Josep Massot i Muntaner i la guerra civil a les Illes
Per Miquel López Crespí, escriptor
Josep Massot i Muntaner acaba de publicar una nova i important aportació a la nostra història més recent. Es tracta del llibre Aspectes de la guerra civil a les Illes Balears. En el capítol "La literatura de la guerra civil a Mallorca" (pàgs. 277-340) trobam informació detallada de la majoria d'escriptors mallorquins que han escrit novelles, poemaris i obres de teatre relacionades amb el conflicte bèllic i la repressió contra el poble mallorquí.
Josep Massot i Muntaner analitza a fons algunes de les obres cabdals de Blai Bonet parant especial esment en El Mar (1958), Haceldama (1959) i Judas i la primavera (1963). La influència de la guerra civil també es fa evident en diverses novelles de Baltasar Porcel: Solnegre (1961), La lluna i el Cala Llamp (1963), Els escorpins (1965)... Posteriorment s'analitzen les aportacions de Gabriel Janer Manila, Gabriel Cortès, Llorenç Capellà i Maria Antònia Oliver. De Gabriel Janer Manila destaca la importància de L'abisme (1969) i Els alicorns (1972). Massot i Muntaner situa Janer Manila i Llorenç Capellà (a diferència de Blai Bonet i Baltasar Porcel) com a escriptors que pertanyen a "famílies de vençuts". Recordem que Pere Capellà (el pare de Llorenç Capellà) va ser oficial de l'exèrcit de la República i lluità en el front de Madrid contra el feixisme. La novella de Llorenç Capellà El pallasso espanyat (1972) descriu mitjançant una sèrie de cartes el món dels presoners republicans. Referències sobre la guerra civil es troben també en Cròniques de la molt anomenada ciutat de Montcarrà (1972) de Maria Antònia Oliver i en Miquel Àngel Riera.
En l'apartat "El cicle de guerra de Miquel Àngel Riera" Massot i Muntaner ens descriu el ressò dels fets de 1936 en Morir quan cal (1974) "la primera novella que tracta de cap a cap de la guerra a Mallorca", en paraules de l'estudiós de Montserrat. També trobam informació d'Antoni Mus López (un escriptor injustament oblidat per tota la colla d''exquisits' i menfotistes que pugnen per controlar l'orientació de la nostra literatura). Antoni Mus era fill del president d'Esquerra Republicana a Manacor (i per tant va ser detingut i sotmès a maltractaments). D'aquí la força d'obres com Les denúncies (1976) i Bubotes (1978). En Les denúncies ja llegirem, en el moment de la seva aparició, un conjunt de narracions que feien referència ben concreta a la dura repressió contra el poble i contra l'esquerra. Massot i Muntaner destaca els contes "El clot dels fems", "El soterrani", "En Melcion i sa cussa"...
Hi ha una menció especial per a un llibre de Miquel Mas titulat Massa temps amb els ulls tancats (1976).
Altres autors que han escrit novelles referents (o sota la influència de la guerra civil) són: Antoni-Lluc Ferrer amb les obres Dies d'ira a l'illa (1978), Adéu, turons, adéu (1982); Miquel Ferrà Martorell amb El misteri del Cant Z-506 (1985), No passaran! (1985), La guerra secreta Ramon Mercader (1987) i 10 llegendes de la guerra civil (2001).
També es destaca Morts de cara al sol de Joan Pla i les novelles d'Antoni Serra Més enllà del mur (1987), Carrer de l'Argenteria, 36 (1988) i la narració L'afusellament, Premi Recull 1972. Es recorda igualment a Josep M. Palau i Camps, un escriptor que visqué directament la guerra.
Posteriorment, després de citar la novella per a adolescents de Miquel Rayó El camí del far, situa l'obra Pere Morey Servera i el llibre Mai no moriràs, Gilgamesh! (1992) per parlar posteriorment de la meva particular aportació a les novelles mallorquines de la guerra civil. Massot i Muntaner dóna informació d'alguns contes meus relacionats amb el conflicte i que varen ser publicats en els reculls L'illa en calma (1984), Històries del desencís (1995) i Notícies d'enlloc (1995). Més endavant, en l'apartat titulat "La saga prorepublicana de Miquel López Crespí", l'autor d'Aspectes de la guerra civil a les Illes Balears informa de les novelles Núria i la glòria dels vençuts (2000), Estiu de foc (1997), L'amagatall (1999), Premi "Miquel Àngel Riera 1998", Un tango de Gardel en el gramòfon (2001), les encara inèdites L'allota de la bandera roja i Nissaga de sang i de l'obra teatral titulada El cadàver (1997) "referent a un dels botxins que van assassinar el darrer batle republicà de Palma, el Dr. Emili Darder".
"La literatura de la guerra civil a Mallorca" conclou amb referències a les novelles d'Antoni Vidal Ferrando Les llunes i els calàpets (1994) i La mà del jardiner (1999); de Llorenç Femenies, autor de Cròniques malastres (1999 i Judes blau (2001) i novament de Gabriel Janer Manila que l'any 2000 publicava Estàtues sobre el mar.
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (23-X-02)
http://mallorcaweb.net/lopezcrespi/index.htm Web de l´escriptor Miquel López Crespí
http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
http://www.nodo50.org/ixent/miquelopez.htm Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
http://www.ixent.org/reprefeixista.htm Memòria cronològica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)
domingo, 14 de diciembre de 2008
martes, 9 de diciembre de 2008
Llorenç Villalonga i els assassins falangistes
Llorenç Villalonga i els assassins falangistes
A diferència de Ridruejo, Villalonga opta per l’ambigüitat. De manera que no ens ha de sobtar que els falangistes continuïn adreçant-se a ell amb l’epítet de camarada, sobretot si tenim en compte que en el temps de militància efectiva a l’extrema dreta va fer ús d’un llenguatge força directe, que no admetia dubtes sobre els seus sentiments. Diu dels falangistes: "Desde el manicomio –recordem la seva condició de psiquiatre–, las noches que hacía guardia les oía disparar contra los rojos. Eran (els falangistes) esbeltos, anónimos y oscuros, con una oscuridad resplandeciente". (Llorenç Capellà)
Falange i Villalonga
Per Llorenç Capellà, escriptor
Un escriptor amic em convida a visitar la web de Falange Autèntica. T’emportaràs una sorpresa, m’avança. La sorpresa consisteix en una fotografia del senyor Llorenç Villalonga, que encapçala una breu biografia i una nota reivindicant l’autor de Bearn des del punt de vista ideològic. Sorpresa...? Pel contingut, no. En tot cas pel temps que ha trigat Falange a fer-ho. Allò que és sorprenent, hi insisteixo, és que no s’hagi vanagloriat fins ara de la influència que exerciren els seus postulats en alguns tòtems de la literatura mallorquina.
Villalonga n’és un. De la fidelitat de Villalonga a la doctrina de José Antonio, Falange Autèntica no en dubta. El defineix com a falangista de la primera època; és a dir, dels del morro fort. I atribueix el seu allunyament de la militància a les discrepàncies que va tenir amb la política excessivament conservadora i aburgesada del franquisme. Hem d’admetre que aquesta afirmació pot ésser motiu de polèmica, perquè els biògrafs de Don Llorenç afirmen que, sota la influència de Sanchis Guarner i d’altres intel·lectuals mallorquins, va encetar un període de reflexió crítica entorn de les conseqüències de la Guerra Civil que, de rebot, l’apropà a la cultura catalana.
Parlem dels anys cinquanta. En qualsevol cas, la gent de Falange Autèntica té tot el dret del món a no amollar el mac. Si el senyor Villalonga va canviar-se de camisa, ho va fer amb el llum apagat. A diferència de Ridruejo, Villalonga opta per l’ambigüitat. De manera que no ens ha de sobtar que els falangistes continuïn adreçant-se a ell amb l’epítet de camarada, sobretot si tenim en compte que en el temps de militància efectiva a l’extrema dreta va fer ús d’un llenguatge força directe, que no admetia dubtes sobre els seus sentiments. Diu dels falangistes: "Desde el manicomio –recordem la seva condició de psiquiatre–, las noches que hacía guardia les oía disparar contra los rojos. Eran (els falangistes) esbeltos, anónimos y oscuros, con una oscuridad resplandeciente".
Allò que crida l’atenció és que el falangisme, tan necessitat d’escriptors de pes, no l’hagués reivindicat abans. En realitat, sorprèn que consentís que Sanchis Guarner, un roig, els robés la peça. Que no va ésser l’única, diguem-ho. Si aquesta gent de Falange Autèntica tenen esment a rastrejar les biografies de la intel·lectualitat mallorquina de setanta anys enrere, s’adonaran que a les files de la Ceba hi ha més d’un Camisa Vieja amb una obra periodística extensa, dedicada a l’exaltació del feixisme. Imagino que animats pel retrobament del camarada Villalonga, els de Falange Autèntica deuen anar per feina.
De manera que dono per acabat l’article. Encara que ho faig amb un advertència d’amic: si la meva estimada Lluïsa Mascaró sent so de tambors i trompetes i veu apropar-se a la Misericòrdia un batalló de Fletxes i Pelayos en correcta formació militar, que no s’esglaï. Res no tenen a veure amb els joves esvelts que fascinaven l’autor de Bearn. Aquests van a la capella, no a matar rojos. Mai no podien imaginar-se que la cultura catalana els reportés tantes i tantes satisfaccions. S’acosten a visionar la mostra Maria Antònia Salvà-Llorenç Riber, camins que es troben. El títol és suggerent. En el punt de trobada s’hi poden trobar tots.
dBalears (9-XII-08)
La repressió feixista a Mallorca i els germans Villalonga.
A Mallorca, els intel.lectuals d'esquerra foren cruelment assassinats pel feixisme i la dreta tradicional. Un dels treballs més importants que s'ha fet a Mallorca damunt la repressió ha estat el suplement del diari Baleares, Memòria Civil, que va coordinar i dirigir l'escriptor Llorenç Capellà de gener fins a desembre de 1986. Igualment bàsica per a copsar en tota la seva brutalitat la fondària de la repressió feixista és la consulta del Diccionari Vermell del mateix autor. (Miquel López Crespí)
Per Miquel López Crespí, escriptor
La derrota dels treballadors l'any 1939, la supressió dels migrats estatuts d'autonomia que havia concedit la República Espanyola, consagraven, per molts d'anys, el domini sangnant de la burgesia monopolista de l'Estat.
En la revista El Mirall (núm. 61, pàgs. 19-24) podem trobar una bona aproximació al que va ser el regnat del terror feixista a Mallorca. L'article "La repressió franquista a Palma", signat per Francesc Tur Balaguer, R. Carbonell, M.L. Lax i M. Ocio Villar, és ben representatiu al respecte. "Pel que fa a la base social dels represaliats, era molt homogènia: la classe treballadora, la base social de l'esquerra i al seu costat alguns membres de professions liberals i petita burgesia progressista. Hi hagué també algun cas d'empresonament de 'rics d'esquerres' als quals s'incautaven els béns. Es calcula que el nombre de morts provocats per la repressió al llarg de la guerra oscil.là entre 2.000 i 2.500 persones.
'Les zones de Palma més afectades foren les barriades obreres encara que la repressió s'estengué pràcticament a tots els barris de la ciutat. Els escamots feixistes actuaren a Son Rapinya, Son Serra, la Vileta i al bosc de Bellver, a més del mateix Castell".
A Mallorca, els intel.lectuals d'esquerra foren cruelment assassinats pel feixisme i la dreta tradicional. Un dels treballs més importants que s'ha fet a Mallorca damunt la repressió ha estat el suplement del diari Baleares, Memòria Civil, que va coordinar i dirigir l'escriptor Llorenç Capellà de gener fins a desembre de 1986. Igualment bàsica per a copsar en tota la seva brutalitat la fondària de la repressió feixista és la consulta del Diccionari Vermell del mateix autor. Record ara mateix el llibre de Bernanos, Els grans cementiris sota la lluna, que tanta influència tengué en el meu particular descobriment de la brutalitat de la dreta mallorquina, o el més recent de l'amic Jean Schalekamp, D'una illa hom no en pot sortit.
