Guillem Frontera i Miquel López Crespí: els colpistes i els de sempre (el 23-F en el record)
El degoteig de revelacions sobre el 23-F no s'atura: noves visions, informacions antigues situades en un nou context... D'aquell cop d'estat, al principi n'emanava una mena d'enfrontament heroïcista del bé absolut contra el mal absolut i viceversa. La farsa durà poc temps. Els colors de la glòria i els de la traïdoria es van enterbolint. Les grans coartades per situar fora de tota sospita la màxima autoritat de l'Estat s'han de reconstruir cada any, perquè s'esboldreguen al pes de tanta d'informació subterrània acumulada. Potser la figura del rei és la que ha sofert una erosió més notable durant aquests anys de commemoracions puntuals, amb nous impulsos al coneixement d'aquells fets -per exemple, l'Anatomía de un instante, de Javier Cercas, un llibre elogiat per Jordi Pujol en el seu article d'ahir a El Punt/Avui, "L'esperit del 23-F". (Guillem Frontera)
Els colpistes i els de sempre
Guillem Frontera 24/02/2011
El degoteig de revelacions sobre el 23-F no s'atura: noves visions, informacions antigues situades en un nou context... D'aquell cop d'estat, al principi n'emanava una mena d'enfrontament heroïcista del bé absolut contra el mal absolut i viceversa. La farsa durà poc temps. Els colors de la glòria i els de la traïdoria es van enterbolint. Les grans coartades per situar fora de tota sospita la màxima autoritat de l'Estat s'han de reconstruir cada any, perquè s'esboldreguen al pes de tanta d'informació subterrània acumulada. Potser la figura del rei és la que ha sofert una erosió més notable durant aquests anys de commemoracions puntuals, amb nous impulsos al coneixement d'aquells fets -per exemple, l'Anatomía de un instante, de Javier Cercas, un llibre elogiat per Jordi Pujol en el seu article d'ahir a El Punt/Avui, "L'esperit del 23-F".
I, tanmateix, l'expresident ens fa notar que el llibre de Cercas no fa atenció al tema autonòmic i al seu pes en la tragicomèdia. Ens dóna una dada perquè l'avaluem: CiU i el PNB no varen ser convocats a la reunió del "tots" els partits polítics amb Joan Carles I després del cop de Tejero et al. A continuació, vengué la Loapa, a la qual Catalunya, en visió de Pujol, va saber fer front i reduir-ne els efectes.
Trenta anys després, allò que era un dels objectius dels colpistes, la regressió de les autonomies, continua més viu que mai. Si en aquell moment l'antiautonomisme era assumit per les forces que volien eliminar d'un sol cop la democràcia i les autonomies, és curiós -inquietant- observar com ara la dreta espanyola manté un d'aquells objectius.
Canviar la substància de l'Estat pot ser considerat, des d'algun punt de vista, un cop d'estat camuflat? Fos pel que fos, la primera, brutal ofensiva d'Aznar, aquest home que confon els complexos amb els escrúpols, contra l'estat de les autonomies va alarmar els estrategues del PP. Amb quina cara es presentava el partit a les autonòmiques de maig si els seus jerarques propugnaven l'abolició de l'estat de les autonomies? Per això han retirat provisionalment aquest número del seu circ. Però se'ls ha vist la poteta. Els del PSOE, per la seva banda, varen voler ser tan o més antiautonomistes que el PP, però reaccionaren abans i es transmutaren en els heralds de l'autonomisme -ja no parlen de federalisme, per cert.
Sigui com sigui, i aquesta seria la tesi de Jordi Pujol, l'esperit del 23-F continua viu pel que fa a la conformació d'Espanya. I és que l'Espanya monolítica i uniforme no és viscuda com una solució conjuntural, sinó com un element estructural ineludible per continuar dient-se Espanya. La rigidesa d'aquest plantejament ressorgeix cada punt des què hi ha estat de les autonomies: sigui per un cop d'estat, sigui per la intemperància política de la dreta espanyola, entestada a reconduir-nos cap a un estat més fàcilment controlable per les oligarquies i menys a l'abast dels ciutadans.
Diari de Balears
Durant tot l'any 1980 el govern Suárez intenta d'amagar cada una de les provatures de cop militar que s'anaven comprovant ("Operación Minerva", per exemple). Ni UCD ni PSOE-PCE impulsaren cap mobilització conseqüent per a denunciar davant de l'opinió pública les diverses preparacions de cops tan summament evidents. Especialment eren conegudes les maniobres (i reunions) de membres de la Divisió "Brunete" (que havia d'ocupar Madrid), de la Guàrdia Civil i dels serveis d'investigació militars (el CSID). Carrillo, ja pel 1979, demanava un govern "de amplia coalición" (com a sistema d'aturar el colpisme?). Finalment arribà a aprovar una solució militar (per damunt del parlament) amb els pactes secrets amb el general Armada (en un govern militar el PCE tendria Solé Tura com a ministre). (Miquel López Crespí)
El feixisme s’alimenta de la desmobilització popular: cops d'Estat en la transició (i II)
Per Miquel López Crespí, escriptor
Durant tot l'any 1980 el govern Suárez intenta d'amagar cada una de les provatures de cop militar que s'anaven comprovant ("Operación Minerva", per exemple). Ni UCD ni PSOE-PCE impulsaren cap mobilització conseqüent per a denunciar davant de l'opinió pública les diverses preparacions de cops tan summament evidents. Especialment eren conegudes les maniobres (i reunions) de membres de la Divisió "Brunete" (que havia d'ocupar Madrid), de la Guàrdia Civil i dels serveis d'investigació militars (el CSID). Carrillo, ja pel 1979, demanava un govern "de amplia coalición" (com a sistema d'aturar el colpisme?). Finalment arribà a aprovar una solució militar (per damunt del parlament) amb els pactes secrets amb el general Armada (en un govern militar el PCE tendria Solé Tura com a ministre).
En efecte: davant l'augment de les conspiracions i de la força creixent del brutal pinyarisme, l'esquerra oficial no fa res. Ans al contrari, continua frenant qualsevol possible forma d'autoorganització obrera i popular contra aquest renaixement del feixisme. La reforma i depuració d'un exèrcit amb un alt comandament sorgit de la guerra no s'arriba a fer mai en aquests anys: havia estat una de les condicions del pacte entre pretesa oposició i franquistes. Com ja hem vist, els militars implicats en l'"Operació Galàxia" seran igualment absolts, mentre que Tejero continuarà amb les seves permanents conspiracions contra la democràcia.
Un militar progressista, el major Busquets, que en la trista història de la Unión Militar Democrática (UMD) ja havia estat depurat de l'exèrcit per haver lluitat en favor de la democràcia, recordava, després del cop del 23-F, les tres oportunitats d'aturar el colpisme que s'havien tengut a partir de les eleccions de 15 de juny del 1977; aquestes havien estat: "después del 15 de junio del 77, después del 23-F y después de los diez millones de votos socialistas. En estas tres ocasiones los franquistas quedaron totalmente desmoralizados y las resistencias a la reforma militar habrían sido mínimas. No se quiso hacer. No se quiso aprovechar la fuerza moral del momento. Al contrario".
Busquets és un militar reformista honrat. Les direccions del PCE i PSOE són qualsevol cosa menys honrades. Davant l'ofensiva de l'extrema dreta, en lloc de preparar els treballadors (políticament, organitzativament...), comencen a negociar, d'amagat del poble, una sortida extralegal a la situació creada per les seves claudicacions contínues (les mateixes que han encoratjat tota la podridura feixista que pul×lula per l'Estat!). Com explica agudament l'historiador i dirigent polític Arturo Van Den Eynde en el citat Ensayo general: 1974-1984 (pàgs. 258-259): "El gobierno [d'UCD] está montado en una máquina que no domina. PSOE y PCE le ayudan a ocultar ante los trabajadores lo que está ocurriendo. Si algo se intuye, es a través de los trescientos mil fachas vociferantes que se reunen ya en la Plaza de Oriente este 20 de noviembre de 1980: '¡ejército al poder!' aullan los lobos carniceros.
'Cuando acaba el año la burguesía, es decir los financieros, sus políticos de confianza, la Iglesia y sectores ligados al capital imperialista americano, intentan la aproximación de las soluciones militar y civil. UCD ya no puede ser el eje de un gobierno de coalición, reforzado de Unión Sagrada. Quieren probar ahora un gobierno 'de gestión', 'técnico', con apoyo de todos los partidos, pero con gran peso de independientes y militares, presidido o copresidido por un general de confianza del rey. El político franquista Osorio lo negocia con el 'socialista' Múgica; el general Armada lo comenta con el no menos 'socialista' Raventós; parece que alguien lo consulta con el 'comunista' Ballesteros, y desde luego cuentan para el gobierno con el 'euro' Solé Tura. La Unión Sagrada está a punto de convertirse en un bonapartismo militar aplaudido por todos los oportunistas".
Novament és el pacte per les altures el que intenten els partits del consens. UCD, PSOE, PCE, PNB, AP i CIU, que han aturat (més PCE i PSOE que no pas els partits burgesos) l'onada revolucionària dels anys 76-77, es reuneixen per ordir noves conxorxes. Ara, després de la fracassada "Operació Galàxia", burgesos i reformistes volen pactar amb els militars un govern per damunt del parlament... Els Osorio, Múgica, Carrillo, Raventós, Solé Tura... coincideixen amb els plans del general Armada de "fer un cop de timó" a la situació. No hi ha, per part del PCE-PSOE, cap crida a la mobilització popular contra el feixisme. Son públiques les reunions dels generals colpistes que signen, a El Alcázar, les crides a la sublevació amb el pseudònim de "Los Almendros". L'espiral colpista es desferma.
Les reunions del generals Álvarez Arenas, Cano Portal, San Martín i molts d'altres tenen lloc a un xalet d'Aravaca. El general Atares Peña insulta davant mil oficials el seu superior jeràrquic i ministre de Defensa tinent general Gutierrez Mellado (el militar del rei que prova de controlar la situació). Atares (que participarà en totes les operacions colpistes del futur) és absolt i posat en llibertat sense càrrecs. Vint mil membres uniformats de "Fuerza Nueva " desfilen per Madrid. L'any 1979 hi ha dos-cents mil feixistes a la Plaza de Oriente el 20 de novembre; pel novembre de 1980 ja hi són més tres-cents mil. Blas Piñar ha estat elegit diputat i clama contra la democràcia des del Congrés. Des del carrer al parlament es demana "¡Ejército al poder!". A Madrid hi ha "zonas nacionales" on apallissen (i maten) els esquerrans (o aquells que els ho semblen). PCE i PSOE continuen impassibles conspirant en l'ombra. La crisi política produïda per les claudicacions de l'esquerra pactista en temps de la transició comença a preparar el retorn del feixisme més bestial. Cap a març de 1980, el partit del franquisme reciclat, UCD, inicia un ràpid procés de desintegració. Pel juliol de 1980 el Consell Suprem de Justícia Militar absol els implicats en l'"Operació Galàxia". De desembre de 1980 a febrer de 1981 (fins al cop del 23 F) els generals agrupats entorn del col×lectiu "Los Almendros", com sempre des de les pàgines El Alcázar no paren d'informar públicament els militars implicats en el proper cop; de cops, n'hi ha un parell en marxa, i el 23-F xocaran entre ells.
El capaltard del vint-i tres de febrer de 1981, tot just quan hom votava la investidura de Leopoldo Calvo Sotelo com a nou president del Govern, el tinent coronel de la Guàrdia Civil Antonio Tejero Molina ocupa el Congrés de Diputats amb dos-cents vuitanta-vuit guàrdies civils i algunes unitats militars que comanda el major Ricardo Pardo Zancada; el parlament i el govern estatals resten presoners. A València, el comandant de la regió militar, tinent coronel Jaime Milans del Bosch, treu els tancs al carrer i, com el juliol de 1936, ordena la supressió de tots els drets democràtics... A les altres capitals del l'Estat els tancs encalenteixen motors. Els grups armats de l'extrema dreta feixista esmolen les armes per a la carnisseria.
Durant hores angoixoses, el cop d'Estat pareixia reeixir, mentre el poble es tancava massivament a casa, aterrit. Ni un sol treballador sortí a defensar la democràcia, aquella nit del 23 de febrer de 1981, en aquell moment decisiu, just quan hauria pertocat que el poble lluitàs per la llibertat, com ho havia fet sempre al llarg de la història més recent.
Hom es demana com s'ha pogut arribar a situació tan difícil i complicada. Perquè, ¿quins motius hi ha rere el comportament del poble de totes les nacions de l'Estat? On s'ha amagat l'esperit de ferma resistència d'uns anys abans? A València no hi ha ningú fent front al colpisme quan Milans del Bosch, amb els tancs al mig del carrer, ordena la supressió de partits polítics i organitzacions sindicals. No hi ha convocatòria de vaga general antifeixista per part dels partits d'esquerra. Ben al contrari: a les totes, sense prendre cap mesura de seguretat, buròcrates polítics i sindicals abandonen les seus -i els arxius amb els llistats d'afiliats!- amb perill que caiguin en mans dels carnissers d'extrema dreta. Ni Carrillo ni Felipe González han preparat res per a defensar els treballadors de la involució sagnant que s'apropa: com a bons demòcrates burgesos, han confiat la seguretat de la classe obrera a qui pertoca constitucionalment; és a dir: a la policia, la guàrdia civil i l'exèrcit! ¿Què és el que ha passat a l'Estat espanyol entre les grans vagues revolucionàries de la transició i la nit del 23-F, quan la Guàrdia Civil té els diputats presoners, amenaçats amb les metralletes, dins el Congrés? Algun fenomen molt important i molt greu s'ha produït en aquesta transició espanyola feta a mida dels hereus del franquisme.
Uns, els "estats majors" de l'esquerra institucional, resten sota les butaques del Congrés; altres, la burocràcia de segona i tercera fila, abandonen locals i arxius en mans del feixisme sense fer la menor crida a la vaga general. ¿Per què, ens demanam, el poble no surt a defensar la llibertat, ni que sigui espontàniament, com s'havia fet en la història recent de l'Estat espanyol? ¿Tantes han estat les traïdes, les claudicacions de l'esquerra reformista, que, en el moment decisiu, el del cop d'Estat, el poble ha decidit abandonar els seus pretesos dirigents, aquella pretesa esquerra que per un sou, una poltrona, era (i és!) la més fidel aliada del sistema capitalista? Deixant de banda la por cerval, que hi és, ¿d'on ve la indiferència, aquesta abúlica renúncia a fer res per salvar el règim sorgit del pacte i el consens?
Sí: durant hores i hores angoixoses, el cop d’Estat pareixia reeixir, mentre el poble es tancava massivament a casa, aterrit, i el secretari d’Estat dels EUA, Alexander Haig, declarava: “És un afer intern dels espanyols; no hi tinc res més a dir”. Com a Portugal des de molt abans d’ingressar a l’OTAN de cofundador, com a Grècia el 1967, com a Turquia cada dos per tres, una dictadura europea de més o de menys no havia pas de desequiibrar la civilitzadíssima estratègia del capitalisme internacional. Però diverses circumstàncies contribuïren a evitar el pitjor. D’una banda, hi hagué la divisió al si dels colpistes, amb l'enfrontament de darrer instant entre els partidaris d'una solució militar pactada amb els partits ("solució" del general Armada) i els de l'extermini de "marxistas y separatistas" (Tejero i Milans dels Bosch). D’altra banda, tant la majoria de capitans generals com el mateix Juan Carlos optaren per defensar el règim constitucional: objectivament era el seu règim, fet a mida de llurs interessos nacionals i de classe; i si hom volia imprimir en aqueix règim un cop de timó en un sentit encara més dretà i més espanyolista, resultava evident que per a fer-ho no calia pas cap dictadura militar, sinó que n’hi havia ben bé prou amb l’amenaça d’implantar-la; sobretot, si l’amenaça era convenientment desactivada just a temps.
Ja de matinada, moltes hores després de l’ocupació del Congrés de Madrid i dels carrers de València, Juan Carlos aparegué davant les càmeres de la televisió. Duia uniforme de capità general, tot fent èmfasi en la seva condició de comandant suprem de les forces armades. I pronuncià la condemna del cop d’Estat. A partir d’aquell moment, la rendició dels fracassats colpistes només seria qüestió d’unes hores de confuses negociacions més o menys tèrboles.
La conducta del nét de Felip V i d’Alfons XIII en els moments del cop d’Estat i en els dies immediatament següents palesa amb major claredat que mai fins a quin extrem el seu poder fàctic supera de molt les funcions jurídicament establertes per la Constitució, com correspon a la precarietat històrico-política i a la pseudolegitimitat en què s’assenta el règim. Resulta irònic que en funció d’aquesta mateixa conducta el successor nomenat per Franco fos consagrat mediàticament com a “salvador de la democracia”, títol que uní al de “piloto del cambio”.
El poble sortí finalment al carrer, el 27 de febrer; però ho féu com a mer figurant en enormes manifestacions oficialistes convocades i organitzades pel règim i pels partits del règim.
El 24 de febrer Juan Carlos havia convocat a la Zarzuela els dirigents dels principals partits estatalistes, amb simptomàtica exclusió dels d’obediència catalana i basca, tot i que la representació parlamentària de CDC i PNB superava la d’algun dels convocats. El missatge a Suárez, Fraga, González, Carrillo i companyia, ple de “serenidad y prudencia”, fou ben clar: “De lo ocurrido será preciso extraer meditadas consecuencias pera determinar futuras normas de conducta”. En conseqüència, exhortava els dirigents polítics (i tothom) “a la reflexión y a la reconsideración de posiciones que conduzcan a la mayor unidad y concordia de España y de los españoles”, “superando diferencias secundarias”. Hi hagué observadors que interpretaren algun passatge del discurs com a amenaça vetllada d’actuar diferentment en el futur si doncs la diguem-ne imprudència dels polítics provocava (és un dir) que algun altre cap calent desfermàs un nou cop d’Estat: “Sin embargo, todos deben estar conscientes, desde sus propias responsabilidades, que el Rey no puede ni debe enfrentar reiteradamente, con su responsabilidad directa, circunstancias de tan considerable tensión y gravedad”.
Amb cop de timó o amb guants de seda, l’Estat espanyol enfocà decididament la via de la “modernitzacio” euroatlantista i neoliberal, amb tot el seguit d’amargues derrotes populars i amb l’escalada paral×lela d’un neoespanyolisme tan imperialisto-etnocida com sempre, però ara transvestit de jovenívol gestor dinàmic, “demòcrata” i desconnotat. Enfonsada la UCD, correspongué al PSOE aquesta feina bruta de continuar desenvolupant l’ininterromput llegat del franquisme. Així com, durant la transició, la victòria del liquidacionisme reformista arribà a posar en perill l’existència mateixa de qualsevol forma de democràcia, de la mateixa manera la política agressivament dretana dels governs socialdemòcrates creà les condicions objectives perquè els fills i néts del Movimiento prenguessin directament les regnes del gloriós vaixell. Però aquesta ja és una altra història.
Miquel López Crespí
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
lunes, 7 de marzo de 2011
jueves, 17 de febrero de 2011
Llorenç Villalonga i la novel·la de Miquel López Crespí Una Arcàdia feliç (Lleonard Muntaner Editor)
Llorenç Villalonga i la novel·la de Miquel López Crespí Una Arcàdia feliç (Lleonard Muntaner Editor)
Per Joan Fullana, director de la revista literària S’Esclop
Aquesta novel·la forma part d’una trilogia que ens situa a Mallorca en temps de la guerra civil, en els mesos més àlgids de la repressió feixista i quan l’escriptor Llorenç Villalonga s’adhereix a la Falange i col·labora activament amb el Movimiento salvador de España. En Una Arcàdia feliç, el prosista centra la seva atenció sobre Llorenç Villalonga i intenta novel·lar el món íntim de l’autor de Bearn. En començar-ne l’escrit, a López Crespí li bullien moltes qüestions dins el cap. Es preguntava com era el cosmos d’aquells professionals de classe mitjana amb somnis aristocràtics i quin era l’ambient d’aquella classe social en temps de la II República?
Quina era la relació de Llorenç Villalonga amb aquella societat ciutadana? Com era Villalonga en apropar-se a la quarantena d’anys? Quin grau d’amistat i complicitat hi hagué entre Villalonga i Georges Bernanos, l’autor d’Els grans cementiris sota la Lluna? López Crespí es preguntava si fou l’amistat amb Zayas i Villalonga, ––juntament amb les notícies que li proporcionava Ives, el fill de Bernanos––, la font d’informació de l’escriptor francès? O si, realment, va ser Villalonga qui li proporcionà les informacions necessàries per bastir Els grans cementiris sota la Lluna, segons sembla, com ho suggereixen alguns estudiosos...? De tot això, volgué fer-ne literatura, i s’animà a dur endavant la feina, a escriure’n el que havia de ser la novel·la.
A López Crespí li seduïa novel·lar aquella Palma, –– “amb l’ambient de Ciutat d’abans de la guerra i de la societat en la que participava Villalonga” ––, i s’interrogava per què, ja de bon començament de la seva carrera literària, Villalonga s’enfrontà amb la major part dels participants de La Nostra Terra, expressió i portaveu del catalanisme illenc? Què motivà que redactàs Mort de dama, la irònica crítica al grup que envoltava l’Escola Mallorquina i als seguidors de Miquel Ferrà i Maria Antònia Salvà? Com era el món que circumdava la revista Brisas, aquell univers cosmopolita i snob tan allunyat del sentir i distant del bategar del poble mallorquí? Com eren les nits de joia i disbauxa de la petita burgesia palmesana i quines foren les relacions de Villalonga amb la ballarina Eva Tay i l’escriptora Emilia Bernal? Com succeïren aquelles les fetes de campanya i conspiració contra la II República juntament amb el fill de Bernanos, Ives, el qual demanava una “revolució sagnant” per acabar amb el comunisme? Per quins motius els socialistes de l’època ja el veien, a l’autor de Centro ––– petita bíblia dels reaccionaris del moment –– com a un element molt proper al feixisme? I, a despit de la banalitat que traspuava Brisas, que dirigia el futur autor de Bearn, era tan palpable la seva posició política?
Novel·lar aquell microcosmos social, polític i cultural “era un repte, una temptació molt forta”, diu López Crespí.
López Crespí, abans d’escriure Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan, ja havia novel·lat altres aspectes de la guerra civil. Així, a tall d’exemple, a L’Amagatall (Premi «Miquel Àngel Riera» de novel·la 1998), havia furgat en l’univers de les dones i dels homes amagats per tal de salvar-se de la repressió; i, en la novel·la Estiu de foc, (Premi «Valldaura» de novel·la, Barcelona 1997, Columna Edicions 1997), i en l’obra Núria i la glòria dels vençuts (Pagès Editor, Lleida, 2000), novel·là el desembarcament republicà de Bayo a Portocristo (Manacor) i en Els crepuscles més pàl·lids, (Premi de narrativa «Alexandre Ballester» 2010), tractava de les vivències en el anys quaranta d’un presoner republicà en els camps de concentració illencs.
Ara, en Una Arcàdia feliç –– per primer cop, segons afirma l’escriptor –– assaja d’escriure des del punt de vista dels vencedors; ho fa des de l’òptica dels germans Llorenç i Miquel Villalonga i la dels intel·lectuals que es situaren a recer dels sublevats contra la II República; i també amb la visió d’alguns dels escamots d’execució i dels responsable de les farses judicials d’aquella època, que –– com en el cas del batle de Palma, Emili Darder, d’Alexandre Jaume, d’Antoni Mateu i d’Antoni Maria Ques –– sovint acabaren en execucions sumaríssimes...
La continuació d’Una Arcàdia feliç és la novel·la titulada Les vertaderes memòries de Salvador Orlan, que, segons ens ha informat López Crespí, serà la part que ha de tancar aquesta trilogia i que encara està en fase de redacció.
Publicat en la revista literària S’Esclop (Novembre-desembre 2010)
Per Joan Fullana, director de la revista literària S’Esclop
Aquesta novel·la forma part d’una trilogia que ens situa a Mallorca en temps de la guerra civil, en els mesos més àlgids de la repressió feixista i quan l’escriptor Llorenç Villalonga s’adhereix a la Falange i col·labora activament amb el Movimiento salvador de España. En Una Arcàdia feliç, el prosista centra la seva atenció sobre Llorenç Villalonga i intenta novel·lar el món íntim de l’autor de Bearn. En començar-ne l’escrit, a López Crespí li bullien moltes qüestions dins el cap. Es preguntava com era el cosmos d’aquells professionals de classe mitjana amb somnis aristocràtics i quin era l’ambient d’aquella classe social en temps de la II República?
Quina era la relació de Llorenç Villalonga amb aquella societat ciutadana? Com era Villalonga en apropar-se a la quarantena d’anys? Quin grau d’amistat i complicitat hi hagué entre Villalonga i Georges Bernanos, l’autor d’Els grans cementiris sota la Lluna? López Crespí es preguntava si fou l’amistat amb Zayas i Villalonga, ––juntament amb les notícies que li proporcionava Ives, el fill de Bernanos––, la font d’informació de l’escriptor francès? O si, realment, va ser Villalonga qui li proporcionà les informacions necessàries per bastir Els grans cementiris sota la Lluna, segons sembla, com ho suggereixen alguns estudiosos...? De tot això, volgué fer-ne literatura, i s’animà a dur endavant la feina, a escriure’n el que havia de ser la novel·la.
A López Crespí li seduïa novel·lar aquella Palma, –– “amb l’ambient de Ciutat d’abans de la guerra i de la societat en la que participava Villalonga” ––, i s’interrogava per què, ja de bon començament de la seva carrera literària, Villalonga s’enfrontà amb la major part dels participants de La Nostra Terra, expressió i portaveu del catalanisme illenc? Què motivà que redactàs Mort de dama, la irònica crítica al grup que envoltava l’Escola Mallorquina i als seguidors de Miquel Ferrà i Maria Antònia Salvà? Com era el món que circumdava la revista Brisas, aquell univers cosmopolita i snob tan allunyat del sentir i distant del bategar del poble mallorquí? Com eren les nits de joia i disbauxa de la petita burgesia palmesana i quines foren les relacions de Villalonga amb la ballarina Eva Tay i l’escriptora Emilia Bernal? Com succeïren aquelles les fetes de campanya i conspiració contra la II República juntament amb el fill de Bernanos, Ives, el qual demanava una “revolució sagnant” per acabar amb el comunisme? Per quins motius els socialistes de l’època ja el veien, a l’autor de Centro ––– petita bíblia dels reaccionaris del moment –– com a un element molt proper al feixisme? I, a despit de la banalitat que traspuava Brisas, que dirigia el futur autor de Bearn, era tan palpable la seva posició política?
Novel·lar aquell microcosmos social, polític i cultural “era un repte, una temptació molt forta”, diu López Crespí.
López Crespí, abans d’escriure Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan, ja havia novel·lat altres aspectes de la guerra civil. Així, a tall d’exemple, a L’Amagatall (Premi «Miquel Àngel Riera» de novel·la 1998), havia furgat en l’univers de les dones i dels homes amagats per tal de salvar-se de la repressió; i, en la novel·la Estiu de foc, (Premi «Valldaura» de novel·la, Barcelona 1997, Columna Edicions 1997), i en l’obra Núria i la glòria dels vençuts (Pagès Editor, Lleida, 2000), novel·là el desembarcament republicà de Bayo a Portocristo (Manacor) i en Els crepuscles més pàl·lids, (Premi de narrativa «Alexandre Ballester» 2010), tractava de les vivències en el anys quaranta d’un presoner republicà en els camps de concentració illencs.
Ara, en Una Arcàdia feliç –– per primer cop, segons afirma l’escriptor –– assaja d’escriure des del punt de vista dels vencedors; ho fa des de l’òptica dels germans Llorenç i Miquel Villalonga i la dels intel·lectuals que es situaren a recer dels sublevats contra la II República; i també amb la visió d’alguns dels escamots d’execució i dels responsable de les farses judicials d’aquella època, que –– com en el cas del batle de Palma, Emili Darder, d’Alexandre Jaume, d’Antoni Mateu i d’Antoni Maria Ques –– sovint acabaren en execucions sumaríssimes...
La continuació d’Una Arcàdia feliç és la novel·la titulada Les vertaderes memòries de Salvador Orlan, que, segons ens ha informat López Crespí, serà la part que ha de tancar aquesta trilogia i que encara està en fase de redacció.
Publicat en la revista literària S’Esclop (Novembre-desembre 2010)
lunes, 14 de febrero de 2011
Antoni Serra: memòries periodístiques. Blog de l’escriptor López Crespí
Antoni Serra: memòries periodístiques. Blog de l’escriptor López Crespí
Amb l'escriptor Antoni Serra he mantingut una relació d'amistat i col·laboració de més de trenta anys. Va ser també el meu primer editor. L'editorial Turmeda que ell dirigia (juntament amb Aina Montaner, Miquel Barceló, Guillem Frontera i Josep Alberti) em va publicar A preu fet i La guerra just acaba de començar. Va ser precisament l'autor de No hi ha quart poder (juntament amb Josep Melià i Blai Bonet) qui, a conseqüència del Premi "Ciutat de Manacor 1973" m'engrescaren en la sempre incerta aventura d'escriure. (Miquel López Crespí)
La publicació del llibre de l'amic Antoni Serra No hi ha quart poder m'ha fet recordar tot un munt de vivències i de records personals que van estretament lligats al nom de l'autor solleric. N'he parlat sovint en els meus llibres de memòries i d'assaig, concretament en L'Antifranquisme a Mallorca 1950-1970, Cultura i antifranquisme i No era això: memòria política de la transició. Amb l'escriptor Antoni Serra he mantingut una relació d'amistat i col·laboració de més de trenta anys. Va ser també el meu primer editor. L'editorial Turmeda que ell dirigia (juntament amb Aina Montaner, Miquel Barceló, Guillem Frontera i Josep Alberti) em va publicar A preu fet i La guerra just acaba de començar. Va ser precisament l'autor de No hi ha quart poder (juntament amb Josep Melià i Blai Bonet) qui, a conseqüència del Premi "Ciutat de Manacor 1973" m'engrescaren en la sempre incerta aventura d'escriure. Però ja de molt abans d'aquell començament dels setanta feia temps que els antifeixistes mallorquins seguíem les seves col·laboracions en la premsa de Ciutat. Fer una relació de totes les activitats culturals i polítiques fetes al costat de l'amic Antoni Serra ens portaria a allargar massa aquest article i en Bartomeu Homar no ens deixa escriure massa.
No hi ha quart poder m'ha portat a la memòria multitud d'anècdotes de quan, mitjançant la paraula escrita i la militància organitzada, ens semblava possible acabar amb la injusta societat de classes que sostenia la dictadura franquista. N'Antoni Serra ha escrit un llibre útil per a servar aspectes essencials de la nostra història cultural. Trenta-vuit capítols sempre irònics i divertits conformen la columna vertebral de No hi ha quart poder.
És intenció de l'autor oferir una narració de la seva experiència periodística, de les seves aventures per Barcelona, Madrid, Cadis i València. Especialment aconseguits són els capítols dedicats a Gregori Mir, Josep Pla, Gabriel Alomar o les tertúlies villalonguianes en el "Riskal".
Tot plegat m'ha fet recordar trobades clandestines de diferents tipus (amb participació de l'amic Antoni Serra!) que demostren l'esperit combatiu d'aquella època d'abans de la democràcia. Aleshores era president de l'Obra Cultural Balear en Climent Garau, i l'home tenia un desig immens d'obrir les portes de la institució a noves persones, a joves que volguessin dinamitzar l'activitat cultural de les Illes. Es tractava, parlant clar i llampant, de finir amb cert esperit de capelleta i de "patums" passats de moda que encara es respirava per dins els nostres cenacles culturals.
La primera reunió la férem a la casa que l'historiador Pere Jofre tenia a Son Rapinya, l'altra a un despatx del mateix Climent Garau al seu laboratori d'anàlisi, a un bloc de pisos del carrer de Caro, a la barriada de Santa Caterina. Més endavant hi hagué la moguda de constituir a Mallorca una secció del Pen Club. La idea sortí de Serra i de Josep M. Llompart. Arreu de l'Estat la repressió franquista s'accentuava. El projecte era fer renéixer l'associació catalana del Pen Club, vincular-nos internacionalment amb el món de la cultura i, si en algun moment un dels socis era represaliat pel feixisme, poder demanar ajut a l'estranger. El pla em semblava perfecte.
N'Antoni Serra era l'encarregat de coordinar les juntes que normalment fèiem a un despatx de l'Editorial Moll. No en férem gaires, de reunions. Hi vaig anar a dues, i sempre hi havia la mateixa gent. Ningú no compareixia per a constituir el Pen Club! Érem en Josep M. Llompart, en Josep M. Palau i Camps, n'Antoni Serra i jo mateix. N'Antoni Serra no se'n podia avenir.
No hi ha quart poder és un llibre gens ortodox i per això mateix m'ha interessat enormement. L'obra editada per l'Editorial Moll m'ha fet recordar el pis del carrer Joan Crespí, aquelles mudances amb el meu atrotinat Simca 1000 quan l'autor es mudà a la caseta de Son Rapinya i jo li ajudava amb els prestatges, llibres i cossiols... I les activitats culturals en els baixos de la Llibreria Tous. La presentació del meu primer recull de narracions A preu fet. Andreu Ferret era l'encarregat de parlar d'aquell recull de contes i de la novel×la La gloriosa mort de Joan Boira (que havia acabat d'escriure Antoni Serra). Podríem parlar també de viatges nocturns amb Jaume Adrover i Vicenç Mates per a projectar documentals de la guerra del Vietnam a Sóller, de desenes de discussions sobre el compromís de l'escriptor, del paper de la literatura en la societat contemporània...
Les trobades i discussions amb l'amic Antoni Serra serviren per anar constatant com no tothom, en el ram de la ploma, vivia obsessionat, com nosaltres, per la idea de la lluita antifranquista. L'autor de No hi ha quart poder ja n'ha parlat d'aquesta tenebrosa història a Gràcies, no volem flors, L'anàrquica escriptura a la terra inexistent i en El (meu) testament literari.
Però avui només volíem deixar constància del nou llibre de l'escriptor solleric i de les vivències compartides que m'ha portat a la memòria la lectura de No hi ha quart poder, una història imprescindible per a conèixer alguns aspectes fonamentals del nostre passat més recent.
Miquel López Crespí
(7-V-02)
Amb l'escriptor Antoni Serra he mantingut una relació d'amistat i col·laboració de més de trenta anys. Va ser també el meu primer editor. L'editorial Turmeda que ell dirigia (juntament amb Aina Montaner, Miquel Barceló, Guillem Frontera i Josep Alberti) em va publicar A preu fet i La guerra just acaba de començar. Va ser precisament l'autor de No hi ha quart poder (juntament amb Josep Melià i Blai Bonet) qui, a conseqüència del Premi "Ciutat de Manacor 1973" m'engrescaren en la sempre incerta aventura d'escriure. (Miquel López Crespí)
La publicació del llibre de l'amic Antoni Serra No hi ha quart poder m'ha fet recordar tot un munt de vivències i de records personals que van estretament lligats al nom de l'autor solleric. N'he parlat sovint en els meus llibres de memòries i d'assaig, concretament en L'Antifranquisme a Mallorca 1950-1970, Cultura i antifranquisme i No era això: memòria política de la transició. Amb l'escriptor Antoni Serra he mantingut una relació d'amistat i col·laboració de més de trenta anys. Va ser també el meu primer editor. L'editorial Turmeda que ell dirigia (juntament amb Aina Montaner, Miquel Barceló, Guillem Frontera i Josep Alberti) em va publicar A preu fet i La guerra just acaba de començar. Va ser precisament l'autor de No hi ha quart poder (juntament amb Josep Melià i Blai Bonet) qui, a conseqüència del Premi "Ciutat de Manacor 1973" m'engrescaren en la sempre incerta aventura d'escriure. Però ja de molt abans d'aquell començament dels setanta feia temps que els antifeixistes mallorquins seguíem les seves col·laboracions en la premsa de Ciutat. Fer una relació de totes les activitats culturals i polítiques fetes al costat de l'amic Antoni Serra ens portaria a allargar massa aquest article i en Bartomeu Homar no ens deixa escriure massa.
No hi ha quart poder m'ha portat a la memòria multitud d'anècdotes de quan, mitjançant la paraula escrita i la militància organitzada, ens semblava possible acabar amb la injusta societat de classes que sostenia la dictadura franquista. N'Antoni Serra ha escrit un llibre útil per a servar aspectes essencials de la nostra història cultural. Trenta-vuit capítols sempre irònics i divertits conformen la columna vertebral de No hi ha quart poder.
És intenció de l'autor oferir una narració de la seva experiència periodística, de les seves aventures per Barcelona, Madrid, Cadis i València. Especialment aconseguits són els capítols dedicats a Gregori Mir, Josep Pla, Gabriel Alomar o les tertúlies villalonguianes en el "Riskal".
Tot plegat m'ha fet recordar trobades clandestines de diferents tipus (amb participació de l'amic Antoni Serra!) que demostren l'esperit combatiu d'aquella època d'abans de la democràcia. Aleshores era president de l'Obra Cultural Balear en Climent Garau, i l'home tenia un desig immens d'obrir les portes de la institució a noves persones, a joves que volguessin dinamitzar l'activitat cultural de les Illes. Es tractava, parlant clar i llampant, de finir amb cert esperit de capelleta i de "patums" passats de moda que encara es respirava per dins els nostres cenacles culturals.
La primera reunió la férem a la casa que l'historiador Pere Jofre tenia a Son Rapinya, l'altra a un despatx del mateix Climent Garau al seu laboratori d'anàlisi, a un bloc de pisos del carrer de Caro, a la barriada de Santa Caterina. Més endavant hi hagué la moguda de constituir a Mallorca una secció del Pen Club. La idea sortí de Serra i de Josep M. Llompart. Arreu de l'Estat la repressió franquista s'accentuava. El projecte era fer renéixer l'associació catalana del Pen Club, vincular-nos internacionalment amb el món de la cultura i, si en algun moment un dels socis era represaliat pel feixisme, poder demanar ajut a l'estranger. El pla em semblava perfecte.
N'Antoni Serra era l'encarregat de coordinar les juntes que normalment fèiem a un despatx de l'Editorial Moll. No en férem gaires, de reunions. Hi vaig anar a dues, i sempre hi havia la mateixa gent. Ningú no compareixia per a constituir el Pen Club! Érem en Josep M. Llompart, en Josep M. Palau i Camps, n'Antoni Serra i jo mateix. N'Antoni Serra no se'n podia avenir.
No hi ha quart poder és un llibre gens ortodox i per això mateix m'ha interessat enormement. L'obra editada per l'Editorial Moll m'ha fet recordar el pis del carrer Joan Crespí, aquelles mudances amb el meu atrotinat Simca 1000 quan l'autor es mudà a la caseta de Son Rapinya i jo li ajudava amb els prestatges, llibres i cossiols... I les activitats culturals en els baixos de la Llibreria Tous. La presentació del meu primer recull de narracions A preu fet. Andreu Ferret era l'encarregat de parlar d'aquell recull de contes i de la novel×la La gloriosa mort de Joan Boira (que havia acabat d'escriure Antoni Serra). Podríem parlar també de viatges nocturns amb Jaume Adrover i Vicenç Mates per a projectar documentals de la guerra del Vietnam a Sóller, de desenes de discussions sobre el compromís de l'escriptor, del paper de la literatura en la societat contemporània...
Les trobades i discussions amb l'amic Antoni Serra serviren per anar constatant com no tothom, en el ram de la ploma, vivia obsessionat, com nosaltres, per la idea de la lluita antifranquista. L'autor de No hi ha quart poder ja n'ha parlat d'aquesta tenebrosa història a Gràcies, no volem flors, L'anàrquica escriptura a la terra inexistent i en El (meu) testament literari.
Però avui només volíem deixar constància del nou llibre de l'escriptor solleric i de les vivències compartides que m'ha portat a la memòria la lectura de No hi ha quart poder, una història imprescindible per a conèixer alguns aspectes fonamentals del nostre passat més recent.
Miquel López Crespí
(7-V-02)
martes, 8 de febrero de 2011
Antoni Serra: memòries periodístiques.
Antoni Serra: memòries periodístiques.
Amb l'escriptor Antoni Serra he mantingut una relació d'amistat i col·laboració de més de trenta anys. Va ser també el meu primer editor. L'editorial Turmeda que ell dirigia (juntament amb Aina Montaner, Miquel Barceló, Guillem Frontera i Josep Alberti) em va publicar A preu fet i La guerra just acaba de començar. Va ser precisament l'autor de No hi ha quart poder (juntament amb Josep Melià i Blai Bonet) qui, a conseqüència del Premi "Ciutat de Manacor 1973" m'engrescaren en la sempre incerta aventura d'escriure. (Miquel López Crespí)
La publicació del llibre de l'amic Antoni Serra No hi ha quart poder m'ha fet recordar tot un munt de vivències i de records personals que van estretament lligats al nom de l'autor solleric. N'he parlat sovint en els meus llibres de memòries i d'assaig, concretament en L'Antifranquisme a Mallorca 1950-1970, Cultura i antifranquisme i No era això: memòria política de la transició. Amb l'escriptor Antoni Serra he mantingut una relació d'amistat i col·laboració de més de trenta anys. Va ser també el meu primer editor. L'editorial Turmeda que ell dirigia (juntament amb Aina Montaner, Miquel Barceló, Guillem Frontera i Josep Alberti) em va publicar A preu fet i La guerra just acaba de començar. Va ser precisament l'autor de No hi ha quart poder (juntament amb Josep Melià i Blai Bonet) qui, a conseqüència del Premi "Ciutat de Manacor 1973" m'engrescaren en la sempre incerta aventura d'escriure. Però ja de molt abans d'aquell començament dels setanta feia temps que els antifeixistes mallorquins seguíem les seves col·laboracions en la premsa de Ciutat. Fer una relació de totes les activitats culturals i polítiques fetes al costat de l'amic Antoni Serra ens portaria a allargar massa aquest article i en Bartomeu Homar no ens deixa escriure massa.
No hi ha quart poder m'ha portat a la memòria multitud d'anècdotes de quan, mitjançant la paraula escrita i la militància organitzada, ens semblava possible acabar amb la injusta societat de classes que sostenia la dictadura franquista. N'Antoni Serra ha escrit un llibre útil per a servar aspectes essencials de la nostra història cultural. Trenta-vuit capítols sempre irònics i divertits conformen la columna vertebral de No hi ha quart poder.
És intenció de l'autor oferir una narració de la seva experiència periodística, de les seves aventures per Barcelona, Madrid, Cadis i València. Especialment aconseguits són els capítols dedicats a Gregori Mir, Josep Pla, Gabriel Alomar o les tertúlies villalonguianes en el "Riskal".
Tot plegat m'ha fet recordar trobades clandestines de diferents tipus (amb participació de l'amic Antoni Serra!) que demostren l'esperit combatiu d'aquella època d'abans de la democràcia. Aleshores era president de l'Obra Cultural Balear en Climent Garau, i l'home tenia un desig immens d'obrir les portes de la institució a noves persones, a joves que volguessin dinamitzar l'activitat cultural de les Illes. Es tractava, parlant clar i llampant, de finir amb cert esperit de capelleta i de "patums" passats de moda que encara es respirava per dins els nostres cenacles culturals.
La primera reunió la férem a la casa que l'historiador Pere Jofre tenia a Son Rapinya, l'altra a un despatx del mateix Climent Garau al seu laboratori d'anàlisi, a un bloc de pisos del carrer de Caro, a la barriada de Santa Caterina. Més endavant hi hagué la moguda de constituir a Mallorca una secció del Pen Club. La idea sortí de Serra i de Josep M. Llompart. Arreu de l'Estat la repressió franquista s'accentuava. El projecte era fer renéixer l'associació catalana del Pen Club, vincular-nos internacionalment amb el món de la cultura i, si en algun moment un dels socis era represaliat pel feixisme, poder demanar ajut a l'estranger. El pla em semblava perfecte.
N'Antoni Serra era l'encarregat de coordinar les juntes que normalment fèiem a un despatx de l'Editorial Moll. No en férem gaires, de reunions. Hi vaig anar a dues, i sempre hi havia la mateixa gent. Ningú no compareixia per a constituir el Pen Club! Érem en Josep M. Llompart, en Josep M. Palau i Camps, n'Antoni Serra i jo mateix. N'Antoni Serra no se'n podia avenir.
No hi ha quart poder és un llibre gens ortodox i per això mateix m'ha interessat enormement. L'obra editada per l'Editorial Moll m'ha fet recordar el pis del carrer Joan Crespí, aquelles mudances amb el meu atrotinat Simca 1000 quan l'autor es mudà a la caseta de Son Rapinya i jo li ajudava amb els prestatges, llibres i cossiols... I les activitats culturals en els baixos de la Llibreria Tous. La presentació del meu primer recull de narracions A preu fet. Andreu Ferret era l'encarregat de parlar d'aquell recull de contes i de la novel×la La gloriosa mort de Joan Boira (que havia acabat d'escriure Antoni Serra). Podríem parlar també de viatges nocturns amb Jaume Adrover i Vicenç Mates per a projectar documentals de la guerra del Vietnam a Sóller, de desenes de discussions sobre el compromís de l'escriptor, del paper de la literatura en la societat contemporània...
Les trobades i discussions amb l'amic Antoni Serra serviren per anar constatant com no tothom, en el ram de la ploma, vivia obsessionat, com nosaltres, per la idea de la lluita antifranquista. L'autor de No hi ha quart poder ja n'ha parlat d'aquesta tenebrosa història a Gràcies, no volem flors, L'anàrquica escriptura a la terra inexistent i en El (meu) testament literari.
Però avui només volíem deixar constància del nou llibre de l'escriptor solleric i de les vivències compartides que m'ha portat a la memòria la lectura de No hi ha quart poder, una història imprescindible per a conèixer alguns aspectes fonamentals del nostre passat més recent.
Miquel López Crespí
(7-V-02)
Una obra difícil, de gran complexitat, d'experimentacions escèniques prou interessants (complementacions mútues dels sons, dels personatges, de les paraules, lligades en un 'cos únic' de ritme trepidant), però que conserva en tot moment el compromís amb el món en què pretén d'incidir, el compromís del mateix autor". (Antoni Serra)
(Pròleg a l'obra de Miquel López Crespí Homenatge Rosselló-Pòrcel)
Un text compl/suplementari
Per Antoni Serra, escriptor.
"Qui les defèn sa vida veu, la fe
i honor e sa valor. Si n'emprèn lliça se embardissa,
per llur malícia, contra justícia e veritat:
sa malvertat volent cobrir, solen mentir".
(Jaume Roig)
Escric aquest text (no sé si arbitrari o anàrquic, ara que l'arbitrarisme ja no és un corrent estètic, com volien Gabriel Alomar o «Xènius», i ara que l'anarquisme pot esser el substitut del «terrorisme cultural», veni, Creator Spiritus), mentre, tancat a l'estudi/estadi del meu búnquer personal, escolt música de Gustav Mahler, no perquè ara s'usa, sinó perquè m'agrada. Cal advertir també que no és que tengui a casa cap orquestra simfònica privada, sinó que aquesta societat competitiva que patim m'ha permès el privilegi d'usar un toca-discos («el tocadiscos de mi uso», com deien les monges dels anys cinquanta), desprès d'anys de lluita i de mirar amb ulls de vidre, immòbils, els moviments de la dialèctica materialista del meu entorn. I ho faig just ara, quan tothom (tal volta hauria d'haver escrit «una majoria») viu tan disciplinadament i tan d'acord amb la consciència tranquil.litzadora dels temps moderns, que és necessari de tenir el carnet a la butxaca per a tot ús, inclòs el literari, i un somriure beatífic als llavis, per tal de dissimular la pròpia angoixa i la pròpia frustració.
Bé, deixant de banda les circumstàncies personals, el fet és que tenc un llibre de Miquel López Crespí sobre la taula i que tots dos, el llibre i l'autor, han de ser objecte d'un comentari. D'entrada, podem començar dient que Miquel López Crespí és un pobler sense gaires límits voluntàriament acceptats i que el llibre Homenatge Rosselló-Pòrcel ha estat premi «Ciutat d'Alcoi». El títol, just el títol, ja ens podria determinar un nivell de lectura i descobrir la intencionalitat de l'autor, sobretot si no oblidam la data de naixença i de mort del poeta, 1913-1938, i els llocs on es varen produir: Palma i el Brull (Osona). És important tenir-ho present, com a fites en el temps històric, perquè, sens dubtes, López Crespí s'hi ha basat, no com a parany per al lector/espectador, sinó com a punt de referència per a ambientar-nos mentalment l'escena.
Cal, doncs, familiaritzar-nos amb els fantasmes de Homenatge Rosselló-Pòrcel, perquè, malgrat les eufòries, tal volta hereves de noucentismes ressuscitats, són fantasmes ben vius, ben presents, ben actuals... encara que costi de reconèixer-los dins nosaltres mateixos, perquè probablement preferim arraconar-los i oblidar-los.
Fa alguns anys, onze, per esser matemàticament exactes, que vaig escriure també un text informal per a la primera obra de Miquel López Crespí, un llibre de narracions titulat A preu fet. D'aquell temps de bruixes a aquest d'ara de reformes han passat no poques coses. López Crespí, després del seu primer llibre, després de La guerra just acaba de començar (1974) i després D'autòpsia a la matinada (teatre, 1975) ha restat en silenci un llarg període, durant el qual es va dedicar bàsicament a la política activa. Què ha passat, mentrestant, en aquesta terra culturalment calcinada, políticament destrossada i socialment desencisada i indefensa? Jo no sé si qualque dia se n'arribarà a escriure la història, amb pèls i senyals (i no em referesc tan sols als del baix ventre ), o si la cosa es farà d'acord amb la tradició i el costum: cada triomfador (llegiu: individu amb prou poder i amb prou diners com per tenir prestigi, és a dir, que fa bones les paraules de fra Anselm) l'escriurà segons les seves necessitats personals. Estic per dir que serà així, quasi segur. És el fatum, com deien els nostres avantpassats els clàssics, de cada dia més oblidats.
Així i tot, al marge d'objectivitats i de subjectivitats, beneïdes paraules que tothom empra i tothom buida de contingut, cal detenir-se en uns quants esdeveniments de l'època o, si més no, enumerar-los. Com dirien Arcadi i Lleó, «ni un llum encès. Ni una finestra oberta. Només la cortina grisa dels quatre murs del cos i la cicatriu multiplicada dels forats closos». Doncs, encenguem alguns llums, obrim qualque finestra i enretirem la cortina grisa, encara que hi hagi probabilitats de trobar-nos amb murs i més murs, igual que al paradís kafkià. Per què no?
El temps, encara que no ho sembli, no ha estat paralitzat dins un espai immòbil i grisós. El franquisme no va caure, sinó que morí i l'enterraren sota una llosa de no sé quantes tones. De tota manera, n'ha quedat -com les religions- l'herència nostàlgica dels fetitxes. Els vells personatges, com a la comedia dall'arte convertida en drama, s'han camuflat, s'han canviat de camisa, s'han pentinat de diferent manera i han tingut cura d'esborrar tots els rastres externs i antics. Fins i tot, han substituït oficialment la Doris Day per la Bo Derek, i han començat això que n'han dit la reforma. Naturalment, la reforma ha comportat que qualcún hagi hagut de desaparèixer per les bardisses. I és que l'individu, ja se sap, és efímer, però els oportunistes i els oportunismes romanen, no volen perdre el protagonisme.
I ha estat curiós això que hem vist durant aquest temps. Els joves de la resistència, de la clandestinitat, a hores d'ara ja no tan joves ni tan resistents, han anat renovant les biblioteques casolanes i personals, per exemple. Abans d'haver pogut pair l'embafada de Trotski, Bakunin, Marx, Engels, Lenin, Baran, Chomsky, Sweezy, Bettelheím, Goldmann, etc., els han llevat de les prestatgeries i n'han fet foguerons -populars, és clar- a qualsevol festa de Sant Joan o de Sant Antoni, segons les contrades. Els buits que els llibres han deixat, probablement han estat ocupats per uns altres de bruixeria, esoterisme, quiromància... S'ha produït el canvi, efectivament. I la «culturització» de les masses a través de la televisió molts de pics ens ha semblat un orgasme de cada vegada més generalitzat. Tal volta ha passat únicament que aquestes dates han coincidit amb les del pagament dels darrers terminis d'electrodomèstics, encara que, tot seguit, s'hagin presentat més paranys: el segon canvi de cotxe, la segona residència, etc.
I ha estat en aquesta època de felicitat sense rebels, malgrat l'atur, que ha tornat a comparèixer Miquel López Crespí.
I ha ressorgit amb força, amb embranzida, i ha guanyat tota mena de premis literaris: teatre, narrativa, poesia... No és que a mi m'emocionin gaire els premis, perquè, al capdavall, tenen un valor circumstancial, accidental, independentment de l'econòmic, que és el que importa. Són, però, una forma «normal» de cridar l'atenció dins una cultura «anormal» com la nostra, i cal acceptar-los amb la transcendència que permet qualsevol competició social, és a dir, amb el valor passatger d'un campionat esportiu. A qui importa avui Tarrés, el cap de ferro, o Primo Carnera?
Això ho sap molt bé López Crespí, evidentment...
I ho sap també un altre amic escriptor, Ignasi Riera. Tal volta per aquesta raó va escriure com a pòrtic d'Històries per a no anar mai a l'escola, que López Crespí «ha entès els preceptes ètics d'un compromís polític sense compensacions». Afirmació a la qual jo afegiria, a més a més, per si no s'hagués entès del tot la suggerència, sense competicions. Bastaria llegir aquesta obra de teatre per a descobrir la finalitat que l'autor persegueix. Una obra difícil, de gran complexitat, d'experimentacions escèniques prou interessants (complementacions mútues dels sons, dels personatges, de les paraules, lligades en un «cos únic» de ritme trepidant), però que conserva en tot moment el compromís amb el món en què pretén d'incidir, el compromís del mateix autor.
«Els fills dels senyors tenen pixera!» he llegit en el text original, com a expressió unànime de tots els personatges, però David contesta: «Investiguen un "nou" classicisme. L"'art intemporal", en diuen, "copsador d'essències"». En voleu més, d'evidència?
Cal advertir, a més, que el teatre de López Crespí no és el teatre a què ens té acostumats la Mallorca pretesament culta, durant quaranta anys d'avorriment i de rutina. El teatre mallorquí -Forteza, Mas, Segura, etc.- és pura gasòfia, una escòria estricta o un carall de sentimentalisme popular. Els autors, en aquesta terra insular dels Paisos Catalans, sembla que només han tingut una obsessió, i no precisament eròtica, sinó eixorca: ridiculitzar d'una forma barroera el mateix poble. I els intents seriosos o, si més no, amb voluntat i ambició crítica, d'oferir des de l'escena una panoràmica més avançada i progressiva no han tingut un accés normalitzat a les taules d'un teatre. Tampoc no han tingut el suport de les institucions, ni del públic ni dels crítics, si és que a Mallorca es pot parlar de crítica, aquesta entelèquia angèlica. És el cas d'Alexandre Ballester amb Dins un gruix de vellut o Massa temps sense piano. És el cas també de Llorenç Capellà amb Bolles de colors o El passdoble. I serà el cas, com ja va passar amb Autòpsia a la matinada, de López Crespí amb aquest Homenatge Rosselló-Pòrcel.
Max Frisch va escriure a Mein Name sei Gantenbein, que «va romandre fins al final a la cambra de literatura del Reich». A quina cambra de literatura ens deuen haver condemnat ara? La mediocritat que, no fa gaire, rebutjàvem tots -els triomfadors d'ara, també- està institucionalitzant-se. És la victòria de l'home gris sobre Manhattan i Woody Allen? Ja ho deia aquella cançó nacional espanyola (nacional-sindicalista, potser?) de l'any tirurany, Carmen de España, / manola, / Carmen de España, valiente / Carmen con bata de cola / pero cristiana y valiente, ¿talment la cultura institucionalitzada ara, premeditadament cristiana, vaticana i pontifícia, a més de decent i casta? Perquè la decència i la castedat no tenen res a veure amb el sexe, sinó amb l'esterilització pasteuritzada del cervell.
No crec, però, que Homenatge Rosselló-Pòrcel tengui un lloc entre les consignes, com un sant de guix comprat a Olot, de la institucionalització cultural. Li manca resignació, paciència i els vots necessaris -i qué en faríem de la monja de Diderot?- per a la reforma. Aquest és ara, i gairebé sempre, l'únic pecat cabdal que no es pot perdonar ni commutar.
I així, lentament, a poc a poc, les hores que estimaven han tornat més pàl.lides. S'han mustiat. Com un pètal de rosa entre les pàgines d'un llibre antic. Una primera edició de Brecht tal volta? Perquè si la merde! d'Artaud i la crítica despietada de Brecht foren assimilades per la societat burgesa i desenvolupada de l'Estat francès i d'Alemanya i per les cultures nacionals respectives, els trencaments innovadors i revolucionaris -sempre que no siguin superficials o epidèrmics- estan condemnats entre nosaltres a restar paralitzats a la prehistòria de la cultura catalana.
Tenim tant de temps per a morir de fàstic, gràcies a la maleïda rutina...
L'església social nostrada, feta de randes, roquets creus alçades (i gràcies que no siguin gammades, però els en podríeu demanar noves als xuetes del pare Garau o als que figuraven a les llistes blaves del 36) i sermons dalt trona, no permet gaire la diversió i l'heterodòxia. Ara, López Crespí, amb Homenatge Rosselló-Pòrcel, intenta d'animar un poc l'ambient. Més o menys, com ha passat sempre. Potser ho aconseguirà, no ho sé. Potser qualcú se n'escandalitzarà, qualcú altre arrufarà el nas i, fins i tot, es pot enfurismar. Crec, però, que la majoria adoptarà l'arma de sempre: el silenci i el menyspreu. Per a un escèptic, això és la vida, la vida provinciana i mimètica. Molts de segles enrere, Marc Aureli ja ho va dir als Soliloquis, «no hauran passat deu dies, quan et consideraran com a un déu aquells mateixos que ara et tenen per una bèstia i per un simi». Així pot arribar a esser de vel.leitosa la persona humana.
L'important, a fi de comptes, és la feina que hom fa. La pròpia lluita. L'exercici inquiet i disconforme, la capacitat de qüestionar-ho tot i d'acceptar-ho tot amb estoicisme, sense arribar, però, a posar-hi l'altra galta, i tenir el pensament sempre obert a la curiositat.
(Son Rapinya, Ciutat)
Desembre, 1984
Amb l'escriptor Antoni Serra he mantingut una relació d'amistat i col·laboració de més de trenta anys. Va ser també el meu primer editor. L'editorial Turmeda que ell dirigia (juntament amb Aina Montaner, Miquel Barceló, Guillem Frontera i Josep Alberti) em va publicar A preu fet i La guerra just acaba de començar. Va ser precisament l'autor de No hi ha quart poder (juntament amb Josep Melià i Blai Bonet) qui, a conseqüència del Premi "Ciutat de Manacor 1973" m'engrescaren en la sempre incerta aventura d'escriure. (Miquel López Crespí)
La publicació del llibre de l'amic Antoni Serra No hi ha quart poder m'ha fet recordar tot un munt de vivències i de records personals que van estretament lligats al nom de l'autor solleric. N'he parlat sovint en els meus llibres de memòries i d'assaig, concretament en L'Antifranquisme a Mallorca 1950-1970, Cultura i antifranquisme i No era això: memòria política de la transició. Amb l'escriptor Antoni Serra he mantingut una relació d'amistat i col·laboració de més de trenta anys. Va ser també el meu primer editor. L'editorial Turmeda que ell dirigia (juntament amb Aina Montaner, Miquel Barceló, Guillem Frontera i Josep Alberti) em va publicar A preu fet i La guerra just acaba de començar. Va ser precisament l'autor de No hi ha quart poder (juntament amb Josep Melià i Blai Bonet) qui, a conseqüència del Premi "Ciutat de Manacor 1973" m'engrescaren en la sempre incerta aventura d'escriure. Però ja de molt abans d'aquell començament dels setanta feia temps que els antifeixistes mallorquins seguíem les seves col·laboracions en la premsa de Ciutat. Fer una relació de totes les activitats culturals i polítiques fetes al costat de l'amic Antoni Serra ens portaria a allargar massa aquest article i en Bartomeu Homar no ens deixa escriure massa.
No hi ha quart poder m'ha portat a la memòria multitud d'anècdotes de quan, mitjançant la paraula escrita i la militància organitzada, ens semblava possible acabar amb la injusta societat de classes que sostenia la dictadura franquista. N'Antoni Serra ha escrit un llibre útil per a servar aspectes essencials de la nostra història cultural. Trenta-vuit capítols sempre irònics i divertits conformen la columna vertebral de No hi ha quart poder.
És intenció de l'autor oferir una narració de la seva experiència periodística, de les seves aventures per Barcelona, Madrid, Cadis i València. Especialment aconseguits són els capítols dedicats a Gregori Mir, Josep Pla, Gabriel Alomar o les tertúlies villalonguianes en el "Riskal".
Tot plegat m'ha fet recordar trobades clandestines de diferents tipus (amb participació de l'amic Antoni Serra!) que demostren l'esperit combatiu d'aquella època d'abans de la democràcia. Aleshores era president de l'Obra Cultural Balear en Climent Garau, i l'home tenia un desig immens d'obrir les portes de la institució a noves persones, a joves que volguessin dinamitzar l'activitat cultural de les Illes. Es tractava, parlant clar i llampant, de finir amb cert esperit de capelleta i de "patums" passats de moda que encara es respirava per dins els nostres cenacles culturals.
La primera reunió la férem a la casa que l'historiador Pere Jofre tenia a Son Rapinya, l'altra a un despatx del mateix Climent Garau al seu laboratori d'anàlisi, a un bloc de pisos del carrer de Caro, a la barriada de Santa Caterina. Més endavant hi hagué la moguda de constituir a Mallorca una secció del Pen Club. La idea sortí de Serra i de Josep M. Llompart. Arreu de l'Estat la repressió franquista s'accentuava. El projecte era fer renéixer l'associació catalana del Pen Club, vincular-nos internacionalment amb el món de la cultura i, si en algun moment un dels socis era represaliat pel feixisme, poder demanar ajut a l'estranger. El pla em semblava perfecte.
N'Antoni Serra era l'encarregat de coordinar les juntes que normalment fèiem a un despatx de l'Editorial Moll. No en férem gaires, de reunions. Hi vaig anar a dues, i sempre hi havia la mateixa gent. Ningú no compareixia per a constituir el Pen Club! Érem en Josep M. Llompart, en Josep M. Palau i Camps, n'Antoni Serra i jo mateix. N'Antoni Serra no se'n podia avenir.
No hi ha quart poder és un llibre gens ortodox i per això mateix m'ha interessat enormement. L'obra editada per l'Editorial Moll m'ha fet recordar el pis del carrer Joan Crespí, aquelles mudances amb el meu atrotinat Simca 1000 quan l'autor es mudà a la caseta de Son Rapinya i jo li ajudava amb els prestatges, llibres i cossiols... I les activitats culturals en els baixos de la Llibreria Tous. La presentació del meu primer recull de narracions A preu fet. Andreu Ferret era l'encarregat de parlar d'aquell recull de contes i de la novel×la La gloriosa mort de Joan Boira (que havia acabat d'escriure Antoni Serra). Podríem parlar també de viatges nocturns amb Jaume Adrover i Vicenç Mates per a projectar documentals de la guerra del Vietnam a Sóller, de desenes de discussions sobre el compromís de l'escriptor, del paper de la literatura en la societat contemporània...
Les trobades i discussions amb l'amic Antoni Serra serviren per anar constatant com no tothom, en el ram de la ploma, vivia obsessionat, com nosaltres, per la idea de la lluita antifranquista. L'autor de No hi ha quart poder ja n'ha parlat d'aquesta tenebrosa història a Gràcies, no volem flors, L'anàrquica escriptura a la terra inexistent i en El (meu) testament literari.
Però avui només volíem deixar constància del nou llibre de l'escriptor solleric i de les vivències compartides que m'ha portat a la memòria la lectura de No hi ha quart poder, una història imprescindible per a conèixer alguns aspectes fonamentals del nostre passat més recent.
Miquel López Crespí
(7-V-02)
Una obra difícil, de gran complexitat, d'experimentacions escèniques prou interessants (complementacions mútues dels sons, dels personatges, de les paraules, lligades en un 'cos únic' de ritme trepidant), però que conserva en tot moment el compromís amb el món en què pretén d'incidir, el compromís del mateix autor". (Antoni Serra)
(Pròleg a l'obra de Miquel López Crespí Homenatge Rosselló-Pòrcel)
Un text compl/suplementari
Per Antoni Serra, escriptor.
"Qui les defèn sa vida veu, la fe
i honor e sa valor. Si n'emprèn lliça se embardissa,
per llur malícia, contra justícia e veritat:
sa malvertat volent cobrir, solen mentir".
(Jaume Roig)
Escric aquest text (no sé si arbitrari o anàrquic, ara que l'arbitrarisme ja no és un corrent estètic, com volien Gabriel Alomar o «Xènius», i ara que l'anarquisme pot esser el substitut del «terrorisme cultural», veni, Creator Spiritus), mentre, tancat a l'estudi/estadi del meu búnquer personal, escolt música de Gustav Mahler, no perquè ara s'usa, sinó perquè m'agrada. Cal advertir també que no és que tengui a casa cap orquestra simfònica privada, sinó que aquesta societat competitiva que patim m'ha permès el privilegi d'usar un toca-discos («el tocadiscos de mi uso», com deien les monges dels anys cinquanta), desprès d'anys de lluita i de mirar amb ulls de vidre, immòbils, els moviments de la dialèctica materialista del meu entorn. I ho faig just ara, quan tothom (tal volta hauria d'haver escrit «una majoria») viu tan disciplinadament i tan d'acord amb la consciència tranquil.litzadora dels temps moderns, que és necessari de tenir el carnet a la butxaca per a tot ús, inclòs el literari, i un somriure beatífic als llavis, per tal de dissimular la pròpia angoixa i la pròpia frustració.
Bé, deixant de banda les circumstàncies personals, el fet és que tenc un llibre de Miquel López Crespí sobre la taula i que tots dos, el llibre i l'autor, han de ser objecte d'un comentari. D'entrada, podem començar dient que Miquel López Crespí és un pobler sense gaires límits voluntàriament acceptats i que el llibre Homenatge Rosselló-Pòrcel ha estat premi «Ciutat d'Alcoi». El títol, just el títol, ja ens podria determinar un nivell de lectura i descobrir la intencionalitat de l'autor, sobretot si no oblidam la data de naixença i de mort del poeta, 1913-1938, i els llocs on es varen produir: Palma i el Brull (Osona). És important tenir-ho present, com a fites en el temps històric, perquè, sens dubtes, López Crespí s'hi ha basat, no com a parany per al lector/espectador, sinó com a punt de referència per a ambientar-nos mentalment l'escena.
Cal, doncs, familiaritzar-nos amb els fantasmes de Homenatge Rosselló-Pòrcel, perquè, malgrat les eufòries, tal volta hereves de noucentismes ressuscitats, són fantasmes ben vius, ben presents, ben actuals... encara que costi de reconèixer-los dins nosaltres mateixos, perquè probablement preferim arraconar-los i oblidar-los.
Fa alguns anys, onze, per esser matemàticament exactes, que vaig escriure també un text informal per a la primera obra de Miquel López Crespí, un llibre de narracions titulat A preu fet. D'aquell temps de bruixes a aquest d'ara de reformes han passat no poques coses. López Crespí, després del seu primer llibre, després de La guerra just acaba de començar (1974) i després D'autòpsia a la matinada (teatre, 1975) ha restat en silenci un llarg període, durant el qual es va dedicar bàsicament a la política activa. Què ha passat, mentrestant, en aquesta terra culturalment calcinada, políticament destrossada i socialment desencisada i indefensa? Jo no sé si qualque dia se n'arribarà a escriure la història, amb pèls i senyals (i no em referesc tan sols als del baix ventre ), o si la cosa es farà d'acord amb la tradició i el costum: cada triomfador (llegiu: individu amb prou poder i amb prou diners com per tenir prestigi, és a dir, que fa bones les paraules de fra Anselm) l'escriurà segons les seves necessitats personals. Estic per dir que serà així, quasi segur. És el fatum, com deien els nostres avantpassats els clàssics, de cada dia més oblidats.
Així i tot, al marge d'objectivitats i de subjectivitats, beneïdes paraules que tothom empra i tothom buida de contingut, cal detenir-se en uns quants esdeveniments de l'època o, si més no, enumerar-los. Com dirien Arcadi i Lleó, «ni un llum encès. Ni una finestra oberta. Només la cortina grisa dels quatre murs del cos i la cicatriu multiplicada dels forats closos». Doncs, encenguem alguns llums, obrim qualque finestra i enretirem la cortina grisa, encara que hi hagi probabilitats de trobar-nos amb murs i més murs, igual que al paradís kafkià. Per què no?
El temps, encara que no ho sembli, no ha estat paralitzat dins un espai immòbil i grisós. El franquisme no va caure, sinó que morí i l'enterraren sota una llosa de no sé quantes tones. De tota manera, n'ha quedat -com les religions- l'herència nostàlgica dels fetitxes. Els vells personatges, com a la comedia dall'arte convertida en drama, s'han camuflat, s'han canviat de camisa, s'han pentinat de diferent manera i han tingut cura d'esborrar tots els rastres externs i antics. Fins i tot, han substituït oficialment la Doris Day per la Bo Derek, i han començat això que n'han dit la reforma. Naturalment, la reforma ha comportat que qualcún hagi hagut de desaparèixer per les bardisses. I és que l'individu, ja se sap, és efímer, però els oportunistes i els oportunismes romanen, no volen perdre el protagonisme.
I ha estat curiós això que hem vist durant aquest temps. Els joves de la resistència, de la clandestinitat, a hores d'ara ja no tan joves ni tan resistents, han anat renovant les biblioteques casolanes i personals, per exemple. Abans d'haver pogut pair l'embafada de Trotski, Bakunin, Marx, Engels, Lenin, Baran, Chomsky, Sweezy, Bettelheím, Goldmann, etc., els han llevat de les prestatgeries i n'han fet foguerons -populars, és clar- a qualsevol festa de Sant Joan o de Sant Antoni, segons les contrades. Els buits que els llibres han deixat, probablement han estat ocupats per uns altres de bruixeria, esoterisme, quiromància... S'ha produït el canvi, efectivament. I la «culturització» de les masses a través de la televisió molts de pics ens ha semblat un orgasme de cada vegada més generalitzat. Tal volta ha passat únicament que aquestes dates han coincidit amb les del pagament dels darrers terminis d'electrodomèstics, encara que, tot seguit, s'hagin presentat més paranys: el segon canvi de cotxe, la segona residència, etc.
I ha estat en aquesta època de felicitat sense rebels, malgrat l'atur, que ha tornat a comparèixer Miquel López Crespí.
I ha ressorgit amb força, amb embranzida, i ha guanyat tota mena de premis literaris: teatre, narrativa, poesia... No és que a mi m'emocionin gaire els premis, perquè, al capdavall, tenen un valor circumstancial, accidental, independentment de l'econòmic, que és el que importa. Són, però, una forma «normal» de cridar l'atenció dins una cultura «anormal» com la nostra, i cal acceptar-los amb la transcendència que permet qualsevol competició social, és a dir, amb el valor passatger d'un campionat esportiu. A qui importa avui Tarrés, el cap de ferro, o Primo Carnera?
Això ho sap molt bé López Crespí, evidentment...
I ho sap també un altre amic escriptor, Ignasi Riera. Tal volta per aquesta raó va escriure com a pòrtic d'Històries per a no anar mai a l'escola, que López Crespí «ha entès els preceptes ètics d'un compromís polític sense compensacions». Afirmació a la qual jo afegiria, a més a més, per si no s'hagués entès del tot la suggerència, sense competicions. Bastaria llegir aquesta obra de teatre per a descobrir la finalitat que l'autor persegueix. Una obra difícil, de gran complexitat, d'experimentacions escèniques prou interessants (complementacions mútues dels sons, dels personatges, de les paraules, lligades en un «cos únic» de ritme trepidant), però que conserva en tot moment el compromís amb el món en què pretén d'incidir, el compromís del mateix autor.
«Els fills dels senyors tenen pixera!» he llegit en el text original, com a expressió unànime de tots els personatges, però David contesta: «Investiguen un "nou" classicisme. L"'art intemporal", en diuen, "copsador d'essències"». En voleu més, d'evidència?
Cal advertir, a més, que el teatre de López Crespí no és el teatre a què ens té acostumats la Mallorca pretesament culta, durant quaranta anys d'avorriment i de rutina. El teatre mallorquí -Forteza, Mas, Segura, etc.- és pura gasòfia, una escòria estricta o un carall de sentimentalisme popular. Els autors, en aquesta terra insular dels Paisos Catalans, sembla que només han tingut una obsessió, i no precisament eròtica, sinó eixorca: ridiculitzar d'una forma barroera el mateix poble. I els intents seriosos o, si més no, amb voluntat i ambició crítica, d'oferir des de l'escena una panoràmica més avançada i progressiva no han tingut un accés normalitzat a les taules d'un teatre. Tampoc no han tingut el suport de les institucions, ni del públic ni dels crítics, si és que a Mallorca es pot parlar de crítica, aquesta entelèquia angèlica. És el cas d'Alexandre Ballester amb Dins un gruix de vellut o Massa temps sense piano. És el cas també de Llorenç Capellà amb Bolles de colors o El passdoble. I serà el cas, com ja va passar amb Autòpsia a la matinada, de López Crespí amb aquest Homenatge Rosselló-Pòrcel.
Max Frisch va escriure a Mein Name sei Gantenbein, que «va romandre fins al final a la cambra de literatura del Reich». A quina cambra de literatura ens deuen haver condemnat ara? La mediocritat que, no fa gaire, rebutjàvem tots -els triomfadors d'ara, també- està institucionalitzant-se. És la victòria de l'home gris sobre Manhattan i Woody Allen? Ja ho deia aquella cançó nacional espanyola (nacional-sindicalista, potser?) de l'any tirurany, Carmen de España, / manola, / Carmen de España, valiente / Carmen con bata de cola / pero cristiana y valiente, ¿talment la cultura institucionalitzada ara, premeditadament cristiana, vaticana i pontifícia, a més de decent i casta? Perquè la decència i la castedat no tenen res a veure amb el sexe, sinó amb l'esterilització pasteuritzada del cervell.
No crec, però, que Homenatge Rosselló-Pòrcel tengui un lloc entre les consignes, com un sant de guix comprat a Olot, de la institucionalització cultural. Li manca resignació, paciència i els vots necessaris -i qué en faríem de la monja de Diderot?- per a la reforma. Aquest és ara, i gairebé sempre, l'únic pecat cabdal que no es pot perdonar ni commutar.
I així, lentament, a poc a poc, les hores que estimaven han tornat més pàl.lides. S'han mustiat. Com un pètal de rosa entre les pàgines d'un llibre antic. Una primera edició de Brecht tal volta? Perquè si la merde! d'Artaud i la crítica despietada de Brecht foren assimilades per la societat burgesa i desenvolupada de l'Estat francès i d'Alemanya i per les cultures nacionals respectives, els trencaments innovadors i revolucionaris -sempre que no siguin superficials o epidèrmics- estan condemnats entre nosaltres a restar paralitzats a la prehistòria de la cultura catalana.
Tenim tant de temps per a morir de fàstic, gràcies a la maleïda rutina...
L'església social nostrada, feta de randes, roquets creus alçades (i gràcies que no siguin gammades, però els en podríeu demanar noves als xuetes del pare Garau o als que figuraven a les llistes blaves del 36) i sermons dalt trona, no permet gaire la diversió i l'heterodòxia. Ara, López Crespí, amb Homenatge Rosselló-Pòrcel, intenta d'animar un poc l'ambient. Més o menys, com ha passat sempre. Potser ho aconseguirà, no ho sé. Potser qualcú se n'escandalitzarà, qualcú altre arrufarà el nas i, fins i tot, es pot enfurismar. Crec, però, que la majoria adoptarà l'arma de sempre: el silenci i el menyspreu. Per a un escèptic, això és la vida, la vida provinciana i mimètica. Molts de segles enrere, Marc Aureli ja ho va dir als Soliloquis, «no hauran passat deu dies, quan et consideraran com a un déu aquells mateixos que ara et tenen per una bèstia i per un simi». Així pot arribar a esser de vel.leitosa la persona humana.
L'important, a fi de comptes, és la feina que hom fa. La pròpia lluita. L'exercici inquiet i disconforme, la capacitat de qüestionar-ho tot i d'acceptar-ho tot amb estoicisme, sense arribar, però, a posar-hi l'altra galta, i tenir el pensament sempre obert a la curiositat.
(Son Rapinya, Ciutat)
Desembre, 1984
lunes, 24 de enero de 2011
Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida
Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida: el dogmatisme i el sectarisme a les Illes. Les campnayes rebentistes contra el llibre de memòries antifeixista L’Antifranquisme a Mallorca (1950-70) (El Tall Editorial)
Carrillistes com Antoni M. Thomàs signaven pamflets plens de mentides, calúmnies i tergiversacions contra els partits a l'esquerra del PCE i contra els llibres i els escriptors, qui signa aquest article, per exemple, que criticaven les seves traïdes a la República. Pamflets, concretament, contra el llibre de memòries antifranquista L’Antifranquisme a Mallorca (1950-70) que també signaren els senyors Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida. (Miquel López Crespí)
La República i els nous conversos
Els actes, les conferències que s'han fet enguany a sa Pobla en honor a la República Espanyola han representat un èxit clamorós. L'Associació de Joves Pinyol Vermell ha esdevengut l'organitzadora i dinamitzadora de l'esperit republicà del nostre poble. Aquests joves han aconseguit una fita difícil de superar. En efecte, reunir centenars de joves poblers i dels pobles veïns per a retre un homenatge a la República és una fita important, una fita històrica d'aquelles que poden marcar el futur polític d'un poble, en aquest cas sa Pobla, i el camí de la recuperació de la nostra memòria històrica. I això no solament en pla nostàlgic i erudit, sinó en la línia d'anar bastint un fort moviment republicà que no pugui ser manipulat per aquells grups i organitzacions que, en temps de la transició, oblidaren la lluita republicana per a cobrar bons sous.
Llorenç Capellà parlava d'aquest evident oportunisme d'alguns dels nous conversos al republicanisme quan en un article deia que "entre els conversos de l'esquerra -socialistes i comunistes-, i després de passar-se trenta anys besant les mans a qualsevol que pogués acreditar una baronia estantissa, s'han tornat a incorporar al republicanisme. Benvinguts sien al seu lloc natural, els conversos. Tanmateix, n'hi ha per tirar el barret al foc. El seu dirigisme comença a notar-se en els moviments de base -com és ara la concentració republicana del Divendres Sant a Palma".
Dues coses importants en l'article de Llorenç Capellà. L'oportunisme dels nous conversos en uns moments que ja no saben d'on rapinyar alguns vots entre la joventut, i el dirigisme dels antics carrillistes (PCE) que, després de "passar-se trenta anys besant les mans a qualsevol que pogués acreditar una baronia estantissa", com diu l'escriptor, ara s'apunten al republicanisme.
El secretari general de la CGT-Balears, Josep Juárez, també dubtava de l'esperit autènticament republicà d'aquests "joancarlistes que es diuen d'esquerres", com escrivia en un article titular "Visca la República!". Parlant d'aquests joancarlistes republicans, el conegut dirigent de l'esquerra alternativa deia que tot plegat li semblava "un exercici de contorsionisme que no hi ha fibra humana que ho pugui suportar".
Cal dir que estic completament d'acord amb els qualificatius de "nous conversos" i de "joancarlistes que es diuen d'esquerres" que signen Llorenç Capellà i Josep Juárez, respectivament. Però nosaltres, els que patírem per defensar la República els atacs i les campanyes rebentistes del més ranci carrillisme antirepublicà, no som rancorosos. Molts dels que ara es retraten al costat de la bandera republicana manaven estripar aquestes mateixes banderes, escrivien pamflets plens de mentides, tergiversacions i calúmnies contra l'esquerra republicana de les Illes; molts d'ells eren els més aferrissats enemics de la lluita republicana. Ara, quan ja són a punt de perdre els càrrecs, oh miracle!, han descobert la hipotètica rendibilitat electoral de fer alguna activitat republicana.
L'any 1994, molts dels "nous conversos", la gent que ara ve a trucar a les nostres portes, en anys anteriors havia liquidat la lluita republicana criminalitzant, "per fer el joc al feixisme", els partits i organitzacions autènticament republicanes. Personatges com Antoni M. Thomàs o Pep Vílchez, entre molts d'altres, signaven pamflets plens de mentides, calúmnies i tergiversacions contra els partits a l'esquerra del PCE i contra els llibres i els escriptors, qui signa aquest article, per exemple, que criticaven les seves traïdes a la República. Pamflets, concretament, contra el llibre de memòries antifranquista L’Antifranquisme a Mallorca (1950-70) que també signaren els senyors Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida.
Altres, més dogmàtics i sectaris, passaven a l'agressió física directa. En un moment determinat vaig haver d'estar ingressat a Son Dureta per les agressions patides per haver defensat la memòria històrica de l'esquerra alternativa de les Illes. La documentació de l'hospital de Son Dureta, els diaris amb els pamflets publicats per tot aquest personal, són a disposició de qualsevol lector o historiador que els vulgui veure o consultar.
Escric aquestes retxes perquè aniria molt bé que tots aquests tèrbols personatges que fins fa quatre dies no tenien altres feines que demonitzar els llibres de memòries republicans com el meu, la lluita per la República i el socialisme, fessin autocrítica pública de tots els errors comesos i el mal fet a la causa republicana amb la seva passada activitat política i les brutors que han escampat arreu. En cas contrari, de no haver-hi aquesta autocrítica pública per tants d'anys de posar entrebancs a la lluita republicana, haurem de pensar que no són sincers en la seva incorporació a la nostra lluita amb trenta anys de retard.
Miquel López Crespí
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
Carrillistes com Antoni M. Thomàs signaven pamflets plens de mentides, calúmnies i tergiversacions contra els partits a l'esquerra del PCE i contra els llibres i els escriptors, qui signa aquest article, per exemple, que criticaven les seves traïdes a la República. Pamflets, concretament, contra el llibre de memòries antifranquista L’Antifranquisme a Mallorca (1950-70) que també signaren els senyors Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida. (Miquel López Crespí)
La República i els nous conversos
Els actes, les conferències que s'han fet enguany a sa Pobla en honor a la República Espanyola han representat un èxit clamorós. L'Associació de Joves Pinyol Vermell ha esdevengut l'organitzadora i dinamitzadora de l'esperit republicà del nostre poble. Aquests joves han aconseguit una fita difícil de superar. En efecte, reunir centenars de joves poblers i dels pobles veïns per a retre un homenatge a la República és una fita important, una fita històrica d'aquelles que poden marcar el futur polític d'un poble, en aquest cas sa Pobla, i el camí de la recuperació de la nostra memòria històrica. I això no solament en pla nostàlgic i erudit, sinó en la línia d'anar bastint un fort moviment republicà que no pugui ser manipulat per aquells grups i organitzacions que, en temps de la transició, oblidaren la lluita republicana per a cobrar bons sous.
Llorenç Capellà parlava d'aquest evident oportunisme d'alguns dels nous conversos al republicanisme quan en un article deia que "entre els conversos de l'esquerra -socialistes i comunistes-, i després de passar-se trenta anys besant les mans a qualsevol que pogués acreditar una baronia estantissa, s'han tornat a incorporar al republicanisme. Benvinguts sien al seu lloc natural, els conversos. Tanmateix, n'hi ha per tirar el barret al foc. El seu dirigisme comença a notar-se en els moviments de base -com és ara la concentració republicana del Divendres Sant a Palma".
Dues coses importants en l'article de Llorenç Capellà. L'oportunisme dels nous conversos en uns moments que ja no saben d'on rapinyar alguns vots entre la joventut, i el dirigisme dels antics carrillistes (PCE) que, després de "passar-se trenta anys besant les mans a qualsevol que pogués acreditar una baronia estantissa", com diu l'escriptor, ara s'apunten al republicanisme.
El secretari general de la CGT-Balears, Josep Juárez, també dubtava de l'esperit autènticament republicà d'aquests "joancarlistes que es diuen d'esquerres", com escrivia en un article titular "Visca la República!". Parlant d'aquests joancarlistes republicans, el conegut dirigent de l'esquerra alternativa deia que tot plegat li semblava "un exercici de contorsionisme que no hi ha fibra humana que ho pugui suportar".
Cal dir que estic completament d'acord amb els qualificatius de "nous conversos" i de "joancarlistes que es diuen d'esquerres" que signen Llorenç Capellà i Josep Juárez, respectivament. Però nosaltres, els que patírem per defensar la República els atacs i les campanyes rebentistes del més ranci carrillisme antirepublicà, no som rancorosos. Molts dels que ara es retraten al costat de la bandera republicana manaven estripar aquestes mateixes banderes, escrivien pamflets plens de mentides, tergiversacions i calúmnies contra l'esquerra republicana de les Illes; molts d'ells eren els més aferrissats enemics de la lluita republicana. Ara, quan ja són a punt de perdre els càrrecs, oh miracle!, han descobert la hipotètica rendibilitat electoral de fer alguna activitat republicana.
L'any 1994, molts dels "nous conversos", la gent que ara ve a trucar a les nostres portes, en anys anteriors havia liquidat la lluita republicana criminalitzant, "per fer el joc al feixisme", els partits i organitzacions autènticament republicanes. Personatges com Antoni M. Thomàs o Pep Vílchez, entre molts d'altres, signaven pamflets plens de mentides, calúmnies i tergiversacions contra els partits a l'esquerra del PCE i contra els llibres i els escriptors, qui signa aquest article, per exemple, que criticaven les seves traïdes a la República. Pamflets, concretament, contra el llibre de memòries antifranquista L’Antifranquisme a Mallorca (1950-70) que també signaren els senyors Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida.
Altres, més dogmàtics i sectaris, passaven a l'agressió física directa. En un moment determinat vaig haver d'estar ingressat a Son Dureta per les agressions patides per haver defensat la memòria històrica de l'esquerra alternativa de les Illes. La documentació de l'hospital de Son Dureta, els diaris amb els pamflets publicats per tot aquest personal, són a disposició de qualsevol lector o historiador que els vulgui veure o consultar.
Escric aquestes retxes perquè aniria molt bé que tots aquests tèrbols personatges que fins fa quatre dies no tenien altres feines que demonitzar els llibres de memòries republicans com el meu, la lluita per la República i el socialisme, fessin autocrítica pública de tots els errors comesos i el mal fet a la causa republicana amb la seva passada activitat política i les brutors que han escampat arreu. En cas contrari, de no haver-hi aquesta autocrítica pública per tants d'anys de posar entrebancs a la lluita republicana, haurem de pensar que no són sincers en la seva incorporació a la nostra lluita amb trenta anys de retard.
Miquel López Crespí
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
viernes, 21 de enero de 2011
Guillem Frontera i Miquel López Crespí - Son Espases (articles)
Guillem Frontera i Miquel López Crespí - Son Espases (articles)
La maledicció faraònica de Son Espases
Guillem Frontera 20/01/2011
No dubteu que hi ha molta gent que desitja el fracàs de Son Espases, almenys en desitja tensió i inestabilitat fins a les eleccions. Després, ja ho veurem. És la mateixa gent que desitjava que el trasllat des de Son Dureta fos un enfilall d'incidents -sense morts, així ho volem creure-, i que va mirar d'aprofitar algunes imprevisions sense importància per emetre una versió de caos i d'irresponsabilitat. Tanmateix, el bon sentit de la parròquia neutralitzà dràsticament aquesta ofensiva.
Però ara les coses ens mostren una altra cara. El rodatge interior i exterior de l'hospital ens fa veure fins a quin punt hi ha algunes persones que no han fet bé la seva feina. L'hospital sembla maleït des del principi. El molt honorable Francesc Antich no ha aconseguit que la ciutadania cregui ni una sola paraula de les seves no-explicacions amb què pretén convèncer-nos de l'honestedat amb què ha duit el procés des dels seus inicis -i això, comptat que servidor li fiaria la meva cartera sense gens de temor. Si fos vera que la realitat amb què es va trobar no era la que esperava en accedir al poder, aleshores hem de concloure que no va fer la seva feina com a candidat: tenia l'obligació de saber exactament com estaven les coses. La representació dels dubtes sobre la ubicació del nou hospital va ser un intent patètic de guardar unes aparences que tanmateix li passaran factura. No hi ha res més mal d'esborrar que la sensació que t'han volgut enganyar sense esforçar-se massa en la construcció de la mentida, en dotar de coherència la coartada. Ens hagi mentit o no, el president Antich ens n'ha empeltat la sensació.
Tot plegat no tendria per què condicionar el desenvolupament posterior de l'obra ideada per Jaume Matas -com el palau de congressos, altre que tal. Però la maledicció faraònica està amagada en algun plec de la memòria o de la pedra, és igual. El fet és que ara assistim a la prova de les impressionants imprevisions que converteixen l'estrena de Son Espases en un episodi traumàtic. Té raó la majoria dels manifestants. No pots obrir un macrohospital sense disposar de bons accessos i de places suficients d'estacionament. Pel que fa a l'interior, les deficiències denunciades indiquen encara més irresponsabilitats.
A hores d'ara, no hi ha hagut dimissions ni destitucions. La corrupció consisteix tan sols a beneficiar-se il·lícitament dels eraris públics? Hauríem de fer extensiva aquesta accepció a les actituds que causen perjudici a la ciutadania i despeses innecessàries per imprevistes.
Fa riure, certament, que el PP se'ns vulgui presentar com un partit de bons gestors. Des de la feina d'embarc fins a la corrupció més desbocada, hi ha hagut de tot -també comportaments exemplars, també honestedat i eficàcia. Però si volíem desfer el mite d'aquests atributs dels "populars", seria bo que els "socialistes" no oferissin l'espectacle de les seves mancances, de les seves incapacitats incommensurables.
Per ara, l'ànsia d'entrar en eleccions amb l'hospital anant com una seda fa preveure un efecte bumerang irreparable. Podria passar que qui no va saber guanyar les eleccions sinó per la força dels moviments ciutadans -"Salvem Son Espases"-, ara se'ns mostri com un expert en la tècnica de perdre-les. Si això arribava a passar, del que véngui després n'hi podríem agrair una bona tallada.
Diari de Balears (dBalears)
Què pensaria en aquests moments el cantautor Toni Roig, ànima apassionada de la defensa de la Real que, juntament amb Aina Calafat i tots els mallorquins i mallorquines, donà vida i ànima per a preservar la nostra terra i la nostra cultura? Ben segur que no li estranyaria gaire la claudicació de l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial davant els tèrbols interessos dels poders fàctics de les Illes. No tenim cap dubte que, malgrat tot el que s´ha esdevengut, continuaria en la lluita, més decidit que mai a denunciar els oportunistes, els que empren les mobilitzacions populars en profit personal per a pujar al poder i omplir la butxaca. Toni Roig ha mort dies abans d´haver de patir el sotrac de veure i constatar com aquells que ell havia ajudat a situar a recer del poder se’n reien de la seva lluita i de la lluita de tots aquells i aquelles que hem sortit a defensar Mallorca de les urpades de l´especulació i la corrupció. (Miquel López Crespí)
El PSM de Llucmajor ha publicat un brillant i encertat article en el qual, després de constatar com el Pacte continua amb un els projectes estel·lars del PP, escriu: “Caldran molts de Son Reals, molts d´èxits evidents i innegables en la protecció del territori, perquè la balança de la història caigui cap a l´esquerra i posi aquest govern -que ha començat amb un peu tan maldestre- del costat dels defensors del país, i no dels seus enterradors”. Hi estam completament d´acord. (Miquel López Crespí)
Son Espases: Toni Roig en el record
Per Miquel López Crespí, escriptor
Per molt que hem provat de recuperar la confiança en aquells que haurien de defensar els nostres drets (defensa de la terra, de la nostra cultura, de les senyes d´identidat amenaçades per la mundialització regnant), el cert és que aquesta legislatura ha començat molt malament. De bon principi va ser Margarita Nájera, la portaveu del nou Govern de les Illes, que s´estrenà (i encara no ha mudat d´actitud) parlant en castellà. La portaveu d´un executiu en el qual hi ha partits nacionalistes i d´esquerra que han signat un compromís de defensa de la llengua i identitat pròpies s´expressa majoritàriament en castellà incomplint el decret 100/1990, que estableix: “Els càrrecs de l´Administració de la CAIB de les Illes Balears s´han d´expressar normalment en català en els actes públics celebrats a les Illes Balears, sempre que la intervenció sigui per cas del propi càrrec”. Tot plegat, un començament de legislatura (i encara havia de venir el pitjor!) decebedor per a tots aquells i aquelles que hem donat i donam suport a les forces progressistes. Com deia ben encertadament el professor Gabriel Bibiloni en el seu blog personal: “Un Govern no pot anar en contra dels seus mateixos principis, i, una altra, que els membres d´un Govern de sanejament democràtic no poden incomplir la llei”. Gabriel Bibiloni recordava que el més trist d´aquest menyspreu a la nostra llengua per part de la portaveu del Govern era que Margarita Nájera ja fa més de trenta anys que viu i treballa a Mallorca.
Però el més trist del que s´ha esdevengut recentment ha estat l’acceptació per part del Pacte, sota la direcció de PSOE-UM, del projecte estrella de Jaume Matas i el PP: la construcció de l´hospital de referència de Mallorca a Son Espases. Tots els moviments de les plataformes per salvar la Real, els col·lectius polítics i sindicals, les persones que es varen mobilitzar per a aturar aquest negoci especulatiu i de destrucció de recursos i territori ens sentim profundament decebuts. Què pensaria en aquests moments el cantautor Toni Roig, ànima apassionada de la defensa de la Real que, juntament amb Aina Calafat i tots els mallorquins i mallorquines, donà vida i ànima per a preservar la nostra terra i la nostra cultura? Ben segur que no li estranyaria gaire la claudicació de l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial davant els tèrbols interessos dels poders fàctics de les Illes. No tenim cap dubte que, malgrat tot el que s´ha esdevengut, continuaria en la lluita, més decidit que mai a denunciar els oportunistes, els que empren les mobilitzacions populars en profit personal per a pujar al poder i omplir la butxaca. Toni Roig ha mort dies abans d´haver de patir el sotrac de veure i constatar com aquells que ell havia ajudat a situar a recer del poder se’n reien de la seva lluita i de la lluita de tots aquells i aquelles que hem sortit a defensar Mallorca de les urpades de l´especulació i la corrupció. Ben segur que Toni Roig, un dels signants del manifest de les forces nacionalistes i d´esquerra de l´any passat, manifest que demanava la unitat nacionalista per a foragitar el PP de les institucions, se sentiria profundament decebut, com ens hi sentim tots nosaltres, si visqués per a comprovar com els que ell havia ajudat a pujar al poder ara continuaven amb el projecte de Jaume Matas i el PP de fer l´hospital a la Real.
No és solament l´abandonament de la lluita per a salvar la Real, ses Fontanelles o el mal anomenat “Port Adriano”. La continuació de la maniobra especulativa de Jaume Matas a Son Espases fa endevinar el que s´esdevendrà durant tota aquesta legislatura. No hi valen les excuses de mal pagador dels que diuen que aquest abandonament d´idees i principis només és un d´entre els cent acords signats amb els altres partits del Govern. El problema és que el Pacte de Governabilitat, ara ja no s´atreveixen ni a anomenar-lo “Pacte de Progrés”, ha perdut bona part de la credibilitat que tenia fa uns mesos, quan tots els que li donaven suport volgueren creure que aquesta vegada no es repetirien els errors de l´anterior.
El PSM de Llucmajor ha publicat un brillant i encertat article en el qual, després de constar com el Pacte continua amb un els projectes estel·lars del PP, escriu: “Caldran molts de Son Reals, molts d´èxits evidents i innegables en la protecció del territori, perquè la balança de la història caigui cap a l´esquerra i posi aquest govern -que ha començat amb un peu tan maldestre- del costat dels defensors del país, i no dels seus enterradors”. Hi estam completament d´acord.
Miquel López Crespí
(16-X-07)
La maledicció faraònica de Son Espases
Guillem Frontera 20/01/2011
No dubteu que hi ha molta gent que desitja el fracàs de Son Espases, almenys en desitja tensió i inestabilitat fins a les eleccions. Després, ja ho veurem. És la mateixa gent que desitjava que el trasllat des de Son Dureta fos un enfilall d'incidents -sense morts, així ho volem creure-, i que va mirar d'aprofitar algunes imprevisions sense importància per emetre una versió de caos i d'irresponsabilitat. Tanmateix, el bon sentit de la parròquia neutralitzà dràsticament aquesta ofensiva.
Però ara les coses ens mostren una altra cara. El rodatge interior i exterior de l'hospital ens fa veure fins a quin punt hi ha algunes persones que no han fet bé la seva feina. L'hospital sembla maleït des del principi. El molt honorable Francesc Antich no ha aconseguit que la ciutadania cregui ni una sola paraula de les seves no-explicacions amb què pretén convèncer-nos de l'honestedat amb què ha duit el procés des dels seus inicis -i això, comptat que servidor li fiaria la meva cartera sense gens de temor. Si fos vera que la realitat amb què es va trobar no era la que esperava en accedir al poder, aleshores hem de concloure que no va fer la seva feina com a candidat: tenia l'obligació de saber exactament com estaven les coses. La representació dels dubtes sobre la ubicació del nou hospital va ser un intent patètic de guardar unes aparences que tanmateix li passaran factura. No hi ha res més mal d'esborrar que la sensació que t'han volgut enganyar sense esforçar-se massa en la construcció de la mentida, en dotar de coherència la coartada. Ens hagi mentit o no, el president Antich ens n'ha empeltat la sensació.
Tot plegat no tendria per què condicionar el desenvolupament posterior de l'obra ideada per Jaume Matas -com el palau de congressos, altre que tal. Però la maledicció faraònica està amagada en algun plec de la memòria o de la pedra, és igual. El fet és que ara assistim a la prova de les impressionants imprevisions que converteixen l'estrena de Son Espases en un episodi traumàtic. Té raó la majoria dels manifestants. No pots obrir un macrohospital sense disposar de bons accessos i de places suficients d'estacionament. Pel que fa a l'interior, les deficiències denunciades indiquen encara més irresponsabilitats.
A hores d'ara, no hi ha hagut dimissions ni destitucions. La corrupció consisteix tan sols a beneficiar-se il·lícitament dels eraris públics? Hauríem de fer extensiva aquesta accepció a les actituds que causen perjudici a la ciutadania i despeses innecessàries per imprevistes.
Fa riure, certament, que el PP se'ns vulgui presentar com un partit de bons gestors. Des de la feina d'embarc fins a la corrupció més desbocada, hi ha hagut de tot -també comportaments exemplars, també honestedat i eficàcia. Però si volíem desfer el mite d'aquests atributs dels "populars", seria bo que els "socialistes" no oferissin l'espectacle de les seves mancances, de les seves incapacitats incommensurables.
Per ara, l'ànsia d'entrar en eleccions amb l'hospital anant com una seda fa preveure un efecte bumerang irreparable. Podria passar que qui no va saber guanyar les eleccions sinó per la força dels moviments ciutadans -"Salvem Son Espases"-, ara se'ns mostri com un expert en la tècnica de perdre-les. Si això arribava a passar, del que véngui després n'hi podríem agrair una bona tallada.
Diari de Balears (dBalears)
Què pensaria en aquests moments el cantautor Toni Roig, ànima apassionada de la defensa de la Real que, juntament amb Aina Calafat i tots els mallorquins i mallorquines, donà vida i ànima per a preservar la nostra terra i la nostra cultura? Ben segur que no li estranyaria gaire la claudicació de l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial davant els tèrbols interessos dels poders fàctics de les Illes. No tenim cap dubte que, malgrat tot el que s´ha esdevengut, continuaria en la lluita, més decidit que mai a denunciar els oportunistes, els que empren les mobilitzacions populars en profit personal per a pujar al poder i omplir la butxaca. Toni Roig ha mort dies abans d´haver de patir el sotrac de veure i constatar com aquells que ell havia ajudat a situar a recer del poder se’n reien de la seva lluita i de la lluita de tots aquells i aquelles que hem sortit a defensar Mallorca de les urpades de l´especulació i la corrupció. (Miquel López Crespí)
El PSM de Llucmajor ha publicat un brillant i encertat article en el qual, després de constatar com el Pacte continua amb un els projectes estel·lars del PP, escriu: “Caldran molts de Son Reals, molts d´èxits evidents i innegables en la protecció del territori, perquè la balança de la història caigui cap a l´esquerra i posi aquest govern -que ha començat amb un peu tan maldestre- del costat dels defensors del país, i no dels seus enterradors”. Hi estam completament d´acord. (Miquel López Crespí)
Son Espases: Toni Roig en el record
Per Miquel López Crespí, escriptor
Per molt que hem provat de recuperar la confiança en aquells que haurien de defensar els nostres drets (defensa de la terra, de la nostra cultura, de les senyes d´identidat amenaçades per la mundialització regnant), el cert és que aquesta legislatura ha començat molt malament. De bon principi va ser Margarita Nájera, la portaveu del nou Govern de les Illes, que s´estrenà (i encara no ha mudat d´actitud) parlant en castellà. La portaveu d´un executiu en el qual hi ha partits nacionalistes i d´esquerra que han signat un compromís de defensa de la llengua i identitat pròpies s´expressa majoritàriament en castellà incomplint el decret 100/1990, que estableix: “Els càrrecs de l´Administració de la CAIB de les Illes Balears s´han d´expressar normalment en català en els actes públics celebrats a les Illes Balears, sempre que la intervenció sigui per cas del propi càrrec”. Tot plegat, un començament de legislatura (i encara havia de venir el pitjor!) decebedor per a tots aquells i aquelles que hem donat i donam suport a les forces progressistes. Com deia ben encertadament el professor Gabriel Bibiloni en el seu blog personal: “Un Govern no pot anar en contra dels seus mateixos principis, i, una altra, que els membres d´un Govern de sanejament democràtic no poden incomplir la llei”. Gabriel Bibiloni recordava que el més trist d´aquest menyspreu a la nostra llengua per part de la portaveu del Govern era que Margarita Nájera ja fa més de trenta anys que viu i treballa a Mallorca.
Però el més trist del que s´ha esdevengut recentment ha estat l’acceptació per part del Pacte, sota la direcció de PSOE-UM, del projecte estrella de Jaume Matas i el PP: la construcció de l´hospital de referència de Mallorca a Son Espases. Tots els moviments de les plataformes per salvar la Real, els col·lectius polítics i sindicals, les persones que es varen mobilitzar per a aturar aquest negoci especulatiu i de destrucció de recursos i territori ens sentim profundament decebuts. Què pensaria en aquests moments el cantautor Toni Roig, ànima apassionada de la defensa de la Real que, juntament amb Aina Calafat i tots els mallorquins i mallorquines, donà vida i ànima per a preservar la nostra terra i la nostra cultura? Ben segur que no li estranyaria gaire la claudicació de l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial davant els tèrbols interessos dels poders fàctics de les Illes. No tenim cap dubte que, malgrat tot el que s´ha esdevengut, continuaria en la lluita, més decidit que mai a denunciar els oportunistes, els que empren les mobilitzacions populars en profit personal per a pujar al poder i omplir la butxaca. Toni Roig ha mort dies abans d´haver de patir el sotrac de veure i constatar com aquells que ell havia ajudat a situar a recer del poder se’n reien de la seva lluita i de la lluita de tots aquells i aquelles que hem sortit a defensar Mallorca de les urpades de l´especulació i la corrupció. Ben segur que Toni Roig, un dels signants del manifest de les forces nacionalistes i d´esquerra de l´any passat, manifest que demanava la unitat nacionalista per a foragitar el PP de les institucions, se sentiria profundament decebut, com ens hi sentim tots nosaltres, si visqués per a comprovar com els que ell havia ajudat a pujar al poder ara continuaven amb el projecte de Jaume Matas i el PP de fer l´hospital a la Real.
No és solament l´abandonament de la lluita per a salvar la Real, ses Fontanelles o el mal anomenat “Port Adriano”. La continuació de la maniobra especulativa de Jaume Matas a Son Espases fa endevinar el que s´esdevendrà durant tota aquesta legislatura. No hi valen les excuses de mal pagador dels que diuen que aquest abandonament d´idees i principis només és un d´entre els cent acords signats amb els altres partits del Govern. El problema és que el Pacte de Governabilitat, ara ja no s´atreveixen ni a anomenar-lo “Pacte de Progrés”, ha perdut bona part de la credibilitat que tenia fa uns mesos, quan tots els que li donaven suport volgueren creure que aquesta vegada no es repetirien els errors de l´anterior.
El PSM de Llucmajor ha publicat un brillant i encertat article en el qual, després de constar com el Pacte continua amb un els projectes estel·lars del PP, escriu: “Caldran molts de Son Reals, molts d´èxits evidents i innegables en la protecció del territori, perquè la balança de la història caigui cap a l´esquerra i posi aquest govern -que ha començat amb un peu tan maldestre- del costat dels defensors del país, i no dels seus enterradors”. Hi estam completament d´acord.
Miquel López Crespí
(16-X-07)
martes, 11 de enero de 2011
Guillem Frontera i Miquel López Crespí (articles d'actualitat política)
Guillem Frontera i Miquel López Crespí (articles d'actualitat política)
Per una radiografia de la corrupció
Guillem Frontera
Un suggeriment al director d'aquest diari: setmanalment s'hauria de publicar un quadre sinòptic que ens posàs al dia de l'estat de tots els processos judicials que se segueixen en casos de corrupció a les Balears i Pitiüses. Tant si hi ha hagut moviment, novetats, com si la cosa està encallada.
Els processos, per les condicions en què treballa l'Administració de Justícia i per la composició de la matèria primera de què tracta, esclaten davant l'opinió pública, romanen en els titulars durant un dia o una setmana, i després entren en un estat d'hibernació, en una letargia opaca, com a clandestina. Quan manco t'ho esperes, ressorgeixen com una inesperada tempesta amb aparell elèctric, i aquelles persones de les quals ens havíem oblidat s'han d'enfundar novament l'uniforme d'imputats -o apareixen en millors condicions de rehabilitació social de com s'havien fet fonedissos de l'actualitat. Entre una i altra visualització, no sabem gaire què ha passat.
El quadre sinòptic que hauria d'elaborar setmanalment aquest diari seria d'una utilitat positiva, tant per restaurar -o no- el bon nom d'alguns afectats com per tenir un carnet de ruta judicial. Però, sobretot, ens proporcionaria de manera més manejable la possibilitat de compondre una comparativa de les distintes penes en relació al gruix dels delictes imputats.
Per exemple, si fixam el cas de Bartomeu Vicens com a referent, ens trobaríem que a la malversació de dos milions de pessetes corresponen tres anys de presó (a part inhabilitacions i altres efectes col·laterals). A partir d'aquest metro, i sense pretendre que la Justícia sigui una ciència exacta, però sí una activitat humana que mira d'aplicar criteris d'equitat en la repressió de les coses mal fetes, a partir d'aquest metro podem fer projeccions de futures penes amb una certa base real. Sens dubte, aquestes projeccions ens menarien a pensar que alguns delictes mereixeran quilòmetres de recorregut presidiari. (Pagar amb doblers per les malifetes és imprescindible si hom pretén que la Justícia sigui exemplar, però el càstig més dolorós sempre és el de presó.).
Per tant, aquest quadre sinòptic seria de la major utilitat per comprendre i interpretar adequadament les sentències que s'han dictat i les que encara s'han de produir. Però també ens permetria calcular quines penes de presó haurien correspost a delictes de corrupció política que no arribaren a ser castigats amb presó perquè ja havien prescrit. No els recordarem ara un per un, però una estimació dels mesos o anys de presidi que haurien hagut de pagar primeres figures de la nostra política, algunes fins i tot en llistes per a les pròximes eleccions, constituiria tota una lliçó sobre la moral del nostre temps en aquest país que comparteix mar amb Sicília. La seva manifestació més xocant: robar els doblers públics no necessàriament ha d'afectar el teu bon nom, sobretot si t'apleguen quan ja ha prescrit el teu delicte. Fins i tot, com a Sicília, te pot atorgar prestigi, influència i poder. Som tan magnànims...
Diari de Balears (dBalears)
Rodrigo de Santos, Damià Vidal, Eugeni Hidalgo, Bitel, l’afer Rasputin, els “pelotazos” del Pla Territorial, les orgies sexuals, la cocaïna, les factures falses, la destrucció de Mallorca...
La corrupció del PP: orgies sexuals, cocaïna, especulació urbanística...(un article d’abril de 2008)
Per Miquel López Crespí, escriptor
D’ençà que el PP va perdre les eleccions autonòmiques i estatals, no guanya per a ensurts. Ara ja no es tracta solament d’aquelles antigues històries, quan el gerent d’IBATUR carregava al Govern de les Illes els capricis de Moscou. Parlam del conegut afer Rasputin. Tot el que va descobrint la Fiscalia Anticorrupció i el Grup de Delinqüència Econòmica, i que surt dia a dia en tots els mitjans d'informació, amenaça de deixar en no-res, talment fossin entreteniments de simples afeccionats, el cas Rasputin i la corrupció urbanística detectada a l´Ajuntament d’Andratx, els desastres i negocis tèrbols d’Eugeni Hidalgo, fill predilecte, entre molts d’altres aprofitats semblants, del govern de Jaume Matas. Els setanta mil euros malversats per Rodrigo de Santos per a pagar les seves particulars orgies sexuals... què són al costat dels 700.000 euros que, per ara, la Fiscalia Anticorrupció ha comprovat que havia defraudat Damià Vidal, l’exdirector gerent de Bitel?
La Fiscalia investiga un caramull de factures falses, autocobraments, estranys informes de seguretat informàtica... Tot un entramat d´amiguisme que malversava els diners que religiosament pagam els contribuents. Com informen la Fiscalia i els mitjans de comunicació: “Damià Vidal s’enriquí a través de l’empresa de manera progressiva, afegint doblers de Bitel al seu compte en concepte de ‘gratificacions’, ‘hores extres’, ‘dedicació exclusiva’, ‘plus de responsabilitat ‘ o ‘plus de distància’, entre altres pretextos que mai no cobrà cap altre gerent de l’empresa”.
El panorama que té davant seu el PP no és gaire encoratjador. Mai, en la recent història de la democràcia, una organització havia patit problemes tan greus, descobrint en les seves fileres un grau tan considerable de corrupció. I ara haurem de veure el que s’esdevé al voltant del Pla Territorial on, pel que ja s’ha informat, s’haurien pogut ordit “pelotazos” de prop de tres.cents milions d’euros.
A la crisi interna del PP, al debat polític entre Mariano Rajoy i Esperança Aguirre que amenaça de dividir-lo, li surten més forats pertot arreu. Resta per investigar la qüestió Turisme Jove, una història que xuclava dos milions d’euros del pressupost i generava un forat financer de sis milions. I, parlant novament de Rodrigo de Santos... què fer amb aquell altre forat, el milió i mig d’euros per aconseguir un joc infantil per a un parc de Palma? Què en podríem dir de la història dels falsos certificats de l´anomenat “Cas Cavallistes”? I els cobraments per accelerar llicències, descoberts a l’Ajuntament de Palma, a l’època de Catalina Cirer’? I què passarà amb la història encara inacabada de Can Domenge?
Tot plegat és com un malson. Però no solament per al PP i els responsables de les malifetes de què parlam. És un malson per al sofert contribuent, que ara ja sap, constata, com molts dels seus diners, com una tallada important del que pagam a les institucions, se’n va en disbauxes sexuals, orgies de tota mena, cocaïna, cotxes tot terreny, capricis en floristeries, restaurants i supermercats. Sense parlar de les despeses a benzineres. En el cas concret de Damià Vidal, la Fiscalia Anticorrupció diu que, a part de les transferències de diners públics al seu compte corrent, l’exgerent està presumptament implicat en el pagament de tots aquests “petits capricis” amb la targeta visa de Bitel. Ben igual que quan Rodríguez de Santos pagava les factures de la bugaderia amb la seva tarja de l’Ajuntament de Palma.
Què passa a Mallorca per a haver trobat tota aquesta problemàtica –i la que vendrà!- de cop? D’on surten aquests polítics i gestors sense escrúpols, aquests aprenents de iupis que volen gaudir dels privilegis dels gàngsters del passat i d’algun multimilionari del present amb els nostres diners, amb el que pagam els soferts ciutadans i ciutadanes de la nostra terra? Què s’ha fet malament en tots aquests anys perquè surti aquest increïble exèrcit de lladres, pocavergonyes i aprofitats?
Ens demanam si no serà a causa d’una manca de principis ètics, d’una manca absoluta de moral. Executius mancats de cultura i de la més mínima estimació per Mallorca. Parlam de la “cultura” de la destrucció de recursos i territori, el salvatgisme desenfrenat per a fer-se rics en pocs anys. I quan no es poden fer rics especulant, destruint les Illes, entren a sac en els diners públics, emprant la visa oficial, falsificant factures, requalificant el territori. Quan no es poden extreure plusvàlues desorbitades, com les d’Hidalgo, a Andratx, n’hi ha que ho fan per la via ràpida i volen fer-se seus els comptes corrents de les empreses que gestionen.
Davant aquesta situació d’emergència cal, com ja hem demanat moltes vegades, donar un actiu suport a la Fiscalia Anticorrupció, dotar-la de més mitjans, pressupost, personal, oficines... Cal que els governs augmentin les penes de presó per aquests delictes, que els jutges no donin possibilitat a l’excusa ni a les falses justificacions dels malfactors. Només d’aquesta manera podrem avançar com pertoca en la necessària tasca de salut pública que la nostra societat necessita i exigeix.
Miquel López Crespí
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Per una radiografia de la corrupció
Guillem Frontera
Un suggeriment al director d'aquest diari: setmanalment s'hauria de publicar un quadre sinòptic que ens posàs al dia de l'estat de tots els processos judicials que se segueixen en casos de corrupció a les Balears i Pitiüses. Tant si hi ha hagut moviment, novetats, com si la cosa està encallada.
Els processos, per les condicions en què treballa l'Administració de Justícia i per la composició de la matèria primera de què tracta, esclaten davant l'opinió pública, romanen en els titulars durant un dia o una setmana, i després entren en un estat d'hibernació, en una letargia opaca, com a clandestina. Quan manco t'ho esperes, ressorgeixen com una inesperada tempesta amb aparell elèctric, i aquelles persones de les quals ens havíem oblidat s'han d'enfundar novament l'uniforme d'imputats -o apareixen en millors condicions de rehabilitació social de com s'havien fet fonedissos de l'actualitat. Entre una i altra visualització, no sabem gaire què ha passat.
El quadre sinòptic que hauria d'elaborar setmanalment aquest diari seria d'una utilitat positiva, tant per restaurar -o no- el bon nom d'alguns afectats com per tenir un carnet de ruta judicial. Però, sobretot, ens proporcionaria de manera més manejable la possibilitat de compondre una comparativa de les distintes penes en relació al gruix dels delictes imputats.
Per exemple, si fixam el cas de Bartomeu Vicens com a referent, ens trobaríem que a la malversació de dos milions de pessetes corresponen tres anys de presó (a part inhabilitacions i altres efectes col·laterals). A partir d'aquest metro, i sense pretendre que la Justícia sigui una ciència exacta, però sí una activitat humana que mira d'aplicar criteris d'equitat en la repressió de les coses mal fetes, a partir d'aquest metro podem fer projeccions de futures penes amb una certa base real. Sens dubte, aquestes projeccions ens menarien a pensar que alguns delictes mereixeran quilòmetres de recorregut presidiari. (Pagar amb doblers per les malifetes és imprescindible si hom pretén que la Justícia sigui exemplar, però el càstig més dolorós sempre és el de presó.).
Per tant, aquest quadre sinòptic seria de la major utilitat per comprendre i interpretar adequadament les sentències que s'han dictat i les que encara s'han de produir. Però també ens permetria calcular quines penes de presó haurien correspost a delictes de corrupció política que no arribaren a ser castigats amb presó perquè ja havien prescrit. No els recordarem ara un per un, però una estimació dels mesos o anys de presidi que haurien hagut de pagar primeres figures de la nostra política, algunes fins i tot en llistes per a les pròximes eleccions, constituiria tota una lliçó sobre la moral del nostre temps en aquest país que comparteix mar amb Sicília. La seva manifestació més xocant: robar els doblers públics no necessàriament ha d'afectar el teu bon nom, sobretot si t'apleguen quan ja ha prescrit el teu delicte. Fins i tot, com a Sicília, te pot atorgar prestigi, influència i poder. Som tan magnànims...
Diari de Balears (dBalears)
Rodrigo de Santos, Damià Vidal, Eugeni Hidalgo, Bitel, l’afer Rasputin, els “pelotazos” del Pla Territorial, les orgies sexuals, la cocaïna, les factures falses, la destrucció de Mallorca...
La corrupció del PP: orgies sexuals, cocaïna, especulació urbanística...(un article d’abril de 2008)
Per Miquel López Crespí, escriptor
D’ençà que el PP va perdre les eleccions autonòmiques i estatals, no guanya per a ensurts. Ara ja no es tracta solament d’aquelles antigues històries, quan el gerent d’IBATUR carregava al Govern de les Illes els capricis de Moscou. Parlam del conegut afer Rasputin. Tot el que va descobrint la Fiscalia Anticorrupció i el Grup de Delinqüència Econòmica, i que surt dia a dia en tots els mitjans d'informació, amenaça de deixar en no-res, talment fossin entreteniments de simples afeccionats, el cas Rasputin i la corrupció urbanística detectada a l´Ajuntament d’Andratx, els desastres i negocis tèrbols d’Eugeni Hidalgo, fill predilecte, entre molts d’altres aprofitats semblants, del govern de Jaume Matas. Els setanta mil euros malversats per Rodrigo de Santos per a pagar les seves particulars orgies sexuals... què són al costat dels 700.000 euros que, per ara, la Fiscalia Anticorrupció ha comprovat que havia defraudat Damià Vidal, l’exdirector gerent de Bitel?
La Fiscalia investiga un caramull de factures falses, autocobraments, estranys informes de seguretat informàtica... Tot un entramat d´amiguisme que malversava els diners que religiosament pagam els contribuents. Com informen la Fiscalia i els mitjans de comunicació: “Damià Vidal s’enriquí a través de l’empresa de manera progressiva, afegint doblers de Bitel al seu compte en concepte de ‘gratificacions’, ‘hores extres’, ‘dedicació exclusiva’, ‘plus de responsabilitat ‘ o ‘plus de distància’, entre altres pretextos que mai no cobrà cap altre gerent de l’empresa”.
El panorama que té davant seu el PP no és gaire encoratjador. Mai, en la recent història de la democràcia, una organització havia patit problemes tan greus, descobrint en les seves fileres un grau tan considerable de corrupció. I ara haurem de veure el que s’esdevé al voltant del Pla Territorial on, pel que ja s’ha informat, s’haurien pogut ordit “pelotazos” de prop de tres.cents milions d’euros.
A la crisi interna del PP, al debat polític entre Mariano Rajoy i Esperança Aguirre que amenaça de dividir-lo, li surten més forats pertot arreu. Resta per investigar la qüestió Turisme Jove, una història que xuclava dos milions d’euros del pressupost i generava un forat financer de sis milions. I, parlant novament de Rodrigo de Santos... què fer amb aquell altre forat, el milió i mig d’euros per aconseguir un joc infantil per a un parc de Palma? Què en podríem dir de la història dels falsos certificats de l´anomenat “Cas Cavallistes”? I els cobraments per accelerar llicències, descoberts a l’Ajuntament de Palma, a l’època de Catalina Cirer’? I què passarà amb la història encara inacabada de Can Domenge?
Tot plegat és com un malson. Però no solament per al PP i els responsables de les malifetes de què parlam. És un malson per al sofert contribuent, que ara ja sap, constata, com molts dels seus diners, com una tallada important del que pagam a les institucions, se’n va en disbauxes sexuals, orgies de tota mena, cocaïna, cotxes tot terreny, capricis en floristeries, restaurants i supermercats. Sense parlar de les despeses a benzineres. En el cas concret de Damià Vidal, la Fiscalia Anticorrupció diu que, a part de les transferències de diners públics al seu compte corrent, l’exgerent està presumptament implicat en el pagament de tots aquests “petits capricis” amb la targeta visa de Bitel. Ben igual que quan Rodríguez de Santos pagava les factures de la bugaderia amb la seva tarja de l’Ajuntament de Palma.
Què passa a Mallorca per a haver trobat tota aquesta problemàtica –i la que vendrà!- de cop? D’on surten aquests polítics i gestors sense escrúpols, aquests aprenents de iupis que volen gaudir dels privilegis dels gàngsters del passat i d’algun multimilionari del present amb els nostres diners, amb el que pagam els soferts ciutadans i ciutadanes de la nostra terra? Què s’ha fet malament en tots aquests anys perquè surti aquest increïble exèrcit de lladres, pocavergonyes i aprofitats?
Ens demanam si no serà a causa d’una manca de principis ètics, d’una manca absoluta de moral. Executius mancats de cultura i de la més mínima estimació per Mallorca. Parlam de la “cultura” de la destrucció de recursos i territori, el salvatgisme desenfrenat per a fer-se rics en pocs anys. I quan no es poden fer rics especulant, destruint les Illes, entren a sac en els diners públics, emprant la visa oficial, falsificant factures, requalificant el territori. Quan no es poden extreure plusvàlues desorbitades, com les d’Hidalgo, a Andratx, n’hi ha que ho fan per la via ràpida i volen fer-se seus els comptes corrents de les empreses que gestionen.
Davant aquesta situació d’emergència cal, com ja hem demanat moltes vegades, donar un actiu suport a la Fiscalia Anticorrupció, dotar-la de més mitjans, pressupost, personal, oficines... Cal que els governs augmentin les penes de presó per aquests delictes, que els jutges no donin possibilitat a l’excusa ni a les falses justificacions dels malfactors. Només d’aquesta manera podrem avançar com pertoca en la necessària tasca de salut pública que la nostra societat necessita i exigeix.
Miquel López Crespí
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Suscribirse a:
Entradas (Atom)