sábado, 13 de julio de 2013

LES DONES REPUBLICANES DE MARGALIDA CAPELLÀ I MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ



 

PRESENTACIÓ DE LA NOVEL·LA DE MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ CATERINA TARONGÍ (LLEONARD MUNTANER EDITOR)




 

 

Per Margalida Capellà, periodista i escriptora


 

 

 

Miquel López Crespí és el fruit d´una bella història. Son pare, Paulino López, anarquista, natural de Conca, arribà a Mallorca acabada la guerra, amb el Batallón de Trabajadores número 153, per a complir condemna en el camp de treball d´Alcúdia. Paulino López va tenir la sort de saber pintar. Els oficials li encarregaven, ara una badia, ara una natura morta, ara un ram de flors; i aquest fet l´alliberà de picar molta pedra. Un dia, na Francesca Crespí, una al·lota de sa Pobla, d´una família benestant i de dretes, acompanyà son pare fins a la platja d´Alcúdia per tal de recollir algues i allà va conèixer Paulino López que, casualment, hi pintava una marina. L´any 1942 es casaren i, el 1946, va néixer qui seria l´escriptor mallorquí més prolífic i premiat de la seva generació: Miquel López Crespí. Fill d´un perdedor, per tant, la guerra civil ha esdevingut un fet transcendental en la seva vida i en la seva literatura. L´any 1997 va publicar la primera novel·la sobre la guerra civil, titulada Estiu de foc (Columna Edicions), en record d´aquells mesos del 36 que ompliren Mallorca de sang i de dol. Tot seguit, Núria i la glòria dels vençuts (Pagès Editors), publicada l´any 2000, i moltes altres que no crec necessari anomenar en aquests moments. Set o vuit novel·les sobre la guerra civil i una infinitat de narracions (una de les quals, L´illa en calma ja data de 1984), on d´una forma més o menys punyent tracta la repressió del 36. En el llibre Aspectes de la Guerra Civil a les Illes Balears, de Josep Massot i Muntaner, hi consta que Miquel López Crespí "descriu la repressió mallorquina amb un vigor i una passió que fan pensar en Els grans cementiris sota la Lluna de Bernanos".

Avui, López Crespí presenta la darrera novel·la, Caterina Tarongí (Lleonard Muntaner Editor), un llibre per a mi molt especial, perquè ha tengut la deferència de dedicar-me´l, a mi i a totes les dones de les Illes que lluitaren i moriren per la República i la Llibertat. Jo, Miquel, t´ho agraesc amb l´ànima, i les meves republicanes també. I vull dir que aquesta passió que destaca Josep Massot en les obres de Miquel López Crespí, en aquesta darrera novel·la es desborda, perquè la protagonista, na Caterina, és dona, és mallorquina, és d´esquerres i és xueta. Ho té tot per a ésser infeliç a l´època que li va tocar viure, no li falta res. De fet, na Caterina de la novel·la fa el nom per la famosa Caterina Tarongí que, juntament amb Rafel Benet Tarongí i Rafel Valls, no claudicà davant el poder de l´Esglèsia Catòlica i morí cremada en el bosc de Bellver, allà on avui hi ha la plaça Gomila. "Trenta mil persones arribant a peu, en carros, en galeres al Fogó dels Jueus instal·lat al bosc de Bellver", escriu López Crespí.

Realisme social. O, bé, no. M´explicaré. Segons Miquel López Crespí, l´objectiu de la literatura és reflectir la condició humana. L´autor de l´obra que comentam pensa, i m´ho ha dit més d´una vegada, que novel·les com El camí del Far de Miquel Rayó, El pallasso espanyat de Llorenç Capellà, Morir quan cal de Miquel Àngel Riera, i ara Caterina Tarongí, on el tema central és la guerra i la repressió, no tenen res a veure amb el realisme social tan de moda en els anys cinquanta i seixanta. Ell sempre ha defensat una literatura popular que reforci la consciència col·lectiva. Transcriuré allò que en pensa amb les seves paraules: "No vull escriure per a cap minoria selecta, per a cap grup de privilegiats. Vull arribar al màxim de públic possible, fer tot el necessari per comunicar-li tota la sensació de realitat i humanitat possible. Mai no he fet costat a l´elitisme dels reaccionaris, els seguidors de l´art per l´art, la buidor postmoderna regnant".



Entenc que fa literatura del poble i per al poble. Caterina Tarongí, filla d´un joier, secretari de La Societat, mestra d´escola, jove, culta, enamorada de n´Andreu, un home llest, servicial, agradable, amb molt sentit de l´humor, d´esquerres naturalment, porta una vida on no hi ha cap núvol de tempesta, per dir-ho, de passada, d´una forma una mica literària.

De sobte, esclata la maleïda guerra i na Caterina viu la detenció de son pare, de la seva germana Isabel i del seu enamorat, n´Andreu. I a ella per què no la detenen, em deman jo i es deuen demanar vostès. No la detenen perquè els feixistes l´utilitzen d´esquer amb l´esperança que els condueixi a l´amagatall del padrí Rafel. A la vida de na Caterina, que en la guerra fa un gir de cent vuitanta graus, hi arriben perles com aquestes: "Comunistes i xuetes! Si no s´aixequen les forques ben aviat ens prendran tot el que tenim. Els xuetons mai no han fet feina". La mateixa Alberta Ratil, una beata que porta pistola, proclama aquí i allà: "El desgavell (en clara referència a la República) no ha durat gaire, perquè encara existeixen militars i patriotes que no poden consentir que Espanya esdevengui una nova Rússia".



És dura la tragèdia de la família Tarongí, tanta que sort que Miquel López Crespí de tant en tant relaxa el to de la narració, rebaixa la tensió, acudint a episodis de la República on els personatges d´aquesta història varen ésser molt feliços. "El tren era una festa", recorda na Caterina, pensant en el dia que amb n´Andreu viatjà a Inca per assistir al míting que va fer Frederica Montseny. "No teníem cap mena de preocupació. La vida se´ns obria al davant, resplendent, plena de prometences", diu Caterina Tarongí, en un monòleg que l´autor usa per aprofundir en la psicologia del personatge. El govern republicà donà impuls a l´escola, a la cultura com a motor principal per a fer avançar un país. Els republicans tenien fe en aquest projecte i s´hi implicaren. Na Caterina i n´Andreu, com tants d´altres republicans, per tal d´acabar amb la ignorància popular, font de tants mals, els vespres, a La Societat, ensenyen de llegir i escriure als analfabets. Després, ja amb la guerra a punt d´acabar, na Caterina es demana: "Era aquesta la nova Espanya que ens esperava?". Una família destrossada, la de na Caterina, que abans havia estat influent, tenien una joieria important.... No hi havia perdó envers les famílies benestants d´esquerres. "Les dretes no podien acceptar que unes al·lotes amb possibilitats, na Isabel i na Caterina, les filles del joier més important de la comarca, les hereves d´una família amb cases i horts, perdessin el temps sembrant la mala llavor entre els desvalguts", escriu López Crespí. I aquí em ve a la memòria l´exemple real d´una família rica, la formada per Bernat Marquès i Catalina Mayol, de Sóller. Mataren el pare, empresonaren la mare, tres filles, dos fills i un gendre. Alguns historiadors han volgut veure en aquest acarnissament de la dreta una actuació exemplificant dels repressors contra allò que consideraven una traïció, per tractar-se de gent de la seva classe social que defensava ideals socialistes.

I pas als dos capítols de les monges, personalitzats principalment en sor Coloma Ripoll. Jo vaig conèixer sor Coloma Ripoll (Palma, 1919-2004), hi vaig parlar una horabaixa de gener de 2004. Les germanes de la Caritat entraren a Can Sales el juny de 1940 i ella, concretament, el setembre de 1941. S´encarregava d´anar a correus a recollir la correspondència i de censurar les cartes de les preses. Na Caterina Tarongí en un moment donat diu: "Nosaltres tenguérem sort amb aquella monja que vivia en els núvols de la ignorància". Potser té raó, na Caterina. Contaré una petita part de la meva experiència. Aquella horabaixa de gener li vaig demanar a sor Coloma: "I vostè per què es va fer monja?". Em contestà: Que per què em vaig fer monja...? Un dia acabava de fer dissabte i em va passar com un fum. I ja va estar". Per això comprenc les paraules de na Caterina.



I bé...! Sempre m´ha sorprès la creativitat dels novel·listes. Miquel López Crespí es recrea en un diàleg entre Aurora Picornell i el seu home, Heribert Quiñones. Per cert, m´agrada el que diu na Caterina de n´Aurora: "Sempre la vaig veure llegint, investigant allò que no coneixia". La imatge que els feixistes ens feren arribar d´Aurora Picornell no és, naturalment, l´autèntica. Encara que la seva intenció era que no ens n´arribàs cap; per això la mataren. N´Aurora, durant la República, va tenir un prestigi ben sòlid: col·laborà amb Maria Teresa León, amb Lina Òdena, la dirigent comunista de Catalunya-Principat, i amb la Passionària. Jo acostum a repetir el que em va contar la germana petita de n´Aurora, na Llibertat. Les dones dels diputats socialistes Ruiz del Toro i Ruiz Lecina, que l´estiu del 36 eren a Mallorca de vacances, coincidiren amb n´Aurora a la presó. Més endavant varen ésser bescanviades per altres presos polítics de dretes i digueren a na Llibertat: "Aurora es el recuerdo más luminoso que guardamos de Mallorca y de nuestro encarcelamiento". Tota persona, home o dona, que mor per defensar uns ideals de justícia i llibertat, mereix veneració.



Miquel López Crespí, entranyable amic, sempre disposat a animar-me, a ajudar-me, sense demanar res a canvi. Valor les teves cridades per telèfon, normalment curtes, però plenes de contingut. Au nina...! I penges. Personatges com tu, personatges com na Caterina Tarongí, reclamen a crits una nova República. López Crespí a ran d´aquesta darrera publicació es demana per què el ressò de la guerra civil perdura anys i anys en la nostra literatura. Ell mateix es respon: a causa de la mort i l´exili de tants d´intel·lectuals i per la brutal repressió contra la nostra cultura. Passaran més de dos-cents anys i encara se´n parlarà d´aquesta guerra. T´ho dic jo, estimat Miquel. La Guerra Civil, que alguns partits, alguns sectors socials, encara es resisteixen a condemnar, va ésser una tragèdia comparable a la persecució dels jueus per la Inquisició. Comparable al que va passar amb Hitler, amb Mussolini, amb Pinochet o amb Videla. Què demanin a les padrines o les mares de la plaza de Mayo si perdonen Videla!

Contra les dictadures, contra els colonitzadors, contra els especuladors, contra els masclistes, contra els corruptes, contra els governants curts de gambals: una nova República! Tot d´una. Gràcies i enhorabona, Miquel.










Jaume Pomar i la generació literària dels 70 (pàgines del meu dietari) (I)





Per Miquel López Crespí, escriptor




Quan Jaume Pomar, director de la col·lecció La Sínia del Tall, em demanà un original, els poemes que ara conformen el llibre Els naufragis lents que acaba de publicar El Tall, em vaig adonar de com havia passat el temps d´ençà que ens coneguérem a mitjans dels anys seixanta. Parl de l´època en què ell començava a escriure els primers poemes de Tota la ira dels justos, poemari que, semblant a una petita antologia, recollia la feina feta entre els anys 1963 i 1966, és a dir: Finestres a la llum, A vint anys i un dia, Poemes a Michelle i L´esperança enfonsada. Recordem que Tota la ira dels justos (Palma, La Sínia, 1967) obtengué el premi Ciutat de Palma de Poesia 1966.

Jaume Pomar és poeta, traductor, narrador i assagista. Entre els seus assaigs podem destacar Bartomeu Rosselló-Pòrcel, vida i obra (1966); L´aventura de ‘Nova Palma’ (1976), llibre que en regalà amb una impressionant dedicatòria, típica dels temps foscos de la dictadura, en la qual deia: “A Miquel López, un dels pocs amb els quals coincidirem a l´hora de la lluita final o del paredón. Jaume Pomar”; El meu Llorenç Villalonga (1995) i La raó i el meu dret: biografia de Llorenç Villalonga (1995). La seva obra poètica és formada pels poemaris Tota la ira dels justos (1967), Amb la mort, amorosament (1971), Història personal (1979), Elegies (1986), Carisma del desert (1987), Imatge de la por (1988), Les quatre estacions (1991), Retorn a casa (1992), Llavis de marbre blanc (1992), Frontissa (1993) i La sínia de les hores (1997). També ha publicat la novel·la Un dia o l´altre acabaré de legionari (1988).

Si ara hagués de concretar com o qui em presentà Jaume Pomar ara farà més de quaranta anys, no ho sabia dir amb certitud. Cap al 1965, que és l´època en què vaig entrar en contacte amb en Jaume, a Palma no hi havia tantes persones amb què poguessis encetar la conversa damunt Pavese, Lenin, Sartre, Carpentier o Céline. Ni encara avui, quaranta anys i busques després que ens coneguérem! Pensau en alguns dels polítics que ens malgovernen, en la seva palesa ignorància cultural, i ho constatareu. A tall d´anèctota, i sense dir noms, puc dir que en un dinar de suport al Bloc per Mallorca, un destacat intel·lectual nostrat, dirigent d´un partit d´esquerra –i que tenia davant seu Maria Antònia Oliver-- em demanà en veu baixa, perquè ningú el sentís, qui era aquella dona que seia al seu davant. I no proveu de demanar per damunt personatges històrics o autors nostrats del tipus de Joan Soler Antich, Josep M. Palau i Camps o Antoni Mus. No en parlem si els demanam per la tasca portada a terme a Mallorca per Manuel Sanchis Guarner o que ens diguin qui va organitzar o què van significar en el seu temps les famoses Aules de Novel·la, Poesia i Teatre de mitjans dels anys seixanta. I aquests són uns exemples agafats a l´atzar. Segurament els confondran amb algú que va a les llistes del seu partit a les eleccions del moment. Això només a tall d´anècdota, per a constatar com, a vegades, en lloc d´avançar hem anat retrocendint com els crancs.

Jaume Pomar, evidentment, no té res a veure amb polítics com els esmentats.

Cap a mitjans dels anys seixanta, a part del compromís amb la lluita antifeixista, ja érem plenament conscients de l´esbatussada que havia significat el franquisme quant a la destrucció de la cultura catalana. Les meves primeres dèries literàries sorgeixen en aquells anys. Segurament per influència familiar: el pare i els oncles eren lectors aferrissats. A la guerra, el pare, Paulino López, era membre actiu dels destacaments de la cultura, i formava part d´aquelles improvisades companyies d´actors i actrius afeccionats muntades pel Comissariat de Cultura. Era un bon rapsode, el pare, i, en la postguerra poblera, quan es reunia a casa amb alguns dels presoners republicans que s´havien casat amb al·lotes de la vila, el vaig sentir sovint recitant Federico Garcia Lorca, Miguel Hernández, Pablo Neruda, Rafael Alberti, Pedro Garfias i tants i tants poetes antifeixistes dels anys trenta.

El 1966, l´any que Guillem Frontera havia guanyat el premi Joan Alcover de poesia amb el poemari El temps feixuc, jo entrava en contacte amb Josep M. Llompart, un contacte que marcaria ja per sempre la meva dedicació a la literatura, ja que va ser el primer lector dels meus originals, el que primer detectà els inicials defectes i virtuts. Llompart és, juntament al meu oncle José i el pare Paulimo, ambdós combatents en l´Exèrcit Popular de la República, qui em recomana els llibres que marquen la meva adolescència i joventut.

De 1965 a 1968 participam com a oients fervorosos en les famoses Aules de Poesia, Teatre i Novel·la que organitza el nostre bon amic i gran activista cultural Jaume Adrover. Es pot dir que aquells anys de les Aules, juntament amb les activitats que organitza l´OCB, els llibres de l´Editorial Moll i els inicials contactes amb Josep M. Llompart, marquen l´inici de les meves incipients activitats culturals que, en la pràctica, es concretaran l´any 1969 amb les primeres col·laboracions literàries a les pàgines de Cultura del diari Última Hora.

Quasi la totalitat d'escriptors mallorquins del que s'ha anomenat la "fornada dels anys setanta" ens hem alletat amb el material sortit de l'Editorial Moll. I no es tracta solament de la Gramàtica normativa o del Vocabulari mallorquí-castellà, de les Rondaies, de les xerrades radiofòniques, o del paper de "Llibres Mallorca" en els anys seixanta i setanta. L'Editorial Moll ens fornia d'altres llibres, bàsics per a la nostra formació com a ciutadans i ciutadanes d'una terra trepitjada pel feixisme. Pens ara mateix en l'imprescindible llibre de Josep M. Llompart La literatura moderna a les Balears, que Moll va editar l'any 1964, i en tots aquells llibrets de la collecció "Les Illes d'Or" que ens permeten conèixer les arrels més profundes de la nostra cultura. Record la importància cabdal que per a la nostra formació d'escriptors tengué poder fruir, en plena dictadura franquista, enmig de tants silencis i prohibicions culturals, de llibres com Comèdies, I de Pere d'A. Penya, La minyonia d'un infant orat de Llorenç Riber; L'Hostal de la Bolla i altres narracions, de Miquel S. Oliver; Cap al tard, de Joan Alcover; Aiguaforts, de Gabriel Maura, Flor de card, de Salvador Galmés; Els poetes insulars de postguerra, de M. Sanchis Guarner, L'amo de Son Magraner, de Pere Capellà; L'hora verda, de Jaume Vidal Alcover o Un home de combat, de Francesc de B. Moll. Precisament Un home de combat, una apassionada biografia de Mn. Alcover, ens permetia copsar l'existència d'un Moll escriptor de primera magnitud.

En el llibre de l´escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Pere Rosselló Bover La cultura a Mallorca (1936-2003) (Palma, Documenta Balear, 2004) hom pot trobar informació essencial sobre la repressió feixista contra la cultura catalana, i també del redreçament cultural dels anys seixanta fins a la situació existent l´any 2003.

Jaume Pomar va néixer el 1943 i, per tant, com a poeta més vell que qui signa aquest article, porta uns anys més que jo en el conreu de les lletres. El que més record de l´època en què ens coneguérem és la passió i la intensitat dels nostres debats dels vint anys, aquells inicials descobriments de Marx, Engels, Sartre, Camus, Simone de Beauvoir, Pavese, Hemingway, Fitzgerald, Kafka, Joyce, Gramsci, Rosa Luxemburg... Debats que es combinaven amb xerrades sobre els darrers poemaris de Josep M. Llompart, Jaume Vidal Alcover, Blai Bonet o Salvador Espriu, per dir solament uns noms. Mancaven solament uns anys per al Maig del 68, per a la primavera de Praga, per a la Revolució Cultura xinesa, per a la creació de les primeres organitzacions illenques marxistes no estalinistes, i amb en Jaume ja havíem discutit Fanon, Andreu Nin, Lukács, el nouveau roman, els aspectes més destacats del boom novel·lístic hispanoamericà (Vargas Llosa, Alejo Carpentier, Gabriel Garcia Márquez, Lezama Lima...). No era tan senzill trobar en una capital provinciana com era Palma, dominada culturalment i políticament pel feixisme, un escriptor amb qui poguessis parlar d´Otero, Celaya, Maiakovski, Brecht, Gil de Biedma, Barral, Molas, Lukács. A finals dels seixanta ja havíem llegit els situacionistes i coneixíem i admiràvem l´obra de Salvat-Papasseit i Rosselló- Pòrcel, aquests darrers, mestres indiscutibles dels joves que començàvem a escriure aleshores.



Amb en Jaume Pomar ens trobàvem al bar Modern, a la plaça de Santa Eulàlia, prop de Cort. Un indret que era molt proper al carrer de la Vidriera, número 28, tercer pis, que era on ell vivia amb el seus pares i el germà. I també en el Bosch, a dues passes d´un dels llocs on el podies trobar moltes nits d´aquella grisa Palma de finals dels seixanta i començaments dels setanta: el bar Brussel·les.

De la mare de Jaume Pomar, la senyora Magdalena Llambies, record, com si fos ara mateix, el moment que, travessant la sala d´estar, el menjador i un estret passadís, m´obria la porta de la cambra de Jaume Pomar on escrivia i llegia sense aturar. El pare, Antoni Pomar Tarongí, em saludava des de la distància. En Guillem, el germà, llegia a la seva habitació. A la cambra de Jaume Pomar, la claror del dia penetrava per una petita finestra oberta a les teulades dels carrers de l´antic call jueu. Un llit d´una plaça, uns prestatges plens de llibres, un canterano dels rebesavis i una tauleta on sempre hi havia llibres oberts i fulls amb poemes. Era el moment de parlar de les nostres darreres lectures, de les troballes intel·lectuals del moment, de parlar de la difícil situació en què ens trobàvem, com a persones i com a poble, a conseqüència de la manca de llibertat i de la persecució de la cultura catalana. Altres vegades ens trobàvem a un pis casa nostra, a l´avinguda de l’Argentina, on també hi compareixien els joves inquiets d´aleshores i alguns escriptors. Al baret de davall ca nostra, després d´un d´aquells llargs debats literaris i polítics, en Jaume redactava poemes que comentàvem emportats per la passió literària.

A finals dels anys seixanta i començaments dels setanta, el bar Modern, a la plaça de Santa Eulàlia, era un indret on ens reuníem a petar la conversa una munió de jovençans de totes les tendències polítiques del moment. En definitiva, el catalanisme i l´antifeixisme de l´època. Recordem que els carrillistes (PCE) tenien un local clandestí en el carrer de Zavellà, quasi tocant el darrere de l´església; per altra banda, els sectors més propers al consellisme, a l´anarquisme o al maoisme solíem tenir com a “centre d´operacions” la cooperativa d´arquitectes progressistes del carrer Estudi General, un pis molt gran i modern on treballaven els arquitectes Neus Inyesta, Guillem Oliver, Carlos Garcia Delgado, Manolo Cabellos... També hi compareixia Joana Roca, que després esdevendria una aferrissada maoista, cervell i organitzadora de l´exposició dels avanços xinesos i de la Revolució Cultural que es muntà en el Col·legi Oficial d´Arquitectes de Balears. En aquesta cooperativa, on vaig treballar uns quants d anys fent de delineant, s´organitzaven trobades amb grups d´obrers revolucionaris, sectors que havien tallat amb la política de reconciliació amb la burgesia i de pactes amb els sectors “aperturistes” del franquisme que propugnaven els carrillistes, els “revisionistes”, en el llenguatge d´aquell temps. Des dels despatxos d´aquells arquitectes progressistes s´ordien algunes de les sortides per a repartir fulls clandestins i per a fer pintades contra la dictadura més sonades del moment. També s´organitzà la campanya per provar de salvar la vida a Salvador Puig Antich, i moltes altres accions que portaven de cap la Brigada Social del règim i els serveis d´informació de la Guàrdia Civil.

El bar Modern era un centre de reunió de primer ordre. Imagín, es pot dir que no hi tenc cap dubte!, que la Brigada Social, que tenia el seu tenebrós cau ben a prop, en el carrer de la Soledat, número 5, hi devia tenir uns agents disfressats d´estudiants per a vigilar-nos. No solament hi anàvem aquells que treballàvem en la cooperativa dels arquitectes progressistes del carrer de l´Estudi General; també hi podies ensopegar amb tota la plana del carrillisme (PCE) illenc, començant per Francesca Bosch i acabant amb en Pep Vílchez, en Manolo Cámara o en Pep Valero i na Catalina Moragues. En Josep M. Llompart i el senyor Francesc de B. Moll s´hi aturaven un moment per a fer el cafetet abans d´anar a l´Editorial Moll. També els joves poetes hi feien tertúlia. Allà, a les cadires i taules del Modern, podies veure els joves poetes del moment. Ara mateix record Lleonard Muntaner, Damià Pons, Joan Perelló i Guillem Soler amb el llibre que havien escrit conjuntament, Temptant l´equilibri, que era la revelació del moment. A una altra taula hi podies veure na Joana Serra de Gayeta enllestint les seves entrevistes per a la revista Cort; més enllà, els estalinistes del PCE (ML-LP) reparaven una repartida de fulls volanders; més enllà, el pintor Gerard Mates havia trobat Miquel Morell, Manuel Picó, Miquel Àngel Femenies o Miquel Barceló, un jove desconegut en aquells moments, i petaven la conversa damunt art. No cal dir que Bernat Homer, el director de teatre que treballava a la llibreria Llibres Mallorca, també hi tenia les seves reunions, ben igual que Pere Noguera, amb el seus actors. El pintor i escultor Pere Martínez Pavia, director del grup de mímica Farsa, es reunia allà mateix abans de començar els assaigs, que normalment es feien ben al costat, al saló d´actes del col·legi de Sant Francesc. Amb el temps hi comparegueren alguns membres del grup trotsquista PORE, on militava l´estudiant Ramon Molina. Més endavant també hi hagué trobades de les Plataformes d´Estudiants Anticapitalistes i de l´OEC, l´Organitzaciò d´Esquerra Comunista, el partit on jo militava.

Va ser l´època, ara ja parl de l´any 1970, en què el professor Bartomeu Barceló ens dóna, als que treballàvem a la llibreria l´Ull de Vidre, bona part del fons editorial de Daedalus a fi de repartir-lo de forma gratuïta entre la gent per a donar a conèixer aquella nova llibreria progressista de Palma. Durant molts mesos repartírem Els mallorquins, de Josep Melià, L´Islam a Mallorca, de Guillem Rossellò-Bordoy, La Renaixença a Mallorca, també de Josep Melià, i la novel·la de Guillem Frontera Cada dia que calles entre la gent que venia a comprar a l´Ull de Vidre.

D´alguna d´aquelles reunions per a preparar accions antifeixistes i de lluita per la llibertat en vaig parlar a L´Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (Palma, El Tall, 1994). En referència al combat per provar de salvar la vida de Salvador Puig Antich, havia escrit: “Els primers mesos de 1974 estaven marcats per les lluites i mobilitzacions per provar de salvar la vida del militant anarquista Salvador Puig Antich (que, sense que ho poguéssim impedir, seria assassinat implacablement per la dictadura el dissabte dia 2 de març de 1974). Un dia ens arribà a Ciutat una octaveta signada pels presos polítics de la Model de Barcelona. ‘Informació sobre el Consell de guerra del MIL’ (MIL eren les sigles del Moviment Ibèric d'Alliberament, del qual formava part Puig Antich). El comunicat el signaven membres del FRAP, del PCE (m-l), FAC, CNT, UGT, PSOE i un grup de presos independents. El PSUC-PCE no volgué sortir en defensa d'un ‘terrorista’.

‘Decidírem fer alguna acció a Ciutat i, vist que els partits de l'’oposició’ no es movien ni donaven senyals de vida, impulsàrem les activitats en defensa del jove anarquista. El MIL (Moviment Ibèric d'Alliberament) no era una organització "presentable" i feien anques enrere per por a complicar-se amb accions que atemorissin als possibles "aliats" burgesos o procedents del franquisme (les forces "aperturistes", en el seu llenguatge possibilista).

‘La nit abans de l'assassinat del jove militant antifeixista, arquitectes, delineants, picapedrers (parlam del grup antifranquista que envoltava la cooperativa d'arquitectes progressistes del carrer Estudi General), ens dividírem en ‘comandos d'acció’. Volíem fer quelcom de diferent, quelcom que tingués certa repercussió ciutadana. Les pintades eren cada vegada menys efectives, car membres de la Guardia de Franco i guàrdies civils retirats informaven de seguida a la Policia Política i una brigada s'encarregava d'esborrar-les.

‘Havíem acordat no fer pintades. Aquesta vegada es tractava de fer uns cartells -de la mida d'un full de diari- i, al vespre, quan tothom dormís, anar botiga per botiga introduint-los per l'escletxa dels vidres, dins del mostrador. A l'endemà -era diumenge i els comerços estarien tancats-, tota la ciutat podria llegir les consignes a favor de Puig Antich i contra el govern dictatorial.

Dit i fet, cada grup marxà al seu lloc de reunió per a començar la feina. En el meu hi havia l'arquitecte Joan Vila i la seva dona, Berta; en Manolo Cabellos i un ex-legionari, un obrer en atur que no tenia por a res. En retolador, damunt paper blanc, començàrem a escriure: ‘Feixistes assassins, llibertat per a Puig Antich!’, ‘Puig Antich és viu!’; ‘Judici popular contra els criminals!’ i altres de semblants.

‘A la nit, prop de les dues de la matinada, sortíem i complirem amb el sector assignat al nostre ‘comando’ -centre de ciutat-. No hi hagué detencions. Cap dels grups d'acció tingué baixes. Les cites de seguretat funcionaren a la perfecció i, a l'endemà, mesclats amb la gent, poguérem circular per Palma veient el fruit de l'eficient feinada subversiva. La Social no pogué fer res! Tota la propaganda en contra la dictadura romania intacta, en els mostradors, tal com l'havíem deixada la nit anterior.

Amb el temps, el grup del carrer Estudi General s'anà dividint i cadascú acabà militant en distintes organitzacions -o alguns restaren independents, continuant fent diverses tasques antifeixistes. En Guillen Oliver i na Neus anaren aprofundint encara més dins l'anarquisme llibertari. En Manolo Cabellos i na Joana Mª Roca entraren en contacte amb el Grup de Formació Marxista-Leninista”.