Literatura catalana i traduccions (II)
Per Miquel López Crespí, escriptor
L’Any passat, el 2006, quan revisava els poemes que havia de lliurar a l’escriptor Víctor Gayà, que era el que havia de fer la traducció de tot el material que conformaria l’antologia El mecanisme del tiempo, m’adonava com la línia de recerca de la llibertat creativa havia estat constant al llarg dels anys. En el fons, tant en els primers poemaris, Foc i fum, escrit a finals dels setanta i publicat el 1983 per Oikos-Tau de Barcelona, com en el darrer que ha publicat Cossetània Edicions, Les ciutats imaginades, Premi de Poesia Ciutat de Tarragona 2005, la meva "poètica" no ha variat gaire i es pot resumir en aquesta recerca intensa de la llibertat de forma i contingut que vaig començar a practicar l’any 1965 amb el primer poemari escrit i portat a mostrar a Josep M. Llompart.
En la introducció al meu llibre Antologia 1972-2002 (Col·lecció El Turó, Ciutat de Mallorca, 2003), i per deixar aclarida quina era i és la meva poètica, havia escrit: "Com a Maragall, els modernistes, Rosselló-Pòrcel, els surrealistes i, més endavant els situacionistes, el que poèticament (i políticament!) ens interessa del fet poètic a mitjans dels anys seixanta -que és l´època en la qual comencen a sorgir els embrions del que més endavant serien alguns dels poemaris que publicarem a patir dels anys vuitanta-, el que més ens n'interessa, deia, és la ‘paraula viva’, l'espontaneisme en el vers, la ruptura amb la tradició formalista i noucentista de l'Escola Mallorquina i, més que res, el rebuig de la retòrica i la falsedat vital dels poetes de la ‘torre d'ivori’. Joan Fuster, en definir la poètica de Joan Maragall, deixa ben clara quina és la posició pràctica d'aquest autor. En l'epígraf "Teoria i pràctica de la 'paraula viva'", Joan Fuster escriu (Literatura catalana contemporània, pàg. 44): ‘Dir les coses 'tal com ragen', quan hi ha naturalment, l'estat de gràcia', equival a situar la sinceritat al cim de la jerarquia literària. El que cal, doncs, és que el poeta digui la paraula nascuda d'un moment de plètora vital, i que la digui com li ve dictada per la seva vehemència interior. La resta és cosa secundària: els poetes sempre han parlat de les mateixes coses’".
Amb els amics Domingo Perelló o Frederic Suau organitzam activitats rupturistes (presentacions de llibres, exposicions, debats literaris...) a llibreries com Logos i L´Ull de Vidre, on treballam uns anys; són indrets en ebullició cultural, centres culturals i, en certa mesura polítics on hi convergeixen tant com a clients com a assistents als actes organitzats escriptors i artistes de les més diverses i oposades tendències, des de Damià Huguet a Cristobal Serra, des de Francisco Díaz de Castro a Damià Pons, des de Josep M. Llompart i Encarna Viñas a Francisco Monge o de Gabriel i Pere Noguera fins a Guillem Frontera passant per un estudiant que nomia Mateu Morro (i que després seria secretari general dels comunistes illencs de tendència trotskista, l’OEC i més tard del PSM), fins a Josep Alberti o el pintor Gerard Matas; tots, amb alguna excepció, interessats sempre en cercar noves actituds experimentalistes. Artistes i escriptors proven i pretenen dur l’obra creativa fins als límits de les seves capacitats d’expressives. Recordem que, juntament amb la generació d’escriptors dels anys setanta –Carme Riera, Vidal Ferrando, Miquel Mas Ferrà o Llorenç Capellà, per dir uns noms- sorgeixen amb força els grups artístics que proven de rompre amb el paisatgisme i la pastisseria aleshores dominants. Homes rupturistes com Andreu Terrades, Gerard Matas, Bartomeu Cabot, Steva Terrades, Gabriel Noguera, Àngel Muerza i molts d’altres que són, no ho oblidem, malgrat les ànsies rupturistes, hereus llunyans d´uns altres rebels, el Grup Tago, per exemple. Grup que, fundat pels pintors Fraver i Vélez i l’escultor Miquel Morell l’any 1959, com explica la GEM: "Significà una acció innovadora dins el panorama artístic mallorquí i representà la primera obertura als corrents internacionals avantguardistes. Es dissolgué cap al 1964".
Aquest és, de forma molt resumida (en podeu trobar una ampliació, com ja he dit una mica més amunt, en la introducció a Antologia 1972-2002, Fundació Sa Nostra, Ciutat de Mallorca, 2003), el món que va conformant els poemaris que aniré escrivint al llarg d’aquests trenta anys, la selecció dels quals ha traduït de forma tan encertada l’escriptor Víctor Gayà.
L’any 2003, i en la prestigiosa col·lecció El Turó que dirigeix l’escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears Pere Rosselló Bover, vaig tenir l’honor de publicar Antologia (1972-2002). Era el número 64 de la col·lecció. En el llibre hi havia una selecció de poemes de vint-i-un poemaris meus editats des de l’any 1983 fins al 2003. També hi vaig incloure alguns poemes més de llibres encara inèdits.
Aquella antologia significà molt per a qui signa aquestes notes, ja que fins aleshores el camí per a donar a conèixer la meva obra poètica no havia estat gens fàcil. Ans al contrari, a vegades em semblava, i encara em sembla!, que un poeta mallorquí no aconseguirà donar a conèixer mai la seva obra fins a no ser de mort. Vegeu el cas recent de recuperació de l’obra del poeta de Campos Damià Huguet. Obra, de vàlua considerable, que just ara, tants anys després del seu traspàs comença a ser valorada més enllà de l’acostumat cercle iniciàtic.
De totes maneres aquesta "recuperació" pòstuma tampoc és cosa segura, ni molt manco. I faria molt bé el poeta que se sent marginat en el present pel mandarinat controlador de la nostra cultura si no basàs les esperances en un possible reconeixement post mortem.
El cas de Damià Huguet és especial perquè ha tengut sort després de mort, però, repetesc, el cas tampoc no és tan freqüent com hom podria imaginar. Sovint, el neoparanoucentisme aprofita la mort de l’escriptor que no és de la seva colla per a accentuar encara molt més l’aïllament del poeta que no interessa. Aquestes darreres dècades hem estat testimonis de les provatures, a vegades reeixides, de menystenir l´obra de poetes i novel·listes catalans de qualitat indiscutible. Si voleu noms podríem parlar dels menysteniment de l´obra de Salvador Espriu, Vicent Andrés Estellés, Manuel de Pedrolo, Josep M. Llompart, Joan Fuster, Antoni Mus o Gonçal Castelló. Molts d’altres escriptors, homes i dones de provada qualitat literària, d´una vàlua molt més elevada que molts dels envejosos comissaris del tres per quatre, han estat Antoni Vidal Ferrando, Miquel Mas Ferrà, Guillem Rossellló, Alexandre Ballester, Olga Xirinacs, Miquel Rayó, Eusèbia Rayó, Víctor Gayà, Llorenç Capellà... i així fins a desenes i desenes d´autors importants de la nostra literatura. La desvergonya del comissariat que malda per desertitzar la nostra cultura a cops de mentida i de campanyes per a situar-se ells sols, arriba fins al punt d’emprar la premsa i els llibres de memòries per a insultar de forma barroera alguns dels autors esmentats. Gabriel Janer Manila, un autor que les campanyes rebentistes ja no poden enfonsar, ha estat un dels principals damnificats per aquestes brutors. Però també hem estat silenciats, marginats de les exposicions d’autors mallorquins, Miquel Mas Ferrà, Antoni Vidal Ferrando, Miquel Rayó, Víctor Gayà, Guillem Rosselló, Antoni Xumet, Pere Rosselló Bover, Eusèbia Rayó, Maria Rosa Colom, Jaume Santandreu, Alexandre Ballester o qui signa aquest article, per dir solament uns noms. Els atacs de la camarilla neoparanoucentista van acompanyats per la utilització massiva dels mitjans de comunicació, les institucions polítiques i culturals, a vegades la universitat, el poder dels partits polítics, per a enlairar i promocionar l’obra dels comissaris, sovint d´una palesa mediocritat, d´una manca de qualitats sense pal·liatius.
L’Any passat, el 2006, quan revisava els poemes que havia de lliurar a l’escriptor Víctor Gayà, que era el que havia de fer la traducció de tot el material que conformaria l’antologia El mecanisme del tiempo, m’adonava com la línia de recerca de la llibertat creativa havia estat constant al llarg dels anys. En el fons, tant en els primers poemaris, Foc i fum, escrit a finals dels setanta i publicat el 1983 per Oikos-Tau de Barcelona, com en el darrer que ha publicat Cossetània Edicions, Les ciutats imaginades, Premi de Poesia Ciutat de Tarragona 2005, la meva "poètica" no ha variat gaire i es pot resumir en aquesta recerca intensa de la llibertat de forma i contingut que vaig començar a practicar l’any 1965 amb el primer poemari escrit i portat a mostrar a Josep M. Llompart.
En la introducció al meu llibre Antologia 1972-2002 (Col·lecció El Turó, Ciutat de Mallorca, 2003), i per deixar aclarida quina era i és la meva poètica, havia escrit: "Com a Maragall, els modernistes, Rosselló-Pòrcel, els surrealistes i, més endavant els situacionistes, el que poèticament (i políticament!) ens interessa del fet poètic a mitjans dels anys seixanta -que és l´època en la qual comencen a sorgir els embrions del que més endavant serien alguns dels poemaris que publicarem a patir dels anys vuitanta-, el que més ens n'interessa, deia, és la ‘paraula viva’, l'espontaneisme en el vers, la ruptura amb la tradició formalista i noucentista de l'Escola Mallorquina i, més que res, el rebuig de la retòrica i la falsedat vital dels poetes de la ‘torre d'ivori’. Joan Fuster, en definir la poètica de Joan Maragall, deixa ben clara quina és la posició pràctica d'aquest autor. En l'epígraf "Teoria i pràctica de la 'paraula viva'", Joan Fuster escriu (Literatura catalana contemporània, pàg. 44): ‘Dir les coses 'tal com ragen', quan hi ha naturalment, l'estat de gràcia', equival a situar la sinceritat al cim de la jerarquia literària. El que cal, doncs, és que el poeta digui la paraula nascuda d'un moment de plètora vital, i que la digui com li ve dictada per la seva vehemència interior. La resta és cosa secundària: els poetes sempre han parlat de les mateixes coses’".
Amb els amics Domingo Perelló o Frederic Suau organitzam activitats rupturistes (presentacions de llibres, exposicions, debats literaris...) a llibreries com Logos i L´Ull de Vidre, on treballam uns anys; són indrets en ebullició cultural, centres culturals i, en certa mesura polítics on hi convergeixen tant com a clients com a assistents als actes organitzats escriptors i artistes de les més diverses i oposades tendències, des de Damià Huguet a Cristobal Serra, des de Francisco Díaz de Castro a Damià Pons, des de Josep M. Llompart i Encarna Viñas a Francisco Monge o de Gabriel i Pere Noguera fins a Guillem Frontera passant per un estudiant que nomia Mateu Morro (i que després seria secretari general dels comunistes illencs de tendència trotskista, l’OEC i més tard del PSM), fins a Josep Alberti o el pintor Gerard Matas; tots, amb alguna excepció, interessats sempre en cercar noves actituds experimentalistes. Artistes i escriptors proven i pretenen dur l’obra creativa fins als límits de les seves capacitats d’expressives. Recordem que, juntament amb la generació d’escriptors dels anys setanta –Carme Riera, Vidal Ferrando, Miquel Mas Ferrà o Llorenç Capellà, per dir uns noms- sorgeixen amb força els grups artístics que proven de rompre amb el paisatgisme i la pastisseria aleshores dominants. Homes rupturistes com Andreu Terrades, Gerard Matas, Bartomeu Cabot, Steva Terrades, Gabriel Noguera, Àngel Muerza i molts d’altres que són, no ho oblidem, malgrat les ànsies rupturistes, hereus llunyans d´uns altres rebels, el Grup Tago, per exemple. Grup que, fundat pels pintors Fraver i Vélez i l’escultor Miquel Morell l’any 1959, com explica la GEM: "Significà una acció innovadora dins el panorama artístic mallorquí i representà la primera obertura als corrents internacionals avantguardistes. Es dissolgué cap al 1964".
Aquest és, de forma molt resumida (en podeu trobar una ampliació, com ja he dit una mica més amunt, en la introducció a Antologia 1972-2002, Fundació Sa Nostra, Ciutat de Mallorca, 2003), el món que va conformant els poemaris que aniré escrivint al llarg d’aquests trenta anys, la selecció dels quals ha traduït de forma tan encertada l’escriptor Víctor Gayà.
L’any 2003, i en la prestigiosa col·lecció El Turó que dirigeix l’escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears Pere Rosselló Bover, vaig tenir l’honor de publicar Antologia (1972-2002). Era el número 64 de la col·lecció. En el llibre hi havia una selecció de poemes de vint-i-un poemaris meus editats des de l’any 1983 fins al 2003. També hi vaig incloure alguns poemes més de llibres encara inèdits.
Aquella antologia significà molt per a qui signa aquestes notes, ja que fins aleshores el camí per a donar a conèixer la meva obra poètica no havia estat gens fàcil. Ans al contrari, a vegades em semblava, i encara em sembla!, que un poeta mallorquí no aconseguirà donar a conèixer mai la seva obra fins a no ser de mort. Vegeu el cas recent de recuperació de l’obra del poeta de Campos Damià Huguet. Obra, de vàlua considerable, que just ara, tants anys després del seu traspàs comença a ser valorada més enllà de l’acostumat cercle iniciàtic.
De totes maneres aquesta "recuperació" pòstuma tampoc és cosa segura, ni molt manco. I faria molt bé el poeta que se sent marginat en el present pel mandarinat controlador de la nostra cultura si no basàs les esperances en un possible reconeixement post mortem.
El cas de Damià Huguet és especial perquè ha tengut sort després de mort, però, repetesc, el cas tampoc no és tan freqüent com hom podria imaginar. Sovint, el neoparanoucentisme aprofita la mort de l’escriptor que no és de la seva colla per a accentuar encara molt més l’aïllament del poeta que no interessa. Aquestes darreres dècades hem estat testimonis de les provatures, a vegades reeixides, de menystenir l´obra de poetes i novel·listes catalans de qualitat indiscutible. Si voleu noms podríem parlar dels menysteniment de l´obra de Salvador Espriu, Vicent Andrés Estellés, Manuel de Pedrolo, Josep M. Llompart, Joan Fuster, Antoni Mus o Gonçal Castelló. Molts d’altres escriptors, homes i dones de provada qualitat literària, d´una vàlua molt més elevada que molts dels envejosos comissaris del tres per quatre, han estat Antoni Vidal Ferrando, Miquel Mas Ferrà, Guillem Rossellló, Alexandre Ballester, Olga Xirinacs, Miquel Rayó, Eusèbia Rayó, Víctor Gayà, Llorenç Capellà... i així fins a desenes i desenes d´autors importants de la nostra literatura. La desvergonya del comissariat que malda per desertitzar la nostra cultura a cops de mentida i de campanyes per a situar-se ells sols, arriba fins al punt d’emprar la premsa i els llibres de memòries per a insultar de forma barroera alguns dels autors esmentats. Gabriel Janer Manila, un autor que les campanyes rebentistes ja no poden enfonsar, ha estat un dels principals damnificats per aquestes brutors. Però també hem estat silenciats, marginats de les exposicions d’autors mallorquins, Miquel Mas Ferrà, Antoni Vidal Ferrando, Miquel Rayó, Víctor Gayà, Guillem Rosselló, Antoni Xumet, Pere Rosselló Bover, Eusèbia Rayó, Maria Rosa Colom, Jaume Santandreu, Alexandre Ballester o qui signa aquest article, per dir solament uns noms. Els atacs de la camarilla neoparanoucentista van acompanyats per la utilització massiva dels mitjans de comunicació, les institucions polítiques i culturals, a vegades la universitat, el poder dels partits polítics, per a enlairar i promocionar l’obra dels comissaris, sovint d´una palesa mediocritat, d´una manca de qualitats sense pal·liatius.