Salvador Bastida, Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, Jaume Carbonero i Josep M. Carbonero: el dogmatisme i el sectarisme a les Illes
La recuperació de la nostra memòria històrica: No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc) (i II)
¿On és l'"objectivitat" -com diria Fontana- en una societat de classes de forts enfrontaments ideològico-culturals, on, la majoria de vegades -i sobretot en aquesta època de què parlam- la guerra d'idees, de concepcions del món, era aferrissada? Com ho és ara. Com ho ha estat sempre, i ho serà mentre hi hagi explotats i explotadors damunt la superfície de la terra.
Per Miquel López Crespí, escriptor
Continuam parlant de l'assaig No era això: memòria política de la transició publicat per l'Editorial "El Jonc". L'actual amnèsia històrica (sobretot en el que fa referència a tots els aspectes de la lluita de classes en el període que estudiam) ha obligat l'autor a aprofundir en aquests apartats (completament silenciats per servils de tota mena i vividors intel× lectuals del sistema). Aquests aspectes han estat recordats en "La lluita anticapitalista i antiimperialista en els anys seixanta i setanta", "Els darrers assassinats de la dictadura franquista: 27 de setembre de 1975", "1976-77: els franquistes i la burgesia dirigeixen el procés de reforma" i "Any 1976: punt àlgid de la lluita popular contra la dictadura".
El paper de l'estalinisme i del carrillisme (PCE), del PSOE i dels diferents partits revolucionaris (OEC, MCI, etc) o dels aspectes sindicals i consellistes del moviment obrer ha estat analitzat (amb la corresponent aportació documental i bibliogràfica) en els apartats "La premsa comunista: paper del PSOE i del PCE en temps de la transició", "Les Comissions Obreres Anticapitalistes (COA), "El paper de la socialdemocràcia (PSOE) en la lluita de classes", "Sindicalisme i transició: Consells Obrers i democràcia obrera enfront sindicalisme reformista", "La consolidació de la divisió sindical: el nacionalisme illenc (PSM) i el sindicalisme", "La provada inoperància de l'Assemblea Democràtica de Mallorca", "La repressió contra l'esquerra revolucionària", "L'assemblea Democràtica de Mallorca no vol lluitar per la llibertat dels presos polítics" i "La legalització del PCE".
El posterior desenvolupament dels fets derivats de la transició pactada entre pretesos opositors, burgesia i franquisme reciclat (l'abandonament de la lluita per la República, l'autodeterminació, el socialisme, la democràcia obrera i popular, així com el significat nefast del Pacte social de la Moncloa) és estudiat en els capítols "Les eleccions del 15-J i els comunistes de les Illes (OEC)", "El Pacte Social de la Moncloa" (I i II), "La lluita per l'autodeterminació i la república en temps de la transició", "La transició i el procés autonòmic a les Illes: una constitució que barrava el pas a l'autodeterminació de la nostra nació" (I i II) i "L'abandonament de la lluita per l'autogovern".
Els aspectes més brutals de les renúncies de l'esquerra reformista (i tot el que significà de conservació de l'Estat sorgit del triomf feixista-burgés l'any 1939) són analitzats en "1978: la campanya contra el leninisme (el IX Congrés del PCE)", "La lluita per una Constitució autènticament democràtica", "1978: per la independència dels Països Catalans" (I i II), "El PSM l'any 1978: per l'autodeterminació i el socialisme", "El nacionalisme d'esquerres a les Illes" i sobretot en els dos capítols finals que, amb l'anàlisi detallada del cop d'Estat del 23-F, conclouen aquest estudi damunt la transició que comentam. Es tracta de "Desmobilització popular, desencís, involucionisme" i "El feixisme s'alimenta de la desmobilització popular: cops d'Estat en la transició".
No cal dir que la colla d'enemics envejosos que l'any 1994 atacaren sense miraments el petit resum de les meves memòries (L'antifranquisme a Mallorca, 1950-1970), aquells senzills records de la lluita per la llibertat, també ha tengut la seva influència en la meva posterior dedicació a l'estudi d'aquests anys tan plens d'esperances per a les classes populars (esperances traïdes en tot moment pels partits de la reforma: els oportunistes que varen vendre l'esforç i sacrificis de la classe obrera i sectors populars pel plat de llenties de la nòmina institucional, la poltrona i el cotxe oficial a la porta del despatx).
Mai no hauria imaginat que "personatges" provincians, la majoria procedents de les fileres dels que abandonaren la lluita pel socialisme, l'autodeterminació, el leninisme i la república, m'atacassin de la manera salvatge i desenfrenada com ho feren. Els principals botxins intel× lectuals de l'obra que comentam (i màxims propagadors de tota mena de mentides, calúmnies, pamflets en contra meva i tergiversacions) varen ser els senyors Salvador Bastida, Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, Josep M. Carbonero i Jaume Carbonero (vegeu l'immund pamflet contra l'esquerra revolucionària publicat en un diari de Ciutat el 28 d'abril del 1994).
Ha estat, com dic, comprovar la mala fe i tergiversacions de la munió de reaccionaris que m'atacà (a través de mentides, calúmnies, barroeres falsificacions, insults de tota mena...), el que m'ajudà a obrir els ulls quant a la necessitat d'avançar, d'aportat nous elements per a l'anàlisi i, en definitiva, anar obrint nous camins en el coneixement de les lluites i activitats d'aquells anys. Aquesta investigació, el treball de recerca i difusió històriques, no es podia fer des d'una falsa "objectivitat", des de la falsificació que comporta enfocar els esdeveniments de la transició amb el punt de vista d'un partit (en aquest cas des de l'òptica del PCE o del PSOE), que és el que s'ha fet fins ara mateix, o des del punt de vista del partit que comanda. Malauradament podem anar comprovant dia a dia, en aquests darrers vint-i-cinc anys, el que gasetillers servils han fet i fan de forma constant. S'ha "oblidat" d'una manera intencionada, s'ha anat criminalitzant, el paper de l'esquerra revolucionària, del nacionalisme d'esquerres, dels cristians pel socialisme, de l'anarquisme i els corrents consellistes que impulsaven tant les Comissions Obreres Anticapitalistes com les Plataformes (d'estudiants, de barris, etc) Anticapitalistes. Era precís i necessari dir "alguna cosa" referent a les lluites culturals i polítiques d'aquells anys des d'una perspectiva d'esquerres, des del punt de vista, no dels vividors del sistema, sinó de les trinxeres dels qui sí que participaren activament en la lluita antiburgesa, per la llibertat de les classes populars illenques, en el camí d'avançar envers la república, l'autodeterminació i el socialisme (entès com a poder del treballadors).
En No era això: memòria política de la transició he volgut deixar constància d'alguns dels aspectes que consider més essencials de la lluita de classes en aquells anys. No ens hem d'enganar o deixar manipular per pretesos "historiadors objectius". ¿On és l'"objectivitat" -com diria Fontana- en una societat de classes de forts enfrontaments ideològico-culturals, on, la majoria de vegades -i sobretot en aquesta època de què parlam- la guerra d'idees, de concepcions del món, era aferrissada? Com ho és ara. Com ho ha estat sempre, i ho serà mentre hi hagi explotats i explotadors damunt la superfície de la terra.
El més vergonyós de tots aquests "oblits" (o de la criminalització de republicans i comunistes -OEC, per exemple-) és que, a més dels interessos de classe que hi subjauen, tot es fa per evidents, comprovats, claríssims motius d'egoisme i interès particular, sense vergonya, per la cara, oferint-se -qui ho fa- a qui paga millor. Enlairen descaradament qui comanda (els partits que disposen del pressupost; els polítics oficials). Així, actuant d'aquesta manera, l'autor del pretès llibre "objectiu", "científic", pot anar a pidolar més subvencions per a les seves properes "aportacions" (a més publicacions, més importància del currículum per a demanar feina, per a consolidar la petita parcel× la de poder que pugui tenir l'autor). Assistim així a una processó de "personatges" d'autèntica vergonya. Es crea la "fama" de lluitadors a qui mai no vérem per les catacumbes de la clandestinitat, però que ara, mercès al poder polític, manegen els fils del pressupost públic.
Ens volen fer creure, com si no tenguéssim memòria històrica, que "portaren la democràcia" al nostre poble els més destacats elements del franquisme, els més aferrissats defensors del feixisme que (intel× ligents, no ho negarem) quan veren que des dels EUA, Berlín o Londres els indicaven el camí de la reforma del règim, s'hi apuntaren de seguida (per a servar l'essencial de l'Estat muntat per la dictadura: "unitat d'Espanya", capitalisme, monarquia). Vet aquí aquestes "històries" enlairades per tots els servils mentre es minusvalora, es criminalitza, es posa
sordina al treball abnegat, callat, heroic, dels homes i dones anònims (i no tan anònims!) del nostre poble (els militants i simpatitzants de tots els partits comunistes i revolucionaris de les Illes). "Treball" ben pagat, evidentment!, el de "consagrar" qualsevol oportunista franquista, els nostres coneguts enemics, tots aquells que tengueren la paella pel mànec durant quaranta anys, els vertaders culpables de dècades de manca de llibertat, de sofriment popular. Per això he cregut necessària la publicació de tots aquests llibres que parlen de la nostra història més recent: No era això: memòria política de la transició, Cultura i antifranquisme, L'Antifranquisme a Mallorca (1950-70), i de les altres aportacions a la nostra història que hi seguiran.
http://mallorcaweb.net/lopezcrespi/index.htm Web de l´escriptor Miquel López Crespí
http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
http://xbs.cat/aggregator/sources/663 Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí
http://www.nodo50.org/ixent/lopezcrespi.html Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
martes, 30 de junio de 2009
viernes, 26 de junio de 2009
Salvador Bastida, Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, Josep M. Carbonero...
Salvador Bastida, Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, Josep M. Carbonero i Jaume Carbonero: el dogmatisme i el sectarisme a Mallorca
La recuperació de la nostra memòria històrica: No era això: memòrica política de la transició (Edicions El Jonc) (I)
Per Miquel López Crespí, escriptor
Mai no hauria imaginat que "personatges" provincians, la majoria procedents de les fileres dels que abandonaren la lluita pel socialisme, l'autodeterminació, el leninisme i la república, m'atacassin de la manera salvatge i desenfrenada com ho feren
En el petit resum de les meves memòries de la lluita antifranquista editat per "El Tall" l'any 1994 (L'antifranquisme a Mallorca, 1950-1970) hi havia algunes petites pinzellades referents a la situació política en temps de la clandestinitat. Em referesc a capítols com "L'Organització d'Esquerra Comunista (OEC)" (pàg. 92); "Acció clandestina a Sóller" (pàg. 82); "Un cau d'agitació antifranquista: la cooperativa d'arquitectes del Carrer Estudi General" (pàg. 99); "Llibreria Logos: un magatzem de material marxista per a l'oposició" (pàg. 75); "Lluc: detencions per repartir propaganda de la Junta Democràtica" (pàg. 123); "La fantasmagoria dels organismes unitaris de l'oposició" (pàg. 128); "La primera manifestació legal" (pàg. 134) o "La presó de Ciutat" (pàg. 145) entre d'altres. És prou evident que el llibre que comentam només volia ser un simple recordatori d'alguns aspectes de la lluita antifeixista a les Illes, com ja advertia a la introducció. Era ben lluny, ens els anys 1992-93, quan començava a redactar-ne les primeres pàgines, d'imaginar el sotrac que produiria en el 1994. Parl de la polèmica que s'esdevingué: més de dues-centes pàgines d'articles, comentaris, cartes al director. I també, no mancaria més!, pamflets contra el llibre i la meva persona procedents dels sectors més estantissos de l'estalinisme illenc (exmilitants del PCE i d'algun grupuscle estalinista). Mai no hauria imaginat que "personatges" provincians, la majoria procedents de les fileres dels que abandonaren la lluita pel socialisme, l'autodeterminació, el leninisme i la república, m'atacassin de la manera salvatge i desenfrenada com ho feren. Els principals botxins intel× lectuals de l'obra que comentam (i màxims propagadors de tota mena de mentides, calúmnies, pamflets en contra meva i tergiversacions) varen ser els senyors Salvador Bastida, Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, Josep M. Carbonero i Jaume Carbonero (vegeu l'immund pamflet contra l'esquerra revolucionària publicat en un diari de Ciutat el 28 d'abril del 1994).
Precisament en el llibre Cultura i antifranquisme a Mallorca (Edicions de 1984, Barcelona, 2000) i en el capítol "Els mallorquins de Josep Melià" hi ha una petita aproximació a aquesta criminalització comesa per aquests sectors estalinistes i carrillistes. El més vergonyós de tora aquesta trista història que comentam va ser constatar novament que els implicats en tota aquesta sèrie de calúmnies i mentides (els exmembres o simpatitzants del PCE) eren de la mateixa colla de gent que, mentre els revolucionaris illencs lluitàvem per la República, el socialisme i l'autodeterminació (l'OEC, el MCI, el POR, sectors cristians anticapitalistes...) el seu partit s'asseia amb els franquistes reciclats per a pactar el repartiment de sous i poltrones. En aquesta campanya d'alguns membres de l'aparell burocràtic carrillista s'hi afegiren periodistes servils, exburòcrates sindicals de CC.OO. i PCE; algun jove estudiós del fet de la clandestinitat, poc format, desconeixedor fins i tot de la metodologia emprada i recomanada per Josep Fontana; aquells, en definitiva, que només saben veure la participació d'un sol partit en la lluita antifranquista (en aquest cas del PCE) i que criminalitzen qui no combregava -ni combrega!- amb una visió tan poc científica de les coses. Tanta ràbia visceral em va fer pensar en la conveniència d'anar ampliant aquelles breus memòries publicades pel meu bon amic, l'editor Lleonard Muntaner, en la col× lecció d'història "El Tall": aquell L'Antifranquisme a Mallorca: 1950-1970.
Des d'aleshores (1992-1994) he anat ampliant els meus escrits referents a l'època de la transició dedicant especial atenció a la història de l'esquerra revolucionària (tant a les Illes com a la resta de l'Estat), al paper del reformisme quant a la divisió del moviment obrer i quant a la lluita contra la república, el marxisme i l'autodeterminació
Des d'aleshores (1992-1994) he anat ampliant els meus escrits referents a l'època de la transició dedicant especial atenció a la història de l'esquerra revolucionària (tant a les Illes com a la resta de l'Estat), al paper del reformisme quant a la divisió del moviment obrer i quant a la lluita contra la república, el marxisme i l'autodeterminació. També he treballat en la història del comunisme a les Illes (amb informació sobre l'OEC i altres grups comunistes); l'evolució del PSM (partit en el qual vaig militar durant un temps). La història dels antipopulars Pactes de la Moncloa (1977), de la feina feta en el Congrés de Cultura Catalana, en defensa de la unitat obrera i popular enfront la divisió i pactes amb la patronal propugnada per les forces proburgeses, hi és ben present en la majoria dels meus escrits. Igualment m'he preocupat d'analitzar el paper de les joventuts comunistes de les Illes (les JEC), de fer les oportunes referències a les aportacions de les avantguardes feministes de la transició (parlant especialment del GAD, fundat per militants de l'OEC, MCI i dones independents). Molts d'aquests estudis han estat inclosos (ampliats en alguns aspectes) en el nou assaig que ha publicat Edicions "El Jonc": la història de la transició que ha sortit al carrer amb el títol de No era això: memòria política de la transició. A les pàgines de la revista L'Estel, i des del mes d'abril de 1994 fins al moment en què escric (febrer de l'any 2001) han estat publicats (per entregues) set llibres referents a l'antifranquisme i a la transició, donant-hi especial importància al paper de la cultura en la lluita antifeixista (especialment evident en l'obra editada l'any passat en la col× lecció d'assaig d'"Edicions de 1984, Barcelona). S'ha de tenir en compte que, per a la majoria de capítols de Cultura i antifranquisme, però també d'aquesta nova aportació a la nostra història més recent, No era això: memòria política de la transició, he aprofitat moltes de les investigacions fetes quan era col× laborador habitual del diari Balears. Són els més de dos-cents articles damunt fets de la nostra història (des de l'Edat Mitjana fins a la transició) que aparegueren en la secció "Fets i personatges" d'aquell diari, des del mes de setembre de 1996 fins al juliol de 1998, moment en què, per motius professionals, vaig entrar a col× laborar en el diari El Mundo-El Día de Baleares. També s'hi han recollit (i ampliat) estudis publicats a la revista El Mirall, de l'OCB, i Lluc. S'han actualitzat moltes de les investigacions culturals i històriques publicades en les revistes i premsa de Ciutat (i el Principat) d'ençà l'any 1968 fins al 1984 (Diario de Mallorca, Última Hora, Cort...). Molt útil en aquests treballs que ens ocupen ha estat poder treballar amb l'ampli ventall d'articles que hi ha recollits en la meva col× lecció de premsa clandestina comunista (OEC, MCI, POR, etc) en la qual (especialment en la d'OEC) vaig col× laborar activament. Recordem que vaig ser cofundador de la revista dels comunistes de les Illes (OEC) Democràcia Proletària... Aquesta revista, la principal de l'esquerra revolucionària illenca, va ser fundada en el meu domicili de Ciutat.
Ara bé: els dos-cents articles publicats en el Diari de Balears des del setembre de 1996 fins al juliol de 1998, juntament amb els dos o tres llibres publicats per capítols (més de cent articles de tres pàgines cadascun) en El Mundo-El Día de Baleares des del mes de març de 1999 fins al moment de redactar aquestes retxes (febrer de l'any 2001), formen la columna vertebral de No era això : memòria política de la transició publicat per Edicions "El Jonc"; i igualment de Cultura i antifranquisme, el llibre que edità l'any passat Edicions de 1984, de Barcelona.
Aquesta memòria política de la transició consta de trenta-set capítols (a part d'una introducció que situa l'obra en el context actual de la lluita de classes)
En No era això: memòria política de la transició hom pot comprovar de seguida que l'esforç per anar bastint aquest arsenal historiogràfic, la memòria de més de vint-i-cinc anys de lluites populars, ha estat considerable. He pogut endinsar-me en la història del moviment obrer i de la transició política armat amb tot aquest material previ del qual parlàvem una mica més amunt. I també, evidentment, de tota una sèrie d'estudis i llibres de consulta (alguns clàssics del pensament marxista i revolucionari mundials) dels quals hi ha la referència corresponent en cada un dels capítols del llibre. Però és ben cert que sense la ingent acumulació d'articles, estudis, dades, diaris i revistes de totes les tendències, sense haver parlat amb molts protagonistes (la importància de la història oral), tot plegat com a producte de dècades de recerca i d'aplec de documentació, no hauria estat possible iniciar la feina. A part s'ha de recordar que el sotasignant ha participat directament en bona part dels esdeveniments que s'expliquen en No era això: memòria política de la transició.
Aquesta memòria política de la transició consta de trenta-set capítols (a part d'una introducció que situa l'obra en el context actual de la lluita de classes). Els dos primers, "La transició i l'oblit de la lluita guerrillera: el 'maquis' antifranquista" (I i II), són una constatació de l'amnèsia històrica a la qual pretesa esquerra i franquisme reciclat ens condemnen en temps de la transició i ara mateix. Aquest combat per anar recuperant la soterrada història del moviment obrer continua amb capítols com "Recuperar la memòria de l'esquerra: el Bloc Obrer i Camperol (BOC) i el POUM (Partit Obrer d'Unificació Marxista" i "L'assassinat d' Andreu Nin i de Camillo Berneri".
Després d'aquesta breu introducció a les renúncies (per part de l'esquerra oficial) als fets més importants desenvolupats per la classe obrera a través de la recent història ens endinsam en allò que (segons el nostre punt de vista) és el començament de la transició i els anys del redreçament del combat antifeixista i anticapitalista a tots els indrets de l'Estat. Parl dels capítols "L'inici de la transició: l'atemptat contra l'almirall Carrero Blanco", "La lluita de classes en els anys 70", "La transició i la memòria de la Revolució d'Octubre: el FLP, l'OICE (OEC), la LCR", "El Primer de Maig en els anys seixanta i setanta" o "Un informe secret: la debilitat del PCE illenc en els anys seixanta".
La recuperació de la nostra memòria històrica: No era això: memòrica política de la transició (Edicions El Jonc) (I)
Per Miquel López Crespí, escriptor
Mai no hauria imaginat que "personatges" provincians, la majoria procedents de les fileres dels que abandonaren la lluita pel socialisme, l'autodeterminació, el leninisme i la república, m'atacassin de la manera salvatge i desenfrenada com ho feren
En el petit resum de les meves memòries de la lluita antifranquista editat per "El Tall" l'any 1994 (L'antifranquisme a Mallorca, 1950-1970) hi havia algunes petites pinzellades referents a la situació política en temps de la clandestinitat. Em referesc a capítols com "L'Organització d'Esquerra Comunista (OEC)" (pàg. 92); "Acció clandestina a Sóller" (pàg. 82); "Un cau d'agitació antifranquista: la cooperativa d'arquitectes del Carrer Estudi General" (pàg. 99); "Llibreria Logos: un magatzem de material marxista per a l'oposició" (pàg. 75); "Lluc: detencions per repartir propaganda de la Junta Democràtica" (pàg. 123); "La fantasmagoria dels organismes unitaris de l'oposició" (pàg. 128); "La primera manifestació legal" (pàg. 134) o "La presó de Ciutat" (pàg. 145) entre d'altres. És prou evident que el llibre que comentam només volia ser un simple recordatori d'alguns aspectes de la lluita antifeixista a les Illes, com ja advertia a la introducció. Era ben lluny, ens els anys 1992-93, quan començava a redactar-ne les primeres pàgines, d'imaginar el sotrac que produiria en el 1994. Parl de la polèmica que s'esdevingué: més de dues-centes pàgines d'articles, comentaris, cartes al director. I també, no mancaria més!, pamflets contra el llibre i la meva persona procedents dels sectors més estantissos de l'estalinisme illenc (exmilitants del PCE i d'algun grupuscle estalinista). Mai no hauria imaginat que "personatges" provincians, la majoria procedents de les fileres dels que abandonaren la lluita pel socialisme, l'autodeterminació, el leninisme i la república, m'atacassin de la manera salvatge i desenfrenada com ho feren. Els principals botxins intel× lectuals de l'obra que comentam (i màxims propagadors de tota mena de mentides, calúmnies, pamflets en contra meva i tergiversacions) varen ser els senyors Salvador Bastida, Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, Josep M. Carbonero i Jaume Carbonero (vegeu l'immund pamflet contra l'esquerra revolucionària publicat en un diari de Ciutat el 28 d'abril del 1994).
Precisament en el llibre Cultura i antifranquisme a Mallorca (Edicions de 1984, Barcelona, 2000) i en el capítol "Els mallorquins de Josep Melià" hi ha una petita aproximació a aquesta criminalització comesa per aquests sectors estalinistes i carrillistes. El més vergonyós de tora aquesta trista història que comentam va ser constatar novament que els implicats en tota aquesta sèrie de calúmnies i mentides (els exmembres o simpatitzants del PCE) eren de la mateixa colla de gent que, mentre els revolucionaris illencs lluitàvem per la República, el socialisme i l'autodeterminació (l'OEC, el MCI, el POR, sectors cristians anticapitalistes...) el seu partit s'asseia amb els franquistes reciclats per a pactar el repartiment de sous i poltrones. En aquesta campanya d'alguns membres de l'aparell burocràtic carrillista s'hi afegiren periodistes servils, exburòcrates sindicals de CC.OO. i PCE; algun jove estudiós del fet de la clandestinitat, poc format, desconeixedor fins i tot de la metodologia emprada i recomanada per Josep Fontana; aquells, en definitiva, que només saben veure la participació d'un sol partit en la lluita antifranquista (en aquest cas del PCE) i que criminalitzen qui no combregava -ni combrega!- amb una visió tan poc científica de les coses. Tanta ràbia visceral em va fer pensar en la conveniència d'anar ampliant aquelles breus memòries publicades pel meu bon amic, l'editor Lleonard Muntaner, en la col× lecció d'història "El Tall": aquell L'Antifranquisme a Mallorca: 1950-1970.
Des d'aleshores (1992-1994) he anat ampliant els meus escrits referents a l'època de la transició dedicant especial atenció a la història de l'esquerra revolucionària (tant a les Illes com a la resta de l'Estat), al paper del reformisme quant a la divisió del moviment obrer i quant a la lluita contra la república, el marxisme i l'autodeterminació
Des d'aleshores (1992-1994) he anat ampliant els meus escrits referents a l'època de la transició dedicant especial atenció a la història de l'esquerra revolucionària (tant a les Illes com a la resta de l'Estat), al paper del reformisme quant a la divisió del moviment obrer i quant a la lluita contra la república, el marxisme i l'autodeterminació. També he treballat en la història del comunisme a les Illes (amb informació sobre l'OEC i altres grups comunistes); l'evolució del PSM (partit en el qual vaig militar durant un temps). La història dels antipopulars Pactes de la Moncloa (1977), de la feina feta en el Congrés de Cultura Catalana, en defensa de la unitat obrera i popular enfront la divisió i pactes amb la patronal propugnada per les forces proburgeses, hi és ben present en la majoria dels meus escrits. Igualment m'he preocupat d'analitzar el paper de les joventuts comunistes de les Illes (les JEC), de fer les oportunes referències a les aportacions de les avantguardes feministes de la transició (parlant especialment del GAD, fundat per militants de l'OEC, MCI i dones independents). Molts d'aquests estudis han estat inclosos (ampliats en alguns aspectes) en el nou assaig que ha publicat Edicions "El Jonc": la història de la transició que ha sortit al carrer amb el títol de No era això: memòria política de la transició. A les pàgines de la revista L'Estel, i des del mes d'abril de 1994 fins al moment en què escric (febrer de l'any 2001) han estat publicats (per entregues) set llibres referents a l'antifranquisme i a la transició, donant-hi especial importància al paper de la cultura en la lluita antifeixista (especialment evident en l'obra editada l'any passat en la col× lecció d'assaig d'"Edicions de 1984, Barcelona). S'ha de tenir en compte que, per a la majoria de capítols de Cultura i antifranquisme, però també d'aquesta nova aportació a la nostra història més recent, No era això: memòria política de la transició, he aprofitat moltes de les investigacions fetes quan era col× laborador habitual del diari Balears. Són els més de dos-cents articles damunt fets de la nostra història (des de l'Edat Mitjana fins a la transició) que aparegueren en la secció "Fets i personatges" d'aquell diari, des del mes de setembre de 1996 fins al juliol de 1998, moment en què, per motius professionals, vaig entrar a col× laborar en el diari El Mundo-El Día de Baleares. També s'hi han recollit (i ampliat) estudis publicats a la revista El Mirall, de l'OCB, i Lluc. S'han actualitzat moltes de les investigacions culturals i històriques publicades en les revistes i premsa de Ciutat (i el Principat) d'ençà l'any 1968 fins al 1984 (Diario de Mallorca, Última Hora, Cort...). Molt útil en aquests treballs que ens ocupen ha estat poder treballar amb l'ampli ventall d'articles que hi ha recollits en la meva col× lecció de premsa clandestina comunista (OEC, MCI, POR, etc) en la qual (especialment en la d'OEC) vaig col× laborar activament. Recordem que vaig ser cofundador de la revista dels comunistes de les Illes (OEC) Democràcia Proletària... Aquesta revista, la principal de l'esquerra revolucionària illenca, va ser fundada en el meu domicili de Ciutat.
Ara bé: els dos-cents articles publicats en el Diari de Balears des del setembre de 1996 fins al juliol de 1998, juntament amb els dos o tres llibres publicats per capítols (més de cent articles de tres pàgines cadascun) en El Mundo-El Día de Baleares des del mes de març de 1999 fins al moment de redactar aquestes retxes (febrer de l'any 2001), formen la columna vertebral de No era això : memòria política de la transició publicat per Edicions "El Jonc"; i igualment de Cultura i antifranquisme, el llibre que edità l'any passat Edicions de 1984, de Barcelona.
Aquesta memòria política de la transició consta de trenta-set capítols (a part d'una introducció que situa l'obra en el context actual de la lluita de classes)
En No era això: memòria política de la transició hom pot comprovar de seguida que l'esforç per anar bastint aquest arsenal historiogràfic, la memòria de més de vint-i-cinc anys de lluites populars, ha estat considerable. He pogut endinsar-me en la història del moviment obrer i de la transició política armat amb tot aquest material previ del qual parlàvem una mica més amunt. I també, evidentment, de tota una sèrie d'estudis i llibres de consulta (alguns clàssics del pensament marxista i revolucionari mundials) dels quals hi ha la referència corresponent en cada un dels capítols del llibre. Però és ben cert que sense la ingent acumulació d'articles, estudis, dades, diaris i revistes de totes les tendències, sense haver parlat amb molts protagonistes (la importància de la història oral), tot plegat com a producte de dècades de recerca i d'aplec de documentació, no hauria estat possible iniciar la feina. A part s'ha de recordar que el sotasignant ha participat directament en bona part dels esdeveniments que s'expliquen en No era això: memòria política de la transició.
Aquesta memòria política de la transició consta de trenta-set capítols (a part d'una introducció que situa l'obra en el context actual de la lluita de classes). Els dos primers, "La transició i l'oblit de la lluita guerrillera: el 'maquis' antifranquista" (I i II), són una constatació de l'amnèsia històrica a la qual pretesa esquerra i franquisme reciclat ens condemnen en temps de la transició i ara mateix. Aquest combat per anar recuperant la soterrada història del moviment obrer continua amb capítols com "Recuperar la memòria de l'esquerra: el Bloc Obrer i Camperol (BOC) i el POUM (Partit Obrer d'Unificació Marxista" i "L'assassinat d' Andreu Nin i de Camillo Berneri".
Després d'aquesta breu introducció a les renúncies (per part de l'esquerra oficial) als fets més importants desenvolupats per la classe obrera a través de la recent història ens endinsam en allò que (segons el nostre punt de vista) és el començament de la transició i els anys del redreçament del combat antifeixista i anticapitalista a tots els indrets de l'Estat. Parl dels capítols "L'inici de la transició: l'atemptat contra l'almirall Carrero Blanco", "La lluita de classes en els anys 70", "La transició i la memòria de la Revolució d'Octubre: el FLP, l'OICE (OEC), la LCR", "El Primer de Maig en els anys seixanta i setanta" o "Un informe secret: la debilitat del PCE illenc en els anys seixanta".
lunes, 15 de junio de 2009
Veus literàries de Mallorca - Avançaments editorials
Els crepuscles més pàl·lids (Premi de Narrativa Alexandre Ballester 2009)
Lleonard Muntaner Editor – Propera publicació (Juliol 2009)
Per Miquel López Crespí, escriptor
La publicació de la novel·la Els crepuscles més pàl·lids (Lleonard Muntaner Editor, Palma, 2009), l’obra que obtingué el Premi de Narrativa Alexandre Ballester, m’ha fet reflexionar sobre les novel·les publicades al llarg de la meva vida i que tenen a veure amb la guerra civil, amb les conseqüències de la repressió franquista contra els illencs i amb la influència que l’exemple dels lluitadors republicans antifeixistes ha tengut i té en la meva narrativa. També m’ha fet pensar en moltes de les obres que els escriptors de les Illes han dedicat al tema. Record que Josep Massot i Muntaner va publicar fa uns anys una nova i important aportació a la nostra història més recent. Parlam del recent: el llibre Aspectes de la guerra civil a les Illes Balears. En el capítol "La literatura de la guerra civil a Mallorca" (pàgs. 277-340) trobam informació detallada de la majoria d'escriptors mallorquins que han escrit novel× les, poemaris i obres de teatre relacionats amb el conflicte bèl× lic i la repressió contra el poble mallorquí. Ben cert que moltes d’aquestes obres han tengut, d’una manera o una altra, una certa influència en la meva concepció de la literatura i, més que res, en la forma d’enforcar els fets de la guerra civil.
Josep Massot i Muntaner analitza a fons algunes de les obres cabdals de Blai Bonet parant especial esment en El Mar (1958), Haceldama (1959) i Judas i la primavera (1963). La influència de la guerra civil també es fa evident en diverses novel× les de Baltasar Porcel: Solnegre (1961), La lluna i el Cala Llamp (1963), Els escorpins (1965)... Posteriorment s'analitzen les aportacions de Gabriel Janer Manila, Gabriel Cortès, Llorenç Capellà i Maria Antònia Oliver. De Gabriel Janer Manila destaca la importància de L'abisme (1969) i Els alicorns (1972). Massot i Muntaner situa Janer Manila i Llorenç Capellà (a diferència de Blai Bonet i Baltasar Porcel) com a escriptors que pertanyen a "famílies de vençuts". Recordem que Pere Capellà (el pare de Llorenç Capellà) va ser oficial de l'exèrcit de la República i lluità en el front de Madrid contra el feixisme. La novel× la de Llorenç Capellà El pallasso espanyat (1972) descriu mitjançant una sèrie de cartes el món dels presoners republicans. Referències sobre la guerra civil es troben també en Cròniques de la molt anomenada ciutat de Montcarrà (1972) de Maria Antònia Oliver i en textos de Miquel Àngel Riera.
En l'apartat "El cicle de guerra de Miquel Àngel Riera" Massot i Muntaner ens descriu el ressò dels fets de 1936 en Morir quan cal (1974) "la primera novel× la que tracta de cap a cap de la guerra a Mallorca", en paraules de l'estudiós de Montserrat. També trobam informació d'Antoni Mus López (un escriptor injustament oblidat per tota la colla d''exquisits' que pugnen per controlar l'orientació de la nostra literatura). Antoni Mus era fill del president d'Esquerra Republicana a Manacor (el qual, per tant, va ser detingut i sotmès a maltractaments). D'aquí la força d'obres com Les denúncies (1976) i Bubotes (1978). En Les denúncies ja llegírem, en el moment de la seva aparició, un conjunt de narracions que feien referència ben concreta a la dura repressió contra el poble i contra l'esquerra. Massot i Muntaner destaca els contes "El clot dels fems", "El soterrani", "En Melcion i sa cussa"...
Hi ha una menció especial per a un llibre de Miquel Mas titulat Massa temps amb els ulls tancats (1976).
En la meva novel·la Els crepuscles més pàl·lids hom pot copsar una certa influència de l’obra de Miquel Àngel Riera Morir com cal i de les novel·les de Gabriel Janer Manila L’abisme i Els alicorns. També podríem parlar de Llorenç Capellà, amb aquell punyent relat que narra la situació dels presoners antifeixistes. Em referesc a la ja citada El pallasso espanyat, un homenatge al dramaturg republicà Pere Capellà. Obra que, emprant el sistema epistolar, ens descriu a la perfecció el món dels represaliats pel franquisme. Amb El pallasso espanyat Llorenç Capellà va aconseguir retre un sentit homenatge al seu pare Pere Capellà i, de rebot, a tots els presoners republicans d’aquella llarga postguerra que s’allargassa sense arribar a finir mai. Potser que, de forma inconscient, aquell homenatge a Pere Capellà em va decidir a fer la meva novel·la pensant en tot el que m’havia contat també el meu pare sobre la guerra, els camps de concentració, la ferotge repressió feixista contra els republicans.
Una altra joia literària que descriu de forma magistral l’univers dels presoners republicans és la novel·la de Miquel Rayó El camí del far. El camí del far em va impressionar tant que, fa uns anys, vaig dir a l’autor que la novel·la era el viu retrat del món del meu pare en els camps de concentració mallorquins dels anys quaranta. Llegint l’obra de Miquel Rayó em retornaven a la memòria centenars de les anècdotes, les històries de presoners que, quan jo era petit, a mitjans dels cinquanta, em contava el pare en les llargues nits d’hivern al costat de la foganya de casa nostra, a sa Pobla.
Però no es tractava solament de descriure la grisor d’aquella època que, per desgràcia, encara perdura i condiciona el nostre present. Es tractava, i aquest era el repte, de cercar la bellesa amb l’aprofundiment en l’ànima humana. És evident que per a nosaltres, per a molts dels autors de què parla Josep Massot i Muntaner en el llibre que comentam, l’objectiu de la literatura és comprendre, reflectir la condició humana. Els crepuscles més pàl·lids, com El camí del far, Morir quan cal i El pallasso espanyat no tenen res a veure amb el "realisme social" tan de moda en els anys cinquanta i seixanta. Això no vol dir que ens trobem dins posicions elitistes i reaccionàries. Qui ens coneix sap ben bé que seria absurd arribar a aquestes conclusions. Sempre hem defensat les resolucions del Congrés de Cultura Catalana dels anys setanta quant a la necessitat –encara!- d’una literatura nacional-popular que pugui reforçar la consciència col·lectiva del nostre poble des de pressupòsits de llibertat creativa i lliure experimentació literària i artística. Però, com dèiem, aquestes concepcions literàries no tenen res a veure amb l’elitisme aristocratitzant del neoparanoucentisme oficial. No volem escriure per a cap casta de minoria "selecta", per a cap grup de privilegiats, aquells menfotistes prou coneguts, els que, en aquests més de trenta anys de règim monàrquic, han fet tot el possible per ignorar i menystenir l’obra de Joan Fuster, Salvador Espriu, Vicent Andrés Estellès, Pere Quart, Josep M. Llompart, Agustí Bartra, per dir solament uns noms valuosos i imprescindibles de la nostra cultura. Voldríem arribar al màxim de públic possible, fer tot el possible per comunicar-li tota la sensació de realitat i d’humanitat possible. La veritat al servei de la bellesa artística i literària. Perquè... que hi ha res de més deshumanitzat que l’elitisme reaccionari dels neoparanoucentistes, el menfotisme regnant, l’oblit i menysteniment contra els grans escriptors catalans que hem citat? Nosaltres, des de sempre, ens hem situat i estam a l’altra part de la trinxera. Mai fent costat a l’elitisme dels reaccionaris, els seguidors de l’"art per l’art", la buidor postmoderna regnant.
Nosaltres no hem conreat mai la literatura com a objecte de consum ni, molt manco, la literatura basada exclusivament en l’argument. S’equivocarà altra volta qui situï les obres de Blai Bonet, Miquel Àngel Riera, Miquel Rayó, Gabriel Janer Manila i Llorenç Capellà, per dir solament uns noms, en la literatura "realista". I s’errarà encara més si cerca en les nostres novel·les, i més concretament en Els crepuscles més pàl·lids, una literatura amb finalitats polítiques. Moltes de les nostres obres, malgrat que reflecteixen el dolor d’una època mancada de llibertat, no tenen per finalitat fer "política", emprar la memòria de la repressió per a assolir uns objectius de simple "utilitat social". No cal repetir que, en efecte, volem retre un homenatge als republicans. Però és un homenatge "literari", fet amb eines literàries i que no té res a veure amb la utilització partidista d’uns temes concrets.
Altres autors que han escrit novel× les referents a la guerra civil, o sota la seva influència, són: Antoni-Lluc Ferrer amb les obres Dies d'ira a l'illa (1978) i Adéu, turons, adéu (1982); i Miquel Ferrà Martorell amb El misteri del Cant Z-506 (1985), No passaran! (1985), La guerra secreta de Ramon Mercader (1987) i 10 llegendes de la guerra civil (2001).
Josep Massot i Muntaner també destaca en el llibre Aspectes de la guerra civil a les Illes Balears l’obra Morts de cara al sol de Joan Pla i les novel× les d'Antoni Serra Més enllà del mur (1987), Carrer de l'Argenteria, 36 (1988) i la narració L'afusellament, Premi Recull 1972. Recorda igualment a Josep M. Palau i Camps, un escriptor que visqué directament la guerra.
Posteriorment, després de citar la novel× la per a adolescents de Miquel Rayó El camí del far, situa l'obra Pere Morey Servera i el llibre Mai no moriràs, Gilgamesh! (1992) per a parlar posteriorment de la meva particular aportació a les novel× les mallorquines de la guerra civil. Massot i Muntaner dóna informació d'alguns contes meus relacionats amb el conflicte i que varen ser publicats en els reculls L'illa en calma (1984), Històries del desencís (1995) i Notícies d'enlloc (1995). Més avall, en l'apartat titulat "La saga prorepublicana de Miquel López Crespí", l'autor d'Aspectes de la guerra civil a les Illes Balears informa de les novel× les Núria i la glòria dels vençuts (2000), Estiu de foc (1997), L'amagatall (1999), Premi "Miquel Àngel Riera 1998", Un tango de Gardel en el gramòfon (2001), les encara inèdites L'al× lota de la bandera roja i Nissaga de sang i de l'obra teatral titulada El cadàver (1997) "referent a un dels botxins que van assassinar el darrer batle republicà de Palma, el Dr. Emili Darder".
"La literatura de la guerra civil a Mallorca" de Josep Massot i Muntaner conclou amb referències a les novel× les d'Antoni Vidal Ferrando Les llunes i els calàpets (1994) i La mà del jardiner (1999); de Llorenç Femenies, autor de Cròniques malastres (1999) i Judes blau (2001) i novament de Gabriel Janer Manila, que l'any 2000 publicava Estàtues sobre el mar.
http://mallorcaweb.net/lopezcrespi/index.htm Web de l´escriptor Miquel López Crespí
http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
http://xbs.cat/aggregator/sources/663 Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí
http://www.nodo50.org/ixent/lopezcrespi.html Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Lleonard Muntaner Editor – Propera publicació (Juliol 2009)
Per Miquel López Crespí, escriptor
La publicació de la novel·la Els crepuscles més pàl·lids (Lleonard Muntaner Editor, Palma, 2009), l’obra que obtingué el Premi de Narrativa Alexandre Ballester, m’ha fet reflexionar sobre les novel·les publicades al llarg de la meva vida i que tenen a veure amb la guerra civil, amb les conseqüències de la repressió franquista contra els illencs i amb la influència que l’exemple dels lluitadors republicans antifeixistes ha tengut i té en la meva narrativa. També m’ha fet pensar en moltes de les obres que els escriptors de les Illes han dedicat al tema. Record que Josep Massot i Muntaner va publicar fa uns anys una nova i important aportació a la nostra història més recent. Parlam del recent: el llibre Aspectes de la guerra civil a les Illes Balears. En el capítol "La literatura de la guerra civil a Mallorca" (pàgs. 277-340) trobam informació detallada de la majoria d'escriptors mallorquins que han escrit novel× les, poemaris i obres de teatre relacionats amb el conflicte bèl× lic i la repressió contra el poble mallorquí. Ben cert que moltes d’aquestes obres han tengut, d’una manera o una altra, una certa influència en la meva concepció de la literatura i, més que res, en la forma d’enforcar els fets de la guerra civil.
Josep Massot i Muntaner analitza a fons algunes de les obres cabdals de Blai Bonet parant especial esment en El Mar (1958), Haceldama (1959) i Judas i la primavera (1963). La influència de la guerra civil també es fa evident en diverses novel× les de Baltasar Porcel: Solnegre (1961), La lluna i el Cala Llamp (1963), Els escorpins (1965)... Posteriorment s'analitzen les aportacions de Gabriel Janer Manila, Gabriel Cortès, Llorenç Capellà i Maria Antònia Oliver. De Gabriel Janer Manila destaca la importància de L'abisme (1969) i Els alicorns (1972). Massot i Muntaner situa Janer Manila i Llorenç Capellà (a diferència de Blai Bonet i Baltasar Porcel) com a escriptors que pertanyen a "famílies de vençuts". Recordem que Pere Capellà (el pare de Llorenç Capellà) va ser oficial de l'exèrcit de la República i lluità en el front de Madrid contra el feixisme. La novel× la de Llorenç Capellà El pallasso espanyat (1972) descriu mitjançant una sèrie de cartes el món dels presoners republicans. Referències sobre la guerra civil es troben també en Cròniques de la molt anomenada ciutat de Montcarrà (1972) de Maria Antònia Oliver i en textos de Miquel Àngel Riera.
En l'apartat "El cicle de guerra de Miquel Àngel Riera" Massot i Muntaner ens descriu el ressò dels fets de 1936 en Morir quan cal (1974) "la primera novel× la que tracta de cap a cap de la guerra a Mallorca", en paraules de l'estudiós de Montserrat. També trobam informació d'Antoni Mus López (un escriptor injustament oblidat per tota la colla d''exquisits' que pugnen per controlar l'orientació de la nostra literatura). Antoni Mus era fill del president d'Esquerra Republicana a Manacor (el qual, per tant, va ser detingut i sotmès a maltractaments). D'aquí la força d'obres com Les denúncies (1976) i Bubotes (1978). En Les denúncies ja llegírem, en el moment de la seva aparició, un conjunt de narracions que feien referència ben concreta a la dura repressió contra el poble i contra l'esquerra. Massot i Muntaner destaca els contes "El clot dels fems", "El soterrani", "En Melcion i sa cussa"...
Hi ha una menció especial per a un llibre de Miquel Mas titulat Massa temps amb els ulls tancats (1976).
En la meva novel·la Els crepuscles més pàl·lids hom pot copsar una certa influència de l’obra de Miquel Àngel Riera Morir com cal i de les novel·les de Gabriel Janer Manila L’abisme i Els alicorns. També podríem parlar de Llorenç Capellà, amb aquell punyent relat que narra la situació dels presoners antifeixistes. Em referesc a la ja citada El pallasso espanyat, un homenatge al dramaturg republicà Pere Capellà. Obra que, emprant el sistema epistolar, ens descriu a la perfecció el món dels represaliats pel franquisme. Amb El pallasso espanyat Llorenç Capellà va aconseguir retre un sentit homenatge al seu pare Pere Capellà i, de rebot, a tots els presoners republicans d’aquella llarga postguerra que s’allargassa sense arribar a finir mai. Potser que, de forma inconscient, aquell homenatge a Pere Capellà em va decidir a fer la meva novel·la pensant en tot el que m’havia contat també el meu pare sobre la guerra, els camps de concentració, la ferotge repressió feixista contra els republicans.
Una altra joia literària que descriu de forma magistral l’univers dels presoners republicans és la novel·la de Miquel Rayó El camí del far. El camí del far em va impressionar tant que, fa uns anys, vaig dir a l’autor que la novel·la era el viu retrat del món del meu pare en els camps de concentració mallorquins dels anys quaranta. Llegint l’obra de Miquel Rayó em retornaven a la memòria centenars de les anècdotes, les històries de presoners que, quan jo era petit, a mitjans dels cinquanta, em contava el pare en les llargues nits d’hivern al costat de la foganya de casa nostra, a sa Pobla.
Però no es tractava solament de descriure la grisor d’aquella època que, per desgràcia, encara perdura i condiciona el nostre present. Es tractava, i aquest era el repte, de cercar la bellesa amb l’aprofundiment en l’ànima humana. És evident que per a nosaltres, per a molts dels autors de què parla Josep Massot i Muntaner en el llibre que comentam, l’objectiu de la literatura és comprendre, reflectir la condició humana. Els crepuscles més pàl·lids, com El camí del far, Morir quan cal i El pallasso espanyat no tenen res a veure amb el "realisme social" tan de moda en els anys cinquanta i seixanta. Això no vol dir que ens trobem dins posicions elitistes i reaccionàries. Qui ens coneix sap ben bé que seria absurd arribar a aquestes conclusions. Sempre hem defensat les resolucions del Congrés de Cultura Catalana dels anys setanta quant a la necessitat –encara!- d’una literatura nacional-popular que pugui reforçar la consciència col·lectiva del nostre poble des de pressupòsits de llibertat creativa i lliure experimentació literària i artística. Però, com dèiem, aquestes concepcions literàries no tenen res a veure amb l’elitisme aristocratitzant del neoparanoucentisme oficial. No volem escriure per a cap casta de minoria "selecta", per a cap grup de privilegiats, aquells menfotistes prou coneguts, els que, en aquests més de trenta anys de règim monàrquic, han fet tot el possible per ignorar i menystenir l’obra de Joan Fuster, Salvador Espriu, Vicent Andrés Estellès, Pere Quart, Josep M. Llompart, Agustí Bartra, per dir solament uns noms valuosos i imprescindibles de la nostra cultura. Voldríem arribar al màxim de públic possible, fer tot el possible per comunicar-li tota la sensació de realitat i d’humanitat possible. La veritat al servei de la bellesa artística i literària. Perquè... que hi ha res de més deshumanitzat que l’elitisme reaccionari dels neoparanoucentistes, el menfotisme regnant, l’oblit i menysteniment contra els grans escriptors catalans que hem citat? Nosaltres, des de sempre, ens hem situat i estam a l’altra part de la trinxera. Mai fent costat a l’elitisme dels reaccionaris, els seguidors de l’"art per l’art", la buidor postmoderna regnant.
Nosaltres no hem conreat mai la literatura com a objecte de consum ni, molt manco, la literatura basada exclusivament en l’argument. S’equivocarà altra volta qui situï les obres de Blai Bonet, Miquel Àngel Riera, Miquel Rayó, Gabriel Janer Manila i Llorenç Capellà, per dir solament uns noms, en la literatura "realista". I s’errarà encara més si cerca en les nostres novel·les, i més concretament en Els crepuscles més pàl·lids, una literatura amb finalitats polítiques. Moltes de les nostres obres, malgrat que reflecteixen el dolor d’una època mancada de llibertat, no tenen per finalitat fer "política", emprar la memòria de la repressió per a assolir uns objectius de simple "utilitat social". No cal repetir que, en efecte, volem retre un homenatge als republicans. Però és un homenatge "literari", fet amb eines literàries i que no té res a veure amb la utilització partidista d’uns temes concrets.
Altres autors que han escrit novel× les referents a la guerra civil, o sota la seva influència, són: Antoni-Lluc Ferrer amb les obres Dies d'ira a l'illa (1978) i Adéu, turons, adéu (1982); i Miquel Ferrà Martorell amb El misteri del Cant Z-506 (1985), No passaran! (1985), La guerra secreta de Ramon Mercader (1987) i 10 llegendes de la guerra civil (2001).
Josep Massot i Muntaner també destaca en el llibre Aspectes de la guerra civil a les Illes Balears l’obra Morts de cara al sol de Joan Pla i les novel× les d'Antoni Serra Més enllà del mur (1987), Carrer de l'Argenteria, 36 (1988) i la narració L'afusellament, Premi Recull 1972. Recorda igualment a Josep M. Palau i Camps, un escriptor que visqué directament la guerra.
Posteriorment, després de citar la novel× la per a adolescents de Miquel Rayó El camí del far, situa l'obra Pere Morey Servera i el llibre Mai no moriràs, Gilgamesh! (1992) per a parlar posteriorment de la meva particular aportació a les novel× les mallorquines de la guerra civil. Massot i Muntaner dóna informació d'alguns contes meus relacionats amb el conflicte i que varen ser publicats en els reculls L'illa en calma (1984), Històries del desencís (1995) i Notícies d'enlloc (1995). Més avall, en l'apartat titulat "La saga prorepublicana de Miquel López Crespí", l'autor d'Aspectes de la guerra civil a les Illes Balears informa de les novel× les Núria i la glòria dels vençuts (2000), Estiu de foc (1997), L'amagatall (1999), Premi "Miquel Àngel Riera 1998", Un tango de Gardel en el gramòfon (2001), les encara inèdites L'al× lota de la bandera roja i Nissaga de sang i de l'obra teatral titulada El cadàver (1997) "referent a un dels botxins que van assassinar el darrer batle republicà de Palma, el Dr. Emili Darder".
"La literatura de la guerra civil a Mallorca" de Josep Massot i Muntaner conclou amb referències a les novel× les d'Antoni Vidal Ferrando Les llunes i els calàpets (1994) i La mà del jardiner (1999); de Llorenç Femenies, autor de Cròniques malastres (1999) i Judes blau (2001) i novament de Gabriel Janer Manila, que l'any 2000 publicava Estàtues sobre el mar.
http://mallorcaweb.net/lopezcrespi/index.htm Web de l´escriptor Miquel López Crespí
http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
http://xbs.cat/aggregator/sources/663 Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí
http://www.nodo50.org/ixent/lopezcrespi.html Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
sábado, 6 de junio de 2009
Miquel López Crespí i Guillem Frontera - Salvem Mallorca!
Guillem Frontera i López Crespí: Els bàrbars de Son Espases i Defensa del GOBEls governants amb comandament en el lloc, encapçalats pel President, no poden ser posats com a exemple de civisme, de respecte per la cultura, d'amor al país. Si se senten acompanyats pel silenci d'algunes entitats i per la timidesa d'algunes associacions, que els faci profit un conhort tan llastimós. En qualsevol cas, se'ls jutjarà com als bàrbars que perpetraren una de les accions més innobles contra el patrimoni en aquest temps. (Guillem Frontera)
Els bàrbars a Son Espases
Guillem Frontera
Algunes de les mancances patrimonials i culturals de les quals ens queixam sistemàticament no revelen tant les forces centrípetes de l'Estat com la desídia, el gran buit cívic que ens embolcalla com una placenta letal. El cas més esclaridor seria el dels caps de bou de Costitx, que no sortiren de Mallorca per una incursió piràtica de Madrid, sinó pel desafecte, per la penúria cultural de les classes socials que estaven en condicions de valorar-los adequadament en tots els seus aspectes. D'altres joies i col·leccions enriqueixen museus en els quals no tenen el sentit que cobrarien en els nostres -el dia que els nostres rebin tot l'impuls polític i social que requereixen per a complir la seva funció.
Val a dir que les coses semblaven haver millorat significativament, sobretot pel que fa a la literatura legal sobre la qüestió. També s'ha de reconèixer el grau de consciència i els esforços de la dita societat civil per preservar el patrimoni històric i cultural de les nostres illes, per més que aquesta consciència no hagi amarat encara el conjunt de la societat: no ha amarat l'ànim, per exemple, del nostre govern regional, el qual vàrem haver de reconèixer capaç de la major infidelitat política en l'afer de Son Espases, però que crèiem amb consciència ciutadana suficient per a preservar allò que s'està manifestat cada dia més com un jaciment arqueològic de primera importància.
La política de fets consumats i de terra cremada fa impensable la recuperació d'un espai tanmateix greument mutilat.
Les presses per tenir com abans l'hospital enllestit -i tot esperant que la seva magnificència faci oblidar el seu passat ominós-, revelen, en les nostres autoritats pertinents, la persistència d'aquell mateix desafecte, de la incúria que mostraren els culpables del desterrament dels bous de Costitx. Continuam sent capaços de desfigurar la transcendència i la significació dels llocs de la història, és a dir: continuam sent uns bàrbars, uns salvatges dels quals el futur s'avergonyirà: però aquesta vegada no hi haurà coartada, teníem els mitjans per a avaluar l'ample, el llarg i el profund del llegat històric.
La societat civil va moltes passes per davant del govern que ha acabat perpetrant la destrucció de la fe política i l'avaria greu del patrimoni arqueològic. Els governants amb comandament en el lloc, encapçalats pel President, no poden ser posats com a exemple de civisme, de respecte per la cultura, d'amor al país. Si se senten acompanyats pel silenci d'algunes entitats i per la timidesa d'algunes associacions, que els faci profit un conhort tan llastimós. En qualsevol cas, se'ls jutjarà com als bàrbars que perpetraren una de les accions més innobles contra el patrimoni en aquest temps. Si tens una mica de sensibilitat, com t'ho fas, per carregar aquest trist honor a l'esquena de la consciència? Qui sap si haurem de parlar d'aquests quatre anys com de la legislatura de la corrupció de les idees, d'uns models de progrés pensats per a les persones d'ara i del futur.
dBalears (4-VI-09)
Un dia després de fer-se públic l'interessant estudi del GOB --i excel·lent crit d’atenció al Govern de les Illes!-- titulat "Mallorca, un toc d’alerta" començava l’acostumada campanya de demonització contra aquests "dissidents", en aquest cas l’organització ecologista i, de retop, contra Macià Blázquez, Margalida Ramis, Miquel Àngel March, Antoni Muñoz... Sí públicament són demonitzats ara, imaginau què en deuen dir els polítics quan es reuneixen i cap mitjà de comunicació els pot sentir! Res del que es digué de Margalida Rosselló, Joan Buades, Nanda Caro i Aina Calafat hi té la més mínima comparació! (Miquel López Crespí)
Una vergonya, aquesta persecució constant de tots aquells i aquelles que no combreguen amb rodes de molí! Seria qüestió que alguns d’aquests dirigents que surten davant els mitjans de comunicació per demonitzar el GOB fossin menys infantils, menys sectaris, adquirissin definitivament una certa cultura democràtica i aprenguessin –ja comença a ser hora al cap de més de trenta anys de cobrar del règim!—a acceptar les idees i suggeriment de la gent que estima Mallorca de bon de veres. (Miquel López Crespí)
Defensa del GOB
Per Miquel López Crespí, escriptor
Un dia després de fer-se públic l'interessant estudi del GOB --i excel·lent crit d’atenció al Govern de les Illes!-- titulat "Mallorca, un toc d’alerta" començava l’acostumada campanya de demonització contra aquests "dissidents", en aquest cas l’organització ecologista i, de retop, contra Macià Blázquez, Margalida Ramis, Miquel Àngel March, Antoni Muñoz... Sí públicament són demonitzats ara, imaginau què en deuen dir els polítics quan es reuneixen i cap mitjà de comunicació els pot sentir! Res del que es digué de Margalida Rosselló, Joan Buades, Nanda Caro i Aina Calafat hi té la més mínima comparació!
No solament va ser l’enrabiada de Francesc Antich davant la premsa, ràdio i televisió, les paraules agres de Francina Armengol, els articles d’Aina Salom damunt els diaris demanant on anava el GOB... Això tan sols va ser el començament. Com de costum, i ja fa molt d’anys que estam acostumats a aquestes mostres d´infantilisme polític, les "argumentacions" dels polítics professionals anaven en la línia de sempre de no admetre cap mena de crítica, no voler escoltar el més mínim suggeriment ni que sigui dels sectors que sempre han donat suport a l’esquerra oficial malgrat els continuats errors que aquesta comet. O no saben els dirigents del PSOE que sense les grans mobilitzacions fetes amb suport del GOB i altres plataformes de defensa del territori ara no gaudirien dels bons sous que tenen? Per què no reflexionen en les lluites contra l’Hospital de Jaume Matas, en les mobilitzacions per salvar la Real i contra les autopistes i els projectes faraònics del PP? Els hem de treure les fotografies de fa un any, quan anaven de bracet del GOB i d’Aina Calafat per veure si treien de la cadira Jaume Matas fins que abandonaren la lluita per salvar la Real, oblidaren les promeses signades en el pacte de governabilitat?
Però, com de costum, una vegada són en l’usdefruit de la cadireta i dels privilegis que comporta la gestió del règim no volen saber res dels seus antics aliats, de totes aquelles persones i col·lectius que, utilitzats de forma partidista, els serviren d'instrument per llevar uns polítics, en aquest cas els del PP, i situar-se ells.
Hi ha una pijoprogressia autoritària, dogmàtica, sectària, un personal escleròtic que no sap acceptar els suggeriments, les crítiques constructives dels seus socis i aliats. És una esquerra sense gaire formació democràtica, un tipus de personal que només vol al seu costat servils, cortesans sense opinió, útils tan sols per ensabonar qui comanda.
Alguns dels membres d’aquesta pijoprogressia sectària i dogmàtica han ordit campanyes rebentistes contra la memòria històrica de l’esquerra revolucionària de els Illes, concretament contra el meu llibre de memòries L’antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (Palma, El Tall Editorial, 1994). Personatges com Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida signaven pamflets plens de mentides, calúmnies i tergiversacions contra l'esquerra alternativa de les Illes en temps de la transició, els partits a l'esquerra del PCE i contra els llibres i els escriptors, qui signa aquest article, per exemple, que criticaven les seves traïdes a la República. Tèrbols personatges que tengueren la barra i el cinisme d’afirmar, signant públicament el pamflet, que els partits i les organitzacions comunistes que en temps de la transició no acceptàrem la política de traïdes de Santiago Carrillo, les seves renúncies i claudicacions, érem –deien- al servei del franquisme policíac. Hauríem de retrocedir al temps de la guerra civil, quan l’estalinisme ordí brutals campanyes d’extermini ideològic i físic contra el POUM i la CNT, que conduïren a l’extermini de bona part de l’avantguarda marxista catalana –amb la desaparició física d’Andreu Nin, no ho oblidem-, a la mort de centenars d’anarquistes en els Fets de Maig del 37 a Barcelona, per a trobar una putrefacció semblant.
Altres personatges, encara més dogmàtics i sectaris, passaven a l'agressió física directa. En un moment determinat vaig haver d'estar ingressat a Son Dureta per les agressions patides per haver defensat la memòria històrica de l'esquerra alternativa de les Illes. La documentació de l'hospital de Son Dureta, les radiografies de l'agressió, els diaris amb els pamflets publicats per tot aquest personal, són a disposició de qualsevol lector o historiador que els vulgui veure o consultar.
Que no sap aquesta genteta que la persecució i criminalització de la dissidència és una forma més de dogmatisme i feixisme que, a aquestes alçades del règim postfranquista, i dècades després de la mort del dictador, ens pensàvem que s’hauria anat acabant?
Ho hem vist durant tots aquests anys de gestió del sistema. Qui no recorda les campanyes contra Margalida Rosselló, la dirigent dels Verds que criticà dèbilment algunes accions dels seus aliats de Govern i que va ser atacada com si fos el dimoni? Els poders fàctics de les Illes, els panxacontents, aquells que cobren perquè tot continuï igual i res no canviï volien uns Verds "florero", uns Verds que no qüestionassin l’absurd model desenvolupista actual, l’encimentament continuat, la política del totxo i el formigó. Per això aquests sectors autoritaris de la pretesa esquerra no aturaren fins que dividiren els Verds, destruïren el projecte ecologista i marginaren de la política activa una persona tan valuosa com Margalida Rosselló.
I el mateix que es va fer amb Margalida Rosselló també s’ha fet amb l’antiga consellera de Benestar Social Nanda Caro que, en voler impulsar una política d’esquerra conseqüent, va ser obligada a callar sota amenaça de destitució pels seus. Nanda Caro, con Margalida Rosselló, com Aina Calafat, la combativa dirigent de la Plataforma Salvem la Real, com els dirigents del GOB que han criticat el poc que fa per preservar recursos i territori el Govern, són d´un tarannà especial, persones que actuen en la societat civil no per un sou, no per gaudir dels privilegis que comporta la gestió del sistema, sinó perquè tenen unes idees i uns principis, una ètica que els impediria mentir, trair el que han promès defensar públicament.
Però la demonització de la dissidència no solament afecta organitzacions com el GOB, com hem vist aquests dies; ni tan sols persones com Nanda Caro, Margalida Rosselló i Aina Calafat, com hem anat constatant tots aquests anys. La persecució de la dissidència afecta qualsevol persona i col·lectiu que expressi la més mínima opinió que no estigui en la línia dels que són a les institucions mitjançant els nostres vots. Aquesta pijoprogressia autoritària ataca també provats lluitadors socials com Josep Juárez, Cecili Buele, Llorenç Buades... tantes i tantes persones fermes, inflexibles sempre en la lluita per un món més just i solidari, lluny de l’oportunisme, la mentida i la traïció.
L’oportunisme de molts d’aquests enrabiats i enrabiades contra la dissidència s’ha comprovat, cas de Son Espases, cas de Son Bosc, per posar solament dos exemples prou coneguts. Tothom ha pogut constatar com determinats polítics només ens utilitzen per fer-se seva la cadireta: després, si la gent que estima les Illes els recorda el que prometeren en la campanya electoral tot són acusacions en la línia tan coneguda de "fan el joc a la dreta", com han dit de Margalida Rosselló, la combativa Aina Calafat i el GOB.
Una vergonya, aquesta persecució constant de tots aquells i aquelles que no combreguen amb rodes de molí! Seria qüestió que alguns d’aquests dirigents que surten davant els mitjans de comunicació per demonitzar el GOB fossin menys infantils, menys sectaris, adquirissin definitivament una certa cultura democràtica i aprenguessin –ja comença a ser hora al cap de més de trenta anys de cobrar del règim!—a acceptar les idees i suggeriment de la gent que estima Mallorca de bon de veres.
http://mallorcaweb.net/lopezcrespi/index.htm Web de l´escriptor Miquel López Crespí
http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
http://xbs.cat/aggregator/sources/663 Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí
http://www.nodo50.org/ixent/lopezcrespi.html Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Els bàrbars a Son Espases
Guillem Frontera
Algunes de les mancances patrimonials i culturals de les quals ens queixam sistemàticament no revelen tant les forces centrípetes de l'Estat com la desídia, el gran buit cívic que ens embolcalla com una placenta letal. El cas més esclaridor seria el dels caps de bou de Costitx, que no sortiren de Mallorca per una incursió piràtica de Madrid, sinó pel desafecte, per la penúria cultural de les classes socials que estaven en condicions de valorar-los adequadament en tots els seus aspectes. D'altres joies i col·leccions enriqueixen museus en els quals no tenen el sentit que cobrarien en els nostres -el dia que els nostres rebin tot l'impuls polític i social que requereixen per a complir la seva funció.
Val a dir que les coses semblaven haver millorat significativament, sobretot pel que fa a la literatura legal sobre la qüestió. També s'ha de reconèixer el grau de consciència i els esforços de la dita societat civil per preservar el patrimoni històric i cultural de les nostres illes, per més que aquesta consciència no hagi amarat encara el conjunt de la societat: no ha amarat l'ànim, per exemple, del nostre govern regional, el qual vàrem haver de reconèixer capaç de la major infidelitat política en l'afer de Son Espases, però que crèiem amb consciència ciutadana suficient per a preservar allò que s'està manifestat cada dia més com un jaciment arqueològic de primera importància.
La política de fets consumats i de terra cremada fa impensable la recuperació d'un espai tanmateix greument mutilat.
Les presses per tenir com abans l'hospital enllestit -i tot esperant que la seva magnificència faci oblidar el seu passat ominós-, revelen, en les nostres autoritats pertinents, la persistència d'aquell mateix desafecte, de la incúria que mostraren els culpables del desterrament dels bous de Costitx. Continuam sent capaços de desfigurar la transcendència i la significació dels llocs de la història, és a dir: continuam sent uns bàrbars, uns salvatges dels quals el futur s'avergonyirà: però aquesta vegada no hi haurà coartada, teníem els mitjans per a avaluar l'ample, el llarg i el profund del llegat històric.
La societat civil va moltes passes per davant del govern que ha acabat perpetrant la destrucció de la fe política i l'avaria greu del patrimoni arqueològic. Els governants amb comandament en el lloc, encapçalats pel President, no poden ser posats com a exemple de civisme, de respecte per la cultura, d'amor al país. Si se senten acompanyats pel silenci d'algunes entitats i per la timidesa d'algunes associacions, que els faci profit un conhort tan llastimós. En qualsevol cas, se'ls jutjarà com als bàrbars que perpetraren una de les accions més innobles contra el patrimoni en aquest temps. Si tens una mica de sensibilitat, com t'ho fas, per carregar aquest trist honor a l'esquena de la consciència? Qui sap si haurem de parlar d'aquests quatre anys com de la legislatura de la corrupció de les idees, d'uns models de progrés pensats per a les persones d'ara i del futur.
dBalears (4-VI-09)
Un dia després de fer-se públic l'interessant estudi del GOB --i excel·lent crit d’atenció al Govern de les Illes!-- titulat "Mallorca, un toc d’alerta" començava l’acostumada campanya de demonització contra aquests "dissidents", en aquest cas l’organització ecologista i, de retop, contra Macià Blázquez, Margalida Ramis, Miquel Àngel March, Antoni Muñoz... Sí públicament són demonitzats ara, imaginau què en deuen dir els polítics quan es reuneixen i cap mitjà de comunicació els pot sentir! Res del que es digué de Margalida Rosselló, Joan Buades, Nanda Caro i Aina Calafat hi té la més mínima comparació! (Miquel López Crespí)
Una vergonya, aquesta persecució constant de tots aquells i aquelles que no combreguen amb rodes de molí! Seria qüestió que alguns d’aquests dirigents que surten davant els mitjans de comunicació per demonitzar el GOB fossin menys infantils, menys sectaris, adquirissin definitivament una certa cultura democràtica i aprenguessin –ja comença a ser hora al cap de més de trenta anys de cobrar del règim!—a acceptar les idees i suggeriment de la gent que estima Mallorca de bon de veres. (Miquel López Crespí)
Defensa del GOB
Per Miquel López Crespí, escriptor
Un dia després de fer-se públic l'interessant estudi del GOB --i excel·lent crit d’atenció al Govern de les Illes!-- titulat "Mallorca, un toc d’alerta" començava l’acostumada campanya de demonització contra aquests "dissidents", en aquest cas l’organització ecologista i, de retop, contra Macià Blázquez, Margalida Ramis, Miquel Àngel March, Antoni Muñoz... Sí públicament són demonitzats ara, imaginau què en deuen dir els polítics quan es reuneixen i cap mitjà de comunicació els pot sentir! Res del que es digué de Margalida Rosselló, Joan Buades, Nanda Caro i Aina Calafat hi té la més mínima comparació!
No solament va ser l’enrabiada de Francesc Antich davant la premsa, ràdio i televisió, les paraules agres de Francina Armengol, els articles d’Aina Salom damunt els diaris demanant on anava el GOB... Això tan sols va ser el començament. Com de costum, i ja fa molt d’anys que estam acostumats a aquestes mostres d´infantilisme polític, les "argumentacions" dels polítics professionals anaven en la línia de sempre de no admetre cap mena de crítica, no voler escoltar el més mínim suggeriment ni que sigui dels sectors que sempre han donat suport a l’esquerra oficial malgrat els continuats errors que aquesta comet. O no saben els dirigents del PSOE que sense les grans mobilitzacions fetes amb suport del GOB i altres plataformes de defensa del territori ara no gaudirien dels bons sous que tenen? Per què no reflexionen en les lluites contra l’Hospital de Jaume Matas, en les mobilitzacions per salvar la Real i contra les autopistes i els projectes faraònics del PP? Els hem de treure les fotografies de fa un any, quan anaven de bracet del GOB i d’Aina Calafat per veure si treien de la cadira Jaume Matas fins que abandonaren la lluita per salvar la Real, oblidaren les promeses signades en el pacte de governabilitat?
Però, com de costum, una vegada són en l’usdefruit de la cadireta i dels privilegis que comporta la gestió del règim no volen saber res dels seus antics aliats, de totes aquelles persones i col·lectius que, utilitzats de forma partidista, els serviren d'instrument per llevar uns polítics, en aquest cas els del PP, i situar-se ells.
Hi ha una pijoprogressia autoritària, dogmàtica, sectària, un personal escleròtic que no sap acceptar els suggeriments, les crítiques constructives dels seus socis i aliats. És una esquerra sense gaire formació democràtica, un tipus de personal que només vol al seu costat servils, cortesans sense opinió, útils tan sols per ensabonar qui comanda.
Alguns dels membres d’aquesta pijoprogressia sectària i dogmàtica han ordit campanyes rebentistes contra la memòria històrica de l’esquerra revolucionària de els Illes, concretament contra el meu llibre de memòries L’antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (Palma, El Tall Editorial, 1994). Personatges com Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida signaven pamflets plens de mentides, calúmnies i tergiversacions contra l'esquerra alternativa de les Illes en temps de la transició, els partits a l'esquerra del PCE i contra els llibres i els escriptors, qui signa aquest article, per exemple, que criticaven les seves traïdes a la República. Tèrbols personatges que tengueren la barra i el cinisme d’afirmar, signant públicament el pamflet, que els partits i les organitzacions comunistes que en temps de la transició no acceptàrem la política de traïdes de Santiago Carrillo, les seves renúncies i claudicacions, érem –deien- al servei del franquisme policíac. Hauríem de retrocedir al temps de la guerra civil, quan l’estalinisme ordí brutals campanyes d’extermini ideològic i físic contra el POUM i la CNT, que conduïren a l’extermini de bona part de l’avantguarda marxista catalana –amb la desaparició física d’Andreu Nin, no ho oblidem-, a la mort de centenars d’anarquistes en els Fets de Maig del 37 a Barcelona, per a trobar una putrefacció semblant.
Altres personatges, encara més dogmàtics i sectaris, passaven a l'agressió física directa. En un moment determinat vaig haver d'estar ingressat a Son Dureta per les agressions patides per haver defensat la memòria històrica de l'esquerra alternativa de les Illes. La documentació de l'hospital de Son Dureta, les radiografies de l'agressió, els diaris amb els pamflets publicats per tot aquest personal, són a disposició de qualsevol lector o historiador que els vulgui veure o consultar.
Que no sap aquesta genteta que la persecució i criminalització de la dissidència és una forma més de dogmatisme i feixisme que, a aquestes alçades del règim postfranquista, i dècades després de la mort del dictador, ens pensàvem que s’hauria anat acabant?
Ho hem vist durant tots aquests anys de gestió del sistema. Qui no recorda les campanyes contra Margalida Rosselló, la dirigent dels Verds que criticà dèbilment algunes accions dels seus aliats de Govern i que va ser atacada com si fos el dimoni? Els poders fàctics de les Illes, els panxacontents, aquells que cobren perquè tot continuï igual i res no canviï volien uns Verds "florero", uns Verds que no qüestionassin l’absurd model desenvolupista actual, l’encimentament continuat, la política del totxo i el formigó. Per això aquests sectors autoritaris de la pretesa esquerra no aturaren fins que dividiren els Verds, destruïren el projecte ecologista i marginaren de la política activa una persona tan valuosa com Margalida Rosselló.
I el mateix que es va fer amb Margalida Rosselló també s’ha fet amb l’antiga consellera de Benestar Social Nanda Caro que, en voler impulsar una política d’esquerra conseqüent, va ser obligada a callar sota amenaça de destitució pels seus. Nanda Caro, con Margalida Rosselló, com Aina Calafat, la combativa dirigent de la Plataforma Salvem la Real, com els dirigents del GOB que han criticat el poc que fa per preservar recursos i territori el Govern, són d´un tarannà especial, persones que actuen en la societat civil no per un sou, no per gaudir dels privilegis que comporta la gestió del sistema, sinó perquè tenen unes idees i uns principis, una ètica que els impediria mentir, trair el que han promès defensar públicament.
Però la demonització de la dissidència no solament afecta organitzacions com el GOB, com hem vist aquests dies; ni tan sols persones com Nanda Caro, Margalida Rosselló i Aina Calafat, com hem anat constatant tots aquests anys. La persecució de la dissidència afecta qualsevol persona i col·lectiu que expressi la més mínima opinió que no estigui en la línia dels que són a les institucions mitjançant els nostres vots. Aquesta pijoprogressia autoritària ataca també provats lluitadors socials com Josep Juárez, Cecili Buele, Llorenç Buades... tantes i tantes persones fermes, inflexibles sempre en la lluita per un món més just i solidari, lluny de l’oportunisme, la mentida i la traïció.
L’oportunisme de molts d’aquests enrabiats i enrabiades contra la dissidència s’ha comprovat, cas de Son Espases, cas de Son Bosc, per posar solament dos exemples prou coneguts. Tothom ha pogut constatar com determinats polítics només ens utilitzen per fer-se seva la cadireta: després, si la gent que estima les Illes els recorda el que prometeren en la campanya electoral tot són acusacions en la línia tan coneguda de "fan el joc a la dreta", com han dit de Margalida Rosselló, la combativa Aina Calafat i el GOB.
Una vergonya, aquesta persecució constant de tots aquells i aquelles que no combreguen amb rodes de molí! Seria qüestió que alguns d’aquests dirigents que surten davant els mitjans de comunicació per demonitzar el GOB fossin menys infantils, menys sectaris, adquirissin definitivament una certa cultura democràtica i aprenguessin –ja comença a ser hora al cap de més de trenta anys de cobrar del règim!—a acceptar les idees i suggeriment de la gent que estima Mallorca de bon de veres.
http://mallorcaweb.net/lopezcrespi/index.htm Web de l´escriptor Miquel López Crespí
http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
http://xbs.cat/aggregator/sources/663 Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí
http://www.nodo50.org/ixent/lopezcrespi.html Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
jueves, 4 de junio de 2009
Esquerra Anticapitalista: suport de l'escriptor López Crespí
Noam Chomsky, Miquel López Crespí, Ken Loach, Eric Toussaint, Slavoj Zizek, Michel Warschawski, Robert Brenner, Mike Davis, Michael Löwy, Roland Denis, Gilbert Achcar, Lea Tsemel, Daniel Tanuro, Ewa Groszewska, Elzbieta Fornalczyk, Flavia d’Angeli, Salvatore Cannavo, Franco Turigliatto, Francisco Louça, Jean Batou, Roland Denis, Stalin Pérez Borges, Luis Bueno Rodríguez, Silvia Resendiz Flores, Michel Husson, Enzo Traverso, Philippe Corcuff, Daniel Bensaid, donen suport a Revolta Global-Esquerra Anticapitalista
Manifest internacional en suport a Esquerra Anticapitalista en les eleccions al Parlament Europeu del 7 de juny
L'actual crisi sistémica posa de manifest el caràcter social i ecològicament destructiu del capitalisme global. Ara més que mai, canviar el món de base apareix com una necessitat ineludible. La resposta a la crisi per part dels èlits econòmic i polítics europeus fa que el cost de la crisi el paguin els sectors populars, buscant la reducció dels costos laborals i el desmantellament dels sistemes de protecció social, en el marc d'una Unió Europea imperialista, al servei de les multinacionals i no dels pobles. Davant aquesta política és necessari organitzar la resistència i reforçar les lluites socials, amb criteris unitaris i buscant convergències. Pensem, no obstant això, que la resistència social no és suficient i és necessari començar a aixecar una alternativa anticapitalista, lligada a les lluites socials i compromesa amb les i els de baix. És una tasca àrdua que ha de dur temps i esforç. En diversos països europeus es basteixen nous projectes en la formació d'un pol anticapitalista europeu i en la coordinació de les resistències. Considerem que la iniciativa d'Esquerra Anticapitalista de presentar una candidatura a les eleccions al Parlament Europeu en l'Estat espanyol el pròxim 7 de juny va en aquest sentit. Per això, les i els sotasignats donem suport aquesta candidatura i demanem el vot per a la mateixa.
El Manifest de suport a la candidatura de IA a les eleccions europees ha estat signat també per destacats sindicalistes, militants polítics, intel·lectuals i activistes de moviments socials d'Europa, Amèrica Llatina, Estats Units, Orient Mig… La candidatura d'Esquerra Anticapitalista a les eleccions europees del 7 de juny ha rebut el respatller públic de destacades figures polítiques, sindicals, altermundialistas i intel·lectuals d'Europa i la resta del món, amb la divulgació d'un manifest internacional de suport a la candidatura d'Esquerra Anticapitalista.
Als suports ja obtinguts de Ken Loach i Olivier Besancenot al començament de la campanya, s'afegeixen els de diversos intel·lectuals reconeguts com: Noam Chomsky, lingüista i professor del MIT de Massachussets i una de les veus crítiques nord-americanes de més reconeixement internacional; Miquel López Crespí, escriptor, destacat sobiranista d’esquerra dels Països Catalans; Mike Davis, sociòleg i urbanista californià i un dels pensadors marxistes més interessant en l'actualitat, autor de diverses obres i publicacions traduïdes a diverses llengües, entre elles el castellà; l'eslovè Slavoj Zizek, un dels filòsofs més reconeguts de l'actualitat, l'extensa obra de la qual abasta temes com el psicoanàlisi, l'estudi de la cultura popular, o la guerra de L'Iraq; Gilbert Achcar, libanès actual professor de relacions internacionals en la Univeristy of London i un dels especialistes més respectats sobre el Pròxim i Mitjà Orient i autor, entre altres, del conegut llibre "El xoc de barbàries", traduït a dotze llengües; Robert Brenner economista de la Universitat de Califòrnia (UCLA), membre de la redacció de la New Left Review i autor de diverses obres i articles d'anàlisis del procés de globalització i la crisi econòmica actual; Daniel Bensaid, professor de filosofia de la Universitat Paris VIII, figura destacada de Maig del 68 i un dels pensadors marxistes de referència a Europa; Michael Löwy, sociòleg brasiler i investigador emèrit del Centri National de la Recherche Scientifique (CNRS) de París, especialista a Amèrica Llatina i conegut pels seus estudis sobre pensadors com Walter Benjamin i sobre art i cultura; l'historiador Enzo Traverso, autor d'una extensa obra sobre la història europea contemporània, el totalitarisme i la recuperació de la memòria històrica; Michel Husson, un dels economistes crítics més respectats de França; Catherine Samary, economista i professora de la Universitat Paris XII i especialista sobre l’ Europa de l'Est; Philippe Corcuff, professor de sociologia en la Universitat de Lió II, conegut pels seus treballs inspirats en l'obra de Pierre Bourdieu…
Signen també el manifest diverses activistes vinculats al moviment altermundialista i antiguerra com Eric Toussaint, politòleg belga considerat el major especialista internacional sobre deute extern i autor de més d'una desena de llibres traduïts al castellà; Michel Warschawski, membre del Centre d'Informació Alternativa (Alternative Information Center) de Jerusalem, un dels activitistes anti-guerra més reconeguts d'Israel i autor d'una extensa obra escrita que inclou diversos llibres traduïts al castellà; LleaTsemel, advocada i pacifista israeliana; i Daniel Tanuro, economista belga, militant ecologista i especialista en canvi climàtic.
Entre els signants es conten també diversos dirigents de l'esquerra anticapitalista europea que s'afegixen al suport de Besancenot, com Franc Turigliatto, membre de Sinistra Critica i exsenador del Partito della Rifondazione Comunista, l'únic senador de l'esquerra italiana que va votar contra l'enviament de tropes del govern Prodi a l’Afganistan; Flavia d’Angeli, ex candidata de Sinistra Critica a les eleccions legislatives italianes de 2008; Gigi Malabarba, membre de Sinistra Critica i expresident del grup al Senat del Partito della Rifondazione Comunista; Salvatore Cannavo, membre de Sinistra Critica i exdiputat del Partito della Rifondazione Comunista; Francisco Louça, dirigent i diputat del Bloco de Esquerda portuguès; Boguslaw Zietek, president del sindicat "Sierpen 80" ("Agost 80") i cap de llista del Partit Polonès del Treball (la principal formació anticapitalista existent en els països de la ex Europa de l'Est) en les eleccions al Parlament Europeu a Katawice; Ewa Groszewska, sociòleg i cap de llista del Partit Polonès del Treball en Katawice en les europees; Elzbieta Fornalczyk, fundadora del sindicat "Sierpen 80" ("Agost 80") en els supermercats Tesco, i cap de llista del Partit Polonès del Treball en les europees a Varsòvia; i Jean Batou, dirigent de la formació suïssa Solidarités i redactor del periòdic del mateix nom.
Els suports internacionals rebuts per part d'Esquerra Anticapitalista tenen entre ells a destacats activistes llatinoamericans, com per exemple Roland Denis, exviceministre de Planificació Econòmica del Govern d'Hugo Chávez a Veneçuela; Stalin Pérez Borges, dirigent sindical de Marea Socialista i una de les veus més respectades dels corrents sindicals combatives veneçolanes; Luis Bueno Rodríguez, president del Centre d'Investigació Laboral i Assessoria Sindical (CILAS) de Mèxic; o la feminista mexicana Silvia Resendiz Flores.
http://mallorcaweb.net/lopezcrespi/index.htm Web de l´escriptor Miquel López Crespí
http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
http://xbs.cat/aggregator/sources/663 Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí
http://www.nodo50.org/ixent/lopezcrespi.html Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Manifest internacional en suport a Esquerra Anticapitalista en les eleccions al Parlament Europeu del 7 de juny
L'actual crisi sistémica posa de manifest el caràcter social i ecològicament destructiu del capitalisme global. Ara més que mai, canviar el món de base apareix com una necessitat ineludible. La resposta a la crisi per part dels èlits econòmic i polítics europeus fa que el cost de la crisi el paguin els sectors populars, buscant la reducció dels costos laborals i el desmantellament dels sistemes de protecció social, en el marc d'una Unió Europea imperialista, al servei de les multinacionals i no dels pobles. Davant aquesta política és necessari organitzar la resistència i reforçar les lluites socials, amb criteris unitaris i buscant convergències. Pensem, no obstant això, que la resistència social no és suficient i és necessari començar a aixecar una alternativa anticapitalista, lligada a les lluites socials i compromesa amb les i els de baix. És una tasca àrdua que ha de dur temps i esforç. En diversos països europeus es basteixen nous projectes en la formació d'un pol anticapitalista europeu i en la coordinació de les resistències. Considerem que la iniciativa d'Esquerra Anticapitalista de presentar una candidatura a les eleccions al Parlament Europeu en l'Estat espanyol el pròxim 7 de juny va en aquest sentit. Per això, les i els sotasignats donem suport aquesta candidatura i demanem el vot per a la mateixa.
El Manifest de suport a la candidatura de IA a les eleccions europees ha estat signat també per destacats sindicalistes, militants polítics, intel·lectuals i activistes de moviments socials d'Europa, Amèrica Llatina, Estats Units, Orient Mig… La candidatura d'Esquerra Anticapitalista a les eleccions europees del 7 de juny ha rebut el respatller públic de destacades figures polítiques, sindicals, altermundialistas i intel·lectuals d'Europa i la resta del món, amb la divulgació d'un manifest internacional de suport a la candidatura d'Esquerra Anticapitalista.
Als suports ja obtinguts de Ken Loach i Olivier Besancenot al començament de la campanya, s'afegeixen els de diversos intel·lectuals reconeguts com: Noam Chomsky, lingüista i professor del MIT de Massachussets i una de les veus crítiques nord-americanes de més reconeixement internacional; Miquel López Crespí, escriptor, destacat sobiranista d’esquerra dels Països Catalans; Mike Davis, sociòleg i urbanista californià i un dels pensadors marxistes més interessant en l'actualitat, autor de diverses obres i publicacions traduïdes a diverses llengües, entre elles el castellà; l'eslovè Slavoj Zizek, un dels filòsofs més reconeguts de l'actualitat, l'extensa obra de la qual abasta temes com el psicoanàlisi, l'estudi de la cultura popular, o la guerra de L'Iraq; Gilbert Achcar, libanès actual professor de relacions internacionals en la Univeristy of London i un dels especialistes més respectats sobre el Pròxim i Mitjà Orient i autor, entre altres, del conegut llibre "El xoc de barbàries", traduït a dotze llengües; Robert Brenner economista de la Universitat de Califòrnia (UCLA), membre de la redacció de la New Left Review i autor de diverses obres i articles d'anàlisis del procés de globalització i la crisi econòmica actual; Daniel Bensaid, professor de filosofia de la Universitat Paris VIII, figura destacada de Maig del 68 i un dels pensadors marxistes de referència a Europa; Michael Löwy, sociòleg brasiler i investigador emèrit del Centri National de la Recherche Scientifique (CNRS) de París, especialista a Amèrica Llatina i conegut pels seus estudis sobre pensadors com Walter Benjamin i sobre art i cultura; l'historiador Enzo Traverso, autor d'una extensa obra sobre la història europea contemporània, el totalitarisme i la recuperació de la memòria històrica; Michel Husson, un dels economistes crítics més respectats de França; Catherine Samary, economista i professora de la Universitat Paris XII i especialista sobre l’ Europa de l'Est; Philippe Corcuff, professor de sociologia en la Universitat de Lió II, conegut pels seus treballs inspirats en l'obra de Pierre Bourdieu…
Signen també el manifest diverses activistes vinculats al moviment altermundialista i antiguerra com Eric Toussaint, politòleg belga considerat el major especialista internacional sobre deute extern i autor de més d'una desena de llibres traduïts al castellà; Michel Warschawski, membre del Centre d'Informació Alternativa (Alternative Information Center) de Jerusalem, un dels activitistes anti-guerra més reconeguts d'Israel i autor d'una extensa obra escrita que inclou diversos llibres traduïts al castellà; LleaTsemel, advocada i pacifista israeliana; i Daniel Tanuro, economista belga, militant ecologista i especialista en canvi climàtic.
Entre els signants es conten també diversos dirigents de l'esquerra anticapitalista europea que s'afegixen al suport de Besancenot, com Franc Turigliatto, membre de Sinistra Critica i exsenador del Partito della Rifondazione Comunista, l'únic senador de l'esquerra italiana que va votar contra l'enviament de tropes del govern Prodi a l’Afganistan; Flavia d’Angeli, ex candidata de Sinistra Critica a les eleccions legislatives italianes de 2008; Gigi Malabarba, membre de Sinistra Critica i expresident del grup al Senat del Partito della Rifondazione Comunista; Salvatore Cannavo, membre de Sinistra Critica i exdiputat del Partito della Rifondazione Comunista; Francisco Louça, dirigent i diputat del Bloco de Esquerda portuguès; Boguslaw Zietek, president del sindicat "Sierpen 80" ("Agost 80") i cap de llista del Partit Polonès del Treball (la principal formació anticapitalista existent en els països de la ex Europa de l'Est) en les eleccions al Parlament Europeu a Katawice; Ewa Groszewska, sociòleg i cap de llista del Partit Polonès del Treball en Katawice en les europees; Elzbieta Fornalczyk, fundadora del sindicat "Sierpen 80" ("Agost 80") en els supermercats Tesco, i cap de llista del Partit Polonès del Treball en les europees a Varsòvia; i Jean Batou, dirigent de la formació suïssa Solidarités i redactor del periòdic del mateix nom.
Els suports internacionals rebuts per part d'Esquerra Anticapitalista tenen entre ells a destacats activistes llatinoamericans, com per exemple Roland Denis, exviceministre de Planificació Econòmica del Govern d'Hugo Chávez a Veneçuela; Stalin Pérez Borges, dirigent sindical de Marea Socialista i una de les veus més respectades dels corrents sindicals combatives veneçolanes; Luis Bueno Rodríguez, president del Centre d'Investigació Laboral i Assessoria Sindical (CILAS) de Mèxic; o la feminista mexicana Silvia Resendiz Flores.
http://mallorcaweb.net/lopezcrespi/index.htm Web de l´escriptor Miquel López Crespí
http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
http://xbs.cat/aggregator/sources/663 Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí
http://www.nodo50.org/ixent/lopezcrespi.html Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
martes, 2 de junio de 2009
Gabriel Sevilla, Antoni M. Thomàs, Albert Saoner, Bernat Riutort, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaume Carbonero i Salvador Bastida
Ignasi Ribas, Gabriel Sevilla, Antoni M. Thomàs, Albert Saoner, Bernat Riutort, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaume Carbonero i Salvador Bastida: el dogmatisme i el sectarisme a les Illes
La Universitat de Lleida, l´Alternativa Estel i Edicions El Jonc: l´anàlisi de la transició (la restauració borbònica) en el llibre De l´esperança al desencís: la transició als Països Catalans (i II)
Per Miquel López Crespí, escriptor
Fonts valuoses sobre les primeres dècades de l’independentisme revolucionari català (i, en algun cas, sobre les dècades següents) són, entre d’altres: Orígens i desenvolupament del PSAN, 1969-1974, de Fermí Rubiralta (Barcelona, La Magrana, 1988); Per l’alliberament nacional i de classe (escrits de clandestinitat), de Josep Ferrer (Barcelona, Avançada, 1978); La lluita armada als Països Catalans: història del FAC, de Jordi Vera (Sant Boi de Llobregat, Edicions Lluita, 1985); De la Reforma a l’Estatut, de Josep Huguet (Barcelona, Avançada, 1979); "L’esquerra nacionalista, avui", monogràfic de la revista Quaderns d’alliberament, núm. 7 (febrer 1982); L’independentisme català (1979-1994), de David Bassa, Carles Benítez, Carles Castellanos i Raimon Soler (Barcelona, Llibres de l’Índex, 1995); Terra Lliure: 1979-1985, de Jaume Fernández i Calvet (Barcelona, El Llamp, 1986); Parla Terra Lliure: els documents de l’organització armada catalana, a cura de Carles Sastre (Lleida, El Jonc, 1999, amb segona edició el 2000); les sengles revistes Lluita del PSAN i del PSAN-P/IPC; les revistes La Falç, d’ECT, i La Nova Falç, de l’OSAN/IPC... No oblidem, tampoc, la rica deu d’informació que és Origen de la bandera independentista, del malaguanyat Joan Crexell (Barcelona, El Llamp, 1984). Materials, tots ells, de consulta imprescindible per a poder analitzar, amb coneixement de causa, la trista història de les renúncies i claudicacions de l´època de la restauració borbònica.
Vet aquí el nus de les traïdes de la transició: aconseguir, mitjançant la consolidació dels models de participació electoral sota el control de la banca i els grans mitjans de comunicació, acabar amb les mobilitzacions revolucionàries de la societat civil, el protagonisme de les plataformes de lluita, dels partits antisistema, del moviment independentista. I no solament es tractava de liquidar la memòria col·lectiva o de destruir grups, partits, sindicats, associacions no domesticades, sinó, i això era molt important, enterrar sota tones de ciment armat experiències culturals del tipus de la Nova Cançó, l´experiència i continguts del Congrés de Cultura Catalana dels anys 76-77 i munió d´activitats rupturistes semblants. I és contra aquesta manipulació que han exercit i exerceixen encara els corifeus de la mistificació que Edicions El Jonc ha publicat De l´esperança al desencís. La transició als Països Catalans, un recull de les aportacions fetes a la Universitat de Lleida per Josep Fontana, Miquel López Crespí, Josep Guia, Antonieta Jarne, Manel Lladonosa, Martí Marín, Bernat Muniesa, Fermí Rubiralta, Ramon Usall i Carles Sastre.
La recuperació de fets essencials de la transició, l´anàlisi del caramull de renúncies i claudicacions de l´esquerra oficial tal com han fet Carles Castellanos en l'imprescindible Reviure els dies. Records d´un temps silenciat (Pagès Editors, Lleida, 2003) o la trilogia de Lluís M. Xirinacs La traïció dels líders (Llibres del Segle) ha estat un treball prou difícil i complicat. A tall d´exemple i només per a palesar la punta de l´iceberg de com ha estat de complicat obrir escletxes en la murada de ciment armat que representava la versió oficial de la història de la restauració monàrquica, podria parlar de les campanyes rebentistes contra el meu llibre de memòries L´antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (Ciutat de Mallorca, El Tall Editorial, 1994).
Record com després de publicar aquell senzill llibre de memòria de la lluita antifranquista, el carrillisme neoestalinista ordí una brutal campanya de calúmnies, pamflets i tergiversacions en contra meva i en contra d´aquella obra. Al capdavant de la campanya rebentista hi eren antics dirigents del carrillisme illenc i sectors propers. Encara em costa entendre com Ignasi Ribas, per exemple, l'antic militant del carrillisme illenc (PCE), signà aquell tèrbol pamflet contra L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). No ens hauria d´estranyar. Els dirigents neoestalinsites procedeixen d'una vella tradició dogmàtica i de combat contra l'anarquisme i el socialisme entès com a poder dels treballadors (el POUM, el trotskisme...). Pensem en els Fets de Maig del 37 a Barcelona. Recordem les execucions de membres del POUM i de la CNT en temps de la guerra civil. Els casos més coneguts foren els assassinats d'Andreu Nin i de Camillo Berneri, per exemple. Una tradició de persecució i criminalització de l'esquerra revolucionària a la qual encara no han renunciat –no he vist mai un article seu denunciant aquests fets--, com es va comprovar amb el pamflet ple de mentides, calúmnies i tergiversacions que publicaren, sense cap mena de vergonya, el 28 d'abril de 1994 en un diari de Ciutat.
Com anava dient, a hores d'ara encara no m'explic l'origen de tanta ràbia i visceralitat contra l'esquerra revolucionària de les Illes. ¿O va ser precisament per això mateix, perquè ells en temps de la transició abandonaren tota idea de canvi social prosocialista, tota idea republicana, acceptant la reinstauració de la monarquia, que calia criminalitzar els partits que sí que defensàvem aquestes idees, cas de l'OEC, MCI, LCR, PSM o PSAN?
Quan llegia les brutors signades per Ignasi Ribas i els seus companys de campanya rebentista contra l'esquerra revolucionària no ho podia creure. A una Illa en la qual tots ens coneixem quasi com si fóssim de la família, els personatges abans esmentats s'atrevien a signar un pamflet on s'afirmava que els partits a l'esquerra del PCE i del carrillisme, és a dir, organitzacions marxistes i nacionalistes com MCI, OEC, LCR o el PSAN, només teníem com a funció, a les ordres del franquisme sociològic "i de vegades des del franquisme policíac, debilitar el Partit Comunista d'aleshores". Alhora que s'atrevien a signar aquestes calúmnies afegien, per a embrutar més la memòria dels antifeixistes de les Illes, que tots aquests partits només contribuïren a crear "confusionisme". I el combat abnegat de tants d'homes i dones només consistí en "declaracions de principis presumptament purs".
Mai no s'havia vist tanta ràbia i dogmàtica visceralitat contra uns coneguts militants esquerrans de les Illes! La brutor que signaven evidenciava a la vista de tothom que només acceptaven una aproximació a la història: la del PCE. Les altres aproximacions, els altres investigadors que no estiguessin al servei dels interessos sectaris del carrillisme, havien de ser perseguits i criminalitzats. Per als dogmàtics el pamflet que s'atreviren a publicar només tenia per funció desprestigiar els lluitadors antifranquistes que no fossin de la seva corda i, de rebot, justificar les seves particulars traïdes als principis esquerrans que, de boca enfora, deien defensar. Criminalitzant altres visions dels fets de la transició, amb totes les claudicacions de què foren responsables ells, la direcció del PCE aconseguia quedar com a aquella que realment sabia el que s'havia de fer.
Amb el pamflet publicat a Palma, aquells que conscientment o inconscientment donaven suport a la nefasta política del PCE (abandonament de la lluita per la República, Pactes de la Moncloa, acords amb el franquisme reciclat...) esdevenien botxins de la memòria històrica de l'esquerra alternativa de la nostra terra tot insultant el nom i els sacrificis de tants i tants abnegats combatents republicans. El pamflet que en contra nostra signaren Ignasi Ribas i afins embrutava i posava en qüestió no solament la meva feina política, sinó també, i això sí que ho consider prou greu i d'una indignitat total, el treball de centenars d'honrats militants de l'esquerra alternativa.
No era solament contra la meva persona i el llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) que es bastí la campanya rebentista de 1994. Ignasi Ribas, i també Gabriel Sevilla, Antoni M. Thomàs, Albert Saoner, Bernat Riutort, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaume Carbonero i Salvador Bastida el que el volien era, com ja he dit, barrar el pas a la memòria de l'esquerra revolucionària de les Illes, demonitzant els escriptors que haguessin escrit algun llibre al respecte. Es pensaven que ho aconseguiren escrivint calúmnies i mentides en contra nostra. S'erraren a les totes. De res no serviren els seus pamflets i brutors. Mai no s'havien publicat tants llibres explicant les claudicacions del PCE en temps de la transició. Quant a la seva actitud dogmàtica i sectària, quedaren retratats per sempre davant l'opinió pública i acumularen damunt les seves espatlles un desprestigi del qual difícilment es recuperaran.
L´atac d´aquells anys no era solament a la línia de flotació de les avantguardes polítiques de l´esquerra revolucionària; la "unió sagrada" entre els franquistes reciclats, el carrillisme neoestalinista i la socialdemocràcia espanyola, juntament amb els sectors burgesos de les nacions oprimides, provava de liquidar rels intel·lectuals, els sectors culturals que portaven la flama de la lluita per una autèntica cultura democràtico-socialista a l´estat espanyol i nacional-popular a les nacions oprimides (i en part ho aconseguí; recordem, a tall d´exemple, el silenciament d´Ovidi Montllor, la desaparició de l´escena cultural del llegat nacional-patriòtic de Salvador Espriu). Recordem com, a finals de la transició, l´embranzida cultural d´esquerra arreu de l´estat aconseguí, sortosament!, soterrar el barat espanyolisme pseudoandalús, bona part de la falsa cançó flamenca, la rància superstructura de la "cultura" del torero i pandereta. L´Espanya imperial-franquista de la Lola Flores, Paquita Rico, Sara Montiel i la Marisol cedia el pas davant l´embranzida i la recuperació, a Andalusia, de la memòria de Blas Infante i Federico García Lorca.
La "unió sagrada" dels oportunistes en la transició no enterrava solament la pràctica i la memòria històrica de l´assemblearisme d´aquells anys de lluita, l´experiència organitzativa consellista i anticapitalista de les avantguardes populars de l´estat i Catalunya; també, dèiem, liquidava els moviments culturals del tipus de la Nova Cançó o el Congrés de Cultura Catalana que havien posat entre l´espasa i la paret l’herència cultural del franquisme. En els anys vuitanta, amb la pujada del PSOE al poder, és a dir, la socialdemocràcia espanyolo-andalusista dels Felipe González-Alfonso Guerra, es procedí a ressuscitar el pansit folklorisme de l´"Espanya eterna" que quasi havia estat soterrada.
Malgrat que els vividors del romanço, els especialistes en la mentida i la mistificació, els professionals de la tergiversació dels fets històrics feren tot el possible per minimitzar la potent carga explosiva que significaven i signifiquen les aportacions de Xirinacs a la recuperació de la nostra memòria històrica, l´editor Manel Costa Pau, un incombustible de la lluita pel socialisme i per la independència, anava publicant els volums que ens mancaven: La traïció dels líders (II) (Llibres del Segle, Girona, 1994) i La traïció dels líders (III) (Llibres del Segle, Girona, 1997).
Lluís M. Xirinacs ens fornia uns estris d´investigació, unes armes per a la recuperació de la memòria de la transició, del paper dels partits del règim, d´extrema utilitat. Ben cert que bona part de l´actual fornada de revolucionaris i d´independentistes d´esquerra dels Països Catalans han pogut arribar a la militància activa, a un determinat grau d´organització i compromís, gràcies a l´esforç fet pel malaguanyat Lluís M. Xirinacs. El suïcidi de fa uns mesos confirma, a tots aquells i aquelles que el coneguérem, a les persones que des dels anys setanta seguíem l’evolució del seu compromís, com és de terrible i costós, fins arribar a la mort, el combat per servar la memòria col·lectiva de les lluites d´un poble contra la cort de corifeus, servils i mistificadors que ens envolta.
http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
http://www.nodo50.org/ixent/miquelopez.htm Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
http://www.ixent.org/reprefeixista.htm Memòria cronològica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)
http://www.ixent.org/postfranquista.htm Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
La Universitat de Lleida, l´Alternativa Estel i Edicions El Jonc: l´anàlisi de la transició (la restauració borbònica) en el llibre De l´esperança al desencís: la transició als Països Catalans (i II)
Per Miquel López Crespí, escriptor
Fonts valuoses sobre les primeres dècades de l’independentisme revolucionari català (i, en algun cas, sobre les dècades següents) són, entre d’altres: Orígens i desenvolupament del PSAN, 1969-1974, de Fermí Rubiralta (Barcelona, La Magrana, 1988); Per l’alliberament nacional i de classe (escrits de clandestinitat), de Josep Ferrer (Barcelona, Avançada, 1978); La lluita armada als Països Catalans: història del FAC, de Jordi Vera (Sant Boi de Llobregat, Edicions Lluita, 1985); De la Reforma a l’Estatut, de Josep Huguet (Barcelona, Avançada, 1979); "L’esquerra nacionalista, avui", monogràfic de la revista Quaderns d’alliberament, núm. 7 (febrer 1982); L’independentisme català (1979-1994), de David Bassa, Carles Benítez, Carles Castellanos i Raimon Soler (Barcelona, Llibres de l’Índex, 1995); Terra Lliure: 1979-1985, de Jaume Fernández i Calvet (Barcelona, El Llamp, 1986); Parla Terra Lliure: els documents de l’organització armada catalana, a cura de Carles Sastre (Lleida, El Jonc, 1999, amb segona edició el 2000); les sengles revistes Lluita del PSAN i del PSAN-P/IPC; les revistes La Falç, d’ECT, i La Nova Falç, de l’OSAN/IPC... No oblidem, tampoc, la rica deu d’informació que és Origen de la bandera independentista, del malaguanyat Joan Crexell (Barcelona, El Llamp, 1984). Materials, tots ells, de consulta imprescindible per a poder analitzar, amb coneixement de causa, la trista història de les renúncies i claudicacions de l´època de la restauració borbònica.
Vet aquí el nus de les traïdes de la transició: aconseguir, mitjançant la consolidació dels models de participació electoral sota el control de la banca i els grans mitjans de comunicació, acabar amb les mobilitzacions revolucionàries de la societat civil, el protagonisme de les plataformes de lluita, dels partits antisistema, del moviment independentista. I no solament es tractava de liquidar la memòria col·lectiva o de destruir grups, partits, sindicats, associacions no domesticades, sinó, i això era molt important, enterrar sota tones de ciment armat experiències culturals del tipus de la Nova Cançó, l´experiència i continguts del Congrés de Cultura Catalana dels anys 76-77 i munió d´activitats rupturistes semblants. I és contra aquesta manipulació que han exercit i exerceixen encara els corifeus de la mistificació que Edicions El Jonc ha publicat De l´esperança al desencís. La transició als Països Catalans, un recull de les aportacions fetes a la Universitat de Lleida per Josep Fontana, Miquel López Crespí, Josep Guia, Antonieta Jarne, Manel Lladonosa, Martí Marín, Bernat Muniesa, Fermí Rubiralta, Ramon Usall i Carles Sastre.
La recuperació de fets essencials de la transició, l´anàlisi del caramull de renúncies i claudicacions de l´esquerra oficial tal com han fet Carles Castellanos en l'imprescindible Reviure els dies. Records d´un temps silenciat (Pagès Editors, Lleida, 2003) o la trilogia de Lluís M. Xirinacs La traïció dels líders (Llibres del Segle) ha estat un treball prou difícil i complicat. A tall d´exemple i només per a palesar la punta de l´iceberg de com ha estat de complicat obrir escletxes en la murada de ciment armat que representava la versió oficial de la història de la restauració monàrquica, podria parlar de les campanyes rebentistes contra el meu llibre de memòries L´antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (Ciutat de Mallorca, El Tall Editorial, 1994).
Record com després de publicar aquell senzill llibre de memòria de la lluita antifranquista, el carrillisme neoestalinista ordí una brutal campanya de calúmnies, pamflets i tergiversacions en contra meva i en contra d´aquella obra. Al capdavant de la campanya rebentista hi eren antics dirigents del carrillisme illenc i sectors propers. Encara em costa entendre com Ignasi Ribas, per exemple, l'antic militant del carrillisme illenc (PCE), signà aquell tèrbol pamflet contra L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). No ens hauria d´estranyar. Els dirigents neoestalinsites procedeixen d'una vella tradició dogmàtica i de combat contra l'anarquisme i el socialisme entès com a poder dels treballadors (el POUM, el trotskisme...). Pensem en els Fets de Maig del 37 a Barcelona. Recordem les execucions de membres del POUM i de la CNT en temps de la guerra civil. Els casos més coneguts foren els assassinats d'Andreu Nin i de Camillo Berneri, per exemple. Una tradició de persecució i criminalització de l'esquerra revolucionària a la qual encara no han renunciat –no he vist mai un article seu denunciant aquests fets--, com es va comprovar amb el pamflet ple de mentides, calúmnies i tergiversacions que publicaren, sense cap mena de vergonya, el 28 d'abril de 1994 en un diari de Ciutat.
Com anava dient, a hores d'ara encara no m'explic l'origen de tanta ràbia i visceralitat contra l'esquerra revolucionària de les Illes. ¿O va ser precisament per això mateix, perquè ells en temps de la transició abandonaren tota idea de canvi social prosocialista, tota idea republicana, acceptant la reinstauració de la monarquia, que calia criminalitzar els partits que sí que defensàvem aquestes idees, cas de l'OEC, MCI, LCR, PSM o PSAN?
Quan llegia les brutors signades per Ignasi Ribas i els seus companys de campanya rebentista contra l'esquerra revolucionària no ho podia creure. A una Illa en la qual tots ens coneixem quasi com si fóssim de la família, els personatges abans esmentats s'atrevien a signar un pamflet on s'afirmava que els partits a l'esquerra del PCE i del carrillisme, és a dir, organitzacions marxistes i nacionalistes com MCI, OEC, LCR o el PSAN, només teníem com a funció, a les ordres del franquisme sociològic "i de vegades des del franquisme policíac, debilitar el Partit Comunista d'aleshores". Alhora que s'atrevien a signar aquestes calúmnies afegien, per a embrutar més la memòria dels antifeixistes de les Illes, que tots aquests partits només contribuïren a crear "confusionisme". I el combat abnegat de tants d'homes i dones només consistí en "declaracions de principis presumptament purs".
Mai no s'havia vist tanta ràbia i dogmàtica visceralitat contra uns coneguts militants esquerrans de les Illes! La brutor que signaven evidenciava a la vista de tothom que només acceptaven una aproximació a la història: la del PCE. Les altres aproximacions, els altres investigadors que no estiguessin al servei dels interessos sectaris del carrillisme, havien de ser perseguits i criminalitzats. Per als dogmàtics el pamflet que s'atreviren a publicar només tenia per funció desprestigiar els lluitadors antifranquistes que no fossin de la seva corda i, de rebot, justificar les seves particulars traïdes als principis esquerrans que, de boca enfora, deien defensar. Criminalitzant altres visions dels fets de la transició, amb totes les claudicacions de què foren responsables ells, la direcció del PCE aconseguia quedar com a aquella que realment sabia el que s'havia de fer.
Amb el pamflet publicat a Palma, aquells que conscientment o inconscientment donaven suport a la nefasta política del PCE (abandonament de la lluita per la República, Pactes de la Moncloa, acords amb el franquisme reciclat...) esdevenien botxins de la memòria històrica de l'esquerra alternativa de la nostra terra tot insultant el nom i els sacrificis de tants i tants abnegats combatents republicans. El pamflet que en contra nostra signaren Ignasi Ribas i afins embrutava i posava en qüestió no solament la meva feina política, sinó també, i això sí que ho consider prou greu i d'una indignitat total, el treball de centenars d'honrats militants de l'esquerra alternativa.
No era solament contra la meva persona i el llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) que es bastí la campanya rebentista de 1994. Ignasi Ribas, i també Gabriel Sevilla, Antoni M. Thomàs, Albert Saoner, Bernat Riutort, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaume Carbonero i Salvador Bastida el que el volien era, com ja he dit, barrar el pas a la memòria de l'esquerra revolucionària de les Illes, demonitzant els escriptors que haguessin escrit algun llibre al respecte. Es pensaven que ho aconseguiren escrivint calúmnies i mentides en contra nostra. S'erraren a les totes. De res no serviren els seus pamflets i brutors. Mai no s'havien publicat tants llibres explicant les claudicacions del PCE en temps de la transició. Quant a la seva actitud dogmàtica i sectària, quedaren retratats per sempre davant l'opinió pública i acumularen damunt les seves espatlles un desprestigi del qual difícilment es recuperaran.
L´atac d´aquells anys no era solament a la línia de flotació de les avantguardes polítiques de l´esquerra revolucionària; la "unió sagrada" entre els franquistes reciclats, el carrillisme neoestalinista i la socialdemocràcia espanyola, juntament amb els sectors burgesos de les nacions oprimides, provava de liquidar rels intel·lectuals, els sectors culturals que portaven la flama de la lluita per una autèntica cultura democràtico-socialista a l´estat espanyol i nacional-popular a les nacions oprimides (i en part ho aconseguí; recordem, a tall d´exemple, el silenciament d´Ovidi Montllor, la desaparició de l´escena cultural del llegat nacional-patriòtic de Salvador Espriu). Recordem com, a finals de la transició, l´embranzida cultural d´esquerra arreu de l´estat aconseguí, sortosament!, soterrar el barat espanyolisme pseudoandalús, bona part de la falsa cançó flamenca, la rància superstructura de la "cultura" del torero i pandereta. L´Espanya imperial-franquista de la Lola Flores, Paquita Rico, Sara Montiel i la Marisol cedia el pas davant l´embranzida i la recuperació, a Andalusia, de la memòria de Blas Infante i Federico García Lorca.
La "unió sagrada" dels oportunistes en la transició no enterrava solament la pràctica i la memòria històrica de l´assemblearisme d´aquells anys de lluita, l´experiència organitzativa consellista i anticapitalista de les avantguardes populars de l´estat i Catalunya; també, dèiem, liquidava els moviments culturals del tipus de la Nova Cançó o el Congrés de Cultura Catalana que havien posat entre l´espasa i la paret l’herència cultural del franquisme. En els anys vuitanta, amb la pujada del PSOE al poder, és a dir, la socialdemocràcia espanyolo-andalusista dels Felipe González-Alfonso Guerra, es procedí a ressuscitar el pansit folklorisme de l´"Espanya eterna" que quasi havia estat soterrada.
Malgrat que els vividors del romanço, els especialistes en la mentida i la mistificació, els professionals de la tergiversació dels fets històrics feren tot el possible per minimitzar la potent carga explosiva que significaven i signifiquen les aportacions de Xirinacs a la recuperació de la nostra memòria històrica, l´editor Manel Costa Pau, un incombustible de la lluita pel socialisme i per la independència, anava publicant els volums que ens mancaven: La traïció dels líders (II) (Llibres del Segle, Girona, 1994) i La traïció dels líders (III) (Llibres del Segle, Girona, 1997).
Lluís M. Xirinacs ens fornia uns estris d´investigació, unes armes per a la recuperació de la memòria de la transició, del paper dels partits del règim, d´extrema utilitat. Ben cert que bona part de l´actual fornada de revolucionaris i d´independentistes d´esquerra dels Països Catalans han pogut arribar a la militància activa, a un determinat grau d´organització i compromís, gràcies a l´esforç fet pel malaguanyat Lluís M. Xirinacs. El suïcidi de fa uns mesos confirma, a tots aquells i aquelles que el coneguérem, a les persones que des dels anys setanta seguíem l’evolució del seu compromís, com és de terrible i costós, fins arribar a la mort, el combat per servar la memòria col·lectiva de les lluites d´un poble contra la cort de corifeus, servils i mistificadors que ens envolta.
http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
http://www.nodo50.org/ixent/miquelopez.htm Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
http://www.ixent.org/reprefeixista.htm Memòria cronològica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)
http://www.ixent.org/postfranquista.htm Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
Suscribirse a:
Entradas (Atom)