Any Josep M. Llompart - Els nostres: Josep M. Llompart i Encarnació Viñas

Any Josep M. Llompart - Els nostres: Josep M. Llompart i Encarnació Viñas





La primera vegada que vaig veure n'Encarnació Viñas, acompanyant Josep M. Llompart, va ser en temps de les Aules de Poesia, Teatre i Novel× la que organitzaren (de l'any 1966 fins al 1968) en Jaume Adrover i en Bienvenido Alvárez

Tots els diaris informaren en el seu moment de la mort d'Encarnació Viñas. Diari de Balears, en crònica de Joana Nicolau i sota el titular "La cultura catalana perd l'activista i intel× lectual Encarnació Viñas", informava del trist esdeveniment. Deia la periodista: "Encarnació Viñas finà ahir als 84 anys d'edat víctima d'un càncer. (...) Viuda del poeta Josep Maria Llompart, era una activista compromesa amb tot el que tingués relació amb la defensa de la nostra identitat. Era així mateix una destacada personalitat de la vida cultural mallorquina, sobretot durant els anys 60 i 70, en què amb gran entusiasme i valentia es posà al capdavant de cicles de conferències i altres activitats de relleu. Ambdós vessants de la seva vida es veieren guardonats amb la distinció, el febrer de l'any passat, del premi Ramon Llull de la nostra Comunitat".

Encarnació Viñas era filla del pedagog Gabriel Viñas que, com explica la GEM: "...dugué [com a catedràtic de pedagogia de l'Escola Normal] una important tasca docent, dins la línia de renovació pedagògica impulsada per la Institució Lliure d'Ensenyament. (...) Durant la Guerra Civil, fou depurat (1936) i passà a treballar de comptable en una fàbrica de teixits".

Encarnació Viñas era germana de l'escriptora Cèlia Viñas Olivella (Lleida, 1915-Almeria, 1954). L'escriptora fou deixeble de Gabriel Alomar i, amb els anys, obtengué la càtedra de llengua i literatura espanyoles de l'institut d'Almeria. Va escriure els reculls de poesia Trigo del corazón (1946), Canción tonta en el sur (1948) i Palabras sin voz (1953). En català va publicar Del foc a la cendra (1953), dedicat a Gabriel Alomar i Bartomeu Rosselló-Pòrcel.

La primera vegada que vaig veure n'Encarnació Viñas, acompanyant Josep M. Llompart, va ser en temps de les Aules de Poesia, Teatre i Novel× la que organitzaren (de l'any 1966 fins al 1968) en Jaume Adrover i en Bienvenido Alvárez. Aquestes Aules foren l'activitat cultural antifranquista més important dels anys seixanta. Primer se celebraren a Grifé i Escoda. Més endavant la Casa Catalana els oferí el seu teatret. En Jaume Adrover m'ha explicat sovint com funcionava tot aquell sarau (les diverses maneres de burlar la censura franquista, la dificultat de recollir diners per a pagar viatge i estada de les personalitats convidades, etc., etc.).

La darrera vegada va ser dia deu de setembre de 2003 quan, ja malalta, acompanyada per la vídua de Guillem d'Efak, vingué a la sala de sessions del Consell Insular de Mallorca a la presentació del meu darrer llibre: Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart. Entre aquestes dues dates hi ha prop de trenta-sis anys d'amistat, de provar de seguir l'exemple que el matrimoni Llompart de la Peña-Viñas proposaven diàriament, en la lluita en defensa de la cultura catalana i la llibertat, a tots els jovençans de mitjans dels anys seixanta, a les generacions dels anys setanta, vuitanta, noranta i, també, del segle XXI.

La conformació de la consciència d'un poble es basteix damunt l'exemple dels seus millors fills, aquells que, sense defallir mai, malgrat silencis i marginacions, saben on han d'estar, quin és el seu indret en la batalla per la nostra supervivència com a poble

Ben cert que sense aquest exemple de combat continu en defensa de la nostra cultura i senyes d'identitat, el destí personal de molts dels joves antifranquistes de fa quaranta anys hauria estat molt diferent. Perquè, i hem de deixar-ne constància, en totes aquestes dècades d'aferrissat combat pel que era i és evident -llengua, cultura, llibertats nacionals, antifeixisme...- veure Encarna Viñas i Josep M. Llompart al capdavant de la manifestació o entre els manifestants, era molt important. La conformació de la consciència d'un poble es basteix damunt l'exemple dels seus millors fills, aquells que, sense defallir mai, malgrat silencis i marginacions, saben on han d'estar, quin és el seu indret en la batalla per la nostra supervivència com a poble.

Tant en Josep M. Llompart com n'Encarnació, no solament ajudaren els escriptors mallorquins amb el seu exemple i ajut constant; feren molt més: saberen donar ales a les potencialitats creatives de la nostra intel× lectualitat. Les desenes de pròlegs amistosos de Josep M. Llompart als joves poetes i narradors del moment, així ho demostren. La carta que em va escriure l'any 1968 és un exemple del que feia Llompart per tal d'encoratjar els joves autors mallorquins.

Cap a 1968 ja feia temps que havia començat a omplir pàgines i pàgines amb versos, i aquell any -parl del 1968-, en arribar del viatge que vaig fer amb el pintor Gerard Mates a Barcelona per a saber notícies de prop de com anava el maig del 68 a París, vaig enviar les meves primerenques provatures poètiques a Josep M. Llompart. Amablement -el seu ofici, en aquells moments de tenebror cultural, era encoratjar sempre els lletraferits- em contestà. La lletra (19 de juliol de 1968), la carta culpable, en certa mesura, d'haver-me dedicat a la literatura, deia, sense comprometre's gaire, però deixant oberta la porta a l'esperança -era l'únic que volíem, aquells aprenents de fa prop tres dècades!-:

"Estimat amic:

'He tornat avui mateix d'un viatge per la península, i, per aquest motiu, no havia pogut correspondre encara a la seva atenta carta del dia 9.

'Una ràpida i absolutament apressada lectura del seu 'rollo' m'ha deixat ben sorprès. Li dic això perquè no es dóna gens sovint el cas d'un jove desconegut que es presenta amb uns versos plens de bones qualitats. Sé per experiència que aquestes presentacions solen esser més aviat decepcionants. A vostè, en canvi, cal prendre'l seriosament.

'Els seus versos m'han interessat. I molt. Jo no gosaria dir que ja són perfectes; però els trob vàlids, i això és lo que més importa. Ara els llegiré amb més calma i provaré de destriar-hi qualitats i defectes. ¿Per què no passa qualsevol tarda per l'editorial, i en parlarem d'aprop i amb calma?

'Moltes gràcies per la confiança amb què m'ha distingit. Li envia una salutació ben cordial,

Josep M. Llompart".

Encarna Viñas, més de trenta-cinc anys després, greument malalta, sabia encara animar, com havia fet sempre Josep M. Llompart, els autors catalans. Quina diferència de tarannà si ho comparam amb tota la colla d'envejosos i malsoferts que només saben demonitzar, atacar aquells autors que destaquen per damunt la grisor i la mediocritat general!

La darrera carta que m'envia Encarnació Viñas, ja greument malalta, fa referència als darrers articles que jo havia escrit parlant de l'obra i la vida de Josep M. Llompart.

Em diu n'Encarnació Viñas: "Amic Miquel: No saps com t'agraesc que m'hagis fet arribar el teu article del 26 de juny. M'agrada molt el que hi dius d'en Pep sobre el seu valor cívic (més oblidat avui que el literari). És difícil destriar quin dels dos aspectes era més ell.

'Jo, com que pas per un període fora del món, no he llegit encara el teu llibre. Estic refent-me d'una operació d'un tumor que me té postrada, encara pendent d'anàlisi i revisions".

Però, postrada i tot, greument malalta, va trobar forces per a animar els amics i, decidida, vengué a la presentació de Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart, possiblement una de les darreres presentacions a què pogué assistir.

El llibre, en efecte, era i és un homenatge a Josep M. Llompart i, de rebot, a la seva companya, Encarnació Viñas, la dona que li va fer costat en totes aquestes dècades de combat per l'essencial: la nostra cultura; les llibertats nacionals dels Països Catalans

Allà, en el saló de sessions del Consell Insular de Mallorca, moments abans que Sebastià Serra, Antoni Mir, el poeta Ferran Lupescu i la presidenta del Consell de Mallorca iniciassin la presentació del llibre, asseguts a un banc, poguérem parlar uns moments de l'obra que acabava de publicat l'Editorial Cort i, també, no en mancaria d'altra, de com, de forma inexorable, havien passat els anys d'ençà ens coneguérem en el teatret de la Casa Catalana de Ciutat en temps de les Aules de Poesia, Novel× la i Teatre.

Aquesta darrera trobada amb Encarnació Viñas va ser emocionant. Trenta-cinc d'anys d'amistat! Tots, indubtablement, havíem envellit, però l'ànima la teníem tots, n'Encarna, els amics del passat, qui signa aquest article, en els mateixos divuit anys d'inici de les nostres provatures literàries, de combat seriós contra el franquisme.

Sempre recordaré aquesta darrera conversa amb Encarnació Viñas. Era dia deu de setembre de 2003. Poder petar la conversa amb tants d'amics del passat, amb la gent amb la qual durant més de trenta-cinc anys hem coincidit en la lluita en defensa de la cultura catalana i la llibertat del nostre poble! La revista independentista L'Estel, fent-se ressò de la presentació de Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge Josep M. Llompart, deia en el seu número de dia 1 de setembre del 2003: "Tots els diaris de Mallorca han destacat, amb grans titulars, l'èxit de la presentació del llibre de Miquel López Crespí Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Ciutat, Edicions Cort, 2003) que es va realitzar en el saló de sessions del Consell Insular de Mallorca, en el marc de les activitats programades per a la Diada Nacional. Maria Antònia Munar, presidenta del Consell, va ser l'encarregada de presentar el llibre de Miquel López Crespí conjuntament amb el professor de la UIB i destacat membre de la direcció del PSM, Sebastià Serra, el president de l'OCB Antoni Mir i el poeta i investigador Ferran Lupescu.

'Diario de Mallorca, en crònica de Lourdes Duran de dia onze de setembre de 2003, i sota el titular 'El Consell rinde homenaje a López Crespí: Maria Antònia Munar presentó 'Literatura mallorquina i compromís polític', un volumen de memorias del autor sobre la literatura de la isla desde su óptica de escritor antifranquista', escrivia: 'Acompañado por Encarna Viñas, viuda de Josep M. Llompart, Bonet de ses Pipes, de Mònica Pastor, viuda de Guillem d'Efak; Joan Moll, Cecili Buele y Bernat Pujol, entre otros, el escritor Miquel López Crespí presentó institucionalmente Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart. El autor estuvo apadrinado, en un acto celebrado ayer en el salón de plenos del Consell de Mallorca, por su presidenta, Maria Antònia Munar; Sebastià Serra, Antoni Mir i el poeta Ferran Lupescu'.

'El món universitari era representat, a més de per Sebastià Serra, per Antoni Marimon i Josep Antoni Grimalt. Igualment hi poguérem veure destacats membres de les direccions i militants dels diversos partits nacionalistes (PSM, UM, ERC...) i organitzacions culturals mallorquines, entre els quals hi havia Joan Antoni Salas, secretari d'organització del PSM i Dolça Mulet, consellera de cultura del Consell de Mallorca, al costat de membres d'ERC com Cecili Buele i de la direcció de l'Obra Cultural Balear com Maties Oliver. També hi hagué representació de les delegacions de l'OCB de pobles, membres de diverses organitzacions sindicals i professionals, personatges del món de la comunicació i l'art com Joan Pericàs, periodista i director de la revista Llegir, a més de diversos amics i amigues de l'escriptor".

El llibre, en efecte, era i és un homenatge a Josep M. Llompart i, de rebot, a la seva companya, Encarnació Viñas, la dona que li va fer costat en totes aquestes dècades de combat per l'essencial: la nostra cultura; les llibertats nacionals dels Països Catalans. Són intel× lectuals com Encarnació Viñas i en Llompart de la Peña els que necessitam per a avançar en la defensa constant de les nostres senyes d'identitat, lluny sempre d'aquesta buida i banal postmodernitat que només sap enlairar menfotistes, reaccionaris i panxacontents. Per això l'edició de Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge Josep M. LLompart. Per això l'homenatge també a Encarnació Viñas, activista i intel× lectual dels que encara ens en manquen molts i moltes. L'escriptor Gabriel Janer Manila, parlant del seu tarannà republicà, deia en el reportatge de Joana Nicolau publicat en Diari de Balears (12-XII-03): "Era [Encarnació Viñas] una persona coherent i ferma en les seves idees de dona de la República que, per sobre tot, creia en les capacitats transformadores de la societat que tenen la cultura i l'educació".

De les Aules de Poesia, Teatre i Novel× la en les quals participa en Josep M. Llompart n'he parlat en Cultura i antifranquisme (Barcelona, Edicions de 1984, 2000). Nosaltres hi anàvem com a espectadors. Feia poc que havíem fet els vint-i-un anys. Hi érem amb una mica de por, tot s'ha de dir. Ja sabíem que era una activitat vigilada molt de prop per la Brigada Social, però era l´única de progressista que es feia a Ciutat en aquell temps. Al teatret de la Casa Catalana pronunciaren conferències -entre molts d'altres- José Monleón, Alfonso Sastre, Rodríguez Méndez, Ricardo Domènech, Ricard Salvat, Josep M. Llompart, Gregori Mir, Lauro Olmo, Pere Calders, Aranguren... Un dia en Joan Oliver (Pere Quart) havia de clausurar les Aules de Teatre. La prohibició governativa va esser notificada als organitzadors de l'acte pels sicaris de la Brigada Social quan el poeta ja era al local. Josep M. Llompart ho hagué d'explicar al públic. Ben cert que en aquelles circumstàncies de manca de llibertat no podíem fer gaire cosa. Els aplaudiments varen esser la nostra forma de protesta. Ningú no ens podia dir res si aplaudíem un escriptor! No sé quant de temps durà l'acció -gens silenciosa, per cert! Crec que degué ser la primera "manifestació" pública contra el feixisme a Mallorca d'ençà la proclamació de l'estat de guerra per l'exèrcit aquell nefast juliol de 1936.

El matrimoni Encarnació Viñas-Josep M. Llompart marcà, com ja he dit, aquells anys d'inicial lluita antifranquista i, també, els nostres primers i esburbats escrits. Anar a casa d'Encarnació Viñas, en el carrer Llorenç Riber, núm. 18, o la l'Editorial Moll, on treballava l'autor de Terra d'argensa, era fer una peregrinació a un indret de culte. Cap a mitjans dels anys seixanta, després de les nostres primeres detencions per part de la Brigada Social, ja sabíem a la perfecció que no tots els intel× lectuals i professionals de la nostra terra havien mantingut, enfront de la dictadura, una actitud digna i exemplar com n'Encarnació i en Llompart.

Publicat a L'Estel (1-VIII-05)

Miquel López Crespí