Memòria històrica - Miquel López Crespí recorda quatre personatges de la lluita antifeixista a les Illes: Mateu Morro, Ramon Molina, Gaspar Soler i Llorenç Buades

L´antifranquisme - Memòria històrica - Miquel López Crespí recorda quatre personatges de la lluita antifeixista a les Illes: Mateu Morro, Ramon Molina, Gaspar Soler i Llorenç Buades


(Nota: en aquests darrers quanta anys de lluita antifeixista i anticapitalista, són molts els amics i companys al costat dels quals he lluitat per un món més just i solidari on ja no existeixi l'opressió de les nacions ni l'explotació de l'home per l'home, com succeeix en la nostra societat de classes. Els quatre noms que surten en aquests article són completament conjunturals. Amb els quatre hem compartit hores, dies i alguns anys de combat. Però l'article va dedicat a tots els lluitadors anònims -centenars, milers- que, malgrat no sortir en la premsa ni els llibres d'història, malgrat no cobrar de l'Estat per haver traït les idees de República, autodeterminació i socialisme, foren els autèntics protagonistes de la lluita contra el feixisme. En veure quotidianament la farsa política oficial, pensem sempre que no foren ells -els servils de l'Estat- qui ajudaren el nostre poble, sinó aquells que no surten retratats al costat dels oportunistes que viuen dels nostres diners fent befa dels principis de justícia, igualtat i autodeterminació)
           
Gaspar Soler, un comunista mallorquí, republicà, antifeixista i anticapitalista
    A començaments dels anys vuitanta, na Francesca Bosch i jo teníem un bon amic, un republicà dels anys trenta. Em referesc al company Gaspar Soler (Sant Llorenç des Cardassar, 13 de març de 1916-Ciutat de Mallorca, 11 de març de 1990). En Gaspar Soler descansa en la mateixa tomba que na Francesca, en el cementiri de Ciutat. Ho dic per a deixar constància de fins on arribava la seva amistat: fins al grau de descansar, tots dos, sota la mateixa bandera roja del proletariat universal, ben a prop de la fossa comuna on reposen els millors fills i filles de Mallorca -i altres indrets de les Illes i l'Estat- assassinats pel feixisme mallorquí en temps de la guerra. Ella i en Gaspar havien lluitat tants d'anys junts que, sense por d'errar-nos gaire, quasi podríem afirmar que na Francesca Bosch compartia moltes de les idees d'en Gaspar. I si algunes opinions  -potser massa extremades en la defensa dels principis republicans i comunistes- no podien ser compartides públicament per la dirigent del PCB-PCPE, el cert és que a l'hora del dinar o del cafè en el Bar Nilo, en el Triquet, o en el restaurant del costat del local del partit, en el carrer de Lluís Martí, 9, na Francesca compartia totes les asseveracions d'en Gaspar. En el número 9 (de març de 1989) de la Revista de l'Organització Comunista Balear (OCB) El Comunista, pàgs. 8 i 9, després reproduïda a Flor de Card de Sant Llorenç des Cardassar, en Gaspar deia, recordant els anys de la transició: "Durant es franquisme, durant sa dictadura ets únics que lluitàrem activament per sa democràcia i sa llibertat vàrem esser es comunistes, primerament en es maquis i després de forma pacífica; i sa repressió va esser duríssima. Molts de camarades foren afusellats p'es feixisme i d'altres romangueren anys a sa presó. Ja t'he dit abans que en aquells temps de sa repressió més inhumana únicament es comunistes se jugaven sa pell per sa llibertat. Però amb sa democràcia també va arribar sa trampa i ses estafes: desgraciadament es nostros dirigents de l'any 76 vengueren tota sa lluita d'es comunistes p'es plat de llenties de sa legalització i sa poltrona parlamentària. En Carrillo i es seus acceptaren sa monarquia que mos va deixar en Franco i en un sant-i-amén en lloc de ser republicans estàvem defensant sa monarquia. Aquest glop era mal de beure per sa 'vella guàrdia'. Sa crisi d'es comunisme ve precisament d'aquestes traïcions d'es nostros dirigents a tants d'anys de lluita popular. Es carrillisme va arribar a sa barbaritat de no deixar-mos aixecar es puny i dur banderes republicanes a ses manifestacions".
