Veus literàries dels Països Catalans: Miquel López Crespí publica el Premi de Narrativa Alexandre Ballester 2009

Els crepuscles més pàl.lids (Premi de Narrativa Alexandre Ballester 2009) (III)

Per Miquel López Crespí, escriptor
　
A L’Amagatall i a Un tango de gardel en el gramòfon havia novel·lat el cop d’estat feixista del divuit de juliol a Palma i la posterior repressió contra els republicans de les Illes; en obres com Estiu de foc i Núria i la glòria dels vençuts havia volgut deixar constància de les esperances de les llibertàries que volgueren alliberar les Illes quan vengueren, amb els milicians catalans del capità Bayó, a lluitar contra la reacció illenca i internacional. Ara, amb Els crepuscles més pàl·lids em proposava donar forma literària, novel·lar molts dels meus records familiars que també estaven relacionats amb aquella època. Es tractava de retre un homenatge, no solament als presoners republicans del Batallón de Trabajadores número 151 sinó també, i amb la mateixa intensitat, a aquelles dones que donaren suport als repressaliats pel feixisme. I, en aquest cas, l’homenatge podia esdevenir encara més intens. En iniciar la redacció de la novel·la Els crepuscles més pàl·lids tenia en ment tot el caramull d’històries, dels fets viscuts pel meu pare en temps de la guerra. Les experiències amb els ateneus llibertaris, la concepció de la cultura com a una arma que havia d’alliberar la humanitat de la ignorància propagada pel clergat i tota mena d’intel·lectuals al servei de la burgesia. Un món d’il·lusions i grans esperances col·lectives esbucat amb la victòria feixista d’abril del trenta-nou. No endebades Els crepuscles més pàl·lids vol ser el relat, passat pels acostumats filtres de la imaginació, de les peripècies del pare i la mare, del món de la postguerra, de les esbojarrades ànsies de sobreviure d’un jovent al qual, a força de mentides i repressió, se’l privava de viure en llibertat. Descriure, ressuscitar, recrear la intensitat d’un amor apassionat entre un presoner republicà i una al·lota mallorquina de casa bona era tot un repte. La novel·la que ens ocupa és una visió crua i àcida dels darrers dies de la guerra civil, de la desesperació que encercla els combatents republicans quan veuen que són traïts fins i tot per determinats sectors dels seus comandaments, que a començaments de l’any trenta-nou han pactat amb Franco, imaginant, il·lusos, que el feixisme els respectaria graus i escalafó. Fins i tot els anarquistes de Cipriano Mera participaren amb entusiasme en la tasca d’assassinar comunistes – el vil assassinat del tinent coronel Barceló i bona part del seu Estat Major per part de Casado, Besteiro i Mera!- i antifeixistes de totes les tendències que no volien lliurar les armes a Franco! Al començament de la novel·la ho explica el protagonista quan diu:
"Amb Joan Busquets i altres companys havíem deixat per unes hores la trinxera per a assabentar-nos del que s’esdevenia realment a Madrid. Els nostres comandaments militars ja eren en contacte amb els oficials franquistes i nosaltres oloràvem la traïció arreu. Què faria Mena? Serien certs els rumors que també participava en el cop d´estat contra la República? En arribar prop de la Gran Via ja veiérem les primeres columnes de soldats que llançaven els fusells i les cartutxeres al terra. El soroll sec de les metralladores i les baionetes, les pistoles, els morters que eren tirats de qualsevol manera, abandonats davant el portal de les cases, ressonaven dins la meva oïda amb un soroll semblant al de les bombes de l´aviació caient damunt les trinxeres: talment un gran edifici que s´ensorra. Era la sensació que em dominava en aquells moments. Només tenia al cap un pensament obsessiu: amb la sang que ens havia costat armar-nos, tenir un fusell a les mans, i ara ho abandonàvem, ho llençaven com aquell que llença als fems qualsevol estri inútil! Plorava de ràbia. Per un moment vaig sentir uns desigs immensos de disparar contra els que abandonaven les armes. Però, quin sentit hauria tengut matar uns joves que només pensaven a tornar a casa seva? Sabia que allò significava la desfeta de tot allò perquè havia lluitat i donat la vida el millor del poble. Sense armes ja no seríem mai més res de res. Seríem esclafats sense pietat, a milers, durant generacions i més generacions".
L’obra vol reflectir també l’ambient gris i opressiu dels anys posteriors a la desfeta republicana. Però això és tan sols una part de l’obra, un mínim resum de les intencions de l’autor. Abans ja havia escrit que la novel·la també és un particular experiment creatiu. Es tractava d’utilitzar diversos recursos literaris i, molt especialment, el monòleg, per aprofundir en la psicologia dels nostres personatges. Com deixar constància del vitalisme accentuat dels nostres herois? Seria possible reflectir la complexitat de la seva existència, el valor amb el qual l’home i la dona en aquest cas, s’enfronten amb les adversitats de la vida? En començar a escriure, en redactar els primers esborranys dels capítols inicials, no estava encara segur de poder reeixir en la tasca que tenia davant meu. Aconseguiria contrapuntar els monòlegs interiors dels tres personatges principals? Podria transmetre al lector, amb força abastament, l’espectacular fortalesa d’esperit d’aquells combatents que donaren tot per la llibertat; el valor dels homes i dones que en els camps de concentració i les presons feixistes resistiren tortures, humiliacions, i que anaren amb el cap ben alt, dignes, fins al mur de les execucions? Com transmetre a les generacions actuals aquell dinamisme infinit, aquella esperança inabastable en un esdevenidor lluminós?
En aquesta ocasió es tractava de descriure la crua realitat de la guerra i la postguerra a través dels ulls de tres personatges. El protagonista principal és el presoner republicà, en aquest cas el pare. Després, l’al·lota mallorquina que el veu arribar amb la corrua de presoners a l’estació de sa Pobla en un llunyà estiu del quaranta: és la visió literaturitzada de la mare. I, per arrodonir la narració, ens trobam amb una descripció realitzada per un fill que contempla aquell passat des del present. És una visió contemporània dels fets esdevenguts en el passat. Una forma diferent de complementar el món dels dos protagonistes. La visió que té el fill en referència als esdeveniments que commouen la vida dels dos personatges principals de la novel·la ofereix un angle més "contemporani", podríem dir més "actual", a la narració. El fill reconstrueix la història que narren els dos protagonistes mitjançant la sèrie d’anècdotes que li contaren d’infant i, sobretot, a través de les poques fotografies salvades de la desfeta, d’aquells anys en els quals la nit i la desesperança omplien tot.
Com llegim en el capítol titulat "Una maleta plena de llibres".
"El temps ha passat inexorablement i ben cert que no et podries imaginar que el teu fill s´entestàs a servar el record de la teva vida. Qui sap si pensaves que els esforços fets en el combat pel redreçament de la humanitat, restarien, com la lluita de tants companys de la teva generació, oblidats per sempre. Ara que les manetes dels rellotges han marxat a velocitat increïble cap a l'ocàs definitiu que ens espera a tots, i ja no podem parlar directament, mirant-te els ulls, de front, dient les coses amb sinceritat, reconec que no vaig saber estar prou al teu costat com pertocava. Com a dèbil justificació podria dir-te que, sovint, els joves som així d’egoistes. Eres a prop nostre i no sabíem què fer per fer-te arribar el caramull d’amor que mereixies. Ara ho entenc, quan ja no hi puc fer res. Diuen que sempre s’esdevé el mateix: quan ens adonam dels errors ja no hi som a temps de rectificar.
‘És el que pens aquest matí, quan he obert les carpetes per a veure les poques fotografies i papers que pogueres salvar de la guerra i els camps de treball. De llibres, pocs. Era un perill immens que en els escorcolls que feien els falangistes trobassin alguna obra de Tolstoi, Remarque o Blasco Ibáñez. No em parlem si les obres eren d’algun clàssic del socialisme o l’anarquisme! Podien detenir o matar la família allà mateix, sense cap mena de contemplació. ¡Rojos de mierda! i pegar-te un tret al cap. Cap justificació. Un pelagatos republicano. La vida d´un vençut no valia dos rals. Per això la padrina en va fer una foguera al corral de la casa, no fos cosa que la teva biblioteca de responsable de l’Ateneu Llibertari pogués tenir greus conseqüències en qualsevol dels judicis que es poguessin ordir en contra teva".
És evident que la posició del "fill" dels protagonistes és la visió de l’autor de la novel·la. Els crepuscles més pàl·lids, els inicials projectes, els primers capítols que vaig redactar neixen, precisament, de la contemplació de les poques fotografies salvades de la guerra, d’un caramull de revistes dels anys trenta que m’han permès seguir la cronologia d’aquells esdeveniments. He emprat igualment, i indubtablement m’han servit moltíssim, els pocs documents familiars salvats de la desfeta, alguna comunicació oficial del camp de concentració on va romandre el pare i, més que res, les històries narrades en la infància, els records que en contaren els amics de la família, molts dels quals ja irremeiablement desapareguts.
La postguerra és descrita, doncs, des de diversos angles, des de tres punts de vista diferents. La construcció del fil argumental de Els crepuscles més pàl·lids avança al ritme de la visió dels dos protagonistes principals, contrapuntats pels records del fill. Tot plegat conforma un ampli fresc històric bastit a partir dels esdeveniments personals i col·lectius que pateixen els nostres herois durant l’any quaranta del segle passat. La visió actual, com ja he dit, ve donada pels records del fill que reconstrueix aquells fets des del present.
Crec que he parlat també d’una altra intenció de l’autor: de la voluntat de reconstruir la història d’amor esdevinguda entre aquell presoner republicà i l’al·lota poblera de família benestant. Aquesta peculiar força de l’amor constatada a través de tota època i circumstàncies! La força de les relacions autèntiques entre les persones que, en determinats moments, és capaç de vèncer els ferrenys condicionaments socials i culturals i unir voluntats de persones de cultura i tradicions diferents. Un pont bastit per l’amor, per l’autèntica estimació entre dues ànimes que s’estimen de veritat. El que ara explic va ser, ara ho veig ben clarament, l’origen primigeni de la novel·la: aquest interès "professional" de l’autor per provar de reflectir unes relacions amoroses que, en teoria, podien haver esdevengut problemàtiques, complicades, i que, sortosament, no ho varen ser gaire. Vet aquí el "nus" que enclerca tota l’estructura de Els crepuscles més pàl·lids.
　
http://mallorcaweb.net/lopezcrespi/index.htm Web de l´escriptor Miquel López Crespí
http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
http://xbs.cat/aggregator/sources/663 Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí
http://www.nodo50.org/ixent/lopezcrespi.html Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí