Samuel Beckett, James Joyce, William Butler Yeats, George Bernard Shaw, Oscar Wilde, Jonathan Swift, Sean O'Casey, Brendan Behan, Liam O'Flaherty...
Novel·la, poesia i teatre en la lluita per la llibertat d'Irlanda (i II)
Per Miquel López Crespí , escriptor
En relació amb els autors nascuts a Irlanda es pot parlar igualment de James Joyce, però... ¿quin escriptor, quina persona mínimament formada no ha llegit multitud d'estudis referents a la importància històrica de la seva obra, de les seves aportacions a la cultura universal? James Joyce el coneixem de molt jovenets, en aquells anys seixanta d'intensa formació cultural i política. Posteriorment, a començaments dels anys setanta, quan publicam el recull de narracions A preu fet (Palma de Mallorca, Editorial Turmeda, 1973) i La guerra just acaba de començar (Palma de Mallorca, Editoral Turmeda, 1974), obres com Desterrados, Gente de Dublín, Dedalus, Ulises o La velada de Finnegan -que coneixíem en traducció espanyola- fan que mai més puguem escriure com abans d'haver llegit aquesta mena de narrativa. Però cap a mitjans dels seixanta llegim Joyce o anam a veure les primeres obres de Samuel Beckett més que com a autors "irlandesos", com a intel·lectuals en certa manera inclassificables, qui sap si com a "apàtrides". Sabem que Samuel Beckett s'ha jugat la vida lluitant contra els nazis en temps de l'ocupació alemanya de França. Però en aquelles inicials lectures adolescents no hi trobam gaire relació entre la seva obra, el renaixement cultural irlandès i molt manco amb la lluita activa per la independència. Amb James Joyce ens passà quelcom de semblant. Malgrat la seva relació conflictiva amb el catolicisme regnant a la Irlanda d'aleshores, els seus problemes com a persona i com a creador, les preocupacions que té com a escriptor, no seran mai semblants a les que tenen els intel·lectuals que malden per anar bastint una obra podríem dir nacional-popular com serà el cas de Sean O'Casey, Liam O'Flaherty o Brendan Behan, per posar uns exemples.
La lectura que als vint anys fem d'Ulisses, per parlar de l'obra més famosa de James Joyce, és una lectura més que res "literària". Ens preocupa més que res poder anar assimilant unes tècniques, el monòleg interior, aquella mena d'experimentació contínua que sabem que han condicionat tota la literatura mundial d'ençà la seva publicació. La lluita literària de Joyce, hereu de la millor tradició narrativa europea, va en el camí de rompre precisament la tradició narrativa del XIX, l'herència del romanticisme i del naturalisme o des d'una altra perspectiva, el pur psicologisme proustià. I certament que ho aconsegueix! Res ja no serà igual dins de la literatura mundial després de la publicació d'Ulisses! Un altre escriptor irlandès que ens interessa aleshores és, sense cap dubte, George Bernard Shaw. Un intel·lectual preocupat en tot moment per la situació de les classes populars i que milita activament en la Fabian Society atacant les injustícies de les classes dominants britàniques i les de tot el món. Shaw fa servir la novel·la per a exposar les seves concepcions d'un tipus especial de socialisme cristià i les misèries produïdes per la societat de classes. Entre 1884 i 1888 publica obres que es poden emmarcar dins d'aquesta línia. Concretament -i citam per les traduccions espanyoles que empràvem- Inmadurez, El nudo irracional, La profesión de Cashel Byron, Amor entre artistas i Un socialista no social.
Però és en el teatre on Shaw empra a fons totes les seves potencialitats creadores per a fustigar sense descans les hipocresies i injustícies de la societat victoriana. La misèria en que viu la classe obrera anglesa i irlandesa, el problema de l'habitatge a la seva època, l'explotació a la qual eren sotmeses les famílies treballadores per part de propietaris sense escrúpols, és descrita de forma magistral en Casas de viudos (1885). És el començament d'una important producció teatral sempre en la línia de denúncia de la injusta situació d'explotació en què viuen els treballadors i treballadores. El problema de la prostitució es posat en escena en l'obra La profesión de Mrs. Warren (1894); l'atac a les guerres imperialistes i la "falsa glòria" a què criden al poble les classes dominants britàniques el trobam en Las armas y el hombre (1894); el paper de la dona en la societat contemporània es descrit en Cándida (1894).
