jueves, 19 de noviembre de 2020

La generació literària dels 70 i la novel·la històrica del segle XXI - EL VICARI D’ALBOPÀS, de l´escriptor Miquel López Crespí Per Mateu Morro Marcé (historiador)

 

La generació literària dels 70 i la novel·la històrica del segle XXI - EL VICARI D’ALBOPÀS, de l´escriptor Miquel López Crespí

 

Per Mateu Morro Marcé (historiador)

 

 

En l’extensa obra literària de Miquel López-Crespí, «El vicari d’Albopàs» marca una nova fita caracteritzada per la plenitud de la seva escriptura i per la maduresa narrativa aconseguida. L’escriptura és austera i clara, despullada d’elements innecessaris, i per això adequada a les finalitats biogràfiques i descriptives que l’autor ha volgut cercar. El relat, d’altra banda, descansa sobre dos dels grans temes de l’obra d’en Miquel López-Crespí: la reinterpretació de les arrels pobleres, les de sa Pobla i les de la seva gent, des d’una mirada històrica i, per un altre cantó, la reflexió sobre la lluita entre el nou i el vell, entre les idees transformadores i les idees conservadores, en una confrontació que parteix de la pròpia biografia personal i familiar per establir un diàleg amb ell mateix, amb els seus records i amb els seus referents. (Mateu Morro)

 

 

 

En l’extensa obra literària de Miquel López-Crespí, «El vicari d’Albopàs» marca una nova fita caracteritzada per la plenitud de la seva escriptura i per la maduresa narrativa aconseguida. L’escriptura és austera i clara, despullada d’elements innecessaris, i per això adequada a les finalitats biogràfiques i descriptives que l’autor ha volgut cercar. El relat, d’altra banda, descansa sobre dos dels grans temes de l’obra d’en Miquel López-Crespí: la reinterpretació de les arrels pobleres, les de sa Pobla i les de la seva gent, des d’una mirada històrica i, per un altre cantó, la reflexió sobre la lluita entre el nou i el vell, entre les idees transformadores i les idees conservadores, en una confrontació que parteix de la pròpia biografia personal i familiar per establir un diàleg amb ell mateix, amb els seus records i amb els seus referents.

En Miquel López-Crespí no defuig en absolut dels seus orígens familiars: ni els del pare presoner republicà reclòs en un camp de treball a Mallorca, ni el de la mare de bona família pagesa poblera. I aquesta divergència d’orígens i d’identitats, en aparença irresoluble, però que en l’obra literària de Miquel López-Crespí es manté en un exercici de diàleg constant, a les pàgines de «El vicari d’Albopas», arriba a una tensió d’intensitat especial, en la qual el diàleg interior del vicari Parera és també una lectura crítica de la història del poble i del país.

 

El vicari Parera

 

«El vicari d’Albopàs» està dedicat al prevere Joan Parera Sansó, vicari de sa Pobla entre 1890 i 1927, que va ser un personatge notable per moltes raons i així ho reflecteix el llibre d’en Miquel López-Crespí. Sense cap dubte, era un home conservador fins a la medul·la, integrista i oposat als moviments ideològics de signe progressiu, però alhora era un home inquiet i ansiós de coneixements, interessat per la història i els progressos tècnics, i amb una capacitat de treball desbordant, però sobretot fou un prevere que va viure sempre vinculat als batecs de la vida poblera.

En ell, l’arrel pagesa, la cultura pagesa manacorina, s’uneix a la gent d’aquesta terra camperola per excel·lència que és sa Pobla. I els sentiments d’aquell sacerdot, defensor de l’ordre i de la tradició cristiana, també es fonen amb la tradició popular, amb l’herència dels avis, que ha de servir per aixecar una barrera insalvable davant les idees dissolvents d’una modernitat desencaminada.

El vicari Parera devia ser una espècie d’homenot de poble, feiner i obstinat, com aquell altre homenot manacorí que Francesc de Borja Moll va qualificar com «un home de combat». En Miquel López-Crespí el retrata amb duresa, dissecciona sense pietat la seva ideologia ultramuntana i les seves inquietuds socials i polítiques, que podem conèixer bé, entre altres coses, gràcies a les planes de «Sa Marjal», la revista que va editar durant anys mossèn Parera a sa Pobla. En Miquel és dur quan retrata la unió entre la religiositat abrandada, el conservadorisme social i la defensa d’un ordre polític i social indefensable. I al costat del vicari, és igualment implacable amb Llorenç Riber, Miquel Costa i Llobera, Maria Antònia Salvà, Antoni Maria Alcover i altres personatges de l’època de característiques ideològiques semblants.

