Ignasi Ribas, Gabriel Sevilla, Antoni M. Thomàs, Albert Saoner, Bernat Riutort, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaume Carbonero i Salvador Bastida

Ignasi Ribas, Gabriel Sevilla, Antoni M. Thomàs, Albert Saoner, Bernat Riutort, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaume Carbonero i Salvador Bastida

Els altres enemics de la memòria històrica de l’esquerra revolucionària de les Illes.

La campanya rebentista dels excarrillistes (PCE) i afins contra el llibre de memòries antifeixista L’Antifranquisme a Mallorca (1950-70) (II)

Per Miquel López Crespí, escriptor

A hores d'ara encara no entenc com Ignasi Ribas, l'antic militant del carrillisme illenc (PCE) signà aquell tèrbol pamflet contra el llibre que havia editat Lleonard Muntaner. Que ho fessin dos buròcrates, dos antics responsables del ranci i escleròtic carrillisme illenc potser seria comprensible. Eren personatges que procedien d'una vella tradició dogmàtica i de combat contra l'anarquisme i el socialisme entès com a poder dels treballadors (el POUM, el trotsquisme...). Pensem en les execucions de membres del POUM i de la CNT en temps de la guerra civil. Els casos més coneguts foren els assassinats d'Andreu Nin i de Camilo Berneri, per exemple. Una tradició de persecució i criminalització de l'esquerra revolucionària a la qual encara no han renunciat, com es va comprovar amb el pamflet ple de mentides, calúmnies i tergiversacions que publicaren, sense cap mena de vergonya, el 28 d'abril de 1994 en un diari de Ciutat.

Com anava dient, a hores d'ara encara no m'explic l'origen de tanta ràbia i visceralitat contra l'esquerra republicana de les Illes. ¿O va ser precisament per això mateix, perquè ells en temps de la transició abandonaren tota idea de canvi social prosocialista, tota idea republicana, acceptant la reinstauració de la monarquia, que calia criminalitzar els partits que sí que defensàvem aquestes idees, cas de l' OEC, MCI, PTE, LCR, PSM o PSAN?

Quan llegia les brutors signades per Ignasi Ribas i els seus companys de campanya rebentista contra l'esquerra alternativa no ho podia creure. A una Illa en la qual tots ens coneixem quasi com si fóssim de la família, els personatges abans esmentats s'atrevien a signar un pamflet on suggerien que els partits a l'esquerra del PCE i del carrillisme, és a dir organitzacions marxistes i nacionalistes com MCI, OEC, LCR, el PSAN o el PSM només teníem com a funció, a les ordres del franquisme sociològic "i de vegades des del franquisme policíac, debilitar el Partit Comunista d'aleshores". Alhora que s'atrevien a signar aquestes calúmnies afegien, per a embrutar més la memòria dels antifeixistes de les Illes, que tots aquests partits només ajudaren a crear "confusionisme". I el combat abnegat de tants d'homes i dones només consistí en "declaracions de principis presumptament purs".

Mai no s'havia vist tanta ràbia i dogmàtica visceralitat contra uns coneguts militants antifeixistes de les Illes! La brutor que signaven evidenciava a la vista de tothom que només acceptaven una aproximació a la història: la del PCE. Les altres aproximacions, els altres investigadors que no estiguessin al servei dels interessos sectaris del carrillisme, havien de ser perseguits i criminalitzats. Per als dogmàtics i sectaris el pamflet que s'atreviren a publicar només tenia per funció desprestigiar els lluitadors antifranquistes que no fossin de la seva corda i, de rebot, justificar les seves particulars traïdes als principis esquerrans que, de boca enfora, deien defensar. Criminalitzant altres visions dels fets de la transició, amb totes les claudicacions de les quals foren responsables ells, la direcció del PCE aconseguia quedar com a aquella que realment sabia el que s'havia de fer.

Amb el pamflet publicat a Palma, aquells que conscientment o inconscientment donaven suport a la nefasta política del PCE (abandonament de la lluita per la República, Pactes de la Moncloa, acords amb el franquisme reciclat...) esdevenien botxins de la memòria històrica de l'esquerra alternativa de la nostra terra tot insultant el nom i els sacrificis de tants i tants abnegats combatents republicans. El pamflet que en contra nostra signaren Ignasi Ribas i els seus amiguets embrutava i posava en qüestió no solament la meva feina política, sinó també, i això sí que ho consider prou greu i d'una indignitat total, el treball de centenars d'honrats militants de l'esquerra alternativa.

No era solament contra la meva persona i el llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) que es bastí la campanya rebentista de 1994. Ignasi Ribas, i també Gabriel Sevilla, Antoni M. Thomàs, Albert Saoner, Bernat Riutort, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaume Carbonero i Salvador Bastida el que el volien era, com ja he dit, barrar el pas a la memòria de l'esquerra antisistema de les Illes, demonitzant els escriptors que haguessin escrit algun llibre al respecte. Es pensaven que ho aconseguiren escrivint calúmnies i mentides en contra nostra. S'erraren a les totes. De res no serviren els seus pamflets i brutors. Mai no s'havien publicat tants llibres explicant les claudicacions del PCE en temps de la transició. Quant a la seva actitud dogmàtica i sectària, quedaren retratats per sempre davant l'opinió pública i acumularen damunt les seves espatlles un desprestigi del qual difícilment es recuperaran.

Sortosament moltíssima gent de les Illes sortí en defensa de la memòria històrica de l’esquerra revolucionària, en defensa del dret a opinar, de la llibertat d’expressió, en definitiva. Algunes d’aquestes cartes i articles publicades en diaris i revistes de les Illes són aquestes que el lector pot llegir a continuació.

Llibres que cal llegir: L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970)

Per Miquel Morell, escultor

He de confessar que m'ha emocionat de bon de veres el llibre de M. López Crespí "L'antifranquisme a Mallorca 1950-1970". De cop i volta, sense anar a cercar-ho m'han tornat a la memòria els anys trists, tota la misèria que visquérem sota la dictadura. Crec que hi ha pocs llibres amb una càrrega d'emoció tan intensa com el que ha escrit el conegut autor pobler. Jo, que des de la meva casa, prop del carrer General Riera, sentia els trets dels escamots d'afusellament en el trenta-sis ho puc confirmar. L'ambient opressiu d'aquella grisor franquista és idèntica a com la descriu el nostre guardonat autor. Ben cert que aquest llibre només el podia escriure un combatent per la llibertat i el socialisme com a estat en M. López Crespí que sofrí -tothom ho sap- nombroses detencions i presó a causa de les seves idees democràtiques i de justícia social.

La veritat, el sentiment més profund transpira per cada una de les seves pàgines plenes d'una intensitat emocional com no havia llegit en molt temps. No aniré a discutir si aquesta és o no és la història de tot l'antifranquisme illenc. L'autor sembla que només s'ha proposat fer unes petites memòries dels seus anys de lluita per la llibertat. Ja ens adverteix de bon començament que no és la seva intenció fer un treball d'erudit desvinculat del combat concret i l'alè del carrer. Quants de llibres d'historiadors oficials no ens cauen de les mans, per indigeribles i mal escrits! Tants d'historiadors que, tancats dins les seves torres d'ivori, no han tengut la valentia de sortir al carrer a defensar -com ho ha fet en Miquel durant vint-i-cinc anys- la llibertat dels homes i de les dones de la nostra pàtria. Homenets que pontifiquen, cofois, des de la trona de no se sap quines preteses "objectivitats" i "cientificitats" buidades de carn i de sang, de sentiment i de vida. Ben lluny de la fredor de les estadístiques, de la gebrada inhumana dels números, de la paraula que mai no s'ha compromès, Miquel López Crespí aconsegueix fer bategar tot el caramull d'informacions de les quals ens forneix.

Sincerament, ja no deia al començament, el llibre m'ha emocionat de veritat i m'ha fet reviure aquells anys -seixanta i setanta- en els quals encara -plens d'illusions pel canvi social- no sabíem que, rere els discursos de molts polítics només s'amagava la dèria pels diners, l'afany d'enriquir-se (la "cultura del pelotazo" que diuen a Madrid), de figurar, d'asseure's a les poltrones fent befa de tants homes i dones honests que oferiren els millors anys de la seva vida per ajudar a bastir una Mallorca diferent a la que ens han enflocat. Quina vergonya tot plegat! Les meves felicitacions més sinceres per a l'autor de sa Pobla.

Revista La Nau (23-IV-1994)

L’Antifranquisme a Mallorca (1950-70)

Per Jaume Obrador, president de Veïns Sense Fronteres

El darrer llibre publicat pel bon amic Miquel López Crespí titulat L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), m’ha refrescat la memòria d’aquells anys de frenètica lluita antifranquista.

A n’en Miquel, a bastants dels seus llibres, li agrada recordar el meu passat “missioner”, perquè es veu que li cridava l’atenció aquella mescla d’humanisme, de descobriment apassionat al món del treball i de la lluita viscuda com a esperit al servei dels més explotats. Les primeres incursions pel món “conscient” de la política em feien veure que tampoc jo havia suportat mai la injustícia ni el menyspreu de les capacitats del poble per organitzar-se per a la defensa dels seus interessos i la resolució de les seves necessitats.

De la mà de Paco Mengod, de Guillem Ramis, de Toni Pons i d’altres companys vaig anar descobrint que d’aquest tipus de política feia anys que n’estava fent sense saber massa bé que fos això fer política. Els cinc anys d’estança al Burundi, mentre a Europa es vivia l’entusiasme del Maig francès, m’havien fet obrir els ulls i denunciar sense por les injustícies. Recordo que la vivència més forta que vaig tenir en aquest sentit fou el judici que em feren en el Burundi per haver denunciat públicament la corrupció a un dels caps importants del partit únic d’aquell país. Aquest fet em polititzà, si bé jo ho vaig interpretar aleshores com una mena de denúncia social i no com una actuació política.

Però, per ventura pel meu passat “missioner”, del qual, per cert, mai m’he avergonyit perquè ha estat una de les etapes importants de la meva trajectòria personal, m’agradaria remarcar un aspecte que en Miquel López no cita expressament en el seu darrer llibre: el tema dels sentiments dels que lluitàrem per enderrocar el franquisme.

Recordo molt bé que un dia dins la presó, a finals de 1976, un altre pres polític, pretesament més revolucionari que nosaltres, ens trobà un poc neguitosos per la situació que vivíem, alçà el puny i ens recordà que els revolucionaris no podien deixar-se vèncer mai pels sentiments. I això ens féu mal.

I és que en Miquel i no estàvem a la presó per gust ni per demostrar a ningú que érem més valents que els altres. Ens havia tocat a nosaltres, com a servei de premsa de l’Organització d’Esquerra Comunista de les Illes, presentar públicament el partit i assumir-ne les conseqüències. Jo no sentia l’estança a la presó com una satisfacció personal ni pretenia amb això esdevenir una mena d’heroi de les capes populars. Hi vaig entrar per tal d’acomplir un deure i per convenciment que era precís que alguns assumissin el paper diríem més públic de forçar els poders fàctics d’aquell moment per anar avançant cap a l’enderrocament definitiu de la dictadura. Però no vull amagar avui que aquesta mescla de convicció de que feia el que calia fer en aquell moment i que això em resultava dur m’apropà a n’en Miquel i me’l féu estimar.

Per això agraeixo haver trobat amics i companys com en Miquel que han sabut conjugar la lluita honesta i el compromís per a la transformació de la societat amb el cor i els sentiments. Em fan por els que fan del deure una cosa freda. Em produeixen una mena de calfred els que no dubten mai de si s’equivoquen. I em fan pena els que són tan valents que no saben ni volen compartir cap sofriment.

En Miquel és un home de combat, però no un home fred. Ell, que mai ha volgut trair el que pensa i creu, sap molt bé que això té un preu que ell, com a escriptor, també ha hagut de pagar. La seva ironia està carregada de sinceritat i de sentiments. I aquesta sinceritat l’ha dut a escriure la història d’aquests vint anys tal ell la visqué. Tan de bo que els que com ell lluitaren i la visqueren d’una altra manera s’atrevissin a escriure-la. Així es podria encetar un debat enriquidor sobre com s’inicià la nostra encara jove i no suficientment participativa democràcia. Per ventura això aportaria als que es diuen historiadors de veritat una bona matèria prima per interpretar com cal la història i no quedarien arraconades per a sempre les motivacions i les energies reals i conscients amb què es va escrivint la història real dels nostres pobles.

