Poesia catalana contemporània (I)

Poesia mallorquina: quatre poemaris (I)

Per Miquel López Crespí, escriptor
　
Recentment Calambur Editorial ha publicat El jardín de las delicias (El jardí de les delícies), una valuosa antologia de la poesia d'Antoni Vidal Ferrando amb la seva corresponent traducció al castellà, obra del també poeta Jaume Pomar. La documentada introducció que precedeix aquesta important antologia és de l'escriptor i catedràtic de la UIB Pere Rosselló Bover. En aquesta interessant introducció, el catedràtic, en parlar de les motivacions eternes del poeta, anomena els temes universals propis de la poesia al llarg de la història: l'amor, la mort, la memòria, el pas del temps... Des de la poesia clàssica grega i romana aquesta és la columna vertebral de la poesia universal. No hi ha cap mena de dubte al respecte. Potser hi podríem afegir, pens, entre alguns temes igualment constants i permanents, per exemple, la presència de l'esperança envers un món millor i del combat per mudar unes situacions d'injustícia que no complauen el cor sensible d'alguns poetes, els més lligats al seu poble i al seu temps. Tot això sense obviar, com ja hem apuntat, que la memòria, l'amor, la mort, la fugidesa del temps esdevenen sovint les columnes fonamentals de la majoria d'autors. Però qui no recorda l'impacte que ens produí en el seu temps la lectura del poemari de Salvador Espriu La pell de brau (1960)? Era un Espriu que s'identificava plenament amb la situació real de Catalunya i "Sepharad". Era un càntic quasi èpic a les maldats de la dictadura feixista i de confiança en el poble per a vèncer totes les endemeses de l'enemic. En aquells moments, a mitjans dels anys seixanta, que és quan descobrim Salvador Espriu, La pell de brau esdevé la síntesi perfecta del que nosaltres entenem per "poesia civil", per compromís literari, d'unió magistral entre forma i contingut, d'actitud ètica de l'intel·lectual davant la situació d'opressió d'una col·lectivitat nacional, en aquest cas la catalana.
La lectura dels grans clàssics, des de Ramon Llull a Bartomeu Rosselló-Pòrcel, de Salvador Espriu a Vicent Andrés Estellés, d'Agustí Bartra a Miquel Martí i Pol, de Josep Palau i Fabre a Joan Fuster, em féu adonar des de la redacció dels primers poemaris a mitjans dels anys seixanta, que la poesia resta coixa si l'autor no sap implicar-se amb el seu temps i amb el seu poble. Malgrat que els anys vuitanta i noranta abundassin en eixelebrats teoritzadors del menfotisme literari i que des d'un neoparanoucentisme sectari determinats clans i camarilles provassin de demonitzar la majoria dels nostres grans autors, el cert és que sense aquest component ètic essencial l'obra d'art queda despullada d'una gran part del seu valor i esdevé trist aparador de la misèria personal d'aquell autor o autora. Cap persona amb dos dits de seny ignora que, precisament, la forma més perfecta de compromís polític i ideològic s'esdevé quan un autor afirma categòricament que ell no es vol comprometre en res més que no sigui el seu jo egoista i personal; la qual cosa, per defecte, equival a convalidar l'statu quo del moment.
En determinades circumstàncies, la no-implicació es converteix en l'exponent màxim i més perfecte dels compromisos. Compromís amb el poder, amb qui té la paella pel mànec. Per tant, que els propagandistes del "no compromís" no ens vénguin amb flors i violes. Precisament el que fa humans, universals, a Ramon Llull o Walt Whitman, a Maiakovski o Alejo Carpentier, a Paul Nizan o Lev Tolstoi, a Mercè Rodoreda o Gabriel Alomar, a Maksim Gorki o Miguel Ángel Asturias, és aquesta simbiosi entre obra d'art i societat, entre forma i contingut. La sàvia que circula per les artèries dels grans artistes, podem parlar del teatre de Shakespeare, de Miguel de Cervantes o de Voltaire, de Mark Twain o Joan Salvat Papasseit, és sempre la mateixa: la imbricació, a vegades quasi absoluta, entre l'autor i els somnis i esperances del seu poble. La sang que circula per les venes de Federico García Lorca, Bertold Brecht, Liam O'Flaherty, Issaak Babel, Brendan Beham, Pere Calders, Anna Seghers, Maksim Gorki, Pere Quart, Ernst Toller, George Orwell, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Walter Benjamin, Sean O'Casey, Pere Capellà, Xavier Benguerel o Gabriel Alomar és la sang del seu poble. ¿Que són homes que també saberen tenir cura de la forma i que, en molts d'aspectes, varen rompre amb la reacció cultural del seu temps? Si no haguessin estat innovadors, preocupats per modificar conceptes, el que era establert pels academicistes de torn; si no haguessin estat amants de l'experimentació, però amb contingut, mai no haurien passat a la història de la literatura i l'art. Mai no haurien creat res de perdurable. No es tracta, com voldrien que afirmàssim els simplistes, que el poeta "canti la lluita" com, per exemple, ho va fer Rafel Alberti en la seva oda a la resistència madrilenya en temps de la guerra civil. I hem de reconèixer que, així i tot, és un gran poema que molts menfotistes mai no podran escriure. No cal tenir l'actitud de Goya quan pinta la resistència dels espanyols a la invasió francesa, però també seria una forma superior d'art si algú pogués fer quelcom de semblant. Com tampoc exigiríem del pintor successives repeticions d'aquell Gernika de Picasso, que també és ruptura amb l'establert i alhora compromís social i polític pur i dur. No demanam tant, malgrat que la direcció sí que la indiquen aquests genis de la creació. En el camp literari record ara mateix els set poemes de Clementina Arderiu en la sèrie titulada "Sentiment de la guerra"; la impressionant "Oda a Barcelona" de Pere Quart; la insuperable qualitat de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, quan en temps de la guerra escriu "A Mallorca durant la guerra civil"; el poema de Màrius Torres "La galerna i el llamp, el torb i la tempesta" ens informen com, en els grans creadors, compromesos amb el seu temps, els anteriors escriptors ho eren amb la República i contra el feixisme, aquests autors, repetesc, no tenen ni han tengut mai res de pamfletaris com solen acusar sovint els neoparanoucentistes aquells que segueixen el camí marcat per aquests grans mestres. Un camí que perdura fins ara mateix i que podem trobar en moltes de les obres de Miquel Martí i Pol, Salvador Espriu, Jaume Vidal Alcover, Josep M. Llompart, Vicent Andrés Estelles o el mateix Joan Brossa. I, també, en els poetes més moderns com Antoni Vidal Ferrando, Ponç Pons, Pere Rosselló Bover, Joan F. López Casasnovas, Jaume Santandreu, Víctor Gayà, per dir solament uns noms.
La reacció cultural demanava i demana que l'escriptor català o de qualsevol indret faci abstracció de la situació en la qual es troba el seu poble. Dins aquesta línia d'accentuat cinisme i menfotisme, la "màxima intel·ligència" la demostraria aquell autor o autora que saben rentar-se les mans amb elegància. La teoria del menfotisme social que té tant d'èxit entre postmoderns i reaccionaris de tota època i contrada explica, per activa i per passiva, que l'escriptor tan sols s'ha de preocupar dels aspectes purament formals de l'obra i que ha de defugir qualsevol plantejament polític, qualsevol concepció del món que pugui entrebancar la "puresa" de la literatura. Com si el creador pertanyés a una estranya i curiosa secta d'escollits, d'"incontaminats", oficiants d'un misteriós culte esotèric a la deessa Bellesa, deessa que s'hauria de mantenir allunyada de qualsevol mena de contacte amb els humans. No importa que un país pateixi sota el poder de la dictadura més ferotge, que aquella societat estigui a punt de perdre llengua i cultura, que els seus millors fills i filles siguin torturats, afusellats en els fossars, portats a l'exili, pateixin als camps de concentració. Per als postmoderns tot això són ximpleries que no tenen per què afectar en res el "ritme còsmic i biològic de l'autor" i, en conseqüència, la reacció demana el rebuig explícit de qualsevol mena d'implicació política i social. Dins aquesta línia de ximpleria reaccionària mai no es perdonen actituds compromeses com les de Manuel de Pedrolo, Joan Fuster o Josep M. Llompart. Però se sol tenir molta comprensió quan la relació de l'intel·lectual és bona amb el poder. Una "comprensió" que no se sol tenir quan aquest intel·lectual basteix una obra que denota la seva preocupació per la humanitat i les nacions oprimides. A vegades, en llegir aquestes estrafolàries concepcions, arrib a pensar si els comissaris de pa amb fonteta el que volen és convertir la literatura en un camp esterilitzat per a lluïment de certs doctors en lobotomia cultural.
¿O hi ha tanta diferència entre aquesta mena de lobotomia cultural bastida en moltes de les actuals societats neoliberals amb aquella de més sagnant i evident del nazisme cremant llibres i empresonant i assassinant intel·lectuals, artistes d'idees avançades, de mentalitat progressista? Els nazis i els feixistes cremaven llibres i mataven sense preocupar-se de bastir cap mena de coartada ideològico-cultural. Ara, les sectes elitistes no poden recórrer als mateixos mètodes brutals i ferotges. Amb la derrota final del nazi-feixisme l'any quaranta-cinc del segle passat la reacció s'ha disfressat, i a voltes no tant!, i empra multitud de subterfugis ideològics per a aconseguir els mateixos resultats: l'extermini de la intel·lectualitat progressista, la demonització de les idees que dificulten aquesta consolidació de la reacció política i cultural.
Però parlàvem d'uns determinats poemaris, de l'efecte del pas del temps en alguns dels llibres que he escrit darrerament. També he escrit damunt la relació que hi ha entre algunes de les meves obres. De tot això n'he parlat fa poc en uns articles que feien referència a la recent publicació per Brosquil Edicions del País Valencià del meu poemari El cant de la sibil·la, llibre que havia obtingut el Premi de Poesia Ciutat de Sagunt 2004. Els articles portaven per títol "El cant de la sibil·la: una aproximació" i "Temps gent de sa Pobla, Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera i El cant de la sibil·la".
En aquests dos articles i en parlar de l'origen dels poemaris El cant de la sibil·la i Calendaris de sal, explicava que els llibres tenen l'origen primigeni en l'obsessió que domina el poeta per la constatació del pas inexorable del temps. I no solament en l'efecte de l'inexorable pas del temps sinó també per l'esmicolament de molts dels somnis que alletaren la nostra adolescència i joventut. Aquesta realitat és sense cap mena de dubte el motor que posa en marxa l'esperit creatiu del poeta. La nostàlgia com a motor literari. Una nostàlgia que, mitjançant el control de la forma i el treball amb el llenguatge, ha contribuït a bastir la majoria dels poemaris que he escrit i publicat en aquests darrers anys.
http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
　
http://mallorcaweb.net/lopezcrespi/index.htm Web de l´escriptor Miquel López Crespí
　
　
http://xbs.cat/aggregator/sources/663 Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí