La narrativa insular - La revista Iris de Menorca comenta el darrer llibre de narracions de l’ escriptor Miquel López Crespí

 

La narrativa insular - La revista Iris de Menorca comenta el darrer llibre de narracions de l’ escriptor Miquel López Crespí

 

DIARI D’UN HOME SOL

Per Eduard Riudavets Florit

 

 

 

López Crespí ens fa viure la brutal repressió de la Germania enmig d’una ciutat empestada, la soledat d’un rellotge sense corda, la precarietat injusta de la tasca dels nostres grans creadors, la dissolució amarga de tantes lluites en l’aiguabarreig del parany capitalista, el dolor immens dels pobles massacrats, el record de les derrotes, la destrucció planificada del paradís, la genuflexió hipòcrita davant els diners, la sacralització de les estructures de poder, la batalla infinita sense victòria, la necessitat de no defallir... (Eduard Riudavets Florit, revista Iris de Menorca)

 

 

He llegit gran part de la ingent obra de Miquel López Crespí, he ressenyat en aquesta mateixa secció les seves novel·les, reculls de narracions i, fins i tot, qualque poemari. Tots els seus llibres tenen quelcom en comú: la seva gran qualitat literària i el ferm compromís amb la llibertat de les persones i dels pobles i amb la defensa aferrissada de la nostra llengua i cultura.

Diari d’un home sol aplega onze relats que, sense cap mena de dubte, es mantenen en aquesta mateixa línia. Onze relats que ens fan viure episodis històrics, que ens porten als anys de lluita antifranquista o ens immergeixen de ple en problemàtiques dels nostres dies.

Potser caldria ressaltar un tret que, si bé és ben present en llibres anteriors de l’autor, per a mi en aquest s’intensifica. Les narracions estan amarades d’un profund i emotiu lirisme que retrata la quotidianitat, sovint amarga, no només des de la descripció dels fets sinó també des dels sentiments que aquests provoquen.

I vet aquí que ara arriba el moment temible en què, quan escric la ressenya d’un recull de contes, no sé ben bé com continuar. M’és impossible exposar tots els diversos arguments i no puc escollir-ne cap per sobre dels altres. I menys en aquest cas, en què tots i cadascun dels relats m’han fascinat absolutament.

López Crespí ens fa viure la brutal repressió de la Germania enmig d’una ciutat empestada, la soledat d’un rellotge sense corda, la precarietat injusta de la tasca dels nostres grans creadors, la dissolució amarga de tantes lluites en l’aiguabarreig del parany capitalista, el dolor immens dels pobles massacrats, el record de les derrotes, la destrucció planificada del paradís, la genuflexió hipòcrita davant els diners, la sacralització de les estructures de poder, la batalla infinita sense victòria, la necessitat de no defallir...

Us haureu adonat que el que he escrit fins ara traspua nostàlgia i, sí, efectivament l’enyor hi és, i també hi ha melangia, però no ens equivoquem, així mateix hi trobem una ferotge ironia, un esmolat sarcasme i, de fet, el llibre sencer és un crit de rebel·lia, un clam contra el conformisme, un rebuig clar i potent de qualsevol possible rendició. L’autor, un cop més, amb una prosa tan acurada com incisiva, ens posa davant els ulls les desfetes i els patiments per convocar-nos a la batalla. No hi ha descans pels guerrers que al seu poble són fidels.

Us he de confessar, i perdoneu-me la digressió personal, que la lectura de Diari d’un home sol m’ha emocionat, i no només perquè hi he vist reflectides algunes de les meves experiències, sinó també i sobretot perquè el ritme narratiu, el llenguatge utilitzat, les imatges que s’hi evoquen, fereixen directament les entranyes. I això no és gens senzill d’aconseguir, és una qualitat tan sols atribuïble a la més gran literatura.

Podria continuar aportant-vos més detalls, podria intentar ser més explícit, però he d’anar acabant la ressenya i ho vull fer amb dues cites textuals, de relats diferents. Dues cites que m’han colpit i que, una al costat de l’altra, ens fan més entenedor el missatge.

“Avui m’interrog davant la poderosa extensió de la catàstrofe (...) sentint com han mastegat els nostres somnis fins a esdevenir pedra i metall.”

 

Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernart Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida: el dogmatisme i sectarisme a les Illes

 Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernart Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida: el dogmatisme i sectarisme a les Illes

La campanya rebentista dels excarrillistes (PCE) i altres dogmàtics i sectaris contra el llibre L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (I) 

Alguns aspectes de la brutal campanya rebentista que l’any 1994 el PCE i acòlits ordiren en contra del meu llibre L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (El Tall Editorial, Ciutat de Mallorca, 1994) i la meva persona, campanya feta amb abundor de mentides, articletxos malgirbats i tergiversacions de tota mena, ha estat descrita en el capítol “Els Mallorquins, de Josep Melià, en la lluita per la llibertat”.

 Després, continuant en aquest camí de brutors contra els militants antifranquistes dels anys seixanta, en un pamflet publicat a UH el 28-IV-94 s’hi afegiren altres col.laboradors amb el nefast -per als interessos populars- carrillisme illenc (que equival a dir de l’estalinisme més ranci i pansit malgrat certes operacions de maquillatge a començaments dels anys setanta). Ens referim als senyors Antoni M. Thomàs (antic responsable polític del PCE), Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernart Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida. Més endavant, per si no bastassin els atacs, encara s’hi afegí algun estudiós de la recent història nostrada. (…) En aquesta campanya de brutors, mentides i difamacions, s’hi afegiren igualment personatges de la premsa espanyola, gasetillers a sou de Madrid i d’obscurs interessos reaccionaris”.

 

La campanya rebentista tenia per objecte, amb la utilització de tota classe de mentides i calumnies, desqualificar-me com a escriptor, com a persona i com a conegut lluitador antifeixista. En l’immund pamflet que publicaren a Última Hora (28-IV-94) els senyors Antoni M. Thomàs i CIA s’atrevien a dir que els partits a l’esquerra del PCE, és a dir l’esquerra revolucionària, treballàvem objectivament per al “franquisme policíac”. I ho signaven sense cap mena de vergonya, segurs de fer mal, imaginant que aquella indignitat impresentable podria fer callar la persona insultada. Eren el mateix tipus de mentides que, en temps de la guerra civil, serviren per a criminalitzar (en tota l’accepció de la paraula) i posteriorment assassinar, els marxistes del POUM, tants d’anarquistes de la CNT i internacionalistes del tipus d’aquell gran intel× lectual antifeixista italià, Camilo Berneri. Aquella ferotgia contra els marxistes revolucionaris, la seva sordidesa, eren fruit de la intransigència més sectària que hom pugui imaginar, de la sevícia més brutal. Durant molts d’anys no s’havia vist mai a Mallorca una salvatgeria, un odi reaccionari tan verinós contra l’esquerra i els intel× lectuals antifeixistes. Potser hauríem de retrocedir als tenebrosos dies de la sublevació militar, quan Llorenç Villalonga llegia per la ràdio els seus discursos profeixistes, per a trobar una podridura antiesquerrana semblant.

A una illa on tots en coneixem de sobres, aquesta provatura d’escampar arreu, i en els diaris de màxima difusió, la mentida i la calúmnia dient que els militants de l’esquerra revolucionaria érem al servei del “franquisme policíac” era tan bestial, i alhora un fet tan ridícul, una brutor tan fora mida i tan increïble, que finalment només serví per a demostrar ben clar a tothom la manca de qualsevol sentit de la veritat o de la més mínima ètica en els autors de la forassenyada campanya rebentista.