Última Hora (14-IV-1994)

López Crespí i l’autodeterminació

Per Mateu Joan Florit, director de la revista independentista L’Estel

Un dels aspectes essencials del llibre del nostre col·laborador Miquel López Crespí (l’Antifranquisme a Mallorca) és la denúncia real i verídica que fa de tots aquells partits i grups que barraren el pas al nacionalisme illenc. Cal ajudar a recordar la nostra història i l’autor de sa Pobla ho fa d’una manera com poca gent –-per no dir ningú-- s’havia atrevit a fer. Ben cert –-i en Miquel López Crespí ho reconeix en el seu llibre— que els militants anònims del carrillisme (PCE) feren molt per la llibertat dels pobles de l’Estat. Però els nacionalismes mallorquins i catalans no podem perdonar als partits majoritaris l’acceptació d’una constitució que nega el dret (reconegut per les Nacions Unides) a l’autodeterminació. En Carrillo (i els agents illencs) signaren aquesta traïda als nostres drets nacionals i per si faltava encara poc acceptaren la impossibilitat d’una hipotètica federació de Països Catalans (dret també negat per l’actual constitució). Era hora de dir les coses clares, sense embulls, posar el dit enmig de la ferida. Despullar la mentida de molts pretesos grups d’esquerra que l’únic que fan és acceptar unes lleis que barren el pas al nostre redreçament nacional.

Els historiadors oficials sovint fan un treball meritori però massa fred, sense aprofundir en fets punyents del nostre més recent passat. En Miquel López Crespí no té a errar-se si amb això ajuda al debat i d’una manera forta, atrevida i valenta remou, sense por, les aigües somortes de la nostra societat. Calia fer aquest llibre. Darrerament hi ha massa sectarisme dins moltes de les anàlisis dels fets de la lluita clandestina. Sembla que només es vol recordar la lluita d’un partit (els carrillistes) oblidant l’aportació de tants i tants grups autènticament d’esquerres que feren segurament molt pel nostre alliberament nacional. Miquel López Crespí sap bastir una història oberta, sense falsos maniqueismes, sense sectarismes, parlant de persones, grups, organitzacions que fins ara mateix havien estat sistemàticament silenciats per molts estudiosos (exceptuant les valuoses aportacions d’un Antoni Nadal o un Antoni Marimon). Voldria que l’exemple d’honestedat que fa en Miquel es repetís entre els nostres lletraferits i intel·lectuals. Que més gent oferís la seva visió damunt aquells anys conflictius. Només em cap saludar l’aparició d’aquest llibre cabdal que ens ajuda a aprofundir en la nostra història més amagada i silenciada. Les meves sinceres felicitacions al conegut autor pobler i col·laborador de El Mirall i L’Estel de Mallorca.

Diari Baleares (14-IV-1994)

El libro de Miquel López Crespí

Per Carles Maldonado, exmilitant de l’Organització d’Esquerra Comunista (OEC)

Durante unos años milité junto a M. López Crespí en la misma organización (OEC). Recuerdo también a Mateu Morro, Antoni Mir –el actual presidente de la OCB--, a Jaume Obrador y Paco Mengod, a Aina Gomila y Josep Capó, los dos de la PIMEM y tantos y tantos compañeros de lucha por un mundo más justo y solidario, sin clases sociales. El libro del conocido autor pobler ha tenido la virtud de traerme a la memoria aquellos años que tanta gente quisiera que estuvieran olvidados y enterrados. Creo que López Crespí ha hecho un trabajo meritorio sin pretensiones –lo advierte en el prólogo—de globalizar la lucha contra el franquismo y el capitalismo en los años sesenta y setenta. Pero creo que era importante dejar constancia escrita de la aportación de la izquierda revolucionaria al proceso de cambio de aquellos años. Algunos historiadores que no vivieron nuestras esperanzas, al fijarse demasiado en simples datos electorales descontextualizados, suelen olvidar este hecho. Hay también excesivo maniqueísmo y sectarismo en según qué “historias” del movimiento obrero. No fue un partido en exclusiva (Carrillo) quien llevó el peso de la lucha anticapitalista. Que yo recuerde el carrillismo jamás hizo gala de luchar contra el sistema de opresión capitalista. Su comité central (aquella hueste de vendidos del tipo Zaldívar, Tamames, Gallego –és último a sueldo e Moscú-, Curieles, etc) tenían como norma el ataque permanente a todo lo que sonara a revolución socialista. Todo el mundo recuerda que aquel partido no iba más allá de querer una simple democracia formal como la actual sin profundizar en otros temas (república o monarquía, autodeterminación de las nacionalidades, nacionalización de los medios de producción, ecología, construcción de una cultura de izquierdas, etc). Si en tal zona había unos militantes de dicho partido (M. López Crespí jamás critica a los militantes. La crítica va dirigida en todo momento a las cúpulas dirigentes) en otras zonas eren los hombres y mujeres de las JOC, el cristianismo de izquierdas, los trotskistas o maoístas, OEC o MC, libertarios o marxista-leninistas quienes llevaban el peso de la organización de las nacientes organizaciones obreras. Y, junto a dichos partidos políticos, numerosos independientes arrimaron el hombro para conseguir una sociedad desde luego muy diferente a la que nos han endosado los vividores del sistema. Ni que decir tiene que me he sentitdo emocionado al leer las páginas combativas de M. López Crespí. Compruebo de una manera fehaciente que los años no le han aburguesado, no le han convertido en un lacayo o un servil de los que mandan. L’Antifranquisme a Mallorca es pues “la otra historia”. La historia tal como la entendían Marx o Lenin: un arma de intervención, jamás vacia erudición ajena al debate de la calle. Quiero expresar públicamente mis felicitaciones a mi antiguo compañero de militancia y animarle a seguir siempre por ese duro camino de compromiso con la verdad sin componendas ni claudicaciones. M. López Crespí, tanto en la calle junto a los manifestantes o en su despacho utilizando la pluma, ha sabido estar y está con los de bajo, los explotados.

Diario de Mallorca (30-IV-1994)

Algú romp el silenci: L’Antifranquisme a Mallorca (1950-70)

Per Josefina Valentí, professora i exmilitant de l’Organització d’Esquerra Comunista (OEC)

Han anat passant els anys i ningú no s’havia atrevit a dir res. Pareixia que no hi havia responsables amb noms i cognoms de les traïdes a la lluita popular en temps de la transició. Semblava que ningú no volia recordar que fou carrillo i els carrillistes (PCE) amb aliança amb el PSOE, UCD i AP els que barraren el pas a la República, l’autodeterminació de les nacionalitats oprimides per un estat opressor, el socialisme entès com a poder dels treballadors. M. López Crespí, sense ajuts oficials ni cap mena de subvencions, treballant d’una manera lliure com sempre ho ha fet s’ha atrevit a rompre el silenci de ferro que planava damunt aquests fets que han condicionat i condicionen el nostre present i futur. El llibre L’Antifranquisme a Mallorca del conegut autor pobler ens fa veure que s’ha de ser independent –i molt valent!—per dir les coses clares i sense embulls. La feina de M. López Crespí és cabdal per a conèixer el nostre passat més recent. Darrerament hi ha alguns estudiosos que d’una manera sectària i dogmàtica volen fer creure que els carrillistes ho feren tot a Mallorca per la llibertat. Això és una gran mentida. Ningú no nega el paper dels militants de base carrillistes en la lluita per la llibertat. Però sempre hem de recordar les mil traïdes d’unes direccions (el Comité Central o el Comité d’Illes del PCE) que en tot moment lluitaren per acabar amb l’herència del leninisme dins del moviment obrer, que rebutjaren la lluita per la República i l’autodeterminació, que en tot moment ajudaren a consolidar l’actual divisió sindical en acceptar des del mateix moment de la transició els antiobrers Pactes de la Moncloa –amb tot el que significaren d’atacs a les conquestes socials aconseguides pels treballadors de l’Estat--. Ens trobam doncs davant un llibre útil i necessari, jo diria imprescindible, per a conèixer de veritat qui va estar amb el poble i qui pactà amb la burgesia la situació actual tan desfavorable pels interessos dels treballadors. Només en Miquel ha tengut el valor de denunciar-ho en públic. Ja queden molt pocs intel·lectuals que vagin pel món amb la cara alta dient la veritat. Les meves felicitacions més sinceres per a l’autor de sa Pobla.

Última Hora (17-V-1994)

Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero...

Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida: el dogmatisme i el sectarisme a les Illes

Defensa de la memòria històrica de l’esquerra revolucionària de les Illes (I)

Miquel López Crespí

Quan per l'estiu-hivern de l'any 93 seleccionava alguns curts capítols de les meves memòries -a petició del meu bon amic, l'editor Lleonard Muntaner- incloent-hi un que portava per títol "Artistes i escriptors contra la dictadura" (pàgs 30-36 de L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), El Tall Editorial, núm. 18), mai no m'hagués pensat s'armàs tal enrenou. Potser imaginàs que algun sector de la dreta més cavernària arrufaria el nas, tot dient, com sempre: "Mala pesta de rojos que Franco no acabà d'exterminar de rel!". Però no hauria suposat mai que els atacs (bona propaganda del llibre, ja se sap que allò de què no es parla no es ven!) venguessin de la pretesa esquerra; principalment, dels sectors carrillistes -PCE-, que en els darrers anys de la dictadura pactaren amb els hereus del franquisme el manteniment de tots els aparats judicials, administratius, culturals, militars i repressius del feixisme, a més d'acceptar -en la Constitució que ordiren d'esquena al poble- la "sagrada unidad de España", el paper de l'exèrcit franquista en el manteniment d'aquesta "unidad de destino en lo universal", la prohibició de la federació de comunitats autonòmes (un atac directe a la reconstrucció dels Països Catalans), l'acceptació de la monarquia borbònica que ens llegava el dictador (sense lluitar per un referèndum que demanàs al poble si volia o no aquesta monarquia imposada); i, el que era més tràgic en forces que teòricament es reclamaven del "socialisme", signaren una constitució que, en oficialitzar l'economia de mercat com a eterna i immutable, impedia avançar envers una societat sense explotadors ni explotats -ni que fos pacíficament arran d'una hipotètica victòria electoral de l'esquerra.

Un dels primers pamflets en contra de les memòries d'un senzill antifranquista mallorquí (qui signa aquest article) va ser obra d'alguns els màxims responsables d'aquesta política antipopular. Parl de dirigents del neoestalinisme illenc (PCE) com Antoni M. Thomàs i Ignasi Ribas, conegut militant carrilista en els anys der la transició. El 28-IV-94 els senyors Antoni M. Thomàs (antic responsable polític del PCE), Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida signaren un tèrbol pamflet contra la memòria històrica de l’esquerra revolucionària de les Illes. Sortosament hi hagué molts d’altres sectors de la societat illenca que es revoltaren contra aquestes campanyes rebentistes i publicaren nombrosos articles en defensa del llibre de memòria antifeixista L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), obra que demonitzaven els dogmàtics i sectaris abans esmentats. Vet aquí alguns d’aquests importants documents solidaris.

L’Antifranquisme a Mallorca (1950-70)

Per Salvador Rigo, professor

Cal dir que m’ha agradat i emocionat el darrer llibre de Miquel López Crespí. Ben cert que era necessària aquesta obra arribada en una època on sembla que ningú vol recordar d’una manera crítica el passat. Darrerament hi ha una tendència sectària i maniquea en bastir una història parcial en la qual pareix que només ha existit un partit (el de Carrillo) en la lluita per la llibertat. La visió vital de l’escriptor de sa Pobla, escrita en la línia dels grans escriptors revolucionaris (George Orwell, Víctor Serge, John Reed, entre d’altres) ens ha fet reviure aquells anys tan conflictius en els quals molts lluitarem per la República i el Socialisme. Diversos sectors de les classes dominants, el franquisme reciclat (UCD, PP) aliats amb el PSOE i en Carrillo (PCE) impediren l’avenç vers l’autodeterminació dels Països Catalans, la República o el socialisme autogestionari pel qual lluitàvem. En Miquel ens ha tornat fer reviure aquells anys tan encesos, plens de revolta, creatius en tots els aspectes i que enterraren molts dels que ara viuen de la plus-vàlua popular, oportunistes de tota mena que, per un plat de llenties, trairen les esperances populars consolidant un sistema que sovint fa olor de podridura.

