El combat per la història: la lluita contra el dogmatisme i el sectarisme a les Illes

Antoni M. Thomàs (antic responsable polític del PCE), Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida signaren un tèrbol pamflet contra la memòria històrica de l’esquerra revolucionària de les Illes


El combat per la història: la lluita contra el dogmatisme i el sectarisme a les Illes
Per a la recuperació de la memòria històrica de l’esquerra revolucionària


Per Miquel López Crespí, escriptor

Com han escrit recentment un grup d'historiadors "no oficials" (han publicat un manifest titulat "Combat per la història"): "volem lluitar contra l'oblit imposat per la transició". I més endavant, concreten: "Això [la transició] imposava l'oblit deliberat i 'necessari' de tota la història anterior a 1978. Calia tornar escriure una nova història oficial, donat que les versions franquista i antifranquista ja no servien al nou poder establert". I és des d'aquesta òptica nova, lluny de la història falsament "objectiva" dels servidors del poder que s'ha escrit Cultura i antifranquisme (Barcelona, Edicions de 1984, 2000). Aquesta obra consta de trenta-quatre capítols i de seguida hom comprova que l'esforç per anar bastint aquesta eina de reflexió i de lluita escrita des d'una perspectiva "no oficial" ha estat considerable. Sense una ingent acumulació d'articles, estudis, dades, diaris i revistes de totes les tendències, sense haver parlat amb molts protagonistes (la importància de la història oral), tot plegat com a producte de dècades de recerca i d'aplec de documentació, no hauria estat possible iniciar la feina. El primer capítol de l'assaig que comentam, "Art i literatura en els anys seixanta", és una recapitulació de les influències culturals que sacsejaren la part més progressista de la intel· lectualitat catalana dels anys seixanta i setanta.
Després es parla de les Aules de Poesia, Teatre i Novel· la (1966-1968). S'analitzen en un altre capítol qüestions del Congrés de Cultura Catalana sistemàticament deixades de banda (malgrat la importància històrica que tengueren) per determinats estudiosos, d'aquests que pretenen fer "història objectiva" quan en realitat el que fan és lloar qui comanda, criminalitzant el dissident, els partits o persones que no poden oferir cap mena de privilegi a tan "imparcial" historiador (edició de llibres, reconeixements oficials, curriculum, etc., etc.) .
L'ampli capítol dedicat als germans Villalonga (i especialment a Llorenç Villalonga) ha tengut en comte la majoria de treballs que s'han fet aquests darrers damunt la figura del conegut militant de Falange Española y de las JONS. La importància de Josep Melià i del seu llibre Els mallorquins ha estat estudiat en "Els mallorquins de Josep Melià". Tracten del teatre i de la seva importància cabdal en la consolidació i regeneració de la nostra cultura els capítols "El teatre modern a Mallorca", "Pere Capellà (Mingo Revulgo)", "Les Germanies i el teatre mallorquí de la revolta", "Un homenatge teatral als estudiants assassinats per la dictadura franquista", "Entrebancs per al desenvolupament del teatre mallorquí contemporani" i "Portugal 1974: els antifeixistes illencs i la Revolució dels Clavells". En ser el marxisme un component bàsic, per no dir essencial, en la formació d'alguns dels intel× lectuals que des de tots els àmbits culturals participaren activament en la lluita contra la dictadura, he cregut convenient deixar-ne constància. Així, hi ha determinats capítols dedicats especialment a l'aportació del marxisme; els titulats "La influència de Trotski i d'Andreu Nin en els comunistes de les Illes", "L'anticolonialisme a les Illes", "En defensa del marxisme: l'Ateneu Popular 'Aurora Picornell'" i "1976: viatges a Itàlia" palesen clarament aquesta influència.
Es pot trobar una aproximació al paper del cinema, la poesia i l'art en la lluita per la llibertat en els capítols "La poesia de la resistència", "L'avantguarda cultural mallorquina dels anys seixanta i setanta", "1956-57: el cinema franquista a sa Pobla". Finalment el paper dels intel× lectuals mallorquins és analitzat en "Gabriel Alomar", "Els escriptors mallorquins i l'antifeixisme", "Alguns intel× lectuals al servei de les classes dominants mallorquines", "1974: literatura i lluita per la llibertat", "Literatura i antifranquisme"...
No cal dir que la colla d'envejosos i reaccionaris (els defensors de la fracasada política carrillista) que l'any 1994 atacaren sense miraments el petit resum de les meves memòries (L'antifranquisme a Mallorca, 1950-1970), aquells senzills records de la lluita per la llibertat, també ha tengut la seva influència en la meva posterior dedicació a l'estudi d'uns anys que, en titular molts d'articles, he anomenat una mica poèticament "Els anys del desig més ardent" (pel que tenien de combat per la recuperació aferrissada de les nostres senyes d'identitat, d'autenticitat en la majoria de joves esquerrans d'aleshores).
Ara, si féssim un article reflectint el que hem vist i estam veient, l'hauríem de titular "Els anys de l'oportunisme més ferotge".
Un dels primers pamflets en contra de les memòries d'un senzill antifranquista mallorquí (qui signa aquest article) va ser obra d'alguns els màxims responsables del neoestalinisme illenc (PCE) com Antoni M. Thomàs i Ignasi Ribas, coneguts militants carrilistes en els anys der la transició. El 28-IV-94 els senyors Antoni M. Thomàs (antic responsable polític del PCE), Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida signaren un tèrbol pamflet contra la memòria històrica de l’esquerra revolucionària de les Illes.
Ha estat com dic, comprovar la mala fe, les tergiversacions d'aquell insignificant grupet carrillista i sectors el que m'ajudà a obrir els ulls quant a la necessitat d'avançar, d'aportar més elements per a l'anàlisi en la línia marcada pels nous historiadors no oficials i, en definitiva, anar obrint nous camins en el coneixement de les lluites i activitats d'aquella època. Aquesta investigació, el treball de recerca i difusió històriques, no es podia fer des de la falsa "objectivitat" dels servils, des de la falsificació que comporta enfocar els esdeveniments de la transició amb el punt de vista d'un partit (en aquest cas des de l'òptica del PCE o de qui comanda), que és el que s'ha fet fins ara mateix. S'ha "oblidat" d'una manera intencionada el paper de l'esquerra revolucionària, dels cristians pel socialisme, de l'anarquisme i els corrents consellistes que impulsaven tant les Comissions Obreres Anticapitalistes com les Plataformes (d'estudiants, de barris, etc) Anticapitalistes. Era precís i necessari dir "alguna cosa" referent a les lluites culturals i polítiques d'aquells anys des d'una perspectiva més autèntica, diferent a la que fan els servidors de la falsificació oficial. En Cultura i antifranquisme he volgut deixar constància d'alguns d'aquests aspectes essencials de la lluita popular en el camp cultural. En el fons, a conseqüència de la debilitat de l'esquerra mallorquina, durant molts d'anys va ser precisament el camp de la lluita cultural una de les trinxeres principals de l'enfrontament contra el règim franquista.



http://www.nodo50.org/ixent/lopezcrespi.html Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí


http://mallorcaweb.net/lopezcrespi/index.htm Web de l´escriptor Miquel López Crespí


http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)


http://www.nodo50.org/ixent/miquelopez.htm Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

http://www.ixent.org/reprefeixista.htm Memòria cronològica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)


http://www.ixent.org/postfranquista.htm Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)