Posteriorment vaig arribar a saber, per gent amiga del PCE, que els autors del pamflet abans esmentat es proposaven, entre moltes altres coses, desmoralitzar l’autor, en aquest cas qui signa aquest article, aconseguir el meu silenci fos com fos, impedir que continuàs escrivint des d’una posició d’esquerra independent i marxista sobre tot el que es refereix a la nostra recent història política per a, finalment, “expulsar-me” del món cultural i polític de Mallorca. Volien obtenir els mateixos resultats -l’extermini de l’adversari- amb mètodes semblants al que sempre ha emprat la reacció i el feixisme per a acabar amb la dissidència.

Fent-me callar, desprestigiant la meva persona i la meva obra, volien aconseguit, il× lusos!, que no hi hagués versions alternatives a les històries oficials procarrillistes. La intenció dels mentiders i calumniadors era ben clara: embrutant el nom dels companys i companyes de l’esquerra revolucionària de les Illes i, de rebot, el meu treball, deixaven el camp obert als seus deixebles, a tots aquells que basteixen la història de l’estalinisme i el neoestalinisme illenc. Els excarrillistes, entestats en la persecució de l’intel× lectual nacionalista d’esquerra, esdevenien així una eina eficient de la postmodernitat. Es demostrava que no solament era la púrria postmoderna oficial, l’exèrcit d'”intel× lectuals” servils al servei de la reacció, la que s’encarregava d’anihilar les possibilitats de redreçament nacional i social. Ells, els signants dels pamflets, realitzaven la mateixa tasca. En aquests agents polítics i culturals del neoestalinisme tenia el sistema els seus millors aliats. Una vegada més, com en temps de la transició, els fets, les brutors abans esmentades, esdevenien la prova pública de com el sistema d’opressió nacional i social, ben igual que en temps de la restauració borbònica, se servia d’aquests personatges per a aconseguir idèntiques fites: provar de destruir l’esquerra

Evidentment erraren al cent per cent, ja que toparen amb un resistent fet a prova d’aquest tipus de batalla política. Un lluitador antifeixista que, a més a més i per a sorpresa dels botxins, es va veure recolzat i animat en la seva tasca d’investigació per moltes personalitats de la política i cultura mallorquines.

Al final d’aquella campanya rebentista enfocada a la meva destrucció intel× lectual, al meu total desprestigi, els amics i amigues, el nombrós grup de lluitadors i lluitadores mallorquins que em donaren suport en tot moment, havien fet, amb els escrits publicats en la meva defensa que sortiren publicats en els diaris de les Illes, un impressionant dossier solidari de més de dues-centes pàgines. La vergonya i el ridícul, el desprestigi que caigué damunt els meus sectaris perseguidors, va ser clamorós. Avui dia encara se’n parla, i se sap que alguns dels implicats en les brutors que hem relatat han copsat ja la profunda equivocació que varen cometre gastant esforços i energies en la persecució de l’esquerra revolucionària, provant inútilment de silenciar la meva veu.

Com a colofó de tota aquella espontània campanya de solidaritat vaig publicar un article titulat “Agraïment” (en el fons, molt conyós, ridiculitzant la inútil campanya d’extermini programada pels excarrillistes i afins) que va ser publicat en tots els diaris de Mallorca. El vint-i-set de maig de 1994 sortia publicada en l’Última Hora de Ciutat i deia així: “Realment ha estat una de les polèmiques més interessants i apassionades d’aquests darrers anys. Ni els més vells de la comarca se’n recorden d’un llibre que hagi aixecat tants comentaris adversos i favorables. Reconec que, ni en somnis, no hagués pogut imaginar un ressò semblant. Ben lluny de la meva imaginació -quan vaig donar alguns capítols de les meves memòries a l’editor- que L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) mogués aquest enrenou.

‘L’efecte del llibre dins de la nostra societat ha estat com el d’una pedra llençada dins un estany encalmat. I això és bo i serveix per a animar debats i reflexions (i, potser, per a engrescar més gent a escriure les seves particulars vivències).

‘Voldria agrair ben sincerament la participació i activa col× laboració en el debat a tots els que han escrit cartes i articles fent referència al meu llibre. Primerament gràcies als amics, companys de l’OEC i altres organitzacions revolucionàries amb els quals vaig lluitar contra el franquisme; els artistes, a tota la redacció de L’Estel de Mallorca i el seu director, a la CGT, diaris de Ciutat (Diario de Mallorca, Baleares, Última Hora, El Día del Mundo) quan han tengut la santa paciència d’anar publicant, dia a dia, setmana a setmana, articles i comentaris fent referència a L’Antifranquisme…. Gràcies als setmanaris, revistes i publicacions de la premsa forana (Migjorn, L’Udol, Sa Plaça, Flor de Card, etc.) i a La Nau; agraït també a la ràdio i la televisió. Les mostres d’amistat i solidaritat han estat constants i això m’anima a continuar per aquest camí.

‘Ben cert que la polèmica m’ha encoratjat a publicar més endavant altres capítols de les meves memòries. El meu agraïment també als defensors de la fracassada política de Santiago Carrillo, als antics dirigents carrillistes que m’han calumniat, perquè sense el seu ajut el llibre no s’hauria venut amb tanta rapidesa i celeritat. Malgrat les seves mentides i tergiversacions; malgrat els enverinats pamflets que m’han dedicat, he de reconèixer -i molta gent opina el mateix- que la dèria inquisitorial que han exercit en contra meva ha servit a a perfecció per a fer una inesperada propaganda de l’obra. I han ajudat, indubtablement, a exhaurir-la en poc temps. L’èxit no hagués estat tan aclaparador sense la seva valuosa participació.

‘Crec que seria molt interessant que, en el futur, els llibres dels nostres autors tenguessin un ressò semblant o superior. Això voldria dir que, a poc a poc, avançam en el camí de la normalització cultural. No hi ha res més dolorós per a un autor que el constatar com el silenci plana, paorós, damunt la seva obra. El més trist és veure com els llibres -escrits, treballats amb tanta cura i dedicació- no es venen i resten, plens de pols, en els prestatges de l’editor. Afortunadament, com deia abans, gràcies als amics -i també als enemics!- el meu llibre ha servit per a engegar una de les polèmiques més interessants que hem pogut seguir en aquests darrers anys. I tant de bo que tot hagi funcionat a la perfecció, ajudant a l’autor -sempre mancat de medis de propaganda i promoció- a vendre bona part de l’edició. En definitiva, entre tots hem remogut les encalmades aigües de l’estany. I això era l’essencial: interessar la gent en la lectura i en la nostra història més recent”.

Exceptuant algun tètric element d’aquesta colla de sectaris, el noranta-nou coma nou per cent dels escrits varen ser a favor del llibre L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970).

Posats en evidència davant tota la societat mallorquina, ridiculitzades tantes mentides i calúmnies, optaren pel silenci, conscients de l’errada que havien comés, de la brutor de la seva actitud impresentable, de la vergonya que havia caigut de forma inexorable sobre els seus noms.

Amb els temps (a Ciutat tot se sap!), ens va arribar la informació que, en petit comitè, més d’una vegada havien comentat com va ser de gran la seva equivocació. Imaginant que, com quan actuen els feixistes, acarnissant-se amb els dèbils, seria senzill fer callar un escriptor independent, nacionalista i de provat currículum de lluita contra la dictadura franquista, es trobaren de cop i volta amb el rebuig de l’autèntica esquerra mallorquina. Parl d’aquella esquerra que sap a la perfecció qui és de veritat un combatent antisistema i qui, en canvi, té carnet tan sols per fruir de sous i poltrones, per a cobrar de les nòmines institucionals, cas evident dels germans Carbonero en la passada legislatura, per posar només un exemple del tenebrós tipus de personatge de què parlam.

No cal dir que la brutal campanya rebentista en contra meva, en lloc de desanimar-me em va confirmar que anava per bon camí i que, a ser possible, no havia de deixar d’escriure les meves memòries i records de lluita la per la república, l’autodeterminació i el socialisme.

