martes, 30 de enero de 2007

La novel·la històrica a les Illes: Miquel López Crespí



Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera (El Gall Editor), una novel·la històrica de Miquel López Crespí


Per Antoni Oliver Ensenyat, escriptor i regidor de Cultura de l'Ajuntament de Pollença

És per a mi, avui, un honor poder presentar la novel·la Defalliment de Miquel López Crespí, per dos motius principals. En primer lloc, per mor de la figura que representa aquest singular i prolífic escriptor de la nostra llengua, per a mi, un mestre a tenir en compte en aquest art de l'escriptura i a qui molt devem dins la nostra cultura des de les acaballes de la dictadura. I, en segon lloc, aquesta presentació és, més que un honor, un goig en veure colpida una aventura literària que va començar a Pollença fa quasi dos anys. Em refereixo, evidentment, als Premis Pollença de Novel·la, que varen néixer amb una aspiració forta de convertir-se en un referent literari dins les nostres illes. El resultat és aquí, i gran part d'aquest èxit és aquesta obra Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera, que publica El Gall Editor tot seguint el consell del jurat format per Neus Canyelles, Catalina Cortès, Damià Pons, Alexandre Ballester i jo mateix.
Abans d'entrar en detall en l'obra, m'agradaria llegir un petit fragment de l'article que vaig fer per a la revista Llegir en motiu del lliurament del 1er Premi Pollença de novel·la, on explicava com i per què va néixer aquest premi. En aquest article vaig dedicar unes línies a l'obra Defalliment i crec que és molt adequat per encetar aquesta presentació perquè ens pot donar una idea general del que representa l'obra:
"Miquel López Crespí ens ha mostrat un Costa i Llobera a les acaballes de la seva vida, un home (més que un escriptor o un capellà) que reflexiona sobre el seu passat, la seva infantesa. Un humà que enyora la seva família, que es demana si tanta feina ha servit per res. Hi ha capítols que aporten molta informació fresca sobre la vida d'en Costa. Voldria remarcar, en aquest aspecte, el capítol que parla de la seva estada a Roma.
'L'estil de López Crespí en aquest tipus de novel·la es caracteritza per la seva profunditat, per les reflexions que fa el personatge en veu alta i que devora el lector sense que aquest s'adoni. Si un ha llegit una de les seves darreres publicacions, em refereixo a les memòries de George Sand, i n'ha gaudit el contingut i l'estil, el convido a llegir Defalliment, l'obra que ha quedat finalista al primer concurs Pollença de Novel·la".
Parlar de Miquel López Crespí podria convertir-se en un monòleg que duràs hores i això, tot obviant la part personal i humana de l'autor, de la qual, sens dubte, he pogut copsar que és formada de tenacitat, constància i desig pel que està ben fet. I ho he pogut copsar per les nombroses xerrades telefòniques que han precedit aquesta culminació que és veure l'obra editada.
D'aquest creador literari, abans d'entrar en detall dins l'obra que presentam avui, només vull recordar que ha conreat pràcticament tots els gèneres literaris. És novel·lista, autor teatral, poeta, historiador i assagista. També és col·laborador de cultura dels diaris de les Illes. Podem destacar entre les seves obres Necrològiques, Notícies d'enlloc, Estiu de foc, Crònica de la pesta, L'Amagatall, La ciutat del Sol, Històries del desencís com a narrativa; El cicle dels insectes, Punt final, Record de Praga, Revolta com a poesia; Acte únic, El cadàver, en teatre; i en assaig, podria anomenar Cultura i antifranquisme i Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart i seguiria una llarga llista d'obres de plena qualitat que confirmarien l'adjectiu emprat línies amunt quan em referia a ell com un autor prolífic.
Però avui hem de parlar de Defalliment, la novel·la finalista del primer Premi Pollença de Novel·la l'edició de la qual recomanà el jurat per la qualitat literària, per la documentació seriosa de l'autor en atrevir-se a bastir una obra d'aquestes característiques.
He dit "atrevir" i ho repetesc, perquè el primer que vull dir de l'obra és que són les memòries de Miquel Costa i Llobera novel·lades, és a dir, l'autor ha escrit en primera persona els records d'un Costa i Llobera que ja es troba vell i no vol escriure, des del seu càrrec de Canonge de la Seu. Jo, personalment, trob que fer ficció literària, perquè hem de recordar que una novel·la és ficció, a partir d'un personatge tan estudiat com el famós poeta Costa pot ésser molt perillós perquè podem caure en molts d'errors d'interpretació si les dades són incorrectes, sobretot quan parlam de sentiments i opinions del poeta, que, evidentment, sempre són en major o menor escala subjectius. D'altra banda, el novel·lista ha de crear el seu propi estil perquè ell mateix és escriptor i, per tant, està creant. Amb tot això, vull dir que la tècnica narrativa ha de mostrar dues vessants que han d'estar lligades, però que, a primera vista, semblen ben oposades. Crear un estil propi sense deixar de banda l'estil del personatge de la novel·la és la tasca més destacable de Miquel López Crespí.
Durant tota la novel·la López Crespí assoleix la creació d'un llenguatge ple de simbolisme, de sentiment i molt ràpid. La manera en què el seu personatge ens conta el seu Defalliment no es fa gens feixuc, més aviat al contrari, ens engoleix des del principi dins un món romàntic de dicotomies, de controvèrsies existencials i de sentiments oposats i contradictoris que prenen força capítol rere capítol.
Parlant de capítols, voldria destacar també que l'estructura de la novel·la és un dels aspectes més ben aconseguits per López Crespí.
Per una banda, aquests capítols marquen els episodis que més afectaren en Costa a la formació de la seva persona en tots els aspectes. La seva infantesa a Pollença, Ternelles i Formentor, la seva joventut a Barcelona i Madrid, la seva tornada i el gir cabdal a la seva vida que el dugué a Roma per convertir-se en eclesiàstic. El viatge a Palestina, la importància de la reconstrucció de Montision i la seva darrera etapa a la Seu formen l'estructura bàsica de l'obra, però l'important és que en quasi tots els capítols, en Costa ens recorda el seu defalliment amb records, dins els records de cada capítol. És a dir, que l'autor no fa un relat lineal de les memòries de Costa, sinó que, a cada moment, tornam al quid de la qüestió, al primer motiu pel qual en Costa ens conta els fets més significatius de la seva vida, i aquest no és altre que: ha valgut la pena tanta feina? He fet el que havia de fer? I si ho he fet, ho he fet bé?
Ja al primer capítol, Costa diu "...hom s'adona de la futilitat de les coses" mentre mira les sepultures al sòl de la Seu, amb noms irreconeixibles de persones que volien que els seus fets fossin eterns.
López Crespí fa present aquest sentiment durant tota la novel·la, però no n'abusa, perquè en altres moments en Costa ens parla eufòric, jove i amb força. Aquí és on l'autor de sa Pobla aconsegueix expressar millor la dualitat anímica que sempre tingué en Costa i que és fàcil de veure si un llegeix la seva obra i de la qual vull recordar dos títols ben significatius. El Pi de Formentor, com a obra eufòrica, positiva. Una obra que és un crit a la joia, a la creació i a la vida. I Defalliment, com a obra d'esperit trist, de dubtes i de manca d'entusiasme.
Els primers efectes que trobarem d'aquest fet són molts immediats. En el primer capítol, Costa ens situa a la Seu. Es t roba vell, utilitza grups semàntics com "la vida passada, senectut, vellesa" constantment. Pensa que cap jove el deu conèixer quan passeja per ciutat, parla d'ombres, de soledat, de mort, contínuament. Diu "ja no somnio versos, visc de records...". El capítol acaba i el lector ha estat presa d'aquest sentiment de tristor i defalliment. Però tot canvia al segon capítol. En Costa recorda els seus jocs d'infantesa i veiem amb claredat la lluminositat i la calidesa de Can Costa, sentim l'amor de la seva mare i participam dels seus jocs de nins com si jugàssim plegats. La cara del lector també canvia i la tristor desapareix per després tornar altre cop.
Aquí és on hem de donar l'enhorabona més gran a López Crespí, perquè ens converteix en un petit Costa. Ens fa viatjar dins les seves dèries i ens fa respirar al mateix ritme que ho fa el seu personatge.
Per acabar, no m'agradaria deixar de banda que l'obra està totalment documentada i que l'autor hi ha hagut de treballar de valent. Hores, dies i mesos. Jo, abans de que comencés l'any Costa, no era cap gran coneixedor de l'autor i vaig llegir l'obra com un lector d'una novel·la qualsevol. Amb això vull dir que jo no podia jutjar si el contingut històric i els fets reals que hi surten eren correctes o si eren erronis. Suposava que eren correctes per la qualitat de l'obra i perquè sé que cap autor s'atreviria a fer errades amb un personatge tan popular i estudiat alhora, però vaig tenir la sort de poder compartir l'obra amb estudiosos d'en Costa i que estigueren d'acord amb el seu contingut, sempre tenint en compte que és una novel·la.
Amb això vull dir que aquesta novel·la arribarà a tot el públic, tant a amants de Costa com a aquells que no el coneixen. És una sort poder-la presentar avui, dia 10 de març, perquè avui fa precisament cent cinquanta-un anys que va néixer el poeta.
Només em manca donar les gràcies El Gall Editor per confiar en el consell del jurat, a tots vostès per haver assistit a aquest acte i tornar donar la meva enhorabona a Miquel López Crespí per la seva obra i les gràcies per haver confiat en mi per presentar-la.
Ciutat, 10 de març 2005

domingo, 28 de enero de 2007

Per a la recuperació de la memòria històrica: López Crespí publica Cultura i transició a Mallorca



Publicat el llibre Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2006)

Per Miquel López Crespí, escriptor




Ara ja farà prop de dos anys que l'amic i editor Sebastià Roig decidí portar endavant la publicació de Cultura transició a Mallorca. Curiosament, Sebastià Roig va ser un dels meus primers editors, el segon concretament, ja que els meus reculls de contes inicials sortiren publicats a l'Editorial Turmeda. Em referesc als llibres A preu fet (1973) i La guerra just acaba de començar (1974), obra que havia guanyat el Ciutat de Manacor 1973 de narrativa. Posteriorment, l'any 1974, amb Autòpsia a la matinada, guanyava el Ciutat de Palma de Teatre 1974.
En aquells moments, érem a començaments dels setanta, Sebastià Roig iniciava el seu camí com a editor publicant els llibres d'alguns narradors i poetes que, amb els anys, tendrien una significació destacada en el món literari mallorquí. L'any 1976 sortí al carrer l'edició que va fer Sebastià Roig de l'obra guanyadora del Ciutat de Palma de Teatre, Autòpsia a la matinada, obra que sortí quan s'apropava la festa del llibre d'aquell any al mateix temps que el poemari de Joan Perelló Baf de llavis. Miquel Mas Ferrà i Joana Serra de Gayeta publicaven alhora Massa temps amb els ulls tancats i Nosaltres esperàvem Mister Marshall. El dia del llibre presentàrem totes aquestes obres en un baret d'anomenada progressista, el "Pou Bo", a la barriada de Gènova. Sebastià Roig ens acompanyà en aquells moments tan importants per a uns joves que començaven a escriure i, com us podeu imaginar, necessitaven del suport dels amics. De totes les il·lusions que despertaven en nosaltres aquells premis literaris i les primeres edicions dels nostres llibres n'he parlat en el llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart que edità l'any 2003 Edicions Cort de Palma (Mallorca), especialment en el capítol "Mallorca 1976: Miquel Mas Ferrà i Joana Serra de Gayeta".
I és ara, quan han passat trenta anys d'ençà de l'edició d'aquell Premi Ciutat de Palma de teatre, i quan ja he publicat prop de cinquanta obres, que, novament, entram en contacte amb Sebastià Roig, una de les persones que aleshores m'animà a continuar amb les meves dèries literàries. El projecte que aquesta vegada havíem de provar de portar endavant tenia relació amb la cultura a Mallorca i amb la nostra literatura i, també, amb les diverses situacions polítiques que hem viscut el que s'ha anomenat "la generació literària mallorquina dels setanta". Dels centenars d'articles referents a la transició a Mallorca i als escriptors i personatges de la cultura mallorquina s'havien d'escollir uns quants, que fossin representatius d'aquesta època i situacions, per a enllestir un volum que donàs notícia d'aquells anys esperançats i conflictius. És evident que, per a situar l'ambient dels anys de la transició i els fonaments que feren possible aquella situació político-cultural, havíem de fer una mica d'història. Es feia necessari parlar de la influència de la postguerra, del franquisme, del resultat de la guerra civil en la nostra formació com a escriptors catalans de les Illes. I en parlar d'aquelles influències i condicionaments que determinaren, en alguns casos, la nostra actitud militant antifeixista en temps de la dictadura i la transició, també havíem de provar d'incloure alguns apunts damunt aspectes clau de la cultura catalana, espanyola i internacional en la nostra consciència i, possiblement, en la consciència de tota aquella voluntariosa generació d'homes i dones que des de finals dels anys seixanta fins a mitjans del setanta provaren de canviar el destí aparentment immutable de la nostra societat. Era necessari que començàs parlant dels antics resistents culturals i antifeixistes, de la dignitat servada en el temps obscurs, de la represa cultural catalana i antifranquista, del paper de la ràdio oficial i les clandestines, de les emissores estrangeres, del cinema dels anys cinquanta i seixanta, dels llibres catalans i espanyols que ens anaren conformant, d'homes com Francesc de B. Moll i de la importància cabdal de la seva feina inabastable, del paper del Concili Vaticà II en l'inici del canvi d'actitud en segons quins sectors de l'Església Catòlica, dels primers llibres, primer clandestins, després legals, de Marx, Engels, Rosa Luxemburg, Gramsci, Luckás o Sartre que arribaven a Mallorca, de Kubrick, Eisenstein, Buñuel o Orson Welles, per situar tan sols uns noms universals que, cada qual a la seva manera, formaren la nostra universitat d'estil i ens alletarem en el combat per un món més just i solidari... En el fons, i ja ho anirem explicant, Cultura i transició a Mallorca és, en certa mesura, una ampliació i aprofundiment de molts dels temes que havia anat tractant en No era això: memòria política de la transició i en Cultura i antifranquisme. La introducció escrita quan es va publicar aquest darrer llibre a Edicions de 1984 l'any 2000, podria servir molt bé de resum del que significava i signifiquen aquests condicionaments en la nostra vida personal i col·lectiva, en la gestació de l'obra que hem anat bastint d'ençà finals dels anys seixanta i començaments dels setanta.

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (28-I-07)

sábado, 27 de enero de 2007

L'oposició antifranquista i la memòria històrica: Miquel López Crespí


La lluita antifranquista a Mallorca



Per Mateu Morro, historiador



El teatret de la Casa Catalana, el mateix indret on vaig presentar el llibre, apassionat i apassionant de Miquel López Crespí [Cultura i Antifranquisme, Edicions de 1984, Barcelona 2000], és uns dels llocs importants en el simbolisme poètic i militants del nostre autor. Aquí, mentre es feien les Aules de Poesia, Teatre i Novel× la, la censura franquista va protagonitzar un dels seus moments més àlgids, quan agents de la Brigada Social interromperen la conferència que donava l'escriptor Antoni Serra i el detingueren, conjuntament amb altres escriptors i persones que assistien a l'acte.
Ben segur que és per això que en Miquel López Crespí volgué fer la presentació de Cultura i Antifranquisme allà, com un homenatge a aquell centre i com a recordança del combat per la cultura i per la democràcia que és el protagonista del llibre.
Parlar d'en Miquel López Crespí davant tots vosaltres que el coneixeu tant o més que jo és un poc sobrer. La seva capacitat de treball, la seva dedicació a la creació literària com a una activitat digna i humanament alliberadora, el seu compromís amb la gent del poble i amb la seva causa, l'han duit a ser un home de tots conegut, valorat i estimat. En el meu cas no puc deixar de recordar quan en temps de sequera, no com la d'ara, sinó d'una altra molt més greu: una sequera de llibertat, la més llarga sequera de llibertat de la nostra història, aquells temps que les muntanyes no eren ni blaves ni verdes, llegia aquells articles seua a les pàgines de cultura del Diario de Mallorca i em demanava a mi mateix com podia ser possible que aleshores, aquí, qualcú tengués l'amplitud de coneixements, les referències culturals i la capacitat d'escriure uns textos que més que res eren un manifest, ple de coratge, desafiant a les forces d'orde, i un clam cap a una
nova consciència crítica. Llegia aquells articles i n'entenia el codi, i sabia que volien dir aquells comentaris de llibres, de les darreres novetats, que respiraven entusiasme per unes idees certament poc freqüents d'escoltar. No l'havia vist mai en persona i el coneixia, i per descomptat l'admirava. Amb l'admiració d'un jove de poble, sense contactes amb la gent de lletres de Ciutat, però desitjós d'obrir la mirada cap a un pensament alliberador que necessitàvem com l'aire per a respirar. Per això, anys més tard, quan ja havia llegit les seves primeres novel× les, vaig demanar l'adreça d'en Miquel a n'Antoni Serra, al soterrani de la llibreria Tous, i el vaig anar a veure a ca seva.
A partir d'aquell dia començà una llarga amistat que no s'ha interromput mai, basada inicialment en afinitats polítiques i interessos culturals, però que avui ja és una amistat antiga i per damunt de qualsevol fet conjuntural.
És per això que quan en Miquel em va demanar per fer la presentació del seu llibre no sols ho vaig acceptar d'immediat sinó que em vaig alegrar molt.
Com he dit el protagonista d'aquest llibre és la lluita antifranquista. La visió d'un home que a la foganya de sa Pobla, va escoltar les històries que li contaven el seu pare i el seu oncle, històries de la guerra i de la dura repressió contra el poble. La visió d'un home que se sabia part dels "derrotats" per aquella guerra cruel. I que des de l'inici de la seva capacitat de pensar va adoptar una actitud militant. És una visió humana, apassionada, plena de sentiment. Ell ho escriu: "la passió és allò més revolucionari, juntament amb la veritat". Cultura i antifranquisme és un llibre d'assaig, ple de dades i de referències descrites amb minuciositat, però també és un llibre de poesia, de poesia realista i de combat, però de poesia, al cap i a la fi. En Miquel López Crespí no ens parla de res que pertanyí a un món llunyà, ens parlà també, i sobretot, de la seva vivència.
Potser que sigui per això, perquè és un llibre apassionat, com ho són en general els llibres d'en Miquel, que algun dels nostres historiadors es topi amb dificultats per encabir-lo dins esquemes que a vegades són massa rígids. Aquí hi ha la realitat, la visió de la realitat viscuda, però aquí no hi ha una pretensió totalitzadora, de simple historiador, hi ha la pretensió d'un home que no vol que la memòria s'esvaeixi perquè sap que en allò mateix ens hi jugam el futur.
La història, el passat, forma part indestriable amb el present i amb allò que s'ha d'esdevenir. I a la història s'hi pot poalejar amb una intenció d'erudicció o amb una intenció crítica i de rearmament cap al futur. L'autor pren partit, i roman fidel a tot allò que sempre ha defensat: "cap a l'any seixanta-vuit pensàvem -pensam!- que el món estava per ser bastit de nou damunt unes bases de justícia social i d'igualtat".
Temps de neoliberalisme, temps de globalització, temps de desfeta d'idees que sovint, sota un abric alliberador, amagaven la defensa d'un ordre dictatorial i violent, però no temps de desfeta dels vells ideals revolucionaris i democràtics. Des dels mots de "llibertat, igualtat i fraternitat" de la revolució francesa a a gram herència històrica del socialisme i el moviment obrer.
En Miquel López Crespí fa una defensa apassionada de la lluita alliberadora dels intel× lectuals. Front als que reneguen de tot compromís amb el poble, front als que ofereixen els seus serveis als grups dominants, en Miquel defensa el gran concepte gramscià. La cultura és imprescindible per a tot poble que vulgui viure en llibertat i vulgui construir el seu propi futur. Cultura en lletres grosses que és una cosa molt diferent de la cultura de partit o la cultura partidista, de la cultura tancada i reduïda a conrear banalitats sense cap presència humana, de la cultura esmorteïdora i acrítica. Sobta com Miquel López Crespí es nega a acceptar el simplisme de les sectes i les esglésies, i fa una defensa de la cultura com a arma d'alliberament i com a arma pluralista. Sap veure en l'obra de Josep Melià Els Mallorquins, tot i les acusacions de fer el joc a un pretès col× laborador amb el franquisme per la seva presentació a unes eleccions a procurador a corts, una forta llavor renovadora i ens conta com va contribuir a la seva difusió. I sap que els llibres, aquells llibres de l'editorial "Daedalus" que va escampar per tot arreu serviren per obrir perspectives i ampliar horitzons a tota una generació.
Una de les coses que més m'han admirat sempre d'en Miquel és la seva ingent capacitat d'interessar-se per les coses. La negativa al simplisme va aparellada amb una recerca constant. Ell ens parla de "aquell afany d'insaciable curiositat que ens dominava". I és cert, aquell afany que el duia a devorar tot quan llibre trobava, a recercar als quioscs de llibres de vell del ram, a viatjar per Irlanda, per Itàlia i per tot el món. D'aquí que podem dir que la cultura antifranquista que ens surt descrita admirablement en aquest volum [Cultura i antifranquisme, Edicions de 1984, Barcelona 2000] és una cultura mallorquina, però també és una cultura cosmopolita i universal. Gabriel Alomar, Rosselló-Pòrcel, Garcia Lorca, Brecht, Nazim Hihmet, Piscator, Virginia Wolf, Nizan, Pere Calders, Pere Capellà, formen part del paisatge habitual d'en Miquel López Crespí.
Hi ha una altra idea, al costat d'aquesta visió universalista, que perdura de dalt a baix de totes les pàgines d'aquest llibre: la defensa d'una cultura popular. Potser quan ens descriu episodis com el Congrés de Cultura Catalana, o la lluita per bastir un teatre popular i d'avantguarda, és quan més descobrim aquesta voluntat, imprescindible per a una cultura transformadora, de negar totes les formes elitistes i reaccionàries. La bellesa i l'art no són un concepte eixorc, al servei dels botxins i dels mercaders de persones, són un concepte lligat a la vida del poble.
I en parlar de poble ens surt el poble concret que no és el d'un mural de cartró pedra del feixisme o del socialisme real. I, en contra de tantes versions estantisses d'esquerres que entenen la defensa de l'estat centralitzat com la defensa dels interessos del proletariat, i que reclouen la lluita popular a la lluita per pujar els sous, i altres sindicalismes o corporativismes, surt en aquest llibre el compromís de la cultura i dels intel× lectuals amb el propi poble, potejat i amagat per la bota franquista. "Són ben totxos els que només tenen l'Espanya imperial dins el cap!" exclama en Miquel. I, certament, s'ha d'haver participat en aquells estèrils debats amb els portadors de la nova escolàstica d'un marxisme de manual per saber el que és transformar un cos de pensament profundament ric i apte per a entendre la realitat amb un simple recull de dogmes.
Estam a punt d'acabar el segle XX. Qui sap que serà allò que el nou temps ens depararà? Deixam enrera un segle de profundes transformacions i ple de sang i presons. Volem un món, com diu en Miquel, pensat per a la justícia i la llibertat. Per això no podem ignorar els milers i milers de treballadors i treballadores que han bastit amb esperança els moviments obrers, les resistències contra el feixisme, les guerrilles anticolonials. De les Germanies a Andreu Nin, de Rosa Luxemburg als estudiants i obrers que defensaren la llibertat en temps de foscor, en Miquel López Crespí defensa una tradició crítica. Una tradició cosmopolita com ja he dit, i defensa una tradició heterodoxa. Des de Mallorca. I això té més mèrit. Defensa una nova cultura d'esquerres per al segle XXI.
Amb una paraula, teniu un llibre d'assaig per recuperar la memòria, fet amb la voluntat de parlar del que no es parla, dels que no són sants de cap capelleta ni patrons de cap església, de la gent del poble, dels pagesos, de les dones, dels que varen ser capaços de lluitar, dels que com en Miquel creuen que potser no arribarem a la llunyana illa de la terra promesa però que, almenys, impedirem arribar al Món feliç d'Huxley, al Nosaltres de Zamiatin o al 1984 d'Orwell.
Presentació del llibre Cultura i antifranquisme feta per l'historiador Mateu Morro dia 29 de maig de l'any 2000. Casa Catalana de Ciutat de Mallorca.

lunes, 22 de enero de 2007

Miquel Àngel Riera, Baltasar Porcel, Miquel López Crespí...


Gabriel Janer Manila, Llorenç Capellà, Miquel López Crespí, Miquel Àngel Riera, Carme Riera, Maria Antònia Oliver, Guillem Frontera, Baltasar Porcel, Antoni Mus... La generació literària dels 70



La literatura de Miquel López Crespí, testimoni d'un temps


Per Mateu Morro i Marcé, historiador





La narrativa de finals dels seixanta i dels setanta va tenir molta importància en la formació d'un pensament crític davant la realitat mallorquina. La presència d'un grup nombrós de narradors va esser una de les mostres del deixodiment de la literatura mallorquina d'aquells moments, i en va esser un factor d'actualització i d'acostament a la societat. Per primera vegada la prosa, i amb un nivell de qualitat i maduresa prou acceptable, desplaçava la poesia com a gènere literari estelar -que havia regnat de manera absoluta des dels inicis de la Renaixença-, aprofitant el treball d'innovació formal i temàtica que havien fet, amb anterioritat, escriptors com Llorenç Villalonga, Jaume Vidal Alcover o Blai Bonet. Aquell esclat, per tant, no va esser tan sobtat com aparentava, tenia al darrera un llarg procés de preparació, però es va trobar en un context social i polític que l'afavoria. Gabriel Janer Manila, Miquel Ferrà Martorell, Llorenç Capellà, Miquel López Crespí, Miquel Àngel Riera, Maria Antònia Oliver, Carme Riera, Guillem Frontera, Baltasar Porcel, Antoni Mus, etc., oferien una obra molt útil en un moment on hi havia poc on agafar-se per interpretar una societat en canvi accelerat.
Després de molts d'anys de predomini d'una mateixa estètica i una mateixa moralitat, que amb les figures menors de l'escola mallorquina havia derivat cap a un notable estancament, en el món literari mallorquí hi apareixia tota una fornada renovadora. Uns escriptors joves que volien parlar d'allò que realment passava a la societat mallorquina, i cercaven un llenguatge propi en un país de narradors escassos, i així i tot poc coneguts. Costava molt de desfer-se d'uns cànons que semblava que havien d'esser aptes per a totes les èpoques, entre altres coses perquè la literatura catalana no havia pogut tenir un procés evolutiu normal, la llarga nit del franquisme havia exercit una influència destructora tan profunda que res se n'havia alliberat. Sense ensenyament de la llengua, sense mitjans de comunicació, sotmesos a una rígida censura, el fet literari no deixava d'esser també un fet de resistència cívica. En gran mesura s'havia de començar quasi de bell nou. Per això cada un d'aquells llibres, en ell mateix, tenia una potència crítica extraordinària: d'entrada perquè les situacions i els personatges que apareixien duien a tot un exercici de repàs de la història recent de Mallorca -començant pel mite de la Guerra Civil i acabant per la nova societat engendrada per l'economia turística-. La literatura s'acostava a la societat i una part d'aquesta societat responia llegint, i seguint amb interès el treball de cada un d'aquells joves autors. Per això, joves i delerosos de novetats, no ens podia passar desapercebut un López Crespí que trencava absolutament amb el món ideològic de la nostra intel.lectualitat tradicional.
Miquel López Crespí en els seus textos literaris, però també en els seus articles, transpuava un món cultural nou i uns fonaments ideològics originals. Sorgia un escriptor de vena, rebel, amb un instint vital d'insubmissió, impregnat d'una història, la seva, a la qual no volia renunciar: la del seu pare, pres per antifranquista, picant esquerda a les carreteres; la d'una avior de pagesos de sa Pobla, aferrats a la terra i al treball; la d'una Mallorca de la postguerra trista i en blanc i negre, com la de No-Do, i la d'una Mallorca turística, més acolorida, que estava engegant totes les altres.
En Miquel escrivia a la premsa diària articles de crítica literària, defensava abrandat el compromís social de l'escriptor, segurament en posicions no massa llunyanes del realisme social, i adesiara ja començava a guanyar qualque premi. Miquel López Crespí, sobretot, ens aportava referències culturals de primera necessitat: Maiakovski i Bertolt Brecht, però també Joan Brossa o Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Entre línies, en aquells escrits sobre literatura francesa o nordamericana, hi enteníem missatges d'inequívoca vocació política, missatges d'heterodoxia que passaven per malla als censors i, a vegades, també als lectors. El paisatge no era gens engrescador: el vell dictador agonitzava, pels diaris sabíem que hi havia indrets on s'aixecava un veritable clam per la democràcia, i miràvem al nostre entorn i vèiem una societat conformada i indiferent. Les plomes de Josep Maria Llompart, Gregori Mir, Miquel López Crespí o Gabriel Janer Manila, en aquest context tan empobrit, duien a terme una funció importantíssima.
López Crespí escrivia des de posicions marxistes. Des d'un marxisme obert, creatiu, plural, ric de matisos, que feia veure a la llegua la seva distància de l'estalinisme i el comunisme oficial. Ningú que llegís amb atenció aquells escrits hi podria detectar res de semblant a l'encarcarament propi de qualsevol dogmatisme. Lluny de doctrinarismes i mandarinats, Miquel López Crespí escrivia textos crítics i personals. L'herència del maig de 1968 era la seva herència, i feia seva la història dels derrotats i dels heterodoxos de tots els temps. El seu missatge era literari, però d'una densitat inequívoca i fàcilment ubicable. Miquel López Crespí, en un procés d'autodidactisme no molt diferent del de la majoria dels joves escriptors de la seva generació, duia a la literatura mallorquina contemporània la tradició d'una esquerra crítica i alliberadora. Potser, sobretot mirant-ho amb ulls actuals, amb una alta dosi d'utopisme, però recollint tot un aspecte fonamental de la història del segle XX. El que més valorava de la història del moviment obrer era la capacitat de trencar cadenes, no la d'engendrar burocràcies o aparells d'estat policials. El nacionalisme, la vivència d'home d'esquerres, l'oposició a tota forma d'opressió, formaven en ell un tot, una glopada furiosa d'aire vital, que sortia de portar a la sang la urgència de lluitar contra la injustícia d'una manera activa, i duia a un treball frenètic, més o menys encertat, però riquíssim de resultats i d'experiències.
En Miquel havia fet una opció inusitada en la Mallorca d'aleshores: havia triat la literatura com a vivència i com a professió. El seu ofici era el d'escriptor, i s'hi enfrontava amb tota la naturalitat i tota la conseqüència possible. Encara que això en qualque avinentesa posava seriosament en entredit el contengut de l'olla que cada dia s'ha de posar al foc per menjar. Era un escriptor professional, sempre ho ha estat, en un país que dóna escasses possibilitats a gent tan rara. Llegia i escrivia, i alhora era fidel a tot allò que li semblava digne d'esser respectat.
Més tard, quan vaig conèixer en Miquel més de prop, i vaig passar de lector a amic, em vaig adonar de la seva vasta formació. Ho llegia tot. A la seva casa els llibres s'hi acaramullaven per tots els racons, i s'hi podien veure els títols més introbables en aquell període final del franquisme. Cada viatge havia estat dedicat a explorar llibreries, cada contacte havia estat aprofitat per conèixer autors i tendències. La novel.la, el teatre, la poesia i l'assaig, en totes les llengües, componien un univers amplíssim. I els joves que podíem entrar en aquell sancta sanctorum li demanàvem llibres. Aquesta va esser la causa, en aquells temps de febrosa curiositat intel.lectual, que part d'aquella magnífica biblioteca s'escampàs per aquí i per all'a, i a en Miquel li costàs de recuperar molts d'exemplars valuosos.
A L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) en Miquel López Crespí deixa constància de la seva vivència d'aquells anys. Ens descriu la seva experiència apassionada, des de la seva infància a sa Pobla als fets polítics més recents, en un llibre farcit d'anècdotes, ple del suc de la història viscuda, ple de petits fets que dibuixen tot un procés, i que el fan un document interessant. En situar-se en aquest pla concret ens resta dibuixada la trajectòria intel.lectual i ètica d'en Miquel López Crespí, i la de moltes altres persones que, com ell, feren la seva contribució, bàsica, al desvetllament cultural i polític dels mallorquins. En els escrits de Miquel López hi ha una reivindicació clara de la clandestinitat, del treball quotidià mai no reconegut pels llibres de la història oficial. A la política clàssica hi contraposa la tasca apassionada dels militants, dels que mai no cobraran una pesseta de la política, dels que sense demanar cap reconeixement posaren els fonaments de la democràcia.
Aquesta història és la que interessa a Miquel López Crespí, perquè amb ella vol posar les coses en el seu lloc. Vol posar en el seu lloc la realitat de forces polítiques inexistents en la resistència antifranquista, o de forces que recolliren part del que era el franquisme. Però, i jo diria que sobretot, vol posar al seu lloc l'estalinisme, amb totes les seves versions. L'assassinat dels dirigents obrers revolucionaris, la creació d'uns estats policials, l'asfíxia del pensament alliberador amb tota casta de catecismes i bíblies oficials, són atemptats contra la humanitat, però, d'una manera particular, contra allò que Miquel López Crespí estima i s'hi sent identificat. Són fets històrics que cap raó pragmàtica pot justificar, i que pesen massa sobre la consciència per a esser obviats fàcilment. López Crespí no vol renunciar a esser testimoni d'aquesta història que l'apassiona i que el compromet personalment. La literatura, el teatre, la narració, la poesia, estant impregnats d'aquesta experiència i d'aquesta fidelitat a una determinada tradició emancipàtoria.
Pens que és aquí on se situa l'aportació lúcida d'en Miquel López Crespí. Des del testimoni d'un temps viscuts amb passió que es projecten cap a un nou temps i cap a uns nous combats. I ara, quan reneixen idees d'intransigència en el món, quan es desenvolupen noves violències contra les persones, quan formes d'explotació molt més sofisticades i tenebroses -tant que amenacen la continuïtat de l'espècie sobre el planeta-, es consoliden, ara, idò, es torna plantejar, des d'una clara unitat entre la cultura i la política, entre la literatura i la vida, la mateixa opció per l'emancipació humana que va fer en Miquel a sa Pobla quan, amb fruïció, esborrava les consignes feixistes de les parets del local de la Falange i s'indignava davant tot el que era discriminació o injustícia.

jueves, 18 de enero de 2007

La novel·la històrica a Mallorca: López Crespí i La conspiració


Miquel López Crespí guanya el I Premi Internacional de Narrativa (Vinaròs 2007) amb la novel·la La conspiració

La conspiració se situa inicialment a França, en el context històric de la Revolució Francesa, per posteriorment centrar l’argument a Espanya, durant el regnat de Carles IV i tot el que la monarquia absolutista va significar per a l’Estat.
Francisco Caudet, membre del jurat, cap de departament i catedràtic de literatura espanyola de la Universitat Autònoma de Madrid, definia La conspiració com una obra d'altíssim nivell "amb capítols que s’entrellacen entre si com s’entrellaça la memòria". Caudet afegia que el llibre captivava per una aparent senzillesa, "la qual cosa denota un magistral domini del llenguatge"" (Alicia Coscollano, directora de l’Editorial Antinea)


Els Salons Paladium era el lloc escollit per a una cita literària que iniciava la seva singladura i que en aquesta primera convocatòria, assolia un nivell d´èxit memorable tant en l’organització de l’acte de lliurament del premi com en la planificació que durant aquests mesos ha dut a terme l’Associació Cultural Amics de Vinaròs, amb un president, José Luis Pascual, que encapçala la consecució d´instaurar un premi literari d’envergadura, una fita que dóna prestigi al món de les lletres i la cultura de Vinaròs, que es pot convertir en referència obligada de qualitat literària.
L’acte de lliurament del premi reunia gent del món de la cultura, la política, el periodisme de Vinaròs i de la comarca, el representant d´Unió de Mútues, el director gerent d’aquesta entitat, Juan Enrique Blasco Sánchiz, i membres i simpatitzants de l’Associació Cultural Amics de Vinaròs en el transcurs d´un sopar que culminava l’esforç de l’associació per conquerir aquesta gesta culturalment tan significativa per a la nostra localitat.
Un nom de prestigi consolidat per a un premi amb criteri
El mallorquí Miquel López Crespí sorgia com a guanyador del premi amb l´obra La conspiració, una de les tres obres que el jurat considerava finalistes, juntament amb El sabor salado de la sangre i Les dones de l’almirall. La conspiració se situa inicialment a França, en el context històric de la Revolució Francesa, per posteriorment centrar l’argument a Espanya, durant el regnat de Carles IV i tot el que la monarquia absolutista va significar per a l’Estat.
Francisco Caudet, membre del jurat, cap de departament i catedràtic de literatura espanyola de la Universitat Autònoma de Madrid, definia La conspiració com una obra d'altíssim nivell "amb capítols que s’entrellacen entre si com s’entrellaça la memòria". Caudet afegia que el llibre captivava per una aparent senzillesa, "la qual cosa denota un magistral domini del llenguatge"" Altres membres del jurat que han integrat els valors i el criteri del premi acabat d´instaurar han sigut Ester Forner, Francisco Asensi, Encarna Fontanet i Alicia Giménez.
Quan al guanyador, Miquel López Crespí és un col·laborador assidu dels diaris de les Illes: Diario de Mallorca, Última Hora, Diari de Balears, Cort, L’Estel, El Mundo-El Día de Baleares, o El Mirall.
Miquel López Crespí ha publicat més de seixanta llibres de narrativa, poesia, teatre, memòries, novel·la i assaig entre les quals destaquem: Necrològiques, L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), L’Amagatall, Cultura i antifranquisme, L’obscura ànsia del cor, El cicle dels insectes, entre molts d’altres.
Així, un nom ja amb una consolidació més que demostrada ha encetat el periple cultural d´una iniciativa que, desitgem, segisca endavant en pròximes edicions que assolisquen el mateix nivell quant a criteri d´elecció que en aquesta primera edició.
El llibre, que editarà l’Editorial Antinea, també és un símbol de com es pot treballar, unint esforços, en pro de la cultura vinarossenca, que històricament, i fins els nostres dies, ha aportat al món de les lletres i la música noms de tanta rellevància com el mateix W. Ayguals de Izco, Giner Sorolla o Carles Santos. Tot per una causa comuna que, sens dubte, ho mereix. Enhorabona a l’Associació Cultural Amics de Vinaròs: l’esforç ha valgut la pena.
Alicia Coscollano, directora de L’Editorial Antinea

miércoles, 10 de enero de 2007

Mateu Morro i Miquel López Crespí: memòria històrica de les Illes



1970-76: Gramsci en el pensament i l'acció dels comunistes de les Illes (OEC)


Per Miquel López Crespí, escriptor



Amb en Mateu Morro -i altres companys- no solament llegíem Gramsci, Mao o els clàssics del pensament marxista català (Maurín, Andreu Nin...) sinó que, igualment parlàvem dels socialistes utòpics (Fourier, Owen, Saint-Simon...) i de les obres d'altres figures "menors" de la revolució (Bukharin, Stalin...). I no en parlem de les obres del Che Guevara, Fanon o György Lukács...
Per tant, a la direcció de l'OEC es comprenia la importància que per a un militant interessat pels problemes que sacsejaven el moviment obrer a l'estat i a nivell internacional tenia aquest contacte personal amb revolucionaris d'altres contrades (em referesc a alguns viatges que vaig fer a Itàlia i França a mitjans dels anys setanta i dels quals ja he parlat en altres capítols d'aquestes memòries de l'antifranquisme). Malgrat que aquest contacte fos estrictament personal -sense cap relació orgànica amb el partit-, en el fons era evident que aquest tipus d'aprenentatge revolucionari només podia servir per a reafermar les idees del company -o companya- interessat pels avenços de les idees de canvi social i revolució socialista.
Particularment, molt abans de la meva militància a les Plataformes Anticapitalistes d'Estudiants (militava a l'Escola Normal de Magisteri al costat d'Antoni Mir Fullana, Àngels Roig, Biel Matamalas, Josefina Valentí, Salvador Rigo, Margarida Seguí... i tants i tants de companys i companyes d'aquells temps!) i a l'OEC, ja m'havia interessat l'obra i l'acció revolucionària de Gramsci. Ni en Mateu Morro ni jo mateix mai no vàrem fer una lectura reformista del gran dirigent revolucionari italià. Els berlinguerians (el PCI d'Enrico Berlinguer; alguns seguidors en el carrillisme espanyol -PCE-) l'havien fet el capdavanter del possibilisme parlamentarista burgès, del legalisme "poltronil", i feien -encara ho fan!- passar aquest material ideològic de desguàs com una "superació" de la suposada estretor de mires de Lenin i Trotski.
Un espectacle vergonyós, aquesta utilització reaccionària del pensament d'Antonio Gramsci.
L'OEC -i abans els Cercles d'Obrers Comunistes, que era una de les organitzacions primigènies d'on procedia el nostre partit- havia fet part indestriable de la seva metodologia els conceptes gramscians de "Bloc Històric" (la necessària creació i consolidació d'un autèntic "Bloc de les classes populars" per a oposar-se al "Bloc de les classes dominants"). La "superació" de Lenin no la fèiem per la dreta (com feien els partits "comunistes" oficials). Ans al contrari: les aportacions metodològiques de Gramsci ens servien per a ampliar encara més els conceptes d'aliances leninistes fins arribar a constituir -si de veritat volíem un autèntic canvi revolucionari- un "Bloc Històric Anticapitalista" que pogués fer front a l'hegemonia política, cultural, ideològica i militar de la burgesia.
Amb en Mateu Morro discutírem a fons el llibre de Maria Antonietta Macciocchi Gramsci y la revolución de occidente (Siglo XXI de España Editores, 1976).
L'estudi del treball de Maria Antonietta Macciocchi era d'importància cabdal per als revolucionaris dels anys setanta. Qüestions com les relacions critiques de Gramsci amb l'estalinisme, l'anàlisi gramsciana de la Revolució d'Octubre, l'experiència dels Consells de Fàbrica, la relació Gramsci-Trostki, el paper del partit del proletariat o el naixement del feixisme eren, evidentment, matèria de discussió contínua entre determinats sectors de l'avantguarda esquerrana de les Illes (i de tot l'Estat!).
Però el que més ens interessava d'aquesta "recuperació per l'esquerra" del pensament revolucionari de Gramsci era l'estudi de les relacions nord-sud i, el més important -com ja hem comentat-: totes les anàlisis referents al paper i funció dels intel× lectuals en una societat de classes (qüestió que anava estretament unida al concepte d'hegemonia cultural i política i a la construcció -per part de les forces revolucionàries- d'un Bloc Històric de classes populars oposat al Bloc de classes dominant).
Aquest és només un mínim resum d'algunes qüestions que debatíem amb l'amic Mateu Morro i altres companys de l'OEC. El debat no era majoritari dins del partit (ni molt manco!). Com hem explicat en nombroses ocasions, un dels càncers que ens enredava molt (massa, potser) era l'estret economicisme de l'organització. Malgrat que l'OEC presumia de ser una de les formacions polítiques més formades de tota l'oposició al feixisme i al seu sistema, el capitalisme, el cert és que la simple lluita per una guarderia o un semàfor, per un petit augment de sou, esdevenia sovint el màxim de la lluita popular del moment, i sempre es tendia a oblidar la necessària importància del combat ideològic i cultural contra la burgesia i els seus representants intel× lectuals.
L'amic Mateu Morro -per la seva formació marxista- era un dels homes que no deixaven de banda aquestes qüestions i, per això mateix, entenia a fons el debat.
Un resum -dins de la línia política de l'OEC- del que era l'assumpció d'aquestes posicions gramscianes d'esquerra (i les trotsquistes de la revolució permanent), el trobam -molt esquematitzat- en el llibre de Carlos Trías Qué son las organizaciones marxista-leninistas publicat per la Gaya Ciencia l'any 1976 (vegeu pàgines 56-59). S'hi explicava (pàgina 57) [traducció del text feta per l'autor d'aquest article]: "La tàctica de la revolució socialista passa per:
'a) definir programes anticapitalistes i prosocialistes que organitzin la lluita reivindicativa i política de cada sector social explotat; b) potenciar en cada front formes organitzatives de caràcter anticapitalista fins a esdevenir òrgans dirigents de la lluita de masses [Consells Obrers, tot tipus d'assemblees. Cal recordar que en els darrers anys de la dictadura, més que consignes abstractes envers els pactes amb la burgesia o amb determinats sectors del feixisme, l'OEC demanava "Tot el poder a les assemblees", es a dir, al poderós moviment de Consells d'obrers, de pagesos, d'estudiants, de veïns en els barris, que s'estenien arreu amenaçant la reforma del règim franquista]; c) bastir un programa d'aliances entre la classe obrera i el poble treballador en el camí d'anar construint el Bloc Històric i Revolucionari que ha d'imposar el tipus de ruptura política adequada als interessos anticapitalistes i socialistes que tal tipus de Bloc representa; d) orientar la lluita per les llibertats de la classe i el poble treballador envers marcs organitzatius no sindicals [Consells Obrers, etc., unificant coordinadores de Consells Obrers i Populars -Vitòria l'any 1976 va ser l'exemple màxim de "doble poder" aconseguit pel poble enfront la dictadura feixista: l'experiència obrera i popular va haver de ser liquidada amb bales i costà molts morts al poble] ni envers el parlamentarisme burgès [l'OEC lluitava per una Federació de Repúbliques Socialistes Ibèriques basades en els Consells Obrers, és a dir, per a entendre'ns: el poder dels treballadors sorgit de la destrucció de l'estat capitalista i imperialista de la burgesia]... e) defensar el dret bàsic que tenen els treballadors a emprar tot tipus de lluita revolucionària de masses per a defensar-se de la violència institucionalitzada... La Vaga General Revolucionària és un dels mètodes irrenunciables per a conquerir el socialisme".
Evidentment érem molt lluny de les concessions que Santiago Carrillo (PCE) feia a la burgesia imperialista i als elements reformistes del feixisme.
Carlos Trías ho explica en el pròleg del llibre citat, quan diu: "La 'política de Pacte per la llibertat', diu una d'aquelles organitzacions [Organización Comunista de España 'Bandera Roja'], 'és la política de subordinació, en las millors condicions possibles, de la classe obrera i popular als objectius democràtics de la burgesia, sota l'hegemonia d'aquesta, en les aliances tàctiques en curs; la qual cosa és fàcil de veure en la seva [es refereix al PCE] indefinició enfront la monarquia, envers el caràcter del Govern Provisional i en les constants garanties per a la integració d'Espanya [es refereix a l'Estat espanyol] en el Bloc Imperialista'. El PC[E], segons els marxista-leninistes, instrumentalitza les accions de masses com a mitjà de pressió per a pactar, i li importa molt més l'espectacularitat d'una acció que no pas que aqueixa acció signifiqui un avenç real per a les masses. No l'amoïna tant consolidar les organitzacions de classe del proletariat com crear un vast moviment sociopolític i interclassista en el qual es dilueixin les organitzacions proletàries. Conseqüent amb aquesta política, el PC[E] s'obre indiscriminadament a sectors de la petita i mitjana burgesia, amb la qual cosa adquireix progressivament la fesomia d'un partit petitburgès.
'Per als grups marxista-leninistes, en canvi, les aliances de classe s'han de realitzar entorn de la classe obrera i no pas entorn de la burgesia".
Als militants de l'OEC (almanco a alguns) no ens venia gens de nou aquest aprofundiment del partit en el pensament d'Antonio Gramsci. Pel 1968 -per l'octubre havia començat el servei militar a Cartagena- llegíem (dins la línia de copsar tot l'autènticament revolucionari de Gramsci) la magnífica biografia de Giuseppe Fiori Vida de Antonio Gramsci editada per Ediciones Península (primera edició de març de 1968). Pel 1972 "A. Redondo Editor" en la col× lecció Beta havia publicat igualment el llibre de Jean-Marc Piotte El pensamiento político de Gramsci. I la "Biblioteca promoción del pueblo" (de Zero) editava el 1974 Leer a Gramsci de Dominique Grisoni i Robert Maggiori. Tots els quals eren llibres bàsics en la nostra formació política i cultural de finals dels seixanta i començaments dels setanta.
Per això, el fet de constatar que en el partit no hi havia problemes quant a unes curtes vacances amb els companys italians em va produir una immensa alegria. De maig a juliol de 1976 (que va ser quan, en cotxe, des de Barcelona, vàrem marxar a Itàlia) vaig estar preparant molt il× lusionat aquest viatge que em permetria un contacte directe tant amb la gent de Berlinguer, com amb els nostres companys d'idees i lluites de Lotta Continua i el Partit d'Unitat Proletària.
Hem de recordar que l'OEC, des del punt de vista internacional, mantenia contactes i participava a conferències i activitats de Lotta Continua i el Partit d'Unitat Proletària d'Itàlia, amb la Lliga Comunista Revolucionària i l'Organització Comunista de Treballadors de França; igualment s'establiren contactes amb Mandel i el Secretariat de la Quarta Internacional, però no ens hi integràrem perquè consideràvem que encara (començaments dels anys setanta) no existien les bases d'una nova organització internacional. Aleshores, si anava a la reunió dels Joves Comunistes italians (Venècia, juliol de 1976) era cert -i així va ser- que em trobaria amb els companys dels grups afins.
També manteníem estretes relacions de col× laboració amb el Moviment d'Esquerra Socialista de Portugal, i amb el Moviment d'Esquerra Revolucionària de Xile (MIR), entre molts d'altres grups revolucionaris d'arreu el món.
En el fons -i això cal deixar-ho ben aclarit- si l'OEC, abans i en temps de la transició, no va ser (quant als diaris) tan coneguda com, per exemple, el PTE, l'ORT, el mateix MC, era senzillament perquè mai no participàrem en els fantasmals muntatges "unitaris" promocionats pel carrillisme (PCE) i sectors del franquisme reciclat. En aquell temps -darreries del franquisme- bastava que formassis part d'una "taula per a la democràcia" o de qualsevol "junta democràtica" sense incidència en el poble o en la lluita enmig del carrer, per a sortir retratat a tots els mitjans d'informació que promocionaven la reforma del règim i el manteniment de la monarquia que ens llegava el dictador.
Quan el 2 de juliol de 1976 els carrillistes illencs, amb permís especial del governador civil, el reformista Ramiro Pérez Maura, feren el seu primer míting oficial, la premsa celebrà l'acte com a "presentació pública dels 'comunistes'". En aquell acte en el Teatre Balear hi parlaren na Catalina Moragues, na Francesca Bosch i en Ramón Tamames. Cal dir, emperò, que per a nosaltres, els comunistes de l'OEC, aquell acte no podia representar mai la sortida pública dels "comunistes", ja que per a l'OEC, per a l'esquerra revolucionària (i hi podríem incloure dins aquesta valoració el MCI, el PORE...), el partit de Carrillo era, a conseqüència dels seus abandonaments d'idees i principis, el grup més allunyat que hi pogués haver del comunisme (dins el camp de l'esquerra, és clar). No en parlem de quina era la nostra opinió quan, a mesura que s'anava consolidant la reforma i els pactes entre pretesa oposició i el franquisme reciclat, aquest grup anà abandonant la lluita per la república democràtica, el socialisme entès com a poder dels treballadors, el leninisme, l'autodeterminació, la consolidació de la unitat sindical... Tota una llarga història d'abandonaments que feia que els comunistes mai no el poguéssim considerar un grup proper a les posicions del marxisme revolucionari. Per això, per a les organitzacions que ens reclamàvem del socialisme i la república la primera aparició oficial dels comunistes va ser la nostra, la de l'OEC (malgrat que abans ja havíem fet moltes "sortides" públiques que sovint acabaven en detencions: venda de premsa, mítings ràpids enmig del carrer, intervenció en assemblees a hotels, barris i facultats, manifestacions...). Aquesta aparició pública semilegal (el partit encara no havia estat legalitzat) va ser la que reflectia la periodista Elena Checa en el diari Baleares el 21 de maig del 1977. Era una sortida pública a Son Cladera coincidint amb les primeres eleccions d'ençà de la guerra civil. Aleshores els pactes entre el franquisme reciclat i l'oposició no permeté la legalització dels comunistes (només es legalitzà el grup de Carrillo). Els altres partits comunistes (MC, POUM, AC, PTE, ORT...) ens haguérem de presentar disfressats rere les sigles de fantasmals i inexistents "Agrupacions d'electors". Però la trampa ja era feta. Tots els diners de la banca i el poder dels grans mitjans de comunicació (TVE, premsa, ràdio) varen ser posats al servei dels partits que acceptaven la reforma del règim, els pactes entre els hereus reformats del "Movimiento" i l'esquerra que acceptava la monarquia, la unitat d'Espanya, el sistema capitalista d'explotació.
Existien tants fets d'ençà la mateixa revolució soviètica o de la guerra civil i la postguerra que ens separaven dels hereus de l'estalinisme! Cap a l'any 1976-77 el PCE encara no havia fet autocrítica dels crims dels Ardiaca-Carrillo-Pasionaria (entre molts d'altres) contra l'avantguarda marxista i anarquista dels anys trenta. Ens referim a les matances de militants del POUM i de la CNT-FAI (i de brigadistes internacionals) en els tràgics Fets de Maig de 1937 a Barcelona, i posteriorment. Per als partits comunistes oficials l'estalinisme acabà amb la mort de Stalin i no calia fer més voltes a la qüestió. Però per a l'esquerra revolucionària que procedíem de l'Oposició Obrera a l'estalinisme, de l'herència dels bolxevics i revolucionaris soviètics, la cosa no era tan simple com pretenien els hereus de l'estalinisme. La manca de crítica envers aquest passat i sobretot l'actitud del PCE en temps de la transició provant de desactivar tota mena de mobilització revolucionària antisistema ens repel× lia. La pràctica carrillista i socialdemòcrata en temps de la transició arriba a cotes d'irrealisme bestials (irrealisme per a qui pogués pensar encara que aquelles organitzacions, PCE i PSOE, volien un canvi en l'estructura de l'estat capitalista espanyol). L'antipopular Pacte de la Moncloa (1977) tornà a confirmar la tenebrosa història d'unes direccions venudes en cos i ànima a l'oportunisme més ferotge. No cal dir que exceptuam d'aquesta anàlisi el provat valor dels seus militants de base, els anònims i esforçats lluitadors contra la dictadura franquista. Aleshores ja era evident que els pactes socials més importants de la transició varen ser els de la Moncloa, que van desactivar la lluita obrera molt radical i antisistema (lluita pel poder i coordinació de les assemblees, "soviets" a Vitòria i altres indrets de l'Estat, unitat obrera anticapitalista arreu, republicanisme i independentisme...). Posteriorment, en la mateixa línia de claudicacions davant els sectors més reaccionaris de la societat i de la patronal, tant PSOE com PCE continuaren amb la seva línia desmobilitzadora. Recordem l'Acord Nacional d'Ocupació (ANE) de l'any 1981, signat després del cop d'estat de Tejero, i l'Acord Econòmic i Social (AES) del 1984, amb Felipe González en el poder; ambdós comportaren una pèrdua decisiva de poder adquisitiu dels salaris a canvi de la promesa mai complerta de reduir l'atur. A. Van den Eynde en el seu imprescindible Petit vocabulari polític de marxisme (publicat per Edicions de 1984) explica (pàg. 110): "Fou tan desastrosa l'experiència d'aquests pactes socials, que en els tretze anys següents semblà impossible repetir-la. I quan, l'any 1997, sota Aznar, Comissions Obreres i la UGT van acordar amb la patronal una segona 'reforma laboral' que abaratàs i liberatitzàs l'acomiadament, el govern no la va firmar, per dissimular el caràcter de pacte social inspirat des del poder capitalista".
Quan els comunistes illencs (amagats sota les sigles de "Front de Treballadors" perquè pel maig de 1977 encara érem il× legals) ens presentam a les eleccions ho fem per provar de sortir de la clandestinitat i, en els darrers temps, del cercle de ferro en què el franquisme reformat i l'oposició pactista ens tenien reclosos. Parlam del silenci, marginació i criminalització constants a què érem sotmesos. I el 20 de maig de 1977 els candidats oficials del "Front de Treballadors" (disfressa d'OEC) que sortim a donar la cara en el "Salón Odeón" de la barriada de Son Cladera de Ciutat som: Josep Capó, Jaume Obrador, Antonio Abarca, Martí Perelló i Miquel López Crespí. En aquell moment ja sabem que tots els diners de la banca, tot el poder dels grans mitjans de comunicació de masses del sistema, són al servei d'UCD, PSOE, PCE i els partits nacionalistes burgesos (de Catalunya i d'Euskadi). Els comunistes, a part de no ser legals encara, només servim en aquest moment per donar carta de credibilitat a la maniobra reformista. Per això no ens detenen quan en els mítings, perdent la por, cada vegada més agosarats, anam traient els símbols que ens indentifiquen amb l'Organització d'Esquerra Comunista. Però en aquells moments la maniobra de reforma pactada entre franquisme reciclat i oposició domesticada requereix fins i tot certa participació de "radicals" (comunistes, independentistes...) en aquell gran muntatge propagandístic.
Nosaltres (a part del programa de reivindicacions transitòries que presentam) som gent de principis. Aleshores pensàvem (i pensam encara!) que els principis són les idees bàsiques d'una política o d'un partit. Per als marxistes (d'aleshores i d'ara mateix) són principis les idees relatives al caràcter de classe del partit (obrer), als seus objectius (el comunisme, la societat sense classes socials), als seus mètodes (l'acció revolucionària), a la seva teoria (el marxisme revolucionari), i a tot el que hi ha de més sòlidament establert en l'ideari del partit. La política del marxisme és política de principis, en el sentit que rebutja en general les maniobres i les combinacions que contradiuen els principis.
Als Països Catalans la unitat de l'OEC es va fer amb el POUM i AC. L'agrupació d'electors es deia FUT (Front per la Unitat dels Treballadors). A Barcelona, el míting central del FUT tengué lloc el dia 9 de juny del 1977 amb participació de la vella guàrdia del POUM. Hi era present, fent costat als dirigents i militants d'OEC, AC i de la LCR, un dels fundadors del POUM i company de lluita d'Andreu Nin, així com antic secretari de les Joventuts Comunistes Ibèriques (JCI), Wildebaldo Solano. En el míting intervingueren Pau Pons (LCR), Dídac Fàbregas (OEC), els dirigents del moviment obrer basc Sabino Arana i Tomás Etxabe i diversos membres de la candidatura del FUT (Gabriela Serra, Emili Espín, Montserrat Cervera i Antonio de Alfonso). A Ciutat, com explicàvem una mica més amunt, la sortida a la llum pública dels comunistes es va fer a Son Cladera (una de les barriades de Ciutat on, gràcies a Jaume Obrador i Maria Sastre, existia una forta presència d'OEC). El periodista Joan Martorell féu una breu ressenya de l'acte. La petita nota sortí publicada a l´Última Hora del 21 de juny del 1977.
Del llibre Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2006)

miércoles, 3 de enero de 2007

Llorenç Capellà, Miquel López Crespí, Pilar Arnau, Antoni Artigues...


Plataforma per la unitat i per l’autodeterminació dels Països Catalans

Entre els signants d’aquesta Plataforma per la unitat de totes les forces nacionalistes i per l’autodeterminació hi podem trobar gent de totes les tendències nacionalistes i de totes les professions. Sense voler ser exhaustiu, ja que són més de cent els primers signants i prop de deu mil a nivell de Principat i País València, hi ha noms com els dels escriptors Jaume Santandreu, Joan Guasp, Llorenç Capellà, Bernat Nadal, Miquel López Crespí o Pere Morey Servera; el músic Antoni Roig, la filòloga i traductora Pilar Arnau, la soprano Fanny Marí, el sindicalista Llorenç Buades, els advocats Antoni Abad i Sebastià Frau, l’historiador Arnau Company, els activistes socials Tomeu Martí i Josep Suàrez, la promotora de la Jove Orquestra Simfònica dels Països Catalans Magdalena González, els lingüistes Gabriel Bibiloni i Joan Lladomet, la professora Montserrat Alcaraz, el politòleg Òscar Aguilera, el professor Jaume Rado, el regidor independent de Binissalem Pere Daniel Pol, el professor de l´UIB Antoni Artigues...

Per Miquel López Crespí, escriptor



Aquesta setmana s´ha presentat al monestir de la Real la Plataforma per la unitat de totes les forces nacionalistes mallorquines. Una Plataforma unitària que se suma igualment a la iniciativa i manifest anomenat "Sobirania i progrés" presentat en acte públic el passat octubre a Barcelona. Es tracta d’avançar en el camí del reforçament de la societat civil mallorquina i de ser vigilants quant al funcionament de la democràcia. Com diu el manifest "Crida per Mallorca" que s’ha presentat a la Real: "No pot ser que amb la meitat dels mallorquins i mallorquines en contra es duguin a terme polítiques que canvien la realitat social, econòmica i ambiental de Mallorca d´una manera radical i irreversible".
Entre els signants d’aquesta Plataforma per la unitat de totes les forces nacionalistes i per l’autodeterminació hi podem trobar gent de totes les tendències nacionalistes i de totes les professions. Sense voler ser exhaustiu, ja que són més de cent els primers signants i prop de deu mil a nivell de Principat i País València, hi ha noms com els dels escriptors Jaume Santandreu, Joan Guasp, Llorenç Capellà, Bernat Nadal, Miquel López Crespí o Pere Morey Servera; el músic Antoni Roig, la filòloga i traductora Pilar Arnau, la soprano Fanny Marí, el sindicalista Llorenç Buades, els advocats Antoni Abad i Sebastià Frau, l’historiador Arnau Company, els activistes socials Tomeu Martí i Josep Suàrez, la promotora de la Jove Orquestra Simfònica dels Països Catalans Magdalena González, els lingüistes Gabriel Bibiloni i Joan Lladomet, la professora Montserrat Alcaraz, el politòleg Òscar Aguilera, el professor Jaume Rado, el regidor independent de Binissalem Pere Daniel Pol...
Una de les raons principals, per no dir l’essencial, que ens ha portat a tots a tirar endavant aquesta iniciativa ha estat constatar els perills que són damunt el nostre poble si no fem una passa endavant quant a la necessària unitat de totes les forces sobiranistes de les Illes per tal d’exigir un país més just, pròsper i sostenible, un millor estat del benestar. L’actual divisió del nacionalisme progressista, la política depredadora d’especuladors i encimentadors, els casos de corrupció urbanística de tots coneguts, fan que hàgim d’estar alerta quant al perill que per a Mallorca representa continuar avançant per un model de "desenvolupament" salvatge i incontrolat que posa en perill no solament els nostres minvats recursos naturals sinó també, i això és molt preocupant, la supervivència d’una col·lectivitat humana i cultural amb més de set segles d’existència. Tots els signants de la Plataforma unitària presentada al monestir de la Real volem, com diu el nostre manifest, "un creixement econòmic, territorial i social equilibrats". Per a nosaltres, "la sanitat pública, l’educació, les infraestructures diverses, o l’accés a l’habitatge, entre d’altres, passen per unes Illes Balears amb més capacitat de decisió i amb un finançament més just".
Però també és molt important l’aspecte unitari del nostre manifest "Crida per Mallorca". Lluny dels interessos sovint egoistes i burocràtics de les cúpules dirigents dels partits de l’esquerra oficial, a nivell de base, a nivell del poble i dels sectors nacionalistes més conscients se sent, potent, la crida a la necessària unitat de les forces de progrés. L’espectacle de divisió i continuats enfrontaments entre els grups nacionalistes no pot continuar de cap de les maneres. Ens adonam que les cúpules dirigents de molts d’aquests partits més que mirar pel país o pel benestar de la gent tan sols es preocupen pel lloc que han d‘ocupar en les llistes electorals i pel que cobraran si surten elegits en les properes eleccions. I és per això, per donar suport a la unitat davant l’actual panorama d’enfrontaments, escissions i divisions, que demanam una seriosa reflexió a tots els responsables polítics que ens han portat en aquest clima perniciós de lluita entre germans. Un clima de constant autoodi que només afavoreix els enemics de la nostra terra. I per això, perquè l’actual situació no pot continuar, és pel que, en el manifest de la Plataforma, hem dit: "Entenem que la cooperació i la suma d’aquestes forces és indispensable per afrontar els reptes més immediats que se’ns presenten, i fem una crida als partits sobiranistes per tal que a les properes eleccions municipals i autonòmiques, i també a les generals, afrontin units la defensa dels interessos de la gent de Mallorca, les Illes Balears i els Països Catalans en conjunt".
Hem viscut mesos de contínua divisió, d’acusacions mútues, d´insults i desqualificacions. En els mitjans de comunicació hem pogut llegir com els debats entre les forces que es diuen d’esquerra i sobiranistes sovint anaven més enfocat a la preservació del sou i la poltrona que no pas a la necessària lluita pel bé del país i la nostra gent. No és de rebut ni presentable que partits amb tres dècades d’història es divideixin perquè uns guanyen unes primàries o un congrés. L’espectacle d’aquests mesos ha estat el més trist i lamentable que els mallorquins i mallorquines hem hagut de patir en molts d’anys i tot això just en el moment que els depredadors i encimentadors són més forts que mai. Què hem de fer amb tots aquests polítics que no escolten la gent del carrer, la veu dels sectors més dinàmics entestats en la preservació dels nostres minvats recursos naturals i senyes d´identitat? La Plataforma unitària que hem presentat a la Real vol, i això ho expressa en el seu manifest, tornar a emprendre amb il·lusió, força i coratge la feina que encara està per fer.
Ciutat de Mallorca (3-I-07)