Els escriptors mallorquins i l'antifranquisme - Memòria històrica

L´esquerra mallorquina i el franquisme


El deure del combat


Per Miquel Julià Prohens, escriptor



L'esperit i la idea de combat són tan inherents a la natura humana com el mateix sentit de justícia o d'autoestima; per això les pàgines de la història tenen més lletres de sang que de tinta. Per a un humà combatre és llei de vida i no combatre és com encomanar el seu destí als voltors, perquè segons la dita popular "qui s'arrufa el fred el se menja". En igualtat de condicions l'individu, a través del combat, es rescabala dels greuges dels altres; i també les nacions, de les agressions dels estats. Així el combat esdevé pauta i criteri universal de justícia i convivència socials. El poeta Joan Alcover a "Poemes bíblics", descrivint un gest de la Bíblia, ens diu que "el fill Jacob, segon per la naixença, / en gloriós combat l'àngel va vèncer..."; Ramon Llull en el Llibre de Cavalleries defineix que "ofici de cavaller és combatre traidor"; Joanot Martorell no se'n fa enfora en el Tirant lo Blanc dient que "el cavaller combat per mantenir la lleialtat i la rectitud"; i encara l'experiència popular ho reconeix en aquesta cançó: "Ara és hora, cosset meu, / que plors i facis combat...".

L'home, però, sols s'engresca al combat que li ofereix avantatges evidents i avinents; si no, en fuig com d'una sentència adversa, cosa que recolleix el refrany: "Justícia, senyor, a ca meva, no!". Per això és que la gent sols s'apunta a competicions favorables, segures, sense haver-se d'exposar-se al fracàs; això sí molts admiren, segueixen i es rendeixen als combatents triomfadors, dictadors i tot, com a suplents o referents de les pròpies ambicions. Sols així s'expliquen les mogudes populars entorn d'aquests; i sols així s'explica l'aurèola de popularitat que els mallorquins rendiren a cacics com Joan March (verga), que inflaren fortunes reduint el poble a la fam i a la submissió. Aleshores tan perversa esdevé la fama dels tirans, com l'acatament dels favorits. Es precisament dins aquest marc de negror i d'injustícies que s'emmarca i ressalta l'excellència dels qui combaten per un gran objectiu humà, com pot ser el de superar una malaltia irreversible o el de fer front a qualsevol injustícia, també les constitucionalment institucionalitzades.
El combat, però, cobra una lluïssor especial, quan el protagonista és un ciutadà lliure, al qual no agomboia cap nomenament polític ni cap nòmina milionària. L'aurèola de Jordi Pujol, per posar un exemple, apareix més nítida en la sorollosa protesta de 1960 al Palau de la Música Catalana, en els tres anys i mig de presó o en el repartiment clandestí en plena etapa franquista del seu llibre Construir Catalunya (1955); més que en la presidència efectiva de la Generalitat. Sovint la torxa de l'alliberament nacional perd màgia i eficàcia en mans ben remunerades.

Tantes raons vénen a compte quan em vull referir al llibre Cultura i antifranquisme de Miquel López Crespí, d'Edicions de 1984 (març 2000), recentment presentat a la Casa Catalana de Mallorca (29-V-00), un llibre que recolleix els combats d'un grup d'indòmits mallorquins, protagonistes d'una lluita llarga i calculada, per tal d'obrir bretxa al mur d'opressió de l'etapa franquista. Desfilen per les seves pàgines persones tan significades com Josep Maria Llompart, Antoni Serra, Francesca Bosch, Guillem Frontera, Antoni Figueras, Jaume Adrover o naturalment el mateix Miquel López Crespí, entre molts d'altres. Només l'ideal de combatre er la llibertat, sense més gratificacions, podia engrescar aquesta gent en actuacions i feines oneroses i arriscades, com les Aules de Poesia (1966'68), noves editorials rupturistes (1972), renovació de la revista "Lluc" (1968), recolzament del Congrés de Cultura Catalana (1976-77), venda o repartida de materials clandestins...; actuacions sempre seguides de prop per la Brigada Social, perseguides per aquesta amb reiteratius interrogatoris, arrestos i detencions i patides estoicament per aquells joves, i no tan joves, rebels a les injustícies. El llibre és un cant a la lluita contra unes lleis i un règim, que es mantenia sobre l'enderroc dels drets de les persones i dels pobles.
El llibre Cultura i antifranquisme, però, a més d'un llibre d'història, és un retrat d'en Miquel López la trajectòria del qual fins al dia d'avui no és un camí de roses, sinó un camp de combat per a l'alliberament social i nacional d'aquest país, un objectiu sempre present en la seva vida i colpidor en els seus llibres sense el qual aquests estarien buits de contingut. Qualsevol pàgina de la trentena de títols publicats ho corrobora; Miquel López ha seguit, segueix i seguirà obsés i tenaç mostrant a nostra gent, amb llibres colpejants i delectables alhora, històrics ultratges i opressions ben presents. Edicions tan recents com Revolta (poesia) o Núria i la glòria dels vençuts (novella) poden deixar, dins la letargia d'un estiu tan sec i calent, empremtes de ràbia i brots d'autoestima.


http://mallorcaweb.net/lopezcrespi/index.htm Web de l´escriptor Miquel López Crespí


http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)



http://www.nodo50.org/ixent/miquelopez.htm Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)