Josep Massot i Muntaner, a la seva obra Els escriptors i la guerra civil a les Illes Balears escriu també entorn de la repressió damunt els intel.lectuals d'esquerra (Biblioteca Serra d'Or; pàgs. 218-220): "Entre els milers de morts que, poc més o menys, produí l'onada de follia que planava sobre l'illa -d'una manera 'il.legal', a la cuneta de les carreteres o a les tàpies dels cementiris, o d'una manera pretesament 'legal', a conseqüència de sentències de consells de guerra injustos i cantats per endavant-, no hi mancaren escriptors i persones relacionades d'una manera o altra amb el món cultural. Potser la xifra més elevada correspon als periodistes, amb noms com el d'Ateu (Mateu) Martí, comunista, director de les revistes Nuestra Palabra i Sotana roja, cruelment assassinat els primers dies de la guerra; Guy de Traversay, corresponsal del diari parisenc L'intransigeant, afusellat pels militars poc temps després d'haver estat fet presoner a Portocristo, a conseqüència de la carta de recomanació que Jaume Miratvilles, comissari de Propaganda de la Generalitat, li havia fet per al capità Bayo; Pere Reus i Bordoy, jutge de Felanitx, director del setmanari El Felanitxer, executat després d'ésser sotmès a consell de guerra, per 'adhesió a la rebel.lió', el 4 de març de 1938; Gabriel Buades, sabater inquer anarquista, col.laborador -sempre en castellà- de Cultura Obrera i de la Revista Blanca, empresonat el juliol de 1936 i executat el 22 de juliol de 1938; Joan Montserrat i Parets, sabater de Llucmajor, militant destacat del PSOE i brillant col.laborador de l'òrgan socialista El Obrero Balear; Aurora Picornell, abrandada líder comunista de Palma, anomenada la Pasionaria mallorquina, inculta però molt intel.ligent, col.laboradora de Nostra Paraula, afusellada 'il.legalment', com Montserrat i Parets, mentre estava tancada a la presó de dones de Can Sales, el 5 de gener de 1937; Joan Mas i Verd, batle de Montuïri, militant d'Esquerra Republicana Balear, col.laborador de Tribuna Libre, Ciudadanía i El Republicano, afusellat al cementiri de Palma el 3 de setembre de 1936: Simó Fullana, membre influent del PSOE i col.laborador del diari de Palma El Día, segons Mallorca Nova; Miquel Duran i Rosselló, ex-estudiant jesuïta, director del setmanari republicà de Manacor Nosotros, mort el 4 de setembre de 1936, nebot de l'aleshores batle de Manacor Antoni Amer i Llodrà, àlies 'Garanya', assassinat el 29 de desembre de 1936, el qual també havia publicat alguns articles a la premsa...
'Estaven relacionats igualment amb el periodisme els dos afusellats més coneguts de Mallorca, Emili Darder, batle de Palma i puntal de l'Associació per la Cultura de Mallorca, i Alexandre Jaume, ex-diputat a Corts socialista que parlava i escrivia en castellà però que defensà ardidament la catalanitat de l'illa. Havia fet i publicat alguna conferència escadussera un altre dels companys d'afusellament de Darder i de Jaume, Antoni M. Ques i Ventavol, del Consell Executiu d'Esquerra Republicana Balear i president de l'agrupació mallorquina del Rotary Club".
Com escriu Bartomeu Mulet a "Repressió franquista (assassinats i depuracions) contra el magisteri a Mallorca (1936-1939)" (revista Lluc, núm. 784, pàg. 26): "España una, grande y libre, havia d'esser el mòbil ideològic per a justificar el totalitarisme en tots els àmbits de la vida col.lectiva. España havia d'esser imperial i triomfadora. El catalanisme s'havia de desmembrar, i més si sonava a esquerranós, d'una manera arbitrària. Maçons, republicans, anarquistes, comunistes i socialistes també eren carn de canó. En Francesc Barrado en fou el responsable fins l'abril del 37, com a comissari de la policia política, d'aquesta repressió, perquè tot erarojo i separatista".
http://mallorcaweb.net/lopezcrespi/index.htm Web de l´escriptor Miquel López Crespí
http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
http://www.ixent.org/reprefeixista.htm Memòria cronològica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)
A diferència de Ridruejo, Villalonga opta per l’ambigüitat. De manera que no ens ha de sobtar que els falangistes continuïn adreçant-se a ell amb l’epítet de camarada, sobretot si tenim en compte que en el temps de militància efectiva a l’extrema dreta va fer ús d’un llenguatge força directe, que no admetia dubtes sobre els seus sentiments. Diu dels falangistes: "Desde el manicomio –recordem la seva condició de psiquiatre–, las noches que hacía guardia les oía disparar contra los rojos. Eran (els falangistes) esbeltos, anónimos y oscuros, con una oscuridad resplandeciente". (Llorenç Capellà)
Falange i Villalonga
Per Llorenç Capellà, escriptor
Un escriptor amic em convida a visitar la web de Falange Autèntica. T’emportaràs una sorpresa, m’avança. La sorpresa consisteix en una fotografia del senyor Llorenç Villalonga, que encapçala una breu biografia i una nota reivindicant l’autor de Bearn des del punt de vista ideològic. Sorpresa...? Pel contingut, no. En tot cas pel temps que ha trigat Falange a fer-ho. Allò que és sorprenent, hi insisteixo, és que no s’hagi vanagloriat fins ara de la influència que exerciren els seus postulats en alguns tòtems de la literatura mallorquina.
Villalonga n’és un. De la fidelitat de Villalonga a la doctrina de José Antonio, Falange Autèntica no en dubta. El defineix com a falangista de la primera època; és a dir, dels del morro fort. I atribueix el seu allunyament de la militància a les discrepàncies que va tenir amb la política excessivament conservadora i aburgesada del franquisme. Hem d’admetre que aquesta afirmació pot ésser motiu de polèmica, perquè els biògrafs de Don Llorenç afirmen que, sota la influència de Sanchis Guarner i d’altres intel·lectuals mallorquins, va encetar un període de reflexió crítica entorn de les conseqüències de la Guerra Civil que, de rebot, l’apropà a la cultura catalana.
Parlem dels anys cinquanta. En qualsevol cas, la gent de Falange Autèntica té tot el dret del món a no amollar el mac. Si el senyor Villalonga va canviar-se de camisa, ho va fer amb el llum apagat. A diferència de Ridruejo, Villalonga opta per l’ambigüitat. De manera que no ens ha de sobtar que els falangistes continuïn adreçant-se a ell amb l’epítet de camarada, sobretot si tenim en compte que en el temps de militància efectiva a l’extrema dreta va fer ús d’un llenguatge força directe, que no admetia dubtes sobre els seus sentiments. Diu dels falangistes: "Desde el manicomio –recordem la seva condició de psiquiatre–, las noches que hacía guardia les oía disparar contra los rojos. Eran (els falangistes) esbeltos, anónimos y oscuros, con una oscuridad resplandeciente".
Allò que crida l’atenció és que el falangisme, tan necessitat d’escriptors de pes, no l’hagués reivindicat abans. En realitat, sorprèn que consentís que Sanchis Guarner, un roig, els robés la peça. Que no va ésser l’única, diguem-ho. Si aquesta gent de Falange Autèntica tenen esment a rastrejar les biografies de la intel·lectualitat mallorquina de setanta anys enrere, s’adonaran que a les files de la Ceba hi ha més d’un Camisa Vieja amb una obra periodística extensa, dedicada a l’exaltació del feixisme. Imagino que animats pel retrobament del camarada Villalonga, els de Falange Autèntica deuen anar per feina.
De manera que dono per acabat l’article. Encara que ho faig amb un advertència d’amic: si la meva estimada Lluïsa Mascaró sent so de tambors i trompetes i veu apropar-se a la Misericòrdia un batalló de Fletxes i Pelayos en correcta formació militar, que no s’esglaï. Res no tenen a veure amb els joves esvelts que fascinaven l’autor de Bearn. Aquests van a la capella, no a matar rojos. Mai no podien imaginar-se que la cultura catalana els reportés tantes i tantes satisfaccions. S’acosten a visionar la mostra Maria Antònia Salvà-Llorenç Riber, camins que es troben. El títol és suggerent. En el punt de trobada s’hi poden trobar tots.
dBalears (9-XII-08)
La repressió feixista a Mallorca i els germans Villalonga.
A Mallorca, els intel.lectuals d'esquerra foren cruelment assassinats pel feixisme i la dreta tradicional. Un dels treballs més importants que s'ha fet a Mallorca damunt la repressió ha estat el suplement del diari Baleares, Memòria Civil, que va coordinar i dirigir l'escriptor Llorenç Capellà de gener fins a desembre de 1986. Igualment bàsica per a copsar en tota la seva brutalitat la fondària de la repressió feixista és la consulta del Diccionari Vermell del mateix autor. (Miquel López Crespí)
Per Miquel López Crespí, escriptor
La derrota dels treballadors l'any 1939, la supressió dels migrats estatuts d'autonomia que havia concedit la República Espanyola, consagraven, per molts d'anys, el domini sangnant de la burgesia monopolista de l'Estat.
En la revista El Mirall (núm. 61, pàgs. 19-24) podem trobar una bona aproximació al que va ser el regnat del terror feixista a Mallorca. L'article "La repressió franquista a Palma", signat per Francesc Tur Balaguer, R. Carbonell, M.L. Lax i M. Ocio Villar, és ben representatiu al respecte. "Pel que fa a la base social dels represaliats, era molt homogènia: la classe treballadora, la base social de l'esquerra i al seu costat alguns membres de professions liberals i petita burgesia progressista. Hi hagué també algun cas d'empresonament de 'rics d'esquerres' als quals s'incautaven els béns. Es calcula que el nombre de morts provocats per la repressió al llarg de la guerra oscil.là entre 2.000 i 2.500 persones.
'Les zones de Palma més afectades foren les barriades obreres encara que la repressió s'estengué pràcticament a tots els barris de la ciutat. Els escamots feixistes actuaren a Son Rapinya, Son Serra, la Vileta i al bosc de Bellver, a més del mateix Castell".
A Mallorca, els intel.lectuals d'esquerra foren cruelment assassinats pel feixisme i la dreta tradicional. Un dels treballs més importants que s'ha fet a Mallorca damunt la repressió ha estat el suplement del diari Baleares, Memòria Civil, que va coordinar i dirigir l'escriptor Llorenç Capellà de gener fins a desembre de 1986. Igualment bàsica per a copsar en tota la seva brutalitat la fondària de la repressió feixista és la consulta del Diccionari Vermell del mateix autor. Record ara mateix el llibre de Bernanos, Els grans cementiris sota la lluna, que tanta influència tengué en el meu particular descobriment de la brutalitat de la dreta mallorquina, o el més recent de l'amic Jean Schalekamp, D'una illa hom no en pot sortit.
Josep Massot i Muntaner, a la seva obra Els escriptors i la guerra civil a les Illes Balears escriu també entorn de la repressió damunt els intel.lectuals d'esquerra (Biblioteca Serra d'Or; pàgs. 218-220): "Entre els milers de morts que, poc més o menys, produí l'onada de follia que planava sobre l'illa -d'una manera 'il.legal', a la cuneta de les carreteres o a les tàpies dels cementiris, o d'una manera pretesament 'legal', a conseqüència de sentències de consells de guerra injustos i cantats per endavant-, no hi mancaren escriptors i persones relacionades d'una manera o altra amb el món cultural. Potser la xifra més elevada correspon als periodistes, amb noms com el d'Ateu (Mateu) Martí, comunista, director de les revistes Nuestra Palabra i Sotana roja, cruelment assassinat els primers dies de la guerra; Guy de Traversay, corresponsal del diari parisenc L'intransigeant, afusellat pels militars poc temps després d'haver estat fet presoner a Portocristo, a conseqüència de la carta de recomanació que Jaume Miratvilles, comissari de Propaganda de la Generalitat, li havia fet per al capità Bayo; Pere Reus i Bordoy, jutge de Felanitx, director del setmanari El Felanitxer, executat després d'ésser sotmès a consell de guerra, per 'adhesió a la rebel.lió', el 4 de març de 1938; Gabriel Buades, sabater inquer anarquista, col.laborador -sempre en castellà- de Cultura Obrera i de la Revista Blanca, empresonat el juliol de 1936 i executat el 22 de juliol de 1938; Joan Montserrat i Parets, sabater de Llucmajor, militant destacat del PSOE i brillant col.laborador de l'òrgan socialista El Obrero Balear; Aurora Picornell, abrandada líder comunista de Palma, anomenada la Pasionaria mallorquina, inculta però molt intel.ligent, col.laboradora de Nostra Paraula, afusellada 'il.legalment', com Montserrat i Parets, mentre estava tancada a la presó de dones de Can Sales, el 5 de gener de 1937; Joan Mas i Verd, batle de Montuïri, militant d'Esquerra Republicana Balear, col.laborador de Tribuna Libre, Ciudadanía i El Republicano, afusellat al cementiri de Palma el 3 de setembre de 1936: Simó Fullana, membre influent del PSOE i col.laborador del diari de Palma El Día, segons Mallorca Nova; Miquel Duran i Rosselló, ex-estudiant jesuïta, director del setmanari republicà de Manacor Nosotros, mort el 4 de setembre de 1936, nebot de l'aleshores batle de Manacor Antoni Amer i Llodrà, àlies 'Garanya', assassinat el 29 de desembre de 1936, el qual també havia publicat alguns articles a la premsa...
'Estaven relacionats igualment amb el periodisme els dos afusellats més coneguts de Mallorca, Emili Darder, batle de Palma i puntal de l'Associació per la Cultura de Mallorca, i Alexandre Jaume, ex-diputat a Corts socialista que parlava i escrivia en castellà però que defensà ardidament la catalanitat de l'illa. Havia fet i publicat alguna conferència escadussera un altre dels companys d'afusellament de Darder i de Jaume, Antoni M. Ques i Ventavol, del Consell Executiu d'Esquerra Republicana Balear i president de l'agrupació mallorquina del Rotary Club".
Com escriu Bartomeu Mulet a "Repressió franquista (assassinats i depuracions) contra el magisteri a Mallorca (1936-1939)" (revista Lluc, núm. 784, pàg. 26): "España una, grande y libre, havia d'esser el mòbil ideològic per a justificar el totalitarisme en tots els àmbits de la vida col.lectiva. España havia d'esser imperial i triomfadora. El catalanisme s'havia de desmembrar, i més si sonava a esquerranós, d'una manera arbitrària. Maçons, republicans, anarquistes, comunistes i socialistes també eren carn de canó. En Francesc Barrado en fou el responsable fins l'abril del 37, com a comissari de la policia política, d'aquesta repressió, perquè tot erarojo i separatista".
http://mallorcaweb.net/lopezcrespi/index.htm Web de l´escriptor Miquel López Crespí
http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
http://www.ixent.org/reprefeixista.htm Memòria cronològica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)
lunes, 8 de diciembre de 2008
Novel·listes catalans del segle XX
La novella, de Miquel López Crespí: un retrat de l'actual món literari mallorquí
Per Pere Rosselló Bover, escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) (1)
Amb La novella (2), obra finalista del X Premi de Narrativa Ciutat d'Eivissa 2002, Miquel López Crespí basteix un retrat, satíric i punyent, de l'actual món literari mallorquí. La novella -que potser s'hauria pogut titular La presentació- narra en primera persona les vicissituds d'un escriptor que, pressionat pel seu editor, ha d'organitzar l'acte de presentació del seu darrer llibre. Aquesta anècdota, ben senzilla, no és més que una excusa per mostrar-nos, una a una, les diverses peces del trencaclosques de la societat literària i dels ambients culturals de Mallorca. López Crespí ha de complicar necessàriament els tràmits que l'escriptor ha de fer per presentar el seu llibre a la Casa de Cultura d'una important entitat bancària per tal de mostrar-nos tota una sèrie de personatges que constitueixen la nostra "fauna" intellectual. Com si es tractàs d'un nou Sísif, tot està encaminat a impedir al creador dedicar-se a l'exercici de la seva autèntica labor: l'escriptura. Per aquesta raó, en alguns moments, el protagonista viu una situació que, sense superar la barrera del realisme ni arribar a l'absurd pròpiament dit, s'acosta als personatges de Kafka els quals, engrunats en una maquinària burocràtica inhumana, sota les exigències injustificades dels funcionaris, cerquen la solució d'un problema trivial que es converteix en una qüestió de vida o mort. Altres vegades, en canvi, l'infortuni continuat del personatge central ens fa pensar en una espècie de nou Ladri de biciclette.
El protagonista de La novella és la víctima d'una societat em què la cultura no interessa en absolut i envers la qual el poder, sobretot si conté un missatge subversiu, mostra reticències i suspicàcies. El personatge-narrador comprèn que totes les peripècies que passa provenen del fet de dedicar-se a una activitat menystinguda socialment: "Escriure, pintar, fer escultures, és el que tenen considerat més baix. Estranyes ocupacions a les quals només es dediquen els inútils, els subversius o els borratxos" (p. 15). És el refús a la cultura característic de la societat que l'expansió del turisme a generat, en la qual "Tot el que es pot aconseguir amb diners, és a l'abast de l'habitant de la nostra illa", però on es fa difícil veure que "algun dels nombrosos nou-rics que proliferen com a bolets entri a una llibreria a comprar les obres completes de Ramon Llull o una novella de Jaume Vidal Alcover..." (p. 44). Aquest menyspreu encara augmenta quan es tracta d'un escriptor professional -és a dir, que viu exclusivament del que escriu-, amb un passat polític compromés amb la lluita antifranquista i que, a diferència de tants d'altres, ha servat la independència, sense renunciar als seus ideals nacionalistes, socialistes i ecologistes. Per altra banda, la competitivitat que el consumisme actual ha generat obliga els autors a una producció que, paradoxalment, els lectors no poden assumir: "Dins el món literari no hi ha misericòrdia davant qui queda endarrerit. El públic s'oblida de qui no obté un premi cada mig any, qui no edita -almenys!- una novella anual. Per a un autor que no publiqui amb certa regularitat, no hi ha pietat ni misericòrdia" (p. 110). D'aquesta manera, La novella és un document punyent de la situació dels professionals de les lletres que ens recorda algunes obres de Joan Puig i Ferreter, com Servitud (1926) o Vida interior d'un escriptor (1928), també molt properes a l'autobiografia, en què ja es denunciava la marginació dels intellectuals compromesos, que havien estat fidels als seus ideals. De fet, l'obra de Miquel López Crespí s'ha de considerar un document del "drama" -per què no dir-ho així?- que pateixen tots aquells autors que no s'han doblegat davant les transformacions socials i econòmiques de la Mallorca de les darreres dècades, amb tot el que ens han duit de despersonalització i de renúncia a les nostres arrels: "Potser és l'accelerat canvi d'una illa -es pregunta el narrador-protagonista- que tot ho destrueix, sense cap mena de nostàlgia ni consideració envers el passat. I qui sap si jo, en Biel, la colla dels amics, no ho som ja una part d'un passat que estan enterrant sota tones de ciment armat!" (p. 28).
Però, sens dubte, el que més atreu l'atenció de La novella és l'extensa galeria de personatges que hi són retratats. Pensam que López Crespí no s'ha hagut d'esforçar gaire per elaborar-los i li ha bastat basar-se en persones ben conegudes per tots, tot canviant-los el nom i els llinatges (i, en alguns casos, només els cognoms). De fet, La novella pot ser llegida com una obra en clau -tot i que, també, alguns personatges siguin més tost figures genèriques- i molts lectors, just que coneguin un poc els ambients culturals illencs, podran identificar fàcilment els éssers reals que s'amaguen -és un dir- rere els noms de ficció. (Nosaltres renunciam a fer-ho, perquè no volem robar aquesta emoció al lector). Però això no significa que l'escriptor de sa Pobla no hagi accentuat una mica les tintes per tal de posar un poc de sal al seu cuinat i fer més mengívol el llibre. El director de la Casa de Cultura, amb un passat esquerrà no gaire convincent, convertit ara en una peá clau de l'establishment; l'escriptor afeccionat al whisky, que empra la literatura per aconseguir relacions sexuals amb qui sigui, i accepta una subvenció per escriure la biografia exculpatòria d'un escriptor feixista; l'editor gasiu, que escatima exemplars i drets d'autor i concep el seu treball com un negoci qualsevol; l'autor famós, que redacta els discursos del rei; el dramaturg oblidat, que es rebella orinant davant l'ajuntament del seu poble el dia que aconsegueix un premi important a Barcelona; el pintor compromès i conscient, que des de fa dècades no ha fet no una exposició i inverteix el seu talent tudat mirant el panorama d'aquest món cultural; el professor universitari que, en un moment determinat, cau en desgràcia a causa dels tripijocs del poder acadèmic; el rector megalòman i degenerat; els membres del Club Literari, una societat que hauria de defensar els drets dels seus associats i, per tal d'evitar la competència dels escriptors menys ben situats, impedeixen que el Conseller de Cultura doni subvencions a la creació; etc. Tots ells són figures arquetípiques i amb un cert grau d'exageració, encara que la majoria podria dur noms reals.
Amb La novella Miquel López Crespí ha elaborat un llibre que es llegeix amb molta facilitat, encara que hi hagi una excessiva insistència en algunes idees. Tanmateix, el que compta és el retrat d'un món dominat per les petites misèries, per les enveges i per rivalitats entre els companys, en què es combinen factors tan diversos com la procedència social, la dedicació professional o els orígens ideològics de cadascú. En aquest context, el que menys interessa és, precisament, la qualitat de l'obra; s'oblida ràpidament els grans autors desapareguts (Josep M. Llompart, Jaume Vidal Alcover, Miquel Àngel Riera, etc.) i els companys de ploma -convertits en els pitjors botxins dels escriptor- només cerquen barrar-se el pas mútuament. En llegir La novella el lector potser pensarà que ha ensopegat amb les neures i les obsessions pròpies d'un autor que se sent marginat, exclòs de la fama i els honors que li correspondrien pels anys que s'ha dedicat a aquesta feina, però que no té una visió justa de la realitat. És evident que López Crespí, des del moment que ha triat un gènere com la novella, no ha pretès fer una anàlisi objectiva dels nostres cercles culturals. De fet el happy end del darrer capítol sorprèn després de tanta negativitat acumulada durant les cent vint pàgines del llibre i ens pot fer creure que, efectivament, el narrador-protagonista tenia una visió deformada de la realitat. Estaríem temptats de pensar-ho així si no fos perquè les desavinences públiques dels escriptors mallorquins durant aquests darrers anys i algun episodi de la novella basat en fets reals, com el dinar dels escriptors del Club amb el Conseller de Cultura -una anècdota en què, per cert, López Crespí deixa de contar com un notable novellista, periodista i expallasso va compixar, en sentit literal, la Universitat de les Illes Balears- ens indiquen que potser el novellista de sa Pobla no està gaire equivocat amb les seves obsessions i que sí es pot parlar, com ell fa, de "canibalisme" literari. Tal volta els lectors del futur creuran que aquest llibre és fruit de la pura imaginació, però és ben segur que els d'avui el podem considerar un document fidedigne de la patètica situació actual de la nostra cultura.
(1) Article publicat en el número 135 (setembre 2002) de la revista El Mirall de l'Obra Cultural Balear (OCB)
(2) Miquel López Crespí: La novella (Eivissa, Res Publica Edicions, 2002).
http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Per Pere Rosselló Bover, escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) (1)
Amb La novella (2), obra finalista del X Premi de Narrativa Ciutat d'Eivissa 2002, Miquel López Crespí basteix un retrat, satíric i punyent, de l'actual món literari mallorquí. La novella -que potser s'hauria pogut titular La presentació- narra en primera persona les vicissituds d'un escriptor que, pressionat pel seu editor, ha d'organitzar l'acte de presentació del seu darrer llibre. Aquesta anècdota, ben senzilla, no és més que una excusa per mostrar-nos, una a una, les diverses peces del trencaclosques de la societat literària i dels ambients culturals de Mallorca. López Crespí ha de complicar necessàriament els tràmits que l'escriptor ha de fer per presentar el seu llibre a la Casa de Cultura d'una important entitat bancària per tal de mostrar-nos tota una sèrie de personatges que constitueixen la nostra "fauna" intellectual. Com si es tractàs d'un nou Sísif, tot està encaminat a impedir al creador dedicar-se a l'exercici de la seva autèntica labor: l'escriptura. Per aquesta raó, en alguns moments, el protagonista viu una situació que, sense superar la barrera del realisme ni arribar a l'absurd pròpiament dit, s'acosta als personatges de Kafka els quals, engrunats en una maquinària burocràtica inhumana, sota les exigències injustificades dels funcionaris, cerquen la solució d'un problema trivial que es converteix en una qüestió de vida o mort. Altres vegades, en canvi, l'infortuni continuat del personatge central ens fa pensar en una espècie de nou Ladri de biciclette.
El protagonista de La novella és la víctima d'una societat em què la cultura no interessa en absolut i envers la qual el poder, sobretot si conté un missatge subversiu, mostra reticències i suspicàcies. El personatge-narrador comprèn que totes les peripècies que passa provenen del fet de dedicar-se a una activitat menystinguda socialment: "Escriure, pintar, fer escultures, és el que tenen considerat més baix. Estranyes ocupacions a les quals només es dediquen els inútils, els subversius o els borratxos" (p. 15). És el refús a la cultura característic de la societat que l'expansió del turisme a generat, en la qual "Tot el que es pot aconseguir amb diners, és a l'abast de l'habitant de la nostra illa", però on es fa difícil veure que "algun dels nombrosos nou-rics que proliferen com a bolets entri a una llibreria a comprar les obres completes de Ramon Llull o una novella de Jaume Vidal Alcover..." (p. 44). Aquest menyspreu encara augmenta quan es tracta d'un escriptor professional -és a dir, que viu exclusivament del que escriu-, amb un passat polític compromés amb la lluita antifranquista i que, a diferència de tants d'altres, ha servat la independència, sense renunciar als seus ideals nacionalistes, socialistes i ecologistes. Per altra banda, la competitivitat que el consumisme actual ha generat obliga els autors a una producció que, paradoxalment, els lectors no poden assumir: "Dins el món literari no hi ha misericòrdia davant qui queda endarrerit. El públic s'oblida de qui no obté un premi cada mig any, qui no edita -almenys!- una novella anual. Per a un autor que no publiqui amb certa regularitat, no hi ha pietat ni misericòrdia" (p. 110). D'aquesta manera, La novella és un document punyent de la situació dels professionals de les lletres que ens recorda algunes obres de Joan Puig i Ferreter, com Servitud (1926) o Vida interior d'un escriptor (1928), també molt properes a l'autobiografia, en què ja es denunciava la marginació dels intellectuals compromesos, que havien estat fidels als seus ideals. De fet, l'obra de Miquel López Crespí s'ha de considerar un document del "drama" -per què no dir-ho així?- que pateixen tots aquells autors que no s'han doblegat davant les transformacions socials i econòmiques de la Mallorca de les darreres dècades, amb tot el que ens han duit de despersonalització i de renúncia a les nostres arrels: "Potser és l'accelerat canvi d'una illa -es pregunta el narrador-protagonista- que tot ho destrueix, sense cap mena de nostàlgia ni consideració envers el passat. I qui sap si jo, en Biel, la colla dels amics, no ho som ja una part d'un passat que estan enterrant sota tones de ciment armat!" (p. 28).
Però, sens dubte, el que més atreu l'atenció de La novella és l'extensa galeria de personatges que hi són retratats. Pensam que López Crespí no s'ha hagut d'esforçar gaire per elaborar-los i li ha bastat basar-se en persones ben conegudes per tots, tot canviant-los el nom i els llinatges (i, en alguns casos, només els cognoms). De fet, La novella pot ser llegida com una obra en clau -tot i que, també, alguns personatges siguin més tost figures genèriques- i molts lectors, just que coneguin un poc els ambients culturals illencs, podran identificar fàcilment els éssers reals que s'amaguen -és un dir- rere els noms de ficció. (Nosaltres renunciam a fer-ho, perquè no volem robar aquesta emoció al lector). Però això no significa que l'escriptor de sa Pobla no hagi accentuat una mica les tintes per tal de posar un poc de sal al seu cuinat i fer més mengívol el llibre. El director de la Casa de Cultura, amb un passat esquerrà no gaire convincent, convertit ara en una peá clau de l'establishment; l'escriptor afeccionat al whisky, que empra la literatura per aconseguir relacions sexuals amb qui sigui, i accepta una subvenció per escriure la biografia exculpatòria d'un escriptor feixista; l'editor gasiu, que escatima exemplars i drets d'autor i concep el seu treball com un negoci qualsevol; l'autor famós, que redacta els discursos del rei; el dramaturg oblidat, que es rebella orinant davant l'ajuntament del seu poble el dia que aconsegueix un premi important a Barcelona; el pintor compromès i conscient, que des de fa dècades no ha fet no una exposició i inverteix el seu talent tudat mirant el panorama d'aquest món cultural; el professor universitari que, en un moment determinat, cau en desgràcia a causa dels tripijocs del poder acadèmic; el rector megalòman i degenerat; els membres del Club Literari, una societat que hauria de defensar els drets dels seus associats i, per tal d'evitar la competència dels escriptors menys ben situats, impedeixen que el Conseller de Cultura doni subvencions a la creació; etc. Tots ells són figures arquetípiques i amb un cert grau d'exageració, encara que la majoria podria dur noms reals.
Amb La novella Miquel López Crespí ha elaborat un llibre que es llegeix amb molta facilitat, encara que hi hagi una excessiva insistència en algunes idees. Tanmateix, el que compta és el retrat d'un món dominat per les petites misèries, per les enveges i per rivalitats entre els companys, en què es combinen factors tan diversos com la procedència social, la dedicació professional o els orígens ideològics de cadascú. En aquest context, el que menys interessa és, precisament, la qualitat de l'obra; s'oblida ràpidament els grans autors desapareguts (Josep M. Llompart, Jaume Vidal Alcover, Miquel Àngel Riera, etc.) i els companys de ploma -convertits en els pitjors botxins dels escriptor- només cerquen barrar-se el pas mútuament. En llegir La novella el lector potser pensarà que ha ensopegat amb les neures i les obsessions pròpies d'un autor que se sent marginat, exclòs de la fama i els honors que li correspondrien pels anys que s'ha dedicat a aquesta feina, però que no té una visió justa de la realitat. És evident que López Crespí, des del moment que ha triat un gènere com la novella, no ha pretès fer una anàlisi objectiva dels nostres cercles culturals. De fet el happy end del darrer capítol sorprèn després de tanta negativitat acumulada durant les cent vint pàgines del llibre i ens pot fer creure que, efectivament, el narrador-protagonista tenia una visió deformada de la realitat. Estaríem temptats de pensar-ho així si no fos perquè les desavinences públiques dels escriptors mallorquins durant aquests darrers anys i algun episodi de la novella basat en fets reals, com el dinar dels escriptors del Club amb el Conseller de Cultura -una anècdota en què, per cert, López Crespí deixa de contar com un notable novellista, periodista i expallasso va compixar, en sentit literal, la Universitat de les Illes Balears- ens indiquen que potser el novellista de sa Pobla no està gaire equivocat amb les seves obsessions i que sí es pot parlar, com ell fa, de "canibalisme" literari. Tal volta els lectors del futur creuran que aquest llibre és fruit de la pura imaginació, però és ben segur que els d'avui el podem considerar un document fidedigne de la patètica situació actual de la nostra cultura.
(1) Article publicat en el número 135 (setembre 2002) de la revista El Mirall de l'Obra Cultural Balear (OCB)
(2) Miquel López Crespí: La novella (Eivissa, Res Publica Edicions, 2002).
http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
domingo, 7 de diciembre de 2008
La literatura catalana contemporània: Antoni Vidal Ferrando
Antoni Vidal Ferrando
Per Miquel López Crespí, escriptor
L’edició del dis compact número 8 de "Veu de Poeta" (una interessant i útil iniciativa cultural del Consell de Mallorca) per la Fundació ACA que dirigeix el meu bon amic Antoni Caimari, m'ha recordat l'any que vaig conèixer el poeta de Santanyí. Sota el títol La lògica del temps, el disc arreplega una acurada selecció dels millors treballs poètics de Vidal Ferrando, entre els quals destacaríem alguns ja publicats en El batec de les pedres, Bandera blanca o Cartes de Lady Hamilton, així com en el poemari Cap de cantó.
La meva amistat amb Antoni Vidal Ferrando es refermà i consolidà a començaments de l'any 1986 quan, per aquelles circumstàncies de la vida i com a membre dels Premis Ciutat de Palma de Poesia, vaig tenir la sort d'ensopegar amb un excellent llibre de poesia. Estic parlant, és evident, del poemari Racó de n'Aulet, que un jurat format per Jacint Sala, Miquel Pons, Victorià Ramis d'Ayreflor i qui signa aquest article guardonà sense discussió encisats per la qualitat literària de l'obra presentada al concurs. La fama de Vidal Ferrando ja venia avalada pels seus treballs com a escriptor i historiador (una dedicació que potser poca gent coneix).
El primer poemari que vaig llegir de l'amic Antoni Vidal Ferrando fou El brell dels jorns, publicat l'any 1986. Posteriorment les seves aportacions a la cultura catalana han estat constants i d'una qualitat prou reconeguda pels crítics més exigents de la nostra literatura. Es pot dir, sense por d'equivocar-se, que cada nou llibre de l'autor de Santanyí ha significat una nova i arriscada proposta cultural, una demostració palesa de la seva ètica de la resistència permanent i d'un amor fora mida per la nostra llengua.
Als llibres de poesia abans esmentats hem d'afegir A l'alba lila dels alocs (1988), premi Bernat Vidal i Tomàs 1988; Els colors del zodíac (1990); Getsemaní (1989); Cartes a Lady Hamilton (1990); Calvari (1992), premi Josep M. Llompart 1992; Bandera blanca (1994), premi Jocs Florals de Barcelona 1994, El batec de les pedres (1996), premi Ciutat de Palma 1995; Cap de cantó (2004); Vint hiverns de Montmartre (2005); El jardí de les delícies (2005) i Allà on crema l’herba: Obra poètica (1986-2007). També ha publicat les novelles Les llunes i els calàpets 1994), La mà del jardiner (1999) i L’ illa dels dòlmens (2007).
En una entrevista que li vaig fer per a la revista El Mirall de l'OCB, l'autor definia així la seva literatura: "Tots els meus llibres s'insereixen dins les quatre grans temàtiques de la lírica tradicional: amor, mort, memòria, el transcórrer del temps. En realitat, en literatura no hi ha res per inventar i no fem altra cosa que posar en un llenguatge modern les velles històries. Ara, el secret està en la capacitat de donar a tot això un aire personal i actual, en saber-se expressar plàsticament i saber-hi enganxar els receptors, que són els autèntics co-artífexs de qualsevol obra d'art que, si és bona, tendrà infinites lectures".
La memòria i l'amor com a forma de resistència. A diferència dels cínics i menfotistes, aquesta plaga que fa malbé la nostra literatura i ompl els prestatges de les llibreries de tants productes de grafòman desenfeinat, Vidal Ferrando sap a la perfecció com són d'importants les arrels culturals i històriques d'un autor. Per això ens recordava, en l'entrevista abans esmentada, els seus anys de compromís amb la resistència contra la dictadura franquista. Deia el poeta: "Als devuit anys vaig guanyar les oposicions i em varen destinar a Menorca, on vaig passar tres cursos, durant els quals vaig entrar dins uns cercles per a mi profundament enriquidors. Començava a prendre força l'oposició contra el sistema, que, en principi, com tothom sap, va ser una oposició de tipus cultural. Idò, des d'aquelles posicions nostres perifèriques, la lluita consistia a ser utòpics i en la força dels gests: llegir Triunfo, pòsters del Che Guevara, discos de Raimon, cursos de l'Obra Cultural per correspondència, seccions de Cine-Club, un espai progressista del Diari de Menorca, que fèiem com a collectiu i que es titulava "Espacio Conexo", la trobada de Lluc...".
Pere Rosselló Bover en el seu estudi Els ferros niquelats de la memòria: una aproximació a la poesia d'Antoni Vidal Ferrando, editat per les Publicacions de l'Abadia de Montserrat deia del poeta de Santanyí: "...ens trobam davant una obra madura des del principi, escrita amb un ple domini del llenguatge, sense les vacillacions pròpies d'aquells autors que s'han iniciat molt prest en el món de les lletres". I afegeix, com a cloenda de la seva exhaustiva anàlisi dels poemaris de Vidal Ferrando: "Tot i girar al voltant d'uns mateixos temes, la poesia d'Antoni Vidal Ferrando es renova constantment i troba a cada llibre noves formes i nous matisos amb què expressa uns continguts universals. La seva poesia ens parla de la crisi de l'home modern, esqueixat entre un ahir perdut i inabastable i un avui insatisfactori, i de l'etern dolor de l'home de sempre que, indefens davant la certesa de la mort, té la utopia, la memòria i la bellesa com a úniques armes. D'aquí ve la validesa d'una obra, fruit de la maduresa vital i intellectual del poeta, que ha estat elaborada a partir d'un intens treball del llenguatge amb l'objectiu etern d'assolir la bellesa perdurable".
Vidal Ferrando creu en la capacitat subversiva de la memòria. En una entrevista que la periodista Sandra Martínez li feia per al diari Avui (28-V-95), el poeta es refermava en les seves conegudes opinions, i parlant de la novella Les llunes i els calàpets deia: "Jo he volgut fer un homenatge a la memòria, que no està gens de moda. Vivim una època de desmemòria voluntària, i això és un perill greu per als signes d'identitat mateixos, com a individus i com a poble. De vegades penso que el nostre poble, més que per la nostra llengua, pot morir per desmemòria, que és un perill tan gros com el de la llengua. Jo volia reivindicar la memòria i els signes d'identitat dels pobles, que no són les grans gestes, sinó la vida dura, diària i atzarosa de la gent, que mai no surt a les històries. Els pobles no poden tenir perspectiva de futur si no tenen perspectiva de passat, i crec que és molt important conèixer d'on venim, i no només per les històries oficials, que moltes vegades són capcioses i necessiten ser complementades".
Pere Rosselló Bover, que ha analitzat a fons l'obra de l'autor que ens ocupa i que és segurament un dels crítics literaris de més prestigi que tenim en l'actualitat, parlava elogiosament d'Antoni Vidal Ferrando en la revista Reduccions (número 47 de novembre de 1990). Deia Pere Rosselló parlant del poemari Els colors i el Zodíac: "A primera vista Els colors i el Zodíac no sembla un llibre gens fàcil. Fins i tot m'atreviria a dir que pareix un llibre deliberadament complex. Sobretot el lèxic és el més afectat d'aquesta dificultat, que en alguns moments sembla desproporcionada. Potser la poesia d'Antoni Vidal Ferrando ha perdut aquella emoció directa que caracteritzava el llenguatge de Racó de n'Aulet, però evidentment ha aprofundit en la 'passió pel mot' a què Josep M. Llompart es referia en el pròleg d'aquell recull. En tot cas aquesta evolució ens confirma que l'ofici de poeta és en el nostre autor una vocació autèntica, que a més és exercida amb una tenacitat admirable".
És per això mateix, perquè ens trobam amb un dels escriptors més valuosos de la literatura catalana contemporània, que sempre que Vidal Ferrando escriu sobre alguns dels meus llibres (Els poemes de l'horabaixa, Revolta...) ha estat per a mi una satisfacció difícil de descriure. L'any 1994 vaig tenir el gran honor que em presentàs l'antologia Els poemes de l'horabaixa que un any abans, pel novembre de 1993, havia obtingut el premi "Grandalla" de poesia del Principat d'Andorra.
http://mallorcaweb.net/lopezcrespi/index.htm Web de l´escriptor Miquel López Crespí
http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Per Miquel López Crespí, escriptor
L’edició del dis compact número 8 de "Veu de Poeta" (una interessant i útil iniciativa cultural del Consell de Mallorca) per la Fundació ACA que dirigeix el meu bon amic Antoni Caimari, m'ha recordat l'any que vaig conèixer el poeta de Santanyí. Sota el títol La lògica del temps, el disc arreplega una acurada selecció dels millors treballs poètics de Vidal Ferrando, entre els quals destacaríem alguns ja publicats en El batec de les pedres, Bandera blanca o Cartes de Lady Hamilton, així com en el poemari Cap de cantó.
La meva amistat amb Antoni Vidal Ferrando es refermà i consolidà a començaments de l'any 1986 quan, per aquelles circumstàncies de la vida i com a membre dels Premis Ciutat de Palma de Poesia, vaig tenir la sort d'ensopegar amb un excellent llibre de poesia. Estic parlant, és evident, del poemari Racó de n'Aulet, que un jurat format per Jacint Sala, Miquel Pons, Victorià Ramis d'Ayreflor i qui signa aquest article guardonà sense discussió encisats per la qualitat literària de l'obra presentada al concurs. La fama de Vidal Ferrando ja venia avalada pels seus treballs com a escriptor i historiador (una dedicació que potser poca gent coneix).
El primer poemari que vaig llegir de l'amic Antoni Vidal Ferrando fou El brell dels jorns, publicat l'any 1986. Posteriorment les seves aportacions a la cultura catalana han estat constants i d'una qualitat prou reconeguda pels crítics més exigents de la nostra literatura. Es pot dir, sense por d'equivocar-se, que cada nou llibre de l'autor de Santanyí ha significat una nova i arriscada proposta cultural, una demostració palesa de la seva ètica de la resistència permanent i d'un amor fora mida per la nostra llengua.
Als llibres de poesia abans esmentats hem d'afegir A l'alba lila dels alocs (1988), premi Bernat Vidal i Tomàs 1988; Els colors del zodíac (1990); Getsemaní (1989); Cartes a Lady Hamilton (1990); Calvari (1992), premi Josep M. Llompart 1992; Bandera blanca (1994), premi Jocs Florals de Barcelona 1994, El batec de les pedres (1996), premi Ciutat de Palma 1995; Cap de cantó (2004); Vint hiverns de Montmartre (2005); El jardí de les delícies (2005) i Allà on crema l’herba: Obra poètica (1986-2007). També ha publicat les novelles Les llunes i els calàpets 1994), La mà del jardiner (1999) i L’ illa dels dòlmens (2007).
En una entrevista que li vaig fer per a la revista El Mirall de l'OCB, l'autor definia així la seva literatura: "Tots els meus llibres s'insereixen dins les quatre grans temàtiques de la lírica tradicional: amor, mort, memòria, el transcórrer del temps. En realitat, en literatura no hi ha res per inventar i no fem altra cosa que posar en un llenguatge modern les velles històries. Ara, el secret està en la capacitat de donar a tot això un aire personal i actual, en saber-se expressar plàsticament i saber-hi enganxar els receptors, que són els autèntics co-artífexs de qualsevol obra d'art que, si és bona, tendrà infinites lectures".
La memòria i l'amor com a forma de resistència. A diferència dels cínics i menfotistes, aquesta plaga que fa malbé la nostra literatura i ompl els prestatges de les llibreries de tants productes de grafòman desenfeinat, Vidal Ferrando sap a la perfecció com són d'importants les arrels culturals i històriques d'un autor. Per això ens recordava, en l'entrevista abans esmentada, els seus anys de compromís amb la resistència contra la dictadura franquista. Deia el poeta: "Als devuit anys vaig guanyar les oposicions i em varen destinar a Menorca, on vaig passar tres cursos, durant els quals vaig entrar dins uns cercles per a mi profundament enriquidors. Començava a prendre força l'oposició contra el sistema, que, en principi, com tothom sap, va ser una oposició de tipus cultural. Idò, des d'aquelles posicions nostres perifèriques, la lluita consistia a ser utòpics i en la força dels gests: llegir Triunfo, pòsters del Che Guevara, discos de Raimon, cursos de l'Obra Cultural per correspondència, seccions de Cine-Club, un espai progressista del Diari de Menorca, que fèiem com a collectiu i que es titulava "Espacio Conexo", la trobada de Lluc...".
Pere Rosselló Bover en el seu estudi Els ferros niquelats de la memòria: una aproximació a la poesia d'Antoni Vidal Ferrando, editat per les Publicacions de l'Abadia de Montserrat deia del poeta de Santanyí: "...ens trobam davant una obra madura des del principi, escrita amb un ple domini del llenguatge, sense les vacillacions pròpies d'aquells autors que s'han iniciat molt prest en el món de les lletres". I afegeix, com a cloenda de la seva exhaustiva anàlisi dels poemaris de Vidal Ferrando: "Tot i girar al voltant d'uns mateixos temes, la poesia d'Antoni Vidal Ferrando es renova constantment i troba a cada llibre noves formes i nous matisos amb què expressa uns continguts universals. La seva poesia ens parla de la crisi de l'home modern, esqueixat entre un ahir perdut i inabastable i un avui insatisfactori, i de l'etern dolor de l'home de sempre que, indefens davant la certesa de la mort, té la utopia, la memòria i la bellesa com a úniques armes. D'aquí ve la validesa d'una obra, fruit de la maduresa vital i intellectual del poeta, que ha estat elaborada a partir d'un intens treball del llenguatge amb l'objectiu etern d'assolir la bellesa perdurable".
Vidal Ferrando creu en la capacitat subversiva de la memòria. En una entrevista que la periodista Sandra Martínez li feia per al diari Avui (28-V-95), el poeta es refermava en les seves conegudes opinions, i parlant de la novella Les llunes i els calàpets deia: "Jo he volgut fer un homenatge a la memòria, que no està gens de moda. Vivim una època de desmemòria voluntària, i això és un perill greu per als signes d'identitat mateixos, com a individus i com a poble. De vegades penso que el nostre poble, més que per la nostra llengua, pot morir per desmemòria, que és un perill tan gros com el de la llengua. Jo volia reivindicar la memòria i els signes d'identitat dels pobles, que no són les grans gestes, sinó la vida dura, diària i atzarosa de la gent, que mai no surt a les històries. Els pobles no poden tenir perspectiva de futur si no tenen perspectiva de passat, i crec que és molt important conèixer d'on venim, i no només per les històries oficials, que moltes vegades són capcioses i necessiten ser complementades".
Pere Rosselló Bover, que ha analitzat a fons l'obra de l'autor que ens ocupa i que és segurament un dels crítics literaris de més prestigi que tenim en l'actualitat, parlava elogiosament d'Antoni Vidal Ferrando en la revista Reduccions (número 47 de novembre de 1990). Deia Pere Rosselló parlant del poemari Els colors i el Zodíac: "A primera vista Els colors i el Zodíac no sembla un llibre gens fàcil. Fins i tot m'atreviria a dir que pareix un llibre deliberadament complex. Sobretot el lèxic és el més afectat d'aquesta dificultat, que en alguns moments sembla desproporcionada. Potser la poesia d'Antoni Vidal Ferrando ha perdut aquella emoció directa que caracteritzava el llenguatge de Racó de n'Aulet, però evidentment ha aprofundit en la 'passió pel mot' a què Josep M. Llompart es referia en el pròleg d'aquell recull. En tot cas aquesta evolució ens confirma que l'ofici de poeta és en el nostre autor una vocació autèntica, que a més és exercida amb una tenacitat admirable".
És per això mateix, perquè ens trobam amb un dels escriptors més valuosos de la literatura catalana contemporània, que sempre que Vidal Ferrando escriu sobre alguns dels meus llibres (Els poemes de l'horabaixa, Revolta...) ha estat per a mi una satisfacció difícil de descriure. L'any 1994 vaig tenir el gran honor que em presentàs l'antologia Els poemes de l'horabaixa que un any abans, pel novembre de 1993, havia obtingut el premi "Grandalla" de poesia del Principat d'Andorra.
http://mallorcaweb.net/lopezcrespi/index.htm Web de l´escriptor Miquel López Crespí
http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
miércoles, 3 de diciembre de 2008
Miquel López Crespí i la narrativa mallorquina de la generació dels 70
Gabriel Janer Manila, Llorenç Capellà, Miquel López Crespí, Miquel Àngel Riera, Carme Riera, Maria Antònia Oliver, Guillem Frontera, Baltasar Porcel, Antoni Mus...
La literatura de Miquel López Crespí, testimoni d'un temps
Per Mateu Morro i Marcé, historiador
La narrativa de finals dels seixanta i dels setanta va tenir molta importància en la formació d'un pensament crític davant la realitat mallorquina. La presència d'un grup nombrós de narradors va esser una de les mostres del deixodiment de la literatura mallorquina d'aquells moments, i en va esser un factor d'actualització i d'acostament a la societat. Per primera vegada la prosa, i amb un nivell de qualitat i maduresa prou acceptable, desplaçava la poesia com a gènere literari estelar -que havia regnat de manera absoluta des dels inicis de la Renaixença-, aprofitant el treball d'innovació formal i temàtica que havien fet, amb anterioritat, escriptors com Llorenç Villalonga, Jaume Vidal Alcover o Blai Bonet. Aquell esclat, per tant, no va esser tan sobtat com aparentava, tenia al darrera un llarg procés de preparació, però es va trobar en un context social i polític que l'afavoria. Gabriel Janer Manila, Miquel Ferrà Martorell, Llorenç Capellà, Miquel López Crespí, Miquel Àngel Riera, Maria Antònia Oliver, Carme Riera, Guillem Frontera, Baltasar Porcel, Antoni Mus, etc., oferien una obra molt útil en un moment on hi havia poc on agafar-se per interpretar una societat en canvi accelerat.
Després de molts d'anys de predomini d'una mateixa estètica i una mateixa moralitat, que amb les figures menors de l'escola mallorquina havia derivat cap a un notable estancament, en el món literari mallorquí hi apareixia tota una fornada renovadora. Uns escriptors joves que volien parlar d'allò que realment passava a la societat mallorquina, i cercaven un llenguatge propi en un país de narradors escassos, i així i tot poc coneguts. Costava molt de desfer-se d'uns cànons que semblava que havien d'esser aptes per a totes les èpoques, entre altres coses perquè la literatura catalana no havia pogut tenir un procés evolutiu normal, la llarga nit del franquisme havia exercit una influència destructora tan profunda que res se n'havia alliberat. Sense ensenyament de la llengua, sense mitjans de comunicació, sotmesos a una rígida censura, el fet literari no deixava d'esser també un fet de resistència cívica. En gran mesura s'havia de començar quasi de bell nou. Per això cada un d'aquells llibres, en ell mateix, tenia una potència crítica extraordinària: d'entrada perquè les situacions i els personatges que apareixien duien a tot un exercici de repàs de la història recent de Mallorca -començant pel mite de la Guerra Civil i acabant per la nova societat engendrada per l'economia turística-. La literatura s'acostava a la societat i una part d'aquesta societat responia llegint, i seguint amb interès el treball de cada un d'aquells joves autors. Per això, joves i delerosos de novetats, no ens podia passar desapercebut un López Crespí que trencava absolutament amb el món ideològic de la nostra intel.lectualitat tradicional.
Miquel López Crespí en els seus textos literaris, però també en els seus articles, transpuava un món cultural nou i uns fonaments ideològics originals. Sorgia un escriptor de vena, rebel, amb un instint vital d'insubmissió, impregnat d'una història, la seva, a la qual no volia renunciar: la del seu pare, pres per antifranquista, picant esquerda a les carreteres; la d'una avior de pagesos de sa Pobla, aferrats a la terra i al treball; la d'una Mallorca de la postguerra trista i en blanc i negre, com la de No-Do, i la d'una Mallorca turística, més acolorida, que estava engegant totes les altres.
En Miquel escrivia a la premsa diària articles de crítica literària, defensava abrandat el compromís social de l'escriptor, segurament en posicions no massa llunyanes del realisme social, i adesiara ja començava a guanyar qualque premi. Miquel López Crespí, sobretot, ens aportava referències culturals de primera necessitat: Maiakovski i Bertolt Brecht, però també Joan Brossa o Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Entre línies, en aquells escrits sobre literatura francesa o nordamericana, hi enteníem missatges d'inequívoca vocació política, missatges d'heterodoxia que passaven per malla als censors i, a vegades, també als lectors. El paisatge no era gens engrescador: el vell dictador agonitzava, pels diaris sabíem que hi havia indrets on s'aixecava un veritable clam per la democràcia, i miràvem al nostre entorn i vèiem una societat conformada i indiferent. Les plomes de Josep Maria Llompart, Gregori Mir, Miquel López Crespí o Gabriel Janer Manila, en aquest context tan empobrit, duien a terme una funció importantíssima.
López Crespí escrivia des de posicions marxistes. Des d'un marxisme obert, creatiu, plural, ric de matisos, que feia veure a la llegua la seva distància de l'estalinisme i el comunisme oficial. Ningú que llegís amb atenció aquells escrits hi podria detectar res de semblant a l'encarcarament propi de qualsevol dogmatisme. Lluny de doctrinarismes i mandarinats, Miquel López Crespí escrivia textos crítics i personals. L'herència del maig de 1968 era la seva herència, i feia seva la història dels derrotats i dels heterodoxos de tots els temps. El seu missatge era literari, però d'una densitat inequívoca i fàcilment ubicable. Miquel López Crespí, en un procés d'autodidactisme no molt diferent del de la majoria dels joves escriptors de la seva generació, duia a la literatura mallorquina contemporània la tradició d'una esquerra crítica i alliberadora. Potser, sobretot mirant-ho amb ulls actuals, amb una alta dosi d'utopisme, però recollint tot un aspecte fonamental de la història del segle XX. El que més valorava de la història del moviment obrer era la capacitat de trencar cadenes, no la d'engendrar burocràcies o aparells d'estat policials. El nacionalisme, la vivència d'home d'esquerres, l'oposició a tota forma d'opressió, formaven en ell un tot, una glopada furiosa d'aire vital, que sortia de portar a la sang la urgència de lluitar contra la injustícia d'una manera activa, i duia a un treball frenètic, més o menys encertat, però riquíssim de resultats i d'experiències.
En Miquel havia fet una opció inusitada en la Mallorca d'aleshores: havia triat la literatura com a vivència i com a professió. El seu ofici era el d'escriptor, i s'hi enfrontava amb tota la naturalitat i tota la conseqüència possible. Encara que això en qualque avinentesa posava seriosament en entredit el contengut de l'olla que cada dia s'ha de posar al foc per menjar. Era un escriptor professional, sempre ho ha estat, en un país que dóna escasses possibilitats a gent tan rara. Llegia i escrivia, i alhora era fidel a tot allò que li semblava digne d'esser respectat.
Més tard, quan vaig conèixer en Miquel més de prop, i vaig passar de lector a amic, em vaig adonar de la seva vasta formació. Ho llegia tot. A la seva casa els llibres s'hi acaramullaven per tots els racons, i s'hi podien veure els títols més introbables en aquell període final del franquisme. Cada viatge havia estat dedicat a explorar llibreries, cada contacte havia estat aprofitat per conèixer autors i tendències. La novel.la, el teatre, la poesia i l'assaig, en totes les llengües, componien un univers amplíssim. I els joves que podíem entrar en aquell sancta sanctorum li demanàvem llibres. Aquesta va esser la causa, en aquells temps de febrosa curiositat intel.lectual, que part d'aquella magnífica biblioteca s'escampàs per aquí i per all'a, i a en Miquel li costàs de recuperar molts d'exemplars valuosos.
A L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) en Miquel López Crespí deixa constància de la seva vivència d'aquells anys. Ens descriu la seva experiència apassionada, des de la seva infància a sa Pobla als fets polítics més recents, en un llibre farcit d'anècdotes, ple del suc de la història viscuda, ple de petits fets que dibuixen tot un procés, i que el fan un document interessant. En situar-se en aquest pla concret ens resta dibuixada la trajectòria intel.lectual i ètica d'en Miquel López Crespí, i la de moltes altres persones que, com ell, feren la seva contribució, bàsica, al desvetllament cultural i polític dels mallorquins. En els escrits de Miquel López hi ha una reivindicació clara de la clandestinitat, del treball quotidià mai no reconegut pels llibres de la història oficial. A la política clàssica hi contraposa la tasca apassionada dels militants, dels que mai no cobraran una pesseta de la política, dels que sense demanar cap reconeixement posaren els fonaments de la democràcia.
Aquesta història és la que interessa a Miquel López Crespí, perquè amb ella vol posar les coses en el seu lloc. Vol posar en el seu lloc la realitat de forces polítiques inexistents en la resistència antifranquista, o de forces que recolliren part del que era el franquisme. Però, i jo diria que sobretot, vol posar al seu lloc l'estalinisme, amb totes les seves versions. L'assassinat dels dirigents obrers revolucionaris, la creació d'uns estats policials, l'asfíxia del pensament alliberador amb tota casta de catecismes i bíblies oficials, són atemptats contra la humanitat, però, d'una manera particular, contra allò que Miquel López Crespí estima i s'hi sent identificat. Són fets històrics que cap raó pragmàtica pot justificar, i que pesen massa sobre la consciència per a esser obviats fàcilment. López Crespí no vol renunciar a esser testimoni d'aquesta història que l'apassiona i que el compromet personalment. La literatura, el teatre, la narració, la poesia, estant impregnats d'aquesta experiència i d'aquesta fidelitat a una determinada tradició emancipàtoria.
Pens que és aquí on se situa l'aportació lúcida d'en Miquel López Crespí. Des del testimoni d'un temps viscuts amb passió que es projecten cap a un nou temps i cap a uns nous combats. I ara, quan reneixen idees d'intransigència en el món, quan es desenvolupen noves violències contra les persones, quan formes d'explotació molt més sofisticades i tenebroses -tant que amenacen la continuïtat de l'espècie sobre el planeta-, es consoliden, ara, idò, es torna plantejar, des d'una clara unitat entre la cultura i la política, entre la literatura i la vida, la mateixa opció per l'emancipació humana que va fer en Miquel a sa Pobla quan, amb fruïció, esborrava les consignes feixistes de les parets del local de la Falange i s'indignava davant tot el que era discriminació o injustícia.
http://mallorcaweb.net/lopezcrespi/index.htm Web de l´escriptor Miquel López Crespí
http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
La literatura de Miquel López Crespí, testimoni d'un temps
Per Mateu Morro i Marcé, historiador
La narrativa de finals dels seixanta i dels setanta va tenir molta importància en la formació d'un pensament crític davant la realitat mallorquina. La presència d'un grup nombrós de narradors va esser una de les mostres del deixodiment de la literatura mallorquina d'aquells moments, i en va esser un factor d'actualització i d'acostament a la societat. Per primera vegada la prosa, i amb un nivell de qualitat i maduresa prou acceptable, desplaçava la poesia com a gènere literari estelar -que havia regnat de manera absoluta des dels inicis de la Renaixença-, aprofitant el treball d'innovació formal i temàtica que havien fet, amb anterioritat, escriptors com Llorenç Villalonga, Jaume Vidal Alcover o Blai Bonet. Aquell esclat, per tant, no va esser tan sobtat com aparentava, tenia al darrera un llarg procés de preparació, però es va trobar en un context social i polític que l'afavoria. Gabriel Janer Manila, Miquel Ferrà Martorell, Llorenç Capellà, Miquel López Crespí, Miquel Àngel Riera, Maria Antònia Oliver, Carme Riera, Guillem Frontera, Baltasar Porcel, Antoni Mus, etc., oferien una obra molt útil en un moment on hi havia poc on agafar-se per interpretar una societat en canvi accelerat.
Després de molts d'anys de predomini d'una mateixa estètica i una mateixa moralitat, que amb les figures menors de l'escola mallorquina havia derivat cap a un notable estancament, en el món literari mallorquí hi apareixia tota una fornada renovadora. Uns escriptors joves que volien parlar d'allò que realment passava a la societat mallorquina, i cercaven un llenguatge propi en un país de narradors escassos, i així i tot poc coneguts. Costava molt de desfer-se d'uns cànons que semblava que havien d'esser aptes per a totes les èpoques, entre altres coses perquè la literatura catalana no havia pogut tenir un procés evolutiu normal, la llarga nit del franquisme havia exercit una influència destructora tan profunda que res se n'havia alliberat. Sense ensenyament de la llengua, sense mitjans de comunicació, sotmesos a una rígida censura, el fet literari no deixava d'esser també un fet de resistència cívica. En gran mesura s'havia de començar quasi de bell nou. Per això cada un d'aquells llibres, en ell mateix, tenia una potència crítica extraordinària: d'entrada perquè les situacions i els personatges que apareixien duien a tot un exercici de repàs de la història recent de Mallorca -començant pel mite de la Guerra Civil i acabant per la nova societat engendrada per l'economia turística-. La literatura s'acostava a la societat i una part d'aquesta societat responia llegint, i seguint amb interès el treball de cada un d'aquells joves autors. Per això, joves i delerosos de novetats, no ens podia passar desapercebut un López Crespí que trencava absolutament amb el món ideològic de la nostra intel.lectualitat tradicional.
Miquel López Crespí en els seus textos literaris, però també en els seus articles, transpuava un món cultural nou i uns fonaments ideològics originals. Sorgia un escriptor de vena, rebel, amb un instint vital d'insubmissió, impregnat d'una història, la seva, a la qual no volia renunciar: la del seu pare, pres per antifranquista, picant esquerda a les carreteres; la d'una avior de pagesos de sa Pobla, aferrats a la terra i al treball; la d'una Mallorca de la postguerra trista i en blanc i negre, com la de No-Do, i la d'una Mallorca turística, més acolorida, que estava engegant totes les altres.
En Miquel escrivia a la premsa diària articles de crítica literària, defensava abrandat el compromís social de l'escriptor, segurament en posicions no massa llunyanes del realisme social, i adesiara ja començava a guanyar qualque premi. Miquel López Crespí, sobretot, ens aportava referències culturals de primera necessitat: Maiakovski i Bertolt Brecht, però també Joan Brossa o Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Entre línies, en aquells escrits sobre literatura francesa o nordamericana, hi enteníem missatges d'inequívoca vocació política, missatges d'heterodoxia que passaven per malla als censors i, a vegades, també als lectors. El paisatge no era gens engrescador: el vell dictador agonitzava, pels diaris sabíem que hi havia indrets on s'aixecava un veritable clam per la democràcia, i miràvem al nostre entorn i vèiem una societat conformada i indiferent. Les plomes de Josep Maria Llompart, Gregori Mir, Miquel López Crespí o Gabriel Janer Manila, en aquest context tan empobrit, duien a terme una funció importantíssima.
López Crespí escrivia des de posicions marxistes. Des d'un marxisme obert, creatiu, plural, ric de matisos, que feia veure a la llegua la seva distància de l'estalinisme i el comunisme oficial. Ningú que llegís amb atenció aquells escrits hi podria detectar res de semblant a l'encarcarament propi de qualsevol dogmatisme. Lluny de doctrinarismes i mandarinats, Miquel López Crespí escrivia textos crítics i personals. L'herència del maig de 1968 era la seva herència, i feia seva la història dels derrotats i dels heterodoxos de tots els temps. El seu missatge era literari, però d'una densitat inequívoca i fàcilment ubicable. Miquel López Crespí, en un procés d'autodidactisme no molt diferent del de la majoria dels joves escriptors de la seva generació, duia a la literatura mallorquina contemporània la tradició d'una esquerra crítica i alliberadora. Potser, sobretot mirant-ho amb ulls actuals, amb una alta dosi d'utopisme, però recollint tot un aspecte fonamental de la història del segle XX. El que més valorava de la història del moviment obrer era la capacitat de trencar cadenes, no la d'engendrar burocràcies o aparells d'estat policials. El nacionalisme, la vivència d'home d'esquerres, l'oposició a tota forma d'opressió, formaven en ell un tot, una glopada furiosa d'aire vital, que sortia de portar a la sang la urgència de lluitar contra la injustícia d'una manera activa, i duia a un treball frenètic, més o menys encertat, però riquíssim de resultats i d'experiències.
En Miquel havia fet una opció inusitada en la Mallorca d'aleshores: havia triat la literatura com a vivència i com a professió. El seu ofici era el d'escriptor, i s'hi enfrontava amb tota la naturalitat i tota la conseqüència possible. Encara que això en qualque avinentesa posava seriosament en entredit el contengut de l'olla que cada dia s'ha de posar al foc per menjar. Era un escriptor professional, sempre ho ha estat, en un país que dóna escasses possibilitats a gent tan rara. Llegia i escrivia, i alhora era fidel a tot allò que li semblava digne d'esser respectat.
Més tard, quan vaig conèixer en Miquel més de prop, i vaig passar de lector a amic, em vaig adonar de la seva vasta formació. Ho llegia tot. A la seva casa els llibres s'hi acaramullaven per tots els racons, i s'hi podien veure els títols més introbables en aquell període final del franquisme. Cada viatge havia estat dedicat a explorar llibreries, cada contacte havia estat aprofitat per conèixer autors i tendències. La novel.la, el teatre, la poesia i l'assaig, en totes les llengües, componien un univers amplíssim. I els joves que podíem entrar en aquell sancta sanctorum li demanàvem llibres. Aquesta va esser la causa, en aquells temps de febrosa curiositat intel.lectual, que part d'aquella magnífica biblioteca s'escampàs per aquí i per all'a, i a en Miquel li costàs de recuperar molts d'exemplars valuosos.
A L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) en Miquel López Crespí deixa constància de la seva vivència d'aquells anys. Ens descriu la seva experiència apassionada, des de la seva infància a sa Pobla als fets polítics més recents, en un llibre farcit d'anècdotes, ple del suc de la història viscuda, ple de petits fets que dibuixen tot un procés, i que el fan un document interessant. En situar-se en aquest pla concret ens resta dibuixada la trajectòria intel.lectual i ètica d'en Miquel López Crespí, i la de moltes altres persones que, com ell, feren la seva contribució, bàsica, al desvetllament cultural i polític dels mallorquins. En els escrits de Miquel López hi ha una reivindicació clara de la clandestinitat, del treball quotidià mai no reconegut pels llibres de la història oficial. A la política clàssica hi contraposa la tasca apassionada dels militants, dels que mai no cobraran una pesseta de la política, dels que sense demanar cap reconeixement posaren els fonaments de la democràcia.
Aquesta història és la que interessa a Miquel López Crespí, perquè amb ella vol posar les coses en el seu lloc. Vol posar en el seu lloc la realitat de forces polítiques inexistents en la resistència antifranquista, o de forces que recolliren part del que era el franquisme. Però, i jo diria que sobretot, vol posar al seu lloc l'estalinisme, amb totes les seves versions. L'assassinat dels dirigents obrers revolucionaris, la creació d'uns estats policials, l'asfíxia del pensament alliberador amb tota casta de catecismes i bíblies oficials, són atemptats contra la humanitat, però, d'una manera particular, contra allò que Miquel López Crespí estima i s'hi sent identificat. Són fets històrics que cap raó pragmàtica pot justificar, i que pesen massa sobre la consciència per a esser obviats fàcilment. López Crespí no vol renunciar a esser testimoni d'aquesta història que l'apassiona i que el compromet personalment. La literatura, el teatre, la narració, la poesia, estant impregnats d'aquesta experiència i d'aquesta fidelitat a una determinada tradició emancipàtoria.
Pens que és aquí on se situa l'aportació lúcida d'en Miquel López Crespí. Des del testimoni d'un temps viscuts amb passió que es projecten cap a un nou temps i cap a uns nous combats. I ara, quan reneixen idees d'intransigència en el món, quan es desenvolupen noves violències contra les persones, quan formes d'explotació molt més sofisticades i tenebroses -tant que amenacen la continuïtat de l'espècie sobre el planeta-, es consoliden, ara, idò, es torna plantejar, des d'una clara unitat entre la cultura i la política, entre la literatura i la vida, la mateixa opció per l'emancipació humana que va fer en Miquel a sa Pobla quan, amb fruïció, esborrava les consignes feixistes de les parets del local de la Falange i s'indignava davant tot el que era discriminació o injustícia.
http://mallorcaweb.net/lopezcrespi/index.htm Web de l´escriptor Miquel López Crespí
http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
sábado, 29 de noviembre de 2008
Llorenç Villalonga, Miquel López Crespí, Jaume Vidal Alcover, Salvador Galmés, Miquel Àngel Riera, Baltasar Porcel, Antoni Serra, Gabriel Janer Manila
Narrativa breu a les Illes Balears (Editorial Moll): Llorenç Villalonga, Miquel López Crespí, Jaume Vidal Alcover, Salvador Galmés, Miquel Àngel Riera, Baltasar Porcel, Antoni Serra, Gabriel Janer Manila, Antònia Vicens, Antoni Marí, Maria Antònia Oliver, Biel Mesquida, Carme Riera, Pau Faner, Miquel Mestre, Ponç Pons, Gabriel Galnés i Neus Canyelles.
Selecció i propostes didàctiques de Francesc Vernet.
Introducció i notícia dels autors a càrrec de Bartomeu Carrió.
Aquesta antologia de relats constitueix una mostra molt representativa de la narrativa breu a les nostres Illes des de principis del segle XX fins a l’actualitat, i permet observar l’evolució de la nostra literatura des del modernisme, passant pel boom dels anys 70, fins a les manifestacions actuals dels autors més joves.
El llibre es complementa amb una breu introducció a càrrec de Bartomeu Carrió i unes propostes didàctiques de Francesc Vernet. (Editorial Moll)
El boom narratiu de les Illes. La generació dels 70. Antoni Serra, Gabriel Janer, Antònia Vicens, Maria Antònia Oliver, Biel Mesquida, Carme Riera, Pau Faner i Miquel López Crespí.
Entre 1968 i 1980 es produeix l’anomenat boom de la narrativa illenca, tant pel que fa a la publicació de llibres (9 cada any) com pels premis que guanyen els autors. És una generació d’escriptors influïts per les revoltes de maig del 69 a París: tenen esperit rebel, de ruptura. D’altra banda, volen viure de la literatura: fan periodisme, es presenten a premis literaris a les Illes i a Barcelona. Es diferencien de la generació de postguerra pel fet que són escriptors que, sovint, només es dediquen a la narrativa. A la generació anterior, la majoria eren poetes (Vidal Alcover, Riera, Blai Bonet...). Solen ser escriptors prolífics: publiquen molts llibres de narracions i començaren a escriure joves, devers els vint anys.
Els temes més freqüents d’aquesta narrativa són:
a) els canvis socials provocats pel turisme: la burgesia substitueix l’aristocràcia i la societat rural canvia. La Mallorca de l’antic règim a la fi desapareix. Arriben onades d’immigració que no seran integrades.
b) això provoca, també, una crisi de valors, religiosa, un trencament generacional accentuat i canvis de costums sexuals.
c) la guerra civil des de la perspectiva dels vençuts, les atrocitats dels feixistes.
d) La mitificació de paisatges locals: l’Andratx de Baltasar Porcel o el Manacor de Maria Antònia Oliver.
e) El rebel que s’enfronta violentament al món que l’envolta i fracassa. Aquest xoc entre l´individu i la societat està basat en l’existencialisme.
f) La influència de la narrativa llatinoamericana: el realisme màgic. S’arriba a dir que els illencs són els sud-americans de la literatura catalana.
Després de la mort del dictador, el general Franco, el nou panorama polític va canviar la concepció de la literatura: es va acabar la censura i, també, la literatura per aconseguir objectius polítics. Molts d’aquests escriptors, en esgotar els temes de crítica i de protesta, després de veure que no poden canviar la societat amb la literatura, han evolucionat cap a altres camins: l’experimentació textual (Antònia Vicens, Biel Mesquida), la prosa poètica (Gabriel Janer), la novel·la de gènere (Antoni Serra) o la novel·la històrica (Carme Riera). Un cas diferent seria el de Miquel López Crespí, que fa una crítica de les renúncies de la transició a la democràcia.
A més dels seleccionats per a l’antologia, també han escrit narrativa breu altres escriptors d’aquesta generació com Guillem Frontera, Llorenç Capellà, Miquel Ferrà, Valentí Puig i Xesca Ensenyat.
Narrativa Breu a les Illes Balears (Editorial Moll, Ciutat de Mallorca, 2006)
Llorenç Villalonga, Jaume Vidal Alcover, Miquel López Crespí, Miquel Àngel Riera, Baltasar Porcel, Gabriel Janer Manila, Antònia Vicens, Antoni Marí, Antoni Serra, Maria Antònia Oliver, Biel Mesquida, Carme Riera, Pau Faner, Miquel Mestre, Ponç Pons, Gabriel Galmés, Neus Canyelles i Salvador Galmés.
Un recorregut interessant per la narrativa breu a les nostres illes
Per Josep Antoni Calvo i Femenies, professor de l´IES Marratxí
Un dels principals problemes que afecten els professors de llengua dels nostres instituts és la qüestió de les lectures. De vegades, es recomanen llibres que avorreixen els alumnes perquè no es tenen en compte les seves inquietuds. En altres ocasions, s´agafen llibres, gairebé a l´atzar, d´entre les que ofereixen les mateixes editorials que fan els llibres de text, simplement, perquè aquestes regalen diccionaris o CDs interactius que gairebé no es mira ningú. A més a més, a les nostres contrades hi ha tendència a ignorar els propis autors, com si no fossin prou bons, a favor d´unes obretes d´autors que generen llibres suposadament juvenils que poc o gens tenen a veure amb la literatura mínimament seriosa, cosa que, sovint, els vacuna en contra de la lectura per a la resta de la seva vida.
Tanta sort, però, que de vegades apareixen al mercat llibres que són una glopadeta d´aire fresc. Em referesc al llibre Narrativa breu a les Illes Balears (Editorial Moll, 2006) a cura de Francesc Vernet. Aquest volum ens ofereix un tast d´alguns dels nostres narradors illencs. Les narracions breus que ens ofereixen són dels autors següents: Salvador Galmés, Llorenç Villalonga, Jaume Vidal Alcover, Miquel Àngel Riera, Antoni Serra, Baltasar Porcel, Gabriel Janer Manila, Antònia Vicens, Antoni Marí, Maria Antònia Oliver, Miquel López Crespí, Biel Mesquida, Carme Riera, Pau Faner, Miquel Mestre, Ponç Pons, Gabriel Galmés i Neus Canyelles. Tots ells, d´estils molt diferents, són presentats abans de la narració amb una nota biogràfica breu, on s´ofereixen algunes dades bàsiques i algunes pinzellades sobre les característiques de cada autor. El llibre compta amb una introducció a càrrec de Bartomeu Carrió que es divideix en quatre apartats: 1. Els precedents: costumisme, modernisme i entreguerres. Salvador Galmés i Llorenç Villalonga; 2. La postguerra. La generació dels 50. Jaume Vidal Alcover, Miquel Àngel Riera i Baltasar Porcel; 3. El boom narratiu a les illes. La generació dels 70. Antoni Serra, Gabriel Janer, Miquel López Crespí, Antònia Vicens, Maria Antònia Oliver, Biel Mesquida, Carme Riera i Pau Faner; 4. Els anys 80 i 90. Antoni Marí, Miquel Mestre, Ponç Pons, Gabriel Galmés i Neus Canyelles.
Cal afegir que el llibre es complementa amb unes propostes didàctiques de Francesc Vernet per a cadascun dels contes; a més a més, el llibre també inclou un glossari de tècniques narratives (molt clar i entenedor per a alumnes d´ESO) on s´expliquen, a grans trets, les diferents tècniques: el punt de vista narratiu (primera o tercera persona), l´estil (directe, indirecte o indirecte lliure), el temps literari (lineal, retrospectiu o acronològic), el to narratiu (irònic, dramàtic o líric) i el desenllanç (obert o tancat).
Un dels valors d´aquest llibre (que jo recomanaria per a quart d´ESO) és la possibilitat que tenen els alumnes s´assaborir estils molt diferents d´autors nostres dels quals, és probable, que no n´hagin sentit parlar mai. A banda d´això, si teniu en compte que les narracions són breus, es pot optar, si ens interessa, per fer la lectura d´alguns contes a classe, per tal de comentar-los amb l´alumnat. Evidentment, entre les narracions que ens ofereix el llibre, els nostres alumnes en trobaran qualcuna que, potser, els interessarà. És possible que, més endavant, siguin els alumnes mateixos que voldran conèixer més a fons els nostres narradors i no els relacionaran només, com ha passat qualque pic, amb la placa d´un carrer o amb el nom d´un centre educatiu.
Narrativa breu a les Illes Balears a cura de Francesc Vernet. Selecció i propostes didàctiques de Francesc Vernet. Introducció i notícia dels autors a càrrec de Bartomeu Carrió. Col·lecció Sol Alt, 12. Editorial Moll. Mallorca, 2006. 10 euros.
Selecció i propostes didàctiques de Francesc Vernet.
Introducció i notícia dels autors a càrrec de Bartomeu Carrió.
Aquesta antologia de relats constitueix una mostra molt representativa de la narrativa breu a les nostres Illes des de principis del segle XX fins a l’actualitat, i permet observar l’evolució de la nostra literatura des del modernisme, passant pel boom dels anys 70, fins a les manifestacions actuals dels autors més joves.
El llibre es complementa amb una breu introducció a càrrec de Bartomeu Carrió i unes propostes didàctiques de Francesc Vernet. (Editorial Moll)
El boom narratiu de les Illes. La generació dels 70. Antoni Serra, Gabriel Janer, Antònia Vicens, Maria Antònia Oliver, Biel Mesquida, Carme Riera, Pau Faner i Miquel López Crespí.
Entre 1968 i 1980 es produeix l’anomenat boom de la narrativa illenca, tant pel que fa a la publicació de llibres (9 cada any) com pels premis que guanyen els autors. És una generació d’escriptors influïts per les revoltes de maig del 69 a París: tenen esperit rebel, de ruptura. D’altra banda, volen viure de la literatura: fan periodisme, es presenten a premis literaris a les Illes i a Barcelona. Es diferencien de la generació de postguerra pel fet que són escriptors que, sovint, només es dediquen a la narrativa. A la generació anterior, la majoria eren poetes (Vidal Alcover, Riera, Blai Bonet...). Solen ser escriptors prolífics: publiquen molts llibres de narracions i començaren a escriure joves, devers els vint anys.
Els temes més freqüents d’aquesta narrativa són:
a) els canvis socials provocats pel turisme: la burgesia substitueix l’aristocràcia i la societat rural canvia. La Mallorca de l’antic règim a la fi desapareix. Arriben onades d’immigració que no seran integrades.
b) això provoca, també, una crisi de valors, religiosa, un trencament generacional accentuat i canvis de costums sexuals.
c) la guerra civil des de la perspectiva dels vençuts, les atrocitats dels feixistes.
d) La mitificació de paisatges locals: l’Andratx de Baltasar Porcel o el Manacor de Maria Antònia Oliver.
e) El rebel que s’enfronta violentament al món que l’envolta i fracassa. Aquest xoc entre l´individu i la societat està basat en l’existencialisme.
f) La influència de la narrativa llatinoamericana: el realisme màgic. S’arriba a dir que els illencs són els sud-americans de la literatura catalana.
Després de la mort del dictador, el general Franco, el nou panorama polític va canviar la concepció de la literatura: es va acabar la censura i, també, la literatura per aconseguir objectius polítics. Molts d’aquests escriptors, en esgotar els temes de crítica i de protesta, després de veure que no poden canviar la societat amb la literatura, han evolucionat cap a altres camins: l’experimentació textual (Antònia Vicens, Biel Mesquida), la prosa poètica (Gabriel Janer), la novel·la de gènere (Antoni Serra) o la novel·la històrica (Carme Riera). Un cas diferent seria el de Miquel López Crespí, que fa una crítica de les renúncies de la transició a la democràcia.
A més dels seleccionats per a l’antologia, també han escrit narrativa breu altres escriptors d’aquesta generació com Guillem Frontera, Llorenç Capellà, Miquel Ferrà, Valentí Puig i Xesca Ensenyat.
Narrativa Breu a les Illes Balears (Editorial Moll, Ciutat de Mallorca, 2006)
Llorenç Villalonga, Jaume Vidal Alcover, Miquel López Crespí, Miquel Àngel Riera, Baltasar Porcel, Gabriel Janer Manila, Antònia Vicens, Antoni Marí, Antoni Serra, Maria Antònia Oliver, Biel Mesquida, Carme Riera, Pau Faner, Miquel Mestre, Ponç Pons, Gabriel Galmés, Neus Canyelles i Salvador Galmés.
Un recorregut interessant per la narrativa breu a les nostres illes
Per Josep Antoni Calvo i Femenies, professor de l´IES Marratxí
Un dels principals problemes que afecten els professors de llengua dels nostres instituts és la qüestió de les lectures. De vegades, es recomanen llibres que avorreixen els alumnes perquè no es tenen en compte les seves inquietuds. En altres ocasions, s´agafen llibres, gairebé a l´atzar, d´entre les que ofereixen les mateixes editorials que fan els llibres de text, simplement, perquè aquestes regalen diccionaris o CDs interactius que gairebé no es mira ningú. A més a més, a les nostres contrades hi ha tendència a ignorar els propis autors, com si no fossin prou bons, a favor d´unes obretes d´autors que generen llibres suposadament juvenils que poc o gens tenen a veure amb la literatura mínimament seriosa, cosa que, sovint, els vacuna en contra de la lectura per a la resta de la seva vida.
Tanta sort, però, que de vegades apareixen al mercat llibres que són una glopadeta d´aire fresc. Em referesc al llibre Narrativa breu a les Illes Balears (Editorial Moll, 2006) a cura de Francesc Vernet. Aquest volum ens ofereix un tast d´alguns dels nostres narradors illencs. Les narracions breus que ens ofereixen són dels autors següents: Salvador Galmés, Llorenç Villalonga, Jaume Vidal Alcover, Miquel Àngel Riera, Antoni Serra, Baltasar Porcel, Gabriel Janer Manila, Antònia Vicens, Antoni Marí, Maria Antònia Oliver, Miquel López Crespí, Biel Mesquida, Carme Riera, Pau Faner, Miquel Mestre, Ponç Pons, Gabriel Galmés i Neus Canyelles. Tots ells, d´estils molt diferents, són presentats abans de la narració amb una nota biogràfica breu, on s´ofereixen algunes dades bàsiques i algunes pinzellades sobre les característiques de cada autor. El llibre compta amb una introducció a càrrec de Bartomeu Carrió que es divideix en quatre apartats: 1. Els precedents: costumisme, modernisme i entreguerres. Salvador Galmés i Llorenç Villalonga; 2. La postguerra. La generació dels 50. Jaume Vidal Alcover, Miquel Àngel Riera i Baltasar Porcel; 3. El boom narratiu a les illes. La generació dels 70. Antoni Serra, Gabriel Janer, Miquel López Crespí, Antònia Vicens, Maria Antònia Oliver, Biel Mesquida, Carme Riera i Pau Faner; 4. Els anys 80 i 90. Antoni Marí, Miquel Mestre, Ponç Pons, Gabriel Galmés i Neus Canyelles.
Cal afegir que el llibre es complementa amb unes propostes didàctiques de Francesc Vernet per a cadascun dels contes; a més a més, el llibre també inclou un glossari de tècniques narratives (molt clar i entenedor per a alumnes d´ESO) on s´expliquen, a grans trets, les diferents tècniques: el punt de vista narratiu (primera o tercera persona), l´estil (directe, indirecte o indirecte lliure), el temps literari (lineal, retrospectiu o acronològic), el to narratiu (irònic, dramàtic o líric) i el desenllanç (obert o tancat).
Un dels valors d´aquest llibre (que jo recomanaria per a quart d´ESO) és la possibilitat que tenen els alumnes s´assaborir estils molt diferents d´autors nostres dels quals, és probable, que no n´hagin sentit parlar mai. A banda d´això, si teniu en compte que les narracions són breus, es pot optar, si ens interessa, per fer la lectura d´alguns contes a classe, per tal de comentar-los amb l´alumnat. Evidentment, entre les narracions que ens ofereix el llibre, els nostres alumnes en trobaran qualcuna que, potser, els interessarà. És possible que, més endavant, siguin els alumnes mateixos que voldran conèixer més a fons els nostres narradors i no els relacionaran només, com ha passat qualque pic, amb la placa d´un carrer o amb el nom d´un centre educatiu.
Narrativa breu a les Illes Balears a cura de Francesc Vernet. Selecció i propostes didàctiques de Francesc Vernet. Introducció i notícia dels autors a càrrec de Bartomeu Carrió. Col·lecció Sol Alt, 12. Editorial Moll. Mallorca, 2006. 10 euros.
miércoles, 26 de noviembre de 2008
Sa Pobla (Mallorca): Miquel López Crespí i Alexandre Ballester
Sa Pobla i l'ofici d'escriptor: Miquel López Crespí
Per Alexandre Ballester, escriptor
Sempre he pensat que, les relacions afectives, mai no han d'enterbolir el judici crític a l'hora de valorar l'obra literària d'un amic.
De Miquel López Crespí he llegit poemes, narracions curtes, textos teatrals, novelles, articles periodístics amb intermitent atenció.
Miquel López Crespí ha escrit i escriu amb la dedicació a escriure i la força que tenien, amb afany vitalista i comunicatiu, els escriptors de copiosa producció del segle passat i començament del present. Vull dir que, aquells autors romàntics, revolucionaris, idealistes, bohemis, havien la imperiositat d'expressar, en pàgines vibrants, el que sentien, el que pensaven i el que imaginaven, en el curt termini d'una vida marcada per una previsible i jovenívola mort.
Compte. Crec que la comparació és, a la vegada, justa i imperfecta. Justa per l'incansable ritme de producció de Miquel López Crespí. No conec altre autor actual tan prolífic com ell. I, és imperfecta perquè Miquel López Crespí no pateix, que jo sàpiga, cap simptomatologia patològica imminent ni, molt manco, porta una vida disbauxada al vell costum d'aquells escriptors "maldits" que cremaren la seva vida amb suïcida consciència. Ell, Miquel López Crespí, no té presses biològiques, com aquells altres, per escriure. És el doll incontenible d'idees i de sentiments que, gairebé "obliguen" Miquel López Crespí a escriure amb apassionada i perseverant dedicació.
Miquel López Crespí es un cas virtuós de la literatura. Pocs són els autors que, com ell, han envestit amb èxit evident, gèneres tan distints i tan significatius, en el rigor de la creativitat com el teatre, la novella i la poesia. I, haver assolit, com López Crespí, i no és broma, de dotzenes i dotzenes de premis literaris d'arreu de la geografia idiomàtica catalana i, amb les seves traduccions, a nombrosos països de l'estranger.
És, López Crespí, un monstre del treball quotidià de l'escriptura, un escriptor que ha deixat i deixarà petjada en la cultura catalana. Impacient i constant, infatigable enamorat de l'escriptura quan l'escriptura és, i ha d'ésser, expressió personal de les fantasies o dels testimoniatges.
He llegit i llegit pàgines de Miquel López Crespí i, com és normal, unes obres m'agraden més que altres (aquest és un problema que afecta a tots els autors). A més, hi ha el component receptiu del lector. La predisposició intellectual, emocional, al moment de la lectura. El condicionament apreciatiu de lectures anteriors del mateix autor. I, altres factors prou subjectius.
I, tal vegada, influeix en la meva personal apreciació de l'obra de Miquel López Crespí, el fet d'haver conegut, a sa Pobla estant, els pares i l'oncle d'en Miquel. Amb en Paulino, el pare d'en Miquel, per una relació comercial i amistosa, amb el meu pare, vaig tenir, malgrat les diferències d'edat entre en Paulino i jo, una senzilla i gratificant amistat i llargues converses. Per això crec que la significació política d'en Paulino, home sec com un quixot, sincer i emotiu, castigat pel règim franquista per haver defensat la llibertat, ell, en Paulino volent i sense voler, va influir en l'estructura ideològica, afectiva i temàtica d'un nen que, amb els anys, havia d'èsser l'escriptor Miquel López Crespí de dilatada, important i compromesa realització literària.
Sí. Anys i anys després, aquell nen amb pantalons curts, ulleres i mirada inquisitiva que, més d'una vegada jo vaig veure al taller de pintura del seu pare, es va transformar amb el fecund Miquel López Crespí que, ara, coneixem.
Hi ha més arrels ocultes i poderoses, en el cas vocacional de López Crespí. Per part de la seva mare, d'honorable família poblera, un oncle avi de López Crespí, el senyor Miquel Crespí "Verdera", fou batle de sa Pobla i polític destacat. Però tot això ja és història. Història familiar que, per a cada persona, és la més important, la que més li toca el viu i més la condiciona. La història de la família és la història que ens dóna un paper a l'actualitat.
Jo no més, o molt poc més, vull dir que, en tot autor interessant hi ha unes coordenades vivencials, una trama biogràfica que, en la intensitat de cada cas, el fan distint, diferent dels altres. El fan un autor únic. I, amb altres valoracions purament literàries, el fan un Miquel López Crespí que, rebel, càustic i dolç, mestre de la paraula, retreu les fuetades d'un passat immediat a molts dels seus arguments.
http://mallorcaweb.net/lopezcrespi/index.htm Web de l´escriptor Miquel López Crespí
http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Per Alexandre Ballester, escriptor
Sempre he pensat que, les relacions afectives, mai no han d'enterbolir el judici crític a l'hora de valorar l'obra literària d'un amic.
De Miquel López Crespí he llegit poemes, narracions curtes, textos teatrals, novelles, articles periodístics amb intermitent atenció.
Miquel López Crespí ha escrit i escriu amb la dedicació a escriure i la força que tenien, amb afany vitalista i comunicatiu, els escriptors de copiosa producció del segle passat i començament del present. Vull dir que, aquells autors romàntics, revolucionaris, idealistes, bohemis, havien la imperiositat d'expressar, en pàgines vibrants, el que sentien, el que pensaven i el que imaginaven, en el curt termini d'una vida marcada per una previsible i jovenívola mort.
Compte. Crec que la comparació és, a la vegada, justa i imperfecta. Justa per l'incansable ritme de producció de Miquel López Crespí. No conec altre autor actual tan prolífic com ell. I, és imperfecta perquè Miquel López Crespí no pateix, que jo sàpiga, cap simptomatologia patològica imminent ni, molt manco, porta una vida disbauxada al vell costum d'aquells escriptors "maldits" que cremaren la seva vida amb suïcida consciència. Ell, Miquel López Crespí, no té presses biològiques, com aquells altres, per escriure. És el doll incontenible d'idees i de sentiments que, gairebé "obliguen" Miquel López Crespí a escriure amb apassionada i perseverant dedicació.
Miquel López Crespí es un cas virtuós de la literatura. Pocs són els autors que, com ell, han envestit amb èxit evident, gèneres tan distints i tan significatius, en el rigor de la creativitat com el teatre, la novella i la poesia. I, haver assolit, com López Crespí, i no és broma, de dotzenes i dotzenes de premis literaris d'arreu de la geografia idiomàtica catalana i, amb les seves traduccions, a nombrosos països de l'estranger.
És, López Crespí, un monstre del treball quotidià de l'escriptura, un escriptor que ha deixat i deixarà petjada en la cultura catalana. Impacient i constant, infatigable enamorat de l'escriptura quan l'escriptura és, i ha d'ésser, expressió personal de les fantasies o dels testimoniatges.
He llegit i llegit pàgines de Miquel López Crespí i, com és normal, unes obres m'agraden més que altres (aquest és un problema que afecta a tots els autors). A més, hi ha el component receptiu del lector. La predisposició intellectual, emocional, al moment de la lectura. El condicionament apreciatiu de lectures anteriors del mateix autor. I, altres factors prou subjectius.
I, tal vegada, influeix en la meva personal apreciació de l'obra de Miquel López Crespí, el fet d'haver conegut, a sa Pobla estant, els pares i l'oncle d'en Miquel. Amb en Paulino, el pare d'en Miquel, per una relació comercial i amistosa, amb el meu pare, vaig tenir, malgrat les diferències d'edat entre en Paulino i jo, una senzilla i gratificant amistat i llargues converses. Per això crec que la significació política d'en Paulino, home sec com un quixot, sincer i emotiu, castigat pel règim franquista per haver defensat la llibertat, ell, en Paulino volent i sense voler, va influir en l'estructura ideològica, afectiva i temàtica d'un nen que, amb els anys, havia d'èsser l'escriptor Miquel López Crespí de dilatada, important i compromesa realització literària.
Sí. Anys i anys després, aquell nen amb pantalons curts, ulleres i mirada inquisitiva que, més d'una vegada jo vaig veure al taller de pintura del seu pare, es va transformar amb el fecund Miquel López Crespí que, ara, coneixem.
Hi ha més arrels ocultes i poderoses, en el cas vocacional de López Crespí. Per part de la seva mare, d'honorable família poblera, un oncle avi de López Crespí, el senyor Miquel Crespí "Verdera", fou batle de sa Pobla i polític destacat. Però tot això ja és història. Història familiar que, per a cada persona, és la més important, la que més li toca el viu i més la condiciona. La història de la família és la història que ens dóna un paper a l'actualitat.
Jo no més, o molt poc més, vull dir que, en tot autor interessant hi ha unes coordenades vivencials, una trama biogràfica que, en la intensitat de cada cas, el fan distint, diferent dels altres. El fan un autor únic. I, amb altres valoracions purament literàries, el fan un Miquel López Crespí que, rebel, càustic i dolç, mestre de la paraula, retreu les fuetades d'un passat immediat a molts dels seus arguments.
http://mallorcaweb.net/lopezcrespi/index.htm Web de l´escriptor Miquel López Crespí
http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Suscribirse a:
Entradas (Atom)