Joan Estelrich: l´escriptor mallorquí (espia de Franco i confident de la Gestapo) que lliurava els noms dels republicans refugiats a França a la policia feixista espanyola

Joan Estelrich: l´escriptor mallorquí (espia de Franco i confident de la Gestapo) que lliurava els noms dels republicans refugiats a França a la policia feixista espanyola

Joan Estelrich, analitzat per Bartomeu Mestre a dBalears: Va promoure un manifest d’adhesió a Franco d’intel·lectuals feixistes i nazis, va publicar “La persécution religieuse en Espagne” i va fundar la revista Franco-espanyola (mai millor dit) Occident. El gener de 1939 celebrà la caiguda de Barcelona (“alliberada”, segons ell). Membre actiu del SIFNE (el servei d’intel·ligència franquista) va ser confident de la GESTAPO delatant informació dels refugiats republicans. Antoni Maria Sbert va ser a temps de fugir a Mèxic, però Lluís Companys, la bèstia negra de Cambó, va ser detingut, extradit i afusellat. Franco recompensà Estelrich i el va fer delegat d’Espanya a la UNESCO. El CIM revalidà els honors que Franco dispensà els tres escriptors. Justificar-ho en atenció a la seva obra és una befa, perquè la seva obra també va ser la connivència activa amb el feixisme i la repressió. Ells varen rebre els honors; les víctimes, els horrors.

Democràcia franquista?

Bartomeu Mestre i Sureda “Balutxo”

Mescandalitza la visió de símbols feixistes que delaten dèficit democràtic. M’ofèn la resistència contumaç de l’ajuntament de Palma a estimbar un monument que fa més mal que en Franco a cavall i recorda un vaixell de guerra que disparà contra població civil. Però encara m’escandalitza i m’ofèn molt més que les institucions enalteixin còmplices dels assassins. Això va fer el Consell Insular de Mallorca en retre un triple homenatge a Maria Antònia Salvà (Palma, 1869), Llorenç Riber (Campanet, 1882) i Joan Estelrich (Felanitx, 1896), amb motiu del 50è aniversari de les seves morts. Amb la llei de Memòria Històrica a la mà, però sobretot amb dos dits d’ètica, no s’ho mereixien. Les tres beates biografies els exclouen de tota lloa i, mai de mais, un ens democràtic que emana del poble havia d’escarnir els honors que el franquisme ja els havia brindat en vida.

Maria Antònia Salvà, com el seu germà Antoni, afiliat a Falange, va fer pinya amb els revoltats. Ho va fer evident al pròleg de Poesías del seu nebot militar Luis Ripoll López, segons ella “feliz de dar la vida por su Patria con la cruz al pecho desde el Movimiento Nacional”. Són més populars els versets dedicats a Franco: “Farineta bruna,/ oli sense sal./ Visca el General/ de l’Espanya una!”. Abans, Salvà havia aconsellat la seva íntima amiga Maria Verger, bibliotecària a Terrassa, a favor de la “higienización de la biblioteca para restaurar la moral católica española”. El febrer de 1958, un mes després de morir, Salvà va ser declarada filla il·lustre de Palma i l’any 1960, per segona vegada (ho era des de 1918), de Llucmajor. El batle d’aquell acord, Andrés Martín Burguera, m’explicà que va passar ànsia que no sortís una bola negra contra la designació, perquè “hi podia haver qualque ‘concejal’ que ja no fos franquista” (sic).

Llorenç Riber, que el maig de 1936 negà a Miquel Ferrà la firma a la “Resposta al Missatge als Mallorquins”, col·laborà a Aquí estamos de Falange Española i Acción Española. Però, sobretot, es va distingir per dirigir la depuració de biblioteques, impulsant la cremadissa de llibres i elaborant llistes negres. Dia 10 de març de 1953, el ministre espanyol d’”Educación Nacional” li lliurà la Gran Cruz de Alfonso X el Sabio amb un discurs eloqüent: “Así como se dice que la voz del pueblo es la voz de Dios, he traído la alta distinción con que el Caudillo ha querido premiar los altos merecimientos del ilustre académico Lorenzo Riber, soldado ejemplar en tierras de España”. Practicant de la doble moral, l’època que residí a Barcelona eren comentades les visites a prostíbuls i és coneguda la que va fer amb Camilo José Cela. L’any 1927, Riber havia disputat a Antoni Maria Alcover la vacant de la Reial Acadèmia Espanyola i la va guanyar gràcies al suport que li brindà Gabriel Alomar, el qual, segons el seu fill Víctor, se’n penediria vivament des de l’exili al Caire en constatar que “el franquisme de Riber ha fet bo el fonamentalisme d’Alcover” (sic).

Joan Estelrich, defensor dels drets dels pobles sense estat a la Societat de Nacions a Ginebra durant la República, va mudar radicalment de cantet. Seguidor fidel de Cambó, des de París brindà suport als revoltats. Va promoure un manifest d’adhesió a Franco d’intel·lectuals feixistes i nazis, va publicar “La persécution religieuse en Espagne” i va fundar la revista Franco-espanyola (mai millor dit) Occident. El gener de 1939 celebrà la caiguda de Barcelona (“alliberada”, segons ell). Membre actiu del SIFNE (el servei d’intel·ligència franquista) va ser confident de la GESTAPO delatant informació dels refugiats republicans. Antoni Maria Sbert va ser a temps de fugir a Mèxic, però Lluís Companys, la bèstia negra de Cambó, va ser detingut, extradit i afusellat. Franco recompensà Estelrich i el va fer delegat d’Espanya a la UNESCO. El CIM revalidà els honors que Franco dispensà els tres escriptors. Justificar-ho en atenció a la seva obra és una befa, perquè la seva obra també va ser la connivència activa amb el feixisme i la repressió. Ells varen rebre els honors; les víctimes, els horrors.

El mal és que enaltir franquistes crea models a imitar i ens fa recular com els crancs. Els organitzadors arrossegaren a l’homenatge un nodrit grup de poetastres (incultes uns, ignorants uns altres, col·laboracionistes tots), incapaços de destriar que els feren fer el paper de José María Pemán quan, convidat per Riber, visità Mallorca per glossar beatum feixista. Cal parlar clar si no volem beneir les infàmies. Com així les institucions democràtiques fan homenatges a franquistes mentre escupen damunt de la memòria dels morts? Maties Garcies Salvà, des del Consell Insular de Mallorca, va presentar la triple ignomínia i, quan Manacor ja ha retirat els dos monòlits feixistes del seu port, Aina Calvo, Eberhard Grosske i Nanda Ramon protegeixen el de Sa Feixina. Què s’han de fer perdonar? Dir-se d’esquerres? Si algú ho pot explicar que ho faci a poc a poc, perquè no s’entén tan actiu nacionalcatolicisme ni, tampoc, el silenci còmplice i covard dels seus correligionaris, intel·lectuals domesticats i poetes cortesans. Amb genteta així no arribarem a ser mai postfranquistes del tot… i ja passa bé d’hora! (dBalears)



Joan Estelrich, un espia de Franco a París 

L’espia del barnús i amic de les ballarines 

Pistolers i criminals de guerra
El SIFNE (Servicio de Información de la Frontera Noroeste de España), impulsat per Cambó i autoritzat pel general Mola, va ser creat i dirigit per Josep Bertran Musitu (1875-1957), membre de la Lliga i exministre espanyol amb Alfons XIII. Aquest personatge havia estat cap del Somatén de Barcelona i havia atiat el pistolerisme entre 1919 i la Dictadura de Primo de Rivera, en el període que assassinaren, entre d’altres, Francesc Layret (novembre de 1920) i Salvador Seguí, El Noi del Sucre, (març de 1923). Ambdós s’havien enfrontat directament amb Cambó (5). El SIFNE va treballar en col·laboració directa amb l’extrema dreta francesa, la GESTAPO i l’OVRA, els serveis d’intel·ligència italians. Va impulsar, des de París, un servei d’informació que va tenir conseqüències devastadores per Catalunya. La gran majoria d’agents del SIFNE eren catalans a les ordres de Cambó: Josep Pla, Carlos Sentís, Eugeni d’Ors, Manuel Vidal-Quadras, Pedro Salisachs, Enric Marsans… D’entre tots ells, tractant-se de serveis d’intel·ligència, destaca Joan Estelrich. (Bartomeu Mestre)



Per Bartomeu Mestre ·Balutxo”, escriptor

Un home clau per dur a terme la voluntat de Cambó, va ser Joan Estelrich. D’ell Nadal Batle va escriure que només era “mig felanitxer”. Ho va ser fins a l’any 1931, amb magnífiques peces oratòries a la Societat de les Nacions de Ginebra i amb articles, d’alt nivell, en defensa dels drets dels pobles. Després, a partir de la guerra, va actuar com a gran enemic del poble, al servei d’una dictadura assassina, de la qual va ser còmplice actiu. Era un hedonista (vg. fotos superiors), primer a sou de Joan March i després a sou de Cambó. L’aixecament militar l’agafà a Itàlia i s’embarcà d’immediat per anar a trobar-se amb el seu patró, en la confiança que treballaria al seu costat fins al final de la guerra que preveia llarga. Dia 20 de juliol de 1936, dins del vaixell que el va dur a l’Argentina, va anotar en el seu dietari: “jo, com a català, he de desitjar la victòria del govern i, com a espanyol, la dels revoltats”. En arribar a port, les ordres de Cambó foren contundents: havia de partir cap a París i posar-se al servei incondicional de Franco.

Des de la primeria, ja va excel·lir en la tasca de difusor ideològic del franquisme. Denuncià els crims anarquistes i la persecució religiosa amb publicacions pamfletàries que procurava no signar (vg. foto del mig a la dreta). Les salvatjades contra alguns clergues bastiren i enfortiren l’argumentació. En el fons, com el seu cap, la seva ortodòxia religiosa no era més que pura hipocresia. (*) Actuà d’ambaixador exterior amb l’argument que Franco era imprescindible per recobrar l’ordre públic i restablir la moral cristiana. Va dirigir i publicar Occident, revista franco-española.
La faceta més desconeguda d’Estelrich, amagada fins fa molts pocs anys, va ser la d’espia, com a actiu membre del SIFNE (Servicio de Información de la Frontera Noroeste de España). La persecució, localització i delació de Lluís Companys a la Gestapo posaria el detingut a mercè d’una farsa de judici sumaríssim que, encara ara, els partits espanyols s’han negat, no només a anul·lar, sinó a revisar ni tan sols. Companys va morir cridant “Per Catalunya!”, afusellat en condició de President de la Generalitat. Estelrich (Roma no, però Madrid sí que paga) seria designat representant d’Espanya a la Unesco.
Ja ben entrats els anys cinquanta, Estelrich va intentar fer aprovar el projecte de fer un diari en català, que ja havia anat a defensar a Madrid, per ordre de Cambó, l’any 1941. No fa gaire, arran de l’edició d’una part dels dietaris del pensador i activista felanitxer, el periodista Andreu Manresa, coneixedor i divulgador de la seva vida i obra, en va fer una crònica (El País, 10-I-2013). En relació al reiterat fracàs del diari en català, reproduïa una observació que, en ple franquisme, estava carregada de vigència i de sentit: “Què volen els catalans o què haurien de voler? La llibertat, no la independència. No els forceu, mancats de llibertat, a desitjar la independència”. Sembla, més que una premonició, un intent de justificar-se. Què s’havia de fer perdonar Estelrich l’any 1950? Potser el vent de la memòria li girava pàgines anteriors per recordar-li algunes de les seves publicacions? Potser Per la valoració internacional de Catalunya (1920)? La qüestió de les minories nacionals (1928)? La Catalogne et le problème des nationalités (1929)? Les seves proclames a favor de la Gran Catalunya i del seu dret a ser en el marc de les nacions lliures del món? Amb tant d’hedonisme s’havia fet nihilista?

Pistolers i criminals de guerra

El SIFNE, impulsat per Cambó i autoritzat pel general Mola, va ser creat i dirigit per Josep Bertran Musitu (1875-1957), membre de la Lliga i exministre espanyol amb Alfons XIII. Aquest personatge havia estat cap del Somatén de Barcelona i havia atiat el pistolerisme entre 1919 i la Dictadura de Primo de Rivera, en el període que assassinaren, entre d’altres, Francesc Layret (novembre de 1920) i Salvador Seguí, El Noi del Sucre, (març de 1923). Ambdós s’havien enfrontat directament amb Cambó (5). El SIFNE va treballar en col·laboració directa amb l’extrema dreta francesa, la GESTAPO i l’OVRA, els serveis d’intel·ligència italians. Va impulsar, des de París, un servei d’informació que va tenir conseqüències devastadores per Catalunya. La gran majoria d’agents del SIFNE eren catalans a les ordres de Cambó: Josep Pla, Carlos Sentís, Eugeni d’Ors, Manuel Vidal-Quadras, Pedro Salisachs, Enric Marsans… D’entre tots ells, tractant-se de serveis d’intel·ligència, destaca Joan Estelrich.

Una de les informacions elaborades pel SIFNE que, via Burgos i Salamanca, arribaven a l’illa de Mallorca, plataforma emprada com a portaavions de l’aviació nazi i italiana, eren els punts neuràlgics per bombardejar Catalunya. Els informadors elaboraven mapes amb els arsenals, casernes militars, aeroports, dipòsits de combustible i, segons la documentació consultada, més de dos-cents punts per bombardejar Barcelona. La ciutat comtal té el trist honor d’haver estat un dels primers escenaris de bombardejos sobre la població civil de la història de la humanitat; un crim de guerra abominable que, dissortadament, serviria de camp experimental per a la Segona Guerra Mundial. Barcelona va ser precursora de Londres.
Les informacions facilitades des del SIFNE als feixistes italians i als nazis alemanys varen provocar la mort, només com a víctimes directes dels bombardejos, de 4.736 persones a Catalunya, entre febrer de 1937 fins a l’ocupació de Barcelona l’any 1939. Varen ser d’una intensitat especialment sàdica les 44 hores seguides, entre els dies 16 i 18 de març de 1938, durant les quals la ciutat va patir atacs massius i indiscriminats sobre la població civil amb gran mortaldat de persones innocents (vg. fotografia inferior dreta).
Capítol apart, però majoritàriament atribuïbles també als informes del SIFNE, el determinen els consells de guerra que es realitzaren a Catalunya entre 1939 i 1952, amb la guerra teòricament acabada, i que significaren la pena de mort d’altres 1.717 persones. Una d’elles, Lluís Companys, un dels grans enemics odiats per Cambó.

Ni processats, ni jutjats; recompensats!



(*) Estelrich, igual que Cambó i Alfons XIII, va mantenir una llicenciosa vida sexual amb dones del món de l’espectacle. Salvador Dalí en feia burleta en una carta: “Estelrich és el personatge mes cursi dels grecs, a casa de l’Àurea, la ballarina putrefactíssima, es disfressa amb una túnica i un llençol rosa al front, crec que existeix una foto representant això, impagable!”



Missatge de Bartomeu Balutxo del dia dc., 17 de jul. 2019 a les 14:53: