Bartomeu Fiol ha mort
Mor Bartomeu Fiol, el mestre de la parenta pobra
L’escriptor i articulista de dBalears, referent de la literatura catalana actual, finà dilluns a 77 anys. El funeral serà demà a les 20.00 hores a la parròquia de Santa Creu de Palma
Francesca Marí 10/08/2011
La parenta pobra ha quedat més òrfena que mai. El cor de Bartomeu Fiol i Móra s'aturà dilluns capvespre de manera sobtada a 77 anys, a Palma. Ens queden els seus versos, uns dels més reconeguts dins la literatura catalana actual, com el llegat d'un escriptor que ha marcat les fites de la nova poesia illenca i que avui és considerat el cappare de tota una generació de poetes. El funeral serà demà, dia 11, a les 20.00 hores a la parròquia de Santa Creu de Palma.
Llicenciat en Ciències Polítiques, Bartomeu Fiol tingué professions ben diverses: des de grum d'hotel fins a director hoteler o lliberter a Gralla. Ara bé, la seva vertadera quimera foren les lletres d'ençà d'aquell 1957, quan repartia de franc els seus poemes impresos en fulls de paper d'estrassa. Aquelles lletres, avui recollides a D'un cànon socarrat, són només un exemple dels més de quinze poemaris publicats i que l'han convertit en referent literari indiscutible dels darrers cinquanta anys de la literatura catalana. Però la seva tasca no es limità al camp literari, fou bon defensor de la cultura i la llengua d'aquesta terra i arribà a presidir l'Obra Cultural Balear entre 1990 i 1992.
Fiol va ser un treballador tenaç, tot i que el reconeixement literari li arribà una mica tard. Col·laborador infatigable de dBalears, encunyà el terme de parenta pobra per a definir l'estat de la poesia. Setmanalment, en aquest diari, ens recordava la riquesa de les publicacions versades més actuals o dels escriptors d'altres temps. Per contra, amb la modèstia que també el caracteritzava, els seus poemes, aquells de collita pròpia, ens els deixava a un raconet mig amagat just a punt per ser assaborits amb la singularitat de la seva obra.
La vàlua d'aquesta tasca ha estat reconeguda arreu dels territoris de parla catalana. El darrer, el premi Ciutat de Palma de crítica literària pel dietari Entre Cavorques i Albió, que recollí el gener de 2009. Durant l'acte d'entrega, en un gest que l'honorà, Fiol anuncià la donació de part de la seva biblioteca personal a la ciutat de Palma. El milenar de volums cedits -amb anotacions i peus de pàgina de l'escriptor- es troben avui a la biblioteca Ramon Llull. "Per mi, els llibres són un instrument de feina, i no un objecte de contemplació", recordava en aquell moment. Aquest és el testimoni de la seva inestimable passió literària.
Ara bé, aquell premi Ciutat de Palma de crítica no fou el primer en la seva llista de reconeixements. Ja l'any 1969, Fiol havia rebut el Ciutat de Palma Joan Alcover de poesia per Camp rodó, el segon poemari publicat després d'aquell Calaloscans que trencà motlles i llenguatges. A aquesta llista de reconeixements tampoc no hi faltà el premi Crítica Serra d'Or (2000); o el Carles Riba (2004), amb Càbales de call. A més, els editors del Principat li atorgaren el 2007 el guardó Atlàntida com a millor articulista en català.
El darrer reconeixement a tota la carrera s'estava gestant des de la Universitat de les Illes Balears. El Departament de Filosofia havia proposat el nomenament de Bartomeu Fiol com a doctor honoris causa. Ahir, amics de l'escriptor recordaven que només quedava una votació per finalitzar el procés de validació de la seva candidatura, en la qual també es destacava com l'escriptor va saber unir filosofia i poètica. Aquest reconeixement haurà de ser ja a títol pòstum.
Allò que sí que ha pogut veure acabat fou la publicació del quart volum de la seva obra poètica. Aquest mateix any, Bartomeu Fiol publicà amb Proa Carants, dins la col·lecció Ossa Menor. Han estat dotze intensos anys de reculls sobre un gènere sobre el qual l'autor tenia clar "que no és cap exclussiva de res, ni de ningú". Amb les seves lletres, Fiol ha contribuït al fet que la poesia del darrer mig segle esdevingui un poc menys "parenta pobra", per convertir-se en una "parenta" rica i intensa. Dita evolució es deu a que "cap text no acaba d'existir si el lector, o l'oient, no se'l fa seu". Així ho recordava el mateix escriptor en un article i és precisament aquesta ‘apropiació' allò que el marca com a referent.