Tots aquests autors nascuts a Irlanda formen part, al costat de la nostra herència cultural catalana o les influències castellanes i mundials, de la nostra formació humana, literària i política.
Però al costat indiscutible d'aquesta influència, hi ha uns escriptors irlandesos poc coneguts, quan no silenciats i marginats, els que ens interessen especialment. I ens interessen especialment perquè a Catalunya i l'estat espanyol estam immersos en una lluita activa contra el feixisme i l'imperialisme espanyol dominants. De joves cercam exemples que siguin un equivalent dels nostres Gabriel Alomar, Andreu Nin, Rosselló-Pòrcel, Salvador Espriu, Salvat-Papasseit, Joan Fuster... Cercam autors d'una accentuada línia nacional-popular, intel·lectuals de ferm compromís amb la llengua i la cultura de les nacions oprimides per l'imperialisme, homes i dones compromesos amb les organitzacions que lluiten activament, fins i tot amb les armes a la mà, contra l'opressió nacional i social dels pobles.
En el cas del poble irlandès, la generació posterior als Shaw i als Joyce ens forneix d'alguns exemples remarcables. Som a mitjans dels anys seixanta. I així com és molt fàcil trobar obres d'Oscar Wilde i George Bernard Shaw, és complicadíssim, avui dia encara ho és!, saber de la vida i de l'obra de Liam O'Flaherty, Sean O'Casey o Brendan Behan. I això que són els autors compromesos més coneguts! Jovenets de vint anys, ja ens adonam de la "selectivitat" cultural que els promotors dels cànons literaris van establint en els àmbits europeu i mundial. Des de París a Londres, en els més sofisticats teatres de Milà o Berlín, pots trobar constantment reestrenes d'obres d'Oscar Wilde o de Bernard Shaw... La importància d'anomenar-se Ernest és representa normalment al Madrid feixista de la postguerra, a la Lisboa salazarista o l'Atenes dels coronels. James Joyce i Samuel Beckett formen part de la cultura universal. Bredan Behan és un marginat.
A mitjans dels anys seixanta ens demanàvem què fer per trobar notícia de Liam O'Flaherty. A poc a poc descobrim "un altre món" de la cultura irlandesa. Escriptors completament lligats a la lluita pel deslliurament nacional i social d'Irlanda. O'Flaherty és el típic autor autodidacte que per a provar de sobreviure ha de fer d'estibador, d'empleat, d'obrer, de drapaire, de miner... En la guerra civil de 1919-1921 lluita a les files dels Irish Republicans fins que és obligat a radicar-se a Anglaterra. Tota la seva obra narrativa va estretament lligada a la història i a la lluita per l'alliberament d'Irlanda. Entre aquestes obres cabdals del renaixement cultural irlandès, expressió de la generació que ha lluitat i lluita activament contra les conseqüències de la colonització britànica, podem destacar la novel·la Thy Neighbour's Wife (1924) i The Informer (El delator) (1925). Posteriorment publica Mr. Gilhooley (1926), The Assassin (1929), The House of Gold (1931), The Puritan (1933), The Martyr (1937) i Famine. També edita una col·lecció de contes amb el títol Short Stories of Liam O'Flaherty (1937), dos llibres autobiogràfics titulats respectivament Two Years(1930) i Shame the Devil (1934). La novel·la Insurrection és de l'any 1950.
Com explica Jordi Arbonès en el pròleg a la novel·la de Liam O'Flaherty El Delator, el compromís de l'escriptor, com en el cas ben idèntic de Bredan Behan, porta l'autor que comentam als límits més extrems de la pobresa personal i de la marginalitat cultural. Sovint va ser Bernard Shaw qui encapçalà les campanyes de recollida de diners per a ajudar a sobreviure el combatiu intel·lectual irlandès. O'Flaherty publicà nombroses obres en vida, però normalment eren silenciades pel món cultural oficial del moment. Lluny de qualsevol moda literària, exclòs dels cercles de Dublín i de Londres on es "consagraven" els autors, anava fent la seva obra enmig de la indiferència general. Una obra, la d'aquest autor, que no agradava ni a les classes dominants angleses ni tampoc acaba de satisfer la burgesia irlandesa ni les classes mitjanes del país que, influïdes pel catolicisme militant que practiquen, no s'acabaven d'identificar amb la Irlanda popular descrita en les obres d'O'Flaherty. Com explica Jordi Arbonès: "Car O'Flaherty, per damunt o per davall de les lluites socials o patriòtiques, ha pretès d'oferir [amb El Delator] un aiguafort, amb un ambient sòrdid i miserable com a rerefons, en el qual els irlandesos apareixen despullats de tota qualitat idealitzada. Diríeu que en una època en què els separatistes havien aconseguit de crear el mite heroic d'Irlanda, O'Flaherty s'imposa el deure de desmitificar els irlandesos. Per a ell, Irlanda és 'les muntanyes i les extenses planes ondulants i els congosts rocosos i els rius calmosos' del sud, però també és el districte dels barris baixos de Dublín, amb els seus bordells, 'la brutícia, el crim, dones belles, idealismes brillants en cellers humits, sants famolencs a les mansardes, els exemples més esgarrifosos de la depravació i el vici, tot frec a frec, en aquell fètid pantà de la riba septentrional del Liffey'. I al costat dels irlandesos més respectables -obrers , comerciants- també hi viuen els més miserables -meuques, criminals, els marginats de la societat-. I amb els marginats es barregen els revolucionaris, marginats ells també per llur idealisme".
Una societat, la descrita per O'Flaherty, que no agrada ni al món cultural britànic amb tot el seu exèrcit de servils ni a les noves classes dirigents irlandeses, controlades pel poder quasi absolut del clergat catòlic.
A mitjans dels seixanta poguérem conèixer bona part de l'obra teatral de Sean O'Casey i de Brendan Behan mitjançant aquella revista imprescindible que va ser Primer Acto. El teatre català clàssic i d'avantguarda, les experimentacions revolucionàries que es feien a l'estat espanyol i la resta del món hi trobaven la notícia, l'anàlisi, l'edició de l'obra impossible de trobar en el món editorial "normal". Diem "normal" a la anormalitat feixista dels anys seixanta. El número 80 de Primer Acto (1966) publicava la traducció de Bedtime Story i el crític teatral Renzo Casali analitzava aquest muntatge, titulat, en la traducció espanyola Cuento para la hora de acostarse. Potser encara és per escriure la història de la relació del teatre irlandès de Behan i d'O'Casey amb la lluita del poble irlandès. Behan va militar activament en l'Exèrcit Republicà Irlandès, l'IRA, i va patir quatre anys de presó pel seu compromís directe amb la lluita armada. Sean O'Casey dedicà igualment bona part de la seva obra teatral a reflectir la lluita del seu poble. No fa gaire la col·lecció de teatre Skene on té un paper essencial Alfonso Sastre ha publicat dues obres bàsiques d'aquest autor irlandès. Les obres, Rosas rojas para mí i La sombra de un hombre armado hi són servides en versions del mateix Alfonso Sastre.
Però parlàvem de la revista Primer Acto i del paper de José Monleón, J. A. Ezcurra i Ricard Salvat en el coneixement del teatre nacional-popular irlandès i de l'avantguarda catalana, espanyola i mundial d'aquells anys. El número 81 de Primer Acto era dedicat enaprofundir l'obra de Brendan Behan amb estudis de José Monleón, "Brendan Behan y Joan Littlwood"; "Un teatro para el pueblo", de Joan Littelwood; "Continuación de la tradición dramática irlandesa: los Behan" de F. Lorda Alaiz i "En la muerte del escritor" de W. R. Rogers. Al costat de tots aquells treballs la revista publicava el text complet de El rehén.
Són precisament aquestes obres, El rehén de Behan, Rosas rojas para mí d'O'Casey i El delator de Liam O'Flaherty les que, conjuntament amb alguns poemes de Yeats o la famosa Balada de la presó de Reading d'Oscar Wilde, portam dins la maleta en les nostres visites a Irlanda a finals dels anys seixanta. Els tres autors, i més que res, les peces teatrals de Behan i O'Casey es poden inscriure, amb les seves especifitats particulars, en tota aquella embranzida del teatre polític i revolucionari que encapçalen Brecht i la línia d'"intervenció" que aleshores escrivia Peter Weiss.
Bredan Behan és el continuador, per l'"esquerra" -molt a l'esquerra!- del teatre fabià d'un Bernard Shaw i del mateix O'Casey. Un home que procedeix directament, com a militant de l'IRA, de les fileres de la lluita per la independència d'Irlanda. Les experiències de presó de Behan es poden trobar en la seva narrativa, concretament en el llibre Borstal Boy (hi ha una traducció francesa a Galimard, 1960, titulada Un peuble partisan). En Borstal Boy Behan ens descriu els anys de presoner a mans de les forces repressives britàniques. Francisco Lorda Alaiz en l'article "Continuación de la tradición dramática irlandesa: los Behan" ens recorda les circumstàncies de la detenció de l'escriptor. Diu el comentarista: "En 1939, Brendan Behan desembarca en Liverpool con una maleta llena de explosivos. Sinn-feiner, como su abuelo, su padre y la mayor parte de los miembros de su familia, pertenece ya, a pesar de su extremada juventud -dieciseis años-, al IRA -el Ejército Republicano Irlandés-, y tiene la misión de hacer saltar los astilleros de la Marina. Apenas depositado su equipaje en su habitación del hotel, cae en manos de la Policia, se le conduce sin miramiento alguno a la Comisaria y se le arroja sobre la marcha al interior de una celda hedionda de la cárcel de Welton, donde los guardas se encargan de enterarle de la opinión que les merecen esos 'cerdos de irlandeses', en general i esa 'basura de terroristas del IRA' en particular".
Algunes obres de Behan, concretament Borstal Boy, ens situen davant un escriptor de vena, un autor que també destaca, i molt!, en la narrativa. Alguns estudiosos volen situar solament Brendan Behan en el marc concret del teatre irlandès contemporani. Però la seva narrativa memorialística ho desmenteix de forma rotunda.
La narrativa de Brendan Behan es pot inscriure sense cap dubte entre el millor de la literatura que van produir tants "clàssics" revolucionaris després d'haver patit, o precisament per haver patit a fons, les urpades de la repressió de les classes dominants del moment. L'escriptor que pot superar l'horror dels murs, els barrots de la presó, la tortura física i psíquica dels anys d'internament forçat; l'autor que pot escriure malgrat la soledat, la incomunicació, lluitant contra la censura de llibres i de diaris, enfrontant-se cada dia a l'aïllament, la impossibilitat de rebre la visita d'amics, familiars i companys; aquell home o dona que, amb el seu esperit de lluita per la llibertat aconsegueix no ser vençut per l'enemic, aquell és de veritat un creador de debò capaç, com Brendan Behan, com tants d'altres com ell, d'aportar el millor del seu esperit de resistent a la causa de l'alliberament nacional i social del seu país, de tota la humanitat.
Llegint l'obra de Brendan Behan hom recorda, amb les diferències de rigor, llibres cabdals, aportacions importantíssimes a la història cultural i política dels pobles. Pens ara mateix en la feina, els escrits essencials d'Antonio Gramsci dins les presons mussolinianes. Qui no recorda els famosos Quaderns de la presó, obra cabdal del gran dirigent comunista italià? O Les cartes de la presó de Rosa Luxemburg?
