Narrativa breu a les Illes Balears (Editorial Moll): Llorenç Villalonga, Miquel López Crespí, Jaume Vidal Alcover, Salvador Galmés, Miquel Àngel Riera, Baltasar Porcel, Antoni Serra, Gabriel Janer Manila, Antònia Vicens, Antoni Marí, Maria Antònia Oliver, Biel Mesquida, Carme Riera, Pau Faner, Miquel Mestre, Ponç Pons, Gabriel Galnés i Neus Canyelles.
Selecció i propostes didàctiques de Francesc Vernet.
Introducció i notícia dels autors a càrrec de Bartomeu Carrió.
Aquesta antologia de relats constitueix una mostra molt representativa de la narrativa breu a les nostres Illes des de principis del segle XX fins a l’actualitat, i permet observar l’evolució de la nostra literatura des del modernisme, passant pel boom dels anys 70, fins a les manifestacions actuals dels autors més joves.
El llibre es complementa amb una breu introducció a càrrec de Bartomeu Carrió i unes propostes didàctiques de Francesc Vernet. (Editorial Moll)
El boom narratiu de les Illes. La generació dels 70. Antoni Serra, Gabriel Janer, Antònia Vicens, Maria Antònia Oliver, Biel Mesquida, Carme Riera, Pau Faner i Miquel López Crespí.
Entre 1968 i 1980 es produeix l’anomenat boom de la narrativa illenca, tant pel que fa a la publicació de llibres (9 cada any) com pels premis que guanyen els autors. És una generació d’escriptors influïts per les revoltes de maig del 69 a París: tenen esperit rebel, de ruptura. D’altra banda, volen viure de la literatura: fan periodisme, es presenten a premis literaris a les Illes i a Barcelona. Es diferencien de la generació de postguerra pel fet que són escriptors que, sovint, només es dediquen a la narrativa. A la generació anterior, la majoria eren poetes (Vidal Alcover, Riera, Blai Bonet...). Solen ser escriptors prolífics: publiquen molts llibres de narracions i començaren a escriure joves, devers els vint anys.
Els temes més freqüents d’aquesta narrativa són:
a) els canvis socials provocats pel turisme: la burgesia substitueix l’aristocràcia i la societat rural canvia. La Mallorca de l’antic règim a la fi desapareix. Arriben onades d’immigració que no seran integrades.
b) això provoca, també, una crisi de valors, religiosa, un trencament generacional accentuat i canvis de costums sexuals.
c) la guerra civil des de la perspectiva dels vençuts, les atrocitats dels feixistes.
d) La mitificació de paisatges locals: l’Andratx de Baltasar Porcel o el Manacor de Maria Antònia Oliver.
e) El rebel que s’enfronta violentament al món que l’envolta i fracassa. Aquest xoc entre l´individu i la societat està basat en l’existencialisme.
f) La influència de la narrativa llatinoamericana: el realisme màgic. S’arriba a dir que els illencs són els sud-americans de la literatura catalana.
Després de la mort del dictador, el general Franco, el nou panorama polític va canviar la concepció de la literatura: es va acabar la censura i, també, la literatura per aconseguir objectius polítics. Molts d’aquests escriptors, en esgotar els temes de crítica i de protesta, després de veure que no poden canviar la societat amb la literatura, han evolucionat cap a altres camins: l’experimentació textual (Antònia Vicens, Biel Mesquida), la prosa poètica (Gabriel Janer), la novel·la de gènere (Antoni Serra) o la novel·la històrica (Carme Riera). Un cas diferent seria el de Miquel López Crespí, que fa una crítica de les renúncies de la transició a la democràcia.
A més dels seleccionats per a l’antologia, també han escrit narrativa breu altres escriptors d’aquesta generació com Guillem Frontera, Llorenç Capellà, Miquel Ferrà, Valentí Puig i Xesca Ensenyat.
Narrativa Breu a les Illes Balears (Editorial Moll, Ciutat de Mallorca, 2006)
Llorenç Villalonga, Jaume Vidal Alcover, Miquel López Crespí, Miquel Àngel Riera, Baltasar Porcel, Gabriel Janer Manila, Antònia Vicens, Antoni Marí, Antoni Serra, Maria Antònia Oliver, Biel Mesquida, Carme Riera, Pau Faner, Miquel Mestre, Ponç Pons, Gabriel Galmés, Neus Canyelles i Salvador Galmés.
Un recorregut interessant per la narrativa breu a les nostres illes
Per Josep Antoni Calvo i Femenies, professor de l´IES Marratxí
Un dels principals problemes que afecten els professors de llengua dels nostres instituts és la qüestió de les lectures. De vegades, es recomanen llibres que avorreixen els alumnes perquè no es tenen en compte les seves inquietuds. En altres ocasions, s´agafen llibres, gairebé a l´atzar, d´entre les que ofereixen les mateixes editorials que fan els llibres de text, simplement, perquè aquestes regalen diccionaris o CDs interactius que gairebé no es mira ningú. A més a més, a les nostres contrades hi ha tendència a ignorar els propis autors, com si no fossin prou bons, a favor d´unes obretes d´autors que generen llibres suposadament juvenils que poc o gens tenen a veure amb la literatura mínimament seriosa, cosa que, sovint, els vacuna en contra de la lectura per a la resta de la seva vida.
Tanta sort, però, que de vegades apareixen al mercat llibres que són una glopadeta d´aire fresc. Em referesc al llibre Narrativa breu a les Illes Balears (Editorial Moll, 2006) a cura de Francesc Vernet. Aquest volum ens ofereix un tast d´alguns dels nostres narradors illencs. Les narracions breus que ens ofereixen són dels autors següents: Salvador Galmés, Llorenç Villalonga, Jaume Vidal Alcover, Miquel Àngel Riera, Antoni Serra, Baltasar Porcel, Gabriel Janer Manila, Antònia Vicens, Antoni Marí, Maria Antònia Oliver, Miquel López Crespí, Biel Mesquida, Carme Riera, Pau Faner, Miquel Mestre, Ponç Pons, Gabriel Galmés i Neus Canyelles. Tots ells, d´estils molt diferents, són presentats abans de la narració amb una nota biogràfica breu, on s´ofereixen algunes dades bàsiques i algunes pinzellades sobre les característiques de cada autor. El llibre compta amb una introducció a càrrec de Bartomeu Carrió que es divideix en quatre apartats: 1. Els precedents: costumisme, modernisme i entreguerres. Salvador Galmés i Llorenç Villalonga; 2. La postguerra. La generació dels 50. Jaume Vidal Alcover, Miquel Àngel Riera i Baltasar Porcel; 3. El boom narratiu a les illes. La generació dels 70. Antoni Serra, Gabriel Janer, Miquel López Crespí, Antònia Vicens, Maria Antònia Oliver, Biel Mesquida, Carme Riera i Pau Faner; 4. Els anys 80 i 90. Antoni Marí, Miquel Mestre, Ponç Pons, Gabriel Galmés i Neus Canyelles.
Cal afegir que el llibre es complementa amb unes propostes didàctiques de Francesc Vernet per a cadascun dels contes; a més a més, el llibre també inclou un glossari de tècniques narratives (molt clar i entenedor per a alumnes d´ESO) on s´expliquen, a grans trets, les diferents tècniques: el punt de vista narratiu (primera o tercera persona), l´estil (directe, indirecte o indirecte lliure), el temps literari (lineal, retrospectiu o acronològic), el to narratiu (irònic, dramàtic o líric) i el desenllanç (obert o tancat).
Un dels valors d´aquest llibre (que jo recomanaria per a quart d´ESO) és la possibilitat que tenen els alumnes s´assaborir estils molt diferents d´autors nostres dels quals, és probable, que no n´hagin sentit parlar mai. A banda d´això, si teniu en compte que les narracions són breus, es pot optar, si ens interessa, per fer la lectura d´alguns contes a classe, per tal de comentar-los amb l´alumnat. Evidentment, entre les narracions que ens ofereix el llibre, els nostres alumnes en trobaran qualcuna que, potser, els interessarà. És possible que, més endavant, siguin els alumnes mateixos que voldran conèixer més a fons els nostres narradors i no els relacionaran només, com ha passat qualque pic, amb la placa d´un carrer o amb el nom d´un centre educatiu.
Narrativa breu a les Illes Balears a cura de Francesc Vernet. Selecció i propostes didàctiques de Francesc Vernet. Introducció i notícia dels autors a càrrec de Bartomeu Carrió. Col·lecció Sol Alt, 12. Editorial Moll. Mallorca, 2006. 10 euros.
sábado, 29 de noviembre de 2008
miércoles, 26 de noviembre de 2008
Sa Pobla (Mallorca): Miquel López Crespí i Alexandre Ballester
Sa Pobla i l'ofici d'escriptor: Miquel López Crespí
Per Alexandre Ballester, escriptor
Sempre he pensat que, les relacions afectives, mai no han d'enterbolir el judici crític a l'hora de valorar l'obra literària d'un amic.
De Miquel López Crespí he llegit poemes, narracions curtes, textos teatrals, novelles, articles periodístics amb intermitent atenció.
Miquel López Crespí ha escrit i escriu amb la dedicació a escriure i la força que tenien, amb afany vitalista i comunicatiu, els escriptors de copiosa producció del segle passat i començament del present. Vull dir que, aquells autors romàntics, revolucionaris, idealistes, bohemis, havien la imperiositat d'expressar, en pàgines vibrants, el que sentien, el que pensaven i el que imaginaven, en el curt termini d'una vida marcada per una previsible i jovenívola mort.
Compte. Crec que la comparació és, a la vegada, justa i imperfecta. Justa per l'incansable ritme de producció de Miquel López Crespí. No conec altre autor actual tan prolífic com ell. I, és imperfecta perquè Miquel López Crespí no pateix, que jo sàpiga, cap simptomatologia patològica imminent ni, molt manco, porta una vida disbauxada al vell costum d'aquells escriptors "maldits" que cremaren la seva vida amb suïcida consciència. Ell, Miquel López Crespí, no té presses biològiques, com aquells altres, per escriure. És el doll incontenible d'idees i de sentiments que, gairebé "obliguen" Miquel López Crespí a escriure amb apassionada i perseverant dedicació.
Miquel López Crespí es un cas virtuós de la literatura. Pocs són els autors que, com ell, han envestit amb èxit evident, gèneres tan distints i tan significatius, en el rigor de la creativitat com el teatre, la novella i la poesia. I, haver assolit, com López Crespí, i no és broma, de dotzenes i dotzenes de premis literaris d'arreu de la geografia idiomàtica catalana i, amb les seves traduccions, a nombrosos països de l'estranger.
És, López Crespí, un monstre del treball quotidià de l'escriptura, un escriptor que ha deixat i deixarà petjada en la cultura catalana. Impacient i constant, infatigable enamorat de l'escriptura quan l'escriptura és, i ha d'ésser, expressió personal de les fantasies o dels testimoniatges.
He llegit i llegit pàgines de Miquel López Crespí i, com és normal, unes obres m'agraden més que altres (aquest és un problema que afecta a tots els autors). A més, hi ha el component receptiu del lector. La predisposició intellectual, emocional, al moment de la lectura. El condicionament apreciatiu de lectures anteriors del mateix autor. I, altres factors prou subjectius.
I, tal vegada, influeix en la meva personal apreciació de l'obra de Miquel López Crespí, el fet d'haver conegut, a sa Pobla estant, els pares i l'oncle d'en Miquel. Amb en Paulino, el pare d'en Miquel, per una relació comercial i amistosa, amb el meu pare, vaig tenir, malgrat les diferències d'edat entre en Paulino i jo, una senzilla i gratificant amistat i llargues converses. Per això crec que la significació política d'en Paulino, home sec com un quixot, sincer i emotiu, castigat pel règim franquista per haver defensat la llibertat, ell, en Paulino volent i sense voler, va influir en l'estructura ideològica, afectiva i temàtica d'un nen que, amb els anys, havia d'èsser l'escriptor Miquel López Crespí de dilatada, important i compromesa realització literària.
Sí. Anys i anys després, aquell nen amb pantalons curts, ulleres i mirada inquisitiva que, més d'una vegada jo vaig veure al taller de pintura del seu pare, es va transformar amb el fecund Miquel López Crespí que, ara, coneixem.
Hi ha més arrels ocultes i poderoses, en el cas vocacional de López Crespí. Per part de la seva mare, d'honorable família poblera, un oncle avi de López Crespí, el senyor Miquel Crespí "Verdera", fou batle de sa Pobla i polític destacat. Però tot això ja és història. Història familiar que, per a cada persona, és la més important, la que més li toca el viu i més la condiciona. La història de la família és la història que ens dóna un paper a l'actualitat.
Jo no més, o molt poc més, vull dir que, en tot autor interessant hi ha unes coordenades vivencials, una trama biogràfica que, en la intensitat de cada cas, el fan distint, diferent dels altres. El fan un autor únic. I, amb altres valoracions purament literàries, el fan un Miquel López Crespí que, rebel, càustic i dolç, mestre de la paraula, retreu les fuetades d'un passat immediat a molts dels seus arguments.
http://mallorcaweb.net/lopezcrespi/index.htm Web de l´escriptor Miquel López Crespí
http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Per Alexandre Ballester, escriptor
Sempre he pensat que, les relacions afectives, mai no han d'enterbolir el judici crític a l'hora de valorar l'obra literària d'un amic.
De Miquel López Crespí he llegit poemes, narracions curtes, textos teatrals, novelles, articles periodístics amb intermitent atenció.
Miquel López Crespí ha escrit i escriu amb la dedicació a escriure i la força que tenien, amb afany vitalista i comunicatiu, els escriptors de copiosa producció del segle passat i començament del present. Vull dir que, aquells autors romàntics, revolucionaris, idealistes, bohemis, havien la imperiositat d'expressar, en pàgines vibrants, el que sentien, el que pensaven i el que imaginaven, en el curt termini d'una vida marcada per una previsible i jovenívola mort.
Compte. Crec que la comparació és, a la vegada, justa i imperfecta. Justa per l'incansable ritme de producció de Miquel López Crespí. No conec altre autor actual tan prolífic com ell. I, és imperfecta perquè Miquel López Crespí no pateix, que jo sàpiga, cap simptomatologia patològica imminent ni, molt manco, porta una vida disbauxada al vell costum d'aquells escriptors "maldits" que cremaren la seva vida amb suïcida consciència. Ell, Miquel López Crespí, no té presses biològiques, com aquells altres, per escriure. És el doll incontenible d'idees i de sentiments que, gairebé "obliguen" Miquel López Crespí a escriure amb apassionada i perseverant dedicació.
Miquel López Crespí es un cas virtuós de la literatura. Pocs són els autors que, com ell, han envestit amb èxit evident, gèneres tan distints i tan significatius, en el rigor de la creativitat com el teatre, la novella i la poesia. I, haver assolit, com López Crespí, i no és broma, de dotzenes i dotzenes de premis literaris d'arreu de la geografia idiomàtica catalana i, amb les seves traduccions, a nombrosos països de l'estranger.
És, López Crespí, un monstre del treball quotidià de l'escriptura, un escriptor que ha deixat i deixarà petjada en la cultura catalana. Impacient i constant, infatigable enamorat de l'escriptura quan l'escriptura és, i ha d'ésser, expressió personal de les fantasies o dels testimoniatges.
He llegit i llegit pàgines de Miquel López Crespí i, com és normal, unes obres m'agraden més que altres (aquest és un problema que afecta a tots els autors). A més, hi ha el component receptiu del lector. La predisposició intellectual, emocional, al moment de la lectura. El condicionament apreciatiu de lectures anteriors del mateix autor. I, altres factors prou subjectius.
I, tal vegada, influeix en la meva personal apreciació de l'obra de Miquel López Crespí, el fet d'haver conegut, a sa Pobla estant, els pares i l'oncle d'en Miquel. Amb en Paulino, el pare d'en Miquel, per una relació comercial i amistosa, amb el meu pare, vaig tenir, malgrat les diferències d'edat entre en Paulino i jo, una senzilla i gratificant amistat i llargues converses. Per això crec que la significació política d'en Paulino, home sec com un quixot, sincer i emotiu, castigat pel règim franquista per haver defensat la llibertat, ell, en Paulino volent i sense voler, va influir en l'estructura ideològica, afectiva i temàtica d'un nen que, amb els anys, havia d'èsser l'escriptor Miquel López Crespí de dilatada, important i compromesa realització literària.
Sí. Anys i anys després, aquell nen amb pantalons curts, ulleres i mirada inquisitiva que, més d'una vegada jo vaig veure al taller de pintura del seu pare, es va transformar amb el fecund Miquel López Crespí que, ara, coneixem.
Hi ha més arrels ocultes i poderoses, en el cas vocacional de López Crespí. Per part de la seva mare, d'honorable família poblera, un oncle avi de López Crespí, el senyor Miquel Crespí "Verdera", fou batle de sa Pobla i polític destacat. Però tot això ja és història. Història familiar que, per a cada persona, és la més important, la que més li toca el viu i més la condiciona. La història de la família és la història que ens dóna un paper a l'actualitat.
Jo no més, o molt poc més, vull dir que, en tot autor interessant hi ha unes coordenades vivencials, una trama biogràfica que, en la intensitat de cada cas, el fan distint, diferent dels altres. El fan un autor únic. I, amb altres valoracions purament literàries, el fan un Miquel López Crespí que, rebel, càustic i dolç, mestre de la paraula, retreu les fuetades d'un passat immediat a molts dels seus arguments.
http://mallorcaweb.net/lopezcrespi/index.htm Web de l´escriptor Miquel López Crespí
http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
domingo, 23 de noviembre de 2008
La resistència antifranquista: un llibre de l'escriptor Miquel López Crespí
L'Antifraquisme a Mallorca 1950-1970 (El Tall Editorial)
Per Cecili Buele, exconseller de Cultura del Consell Insular de Mallorca
"Les planes d'aquest llibre -que jo recomanaria que llegissin totes aquelles persones interessades en la marxa del nostre país- giren entorn d'aquells anys, considerats per alguns com els més revolucionaris d'aquest darrer mig segle, al voltant del mític 68" (Cecili Buele)
He llegit el llibre de López Crespí. He tengut l'oportunitat de fruir-ne l'estil literari, d'acostar-me una mica més intensament als fets que s'hi esmenten, de conèixer una mica millor els personatges que hi apareixen... Les planes d'aquest llibre -que jo recomanaria que llegissin totes aquelles persones interessades en la marxa del nostre país- giren entorn d'aquells anys, considerats per alguns com els més revolucionaris d'aquest darrer mig segle, al voltant del mític 68. L'època a la qual fa referència L'Antifranquisme a Mallorca 1950-1970, m'aglapeix de ple com a estudiant al Seminari Diocesà, primer, i, després com a collaborador de Pau Oliver a la parròquia de Sant Nicolau, i de Sebastià Capó a la de Santa Catalina Thomàs.
Això vol dir que, pel que respecta al meu temps d'estudiant, ben poquetes coses d'aquelles que hi apareixen varen poder esser conegudes per mi, al mateix moment que es produïen; tot i que més tard sí que n'he tengut una coneixença més marcada. Però és que aleshores vivíem com a acampanats dins un edifici de vastíssimes proporcions arquitectòniques, i amb molt poques finestres obertes a la panoràmica sociopolítica del que succeïa a l'exterior.
Tot i amb això, s'ha de dir que la generació dels clergues mallorquins de l'any 68 -entre els quals em sent molt orgullós de trobar-me- no n'érem del tot al marge, d'allò que passava als carrers i places de Ciutat. Malgrat que no disposàvem del més mínim suport provinent de la institució eclesiàstica d'aquella època, sense saber ben bé què, alguns de nosaltres ja havíem sabut enginyar-nos per mostrar-hi no pocs signes de rebellió manifesta contra la tradicional i arcaica formació humanística, filosòfica i pastoral que se'ns pretenia inculcar.
La lectura d'aquest llibre de Miquel López Crespí, la veig com una bella i exquisida remembrança i de fets d'aquella època
La lectura d'aquest llibre de Miquel López Crespí, la veig com una bella i exquisida remembrança i de fets d'aquella època. Hom pot comprovar-hi que alguns d'aquests noms i fets, amb el pas del temps, s'han anat empolsint o esfumant de mica en mica. D'altres n'hi ha, emperò, que encara ara són ben significativament presents dins la nostra societat illenca, tot i que en molts de casos hi esdevenen ben poc recognoscibles, per un motiu o un altre.
Cal no oblidar que moltíssima gent que avui en dia passa més tost com a desapercebuda als nivells públics de l'Administració, aleshores podia esser considerada realment com l'ànima motriu de la nostra societat mallorquina majoritàriament força endormissada. O per contra, gent que avui en dia llueix a les totes amb un cert tarannà de persona pública, es pot dir que aleshores romania dins la més gran de les nullitats acadèmiques, socials o polítiques.
No tothom era antifranquista llavors. Ni tothom era a favor de l'autonomia. Ni tothom defensava per a les nostres Illes la construcció d'una Comunitat Autònoma
Un altre aspecte que m'agradaria remarcar -del llibre de Miquel López Crespí- és que, tot i les aparences d'avui en dia, no tots aquests homes i aquestes dones -als quals fa referència directa o indirecta- es comportaren ahir de la mateixa manera com actuen ara. Ni prop fer-hi! Per dir qualque cosa, no tothom era antifranquista llavors. Ni tothom era a favor de l'autonomia. Ni tothom defensava per a les nostres Illes la construcció d'una Comunitat Autònoma. Ni tothom considerava com un autèntic idioma la nostra parla mallorquina. Ni tothom s'apuntava a defensar els nostre territori i les aigües de les nostres mars. Què va, ni d'un bon tros.
Molts dels qui avui ens governen, pensaven i afirmaven que "el General Franco era molt bon governant, el millor de tot el temps"; que "Espanya no deixaria mai de ser com era, un Estat totalment centralitzat a Madrid, fins i tot pels assumptes més quotidians"; que "nosaltres, els illencs, mai no arribaríem a constituir-nos en Comunitat Autònoma", que "d'Estatut d' Autonomia ni n'hem tengut, ni en tendrem mai"; que "la llengua catalana no té res a veure amb la nostra parla mallorquina"; que "els alumnes de les nostres escoles no tenen per què haver d'estudiar i aprendre català: se'ls ha de poder eximir d'aquesta 'assignatura'"; que "els treballadors d'hosteleria són uns exagerats quan reclamen drets tan elementals com poder estudiar, menjar o dormir bé"; etc., etc. Això parlaven llavors, i crec que encara ara ho farien si arribaven a tenir la gosadia de manifestar públicament allò que realment senten per dedins.
Si una conclusió he tret de la lectura d'aquest llibre de Miquel López Crespí és que la vertadera història del nostre poble no la faran els homes públics
Si una conclusió he tret de la lectura d'aquest llibre de Miquel López Crespí és que la vertadera història del nostre poble no la faran els homes públics. Aquests sempre solen anar a remolc de les circumstàncies, darrera el ritme que va imposant, d'una manera o una altra, la situaciò que va travessant la societat civil en el seu conjunt. Això, d'una primera impressió. Però és que també arrib a veure molt més clar que són precisament els elements més febles de la nostra societat els que en realitat la sostenen, mantenen i aguanten damunt les pròpies espatlles, amb les pròpies butxaques o amb el propi vot de confiança -sovint donat per aquell qui diu "perquè no queda més remei", d'altres vegades aportat com qui s'estima més suportar "lo dolent conegut que lo bo per conèixer"-.
Crec que una de les grans descobertes, alhora que la plasmació d'un enardit elogi, que fa aquest llibre de Miquel López Crespí, és aquesta: encara ara hi ha persones que, si en altre temps romanien ben actives dins la clandestinitat, treballant a favor del nostre poble, avui en dia ho continuen fent, tant o més activament, i també dins l'anonimat. Pentura fins i tot molt més intensament que molts d'aquells altres que surten i apareixen constantment omplint planes i programes de mitjans de comunicació.
L'Antifranquisme a Mallorca 1950-1970 d'en Miquel López Crespí esdevé així, un càlid i fervent homenatge a totes aquelles persones anònimes que, avui també, han de continuar treballant "clandestinament" a favor del nostre poble.
http://mallorcaweb.net/lopezcrespi/index.htm Web de l´escriptor Miquel López Crespí
http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
http://www.nodo50.org/ixent/miquelopez.htm Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Per Cecili Buele, exconseller de Cultura del Consell Insular de Mallorca
"Les planes d'aquest llibre -que jo recomanaria que llegissin totes aquelles persones interessades en la marxa del nostre país- giren entorn d'aquells anys, considerats per alguns com els més revolucionaris d'aquest darrer mig segle, al voltant del mític 68" (Cecili Buele)
He llegit el llibre de López Crespí. He tengut l'oportunitat de fruir-ne l'estil literari, d'acostar-me una mica més intensament als fets que s'hi esmenten, de conèixer una mica millor els personatges que hi apareixen... Les planes d'aquest llibre -que jo recomanaria que llegissin totes aquelles persones interessades en la marxa del nostre país- giren entorn d'aquells anys, considerats per alguns com els més revolucionaris d'aquest darrer mig segle, al voltant del mític 68. L'època a la qual fa referència L'Antifranquisme a Mallorca 1950-1970, m'aglapeix de ple com a estudiant al Seminari Diocesà, primer, i, després com a collaborador de Pau Oliver a la parròquia de Sant Nicolau, i de Sebastià Capó a la de Santa Catalina Thomàs.
Això vol dir que, pel que respecta al meu temps d'estudiant, ben poquetes coses d'aquelles que hi apareixen varen poder esser conegudes per mi, al mateix moment que es produïen; tot i que més tard sí que n'he tengut una coneixença més marcada. Però és que aleshores vivíem com a acampanats dins un edifici de vastíssimes proporcions arquitectòniques, i amb molt poques finestres obertes a la panoràmica sociopolítica del que succeïa a l'exterior.
Tot i amb això, s'ha de dir que la generació dels clergues mallorquins de l'any 68 -entre els quals em sent molt orgullós de trobar-me- no n'érem del tot al marge, d'allò que passava als carrers i places de Ciutat. Malgrat que no disposàvem del més mínim suport provinent de la institució eclesiàstica d'aquella època, sense saber ben bé què, alguns de nosaltres ja havíem sabut enginyar-nos per mostrar-hi no pocs signes de rebellió manifesta contra la tradicional i arcaica formació humanística, filosòfica i pastoral que se'ns pretenia inculcar.
La lectura d'aquest llibre de Miquel López Crespí, la veig com una bella i exquisida remembrança i de fets d'aquella època
La lectura d'aquest llibre de Miquel López Crespí, la veig com una bella i exquisida remembrança i de fets d'aquella època. Hom pot comprovar-hi que alguns d'aquests noms i fets, amb el pas del temps, s'han anat empolsint o esfumant de mica en mica. D'altres n'hi ha, emperò, que encara ara són ben significativament presents dins la nostra societat illenca, tot i que en molts de casos hi esdevenen ben poc recognoscibles, per un motiu o un altre.
Cal no oblidar que moltíssima gent que avui en dia passa més tost com a desapercebuda als nivells públics de l'Administració, aleshores podia esser considerada realment com l'ànima motriu de la nostra societat mallorquina majoritàriament força endormissada. O per contra, gent que avui en dia llueix a les totes amb un cert tarannà de persona pública, es pot dir que aleshores romania dins la més gran de les nullitats acadèmiques, socials o polítiques.
No tothom era antifranquista llavors. Ni tothom era a favor de l'autonomia. Ni tothom defensava per a les nostres Illes la construcció d'una Comunitat Autònoma
Un altre aspecte que m'agradaria remarcar -del llibre de Miquel López Crespí- és que, tot i les aparences d'avui en dia, no tots aquests homes i aquestes dones -als quals fa referència directa o indirecta- es comportaren ahir de la mateixa manera com actuen ara. Ni prop fer-hi! Per dir qualque cosa, no tothom era antifranquista llavors. Ni tothom era a favor de l'autonomia. Ni tothom defensava per a les nostres Illes la construcció d'una Comunitat Autònoma. Ni tothom considerava com un autèntic idioma la nostra parla mallorquina. Ni tothom s'apuntava a defensar els nostre territori i les aigües de les nostres mars. Què va, ni d'un bon tros.
Molts dels qui avui ens governen, pensaven i afirmaven que "el General Franco era molt bon governant, el millor de tot el temps"; que "Espanya no deixaria mai de ser com era, un Estat totalment centralitzat a Madrid, fins i tot pels assumptes més quotidians"; que "nosaltres, els illencs, mai no arribaríem a constituir-nos en Comunitat Autònoma", que "d'Estatut d' Autonomia ni n'hem tengut, ni en tendrem mai"; que "la llengua catalana no té res a veure amb la nostra parla mallorquina"; que "els alumnes de les nostres escoles no tenen per què haver d'estudiar i aprendre català: se'ls ha de poder eximir d'aquesta 'assignatura'"; que "els treballadors d'hosteleria són uns exagerats quan reclamen drets tan elementals com poder estudiar, menjar o dormir bé"; etc., etc. Això parlaven llavors, i crec que encara ara ho farien si arribaven a tenir la gosadia de manifestar públicament allò que realment senten per dedins.
Si una conclusió he tret de la lectura d'aquest llibre de Miquel López Crespí és que la vertadera història del nostre poble no la faran els homes públics
Si una conclusió he tret de la lectura d'aquest llibre de Miquel López Crespí és que la vertadera història del nostre poble no la faran els homes públics. Aquests sempre solen anar a remolc de les circumstàncies, darrera el ritme que va imposant, d'una manera o una altra, la situaciò que va travessant la societat civil en el seu conjunt. Això, d'una primera impressió. Però és que també arrib a veure molt més clar que són precisament els elements més febles de la nostra societat els que en realitat la sostenen, mantenen i aguanten damunt les pròpies espatlles, amb les pròpies butxaques o amb el propi vot de confiança -sovint donat per aquell qui diu "perquè no queda més remei", d'altres vegades aportat com qui s'estima més suportar "lo dolent conegut que lo bo per conèixer"-.
Crec que una de les grans descobertes, alhora que la plasmació d'un enardit elogi, que fa aquest llibre de Miquel López Crespí, és aquesta: encara ara hi ha persones que, si en altre temps romanien ben actives dins la clandestinitat, treballant a favor del nostre poble, avui en dia ho continuen fent, tant o més activament, i també dins l'anonimat. Pentura fins i tot molt més intensament que molts d'aquells altres que surten i apareixen constantment omplint planes i programes de mitjans de comunicació.
L'Antifranquisme a Mallorca 1950-1970 d'en Miquel López Crespí esdevé així, un càlid i fervent homenatge a totes aquelles persones anònimes que, avui també, han de continuar treballant "clandestinament" a favor del nostre poble.
http://mallorcaweb.net/lopezcrespi/index.htm Web de l´escriptor Miquel López Crespí
http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
http://www.nodo50.org/ixent/miquelopez.htm Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
sábado, 15 de noviembre de 2008
López Crespí: per a la recuperació de la memòria històrica de l'esquerra revolucionària
Les campanyes rebentistes contra la memòria històrica de l’esquerra revolucionària
Per Miquel López Crespí, escriptor
A partir de les eleccions del quinze de juny de 1977, qui no tengués representació parlamentària era obligat a desaparèixer engolit per la marginalitat més absoluta. "Intellectuals" de baixa categoria, servils sense escrúpols, s'encarregaven -i s'encarreguen encara!- de la feina bruta de demonitzar els grups o persones autènticament revolucionaris. Eren ridiculitzades les idees de progrés, justícia social, socialisme i independentisme. Tot això, combinat amb la lluita activa (portada endavant per la socialdemocràcia, les restes del carrillisme i les burgesies espanyola, catalana i basca) contra el marxisme, l'anarquisme, el leninisme, l'independentisme... o el cristianisme de tendència socialista i anticapitalista, anà creant un concret panorama de desolació contra el qual lluitaren activament Arturo Van den Eynde i els seus companys. Els sectors més dinàmics que encara lluitaven contra el sistema eren deixats de banda (lluites d'Euskalduna, Altos Hornos del Mediterráneo, Astilleros de Cadis... i mil tipus d'accions semblants), tot esperant que els lluitadors més actius perdessin la fe en la victòria de la seva justa causa. Les centrals sindicals majoritàries, amb fortes subvencions estatals per a sous d'alliberats, boicotejaren mobilitzacions de solidaritat, expulsaren els grups més antisistema dels seus delegats mentre els dirigents d'aquests aparells ja institucionals signaven pacte rere pacte en contra dels interessos dels treballadors. Milers i milers de treballadors i treballadores, d'estudiants de totes les nacions oprimides de l'estat, eren induïts (a les bones o a les males: la policia no deixà mai d'actuar de forma brutal contra el poble) a oblidar les idees i principis igualitaris i antifeixistes tot obligat-los (mitjançant un fort bombardeig ideològic des del mitjans dits de "comunicació") a centrar-se només en la vida privada, en el consum com a forma "superior" d'existència, en el "descompromís". Arribava l'època del pelotazo, més que res en temps del PSOE; del redescobriment de "la España eterna" per part dels "socialistes" de mentida que ens acabaven d'entaforar en el bloc imperialista i agressiu de l'OTAN.
Disn aquest brutal contetx repressiu d’esdengué la brutal campanya rebentista dels excarrillistes i sectors afins al meu llibre de memòries antifeixista L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (Palma, El Tall Editorial, 1994).
A hores d'ara encara no entenc com Ignasi Ribas, l'antic militant del carrillisme illenc (PCE) signà aquell tèrbol pamflet contra el llibre que havia editat Lleonard Muntaner. Que ho fessin dos buròcrates, dos antics responsables del ranci i escleròtic carrillisme illenc potser seria comprensible. Eren personatges que procedien d'una vella tradició dogmàtica i de combat contra l'anarquisme i el socialisme entès com a poder dels treballadors (el POUM, el trotskisme...). Pensem en les execucions de membres del POUM i de la CNT en temps de la guerra civil. Els casos més coneguts foren els assassinats d'Andreu Nin i de Camilo Berneri, per exemple. Una tradició de persecució i criminalització de l'esquerra revolucionària a la qual encara no han renunciat, com es va comprovar amb el pamflet ple de mentides, calúmnies i tergiversacions que publicaren, sense cap mena de vergonya, el 28 d'abril de 1994 en un diari de Ciutat.
Com anava dient, a hores d'ara encara no m'explic l'origen de tanta ràbia i visceralitat contra l'esquerra republicana de les Illes. ¿O va ser precisament per això mateix, perquè ells en temps de la transició abandonaren tota idea de canvi social prosocialista, tota idea republicana, acceptant la reinstauració de la monarquia, que calia criminalitzar els partits que sí que defensàvem aquestes idees, cas de l' OEC, MCI, PTE, LCR, PSM o PSAN?
Quan llegia les brutors signades per Ignasi Ribas i els seus companys de campanya rebentista contra l'esquerra alternativa no ho podia creure. A una Illa en la qual tots ens coneixem quasi com si fóssim de la família, els personatges abans esmentats s'atrevien a signar un pamflet on s'afirmava que els partits a l'esquerra del PCE i del carrillisme, és a dir organitzacions marxistes i nacionalistes com MCI, OEC, LCR, el PSAN o el PSM només teníem com a funció, a les ordres del franquisme sociològic "i de vegades des del franquisme policíac, debilitar el Partit Comunista d'aleshores". Alhora que s'atrevien a signar aquestes calúmnies afegien, per a embrutar més la memòria dels antifeixistes de les Illes, que tots aquests partits només ajudaren a crear "confusionisme". I el combat abnegat de tants d'homes i dones només consistí en "declaracions de principis presumptament purs".
Mai no s'havia vist tanta ràbia i dogmàtica visceralitat contra uns coneguts militants antifeixistes de les Illes! La brutor que signaven evidenciava a la vista de tothom que només acceptaven una aproximació a la història: la del PCE. Les altres aproximacions, els altres investigadors que no estiguessin al servei dels interessos sectaris del carrillisme, havien de ser perseguits i criminalitzats. Per als dogmàtics i sectaris el pamflet que s'atreviren a publicar només tenia per funció desprestigiar els lluitadors antifranquistes que no fossin de la seva corda i, de rebot, justificar les seves particulars traïdes als principis esquerrans que, de boca enfora, deien defensar. Criminalitzant altres visions dels fets de la transició, amb totes les claudicacions de les quals foren responsables ells, la direcció del PCE aconseguia quedar com a aquella que realment sabia el que s'havia de fer.
Amb el pamflet publicat a Palma, aquells que conscientment o inconscientment donaven suport a la nefasta política del PCE (abandonament de la lluita per la República, Pactes de la Moncloa, acords amb el franquisme reciclat...) esdevenien botxins de la memòria històrica de l'esquerra alternativa de la nostra terra tot insultant el nom i els sacrificis de tants i tants abnegats combatents republicans. El pamflet que en contra nostra signaren Ignasi Ribas i els seus amiguets embrutava i posava en qüestió no solament la meva feina política, sinó també, i això sí que ho consider prou greu i d'una indignitat total, el treball de centenars d'honrats militants de l'esquerra alternativa.
No era solament contra la meva persona i el llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) que es bastí la campanya rebentista de 1994. Ignasi Ribas, i també Gabriel Sevilla, Antoni M. Thomàs, Albert Saoner, Bernat Riutort, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaume Carbonero i Salvador Bastida el que el volien era, com ja he dit, barrar el pas a la memòria de l'esquerra antisistema de les Illes, demonitzant els escriptors que haguessin escrit algun llibre al respecte. Es pensaven que ho aconseguiren escrivint calúmnies i mentides en contra nostra. S'erraren a les totes. De res no serviren els seus pamflets i brutors. Mai no s'havien publicat tants llibres explicant les claudicacions del PCE en temps de la transició. Quant a la seva actitud dogmàtica i sectària, quedaren retratats per sempre davant l'opinió pública i acumularen damunt les seves espatlles un desprestigi del qual difícilment es recuperaran.
El domini total i absolut de l'oportunisme polític més bestial s'aferma amb la transició (la restauració de la monarquia borbònica i els pactes de la suposada oposició amb el franquisme i la burgesia) i durant els anys posteriors. La fi del socialisme degenerat a l'URSS i altres estats dits "socialistes" (aquells on regnava el brutal poder de la "burgesia" roja i el més bestial capitalisme d'estat) servia per a bastir una campanya contrarevolucionària mundial a la qual s'aferraven amb ungles i dents els reaccionaris de totes les tendències. Ens apropàvem als temps actuals, a l'època de la mundialització més bestial i absoluta del capital i de l'imperialisme (alguns li diuen, en expressió errada, la "globalització"). Davant aquesta situació Arturo Van den Eynde escriu Globalització: la dictadura mundial de 200 empreses, que publica Edicions de 1984. Les preocupacions socials i collectives de les organitzacions marxistes, independentistes i antisistema eren sovint ridiculitzades. Els grups i partits que encara resistien la gegantina onada d'oportunisme que tot ho envaïa (barroeres lluites pel poder, per la poltrona, per la nòmina institucional deixant de banda dècades d'història de lluita esquerrana) eren presentats sovint com a utòpics o, més d'una vegada, com a actius "agents de la dreta", illuminats que no tocaven amb els peus a terra com hem explicat una mica més amunt en referència a la campanya rebentista contra el llibre L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970).
En el Petit vocabulari polític de marxisme (Barcelona, Edicions de 1984, 1998), pàgs. 107-108, Arturo Van den Eynde definia l'oportunisme amb aquestes paraules: "És oportunista sacrificar els objectius més importants del moviment obrer per treure'n un avantatge momentani.
'El llenguatge polític postmodern enalteix l'oportunisme i el confon sibillinament amb el simple 'sentit de l'oportunitat'. Són coses diferents. El sentit de l'oportunitat és necessari en qualsevol tàctica política. Una força política cerca sempre la línia de conducta que li permeti treure tot el partit possible d'una determinada situació, d'una determinada relació de forces entre els diversos partits i les diverses forces socials. Només és oportunista quan vol aconseguir aquest avantatge momentani, aquest petit guany, aquesta millora, en perjudici de coses encara més importants, com ara l'hostilitat de la classe dels treballadors emvers els capitalistes, o l'agrupament dels obrers avançats en un partit realment comunista.
'És oportunista aquell qui, cercant un petit triomf avui, compromet les possibilitats d'un gran triomf revolucionari demà o demà passat".
Arturo Van den Eynde definia molt bé el significat de l’oportunisme dins la societat contemporània. I, per això mateix, els atacs i els pamflets contra la memòria històrica de l’esquerra revolucionària, contra qui volgués deixar constància de les seves traïdes i claudicacions, dels seus pactes amb la burgesia i el franquisme reciclat en temps de la restauració borbònica. Una història prou coneguda i que, com hem explicat més amunt, hem hagut de patir en carn pròpia.
http://mallorcaweb.net/lopezcrespi/index.htm Web de l´escriptor Miquel López Crespí
http://www.nodo50.org/ixent/lopezcrespi.html Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
http://www.nodo50.org/ixent/miquelopez.htm Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Per Miquel López Crespí, escriptor
A partir de les eleccions del quinze de juny de 1977, qui no tengués representació parlamentària era obligat a desaparèixer engolit per la marginalitat més absoluta. "Intellectuals" de baixa categoria, servils sense escrúpols, s'encarregaven -i s'encarreguen encara!- de la feina bruta de demonitzar els grups o persones autènticament revolucionaris. Eren ridiculitzades les idees de progrés, justícia social, socialisme i independentisme. Tot això, combinat amb la lluita activa (portada endavant per la socialdemocràcia, les restes del carrillisme i les burgesies espanyola, catalana i basca) contra el marxisme, l'anarquisme, el leninisme, l'independentisme... o el cristianisme de tendència socialista i anticapitalista, anà creant un concret panorama de desolació contra el qual lluitaren activament Arturo Van den Eynde i els seus companys. Els sectors més dinàmics que encara lluitaven contra el sistema eren deixats de banda (lluites d'Euskalduna, Altos Hornos del Mediterráneo, Astilleros de Cadis... i mil tipus d'accions semblants), tot esperant que els lluitadors més actius perdessin la fe en la victòria de la seva justa causa. Les centrals sindicals majoritàries, amb fortes subvencions estatals per a sous d'alliberats, boicotejaren mobilitzacions de solidaritat, expulsaren els grups més antisistema dels seus delegats mentre els dirigents d'aquests aparells ja institucionals signaven pacte rere pacte en contra dels interessos dels treballadors. Milers i milers de treballadors i treballadores, d'estudiants de totes les nacions oprimides de l'estat, eren induïts (a les bones o a les males: la policia no deixà mai d'actuar de forma brutal contra el poble) a oblidar les idees i principis igualitaris i antifeixistes tot obligat-los (mitjançant un fort bombardeig ideològic des del mitjans dits de "comunicació") a centrar-se només en la vida privada, en el consum com a forma "superior" d'existència, en el "descompromís". Arribava l'època del pelotazo, més que res en temps del PSOE; del redescobriment de "la España eterna" per part dels "socialistes" de mentida que ens acabaven d'entaforar en el bloc imperialista i agressiu de l'OTAN.
Disn aquest brutal contetx repressiu d’esdengué la brutal campanya rebentista dels excarrillistes i sectors afins al meu llibre de memòries antifeixista L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (Palma, El Tall Editorial, 1994).
A hores d'ara encara no entenc com Ignasi Ribas, l'antic militant del carrillisme illenc (PCE) signà aquell tèrbol pamflet contra el llibre que havia editat Lleonard Muntaner. Que ho fessin dos buròcrates, dos antics responsables del ranci i escleròtic carrillisme illenc potser seria comprensible. Eren personatges que procedien d'una vella tradició dogmàtica i de combat contra l'anarquisme i el socialisme entès com a poder dels treballadors (el POUM, el trotskisme...). Pensem en les execucions de membres del POUM i de la CNT en temps de la guerra civil. Els casos més coneguts foren els assassinats d'Andreu Nin i de Camilo Berneri, per exemple. Una tradició de persecució i criminalització de l'esquerra revolucionària a la qual encara no han renunciat, com es va comprovar amb el pamflet ple de mentides, calúmnies i tergiversacions que publicaren, sense cap mena de vergonya, el 28 d'abril de 1994 en un diari de Ciutat.
Com anava dient, a hores d'ara encara no m'explic l'origen de tanta ràbia i visceralitat contra l'esquerra republicana de les Illes. ¿O va ser precisament per això mateix, perquè ells en temps de la transició abandonaren tota idea de canvi social prosocialista, tota idea republicana, acceptant la reinstauració de la monarquia, que calia criminalitzar els partits que sí que defensàvem aquestes idees, cas de l' OEC, MCI, PTE, LCR, PSM o PSAN?
Quan llegia les brutors signades per Ignasi Ribas i els seus companys de campanya rebentista contra l'esquerra alternativa no ho podia creure. A una Illa en la qual tots ens coneixem quasi com si fóssim de la família, els personatges abans esmentats s'atrevien a signar un pamflet on s'afirmava que els partits a l'esquerra del PCE i del carrillisme, és a dir organitzacions marxistes i nacionalistes com MCI, OEC, LCR, el PSAN o el PSM només teníem com a funció, a les ordres del franquisme sociològic "i de vegades des del franquisme policíac, debilitar el Partit Comunista d'aleshores". Alhora que s'atrevien a signar aquestes calúmnies afegien, per a embrutar més la memòria dels antifeixistes de les Illes, que tots aquests partits només ajudaren a crear "confusionisme". I el combat abnegat de tants d'homes i dones només consistí en "declaracions de principis presumptament purs".
Mai no s'havia vist tanta ràbia i dogmàtica visceralitat contra uns coneguts militants antifeixistes de les Illes! La brutor que signaven evidenciava a la vista de tothom que només acceptaven una aproximació a la història: la del PCE. Les altres aproximacions, els altres investigadors que no estiguessin al servei dels interessos sectaris del carrillisme, havien de ser perseguits i criminalitzats. Per als dogmàtics i sectaris el pamflet que s'atreviren a publicar només tenia per funció desprestigiar els lluitadors antifranquistes que no fossin de la seva corda i, de rebot, justificar les seves particulars traïdes als principis esquerrans que, de boca enfora, deien defensar. Criminalitzant altres visions dels fets de la transició, amb totes les claudicacions de les quals foren responsables ells, la direcció del PCE aconseguia quedar com a aquella que realment sabia el que s'havia de fer.
Amb el pamflet publicat a Palma, aquells que conscientment o inconscientment donaven suport a la nefasta política del PCE (abandonament de la lluita per la República, Pactes de la Moncloa, acords amb el franquisme reciclat...) esdevenien botxins de la memòria històrica de l'esquerra alternativa de la nostra terra tot insultant el nom i els sacrificis de tants i tants abnegats combatents republicans. El pamflet que en contra nostra signaren Ignasi Ribas i els seus amiguets embrutava i posava en qüestió no solament la meva feina política, sinó també, i això sí que ho consider prou greu i d'una indignitat total, el treball de centenars d'honrats militants de l'esquerra alternativa.
No era solament contra la meva persona i el llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) que es bastí la campanya rebentista de 1994. Ignasi Ribas, i també Gabriel Sevilla, Antoni M. Thomàs, Albert Saoner, Bernat Riutort, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaume Carbonero i Salvador Bastida el que el volien era, com ja he dit, barrar el pas a la memòria de l'esquerra antisistema de les Illes, demonitzant els escriptors que haguessin escrit algun llibre al respecte. Es pensaven que ho aconseguiren escrivint calúmnies i mentides en contra nostra. S'erraren a les totes. De res no serviren els seus pamflets i brutors. Mai no s'havien publicat tants llibres explicant les claudicacions del PCE en temps de la transició. Quant a la seva actitud dogmàtica i sectària, quedaren retratats per sempre davant l'opinió pública i acumularen damunt les seves espatlles un desprestigi del qual difícilment es recuperaran.
El domini total i absolut de l'oportunisme polític més bestial s'aferma amb la transició (la restauració de la monarquia borbònica i els pactes de la suposada oposició amb el franquisme i la burgesia) i durant els anys posteriors. La fi del socialisme degenerat a l'URSS i altres estats dits "socialistes" (aquells on regnava el brutal poder de la "burgesia" roja i el més bestial capitalisme d'estat) servia per a bastir una campanya contrarevolucionària mundial a la qual s'aferraven amb ungles i dents els reaccionaris de totes les tendències. Ens apropàvem als temps actuals, a l'època de la mundialització més bestial i absoluta del capital i de l'imperialisme (alguns li diuen, en expressió errada, la "globalització"). Davant aquesta situació Arturo Van den Eynde escriu Globalització: la dictadura mundial de 200 empreses, que publica Edicions de 1984. Les preocupacions socials i collectives de les organitzacions marxistes, independentistes i antisistema eren sovint ridiculitzades. Els grups i partits que encara resistien la gegantina onada d'oportunisme que tot ho envaïa (barroeres lluites pel poder, per la poltrona, per la nòmina institucional deixant de banda dècades d'història de lluita esquerrana) eren presentats sovint com a utòpics o, més d'una vegada, com a actius "agents de la dreta", illuminats que no tocaven amb els peus a terra com hem explicat una mica més amunt en referència a la campanya rebentista contra el llibre L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970).
En el Petit vocabulari polític de marxisme (Barcelona, Edicions de 1984, 1998), pàgs. 107-108, Arturo Van den Eynde definia l'oportunisme amb aquestes paraules: "És oportunista sacrificar els objectius més importants del moviment obrer per treure'n un avantatge momentani.
'El llenguatge polític postmodern enalteix l'oportunisme i el confon sibillinament amb el simple 'sentit de l'oportunitat'. Són coses diferents. El sentit de l'oportunitat és necessari en qualsevol tàctica política. Una força política cerca sempre la línia de conducta que li permeti treure tot el partit possible d'una determinada situació, d'una determinada relació de forces entre els diversos partits i les diverses forces socials. Només és oportunista quan vol aconseguir aquest avantatge momentani, aquest petit guany, aquesta millora, en perjudici de coses encara més importants, com ara l'hostilitat de la classe dels treballadors emvers els capitalistes, o l'agrupament dels obrers avançats en un partit realment comunista.
'És oportunista aquell qui, cercant un petit triomf avui, compromet les possibilitats d'un gran triomf revolucionari demà o demà passat".
Arturo Van den Eynde definia molt bé el significat de l’oportunisme dins la societat contemporània. I, per això mateix, els atacs i els pamflets contra la memòria històrica de l’esquerra revolucionària, contra qui volgués deixar constància de les seves traïdes i claudicacions, dels seus pactes amb la burgesia i el franquisme reciclat en temps de la restauració borbònica. Una història prou coneguda i que, com hem explicat més amunt, hem hagut de patir en carn pròpia.
http://mallorcaweb.net/lopezcrespi/index.htm Web de l´escriptor Miquel López Crespí
http://www.nodo50.org/ixent/lopezcrespi.html Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
http://www.nodo50.org/ixent/miquelopez.htm Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
martes, 11 de noviembre de 2008
López Crespí: memòria de Josep Melià i Els Mallorquins (i II)
Josep Melià i Els Mallorquins (i II)
Per Miquel López Crespí, escriptor
Mateu Morro, exsecretari general del PSM (ho havia estat de l'OEC) especifica el paper cabdal del llibre de Melià en els anys seixanta. A una entrevista que li vaig fer (El Mirall, núm. 55 de juny del 92, pàg 53) afirmava: "Quan feia el cinquè de batxillerat a col.legi Pius XII de Ciutat, ho record molt bé perquè era un 'Dia del llibre', vaig comprar i llegir Les Illes Balears de Bartomeu Barceló i un llibre de Miquel Forteza. Va ser la descoberta sobtada de la nostra cultura. Al Pius XII el Pare Rovira em donà a conèixer Els mallorquins de Josep Melià".
Jo mateix podria dir el mateix (i per això, en plena dictadura molts copsàrem la importància, per al nostre poble i les classes populars mallorquines, de difondre aquesta eina (Els mallorquins) de lluita pel deslliurament de la nostra terra. En Sebastià Serra, la majoria de socis de l'OCB, el mateix Climent Garau... En Josep M. Llompart ho afirmava repetidament. Només uns homes allunyats del bategar de la nostra terra, poden dir ximpleries com les que comentaven. Només gent aliena a la lluita contra l'estat centralista i capitalista poden no tenir en compte la importància del coneixement de la història en la creació d'uns corrents alliberadors i revolucionaris. Melià, malgrat pugnàs per a ser elegit "procurador en Cortes" treballava, amb els seus llibres, per aportar elements de judici, d'anàlisi als habitants -tots nosaltres- del trist univers de la dictadura feixista.
Com explicava la revista El Mirall (núm. 58, pàg. 5) en complir-se el XXV aniversari de la publicació de Els mallorquins: "Tot i que Josep Melià afirma que escriví l'obra per aclarir-se ell mateix, el fet és que la donà a la impremta i és a partir d'aquí que l'obra va influir, aclarir, despertar i sobretot ens retornà, a molts de nosaltres, els lligams i les baules amb les nostres arrels, que ens havien estat sistemàticament ocultades i tergiversades per la llarga dictadura militar. L'articulació de La nació dels mallorquins (nom que duria una nova revisió de l'obra), la llengua, la renaixença, les possibilitats de transformació social del que després s'anomenaria el mallorquinisme polític. En definitiva, va desfer moltes traves -tot desemmascarant el procés d'autoodi- que impedien sentir-nos mallorquins sense mediatitzacions alienes i forasteres".
El mateix Joan Fuster (autor de Nosaltres, els valencians, el llibre que inspirà Josep Melià per escriure Els mallorquins) deia en el pròleg a la primera edició (Daedalus, Ciutat de Mallorca, 1967): "Les veritats que un llibre com Els mallorquins posa sobre la taula han de ser, fatalment, veritats amargues: per als uns i per als altres. De l'amargor, però, se'n pot treure coratge positiu o ira traïdora. Melià tindrà ocasió de comprovar-ho. No tardarà a veure's assistit de corroboracions i d'aversions. Polaritzarà, sense voler, i d'una manera emblemàtica, uns corrents d'opinió latents, que Els mallorquins desencadenarà.
'Ja convé que es produeixin aquestes reaccions insolents, siguin congratulatòries, siguin negatives: l'essencial és que la quietud de la bassa domèstica, les aigües fixes de l'abúlia quedin alterades. I quedaran automàticament alterades, revoltades, amb Els mallorquins".
El que no podien esperar ni Joan Fuster ni Josep Melià (ni jo mateix ni cap dels que ajudàrem a vendre quasi clandestinament aquesta obra cabdal entre els mallorquins dels anys seixanta) és que la ràbia, l'odi visceral contra la nostra reconstrucció nacional, la ignorància supina del que en el seu moment va significar aquest llibre per a la lluita envers la democràcia i la llibertat, continuàs fins ara mateix. Els capitostos espanyolistes del carrillisme illenc (PCE) afirmaven, ben alterats, revoltats davant la reivindicació que el meu llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) feia de Els mallorquins: "Aquest autor converteix en acte de lluita antifranquista la venda d'un llibre de qui aleshores era, o aspirava a ser [Josep Melià], 'procurador en Cortes'". Així, d'aquesta manera simplista, els signants del document contra L'Antifranquisme... pretenien fer-nos oblidar la nostra història més recent, el significat d'algunes lluites progressistes dels anys seixanta, en les quals precisament ells no hi volgueren participar.
Ben allunyat de tot aquest odi visceral contra el llibre i l'autor abans esmentat (Josep Melià), hi ha la clara percepció de Joan Fuster quant a la importància de llibres com Els mallorquins. En el pròleg a l'edició de l'any 67 afirmava, provant de resaltar-ho: "Necessitàvem alguna cosa més. necessitàvem una sinopsi clara, resoluta, puntualitzadora. Els clixés de manufactura literària o patriotera no aprofiten per a res, quan volem encarar-nos seriosament amb unes quantes qüestions capitals. Calia que algú -algú mallorquí- ens proveís d'això: d'un primer instrument d'aproximació. És el que avui ens proporciona Josep Melià".
I és precisament la necessitat imperiosa d'ajudar a difondre entre el poble mallorquí les qüestions que plantejava Melià el què ens impulsà, en aquella època d'oprobi i repressió, a popularitzar tot el possible el llibre que, tan encertadament editava -malgrat els entrebancs de la censura franquista- Bartomeu Barceló a "Daedalus". És el que aleshores no saberen veure els seguidors illencs del tandem Santiago Carrillo-Nicolae Ceausescu. Quan Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida m'ataquen (i a Melià i a Els mallorquins!) en el seu indigerible pamflet del 28-IV-94, l'únic que fan és palesar la seva ignorància i mala fe pel que fa al que era bàsic en la lluita per la llibertat del nostre poble. No és estrany que alguns d’aquests personatges, com dèiem al començament d'aquest article, acabassin participant activament en un partit -el carrillista, el PCE- que en els anys finals de la transició va fer tot el possible per aturar el combat en favor de la República democràtica, que estigué per la reinstauració de la monàrquia borbònica, per la "sagrada unidad de España" i que, en el dia de la seva legalització, celebraren l'esdeveniment enlairant la bandera que havia encapçalat l'extermini de milers i milers de republicans, de nacionalistes, de comunistes, socialistes o anarquistes a totes les seus del seu partit.
http://mallorcaweb.net/lopezcrespi/index.htm Web de l´escriptor Miquel López Crespí
http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
http://www.nodo50.org/ixent/miquelopez.htm Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Per Miquel López Crespí, escriptor
Mateu Morro, exsecretari general del PSM (ho havia estat de l'OEC) especifica el paper cabdal del llibre de Melià en els anys seixanta. A una entrevista que li vaig fer (El Mirall, núm. 55 de juny del 92, pàg 53) afirmava: "Quan feia el cinquè de batxillerat a col.legi Pius XII de Ciutat, ho record molt bé perquè era un 'Dia del llibre', vaig comprar i llegir Les Illes Balears de Bartomeu Barceló i un llibre de Miquel Forteza. Va ser la descoberta sobtada de la nostra cultura. Al Pius XII el Pare Rovira em donà a conèixer Els mallorquins de Josep Melià".
Jo mateix podria dir el mateix (i per això, en plena dictadura molts copsàrem la importància, per al nostre poble i les classes populars mallorquines, de difondre aquesta eina (Els mallorquins) de lluita pel deslliurament de la nostra terra. En Sebastià Serra, la majoria de socis de l'OCB, el mateix Climent Garau... En Josep M. Llompart ho afirmava repetidament. Només uns homes allunyats del bategar de la nostra terra, poden dir ximpleries com les que comentaven. Només gent aliena a la lluita contra l'estat centralista i capitalista poden no tenir en compte la importància del coneixement de la història en la creació d'uns corrents alliberadors i revolucionaris. Melià, malgrat pugnàs per a ser elegit "procurador en Cortes" treballava, amb els seus llibres, per aportar elements de judici, d'anàlisi als habitants -tots nosaltres- del trist univers de la dictadura feixista.
Com explicava la revista El Mirall (núm. 58, pàg. 5) en complir-se el XXV aniversari de la publicació de Els mallorquins: "Tot i que Josep Melià afirma que escriví l'obra per aclarir-se ell mateix, el fet és que la donà a la impremta i és a partir d'aquí que l'obra va influir, aclarir, despertar i sobretot ens retornà, a molts de nosaltres, els lligams i les baules amb les nostres arrels, que ens havien estat sistemàticament ocultades i tergiversades per la llarga dictadura militar. L'articulació de La nació dels mallorquins (nom que duria una nova revisió de l'obra), la llengua, la renaixença, les possibilitats de transformació social del que després s'anomenaria el mallorquinisme polític. En definitiva, va desfer moltes traves -tot desemmascarant el procés d'autoodi- que impedien sentir-nos mallorquins sense mediatitzacions alienes i forasteres".
El mateix Joan Fuster (autor de Nosaltres, els valencians, el llibre que inspirà Josep Melià per escriure Els mallorquins) deia en el pròleg a la primera edició (Daedalus, Ciutat de Mallorca, 1967): "Les veritats que un llibre com Els mallorquins posa sobre la taula han de ser, fatalment, veritats amargues: per als uns i per als altres. De l'amargor, però, se'n pot treure coratge positiu o ira traïdora. Melià tindrà ocasió de comprovar-ho. No tardarà a veure's assistit de corroboracions i d'aversions. Polaritzarà, sense voler, i d'una manera emblemàtica, uns corrents d'opinió latents, que Els mallorquins desencadenarà.
'Ja convé que es produeixin aquestes reaccions insolents, siguin congratulatòries, siguin negatives: l'essencial és que la quietud de la bassa domèstica, les aigües fixes de l'abúlia quedin alterades. I quedaran automàticament alterades, revoltades, amb Els mallorquins".
El que no podien esperar ni Joan Fuster ni Josep Melià (ni jo mateix ni cap dels que ajudàrem a vendre quasi clandestinament aquesta obra cabdal entre els mallorquins dels anys seixanta) és que la ràbia, l'odi visceral contra la nostra reconstrucció nacional, la ignorància supina del que en el seu moment va significar aquest llibre per a la lluita envers la democràcia i la llibertat, continuàs fins ara mateix. Els capitostos espanyolistes del carrillisme illenc (PCE) afirmaven, ben alterats, revoltats davant la reivindicació que el meu llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) feia de Els mallorquins: "Aquest autor converteix en acte de lluita antifranquista la venda d'un llibre de qui aleshores era, o aspirava a ser [Josep Melià], 'procurador en Cortes'". Així, d'aquesta manera simplista, els signants del document contra L'Antifranquisme... pretenien fer-nos oblidar la nostra història més recent, el significat d'algunes lluites progressistes dels anys seixanta, en les quals precisament ells no hi volgueren participar.
Ben allunyat de tot aquest odi visceral contra el llibre i l'autor abans esmentat (Josep Melià), hi ha la clara percepció de Joan Fuster quant a la importància de llibres com Els mallorquins. En el pròleg a l'edició de l'any 67 afirmava, provant de resaltar-ho: "Necessitàvem alguna cosa més. necessitàvem una sinopsi clara, resoluta, puntualitzadora. Els clixés de manufactura literària o patriotera no aprofiten per a res, quan volem encarar-nos seriosament amb unes quantes qüestions capitals. Calia que algú -algú mallorquí- ens proveís d'això: d'un primer instrument d'aproximació. És el que avui ens proporciona Josep Melià".
I és precisament la necessitat imperiosa d'ajudar a difondre entre el poble mallorquí les qüestions que plantejava Melià el què ens impulsà, en aquella època d'oprobi i repressió, a popularitzar tot el possible el llibre que, tan encertadament editava -malgrat els entrebancs de la censura franquista- Bartomeu Barceló a "Daedalus". És el que aleshores no saberen veure els seguidors illencs del tandem Santiago Carrillo-Nicolae Ceausescu. Quan Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida m'ataquen (i a Melià i a Els mallorquins!) en el seu indigerible pamflet del 28-IV-94, l'únic que fan és palesar la seva ignorància i mala fe pel que fa al que era bàsic en la lluita per la llibertat del nostre poble. No és estrany que alguns d’aquests personatges, com dèiem al començament d'aquest article, acabassin participant activament en un partit -el carrillista, el PCE- que en els anys finals de la transició va fer tot el possible per aturar el combat en favor de la República democràtica, que estigué per la reinstauració de la monàrquia borbònica, per la "sagrada unidad de España" i que, en el dia de la seva legalització, celebraren l'esdeveniment enlairant la bandera que havia encapçalat l'extermini de milers i milers de republicans, de nacionalistes, de comunistes, socialistes o anarquistes a totes les seus del seu partit.
http://mallorcaweb.net/lopezcrespi/index.htm Web de l´escriptor Miquel López Crespí
http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
http://www.nodo50.org/ixent/miquelopez.htm Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
sábado, 8 de noviembre de 2008
Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernart Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero, Antoni M. Thomàs i Salvador...
Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernart Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero, Antoni M. Thomàs i Salvador Bastida: el dogmatisme i el sectarisme a les Illes
Josep Melià i Els Mallorquins (I)
Per Miquel López Crespí, escriptor
Quan per l'estiu-hivern de l'any 93 seleccionava alguns curts capítols de les meves memòries -a petició del meu bon amic, l'editor Lleonard Muntaner- incloent-hi un que portava per títol "Artistes i escriptors contra la dictadura" (pàgs 30-36 de L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), El Tall Editorial, núm. 18), mai no m'hagués pensat s'armàs tal enrenou. Potser imaginàs que algun sector de la dreta més cavernària arrufaria el nas, tot dient, com sempre: "Mala pesta de rojos que Franco no acabà d'exterminar de rel!". Però no hauria suposat mai que els atacs (bona propaganda del llibre, ja se sap que allò de què no es parla no es ven!) venguessin de la pretesa esquerra; principalment, dels sectors carrillistes -PCE-, que en els darrers anys de la dictadura pactaren amb els hereus del franquisme el manteniment de tots els aparats judicials, administratius, culturals, militars i repressius del feixisme, a més d'acceptar -en la Constitució que ordiren d'esquena al poble- la "sagrada unidad de España", el paper de l'exèrcit franquista en el manteniment d'aquesta "unidad de destino en lo universal", la prohibició de la federació de comunitats autonòmes (un atac directe a la reconstrucció dels Països Catalans), l'acceptació de la bandera de Franco i la monarquia borbònica que ens llegava el dictador (sense lluitar per un referèndum que demanàs al poble si volia o no aquesta monarquia imposada); i, el que era més tràgic en forces que teòricament es reclamaven del "socialisme", signaren una constitució que, en oficialitzar l'economia de mercat com a eterna i immutable, impedia avançar envers una societat sense explotadors ni explotats -ni que fos pacíficament arran d'una hipotètica victòria electoral de l'esquerra.
Un dels primers pamflets en contra de les memòries d'un senzill antifranquista mallorquí (qui signa aquest article) va ser obra d'alguns els màxims responsables d'aquesta política antipopular. Parl de dirigents del neoestalinisme illenc (PCE) com Antoni M. Thomàs i Ignasi Ribas, coneguts militants carrilistes en els anys der la transició. El 28-IV-94 els senyors Antoni M. Thomàs (antic responsable polític del PCE), Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernart Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida signaren un tèrbol pamflet contra la memòria històrica de l’esquerra revolucionària de les Illes. Més endavant, per si no bastassin els atacs, encara s'hi afegí algun estudiós de la recent història nostrada. Jovençans que no varen viure aquells anys de lluita contra el feixisme i que ara, parlant amb quatre dirigents estalinistes i consultant una mica de paperassa (documentació quasi sempre d'una mateixa ideologia: en aquest cas carrillista) es pensen saber-ho tot. Estudiosos que, pensant que fan història "objectiva" el que basteixen realment amb els seus escrits és pura i simple apologia d'un partit (en aquest cas del PCE, tot ampliant l'eco de la seva presència, sovint esquifida i superstructural). Els indigeribles articles (?) plens d'inexactituds, falsedats i errors que publicaren l'any 1994 els defensors del carrillisme neoestalinista a les Illes (els senyors abans esmentats) ens ajudaren a copsar la ràbia visceral d'aquests pobres homes quan llegeixen alguna interpretació de fets recents de la nostra història que no coincideix amb les seves apreciacions sectàries o afavoridores dels seus amics o grups polítics amb els quals simpatitzen.
Amb el temps he pogut anar esbrinat que una de les coses (una simple frase!) que més indignà als simpatitzants i dirigents carrillistes (tipus Thomàs, Ribas, Saoner, etc) va ser un comentari de la pàgina 32 del meu llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). La frase simplement deia, referint-se a Josep Melià (s'hauria d'entendre que parlam dels anys durs de la dictadura, és a dir, mitjans dels anys seixanta, i en aquell temps difondre un llibre progressista [Els mallorquins, de Melià] era un acte antifranquista: "Per aquells anys, l'editorial 'Daedalus' -dirigida per Bartomeu Barceló- havia publicat Els mallorquins de Josep Melià que ajudàrem a vendre com si fos 'El Capital'". Déu meu la que es va armar l'abril del 94 per aquesta senzilla frase! A part d'afirmar que tots els partits revolucionaris érem "agents del franquisme policíac" (¿no us recorda això les acusacions de Stalin contra els bolxevics de l'URSS o de Carrillo-Pasionaria en la campanya d'extermini de l'any 37 de comunistes i anarquistes catalans i espanyols?) deien: "Però dit això, la veritat és que resulta un poc fort que en mans d'aquest autor (que converteix per exemple, en acte de lluita antifranquista la venda d'un llibre de qui aleshores era, o aspirava a ser 'procurador en Cortes (...)".
Heu llegit, estimats lectors, afirmacions tan absurdes? Ben cert que en aquells moments, Melià, un jove advocat (es llicencià en dret l'any 1962) i periodista (acabà la carrera el 1965), volia "reformar el sistema des de dintre" i es presentà a "procurador" del règim. També en aquells moments el Partit dit "Comunista" (P"C"E) participava en la "legalitat feixista" (en el sindicat vertical) per "reformar el sindicalisme des de dintre".
Bé, anem a pams. Com a bons espanyolistes que eren -i alguns ho són encara!- no podien copsar la importància d'un llibre com Els mallorquins, en la seva època i el seu context. Llegint únicament (els senyors Thomàs, Ribas, Saoner i afins) els pamflets de Carrillo blasmant contra el nacionalisme conseqüent i l'esquerra revolucionària... ¿què podien entendre? ¿Quina política havien de fer, de no ser l'afavoridora de "la España eterna" que tots coneixem? És comprensible. Però és evident, i tothom amb un dit de front al cap ho sap a Mallorca, que la revifalla del nacionalisme en els anys seixanta i setanta no hagués estat possible sense les importants aportacions -aquesta primera reflexió- de Josep Melià al fet nacional. El mateix PSM-PSI, el reforçament de l'OCB, el gir cada vegada més accentuat envers el nacionalisme de la majoria de partits i organitzacions mallorquines i illenques en aquells anys, no haguessin estat possibles sense la lectura i assimilació d'aquest treball.
http://mallorcaweb.net/lopezcrespi/index.htm Web de l´escriptor Miquel López Crespí
http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
http://www.nodo50.org/ixent/miquelopez.htm Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Josep Melià i Els Mallorquins (I)
Per Miquel López Crespí, escriptor
Quan per l'estiu-hivern de l'any 93 seleccionava alguns curts capítols de les meves memòries -a petició del meu bon amic, l'editor Lleonard Muntaner- incloent-hi un que portava per títol "Artistes i escriptors contra la dictadura" (pàgs 30-36 de L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), El Tall Editorial, núm. 18), mai no m'hagués pensat s'armàs tal enrenou. Potser imaginàs que algun sector de la dreta més cavernària arrufaria el nas, tot dient, com sempre: "Mala pesta de rojos que Franco no acabà d'exterminar de rel!". Però no hauria suposat mai que els atacs (bona propaganda del llibre, ja se sap que allò de què no es parla no es ven!) venguessin de la pretesa esquerra; principalment, dels sectors carrillistes -PCE-, que en els darrers anys de la dictadura pactaren amb els hereus del franquisme el manteniment de tots els aparats judicials, administratius, culturals, militars i repressius del feixisme, a més d'acceptar -en la Constitució que ordiren d'esquena al poble- la "sagrada unidad de España", el paper de l'exèrcit franquista en el manteniment d'aquesta "unidad de destino en lo universal", la prohibició de la federació de comunitats autonòmes (un atac directe a la reconstrucció dels Països Catalans), l'acceptació de la bandera de Franco i la monarquia borbònica que ens llegava el dictador (sense lluitar per un referèndum que demanàs al poble si volia o no aquesta monarquia imposada); i, el que era més tràgic en forces que teòricament es reclamaven del "socialisme", signaren una constitució que, en oficialitzar l'economia de mercat com a eterna i immutable, impedia avançar envers una societat sense explotadors ni explotats -ni que fos pacíficament arran d'una hipotètica victòria electoral de l'esquerra.
Un dels primers pamflets en contra de les memòries d'un senzill antifranquista mallorquí (qui signa aquest article) va ser obra d'alguns els màxims responsables d'aquesta política antipopular. Parl de dirigents del neoestalinisme illenc (PCE) com Antoni M. Thomàs i Ignasi Ribas, coneguts militants carrilistes en els anys der la transició. El 28-IV-94 els senyors Antoni M. Thomàs (antic responsable polític del PCE), Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernart Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida signaren un tèrbol pamflet contra la memòria històrica de l’esquerra revolucionària de les Illes. Més endavant, per si no bastassin els atacs, encara s'hi afegí algun estudiós de la recent història nostrada. Jovençans que no varen viure aquells anys de lluita contra el feixisme i que ara, parlant amb quatre dirigents estalinistes i consultant una mica de paperassa (documentació quasi sempre d'una mateixa ideologia: en aquest cas carrillista) es pensen saber-ho tot. Estudiosos que, pensant que fan història "objectiva" el que basteixen realment amb els seus escrits és pura i simple apologia d'un partit (en aquest cas del PCE, tot ampliant l'eco de la seva presència, sovint esquifida i superstructural). Els indigeribles articles (?) plens d'inexactituds, falsedats i errors que publicaren l'any 1994 els defensors del carrillisme neoestalinista a les Illes (els senyors abans esmentats) ens ajudaren a copsar la ràbia visceral d'aquests pobres homes quan llegeixen alguna interpretació de fets recents de la nostra història que no coincideix amb les seves apreciacions sectàries o afavoridores dels seus amics o grups polítics amb els quals simpatitzen.
Amb el temps he pogut anar esbrinat que una de les coses (una simple frase!) que més indignà als simpatitzants i dirigents carrillistes (tipus Thomàs, Ribas, Saoner, etc) va ser un comentari de la pàgina 32 del meu llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). La frase simplement deia, referint-se a Josep Melià (s'hauria d'entendre que parlam dels anys durs de la dictadura, és a dir, mitjans dels anys seixanta, i en aquell temps difondre un llibre progressista [Els mallorquins, de Melià] era un acte antifranquista: "Per aquells anys, l'editorial 'Daedalus' -dirigida per Bartomeu Barceló- havia publicat Els mallorquins de Josep Melià que ajudàrem a vendre com si fos 'El Capital'". Déu meu la que es va armar l'abril del 94 per aquesta senzilla frase! A part d'afirmar que tots els partits revolucionaris érem "agents del franquisme policíac" (¿no us recorda això les acusacions de Stalin contra els bolxevics de l'URSS o de Carrillo-Pasionaria en la campanya d'extermini de l'any 37 de comunistes i anarquistes catalans i espanyols?) deien: "Però dit això, la veritat és que resulta un poc fort que en mans d'aquest autor (que converteix per exemple, en acte de lluita antifranquista la venda d'un llibre de qui aleshores era, o aspirava a ser 'procurador en Cortes (...)".
Heu llegit, estimats lectors, afirmacions tan absurdes? Ben cert que en aquells moments, Melià, un jove advocat (es llicencià en dret l'any 1962) i periodista (acabà la carrera el 1965), volia "reformar el sistema des de dintre" i es presentà a "procurador" del règim. També en aquells moments el Partit dit "Comunista" (P"C"E) participava en la "legalitat feixista" (en el sindicat vertical) per "reformar el sindicalisme des de dintre".
Bé, anem a pams. Com a bons espanyolistes que eren -i alguns ho són encara!- no podien copsar la importància d'un llibre com Els mallorquins, en la seva època i el seu context. Llegint únicament (els senyors Thomàs, Ribas, Saoner i afins) els pamflets de Carrillo blasmant contra el nacionalisme conseqüent i l'esquerra revolucionària... ¿què podien entendre? ¿Quina política havien de fer, de no ser l'afavoridora de "la España eterna" que tots coneixem? És comprensible. Però és evident, i tothom amb un dit de front al cap ho sap a Mallorca, que la revifalla del nacionalisme en els anys seixanta i setanta no hagués estat possible sense les importants aportacions -aquesta primera reflexió- de Josep Melià al fet nacional. El mateix PSM-PSI, el reforçament de l'OCB, el gir cada vegada més accentuat envers el nacionalisme de la majoria de partits i organitzacions mallorquines i illenques en aquells anys, no haguessin estat possibles sense la lectura i assimilació d'aquest treball.
http://mallorcaweb.net/lopezcrespi/index.htm Web de l´escriptor Miquel López Crespí
http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
http://www.nodo50.org/ixent/miquelopez.htm Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
miércoles, 5 de noviembre de 2008
Miquel López Crespí: dietaris
Breviari contra els servils: dietari d’un escriptor en temps de la barbàrie (Editorial Calima)
Per Miquel López Crespí, escriptor
Em demanen alguns lectors la data exacta del començament de Breviari contra els servils: dietari d'un escriptor en temps de la barbàrie, que acaba de publicar [2202] l'Editorial Calima de Ciutat de Mallorca. El recull de materials que ha editat Calima forma part del caramull de notes (i carpetes!) que des de sempre (potser d'abans i tot de la publicació del meu primer llibre) he anat escrivint sense interrupció. Són detalls de la vida quotidiana, reflexions damunt l'amor, la cultura, la política de cada dia, els somnis, l'art, els viatges... En un principi eren escrits personals, notes que no havien de ser publicades. Amb el temps alguna d'aquestes simples reflexions de viatge (escrita a un aeroport, a la taula d'un cafè de qualsevol ciutat) serviren per enllestir un poema o foren l'inici d'una narració curta. En aquest Breviari contra els servils es poden trobar igualment alguns esbossos del que després han estat novelles i obres teatrals. També s'hi poden trobar reflexions escrites des de la literatura de l'absurd com des de la reflexió existencialista, sense oblidar el component bàsic situacionista de bona part dels meus llibres. Però no tot ha servit per enllestir aquesta primer "dietari del temps de la barbàrie". Altres notes foren llençades als fems. No tot el que he anat escrivint en aquests darrers trenta anys s'ha servat en les polsoses carpetes del meu estudi. Ni molt manco! Però rellegint el material de Breviari contra els servils constat que, en aquesta conjuntura política (i personal!) concreta, m'ha interessat publicar essencialment les notes de finals dels vuitanta i començaments del noranta. El motiu per haver escollit aquestes carpetes d'apunts i no unes altres? No us ho sabria explicar amb exactitud.
De sempre m'ha interessat llegir, aprofundir en els diaris de tota mena de personatges històrics i, molt especialment, en els dels escriptors. I en aquesta afecció meva, els Diaris de París (1941-1944) d'Ernst Jünger són al costat dels Diaris: 1910-1923 de Franz Kafka. El llistat de diaris que he llegir aquests darrers anys és nombrós, i en tots ells sempre he trobat aquell punt d'inflexió que m'ha fet reflexionar i m'ha servit per afinar la meva percepció del món. Record ara mateix el perdurable efecte de llibres com Viure al dia de Paul Auster, El subratllat és meu de l'escriptora russa "blanca" Nina Berbèrova, el Dietari (1953-1956) de Witold Gombrowicz, el Diari d'André Gide, sense oblidar l'imprescindible Quadern gris de Josep Pla o els diaris de Manuel de Pedrolo.
Són uns noms i unes obres agafades ben a l'atzar, sense fer una recerca exhaustiva en les prestatges de la meva biblioteca particular. És evident que no he volgut seguir cap "model" en especial en la redacció del meu Breviari contra els servils.
Només he volgut citar uns noms per a ver veure al lector el meu interès pels aspectes més "personals" de molts dels autors que admir (o pels que tenc un accentuat menyspreu: seria el cas del Diari de Goebbels o el Vive peligrosamente, d'aquell altre nazi que tenia per nom Otto Skorzeny).
La intenció de les notes que vaig escrivint d'ençà finals dels anys seixanta no volen ser cap mena de "memòries" a l'estil, per exemple de La força de les coses de Simone de Beauvoir. No és aquesta la intenció del meu dietari. Aquí es tracta, més que res, de provar de deixar constància de determinades impressions, de les percepcions més efímeres i evanescents de la consciència (si bé qualsevol autor de debò pot resumir en quatre retxes tota la complexitat d'una situació personal, política o cultural).
Breviari contra els servils és també un bon exemple del resultat de les traïdes culturals i polítiques de la transició en la consciència d'un militant d'esquerres. I, sense pensar-ho gaire, vaig decidir que podria ser útil fins i tot com a document de l' època incerta i tenebrosa que ens ha tocat viure: la mundialització capitalista, la desfeta de tantes i tantes organitzacions revolucionàries, el pragmatisme més barroer aplicat a la política quotidiana, l'enlairament d'un exèrcit de cínics i servils al capdamunt de moltes de les institucions que, en teoria, haurien d'haver servit per avançar en el nostre deslliurament nacional i social i que, en mans d'aquesta gent sense principis (a no ser els diners i l'exercici del poder) han servit i serveixen per a consolidar encara més el sistema heretat de la victòria franquista.
http://mallorcaweb.net/lopezcrespi/index.htm Web de l´escriptor Miquel López Crespí
http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Per Miquel López Crespí, escriptor
Em demanen alguns lectors la data exacta del començament de Breviari contra els servils: dietari d'un escriptor en temps de la barbàrie, que acaba de publicar [2202] l'Editorial Calima de Ciutat de Mallorca. El recull de materials que ha editat Calima forma part del caramull de notes (i carpetes!) que des de sempre (potser d'abans i tot de la publicació del meu primer llibre) he anat escrivint sense interrupció. Són detalls de la vida quotidiana, reflexions damunt l'amor, la cultura, la política de cada dia, els somnis, l'art, els viatges... En un principi eren escrits personals, notes que no havien de ser publicades. Amb el temps alguna d'aquestes simples reflexions de viatge (escrita a un aeroport, a la taula d'un cafè de qualsevol ciutat) serviren per enllestir un poema o foren l'inici d'una narració curta. En aquest Breviari contra els servils es poden trobar igualment alguns esbossos del que després han estat novelles i obres teatrals. També s'hi poden trobar reflexions escrites des de la literatura de l'absurd com des de la reflexió existencialista, sense oblidar el component bàsic situacionista de bona part dels meus llibres. Però no tot ha servit per enllestir aquesta primer "dietari del temps de la barbàrie". Altres notes foren llençades als fems. No tot el que he anat escrivint en aquests darrers trenta anys s'ha servat en les polsoses carpetes del meu estudi. Ni molt manco! Però rellegint el material de Breviari contra els servils constat que, en aquesta conjuntura política (i personal!) concreta, m'ha interessat publicar essencialment les notes de finals dels vuitanta i començaments del noranta. El motiu per haver escollit aquestes carpetes d'apunts i no unes altres? No us ho sabria explicar amb exactitud.
De sempre m'ha interessat llegir, aprofundir en els diaris de tota mena de personatges històrics i, molt especialment, en els dels escriptors. I en aquesta afecció meva, els Diaris de París (1941-1944) d'Ernst Jünger són al costat dels Diaris: 1910-1923 de Franz Kafka. El llistat de diaris que he llegir aquests darrers anys és nombrós, i en tots ells sempre he trobat aquell punt d'inflexió que m'ha fet reflexionar i m'ha servit per afinar la meva percepció del món. Record ara mateix el perdurable efecte de llibres com Viure al dia de Paul Auster, El subratllat és meu de l'escriptora russa "blanca" Nina Berbèrova, el Dietari (1953-1956) de Witold Gombrowicz, el Diari d'André Gide, sense oblidar l'imprescindible Quadern gris de Josep Pla o els diaris de Manuel de Pedrolo.
Són uns noms i unes obres agafades ben a l'atzar, sense fer una recerca exhaustiva en les prestatges de la meva biblioteca particular. És evident que no he volgut seguir cap "model" en especial en la redacció del meu Breviari contra els servils.
Només he volgut citar uns noms per a ver veure al lector el meu interès pels aspectes més "personals" de molts dels autors que admir (o pels que tenc un accentuat menyspreu: seria el cas del Diari de Goebbels o el Vive peligrosamente, d'aquell altre nazi que tenia per nom Otto Skorzeny).
La intenció de les notes que vaig escrivint d'ençà finals dels anys seixanta no volen ser cap mena de "memòries" a l'estil, per exemple de La força de les coses de Simone de Beauvoir. No és aquesta la intenció del meu dietari. Aquí es tracta, més que res, de provar de deixar constància de determinades impressions, de les percepcions més efímeres i evanescents de la consciència (si bé qualsevol autor de debò pot resumir en quatre retxes tota la complexitat d'una situació personal, política o cultural).
Breviari contra els servils és també un bon exemple del resultat de les traïdes culturals i polítiques de la transició en la consciència d'un militant d'esquerres. I, sense pensar-ho gaire, vaig decidir que podria ser útil fins i tot com a document de l' època incerta i tenebrosa que ens ha tocat viure: la mundialització capitalista, la desfeta de tantes i tantes organitzacions revolucionàries, el pragmatisme més barroer aplicat a la política quotidiana, l'enlairament d'un exèrcit de cínics i servils al capdamunt de moltes de les institucions que, en teoria, haurien d'haver servit per avançar en el nostre deslliurament nacional i social i que, en mans d'aquesta gent sense principis (a no ser els diners i l'exercici del poder) han servit i serveixen per a consolidar encara més el sistema heretat de la victòria franquista.
http://mallorcaweb.net/lopezcrespi/index.htm Web de l´escriptor Miquel López Crespí
http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
domingo, 2 de noviembre de 2008
López Crespí: la transició i els escriptors mallorquins
NO ERA AIXÒ, NO ÉS AIXÒ: ALTRES FUTURS SÓN POSSIBLES
Per Joan Buades, exdiputat d'Els Verds d'Eivissa
Recentment, Miquel López Crespí ha publicat la seva memòria política de l'anomenada "transició" espanyola de la dictadura a la democràcia. El seu títol, No era això, expressa la intenció de l'autor de parlar clar i català sobre un període avui condemnat a l'oblit des del que s'ha convertit en políticament correcte per a l'establiment oficial de l'Estat.
En aquest sentit, l'assaig té l'inusual mèrit de burxar en la fractura que és a la base de l'impuls, la creença i el compromís que ha caracteritzat l'utopisme socialista des dels seus primers temps. Des del socialisme teòric, aquest món no només és injust sinó que es pot transformar en favor d'una justícia social més gran. Aproximació que comporta una exigència d'activisme ètic personal per tal de collaborar a aquesta millora del món que sabem possible. Miquel López Crespí escriu exactament des d'aquí. Els Països Catalans i Mallorca en particular van viure uns anys, pocs la veritat, on altres horitzons eren possibles. No és una llei biològica ni un mèrit de les esquerres que es vanin de ser-ho que els néts polítics de l'Ordre dictatorial puguin tornar a governar, quinze anys després, les principals institucions de l'Estat a recer del "retorn a l'ètica" contra la corrupció "socialista". Per això, la seva revisió personal i collectiva del període que va de finals dels seixanta al cop d'estat del 1981 permet tornar-se a fer preguntes o, més aviat, a canviar de preguntes. Vista la misèria de la pràctica i de la teoria de les forces suposadament transformadores arreu, l'exercici ho ben paga.
Abans que res, però, Miquel López Crespí ens retrotreu a dos episodis claus que illuminaran el valor de les derrotes transformadores a la sacrosanta transició gestionada, certament que amb paquets d'accions de pes prou divers, per la UTE entre franquisme "modern", socialdemocràcia "renovada" i estalinisme "dernier cri". Va haver-hi una esquerra ni socialdemocrata ni estalinista a Catalunya que es dir Bloc Obrer i Camperol i, sobretot, Partit Obrer d'Unificació Marxista. Precisament, Georges Orwell va allistar-se com a brigadista internacional a les milícies d'aquest en la guerra contra el feixisme. López Crespí, com Orwell al seu massa ignorat Homenatge a Catalunya, relata el propòsit exterminista de l'estalinisme del PSUC i del PCE contra aquestes organitzacions revolucionàries (i, en un sentit complementari però autònom, contra la CNT i l'anarquisme internacionalista d'un Camillo Berneri) en plena contesa contrarevolucionària. El feixisme de Burgos no ho hagués fet amb més eficàcia. L'altre episodi rescatat és el model kleenex d'usar i tirar el maquis a la península per part de l'estalinisme més conspicu durant els anys cinquanta. Més de 8.000 atacs armats contra la Dictadura van ser protagonitzats pels maquis anarquistes i comunistes, més de 20.000 persones van ser represaliades per cooperar amb aquesta forma de lluita antifeixista, un mètode, per cert, que era idèntic a l'utilitzat per la Resistència francesa i les guerrilles italianes durant la Segona Guerra Mundial. Quan el Gran Pare Socialista va deixar d'estar interessat a sostenir aquesta estratègia, els titulars de la seva franquícia a Espanya i Catalunya no dubtaren a abandonar, difamar, delatar i tractar d'esborrar tota memòria d'aquest moviment popular.
Aquests precedents són claus per entendre el canemàs del No era això. El Franquisme va viure el seu esplendor els anys seixanta, quan va recuperar els nivells de vida anteriors a la guerra civil i, gràcies a la industrialització turística i a les aportacions dels emigrants, va poder ser vist com l'impulsor a Espanya de la societat de consum. El final de la dècada, però, és també el del naixement de dues grans tedències polítiques rupturistes: ETA i l'esquerra revolucionària (des del Frente de Liberación Popular fins a la Lliga Comunista Revolucionària i l'Organització d'Esquerra Comunista). Aquests collectius, essent minoritaris entre una població ampliament despolititzada i narcotitzada pel consumisme incipient, van protagonitzar dinàmiques de canvi real que posaren en escac a l'Estat. D'un costat, l'assassinat etarra de Carrero Blanco, el Guardià de Ferro de Franco i el seu hereu polític indiscutible, va obligar el franquisme però també l'industrialisme capitalista (o globalitzador, per dir-ho amb una paraula de moda) a plantejar-se com fer cap a un futur segur sense Franco i sense aventures "radicals". D'altra banda, la puixança dels nombrosos collectius revolucionaris d'esquerra, que mantenien un pols activista molt igualat sinó superior amb una socialdemocràcia somnàmbula i un estalinisme que somniava a ser el primer partit de l'esquerra, era creixentment percebuda com un perill per als interessos industrials. A diferència de l'esquerra autoritària d'un PCE i a l'institucionalisme exacerbant d'un PSOE que maldava per ser reconegut a l'Europa occidental com el referent de la socialdemocràcia a Espanya, l'OEC, l'LCR, les Comissions Obreres Anticapitalistes o les Plataformes Anticapitalistes, propugnaven una estratègia de consells obrers i populars, de donar poder de decisió a la base, i qüestionaven qualsevol arranjament polític amb el franquisme des de les cúpules polítiques. Des de la mort del dictador el novembre del 1975 fins a les primeres eleccions el juny del 1977 es va viure el període clau.
Miquel López Crespí argumenta en No era això: memòria política de la transició publicat per Edicions El Jonc, que va ser llavors, en plena angúnia franquista i occidental sobre el futur, que el PCE va tornar a jugar la carta de la "responsabilitat" ajudat per un PSOE pràcticament inexistent i necessitat de ser reconegut com a força política de primer ordre per l'establiment feixista. Com el PCF de Marchais el maig del 68 però també com el PCE i el PSUC de la Guerra Civil, l'establiment comunista es va oferir a fer de partenaire privilegiat del franquisme reciclat amb l'esperança d'esdevenir el primer partit de l'esquerra electoral a la Berlinguer. Qualsevol principi polític va ser subordinat i sacrificat a aquesta estratègia, com demostren tant els Pactes de la Moncloa i la Constitució del 1978. Estat i PCE van cooperar a fer la traveta a qualsevol intent que l'esquerra rupturista política i social pogués qüestionar aquest model de transició d'una dictadura feixista a una democràcia de molt baixa intensitat i sense canvis rellevants en els aparells de l'Estat, des de la policia fins a l'ensenyament. Així, en les eleccions del 1977 els partits d'esquerra revolucionària simplement eren illegals i van haver de comparèixer-hi en unes condicions impossibles. Els resultats, que donaren carta de naturalesa a un PSOE multimilionari en vots i esquàlid quant a militants i deixaren molt tocat un PCE que a penes va treure un terç del vot socialdemòcrata, van escapçar també per a molts d'anys la possibilitat que llistes d'esquerra alternativa tinguessin representació parlamentària.
La memòria de López Crespí té un tercer allicient en la seva aproximació a aquests processos des de la realitat mallorquina. En el llibre hi trobem una perspectiva alternativa de l'ampla preponderància -dins els raquítics rengles de l'antifranquisme mallorquí, gens comparable al de Catalunya o Asturies- de persones lligades a l'esquerra revolucionària a qui devem, en bona mesura, la creació d'organismes populars unitaris com van ser les associacions de veïns de Palma, que tant feren per millorar la qualitat de vida dels barris de la capital. Hi llegim també el desencís per l'abandonament gairebé immediat per la majoria de partits més o menys democràtics de la lluita per l'autogovern, tot i l'èxit clamorós de la manifestació del 1977 per l'autonomia. Aquesta manca de compromís amb la pròpia terra és a la base de la microautonomia que encara patim a les Balears gairebé vint-i-cinc anys després.
És interessant conèixer de primera mà com una part ben rellevant d'aquella esquerra revolucionària mallorquina dels anys setanta va confluir amb el PSM el 1978 sobre la base de la defensa del dret a l'autodeterminació dels Països Catalans i de la seva adscripció ideològica al socialisme no autoritari. Eren temps realment moguts, d'exigències polítiques majors i resultats ínfims, i no era fàcil sobreviure amb un mínim de dignitat ètica.
No era això: memòria política de la transició es tanca aparentment amb la sanció del cop militar fallit(?) del 1981 com a fita històrica per a la consolidació d'un règim postdictatorial, clarament capitalista i occidentalista, allèrgic als canvis reals i a fomentar la participació popular. Per als que, per edat, hem viscut de lluny aquella etapa no deixa de sorprendre'ns la continuïtat en el temps dels hàbits estalinistes ahir en dictadura avui en democràcia, la por que genera en l'esquerra establerta l'ampliació dels drets democràtics i l'afavoriment de la participació popular directa i de les entitats cíviques en els afers ciutadans i el menyspreu malaltís per totes aquelles persones i organitzacions que, normalment amb mala fortuna, han intentat promoure debats, proposar idees i fer canvis amb un sentit social i nacional a casa nostra.
A qui fa por la memòria dels moviments d'alliberament?
Ha escrit Kundera que la lluita de la humanitat contra el Poder és la memòria contra l'oblit. Com a aprenent d'ecologista, objector de consciència i democràta, m'agrada llegir llibres com el d'en Miquel López Crespí. Enforteixen davant la misèria del present edulcorat amb vernís de Porgrés. Ens fan recordar aquests mots de Rudi Dutschke: "Podem canviar el món. Per què hauríem de renunciar a aquesta possibilitat històrica i dir: deixam-ho, no ho aconseguirem, tanmateix aquest món se n'anirà en orris? Al contrari: podem ajudar a fer un món com mai l'hem conegut, un món, que no conegui la guerra ni la fam i, a més, en tot el Planeta. No sóc cap polític professional però som persones que no volem que el món segueixi el camí d'avui, per això lluitem, per això acabem de començar a lluitar". Entesos?
http://mallorcaweb.net/lopezcrespi/index.htm Web de l´escriptor Miquel López Crespí
http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
http://www.nodo50.org/ixent/miquelopez.htm Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Per Joan Buades, exdiputat d'Els Verds d'Eivissa
Recentment, Miquel López Crespí ha publicat la seva memòria política de l'anomenada "transició" espanyola de la dictadura a la democràcia. El seu títol, No era això, expressa la intenció de l'autor de parlar clar i català sobre un període avui condemnat a l'oblit des del que s'ha convertit en políticament correcte per a l'establiment oficial de l'Estat.
En aquest sentit, l'assaig té l'inusual mèrit de burxar en la fractura que és a la base de l'impuls, la creença i el compromís que ha caracteritzat l'utopisme socialista des dels seus primers temps. Des del socialisme teòric, aquest món no només és injust sinó que es pot transformar en favor d'una justícia social més gran. Aproximació que comporta una exigència d'activisme ètic personal per tal de collaborar a aquesta millora del món que sabem possible. Miquel López Crespí escriu exactament des d'aquí. Els Països Catalans i Mallorca en particular van viure uns anys, pocs la veritat, on altres horitzons eren possibles. No és una llei biològica ni un mèrit de les esquerres que es vanin de ser-ho que els néts polítics de l'Ordre dictatorial puguin tornar a governar, quinze anys després, les principals institucions de l'Estat a recer del "retorn a l'ètica" contra la corrupció "socialista". Per això, la seva revisió personal i collectiva del període que va de finals dels seixanta al cop d'estat del 1981 permet tornar-se a fer preguntes o, més aviat, a canviar de preguntes. Vista la misèria de la pràctica i de la teoria de les forces suposadament transformadores arreu, l'exercici ho ben paga.
Abans que res, però, Miquel López Crespí ens retrotreu a dos episodis claus que illuminaran el valor de les derrotes transformadores a la sacrosanta transició gestionada, certament que amb paquets d'accions de pes prou divers, per la UTE entre franquisme "modern", socialdemocràcia "renovada" i estalinisme "dernier cri". Va haver-hi una esquerra ni socialdemocrata ni estalinista a Catalunya que es dir Bloc Obrer i Camperol i, sobretot, Partit Obrer d'Unificació Marxista. Precisament, Georges Orwell va allistar-se com a brigadista internacional a les milícies d'aquest en la guerra contra el feixisme. López Crespí, com Orwell al seu massa ignorat Homenatge a Catalunya, relata el propòsit exterminista de l'estalinisme del PSUC i del PCE contra aquestes organitzacions revolucionàries (i, en un sentit complementari però autònom, contra la CNT i l'anarquisme internacionalista d'un Camillo Berneri) en plena contesa contrarevolucionària. El feixisme de Burgos no ho hagués fet amb més eficàcia. L'altre episodi rescatat és el model kleenex d'usar i tirar el maquis a la península per part de l'estalinisme més conspicu durant els anys cinquanta. Més de 8.000 atacs armats contra la Dictadura van ser protagonitzats pels maquis anarquistes i comunistes, més de 20.000 persones van ser represaliades per cooperar amb aquesta forma de lluita antifeixista, un mètode, per cert, que era idèntic a l'utilitzat per la Resistència francesa i les guerrilles italianes durant la Segona Guerra Mundial. Quan el Gran Pare Socialista va deixar d'estar interessat a sostenir aquesta estratègia, els titulars de la seva franquícia a Espanya i Catalunya no dubtaren a abandonar, difamar, delatar i tractar d'esborrar tota memòria d'aquest moviment popular.
Aquests precedents són claus per entendre el canemàs del No era això. El Franquisme va viure el seu esplendor els anys seixanta, quan va recuperar els nivells de vida anteriors a la guerra civil i, gràcies a la industrialització turística i a les aportacions dels emigrants, va poder ser vist com l'impulsor a Espanya de la societat de consum. El final de la dècada, però, és també el del naixement de dues grans tedències polítiques rupturistes: ETA i l'esquerra revolucionària (des del Frente de Liberación Popular fins a la Lliga Comunista Revolucionària i l'Organització d'Esquerra Comunista). Aquests collectius, essent minoritaris entre una població ampliament despolititzada i narcotitzada pel consumisme incipient, van protagonitzar dinàmiques de canvi real que posaren en escac a l'Estat. D'un costat, l'assassinat etarra de Carrero Blanco, el Guardià de Ferro de Franco i el seu hereu polític indiscutible, va obligar el franquisme però també l'industrialisme capitalista (o globalitzador, per dir-ho amb una paraula de moda) a plantejar-se com fer cap a un futur segur sense Franco i sense aventures "radicals". D'altra banda, la puixança dels nombrosos collectius revolucionaris d'esquerra, que mantenien un pols activista molt igualat sinó superior amb una socialdemocràcia somnàmbula i un estalinisme que somniava a ser el primer partit de l'esquerra, era creixentment percebuda com un perill per als interessos industrials. A diferència de l'esquerra autoritària d'un PCE i a l'institucionalisme exacerbant d'un PSOE que maldava per ser reconegut a l'Europa occidental com el referent de la socialdemocràcia a Espanya, l'OEC, l'LCR, les Comissions Obreres Anticapitalistes o les Plataformes Anticapitalistes, propugnaven una estratègia de consells obrers i populars, de donar poder de decisió a la base, i qüestionaven qualsevol arranjament polític amb el franquisme des de les cúpules polítiques. Des de la mort del dictador el novembre del 1975 fins a les primeres eleccions el juny del 1977 es va viure el període clau.
Miquel López Crespí argumenta en No era això: memòria política de la transició publicat per Edicions El Jonc, que va ser llavors, en plena angúnia franquista i occidental sobre el futur, que el PCE va tornar a jugar la carta de la "responsabilitat" ajudat per un PSOE pràcticament inexistent i necessitat de ser reconegut com a força política de primer ordre per l'establiment feixista. Com el PCF de Marchais el maig del 68 però també com el PCE i el PSUC de la Guerra Civil, l'establiment comunista es va oferir a fer de partenaire privilegiat del franquisme reciclat amb l'esperança d'esdevenir el primer partit de l'esquerra electoral a la Berlinguer. Qualsevol principi polític va ser subordinat i sacrificat a aquesta estratègia, com demostren tant els Pactes de la Moncloa i la Constitució del 1978. Estat i PCE van cooperar a fer la traveta a qualsevol intent que l'esquerra rupturista política i social pogués qüestionar aquest model de transició d'una dictadura feixista a una democràcia de molt baixa intensitat i sense canvis rellevants en els aparells de l'Estat, des de la policia fins a l'ensenyament. Així, en les eleccions del 1977 els partits d'esquerra revolucionària simplement eren illegals i van haver de comparèixer-hi en unes condicions impossibles. Els resultats, que donaren carta de naturalesa a un PSOE multimilionari en vots i esquàlid quant a militants i deixaren molt tocat un PCE que a penes va treure un terç del vot socialdemòcrata, van escapçar també per a molts d'anys la possibilitat que llistes d'esquerra alternativa tinguessin representació parlamentària.
La memòria de López Crespí té un tercer allicient en la seva aproximació a aquests processos des de la realitat mallorquina. En el llibre hi trobem una perspectiva alternativa de l'ampla preponderància -dins els raquítics rengles de l'antifranquisme mallorquí, gens comparable al de Catalunya o Asturies- de persones lligades a l'esquerra revolucionària a qui devem, en bona mesura, la creació d'organismes populars unitaris com van ser les associacions de veïns de Palma, que tant feren per millorar la qualitat de vida dels barris de la capital. Hi llegim també el desencís per l'abandonament gairebé immediat per la majoria de partits més o menys democràtics de la lluita per l'autogovern, tot i l'èxit clamorós de la manifestació del 1977 per l'autonomia. Aquesta manca de compromís amb la pròpia terra és a la base de la microautonomia que encara patim a les Balears gairebé vint-i-cinc anys després.
És interessant conèixer de primera mà com una part ben rellevant d'aquella esquerra revolucionària mallorquina dels anys setanta va confluir amb el PSM el 1978 sobre la base de la defensa del dret a l'autodeterminació dels Països Catalans i de la seva adscripció ideològica al socialisme no autoritari. Eren temps realment moguts, d'exigències polítiques majors i resultats ínfims, i no era fàcil sobreviure amb un mínim de dignitat ètica.
No era això: memòria política de la transició es tanca aparentment amb la sanció del cop militar fallit(?) del 1981 com a fita històrica per a la consolidació d'un règim postdictatorial, clarament capitalista i occidentalista, allèrgic als canvis reals i a fomentar la participació popular. Per als que, per edat, hem viscut de lluny aquella etapa no deixa de sorprendre'ns la continuïtat en el temps dels hàbits estalinistes ahir en dictadura avui en democràcia, la por que genera en l'esquerra establerta l'ampliació dels drets democràtics i l'afavoriment de la participació popular directa i de les entitats cíviques en els afers ciutadans i el menyspreu malaltís per totes aquelles persones i organitzacions que, normalment amb mala fortuna, han intentat promoure debats, proposar idees i fer canvis amb un sentit social i nacional a casa nostra.
A qui fa por la memòria dels moviments d'alliberament?
Ha escrit Kundera que la lluita de la humanitat contra el Poder és la memòria contra l'oblit. Com a aprenent d'ecologista, objector de consciència i democràta, m'agrada llegir llibres com el d'en Miquel López Crespí. Enforteixen davant la misèria del present edulcorat amb vernís de Porgrés. Ens fan recordar aquests mots de Rudi Dutschke: "Podem canviar el món. Per què hauríem de renunciar a aquesta possibilitat històrica i dir: deixam-ho, no ho aconseguirem, tanmateix aquest món se n'anirà en orris? Al contrari: podem ajudar a fer un món com mai l'hem conegut, un món, que no conegui la guerra ni la fam i, a més, en tot el Planeta. No sóc cap polític professional però som persones que no volem que el món segueixi el camí d'avui, per això lluitem, per això acabem de començar a lluitar". Entesos?
http://mallorcaweb.net/lopezcrespi/index.htm Web de l´escriptor Miquel López Crespí
http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
http://www.nodo50.org/ixent/miquelopez.htm Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
sábado, 1 de noviembre de 2008
López Crespí i la poesia catalana contemporània
La poesia catalana contemporània: Temps Moderns: homenatge al cinema (1)
Per David Jou, escriptor
La interacció entre el cinema i la poesia no ha tingut, encara, la intensitat que caldria esperar. Els tractats sobre cinema i literatura es refereixen, només, a teatre i a novella com a fonts de guions cinematogràfics, però no acostumen a fer ni la més mínima referència a la poesia. És veritat, m'apresso a reconèixer-ho, que molts poetes han quedat fascinats pel cinema des dels mateixos orígens d'aquest art, i que podem trobar esments a pellícules i a artistes cinematogràfics en un cert nombre de poemes recents. Més encara, també és cert que els ritmes, les perspectives, les profunditats, els moviments i les imbricacions de les imatges cinematogràfiques han influït, de manera més o menys evident, el rerefons imaginatiu de la poesia actual. Però tenim la impressió que seria possible anar molt més enllà d'aquests contactes esporàdics o ellíptics. Una manera seria, és clar, que el cinema es convertís, explícitament, en el tema central d'alguns llibres de poemes. Aquest llibre apunta plenament en aquesta direcció.
Quan pensem en aquesta possibilitat poètica, semblen obrir-se moltíssimes perspectives. Un llibre, recordem-ho, va més enllà que un sol poema: ramificacions, ressonàncies, laberints, avingudes, intensificacions, són algunes de les possibilitats d'amplificació i aprofundiment que es donen en el llibre, enllà del poema aïllat o del recull dispers. L'obra que el lector té a les mans és una valuosa mostra en aquest sentit: és un llibre be travat, amb desplegaments concrets que s'estenen d'un poema a l'altre i que donen una cohesió unitària al conjunt poètic, travessat tot ell per una mateixa alenada creativa.
El conjunt de pellícules evocades és, això sí, tumultuós, divers, magmàtic, però aquesta diversitat callidoscòpica queda equilibrada per la presència ubíqua del jo de l'espectador, esdevingut protagonista del llibre. Aquest espectador és alhora una persona concreta -l'autor del llibre- i tota una generació, la de l'autor, que trobà en el cinema un àmbit de llibertat enfront d'un món oficial asfixiant, una descoberta de les immenses possibilitats del món, en contrast amb una conculcació sistemàtica de llibertats elementals, i un desvetllament de sensibilitats i entusiasmes reprimits en aquell temps com a perills intolerables.
De les moltes possibilitats de descoberta del cinema -sentimental, aventurera, estètica, moral, ideològia-, l'autor -ben conegut com a agitador d'inquietuds culturals i polítiques de progrés- subratlla especialment aquesta darrera, és a dir, el cinema esdevingut un element central en una educació ideològica i política, convertit, alhora, en el centre vital d'una generació revoltada i impacient. D'aquesta manera, l'autor transcendeix l'estricta anècdota personal i en fa un retrat de tota una generació i una època, amb una veu íntima que esdevé, sense necessitat d'altaveus sinó per pura sintonia amb l'esperit del temps, una veu collectiva.
L'autor ha apostat -com en altres llibres de la seva vasta obra literària- per un estil realista, discursiu, en llenguatge planer i directe, sense estalviar, d'una banda, detonacions ocasionals d'indignació ni la manifestació, en altres llocs, d'un to contingudament líric. La presència de lirisme i de revolta no és, però, l´únic contrast del llibre. També ho és la convivència naturalíssima de l'arrelament local amb la curiositat universal, manifestada no tan sols en la recepció de la multitud heterogènia i cosmopolita de pellícules, sinó també en els viatges -a París, a Londres, per exemple- per poder veure pellícules de caire polític o social prohibides aleshores per la dictadura que imperava a les nostres latituds. És un llibre, també, que estimula a reveure tota una sèrie de pellícules clàssiques, i que contribueix a fer prendre consciència, a les noves generacions, de tot un rerefons d'història i de significats que es perdrien si un es concentrés, exclusivament, en el cinema actual i oblidés les arrels de la breu però gran història cinematogràfica.
Aquestes són algunes de les característiques més evidents d'aquest llibre, que foren considerades pels membres del jurat que el declarà guanyador del Premi de Poesia Miquel Martí i Pol, atorgat per la Universitat Autònoma de Barcelona, en la convocatòria de 2002. Per la meva banda, com a autor, jo mateix, d'un llibre de poemes sobre cinema, em plau agrair a l'autor la generositat que ha tingut en citar alguns versos meus en diversos punts de la seva obra. Això em serveix, de passada, per esmentar algunes de les diferències entre els nostres llibres, que em sembla oportú de comentar ja que ajuden a copsar la gran diversitat que hi pot haver en diverses propostes de poesia sobre el cinema. Deixant de costat el to del llenguatge -a mi em fascina el ritme verbal, que procuro accentuar en el possible, en contrast amb el registre més directe que acostuma a utilitzar Miquel López Crespí-, en el meu llibre el protagonisme corresponia a les pellícules -a una imatge, una escena, o una evocació de conjunt-, mentre que aquí ho és, manifestament, la personalitat del mateix autor. El meu llibre, d'altra banda, és dividit en seccions dedicades a directors, actors i actrius, músiques i cançons (a partir de la segona edició) i mites i personatges, potser una visió més distant, més acadèmica i reposada del cinema -tot i que no per això menys fascinada ni menys intensa. Aquí, en canvi, el conjunt de les pellícules, en el desordre magmàtic de la vida mateixa, es barreja, se superposa, ressona i flueix en el context d'una aventura vital de coneixement i de rebellia. Finalment, el meu llibre privilegiava aspectes més estrictament visuals, sentimentals i conceptuals que no pas la dimensió social o política, centre d'aquest volum.
En definitiva, enllà d'aquests comentaris que voldrien ser útils al lector que busqui paraules per explicar l'atractiu d'aquest llibre, m'agrada acompanyar en Miquel López Crespí -un nom que conec des de fa tants d'anys, com a guanyador de tants concursos literaris i autor de tants llibres- en aquesta nova aventura poètica, exploració i testimoniatge d'un tema tan viu, des de la complicitat en la passió pel cinema i des de la diferència -benvinguda!- en el tot verbal i en l'estructuració del llibre. El cinema és tan gran, tan acollidor, tan inquietant, tan poderós, amb tant per fer i per dir encara, que per molt que en diem quedarà molt per dir-ne, en la veu de molts d'altres poetes.
(Maig 2002)
(Universitat Autònoma de Barcelona, Barcelona, 2003)
http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Per David Jou, escriptor
La interacció entre el cinema i la poesia no ha tingut, encara, la intensitat que caldria esperar. Els tractats sobre cinema i literatura es refereixen, només, a teatre i a novella com a fonts de guions cinematogràfics, però no acostumen a fer ni la més mínima referència a la poesia. És veritat, m'apresso a reconèixer-ho, que molts poetes han quedat fascinats pel cinema des dels mateixos orígens d'aquest art, i que podem trobar esments a pellícules i a artistes cinematogràfics en un cert nombre de poemes recents. Més encara, també és cert que els ritmes, les perspectives, les profunditats, els moviments i les imbricacions de les imatges cinematogràfiques han influït, de manera més o menys evident, el rerefons imaginatiu de la poesia actual. Però tenim la impressió que seria possible anar molt més enllà d'aquests contactes esporàdics o ellíptics. Una manera seria, és clar, que el cinema es convertís, explícitament, en el tema central d'alguns llibres de poemes. Aquest llibre apunta plenament en aquesta direcció.
Quan pensem en aquesta possibilitat poètica, semblen obrir-se moltíssimes perspectives. Un llibre, recordem-ho, va més enllà que un sol poema: ramificacions, ressonàncies, laberints, avingudes, intensificacions, són algunes de les possibilitats d'amplificació i aprofundiment que es donen en el llibre, enllà del poema aïllat o del recull dispers. L'obra que el lector té a les mans és una valuosa mostra en aquest sentit: és un llibre be travat, amb desplegaments concrets que s'estenen d'un poema a l'altre i que donen una cohesió unitària al conjunt poètic, travessat tot ell per una mateixa alenada creativa.
El conjunt de pellícules evocades és, això sí, tumultuós, divers, magmàtic, però aquesta diversitat callidoscòpica queda equilibrada per la presència ubíqua del jo de l'espectador, esdevingut protagonista del llibre. Aquest espectador és alhora una persona concreta -l'autor del llibre- i tota una generació, la de l'autor, que trobà en el cinema un àmbit de llibertat enfront d'un món oficial asfixiant, una descoberta de les immenses possibilitats del món, en contrast amb una conculcació sistemàtica de llibertats elementals, i un desvetllament de sensibilitats i entusiasmes reprimits en aquell temps com a perills intolerables.
De les moltes possibilitats de descoberta del cinema -sentimental, aventurera, estètica, moral, ideològia-, l'autor -ben conegut com a agitador d'inquietuds culturals i polítiques de progrés- subratlla especialment aquesta darrera, és a dir, el cinema esdevingut un element central en una educació ideològica i política, convertit, alhora, en el centre vital d'una generació revoltada i impacient. D'aquesta manera, l'autor transcendeix l'estricta anècdota personal i en fa un retrat de tota una generació i una època, amb una veu íntima que esdevé, sense necessitat d'altaveus sinó per pura sintonia amb l'esperit del temps, una veu collectiva.
L'autor ha apostat -com en altres llibres de la seva vasta obra literària- per un estil realista, discursiu, en llenguatge planer i directe, sense estalviar, d'una banda, detonacions ocasionals d'indignació ni la manifestació, en altres llocs, d'un to contingudament líric. La presència de lirisme i de revolta no és, però, l´únic contrast del llibre. També ho és la convivència naturalíssima de l'arrelament local amb la curiositat universal, manifestada no tan sols en la recepció de la multitud heterogènia i cosmopolita de pellícules, sinó també en els viatges -a París, a Londres, per exemple- per poder veure pellícules de caire polític o social prohibides aleshores per la dictadura que imperava a les nostres latituds. És un llibre, també, que estimula a reveure tota una sèrie de pellícules clàssiques, i que contribueix a fer prendre consciència, a les noves generacions, de tot un rerefons d'història i de significats que es perdrien si un es concentrés, exclusivament, en el cinema actual i oblidés les arrels de la breu però gran història cinematogràfica.
Aquestes són algunes de les característiques més evidents d'aquest llibre, que foren considerades pels membres del jurat que el declarà guanyador del Premi de Poesia Miquel Martí i Pol, atorgat per la Universitat Autònoma de Barcelona, en la convocatòria de 2002. Per la meva banda, com a autor, jo mateix, d'un llibre de poemes sobre cinema, em plau agrair a l'autor la generositat que ha tingut en citar alguns versos meus en diversos punts de la seva obra. Això em serveix, de passada, per esmentar algunes de les diferències entre els nostres llibres, que em sembla oportú de comentar ja que ajuden a copsar la gran diversitat que hi pot haver en diverses propostes de poesia sobre el cinema. Deixant de costat el to del llenguatge -a mi em fascina el ritme verbal, que procuro accentuar en el possible, en contrast amb el registre més directe que acostuma a utilitzar Miquel López Crespí-, en el meu llibre el protagonisme corresponia a les pellícules -a una imatge, una escena, o una evocació de conjunt-, mentre que aquí ho és, manifestament, la personalitat del mateix autor. El meu llibre, d'altra banda, és dividit en seccions dedicades a directors, actors i actrius, músiques i cançons (a partir de la segona edició) i mites i personatges, potser una visió més distant, més acadèmica i reposada del cinema -tot i que no per això menys fascinada ni menys intensa. Aquí, en canvi, el conjunt de les pellícules, en el desordre magmàtic de la vida mateixa, es barreja, se superposa, ressona i flueix en el context d'una aventura vital de coneixement i de rebellia. Finalment, el meu llibre privilegiava aspectes més estrictament visuals, sentimentals i conceptuals que no pas la dimensió social o política, centre d'aquest volum.
En definitiva, enllà d'aquests comentaris que voldrien ser útils al lector que busqui paraules per explicar l'atractiu d'aquest llibre, m'agrada acompanyar en Miquel López Crespí -un nom que conec des de fa tants d'anys, com a guanyador de tants concursos literaris i autor de tants llibres- en aquesta nova aventura poètica, exploració i testimoniatge d'un tema tan viu, des de la complicitat en la passió pel cinema i des de la diferència -benvinguda!- en el tot verbal i en l'estructuració del llibre. El cinema és tan gran, tan acollidor, tan inquietant, tan poderós, amb tant per fer i per dir encara, que per molt que en diem quedarà molt per dir-ne, en la veu de molts d'altres poetes.
(Maig 2002)
(Universitat Autònoma de Barcelona, Barcelona, 2003)
http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Suscribirse a:
Entradas (Atom)