contrari l’autor aconsegueix amb escreix servar els moments de la vida que consideram importants.
Perquè, sens dubtes, aquesta novel·la està teixida a partir dels records. Uns mesos passats al monestir mallorquí de Lluc són l’eix central de la narració però no esperem una mena de crònica descriptiva dels dies passats a aquest indret cabdal per a la cultura mallorquina.
López Crespí va força més enllà, i des de Lluc ens porta a conèixer no només la història personal sinó també la història col·lectiva d’un poble que ha viscut i patit, que ha encertat i errat, que ha sabut lluitar però també ha sabut superar la desfeta. Un poble, el mallorquí, que malgrat traïdories i humiliacions, renúncies i enganys, segueix dempeus.
Potser ara és el moment de comentar-vos que, malgrat Un hivern a Lluc és un llibre amè, engrescador, que fa de bon llegir, és també una novel·la de gran complexitat, una mena de mosaic format a partir d’antigues narracions, poemes, articles periodístics i records personals que, confluint en un tot comú, ens permeten conèixer la Història, amb majúscules.
Així no me’n puc estar d’assenyalar que per les pàgines d’aquesta novel·la s’hi passegen Aurora Picornell i les roges del Molinar, Matilde Landa i Julián Grimau, que tot llegint-la hi podem viure la brutal repressió del feixisme i la dissortadament malaguanyada expedició d’alliberament del capità Bayo...
“ L’arribada a Menorca, abans de marxar cap a Mallorca, havia estat apoteòsica. Ens rebien com a germans, ens convidaven a menjar i dormir a les cases...Tota la vida he servat a la memòria la bulla d’aquells dies.”.
Podria seguir enfilant escenes, n’hi ha abastament, però no cal. Només afegir que així mateix hi trobem reflexions literàries, narracions de lluites antifranquistes, referències cinematogràfiques, dures descripcions sociològiques... un univers que des de Mallorca, des de Lluc, ens explica i ens fa pensar, se’ns dóna a conèixer i ens interpel·la...
He escrit més d’una vegada que l’oblit és l’únic pecat que no ens podem permetre. En la meva humil opinió, contra aquest pecat – sovint interessadament provocat- López Crespí esmola les seves eines. Un hivern a Lluc és, a més d’una gran novel·la, una crida contra el gran teatre que s’ha bastit, a això que anomenen Espanya, a partir de tantes i tantes traïcions. Però no hem de perdre l’esperança, potser cal fer nostra una frase de l’autor: “Decidirem plantar cara malgrat la lluita era desigual”. Això mateix.
Rebut el 19-VII-2019



Novetats editorials: Un hivern a Lluc (El Tall Editorial) - Última Hora entrevista l´escriptor Miquel López Crespí

La Mallorca “ya desaparecida” en el nuevo libro de Miquel López Crespí: Un hivern a Lluc (El Tall Editorial) -

El autor regresa a la actualidad editorial con Un hivern a Lluc, con el sello El Tall, que aúna novela y libro de memorias. - Esta publicación está basada en un dietario que este veterano autor escribió a sus 14 años en Lluc.

Per Clara F. Capó (Última Hora)

Miquel López Crespí (sa Pobla, 1946) es uno de los autores más prolíficos de nuestras Islas –acumula ya un centenar de libros, desde que iniciara su trayectoria en los años 60- y también de los más premiados. Ahora el sello local El Tall le publica un nuevo libro, Un hivern a Lluc.

“Se puede leer como novela, como libro de memorias, pero no es ninguna de esas dos osas, tampoco poesía ni artículos periodísticos, aunque todo eso está incluído en él”, advierte el autor, que define Un hivern a Lluc como un “experimento literario” y que se basa en un dietario 1ue escribió a los 14 años durante su estancia de dos meses en el monasterio de Lluc junto a su abuela, en 1963. “En ese momento ya tenía muy claro en mi cabeza que quería escribir y fue cuando fusilaron al dirigente comunista Julián Grimau, cuando también se me despertó mi conciencia política”, reconece.
“En el dietario se ven esas contradicciones de estudiante adolescente y me inspiró para elaborar un relato sobre esa Mallorca de los sesenta que está desapareciendo consumida por loa postmodernidad”, añade. Además de esas memorias adolescentes, el libro se nutre también de poemas, historias de sus abuelas y tatarabuelas y artículos periodísticos.
“La clave era que el lector lo leyera sin saber dónde estaba el artículo periodístico o las historias de mis aabuelas, que no descubriera cómo se ha construido. Es un mosaico que he literaturizado”, detalla.
A parte de este “experimento literario”, el autor reconoce que “como siempre en mis obras, intento incidir en aspectos culturales y tradicionales, para que las nuevas generaciones puedan ver la Mallorca que ya no existe. Creo que los jóvenes pueden saber simplemente con el móvil qué está pasando en Londres o en Estados Unidos, pero no saben nada de la historia del territorio donde viven”, critca.
Por otra parte, López Crespí tiene en marcha nuevos libros y proyectos. El próximo que verá la luz será la narración con la que ganó el Premi Ciutat de Palma de Narrativa 1990, Dietari de succeïts a Mallorca y que Lleonard Muntaner recuperará bajo el título Una història amagada. “Han pasado ya 29 años, sin que ningún ayuntamiento se interesara en publicarlo. Fue Lleonard quien insistió en hacerlo, con el paoyo del regidor de Cultura de Cort, Llorenç Carrió”, apunta.
En otoño publicará más novedades: un poemario en catalán, traducido al castellano por José Lñuís Reina, de La Lucerna, Dies Irae. Ya cara al 20020, publicará la novela El vicari d´Albopàs, con el Llibres del Segle, de Girona.
(Última Hora, 6-VI-2019)

martes, 10 de septiembre de 2019

Sa Pobla en la literatura catalana contemporània Un hivern a Lluc (El Tall Editorial) – La Mallorca rural, anys 50 Per Jaume Vicens | (dBalears)

Sa Pobla en la literatura catalana contemporània
Un hivern a Lluc (El Tall Editorial) – La Mallorca rural, anys 50
Per Jaume Vicens |  (dBalears)

Segons ens diu l’autor, deixar constància dels noms i malnoms és una feina urgent, també recuperar els fets que encara recordam; la parla, una manera de determinar la realitat d’aquell temps. Un hivern a Lluc també és un homenatge a una generació de mallorquins que encara contaven rondalles a les generacions successives; reconeixement als padrins que transmetien l’accent, el to de veu, els registres més personals de la llengua; els costums i les tradicions. López Crespí fa un retrat de persones que amb un gran sacrifici i molta de feina aixecaren una terra erma. (Jaume Vicens)

