Joan Gelabert i el sindicalisme no venut a la patronal: CGT-Illes En la mort de Joan Gelabert Munar, primer secretari general de la CGT de les Illes

Joan Gelabert i el sindicalisme no venut a la patronal: CGT-Illes

En la mort de Joan Gelabert Munar, primer secretari general de la CGT de les Illes Balears.

Per Llorenç Buades Castell, coordinador del Web Ixent (Esquerra Alternativa de les Illes) i exdirigent de la LCR


Vaig afiliar-me a la CGT al final de l'any 1993, després de donar per acabada la meva col•laboració en unes Comissions Obreres de les quals havia participat en la seva fundació com a sindicat en el sector d'assegurances i en un moment en que encara gaudia d' alguns títols confederals. Vaig passar a la CGT, una organització sindical sense recursos, des d'un sindicat que acabava de fer un congrés a la sala de la seu central d'Unión i el Fènix al Passeig de Castellana cedida per l'amo Mario Conde, després que aquest aconseguís de l'aparell de CCOO d'Assegurances la desfeta de les CCOO de l'UFE amb un conveni vergonyós. El cost d'un dia d'ús a preu de mercat d'aquella sala de convencions era proper al mig milió de pessetes. Arrel d'aquell conveni una bona part dels actius de CCOO a l'UFE passaren a la CGT. A les Illes jo també formava part del confederal de CCOO i vaig acomiadar-me a la francesa perquè considerava no mereixien cap explicació.
Em vaig trobar amb Joan Gelabert Munar, que aleshores era representant sindicat electe de la CGT a Correus i amb Antonio Peña, representant del sindicat de telefònica en un petit despatx a l'entresol del 18 del carrer de sant Miquel de Palma . Era tot el que es podia pagar l'escassa militància sindical de la CGT a Mallorca, perquè mai no hi va haver ni un cèntim, ni un local, ni del patrimoni històric ni del acumulat, per a la CGT, tot i que en Joan Gelabert havia fet les gestions burocràtiques possibles per tal d'aconseguir-ho.
La CGT de Mallorca no es va fundar a partir del trencament de la CNT, com en altres indrets de l'estat, tot i que alguns militants actius de la CGT a la Telefònica, com Manuel Magro hi provenien i per això la CGT no va heredar cap local ni de lloguer.
En el mes de febrer de 1994, el Sindicat de Telefònica de la CGT a Mallorca tenia 40 persones afiliades però el seu àmbit de funcionament estava molt centrat a l'empresa i només Antonio Peña es dedicava a l'àmbit de representació confederal. Era en Joan Gelabert , que provenia de la CSUT (Confederació de Sindicats Unitari de Treballadors) propera al maoïsta Partit del Treball qui bàsicament intentava l'expansió del sindicat a nivell confederal a partir de la Secció de CGT a Correus que disposava de poc més de 30 persones afiliades. Aquest mateix mes de febrer de 1994 es va formar la Secció Sindical de la CGT a Axa, a la que escalonadament s'incorporà la major part de l'afiliació de CCOO fins al punt de tenir un 40% dels assalariats i assalariades d'Axa a la nostra secció. A banda d'aquests actius també teniem afiliació en el sector de Químiques (Will-Kill), alguns afiliats i afiliades a bancs i caixes que no formaven part del SABEI i en el sector de la neteja.
Més tard s'incorporaria a la CGT un grup de treballadors de la secció d'Ibèria d'USO i Manel Pizà va ser el més actiu en les feines confederals. Només disposavem de delegats sindicals actius a nivell confederal i amb hores sindicals a Correus i Axa i no podiem gaudir d'una estructura confederal mínima que ens permetés presència social més enllà de les empreses, de manera que Joan Gelabert va haver d'assolir la feina més important, perquè també era el que disposava de més crèdit horari. Però Joan era un activista més enllà de les hores sindicals i participava de les lluites per Chiapas, pel 0,7%, per la llengua, o per la memòria històrica. Un home honest i un lluitador reconegut que feia el possible per lluitar contra la precarietat de recursos de que disposava el sindicat, aportant taules i cadires procedents de les renovacions de mobiliari dels centres escolars, o pintant els locals en dies festius, perquè amb el creixement ben aviat ampliarem el local de l'entresol de sant Miquel, i més tard amb la incorporació d'altres militants a Correus procedents en bona part de CCOO ens traslladarem a un nou local de lloguer en el carrer de Colom.
A 30 de novembre de 1994 varem donar sortida a "a lloure " que va ser la primera publicació d'àmbit confederal de la CGT a Mallorca, de manera rudimentària, a partir de fotocòpies en A3. Ens posicionavem contra la reforma laboral i feiem referència a la incorporació de nous companys a l'Ajuntament de Ciutat (Martí i Tomeu Mulet), Hisenda (Fornés) i Justícia (Joan Canyelles) i a la dificultat que teniem sindicats com la CGT per accedir de manera legal a les empreses per causa d'una llei que assegurava l'oligopoli sindical de CCOO i UGT amb el suport d'Izquierda Unida.
A final de l'any 1994 la CGT participava activament de les lluites pel 0,7% , i de l'acampada, tal com reflexava la revista "a lloure" del mes de febrer de 1995.
El 9 de març de 1996 amb el creixement modest experimentat decidirem establir una articulació més estable dels diversos sectors que formavem la CGT mitjançant la celebració d'un Plenari Constitutiu de la Federació Insular de Mallorca i decidirem elegir en la secretaria general a Joan Gelabert Munar (Correus), en la de finances Antonio Peña (Telefònica) tot i que de fet eren controlades pel propi secretari general, en Acció Sindical a Martín Cacho, fins al moment militant del PCE (Correus), en Acció Social a Joan Canyelles (SOV Justícia), en la secretaria d'Organització a Manel Pizà (Ibèria) i en Premsa i Propaganda el que això escriu. En aquest Plenari ens imposavem la necessitat de que cada delegat amb crèdit sindical dediqués al menys un 20% del seu crèdit horari a l'àmbit confederal més enllà de la seva empresa. En aquest Plenari la CGT disposava de 190 persones afiliades (45 a Ibèria LAE, 90 a Correus, 35 a Telefònica, 20 a Oficis Varis/Axa i 10 a l'Administració Pública-Inserso (entre ells Guillem Duran, Mercedes Olmo).
La incorporació de nous militants i noves seccions va anar seguida gairebé sempre de conflictes interns pels recursos econòmics, perquè s'havien de fer despeses imprescindibles per a l'acció sindical en un àmbit de precarietat que generava un caïnisme destructiu i que s'expressava en enfrontaments personals que impossibilitaven un major avenç. Les seccions més nombroses o les noves incorporacions aportaven noves majories, de manera que amb la incorporació d'un sector de bombers provinent de CCOO, Pere López accedí a la secretaria general de la CGT en substitució de Joan Gelabert i Martin Cacho accedí a la secretaria d'Organització amb el suport del mateix Joan Gelabert que va passar a finances. A partir del moment s'imposava una nova majoria formada bàsicament pels sectors de Correus i dels Bombers que no va ser ben assolida per els sectors d'Oficis Varis i de Transports i Telecomunicacions.
El 22 de juny de 1999 l'assemblea general d'afiliats i afiliades del Sindicat Autònom de Banca i Estalvi de les Illes (SABEI) decidií incorporar-se a FESIBAC-CGT i en conseqüència a la CGT de Balears, fet que no va ser ben acceptat per el Secretariat Permanent existent en el moment i fonamentat amb la majoria dels sectors de Correus i Bombers. En canvi altres sectors de la CGT (entre ells Ibèria, Axa i Telefònica optaren per la incorporació del Sabei a la CGT. Aquest moment va significar el trencament de Joan Gelabert i pràcticament de les seccions de Correus i bombers amb la CGT.
Tot i que la relació de Joan Gelabert Munar amb la CGT acabà amb la ruptura, és just fer-li el reconeixement que mereix com a amic i company de lluites, per la seva aportació i dedicació feta al sindicat sense obtenir-ne cap benefici personal, i perquè a la fi és i serà per sempre el nostre primer secretari general, per decisió col•lectiva.
Acaba de morir un home honest, lluitador, amb el que he viscut molts bons moments de converses entre cerveses (més de les necessàries) que ningú ens podrà llevar, i de tot plegat hauriem d'aprendre tot allò que no hauriem d'oblidar mai, que si lluitam col•lectivament és per fer aquest món més feliç, començant per nosaltres mateixos, i en aquest sentit tots plegats tenim molt a reflexionar i a esmenar.

Joan: que la terra te sigui lleu i que descansis en pau.
Fins a la victòria sempre estaràs amb nosaltres, perquè la teva aportació a la causa és impagable.


Velatori al Bon Sosec de 15.30 a 20 hores i funeral dia 27 a les 8 del horabaixa a l'església d'Alaró.Ens veurem a Alaró tots els que vulguin venir a donar-li l'adeu.


El dogmatisme i el sectarisme a les Illes: Jaime Carbonero, José M. Carbonero...


El pamflet que en contra nostra signaren Ignasi Ribas i els seus amics embrutava i posava en qüestió no solament la meva feina política, sinó també, i això sí que ho consider prou greu i d'una indignitat total, el treball militant d'homes i dones com en Jaume Obrador, en Francesc Mengod, na Maria Sastre, na Francesca Velasco, na Maribel Picó, en Gaspar Jaume, na Maria Vílchez.... (Miquel López Crespí)


La transició i les mentides del carrillisme (PCE) i afins


Per Miquel López Crespí, escriptor

Quan l'esquerra alternativa del temps de la transició parlava de les traïdes del PCE mai no es referia als honrats militants de base d'aquests partits. Sempre fèiem a la direcció del grup, és a dir a Carrillo, la Pasionaria o Ignacio Gallego, entre d'altres. Però quan l'antic responsable carrillista a Palma, Antoni M. Thomàs, o el també carrillista Ignasi Ribas juntament amb Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Gustavo Catalán, Jaime Carbonero, José M. Carbonero i Salvador bastida signen un pamflet ple de mentides, calúmnies i tergiversacions contra el llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (pamflet publicat en el mes d'abril de 1994 en un diari de Ciutat) ho fan sense cap mena de mirament. No parlen de la direcció dels diversos partits comunistes existents aleshores. Parlen genèricament dels partits "situats a l'esquerra del PCE" als quals acusen de "debilitar des del franquisme sociològic i policíac el PCE".

El pamflet que en contra nostra signaren Ignasi Ribas i els seus amics embrutava i posava en qüestió no solament la meva feina política, sinó també, i això sí que ho consider prou greu i d'una indignitat total, el treball militant d'homes i dones com en Jaume Obrador, en Francesc Mengod, na Maria Sastre, na Francesca Velasco, na Maribel Picó, en Gaspar Jaume, na Maria Vílchez.... Tant n'Obrador com en Paco, envoltats per desenes de militants de l'OEC, impulsaren les lluites més actives per les reivindicacions populars a Son Cladera, Son Rapinya, la Soledat, Son Serra-la Vileta, etc. Antònia Pons, a s'Arenal i Can Pastilla, amb el suport d'un ampli grup de treballadors del ram en el qual hi havia Domingo Morales, muntaven les Comissions Obreres Anticapitalistes, amb obrers del ram d'hostaleria, reforçant i encapçalant lluites com les dels hotels Panamà, Gran Fiesta, Bahía de Palma, Luna Park, Saratoga i molts d'altres. En Guillem Coll, de Lloseta (un dirigent actual de CC.OO) i en Joan Albert Coll (un company menorquí), juntament amb J. Corral i altres camarades de l'organització (alguns provinents de les JOC), organitzaven els treballadors de la sabata. En Jaume Bueno, excel•lent organitzador obrer, ajudava qualsevol front de lluita contra el govern i la patronal. A Manacor, amb els treballadors de la fusta, enllestien les primeres reivindicacions d'ençà la guerra civil na Maria Durán i en Martí Perelló. En Mateu Morro, els germans Ramis (Mateu, Rafel, Guillem...), na Josefa Núñez, en Sebastià Ordines, na Rosa Vich a Santa Maria, i en Biel Matamales a Petra, ajudaven a reforçar les Plataformes de cada sector on participaven. A comerç hi havia en Francesc Delgado, com a màxim responsable. Altres cèl•lules s'anaren creant a Montuïri, Sant Joan, Inca, Lloseta, Ciutadella, Maó, Ferreries. El creixement a pobles era molt fort. En Gori Negre, un santamarier de rel, feia les primeres passes cap la futura creació de la Unió de Pagesos. En Pere Tries, membre de l'actual executiva del PSM, no descansava. A Magisteri, n'Antoni Mir -que durant molts d'anys seria president de l'OCB-, juntament amb Salvador Rigo, Magda Solano, Margarida Seguí, Josefina Valentí, Àngels Roig i un llarg etcètera, convertien la "fàbrica de mestres" en un dels centres d'ensenyament més combatius d'aquell temps. Dora Muñoz era una eficient responsable del sector de mestres.

Salvador Rigo no aturava dibuixant cartells reivindicatius. Armat amb retoladors i pinzells, carregat de pots de pintura, imitava les creacions de la propaganda republicana. En Tomeu Barceló, en Joan Vich i na Catina Vich (de les Joventuts d'Esquerra Comunista) eren els primers en qualsevol moguda antiburgesa i de defensa dels drets dels joves i dels estudiants. Record munió de joves combatius com Sergio López, Rafel Ramis, Jaume Frontera, Conxa Nadal... En Joan Ensenyat i el mateix Mateu Morro treballaven per Filosofia i Lletres. A Sanitat, na Margarida Chicano Sansó era la responsable de portar endavant les reivindicacions del sector. Na Margarida Chicano també s'encarregava -entre d'altres activitats igualment perilloses- de portar-nos sovint les publicacions i materials que el partit editava a Barcelona. En Josep Capó, ànima de les Joventuts Obreres Catòliques de Menorca, era el responsable polític. Menorca era una de les zones amb més militància d'OEC per allò que alguns dels nostres dirigents provenien de l'illa germana... Evidentment cap d'aquests excel•lents companys i companyes i tants d'altres de militants anònims mai no treballaren ni conscient ni inconscientment per al "franquisme sociològic i policíac" com han afirmat les restes de l'estantís carrillisme illenc. Ans al contrari, qui de veritat enlairà la bandera de la monarquia en la seu del PCE el dia de la seva legalització foren Carrillo i els seus.



La solidaritat de Joan Gelabert amb els escriptors mallorquins demonitzats pel dogmatisme i el sectarisme de l’excarrillisme illenc i sectors afins

L’Antifranquisme a Mallorca (1950-70): la veritat fa mal

Per Joan Gelabert, secretari CGT de Correus-Palma

No és estrany que el llibre de Miquel López Crespí L’Antifranquisme a Mallorca faci mal a més d’un. Concretament Ignasi Ribas i Antoni M. Thomàs tengueren la seva responsabilitat en la defensa de la nefasta política carrillista que enterrà anys de lluita i esforços populars. En un pamflet que ha sortit a un diari es proclamen defensors dels “èxits” polítics del carrillisme. Són precisament aquests “èxits” els que intentaren acabar amb la lluita per la República, pel socialisme, pel poder dels treballadors i per l’autodeterminació nacional, etc. El moviment obrer encara paga amb un cert grau de desencís i desmobilització la firma dels perjudicials Pactes de la Moncloa que serviren per consolidar el poder econòmic i polític de la burgesia damunt el poble treballador.
La política del PCE que defensen els Riutorts, Carboneros, Sevilles, Saoners i CIA fou la que consolidà la monarquia que ens deixà el dictador i serví per abandonar precisament la lluita republicana (els dirigents carrillistes a Espanya i Mallorca prohibien i espenyaven les banderes tricolors a les manifestacions). Han oblidat aquests senyors que fou per lluitar per la República pel que sofriren i moriren milers i milers de comunistes, socialistes o democràtes sense partit? La direcció central carrillista (i de rebot, la de les Illes) fou l’enterradora de quaranta anys de lluita popular pel socialisme, per l’autodeterminació de les nacions oprimides, per la República. Els pactes amb els franquistes en temps de la transició, l’abandó de qualsevol idea de combat econòmic, cultural i polític contra el capitalisme, l’acceptació dels marcs imposats per la burgesia només han servit i serveixen per consolidar i mantenir l’opressió dels treballadors. La fracassada política de Santiago Carrillo que defensen els Saoners, Ribas i CIA només fou útil a la banca i a les multinacionals per a bastir una democràcia curta de mires, plena de dirigents corruptes i vividors del sistema del tipus Roldán, Mariano Rubio, Guerra, Amedo, etc. Aquests senyors –els que tengueren responsabilitats ajudant Carrillo— ens imposaren la bandera de Franco, unes lleis que ens barren el pas vers l’emancipació de la classe obrera, que impedeixen la nostra llibertat nacional. En el fons, amb el pamflet que han publicat, han provat de justificar totes les venudes que han fet per un plat de llenties.
El llibre de Miquel López Crespí els ha molestat perquè diu la veritat. Perquè denuncia la pobresa política que defensaren venent anys de lluita popular. Crec que els milers de morts per la República, els milers de lluitadors pel socialisme no podran perdonar mai els resultats de tants fracassos històrics.
Enlairar la bandera de Franco dins la seu del PCE el dia que foren legalitzats! Vet aquí, com deia abans, tot el que aconseguí el carrillisme abans d’ésser enviat al femer de la història.
Diari Baleares (24-V-1994)