La campanya contra el meu llibre ordida pels sectors de l’excarrillisme illenc em va fer copsar la importància que podien tenir els escrits dels militants de l’esquerra revolucionària per als historiadors del futur. Ho dic sense pretensions personals, com a part d’un col× lectiu que pens conscient de la importància de la memòria històrica, de la transmissió de l’experiència acumulada.

Era evident que si el jove investigador mallorquí del dia de demà no volia trobar-se solament amb les manipulacions carrillistes i estalinistes, vora la història oficial d’encuny madrileny UCD-PSOE, calia oferir-li, en la mesura de les meves possibilitats personals, el material, tota la informació a la qual jo havia tengut accés a conseqüència de la meva militància antifeixista. Per aquest motiu, a poc a poc, han anat sortint al mercat editorial diverses obres relacionades amb la transició, la cultura i diversos aspectes del combat per la llibertat del poble mallorquí. Em referesc concretament a Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000), No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001) i Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003).

 

 

Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernart Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida: el dogmatisme i sectarisme a les Illes

 Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernart Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida: el dogmatisme i sectarisme a les Illes

La campanya rebentista dels excarrillistes (PCE) i altres dogmàtics i sectaris contra el llibre L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (I) 

Alguns aspectes de la brutal campanya rebentista que l’any 1994 el PCE i acòlits ordiren en contra del meu llibre L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (El Tall Editorial, Ciutat de Mallorca, 1994) i la meva persona, campanya feta amb abundor de mentides, articletxos malgirbats i tergiversacions de tota mena, ha estat descrita en el capítol “Els Mallorquins, de Josep Melià, en la lluita per la llibertat”.

 Després, continuant en aquest camí de brutors contra els militants antifranquistes dels anys seixanta, en un pamflet publicat a UH el 28-IV-94 s’hi afegiren altres col.laboradors amb el nefast -per als interessos populars- carrillisme illenc (que equival a dir de l’estalinisme més ranci i pansit malgrat certes operacions de maquillatge a començaments dels anys setanta). Ens referim als senyors Antoni M. Thomàs (antic responsable polític del PCE), Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernart Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida. Més endavant, per si no bastassin els atacs, encara s’hi afegí algun estudiós de la recent història nostrada. (…) En aquesta campanya de brutors, mentides i difamacions, s’hi afegiren igualment personatges de la premsa espanyola, gasetillers a sou de Madrid i d’obscurs interessos reaccionaris”.

 

La campanya rebentista tenia per objecte, amb la utilització de tota classe de mentides i calumnies, desqualificar-me com a escriptor, com a persona i com a conegut lluitador antifeixista. En l’immund pamflet que publicaren a Última Hora (28-IV-94) els senyors Antoni M. Thomàs i CIA s’atrevien a dir que els partits a l’esquerra del PCE, és a dir l’esquerra revolucionària, treballàvem objectivament per al “franquisme policíac”. I ho signaven sense cap mena de vergonya, segurs de fer mal, imaginant que aquella indignitat impresentable podria fer callar la persona insultada. Eren el mateix tipus de mentides que, en temps de la guerra civil, serviren per a criminalitzar (en tota l’accepció de la paraula) i posteriorment assassinar, els marxistes del POUM, tants d’anarquistes de la CNT i internacionalistes del tipus d’aquell gran intel× lectual antifeixista italià, Camilo Berneri. Aquella ferotgia contra els marxistes revolucionaris, la seva sordidesa, eren fruit de la intransigència més sectària que hom pugui imaginar, de la sevícia més brutal. Durant molts d’anys no s’havia vist mai a Mallorca una salvatgeria, un odi reaccionari tan verinós contra l’esquerra i els intel× lectuals antifeixistes. Potser hauríem de retrocedir als tenebrosos dies de la sublevació militar, quan Llorenç Villalonga llegia per la ràdio els seus discursos profeixistes, per a trobar una podridura antiesquerrana semblant.

A una illa on tots en coneixem de sobres, aquesta provatura d’escampar arreu, i en els diaris de màxima difusió, la mentida i la calúmnia dient que els militants de l’esquerra revolucionaria érem al servei del “franquisme policíac” era tan bestial, i alhora un fet tan ridícul, una brutor tan fora mida i tan increïble, que finalment només serví per a demostrar ben clar a tothom la manca de qualsevol sentit de la veritat o de la més mínima ètica en els autors de la forassenyada campanya rebentista.

Posteriorment vaig arribar a saber, per gent amiga del PCE, que els autors del pamflet abans esmentat es proposaven, entre moltes altres coses, desmoralitzar l’autor, en aquest cas qui signa aquest article, aconseguir el meu silenci fos com fos, impedir que continuàs escrivint des d’una posició d’esquerra independent i marxista sobre tot el que es refereix a la nostra recent història política per a, finalment, “expulsar-me” del món cultural i polític de Mallorca. Volien obtenir els mateixos resultats -l’extermini de l’adversari- amb mètodes semblants al que sempre ha emprat la reacció i el feixisme per a acabar amb la dissidència.

Fent-me callar, desprestigiant la meva persona i la meva obra, volien aconseguit, il× lusos!, que no hi hagués versions alternatives a les històries oficials procarrillistes. La intenció dels mentiders i calumniadors era ben clara: embrutant el nom dels companys i companyes de l’esquerra revolucionària de les Illes i, de rebot, el meu treball, deixaven el camp obert als seus deixebles, a tots aquells que basteixen la història de l’estalinisme i el neoestalinisme illenc. Els excarrillistes, entestats en la persecució de l’intel× lectual nacionalista d’esquerra, esdevenien així una eina eficient de la postmodernitat. Es demostrava que no solament era la púrria postmoderna oficial, l’exèrcit d'”intel× lectuals” servils al servei de la reacció, la que s’encarregava d’anihilar les possibilitats de redreçament nacional i social. Ells, els signants dels pamflets, realitzaven la mateixa tasca. En aquests agents polítics i culturals del neoestalinisme tenia el sistema els seus millors aliats. Una vegada més, com en temps de la transició, els fets, les brutors abans esmentades, esdevenien la prova pública de com el sistema d’opressió nacional i social, ben igual que en temps de la restauració borbònica, se servia d’aquests personatges per a aconseguir idèntiques fites: provar de destruir l’esquerra

Evidentment erraren al cent per cent, ja que toparen amb un resistent fet a prova d’aquest tipus de batalla política. Un lluitador antifeixista que, a més a més i per a sorpresa dels botxins, es va veure recolzat i animat en la seva tasca d’investigació per moltes personalitats de la política i cultura mallorquines.

Al final d’aquella campanya rebentista enfocada a la meva destrucció intel× lectual, al meu total desprestigi, els amics i amigues, el nombrós grup de lluitadors i lluitadores mallorquins que em donaren suport en tot moment, havien fet, amb els escrits publicats en la meva defensa que sortiren publicats en els diaris de les Illes, un impressionant dossier solidari de més de dues-centes pàgines. La vergonya i el ridícul, el desprestigi que caigué damunt els meus sectaris perseguidors, va ser clamorós. Avui dia encara se’n parla, i se sap que alguns dels implicats en les brutors que hem relatat han copsat ja la profunda equivocació que varen cometre gastant esforços i energies en la persecució de l’esquerra revolucionària, provant inútilment de silenciar la meva veu.