L’autor ja ens adverteix en el pròleg que la seva visió és particular, que no té cap afany historicista o de “rata d’arxiu”. Res més allunyat de la intenció de Miquel López Crespí que pretendre fer la crònica total de la transició. Això, suposam, ja ho faran els assenyats historiadors de la nostra Universitat. L’autor diu: “Ben cert que se’n podien fer mil més [pàgines] amb unes altres situacions igualment verídiques, igualment de la resistència antifeixista. Per les estranyes casualitats del record el llibre reflecteix aquestes i no unes altres. Pura casualitat. Química del record”.

I això és el que ens ha seduït del llibre, aquesta “química del record” que ens retorna unes vivències, unes il·lusions, idees, accions que el poder (qualsevol), havia volgut oblidéssim. L’antifranquisme a Mallorca és un llibre militant. És a dir: una obra que milita a favor de la veritat, a favor de la memòria col·lectiva d’un poble (el nostre), a favor d’unes esperances (musicades per Raimon o Lluís Llach) que no tenen res a veure amb la grisor i covardia de molts dels partits que actualment es reclamen de l’esquerra. Evidentment, el llibre no agradarà a tots aquells que han fet el possible per bastir una democràcia curta de mires, sense perspectives autènticament alliberadores, estreta, ofegada cada vegada més en la corrupció, l’oportunisme d’homes sense idees i sense principis, vividors de la política aliens a tot el que de noble, viu i creatiu hi ha a la nostra terra.

En Miquel, d’una manera corprenedora, rica en matisos, detalls que només podien conèixer qui de veritat es cremaren en la lluita per un món millor, ens retorna de bell nou, lluminosament, tota la inesborrable vitalitat, la il·lusió de canvi i justícia social d’aquells anys. Vitalitat revolucionària que enterraren sota mil tones de ciment armat demagogs i vividors, la púrria a sou del sistema.

Una obra imprescindible que ajuda a conèixer el nostre passat més recent.

Diario de Mallorca (30-III-1994)

Per a la recuperació de la memòria històrica: L'Antifranquisme a Mallorca 1950-1970 (Lleonard Muntaner, Ciutat de Mallorca, 1994)

Per Cecili Buele, exconseller de Cultura del Consell Insular de Mallorca

"Les planes d'aquest llibre -que jo recomanaria que llegissin totes aquelles persones interessades en la marxa del nostre país- giren entorn d'aquells anys, considerats per alguns com els més revolucionaris d'aquest darrer mig segle, al voltant del mític 68" (Cecili Buele)

He llegit el llibre de López Crespí. He tengut l'oportunitat de fruir-ne l'estil literari, d'acostar-me una mica més intensament als fets que s'hi esmenten, de conèixer una mica millor els personatges que hi apareixen... Les planes d'aquest llibre -que jo recomanaria que llegissin totes aquelles persones interessades en la marxa del nostre país- giren entorn d'aquells anys, considerats per alguns com els més revolucionaris d'aquest darrer mig segle, al voltant del mític 68. L'època a la qual fa referència L'Antifranquisme a Mallorca 1950-1970, m'aglapeix de ple com a estudiant al Seminari Diocesà, primer, i, després com a collaborador de Pau Oliver a la parròquia de Sant Nicolau, i de Sebastià Capó a la de Santa Catalina Thomàs.

Això vol dir que, pel que respecta al meu temps d'estudiant, ben poquetes coses d'aquelles que hi apareixen varen poder esser conegudes per mi, al mateix moment que es produïen; tot i que més tard sí que n'he tengut una coneixença més marcada. Però és que aleshores vivíem com a acampanats dins un edifici de vastíssimes proporcions arquitectòniques, i amb molt poques finestres obertes a la panoràmica sociopolítica del que succeïa a l'exterior.

Tot i amb això, s'ha de dir que la generació dels clergues mallorquins de l'any 68 -entre els quals em sent molt orgullós de trobar-me- no n'érem del tot al marge, d'allò que passava als carrers i places de Ciutat. Malgrat que no disposàvem del més mínim suport provinent de la institució eclesiàstica d'aquella època, sense saber ben bé què, alguns de nosaltres ja havíem sabut enginyar-nos per mostrar-hi no pocs signes de rebellió manifesta contra la tradicional i arcaica formació humanística, filosòfica i pastoral que se'ns pretenia inculcar.

La lectura d'aquest llibre de Miquel López Crespí, la veig com una bella i exquisida remembrança i de fets d'aquella època

La lectura d'aquest llibre de Miquel López Crespí, la veig com una bella i exquisida remembrança i de fets d'aquella època. Hom pot comprovar-hi que alguns d'aquests noms i fets, amb el pas del temps, s'han anat empolsint o esfumant de mica en mica. D'altres n'hi ha, emperò, que encara ara són ben significativament presents dins la nostra societat illenca, tot i que en molts de casos hi esdevenen ben poc recognoscibles, per un motiu o un altre.

Cal no oblidar que moltíssima gent que avui en dia passa més tost com a desapercebuda als nivells públics de l'Administració, aleshores podia esser considerada realment com l'ànima motriu de la nostra societat mallorquina majoritàriament força endormissada. O per contra, gent que avui en dia llueix a les totes amb un cert tarannà de persona pública, es pot dir que aleshores romania dins la més gran de les nullitats acadèmiques, socials o polítiques.

No tothom era antifranquista llavors. Ni tothom era a favor de l'autonomia. Ni tothom defensava per a les nostres Illes la construcció d'una Comunitat Autònoma

Un altre aspecte que m'agradaria remarcar -del llibre de Miquel López Crespí- és que, tot i les aparences d'avui en dia, no tots aquests homes i aquestes dones -als quals fa referència directa o indirecta- es comportaren ahir de la mateixa manera com actuen ara. Ni prop fer-hi! Per dir qualque cosa, no tothom era antifranquista llavors. Ni tothom era a favor de l'autonomia. Ni tothom defensava per a les nostres Illes la construcció d'una Comunitat Autònoma. Ni tothom considerava com un autèntic idioma la nostra parla mallorquina. Ni tothom s'apuntava a defensar el nostre territori i les aigües de les nostres mars. Què va, ni d'un bon tros.

Molts dels qui avui ens governen, pensaven i afirmaven que "el General Franco era molt bon governant, el millor de tot el temps"; que "Espanya no deixaria mai de ser com era, un Estat totalment centralitzat a Madrid, fins i tot pels assumptes més quotidians"; que "nosaltres, els illencs, mai no arribaríem a constituir-nos en Comunitat Autònoma", que "d'Estatut d' Autonomia ni n'hem tengut, ni en tendrem mai"; que "la llengua catalana no té res a veure amb la nostra parla mallorquina"; que "els alumnes de les nostres escoles no tenen per què haver d'estudiar i aprendre català: se'ls ha de poder eximir d'aquesta 'assignatura'"; que "els treballadors d'hosteleria són uns exagerats quan reclamen drets tan elementals com poder estudiar, menjar o dormir bé"; etc., etc. Això parlaven llavors, i crec que encara ara ho farien si arribaven a tenir la gosadia de manifestar públicament allò que realment senten per dedins.

Si una conclusió he tret de la lectura d'aquest llibre de Miquel López Crespí és que la vertadera història del nostre poble no la faran els homes públics

Si una conclusió he tret de la lectura d'aquest llibre de Miquel López Crespí és que la vertadera història del nostre poble no la faran els homes públics. Aquests sempre solen anar a remolc de les circumstàncies, darrera el ritme que va imposant, d'una manera o una altra, la situació que va travessant la societat civil en el seu conjunt. Això, d'una primera impressió. Però és que també arrib a veure molt més clar que són precisament els elements més febles de la nostra societat els que en realitat la sostenen, mantenen i aguanten damunt les pròpies espatlles, amb les pròpies butxaques o amb el propi vot de confiança -sovint donat per aquell qui diu "perquè no queda més remei", d'altres vegades aportat com qui s'estima més suportar "lo dolent conegut que lo bo per conèixer"-.

Crec que una de les grans descobertes, alhora que la plasmació d'un enardit elogi, que fa aquest llibre de Miquel López Crespí, és aquesta: encara ara hi ha persones que, si en altre temps romanien ben actives dins la clandestinitat, treballant a favor del nostre poble, avui en dia ho continuen fent, tant o més activament, i també dins l'anonimat. Pentura fins i tot molt més intensament que molts d'aquells altres que surten i apareixen constantment omplint planes i programes de mitjans de comunicació.

L'Antifranquisme a Mallorca 1950-1970 d'en Miquel López Crespí esdevé així, un càlid i fervent homenatge a totes aquelles persones anònimes que, avui també, han de continuar treballant "clandestinament" a favor del nostre poble.

Revista La Nau (1-IV-1994)

Antifranquisme i lluita cultural (fragment)

Per Carles Manera, historiador i economista

[...] Convé assenyalar que l'obra de López Crespí és, sobretot, un recull de records vivencials de forma molt subjectiva: el mateix Miquel ho explicita en les primeres planes del treball, car afirma que no persegueix escriure un llibre d'història 'objectiu' (tots sabem que la història objectiva no existeix). Des d'un punt de vista historiogràfic, la recuperació de les històries particulars de persones que visqueren processos concrets és un fenomen que els col.legues britànics coneixen prou bé. El mestre Eric Hobsbawm, amb els seus estudis sobre el món del treball, ja incidia en el tema de forma palesa. Per cert, el vell professor segueix lúcid com sempre: el darrer que acaba de publicar sobre una nova política per a l'esquerra radical no té desperdici i encaixa força amb el tema que tracta López Crespí. Alguns dels deixebles de Hobsbawm, creadors del History Worshop (una experiència única adreçada a historiar les vides d'obrers i obreres a l'Anglaterra cada cop menys industrial del present segle) han perllongat una tasca d'arrels pregones al seu país. Encapçalat per un innovador Ralph Samuel, constant reivindicador de la història popular, el HW s'ha erigit en certa forma en la veu del passat, amb la rigorosa utilització de la història oral en la que el grup n'és expert: Paul Thompson ho demostrà fa uns anys a unes jornades sobre el tema al Monestir de La Real. La tradició marxista dels historiadors socials anglesos ha emfasitzat la necessitat de reivindicar aquest nivell experiencial, ric i poderós, per tal de conèixer el costat generalment ocult en els llibres de text: el dels protagonistes anònims. Aquest instrumental heterodox es troba també a les mans d'historiadors no marxistes, com ara Peter Laslett i membres significatius del Cambridge Group, que han desenvolupat una tasca encomiable de recuperació de vides quotidianes i d'experiències puntuals.

A casa nostra ens trobem a anys llum de tot això. Però llibres com el de López Crespí representen una contribució important que, si més no, poden incitar al debat sobre una fase històrica cabdal. Debat que manca, i molt, entre els nostres intel.lectuals, en el sentit gramscià del terme. Aquesta mena d'assaigs personalitzats, com el que ha fet en Miquel, quan encara molts dels protagonistes que apareixen al llibre hi són vius i poden contrastar el que allà s'indica, constitueix un saludable exercici que caldria sovintejar amb un objectiu palès pels historiadors: en aquest cas concret, reflexionar seriosament sobre l'articulació de la lluita antifranquista a Mallorca. [] El llibre de López Crespí, escrit en un estil clar, directe i sense concessions, no deixa de costat les expressions de combat pròpies de la més estricta clandestinitat. Penso que això li pot llevar força als ulls dels lectors més joves, que no visqueren ni de rampellada els fets que es detallen. Però els que coneixem, en major o menor grau, alguns dels esdeveniments presentats per l'autor hem sentit una mena de nostàlgia, barrejada amb somriures de complicitat, quan es llegeixen certs episodis, talment epopeies d'una resistència probablement molt mitificada... En aquest sentit, l'estil d'Antoni Serra al seu Gràcies, no volem flors em sembla més distant i objectiu, sense que resti valors a la fiabilitat de López Crespí, ni clara subjectivitat a l'obra de Serra. Són dues maneres d'exposar experiències pròpies que afectaren a les mateixes persones que apareixen a les seves respectives obres.

El Día del Mundo (13-IV-1994)

Joan March i Llorenç Villalonga - No volem carrers amb noms de col·laboradors del feixisme

Joan March i Llorenç Villalonga - No volem carrers amb noms de col·laboradors del feixisme

Memòria de Mallorca vol fer saber al nou equip de govern que no pensa deixar de lluitar contra els monuments feixistes que encara queden a Palma, ja siguin com el de Sa Feixina o carrers com el de Joan March o Llorenç Villalonga, actius i estrets col·laboradors del feixisme de la guerra i la dictadura i que tenen l'oportunitat d'acabar de democratitzar els nostres carrers i places i retornar-los a la ciutadania. (Memòria de Mallorca)

Memòria de Mallorca (MdM) vol expressar la seva satisfacció per la resolució judicial que ens dóna la raó amb el contenciós administratiu amb l'antic equip de govern de l'Ajuntament de Palma, per la contextualització del monument feixista de “Sa Feixina”, dedicat al creuer i a la tripulació del Creuer de guerra “BALEARES”.

MdM ha rebut amb satisfacció la sentència del jutjat de lo Contenciós/Administratiu Nº1 de Palma, que en data de 3 de novembre de 2011 dóna la raó en part a l'associació, demostrant que la contextualització realitzada per l'antic equip de govern de l'Ajuntament de Palma, no s'ajustava a dret en la mesura que els informes presentats per les Regidories amb competències en aquest contenciós, no tenien validesa ja que segons la sentència..” les autoritats públiques no poden acudir a assessoraments externs segons les seves conveniències i sense una justificació plenament raonable”... Aquests assessoraments externs foren els informes realitzats pels professors de l'Universitat de les Illes Balears Maria Ballester Cardell i Bartomeu Trias Prats. Uns informes que ja foren impugnats en el seu moment per MdM.

MdM entén que la feina feta per aconseguir la demolició del monument feixista de Sa Feixina, dedicat al creuer de guerra “BALEARES”, està totalment legitimada per aquesta sentència i pels suports tants de particulars, associacions, col·lectius, sindicats i partits polítics que ens han recolzat des de la nostra fundació el 2006, per tal d'aconseguir els nostres objectius: Veritat, Justícia i Reparació per a les víctimes de la repressió feixista de la guerra civil i la dictadura.

MdM vol fer extensiu a tota la societat civil, que fa dels valors democràtics l'únic model vàlid de convivència en una societat moderna, el seu desig de que aquesta sentència sigui el camí cap a la desaparició de les restes monumentals del feixisme de la guerra civil i de la dictadura dels nostres espais públics, que són de tots dels ciutadans i ciutadanes de Mallorca, ocupats militarment pel feixisme a partir del 18 de juliol de 1936 i fins avui en dia.

MdM vol fer saber al nou equip de govern que no pensa deixar de lluitar contra els monuments feixistes que encara queden a Palma, ja siguin com el de Sa Feixina o carrers com el de Joan March o Llorenç Villalonga, actius i estrets col·laboradors del feixisme de la guerra i la dictadura i que tenen l'oportunitat d'acabar de democratitzar els nostres carrers i places i retornar-los a la ciutadania.

Per tot això, Memòria de Mallorca reitera la seva satisfacció per aquesta sentència, sense perjudici de possibles actuacions socials, administratives i judicials per tal d'esbucar i eliminar el monument dedicat al “BALEARES” i la resta de toponímia que encara queda a la capital Balear.

Memòria de Mallorca

novembre de 2011

Llorenç Villalonga: els escriptors mallorquins que donaren suport al genocidi contra el nostre poble (2.000 mallorquins i mallorquines assassinats pel feixisme)

De Llorenç Villalonga a "Una Arcàdia Feliç", obra de Miquel López Crespí

Per Llorenç Buades Castell, coordinador del Web Ixent, exdirigent de la LCR

No és la meva especialitat la crítica literària, però tot autor i tota obra literària està subjecte a la crítica social. No tenc prou coneixements literaris ni lingüístics però no m'escarrufa perquè tampoc els tenia l'escriptor espanyol Lorenzo Villalonga/Salvador Orlan. Ho reconeixia ell mateix. I tot i que els membres dels sanedrins culturals el consideren un dels més grans escriptors en català, no és el meu cas.

Salvador Orlan o Lorenzo Villalonga, que tanto monta, monta tanto, mai no va tenir un estil propi definit, ni definitiu, perquè les seves obres van ser sempre apedaçades, refetes, refregides i esmenades. Els especialistes en la matèria argumenten que la seva versatilitat pot correspondre al que imposava el corrector de torn, perquè ja sabem que els editors tenen en relació als escriptors sense recursos la mateixa força dels patrons en relació a les persones assalariades i a vegades més.

Si Camilo José Cela li va imposar que el títol espanyol de "Mort de Dama" havia de ser "La muerte de una dama" i no "Muerte de Dama", ja en tenim prou per a considerar les evolucions de l'autor, tot i que si es va rebotar l'any 1954 per les correccions ben justificades a Bearn de l'editorial Selecta.

El món de la cultura, de l'esport o de la religió en una societat mercantilitzada es regeix per les mateixes regles que qualsevol altra activitat i per això molts autors-productors i molts productes s'han de condicionar als criteris del patró. Només els esportistes o els escriptors o capellans que fruit del bricolatge previ han pogut accedir a posicions d'excel·lència poden gaudir de canongies si mantenen els seus servilismes.

Orlan/Villalonga aporta imaginació per a l'alçament de les bastides i la construcció de les seves obres, però la construcció del mite deriva d'un procés de bricolatge polític que bàsicament és el que ha possibilitat l'accés als altars de la catalanitat a un anticatalanista que desconeixia la seva llengua i que mai no es va considerar "mallorquinista" ni va tenir cap sentiment de mallorquinitat.

Lorenzo Villalonga va escriure la major part de la seva obra en espanyol, Cuentos sintéticos, La catástrofe del hotel, Cuentos blancos, Julieta Récamier i Diálogos socráticos (aquests a partir del 27 de setembre de 1931) en el diari El Dia. En l'autobiografia del seu germà Miguel Villalonga consta que Lorenzo Villalonga no escrivía en la llengua pròpia perquè no en sabia (pàgina 181) i s'estimava més dedicar el temps a aprendre l'anglès que dedicar-se a aprendre el mallorquí. La manca d'estima per la seva llengua era prou clara i curt el seu enteniment: no me creo además, que el mallorquín sea una lengua apta para expresar cosas un poco complicadas.

Exceptuant Villalonga i altres ignorants, tots sabem que en qualsevol llengua es pot explicar qualsevol cosa.

Currículum

El 24 de setembre de 1924, Lorenzo Villalonga confessava en un article en el diari "El Dia" que sentia prevenció contra la literatura regional.

En els seus primers anys Mort de Dama va ser l'únic llibre publicat en català, però com diu el seu germà Miguel Villalonga: "era un libro españolista y estaba redactado en lengua vernácula por quien siempre alardeó de no conocer dicha lengua. (Un gramático local, de los del grupo de La Nostra Terra, se la había ortografiado pulcramente al autor). El corrector era Jaume Busquets ( Josep Massot i Muntaner, Cultura i Vida a Mallorca entre la guerra i la postguerra, 1930-1950, pàgina 43).

En una "Carta abierta a Gabriel Alomar", publicada el 15 d'octubre de 1931 a "El Dia", Lorenzo Villalonga escriu que no sent cap interès per l'autonomia balear ni la causa política de Catalunya, que el català és un dialecte, i que si tenia fills voldria que pensassin en francès. En el mateix diari, el 7 d'agost de 1936 escrivia a Mi Manifiesto : me cabe el orgullo, a mi hermano Miguel y a mi, de haber representado siempre la resistencia anticatalana en Mallorca.

En el període obert en el "Brisas" Lorenzo Villalonga escriu Fedra en castellà (el pròleg apareix el 12 de juny de 1932 i Salvador Espriu va fer la traducció al català l'any 1936). El 9 de desembre de 1934 apareix Cuento de Reyes, que més tard passarà al català en el conjunt de Narracions. Fedra, que l'any 1955 es publicaria en català va ser autocensurada segons Maria C. Bosch per les seves incorreccions. Altres aportacions a Brisas són Sol al mirador (juliol de 1934), Secreto de boudoir (març de 1935), Silvia Ocampo (maig de 1935), La dama fashiondeble (1935), Muerte de Dama (octubre de 1935) i Madame Dillon (juny 1936) --- interrompuda per la sublevació d'ell mateix i altres contra la democràcia republicana--. També escriu Centro (1934) , recull d'articles contra el català i contra el republicanisme. En català, només consta la publicació del poema Dafnis i Cloe en el mes de desembre de 1935.

L'any 1937 l'impremta Vich edita Madame Dillon també en espanyol: publica només un centenar d' exemplars que va regalar l'autor als amics. Un dels beneficiaris era Salvador Espriu amb el qual va tenir sempre la correspondència en espanyol.

L'any 1930 molts mallorquins i mallorquines eren absolutament analfabets . Dels 365.512 habitants. 166.646 no sabien llegir ni escriure (96.682 dones i 69.964 homes), i la majoria dels que no eren considerats analfabets, en realitat ho eren igualment. Els privilegiats que sabien escriure a més de llegir eren minoria i apartanyien a les classes socials benestants. Només el proletariat més conscient intentava amb molts esforços que la vida dels seus fills i filles pogués accedir a la comprensió lectora en espanyol, perquè el català escrit a Mallorca estava encara en pitjor posició i en aquell temps no passava de ser una curolla de capellans i petits burgesos perquè fins i tot les organitzacions obreres veien en el català, associat sempre a l'antic règim medieval un element contra el progrés.

L'accés a la comprensió del que es llegia era una privilegi, i això de llegir era cosa de quatre, com calia i volia el mateix Lorenzo Villalonga, aquell senyor classista que, deien, enviava a la criada a veure les obres del Teatre Principal i si havien agradat a la criada ja no hi anava. Qui llegia Villalonga ?

Com que la seva obra --gairebé tota en espanyol --- no gaudia d'èxit, entre els anys 1938 i 1950 Lorenzo Villalonga va desaparéixer pràcticament de l'escena.

Tornaria per a ser enlairat en els altars en un procés de bricolatge practicat des del catalanisme conservador que va fer costat a Franco des del primer moment.

El 15 d'abril de 1952, Lorenzo Villalonga escriu en el diari falangista Baleares "Vaticinios acerca del año 2000" que més tard aportaria a l'obra "Andrea Victrix."

Bearn o La sala de las muñecas, editada en espanyol l'any 1956 amb una tirada de 1000 exemplars va passar sense pena ni glòria.

L'any 1957 Lorenzo Villalonga obté el premi Gabriel Maura en els premis Ciudad de Palma, promoguts per iniciativa del falangista Gabriel Fuster Mayans (Gafim), regidor de l'Ajuntament, amb l'obra en espanyol Desenlace en Montlleó.

L'any 1958 es presenta als premis Sinergia, un concurs corporatiu on nom és hi podien participar els metges-escriptors, sense èxit.

El 14 de gener de 1962, Lorenzo Villalonga publica "Perdida Arcádia" en el diari falangista "Baleares".

L'any 1963 Bearn obté el premi de la Crítica de l'editorial Serra d'Or, que tenia en el seu consell de redacció a Joaquim Molas, deixeble de Martín de Riquer, Grande de España, membre de l'Institut de Ramon Llull i del IEC i combatent franquista.

L'any 1966 s'editen les Obres completes a l'editorial Edicions 62 on treballa Joaquim Molas, deixeble de Martín de Riquer, el que es fotografiava amb orgull amb Carlos Sentís en l'ocupació franquista de Barcelona.

El 7 de març de 1968 els monàrquics del diari ABC feia referència a "La muerte de una dama" : "es lástima que la edición esté poco cuidada en cuanto a corrección se refiere porque las erratas proliferan en cáda página".

L'any 1970 obté el premi Nacional de literatura Narcís Oller en un jurat que tenia entre els seus membres el falangista Gabriel Fuster i Mayans ( Gafim ) que havia col·laborat en la revista Brisas que dirigia el mateix Villalonga.

L'any 1973 amb l'obra Andrea Víctrix, Lorenzo Villalonga obté el Premi Josep Pla patrocinat per editorial Destino que publicava la revista del mateix nom d'orígen falangista.

El 14 de maig de 1988 la referència del diari ABC era: Muerte de dama es un libro esperpéntico, un tanto irregular en su estructura.

La "conversió" posterior al català de la major part de les obres previament escrites en espanyol ,d'aquest escriptor anticatalà ---Sol al mirador passarà a ser Narracions (1974);Secreto de boudoir passarà a ser Memòries d'un mirall ---, Diálogos socràticos es recollirà a La dama de l'harem (1974) i a Julieta Recamier (1980), Rosa y gris passarà a ser el rovell d'Un estiu a Mallorca, és la que ha fet possible l'entronització de Villalonga en la literatura catalana. Aquest procés polític ha fet possible que un escriptor reaccionari que obtingué la seva primera fama amb els seus pamflets d'exaltació feixista i pràcticament oblidat entre els anys 1938 i 1950 arribi avui a totes les escoles. I aquest procés polític emergeix des dels principis de la gestió política de la catalanitat en el franquisme i arriba a la seva plenitud en el postfranquisme.

Desmemòria

Per tal de combatre la desmemòria ens convé saber que la majoria dels escriptors mallorquins, en castellà o en català eren conservadors, més aviat propers a l'absolutisme tradicionalista, poc o gens republicans i en molts casos acceptaren el franquisme per convicció. Alguns d'ells tenien el carnet de Falange, o escrivien en la premsa falangista, tot i que la ideologia més propera era l'absolutisme tradicionalista.

Fins ara s'ha escrit molt del catalanisme de resistència al franquisme i en canvi s'ha escrit ben poc del catalanisme de connivència, com la d'Eugenio d'Ors,del comte de Caralt, Josep de Caralt i Sala, Eusebi Bertrand,Eduardo Aunós ( de la Lliga Regionalista a ministre de Primo de Rivera i després falangista), Llorenç Riber, i més tard amb la de Franco. La gran burgesia catalana mai no va acceptar la República. L'evolució de banquers abans regionalistes com el mallorquí Félix Escalas, Fernando Valls Taberner, del director del Banco de Vizcaya José Maria Talladas, Arnús i de bona part de la Lliga Regionalista ho manifesten. Dels homes de Cambó, cal esmentar Josep Pla, el seu secretari Joaquin Maria de Nadal va ser cronista de la Barcelona franquista, Bertran i Musitu va servir l'espionatge franquista, el felanitxer Estelrich també va trobar acollida en el règim, Martín de Riquer, grande de España, membre del IEC i de la Fundació Ramon Llull, va conquerir Barcelona per a Franco juntament amb Carlos Sentís i Josep Pla.

Narciso Carreras,Felipe Rodés i Baldrich, representant de Franco a París, Juan Vallès Pujals, president de la diputació de Barcelona refugiat a la Mallorca franquista.

Aquest catalanisme de connivència amb el franquisme, va gaudir a Mallorca i Catalunya d'espais de tolerància, perquè per a un sector important del règim dictatorial (Dionisio Ridruejo va entrar a Barcelona amb les tropes franquistes i pamflets en català) era millor mantenir addictes proclamadors del franquisme en les llengües vernacles, que posar a tothom en el lloc de l'oposició al règim.

D'aquí que aquest catalanisme de connivència va regir i segueix regint --perquè el franquisme és ben viu--, mitjançant els seus hereus polítics els sanedrins culturals derivats dels gestors dels poders polítics territorials. Mancats d'una ruptura amb el franquisme i abocats a la gestió cultural dels pròcers postfranquistes no és gens casual que entre els màxims representants de la catalanitat oficial trobem més traïdors que patriotes.

Manipulació del passat de Villalonga i fontaneria política

Manipular el passat i fer "accidental" el pas de Villalonga per la Falange és l'obra de desmemòria que s'ha bastit al llarg d'aquest anys.

Els crítics han enlairat als cels Villalonga i els mitjans, fins i tot públics, han intentat ocultar el passat franquista de Lorenzo Villalonga (recentment han fet el mateix amb Samaranch i Carlos Sentís) . Quan no han pogut fer-ho han minimitzat o matisat la seva adscripció al règim dictatorial, i fins i tot el seu pas "accidental" per la política justificant-la per les circumstàncies del moment.

Lorenzo Villalonga, segons Jaume Vidal Alcover era monàrquic. També ho era Franco com s'ha demostrat . Efectivament , Villalonga ho era al menys el 13 de gener de 1936 quan participava en les campanyes de Renovación Española juntament amb Pilar Careaga (que després va tenir un càrrec a FET y de las JONS i accedí a l'alcaldia de Bilbao amb el franquisme) , José Eizaguirre (que l'any 1938 presidiria la diputació de Guipúscoa) i el marquès de Mudela. Lluny de l'Arcàdia feliç, Pilar Careaga era enginyera i els marquesos de Mudela van industrialitzar Sestao. Allò que tenien en comú aquests personatges era: Acción Española, Action Française i Charles Maurras. I allò que tengueren de diferent va ser el seu destí, perquè el col·laboracionista Maurràs va ser condemnat a cadena perpètua i expulsat de l'Acadèmia Francesa, i en canvi Villalonga ha arribat al cel del reconeixement per part dels "demòcrates nostrats".

Vegem en els Escrits sobre Llorenç Villalonga (Damià Ferrà-Ponç), l'exemple de minusvaloració del passat falangista de Villalonga: publicà alguns articles -i fins i tot un poema, Falange (15-X-1936) -- d'acord amb el nou estat de coses " (pàgina 28), "no vaig poder evitar l'afiliació a Falange (pàg. 126)" " es troba afiliat com tant d'altres a la Falange Española" (pàgina 49 , "es veu obligat a signar protestes d'anticatalanisme teòric en diversos articles". És també en aquest moment delicat que publica lloances de la unificació de partits en el bàndol nacional" (pàgina 50), "Si va pertànyer a Falange es limità a intervenir --a més d'algun article -- dins el terreny sanitari (pàgina 68). "Una insinuació amable del seu amic Josep Moragues i Montlau li bastà per sentir-se obligat a ingressar dins Falange (pàgina 84).

El demagog José Carlos Llop escriu a Diario de Mallorca (7/10/2010): "Cuando oigo o leo que Llorenç Villalonga fue falangista y anticatalanista, me pregunto cuántos años va a tardar en descubrirse que también fue Jack El Destripador".

Passem a l'escriptor monàrquic Baltasar Porcel.

"Llorenç Villalonga feixista? Potser, encara que igualment podríem titllar d'anarquistes o comunistes els qui van romandre fidels a la República i fins van haver de militar, o van voler fer-ho a l'embat d'un entusiasme inicial, en algun sindicat o partit. A penes interessat en política, fill de la formació que havia rebut, Villalonga en aquelles circumstàncies extremes va reaccionar també extremament. La seva devoció, les seves idees, són els seus llibres, i si avui, mig segle després d'aquelles tristes circumstàncies, hem d'erigir-nos fiscals, és que hem tornat a caure en la simple i total aberració. Villalonga fou què fou i com fou, per les mateixes raons i la lògica com altres varen resultar ser de diferent manera."

(Baltasar Porcel. "Història d'una novel·la", dins: Els meus inèdits de Llorenç Villalonga. Barcelona: Edicions 62, 1987, p. 237).

Subjectivitat

Tot roman inalterable --així ho entenia l'escriptor Villalonga, que feia valer els mateixos personatges i les mateixes situacións, reciclades amb el pas dels anys --- i per això mateix, al pas de mig segle, desdint Porcel no podem fer més que un ús intemporal d'actituds socials que no prescriuen.

Personatges com Lorenzo Villalonga van impossibilitar-me arribar a conéixer al meu avi matern, un proletari d'esquerres vinculat al món cooperatiu, i sindical del calçat i del tèxtil de Bearn, Fontnova o Arcàdia. Al temps que Lorenzo Villalonga es dedicava a l'exaltació feixista, el meu avi de Bearn perdia als 53 anys el seu ofici ferroviari a causa de la repressió , i amb els béns incautats va haver de posar-se a fer clots d'ametler i de figuera per tal de bastir l'Arcàdia feliç del frívol Lorenzo Villalonga, fins que va morir l'any 1941 a conseqüència de les esquerdes que en el seu ànim provocà la derrota. No tots els que matà el feixisme moriren afusellats a la paret del cementiri. Molts altres no pogueren suportar el patiment en el dia a dia i moriren víctimes de la vexació continuada.

Mentre el meu avi es rehabilitava amb l'aixada a l'Arcàdia feliç, l'arpellot escrivia en el seu diari de guerra un dia de setembre de 1937: "La Falange se aburguesa ... Ya se ven fascistas con vientre, desprestigiando el esbelto traje... No asimilaron ni una palabra de José Antonio... Yo recuerdo los primeros falangistas de Mallorca... percibí el aliento místico que ahora parece esfumarse. Desde el manicomio, las noches que hacía mi guardia allí, les oía disparar contra los rojos. En cuatro dias pacificaron Palma. Eran esbeltos, anónimos y oscuros con una oscuridad resplandeciente".

Poc més tard el dia 11 de setembre de 1937 escrivia a "Última Hora" l'apolític Villalonga : "había llegado el momento en que sólo había españoles y antiespañoles, y a estos hay que eliminarlos".

L'Arcadia Feliç

Des de la meva subjectivitat propera a la xurma que odiava l'esnob decadent Lorenzo allò que puc dir és que l'obra de Miquel López Crespí és diferencia dels que han escrit sobre Villalonga només des de la perspectiva literària i entra en la consideració del subjecte per a la comprensió global del mateix. Miquel López Crespí des de la situació de Salvador Orlan com narrador-protagonista, desenvolupa una tècnica que Villalonga usà en algunes obres i reviu amb autenticitat el personatge i també el món que l'envolta: Emili Darder, el governador Espina, Gabriel Alomar.. Les paraules i els pensaments retornen i de manera cíclica reviuen trencant el pas del temps, per tal que sigui la persona lectora la que s'erigeixi més que en fiscal, en jutge, de les relacions que s'han volgut amagar del protagonista amb el món.

I d'allò que s'amaga de l'escriptor el mateix Miquel López Crespí escriu a "Els nostres: Aina Montaner". Miquel López Crespí diu: "n'Aina aconseguia llevar totes les faltes d'ortografia i sintaxi a La dama de l'harem, de Llorenç Villalonga, llibre que sortí amb el número tres de la col· lecció Gavilans de Turmeda. Són records ben precisos, ja que va ser precisament a una taula del bar Bosch on n'Aina em descobrí, mostrant-me'n els originals, com Llorenç Villalonga no sabia escriure correctament el català. A poc a poc, estudiant l'obra de Llorenç Villalonga arribaríem a descobrir per l'estil i el llenguatge emprat en cada novel· la la mà del corrector o correctora. En el fons, el professor Josep Antoni Grimalt, Aina Moll, Aina Montaner en el cas de La dama de l'harem o Jaume Vidal Alcover corregint i "creant" el mallorquí dels Desbarats esdevenien els fonaments, la columna vertebral de la creació de l'escriptor Llorenç Villalonga. Llorenç Villalonga, que durant dècades maldà per a ser reconegut com a escriptor espanyol, esdevenia per estranyes circumstàncies del destí un escriptor català sense saber quasi res de la cultura, ni dominar la gramàtica, de la llengua en la qual és considerat un autor bàsic.".

Miquel López Crespí ens apropa al món frívol i a la vegada cruel d'un personatge que a més d'obtenir l'homenatge dels franquistes, va ser reciclat per a la democràcia per aquells que ens han volgut fer calçar -- perquè ho han fet amb els peus-- una memòria biogràfica molt més falsa que la del Villalonga/ Salvador Orlan.

La lectura de l'Arcàdia Feliç és indispensable per al coneixement del Villalonga polític que no és el de plastilina que ens col·loquen habitualment els canonges culturals del règim.

Joan Gelabert i el sindicalisme no venut a la patronal: CGT-Illes En la mort de Joan Gelabert Munar, primer secretari general de la CGT de les Illes

Joan Gelabert i el sindicalisme no venut a la patronal: CGT-Illes

En la mort de Joan Gelabert Munar, primer secretari general de la CGT de les Illes Balears.

