Jaume Carbonero declarat "Enemic de la terra" (Eivissa)
Bosch, Carbonero y Company, candidatos a Enemics de la Terra 2011
Son las propuestas de los socios y simpatizantes de Amics de la Terra
R.L. | 21/11/2011
Los socios y simpatizantes de la asociación ecologista Amics de la Terra proponen este año a tres candidatos del Govern balear para el premio Enemic de la Terra porque «mediante sus acciones o dejadez han perjudicado el patrimonio natural y/o cultural de Eivissa».
El primer candidato es la Conselleria de Educació que dirige Rafael Bosch, «por las consecuencias negativas que produce la reducción de la plantilla del Camp d'Aprenetatje de sa Cala; el único centro en Eivissa que enseña, mediante salidas y experiencias participativas, la cultura popular, las tradiciones y los valores del entorno natural de la isla».
El segundo aspirante al premio es el conseller de Medi Ambient i Agricultura, Biel Company, «por su brutal reestructuración del organismo regulador de la agricultura ecológica, que ha pasado de tener una plantilla de 8 personas a contar solamente con 2», una situación que obliga a que «los propios agricultores tengan que pagar los costes de estas inspecciones».
El exconseller de Obres Públiques, Jaume Carbonero, también entra en la terna «por su dejadez, permitiendo que pasen cuatro años sin haber conseguido que se retire la tierra depositada ilegalmente en la finca de Fiesta Hotels».
Durante la cena que tendrá lugar el viernes, los socios de Amics de la Terra votarán el ganador del este premio negativo.
Última Hora Ibiza y Formentera (21-11-2011)
Jaume Carbonero, Enemic de la Terra por no retirar la tierra del golf de Matutes
La plataforma Rescat Immediat Posidonia obtiene el premio positivo por su defensa de las praderas
Jaume Carbonero, enemic 2011
VICENT MARÍ
El grupo ecologista Amics de la Terra eligió anoche al exconseller de Movilidad, Jaume Carbonero, premio Enemic de la Terra 2011. Carbonero hizo méritos al galardón por dejar pasar cuatro años sin retirar la tierra acumulada en terrenos donde el Grupo Matutes proyectaba un campo de golf, en Platja d´en Bossa, «un testimonio de la vergonzosa inoperancia de la conselleria» que dirigía.
Recordaron, asimismo, que el contrato de las autovías exigía depositar la tierra en un lugar adecuado y que una sentencia prueba que hubo connivencia con Fiesta Hotels para usar la tierra en un proyecto de golf.
El premio Amic de la Terra recayó en la plataforma RIP, por sus acciones en defensa de la posidonia.
Diario de Ibiza (26-XII-2011)
Jaume Carbonero Malbertí: un mal conseller d’Habitatge que ajudà a ensorrar els Pactes de Progrés de les Illes
Jaume Carbonero Malbertí és un polític mallorquí del Partit Socialista de les Illes Balears. Va néixer a Palma l'any 1951.
És arquitecte i especialista en urbanisme. Ha fet feina d'arquitecte municipal de Pollença i és professor de dret urbanístic de la Universitat de les Illes Balears.
Fou director general d'Arquitectura i Habitatge de 1999 a 2003 i el juliol de 2007 va ser nomenat pel president del Govern de les Illes Balears, Francesc Antich, conseller d'Habitatge i Obres Públiques de l'executiu balear.
El 5 d'agost de 2011 es conegué que Carbonero realitzà despeses de més de 92.000 euros en obres d'art per a la decoració de dependències del Govern en plena crisi econòmica i que aquestes es depositaren en un magatzem[1] A més, el 8 l'agost de 2011 es descobrí que Jaume Carbonero realitzà una despesa de 21.000 euros en pintures de la seva cosina María Carbonero entre l'any 2008 i l'any 2009.[2] Finalment, el 14 d'agost de 2011 es es publicà que Jaume Carbonero va realitzar una despesa de 3.000 euros a càrreg de l'Administració en la contractació d'una agència de detectius per a localitzar dispositius de vigilància del seu despatx tot i que no se'n trobà cap.[3]
Wiquipèdia
Un dia després de fer-se públic l'interessant estudi del GOB --i excel·lent crit d’atenció al Govern de les Illes!-- titulat “Mallorca, un toc d’alerta” començava l’acostumada campanya de demonització contra aquests “dissidents”, en aquest cas l’organització ecologista i, de retop, contra Macià Blázquez, Margalida Ramis, Miquel Àngel March, Antoni Muñoz... Sí públicament són demonitzats ara, imaginau què en deuen dir els polítics quan es reuneixen i cap mitjà de comunicació els pot sentir! Res del que es digué de Margalida Rosselló, Joan Buades, Nanda Caro i Aina Calafat hi té la més mínima comparació! (Miquel López Crespí)
Una vergonya, aquesta persecució constant de tots aquells i aquelles que no combreguen amb rodes de molí! Seria qüestió que alguns d’aquests dirigents que surten davant els mitjans de comunicació per demonitzar el GOB fossin menys infantils, menys sectaris, adquirissin definitivament una certa cultura democràtica i aprenguessin –ja comença a ser hora al cap de més de trenta anys de cobrar del règim!—a acceptar les idees i suggeriment de la gent que estima Mallorca de bon de veres. (Miquel López Crespí)
Defensa del GOB
Un dia després de fer-se públic l'interessant estudi del GOB --i excel·lent crit d’atenció al Govern de les Illes!-- titulat “Mallorca, un toc d’alerta” començava l’acostumada campanya de demonització contra aquests “dissidents”, en aquest cas l’organització ecologista i, de retop, contra Macià Blázquez, Margalida Ramis, Miquel Àngel March, Antoni Muñoz... Sí públicament són demonitzats ara, imaginau què en deuen dir els polítics quan es reuneixen i cap mitjà de comunicació els pot sentir! Res del que es digué de Margalida Rosselló, Joan Buades, Nanda Caro i Aina Calafat hi té la més mínima comparació!
No solament va ser l’enrabiada de Francesc Antich davant la premsa, ràdio i televisió, les paraules agres de Francina Armengol, els articles d’Aina Salom damunt els diaris demanant on anava el GOB... Això tan sols va ser el començament. Com de costum, i ja fa molt d’anys que estam acostumats a aquestes mostres d´infantilisme polític, les “argumentacions” dels polítics professionals anaven en la línia de sempre de no admetre cap mena de crítica, no voler escoltar el més mínim suggeriment ni que sigui dels sectors que sempre han donat suport a l’esquerra oficial malgrat els continuats errors que aquesta comet. O no saben els dirigents del PSOE que sense les grans mobilitzacions fetes amb suport del GOB i altres plataformes de defensa del territori ara no gaudirien dels bons sous que tenen? Per què no reflexionen en les lluites contra l’Hospital de Jaume Matas, en les mobilitzacions per salvar la Real i contra les autopistes i els projectes faraònics del PP? Els hem de treure les fotografies de fa un any, quan anaven de bracet del GOB i d’Aina Calafat per veure si treien de la cadira Jaume Matas fins que abandonaren la lluita per salvar la Real, oblidaren les promeses signades en el pacte de governabilitat?
Però, com de costum, una vegada són en l’usdefruit de la cadireta i dels privilegis que comporta la gestió del règim no volen saber res dels seus antics aliats, de totes aquelles persones i col·lectius que, utilitzats de forma partidista, els serviren d'instrument per llevar uns polítics, en aquest cas els del PP, i situar-se ells.
Hi ha una pijoprogressia autoritària, dogmàtica, sectària, un personal escleròtic que no sap acceptar els suggeriments, les crítiques constructives dels seus socis i aliats. És una esquerra sense gaire formació democràtica, un tipus de personal que només vol al seu costat servils, cortesans sense opinió, útils tan sols per ensabonar qui comanda.
Alguns dels membres d’aquesta pijoprogressia sectària i dogmàtica han ordit campanyes rebentistes contra la memòria històrica de l’esquerra revolucionària de els Illes, concretament contra el meu llibre de memòries L’antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (Palma, El Tall Editorial, 1994). Personatges com Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida signaven pamflets plens de mentides, calúmnies i tergiversacions contra l'esquerra alternativa de les Illes en temps de la transició, els partits a l'esquerra del PCE i contra els llibres i els escriptors, qui signa aquest article, per exemple, que criticaven les seves traïdes a la República. Tèrbols personatges que tengueren la barra i el cinisme d’afirmar, signant públicament el pamflet, que els partits i les organitzacions comunistes que en temps de la transició no acceptàrem la política de traïdes de Santiago Carrillo, les seves renúncies i claudicacions, érem –deien- al servei del franquisme policíac. Hauríem de retrocedir al temps de la guerra civil, quan l’estalinisme ordí brutals campanyes d’extermini ideològic i físic contra el POUM i la CNT, que conduïren a l’extermini de bona part de l’avantguarda marxista catalana –amb la desaparició física d’Andreu Nin, no ho oblidem-, a la mort de centenars d’anarquistes en els Fets de Maig del 37 a Barcelona, per a trobar una putrefacció semblant.
Altres personatges, encara més dogmàtics i sectaris, passaven a l'agressió física directa. En un moment determinat vaig haver d'estar ingressat a Son Dureta per les agressions patides per haver defensat la memòria històrica de l'esquerra alternativa de les Illes. La documentació de l'hospital de Son Dureta, les radiografies de l'agressió, els diaris amb els pamflets publicats per tot aquest personal, són a disposició de qualsevol lector o historiador que els vulgui veure o consultar.
Que no sap aquesta genteta que la persecució i criminalització de la dissidència és una forma més de dogmatisme i feixisme que, a aquestes alçades del règim postfranquista, i dècades després de la mort del dictador, ens pensàvem que s’hauria anat acabant?
Ho hem vist durant tots aquests anys de gestió del sistema. Qui no recorda les campanyes contra Margalida Rosselló, la dirigent dels Verds que criticà dèbilment algunes accions dels seus aliats de Govern i que va ser atacada com si fos el dimoni? Els poders fàctics de les Illes, els panxacontents, aquells que cobren perquè tot continuï igual i res no canviï volien uns Verds “florero”, uns Verds que no qüestionassin l’absurd model desenvolupista actual, l’encimentament continuat, la política del totxo i el formigó. Per això aquests sectors autoritaris de la pretesa esquerra no aturaren fins que dividiren els Verds, destruïren el projecte ecologista i marginaren de la política activa una persona tan valuosa com Margalida Rosselló.
I el mateix que es va fer amb Margalida Rosselló també s’ha fet amb l’antiga consellera de Benestar Social Nanda Caro que, en voler impulsar una política d’esquerra conseqüent, va ser obligada a callar sota amenaça de destitució pels seus. Nanda Caro, con Margalida Rosselló, com Aina Calafat, la combativa dirigent de la Plataforma Salvem la Real, com els dirigents del GOB que han criticat el poc que fa per preservar recursos i territori el Govern, són d´un tarannà especial, persones que actuen en la societat civil no per un sou, no per gaudir dels privilegis que comporta la gestió del sistema, sinó perquè tenen unes idees i uns principis, una ètica que els impediria mentir, trair el que han promès defensar públicament.
Però la demonització de la dissidència no solament afecta organitzacions com el GOB, com hem vist aquests dies; ni tan sols persones com Nanda Caro, Margalida Rosselló i Aina Calafat, com hem anat constatant tots aquests anys. La persecució de la dissidència afecta qualsevol persona i col·lectiu que expressi la més mínima opinió que no estigui en la línia dels que són a les institucions mitjançant els nostres vots. Aquesta pijoprogressia autoritària ataca també provats lluitadors socials com Josep Juárez, Cecili Buele, Llorenç Buades... tantes i tantes persones fermes, inflexibles sempre en la lluita per un món més just i solidari, lluny de l’oportunisme, la mentida i la traïció.
L’oportunisme de molts d’aquests enrabiats i enrabiades contra la dissidència s’ha comprovat, cas de Son Espases, cas de Son Bosc, per posar solament dos exemples prou coneguts. Tothom ha pogut constatar com determinats polítics només ens utilitzen per fer-se seva la cadireta: després, si la gent que estima les Illes els recorda el que prometeren en la campanya electoral tot són acusacions en la línia tan coneguda de “fan el joc a la dreta”, com han dit de Margalida Rosselló, la combativa Aina Calafat i el GOB.
Una vergonya, aquesta persecució constant de tots aquells i aquelles que no combreguen amb rodes de molí! Seria qüestió que alguns d’aquests dirigents que surten davant els mitjans de comunicació per demonitzar el GOB fossin menys infantils, menys sectaris, adquirissin definitivament una certa cultura democràtica i aprenguessin –ja comença a ser hora al cap de més de trenta anys de cobrar del règim!—a acceptar les idees i suggeriment de la gent que estima Mallorca de bon de veres.
Miquel López Crespí