Diari de Balears
Vida d'Artista: l'escriptura de López Crespí
Per Bartomeu Fiol, escriptor (1)
Un text dóna testimoni del seu autor i de la seva circumstància. Tanmateix -des del punt de vista d'una crítica mínimament rigorosa- això no és el més important que pot fer. Si definim el text literari com aquell que té vocació de quedar, que aquesta vocació s'acomplesqui o no, no depèn sols de l'eventual valor de la cosa de la qual es dóna testimoni. Més aviat, en l'obra d'art, en l'obra literària, depèn d'altres elements. En tot cas, un llibre ha d'esser jutjat o valorat per ell mateix, independentment de les bones o males intencions del seu autor. La qual cosa vol dir que, tant en l'escriptura com en l'art en general, les bones intencions no basten mai. Perquè aquestes no asseguren, per elles mateixes, que una obra quedi. I si el camí de l'infern diuen que està empedrat de bones intencions, el quid de la qüestió en un text literari rau en quedar, en aguantar-se per ell mateix. L'autor no pot saber si això s'ha produït fins que no rep algun acusament de recepció. Al cap i a la fi, una obra no existeix plenament fins que no és acollida pel lector, fins que no és aixecada -per dir-ho així- per la lectura. L'escriptua sense lectura no és més que un procés parcial. L'obra no la fa solament l'autor. De qualque manera, el lector també contribueix -i de forma decisiva- a la seva realització, a la seva realitat. Vida d'artista, el recull de narracions de l'amic Miquel López Crespí que va rebre el premi Serra i Moret de l'any 1993 i que va esser publicada l'any passat, sens dubte dóna testimoni de la biografia de l'autor i de la seva circumstància político-social; circumstància històrica - si no trobau massa altisonant aquest sintagma- que també és la nostra, de grat o més aviat per força. Això és especialment ver de les narracions "Cercle clos", "Abans de començar la feina", "Entorn de l'assassinat de Petra Kelly i Gerd Bastian", "La guerra quotidiana" i "El darrer resistent"... Però també de "La maleta de l'oncle", en forma de carta, que sí ho és, que sí és de les que queden més, tot provant d'explicar "la meva dèria d'escriure, aquesta beneitura d'embrutar papers" en funció del llegat familiar, de l'oncle que "va esser l'ànima de la construcció de les Escoles Graduades" i que va acabar a l'Argentina -com tants d'altres-; del pare que va lluitar al costat dels anarquistes i que, acabada la guerra incivil, va esser enviat a Cavorques, amb el batalló de treballadors número 151; i de l'altre oncle que va lluitar amb els comunistes i va arribar a sa Pobla amb una feixuga maleta plena de llibres prohibits, d'aquells que hi havia que guardar ben amagats, supervivents miraculosos del gloriós engronsament.
També tenen tot el dret a aspirar a la permanència altres eficaços textos narratius de contingut divers, tals com unes ben realistes "Alegries del matrimoni" i, en particular, "Revolta", "Follia permanent" i "El tren"; aquestes tres darrers amb fortes ressonàncies kafkianes i amb un sentit de l'humor -a estones força negre, és clar-, que es guanya del tot la necessària complicitat del lector.
El llenguatge hi llisca amb una facilitat que és d'agrair, sense entrebancs de lèxic literari més o manco imposat o forçat, sense sintaxis llibresques. Tot plegat, les quatre darreres narracions esmentades són una festa en la què cal participar. Que ningú deixi d'aprofitar-la pels prejudicis de l'Establishment davant l'abundor de l'escriptura de López Crespí. Tant de bo que aquestes quatre retxes animassin qualcú a la lectura de Vida d'artista. De veritat que ho paga.
(1) Article de Bartomeu Fiol publicat a Baleares (1-II-96) amb el pseudònim "Descalç".
A tall de pròleg
Per Bartomeu Fiol1
Revolta, com la pràctica totalitat de la nombrosa obra del seu autor -el qual, a còpia d'ofici, de tenacitat i de paciència, ha assolit la gesta, més aviat insòlita entre nosaltres, de viure d'ella, de viure de la seva escriptura (sense abdicar mai de les seves conviccions de sempre)-, difícilment es pot llegir com a mera literatura. Al darrere o al davant de tot el que ha fet Miquel López Crespí hi ha un ferment moral decididament actiu i compromès, el qual, segons quin sigui el capteniment la posició de qui s'hi encari, resultarà una mica morbós o fins i tot quasi sectari o, ben al contrari, d'una rabiosa i actualíssima salut. En el benentès que aquells que sentin inclinats a titllar-lo de sectari poden perfectament, al seu torn, esser qualificats de sectaris de signe contrari. Perquè, en definitiva, tot garbellat, hi ha tant de sectarisme de dretes com d'esquerres. I, per descomptat, ningú no es troba, angelical, au-dessus de la mêlée.
Degut a aquest radical condicionament ètic, la importància del qual en l'obra de López Crespí sembla difícil d'exagerar -i encara que tot text que queda és ben capaç de presentar-se per si mateix-, degut també al marc referencial o a l'escenificació de les paràboles en una cultura tan allunyada com la xinesa i, finalment, a un procés d'elaboració molt demorat i gens senzill (el nostre poeta i narrador certament no viu en el millor dels mons possibles!), tal vegada no li vagi del tot malament la pobra companyia d'aquesta mena d'exordi, per molt que -per manca de competència de qui el fa- no pugui ajudar el lector més que de manera massa limitada.
És creença prou generalitzada que el pensament rigorós o, al capdavall o al capdamunt, la filosofia, requereixen un ambient d'una certa pau per a poder practicar-se plenament. Però les injustícies i les guerres i les malvestats, o la sevícia generalitzada, també poden suscitar o fomentar el seu conreu. Perquè potser convé recordar que no tota filosofia és metafísica o antològica. Així, no és cap casualitat que l'esclat de la filosofia clàssica xinesa coincidís precisament amb els carnatges i les atrocitats del període històric tan adequadament conegut com dels regnes en lluita -que acaba l'any 221 aC amb la unificació de l'immens país sota la fèrula dels senyors de Qin- ni tampoc ho és que les diverses escoles que la conformen (i que dos mil o dos mil cinc-cents anys després no semblen tan confortades com volen suposar els entesos comentaristes) coincidesquin del tot en donar una transcendència i una funcionalitat bàsiques a primordials a la política i a l'ètica social -si és que el qualificatiu d'aquest sintagma no és una redundància, que tota ètica ho és, social, o no és ètica.
No ens hauria de sorprendre gens, doncs, que Miquel López Crespí, persona generosa i inquieta, que no ha rebutjat mai els compromisos, sens dubte l'escriptor més fener que tenim actualment al regne de Cavorques enmig del mar, la formació autodidacta del qual correspon a un altre període -aquest ben acostat en el temps!- de forta commoció moral i de fonda inquietud política i social, seguint una mica l'exemple de Bertolt Brecht -dramaturg i poeta de gran popularitat entre el jovent compromès fa trenta anys, però avui més aviat menystingut, com si la seva extraordinària qualitat literària hagués quedat inutilitzada o almanco feta malbé per la seva adscripció ideològica-, s'hagi inspirat en les peculiars formes expositives i en els continguts morals, d'aquells pensadors aparentment tan allunyats però de fet, paradoxalment, tan acostats. Al cap i a la fi, dos mil anys i escaig d'història no afecten massa unes valoracions morals bàsiques. La posa en escena d'un Zhuangzi o d'un Me-ti o Mo Di, per altra banda, conserva tota la seva força i efectivitat pedagògica o comunicadora, que és tant com dir la seva eficàcia poètica.
I no és que l'escriptura o l'elaboració del text que ara encetaràs hagi estat gens directa o senzilla. Més aviat sorprèn, en puc donar algun testimoni, la quantitat de feina -i de redaccions- que, per circumstàncies exògenes, el llibre ha necessitat per arribar al seu estat actual. La veritat és que la capacitat redactora de l'amic López Crespí esborrona un poc.
La primera versió correspon a un recull de paràboles o petites proses -concretament XCIII- que porten el títol de Gangzu, el mestre. Aquest text va servir de base a una primera versificació de Revolta, que va donar com a resultat quaranta poemes. Cansat que aquest llibre concorregués sense cap resultat a un bon nombre de premis en la nostra llengua -i que dormís dins els calaixos d'alguna editorial cavorquina-, López Crespí el va repastar i traduir al castellà, amb el títol magnífic de Grietas en el mármol, i va guanyar el premi Vicente Gaos en la XI edició dels premis convocats per la ciutat de València l'any 1994. No satisfet, malgrat aquest triomf, amb el destí del poemari, de nou ha tornat a picar-hi esquerda de valent i la present versió definitiva, en català, és doncs, fruit de tota la feinada que acabam d'esmentar.
Les tesis fonamentals de Revolta no es disfressen o dissimulen gens. Destaquen per la contundència de la seva formulació "Un escarment en cada generació", "Lluny dels servils", "La pau de l'Emperador", "Diverses formes de revolta", "La nostra perdició" o "La saviesa". "Filosofia de palau", el darrer poema del llibre, ho resumeix molt eficaçment en els quatre versos finals:
En l'experiència d'un dels esclaus
que basteixen la Gran Murada
hi ha més veritat que en totes
les màximes dels filòsofs de palau.
1 Pròleg al poemari Revolta (Ciutat de Mallorca, Editorial Moll, 2000). Pàgs. 7-10.
jueves, 11 de agosto de 2011
Suscribirse a:
Entradas (Atom)