Quan hi reflexiones, quan analitzes a fons la narrativa de la presó de Brendan Behan, t'adones de les similituds amb tantes obres dels clàssics empresonats i torturats per les forces de la reacció pertot el món. Molts d'aquests llibres són els que han anat formant -o deformant, dirien els reaccionaris!- la nostra consciencia militant. Si miram endarrere ens trobarem amb l'experiència que va significar la lectura d'alguns poemes de Quevedo escrits en circumstàncies semblants, obres de Miguel Hernández escrites en els anys del seu captiveri, la famosa balada d'Oscar Wilde escrita a la presó de Reading... Els exemples podrien multiplicar-se fins a l'infinit. Qui no té en ment les Memòries d'un revolucionari de Kropotkin, llibre editat a Londres l'any 1887? Memòries d'un revolucionari tenia per títol original A les presons russes i franceses. La primera edició de l'any 1887 va ser comprada íntegrament per la policia política tsarista per ordres expresses del tsar. El llibre de Kropotkin, editat en espanyol a començaments dels anys setanta per l'editorial ZYX, ens ajudà a conèixer i aprofundir en la Rússia d'abans de la Revolució Soviètica, en les condicions d'opressió de les nacions de l'Imperi rus, en les tortures i vexacions a què eren sotmesos els revolucionaris de totes les nacions oprimides pel tsarisme.
Una obra, la de Brendan Behan, molt semblant a les memòries del gran revolucionari alemany Ernst Toller, un dels caps de la insurrecció consellista de 1919, fundador i dirigent de la República Alemanya dels Consells de Treballadors, Pagesos i Soldats. Recentment Edicions de 1984 de Barcelona ha editat l'obra de Toller Una joventut a Alemanya (Barcelona, Edicions de 1984, 2001). Una joventut a Alemanya ens confirma novament tot el que anam dient sobre la narrativa memorialística dels intel·lectuals que han fet del compromís amb el deslliurament del seu poble objectiu d'una vida de lluita i sovint de grans sacrificis.
Recordem al respecte llibres com El Vertigo (Barcelona, Editorial Noguer, 1974) de la revolucionària Ievguénia Semiónovna Ginzburg, acusada per l'estalinisme d'idees trotskistes i presonera des de l'any 1937 fins a 1957 a les presons i els camps de concentració dels usurpadors i enterradores de les idees socialistes d'octubre. El material d'Eva Forest titulat Eva Forest: diario y cartas desde la cárcel (París, Édicions des femmes, 1975) o el llibre de Manuel Cruells, Escrits a la presó de Barcelona (1944-1945) (Barcelona, Galba Edicions, 1977), que ens informa amb tota mena de detalls de com era la vida a les presons feixistes de Barcelona a mitjans dels anys quaranta, són exemples molt semblants al de Behan.
Bredan Behan era a finals dels anys seixanta i començaments dels setanta -i és ara mateix!- l'exemple d'intel·lectual compromès. Pintor de parets i mariner, militant de l'IRA, detingut durant quatre anys a les presons britàniques, narrador clàssic a l'alçada dels millors memorialistes del món, autor teatral per excel·lència, va saber portar a la literatura les lluites del poble irlandès i la seva experiència personal en el combat contra l'opressor. Obres teatrals com The quare felow i posteriorment The hostage porten a l'escena tota la càrrega subversiva que tenia i té el món vital de Brendan Behan. Obres escrites en una línia que combina, sense ser-ne cap deixeble ni imitador, el millor de Bertolt Brecht i, també, mercès al tarannà especial de l'autor, a la commedia dell'arte italiana. Peces que porten a l'escenari històries verídiques de la resistència, de la vida quotidiana d'un poble oprimit, fent del teatre una esmoladíssima eina de lluita i de desvetllament nacional i social. Com deia Francisco Lorda Alaiz en "Continuación de la tradición dramática irlandes: los Behan": "Brendan Behan parte de una realidad cruda y su quehacer básico consiste en reproducirla con toda su crudeza, y, aunque de cuando en cuando, se salga por la tangente de la extravagancia, que, de todos modos, no acaba de ser gratuita, el humor y la sátira brotan muy naturalmente de los propios personajes y de su circunstancia, y no son una superestructura artificiosa impuesta por la intención del autor sin mirar demasiado si viene a cuento o no. Se trata, en resumen, de un realismo no menos estricto que el de una Selagh Delaney, un Wesker o un Willis Hall, ni de función social menos intensa que el de éstos, pero de una calidad peculiar que confiere a ese realismo una dimensión próxima a lo que podría calificarse de comedia satírica".
http://mallorcaweb.net/lopezcrespi/index.htm Web de l´escriptor Miquel López Crespí