En el seu darrer llibre, titulat Un hivern a Lluc, publicat el mes de maig passat per edicions El Tall, Miquel López Crespí fa una bona transcripció material, social i anímica, d’allò que va ser el santuari d’Escorca durant els anys seixanta del segle passat. Crec que ja hem dit altres vegades que l’escriptor pobler deu ser qui ha descrit més extensament la història política de Mallorca dels anys immediatament anteriors a la denominada transició democràtica. En aquesta ocasió hi torna, hi afegeix informació i també insisteix en alguns aspectes, segurament perquè els considera rellevants.
Un hivern a Lluc evoca el que va ser la resistència antifranquista a Mallorca durant els anys 60. El llibre ens mostra quins varen ser el principals protagonistes, segurament no tots. Segons la nostra opinió, aquest nou relat, més que una novel·la històrica, és la descripció d’un altre episodi de caràcter autobiogràfic. Un apartat que també és interessant del llibre és el retrat de la seva família, pagesos benestants de part de mare, i la descripció de sa Pobla més rural. No debades, López Crespí fa part de la darrera generació de mallorquins que han vist in situ com els pagesos conreaven la terra, sembraven, segaven i batien el blat.
De pagesos ho eren els padrins i repadrins, ens diu l’escriptor. Ell encara va segar amb càvec, va llevar herba amb un xipó. Va ajudar a traginar algues de la platja d’Alcúdia fins a sa Pobla per abonar el camp. Sap què és treure patates amb uns gavilans, escollir les més bones per a l’exportació, guardar el patató per fer el menjar dels porcs. Patató i figues mesclades amb segó i gra. Pujar l’escala per collir les figues, ajudar la padrina per a convertir-les en fruita confitada. Va ser a temps de tenir cura del cavall en haver arribat l’hora de batre les mongetes o les faves a l’era; conduïa les regnes quan controlava les voltes de l’animal amb el rodet de pedra. López Crespí ens conta que acompanyava el padrí a la revisió de la patata que es feia a la plaça del Mercat.
Una bona aportació a la nostra memòria històrica també és el relat de quan tallava patates per sembrar i les posava al solc. La sembra de mongetes d’aquell temps amb la padrina perquè les mongetes duien una feinada; no bastava segar i batre, després s’havien de triar i llevar les pedretes. Aquest treball es feia a la portassa de les cases, l’indret on es guardava el carro, els ormejos d’anar a marjal. Desgranar el blat de les índies era feina llarga, llevar la closca de les ametlles. Durant aquest temps les dones cantaven les cançons del camp, les gloses, les tonades de la feina.
Segons ens diu l’autor, deixar constància dels noms i malnoms és una feina urgent, també recuperar els fets que encara recordam; la parla, una manera de determinar la realitat d’aquell temps. Un hivern a Lluc també és un homenatge a una generació de mallorquins que encara contaven rondalles a les generacions successives; reconeixement als padrins que transmetien l’accent, el to de veu, els registres més personals de la llengua; els costums i les tradicions. López Crespí fa un retrat de persones que amb un gran sacrifici i molta de feina aixecaren una terra erma.
El llibre també inclou una mica de repàs històric dels qui foren els pioners, a partir de mitjan segle XIX, del progrés rural vilatà i de tot el que s’ha perdut amb la intromissió turística. A casa érem pagesos benestants, però sempre vaig veure tothom fent una feinada, diu l’escriptor. La saviesa popular: «De feia temps en el forn es cremava intensament fusta de pi mesclada amb branques de figuera. La repadrina deia que un poc de llenya de figuera i olivera esmorteïa la flaire del pi i donava al pa un gust especial. El pa era situat en un lloc adient, una mica allunyat del caliu. Pa moreno, la repadrina li havia fet uns talls per aconseguir que la calor penetràs a fons dins la pasta. El pa durava una setmana sencera i era igual de bo el primer dia que el darrer.»
La descripció del casalot del carrer de l’Escola, sense aigua corrent. Tota l’aigua que es necessitava per al manteniment de la casa i dels animals es treia a força de poals. Les cuines de la casa, emblanquinades cada any per mor del fum del foc de llenya. Les grans piques de rentar antiquíssimes, possiblement del segle XVII. Encara els necessaris llums d’oli al costat de les foganyes. Els mobles, les vànoves de seda dibuixada i de llana d’ovella. Els canelobres de bronze i els quadres de finals de segle XIX d’antigues pageses, esdevingudes benestants a força de renúncies, feina i sacrificis, lluint, orgulloses, botonades d’or, anells i polseres, collars. I el plany de l’escriptor de sa Pobla: «Quina llàstima que entre aquella munió d’avantpassats no hi hagués cap narrador, una persona que pogués deixar constància escrita d’aquells fets familiars, d’aquells esforços per sortir de la misèria.»
10 setembre 2019 (dBalears) 


martes, 6 de agosto de 2019

Memòria històrica - Miquel López Crespí recorda quatre personatges de la lluita antifeixista a les Illes: Mateu Morro, Ramon Molina, Gaspar Soler i Llorenç Buades

L´antifranquisme - Memòria històrica - Miquel López Crespí recorda quatre personatges de la lluita antifeixista a les Illes: Mateu Morro, Ramon Molina, Gaspar Soler i Llorenç Buades


(Nota: en aquests darrers quanta anys de lluita antifeixista i anticapitalista, són molts els amics i companys al costat dels quals he lluitat per un món més just i solidari on ja no existeixi l'opressió de les nacions ni l'explotació de l'home per l'home, com succeeix en la nostra societat de classes. Els quatre noms que surten en aquests article són completament conjunturals. Amb els quatre hem compartit hores, dies i alguns anys de combat. Però l'article va dedicat a tots els lluitadors anònims -centenars, milers- que, malgrat no sortir en la premsa ni els llibres d'història, malgrat no cobrar de l'Estat per haver traït les idees de República, autodeterminació i socialisme, foren els autèntics protagonistes de la lluita contra el feixisme. En veure quotidianament la farsa política oficial, pensem sempre que no foren ells -els servils de l'Estat- qui ajudaren el nostre poble, sinó aquells que no surten retratats al costat dels oportunistes que viuen dels nostres diners fent befa dels principis de justícia, igualtat i autodeterminació)
           
Gaspar Soler, un comunista mallorquí, republicà, antifeixista i anticapitalista
    A començaments dels anys vuitanta, na Francesca Bosch i jo teníem un bon amic, un republicà dels anys trenta. Em referesc al company Gaspar Soler (Sant Llorenç des Cardassar, 13 de març de 1916-Ciutat de Mallorca, 11 de març de 1990). En Gaspar Soler descansa en la mateixa tomba que na Francesca, en el cementiri de Ciutat. Ho dic per a deixar constància de fins on arribava la seva amistat: fins al grau de descansar, tots dos, sota la mateixa bandera roja del proletariat universal, ben a prop de la fossa comuna on reposen els millors fills i filles de Mallorca -i altres indrets de les Illes i l'Estat- assassinats pel feixisme mallorquí en temps de la guerra. Ella i en Gaspar havien lluitat tants d'anys junts que, sense por d'errar-nos gaire, quasi podríem afirmar que na Francesca Bosch compartia moltes de les idees d'en Gaspar. I si algunes opinions  -potser massa extremades en la defensa dels principis republicans i comunistes- no podien ser compartides públicament per la dirigent del PCB-PCPE, el cert és que a l'hora del dinar o del cafè en el Bar Nilo, en el Triquet, o en el restaurant del costat del local del partit, en el carrer de Lluís Martí, 9, na Francesca compartia totes les asseveracions d'en Gaspar. En el número 9 (de març de 1989) de la Revista de l'Organització Comunista Balear (OCB) El Comunista, pàgs. 8 i 9, després reproduïda a Flor de Card de Sant Llorenç des Cardassar, en Gaspar deia, recordant els anys de la transició: "Durant es franquisme, durant sa dictadura ets únics que lluitàrem activament per sa democràcia i sa llibertat vàrem esser es comunistes, primerament en es maquis i després de forma pacífica; i sa repressió va esser duríssima. Molts de camarades foren afusellats p'es feixisme i d'altres romangueren anys a sa presó. Ja t'he dit abans que en aquells temps de sa repressió més inhumana únicament es comunistes se jugaven sa pell per sa llibertat. Però amb sa democràcia també va arribar sa trampa i ses estafes: desgraciadament es nostros dirigents de l'any 76 vengueren tota sa lluita d'es comunistes p'es plat de llenties de sa legalització i sa poltrona parlamentària. En Carrillo i es seus acceptaren sa monarquia que mos va deixar en Franco i en un sant-i-amén en lloc de ser republicans estàvem defensant sa monarquia. Aquest glop era mal de beure per sa 'vella guàrdia'. Sa crisi d'es comunisme ve precisament d'aquestes traïcions d'es nostros dirigents a tants d'anys de lluita popular. Es carrillisme va arribar a sa barbaritat de no deixar-mos aixecar es puny i dur banderes republicanes a ses manifestacions".
    Els esdeveniments de l'Est foren terribles per na Francesca Bosch. Ella, que tota la vida cregué que la construcció socialista, a l'URSS, era irreversible. Solia dir-nos: "Si en Hitler no pogué enfonsar la bandera roja, com voleu que l'enfonsin els mateixos companys de la causa, per molt errats que vagin. Els errors poden corregir-se. Els pobles de la Unió Soviètica no voldran tornar mai al capitalisme!". Era la seva fe. En això potser era més clarivident en Gaspar Soler, el seu amic de l'ànima, el company sempre recordat. Aquelles discussions eternes a casa de n'Assumpta Massanet i el tinent Rafel Morales, abans o després de la reunió de la redacció de Nostra Paraula! En Gaspar morí tenint ben clar que la perestroika de Gorbatxov portaria -fossin quines fossin les intencions dels seus promotors- a la restauració del capitalisme a Rússia.

Llorenç Buades i la Quarta Internacional a les Illes
    Llorenç Buades és un dels militants històrics del marxisme mallorquí (de tendència trotsquista). És autor igualment d'unes documentades memòries que tracten de la seva experiència sindical i política. Consideram aquest treball molt útil perquè ens permet endinsar-nos en el món de la Quarta Internacional a les Illes, els seus orígens, la seva participació en la lluita antifranquista, objectius que tenien i marginació i criminalització que sofriren per part dels partits d'ordre espanyolistes i pro capitalistes (defensors de la "sagrada unidad de España" i de l'economia de lliure mercat).
    A Mallorca, la LCR (Lliga Comunista Revolucionària, secció de la Quarta Internacional) va néixer l'any 1970. Llorenç Buades entrà en contacte amb el primer grup de trotsquistes l'any 1973, fent el servei militar. Aquests companys -molts d'ells catalans- l'introduiren en la lectura de clàssics del moviment obrer (Kropotkin, Malatesta, Proudhon, Bakunin, etc), llibres, molts d'ells que es podien trobar a la famosa llibreria Logos.
    Llorenç Buades concreta la seva militància en el trotsquisme anant a Barcelona l'any 1974 i entrant en contacte amb una comuna de revolucionaris propera del mercat de Virrei Amat. Allà conegué antics militants de la CNT que li explicaren una versió de la revolució del 1936 molt diferent de tot el que havia llegit en autors de tendència estalinista (Carrillo, Pasionaria, etc). Llorenç Buades (que ja abans del servei militar treballava en el sector de la construcció) tengué els primers contactes seriosos amb el moviment obrer treballant en empreses com Dragados i més tard a Comylsa. Juntament amb companys com Juan Díaz (que va ser militant del PCE i del PCOE) organitzà els primers embrions sindicals de la Construcció. Aleshores (finals de 1975), en Llorenç entra a treballar a Mare Nostrum i connecta amb dos militants del partit de Santiago Carrillo (Eusebi Riera i Gabriel Vidal). L'any 1976, després de moltes discussions amb Eusebi Riera i amb altres companys de Mare Nostrum, es consolida una cèl.lula sindical que depèn del PCE. Es tracta de la cèl.lula de Banca i Assegurances, que es reuneix regularment a casa de Jaume Vidal. En aquell temps militen en aquell grup Xim Carré (responsable del món obrer), Jaume Vidal (cap de cèl.lula), Santandreu, Guillem Juan, Jaume Fuster i diversos companys del Banc Condal. Les reunions es fan en indrets on també hi ha trobades de les Comissions Obreres carrillistes. Llorenç Buades recorda Maria Aina Vaquer (ara dels Verds), Pep Bernat, Tomeu Salleres (PSP). Sovint es feien reunions a casa d'en Màdico, aleshores destacat militant anarquista de la CNT.
    Recorda Llorenç Buades que la majoria de la seva agrupació sindical sinpatitzava amb els corrents d'esquerra de les Comissions que controlaven els carrillistes. Tengué contactes amb Miquel Tugores del PTE, amb Mato d'ensenyament i amb el corrent unitari del Moviment Comunista de les Illes (MCI), impulsat per l'economista Antoni Montserrat. Conegué també Pedro García (del sector de Benzineres), Lluís Escuin (Sanitat), Aleña i Ginés (Hoteleria), a Frederic (Construcció).
    A través de les reunions estatals de Comissions Obreres, en Llorenç estabilitzà la seva militància permanent en el marxisme adherint-se a la Quarta Internacional (els seguidors d'Ernest Mandel). En el Primer Congrés de CC.OO., Llorenç Buades ja votà contra les posicions que defensaven la monarquia, l'oblit de la lluita per la República, i ordien pactes socials amb la patronal.

Ramon Molina, el trotsquisme mallorquí i la consciència antiestalinista permanent
     Ramon Molina va néixer a Palma l'any 1955. A inicis dels setanta participà en diferents agrupaments polítics d'oposició al feixisme, fins que començà a militar activament a les files del comunisme (concretament en el PORE, un partit de tendència trotsquista). Fou detingut i empresonat l'any  1976 juntament amb altres militants del Partit Obrer Revolucionari i de l'Organització d'Esquerra Comunista (OEC). Amnistiat, viatjà per l'estranger i continuà formant part de diferents grups marxistes fins que decidí iniciar una profunda reflexió entorn dels postulats ideològics de les tendències revolucionàries europees. Es llicencià (1989) en història per la Universitat de les Illes Balears. Actualment dirigeix el Museu de sa Pobla i forma part, amb altres investigadors, del Centre d'Estudis d'Història Industrial.
    Molt crític amb l'esquerra oficial, considera, parlant de la transició, que els militants antifeixistes d'aquells anys teníem una visió excessivament optimista i mecànica de la història. En les seves paraules: "No érem conscients de les terribles desfetes que havia sofert el moviment obrer en els decennis anteriors i que nosaltres valoràvem com a avenços. Consideràvem la socialdemocràcia i fins i tot l'estalinisme com a organitzacions obreres (tot i considerant-les reformistes i oportunistes) i ens oblidàrem que representaven la força contrarevolucionària més bestial i perillosa mai coneguda". Segons Ramon Molina, la ruptura històrica i política amb la generació de revolucionaris dels anys trenta i quaranta féu que tractàssim de camarades els hereus dels assassins de Rosa Luxemburg i Karl Liebknecht, dels bolxevics, de Nin i de milers i milers d'esquerrans.
    Analitzant els anys 1976-77 (època de militància activa de Ramon Molina amb qui vaig coincidir a la presó de Palma), l'historiador comenta que per als que visquérem activament la lluita dels anys de la transició una cosa era clara: en aquell temps l'única força social articulada que s'oposà a la dictadura fou la classe obrera, i no era gens estrany que tota mena d'arribistes que aspiraven a qualque participació en el poder fessin escola i acabassin dirigint alguna organització obrera (almanco de nom); però si hi afegim que era el PCE qui dominava la producció i difusió de bibliografia política, i també els moviments sindicals, no ens pot estranyar la brutalitat burocràtica de l'actual poder. La preservació de l'exèrcit, l'aparell judicial i funcionarial, la monarquia, i fins i tot la bandera, propis del franquisme, no són més que anècdotes que no oculten allò vertaderament bàsic: es tractava de protegir (amb els pactes de la transició) l'Estat de l'onada de mobilitzacions obreres dels anys setanta; l'esquerra oficial i gran part de l'esquerra revolucionària es comprometeren a fons, primer per a desviar-les i després per a desmantellar-les; pagaren el preu de la quasi desaparició, però feren la seva feina i després el PSOE pogué iniciar la tasca d'esclafament sistemàtic de tot allò que s'havia avançat mitjançant la lluita il.legal durant el franquisme.
    Com afirma Ramon Molina (i qui signa aquest article hi està completament d'acord): "Realment, els obrers són els que més han perdut durant la transició".

Mateu Morro: secretari general dels comunistes de les Illes (OEC); exsecretari general del PSM; batle de Santa Maria del Camí
    En temps de la dictadura, homes com en Mateu Morro (exsecretari general del PSM) o en Josep Capó (dirigent de la PIMEM i antic secretari general de l'OEC), seguint les indicacions del Comitè d'Illes de l'organització, coordinaven una política autènticament arrelada a la nostra realitat. En el fons, l'OEC (abans OICE) era un partit amb una de les actuacions més independents que hom pogués imaginar. Hem de tenir en compte que alguns membres de l'organització -l'amic Mateu Morro, entre molts d'altres- feia anys que estudiaven els clàssics del pensament tant socialista com nacionalista. Jo mateix (a les pàgines primer d'Ultima Hora i després del Diario de Mallorca) havia publicat els primers articles sobre els lluitadors anticolonialistes Fanon, Lenin, Malcolm X, Che Guevara, Mao Zedong, Ben Bella, etc, etc. Cap al 1965 i fins al 1968 anàrem aprofundint en els clàssics del nacionalisme català d'esquerres (també n'estudiàrem pensadors conservadors com ara Prat de la Riba, Almirall, Cambó, Estelrich, etc, etc). Però en aquells moments (parl de l'època obscura de la dictadura feixista) ens interessava molt més conèixer i assimilar les experiències dels dirigents històrics de l'esquerra catalana. Fou quan coneguérem (amb dificultats, fragmentàriament a vegades) els textos d'Andreu Nin, Manuel Serra i Moret, Joaquim Maurín, Jordi Arquer, Josep Recasens i Mercader, Amadeu Bernadó, Àngel Estivill, Hilari Arlandis, Maria Recasens... Amics i companys del Principat ens feien arribar alguns números (una joia, els miràvem com qui mira un tresor de vàlua incalculable) de La Batalla, L'Insurgent, L'Espurna, La Rambla, L'Hora, Catalunya Roja, Lluita, Avant, Octubre...
    Cap a l'any 1968, estudiar Els moviments d'emancipació nacional d'Andreu Nin o llegir articles del tipus "Internacionalisme i nacionalisme", "Contra l'opressió idiomàtica. El dret a la llengua pròpia", o "El dret d'autodeterminació, dret fonamental dels pobles", del mateix Andreu Nin, ens obrien els ulls d'una manera decisiva. Altres treballs (entre molts) que ens impactaren en els anys seixanta varen ser els materials de Maurín (La història d'Espanya és la història de les lluites separatistes, La proclamació de la República Catalana del 14 d'abril, L'independentisme català no és un moviment artificial), etc, etc.
     L'any 1974 les Edicions Catalanes de París editaven (en dos volums) un llibre cabdal en la nostra formació militant. Es tractava de Marxisme català i qüestió nacional catalana (1930-1936), de Roger Arnau (Josep Benet). En el pròleg, i sota aqueix pseudònim de "Roger Arnau" (Josep Benet) situava a la perfecció la rel del problema de certa incomprensió del fet nacional per part d'unes determinades elits dirigents dels clandestins partits d'esquerra (s'ha de recordar que ja en els anys seixanta molts fills de burgesos i d'alts jerarques feixistes i fins i tot de la rància i estantissa aristocràcia mesetària -penseu en Nicolás Sartorius del PCE!- havien ocupat els llocs de direcció d'aquests partits). Arnau apuntava molt encertadament: "Aquesta doctrina i història [el marxisme-leninisme] asseguren que en la qüestió nacional catalana no pugui prosperar la posició pseudorevolucionària d'alguns joves catalans universitaris de les generacions més recents, neòfits del marxisme, generalment fills de la burgesia i antics alumnes de les escoles més classistes del país, que per estar mancats d'una seriosa formació marxista-leninista confonen l'internacionalisme proletari amb el cosmopolitisme burgès, i que, alienats nacionalment pel franquisme, ni s'adonen ni senten l'opressió que sofreix llur poble per part de l'Estat feixista espanyol".





domingo, 21 de julio de 2019

La narrativa insular i Miquel López Crespí Articles de Pere Rosselló Bover i Eduard Riudavets Florit Narrativa insular – Un hivern a Lluc (El Tall Editorial) de Miquel López Crespí

La narrativa insular i Miquel López Crespí
Articles de Pere Rosselló Bover i Eduard Riudavets Florit
Narrativa insular – Un hivern a Lluc (El Tall Editorial) de Miquel López Crespí



Tot i la curiosa causalitat que motiva el “viatge” i l’especial personalitat del protagonista, en el qual ja s’entreveuen els trets essencials del jo adult, el llibre no es pot desvincular de tota una tradició de la literatura autobiogràfica mallorquina que arranca amb La minyonia d’un infant orat, de Llorenç Riber, al qual s’han afegir títols com De com era infant, de Rafel Ginard, Entre el caliu i la cendra, de Guillem Colom, o Caramells de l’alba, d’Antònia Ordinas. La infantesa, sens dubte, esdevé un paradís perdut, precisament perquè el distanciament temporal permet fer-nos veure aquell moment amb els ulls de la nostàlgia. El fet de ser un temps irremissiblement esvaït, emmarcat en un espai determinat, clou i cohesiona el relat. (Pere Rosselló Bover)



Per Pere Rosselló Bover, catedràtic de la Universitat de de les Illes Balears (UIB)



A Un hivern a Lluc (2019) Miquel López Crespí ha dut a terme un experiment que consisteix a hibriditzar diversos gèneres literaris. Des del punt de vista genèric el llibre és una combinació de memòries autobiogràfiques, reportatge històric i novel·la, sense que sigui fàcil determinar el grau de cada un dels ingredients d’aquesta amalgama. El denominador comú d’aquesta barreja és la recuperació de la memòria, atès que és també la columna vertebral de la identitat. D’aquesta manera el jo individual i el nosaltres col·lectiu queden també sintetitzats. I la recuperació del passat individual es concreta en un moment de la infantesa, paral·lel als anys de la postguerra, que formen part de la memòria col·lectiva. Però aquesta barreja també deixa sense efecte la demanda d’una veracitat absoluta i dóna pas a una presentació dels fets en què la veritat és més bé relativa.
Tanmateix l’objectiu del llibre –del qual ja coneixíem alguns fragments que havien estat inclosos a Visions literàries de sa Pobla (2018)— és narrar una experiència de l’adolescència, que esdevindrà essencial en la construcció de la personalitat de l’autor-narrador-protagonista. D’aquí les semblances del llibre amb la novel·la d’aprenentatge, el bildungsroman, i també amb la literatura de viatges, que narra un trajecte exterior que es converteix en un viatge interior i que, per tant, provoca una metamorfosi del jo. Per això el títol remet a un clàssic de la literatura de viatges: Un hivern a Mallorca, de George Sand, autora sobre la qual López Crespí va escriure dues novel·les i un bon nombre d’articles. Tant en Sand com en el nostre escriptor el viatge es converteix en una experiència d’allunyament del món exterior i de fuita de la civilització, que fa possible la trobada amb el jo més íntim.
Com en tota la literatura autobiogràfica, l’escriptor ens vol donar una imatge de si mateix. És inevitable. Així, a Un hivern a Lluc l’al·lot protagonista és ja un lluitador antifranquista, tot i ser encara un estudiant de quart de batxillerat, segons els plans d’estudis d’aquella època. Els esdeveniments el porten a simular una malaltia, la qual cosa el conduirà a passar una temporada a Lluc, apartat del col·legi, dels seus amics i amb la companyia protectora de l’àvia. Tot i la curiosa causalitat que motiva el “viatge” i l’especial personalitat del protagonista, en el qual ja s’entreveuen els trets essencials del jo adult, el llibre no es pot desvincular de tota una tradició de la literatura autobiogràfica mallorquina que arranca amb La minyonia d’un infant orat, de Llorenç Riber, al qual s’han afegir títols com De com era infant, de Rafel Ginard, Entre el caliu i la cendra, de Guillem Colom, o Caramells de l’alba, d’Antònia Ordinas. La infantesa, sens dubte, esdevé un paradís perdut, precisament perquè el distanciament temporal permet fer-nos veure aquell moment amb els ulls de la nostàlgia. El fet de ser un temps irremissiblement esvaït, emmarcat en un espai determinat, clou i cohesiona el relat.
En aquest cas, però, la idealització a què el tema de la infantesa perduda sol conduir queda contrarestada per la visió crítica del món opressor de la postguerra i per la memòria viva de la repressió durant la guerra civil. Aquí el record del passat, introduït sobretot per l’àvia, es barreja amb el present del sojorn, evocat pel narrador des de la perspectiva de l’adult. Ni tan sols recloure’s en un lloc apartat i idíl·lic com Lluc als anys 60 permet al protagonista lliurar-se de l’ombra persecutòria del feixisme, que és representat per les sinistres germanes Gelabert.
Com en tot llibre de viatges o com en tota autobiografia, Un hivern a Lluc és el relat d’una descoberta, de l’inici d’un camí. És l’entrada al món dels adults, marcat pels fets de la guerra civil i de la repressió franquista, que el protagonista ja coneix pel que li ha contat l’àvia. Però també és la descoberta de la vocació d’escriptor, intuïda només aleshores per les migrades lectures que la censura permetia. Una vocació que ara, passats ja més de cinquanta anys, ha donat un fruit abundant i de qualitat, amb una llarga llista d’obres que Miquel López Crespí ha aportat per a les nostres lletres.

Pere Rosselló Bover (16-VII-2019)


La narrativa insular i Miquel López Crespí
La premsa de Menorca (Iris) i la novel·la de Miquel López Crespí Un hivern a Lluc (El Tall Editorial)
Per Eduard Riudavets Florit
UN HIVERN A LLUC (El Tall Editorial)

Potser ara és el moment de comentar-vos que, malgrat Un hivern a Lluc és un llibre amè, engrescador, que fa de bon llegir, és també una novel·la de gran complexitat, una mena de mosaic format a partir d’antigues narracions, poemes, articles periodístics i records personals que, confluint en un tot comú, ens permeten conèixer la Història, amb majúscules. (Eduard Riudavets Florit)

“ Recuperar les hores del passat? És possible que tot plegat sigui una inútil provatura de servar els moments de la vida que consideram importants.”

He volgut, ben conscientment, començar la ressenya d’aquesta setmana amb una cita textual del llibre que avui comentarem. Un hivern a Lluc, de Miquel López Crespí. El motiu és obvi per a qui mínimament coneix l’extensa obra de López Crespí. Perquè amb les seves novel·les, els seus assajos i fins i tot amb els seus poemes  ens demostra que sí és possible recuperar les hores del passat, que és possible i a més necessari. Ens deixa clar que l’oblit i el silenci són els alcavots de la injustícia.
Deixem clar llavors que en absolut Un hivern a Lluc és una inútil provatura, ben al contrari l’autor aconsegueix amb escreix servar els moments de la vida que consideram importants.
Perquè, sens dubtes, aquesta novel·la està teixida a partir dels records. Uns mesos passats al monestir mallorquí de Lluc són l’eix central de la narració però no esperem una mena de crònica descriptiva dels dies passats a aquest indret cabdal per a la cultura mallorquina.
López Crespí va força més enllà, i des de Lluc ens porta a conèixer no només la història personal sinó també la història col·lectiva d’un poble que ha viscut i patit, que ha encertat i errat, que ha sabut lluitar però també ha sabut superar la desfeta. Un poble, el mallorquí, que malgrat traïdories i humiliacions, renúncies i enganys, segueix dempeus.
Potser ara és el moment de comentar-vos que, malgrat Un hivern a Lluc és un llibre amè, engrescador, que fa de bon llegir, és també una novel·la de gran complexitat, una mena de mosaic format a partir d’antigues narracions, poemes, articles periodístics i records personals que, confluint en un tot comú, ens permeten conèixer la Història, amb majúscules.
Així no me’n puc estar d’assenyalar que per les pàgines d’aquesta novel·la s’hi passegen Aurora Picornell i les roges del Molinar, Matilde Landa i Julián Grimau, que tot llegint-la hi podem viure la brutal repressió del feixisme i la dissortadament malaguanyada expedició d’alliberament del capità Bayo...
“ L’arribada a Menorca, abans de marxar cap a Mallorca, havia estat apoteòsica. Ens rebien com a germans, ens convidaven a menjar i dormir a les cases...Tota la vida he servat a la memòria la bulla d’aquells dies.”.
Podria seguir enfilant escenes, n’hi ha abastament, però no cal. Només afegir que així mateix hi trobem reflexions literàries, narracions de lluites antifranquistes, referències cinematogràfiques, dures descripcions sociològiques... un univers que des de Mallorca, des de Lluc, ens explica i ens fa pensar, se’ns dóna a conèixer i ens interpel·la...
He escrit més d’una vegada que l’oblit és l’únic pecat que no ens podem permetre. En la meva humil opinió, contra aquest pecat – sovint interessadament provocat- López Crespí esmola les seves eines. Un hivern a Lluc és, a més d’una gran novel·la, una crida contra el gran teatre que s’ha bastit, a això que anomenen Espanya, a partir de tantes i tantes traïcions. Però no hem de perdre l’esperança, potser cal fer nostra una frase de l’autor: “Decidirem plantar cara malgrat la lluita era desigual”. Això mateix.

Rebut el 19-VII-2019


miércoles, 17 de julio de 2019

Joan Estelrich: l´escriptor mallorquí (espia de Franco i confident de la Gestapo) que lliurava els noms dels republicans refugiats a França a la policia feixista espanyola

Joan Estelrich: l´escriptor mallorquí (espia de Franco i confident de la Gestapo) que lliurava els noms dels republicans refugiats a França a la policia feixista espanyola

Joan Estelrich, analitzat per Bartomeu Mestre a dBalears: Va promoure un manifest d’adhesió a Franco d’intel·lectuals feixistes i nazis, va publicar “La persécution religieuse en Espagne” i va fundar la revista Franco-espanyola (mai millor dit) Occident. El gener de 1939 celebrà la caiguda de Barcelona (“alliberada”, segons ell). Membre actiu del SIFNE (el servei d’intel·ligència franquista) va ser confident de la GESTAPO delatant informació dels refugiats republicans. Antoni Maria Sbert va ser a temps de fugir a Mèxic, però Lluís Companys, la bèstia negra de Cambó, va ser detingut, extradit i afusellat. Franco recompensà Estelrich i el va fer delegat d’Espanya a la UNESCO. El CIM revalidà els honors que Franco dispensà els tres escriptors. Justificar-ho en atenció a la seva obra és una befa, perquè la seva obra també va ser la connivència activa amb el feixisme i la repressió. Ells varen rebre els honors; les víctimes, els horrors.

Democràcia franquista?

Bartomeu Mestre i Sureda “Balutxo”

Mescandalitza la visió de símbols feixistes que delaten dèficit democràtic. M’ofèn la resistència contumaç de l’ajuntament de Palma a estimbar un monument que fa més mal que en Franco a cavall i recorda un vaixell de guerra que disparà contra població civil. Però encara m’escandalitza i m’ofèn molt més que les institucions enalteixin còmplices dels assassins. Això va fer el Consell Insular de Mallorca en retre un triple homenatge a Maria Antònia Salvà (Palma, 1869), Llorenç Riber (Campanet, 1882) i Joan Estelrich (Felanitx, 1896), amb motiu del 50è aniversari de les seves morts. Amb la llei de Memòria Històrica a la mà, però sobretot amb dos dits d’ètica, no s’ho mereixien. Les tres beates biografies els exclouen de tota lloa i, mai de mais, un ens democràtic que emana del poble havia d’escarnir els honors que el franquisme ja els havia brindat en vida.

Maria Antònia Salvà, com el seu germà Antoni, afiliat a Falange, va fer pinya amb els revoltats. Ho va fer evident al pròleg de Poesías del seu nebot militar Luis Ripoll López, segons ella “feliz de dar la vida por su Patria con la cruz al pecho desde el Movimiento Nacional”. Són més populars els versets dedicats a Franco: “Farineta bruna,/ oli sense sal./ Visca el General/ de l’Espanya una!”. Abans, Salvà havia aconsellat la seva íntima amiga Maria Verger, bibliotecària a Terrassa, a favor de la “higienización de la biblioteca para restaurar la moral católica española”. El febrer de 1958, un mes després de morir, Salvà va ser declarada filla il·lustre de Palma i l’any 1960, per segona vegada (ho era des de 1918), de Llucmajor. El batle d’aquell acord, Andrés Martín Burguera, m’explicà que va passar ànsia que no sortís una bola negra contra la designació, perquè “hi podia haver qualque ‘concejal’ que ja no fos franquista” (sic).

Llorenç Riber, que el maig de 1936 negà a Miquel Ferrà la firma a la “Resposta al Missatge als Mallorquins”, col·laborà a Aquí estamos de Falange Española i Acción Española. Però, sobretot, es va distingir per dirigir la depuració de biblioteques, impulsant la cremadissa de llibres i elaborant llistes negres. Dia 10 de març de 1953, el ministre espanyol d’”Educación Nacional” li lliurà la Gran Cruz de Alfonso X el Sabio amb un discurs eloqüent: “Así como se dice que la voz del pueblo es la voz de Dios, he traído la alta distinción con que el Caudillo ha querido premiar los altos merecimientos del ilustre académico Lorenzo Riber, soldado ejemplar en tierras de España”. Practicant de la doble moral, l’època que residí a Barcelona eren comentades les visites a prostíbuls i és coneguda la que va fer amb Camilo José Cela. L’any 1927, Riber havia disputat a Antoni Maria Alcover la vacant de la Reial Acadèmia Espanyola i la va guanyar gràcies al suport que li brindà Gabriel Alomar, el qual, segons el seu fill Víctor, se’n penediria vivament des de l’exili al Caire en constatar que “el franquisme de Riber ha fet bo el fonamentalisme d’Alcover” (sic).

Joan Estelrich, defensor dels drets dels pobles sense estat a la Societat de Nacions a Ginebra durant la República, va mudar radicalment de cantet. Seguidor fidel de Cambó, des de París brindà suport als revoltats. Va promoure un manifest d’adhesió a Franco d’intel·lectuals feixistes i nazis, va publicar “La persécution religieuse en Espagne” i va fundar la revista Franco-espanyola (mai millor dit) Occident. El gener de 1939 celebrà la caiguda de Barcelona (“alliberada”, segons ell). Membre actiu del SIFNE (el servei d’intel·ligència franquista) va ser confident de la GESTAPO delatant informació dels refugiats republicans. Antoni Maria Sbert va ser a temps de fugir a Mèxic, però Lluís Companys, la bèstia negra de Cambó, va ser detingut, extradit i afusellat. Franco recompensà Estelrich i el va fer delegat d’Espanya a la UNESCO. El CIM revalidà els honors que Franco dispensà els tres escriptors. Justificar-ho en atenció a la seva obra és una befa, perquè la seva obra també va ser la connivència activa amb el feixisme i la repressió. Ells varen rebre els honors; les víctimes, els horrors.

El mal és que enaltir franquistes crea models a imitar i ens fa recular com els crancs. Els organitzadors arrossegaren a l’homenatge un nodrit grup de poetastres (incultes uns, ignorants uns altres, col·laboracionistes tots), incapaços de destriar que els feren fer el paper de José María Pemán quan, convidat per Riber, visità Mallorca per glossar beatum feixista. Cal parlar clar si no volem beneir les infàmies. Com així les institucions democràtiques fan homenatges a franquistes mentre escupen damunt de la memòria dels morts? Maties Garcies Salvà, des del Consell Insular de Mallorca, va presentar la triple ignomínia i, quan Manacor ja ha retirat els dos monòlits feixistes del seu port, Aina Calvo, Eberhard Grosske i Nanda Ramon protegeixen el de Sa Feixina. Què s’han de fer perdonar? Dir-se d’esquerres? Si algú ho pot explicar que ho faci a poc a poc, perquè no s’entén tan actiu nacionalcatolicisme ni, tampoc, el silenci còmplice i covard dels seus correligionaris, intel·lectuals domesticats i poetes cortesans. Amb genteta així no arribarem a ser mai postfranquistes del tot… i ja passa bé d’hora! (dBalears)



Joan Estelrich, un espia de Franco a París 

L’espia del barnús i amic de les ballarines 

Pistolers i criminals de guerra
El SIFNE (Servicio de Información de la Frontera Noroeste de España), impulsat per Cambó i autoritzat pel general Mola, va ser creat i dirigit per Josep Bertran Musitu (1875-1957), membre de la Lliga i exministre espanyol amb Alfons XIII. Aquest personatge havia estat cap del Somatén de Barcelona i havia atiat el pistolerisme entre 1919 i la Dictadura de Primo de Rivera, en el període que assassinaren, entre d’altres, Francesc Layret (novembre de 1920) i Salvador Seguí, El Noi del Sucre, (març de 1923). Ambdós s’havien enfrontat directament amb Cambó (5). El SIFNE va treballar en col·laboració directa amb l’extrema dreta francesa, la GESTAPO i l’OVRA, els serveis d’intel·ligència italians. Va impulsar, des de París, un servei d’informació que va tenir conseqüències devastadores per Catalunya. La gran majoria d’agents del SIFNE eren catalans a les ordres de Cambó: Josep Pla, Carlos Sentís, Eugeni d’Ors, Manuel Vidal-Quadras, Pedro Salisachs, Enric Marsans… D’entre tots ells, tractant-se de serveis d’intel·ligència, destaca Joan Estelrich. (Bartomeu Mestre)



Per Bartomeu Mestre ·Balutxo”, escriptor

Un home clau per dur a terme la voluntat de Cambó, va ser Joan Estelrich. D’ell Nadal Batle va escriure que només era “mig felanitxer”. Ho va ser fins a l’any 1931, amb magnífiques peces oratòries a la Societat de les Nacions de Ginebra i amb articles, d’alt nivell, en defensa dels drets dels pobles. Després, a partir de la guerra, va actuar com a gran enemic del poble, al servei d’una dictadura assassina, de la qual va ser còmplice actiu. Era un hedonista (vg. fotos superiors), primer a sou de Joan March i després a sou de Cambó. L’aixecament militar l’agafà a Itàlia i s’embarcà d’immediat per anar a trobar-se amb el seu patró, en la confiança que treballaria al seu costat fins al final de la guerra que preveia llarga. Dia 20 de juliol de 1936, dins del vaixell que el va dur a l’Argentina, va anotar en el seu dietari: “jo, com a català, he de desitjar la victòria del govern i, com a espanyol, la dels revoltats”. En arribar a port, les ordres de Cambó foren contundents: havia de partir cap a París i posar-se al servei incondicional de Franco.

Des de la primeria, ja va excel·lir en la tasca de difusor ideològic del franquisme. Denuncià els crims anarquistes i la persecució religiosa amb publicacions pamfletàries que procurava no signar (vg. foto del mig a la dreta). Les salvatjades contra alguns clergues bastiren i enfortiren l’argumentació. En el fons, com el seu cap, la seva ortodòxia religiosa no era més que pura hipocresia. (*) Actuà d’ambaixador exterior amb l’argument que Franco era imprescindible per recobrar l’ordre públic i restablir la moral cristiana. Va dirigir i publicar Occident, revista franco-española.
La faceta més desconeguda d’Estelrich, amagada fins fa molts pocs anys, va ser la d’espia, com a actiu membre del SIFNE (Servicio de Información de la Frontera Noroeste de España). La persecució, localització i delació de Lluís Companys a la Gestapo posaria el detingut a mercè d’una farsa de judici sumaríssim que, encara ara, els partits espanyols s’han negat, no només a anul·lar, sinó a revisar ni tan sols. Companys va morir cridant “Per Catalunya!”, afusellat en condició de President de la Generalitat. Estelrich (Roma no, però Madrid sí que paga) seria designat representant d’Espanya a la Unesco.
Ja ben entrats els anys cinquanta, Estelrich va intentar fer aprovar el projecte de fer un diari en català, que ja havia anat a defensar a Madrid, per ordre de Cambó, l’any 1941. No fa gaire, arran de l’edició d’una part dels dietaris del pensador i activista felanitxer, el periodista Andreu Manresa, coneixedor i divulgador de la seva vida i obra, en va fer una crònica (El País, 10-I-2013). En relació al reiterat fracàs del diari en català, reproduïa una observació que, en ple franquisme, estava carregada de vigència i de sentit: “Què volen els catalans o què haurien de voler? La llibertat, no la independència. No els forceu, mancats de llibertat, a desitjar la independència”. Sembla, més que una premonició, un intent de justificar-se. Què s’havia de fer perdonar Estelrich l’any 1950? Potser el vent de la memòria li girava pàgines anteriors per recordar-li algunes de les seves publicacions? Potser Per la valoració internacional de Catalunya (1920)? La qüestió de les minories nacionals (1928)? La Catalogne et le problème des nationalités (1929)? Les seves proclames a favor de la Gran Catalunya i del seu dret a ser en el marc de les nacions lliures del món? Amb tant d’hedonisme s’havia fet nihilista?

Pistolers i criminals de guerra

El SIFNE, impulsat per Cambó i autoritzat pel general Mola, va ser creat i dirigit per Josep Bertran Musitu (1875-1957), membre de la Lliga i exministre espanyol amb Alfons XIII. Aquest personatge havia estat cap del Somatén de Barcelona i havia atiat el pistolerisme entre 1919 i la Dictadura de Primo de Rivera, en el període que assassinaren, entre d’altres, Francesc Layret (novembre de 1920) i Salvador Seguí, El Noi del Sucre, (març de 1923). Ambdós s’havien enfrontat directament amb Cambó (5). El SIFNE va treballar en col·laboració directa amb l’extrema dreta francesa, la GESTAPO i l’OVRA, els serveis d’intel·ligència italians. Va impulsar, des de París, un servei d’informació que va tenir conseqüències devastadores per Catalunya. La gran majoria d’agents del SIFNE eren catalans a les ordres de Cambó: Josep Pla, Carlos Sentís, Eugeni d’Ors, Manuel Vidal-Quadras, Pedro Salisachs, Enric Marsans… D’entre tots ells, tractant-se de serveis d’intel·ligència, destaca Joan Estelrich.

Una de les informacions elaborades pel SIFNE que, via Burgos i Salamanca, arribaven a l’illa de Mallorca, plataforma emprada com a portaavions de l’aviació nazi i italiana, eren els punts neuràlgics per bombardejar Catalunya. Els informadors elaboraven mapes amb els arsenals, casernes militars, aeroports, dipòsits de combustible i, segons la documentació consultada, més de dos-cents punts per bombardejar Barcelona. La ciutat comtal té el trist honor d’haver estat un dels primers escenaris de bombardejos sobre la població civil de la història de la humanitat; un crim de guerra abominable que, dissortadament, serviria de camp experimental per a la Segona Guerra Mundial. Barcelona va ser precursora de Londres.
Les informacions facilitades des del SIFNE als feixistes italians i als nazis alemanys varen provocar la mort, només com a víctimes directes dels bombardejos, de 4.736 persones a Catalunya, entre febrer de 1937 fins a l’ocupació de Barcelona l’any 1939. Varen ser d’una intensitat especialment sàdica les 44 hores seguides, entre els dies 16 i 18 de març de 1938, durant les quals la ciutat va patir atacs massius i indiscriminats sobre la població civil amb gran mortaldat de persones innocents (vg. fotografia inferior dreta).
Capítol apart, però majoritàriament atribuïbles també als informes del SIFNE, el determinen els consells de guerra que es realitzaren a Catalunya entre 1939 i 1952, amb la guerra teòricament acabada, i que significaren la pena de mort d’altres 1.717 persones. Una d’elles, Lluís Companys, un dels grans enemics odiats per Cambó.

Ni processats, ni jutjats; recompensats!



(*) Estelrich, igual que Cambó i Alfons XIII, va mantenir una llicenciosa vida sexual amb dones del món de l’espectacle. Salvador Dalí en feia burleta en una carta: “Estelrich és el personatge mes cursi dels grecs, a casa de l’Àurea, la ballarina putrefactíssima, es disfressa amb una túnica i un llençol rosa al front, crec que existeix una foto representant això, impagable!”



Missatge de Bartomeu Balutxo del dia dc., 17 de jul. 2019 a les 14:53: