domingo, 20 de noviembre de 2011

Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero...

Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida: el dogmatisme i el sectarisme a les Illes

Defensa de la memòria històrica de l’esquerra revolucionària de les Illes (I)


Miquel López Crespí

Quan per l'estiu-hivern de l'any 93 seleccionava alguns curts capítols de les meves memòries -a petició del meu bon amic, l'editor Lleonard Muntaner- incloent-hi un que portava per títol "Artistes i escriptors contra la dictadura" (pàgs 30-36 de L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), El Tall Editorial, núm. 18), mai no m'hagués pensat s'armàs tal enrenou. Potser imaginàs que algun sector de la dreta més cavernària arrufaria el nas, tot dient, com sempre: "Mala pesta de rojos que Franco no acabà d'exterminar de rel!". Però no hauria suposat mai que els atacs (bona propaganda del llibre, ja se sap que allò de què no es parla no es ven!) venguessin de la pretesa esquerra; principalment, dels sectors carrillistes -PCE-, que en els darrers anys de la dictadura pactaren amb els hereus del franquisme el manteniment de tots els aparats judicials, administratius, culturals, militars i repressius del feixisme, a més d'acceptar -en la Constitució que ordiren d'esquena al poble- la "sagrada unidad de España", el paper de l'exèrcit franquista en el manteniment d'aquesta "unidad de destino en lo universal", la prohibició de la federació de comunitats autonòmes (un atac directe a la reconstrucció dels Països Catalans), l'acceptació de la monarquia borbònica que ens llegava el dictador (sense lluitar per un referèndum que demanàs al poble si volia o no aquesta monarquia imposada); i, el que era més tràgic en forces que teòricament es reclamaven del "socialisme", signaren una constitució que, en oficialitzar l'economia de mercat com a eterna i immutable, impedia avançar envers una societat sense explotadors ni explotats -ni que fos pacíficament arran d'una hipotètica victòria electoral de l'esquerra.
Un dels primers pamflets en contra de les memòries d'un senzill antifranquista mallorquí (qui signa aquest article) va ser obra d'alguns els màxims responsables d'aquesta política antipopular. Parl de dirigents del neoestalinisme illenc (PCE) com Antoni M. Thomàs i Ignasi Ribas, conegut militant carrilista en els anys der la transició. El 28-IV-94 els senyors Antoni M. Thomàs (antic responsable polític del PCE), Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida signaren un tèrbol pamflet contra la memòria històrica de l’esquerra revolucionària de les Illes. Sortosament hi hagué molts d’altres sectors de la societat illenca que es revoltaren contra aquestes campanyes rebentistes i publicaren nombrosos articles en defensa del llibre de memòria antifeixista L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), obra que demonitzaven els dogmàtics i sectaris abans esmentats. Vet aquí alguns d’aquests importants documents solidaris.

L’Antifranquisme a Mallorca (1950-70)

Per Salvador Rigo, professor

Cal dir que m’ha agradat i emocionat el darrer llibre de Miquel López Crespí. Ben cert que era necessària aquesta obra arribada en una època on sembla que ningú vol recordar d’una manera crítica el passat. Darrerament hi ha una tendència sectària i maniquea en bastir una història parcial en la qual pareix que només ha existit un partit (el de Carrillo) en la lluita per la llibertat. La visió vital de l’escriptor de sa Pobla, escrita en la línia dels grans escriptors revolucionaris (George Orwell, Víctor Serge, John Reed, entre d’altres) ens ha fet reviure aquells anys tan conflictius en els quals molts lluitarem per la República i el Socialisme. Diversos sectors de les classes dominants, el franquisme reciclat (UCD, PP) aliats amb el PSOE i en Carrillo (PCE) impediren l’avenç vers l’autodeterminació dels Països Catalans, la República o el socialisme autogestionari pel qual lluitàvem. En Miquel ens ha tornat fer reviure aquells anys tan encesos, plens de revolta, creatius en tots els aspectes i que enterraren molts dels que ara viuen de la plus-vàlua popular, oportunistes de tota mena que, per un plat de llenties, trairen les esperances populars consolidant un sistema que sovint fa olor de podridura.
L’autor ja ens adverteix en el pròleg que la seva visió és particular, que no té cap afany historicista o de “rata d’arxiu”. Res més allunyat de la intenció de Miquel López Crespí que pretendre fer la crònica total de la transició. Això, suposam, ja ho faran els assenyats historiadors de la nostra Universitat. L’autor diu: “Ben cert que se’n podien fer mil més [pàgines] amb unes altres situacions igualment verídiques, igualment de la resistència antifeixista. Per les estranyes casualitats del record el llibre reflecteix aquestes i no unes altres. Pura casualitat. Química del record”.
I això és el que ens ha seduït del llibre, aquesta “química del record” que ens retorna unes vivències, unes il·lusions, idees, accions que el poder (qualsevol), havia volgut oblidéssim. L’antifranquisme a Mallorca és un llibre militant. És a dir: una obra que milita a favor de la veritat, a favor de la memòria col·lectiva d’un poble (el nostre), a favor d’unes esperances (musicades per Raimon o Lluís Llach) que no tenen res a veure amb la grisor i covardia de molts dels partits que actualment es reclamen de l’esquerra. Evidentment, el llibre no agradarà a tots aquells que han fet el possible per bastir una democràcia curta de mires, sense perspectives autènticament alliberadores, estreta, ofegada cada vegada més en la corrupció, l’oportunisme d’homes sense idees i sense principis, vividors de la política aliens a tot el que de noble, viu i creatiu hi ha a la nostra terra.
En Miquel, d’una manera corprenedora, rica en matisos, detalls que només podien conèixer qui de veritat es cremaren en la lluita per un món millor, ens retorna de bell nou, lluminosament, tota la inesborrable vitalitat, la il·lusió de canvi i justícia social d’aquells anys. Vitalitat revolucionària que enterraren sota mil tones de ciment armat demagogs i vividors, la púrria a sou del sistema.
Una obra imprescindible que ajuda a conèixer el nostre passat més recent.
Diario de Mallorca (30-III-1994)

Per a la recuperació de la memòria històrica: L'Antifranquisme a Mallorca 1950-1970 (Lleonard Muntaner, Ciutat de Mallorca, 1994)


Per Cecili Buele, exconseller de Cultura del Consell Insular de Mallorca

"Les planes d'aquest llibre -que jo recomanaria que llegissin totes aquelles persones interessades en la marxa del nostre país- giren entorn d'aquells anys, considerats per alguns com els més revolucionaris d'aquest darrer mig segle, al voltant del mític 68" (Cecili Buele)

He llegit el llibre de López Crespí. He tengut l'oportunitat de fruir-ne l'estil literari, d'acostar-me una mica més intensament als fets que s'hi esmenten, de conèixer una mica millor els personatges que hi apareixen... Les planes d'aquest llibre -que jo recomanaria que llegissin totes aquelles persones interessades en la marxa del nostre país- giren entorn d'aquells anys, considerats per alguns com els més revolucionaris d'aquest darrer mig segle, al voltant del mític 68. L'època a la qual fa referència L'Antifranquisme a Mallorca 1950-1970, m'aglapeix de ple com a estudiant al Seminari Diocesà, primer, i, després com a collaborador de Pau Oliver a la parròquia de Sant Nicolau, i de Sebastià Capó a la de Santa Catalina Thomàs.
Això vol dir que, pel que respecta al meu temps d'estudiant, ben poquetes coses d'aquelles que hi apareixen varen poder esser conegudes per mi, al mateix moment que es produïen; tot i que més tard sí que n'he tengut una coneixença més marcada. Però és que aleshores vivíem com a acampanats dins un edifici de vastíssimes proporcions arquitectòniques, i amb molt poques finestres obertes a la panoràmica sociopolítica del que succeïa a l'exterior.
Tot i amb això, s'ha de dir que la generació dels clergues mallorquins de l'any 68 -entre els quals em sent molt orgullós de trobar-me- no n'érem del tot al marge, d'allò que passava als carrers i places de Ciutat. Malgrat que no disposàvem del més mínim suport provinent de la institució eclesiàstica d'aquella època, sense saber ben bé què, alguns de nosaltres ja havíem sabut enginyar-nos per mostrar-hi no pocs signes de rebellió manifesta contra la tradicional i arcaica formació humanística, filosòfica i pastoral que se'ns pretenia inculcar.

La lectura d'aquest llibre de Miquel López Crespí, la veig com una bella i exquisida remembrança i de fets d'aquella època
La lectura d'aquest llibre de Miquel López Crespí, la veig com una bella i exquisida remembrança i de fets d'aquella època. Hom pot comprovar-hi que alguns d'aquests noms i fets, amb el pas del temps, s'han anat empolsint o esfumant de mica en mica. D'altres n'hi ha, emperò, que encara ara són ben significativament presents dins la nostra societat illenca, tot i que en molts de casos hi esdevenen ben poc recognoscibles, per un motiu o un altre.
Cal no oblidar que moltíssima gent que avui en dia passa més tost com a desapercebuda als nivells públics de l'Administració, aleshores podia esser considerada realment com l'ànima motriu de la nostra societat mallorquina majoritàriament força endormissada. O per contra, gent que avui en dia llueix a les totes amb un cert tarannà de persona pública, es pot dir que aleshores romania dins la més gran de les nullitats acadèmiques, socials o polítiques.

No tothom era antifranquista llavors. Ni tothom era a favor de l'autonomia. Ni tothom defensava per a les nostres Illes la construcció d'una Comunitat Autònoma
Un altre aspecte que m'agradaria remarcar -del llibre de Miquel López Crespí- és que, tot i les aparences d'avui en dia, no tots aquests homes i aquestes dones -als quals fa referència directa o indirecta- es comportaren ahir de la mateixa manera com actuen ara. Ni prop fer-hi! Per dir qualque cosa, no tothom era antifranquista llavors. Ni tothom era a favor de l'autonomia. Ni tothom defensava per a les nostres Illes la construcció d'una Comunitat Autònoma. Ni tothom considerava com un autèntic idioma la nostra parla mallorquina. Ni tothom s'apuntava a defensar el nostre territori i les aigües de les nostres mars. Què va, ni d'un bon tros.
Molts dels qui avui ens governen, pensaven i afirmaven que "el General Franco era molt bon governant, el millor de tot el temps"; que "Espanya no deixaria mai de ser com era, un Estat totalment centralitzat a Madrid, fins i tot pels assumptes més quotidians"; que "nosaltres, els illencs, mai no arribaríem a constituir-nos en Comunitat Autònoma", que "d'Estatut d' Autonomia ni n'hem tengut, ni en tendrem mai"; que "la llengua catalana no té res a veure amb la nostra parla mallorquina"; que "els alumnes de les nostres escoles no tenen per què haver d'estudiar i aprendre català: se'ls ha de poder eximir d'aquesta 'assignatura'"; que "els treballadors d'hosteleria són uns exagerats quan reclamen drets tan elementals com poder estudiar, menjar o dormir bé"; etc., etc. Això parlaven llavors, i crec que encara ara ho farien si arribaven a tenir la gosadia de manifestar públicament allò que realment senten per dedins.

Si una conclusió he tret de la lectura d'aquest llibre de Miquel López Crespí és que la vertadera història del nostre poble no la faran els homes públics
Si una conclusió he tret de la lectura d'aquest llibre de Miquel López Crespí és que la vertadera història del nostre poble no la faran els homes públics. Aquests sempre solen anar a remolc de les circumstàncies, darrera el ritme que va imposant, d'una manera o una altra, la situació que va travessant la societat civil en el seu conjunt. Això, d'una primera impressió. Però és que també arrib a veure molt més clar que són precisament els elements més febles de la nostra societat els que en realitat la sostenen, mantenen i aguanten damunt les pròpies espatlles, amb les pròpies butxaques o amb el propi vot de confiança -sovint donat per aquell qui diu "perquè no queda més remei", d'altres vegades aportat com qui s'estima més suportar "lo dolent conegut que lo bo per conèixer"-.
Crec que una de les grans descobertes, alhora que la plasmació d'un enardit elogi, que fa aquest llibre de Miquel López Crespí, és aquesta: encara ara hi ha persones que, si en altre temps romanien ben actives dins la clandestinitat, treballant a favor del nostre poble, avui en dia ho continuen fent, tant o més activament, i també dins l'anonimat. Pentura fins i tot molt més intensament que molts d'aquells altres que surten i apareixen constantment omplint planes i programes de mitjans de comunicació.
L'Antifranquisme a Mallorca 1950-1970 d'en Miquel López Crespí esdevé així, un càlid i fervent homenatge a totes aquelles persones anònimes que, avui també, han de continuar treballant "clandestinament" a favor del nostre poble.
Revista La Nau (1-IV-1994)



Antifranquisme i lluita cultural (fragment)

Per Carles Manera, historiador i economista

[...] Convé assenyalar que l'obra de López Crespí és, sobretot, un recull de records vivencials de forma molt subjectiva: el mateix Miquel ho explicita en les primeres planes del treball, car afirma que no persegueix escriure un llibre d'història 'objectiu' (tots sabem que la història objectiva no existeix). Des d'un punt de vista historiogràfic, la recuperació de les històries particulars de persones que visqueren processos concrets és un fenomen que els col.legues britànics coneixen prou bé. El mestre Eric Hobsbawm, amb els seus estudis sobre el món del treball, ja incidia en el tema de forma palesa. Per cert, el vell professor segueix lúcid com sempre: el darrer que acaba de publicar sobre una nova política per a l'esquerra radical no té desperdici i encaixa força amb el tema que tracta López Crespí. Alguns dels deixebles de Hobsbawm, creadors del History Worshop (una experiència única adreçada a historiar les vides d'obrers i obreres a l'Anglaterra cada cop menys industrial del present segle) han perllongat una tasca d'arrels pregones al seu país. Encapçalat per un innovador Ralph Samuel, constant reivindicador de la història popular, el HW s'ha erigit en certa forma en la veu del passat, amb la rigorosa utilització de la història oral en la que el grup n'és expert: Paul Thompson ho demostrà fa uns anys a unes jornades sobre el tema al Monestir de La Real. La tradició marxista dels historiadors socials anglesos ha emfasitzat la necessitat de reivindicar aquest nivell experiencial, ric i poderós, per tal de conèixer el costat generalment ocult en els llibres de text: el dels protagonistes anònims. Aquest instrumental heterodox es troba també a les mans d'historiadors no marxistes, com ara Peter Laslett i membres significatius del Cambridge Group, que han desenvolupat una tasca encomiable de recuperació de vides quotidianes i d'experiències puntuals.
A casa nostra ens trobem a anys llum de tot això. Però llibres com el de López Crespí representen una contribució important que, si més no, poden incitar al debat sobre una fase històrica cabdal. Debat que manca, i molt, entre els nostres intel.lectuals, en el sentit gramscià del terme. Aquesta mena d'assaigs personalitzats, com el que ha fet en Miquel, quan encara molts dels protagonistes que apareixen al llibre hi són vius i poden contrastar el que allà s'indica, constitueix un saludable exercici que caldria sovintejar amb un objectiu palès pels historiadors: en aquest cas concret, reflexionar seriosament sobre l'articulació de la lluita antifranquista a Mallorca. [] El llibre de López Crespí, escrit en un estil clar, directe i sense concessions, no deixa de costat les expressions de combat pròpies de la més estricta clandestinitat. Penso que això li pot llevar força als ulls dels lectors més joves, que no visqueren ni de rampellada els fets que es detallen. Però els que coneixem, en major o menor grau, alguns dels esdeveniments presentats per l'autor hem sentit una mena de nostàlgia, barrejada amb somriures de complicitat, quan es llegeixen certs episodis, talment epopeies d'una resistència probablement molt mitificada... En aquest sentit, l'estil d'Antoni Serra al seu Gràcies, no volem flors em sembla més distant i objectiu, sense que resti valors a la fiabilitat de López Crespí, ni clara subjectivitat a l'obra de Serra. Són dues maneres d'exposar experiències pròpies que afectaren a les mateixes persones que apareixen a les seves respectives obres.
El Día del Mundo (13-IV-1994)

Joan March i Llorenç Villalonga - No volem carrers amb noms de col·laboradors del feixisme

Joan March i Llorenç Villalonga - No volem carrers amb noms de col·laboradors del feixisme


Memòria de Mallorca vol fer saber al nou equip de govern que no pensa deixar de lluitar contra els monuments feixistes que encara queden a Palma, ja siguin com el de Sa Feixina o carrers com el de Joan March o Llorenç Villalonga, actius i estrets col·laboradors del feixisme de la guerra i la dictadura i que tenen l'oportunitat d'acabar de democratitzar els nostres carrers i places i retornar-los a la ciutadania. (Memòria de Mallorca)

Memòria de Mallorca (MdM) vol expressar la seva satisfacció per la resolució judicial que ens dóna la raó amb el contenciós administratiu amb l'antic equip de govern de l'Ajuntament de Palma, per la contextualització del monument feixista de “Sa Feixina”, dedicat al creuer i a la tripulació del Creuer de guerra “BALEARES”.
MdM ha rebut amb satisfacció la sentència del jutjat de lo Contenciós/Administratiu Nº1 de Palma, que en data de 3 de novembre de 2011 dóna la raó en part a l'associació, demostrant que la contextualització realitzada per l'antic equip de govern de l'Ajuntament de Palma, no s'ajustava a dret en la mesura que els informes presentats per les Regidories amb competències en aquest contenciós, no tenien validesa ja que segons la sentència..” les autoritats públiques no poden acudir a assessoraments externs segons les seves conveniències i sense una justificació plenament raonable”... Aquests assessoraments externs foren els informes realitzats pels professors de l'Universitat de les Illes Balears Maria Ballester Cardell i Bartomeu Trias Prats. Uns informes que ja foren impugnats en el seu moment per MdM.
MdM entén que la feina feta per aconseguir la demolició del monument feixista de Sa Feixina, dedicat al creuer de guerra “BALEARES”, està totalment legitimada per aquesta sentència i pels suports tants de particulars, associacions, col·lectius, sindicats i partits polítics que ens han recolzat des de la nostra fundació el 2006, per tal d'aconseguir els nostres objectius: Veritat, Justícia i Reparació per a les víctimes de la repressió feixista de la guerra civil i la dictadura.
MdM vol fer extensiu a tota la societat civil, que fa dels valors democràtics l'únic model vàlid de convivència en una societat moderna, el seu desig de que aquesta sentència sigui el camí cap a la desaparició de les restes monumentals del feixisme de la guerra civil i de la dictadura dels nostres espais públics, que són de tots dels ciutadans i ciutadanes de Mallorca, ocupats militarment pel feixisme a partir del 18 de juliol de 1936 i fins avui en dia.
MdM vol fer saber al nou equip de govern que no pensa deixar de lluitar contra els monuments feixistes que encara queden a Palma, ja siguin com el de Sa Feixina o carrers com el de Joan March o Llorenç Villalonga, actius i estrets col·laboradors del feixisme de la guerra i la dictadura i que tenen l'oportunitat d'acabar de democratitzar els nostres carrers i places i retornar-los a la ciutadania.
Per tot això, Memòria de Mallorca reitera la seva satisfacció per aquesta sentència, sense perjudici de possibles actuacions socials, administratives i judicials per tal d'esbucar i eliminar el monument dedicat al “BALEARES” i la resta de toponímia que encara queda a la capital Balear.
Memòria de Mallorca
novembre de 2011


Llorenç Villalonga: els escriptors mallorquins que donaren suport al genocidi contra el nostre poble (2.000 mallorquins i mallorquines assassinats pel feixisme)
De Llorenç Villalonga a "Una Arcàdia Feliç", obra de Miquel López Crespí

Per Llorenç Buades Castell, coordinador del Web Ixent, exdirigent de la LCR

No és la meva especialitat la crítica literària, però tot autor i tota obra literària està subjecte a la crítica social. No tenc prou coneixements literaris ni lingüístics però no m'escarrufa perquè tampoc els tenia l'escriptor espanyol Lorenzo Villalonga/Salvador Orlan. Ho reconeixia ell mateix. I tot i que els membres dels sanedrins culturals el consideren un dels més grans escriptors en català, no és el meu cas.
Salvador Orlan o Lorenzo Villalonga, que tanto monta, monta tanto, mai no va tenir un estil propi definit, ni definitiu, perquè les seves obres van ser sempre apedaçades, refetes, refregides i esmenades. Els especialistes en la matèria argumenten que la seva versatilitat pot correspondre al que imposava el corrector de torn, perquè ja sabem que els editors tenen en relació als escriptors sense recursos la mateixa força dels patrons en relació a les persones assalariades i a vegades més.
Si Camilo José Cela li va imposar que el títol espanyol de "Mort de Dama" havia de ser "La muerte de una dama" i no "Muerte de Dama", ja en tenim prou per a considerar les evolucions de l'autor, tot i que si es va rebotar l'any 1954 per les correccions ben justificades a Bearn de l'editorial Selecta.
El món de la cultura, de l'esport o de la religió en una societat mercantilitzada es regeix per les mateixes regles que qualsevol altra activitat i per això molts autors-productors i molts productes s'han de condicionar als criteris del patró. Només els esportistes o els escriptors o capellans que fruit del bricolatge previ han pogut accedir a posicions d'excel·lència poden gaudir de canongies si mantenen els seus servilismes.
Orlan/Villalonga aporta imaginació per a l'alçament de les bastides i la construcció de les seves obres, però la construcció del mite deriva d'un procés de bricolatge polític que bàsicament és el que ha possibilitat l'accés als altars de la catalanitat a un anticatalanista que desconeixia la seva llengua i que mai no es va considerar "mallorquinista" ni va tenir cap sentiment de mallorquinitat.
Lorenzo Villalonga va escriure la major part de la seva obra en espanyol, Cuentos sintéticos, La catástrofe del hotel, Cuentos blancos, Julieta Récamier i Diálogos socráticos (aquests a partir del 27 de setembre de 1931) en el diari El Dia. En l'autobiografia del seu germà Miguel Villalonga consta que Lorenzo Villalonga no escrivía en la llengua pròpia perquè no en sabia (pàgina 181) i s'estimava més dedicar el temps a aprendre l'anglès que dedicar-se a aprendre el mallorquí. La manca d'estima per la seva llengua era prou clara i curt el seu enteniment: no me creo además, que el mallorquín sea una lengua apta para expresar cosas un poco complicadas.
Exceptuant Villalonga i altres ignorants, tots sabem que en qualsevol llengua es pot explicar qualsevol cosa.

Currículum
El 24 de setembre de 1924, Lorenzo Villalonga confessava en un article en el diari "El Dia" que sentia prevenció contra la literatura regional.
En els seus primers anys Mort de Dama va ser l'únic llibre publicat en català, però com diu el seu germà Miguel Villalonga: "era un libro españolista y estaba redactado en lengua vernácula por quien siempre alardeó de no conocer dicha lengua. (Un gramático local, de los del grupo de La Nostra Terra, se la había ortografiado pulcramente al autor). El corrector era Jaume Busquets ( Josep Massot i Muntaner, Cultura i Vida a Mallorca entre la guerra i la postguerra, 1930-1950, pàgina 43).
En una "Carta abierta a Gabriel Alomar", publicada el 15 d'octubre de 1931 a "El Dia", Lorenzo Villalonga escriu que no sent cap interès per l'autonomia balear ni la causa política de Catalunya, que el català és un dialecte, i que si tenia fills voldria que pensassin en francès. En el mateix diari, el 7 d'agost de 1936 escrivia a Mi Manifiesto : me cabe el orgullo, a mi hermano Miguel y a mi, de haber representado siempre la resistencia anticatalana en Mallorca.
En el període obert en el "Brisas" Lorenzo Villalonga escriu Fedra en castellà (el pròleg apareix el 12 de juny de 1932 i Salvador Espriu va fer la traducció al català l'any 1936). El 9 de desembre de 1934 apareix Cuento de Reyes, que més tard passarà al català en el conjunt de Narracions. Fedra, que l'any 1955 es publicaria en català va ser autocensurada segons Maria C. Bosch per les seves incorreccions. Altres aportacions a Brisas són Sol al mirador (juliol de 1934), Secreto de boudoir (març de 1935), Silvia Ocampo (maig de 1935), La dama fashiondeble (1935), Muerte de Dama (octubre de 1935) i Madame Dillon (juny 1936) --- interrompuda per la sublevació d'ell mateix i altres contra la democràcia republicana--. També escriu Centro (1934) , recull d'articles contra el català i contra el republicanisme. En català, només consta la publicació del poema Dafnis i Cloe en el mes de desembre de 1935.
L'any 1937 l'impremta Vich edita Madame Dillon també en espanyol: publica només un centenar d' exemplars que va regalar l'autor als amics. Un dels beneficiaris era Salvador Espriu amb el qual va tenir sempre la correspondència en espanyol.
L'any 1930 molts mallorquins i mallorquines eren absolutament analfabets . Dels 365.512 habitants. 166.646 no sabien llegir ni escriure (96.682 dones i 69.964 homes), i la majoria dels que no eren considerats analfabets, en realitat ho eren igualment. Els privilegiats que sabien escriure a més de llegir eren minoria i apartanyien a les classes socials benestants. Només el proletariat més conscient intentava amb molts esforços que la vida dels seus fills i filles pogués accedir a la comprensió lectora en espanyol, perquè el català escrit a Mallorca estava encara en pitjor posició i en aquell temps no passava de ser una curolla de capellans i petits burgesos perquè fins i tot les organitzacions obreres veien en el català, associat sempre a l'antic règim medieval un element contra el progrés.
L'accés a la comprensió del que es llegia era una privilegi, i això de llegir era cosa de quatre, com calia i volia el mateix Lorenzo Villalonga, aquell senyor classista que, deien, enviava a la criada a veure les obres del Teatre Principal i si havien agradat a la criada ja no hi anava. Qui llegia Villalonga ?
Com que la seva obra --gairebé tota en espanyol --- no gaudia d'èxit, entre els anys 1938 i 1950 Lorenzo Villalonga va desaparéixer pràcticament de l'escena.
Tornaria per a ser enlairat en els altars en un procés de bricolatge practicat des del catalanisme conservador que va fer costat a Franco des del primer moment.
El 15 d'abril de 1952, Lorenzo Villalonga escriu en el diari falangista Baleares "Vaticinios acerca del año 2000" que més tard aportaria a l'obra "Andrea Victrix."
Bearn o La sala de las muñecas, editada en espanyol l'any 1956 amb una tirada de 1000 exemplars va passar sense pena ni glòria.
L'any 1957 Lorenzo Villalonga obté el premi Gabriel Maura en els premis Ciudad de Palma, promoguts per iniciativa del falangista Gabriel Fuster Mayans (Gafim), regidor de l'Ajuntament, amb l'obra en espanyol Desenlace en Montlleó.
L'any 1958 es presenta als premis Sinergia, un concurs corporatiu on nom és hi podien participar els metges-escriptors, sense èxit.
El 14 de gener de 1962, Lorenzo Villalonga publica "Perdida Arcádia" en el diari falangista "Baleares".
L'any 1963 Bearn obté el premi de la Crítica de l'editorial Serra d'Or, que tenia en el seu consell de redacció a Joaquim Molas, deixeble de Martín de Riquer, Grande de España, membre de l'Institut de Ramon Llull i del IEC i combatent franquista.
L'any 1966 s'editen les Obres completes a l'editorial Edicions 62 on treballa Joaquim Molas, deixeble de Martín de Riquer, el que es fotografiava amb orgull amb Carlos Sentís en l'ocupació franquista de Barcelona.
El 7 de març de 1968 els monàrquics del diari ABC feia referència a "La muerte de una dama" : "es lástima que la edición esté poco cuidada en cuanto a corrección se refiere porque las erratas proliferan en cáda página".
L'any 1970 obté el premi Nacional de literatura Narcís Oller en un jurat que tenia entre els seus membres el falangista Gabriel Fuster i Mayans ( Gafim ) que havia col·laborat en la revista Brisas que dirigia el mateix Villalonga.
L'any 1973 amb l'obra Andrea Víctrix, Lorenzo Villalonga obté el Premi Josep Pla patrocinat per editorial Destino que publicava la revista del mateix nom d'orígen falangista.
El 14 de maig de 1988 la referència del diari ABC era: Muerte de dama es un libro esperpéntico, un tanto irregular en su estructura.
La "conversió" posterior al català de la major part de les obres previament escrites en espanyol ,d'aquest escriptor anticatalà ---Sol al mirador passarà a ser Narracions (1974);Secreto de boudoir passarà a ser Memòries d'un mirall ---, Diálogos socràticos es recollirà a La dama de l'harem (1974) i a Julieta Recamier (1980), Rosa y gris passarà a ser el rovell d'Un estiu a Mallorca, és la que ha fet possible l'entronització de Villalonga en la literatura catalana. Aquest procés polític ha fet possible que un escriptor reaccionari que obtingué la seva primera fama amb els seus pamflets d'exaltació feixista i pràcticament oblidat entre els anys 1938 i 1950 arribi avui a totes les escoles. I aquest procés polític emergeix des dels principis de la gestió política de la catalanitat en el franquisme i arriba a la seva plenitud en el postfranquisme.

Desmemòria
Per tal de combatre la desmemòria ens convé saber que la majoria dels escriptors mallorquins, en castellà o en català eren conservadors, més aviat propers a l'absolutisme tradicionalista, poc o gens republicans i en molts casos acceptaren el franquisme per convicció. Alguns d'ells tenien el carnet de Falange, o escrivien en la premsa falangista, tot i que la ideologia més propera era l'absolutisme tradicionalista.
Fins ara s'ha escrit molt del catalanisme de resistència al franquisme i en canvi s'ha escrit ben poc del catalanisme de connivència, com la d'Eugenio d'Ors,del comte de Caralt, Josep de Caralt i Sala, Eusebi Bertrand,Eduardo Aunós ( de la Lliga Regionalista a ministre de Primo de Rivera i després falangista), Llorenç Riber, i més tard amb la de Franco. La gran burgesia catalana mai no va acceptar la República. L'evolució de banquers abans regionalistes com el mallorquí Félix Escalas, Fernando Valls Taberner, del director del Banco de Vizcaya José Maria Talladas, Arnús i de bona part de la Lliga Regionalista ho manifesten. Dels homes de Cambó, cal esmentar Josep Pla, el seu secretari Joaquin Maria de Nadal va ser cronista de la Barcelona franquista, Bertran i Musitu va servir l'espionatge franquista, el felanitxer Estelrich també va trobar acollida en el règim, Martín de Riquer, grande de España, membre del IEC i de la Fundació Ramon Llull, va conquerir Barcelona per a Franco juntament amb Carlos Sentís i Josep Pla.
Narciso Carreras,Felipe Rodés i Baldrich, representant de Franco a París, Juan Vallès Pujals, president de la diputació de Barcelona refugiat a la Mallorca franquista.
Aquest catalanisme de connivència amb el franquisme, va gaudir a Mallorca i Catalunya d'espais de tolerància, perquè per a un sector important del règim dictatorial (Dionisio Ridruejo va entrar a Barcelona amb les tropes franquistes i pamflets en català) era millor mantenir addictes proclamadors del franquisme en les llengües vernacles, que posar a tothom en el lloc de l'oposició al règim.
D'aquí que aquest catalanisme de connivència va regir i segueix regint --perquè el franquisme és ben viu--, mitjançant els seus hereus polítics els sanedrins culturals derivats dels gestors dels poders polítics territorials. Mancats d'una ruptura amb el franquisme i abocats a la gestió cultural dels pròcers postfranquistes no és gens casual que entre els màxims representants de la catalanitat oficial trobem més traïdors que patriotes.

Manipulació del passat de Villalonga i fontaneria política
Manipular el passat i fer "accidental" el pas de Villalonga per la Falange és l'obra de desmemòria que s'ha bastit al llarg d'aquest anys.
Els crítics han enlairat als cels Villalonga i els mitjans, fins i tot públics, han intentat ocultar el passat franquista de Lorenzo Villalonga (recentment han fet el mateix amb Samaranch i Carlos Sentís) . Quan no han pogut fer-ho han minimitzat o matisat la seva adscripció al règim dictatorial, i fins i tot el seu pas "accidental" per la política justificant-la per les circumstàncies del moment.
Lorenzo Villalonga, segons Jaume Vidal Alcover era monàrquic. També ho era Franco com s'ha demostrat . Efectivament , Villalonga ho era al menys el 13 de gener de 1936 quan participava en les campanyes de Renovación Española juntament amb Pilar Careaga (que després va tenir un càrrec a FET y de las JONS i accedí a l'alcaldia de Bilbao amb el franquisme) , José Eizaguirre (que l'any 1938 presidiria la diputació de Guipúscoa) i el marquès de Mudela. Lluny de l'Arcàdia feliç, Pilar Careaga era enginyera i els marquesos de Mudela van industrialitzar Sestao. Allò que tenien en comú aquests personatges era: Acción Española, Action Française i Charles Maurras. I allò que tengueren de diferent va ser el seu destí, perquè el col·laboracionista Maurràs va ser condemnat a cadena perpètua i expulsat de l'Acadèmia Francesa, i en canvi Villalonga ha arribat al cel del reconeixement per part dels "demòcrates nostrats".
Vegem en els Escrits sobre Llorenç Villalonga (Damià Ferrà-Ponç), l'exemple de minusvaloració del passat falangista de Villalonga: publicà alguns articles -i fins i tot un poema, Falange (15-X-1936) -- d'acord amb el nou estat de coses " (pàgina 28), "no vaig poder evitar l'afiliació a Falange (pàg. 126)" " es troba afiliat com tant d'altres a la Falange Española" (pàgina 49 , "es veu obligat a signar protestes d'anticatalanisme teòric en diversos articles". És també en aquest moment delicat que publica lloances de la unificació de partits en el bàndol nacional" (pàgina 50), "Si va pertànyer a Falange es limità a intervenir --a més d'algun article -- dins el terreny sanitari (pàgina 68). "Una insinuació amable del seu amic Josep Moragues i Montlau li bastà per sentir-se obligat a ingressar dins Falange (pàgina 84).
El demagog José Carlos Llop escriu a Diario de Mallorca (7/10/2010): "Cuando oigo o leo que Llorenç Villalonga fue falangista y anticatalanista, me pregunto cuántos años va a tardar en descubrirse que también fue Jack El Destripador".
Passem a l'escriptor monàrquic Baltasar Porcel.
"Llorenç Villalonga feixista? Potser, encara que igualment podríem titllar d'anarquistes o comunistes els qui van romandre fidels a la República i fins van haver de militar, o van voler fer-ho a l'embat d'un entusiasme inicial, en algun sindicat o partit. A penes interessat en política, fill de la formació que havia rebut, Villalonga en aquelles circumstàncies extremes va reaccionar també extremament. La seva devoció, les seves idees, són els seus llibres, i si avui, mig segle després d'aquelles tristes circumstàncies, hem d'erigir-nos fiscals, és que hem tornat a caure en la simple i total aberració. Villalonga fou què fou i com fou, per les mateixes raons i la lògica com altres varen resultar ser de diferent manera."
(Baltasar Porcel. "Història d'una novel·la", dins: Els meus inèdits de Llorenç Villalonga. Barcelona: Edicions 62, 1987, p. 237).

Subjectivitat
Tot roman inalterable --així ho entenia l'escriptor Villalonga, que feia valer els mateixos personatges i les mateixes situacións, reciclades amb el pas dels anys --- i per això mateix, al pas de mig segle, desdint Porcel no podem fer més que un ús intemporal d'actituds socials que no prescriuen.
Personatges com Lorenzo Villalonga van impossibilitar-me arribar a conéixer al meu avi matern, un proletari d'esquerres vinculat al món cooperatiu, i sindical del calçat i del tèxtil de Bearn, Fontnova o Arcàdia. Al temps que Lorenzo Villalonga es dedicava a l'exaltació feixista, el meu avi de Bearn perdia als 53 anys el seu ofici ferroviari a causa de la repressió , i amb els béns incautats va haver de posar-se a fer clots d'ametler i de figuera per tal de bastir l'Arcàdia feliç del frívol Lorenzo Villalonga, fins que va morir l'any 1941 a conseqüència de les esquerdes que en el seu ànim provocà la derrota. No tots els que matà el feixisme moriren afusellats a la paret del cementiri. Molts altres no pogueren suportar el patiment en el dia a dia i moriren víctimes de la vexació continuada.
Mentre el meu avi es rehabilitava amb l'aixada a l'Arcàdia feliç, l'arpellot escrivia en el seu diari de guerra un dia de setembre de 1937: "La Falange se aburguesa ... Ya se ven fascistas con vientre, desprestigiando el esbelto traje... No asimilaron ni una palabra de José Antonio... Yo recuerdo los primeros falangistas de Mallorca... percibí el aliento místico que ahora parece esfumarse. Desde el manicomio, las noches que hacía mi guardia allí, les oía disparar contra los rojos. En cuatro dias pacificaron Palma. Eran esbeltos, anónimos y oscuros con una oscuridad resplandeciente".
Poc més tard el dia 11 de setembre de 1937 escrivia a "Última Hora" l'apolític Villalonga : "había llegado el momento en que sólo había españoles y antiespañoles, y a estos hay que eliminarlos".

L'Arcadia Feliç
Des de la meva subjectivitat propera a la xurma que odiava l'esnob decadent Lorenzo allò que puc dir és que l'obra de Miquel López Crespí és diferencia dels que han escrit sobre Villalonga només des de la perspectiva literària i entra en la consideració del subjecte per a la comprensió global del mateix. Miquel López Crespí des de la situació de Salvador Orlan com narrador-protagonista, desenvolupa una tècnica que Villalonga usà en algunes obres i reviu amb autenticitat el personatge i també el món que l'envolta: Emili Darder, el governador Espina, Gabriel Alomar.. Les paraules i els pensaments retornen i de manera cíclica reviuen trencant el pas del temps, per tal que sigui la persona lectora la que s'erigeixi més que en fiscal, en jutge, de les relacions que s'han volgut amagar del protagonista amb el món.
I d'allò que s'amaga de l'escriptor el mateix Miquel López Crespí escriu a "Els nostres: Aina Montaner". Miquel López Crespí diu: "n'Aina aconseguia llevar totes les faltes d'ortografia i sintaxi a La dama de l'harem, de Llorenç Villalonga, llibre que sortí amb el número tres de la col· lecció Gavilans de Turmeda. Són records ben precisos, ja que va ser precisament a una taula del bar Bosch on n'Aina em descobrí, mostrant-me'n els originals, com Llorenç Villalonga no sabia escriure correctament el català. A poc a poc, estudiant l'obra de Llorenç Villalonga arribaríem a descobrir per l'estil i el llenguatge emprat en cada novel· la la mà del corrector o correctora. En el fons, el professor Josep Antoni Grimalt, Aina Moll, Aina Montaner en el cas de La dama de l'harem o Jaume Vidal Alcover corregint i "creant" el mallorquí dels Desbarats esdevenien els fonaments, la columna vertebral de la creació de l'escriptor Llorenç Villalonga. Llorenç Villalonga, que durant dècades maldà per a ser reconegut com a escriptor espanyol, esdevenia per estranyes circumstàncies del destí un escriptor català sense saber quasi res de la cultura, ni dominar la gramàtica, de la llengua en la qual és considerat un autor bàsic.".
Miquel López Crespí ens apropa al món frívol i a la vegada cruel d'un personatge que a més d'obtenir l'homenatge dels franquistes, va ser reciclat per a la democràcia per aquells que ens han volgut fer calçar -- perquè ho han fet amb els peus-- una memòria biogràfica molt més falsa que la del Villalonga/ Salvador Orlan.
La lectura de l'Arcàdia Feliç és indispensable per al coneixement del Villalonga polític que no és el de plastilina que ens col·loquen habitualment els canonges culturals del règim.