Per Llorenç Buades Castell, coordinador del Web Ixent (Esquerra Alternativa de les Illes) i exdirigent de la LCR


Vaig afiliar-me a la CGT al final de l'any 1993, després de donar per acabada la meva col•laboració en unes Comissions Obreres de les quals havia participat en la seva fundació com a sindicat en el sector d'assegurances i en un moment en que encara gaudia d' alguns títols confederals. Vaig passar a la CGT, una organització sindical sense recursos, des d'un sindicat que acabava de fer un congrés a la sala de la seu central d'Unión i el Fènix al Passeig de Castellana cedida per l'amo Mario Conde, després que aquest aconseguís de l'aparell de CCOO d'Assegurances la desfeta de les CCOO de l'UFE amb un conveni vergonyós. El cost d'un dia d'ús a preu de mercat d'aquella sala de convencions era proper al mig milió de pessetes. Arrel d'aquell conveni una bona part dels actius de CCOO a l'UFE passaren a la CGT. A les Illes jo també formava part del confederal de CCOO i vaig acomiadar-me a la francesa perquè considerava no mereixien cap explicació.
Em vaig trobar amb Joan Gelabert Munar, que aleshores era representant sindicat electe de la CGT a Correus i amb Antonio Peña, representant del sindicat de telefònica en un petit despatx a l'entresol del 18 del carrer de sant Miquel de Palma . Era tot el que es podia pagar l'escassa militància sindical de la CGT a Mallorca, perquè mai no hi va haver ni un cèntim, ni un local, ni del patrimoni històric ni del acumulat, per a la CGT, tot i que en Joan Gelabert havia fet les gestions burocràtiques possibles per tal d'aconseguir-ho.
La CGT de Mallorca no es va fundar a partir del trencament de la CNT, com en altres indrets de l'estat, tot i que alguns militants actius de la CGT a la Telefònica, com Manuel Magro hi provenien i per això la CGT no va heredar cap local ni de lloguer.
En el mes de febrer de 1994, el Sindicat de Telefònica de la CGT a Mallorca tenia 40 persones afiliades però el seu àmbit de funcionament estava molt centrat a l'empresa i només Antonio Peña es dedicava a l'àmbit de representació confederal. Era en Joan Gelabert , que provenia de la CSUT (Confederació de Sindicats Unitari de Treballadors) propera al maoïsta Partit del Treball qui bàsicament intentava l'expansió del sindicat a nivell confederal a partir de la Secció de CGT a Correus que disposava de poc més de 30 persones afiliades. Aquest mateix mes de febrer de 1994 es va formar la Secció Sindical de la CGT a Axa, a la que escalonadament s'incorporà la major part de l'afiliació de CCOO fins al punt de tenir un 40% dels assalariats i assalariades d'Axa a la nostra secció. A banda d'aquests actius també teniem afiliació en el sector de Químiques (Will-Kill), alguns afiliats i afiliades a bancs i caixes que no formaven part del SABEI i en el sector de la neteja.
Més tard s'incorporaria a la CGT un grup de treballadors de la secció d'Ibèria d'USO i Manel Pizà va ser el més actiu en les feines confederals. Només disposavem de delegats sindicals actius a nivell confederal i amb hores sindicals a Correus i Axa i no podiem gaudir d'una estructura confederal mínima que ens permetés presència social més enllà de les empreses, de manera que Joan Gelabert va haver d'assolir la feina més important, perquè també era el que disposava de més crèdit horari. Però Joan era un activista més enllà de les hores sindicals i participava de les lluites per Chiapas, pel 0,7%, per la llengua, o per la memòria històrica. Un home honest i un lluitador reconegut que feia el possible per lluitar contra la precarietat de recursos de que disposava el sindicat, aportant taules i cadires procedents de les renovacions de mobiliari dels centres escolars, o pintant els locals en dies festius, perquè amb el creixement ben aviat ampliarem el local de l'entresol de sant Miquel, i més tard amb la incorporació d'altres militants a Correus procedents en bona part de CCOO ens traslladarem a un nou local de lloguer en el carrer de Colom.
A 30 de novembre de 1994 varem donar sortida a "a lloure " que va ser la primera publicació d'àmbit confederal de la CGT a Mallorca, de manera rudimentària, a partir de fotocòpies en A3. Ens posicionavem contra la reforma laboral i feiem referència a la incorporació de nous companys a l'Ajuntament de Ciutat (Martí i Tomeu Mulet), Hisenda (Fornés) i Justícia (Joan Canyelles) i a la dificultat que teniem sindicats com la CGT per accedir de manera legal a les empreses per causa d'una llei que assegurava l'oligopoli sindical de CCOO i UGT amb el suport d'Izquierda Unida.
A final de l'any 1994 la CGT participava activament de les lluites pel 0,7% , i de l'acampada, tal com reflexava la revista "a lloure" del mes de febrer de 1995.
El 9 de març de 1996 amb el creixement modest experimentat decidirem establir una articulació més estable dels diversos sectors que formavem la CGT mitjançant la celebració d'un Plenari Constitutiu de la Federació Insular de Mallorca i decidirem elegir en la secretaria general a Joan Gelabert Munar (Correus), en la de finances Antonio Peña (Telefònica) tot i que de fet eren controlades pel propi secretari general, en Acció Sindical a Martín Cacho, fins al moment militant del PCE (Correus), en Acció Social a Joan Canyelles (SOV Justícia), en la secretaria d'Organització a Manel Pizà (Ibèria) i en Premsa i Propaganda el que això escriu. En aquest Plenari ens imposavem la necessitat de que cada delegat amb crèdit sindical dediqués al menys un 20% del seu crèdit horari a l'àmbit confederal més enllà de la seva empresa. En aquest Plenari la CGT disposava de 190 persones afiliades (45 a Ibèria LAE, 90 a Correus, 35 a Telefònica, 20 a Oficis Varis/Axa i 10 a l'Administració Pública-Inserso (entre ells Guillem Duran, Mercedes Olmo).
La incorporació de nous militants i noves seccions va anar seguida gairebé sempre de conflictes interns pels recursos econòmics, perquè s'havien de fer despeses imprescindibles per a l'acció sindical en un àmbit de precarietat que generava un caïnisme destructiu i que s'expressava en enfrontaments personals que impossibilitaven un major avenç. Les seccions més nombroses o les noves incorporacions aportaven noves majories, de manera que amb la incorporació d'un sector de bombers provinent de CCOO, Pere López accedí a la secretaria general de la CGT en substitució de Joan Gelabert i Martin Cacho accedí a la secretaria d'Organització amb el suport del mateix Joan Gelabert que va passar a finances. A partir del moment s'imposava una nova majoria formada bàsicament pels sectors de Correus i dels Bombers que no va ser ben assolida per els sectors d'Oficis Varis i de Transports i Telecomunicacions.
El 22 de juny de 1999 l'assemblea general d'afiliats i afiliades del Sindicat Autònom de Banca i Estalvi de les Illes (SABEI) decidií incorporar-se a FESIBAC-CGT i en conseqüència a la CGT de Balears, fet que no va ser ben acceptat per el Secretariat Permanent existent en el moment i fonamentat amb la majoria dels sectors de Correus i Bombers. En canvi altres sectors de la CGT (entre ells Ibèria, Axa i Telefònica optaren per la incorporació del Sabei a la CGT. Aquest moment va significar el trencament de Joan Gelabert i pràcticament de les seccions de Correus i bombers amb la CGT.
Tot i que la relació de Joan Gelabert Munar amb la CGT acabà amb la ruptura, és just fer-li el reconeixement que mereix com a amic i company de lluites, per la seva aportació i dedicació feta al sindicat sense obtenir-ne cap benefici personal, i perquè a la fi és i serà per sempre el nostre primer secretari general, per decisió col•lectiva.
Acaba de morir un home honest, lluitador, amb el que he viscut molts bons moments de converses entre cerveses (més de les necessàries) que ningú ens podrà llevar, i de tot plegat hauriem d'aprendre tot allò que no hauriem d'oblidar mai, que si lluitam col•lectivament és per fer aquest món més feliç, començant per nosaltres mateixos, i en aquest sentit tots plegats tenim molt a reflexionar i a esmenar.

Joan: que la terra te sigui lleu i que descansis en pau.
Fins a la victòria sempre estaràs amb nosaltres, perquè la teva aportació a la causa és impagable.


Velatori al Bon Sosec de 15.30 a 20 hores i funeral dia 27 a les 8 del horabaixa a l'església d'Alaró.Ens veurem a Alaró tots els que vulguin venir a donar-li l'adeu.


El dogmatisme i el sectarisme a les Illes: Jaime Carbonero, José M. Carbonero...


El pamflet que en contra nostra signaren Ignasi Ribas i els seus amics embrutava i posava en qüestió no solament la meva feina política, sinó també, i això sí que ho consider prou greu i d'una indignitat total, el treball militant d'homes i dones com en Jaume Obrador, en Francesc Mengod, na Maria Sastre, na Francesca Velasco, na Maribel Picó, en Gaspar Jaume, na Maria Vílchez.... (Miquel López Crespí)


La transició i les mentides del carrillisme (PCE) i afins


Per Miquel López Crespí, escriptor

Quan l'esquerra alternativa del temps de la transició parlava de les traïdes del PCE mai no es referia als honrats militants de base d'aquests partits. Sempre fèiem a la direcció del grup, és a dir a Carrillo, la Pasionaria o Ignacio Gallego, entre d'altres. Però quan l'antic responsable carrillista a Palma, Antoni M. Thomàs, o el també carrillista Ignasi Ribas juntament amb Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Gustavo Catalán, Jaime Carbonero, José M. Carbonero i Salvador bastida signen un pamflet ple de mentides, calúmnies i tergiversacions contra el llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (pamflet publicat en el mes d'abril de 1994 en un diari de Ciutat) ho fan sense cap mena de mirament. No parlen de la direcció dels diversos partits comunistes existents aleshores. Parlen genèricament dels partits "situats a l'esquerra del PCE" als quals acusen de "debilitar des del franquisme sociològic i policíac el PCE".

El pamflet que en contra nostra signaren Ignasi Ribas i els seus amics embrutava i posava en qüestió no solament la meva feina política, sinó també, i això sí que ho consider prou greu i d'una indignitat total, el treball militant d'homes i dones com en Jaume Obrador, en Francesc Mengod, na Maria Sastre, na Francesca Velasco, na Maribel Picó, en Gaspar Jaume, na Maria Vílchez.... Tant n'Obrador com en Paco, envoltats per desenes de militants de l'OEC, impulsaren les lluites més actives per les reivindicacions populars a Son Cladera, Son Rapinya, la Soledat, Son Serra-la Vileta, etc. Antònia Pons, a s'Arenal i Can Pastilla, amb el suport d'un ampli grup de treballadors del ram en el qual hi havia Domingo Morales, muntaven les Comissions Obreres Anticapitalistes, amb obrers del ram d'hostaleria, reforçant i encapçalant lluites com les dels hotels Panamà, Gran Fiesta, Bahía de Palma, Luna Park, Saratoga i molts d'altres. En Guillem Coll, de Lloseta (un dirigent actual de CC.OO) i en Joan Albert Coll (un company menorquí), juntament amb J. Corral i altres camarades de l'organització (alguns provinents de les JOC), organitzaven els treballadors de la sabata. En Jaume Bueno, excel•lent organitzador obrer, ajudava qualsevol front de lluita contra el govern i la patronal. A Manacor, amb els treballadors de la fusta, enllestien les primeres reivindicacions d'ençà la guerra civil na Maria Durán i en Martí Perelló. En Mateu Morro, els germans Ramis (Mateu, Rafel, Guillem...), na Josefa Núñez, en Sebastià Ordines, na Rosa Vich a Santa Maria, i en Biel Matamales a Petra, ajudaven a reforçar les Plataformes de cada sector on participaven. A comerç hi havia en Francesc Delgado, com a màxim responsable. Altres cèl•lules s'anaren creant a Montuïri, Sant Joan, Inca, Lloseta, Ciutadella, Maó, Ferreries. El creixement a pobles era molt fort. En Gori Negre, un santamarier de rel, feia les primeres passes cap la futura creació de la Unió de Pagesos. En Pere Tries, membre de l'actual executiva del PSM, no descansava. A Magisteri, n'Antoni Mir -que durant molts d'anys seria president de l'OCB-, juntament amb Salvador Rigo, Magda Solano, Margarida Seguí, Josefina Valentí, Àngels Roig i un llarg etcètera, convertien la "fàbrica de mestres" en un dels centres d'ensenyament més combatius d'aquell temps. Dora Muñoz era una eficient responsable del sector de mestres.

Salvador Rigo no aturava dibuixant cartells reivindicatius. Armat amb retoladors i pinzells, carregat de pots de pintura, imitava les creacions de la propaganda republicana. En Tomeu Barceló, en Joan Vich i na Catina Vich (de les Joventuts d'Esquerra Comunista) eren els primers en qualsevol moguda antiburgesa i de defensa dels drets dels joves i dels estudiants. Record munió de joves combatius com Sergio López, Rafel Ramis, Jaume Frontera, Conxa Nadal... En Joan Ensenyat i el mateix Mateu Morro treballaven per Filosofia i Lletres. A Sanitat, na Margarida Chicano Sansó era la responsable de portar endavant les reivindicacions del sector. Na Margarida Chicano també s'encarregava -entre d'altres activitats igualment perilloses- de portar-nos sovint les publicacions i materials que el partit editava a Barcelona. En Josep Capó, ànima de les Joventuts Obreres Catòliques de Menorca, era el responsable polític. Menorca era una de les zones amb més militància d'OEC per allò que alguns dels nostres dirigents provenien de l'illa germana... Evidentment cap d'aquests excel•lents companys i companyes i tants d'altres de militants anònims mai no treballaren ni conscient ni inconscientment per al "franquisme sociològic i policíac" com han afirmat les restes de l'estantís carrillisme illenc. Ans al contrari, qui de veritat enlairà la bandera de la monarquia en la seu del PCE el dia de la seva legalització foren Carrillo i els seus.



La solidaritat de Joan Gelabert amb els escriptors mallorquins demonitzats pel dogmatisme i el sectarisme de l’excarrillisme illenc i sectors afins

L’Antifranquisme a Mallorca (1950-70): la veritat fa mal

Per Joan Gelabert, secretari CGT de Correus-Palma

No és estrany que el llibre de Miquel López Crespí L’Antifranquisme a Mallorca faci mal a més d’un. Concretament Ignasi Ribas i Antoni M. Thomàs tengueren la seva responsabilitat en la defensa de la nefasta política carrillista que enterrà anys de lluita i esforços populars. En un pamflet que ha sortit a un diari es proclamen defensors dels “èxits” polítics del carrillisme. Són precisament aquests “èxits” els que intentaren acabar amb la lluita per la República, pel socialisme, pel poder dels treballadors i per l’autodeterminació nacional, etc. El moviment obrer encara paga amb un cert grau de desencís i desmobilització la firma dels perjudicials Pactes de la Moncloa que serviren per consolidar el poder econòmic i polític de la burgesia damunt el poble treballador.
La política del PCE que defensen els Riutorts, Carboneros, Sevilles, Saoners i CIA fou la que consolidà la monarquia que ens deixà el dictador i serví per abandonar precisament la lluita republicana (els dirigents carrillistes a Espanya i Mallorca prohibien i espenyaven les banderes tricolors a les manifestacions). Han oblidat aquests senyors que fou per lluitar per la República pel que sofriren i moriren milers i milers de comunistes, socialistes o democràtes sense partit? La direcció central carrillista (i de rebot, la de les Illes) fou l’enterradora de quaranta anys de lluita popular pel socialisme, per l’autodeterminació de les nacions oprimides, per la República. Els pactes amb els franquistes en temps de la transició, l’abandó de qualsevol idea de combat econòmic, cultural i polític contra el capitalisme, l’acceptació dels marcs imposats per la burgesia només han servit i serveixen per consolidar i mantenir l’opressió dels treballadors. La fracassada política de Santiago Carrillo que defensen els Saoners, Ribas i CIA només fou útil a la banca i a les multinacionals per a bastir una democràcia curta de mires, plena de dirigents corruptes i vividors del sistema del tipus Roldán, Mariano Rubio, Guerra, Amedo, etc. Aquests senyors –els que tengueren responsabilitats ajudant Carrillo— ens imposaren la bandera de Franco, unes lleis que ens barren el pas vers l’emancipació de la classe obrera, que impedeixen la nostra llibertat nacional. En el fons, amb el pamflet que han publicat, han provat de justificar totes les venudes que han fet per un plat de llenties.
El llibre de Miquel López Crespí els ha molestat perquè diu la veritat. Perquè denuncia la pobresa política que defensaren venent anys de lluita popular. Crec que els milers de morts per la República, els milers de lluitadors pel socialisme no podran perdonar mai els resultats de tants fracassos històrics.
Enlairar la bandera de Franco dins la seu del PCE el dia que foren legalitzats! Vet aquí, com deia abans, tot el que aconseguí el carrillisme abans d’ésser enviat al femer de la història.
Diari Baleares (24-V-1994)

Llorenç Villalonga: els escriptors mallorquins que donaren suport al genocidi contra el nostre poble (2.000 mallorquins i mallorquines assassinats...

Llorenç Villalonga: els escriptors mallorquins que donaren suport al genocidi contra el nostre poble (2.000 mallorquins i mallorquines assassinats pel feixisme)


De Llorenç Villalonga a "Una Arcàdia Feliç", obra de Miquel López Crespí.

Per Llorenç Buades Castell, coordinador del Web Ixent, exdirigent de la LCR


No és la meva especialitat la crítica literària, però tot autor i tota obra literària està subjecte a la crítica social. No tenc prou coneixements literaris ni lingüístics però no m'escarrufa perquè tampoc els tenia l'escriptor espanyol Lorenzo Villalonga/Salvador Orlan. Ho reconeixia ell mateix. I tot i que els membres dels sanedrins culturals el consideren un dels més grans escriptors en català, no és el meu cas.
Salvador Orlan o Lorenzo Villalonga, que tanto monta, monta tanto, mai no va tenir un estil propi definit, ni definitiu, perquè les seves obres van ser sempre apedaçades, refetes, refregides i esmenades. Els especialistes en la matèria argumenten que la seva versatilitat pot correspondre al que imposava el corrector de torn, perquè ja sabem que els editors tenen en relació als escriptors sense recursos la mateixa força dels patrons en relació a les persones assalariades i a vegades més.

Si Camilo José Cela li va imposar que el títol espanyol de "Mort de Dama" havia de ser "La muerte de una dama" i no "Muerte de Dama", ja en tenim prou per a considerar les evolucions de l'autor, tot i que si es va rebotar l'any 1954 per les correccions ben justificades a Bearn de l'editorial Selecta.

El món de la cultura, de l'esport o de la religió en una societat mercantilitzada es regeix per les mateixes regles que qualsevol altra activitat i per això molts autors-productors i molts productes s'han de condicionar als criteris del patró. Només els esportistes o els escriptors o capellans que fruit del bricolatge previ han pogut accedir a posicions d'excel·lència poden gaudir de canongies si mantenen els seus servilismes.

Orlan/Villalonga aporta imaginació per a l'alçament de les bastides i la construcció de les seves obres, però la construcció del mite deriva d'un procés de bricolatge polític que bàsicament és el que ha possibilitat l'accés als altars de la catalanitat a un anticatalanista que desconeixia la seva llengua i que mai no es va considerar "mallorquinista" ni va tenir cap sentiment de mallorquinitat.

Lorenzo Villalonga va escriure la major part de la seva obra en espanyol, Cuentos sintéticos, La catástrofe del hotel, Cuentos blancos, Julieta Récamier i Diálogos socráticos (aquests a partir del 27 de setembre de 1931) en el diari El Dia. En l'autobiografia del seu germà Miguel Villalonga consta que Lorenzo Villalonga no escrivía en la llengua pròpia perquè no en sabia (pàgina 181) i s'estimava més dedicar el temps a aprendre l'anglès que dedicar-se a aprendre el mallorquí. La manca d'estima per la seva llengua era prou clara i curt el seu enteniment: no me creo además, que el mallorquín sea una lengua apta para expresar cosas un poco complicadas.

Exceptuant Villalonga i altres ignorants, tots sabem que en qualsevol llengua es pot explicar qualsevol cosa.

Currículum

El 24 de setembre de 1924 ,Lorenzo Villalonga confessava en un article en el diari "El Dia" que sentia prevenció contra la literatura regional.

En els seus primers anys Mort de Dama va ser l'únic llibre publicat en català, però com diu el seu germà Miguel Villalonga: "era un libro españolista y estaba redactado en lengua vernácula por quien siempre alardeó de no conocer dicha lengua. (Un gramático local, de los del grupo de La Nostra Terra, se la había ortografiado pulcramente al autor). El corrector era Jaume Busquets ( Josep Massot i Muntaner, Cultura i Vida a Mallorca entre la guerra i la postguerra, 1930-1950, pàgina 43).

En una "Carta abierta a Gabriel Alomar", publicada el 15 d'octubre de 1931 a "El Dia", Lorenzo Villalonga escriu que no sent cap interès per l'autonomia balear ni la causa política de Catalunya, que el català és un dialecte, i que si tenia fills voldria que pensassin en francès. En el mateix diari, el 7 d'agost de 1936 escrivia a Mi Manifiesto : me cabe el orgullo, a mi hermano Miguel y a mi, de haber representado siempre la resistencia anticatalana en Mallorca.

En el període obert en el "Brisas" Lorenzo Villalonga escriu Fedra en castellà (el pròleg apareix el 12 de juny de 1932 i Salvador Espriu va fer la traducció al català l'any 1936). El 9 de desembre de 1934 apareix Cuento de Reyes, que més tard passarà al català en el conjunt de Narracions. Fedra, que l'any 1955 es publicaria en català va ser autocensurada segons Maria C. Bosch per les seves incorreccions. Altres aportacions a Brisas són Sol al mirador (juliol de 1934), Secreto de boudoir (març de 1935), Silvia Ocampo (maig de 1935), La dama fashiondeble (1935), Muerte de Dama (octubre de 1935) i Madame Dillon (juny 1936) --- interrompuda per la sublevació d'ell mateix i altres contra la democràcia republicana--. També escriu Centro (1934) , recull d'articles contra el català i contra el republicanisme. En català, només consta la publicació del poema Dafnis i Cloe en el mes de desembre de 1935.

L'any 1937 l'impremta Vich edita Madame Dillon també en espanyol: publica només un centenar d' exemplars que va regalar l'autor als amics. Un dels beneficiaris era Salvador Espriu amb el qual va tenir sempre la correspondència en espanyol.

L'any 1930 molts mallorquins i mallorquines eren absolutament analfabets . Dels 365.512 habitants. 166.646 no sabien llegir ni escriure (96.682 dones i 69.964 homes), i la majoria dels que no eren considerats analfabets, en realitat ho eren igualment. Els privilegiats que sabien escriure a més de llegir eren minoria i apartanyien a les classes socials benestants. Només el proletariat més conscient intentava amb molts esforços que la vida dels seus fills i filles pogués accedir a la comprensió lectora en espanyol, perquè el català escrit a Mallorca estava encara en pitjor posició i en aquell temps no passava de ser una curolla de capellans i petits burgesos perquè fins i tot les organitzacions obreres veien en el català, associat sempre a l'antic règim medieval un element contra el progrés.

L'accés a la comprensió del que es llegia era una privilegi, i això de llegir era cosa de quatre, com calia i volia el mateix Lorenzo Villalonga, aquell senyor classista que, deien, enviava a la criada a veure les obres del Teatre Principal i si havien agradat a la criada ja no hi anava. Qui llegia Villalonga ?

Com que la seva obra --gairebé tota en espanyol --- no gaudia d'èxit, entre els anys 1938 i 1950 Lorenzo Villalonga va desaparéixer pràcticament de l'escena.

Tornaria per a ser enlairat en els altars en un procés de bricolatge practicat des del catalanisme conservador que va fer costat a Franco des del primer moment.

El 15 d'abril de 1952, Lorenzo Villalonga escriu en el diari falangista Baleares "Vaticinios acerca del año 2000" que més tard aportaria a l'obra "Andrea Victrix."

Bearn o La sala de las muñecas, editada en espanyol l'any 1956 amb una tirada de 1000 exemplars va passar sense pena ni glòria.

L'any 1957 Lorenzo Villalonga obté el premi Gabriel Maura en els premis Ciudad de Palma, promoguts per iniciativa del falangista Gabriel Fuster Mayans (Gafim), regidor de l'Ajuntament, amb l'obra en espanyol Desenlace en Montlleó.

L'any 1958 es presenta als premis Sinergia, un concurs corporatiu on nom és hi podien participar els metges-escriptors, sense èxit.

El 14 de gener de 1962, Lorenzo Villalonga publica "Perdida Arcádia" en el diari falangista "Baleares".

L'any 1963 Bearn obté el premi de la Crítica de l'editorial Serra d'Or, que tenia en el seu consell de redacció a Joaquim Molas, deixeble de Martín de Riquer, Grande de España, membre de l'Institut de Ramon Llull i del IEC i combatent franquista.

L'any 1966 s'editen les Obres completes a l'editorial Edicions 62 on treballa Joaquim Molas, deixeble de Martín de Riquer, el que es fotografiava amb orgull amb Carlos Sentís en l'ocupació franquista de Barcelona.

El 7 de març de 1968 els monàrquics del diari ABC feia referència a "La muerte de una dama" : "es lástima que la edición esté poco cuidada en cuanto a corrección se refiere porque las erratas proliferan en cáda página"

L'any 1970 obté el premi Nacional de literatura Narcís Oller en un jurat que tenia entre els seus membres el falangista Gabriel Fuster i Mayans ( Gafim ) que havia col·laborat en la revista Brisas que dirigia el mateix Villalonga.

L'any 1973 amb l'obra Andrea Víctrix, Lorenzo Villalonga obté el Premi Josep Pla patrocinat per editorial Destino que publicava la revista del mateix nom d'orígen falangista.

El 14 de maig de 1988 la referència del diari ABC era: Muerte de dama es un libro esperpéntico, un tanto irregular en su estructura.


La "conversió" posterior al català de la major part de les obres previament escrites en espanyol ,d'aquest escriptor anticatalà ---Sol al mirador passarà a ser Narracions (1974);Secreto de boudoir passarà a ser Memòries d'un mirall ---, Diálogos socràticos es recollirà a La dama de l'harem (1974) i a Julieta Recamier (1980), Rosa y gris passarà a ser el rovell d'Un estiu a Mallorca, és la que ha fet possible l'entronització de Villalonga en la literatura catalana. Aquest procés polític ha fet possible que un escriptor reaccionari que obtingué la seva primera fama amb els seus pamflets d'exaltació feixista i pràcticament oblidat entre els anys 1938 i 1950 arribi avui a totes les escoles. I aquest procés polític emergeix des dels principis de la gestió política de la catalanitat en el franquisme i arriba a la seva plenitud en el postfranquisme.


Desmemòria

Per tal de combatre la desmemòria ens convé saber que la majoria dels escriptors mallorquins, en castellà o en català eren conservadors, més aviat propers a l'absolutisme tradicionalista, poc o gens republicans i en molts casos acceptaren el franquisme per convicció. Alguns d'ells tenien el carnet de Falange, o escrivien en la premsa falangista, tot i que la ideologia més propera era l'absolutisme tradicionalista.
Fins ara s'ha escrit molt del catalanisme de resistència al franquisme i en canvi s'ha escrit ben poc del catalanisme de connivència, com la d'Eugenio d'Ors,del comte de Caralt, Josep de Caralt i Sala, Eusebi Bertrand,Eduardo Aunós ( de la Lliga Regionalista a ministre de Primo de Rivera i després falangista), Llorenç Riber, i més tard amb la de Franco.
La gran burgesia catalana mai no va acceptar la República. L'evolució de banquers abans regionalistes com el mallorquí Félix Escalas, Fernando Valls Taberner, del director del Banco de Vizcaya José Maria Talladas, Arnús i de bona part de la Lliga Regionalista ho manifesten. Dels homes de Cambó, cal esmentar Josep Pla, el seu secretari Joaquin Maria de Nadal va ser cronista de la Barcelona franquista, Bertran i Musitu va servir l'espionatge franquista, el felanitxer Estelrich també va trobar acollida en el règim, Martín de Riquer, grande de España, membre del IEC i de la Fundació Ramon Llull, va conquerir Barcelona per a Franco juntament amb Carlos Sentís i Josep Pla.
Narciso Carreras,Felipe Rodés i Baldrich, representant de Franco a París, Juan Vallès Pujals, president de la diputació de Barcelona refugiat a la Mallorca franquista.

Aquest catalanisme de connivència amb el franquisme, va gaudir a Mallorca i Catalunya d'espais de tolerància, perquè per a un sector important del règim dictatorial (Dionisio Ridruejo va entrar a Barcelona amb les tropes franquistes i pamflets en català) era millor mantenir addictes proclamadors del franquisme en les llengües vernacles, que posar a tothom en el lloc de l'oposició al règim.

D'aquí que aquest catalanisme de connivència va regir i segueix regint --perquè el franquisme és ben viu--, mitjançant els seus hereus polítics els sanedrins culturals derivats dels gestors dels poders polítics territorials.
Mancats d'una ruptura amb el franquisme i abocats a la gestió cultural dels pròcers postfranquistes no és gens casual que entre els màxims representants de la catalanitat oficial trobem més traïdors que patriotes.



Manipulació del passat de Villalonga i fontaneria política.

Manipular el passat i fer "accidental" el pas de Villalonga per la Falange és l'obra de desmemòria que s'ha bastit al llarg d'aquest anys.

Els crítics han enlairat als cels Villalonga i els mitjans, fins i tot públics, han intentat ocultar el passat franquista de Lorenzo Villalonga (recentment han fet el mateix amb Samaranch i Carlos Sentís) . Quan no han pogut fer-ho han minimitzat o matisat la seva adscripció al règim dictatorial, i fins i tot el seu pas "accidental" per la política justificant-la per les circumstàncies del moment.


Lorenzo Villalonga. segons Jaume Vidal Alcover era monàrquic. També ho era Franco com s'ha demostrat . Efectivament , Villalonga ho era al menys el 13 de gener de 1936 quan participava en les campanyes de Renovación Española juntament amb Pilar Careaga (que després va tenir un càrrec a FET y de las JONS i accedí a l'alcaldia de Bilbao amb el franquisme) , José Eizaguirre (que l'any 1938 presidiria la diputació de Guipúscoa) i el marquès de Mudela. Lluny de l'Arcàdia feliç, Pilar Careaga era enginyera i els marquesos de Mudela van industrialitzar Sestao. Allò que tenien en comú aquests personatges era: Acción Española, Action Française i Charles Maurras. I allò que tengueren de diferent va ser el seu destí, perquè el col·laboracionista Maurràs va ser condemnat a cadena perpètua i expulsat de l'Acadèmia Francesa, i en canvi Villalonga ha arribat al cel del reconeixement per part dels "demòcrates nostrats".

Vegem en els Escrits sobre Llorenç Villalonga (Damià Ferrà-Ponç), l'exemple de minusvaloració del passat falangista de Villalonga: publicà alguns articles -i fins i tot un poema, Falange (15-X-1936) -- d'acord amb el nou estat de coses " (pàgina 28), "no vaig poder evitar l'afiliació a Falange (pàg. 126)" " es troba afiliat com tant d'altres a la Falange Española" (pàgina 49 , "es veu obligat a signar protestes d'anticatalanisme teòric en diversos articles". És també en aquest moment delicat que publica lloances de la unificació de partits en el bàndol nacional" (pàgina 50), "Si va pertànyer a Falange es limità a intervenir --a més d'algun article -- dins el terreny sanitari (pàgina 68). "Una insinuació amable del seu amic Josep Moragues i Montlau li bastà per sentir-se obligat a ingressar dins Falange (pàgina 84)

El demagog José Carlos Llop escriu a Diario de Mallorca (7/10/2010): "Cuando oigo o leo que Llorenç Villalonga fue falangista y anticatalanista, me pregunto cuántos años va a tardar en descubrirse que también fue Jack El Destripador"

Passem a l'escriptor monàrquic Baltasar Porcel :

"Llorenç Villalonga feixista? Potser, encara que igualment podríem titllar d'anarquistes o comunistes els qui van romandre fidels a la República i fins van haver de militar, o van voler fer-ho a l'embat d'un entusiasme inicial, en algun sindicat o partit. A penes interessat en política, fill de la formació que havia rebut, Villalonga en aquelles circumstàncies extremes va reaccionar també extremament. La seva devoció, les seves idees, són els seus llibres, i si avui, mig segle després d'aquelles tristes circumstàncies, hem d'erigir-nos fiscals, és que hem tornat a caure en la simple i total aberració. Villalonga fou què fou i com fou, per les mateixes raons i la lògica com altres varen resultar ser de diferent manera."

(Baltasar Porcel. "Història d'una novel·la", dins: Els meus inèdits de Llorenç Villalonga. Barcelona: Edicions 62, 1987, p. 237).

Subjectivitat

Tot roman inalterable --així ho entenia l'escriptor Villalonga,que feia valer els mateixos personatges i les mateixes situacións, reciclades amb el pas dels anys --- i per això mateix, al pas de mig segle, desdint Porcel no podem fer més que un ús intemporal d'actituds socials que no prescriuen:

Personatges com Lorenzo Villalonga van impossibilitar-me arribar a conéixer al meu avi matern, un proletari d'esquerres vinculat al món cooperatiu, i sindical del calçat i del tèxtil de Bearn, Fontnova o Arcàdia. Al temps que Lorenzo Villalonga es dedicava a l'exaltació feixista, el meu avi de Bearn perdia als 53 anys el seu ofici ferroviari a causa de la repressió , i amb els béns incautats va haver de posar-se a fer clots d'ametler i de figuera per tal de bastir l'Arcàdia feliç del frívol Lorenzo Villalonga, fins que va morir l'any 1941 a conseqüència de les esquerdes que en el seu ànim provocà la derrota. No tots els que matà el feixisme moriren afusellats a la paret del cementiri. Molts altres no pogueren suportar el patiment en el dia a dia i moriren víctimes de la vexació continuada.

Mentre el meu avi es rehabilitava amb l'aixada a l'Arcàdia feliç, l'arpellot escrivia en el seu diari de guerra un dia de setembre de 1937: "La Falange se aburguesa ... Ya se ven fascistas con vientre, desprestigiando el esbelto traje... No asimilaron ni una palabra de José Antonio... Yo recuerdo los primeros falangistas de Mallorca... percibí el aliento místico que ahora parece esfumarse. Desde el manicomio, las noches que hacía mi guardia allí, les oía disparar contra los rojos. En cuatro dias pacificaron Palma. Eran esbeltos, anónimos y oscuros con una oscuridad resplandeciente".

Poc més tard el dia 11 de setembre de 1937 escrivia a "Última Hora" l'apolític Villalonga : "había llegado el momento en que sólo había españoles y antiespañoles, y a estos hay que eliminarlos"

L'Arcadia Feliç

Des de la meva subjectivitat propera a la xurma que odiava l'esnob decadent Lorenzo allò que puc dir és que l'obra de Miquel López Crespí és diferencia dels que han escrit sobre Villalonga només des de la perspectiva literària i entra en la consideració del subjecte per a la comprensió global del mateix.
Miquel López Crespí des de la situació de Salvador Orlan com narrador-protagonista, desenvolupa una tècnica que Villalonga usà en algunes obres i reviu amb autenticitat el personatge i també el món que l'envolta: Emili Darder, el governador Espina, Gabriel Alomar.. Les paraules i els pensaments retornen i de manera cíclica reviuen trencant el pas del temps, per tal que sigui la persona lectora la que s'erigeixi més que en fiscal, en jutge, de les relacions que s'han volgut amagar del protagonista amb el món.

I d'allò que s'amaga de l'escriptor el mateix Miquel López Crespí escriu a "Els nostres: Aina Montaner". Miquel López Crespí diu: "n'Aina aconseguia llevar totes les faltes d'ortografia i sintaxi a La dama de l'harem, de Llorenç Villalonga, llibre que sortí amb el número tres de la col· lecció Gavilans de Turmeda. Són records ben precisos, ja que va ser precisament a una taula del bar Bosch on n'Aina em descobrí, mostrant-me'n els originals, com Llorenç Villalonga no sabia escriure correctament el català. A poc a poc, estudiant l'obra de Llorenç Villalonga arribaríem a descobrir per l'estil i el llenguatge emprat en cada novel· la la mà del corrector o correctora. En el fons, el professor Josep Antoni Grimalt, Aina Moll, Aina Montaner en el cas de La dama de l'harem o Jaume Vidal Alcover corregint i "creant" el mallorquí dels Desbarats esdevenien els fonaments, la columna vertebral de la creació de l'escriptor Llorenç Villalonga. Llorenç Villalonga, que durant dècades maldà per a ser reconegut com a escriptor espanyol, esdevenia per estranyes circumstàncies del destí un escriptor català sense saber quasi res de la cultura, ni dominar la gramàtica, de la llengua en la qual és considerat un autor bàsic."

Miquel López Crespí ens apropa al món frívol i a la vegada cruel d'un personatge que a més d'obtenir l'homenatge dels franquistes, va ser reciclat per a la democràcia per aquells que ens han volgut fer calçar -- perquè ho han fet amb els peus-- una memòria biogràfica molt més falsa que la del Villalonga/ Salvador Orlan.

La lectura de l'Arcàdia Feliç és indispensable per al coneixement del Villalonga polític que no és el de plastilina que ens col·loquen habitualment els canonges culturals del règim.