La literatura catalana contemporània: Antoni Vidal Ferrando

Antoni Vidal Ferrando

Per Miquel López Crespí, escriptor

L’edició del dis compact número 8 de "Veu de Poeta" (una interessant i útil iniciativa cultural del Consell de Mallorca) per la Fundació ACA que dirigeix el meu bon amic Antoni Caimari, m'ha recordat l'any que vaig conèixer el poeta de Santanyí. Sota el títol La lògica del temps, el disc arreplega una acurada selecció dels millors treballs poètics de Vidal Ferrando, entre els quals destacaríem alguns ja publicats en El batec de les pedres, Bandera blanca o Cartes de Lady Hamilton, així com en el poemari Cap de cantó.
La meva amistat amb Antoni Vidal Ferrando es refermà i consolidà a començaments de l'any 1986 quan, per aquelles circumstàncies de la vida i com a membre dels Premis Ciutat de Palma de Poesia, vaig tenir la sort d'ensopegar amb un excellent llibre de poesia. Estic parlant, és evident, del poemari Racó de n'Aulet, que un jurat format per Jacint Sala, Miquel Pons, Victorià Ramis d'Ayreflor i qui signa aquest article guardonà sense discussió encisats per la qualitat literària de l'obra presentada al concurs. La fama de Vidal Ferrando ja venia avalada pels seus treballs com a escriptor i historiador (una dedicació que potser poca gent coneix).
El primer poemari que vaig llegir de l'amic Antoni Vidal Ferrando fou El brell dels jorns, publicat l'any 1986. Posteriorment les seves aportacions a la cultura catalana han estat constants i d'una qualitat prou reconeguda pels crítics més exigents de la nostra literatura. Es pot dir, sense por d'equivocar-se, que cada nou llibre de l'autor de Santanyí ha significat una nova i arriscada proposta cultural, una demostració palesa de la seva ètica de la resistència permanent i d'un amor fora mida per la nostra llengua.
Als llibres de poesia abans esmentats hem d'afegir A l'alba lila dels alocs (1988), premi Bernat Vidal i Tomàs 1988; Els colors del zodíac (1990); Getsemaní (1989); Cartes a Lady Hamilton (1990); Calvari (1992), premi Josep M. Llompart 1992; Bandera blanca (1994), premi Jocs Florals de Barcelona 1994, El batec de les pedres (1996), premi Ciutat de Palma 1995; Cap de cantó (2004); Vint hiverns de Montmartre (2005); El jardí de les delícies (2005) i Allà on crema l’herba: Obra poètica (1986-2007). També ha publicat les novelles Les llunes i els calàpets 1994), La mà del jardiner (1999) i L’ illa dels dòlmens (2007).
En una entrevista que li vaig fer per a la revista El Mirall de l'OCB, l'autor definia així la seva literatura: "Tots els meus llibres s'insereixen dins les quatre grans temàtiques de la lírica tradicional: amor, mort, memòria, el transcórrer del temps. En realitat, en literatura no hi ha res per inventar i no fem altra cosa que posar en un llenguatge modern les velles històries. Ara, el secret està en la capacitat de donar a tot això un aire personal i actual, en saber-se expressar plàsticament i saber-hi enganxar els receptors, que són els autèntics co-artífexs de qualsevol obra d'art que, si és bona, tendrà infinites lectures".
La memòria i l'amor com a forma de resistència. A diferència dels cínics i menfotistes, aquesta plaga que fa malbé la nostra literatura i ompl els prestatges de les llibreries de tants productes de grafòman desenfeinat, Vidal Ferrando sap a la perfecció com són d'importants les arrels culturals i històriques d'un autor. Per això ens recordava, en l'entrevista abans esmentada, els seus anys de compromís amb la resistència contra la dictadura franquista. Deia el poeta: "Als devuit anys vaig guanyar les oposicions i em varen destinar a Menorca, on vaig passar tres cursos, durant els quals vaig entrar dins uns cercles per a mi profundament enriquidors. Començava a prendre força l'oposició contra el sistema, que, en principi, com tothom sap, va ser una oposició de tipus cultural. Idò, des d'aquelles posicions nostres perifèriques, la lluita consistia a ser utòpics i en la força dels gests: llegir Triunfo, pòsters del Che Guevara, discos de Raimon, cursos de l'Obra Cultural per correspondència, seccions de Cine-Club, un espai progressista del Diari de Menorca, que fèiem com a collectiu i que es titulava "Espacio Conexo", la trobada de Lluc...".
Pere Rosselló Bover en el seu estudi Els ferros niquelats de la memòria: una aproximació a la poesia d'Antoni Vidal Ferrando, editat per les Publicacions de l'Abadia de Montserrat deia del poeta de Santanyí: "...ens trobam davant una obra madura des del principi, escrita amb un ple domini del llenguatge, sense les vacillacions pròpies d'aquells autors que s'han iniciat molt prest en el món de les lletres". I afegeix, com a cloenda de la seva exhaustiva anàlisi dels poemaris de Vidal Ferrando: "Tot i girar al voltant d'uns mateixos temes, la poesia d'Antoni Vidal Ferrando es renova constantment i troba a cada llibre noves formes i nous matisos amb què expressa uns continguts universals. La seva poesia ens parla de la crisi de l'home modern, esqueixat entre un ahir perdut i inabastable i un avui insatisfactori, i de l'etern dolor de l'home de sempre que, indefens davant la certesa de la mort, té la utopia, la memòria i la bellesa com a úniques armes. D'aquí ve la validesa d'una obra, fruit de la maduresa vital i intellectual del poeta, que ha estat elaborada a partir d'un intens treball del llenguatge amb l'objectiu etern d'assolir la bellesa perdurable".
Vidal Ferrando creu en la capacitat subversiva de la memòria. En una entrevista que la periodista Sandra Martínez li feia per al diari Avui (28-V-95), el poeta es refermava en les seves conegudes opinions, i parlant de la novella Les llunes i els calàpets deia: "Jo he volgut fer un homenatge a la memòria, que no està gens de moda. Vivim una època de desmemòria voluntària, i això és un perill greu per als signes d'identitat mateixos, com a individus i com a poble. De vegades penso que el nostre poble, més que per la nostra llengua, pot morir per desmemòria, que és un perill tan gros com el de la llengua. Jo volia reivindicar la memòria i els signes d'identitat dels pobles, que no són les grans gestes, sinó la vida dura, diària i atzarosa de la gent, que mai no surt a les històries. Els pobles no poden tenir perspectiva de futur si no tenen perspectiva de passat, i crec que és molt important conèixer d'on venim, i no només per les històries oficials, que moltes vegades són capcioses i necessiten ser complementades".
Pere Rosselló Bover, que ha analitzat a fons l'obra de l'autor que ens ocupa i que és segurament un dels crítics literaris de més prestigi que tenim en l'actualitat, parlava elogiosament d'Antoni Vidal Ferrando en la revista Reduccions (número 47 de novembre de 1990). Deia Pere Rosselló parlant del poemari Els colors i el Zodíac: "A primera vista Els colors i el Zodíac no sembla un llibre gens fàcil. Fins i tot m'atreviria a dir que pareix un llibre deliberadament complex. Sobretot el lèxic és el més afectat d'aquesta dificultat, que en alguns moments sembla desproporcionada. Potser la poesia d'Antoni Vidal Ferrando ha perdut aquella emoció directa que caracteritzava el llenguatge de Racó de n'Aulet, però evidentment ha aprofundit en la 'passió pel mot' a què Josep M. Llompart es referia en el pròleg d'aquell recull. En tot cas aquesta evolució ens confirma que l'ofici de poeta és en el nostre autor una vocació autèntica, que a més és exercida amb una tenacitat admirable".
És per això mateix, perquè ens trobam amb un dels escriptors més valuosos de la literatura catalana contemporània, que sempre que Vidal Ferrando escriu sobre alguns dels meus llibres (Els poemes de l'horabaixa, Revolta...) ha estat per a mi una satisfacció difícil de descriure. L'any 1994 vaig tenir el gran honor que em presentàs l'antologia Els poemes de l'horabaixa que un any abans, pel novembre de 1993, havia obtingut el premi "Grandalla" de poesia del Principat d'Andorra.


http://mallorcaweb.net/lopezcrespi/index.htm Web de l´escriptor Miquel López Crespí

http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)