Adolfo Suárez, Fraga Iribarne... la restauració borbònica i els assassinats de la transició

Adolfo Suárez, Fraga Iribarne... la restauració borbònica i els assassinats de la transició



Any 1976: punt àlgid de la lluita popular contra la dictadura




Per Miquel López Crespí, escriptor


1976 és un any qualitativament revolucionari. En tots els aspectes. Burgesia i reformisme varen veure que els seus plans de conservar l'essencial del capitalisme i de la dictadura estaven en perill. La gent ja no s'escoltava els delegats elegits en les eleccions sindicals dels temps del franquisme (des d'on el PCE provava de mantenir les lluites obreres i populars en un marc acceptable per als franquistes reciclats). No. Ara, és l'assemblea, l'òrgan decisiu de la lluita. Ningú no pot fer res d'esquena d'aquest nou poder popular que es consolida amb força pertot arreu. És l'origen primigeni de les primeres Comissions Obreres, quan encara no havien estat desvirtuades pel PCE.
Sorgeixen amb més força que mai els comitès de tipus soviètic (assemblearis), que no tenen res a veure amb les pràctiques dels antics càrrecs sindicals. Un ampli moviment s'estén arreu de l'Estat. És quan, a Mallorca, la gent de Plataformes Anticapitalistes i de l'OEC, conjuntament amb anarquistes, membres de les JOC, cristians de base, trotsquistes i militants d'altres partits revolucionaris, convoquen les primeres assemblees obreres en el ram de la fusta (Manacor), en el de la sabata (Inca, Lloseta), hosteleria i tots els sectors de producció, residència o estudi.
He parlat en altres capítols de la feinada feta pels principals responsables dels nostre front obrer (Margarida Chicano Sansó, Joan Coll Andreu, Antònia i Antoni Pons, Guillem Coll, Domingo Morales, Jaime Bueno, Martí Perelló i un llarg etcètera que no podríem detallar mai per moltes pàgines que tenguéssim a la nostra disposició; les assemblees a barris (amb homes i dones com en Jaume Obrador, en Francesc Mengod, na Maria Sastre i na Francesca Velasco, etc). Tots els fronts de lluita (el camp, els instituts, la universitat, Sanitat, etc) assimilen aquestes formes de democràcia directa (Democràcia Proletària, serà el nom que portarà la nostra principal revista clandestina). Com vaig explicar en el seu moment (vegeu el meu llibre L'Antifranquisme a Mallorca, 1950-1970, pàg. 95): "La reunió constitutiva del consell de redacció la férem a casa meva, en el carrer Antoni Marquès, número 20, 4art. 1a... Hi eren presents en Mateu Morro (l'actual batle de Santa Maria), la periodista Gina Garcías -que havia militat amb nosaltres al Principat-, en Pep Capó (Secretari General Adjunt de la PIMEN) -aleshores màxim responsable polític de l'OEC. Em sembla que també hi devia ser n'Antoni Mir o en Biel Matamales com a delegats dels estudiants. El delineant Monxo Clop Molins era l'encarregat dels aspectes tècnics de la publicació (una de les millors de la clandestinitat antifranquista, en paraules dels historiadors Antoni Marimón i Miquel Martín). Moltes seccions (cultura, política estatal i internacional) anaren a raure a les meves mans. Els pseudònims que més sovint hi vaig emprar foren: Tomeu Torrens, Teresa Isern, Felip Cladera, etc.)".
En l'assemblea i la seva posterior coordinació, el poble treballador, els estudiants, els barris, havien trobat una forma d'organització i de combat adients per a aquella situació especial de crisi de la dictadura. A partir de març de 1976 (el 1972 s'havia fet també a Vigo), el consellisme assembleari es consolidà i avançà. S'anava retrobant, recuperant a poc l'antiga tradició consellista del moviment obrer esborrada de la història per l'estalinisme i els partits que li eren afins (entre ells, el PCE). Edició de Materials, Zero en la seva collecció "Biblioteca Promoción del Pueblo" (que distribuïa ZYX), Ruedo Ibérico, Fontamara, Júcar... ajudaven, amb els llibres que publicaven, a recuperar la memòria revolucionària dels treballadors. De l'Editorial Zero estudiàvem Democracia de trabajadores o dictadura de partido (1971), Los Soviets en Rusia (1975); d'Alexandra Kolontai La Oposición Obrera (Anagrama, 1975); d'Ernest Mandel Control obrero, consejos obreros, autogestión (Ediciones Era, 1970)... Tots els avenços que es faran en el camí d'acabar amb la dictadura terrorista del capital s'aniran concretant en assemblees, comitès de coordinació entre fàbriques, barris o centres d'ensenyament. Es quan sorgeixen les famoses coordinadores de fàbriques en lluita, coordinadores de barris, coordinadores de facultats, coordinadores de pobles... en les quals participen activament els homes i dones de l'OEC i les Plataformes Anticapitalistes. Tomàs Echave, membre del nostre partit, és, entre molts d'altres, un destacat dirigent d'aquesta lluita històrica que s'esdevé a Vitòria per la llibertat i el socialisme.
Res no passa per als fantasmals organismes unitaris de l'oposició, que -si exceptuam el cas excepcional de l'Assemblea de Catalunya- no representen gaire cosa i, això és el pitjor, són un vertader entrebanc per a la lluita obrera i popular. També es fa ben evident que si es vol aturar el pas a la Revolució, a l'autodederminació i independència de les nacionalitats oprimides, el primer que s'haurà de fer, és acabar amb aquests organismes sorgits de la base i que només responen a la base que els ha elegits (Assemblea, òrgan decisori! és el crit de combat d'aquells moments). Aquesta (els comunistes de l'OEC ho anirem comprovant en la pràctica de cada dia) serà la feina de carrillistes i socialdemòcrates. El que no pot fer la policia del règim (cada vegada li costa més intentar-ho) -dissoldre assemblees, blasmar contra la revolució socialista, atacar la democràcia prolerària i popular-, ho fan els homes tipus Pep Vílchez, Antoni M. Thomàs, etc, que el PCE té en bona part dels indrets on es combat el capitalisme i el feixisme.
Ramon Molina, antic dirigent trostquista mallorquí, en una entrevista que li vaig fer per a la revista El Mirall (número 60, pàgs. 44-47) explica molt bé el paper nefast d'elements com els abans esmentats: "Per als que visquérem activament la política dels anys de la transició una cosa era clara: l'única força social articulada que s'oposà a la dictadura fou la classe obrera i no era gens estrany que tota mena d'arribistes que aspiraven a qualque participació en el poder fessin escola i acabessin dirigint alguna organització obrera (almanco de nom), però si afegim l'assimilació de la cultura política dominant de l'esquerra -i era el PCE qui dominava la producció i difusió de literatura política i els moviments sindicals- no ens pot estranyar la brutalitat burocràtica de l'actual poder. La preservació de l'exèrcit, l'aparell judicial i funcionarial, la monarquia, i fins i tot la bandera franquista no són més que anècdotes que no oculten el vertaderament bàsic: es tractava de protegir l'Estat de l'onada de mobilitzacions obreres dels anys setanta; l'esquerra i gran part de l'extrema esquerra es comprometeren a fons per primer desviar-les i després desmantellar-les; pagaren el preu de la quasi desaparició, però feren la seva feina i després el PSOE pogué iniciar la tasca d'esclafament sistemàtic de tot allò que s'havia avançat mitjançant les lluites illegals durant el franquisme. Realment els obres són els que més han perdut durant la transició".
En el fons, dins el camp de l'esquerra, els consellistes de l'OEC coincidíem molt amb els llibertaris, els cristians pel socialisme, els trotsquistes, certs sectors del maoisme (per exemple, més amb el MCI que amb el PTE) en la lluita contra un hipotètic tipus de societat dirigista a l'estil del socialisme degenerat que defensaven els carrillistes. El PCE mai no va deixar de ser prosoviètic, malgrat certes "baralles" puntuals amb els dirigents de Moscou. Aquest gran contingut de partidaris de la degenerada burocràcia soviètica és va fer evident amb el joc del sector que va seguir Ignacio Gallego en l'escissió dels anys 80 teledirigida per la KGB des de l'ambaixada soviètica a Madrid i que culminaria amb la reincorporació al PCE. A Mallorca, aquesta ruptura la portaren endavant els actuals dirigents de Izquierda Unida Josep Valero, Miquel Rosselló, Lila Thomàs, etc. Igualment participà en aquesta escissió l'antiga dirigent carrillista Francesca Bosch. [Amb els anys, Francesca Bosch renuncià a l'eurocomunisme fent autocrítica de les claudicacions de la transició i acabà veient el fangar on havia portat la classe obrera l'anticomunisme visceral del PCE. De l'any 84 a l'any 87 coincidirem en la crítica als reformistes i fruit d'aquesta collaboració fou l'opuscle Aurora Picornell publicat per l'Ateneu Aurora Picornell l'any 1987. Na Francesca em dedicà el primer exemplar sortit de l'"impremta" del carrer Lluís Martí, número 9 (local del PCB) amb aquestes sentides paraules: "Si no fos per tu aquest fulletó pareixeria es 'full parroquial' que mos diuen es refos [els reformistes]... Però entre es dos hem fet un 'full revolucionari'. Idó! Francesca Bosh".]  
Com explica Ramon Molina en l'entrevista abans esmentada (El Mirall, número 60): "Quant a l'estalinisme, no podem dir que està vençut. Ha perdut força a Rússia, però encara és al poder mitjançant una fracció del propi PCUS. Els seus representants directes tipus 'PC' també estan afeblits, però l'estalinisme ha calat en la cultura política de totes les tendències: la socialdemocràcia mateixa ha après bé la lliçó, basta veure com es comporten alguns dirigents del PSOE; els moviments nacionalistes també s'han nodrit en bona part de dirigents educats a l'escola del 'socialisme real'; ni tan sols el trotskisme ha aconseguit alliberar-se del seu paper d'ala esquerra i a la vegada víctima del totalitarisme. L'estalinisme sols morirà definitivament quan mori el capitalisme que l'ha protegit durant tants d'anys".
Nosaltres, els consellistes de l'OEC, les coordinadores de fàbriques en lluita de Vitòria-Gasteiz, el que defensàvem eren tot tipus de pràctiques antijeràrquiques, antiautoritàries i anticapitalistes que poguessin sorgir de la base. Això, evidentment, en crear situacions de poder revolucionari, "desestabilitzava" els pactes entre "oposició" i franquisme reciclat per anar vers a una Constitució pactada que mantingués intacte l'aparat repressiu heretat de la dictadura així com la monarquia i la unitat d'Espanya. Molta gent de l'OEC portava a la pràctica (i potser sense copsar-ho d'una manera conscient) algunes de les teories elaborades pels situacionistes a partir del Maig del 68. Pens ara mateix en els Textos situacionistas sobre los Consejos Obreros publicat per l'Editorial Campo Abierto (1977) o el famós Tratado del saber vivir para uso de las jóvenes generaciones de Raoul Vaneigem (i que coneixíem en l'edició original francesa de 1967 publicada per Gallimard). Per altra banda la influència de Guy Debord i de La société du spectacle (1967) era ben forta en determinades avantguardes revolucionàries (especialment en sectors de l'OEC).

Vitòria i la seva famosa Coordinadora de Fàbriques en Lluita marcà el punt àlgid del consellisme i de l'anticapitalisme a nivell d'Estat. I també el de la unitat obrera i popular ("Obrers i estudiants unitats contra el capitalisme!", era el crit del carrer en aquell mes de març de 1976).
Les vagues a Vitòria havien començat (desembre de 1975) per simples reivindicacions laborals a Forjas Alavesas (es demanaven quaranta-dues hores setmanals de feina i sis mil pessetes d'augment). A poc a poc, malgrat els esforços dels carrillistes per mantenir la gent dins les fàbriques i no sortir al carrer, els treballadors s'anaven polititzant setmana rere setmana, i s'accentuaven més les seves reivindicacions -reivindicacions de govern obrer i popular; república socialista; dissolució dels aparats repressius de l'Estat (Policia Armada i Guàrdia Civil); unitat obrera enfront el capital; dimissió de tots els antics càrrecs sindicals i posà aquests càrrecs en mans de les assemblees sobiranes; etc, etc.
La coordinació de les fàbriques en lluita augmentà, es consolidà, i la seva pràctica -democràcia de base- s'anà generalitzant. Dia 12 de gener: vaga a Mevosa; dia 14: les assemblees d'aquestes fàbriques van unificant esforços amb les d'Aranzábal, Olazábal, Gabilondo, etc; dia 19: Huarte i Cablerías del Norte s'hi afegeixen. Tots aquestes centres industrials -i molts més-, coordinats amb les coordinadores de barri i estudiants, arriben a mobilitzar les 200.000 persones de la ciutat que surten quasi cada dia al carrer per a defensar les reivindicacions del poble revoltat. Delegats de les fàbriques en lluita viatgen per tot l'Estat explicant l'avançada experiència sovietista de Vitòria.
Durango, Amorebieta, Gernika, Santurtzi, Getxo, Markina, formen igualment importants coordinadores d'assemblees i consells obrers. OEC i les Plataformes Anticapitalistes tenen una part activa en aquestes experiències, però, com sempre, el partit (OEC) no intenta capitalitzar els conflictes i -potser erròniament- els seus militants feinegen entre els treballadors i els estudiants ajudant sempre les iniciatives més agosarades i revolucionàries sense fer proselitisme. Ben al contrari del que feia el PCE        -apuntar-se a lluites en els quals no participava-, l'OEC -per manca d'una concepció dogmàtica i estalinista de partit- no intentà capitalitzar en profit seu les lluites que impulsà, tant a Vitòria com a les Illes com a tota la resta de l'Estat.
El moviment revolucionari s'accentuava dia a dia malgrat la repressió. Només en dos mesos -parlam de 1976- la patronal perdia la plus-vàlua de 36.469.OOO hores no treballades. La complicada política de reforma controlada esclatava pertot arreu. S'havia de fer qualque cosa. El PCE, Carrillo -el PSOE era quasi
inexistent-, no bastava per a controlar les exigències cada vegada més combatives i antipactistes dels pobles. El govern de la reforma, un govern on hi havia en Fraga, en Martín Villa i en Suárez, decideix escalivar a fons els estudiants i treballadors i, sense miraments, el dia 3 de març de 1976, per provar d'aturar aquesta imparable onada de coordinadores que sacsejava molts d'indrets de l'Estat, ordenen disparar a matar.
Els representants de les coordinadores de fàbriques en lluita estaven reunits a l'interior de l'església de Sant Francesc d'Assís. Hi eren presents obrers de molts d'indrets i, en el moment en que la Policia metrallà els treballadors, prop de cinc mil homes i dones discutien en pau i ordenadament els seus problemes socials i polítics.
Assabentats que en aquella església hi havia els principals dirigents partidaris de la democràcia proletària, Suárez, Fraga i Martín Villa ordenen l'assalt. La Policia entra disparant. Maten tres joves. Francisco Aznar, de disset anys, assassinat d'un tret al cap. Pedro María Ocio, quan intentava protegir uns infants amb el seu cos, rep l'impacte de les bales. Més tard, un altre jove, Romualdo Barroso, de dinou anys, és abatut salvatgement per les forces repressives que segueixen les instruccions del govern aperturista. Hi ha desenes i desenes de ferits i detinguts.
Pareix evident que la burgesia franquista, amb aquestes accions sagnants, prova de deturar el moviment revolucionari, republicà i anticapitalista, que el carrillisme no pot controlar. Tots els sectors del règim (aperturistes i búnker) consideren que la situació ha arribat a tal punt que només es pot aturar amb la sang. Els anys 74, 75 i, concretament, el 76, han demostrat que augmenten la lluita de classes, les mobilitzacions en contra de la imposada i forçada "unitat d'Espanya", i que els pobles de les diverses nacionalitats comencen a oscillar del reformisme vers comportaments i actituds polítics cada volta més compromesos. La reforma s'ha de reconduir, com sigui, amb sang si és necessari. La premsa de l'Europa demoburgesa resta atemorida davant el que està passant a l'Estat espanyol. Le Monde  escriu dia 5 de març de 1976: "Organitzacions revolucionàries d'extrema esquerra denuncian cada vegada més la política conciliadora [amb el franquisme] del Partit Comunista i de les Comissions Obreres, que encara controla aquest partit. Des de fa setmanes, els fets palesen un avenç cada vegada més accentuat del poble envers posicions més combatives, més polititzades".
A Mallorca, OEC, les Plataformes Anticapitalistes de Barris i d'Estudiants, les Comissions Obreres Anticapitalistes, s'encarregaren de propagar les idees i experiències avançades de Vitòria. Aleshores -seguint les instruccions de l'OEC- jo militava en el front d'estudiants, concretament a Magisteri. Juntament amb n'Antoni Mir i en Biel Matamales, ens tocà organitzar una explicació d'aquells fets -hi hagué assemblea general amb assistència massiva. N'Àngels Roig, na Margarida Seguí, na Magda Solano, en Salvador Rigo, na Josefina Valentí, entre altres bons companys i militants, treballaren fort repartint fulls volants, pintant i dibuixant cartells, aturant les classes per a explicar als alumnes els fets sagnants de Vitòria, preparant les assemblees informatives.
En aquella assemblea de solidaritat hi intervingué, per part del nostre Front Obrer, el treballador i militant de l'OEC Jaime Bueno (en "Tomàs", en l'argot de la clandestinitat), avui excellent advocat que jugà un paper essencial en la caiguda del corrupte govern Cañellas (PP) a les Illes. Per diverses facultats hi intervingueren en Mateu Morro i altres destacats dirigents universitaris de l'OEC. A Filosofia, hi havia, a part d'en Mateu Morro (l'actual Conseller d'Agricultura del Govern Balear i secretari general del PSM), en Joan Ensenyat i en Mateu Ensenyat (aquest darrer, provinent d'un grup que s'havia integrat en el partit provinent de Bandera Roja).
A s'Arenal, clandestinament, n'Aina Gomila, aleshores treballadora de la neteja a un hotel, explicà els fets als obrers i obreres de l'hosteleria. Na Maria Duran i en Martí Perelló s'encarregaren d'impulsar lluites solidàries per Manacor i la seva comarca; a Menorca (Maó, Ferreries, Ciutadella, Alaior, etc), el cap de la campanya de solidaritat amb Vitòria (es necessitaven diners per a treure de la presó els represaliats per la dictadura) fou en Llorenç Febrer amb els seus incansables companys provinents de les JOC.
A part dels morts a Vitòria hi hagué més assassinats arreu. Un d'aquests crims diaris va ser el  del jove obrer Gabriel Rodrigo, de dinou anys, que fou "liquidat" d'una manera encara no aclarida per membres de la Brigada Social o d'alguna altra de les forces repressives de l'Estat. El cert és que aquest jove treballador, en assabentar-se dels esdeveniments de Vitòria, sortí amb altres milers de companys a participar en una manifestació no permesa en contra de la repressió feixista, a Tarragona. Acorralat per les forces de la repressió de la dictadura, provà d'amagar-se dels seus perseguidors en el terrat de la casa número 7 del carrer Landa de Tarragona (una casa de tres pisos). Poc després el seu cadàver restava, esclafat, enmig del carrer, entre un gran bassiot de sang (vegeu Cambio16, núm. 233, 15-21 març de 1976, pàg. 14). Crims com aquest eren el pa nostre de cada dia en els darrers anys de la dictadura.
)Qui no va treballar per a explicar el que havia succeït a Vitòria? Tot el partit es va posar en cos i ànima a treure'n les ensenyances oportunes per a impedir amb totes les nostres forces que aquests fets es repetissin o s'oblidassin. Na Dora Muñoz en el Front de Mestres, en Guillem Coll a Inca (organitzant les primeres assemblees obreres amb els treballadors de la sabata a Inca, Lloseta, etc), en Gori Negre i na Rosa Vich a Santa Maria... No acabaríem mai el llistat de companys que treballaren en aquesta línia de solidaritat fent xerrades, recollint diners per obres, hotels, barris i facultats, escrivint articles, fent fulls volants, editant cartells, enganxines de protesta contra la salvatge repressió feixista... Record ara mateix l'excellent company Leo Sáinz (l'actual propietari de les lliberies Totem i Gnomo) que     -sense posar cap mena de dificultat- s'oferi a ser protagonista (amagant el rostre amb un llibre) d'un cartell de solidaritat amb Vitòria.
Les reixes de davant del llac dels cignes, a s'Hort del Rei, feien veure que era una presó. L'improvisat actor [en Leo], llegia un llibre rere l'enreixat. Lluitàvem per l'amnistia de tots els presos polítics! Aquell pòster es va vendre molt, i en el seu moment enviàrem els diners recollits als nostres companys de Vitòria, protagonistes de la lluita més important, emblemàtica i exemplar del temps de la transició: Vitòria-Gasteiz l'any 1976, quan l'esperit inicial del consellisme (1917 a Rússia) es tornà reencarnar.
Amb aquests assassinats la burgesia espanyola demostrava el que estava disposada a consentir i el què no volia de cap de les maneres. I això era: sí a un pacte amb l'oposició per a mantenir l'essencial de l'estat capitalista (oferint la possibilitat d'una constitució monàrquica, imperialista i capitalista); permanència de tots els aparats repressius de la dictadura; no res de depuració de criminals i torturadors; ni parlar-ne de república federal o autodeterminació de les nacionalitats oprimides, de democràcia popular, o del poder dels treballadors. Finalment, després de la caiguda del govern Arias -pels seus grans errors i continuats crims, que posaven en perill la reforma- (juliol de 1976), els punts de vista de la pretesa "oposició" democràtica i els hereus "liberals" del franquisme s'anaren apropant fins a coincidir totalment i absolutament.
Vist en perspectiva, el que tots els sectors del règim demanaven -i que la "oposició" els concedí benèvolament a canvi d'unes poltrones- era una llei de punt final dels crims de la dictadura. Com diria El País (6-VIII-95, pàg. 14): "La única ley de 'punto final' la hicimos los demócratas para los franquistas".
 

Ignasi Ribas, Gabriel Sevilla, Antoni M. Thomàs, Albert Saoner, Bernat Riutort, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaume Carbonero i Salvador Bastida: el dogmatisme i el sectarisme a les Illes

　

L’oposició antifranquista i els comunistes mallorquins de tendència trotskista (OEC) – La lluita per l’amnistia total a les Illes (1976) (I)

Per Miquel López Crespí, escriptor

　

　

Aquests dies, parlant amb els amics Gonzalo Nadal i David Mataró en referència al documental que volen fer sobre els darrers presos polítics de Mallorca, he hagut de cercar pels meus arxius fotografies, revistes antigues i retalls de diaris d’aquella època. Sortosament encara servava molts materials del temps de la lluita per la república, l’autodeterminació i el socialisme. I això que la Brigada Político-Social del règim franquista va agafar bona part de materials que ara em serien molts útils. No en parlem d’alguns originals de llibres meus que mai no he pogut recuperar!

De cop i volta, com si fes un llarg viatge a través del temps, han sorgit davant els meus ulls els números de les revistes de l’Organització d’Esquerra Comunista (OEC) que encara tenc guardats. Exemplars de Democràcia Proletària, el portaveu a les Illes del partit; les publicacions de les altres nacions i regions de l’estat: Iraultza (Euskadi), Lluita (Catalunya Principat), El Comunista (Astúries), La Voz de los Trabajadores i Revolución (Castella), Surcos (Aragó)... Les revistes de les Joventuts d’Esquerra Comunista (JEC), L’Espira, els butlletins interns de l’organització, La Batalla, i els nombrosos treballs d’investigació històrico-política que sortien publicats a Tribuna Comunista. També he trobat un munt de grogoses fotografies dels anys setanta, retalls de diaris, manuscrits amb anotacions sobre les reunions internes, autoadhesius... Però de sobte he trobat materials sobre la nostra estada a la presó. Parl de la detenció i posterior ingrés a la presó de Palma de Jaume Obrador, Josep Capó i de qui signa aquest article. També altres papers relacionats amb els companys i companyes d’altres partits d’esquerra revolucionària que també eren a la presó amb nosaltres aquell any 1976. Crec que tot això pot servir als amics Gonzalo Nadal i David Mataró per a fer el seu documental sobre els darrers presos polítics mallorquins. Com deia, entre els papers he trobat una entrevista feta a Josep Capó, Maria del Carme Giménez, Miquel López Crespí, Ramón Molina, Jaume Obrador, Javier Serrano, Maria Dolors Montero... – a l’endemà de la nostra sortida de la presó de Palma. L’entrevista va signada pel periodista del diari Última Hora Juan R. Valverde, porta per títol "Rueda de prensa de los expresos políticos: Luchar hasta la amnistia total" i és de finals de desembre de 1976. El dia de publicació és indesxifrable. L’article mostra una fotografia de nosaltres –érem molt jovenets aleshores!- on podem veure Javier Serrano, Miquel López Crespí, Josep Capó, Isidre Forteza i Ramón Molina asseguts a unes cadires de la redacció del diari Ultima Hora.

És un document prou important. Qui signa aquest article ja havia començat a oblidar molts dels fets que surten en aquestes declaracions dels darrers presos polítics de la dictadura a Mallorca.

Anem a pams.

L’entrevista comença amb una petita introducció del periodista del diari Última Hora que diu: "En una rueda de prensa celebrada em nuestra redacción, los recientemente liberados José Capó, Isidro Forteza, Maria del Carmen Giménez, Miguel López, Ramón Molina, Maria Dolores Montero, Jaime Obrador y Javier Serrano- encontrándose ausentes Manuel Carrillo, Antonio López y Pedro Ortega- han efectuado las siguientes declaracions".

A partir d’ara, el periodista del diari Última Hora no farà res més que reproduir el comunicat que li vàrem lliurar quan anàrem a la redacció. El comunicat, aprovat conjuntament pel Moviment Comunista de les Illes (MCI), el Partit Obrer Revolucionari d’Espanya (PORE) i l’Organització d’Esquerra Comunista (OEC) és prou interessant vist ara, ja que ens fa recordar com va anar la lluita per aconseguir la nostra llibertat, per poder trobar els diners de la fiança que ens posà el jutge i, també, per recordar la indiferència dels partits agrupats entorn de l'inoperant Assemblea Democràtica de Mallorca quant a la lluita contra el feixisme, per fer alguna cosa concreta en favor nostre en la línia d’aconseguir la llibertat de tots els presos polítics sense exclusions, l’amnistia total.

Altres aspectes importants del comunicat fan referència a les maniobres, especialment del PCE carrillista, per establir discriminacions entre els presos polítics de la presó de Palma. Recordem que entre els mesos de novembre i desembre de 1976 hi havia presos detinguts en relació amb la manifestació per la llibertat del 12 de novembre i d’altres que tenien relació amb les distintes accions antifeixistes fetes per militants del PORE, l’OEC i el MCI. El carrillisme, la direcció del PCE de les Illes, volia discriminar entre "treballadors propers al PCE i sense partit", alguns dels quals detinguts el dia 12 de novembre, i els membres de les organitzacions i partits de l’esquerra revolucionària de les Illes. En poques paraules: els anava bé fer alguna cosa pels seus i per aquells que no eren del PORE, l’OEC ni el MCI, però no volien moure un dit pels comunistes de tendència trotskista i maoista, els militants comunistes no estalinistes que en aquells dies érem a la presó. Aquest odi de la direcció carrillista contra el marxisme-leninisme, contra l’anarquisme i el consellisme i el poder popular que defensava l’OEC i altres partits comunistes, els portava a fer tot el possible per silenciar-nos i criminalitzar-nos. Com en temps de la guerra civil quan els Santiago Carrillo, Pere Ardiaca, Ignacio Gallego i CIA deien que el POUM i els militants de la CNT feien el joc a Franco, ara, en els anys finals de la dictadura, el carrillisme propagava idèntiques mentides entre els seus militants de base comparant els partits leninistes i de tendència trotskista amb els feixistes. La qüestió política essencial era consolidar la restauració borbònica que pactaven amb el franquisme reciclat, les quotes de poder que els donaria Suárez per la seva traïció als interessos populars. I, evidentment, en aquella concreta conjuntura històrica molestàvem els partits que denunciàvem les seves maniobres d’esquena del poble treballador, l’abandonament de tot principi republicà, i no en parlem d’acció anticapitalista conseqüent i de lluita concreta per la unitat sindical! Els pactes socials de la Moncloa i la redacció d’amagat d’una Constitució que consagrava l’economia de mercat capitalista, la "sagrada unidad de España", la impossibilitat de federar comunitats autònomes (un atac directe a la possible construcció dels Països Catalans) i la restauració del rei Borbó imposat per Franco, juntament amb els atacs constants al leninisme i als partits comunistes, tot plegat palesava la grandària de la seva claudicació davant la burgesia i l’imperialisme.

Pel que fa a la discriminació que el carrillisme volia introduir en la lluita popular per l’amnistia total, el nostre comunicat globalitzava la lluita per la llibertat de tots els partits perseguits pel feixisme i, sense fer distincions entre els partits, explicava que la lluita per la amnistia total continuava, la portàvem endavant sense defallença i era un dels deures cabdals de tots els antifeixistes de les Illes i l’Estat.

Diu el comunicat que comentam i que publicà el diari Última Hora: "Declaramos a la opinión pública en general que, si bien nosotros hemos logrado una victoria parcial con nuestra libertad, somos partidarios de seguir luchando hasta conseguir la amnistía total que todos deseamos. Si bien esta victoria se la debemos en gran parte a la lucha unitaria de la Izquierda Comunista [OEC, PTE, PSAN, PORE, MCI...], hemos de manifestar nuestro descontento personal por la inhibición que han puesto de manifiesto los partidos revisionistas, en especial de la Asamblea Democrática, en pro de una amnistía total, siendo asumida la batalla por parte de OICE, MCI y CC.OO. (COS) especialment, quienes se han preocupado de financiar las fianzas para nuestra libertad, logrando reunir, gracias a las aportaciones personales, 255.000 pesetas. Este dinero se nos ha dado en concepto de préstamo, por lo cual debemos devolverlo en un plazo más o menos breve. Hacemos pues una llamada pública par que se efectuen aportaciones al respecto. Queremos hacer igualmente una propuesta al cantante Lluís Llach para que anuncie públicamente nuestro deseo en uno de sus recitales o bien haga un donativo personal a tal fin".

Record perfectament que Lluís Llach, en un dels recitals que va fer per aquelles dates a l’Auditòrium de Palma, acceptà els nostres suggeriments, informà al públic des de l’escenari i ens ajudà a fer una recollida de diners per a pagar les nostres fiances. Aquest fet també va ser recollit per la premsa d’aquells dies. El que no va ser possible, per entrebancs dels partits de l’Assemblea Democràtica de Mallorca, especialment per la manipulació dels carrillistes illencs, va ser concretar un míting de tota l’oposició per aconseguir la llibertat de tots els presos polítics sense les discriminacions que establien el PCE i altres grups reformistes. Tampoc no va ser possible concretar un local on fer un recital de recollida de diners per als presos amb na Maria del Mar Bonet.

Les dificultats per aconseguir la unitat de l’oposició en la lluita conjunta per la llibertat dels darrers presos polítics mallorquins queden ben explicades en el comunicat que surt publicat en la nota de Juan R. Villaverde a Última Hora (desembre de 1976). Diu el comunicat que els militants d’OEC, MCI i PORE lliuràrem a la premsa: "Insistimos en la deplorable acción de los partidos revisionistas, quienes han tratado de discriminar entre los detenidos del día 12 y los componentes de determinados grupos políticos [MCI, OICE-OEC, PORE...], ya que han insinuado que los miembros de dichos partidos políticos utilizan la cárcel como medio de propaganda de sus propios partidos. Este falso comentario ha hecho que muchas personas se abstuvieran de efectuar donaciones para nuestra puesta en libertad, a fin de no comprometerse con un partido determinado".

Vist amb la perspectiva que donen els anys podem constatar la jugada dels carrillistes i altres sectors reformistes de l’Assemblea Democràtica de Mallorca. Amb una política enfocada als pactes amb el franquisme reciclat (Suárez i els homes del Movimiento esdevenguts "democràtes" de nou encuny), el que pretenien era silenciar els partits que denunciaven la reforma pactada, l’abandonament de la lluita per la república, l’autodeterminació i el socialisme. L’impacte de la campanya solidària dels partits d’esquerra revolucionària de les Illes els havia sobtat. Volien silenciar-nos fos com fos. Paralitzant les possibles accions solidàries de l’Assemblea Democràtica de Mallorca, demonitzant els partits marxistes revolucionaris i els grups anarquistes existents, propagant rumors insidiosos, la mentida de dir que els presos polítics empràvem la presó per a fer propaganda dels nostres partits, els carrillistes i els sectors que els eren afins pretenien, amb uns altres mitjans, fer el mateix que feia la brigada político-social del règim: fer-nos desaparèixer la vida política de les Illes. Per això la manca de solidaritat; per això mateix la demonització i la propagació de rumors dient que possiblement l’OEC, el PORE, el PSAN, el MCI, la CNT i altres grups revolucionaris érem manipulats pel franquisme policíac per "fer mal" a la "correcta" política de Santiago Carrillo de pactar amb els hereus del franquisme la restauració borbònica, el manteniment del sistema capitalista i, per damunt de tot, la "sagrada unidad de España". No estàvem en temps de la guerra; no ens podien fer "desaparèixer" com a Andreu Nin i Camilo Berneri en la Barcelona de 1937 (els famosos i tràgics Fets de Maig del 37); però sí que podien aturar el creixent moviment de solidaritat amb els darrers presos polítics mallorquins, els homes i les dones que en aquells mesos de novembre i desembre de 1976 romaníem a la presó.

A partir de les eleccions del quinze de juny de 1977, qui no tengués representació parlamentària era obligat a desaparèixer engolit per la marginalitat més absoluta. "Intel× lectuals" de baixa categoria, servils sense escrúpols, s'encarregaven -i s'encarreguen encara!- de la feina bruta de demonitzar els grups o persones autènticament revolucionaris. Eren ridiculitzades les idees de progrés, justícia social, socialisme i independentisme. Tot això, combinat amb la lluita activa (portada endavant per la socialdemocràcia, les restes del carrillisme i les burgesies espanyola, catalana i basca) contra el marxisme, l'anarquisme, el leninisme, l'independentisme... o el cristianisme de tendència socialista i anticapitalista, anà creant un concret panorama de desolació contra el qual lluitaren activament Arturo Van den Eynde i els seus companys. Els sectors més dinàmics que encara lluitaven contra el sistema eren deixats de banda (lluites d'Euskalduna, Altos Hornos del Mediterráneo, Astilleros de Cadis... i mil tipus d'accions semblants), tot esperant que els lluitadors més actius perdessin la fe en la victòria de la seva justa causa. Les centrals sindicals majoritàries, amb fortes subvencions estatals per a sous d'alliberats, boicotejaren mobilitzacions de solidaritat, expulsaren els grups més antisistema dels seus delegats mentre els dirigents d'aquests aparells ja institucionals signaven pacte rere pacte en contra dels interessos dels treballadors. Milers i milers de treballadors i treballadores, d'estudiants de totes les nacions oprimides de l'estat, eren induïts (a les bones o a les males: la policia no deixà mai d'actuar de forma brutal contra el poble) a oblidar les idees i principis igualitaris i antifeixistes tot obligat-los (mitjançant un fort bombardeig ideològic des del mitjans dits de "comunicació") a centrar-se només en la vida privada, en el consum com a forma "superior" d'existència, en el "descompromís". Arribava l'època del pelotazo, més que res en temps del PSOE; del redescobriment de "la España eterna" per part dels "socialistes" de mentida que ens acabaven d'entaforar en el bloc imperialista i agressiu de l'OTAN.

Dins aquest brutal contetx repressiu s´esdevengué la campanya rebentista dels excarrillistes i sectors afins contra el meu llibre de memòries antifeixista L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (Palma, El Tall Editorial, 1994).

A hores d'ara encara no entenc com Ignasi Ribas, l'antic militant del carrillisme illenc (PCE) signà aquell tèrbol pamflet contra el llibre que havia editat Lleonard Muntaner. Que ho fessin dos buròcrates, dos antics responsables del ranci i escleròtic carrillisme illenc potser seria comprensible. Eren personatges que procedien d'una vella tradició dogmàtica i de combat contra l'anarquisme i el socialisme entès com a poder dels treballadors (el POUM, el trotskisme...). Pensem en les execucions de membres del POUM i de la CNT en temps de la guerra civil. Els casos més coneguts foren els assassinats d'Andreu Nin i de Camilo Berneri, per exemple. Una tradició de persecució i criminalització de l'esquerra revolucionària a la qual encara no han renunciat, com es va comprovar amb el pamflet ple de mentides, calúmnies i tergiversacions que publicaren, sense cap mena de vergonya, el 28 d'abril de 1994 en un diari de Ciutat.

Com anava dient, a hores d'ara encara no m'explic l'origen de tanta ràbia i visceralitat contra l'esquerra republicana de les Illes. ¿O va ser precisament per això mateix, perquè ells en temps de la transició abandonaren tota idea de canvi social prosocialista, tota idea republicana, acceptant la reinstauració de la monarquia, que calia criminalitzar els partits que sí que defensàvem aquestes idees, cas de l' OEC, MCI, PTE, LCR, PSM o PSAN?

Quan llegia les brutors signades per Ignasi Ribas i els seus companys de campanya rebentista contra l'esquerra alternativa no ho podia creure. A una Illa en la qual tots ens coneixem quasi com si fóssim de la família, els personatges abans esmentats s'atrevien a signar un pamflet on suggerien que els partits a l'esquerra del PCE i del carrillisme, és a dir organitzacions marxistes i nacionalistes com MCI, OEC, LCR, el PSAN o el PSM només teníem com a funció, a les ordres del franquisme sociològic "i de vegades des del franquisme policíac, debilitar el Partit Comunista d'aleshores". Alhora que s'atrevien a signar aquestes calúmnies afegien, per a embrutar més la memòria dels antifeixistes de les Illes, que tots aquests partits només ajudaren a crear "confusionisme". I el combat abnegat de tants d'homes i dones només consistí en "declaracions de principis presumptament purs".

Mai no s'havia vist tanta ràbia i dogmàtica visceralitat contra uns coneguts militants antifeixistes de les Illes! La brutor que signaven evidenciava a la vista de tothom que només acceptaven una aproximació a la història: la del PCE. Les altres aproximacions, els altres investigadors que no estiguessin al servei dels interessos sectaris del carrillisme, havien de ser perseguits i criminalitzats. Per als dogmàtics i sectaris el pamflet que s'atreviren a publicar només tenia per funció desprestigiar els lluitadors antifranquistes que no fossin de la seva corda i, de rebot, justificar les seves particulars traïdes als principis esquerrans que, de boca enfora, deien defensar. Criminalitzant altres visions dels fets de la transició, amb totes les claudicacions de les quals foren responsables ells, la direcció del PCE aconseguia quedar com a aquella que realment sabia el que s'havia de fer.

Amb el pamflet publicat a Palma, aquells que conscientment o inconscientment donaven suport a la nefasta política del PCE (abandonament de la lluita per la República, Pactes de la Moncloa, acords amb el franquisme reciclat...) esdevenien botxins de la memòria històrica de l'esquerra alternativa de la nostra terra tot insultant el nom i els sacrificis de tants i tants abnegats combatents republicans. El pamflet que en contra nostra signaren Ignasi Ribas i els seus amiguets embrutava i posava en qüestió no solament la meva feina política, sinó també, i això sí que ho consider prou greu i d'una indignitat total, el treball de centenars d'honrats militants de l'esquerra alternativa.

No era solament contra la meva persona i el llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) que es bastí la campanya rebentista de 1994. Ignasi Ribas, i també Gabriel Sevilla, Antoni M. Thomàs, Albert Saoner, Bernat Riutort, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaume Carbonero i Salvador Bastida el que el volien era, com ja he dit, barrar el pas a la memòria de l'esquerra antisistema de les Illes, demonitzant els escriptors que haguessin escrit algun llibre al respecte. Es pensaven que ho aconseguiren escrivint calúmnies i mentides en contra nostra. S'erraren a les totes. De res no serviren els seus pamflets i brutors. Mai no s'havien publicat tants llibres explicant les claudicacions del PCE en temps de la transició. Quant a la seva actitud dogmàtica i sectària, quedaren retratats per sempre davant l'opinió pública i acumularen damunt les seves espatlles un desprestigi del qual difícilment es recuperaran.

El domini total i absolut de l'oportunisme polític més bestial s'aferma amb la transició (la restauració de la monarquia borbònica i els pactes de la suposada oposició amb el franquisme i la burgesia) i durant els anys posteriors. La fi del socialisme degenerat a l'URSS i altres estats dits "socialistes" (aquells on regnava el brutal poder de la "burgesia" roja i el més bestial capitalisme d'estat) servia per a bastir una campanya contrarevolucionària mundial a la qual s'aferraven amb ungles i dents els reaccionaris de totes les tendències. Ens apropàvem als temps actuals, a l'època de la mundialització més bestial i absoluta del capital i de l'imperialisme (alguns li diuen, en expressió errada, la "globalització"). Davant aquesta situació Arturo Van den Eynde escriu Globalització: la dictadura mundial de 200 empreses, que publica Edicions de 1984. Les preocupacions socials i col× lectives de les organitzacions marxistes, independentistes i antisistema eren sovint ridiculitzades. Els grups i partits que encara resistien la gegantina onada d'oportunisme que tot ho envaïa (barroeres lluites pel poder, per la poltrona, per la nòmina institucional deixant de banda dècades d'història de lluita esquerrana) eren presentats sovint com a utòpics o, més d'una vegada, com a actius "agents de la dreta", il· luminats que no tocaven amb els peus a terra com hem explicat una mica més amunt en referència a la campanya rebentista contra el llibre L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970).

En el Petit vocabulari polític de marxisme (Barcelona, Edicions de 1984, 1998), pàgs. 107-108, Arturo Van den Eynde definia l'oportunisme amb aquestes paraules: "És oportunista sacrificar els objectius més importants del moviment obrer per treure'n un avantatge momentani.

'El llenguatge polític postmodern enalteix l'oportunisme i el confon sibil× linament amb el simple 'sentit de l'oportunitat'. Són coses diferents. El sentit de l'oportunitat és necessari en qualsevol tàctica política. Una força política cerca sempre la línia de conducta que li permeti treure tot el partit possible d'una determinada situació, d'una determinada relació de forces entre els diversos partits i les diverses forces socials. Només és oportunista quan vol aconseguir aquest avantatge momentani, aquest petit guany, aquesta millora, en perjudici de coses encara més importants, com ara l'hostilitat de la classe dels treballadors emvers els capitalistes, o l'agrupament dels obrers avançats en un partit realment comunista.

'És oportunista aquell qui, cercant un petit triomf avui, compromet les possibilitats d'un gran triomf revolucionari demà o demà passat".

Arturo Van den Eynde definia molt bé el significat de l’oportunisme dins la societat contemporània. I, per això mateix, els atacs i els pamflets contra la memòria històrica de l’esquerra revolucionària, contra qui volgués deixar constància de les seves traïdes i claudicacions, dels seus pactes amb la burgesia i el franquisme reciclat en temps de la restauració borbònica. Una història prou coneguda i que, com hem explicat més amunt, hem hagut de patir en carn pròpia.

Però tornem al punt més àlgid de la reinstauració borbònica (la "transició"). Recordem una mica els fets per a copsar la situació en aquells moments. Pel desembre de 1976 a la presó de Ciutat hi havia nombrosos presos polítics. Del PORE, una organització marxista de tendència trotskista que dirigia Ramon Molina, hi eren el mateix Ramon Molina, na M. Dolors Montero i en Xavier Serrano. Del MCI hi romania tancat n'Isidre Forteza. De l'OEC hi érem en Josep Capó, en Jaume Obrador i qui signa aquest article. Dels obrers detinguts en la manifestació del 12 de novembre de 1976 hi eren en Pere Ortega, n'Antoni López i en Manuel Carrillo. A la presó de dones, al costat de M. Dolors Montero també hi havia Mª del Carmen Giménez. Per sort, cada diumenge gernació de companys d'OEC i d'altres organitzacions venien davant la porta d'aquell cau on romaníem tancats a cridar consignes per l'Amnistia. El PTE, PSAN, MCI i OEC organitzaren, al descampat on ara hi ha el parc del Polígon de Llevant (al final de Ricardo Ortega), un míting amb nombrosa participació ciutadana. Hi intervingueren, a favor de la nostra llibertat, en Miquel Tugores (PTE), en Jesús Vives (MCI), en Tomeu Fiol (PSAN) i n'Aina Gomila (per l'OEC). Però la fantasmal i inoperant Assemblea Democràtica no va voler moure un dit en defensa dels presos polítics quan una comissió de l'OEC hi va anar a parlar per a concretar una manifestació conjunta en favor de la llibertat. Afortunadament els companys del PSAN, del PTE i de MCI s'havien avingut a muntar aquell míting solidari. En va fer un bon reportatge (potser uns dels únics treballs en el qual es tractava amb certa simpatia l'esquerra revolucionària no pactista) el diari Última Hora del 15 de desembre de 1976. Deia el diari: "Tomó la palabra en primer lugar el dirigente del Partido del Trabajo, Miguel Tugores quien... dijo que 'con el referéndum el Gobierno pretende afianzar un modo de continuación del franquismo. Serán los mismos perros con diferentes collares'... Insistió [Miquel Tugores] en la necesidad de que los obreros presionen sobre la Asamblea de Mallorca -'organismo muerto a causa de la actitud de los partidos que se llaman obreros y no lo son'-".
En Miquel Tugores, malgrat les nostres diferències polítiques, sempre havia estat un bon amic i ara, participant en aquest acte de solidaritat amb nosaltres, ho demostrava una vegada més. Pollencí, l'havia conegut quan compareixia per la Cooperativa d'Arquitectes progressistes del carrer de l’Estudi General (Neus Garcia Inyesta, Carles Garcia Delgado, Manolo Cabello, Guillem Oliver Suñer...).

El Moviment Comunista de les Illes (MCI) també hi participà activament. Com explicava Última Hora: "A continuación, tomó la palabra Jesús Vivas, del Movimiento Comunista de las islas, iniciando su parlamento 'con una abrazo revolucionario en esta primera aparición pública del MCI'. Vivas habló del significado de la abstención en el referéndum en el sentido de 'que no podemos legalizar un gobierno franquista'. Vivas terminó, entre los gritos de la multitud, reivindicando la libertad para todos los detenidos". Després del MCI hi intervengué en Bartomeu Fiol, del PSAN. La intervenció de la dirigent comunista (OEC) Aina Gomila anà en la línia de lluitar contra la maniobra continuista del règim demanant la dissolució dels cossos repressius de la dictadura i el retorn a casa de tots els detinguts. Posteriorment hi hagué un intent de manifestació pel carrer de Ricardo Ortega que va ser dissolt brutalment per la Policia Armada.

Fins aquí algunes activitats solidàries de l’OEC, MCI, PORE i PSAN. Però per quins motius l’Assemblea Democràtica de Mallorca no volia fer res per nosaltres? Per què aquesta discriminació quan, oficialment, el PCE deia que també lluitava per l’amnistia? Volien que el règim agonitzant ens mantengués tancats? Pensaven que si una part de les direccions polítiques dels partits de l'esquerra revolucionària, dirigents de l’OEC, MCI i PORE, eren la presó ells podrien continuar aturant la lluita per la República i el socialisme entès com a poder dels treballadors? Volien silenciar les veus crítiques existents dins la nostra societat? El cert era que una política basada en la consolidació de la democràcia directa i el consellisme a fàbriques, hotels i universitat no els interessava, qüestionava la seva política substituïsta del paper del poble. Els carrillistes, eren partidaris dels pactes secrets per les altures; nosaltres de la consolidació dels embrions de democràcia directa que pogués haver-hi dins la nostra societat i, sobretot, no volíem pactar amb els criminals de la dictadura la consolidació de la monarquia que ens llegava Franco i el feixisme i, molt manco, que els Països Catalans, Euskadi i Galicia no poguessin exercir el dret democràtic a l’autodeterminació. Els pactes de la Moncloa vendrien més tard. Encara no podíem imaginar la capacitat de renúncies de Santiago Carrillo i el seu equip d’estalinistes dels anys quaranta i cinquanta. Ho aniríem aprenent al llarg de l’any següent.

Els carrillistes ja es veien repartint-se el poder amb el franquisme reciclat, és a dir, amb Suárez i el Movimiento Nacional; però nosaltres no sabíem què seria de nosaltres. Possiblement, un dels apartats dels pactes secrets entre el carrillisme i el franquisme reciclat era la liquidació de l’esquerra revolucionària de l’estat espanyol. Aquesta liquidació política no podia fer-la solament la brigada politico-social del règim, ni la Policia Armada ni la Guàrdia Civil. S’havia demostrat que tots els organismes repressius no bastaven per a aturar les onades antifeixistes, la mobilització popular contra la dictadura terrorista de la burgesia espanyola. Per a consolidar el nou projecte reformista dels capitalistes espanyols, la Monarquia, els Suárez, els Torcuato Fernández Miranda, la socialdemocràcia mundial que donava suport al procés, necessitaven el PCE. I Carrillo s’oferí, servil, a fer el que els poders fàctics volien. O ja ningú no recorda que va ser precisament en un viatge als Estats Units on Santiago Carrillo va començar la campanya contra el leninisme? Per això, en previsió d’una lluita que imaginàvem llarga dèiem, en el comunicat del diari Última Hora: "Nuestra libertad, a pesar de todo, sigue siendo una incógnita para nosotros, ya que nuestra situación de libertad provisonal hace que en cualquier momento podamos vólver a la cárcel. Asimismo el dia treinta y uno han de ser procesados cuatro miembros de OIC. Es decir, que mientras no de consiga una amnistía total no podemos cesar en la lucha".

El comunicat expressava molt bé la situació política d’aquells mesos d’hivern del 76. El camí dels pactes amb la burgesia i el franquisme representat pel carrillisme i el camí de la ruptura revolucionària amb el feixisme que era portat endavant per organitzacions com l’OEC. Alguns dels partits que estaven dins l’Assemblea Democràtica de Mallorca, organitzacions com el MCI i el PTE, constataren, en un determinat moment, les inconsistències de l’ASDM i optaren per denunciar aquestes debilitats i manipulacions. En aquest sentit cal destacar la posició valenta i decidida del MCI i, fins i tot, del PTE, que en aquells moments era presidit pel company Miquel Tugores. També el PSAN, una organització marxista-lenista que lluitava per la independència dels Països Catalans i el poder popular, va participar activament en totes les campanyes i accions per aconseguir l’amnistia total.