López Crespí: narrativa experimental catalana dels setanta i els vuitanta: subversió i contracultura (III)

Narrativa experimental catalana dels setanta i els vuitanta: subversió i contracultura (III)

Per Miquel López Crespí, escriptor

A Logos, als bars dels voltants, a la redacció de Diario de Mallorca, amb Paco Monge, Damià Huguet, a vegades també hi participava el professor Francisco Díaz de Castro, discutíem sobre alguns dels articles de la secció de cultura on jo parlava de Gógol, Cervantes, Tolstoi, Iessenin, London, Maiakovski, Lunatxarski, Céline, Malraux... Eren els moments àlgids de la Revolució Cultural maoista, que havia començat a mitjans dels anys seixanta. Els únics que parlàrem d’aquells esdeveniments vàrem ser Paco Monge i jo mateix. Xim Rada, el coordinador de Letras ens va deixar escriure i opinar el que volguéssim. Jo vaig escriure "La Revolución cultural en China" i Paco Monge "Los nuevos mandarines". Més endavant, en uns altres articles dedicats específicament a la visió que en aquella època teníem de la Revolució Cultural ja anirem concretant i ampliant la qüestió. Ara només es tracta de fer uns apunts per deixar constància de per on anaven els nostres interessos culturals en aquells anys.
Paco Monge, que parlava en castellà malgrat les renyades constants que li feia, tenia sempre les frases més adients per a definir l’essencial d’aquelles xerrades literàries i polítiques fins a altes hores de la nit: "Revolución cultural y revolución política. Sin unir estos dos cambios imprescindibles, no hay posibilidad de liberarse de las cadenas ideologicas y económicas de la sociedad burgesa". No cal dir que tenia tota la raó del món.
Paco Monge era un intel·lectual que no tenia cap mena de relació amb cap de les naixents organitzacions antifeixistes del moment, malgrat que, d’estudiant, sí que havia participat en molts d’aldarulls contra el règim. Però desconfiava, i els seus articles en són una demostració ben palesa, de les capacitats revolucionàries d´unes burocràcies partidistes que només llegien els pamflets dels líders respectius sense importar-los ni la història ni els fonaments de la ideologia que en teoria deien defensar. No en parlem que es preocupassin o els interessassin qüestions de la literatura catalana i mundial! Fins i tot Antonio Gramsci els era completament desconegut. I parlar a un neoestalinista de subvertir l’art, la vida quotidiana, la concepció del món segregada pels intel·lectuals de la superstructura capitalista (clergat, professors, jutges, advocats, militars, escriptors...) era com si els parlassis en arameu.
Conscient d’aquesta lamentable situació, Paco Monge investigava en la història del moviment obrer, en els clàssics del socialisme utòpic, per a trobar indicis, els fonaments, com deia, de "la necesaria subjetividad revolucionaria que nos aleje de la putrefacción cultural capitalista y de la inútil escolástica de los epígonos del marxismo; Pensemos en el papel de los partidos y sindicatos europeos, siempre a sueldo del sistema, los mismos que han abortado las posibilidades subversivas del Mayo del 68". Encertava novament. La transició, la restauració monàrquica i la posterior acomodació de tants "marxistes" de pa amb fonteta a les exigències del capital; la gestió del règim practicada per molts exdirigents d’aquelles organitzacions que abandonen el marxisme revolucionari per a fruir de sous i poltrones, ens ho va fer veure.
Per això mateix, per la càrrega subversiva continguda en els articles que Paco Monge publicava a Letras, el carrilisme illenc mai no el pogué veure. I molts dels col·laboradors de la secció de cultura, considerats "heretges" per aquells sectaris seguidors de Santiago Carrillo, també foren demonitzats pel neoestalisme illenc. I qui signa aquest article el primer!
Paco Monge era un home prou lúcid i culte, un home entestat a fer descobriments intel·lectuals, més donat a fer preguntes que a defensar receptes de manual. Per això mateix els ignorants en malparlaven. Però tengué intuïcions força interessants, moltes de les quals, si repassam els s articles publicats en aquells anys, encara són vigents. Criticà molt encertadament la Revolució Cultural Xinesa quan jo encara no havia copsat els errors i mancances que tenia aquell experiment d’un sector de la burocràcia maoista.
Però si deixam a part aquesta diferència conjuntural veurem que coincidíem en moltes qüestions, en la importància històrica de la subjectivitat revolucionària, en la crítica a l’imperialisme, en la necessitat de donar a conèixer aspectes silenciats de la història del socialisme: per exemple, el paper del POUM i d’Andreu Nin en la guerra civil i, sobretot, quant a la necessitat de recuperar aspectes essencials del pensament llibertari i de la revolta de les avantguardes culturals i artístiques de començament de segle XX. En aquestes coincidències es pot trobar la meva crítica al marxisme vulgar expressada en articles com "Cesare Casas o la posición del intelectual", publicat a Letras per l’octubre del 72 i, l’interès que sentíem teníem per moltes de les aportacions de les avantguardes literàries del segle XX. De tot això en vaig deixar constància en nombrosos articles, uns publicats a Letras de Diario de Mallorca com el titulat "Las vanguardias artísticas" (24-IX-75), i altres, més antics, en el suplement de cultura d'Última Hora, amb el títol "La ‘vanguardia’ literaria y artística", I i II, que sortiren el 31 d’agost i el 7 de setembre de 1973.
Aquests dies, cercant entre la paperassa antiga dels meus arxius, els he tornat a trobar i llegit talment com un arqueòleg llig els estris que treu del fons de l’arena del desert o de la fondària de la cova més amagada d´una serralada. Hi trob els llunyans ecos d’antiquíssimes lectures de Walter Benjamin, Alfonso Sastre, Albert Camus, Cesare Pavese, Henry James, Melville... I, de sobte, com aquell que descobreix una joia amagada i, amorosit, la treu a la llum del dia, ensopeg amb la memòria dels dies que descobria el surrealisme en aquelles difícils lectures, difícils perquè no sempre podíem trobar els llibres més importants, els bàsics de cada autor estudiat. Parl d’André Breton, Aragon, Eluard, Tristan Tzara, Artaud...
Quan vaig llegir per primera vegada Joan Salvat Papasseit, els primers escrits de J.V. Foix, Joan Oliver, Joan Puig i Ferreter? No ho sé amb certitud. Potser a mitjans dels anys seixanta. Molt abans de col·laborar a les pàgines de cultura de Diario de Mallorca i Última Hora. Llunyanes incursions en el modernisme per a copsar les diferències antagòniques amb els noucentistes. Enlluernar-me amb les inicials lectures de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Joan Brossa, Agustí Bartra i Salvador Espriu. En efecte, als vint anys, i molt abans!, ja estava interessat en el marxisme i havia llegit tot el que havia caigut a les meves mans de l’obra i els estudis damunt Gramsci. Però també m’interessaven el Sartre i la Simone de Beauvoir dels anys cinquanta a setanta. L’existencialisme francès!
Sense tota aquesta acumulació d’influències –socialisme utòpic, clàssics del marxisme i del moviment llibertari--, sense la feina de les avantguardes de començaments de segle... hauria estat possible el Maig del 68, el sorgiment de tants moviments culturals subversius, la contracultura dels seixanta i setanta? Repassant els articles de Paco Monge, els escrits sobre cultura i art que jo havia publicat a Diario de Mallorca i Última Hora puc recordar les dèries literàries i polítiques que ens dominaven fa quaranta. La meva obsessió era, com de costum, el necessari compromís de l'intel·lectual amb la societat, l’experimentació literària en la recerca de formes més adients amb l’època i la sensibilitat del temps que ens havia tocat viure. No podia entendre, en plena lluita per la llibertat, l'existència de l'escriptor fora del combat per una societat més justa i solidària, en lluita per l’alliberament nacional i de classe, revoltat contra els dictats del mandarinat cultural. Són els anys en què escric les primeres obres de teatre experimental: Autòpsia a la matinada, Premi de Teatre Ciutat de Palma 1974, Ara, a qui toca?, Premi de Teatre Carles Arniches d’Alacant l’any 1972, Les Germanies, Premi Especial Born de Teatre 1975 a Ciutadella i els esborranys del que més endavant seran Atzucac i Homenatge a Rosselló-Pòrcel que obtingué el Premi de Teatre de la Diputació d’Alacant el 1984... És el temps en què vaig enllestint la majoria de narracions que conformaran els llibres A preu fet, Premi de Narrativa Llorenç Riber 1972 i La guerra just acaba de començar, Premi Ciutat de Manacor 1973. Aquests dos darrers llibres serien publicats a l’Editorial Turmeda. També serà l’època en què aniran congriant-se els elements que serviran per anar bastint molts dels reculls de narrativa que aniran sortint durant els anys vuitanta i noranta. Especialment Diari de la darrera resistència (1987), Necrològiques, Premi Ciutat de València de Narrativa 1988, Paisatges de sorra, Premi Joanot Martorell de Narrativa del País Valencià el 1986 i Notícies d’enlloc, Premi de les Lletres el 1987. Sense oblidar molts contes experimentals del llibre de narrativa juvenil Històries per a no anar mai a l’escola (Barcelona, Editorial Laia, 1984).
És evident que en aquesta època ens interessa molt poc el concepte de "gènere". Quan escrivim una narració mai no pensam que és un conte tal com fins aquell moment havíem entès que s’havia de fer. L’escrit que anomenam circumstancialment "narració" podria ser considerat una carta, un article literari, un simple collage de materials diferents, un poema en prosa, un pamflet polític o l’ordre del dia d´una reunió cultural. En teatre em passa el mateix. Autòpsia a la matinada, l´obra experimental que guanyà el Premi de Teatre Ciutat de Palma 1974, és bastida per una mescla de materials que poden ser canviats i substituïts per uns altres en qualsevol moment, depenent sempre del que vulgui expressar en una situació històrica concreta el col·lectiu que la representi. Com s’adverteix en la introducció, en aquella ocasió s’empraren materials de Walt Whitman, Maria Aurèlia Campany, Lu Xun, Jaume Pomar, Bob Dylan, Vladímir Maiakovski, Damià Ferrà-Ponç, Mark Lane, Mao Zedong, Guillem Frontera, Katejan Kovic, Blai Bonet, Manuel Vázquez Montalbán, Donovan, Ernesto Che Guevara, Karl Marx, Josep M. Llompart, Ramon Llull, Carlos Maggi, Xe Lan Vien, diari Última Hora, Diario de Mallorca, Josep Calafat, Bertolt Brecht, Joan Brossa, Paul Nizan i Francesc Vallverdú. Però, com he dit una mica més amunt, igualment s’haurien pogut emprar altres bocins. La idea, quant a bastir una nova narrativa, les obres que pensava que necessitava l’escena mallorquina contemporània, era en una clara línia situacionista. Es tractava de bastir obres "obertes", col·lectives, útils, talment el teatre de la guerrilla o el que feien grups experimentals com "A Comuna", a Lisboa, i que es podien representar a les places, fàbriques i instituts. Materials modificables en qualsevol moment per a respondre als reptes de cada una de les situacions que anàs exigint la lluita antiburgesa en el front cultural i polític.

http://mallorcaweb.net/lopezcrespi/index.htm Web de l´escriptor Miquel López Crespí

http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)