Any 1976: punt àlgid de la lluita popular contra la dictadura
Per Miquel López Crespí, escriptor
1976 és un any qualitativament revolucionari. En tots els aspectes. Burgesia i reformisme varen veure que els seus plans de conservar l'essencial del capitalisme i de la dictadura estaven en perill. La gent ja no s'escoltava els delegats elegits en les eleccions sindicals dels temps del franquisme (des d'on el PCE provava de mantenir les lluites obreres i populars en un marc acceptable per als franquistes reciclats). No. Ara, és l'assemblea, l'òrgan decisiu de la lluita. Ningú no pot fer res d'esquena d'aquest nou poder popular que es consolida amb força pertot arreu. És l'origen primigeni de les primeres Comissions Obreres, quan encara no havien estat desvirtuades pel PCE.
Sorgeixen amb més força que mai els comitès de tipus soviètic (assemblearis), que no tenen res a veure amb les pràctiques dels antics càrrecs sindicals. Un ampli moviment s'estén arreu de l'Estat. És quan, a Mallorca, la gent de Plataformes Anticapitalistes i de l'OEC, conjuntament amb anarquistes, membres de les JOC, cristians de base, trotsquistes i militants d'altres partits revolucionaris, convoquen les primeres assemblees obreres en el ram de la fusta (Manacor), en el de la sabata (Inca, Lloseta), hosteleria i tots els sectors de producció, residència o estudi.
He parlat en altres capítols de la feinada feta pels principals responsables dels nostre front obrer (Margarida Chicano Sansó, Joan Coll Andreu, Antònia i Antoni Pons, Guillem Coll, Domingo Morales, Jaime Bueno, Martí Perelló i un llarg etcètera que no podríem detallar mai per moltes pàgines que tenguéssim a la nostra disposició; les assemblees a barris (amb homes i dones com en Jaume Obrador, en Francesc Mengod, na Maria Sastre i na Francesca Velasco, etc). Tots els fronts de lluita (el camp, els instituts, la universitat, Sanitat, etc) assimilen aquestes formes de democràcia directa (Democràcia Proletària, serà el nom que portarà la nostra principal revista clandestina). Com vaig explicar en el seu moment (vegeu el meu llibre L'Antifranquisme a Mallorca, 1950-1970, pàg. 95): "La reunió constitutiva del consell de redacció la férem a casa meva, en el carrer Antoni Marquès, número 20, 4art. 1a... Hi eren presents en Mateu Morro (l'actual batle de Santa Maria), la periodista Gina Garcías -que havia militat amb nosaltres al Principat-, en Pep Capó (Secretari General Adjunt de la PIMEN) -aleshores màxim responsable polític de l'OEC. Em sembla que també hi devia ser n'Antoni Mir o en Biel Matamales com a delegats dels estudiants. El delineant Monxo Clop Molins era l'encarregat dels aspectes tècnics de la publicació (una de les millors de la clandestinitat antifranquista, en paraules dels historiadors Antoni Marimón i Miquel Martín). Moltes seccions (cultura, política estatal i internacional) anaren a raure a les meves mans. Els pseudònims que més sovint hi vaig emprar foren: Tomeu Torrens, Teresa Isern, Felip Cladera, etc.)".
En l'assemblea i la seva posterior coordinació, el poble treballador, els estudiants, els barris, havien trobat una forma d'organització i de combat adients per a aquella situació especial de crisi de la dictadura. A partir de març de 1976 (el 1972 s'havia fet també a Vigo), el consellisme assembleari es consolidà i avançà. S'anava retrobant, recuperant a poc l'antiga tradició consellista del moviment obrer esborrada de la història per l'estalinisme i els partits que li eren afins (entre ells, el PCE). Edició de Materials, Zero en la seva collecció "Biblioteca Promoción del Pueblo" (que distribuïa ZYX), Ruedo Ibérico, Fontamara, Júcar... ajudaven, amb els llibres que publicaven, a recuperar la memòria revolucionària dels treballadors. De l'Editorial Zero estudiàvem Democracia de trabajadores o dictadura de partido (1971), Los Soviets en Rusia (1975); d'Alexandra Kolontai La Oposición Obrera (Anagrama, 1975); d'Ernest Mandel Control obrero, consejos obreros, autogestión (Ediciones Era, 1970)... Tots els avenços que es faran en el camí d'acabar amb la dictadura terrorista del capital s'aniran concretant en assemblees, comitès de coordinació entre fàbriques, barris o centres d'ensenyament. Es quan sorgeixen les famoses coordinadores de fàbriques en lluita, coordinadores de barris, coordinadores de facultats, coordinadores de pobles... en les quals participen activament els homes i dones de l'OEC i les Plataformes Anticapitalistes. Tomàs Echave, membre del nostre partit, és, entre molts d'altres, un destacat dirigent d'aquesta lluita històrica que s'esdevé a Vitòria per la llibertat i el socialisme.
Res no passa per als fantasmals organismes unitaris de l'oposició, que -si exceptuam el cas excepcional de l'Assemblea de Catalunya- no representen gaire cosa i, això és el pitjor, són un vertader entrebanc per a la lluita obrera i popular. També es fa ben evident que si es vol aturar el pas a la Revolució, a l'autodederminació i independència de les nacionalitats oprimides, el primer que s'haurà de fer, és acabar amb aquests organismes sorgits de la base i que només responen a la base que els ha elegits (Assemblea, òrgan decisori! és el crit de combat d'aquells moments). Aquesta (els comunistes de l'OEC ho anirem comprovant en la pràctica de cada dia) serà la feina de carrillistes i socialdemòcrates. El que no pot fer la policia del règim (cada vegada li costa més intentar-ho) -dissoldre assemblees, blasmar contra la revolució socialista, atacar la democràcia prolerària i popular-, ho fan els homes tipus Pep Vílchez, Antoni M. Thomàs, etc, que el PCE té en bona part dels indrets on es combat el capitalisme i el feixisme.
Ramon Molina, antic dirigent trostquista mallorquí, en una entrevista que li vaig fer per a la revista El Mirall (número 60, pàgs. 44-47) explica molt bé el paper nefast d'elements com els abans esmentats: "Per als que visquérem activament la política dels anys de la transició una cosa era clara: l'única força social articulada que s'oposà a la dictadura fou la classe obrera i no era gens estrany que tota mena d'arribistes que aspiraven a qualque participació en el poder fessin escola i acabessin dirigint alguna organització obrera (almanco de nom), però si afegim l'assimilació de la cultura política dominant de l'esquerra -i era el PCE qui dominava la producció i difusió de literatura política i els moviments sindicals- no ens pot estranyar la brutalitat burocràtica de l'actual poder. La preservació de l'exèrcit, l'aparell judicial i funcionarial, la monarquia, i fins i tot la bandera franquista no són més que anècdotes que no oculten el vertaderament bàsic: es tractava de protegir l'Estat de l'onada de mobilitzacions obreres dels anys setanta; l'esquerra i gran part de l'extrema esquerra es comprometeren a fons per primer desviar-les i després desmantellar-les; pagaren el preu de la quasi desaparició, però feren la seva feina i després el PSOE pogué iniciar la tasca d'esclafament sistemàtic de tot allò que s'havia avançat mitjançant les lluites illegals durant el franquisme. Realment els obres són els que més han perdut durant la transició".
En el fons, dins el camp de l'esquerra, els consellistes de l'OEC coincidíem molt amb els llibertaris, els cristians pel socialisme, els trotsquistes, certs sectors del maoisme (per exemple, més amb el MCI que amb el PTE) en la lluita contra un hipotètic tipus de societat dirigista a l'estil del socialisme degenerat que defensaven els carrillistes. El PCE mai no va deixar de ser prosoviètic, malgrat certes "baralles" puntuals amb els dirigents de Moscou. Aquest gran contingut de partidaris de la degenerada burocràcia soviètica és va fer evident amb el joc del sector que va seguir Ignacio Gallego en l'escissió dels anys 80 teledirigida per la KGB des de l'ambaixada soviètica a Madrid i que culminaria amb la reincorporació al PCE. A Mallorca, aquesta ruptura la portaren endavant els actuals dirigents de Izquierda Unida Josep Valero, Miquel Rosselló, Lila Thomàs, etc. Igualment participà en aquesta escissió l'antiga dirigent carrillista Francesca Bosch. [Amb els anys, Francesca Bosch renuncià a l'eurocomunisme fent autocrítica de les claudicacions de la transició i acabà veient el fangar on havia portat la classe obrera l'anticomunisme visceral del PCE. De l'any 84 a l'any 87 coincidirem en la crítica als reformistes i fruit d'aquesta collaboració fou l'opuscle Aurora Picornell publicat per l'Ateneu Aurora Picornell l'any 1987. Na Francesca em dedicà el primer exemplar sortit de l'"impremta" del carrer Lluís Martí, número 9 (local del PCB) amb aquestes sentides paraules: "Si no fos per tu aquest fulletó pareixeria es 'full parroquial' que mos diuen es refos [els reformistes]... Però entre es dos hem fet un 'full revolucionari'. Idó! Francesca Bosh".]
Com explica Ramon Molina en l'entrevista abans esmentada (El Mirall, número 60): "Quant a l'estalinisme, no podem dir que està vençut. Ha perdut força a Rússia, però encara és al poder mitjançant una fracció del propi PCUS. Els seus representants directes tipus 'PC' també estan afeblits, però l'estalinisme ha calat en la cultura política de totes les tendències: la socialdemocràcia mateixa ha après bé la lliçó, basta veure com es comporten alguns dirigents del PSOE; els moviments nacionalistes també s'han nodrit en bona part de dirigents educats a l'escola del 'socialisme real'; ni tan sols el trotskisme ha aconseguit alliberar-se del seu paper d'ala esquerra i a la vegada víctima del totalitarisme. L'estalinisme sols morirà definitivament quan mori el capitalisme que l'ha protegit durant tants d'anys".
Nosaltres, els consellistes de l'OEC, les coordinadores de fàbriques en lluita de Vitòria-Gasteiz, el que defensàvem eren tot tipus de pràctiques antijeràrquiques, antiautoritàries i anticapitalistes que poguessin sorgir de la base. Això, evidentment, en crear situacions de poder revolucionari, "desestabilitzava" els pactes entre "oposició" i franquisme reciclat per anar vers a una Constitució pactada que mantingués intacte l'aparat repressiu heretat de la dictadura així com la monarquia i la unitat d'Espanya. Molta gent de l'OEC portava a la pràctica (i potser sense copsar-ho d'una manera conscient) algunes de les teories elaborades pels situacionistes a partir del Maig del 68. Pens ara mateix en els Textos situacionistas sobre los Consejos Obreros publicat per l'Editorial Campo Abierto (1977) o el famós Tratado del saber vivir para uso de las jóvenes generaciones de Raoul Vaneigem (i que coneixíem en l'edició original francesa de 1967 publicada per Gallimard). Per altra banda la influència de Guy Debord i de La société du spectacle (1967) era ben forta en determinades avantguardes revolucionàries (especialment en sectors de l'OEC).
Vitòria i la seva famosa Coordinadora de Fàbriques en Lluita marcà el punt àlgid del consellisme i de l'anticapitalisme a nivell d'Estat. I també el de la unitat obrera i popular ("Obrers i estudiants unitats contra el capitalisme!", era el crit del carrer en aquell mes de març de 1976).
Les vagues a Vitòria havien començat (desembre de 1975) per simples reivindicacions laborals a Forjas Alavesas (es demanaven quaranta-dues hores setmanals de feina i sis mil pessetes d'augment). A poc a poc, malgrat els esforços dels carrillistes per mantenir la gent dins les fàbriques i no sortir al carrer, els treballadors s'anaven polititzant setmana rere setmana, i s'accentuaven més les seves reivindicacions -reivindicacions de govern obrer i popular; república socialista; dissolució dels aparats repressius de l'Estat (Policia Armada i Guàrdia Civil); unitat obrera enfront el capital; dimissió de tots els antics càrrecs sindicals i posà aquests càrrecs en mans de les assemblees sobiranes; etc, etc.
La coordinació de les fàbriques en lluita augmentà, es consolidà, i la seva pràctica -democràcia de base- s'anà generalitzant. Dia 12 de gener: vaga a Mevosa; dia 14: les assemblees d'aquestes fàbriques van unificant esforços amb les d'Aranzábal, Olazábal, Gabilondo, etc; dia 19: Huarte i Cablerías del Norte s'hi afegeixen. Tots aquestes centres industrials -i molts més-, coordinats amb les coordinadores de barri i estudiants, arriben a mobilitzar les 200.000 persones de la ciutat que surten quasi cada dia al carrer per a defensar les reivindicacions del poble revoltat. Delegats de les fàbriques en lluita viatgen per tot l'Estat explicant l'avançada experiència sovietista de Vitòria.
Durango, Amorebieta, Gernika, Santurtzi, Getxo, Markina, formen igualment importants coordinadores d'assemblees i consells obrers. OEC i les Plataformes Anticapitalistes tenen una part activa en aquestes experiències, però, com sempre, el partit (OEC) no intenta capitalitzar els conflictes i -potser erròniament- els seus militants feinegen entre els treballadors i els estudiants ajudant sempre les iniciatives més agosarades i revolucionàries sense fer proselitisme. Ben al contrari del que feia el PCE -apuntar-se a lluites en els quals no participava-, l'OEC -per manca d'una concepció dogmàtica i estalinista de partit- no intentà capitalitzar en profit seu les lluites que impulsà, tant a Vitòria com a les Illes com a tota la resta de l'Estat.
El moviment revolucionari s'accentuava dia a dia malgrat la repressió. Només en dos mesos -parlam de 1976- la patronal perdia la plus-vàlua de 36.469.OOO hores no treballades. La complicada política de reforma controlada esclatava pertot arreu. S'havia de fer qualque cosa. El PCE, Carrillo -el PSOE era quasi
inexistent-, no bastava per a controlar les exigències cada vegada més combatives i antipactistes dels pobles. El govern de la reforma, un govern on hi havia en Fraga, en Martín Villa i en Suárez, decideix escalivar a fons els estudiants i treballadors i, sense miraments, el dia 3 de març de 1976, per provar d'aturar aquesta imparable onada de coordinadores que sacsejava molts d'indrets de l'Estat, ordenen disparar a matar.
Els representants de les coordinadores de fàbriques en lluita estaven reunits a l'interior de l'església de Sant Francesc d'Assís. Hi eren presents obrers de molts d'indrets i, en el moment en que la Policia metrallà els treballadors, prop de cinc mil homes i dones discutien en pau i ordenadament els seus problemes socials i polítics.
Assabentats que en aquella església hi havia els principals dirigents partidaris de la democràcia proletària, Suárez, Fraga i Martín Villa ordenen l'assalt. La Policia entra disparant. Maten tres joves. Francisco Aznar, de disset anys, assassinat d'un tret al cap. Pedro María Ocio, quan intentava protegir uns infants amb el seu cos, rep l'impacte de les bales. Més tard, un altre jove, Romualdo Barroso, de dinou anys, és abatut salvatgement per les forces repressives que segueixen les instruccions del govern aperturista. Hi ha desenes i desenes de ferits i detinguts.
Pareix evident que la burgesia franquista, amb aquestes accions sagnants, prova de deturar el moviment revolucionari, republicà i anticapitalista, que el carrillisme no pot controlar. Tots els sectors del règim (aperturistes i búnker) consideren que la situació ha arribat a tal punt que només es pot aturar amb la sang. Els anys 74, 75 i, concretament, el 76, han demostrat que augmenten la lluita de classes, les mobilitzacions en contra de la imposada i forçada "unitat d'Espanya", i que els pobles de les diverses nacionalitats comencen a oscillar del reformisme vers comportaments i actituds polítics cada volta més compromesos. La reforma s'ha de reconduir, com sigui, amb sang si és necessari. La premsa de l'Europa demoburgesa resta atemorida davant el que està passant a l'Estat espanyol. Le Monde escriu dia 5 de març de 1976: "Organitzacions revolucionàries d'extrema esquerra denuncian cada vegada més la política conciliadora [amb el franquisme] del Partit Comunista i de les Comissions Obreres, que encara controla aquest partit. Des de fa setmanes, els fets palesen un avenç cada vegada més accentuat del poble envers posicions més combatives, més polititzades".
A Mallorca, OEC, les Plataformes Anticapitalistes de Barris i d'Estudiants, les Comissions Obreres Anticapitalistes, s'encarregaren de propagar les idees i experiències avançades de Vitòria. Aleshores -seguint les instruccions de l'OEC- jo militava en el front d'estudiants, concretament a Magisteri. Juntament amb n'Antoni Mir i en Biel Matamales, ens tocà organitzar una explicació d'aquells fets -hi hagué assemblea general amb assistència massiva. N'Àngels Roig, na Margarida Seguí, na Magda Solano, en Salvador Rigo, na Josefina Valentí, entre altres bons companys i militants, treballaren fort repartint fulls volants, pintant i dibuixant cartells, aturant les classes per a explicar als alumnes els fets sagnants de Vitòria, preparant les assemblees informatives.
En aquella assemblea de solidaritat hi intervingué, per part del nostre Front Obrer, el treballador i militant de l'OEC Jaime Bueno (en "Tomàs", en l'argot de la clandestinitat), avui excellent advocat que jugà un paper essencial en la caiguda del corrupte govern Cañellas (PP) a les Illes. Per diverses facultats hi intervingueren en Mateu Morro i altres destacats dirigents universitaris de l'OEC. A Filosofia, hi havia, a part d'en Mateu Morro (l'actual Conseller d'Agricultura del Govern Balear i secretari general del PSM), en Joan Ensenyat i en Mateu Ensenyat (aquest darrer, provinent d'un grup que s'havia integrat en el partit provinent de Bandera Roja).
A s'Arenal, clandestinament, n'Aina Gomila, aleshores treballadora de la neteja a un hotel, explicà els fets als obrers i obreres de l'hosteleria. Na Maria Duran i en Martí Perelló s'encarregaren d'impulsar lluites solidàries per Manacor i la seva comarca; a Menorca (Maó, Ferreries, Ciutadella, Alaior, etc), el cap de la campanya de solidaritat amb Vitòria (es necessitaven diners per a treure de la presó els represaliats per la dictadura) fou en Llorenç Febrer amb els seus incansables companys provinents de les JOC.
A part dels morts a Vitòria hi hagué més assassinats arreu. Un d'aquests crims diaris va ser el del jove obrer Gabriel Rodrigo, de dinou anys, que fou "liquidat" d'una manera encara no aclarida per membres de la Brigada Social o d'alguna altra de les forces repressives de l'Estat. El cert és que aquest jove treballador, en assabentar-se dels esdeveniments de Vitòria, sortí amb altres milers de companys a participar en una manifestació no permesa en contra de la repressió feixista, a Tarragona. Acorralat per les forces de la repressió de la dictadura, provà d'amagar-se dels seus perseguidors en el terrat de la casa número 7 del carrer Landa de Tarragona (una casa de tres pisos). Poc després el seu cadàver restava, esclafat, enmig del carrer, entre un gran bassiot de sang (vegeu Cambio16, núm. 233, 15-21 març de 1976, pàg. 14). Crims com aquest eren el pa nostre de cada dia en els darrers anys de la dictadura.
)Qui no va treballar per a explicar el que havia succeït a Vitòria? Tot el partit es va posar en cos i ànima a treure'n les ensenyances oportunes per a impedir amb totes les nostres forces que aquests fets es repetissin o s'oblidassin. Na Dora Muñoz en el Front de Mestres, en Guillem Coll a Inca (organitzant les primeres assemblees obreres amb els treballadors de la sabata a Inca, Lloseta, etc), en Gori Negre i na Rosa Vich a Santa Maria... No acabaríem mai el llistat de companys que treballaren en aquesta línia de solidaritat fent xerrades, recollint diners per obres, hotels, barris i facultats, escrivint articles, fent fulls volants, editant cartells, enganxines de protesta contra la salvatge repressió feixista... Record ara mateix l'excellent company Leo Sáinz (l'actual propietari de les lliberies Totem i Gnomo) que -sense posar cap mena de dificultat- s'oferi a ser protagonista (amagant el rostre amb un llibre) d'un cartell de solidaritat amb Vitòria.
Les reixes de davant del llac dels cignes, a s'Hort del Rei, feien veure que era una presó. L'improvisat actor [en Leo], llegia un llibre rere l'enreixat. Lluitàvem per l'amnistia de tots els presos polítics! Aquell pòster es va vendre molt, i en el seu moment enviàrem els diners recollits als nostres companys de Vitòria, protagonistes de la lluita més important, emblemàtica i exemplar del temps de la transició: Vitòria-Gasteiz l'any 1976, quan l'esperit inicial del consellisme (1917 a Rússia) es tornà reencarnar.
Amb aquests assassinats la burgesia espanyola demostrava el que estava disposada a consentir i el què no volia de cap de les maneres. I això era: sí a un pacte amb l'oposició per a mantenir l'essencial de l'estat capitalista (oferint la possibilitat d'una constitució monàrquica, imperialista i capitalista); permanència de tots els aparats repressius de la dictadura; no res de depuració de criminals i torturadors; ni parlar-ne de república federal o autodeterminació de les nacionalitats oprimides, de democràcia popular, o del poder dels treballadors. Finalment, després de la caiguda del govern Arias -pels seus grans errors i continuats crims, que posaven en perill la reforma- (juliol de 1976), els punts de vista de la pretesa "oposició" democràtica i els hereus "liberals" del franquisme s'anaren apropant fins a coincidir totalment i absolutament.
Vist en perspectiva, el que tots els sectors del règim demanaven -i que la "oposició" els concedí benèvolament a canvi d'unes poltrones- era una llei de punt final dels crims de la dictadura. Com diria El País (6-VIII-95, pàg. 14): "La única ley de 'punto final' la hicimos los demócratas para los franquistas".
No hay comentarios:
Publicar un comentario