El teatre de la revolta a les Illes (i II)

El Maig del 68 i el teatre català de la revolta: Els anys del desig més ardent (i II)


Per Miquel López Crespí, escriptor


En tot allò que feien els grups teatrals del Principat hi havia molt de situacionisme sense, potser, que la gent conegués a fons les propostes revolucionàries de la Internacional Situacionista. Era una lluita, unes troballes instintives en combat permanent contra la banalitat dominant.
La feina de la Companyia Adrià Gual, dirigida per Ricard Salvat, marcà aquella època plena d'illusions i d'esperances. Les revistes Primer Acto, Serra d'Or i, a nivell de cinema Nuestro Cine, al costat de Triunfo ressalten els aspectes diguem-ne, d'"agitació política" de l'art. Recordem l'efecte catàrtic del Grup Crònica a València, i la renovació de la plàstica dels Països Catalans i de l'estat que aquella experiència significà.
A Barcelona hem pogut veure Ronda de mort a Sinera, de Salvador Espriu, en l'arranjament escènic de Ricard Salvat; L'auca del senyor Esteve, de Santiago Russinyol, i un "clàssic" a la presentació del qual assistim devotament: La bona persona de Sezuan, del mític Bertolt Brecht.
Al principat, Maria Aurèlia Capmany escriu Vent de garbí i una mica de por (1965), en la línia brechtiana abans esmentada.
Però entre els autors catalans del moment és precisament un mallorquí oblidat, Joan Soler Antich, qui porta endavant la flama del teatre escrit sota la influència de Brecht i el realisme èpic. En Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Ciutat de Mallorca, Edicions Cort, 2003) li hem dedicat un capítol sencer ja que el silenci que sempre ha planat sobre la seva obra és ben paradigmàtic del que, primer amb la dictadura, ara amb el règim monàrquic, s'esdevé amb els nostres millors autors teatrals.
Recordem que són uns anys molt lligats al Maig del 68, al naixement de partits i organitzacions deslligats del carrillisme (PCE). És un temps de forta lluita ideològico-cultural, en la qual, des de la premsa clandestina o des de les poques tribunes que ens ofereix la premsa oficial, sota censura del règim franquista, parlam de forma destacada dels escriptors catalans i estrangers que, de diverses formes treballen per a provar d'ensorrar la pseudocultura franquista.
A part d'aquesta aposta per a la cultura progressista catalana i internacional, la nostra militància esquerrana (la premsa d'aquells anys ja ha informat de les nostres primeres detencions), pensam pogué ajudar a crear l'atmosfera d'un eixelebrat escriptor marxista que, per tal de respondre al que s'espera d'aquesta ideologia ha de ser forçosament "brechtià" igualment que, en poesia i novella ha d'imitar, també mecànicament Pere Quart, Mijail Sholojov o Blas de Otero. Com podeu comprovar, opinions d'un simplisme que espanta. I és per això mateix, perquè convé deixar indicis des d'on i des de quina perspectiva s'han escrit les nostres obres que faig aquestes notes.
Acte únic, Els anys del desig més ardent o Carrer de Blanquerna són obres escrites després de l'ensorrada de les idees rupturistes en temps de la transició. La definitiva consolidació del règim sorgit dels pactes entre la pretesa oposició (principalment PCE i PSOE) i el franquisme reciclat (UCD), va rompre la columna vertebral d'un canvi prosocialista, republicà i que reconegués el dret dels pobles de l'estat a l'autodeterminació. La criminalització i posterior desaparició de les avantguardes proconsellistes de finals dels seixanta, la consolidació únicament dels partits que havien acceptat la "sagrada unitat 'Espanya", la monarquia, i l'economia de mercat capitalista, obligava a una reflexió i a un llarg exili interior a tots aquells que ens havíem compromès, des d'òptiques diverses, en la lluita per aconseguir un canvi revolucionari a l'estat espanyol.
De cop i volta, desfets els partits d'esquerra revolucionària, demonitzades les idees d'igualtat i socialisme entès com a poder dels treballadors, ridiculitzades les resolucions en defensa d'una cultura nacional-popular aprovades en el Congrés de Cultura Catalana, arribava resplendent, l'hora dels rèptils, dels cínics, dels menfotistes de totes les tendències.
Com explica molt bé el poeta i investigador Ferran Lupescu en el pròleg a Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart: "Entre, diguem, el 1980 i el 1985, el gruix de plataformes d'incidència pública acabà monopolitzat pel nou tipus d'intellectual conformista, sovint amb càrrec públic i carnet de partit a la butxaca, mentre l'intellectual que romania crític era sotmès al desprestigi sense gaire possibilitats de rèplica, o bé es retirava a un silenci d'estricta supervivència. Una recerca hemerogràfica centrada en aquests anys desenterraria munió d'articles, discursos, ressenyes, etc., ridiculitzant allò que anomenaven 'resistencialisme' i instant els escriptors a produir una literatura 'normal', és a dir, acrítica, integrada i narcotitzadora. Hom comença a parlar de 'productes culturals', i hi ha qui es lliura a una lluita fratricida per tal d'enfeudar el públic catalanolector ja existent, en comptes d'ampliar-lo mancomunadament a expenses de la cultura imperial".
A partir d'aquest moment ja sabem que no hi haurà cap suport per a continuar bastint una cultura autènticament d'esquerres. Són els anys de l'"assalt a les institucions".
Arribava el fosc reialme dels endollats. Una bona part del funcionariat cultural es posa incondicionalment al servei de l'estat sorgit de la reforma del règim franquista. Som ben conscient que no han guanyat els "nostres". Nosaltres som al carrer, com sempre, com de costum. No serà possible doncs, bastir cap treball teatral "per a les grans masses populars" com, a vegades, en temps del franquisme hem somniat. Com una fuetada bestial al rostre, després d'aquestes "primeres eleccions", després de constatar en la carn que ha significat i significa la reforma del règim de dominació burgès, ja sabem a la perfecció que els "nostres", és a dir els republicans, els independentistes, els marxistes revolucionaris, els treballadors, els que no tenim res més que les nostres mans per a provar de sobreviure en la foscor... hem perdut. Així de senzill, així de dramàtic.
No hi haurà cultura nacional-popular catalana, no hi haurà gran teatre de masses anticapitalista enmig del carrer. Com explica Joan Fuster en la seva imprescindible obra Literatura catalana contemporània (Barcelona, Curial, 1972), talment com si ens trobassim en la postguerra franquista: "Ara, però, el dramaturg no es fa cap illusió sobre la taquilla; guanya, en canvi, una gran llibertat en el seu treball. El seu públic és un públic -diguem-ho així- d'entesos, i ell se n'aprofita per a posar en joc totes les seves armes creadores. La tècnica, els assumptes, la posta en escena, els propòsits, començaren a ser diferents".
Les renuncies i traïdes de la transició esbucaren tot un caramull de propostes d'unificació territorial dels Països Catalans, d'idees republicanes i socialistes que, indubtablement, havien de condicionar la vida i l'obra dels autors compromesos en la lluita per una societat més justa i solidària.
Com ja he explicat, la trilogia formada per Acte únic, Els anys del desig més ardent i Carrer de Blanquerna són expressió d'aquesta "nova època" predemocràtica. Com el teatre experimental de la postguerra (recordeu algunes obres de Salvador Espriu!), l'autor, que sap que té poques possibilitats de ser representat, investiga en la tècnica teatral i prova d'aprofundir dins la psicologia d'uns personatges en crisi. Són muntatges eminentment poètics (sense deixar de reflectir l'època i el moment històric) en els quals, les propostes de l'autor exigeixen un atent esforç de concentració per part de l'espectador. És un teatre, com ja ho era el de clandestinitat, construït amb oposició al "teatre rekional", el teatre de l'autoodi, tan blasmat per Josep M. Llompart i Joan Fuster i, contra el qual, es bastiren en bona mida les resolucions sobre teatre del Congrés de Cultura Catalana.
Una situació política que afecta igualment a autors com Alexandre Ballester que, roman en silenci, tots aquests anys de la transició i de pactes entre la pseudoesquerra i el franquisme reciclat. Com explica molt bé la seva veu en el Diccionari del teatre a les Illes Balears (pàgs. 75-77): "A partir de 1973, Ballester i molts dels autors teatrals de la seva generació emmudiren. Inicialment no encaixaren en una nova manera de fer teatre, que negligia el compromís polític i el teatre de text, i apostava pels espectacles de creació collectiva, basats en la improvisació, la imaginació d'actors i sobretot de directors i en la dramatúrgia visual".
Una situació que es reflecteix en les obres que comentam i que consoliden un camí que ja s'havia iniciat amb Homenatge a Rosselló-Pòrcel (Alacant, Diputació d'Alacant, 1985). En Els anys del desig més ardents hi trobàrem molt poques concessions als convencionalismes teatrals dels autors més adotzenats. Seguidors com som de les teoritzacions i propostes dels situacionistes, ens interessen uns textos oberts a la improvisació, a la música, a tota mena d'experimentació formal en una línia de revolta contínua.
Com ja hem escrit una mica més amunt, aquest camí s'inicia amb el premi "Ciutat d'Alcoi 1984", aquell Homenatge a Rosselló-Pòrcel que, en temps del socialisme felipista no volgué portar als escenaris el PSOE palmesà. L'obra era precisament això: una obra poètica, una proposta d'investigació en camí de recuperar totes les possibilitats de la veu humana, la música i, en certa mesura, la mímica. Més que la influència a Piscator i Brecht, en aquestes obres que comentam hi ha molta més influència del teatre de l'absurd, de Beckett, Ionesco i Adamov que a qualsevol altra proposta teatral.
De totes maneres, com escriu Xavier Fàbregas en la seva introducció a Teatre català d'agitació política (pàgs. 5-12), mai no hem d'oblidar que "en un sentit lat podem afirmar que tot teatre és polític en tant que manifesta un interès per la circumstància de l'home, pel lloc on aquest es realitza i desenvolupa, o sigui, per la polis; fins i tot quan el teatre pretén de defugir aquesta circumstància no fa més que prendre una posició, i una posició ben significativa, davant la realitat de la qual sorgeix i a la qual s'adreça".
És per això que pens que, malgrat que Els anys del desig més ardent (o abans Acte únic) són experiències de la més pura investigació escènica, mai han estat escrites deslligades d'una preocupació ben concreta envers, com diria Fàbregas "la realitat immediata que el lliga [al teatre] molt estretament amb els batecs de la història". I, que pot haver-hi de més "polític" que una crònica poètica de la mal anomenada "transició", la restauració borbònica espanyola?
Llorenç Capellà escriurà igualment un teatre molt diferent al meu però potser bastit des de les mateixes coordenades personals de desencís de com ha anat la transició. Em referesc a Pasdoble, l'obra que obtingué el premi Ignasi Iglesias i que va ser publicada el 1985. Estrenada a l'Institut del Teatre de Barcelona per Turmeda teatre el 1988 i al Teatre Principal de Palma el 1989 és, conjuntament amb Un bou ha mort Manolete una de les obres més significatives del teatre mallorquí contemporani.
En el cas de Llorenç Capellà, els crítics i els redactors de les "veus" del Diccionari del Teatre a les Illes Balears sí que reconeixen aquesta influència de l'absurd quan escriuen: "La seva producció dramàtica [de Llorenç Capellà], amb ressons expressionistes i influïda pel teatre de l'absurd, enllaça amb el segon cicle narratiu i incideix en els temes de la incomunicació i la mort". No sé sap encara per quines estranyes circumstàncies, aquests mateixos estudiosos no saben aprofundir com pertoca en obres bastides des d'unes mateixes coordenades generacionals, culturals i polítiques. Però són les contradiccions a les quals, des de fa molts d'anys ja estam acostumats.
Les modes són canviants. Ahir la influència podia ser "brechtiana"; avui, pot tornar l'intimisme o a l'espectacle que prova de navegar descontextualitzat políticament, però... quina feinada més inútil provar de portar als escenaris quelcom "descontextualitzat políticament"!
L'home, l'autor teatral, s'amagui rere la coartada que vulgui, tanmateix no deixarà de ser un ésser condicionat i determinat per la història i, indiscutiblement, en el cas de l'autor català, per la història de la nostra nació.
http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)


http://www.nodo50.org/ixent/miquelopez.htm Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)