    Els esdeveniments de l'Est foren terribles per na Francesca Bosch. Ella, que tota la vida cregué que la construcció socialista, a l'URSS, era irreversible. Solia dir-nos: "Si en Hitler no pogué enfonsar la bandera roja, com voleu que l'enfonsin els mateixos companys de la causa, per molt errats que vagin. Els errors poden corregir-se. Els pobles de la Unió Soviètica no voldran tornar mai al capitalisme!". Era la seva fe. En això potser era més clarivident en Gaspar Soler, el seu amic de l'ànima, el company sempre recordat. Aquelles discussions eternes a casa de n'Assumpta Massanet i el tinent Rafel Morales, abans o després de la reunió de la redacció de Nostra Paraula! En Gaspar morí tenint ben clar que la perestroika de Gorbatxov portaria -fossin quines fossin les intencions dels seus promotors- a la restauració del capitalisme a Rússia.

Llorenç Buades i la Quarta Internacional a les Illes
    Llorenç Buades és un dels militants històrics del marxisme mallorquí (de tendència trotsquista). És autor igualment d'unes documentades memòries que tracten de la seva experiència sindical i política. Consideram aquest treball molt útil perquè ens permet endinsar-nos en el món de la Quarta Internacional a les Illes, els seus orígens, la seva participació en la lluita antifranquista, objectius que tenien i marginació i criminalització que sofriren per part dels partits d'ordre espanyolistes i pro capitalistes (defensors de la "sagrada unidad de España" i de l'economia de lliure mercat).
    A Mallorca, la LCR (Lliga Comunista Revolucionària, secció de la Quarta Internacional) va néixer l'any 1970. Llorenç Buades entrà en contacte amb el primer grup de trotsquistes l'any 1973, fent el servei militar. Aquests companys -molts d'ells catalans- l'introduiren en la lectura de clàssics del moviment obrer (Kropotkin, Malatesta, Proudhon, Bakunin, etc), llibres, molts d'ells que es podien trobar a la famosa llibreria Logos.
    Llorenç Buades concreta la seva militància en el trotsquisme anant a Barcelona l'any 1974 i entrant en contacte amb una comuna de revolucionaris propera del mercat de Virrei Amat. Allà conegué antics militants de la CNT que li explicaren una versió de la revolució del 1936 molt diferent de tot el que havia llegit en autors de tendència estalinista (Carrillo, Pasionaria, etc). Llorenç Buades (que ja abans del servei militar treballava en el sector de la construcció) tengué els primers contactes seriosos amb el moviment obrer treballant en empreses com Dragados i més tard a Comylsa. Juntament amb companys com Juan Díaz (que va ser militant del PCE i del PCOE) organitzà els primers embrions sindicals de la Construcció. Aleshores (finals de 1975), en Llorenç entra a treballar a Mare Nostrum i connecta amb dos militants del partit de Santiago Carrillo (Eusebi Riera i Gabriel Vidal). L'any 1976, després de moltes discussions amb Eusebi Riera i amb altres companys de Mare Nostrum, es consolida una cèl.lula sindical que depèn del PCE. Es tracta de la cèl.lula de Banca i Assegurances, que es reuneix regularment a casa de Jaume Vidal. En aquell temps militen en aquell grup Xim Carré (responsable del món obrer), Jaume Vidal (cap de cèl.lula), Santandreu, Guillem Juan, Jaume Fuster i diversos companys del Banc Condal. Les reunions es fan en indrets on també hi ha trobades de les Comissions Obreres carrillistes. Llorenç Buades recorda Maria Aina Vaquer (ara dels Verds), Pep Bernat, Tomeu Salleres (PSP). Sovint es feien reunions a casa d'en Màdico, aleshores destacat militant anarquista de la CNT.
    Recorda Llorenç Buades que la majoria de la seva agrupació sindical sinpatitzava amb els corrents d'esquerra de les Comissions que controlaven els carrillistes. Tengué contactes amb Miquel Tugores del PTE, amb Mato d'ensenyament i amb el corrent unitari del Moviment Comunista de les Illes (MCI), impulsat per l'economista Antoni Montserrat. Conegué també Pedro García (del sector de Benzineres), Lluís Escuin (Sanitat), Aleña i Ginés (Hoteleria), a Frederic (Construcció).
    A través de les reunions estatals de Comissions Obreres, en Llorenç estabilitzà la seva militància permanent en el marxisme adherint-se a la Quarta Internacional (els seguidors d'Ernest Mandel). En el Primer Congrés de CC.OO., Llorenç Buades ja votà contra les posicions que defensaven la monarquia, l'oblit de la lluita per la República, i ordien pactes socials amb la patronal.

Ramon Molina, el trotsquisme mallorquí i la consciència antiestalinista permanent
     Ramon Molina va néixer a Palma l'any 1955. A inicis dels setanta participà en diferents agrupaments polítics d'oposició al feixisme, fins que començà a militar activament a les files del comunisme (concretament en el PORE, un partit de tendència trotsquista). Fou detingut i empresonat l'any  1976 juntament amb altres militants del Partit Obrer Revolucionari i de l'Organització d'Esquerra Comunista (OEC). Amnistiat, viatjà per l'estranger i continuà formant part de diferents grups marxistes fins que decidí iniciar una profunda reflexió entorn dels postulats ideològics de les tendències revolucionàries europees. Es llicencià (1989) en història per la Universitat de les Illes Balears. Actualment dirigeix el Museu de sa Pobla i forma part, amb altres investigadors, del Centre d'Estudis d'Història Industrial.
    Molt crític amb l'esquerra oficial, considera, parlant de la transició, que els militants antifeixistes d'aquells anys teníem una visió excessivament optimista i mecànica de la història. En les seves paraules: "No érem conscients de les terribles desfetes que havia sofert el moviment obrer en els decennis anteriors i que nosaltres valoràvem com a avenços. Consideràvem la socialdemocràcia i fins i tot l'estalinisme com a organitzacions obreres (tot i considerant-les reformistes i oportunistes) i ens oblidàrem que representaven la força contrarevolucionària més bestial i perillosa mai coneguda". Segons Ramon Molina, la ruptura històrica i política amb la generació de revolucionaris dels anys trenta i quaranta féu que tractàssim de camarades els hereus dels assassins de Rosa Luxemburg i Karl Liebknecht, dels bolxevics, de Nin i de milers i milers d'esquerrans.
    Analitzant els anys 1976-77 (època de militància activa de Ramon Molina amb qui vaig coincidir a la presó de Palma), l'historiador comenta que per als que visquérem activament la lluita dels anys de la transició una cosa era clara: en aquell temps l'única força social articulada que s'oposà a la dictadura fou la classe obrera, i no era gens estrany que tota mena d'arribistes que aspiraven a qualque participació en el poder fessin escola i acabassin dirigint alguna organització obrera (almanco de nom); però si hi afegim que era el PCE qui dominava la producció i difusió de bibliografia política, i també els moviments sindicals, no ens pot estranyar la brutalitat burocràtica de l'actual poder. La preservació de l'exèrcit, l'aparell judicial i funcionarial, la monarquia, i fins i tot la bandera, propis del franquisme, no són més que anècdotes que no oculten allò vertaderament bàsic: es tractava de protegir (amb els pactes de la transició) l'Estat de l'onada de mobilitzacions obreres dels anys setanta; l'esquerra oficial i gran part de l'esquerra revolucionària es comprometeren a fons, primer per a desviar-les i després per a desmantellar-les; pagaren el preu de la quasi desaparició, però feren la seva feina i després el PSOE pogué iniciar la tasca d'esclafament sistemàtic de tot allò que s'havia avançat mitjançant la lluita il.legal durant el franquisme.
    Com afirma Ramon Molina (i qui signa aquest article hi està completament d'acord): "Realment, els obrers són els que més han perdut durant la transició".

Mateu Morro: secretari general dels comunistes de les Illes (OEC); exsecretari general del PSM; batle de Santa Maria del Camí
    En temps de la dictadura, homes com en Mateu Morro (exsecretari general del PSM) o en Josep Capó (dirigent de la PIMEM i antic secretari general de l'OEC), seguint les indicacions del Comitè d'Illes de l'organització, coordinaven una política autènticament arrelada a la nostra realitat. En el fons, l'OEC (abans OICE) era un partit amb una de les actuacions més independents que hom pogués imaginar. Hem de tenir en compte que alguns membres de l'organització -l'amic Mateu Morro, entre molts d'altres- feia anys que estudiaven els clàssics del pensament tant socialista com nacionalista. Jo mateix (a les pàgines primer d'Ultima Hora i després del Diario de Mallorca) havia publicat els primers articles sobre els lluitadors anticolonialistes Fanon, Lenin, Malcolm X, Che Guevara, Mao Zedong, Ben Bella, etc, etc. Cap al 1965 i fins al 1968 anàrem aprofundint en els clàssics del nacionalisme català d'esquerres (també n'estudiàrem pensadors conservadors com ara Prat de la Riba, Almirall, Cambó, Estelrich, etc, etc). Però en aquells moments (parl de l'època obscura de la dictadura feixista) ens interessava molt més conèixer i assimilar les experiències dels dirigents històrics de l'esquerra catalana. Fou quan coneguérem (amb dificultats, fragmentàriament a vegades) els textos d'Andreu Nin, Manuel Serra i Moret, Joaquim Maurín, Jordi Arquer, Josep Recasens i Mercader, Amadeu Bernadó, Àngel Estivill, Hilari Arlandis, Maria Recasens... Amics i companys del Principat ens feien arribar alguns números (una joia, els miràvem com qui mira un tresor de vàlua incalculable) de La Batalla, L'Insurgent, L'Espurna, La Rambla, L'Hora, Catalunya Roja, Lluita, Avant, Octubre...
    Cap a l'any 1968, estudiar Els moviments d'emancipació nacional d'Andreu Nin o llegir articles del tipus "Internacionalisme i nacionalisme", "Contra l'opressió idiomàtica. El dret a la llengua pròpia", o "El dret d'autodeterminació, dret fonamental dels pobles", del mateix Andreu Nin, ens obrien els ulls d'una manera decisiva. Altres treballs (entre molts) que ens impactaren en els anys seixanta varen ser els materials de Maurín (La història d'Espanya és la història de les lluites separatistes, La proclamació de la República Catalana del 14 d'abril, L'independentisme català no és un moviment artificial), etc, etc.
     L'any 1974 les Edicions Catalanes de París editaven (en dos volums) un llibre cabdal en la nostra formació militant. Es tractava de Marxisme català i qüestió nacional catalana (1930-1936), de Roger Arnau (Josep Benet). En el pròleg, i sota aqueix pseudònim de "Roger Arnau" (Josep Benet) situava a la perfecció la rel del problema de certa incomprensió del fet nacional per part d'unes determinades elits dirigents dels clandestins partits d'esquerra (s'ha de recordar que ja en els anys seixanta molts fills de burgesos i d'alts jerarques feixistes i fins i tot de la rància i estantissa aristocràcia mesetària -penseu en Nicolás Sartorius del PCE!- havien ocupat els llocs de direcció d'aquests partits). Arnau apuntava molt encertadament: "Aquesta doctrina i història [el marxisme-leninisme] asseguren que en la qüestió nacional catalana no pugui prosperar la posició pseudorevolucionària d'alguns joves catalans universitaris de les generacions més recents, neòfits del marxisme, generalment fills de la burgesia i antics alumnes de les escoles més classistes del país, que per estar mancats d'una seriosa formació marxista-leninista confonen l'internacionalisme proletari amb el cosmopolitisme burgès, i que, alienats nacionalment pel franquisme, ni s'adonen ni senten l'opressió que sofreix llur poble per part de l'Estat feixista espanyol".