Escriptors catalans – La novel·la catalana contemporània i la memòria històrica (I)
Les novel·les Gardènies en la nit (El Tall Editorial), Premi de l’Òmnium Cultural 2009 i Els crepuscles més pàl·lids (Lleonard Muntaner Editor), Premi de Narrativa Alexandre Ballester 2009 (I)
Per Miquel López Crespí, escriptor
La publicació de les obres Els crepuscles més pàl·lids (Lleonard Muntaner Editor, Palma, 2009) i Gardènies en la nit (El Tall Editorial, Palma, 2011), m’han fet reflexionar sobre les novel·les publicades al llarg de la meva vida i que tenen a veure amb la guerra civil, amb les conseqüències de la repressió franquista contra els illencs i amb la influència que l’exemple dels lluitadors republicans antifeixistes ha tengut i té en la meva narrativa. També m’ha fet pensar en moltes de les obres que els escriptors de les Illes han dedicat al tema. Record que Josep Massot i Muntaner va publicar fa uns anys una nova i important aportació a la nostra història més recent. Parlam del recent: el llibre Aspectes de la guerra civil a les Illes Balears. En el capítol "La literatura de la guerra civil a Mallorca" (pàgs. 277-340) trobam informació detallada de la majoria d'escriptors mallorquins que han escrit novelles, poemaris i obres de teatre relacionats amb el conflicte bèllic i la repressió contra el poble mallorquí. Ben cert que moltes d’aquestes obres han tengut, d’una manera o una altra, una certa influència en la meva concepció de la literatura i, més que res, en la forma d’enforcar els fets de la guerra civil.
Josep Massot i Muntaner analitza a fons algunes de les obres cabdals de Blai Bonet parant especial esment en El Mar (1958), Haceldama (1959) i Judas i la primavera (1963). La influència de la guerra civil també es fa evident en diverses novelles de Baltasar Porcel: Solnegre (1961), La lluna i el Cala Llamp (1963), Els escorpins (1965)... Posteriorment s'analitzen les aportacions de Gabriel Janer Manila, Gabriel Cortès, Llorenç Capellà i Maria Antònia Oliver. De Gabriel Janer Manila destaca la importància de L'abisme (1969) i Els alicorns (1972). Massot i Muntaner situa Janer Manila i Llorenç Capellà (a diferència de Blai Bonet i Baltasar Porcel) com a escriptors que pertanyen a "famílies de vençuts". Recordem que Pere Capellà (el pare de Llorenç Capellà) va ser oficial de l'exèrcit de la República i lluità en el front de Madrid contra el feixisme. La novella de Llorenç Capellà El pallasso espanyat (1972) descriu mitjançant una sèrie de cartes el món dels presoners republicans. Referències sobre la guerra civil es troben també en Cròniques de la molt anomenada ciutat de Montcarrà (1972) de Maria Antònia Oliver i en textos de Miquel Àngel Riera.
En l'apartat "El cicle de guerra de Miquel Àngel Riera" Massot i Muntaner ens descriu el ressò dels fets de 1936 en Morir quan cal (1974) "la primera novella que tracta de cap a cap de la guerra a Mallorca", en paraules de l'estudiós de Montserrat. També trobam informació d'Antoni Mus López (un escriptor injustament oblidat per tota la colla d''exquisits' que pugnen per controlar l'orientació de la nostra literatura). Antoni Mus era fill del president d'Esquerra Republicana a Manacor (el qual, per tant, va ser detingut i sotmès a maltractaments). D'aquí la força d'obres com Les denúncies (1976) i Bubotes (1978). En Les denúncies ja llegírem, en el moment de la seva aparició, un conjunt de narracions que feien referència ben concreta a la dura repressió contra el poble i contra l'esquerra. Massot i Muntaner destaca els contes "El clot dels fems", "El soterrani", "En Melcion i sa cussa"...
En les novel·les Gardènies en la nit i Els crepuscles més pàl·lids hom pot copsar una certa influència de l’obra de Miquel Àngel Riera Morir com cal i de les novel·les de Gabriel Janer Manila L’abisme i Els alicorns. També podríem parlar de Llorenç Capellà, amb aquell punyent relat que narra la situació dels presoners antifeixistes. Em referesc a la ja citada El pallasso espanyat, un homenatge al dramaturg republicà Pere Capellà. Obra que, emprant el sistema epistolar, ens descriu a la perfecció el món dels represaliats pel franquisme. Amb El pallasso espanyat Llorenç Capellà va aconseguir retre un sentit homenatge al seu pare Pere Capellà i, de rebot, a tots els presoners republicans d’aquella llarga postguerra que s’allargassa sense arribar a finir mai. Potser que, de forma inconscient, aquell homenatge a Pere Capellà em va decidir a fer la meva novel·la pensant en tot el que m’havia contat també el meu pare sobre la guerra, els camps de concentració, la ferotge repressió feixista contra els republicans.
Una altra joia literària que descriu de forma magistral l’univers dels presoners republicans és la novel·la de Miquel Rayó El camí del far. El camí del far em va impressionar tant que, fa uns anys, vaig dir a l’autor que la novel·la era el viu retrat del món del meu pare en els camps de concentració mallorquins dels anys quaranta. Llegint l’obra de Miquel Rayó em retornaven a la memòria centenars de les anècdotes, les històries de presoners que, quan jo era petit, a mitjans dels cinquanta, em contava el pare en les llargues nits d’hivern al costat de la foganya de casa nostra, a sa Pobla.
Però no es tractava solament de descriure la grisor d’aquella època que, per desgràcia, encara perdura i condiciona el nostre present. Volia, i aquest era el repte, de cercar la bellesa amb l’aprofundiment en l’ànima humana. És evident que per a nosaltres, per a molts dels autors de què parla Josep Massot i Muntaner en el llibre que comentam, l’objectiu de la literatura és comprendre, reflectir la condició humana. Els crepuscles més pàl·lids, Gardènies en la nit, El camí del far, Morir quan cal i El pallasso espanyat no tenen res a veure amb el “realisme social” tan de moda en els anys cinquanta i seixanta. Això no vol dir que ens trobem dins posicions elitistes i reaccionàries. Qui ens coneix sap ben bé que seria absurd arribar a aquestes conclusions. Sempre hem defensat les resolucions del Congrés de Cultura Catalana dels anys setanta quant a la necessitat –encara!- d’una literatura nacional-popular que pugui reforçar la consciència col·lectiva del nostre poble des de pressupòsits de llibertat creativa i lliure experimentació literària i artística. Però, com dèiem, aquestes concepcions literàries no tenen res a veure amb l’elitisme aristocratitzant del neoparanoucentisme oficial. No volem escriure per a cap casta de minoria “selecta”, per a cap grup de privilegiats, aquells menfotistes prou coneguts, els que, en aquests més de trenta anys de règim monàrquic, han fet tot el possible per ignorar i menystenir l’obra de Joan Fuster, Salvador Espriu, Vicent Andrés Estellès, Pere Quart, Josep M. Llompart, Agustí Bartra, per dir solament uns noms valuosos i imprescindibles de la nostra cultura. Voldríem arribar al màxim de públic possible, fer tot el possible per comunicar-li tota la sensació de realitat i d’humanitat possible. La veritat al servei de la bellesa artística i literària. Perquè... que hi ha res de més deshumanitzat que l’elitisme reaccionari dels neoparanoucentistes, el menfotisme regnant, l’oblit i menysteniment contra els grans escriptors catalans que hem citat? Nosaltres, des de sempre, ens hem situat i estam a l’altra part de la trinxera. Mai fent costat a l’elitisme dels reaccionaris, els seguidors de l’”art per l’art”, la buidor postmoderna regnant.
Nosaltres no hem conreat mai la literatura com a objecte de consum ni, molt manco, la literatura basada exclusivament en l’argument. S’equivocarà altra volta qui situï les obres de Blai Bonet, Miquel Àngel Riera, Miquel Rayó, Gabriel Janer Manila i Llorenç Capellà, per dir solament uns noms, en la literatura “realista”. I s’errarà encara més si cerca en les nostres novel·les, i més concretament en Els crepuscles més pàl·lids i Gardènies en la nit, una literatura amb finalitats polítiques. Moltes de les nostres obres, malgrat que reflecteixen el dolor d’una època mancada de llibertat, no tenen per finalitat fer “política”, emprar la memòria de la repressió per a assolir uns objectius de simple “utilitat social”. No cal repetir que, en efecte, volem retre un homenatge als republicans. Però és un homenatge “literari”, fet amb eines literàries i que no té res a veure amb la utilització partidista d’uns temes concrets.
Altres autors que han escrit novelles referents a la guerra civil, o sota la seva influència, són: Antoni-Lluc Ferrer amb les obres Dies d'ira a l'illa (1978) i Adéu, turons, adéu (1982); i Miquel Ferrà Martorell amb El misteri del Cant Z-506 (1985), No passaran! (1985), La guerra secreta de Ramon Mercader (1987) i 10 llegendes de la guerra civil (2001).
Josep Massot i Muntaner també destaca en el llibre Aspectes de la guerra civil a les Illes Balears l’obra Morts de cara al sol de Joan Pla i les novelles d'Antoni Serra Més enllà del mur (1987), Carrer de l'Argenteria, 36 (1988) i la narració L'afusellament, Premi Recull 1972. Recorda igualment a Josep M. Palau i Camps, un escriptor que visqué directament la guerra.
Posteriorment, després de citar la novella per a adolescents de Miquel Rayó El camí del far, situa l'obra Pere Morey Servera i el llibre Mai no moriràs, Gilgamesh! (1992) per a parlar posteriorment de la meva particular aportació a les novelles mallorquines de la guerra civil. Massot i Muntaner dóna informació d'alguns contes meus relacionats amb el conflicte i que varen ser publicats en els reculls L'illa en calma (1984), Històries del desencís (1995) i Notícies d'enlloc (1995). Més avall, en l'apartat titulat "La saga prorepublicana de Miquel López Crespí", l'autor d'Aspectes de la guerra civil a les Illes Balears informa de les novelles Núria i la glòria dels vençuts (2000), Estiu de foc (1997), L'amagatall (1999), Premi "Miquel Àngel Riera 1998", Un tango de Gardel en el gramòfon (2001), les encara inèdites L'allota de la bandera roja i Nissaga de sang i de l'obra teatral titulada El cadàver (1997) "referent a un dels botxins que van assassinar el darrer batle republicà de Palma, el Dr. Emili Darder".
"La literatura de la guerra civil a Mallorca" de Josep Massot i Muntaner conclou amb referències a les novelles d'Antoni Vidal Ferrando Les llunes i els calàpets (1994) i La mà del jardiner (1999); de Llorenç Femenies, autor de Cròniques malastres (1999) i Judes blau (2001) i novament de Gabriel Janer Manila, que l'any 2000 publicava Estàtues sobre el mar.
martes, 28 de junio de 2011
lunes, 13 de junio de 2011
Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José M. Carbonero, Antoni M. Thomàs, Jaime Carbonero...
Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José M. Carbonero, Antoni M. Thomàs, Jaime Carbonero i Salvador Bastida: el dogmatisme i el sectarisme a Mallorca
Llorenç Capellà: la solidaritat antifeixista
Per Miquel López Crespí, escriptor
Quan pel desembre de 1976 part de la direcció de l'OEC (Organització d'Esquerra Comunista), concretament Jaume Obrador, Josep Capó i jo mateix, haguérem d'anar a la presó, en Llorenç capellà va escriure un abrandat article solidari en el diari Última Hora de Ciutat que serví per a animar-nos força. Sempre recordaré l'ajut moral que significà per a tots nosaltres, els esquerrans de les Illes. L'article es titulava "El màgico dia quince" i deia: "El día dieciocho de noviembre, las Cortes españolas aprobaron por amplia mayoría el proyecto de reforma. De forma oficial se entra en el período pre-democràtico. El día viente, concretamente en Palma, tres militantes de OICE son multados con setenta mil pesetas, por haber repartido en Inca, la festividad del Dijous Bo, ejemplares de Democràcia Proletària. Ellos son Miquel López Crespí, José Capó y Jaime Obrador. El mismo día de procedía a la detención de ciento cincuenta trotskistas que estaban reunidos en el seminario que tienen los padres fransciscanos en el santuario de Nuestra Señora de Aránzazu de Oñate".
En l'article que comentam Llorenç Capellà volia desemmascarar la maniobra de reforma del règim, explicar com, al mateix temps que els franquistes reciclats pactaven amb la pretesa oposició i s'omplien la boca parlant de "llibertat", els antifeixistes que no combregaven amb aquells pactes érem detinguts i, en més d'una ocasió, brutalment torturats. En el mateix article, Llorenç Capella explicava: "El veintisiete de noviembre, sábado, los tres militantes de OICE multados el día veinte, entran en prisión por negarse a pagar la fianza de libertad. Un numeroso grupo de personas, la mayoría jóvenes, les despiden a las puertas del Palacio de Justicia, lo que es clara muestra de que la fiesta política ha alcanzado una gran madurez entre nuestro pueblo. Ocurrió, naturalmente, en Palma".
Ara que ha passat més d'un quart de segle d'aquest article solidari potser fa fins i tot una mica de gràcia recordar aquests esdeveniments. Però aleshores la lluita per la llibertat, sobretot si no pactaves amb els franquistes reciclats, era quelcom molt seriós. L'any 1975 Franco hava executat els cinc joves antifeixistes. A Palma, la famosa i inoperant Assemblea Democràtica de Mallorca, fantasmal organisme que només va servir per a sortir en els diaris sense fer res de concret per la llibertat, no va voler saber res dels presos polítics de Palma. Cap comunicat en defensa dels empresonats. Ans al contrari, alguns dirigents carrillistes, que consideraven l'esquerra revolucionària, és a dir OEC, MCE, PTE o el mateix PSM, com "a agents del franquisme", comentaren en petit comitè que "a veure si amb l'anada a la presó d'aquests tres comunistes podrem respirar una mica tranquils". El PCE illenc i sectors afins sempre ha tengut molta “sensibilitat” en qüestions referents a la persecució i demonització de la dissidència política. Basta recordar la campanya rebentista contra el meu llibre de memòries antifranquista L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). Per atacar el meu llibre, els senyors Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José M. Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida publicaren en un diari de ciutat un plamflet ple de mentides i tergiversacions.
El Comitè de Solidaritat amb els Presos Polítics va ser una organització conjuntural creada sota la iniciativa de l'OEC i altres forces d'esquerra revolucionària al qual s'afegiren de forma oportunista els reformistes. Aquest Comitè, on hi havia molts representats de l'OEC i de les Plataformes Anticapitalistes de molts fronts de lluita, va ser l´únic que, sense tenir el suport oficial de la fantasmal Assemblea Democràtica de Mallorca, sí que actuà en favor nostre. Una de les dirigents d'OEC més activa en aquest Comitè de suport als presos polítics va ser Margalida Chicano Sansó.
Evidentment, a alguns dels partits d'aquella inoperant l'Assemblea els molestaven les activitats dels republicans mallorquins, ja que ells estaven pactant la restauració de la monarquia i la consolidació de l'economia de mercat capitalista. D'aquests fets tan lamentables, la insolidaritat de l'Assemblea Democràtica de Mallorca amb els antifeixistes illencs, n'he parlat en el capítol "L'Assemblea Democràtica de Mallorca no vol lluitar per la llibertat dels presos polítics" en el llibre No era això: memòria política de la transició (Lleida, Edicions El Jonc, 2001).
Per això mateix, repetesc, en plena campanya de criminalització per part del feixisme, el carrillisme espanyol i els sectors més obertament cínics i oportunistes de la pretesa "oposició", l'article de Llorenç Capellà era valent i ens ajudà moltíssim per ajudar a rompre la campanya de persecució a la qual érem sotmesos per tots els defensors del sistema d'opressió del nostre poble.
Llorenç Capellà no pertanyia, evidentment, a la colla dels cínics i menfotistes. Sempre ha estat amb tots aquells grups i partits nacionalistes i d'esquerra, concretament en els anys de la transició va donar un suport ben concret al PSM ja que, plegats, amb una colla de bons amics del moment, collaboràrem en Mallorca Socialista, la revista del nacionalistes d'esquerra. Llorenç Capellà participà activament en molts d'actes polítics del moment, sempre en una línia nacionalista i republicana.
http://mallorcaweb.net/lopezcrespi/index.htm Web de l´escriptor Miquel López Crespí
http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
http://xbs.cat/aggregator/sources/663 Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí
http://www.nodo50.org/ixent/lopezcrespi.html Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
http://www.nodo50.org/ixent/index.htm Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)
Llorenç Capellà: la solidaritat antifeixista
Per Miquel López Crespí, escriptor
Quan pel desembre de 1976 part de la direcció de l'OEC (Organització d'Esquerra Comunista), concretament Jaume Obrador, Josep Capó i jo mateix, haguérem d'anar a la presó, en Llorenç capellà va escriure un abrandat article solidari en el diari Última Hora de Ciutat que serví per a animar-nos força. Sempre recordaré l'ajut moral que significà per a tots nosaltres, els esquerrans de les Illes. L'article es titulava "El màgico dia quince" i deia: "El día dieciocho de noviembre, las Cortes españolas aprobaron por amplia mayoría el proyecto de reforma. De forma oficial se entra en el período pre-democràtico. El día viente, concretamente en Palma, tres militantes de OICE son multados con setenta mil pesetas, por haber repartido en Inca, la festividad del Dijous Bo, ejemplares de Democràcia Proletària. Ellos son Miquel López Crespí, José Capó y Jaime Obrador. El mismo día de procedía a la detención de ciento cincuenta trotskistas que estaban reunidos en el seminario que tienen los padres fransciscanos en el santuario de Nuestra Señora de Aránzazu de Oñate".
En l'article que comentam Llorenç Capellà volia desemmascarar la maniobra de reforma del règim, explicar com, al mateix temps que els franquistes reciclats pactaven amb la pretesa oposició i s'omplien la boca parlant de "llibertat", els antifeixistes que no combregaven amb aquells pactes érem detinguts i, en més d'una ocasió, brutalment torturats. En el mateix article, Llorenç Capella explicava: "El veintisiete de noviembre, sábado, los tres militantes de OICE multados el día veinte, entran en prisión por negarse a pagar la fianza de libertad. Un numeroso grupo de personas, la mayoría jóvenes, les despiden a las puertas del Palacio de Justicia, lo que es clara muestra de que la fiesta política ha alcanzado una gran madurez entre nuestro pueblo. Ocurrió, naturalmente, en Palma".
Ara que ha passat més d'un quart de segle d'aquest article solidari potser fa fins i tot una mica de gràcia recordar aquests esdeveniments. Però aleshores la lluita per la llibertat, sobretot si no pactaves amb els franquistes reciclats, era quelcom molt seriós. L'any 1975 Franco hava executat els cinc joves antifeixistes. A Palma, la famosa i inoperant Assemblea Democràtica de Mallorca, fantasmal organisme que només va servir per a sortir en els diaris sense fer res de concret per la llibertat, no va voler saber res dels presos polítics de Palma. Cap comunicat en defensa dels empresonats. Ans al contrari, alguns dirigents carrillistes, que consideraven l'esquerra revolucionària, és a dir OEC, MCE, PTE o el mateix PSM, com "a agents del franquisme", comentaren en petit comitè que "a veure si amb l'anada a la presó d'aquests tres comunistes podrem respirar una mica tranquils". El PCE illenc i sectors afins sempre ha tengut molta “sensibilitat” en qüestions referents a la persecució i demonització de la dissidència política. Basta recordar la campanya rebentista contra el meu llibre de memòries antifranquista L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). Per atacar el meu llibre, els senyors Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José M. Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida publicaren en un diari de ciutat un plamflet ple de mentides i tergiversacions.
El Comitè de Solidaritat amb els Presos Polítics va ser una organització conjuntural creada sota la iniciativa de l'OEC i altres forces d'esquerra revolucionària al qual s'afegiren de forma oportunista els reformistes. Aquest Comitè, on hi havia molts representats de l'OEC i de les Plataformes Anticapitalistes de molts fronts de lluita, va ser l´únic que, sense tenir el suport oficial de la fantasmal Assemblea Democràtica de Mallorca, sí que actuà en favor nostre. Una de les dirigents d'OEC més activa en aquest Comitè de suport als presos polítics va ser Margalida Chicano Sansó.
Evidentment, a alguns dels partits d'aquella inoperant l'Assemblea els molestaven les activitats dels republicans mallorquins, ja que ells estaven pactant la restauració de la monarquia i la consolidació de l'economia de mercat capitalista. D'aquests fets tan lamentables, la insolidaritat de l'Assemblea Democràtica de Mallorca amb els antifeixistes illencs, n'he parlat en el capítol "L'Assemblea Democràtica de Mallorca no vol lluitar per la llibertat dels presos polítics" en el llibre No era això: memòria política de la transició (Lleida, Edicions El Jonc, 2001).
Per això mateix, repetesc, en plena campanya de criminalització per part del feixisme, el carrillisme espanyol i els sectors més obertament cínics i oportunistes de la pretesa "oposició", l'article de Llorenç Capellà era valent i ens ajudà moltíssim per ajudar a rompre la campanya de persecució a la qual érem sotmesos per tots els defensors del sistema d'opressió del nostre poble.
Llorenç Capellà no pertanyia, evidentment, a la colla dels cínics i menfotistes. Sempre ha estat amb tots aquells grups i partits nacionalistes i d'esquerra, concretament en els anys de la transició va donar un suport ben concret al PSM ja que, plegats, amb una colla de bons amics del moment, collaboràrem en Mallorca Socialista, la revista del nacionalistes d'esquerra. Llorenç Capellà participà activament en molts d'actes polítics del moment, sempre en una línia nacionalista i republicana.
http://mallorcaweb.net/lopezcrespi/index.htm Web de l´escriptor Miquel López Crespí
http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
http://xbs.cat/aggregator/sources/663 Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí
http://www.nodo50.org/ixent/lopezcrespi.html Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
http://www.nodo50.org/ixent/index.htm Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)
Suscribirse a:
Entradas (Atom)