L´oposició antifranquista i els comunistes de les Illes (OEC)

L´oposició antifranquista i els comunistes de les Illes (OEC)
1976: la presó de Palma

Per Miquel López Crespí, escriptor



Començaments de la transició. Finals de 1976. La burgesia i el franquisme reciclat només volien uns "comunistes": els del PCE de Santiago Carrillo, els mateixos que havien acceptat les condicions dels hereus del franquisme pel que fa a la legalització. La nostra organització, l'OEC, era perseguida sistemàticament i criminalitzada per feixistes i pactistes. A ran de la presentació del partit, la Brigada Social ens vingué a detenir, i, després dels interrogatoris acostumats -vespres amb fred als soterranis del Govern Civil-, ens posaren en mans del jutge. L'acusació era haver presentat un partit il.legal. Ens caigué al damunt una multa de setanta mil pessetes que, evidentment, no volguérem pagar. La lluita era per a imposar la llibertat de tots els partits obrers i d'esquerra. No podíem acceptar que haguéssim comès cap delicte. Pocs dies després, en Jaume Obrador, en Josep Capó i jo mateix, acompanyats fins a les portes dels jutjats per centenars d'amics i companys, entràrem a la presó de Palma.
L'any setanta-sis havia estat el de la promoció de diverses organitzacions que, en les dècades de combat clandestí, no representaren res. M'adonava que, mentre els mitjans de comunicació informaven de l'existència d'aquells grups de "notables" (absents de la lluita popular) -el fantasmal GASI, el Partit Socialdemòcrata Balear d'Angel Olmos i Santiago Rodríguez Miranda, l'encara més etèria Reforma Social Española d'en Jeroni Saenz i les estranyíssimes Izquierda Democrática o Concurrencia Democrática Balear), nosaltres, els comunistes (OEC), érem portats a la presó. La tàctica dels franquistes reciclats que portaven endavant la reforma del règim estava essent ben ordida. Aviat seria legalitzat el PCE de Carrillo. El PSOE -el qual no havíem vist mai per barris o caus clandestins- actuava públicament promocionant a les totes Fèlix Pons i Emilio Alonso. Al llibre "L'oposició antifranquista a les Illes" de Bartomeu Canyelles i Francesca Vidal hom pot comprovar -per boca d'Emilio Alonso- el que el PSOE havia fet en temps de la clandestinitat. A la pregunta: ¿principals fets protagonitzats pel partit?, Emilio Alonso declara que "consideren importants les entrevistes mantingudes amb Areilza, el grup "Tácito" (Marcelino Oreja) i Garrigues Walker. També han organitzat dues conferències a les Facultats de Dret i Filosofia i Lletres (Pablo Castellano i Bustelo)". Consideraven igualment cabdal haver ajudat a fundar la fantasmal Assemblea Democràtica de Mallorca. Això era tot! Hom s'adonava que la repressió esdevenia cada vegada més selectiva. Es tractava d'anar configurant les futures eleccions. El règim feia propaganda dels partits d'ordre que no posaven en qüestió la reforma pactada, mentre silenciava i detenia els comunistes que exigien la República, el dret d'autodeterminació de les nacionalitats o lluitaven pel socialisme. El final de la jugada seria a l'any `77. Però ara, a finals del `76, a la presó de Palma només hi havia comunistes i alguns dels obrers detinguts en la manifestació que hi va haver el 12 de Novembre. Per part del PORE (trotsquista) restaven empresonats en Ramón Molina de Dios (l'actual director del Museu d'Art Contemporani de sa Pobla), i en Xavier Serra i na M. Dolors Montero. De MCI havien tancat Isidre Forteza, el representant de l'Assemblea Democràtica a València. D'OEC hi érem una part de la direcció de les Illes: Josep Capó, Jaume Obrador, M. López Crespí, i, dels detinguts en la manifestació del dia 12, hi romanien tancats en Manuel Carrillo, en Pere Ortega, n'Antoni López López i na M. del Carme Giménez Ruiz.
Els companys del carrer, aprofitant les possibilitats que donaven aquelles contradiccions del règim -afavorir i promocionar els partits d'ordre; detenir i silenciar els revolucionaris-, posaren en marxa una sèrie de valentes iniciatives que al final aconseguirien treure'ns de la presó. Na Teresa Nieto col.laborà activament amb la campanya muntada per la direcció d'OEC que encara romania en llibertat, i, sense problemes -malgrat la repressió que havia sofert per editar "Democràcia Proletària"-, ajudà a l'edició d'un pòster -amb les nostres fotografies- que, aferrat per tots els carrers de Ciutat i part forana, evidenciava l'existència de presos polítics. Es muntà un Comitè de Solidaritat amb els Empresonats en el qual participaren les forces d'esquerra (principalment els diversos grups comunistes). L'OEC, el nostre partit, edità un número especial de "Democràcia Proletària" que fou repartit massivament per tot Mallorca. En Miquel Tugores del PTE, en Jesús Vives de MCI, en Tomeu Fiol del PSAN i membres del PCE(m-l) i l'ORT editaren octavetes explicant la situació dels represaliats. La campanya de solidaritat s'ampliava i enfortia. Nosaltres, dins de la presó pensàvem que mai una detenció havia estat tan rendible políticament per a les forces d'esquerra ni més ruïnosa per al règim.
Qui quasi no va moure un dit contra les represàlies fou la inútil Assemblea Democràtica. Hi haguérem d'anar com a observadors per aconseguir signassin un comunicat de protesta. Na Beatriz Iraburu, del Diario de Mallorca, en deixava constància dia vint-i-sis de novembre de 1976. La periodista escrivia: "La sesión de la Asamblea está teniendo, desde el principio, unos observadores desusados: tres miembros de Izquierda Comunista. Como se sabe, Miguel López Crespí, José Capó y Jaime Obrador, ingresarán el sábado por la mañana en prisión por negarse a pagar las setenta mil pesetas que les han sido impuestas a cada uno por la presentación de su partido en Palma. Ellos fueron a la Asamblea porque pensaron que la situación exigía que las `fuerzas democráticas' denunciasen juntas una serie de cosas. A este respecto, llevaron un comunicado con la idea que la Asamblea lo suscribiera. Y esto provocó una nueva ronda de discusiones largas, largas, largas. Al final, y por iniciativa del PC, se decidió que fuera la Asamblea quien redactara el comunicado y que OIC lo firmara. El comunicado que redactó la Asamblea y que firmó OIC `como miembro observador' -esta calificación provocó también discusiones- acusa al gobierno de no ser democrático y protesta por la represión de los sucesos de la `Jornada de lucha pacífica', así como por el futuro encarcelamiento de los tres miembros de OIC".
Per sort, cada diumenge, gernació de companys d'OEC i altres organitzacions venien davant la porta d'aquell cau on romaníem tancats a cridar consignes per l'Amnistia i a pintar les parets demanant la nostra immediata llibertat. El PTE, PSAN, MCI i OEC organitzaren, al descampat on ara hi ha el parc del Polígon de Llevant (al final de Ricardo Ortega), un míting amb nombrosa participació ciutadana. Hi intervingueren, a favor de l'Amnistia, en Miquel Tugores (PTE), en Jesús Vives (MCI), en Tomeu Fiol (PSAN) i n'Aina Gomila (per l'OEC). Però la fantasmal i inoperant Assemblea Democràtica no va voler moure un dit en defensa dels presos polítics quan una comissió de l'OEC hi va anar a parlar-hi per a concretar una manifestació conjunta en favor de la llibertat. Sortosament, com he dit una mica més endavant, els companys del PSAN, del PTE i de MCI s'avingueren a muntar el míting del Polígon de Llevant. En va fer un bon reportatge (potser uns dels únics treballs en el qual es tractava amb certa simpatia a l'esquerra revolucionària no pactista) en el diari Última Hora del 15-XII-1976. Deia el diari abans esmentat: "Tomó la palabra en primer lugar el dirigente del Partido del Trabajo, Miguel Tugores quien... dijo que 'con el referéndum el Gobierno pretende afianzar un modo de continuación del franquismo. Serán los mismos perros con diferentes collares'. Después recalcó el hecho de que ante esta situación partidos que se llaman obreros, no han reaccionado, más preocupados en concentrar sus esfuerzos en conseguir muchos votos en las elecciones. Insistió [Miguel Tugores] en la necesidad de que los obreros presionen sobre la Asamblea de Mallorca -'organismo muerto a causa de la actitud de los partidos que se llaman obreros y no lo son'- a fin de reforzar la unidad y 'que la Asamblea pueda ser una verdadera alternativa de poder'. Gritos de 'abstención, abstención' fueron coreados repetidas veces durante la intervención de Tugores".
Els llibres d'història propers a la historiografia oficial, propera al PSOE, al PCE o a la dreta, no parlen de l'esquerra alternativa de les Illes (a no ser per demonitzar-nos i, més d'una vegada, criminalitzar-nos). L'esquerra republicana, els diversos partits revolucionaris que no acceptaren els pactes amb el franquisme reciclat en temps de la transició, o són criminalitzats o no existim. Crec que haurem d'anar bastint la història alternativa a totes les mentides a què ens tenen acostumats els intel·lectuals servils amb qui comanda. Al final de la dictadura, com a demostració de qui havia militat activament contra el feixisme, hi havia nombrosos militants de l'esquerra revolucionària a la presó de Palma. A ran de la presentació clandestina de l'OEC, la Brigada Social ens vengué a detenir, i, després dels interrogatoris acostumats -vespres amb fred als soterranis del Govern Civil-, ens posaren en mans del jutge. L'acusació era haver presentat un partit il.legal. Ens caigué al damunt una multa de setanta mil pessetes que, evidentment, no volguérem pagar. La lluita era per a imposar la llibertat de tots els partits obrers i d'esquerra. No podíem acceptar que haguéssim comès cap delicte. Pocs dies després, en Jaume Obrador, en Josep Capó i jo mateix, acompanyats fins a les portes dels jutjats per centenars d'amics i companys, entràrem a la presó de Palma. La solidaritat amb nosaltres per part de l'"oposició" reformista al règim va ser quasi inexistent. La naixent i inexistent socialdemocràcia (PSOE), l'estalinisme carrillista (PCE) -exceptuant les activitats d'alguns militants tipus Catalina Moragues etc-, preocupats pel desenvolupament dels pactes amb el franquisme reciclat, feien tot el possible per a impedir la lluita popular al carrer. La manifestació del 12 de novembre de 1976 havia estat una imposició de les forces revolucionàries, de la pressió de la base i, en constatar la puixant combativitat del poble, les direccions dels partits abans esmentats pactaren fer el possible per a no repetir aquest tipus de demostracions antifeixistes que els havia fugit de les mans. Per això el desembre de 1976 no volgueren mobilitzar-se en favor de l'amnistia. Més que res, en lloc de solidaritzar-se amb els presos polítics de MCI, PORE, OEC i independents que hi havia dins la presó, el que maldaven era per oblidar el problema. I, més que res, per criminalitzar les nostres organitzacions. Tant el PORE com l'OEC criticàvem constantment les maniobres de l'estalinisme per a arribar a uns acords amb el feixisme "liberal". Era evident per a qui tengués dos dits de vista que els pactes anaven encaminats a aconseguir quotes de poder dins l'estat burgès a canvi de frenar les justes exigències de democràcia i autodeterminació dels pobles.
Però aquesta voluntat de no mobilitzar-se contra la maniobra continuista dels sectors més intel× ligents del règim franquista, no solament es concretava a impedir les demostracions enmig del carrer en contra de la dictadura. Tampoc no volien fer ni la mínima activitat cultural. El simple muntatge d'un recital de cançó per a recollir diners en solidaritat amb els detinguts a Palma ja era considerat un acte de greu "provocació" per aquests sectors carrillistes i socialdemocràtes. Darrerament he enregistrat algunes cintes amb membres del Comitè de Solidaritat amb els Presos Polítics de Palma que afirmen el que estic dient en aquest article. Concretament en aquestes cintes Margarida Chicano Sansó, una de les màximes dirigents del comunisme mallorquí en els darrers anys de la dictadura, cofundadora del GAD (Grup d'Alliberament de la Dona), militant d'OEC i representant dels comunistes de les Illes en el Comitè de Solidaritat, així m'ho confirmava. Igualment es poden trobar proves concretes d'aquest boicot total i absolut del carrillisme illenc (PCE) i la inexistent socialdemocràcia, en els diaris de finals de 1976. Concretament hem repassat la col.lecció del periòdic Última Hora i hem trobat la confirmació de totes i cada una de les asseveracions que ens han fet oralment alguns membres del Comitè de Solidaritat. Per copsar l'odi visceral que aquesta pretesa "oposició" sentia pels comunistes mallorquins, pels republicans, per les organitzacions que no s'avenien a pactar amb els feixistes l'oblit de la lluita pel socialista, la República, l'autodeterminació o la federació de comunitats autonòmiques (en lluita per a reconstruir la nostra nacionalitat: els Països Catalans), els partits dirigits pels Ribas, Cámara, Vilchez, etc, feren tot el possible -i ho aconseguiren!- perquè no es celebràs un recital de cançó en solidaritat amb els presos. Juan R. Villaverde deixava constància palpable d'aquesta indiferència de l'Assemblea Democràtica i forces pactistes (especialment PCE i PSOE) en una crònica apareguda a Última Hora el 30-XII-1976 que portava el títol "Fracasado el intento de organizar un festival". El periodista feia un resum de les declaracions que li havien fet els membres del Comitè de Solidaritat amb els presos polítics. Paraules que venen a confirmar les declaracions de la dirigent comunista abans esmentada. Explicava Juan R. Villaverde: "En los locales de la Obra Cultural Balear se reunieron anoche cinco representantes del Comité de Solidaridad para tratar de aclarar la participación de dicho comité frente a los ex-presos políticos detenidos: Margarita Chicano, Mª del Carme Giménez, Mª Dolores Montero, José López y Juan Coll (este último pendiente de ser procesado el día 31 y perteneciente al partido político OIC).
Aquest Comitè explicava la manca de participació de les forces pretesament d'oposició en el treball d'aconseguir reunir diners per poder pagar les fiances dels ex-presos polítics. Els problemes de manca de solidaritat venien donats per: 1er) la manca d'operativitat de la Comissió muntada per a recollir els diners (indiferència davant aquesta problemàtica, maniobres de distracció quan no boicot actiu) i 2on) impossibilitat de trobar un local adequat per a realitzar el recital de solidaritat. Explicava Última Hora: "Según sus declaraciones [del Comitè de Solidaritat amb els presos] el programa de acción de dicho Comité se ha planteado a dos niveles básicos: uno económico-jurídico y otro político. Al respecto del primero se formó una Comisión económica que ha tratado de reunir fondos para pagar las fianzas que pedían por los presos políticos detenidos. Para reunir dichos fondos se trató de organizar un festival en el cual deberían participar Quintín Cabrera, Mª del Mar Bonet, el grupo UC, etc., pero tuvieron el problema del local donde organizarlo". Sortosament no tot eren problemes i entrebancs, mentre els pretesos representants de l'"oposició" anaven posant impediments a qualsevol iniciativa de solidaritat proposada pel Comitè de Solidaritat, un artista de la categoria d'un Joan Miró, per exemple, donava un quadre en el qual havia escrit "Amnistia als meus amics de Mallorca" per a poder recollir els diners que es necessitaven. Finalment Margarida Chicano, Mª del Carmen Giménez, Mª Dolores Montero, José López i Joan Coll denunciaven: "En cuanto a la acción política... denuncian la escasa participación solidaria por parte de muchos partidos, excusándose [els partits de l'Assemblea] en el referéndum, sobre el cual centraron toda su participación política, pero que a posteriori de dicho referéndum siguen igualmente inhibidos".
En altres articles hem anat explicant la insolidaritat de la famosa i inoperant Assemblea Democràtica de Mallorca amb els darrers presos de la dictadura. Hem denunciat com es negaren a convocar cap acció a favor de la nostra llibertat, fins i tot posant entrebancs al muntatge d'un recital musical per a conseguir diners per als presos. Tot eren excuses de mal pagador i maniobres d'oportunistes. El reformisme de totes les tendències (especialment PCE i PSOE) confiava més en els pactes amb el franquisme reciclat que no en la lluita popular contra el feixisme.
Però de tota aquesta misèria insolidària ordida pels estalinistes mallorquins del PCE, el més trist era que fins i tot les Associacions de Dones que aquests provaven de teledirigir també es varen desentendre de la qüestió. Molta solidaritat de boqueta amb les dones, però el cert és que quan -en els mesos de novembre i desembre de 1976- hi hagué una autèntica necessitat solidària, aquest tipus d'organitzacions d'"oposició" feien aigua a les totes. Les preses polítiques que juntament amb nosaltres -elles romanien a la presó de dones- havien patit la tortura de la repressió, una vegada posades en llibertat denunciaren públicament aquesta vergonyosa actitud dels fantasmals organismes femenins que depenien dels sectors reformistes. En una informació apareguda en el mateix Última Hora que comentam (30-XII-1976), Mª del Carmen Giménez i Mª Dolores Montero criticaren la inactivitat en defensa en pro de l'amnistia de l'Associació de Dones. Aquesta agrupació demanà públicament perdó per la seva manca d'activitat solidària i provà de defensar-se explicant que desconeixen la situació repressiva a l'interior de la presó de dones de Ciutat. Aquesta Associació manifestava: "En primer lugar su desconocimiento sobre las situación de las mismas [es refereixen a la situació de Mª del Carmen Giménez i Mª Dolores Montero] en el interior de la prisión, motivado especialmente por la falta de organización que aún tiene dicha organización femenina de reciente aparición. En segundo lugar, y ante la exposición de los hechos acontecidos en el interior de la càrcel, por parte de las dos detenidas, reconocen su culpabilidad, considerando la importancia de dicho problema y prometiendo dedicarse a ello en el futuro". Més clar, aigua! No solament no havien fet res en favor de les detingudes, sinó que reconeixen públicament el seu desconeixement total del problema. Crec que aquests exemples són prou eloqüents de quina era la mena de "solidaritat" que podíem esperar els antifeixistes mallorquins per part dels organismes "unitaris" de l'"oposició".
Uns dies després, coincidint amb l'arribada a Ciutat del cantant Lluís Llach (que vengué a fer un recital a l'Auditorium), en Josep Capó (que aleshores era el secretari general de l'OEC) i jo mateix, moments abans que començàs l'actuació del cantant, trucàrem a la porta del seu camerino per a demanar-li permís -una vegada explicada la necessitat d'arreplegar diners per fer font a les multes i als problemes econòmics dels obrers detinguts en la manifestació dels 12 de novembre- per a fer una crida al públic assistent. En Lluís Llach, a diferència de tots els organismes i grups de l'"oposició" abans esmentats, comprengué la urgència i justícia de la nostra petició i, de seguida que finí l'actuació, ell mateix s'encarregà d'explicar als nombrosos seguidors de la cançó catalana les qüestions que li havíem plantejat en Josep Capó i jo mateix. Per animar encara més el personal no dubtà gens ni mica a fer un seguit de comentaris contra com portaven la reforma els nous aspirants a la nòmina estatal. El públic, dempeus, li va fer repetir L'Estaca. També va ser molt emocionat el seu recordatori als crims de Vitòria. Campanades a mort ressonà amb força en tota l'amplària de l'Auditorium. Un poc més tard, amb en Josep Capó desplegàrem una gran pancarta que deia "Llibertat per a tots els presos polítics. Legalització partits obrers sense exclusions", moment en el qual rebérem uns grans aplaudiments per part del públic assistent que -amb gent dempeus i amb el puny tancat- començà a exigir "Llibertat presos polítics. Dissolució de cossos repressius!". La Brigada Social, nerviosa, anant amunt i avall, no gosà d'intervenir-hi. Una petita nota de Juan R. Villaverde en el diari Última Hora del 30-XII-76 titulada "Solidaridad con los presos políticos en el recital de Lluís Llach" deixava constància de tot això que hem comentat. La nota informativa deia: "En el último recital de Lluís Llach en el Auditorium, el mismo cantante anunció desde el micrófono el deseo por parte de los recientemente liberados presos políticos de Mallorca de que se recogiesen fondos para financiar las fianzas de su libertad. La respuesta del público fue favorable... recogiéndose esa noche 11.400 pesetas y prometiendo colaborar economicamente el propio cantante".
Aquesta quantitat de diners, juntament amb altres aportacions recollides a fàbriques, hotels i centres d'ensenyament fou lliurada a les famílies dels obrers detinguts el 12 de novembre. Record a la perfecció haver acompanyat la dirigent i militant comunista (OEC) Margarida Chicano fins al domicili particular dels treballadors i, en nom del Comitè de Solidaritat amb els presos polítics, haver estat testimoni d'aquest lliurament de diners.
A la presó de Palma també muntàrem una sala d'estudi on s'impartien diversos seminaris sobre història de Mallorca i del moviment obrer. Record que amb Ramon Molina refrescàvem la memòria en tot el que feia referència a la fi de la revolució d'Octubre en mans de la burocràcia estalinista. Estudiàvem de nou els anys lluminosos de l'Octubre soviètic: el poder dels consells -la democràcia de base, de la qual érem defensors i propagandistes-; la independència de Finlàndia reconeguda pel primer Consell de Comissaris del Poble leninista; les repressions de la burocràcia estalinista contra els membres de la generació de bolxevics que feren la revolució; els indignants processos de Moscou, l'afusellament de Radek, Bukharin, Kàmenev i Zinòviev, entre centenars de milers d'autèntics comunistes. A vegades n'Isidre Forteza (membre del maoista MCI) s'empipava una mica, car no estava gens convençut que Trotski, el company de Lenin, el fundador de l'Exèrcit Roig, i l'estrateg que guanyà la guerra civil a la contrarevolució tsarista, fos un autèntic revolucionari com nosaltres defensàvem.
A la "sala de música" (una cel·la amb unes mantes en el terra decorada amb pòsters dels nostres cantants favorits cantàvem tot el repertori de Raimon i Lluís Llach. Centenars de vegades, L'Estaca, Al vent, D'un temps, d'un país. També Què volen aquesta gent que truquen de matinada de na M. del Mar Bonet. I les més conegudes cançons republicanes de la guerra civil (Puente de los franceses, l'himne del Quinto Regimiento, A les barricades de la CNT, les marxes de les Brigades Internacionals). Quan ens encalentíem amb les cançons no hi havia qui ens aturás. Els vigilants, de bon començament, ens volien fer callar. Ens amenaçaren amb cel·les de càstig. No s'atreviren mai a fer-ho! Els amics i familiars que cada diumenge compareixien davant la garjola els feia pensar en el futur. No sabien -innocents!- si seríem nosaltres els qui comandarien l'endemà i volien estar a bé amb uns possibles diputats o regidors. I, com és normal, ens aprofitàvem de les contradiccions internes dels funcionaris.
Aquella detenció em permeté (instal·lat a la nostra "biblioteca") fer un llibre de poemes que vaig titular "Poemes de la presó" i del qual, en secret, na Teresa Nieto edità un milenar d'exemplars; amb la seva venda clandestina, l'OEC pogué pagar part de la campanya per l'amnistia i les llibertats.
M'adonava com feia anys que havia deixat endarrere la tasca estrictament creativa. A part de les col·laboracions a Última Hora, Diario de Mallorca i la revista Cort, el cert era que la militància partidista -escriure a "Democràcia Proletària", a "La Voz de los Trabajadores" i a totes les publicacions de l'OEC; les reunions diàries, l'activisme militant- no em deixava temps per a continuar aprofundint en la literatura. Quedaven lluny els premis de narrativa, poesia i teatre que, feia anys, m'havien concedit Ricard Salvat, Blai Bonet, Toni Serra, Josep M. Llompart, Josep Melià, Manuel Vázquez Montalbán, José Monleón, Jaume Vidal Alcover, Jaume Adrover i tants d'altres escriptors i intel·lectuals. Per això, quan en Mateu Morro escrigué el pròleg del llibre de poemes fet a la presó, m'animà a continuar en la tasca literària. Les seves paraules eren encoratjadores. Va escriure: "Es per això que aquests poemes de M. López Crespí, són poemes valents, poemes de combat, poemes que obren nous camins i rompen una tradició que -amb les escasses excepcions d'un Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Blai Bonet o d'un Miquel Bauça- no ha fet més que continuar els vells motlles ètics i estètics de l'Escola Mallorquina. La nostra poesia, la nostra literatura, necessita baixar al carrer, baixar a les presons, fondre's dins del poble, aprendre el seu llenguatge i transformar-se en una arma de combat".

Del llibre Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2006). Podeu fer les comandes a la vostra lliberia habitual o al telèfon de l´editorial: 971-650618 (de 7h. a les 15h.)