Com a colofó de tota aquella espontània campanya de solidaritat vaig publicar un article titulat “Agraïment” (en el fons, molt conyós, ridiculitzant la inútil campanya d’extermini programada pels excarrillistes i afins) que va ser publicat en tots els diaris de Mallorca. El vint-i-set de maig de 1994 sortia publicada en l’Última Hora de Ciutat i deia així: “Realment ha estat una de les polèmiques més interessants i apassionades d’aquests darrers anys. Ni els més vells de la comarca se’n recorden d’un llibre que hagi aixecat tants comentaris adversos i favorables. Reconec que, ni en somnis, no hagués pogut imaginar un ressò semblant. Ben lluny de la meva imaginació -quan vaig donar alguns capítols de les meves memòries a l’editor- que L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) mogués aquest enrenou.

‘L’efecte del llibre dins de la nostra societat ha estat com el d’una pedra llençada dins un estany encalmat. I això és bo i serveix per a animar debats i reflexions (i, potser, per a engrescar més gent a escriure les seves particulars vivències).

‘Voldria agrair ben sincerament la participació i activa col× laboració en el debat a tots els que han escrit cartes i articles fent referència al meu llibre. Primerament gràcies als amics, companys de l’OEC i altres organitzacions revolucionàries amb els quals vaig lluitar contra el franquisme; els artistes, a tota la redacció de L’Estel de Mallorca i el seu director, a la CGT, diaris de Ciutat (Diario de Mallorca, Baleares, Última Hora, El Día del Mundo) quan han tengut la santa paciència d’anar publicant, dia a dia, setmana a setmana, articles i comentaris fent referència a L’Antifranquisme…. Gràcies als setmanaris, revistes i publicacions de la premsa forana (Migjorn, L’Udol, Sa Plaça, Flor de Card, etc.) i a La Nau; agraït també a la ràdio i la televisió. Les mostres d’amistat i solidaritat han estat constants i això m’anima a continuar per aquest camí.

‘Ben cert que la polèmica m’ha encoratjat a publicar més endavant altres capítols de les meves memòries. El meu agraïment també als defensors de la fracassada política de Santiago Carrillo, als antics dirigents carrillistes que m’han calumniat, perquè sense el seu ajut el llibre no s’hauria venut amb tanta rapidesa i celeritat. Malgrat les seves mentides i tergiversacions; malgrat els enverinats pamflets que m’han dedicat, he de reconèixer -i molta gent opina el mateix- que la dèria inquisitorial que han exercit en contra meva ha servit a a perfecció per a fer una inesperada propaganda de l’obra. I han ajudat, indubtablement, a exhaurir-la en poc temps. L’èxit no hagués estat tan aclaparador sense la seva valuosa participació.

‘Crec que seria molt interessant que, en el futur, els llibres dels nostres autors tenguessin un ressò semblant o superior. Això voldria dir que, a poc a poc, avançam en el camí de la normalització cultural. No hi ha res més dolorós per a un autor que el constatar com el silenci plana, paorós, damunt la seva obra. El més trist és veure com els llibres -escrits, treballats amb tanta cura i dedicació- no es venen i resten, plens de pols, en els prestatges de l’editor. Afortunadament, com deia abans, gràcies als amics -i també als enemics!- el meu llibre ha servit per a engegar una de les polèmiques més interessants que hem pogut seguir en aquests darrers anys. I tant de bo que tot hagi funcionat a la perfecció, ajudant a l’autor -sempre mancat de medis de propaganda i promoció- a vendre bona part de l’edició. En definitiva, entre tots hem remogut les encalmades aigües de l’estany. I això era l’essencial: interessar la gent en la lectura i en la nostra història més recent”.

Exceptuant algun tètric element d’aquesta colla de sectaris, el noranta-nou coma nou per cent dels escrits varen ser a favor del llibre L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970).

Posats en evidència davant tota la societat mallorquina, ridiculitzades tantes mentides i calúmnies, optaren pel silenci, conscients de l’errada que havien comés, de la brutor de la seva actitud impresentable, de la vergonya que havia caigut de forma inexorable sobre els seus noms.

Amb els temps (a Ciutat tot se sap!), ens va arribar la informació que, en petit comitè, més d’una vegada havien comentat com va ser de gran la seva equivocació. Imaginant que, com quan actuen els feixistes, acarnissant-se amb els dèbils, seria senzill fer callar un escriptor independent, nacionalista i de provat currículum de lluita contra la dictadura franquista, es trobaren de cop i volta amb el rebuig de l’autèntica esquerra mallorquina. Parl d’aquella esquerra que sap a la perfecció qui és de veritat un combatent antisistema i qui, en canvi, té carnet tan sols per fruir de sous i poltrones, per a cobrar de les nòmines institucionals, cas evident dels germans Carbonero en la passada legislatura, per posar només un exemple del tenebrós tipus de personatge de què parlam.

No cal dir que la brutal campanya rebentista en contra meva, en lloc de desanimar-me em va confirmar que anava per bon camí i que, a ser possible, no havia de deixar d’escriure les meves memòries i records de lluita la per la república, l’autodeterminació i el socialisme.

La campanya contra el meu llibre ordida pels sectors de l’excarrillisme illenc em va fer copsar la importància que podien tenir els escrits dels militants de l’esquerra revolucionària per als historiadors del futur. Ho dic sense pretensions personals, com a part d’un col× lectiu que pens conscient de la importància de la memòria històrica, de la transmissió de l’experiència acumulada.

Era evident que si el jove investigador mallorquí del dia de demà no volia trobar-se solament amb les manipulacions carrillistes i estalinistes, vora la història oficial d’encuny madrileny UCD-PSOE, calia oferir-li, en la mesura de les meves possibilitats personals, el material, tota la informació a la qual jo havia tengut accés a conseqüència de la meva militància antifeixista. Per aquest motiu, a poc a poc, han anat sortint al mercat editorial diverses obres relacionades amb la transició, la cultura i diversos aspectes del combat per la llibertat del poble mallorquí. Em referesc concretament a Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000), No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001) i Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003).

 

 

Gabriel Sevilla, Antoni M. Thomàs, Albert Saoner, Bernat Riutort, Gustavo Catalán, Josep M. Carbonero, Jaume Carbonero, Salvador Bastida i Ignasi Ribas: el dogmatisme i el sectarisme a les Iles; el dogmatisme i sectarisme a les Illes

 

El dogmatisme i el sectarisme a les Illes

Abril de 1994: atacs feixistes, carrillistes (PCE), endollats del PSOE i sectors afins contra la memòria històrica de l’esquerra revolucionària de les Illes (I)

Gabriel Sevilla, Antoni M. Thomàs, Albert Saoner, Bernat Riutort, Gustavo Catalán, Josep M. Carbonero, Jaume Carbonero, Salvador Bastida i Ignasi Ribas: el dogmatisme i el sectarisme a les Iles; el dogmatisme i sectarisme a les Illes

A partir de les eleccions del quinze de juny de 1977, qui no tengués representació parlamentària era obligat a desaparèixer engolit per la marginalitat més absoluta. “Intellectuals” de baixa categoria, servils sense escrúpols, s’encarregaven -i s’encarreguen encara!- de la feina bruta de demonitzar els grups o persones autènticament revolucionaris. Eren ridiculitzades les idees de progrés, justícia social, socialisme i independentisme. Tot això, combinat amb la lluita activa (portada endavant per la socialdemocràcia, les restes del carrillisme i les burgesies espanyola, catalana i basca) contra el marxisme, l’anarquisme, el leninisme, l’independentisme… o el cristianisme de tendència socialista i anticapitalista, anà creant un concret panorama de desolació contra el qual lluitaren activament Arturo Van den Eynde i els seus companys. (Miquel López Crespí)

 

Les campanyes rebentistes contra la memòria històrica de l’esquerra revolucionària

Coberta del llibre L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) editat per l’editor Lleonard Muntaner l’any 1994 i demonitzat per una colla de dogmàtics i sectaris, enemics de l’esquerra alternativa i revolucionària tant en temps de la transició com en els anys posteriors.
A partir de les eleccions del quinze de juny de 1977, qui no tengués representació parlamentària era obligat a desaparèixer engolit per la marginalitat més absoluta. “Intellectuals” de baixa categoria, servils sense escrúpols, s’encarregaven -i s’encarreguen encara!- de la feina bruta de demonitzar els grups o persones autènticament revolucionaris. Eren ridiculitzades les idees de progrés, justícia social, socialisme i independentisme. Tot això, combinat amb la lluita activa (portada endavant per la socialdemocràcia, les restes del carrillisme i les burgesies espanyola, catalana i basca) contra el marxisme, l’anarquisme, el leninisme, l’independentisme… o el cristianisme de tendència socialista i anticapitalista, anà creant un concret panorama de desolació contra el qual lluitaren activament Arturo Van den Eynde i els seus companys. Els sectors més dinàmics que encara lluitaven contra el sistema eren deixats de banda (lluites d’Euskalduna, Altos Hornos del Mediterráneo, Astilleros de Cadis… i mil tipus d’accions semblants), tot esperant que els lluitadors més actius perdessin la fe en la victòria de la seva justa causa. Les centrals sindicals majoritàries, amb fortes subvencions estatals per a sous d’alliberats, boicotejaren mobilitzacions de solidaritat, expulsaren els grups més antisistema dels seus delegats mentre els dirigents d’aquests aparells ja institucionals signaven pacte rere pacte en contra dels interessos dels treballadors. Milers i milers de treballadors i treballadores, d’estudiants de totes les nacions oprimides de l’estat, eren induïts (a les bones o a les males: la policia no deixà mai d’actuar de forma brutal contra el poble) a oblidar les idees i principis igualitaris i antifeixistes tot obligat-los (mitjançant un fort bombardeig ideològic des del mitjans dits de “comunicació”) a centrar-se només en la vida privada, en el consum com a forma “superior” d’existència, en el “descompromís”. Arribava l’època del pelotazo, més que res en temps del PSOE; del redescobriment de “la España eterna” per part dels “socialistes” de mentida que ens acabaven d’entaforar en el bloc imperialista i agressiu de l’OTAN.

Dins  aquest brutal contetx repressiu d’esdengué la brutal campanya rebentista dels excarrillistes i sectors afins al meu llibre de memòries antifeixista L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (Palma, El Tall Editorial, 1994).

A hores d’ara encara no entenc com Ignasi Ribas, l’antic militant del carrillisme illenc (PCE) signà aquell tèrbol pamflet contra el llibre que havia editat Lleonard Muntaner. Que ho fessin dos buròcrates, dos antics responsables del ranci i escleròtic carrillisme illenc potser seria comprensible. Eren personatges que procedien d’una vella tradició dogmàtica i de combat contra l’anarquisme i el socialisme entès com a poder dels treballadors (el POUM, el trotskisme…). Pensem en les execucions de membres del POUM i de la CNT en temps de la guerra civil. Els casos més coneguts foren els assassinats d’Andreu Nin i de Camilo Berneri, per exemple. Una tradició de persecució i criminalització de l’esquerra revolucionària a la qual encara no han renunciat, com es va comprovar amb el pamflet ple de mentides, calúmnies i tergiversacions que publicaren, sense cap mena de vergonya, el 28 d’abril de 1994 en un diari de Ciutat.

Com anava dient, a hores d’ara encara no m’explic l’origen de tanta ràbia i visceralitat contra l’esquerra republicana de les Illes. ¿O va ser precisament per això mateix, perquè ells en temps de la transició abandonaren tota idea de canvi social prosocialista, tota idea republicana, acceptant la reinstauració de la monarquia, que calia criminalitzar els partits que sí que defensàvem aquestes idees, cas de l’ OEC, MCI, PTE, LCR, PSM o PSAN?

Quan llegia les brutors signades per Ignasi Ribas i els seus companys de campanya rebentista contra l’esquerra alternativa no ho podia creure. A una Illa en la qual tots ens coneixem quasi com si fóssim de la família, els personatges abans esmentats s’atrevien a signar un pamflet on suggerien que els partits a l’esquerra del PCE i del carrillisme, és a dir organitzacions marxistes i nacionalistes com MCI, OEC, LCR, el PSAN o el PSM només teníem com a funció, a les ordres del franquisme sociològic “i de vegades des del franquisme policíac, debilitar el Partit Comunista d’aleshores”. Alhora que s’atrevien a signar aquestes calúmnies afegien, per a embrutar més la memòria dels antifeixistes de les Illes, que tots aquests partits només ajudaren a crear “confusionisme”. I el combat abnegat de tants d’homes i dones només consistí en “declaracions de principis presumptament purs”.

Mai no s’havia vist tanta ràbia i dogmàtica visceralitat contra uns coneguts militants antifeixistes de les Illes! La brutor que signaven evidenciava a la vista de tothom que només acceptaven una aproximació a la història: la del PCE. Les altres aproximacions, els altres investigadors que no estiguessin al servei dels interessos sectaris del carrillisme, havien de ser perseguits i criminalitzats. Per als dogmàtics i sectaris el pamflet que s’atreviren a publicar només tenia per funció desprestigiar els lluitadors antifranquistes que no fossin de la seva corda i, de rebot, justificar les seves particulars traïdes als principis esquerrans que, de boca enfora, deien defensar. Criminalitzant altres visions dels fets de la transició, amb totes les claudicacions de les quals foren responsables ells, la direcció del PCE aconseguia quedar com a aquella que realment sabia el que s’havia de fer.

Amb el pamflet publicat a Palma, aquells que conscientment o inconscientment donaven suport a la nefasta política del PCE (abandonament de la lluita per la República, Pactes de la Moncloa, acords amb el franquisme reciclat…) esdevenien botxins de la memòria històrica de l’esquerra alternativa de la nostra terra tot insultant el nom i els sacrificis de tants i tants abnegats combatents republicans. El pamflet que en contra nostra signaren Ignasi Ribas i els seus amiguets embrutava i posava en qüestió no solament la meva feina política, sinó també, i això sí que ho consider prou greu i d’una indignitat total, el treball de centenars d’honrats militants de l’esquerra alternativa.

No era solament contra la meva persona i el llibre L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) que es bastí la campanya rebentista de 1994. Ignasi Ribas, i també Gabriel Sevilla, Antoni M. Thomàs, Albert Saoner, Bernat Riutort, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaume Carbonero i Salvador Bastida el que el volien era, com ja he dit, barrar el pas a la memòria de l’esquerra antisistema de les Illes, demonitzant els escriptors que haguessin escrit algun llibre al respecte. Es pensaven que ho aconseguiren escrivint calúmnies i mentides en contra nostra. S’erraren a les totes. De res no serviren els seus pamflets i brutors. Mai no s’havien publicat tants llibres explicant les claudicacions del PCE en temps de la transició. Quant a la seva actitud dogmàtica i sectària, quedaren retratats per sempre davant l’opinió pública i acumularen damunt les seves espatlles un desprestigi del qual difícilment es recuperaran.

El domini total i absolut de l’oportunisme polític més bestial s’aferma amb la transició (la restauració de la monarquia borbònica i els pactes de la suposada oposició amb el franquisme i la burgesia) i durant els anys posteriors. La fi del socialisme degenerat a l’URSS i altres estats dits “socialistes” (aquells on regnava el brutal poder de la “burgesia” roja i el més bestial capitalisme d’estat) servia per a bastir una campanya contrarevolucionària mundial a la qual s’aferraven amb ungles i dents els reaccionaris de totes les tendències. Ens apropàvem als temps actuals, a l’època de la mundialització més bestial i absoluta del capital i de l’imperialisme (alguns li diuen, en expressió errada, la “globalització”). Davant aquesta situació Arturo Van den Eynde escriu Globalització: la dictadura mundial de 200 empreses, que publica Edicions de 1984. Les preocupacions socials i collectives de les organitzacions marxistes, independentistes i antisistema eren sovint ridiculitzades. Els grups i partits que encara resistien la gegantina onada d’oportunisme que tot ho envaïa (barroeres lluites pel poder, per la poltrona, per la nòmina institucional deixant de banda dècades d’història de lluita esquerrana) eren presentats sovint com a utòpics o, més d’una vegada, com a actius “agents de la dreta”, illuminats que no tocaven amb els peus a terra com hem explicat una mica més amunt en referència a la campanya rebentista contra el llibre L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970).

En el Petit vocabulari polític de marxisme (Barcelona, Edicions de 1984, 1998), pàgs. 107-108, Arturo Van den Eynde definia l’oportunisme amb aquestes paraules: “És oportunista sacrificar els objectius més importants del moviment obrer per treure’n un avantatge momentani.

‘El llenguatge polític postmodern enalteix l’oportunisme i el confon sibillinament amb el simple ‘sentit de l’oportunitat’. Són coses diferents. El sentit de l’oportunitat és necessari en qualsevol tàctica política. Una força política cerca sempre la línia de conducta que li permeti treure tot el partit possible d’una determinada situació, d’una determinada relació de forces entre els diversos partits i les diverses forces socials. Només és oportunista quan vol aconseguir aquest avantatge momentani, aquest petit guany, aquesta millora, en perjudici de coses encara més importants, com ara l’hostilitat de la classe dels treballadors emvers els capitalistes, o l’agrupament dels obrers avançats en un partit realment comunista.

‘És oportunista aquell qui, cercant un petit triomf avui, compromet les possibilitats d’un gran triomf revolucionari demà o demà passat”.

Arturo Van den Eynde definia molt bé el significat de l’oportunisme dins la societat contemporània. I, per això mateix, els atacs i els pamflets contra la memòria històrica de l’esquerra revolucionària, contra qui volgués deixar constància de les seves traïdes i claudicacions, dels seus pactes amb la burgesia i el franquisme reciclat en temps de la restauració borbònica. Una història prou coneguda i que, com hem explicat més amunt, hem hagut de patir en carn pròpia.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

La generació literària dels 70 i la novel·la històrica del segle XXI La premsa de Menorca i la novel·la de Miquel López Crespí El vicari d´Albopàs

  La generació literària dels 70 i la novel·la històrica del segle XXI

La premsa de Menorca i la novel·la de Miquel López Crespí El vicari d´Albopàs

 

EL VICARI D’ALBOPÀS

Per Eduard Riudavets Florits (revista Iris)

He llegit moltes de les obres de Miquel López Crespí, al que consider -i ho dic sense embuts- un dels nostres grans escriptors, i de fet unes quantes les he ressenyades en aquesta mateixa secció. És evident llavors que les seves novel·les, assajos, poemaris i relats m'agraden d'allò més. 

Si més no, us he de confessar que tinc especial debilitat per Els crepuscles més pàl·lids, una novel·la extraordinària que he rellegit diverses vegades. Però ara he d'afegir un nou títol a les meves preferències: El vicari d'Albopàs. Avui en parlarem.

Però abans cal fer cinc cèntims de l'argument: Un capellà d'un poble del pla de Mallorca - un poble del què no desvelaré el nom, per altra part gens difícil d'esbrinar-, un capellà força tradicionalista viu amb preocupació els fets de l'anomenada Setmana Tràgica de Barcelona... Aleshores, a partir d'aquí, va repassant no sols la història del seu poble sinó també la Història.

Potser el que més m'ha impressionat és la mestria amb què López Crespí -que mai ha amagat, ans al contrari, les seves idees d'esquerra- aconsegueix posar-se en la pell d'aquest vicari i traslladar-nos, amb versemblança i profunditat, les seves preocupacions i reflexions i, en definitiva, la seva visió de l'ordre de les coses: un món presidit pel tron i l'altar. Encara que, també cal dir-ho, en qualque moment en la fèrria ortodòxia tridentina s'hi obre l'escletxa del dubte...

Això no obstant, els pensaments conservadors del vicari, "Així s'ha fet sempre a Mallorca...", ens descobreixen paradoxalment tota la injustícia, misèria i superstició en què es fonamenta el règim social que, segons les seves creences, és obra de la voluntat divina. En això rau, en el meu humil parer, bona part de l'excepcionalitat de la novel·la.

Però per altra part, i atenent a l'època no és una contradicció, aquest prevere, que he pogut saber està inspirat en un personatge real -el vicari Perera-, demostra inquietuds per l'educació dels infants, per la situació d'esclavatge de les dones, per la duríssima feina dels camperols, i alhora posa en marxa la revista Sa Marjal, analitza la Rerum Novarum, critica les curses de braus i fins i tot es decanta, amb una encertada intuïció,  pel progrés científic i tècnic. “Tanmateix poc poden fer els sermons contra la urgència de les necessitats econòmiques d’un poble”.

Això sí, sempre des de la ferma convicció de què cal preservar l'ordre establert: "Què hi hagué  alguna injustícia? Ningú ho dubta. Però la preservació de l’ordre, els resultats aconseguits, superen qualsevol crítica que se li pugui fer”.

Un apunt més. A El vicari d'Albopàs, López Crespí ens aporta una veritable mostra d’erudició, així hi veiem aparèixer des de grans noms de les nostres lletres (Costa i Llobera, Mn. Antoni Maria Alcover, Gabriel Alomar, Josep Maria Quadrado...) a  fets històrics ben documentats (de les Germanies a la Revolució d'Octubre, de la construcció de l'església parroquial a la tasca ingent que suposà la dessecació de l'albufera), però no és, en absolut, una erudició que llasti la narració, ben al contrari, la potencia, l'emmarca i li aporta credibilitat i substància.

No vull deixar de dir, en la mateixa línia, que el llenguatge clar, auster i esmolat de la novel·la permet una lectura engrescadora, fascinant, a l'abast de tothom, amb un fil argumental que manté en tot moment una total fluïdesa i creixent interès. Així des de les diatribes canòniques contra el liberalisme a la tendresa dels records d'infantesa tot el text traspua una innegable autenticitat.

I tenint en compte que estem parlant  d'una veritable novel·la històrica, situada a un indret molt concret, queda ben palesa la universalitat del missatge. 

Albopàs és certament una vila mallorquina, però arreu hi podem trobar un Albopàs, perquè la lluita entre "el vell món que es mor i el nou que triga a néixer" és, sense cap mena de dubte, universal.

Tot llegint El vicari d'Albopàs vivim, se’ns permet viure, el mateix que visqueren els nostres besavis. Amb paraules extretes de la mateixa novel·la:  “Algú ho havia d’escriure. Aconseguir transformar les ombres del passat en persones de carn i ossos...”.

 Vet aquí, llavors, la difícil fita que López Crespí ha aconseguit amb escreix.

(31-I-2021)

 

La generació literària dels 70 a les Illes – Noves obres de l´escriptor Miquel López Crespí Sa Pobla i la literatura mallorquina: l Ajuntament de sa Pobla publica El vicari d´Albopàs

 La generació literària dels 70 a les Illes – Noves obres de l´escriptor Miquel López Crespí

Sa Pobla i la literatura mallorquina: l Ajuntament de sa Pobla publica El vicari d´Albopàs

“Sense les meves arrels pobleres mai no hauria pogut escriure tots els llibres que he publicat”

“En l’extensa i polivalent obra literària de Miquel López-Crespí, «El vicari d’Albopàs» representarà, sense dubte, una fita caracteritzada per la plenitud de la seva escriptura i per la maduresa narrativa assolida. L’escriptura és austera i clara, precisa, despullada d’elements innecessaris, i per això adequada a les finalitats biogràfiques, reflexives i descriptives que l’autor ha volgut cercar. El relat, d’altra banda, descansa sobre dos dels grans temes de l’obra d’en Miquel López-Crespí: la reinterpretació de les arrels pobleres -de sa Pobla i de la seva gent- des d’una mirada històrica i, per un altre cantó, la reflexió sobre la lluita entre el nou i el vell, entre les idees transformadores i les idees conservadores, en una confrontació que parteix de la pròpia biografia per establir un diàleg amb ell mateix, amb els seus records i els seus referents, per a esdevenir un quadre interpretatiu de la nostra història contemporània”. (Mateu Morro)

Per Antoni R. Mir

Miquel López Crespí (Sa Pobla, 1946). És novel·lista, autor teatral, poeta i assagista.

D’ençà del començament dels anys setanta ha publicat més de setanta llibres de narrativa, poesia, teatre, memòries i assaig, entre els quals podem destacar: El darrer hivern de Chopin i George Sand (novel·la) Corambé: el dietari de George Sand (novel·la); No era això: memòria política de la transició (assaig); Lletra de batalla (poesia); Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera (novel·la); Temps moderns: homenatge al cinema (poesia); Damunt l’altura. El poeta il·luminat (novel·la); Les ciutats imaginades (poesia); Naufragis lents (poesia); La conspiració (novel·la); Un viatge imaginari i altres narracions (contes); París 1793 (novel·la); Novel·la, Poesia i Teatre: memòries 1968-2008 (memòries); Els crepuscles més pàl·lids; Cinema del segle XX (recull d’articles); Gardènies en la nit (novel·la); Una Arcàdia feliç; Les vertaderes memòries de Salvador Orlan

(novel·la) i Caterina Tarongí (novel·la). Ara acaba de publicar El vicari d’Albopas. És amb motiu de l’edició d’aquesta novel·la que des de Sa Plaça entrevistam en Miquel López Crespí.

—Hola, Miquel, acabes de treure un nou llibre, El vicari d’Albopas. Què és aquest aquesta història? Una novel·la, una biografia...?

-Podem dir que és una novel·la històrica. Bastida en referència a un personatge real, el vicari de sa Pobla Joan Parera Sansó, l´escriptor basteix un món –el de la Mallorca de començaments del segle XX- que va existir realment però que és transformat per la imaginació de l´autor. Ningú no hauria de confondre una novel·la amb una simple investigació històrica.

La vida d´aquest capellà sempre m´havia interessat. És un personatge summament contradictori i, per tant, molt apte per a la fabulació literària. “El mossèn” –com va escriure Ceuili Buele comentant el llibre- “fa part d´aquella colla de capellans il·lustrats mallorquins que, durant la primera meitad del segle XX, representen i encarnen l´oposició declarada a les idees i propostes liberals, socialistes, anarquistes o comunistes”. Amb el pretext de defensar el manteniment d´una societat marcada per la influència de l´església catòlica a gairebé tots els àmbits de la vida ciutadana, s´afanyen a combatre allò que consideren que la posa en perill, alhora que valoren els adversaris com a perniciosos des de tots els punts de vista”

—En ell ens parles del vicari Perera, un home que va viure al teu poble al finals de segle XIX i principis del XX. A part de l’home però, aquest llibre té un altre gran protagonista. Albopàs. Con era aquest poble mentre hi va viure el vicari?

-Sa Pobla, a més del vicari Parera és, sense cap dubte, l´altre protagonista del llibre. Amb el títol El vicari d´Albopàs també he volgut retre un senzill homenatge al meu amic coral i company de dèries literàries Alexandre Ballester. Va ser ell qui va popularitzar el nom d´Albopàs com a un equivalent de sa Pobla. I per això el títol de la novel·la com a homenatge permanente. De fet, els veritables protagonistes són els poblers i les pobleres, amb les seves limitacions i les seves grandeses, amb aquesta ànima poblera que singularitza la gent de la contrada. En una crítica recent a la novel·la El vicari d´Albopàs l´historiador Mateu Morro escrivia: “...en Miquel López-Crespí, que lluny de distanciar-se de les seves arrels de cada cop s’hi identifica més i de cada cop les entén millor, perquè les sap veure amb la saviesa que li dona la seva pròpia trajectòria vital i, sobretot, amb l’amplitud de mirada que dona l’ofici de l’escriptor i la tasca de l’historiador que mai ha trencat el fil umbilical que l’uneix amb el poble on va néixer i la seva gent”

Indubtablement, com han escrit altres comentaristes, sa Pobla (Albopàs) és l´altre protagonista del llibre que acaba de publicar l´Ajuntament pobler. El mossèn Parera és un sacerdot estretament lligat al meu poble. És un home de ferrenya voluntat religiosa i alhora es va destacar per l´intens treball realitzat en el camp religiós, social i cultural com ho demostra la fundació de la revista Sa Marjal. Va donar suport a la creació d´institucions de crèdit i mutualitat de previsió fomentant l´educació popular. Com he dit més amunt, el personatge, tan humà, tan contradictori va interessar-me de seguida. Avui dia llegir les pàgines de la revista sa Marjal i el articles del mossèn és una forma única i imprescindible per a entendre com va ser sa Pobla al llarg del segle XX.

-He llegit alguns dels teus articles on parles de la importànica de la revista Sa Marjal, fundada pel mossèn Parera. Que podries dir al respecte?

-No hi ha cap dubte que sense l´estudi de la revista Sa Marjal jo no hauria pogut escriure la novel·la. De jovenet sempre havia vist números de la publicació per les golfes de la casa dels meus padrins. Aleshores encara no comprenia la importància històrica d´aquesta publicació que recoman a tots els poblers i pobleres per assabentar-se de com era la vida de les generacions que ens precediren vista des de la perspectica del catolicisme més integrista.

En el llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003) i en el llibre d'història local Temps i gent de sa Pobla col·lecció Uialfàs, Mallorca, 2002) hem parlat sovint de Mossèn Joan Parera Sansó (1865-1926) i de la revista sa Marjal. Aquesta revista catòlica i integrista, que fou dirigida pel sacerdot manacorí que va ser vicari de sa Pobla és una font molt útil per a entendre la Mallorca de començament de segle XX. La revista

-També ens has explicat que era un home summament preocupat per l´escolarització dels nins de sa Pobla que en aquell temps anaven a lloure pels carrers o treballaven de sol a sol amb els seus pares. Crec pel que he llegit que va mantenir estrets contactes amb el teu padrí-oncle, el batle Miquel Crespí i Pons (Verdera) en relació a la contracció d´una escola a sa Pobla.

-Sí, tens raó. L´Escola Graduada de sa Pobla va ser bastida pel meu oncle-padri a finals dels anys 20 i encara és en actiu. Però crec que les opinions de Miquel Crespí Pons, el batle Verdera i Joan Parera Sansó no eren del tot coincidents. Precisament aquests dies, cercant material referent al batle de sa Pobla Miquel Crespí i Pons, el batle "Verdera", i, concretament, estudiant el número de primer de gener de 1927, he trobat uns escrits prou eloqüents quant al reaccionarisme de mossèn Joan Parera Sansó, que, pel que escriu, en aquells dies de 1927 estava molt preocupat pel paper "nefast" que, al seu paper, tenia determinat tipus d'educació damunt el poble. Les reflexions titulades "L'Escola a Sa Pobla" venien donades per la propera construcció d'una Escola Graduada en uns terrenys propietat de la meva família, "Sa Tanca de Can Verdera". L`ànima de tot aquest procés de modernització del poble era, sens dubte, el meu oncle Miquel Crespí, que, tot i ser un home de provada fidelitat al general Miguel Primo de Rivera, no dubtà a relacionar-se amb professionals de la importància de, per posar un exemple, l'arquitecte Guillem Forteza, que va ser president del Cercle Regionalista de Mallorca.

-Unes concepcions de l´ensenyament sumament reaccionàries, no? Ho podries explicar una mica més extensament?

-A començaments del segle XX la situació de l'ensenyament a Mallorca era vertaderament lamentable. Com explica Isabel Peñarrubia i Marquès en Els partits polítics davant el caciquisme i la qüestió nacional a Mallorca (1917-1923) (Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona, 1991) pàgs. 253-254: "Segons les dades aportades per Jaume Oliver [Escola i societat. L'ensenyament a les Illes en el segle XX, Palma, 1978], l'analfabetisme l'any 1910 entre la població total de les Illes era d'un 67,64 %, força superior a la mitjana estatal. Malgrat que la ley Moyano del 8-IX-1857 manàs l'escolarització obligatòria de tots els nins entre els sis i els dotze anys, la major part de les famílies obreres, tant al camp com a la ciutat, necessitaven el jornal dels seus fills menors". I, una mica més avall, afegeix: "Al pobles assistia regularment a l'escola una mitjana del 10 al 20 % dels nins, com ho testimonien diverses fons".

Així i tot, malgrat aquesta situació d'indigència cultural en la qual es troben les classes populars de les Illes, la prevenció del vicari de sa Pobla contra els "perills" de l'escola són evidents en aquests articles que comentam, publicats en els primers mesos de 1927.

Per a Parera Sansó "el principi de la sabiduria és el temor de Deu; y la vertadera ciencia és anar pes camí del cel i salvar la seva ánima" ("L'Escola sa Sa Pobla", Sa Marjal, primer de gener de 1927). Vet aquí l'autèntic programa de l'integrisme catòlic. Un integrisme que ja havia saludat l'execució de Ferrer i Guàrdia (1-X-1909) i el tancament de les escoles laiques del Principat. Mossèn Parera Sansó només és un exponent del que pensen en aquells moments alguns sectors de els classes dominants mallorquines. Educar al poble, amb els perills "socialistes i bolxevics" que això comporta? En el número 218 de Sa Marjal informa que no es tracta de "tenir moltes escoles sinó que siguin bones escoles". Evidentment, "bones escoles", vol dir escoles catòliques dedicades a mentalitzar el poble contra les idees "disolvents", racionalistes, socialistes o maçòniques que arriben de l'estranger.

-Voldries aferir alguna cosa més en referència a la teva novel·la?

No, per ara no. Crec que n´hem fet un petit tast de la MENA de personatge que hem novel·lat. Si de cas, concloure amb unes paraules que ha escrit recetment l´historiador Mateu Morro: “Llegint «El vicari d’Albopàs» tenc la sensació que sobre el vicari Parera, sobre sa Pobla, hi gravita tot el pes de la història: el pes feixuc dels segles, des dels talaiots i les restes romanes que recull amorosament el prevere, a les germanies i les tensions socials i polítiques del segle XIX i XX. Perquè la mirada d’en Miquel López-Crespí, és sobretot una mirada històrica.

‘I, d’aquesta mirada històrica i per tant crítica, d’una manera especial, n’emergeix en el relat el pes aclaparador del que podríem dir «la Mallorca de sempre», la que han forjat els poderosos en aliança amb el poder polític i eclesiàstic. Aquesta Mallorca que va encarar el segle XX mobilitzada contra el liberalisme, contra el laïcisme, contra la democràcia i contra el socialisme, que estava entestada en aixecar fos com fos murs de contenció contra les idees dissolvents que venien de fora”.

(18-12-2020)

López Crespí homenajea a Alexandre Ballester y sa Pobla en su nuevo Libro

 López Crespí homenajea a Alexandre Ballester y sa Pobla en su nuevo

Libro

 

El Ayuntamiento de sa Pobla está detrás de la edición de esta novela que lleva por título El vicari d´Albopàs – Se basa en la historia de Joan Parera Sansó, aunque es “pura ficción”.

 

 

Per Cara Ferrer (Última Hora)

 

 

Muchos mallorquines, sobre todo de Part Forana, sabrán que Albopàs es un sinónimo ampliamente utilizado para hacer referencia a sa Pobla (de hecho, es un anagrama). Este topónimo fue acuñado por el célebre escritor Alexandre Ballester, nacido en Gavà en 1933 pero que pasó buena parte de su vida en sa Pobla, donde faleció en 2011. A él y su pueblo rinde homenaje Miquel López Crespí en su nueva novela titulada El vicari d´Albopàs y que edita la regidoria de Cultura del Ajuntament de esta localidad. (Clara Ferrer)

 

 

 

 

         Muchos mallorquines, sobre todo de Part Forana, sabrán que Albopàs es un sinónimo ampliamente utilizado para hacer referencia a sa Pobla (de hecho, es un anagrama). Este topónimo fue acuñado por el célebre escritor Alexandre Ballester, nacido en Gavà en 1933 pero que pasó buena parte de su vida en sa Pobla, donde faleció en 2011. A él y su pueblo rinde homenaje Miquel López Crespí en su nueva novela titulada El vicari d´Albopàs y que edita la regidoria de Cultura del Ajuntament de esta localidad.

 

         El vicari d´Albopàs se basa en el personaje real de Joan Parera Sansó (1865-1927), que era de Manacor pero se instaló en sa Pobla, donde llevó a cabo una importante labor social y de dinamización cultural.

 

Personaje

 

         “Fue un personaje muy importante. Impulsó la revista Sa Marjal, que se publicó durante unos veinte años y que en su mayor parte era en catalán, algo muy inusual en la época. Esta revista proporciona información gigantesca sobre la cultura de sa Pobla, sus costumbres y tradiciones, como si de una enciclopedia se tratara. Tambié fomentó la escolarización de los niños y niñas del pueblo, promociendo la Escola Graduada de sa Pobla; catalogó los poblados talayóticos que hasta el momento poco interesaban y, como buen cristiano, creó la Caixa Rural de sa Pobla, un banco pensado para la gente humilde”, detalla Crespí.

 

         Por otra parte, Parera Sansó, apunta el autor, “era un personaje muy conservador, reaccionario e incluso carlista. Era un hombre que se preocupaba mucho por los avances del socialismo y el anarquismo en el mundo y luchó contra lo que los sacerdotes llamaban ‘ideas disilventes’, ideas contra lo que pudiera romper con lo preestablecido”. “Para él, la mujer tenía que centrarse en la Iglesia y en la familia, en complacer al marido y callar todo lo demás”, agrega.

 

         Respecto a estas cuestiones, el autor insiste en que “no me interesaba solamente esa parte histórica, sino abordar la parte psicológica para mí tan contradictoria”, por lo que para ello, advierte, ha inventado una especie de “conflicto psicológico”.

 

         “A medida que se va acercando a su muerte, se va dando cuenta y va tomando concienca de lo contradictoria que ha sido su vida y se pregunta si lo que hizo y por lo que luchó a lo largo de su vida era correcto o no. Ese arrepentimiento y consideración es una licencia literaria, pues no consta en ningún sitio que pensara tal cosa”, cuenta.

 

Humanizar

 

         “En ese sentido, con esta novela humanizo el personaje, porque si el lector conoce alguno de sus libros verá que era un hombre muy arraigado en el catolicismo más rígido”, añade.

 

         Otros nombres que aparecen en la novela son Miquel Costa i Llobera, Maria Antònia Salvá, George Sand, Primo de Rivera y Miquel Crespí Pons (Tío de López Crespí y que fue alcalde de sa Pobla en aquella época), así como los hechos históticos acaecidos durante las Germanies o la Setmana Tràgica de Barcelona.

 

(Ùltima Hora, 28-XI-2020)