Però, a més de tot això, crec que hi ha en «El vicari d’Albopàs» una defensa implícita del vicari Parera que neix del respecte cap a la vena popular que traspua, la que el fa travessar la marjal per anar a conversar amb el pagès que ha sobreviscut la guerra de Cuba, la que el fa tenir cura dels pobres i la que, al fil del relat, el fa entrar en dubtes, per un moment, sobre la bondat del sistema polític imperant. El vicari és un home del poble que el vol defensar dels perills de la modernitat i de la revolució, però és un home que també sap del treball dels pagesos de sol i sol, que sap que és en el dur treball de marjaler on la vila aixeca la seva prosperitat i, per tant, no es planteja una tasca sublim i elitista, sinó que també s’embruta la sotana en el fang dels conradissos per escoltar i servir la gent poblera. Per això en Miquel López-Crespí no salva la institució ni la funció social regressiva de l’església, però ens salva l’home, tot i la seva profunda discrepància amb tot el que va representar, amb unes pinzellades que en fan el dibuix humà del pagès manacorí, del pobler adoptiu i del voluntariós capellà de poble, lliurat tothora a les seves devocions i obligacions.

 

Sa Pobla, sa Pobla...

 

Sa Pobla, a més del vicari Parera, és l’altre gran protagonista del llibre. Més que sa Pobla, els veritables protagonistes són els poblers i les pobleres, amb les seves limitacions i les seves grandeses, amb aquesta ànima poblera que singularitza la gent de la contrada i que tan bé sap descriure en Miquel López-Crespí, que lluny de distanciar-se de les seves arrels de cada cop s’hi identifica més i de cada cop les entén millor, perquè les sap veure amb la saviesa que dona la trajectòria vital i el coneixement de la història.

L’obra del vicari Parera, a través de «Sa Marjal» i les seves publicacions, però també a través de la seva obra social, posant en marxa institucions de crèdit i mutualitats de previsió o fomentant l’educació popular, és fonamental per a entendre el que ha estat sa Pobla al llarg del segle XX i parteix d’una estretíssima vinculació del sacerdot amb el seu poble d’adopció i amb la gent concreta que l’habitava. Miquel López-Crespí ho recull amb detall i ho interpreta des de la seva pròpia trajectòria personal, que li permet construir un text ric i molt suggerent.

 

El pes de la història

 

Sobre el vicari, sobre sa Pobla, hi gravita tot el pes de la història. El pes dels segles, des dels talaiots i les restes romanes que recull el prevere, a les Germanies i les tensions socials i polítiques del segle XIX i XX.

I, d’una manera especial, hi gravita el pes aclaparador del que podríem dir «la Mallorca de sempre», la que han forjat els poderosos en aliança amb el poder polític i eclesiàstic. Aquesta Mallorca que va encarar el segle XX mobilitzada contra el liberalisme, contra el laïcisme, contra la democràcia i contra el socialisme, que estava entestada en aixecar murs de contenció contra les idees dissolvents que venien de fora.

La cosa va acabar malament com tots sabem. Acabàrem dins el pou de la Guerra Civil, la repressió i les misèries d’una llarguíssima postguerra, de la qual no n’hem acabat de sortir del tot. L’església mallorquina i mallorquinista que havia volgut forjar Antoni Maria Alcover, a l’ombra del bisbe Campins, no va tenir el mínim de generositat necessari com per encetar un diàleg amb els «altres». Com si fos possible un retorn a l’edat mitjana, al temps de la fosca inquisició que descriu en Miquel López-Crespí tantes vegades. I així ens va anar. L’amable pàtria mallorquina dels ancestres acabà sent substituïda per l’aspra pàtria espanyola dels exèrcits salvadors.

Però tot això no lleva que el vicari Parera, com tants d’altres, no fes una labor cultural i de recuperació de les tradicions i de la història molt lloable, que avui forma part del nostre llegat més valuós. I el mateix podríem dir de la seva tasca social, benèfica i associativa. Som qui som perquè venim d’allà on venim, d’aquest garbuix de contradiccions i d’identitats, a les quals no podem renunciar.

 

Santa Maria del Camí (19-XI-2020)

 

No hay comentarios: