Miquel López Crespí i les Converses Literàries a Formentor
El torn dels escriptors en català a Formentor
Quatre lletrats de la llengua pròpia foren ahir horabaixa els protagonistes de la taula rodona L’ofici de viure. El poeta Gabriel Ferrater també fou recordat amb el documental Metrònom Ferrater
G.Amengual 12/09/2010
L'experiència vital i la seva incidència en l'obra de l'escriptor fou l'eix central de la xerrada L'ofici de viure, l'única taula rodona de la tercera edició de les Converes literàries de Formentor, composta íntegrament per escriptors de llengua catalana.
Els mallorquins Bartomeu Fiol, Miquel López Crespí i Pere Joan Martorell, juntament amb l'eivissenc Josep Marí, compartiren ahir horabaixa vivències i reflexions en un acte presentat i moderat pel poeta Josep Lluís Aguiló. "L'ofici de viure ha estat l'ofici de qüestionar, de fer preguntes, d'intentar aprendre, encara que al final no hagi acabat d'aprendre gaire coses", reflexionà Fiol, durant la primera intervenció. Els lletrats recordaren les seves influències i es plantejaren fins a quin punt la seva vida ha influït en la pròpia trajectòria. "Qui som els escriptors?", es preguntava Miquel López Crespí. "Som els qui deim que som en les nostres biografies o els qui les nostres novel·les i poesies diuen que som?", reflexionà el pobler. La darrera part de la taula rodona se centrà en la revolució dels mitjans digitals i en les experiències que els escriptors han tingut en aquest nou entorn.
Abans d'aquesta taula rodona va tenir lloc la projecció del documental Metrònom Ferrater, una cinta on mitjançant un seguit d'entrevistes s'analitzà l'home i la llegenda de Gabriel Ferrater. Emili Manzano, productor el documental, fou l'encarregat d'introduir-lo. "Es tracta d'una feina feta de forma amorosa i harmoniosa, sense rebre subvencions". Un treball realitzat per Enric Juste que s'elaborà amb l'objectiu de "restituir la imatge del poeta, un home sobre el qual es creà una llegenda que en deformava la personalitat".
Esforços en educació
Durant la jornada d'ahir els editors feren públiques les conclusions a les quals arribaren durant la primera jornada de les Converses de Formentor. Aquests mostraren la seva preocupació "pel creixent empobriment de la cultura". Per evitar-ho, demanen "una reforma educativa seriosa i efectiva que vagi més enllà del fet de facilitar un ordinador per a cada alumne". Un canvi necessari perquè "es posa en perill el model il·lustrat que l'ésser humà pugui pensar i decidir per si mateix en qualsevol moment de la vida". Un aspecte per al qual demanen també "major complicitat" per part dels mitjans de comunicació. Els editors tampoc no deixen de banda els problemes tecnològics i consideren que és "imprescindible la implantació d'un marc legal per sortejar els perills de la pirateria i el frau en el nou entorn digital".
Diari de Balears (dBalears)
miércoles, 15 de septiembre de 2010
miércoles, 8 de septiembre de 2010
Llorenç Villalonga al servei del feixisme
Una Arcàdia feliç, Premi de Novel·la Pare Colom 2010
Per Miquel López Crespí, escriptor
La novel·la Una Arcàdia feliç, que ha guanyat el Premi de Narrativa Pare Colom 2010 i serà publicada per Lleonard Muntaner Editor, forma part d’una trilogia d’obres que ens situen a Mallorca, en temps de la guerra civil, en els mesos més àlgids de la repressió feixista contra el poble, quan l’escriptor Llorenç Villalonga es fa falangista i col·labora activament amb el Movimiento salvador de España. Una Arcàdia feliç és la primera obra d’aquesta trilogia. La continuació d’Una Arcàdia feliç, la novel·la Les vertaderes memòries de Salvador Orlan ja està enllestida, però fins al moment de redactar aquestes retxes no té encara editor. I parlar de la tercera part d’aquesta obra que s’ha anat allargassant a través dels anys és molt prematur, ja que, en els moments que escric aquestes notes, encara està en una fase molt inicial de redacció.
Parlem, doncs, d’Una Arcàdia feliç i dels motius que feren que em fixàs en l’escriptor Llorenç Villalonga. Com es podien novel·lar aquells anys, passar a la literatura el món íntim de l’autor de Bearn? Ho vaig estar pensant molts mesos abans de posar-me a escriure. Record que quan vaig començar la redacció dels primers capítols tenia moltes preguntes dins el cap. Em demanava com era el món d’aquests professionals de classe mitjana amb somnis d’aristocràcia, quin era l‘ambient palmesà per on es movia la dreta i l’extrema dreta en temps de la República. Fer literatura de la relació de Llorenç Villalonga amb el cap de Falange, el futur marquès de Zayas? Cada vegada em sentia més decidit a portar endavant la tasca, a escriure el que, de bon principi, només havia de ser una novel·la.
Com era Llorenç Villalonga en apropar-se a la quarantena d’anys? Quin grau d’amistat i de complicitat hi hagué entre Villalonga i l’autor d’Els grans cementiris sota la Lluna, l’escriptor francès Georges Bernanos? Va ser realment Villalonga l’home que proporcionà a l’autor francès les informacions necessàries per a bastir Els grans cementiris sota la Lluna? Alguns estudiosos suggereixen que va ser l’amistat de Bernanos amb Zayas i Villalonga, juntament amb les notícies que li proporcionava Ives, el seu fill, el que li donà el material bàsic per a enllestir el llibre.
Em seduïa novel·lar aquella Palma, l’ambient d’abans de la guerra, la societat que va formar el nostre personatge. Com era possible que ja de bon començament de la seva carrera literària, Villalonga s’enfrontàs amb la major part dels col·laboradors de la revista La Nostra Terra, expressió màxima i portaveu del catalanisme illenc? Per quins motius va decidir escriure Mort de dama, la crítica més irònica del grup que envoltava l’Escola Mallorquina, els seguidors de Miquel Ferrà i Maria Antònia Salvà? Com era el món que envoltava la revista Brisas, aquell univers esnob tan allunyat del sentir i el bategar del poble mallorquí? Nits de joia i disbauxa de la petita burgesia reaccionària palmesana, les relacions de Villalonga amb la ballarina Eva Tay i l’escriptora Emilia Bernal? Dies de campanya i conspiracions contra la República amb el fill de Bernanos, Ives, que demanava una “revolució sagnant” per acabar amb el comunisme. Per quins motius els socialistes de l’època ja tenien fitxat l’autor de Centro, la petita bíblia dels reaccionaris del moment, com a un element proper al feixisme? Era tan evident la seva posició política malgrat la banalitat que traspuava Brisas, la revista que dirigia el futur autor de Bearn?
Novel·lar tot aquest món polític i cultural era una temptació a la qual no m’he pogut resistir, ho reconec sincerament.
Abans d’escriure Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan ja havia novel·lat alguns aspectes de la guerra civil. A L’Amagatall, que guanyà el Premi Miquel Àngel Riera de Novel·la l’any 1998, havia provat de furgar en l’univers dels homes i dones amagats a les muntanyes, als pous de les cases, a les coves de les muntanyes per tal de salvar-se, fugir de la barbàrie feixista. En la novel·la Estiu de foc, Premi Valldaura de Novel·la, Barcelona 1997, llibre publicat per Columna Edicions l’any 1997, i en l’obra Núria i la glòria dels vençuts (Pagès Editor, Lleida, 2000), novel·lava la història del desembarcament republica a Portocristo (Manacor), en temps de la guerra civil. En l’obra Els crepuscles més pàl·lids, que guanyà el Premi de Narrativa Alexandre Ballester 2010, podem trobar les vivències d’un presoner republicà en els camps de concentració mallorquins dels anys quaranta. Però mai, fins fa uns anys, havia pensat a escriure des de l’òptica dels vencedors, des de l’univers d’aquells i aquelles que vestiren l’uniforme de Falange i feren feina per a Franco: em referesc a Francesc Barrado, cap de la policia i d’alguns dels escamots d’execució a Palma; Alfonso Zayas, cap de Falange; els germans Villalonga, Llorenç i Miquel, els intel·lectuals castellanistes més importants del moment i que se situen de seguida a recer dels militars sublevats contra la República; del coronell Tamarit, responsable d’una bona part de les farses judicials d’aquella època i que, com en el cas del batle de Palma Emili Darder, d’Alexandre Jaume, Antoni Mateu i Antoni Maria Ques, acabaven sovint en execucions sumaríssimes a primeres hores del matí.
Dit i fet. Era qüestió de començar a escriure la novel·la d’aquells anys, el món de l’escriptor Llorenç Villalonga i els seus companys.
Per Miquel López Crespí, escriptor
La novel·la Una Arcàdia feliç, que ha guanyat el Premi de Narrativa Pare Colom 2010 i serà publicada per Lleonard Muntaner Editor, forma part d’una trilogia d’obres que ens situen a Mallorca, en temps de la guerra civil, en els mesos més àlgids de la repressió feixista contra el poble, quan l’escriptor Llorenç Villalonga es fa falangista i col·labora activament amb el Movimiento salvador de España. Una Arcàdia feliç és la primera obra d’aquesta trilogia. La continuació d’Una Arcàdia feliç, la novel·la Les vertaderes memòries de Salvador Orlan ja està enllestida, però fins al moment de redactar aquestes retxes no té encara editor. I parlar de la tercera part d’aquesta obra que s’ha anat allargassant a través dels anys és molt prematur, ja que, en els moments que escric aquestes notes, encara està en una fase molt inicial de redacció.
Parlem, doncs, d’Una Arcàdia feliç i dels motius que feren que em fixàs en l’escriptor Llorenç Villalonga. Com es podien novel·lar aquells anys, passar a la literatura el món íntim de l’autor de Bearn? Ho vaig estar pensant molts mesos abans de posar-me a escriure. Record que quan vaig començar la redacció dels primers capítols tenia moltes preguntes dins el cap. Em demanava com era el món d’aquests professionals de classe mitjana amb somnis d’aristocràcia, quin era l‘ambient palmesà per on es movia la dreta i l’extrema dreta en temps de la República. Fer literatura de la relació de Llorenç Villalonga amb el cap de Falange, el futur marquès de Zayas? Cada vegada em sentia més decidit a portar endavant la tasca, a escriure el que, de bon principi, només havia de ser una novel·la.
Com era Llorenç Villalonga en apropar-se a la quarantena d’anys? Quin grau d’amistat i de complicitat hi hagué entre Villalonga i l’autor d’Els grans cementiris sota la Lluna, l’escriptor francès Georges Bernanos? Va ser realment Villalonga l’home que proporcionà a l’autor francès les informacions necessàries per a bastir Els grans cementiris sota la Lluna? Alguns estudiosos suggereixen que va ser l’amistat de Bernanos amb Zayas i Villalonga, juntament amb les notícies que li proporcionava Ives, el seu fill, el que li donà el material bàsic per a enllestir el llibre.
Em seduïa novel·lar aquella Palma, l’ambient d’abans de la guerra, la societat que va formar el nostre personatge. Com era possible que ja de bon començament de la seva carrera literària, Villalonga s’enfrontàs amb la major part dels col·laboradors de la revista La Nostra Terra, expressió màxima i portaveu del catalanisme illenc? Per quins motius va decidir escriure Mort de dama, la crítica més irònica del grup que envoltava l’Escola Mallorquina, els seguidors de Miquel Ferrà i Maria Antònia Salvà? Com era el món que envoltava la revista Brisas, aquell univers esnob tan allunyat del sentir i el bategar del poble mallorquí? Nits de joia i disbauxa de la petita burgesia reaccionària palmesana, les relacions de Villalonga amb la ballarina Eva Tay i l’escriptora Emilia Bernal? Dies de campanya i conspiracions contra la República amb el fill de Bernanos, Ives, que demanava una “revolució sagnant” per acabar amb el comunisme. Per quins motius els socialistes de l’època ja tenien fitxat l’autor de Centro, la petita bíblia dels reaccionaris del moment, com a un element proper al feixisme? Era tan evident la seva posició política malgrat la banalitat que traspuava Brisas, la revista que dirigia el futur autor de Bearn?
Novel·lar tot aquest món polític i cultural era una temptació a la qual no m’he pogut resistir, ho reconec sincerament.
Abans d’escriure Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan ja havia novel·lat alguns aspectes de la guerra civil. A L’Amagatall, que guanyà el Premi Miquel Àngel Riera de Novel·la l’any 1998, havia provat de furgar en l’univers dels homes i dones amagats a les muntanyes, als pous de les cases, a les coves de les muntanyes per tal de salvar-se, fugir de la barbàrie feixista. En la novel·la Estiu de foc, Premi Valldaura de Novel·la, Barcelona 1997, llibre publicat per Columna Edicions l’any 1997, i en l’obra Núria i la glòria dels vençuts (Pagès Editor, Lleida, 2000), novel·lava la història del desembarcament republica a Portocristo (Manacor), en temps de la guerra civil. En l’obra Els crepuscles més pàl·lids, que guanyà el Premi de Narrativa Alexandre Ballester 2010, podem trobar les vivències d’un presoner republicà en els camps de concentració mallorquins dels anys quaranta. Però mai, fins fa uns anys, havia pensat a escriure des de l’òptica dels vencedors, des de l’univers d’aquells i aquelles que vestiren l’uniforme de Falange i feren feina per a Franco: em referesc a Francesc Barrado, cap de la policia i d’alguns dels escamots d’execució a Palma; Alfonso Zayas, cap de Falange; els germans Villalonga, Llorenç i Miquel, els intel·lectuals castellanistes més importants del moment i que se situen de seguida a recer dels militars sublevats contra la República; del coronell Tamarit, responsable d’una bona part de les farses judicials d’aquella època i que, com en el cas del batle de Palma Emili Darder, d’Alexandre Jaume, Antoni Mateu i Antoni Maria Ques, acabaven sovint en execucions sumaríssimes a primeres hores del matí.
Dit i fet. Era qüestió de començar a escriure la novel·la d’aquells anys, el món de l’escriptor Llorenç Villalonga i els seus companys.
lunes, 6 de septiembre de 2010
Homenatge a Catalunya - George Orwell
George Orwell
Per Miquel López Crespí, escriptor
Un llibre molt important en la formació de la generació d’antifeixistes dels anys seixanta i setanta va ser Homenatge a Catalunya, de George Orwell. Va ser publicat l’any 1969 per l’Editorial Ariel de Barcelona, amb una interessant introducció de Lionel Trilling. Crec, com han escrit molts analistes de l’obra d’Orwell, que la lectura d’Homenatge a Catalunya és bàsica, no solament per a conèixer molts d’aspectes de la guerra civil a l’estat espanyol i Catalunya, sinó per a entendre a fons l’evolució literària de George Orwell. Sense l’experiència del que s’esdevengué en els sagnants Fets de Maig de 1937 a Barcelona, l’escriptor no hauria pogut escriure La rebel·lió dels animals i molt manco la novel·la 1984. Orwell era un socialista democràtic que s’oposava tant a l’estalinisme com al nazisme. Un escriptor compromès amb el socialisme i la lluita per la llibertat que, sense pensar-ho dues vegades, deixa les comoditats del Londres dels anys trenta per submergir-se en una terrible guerra civil. Quants d’intel·lectuals d’aquella època, quants escriptors britànics del trenta-sis feren el mateix? Molt pocs. Per això les memòries de George Orwell que podem llegir en el llibre Homenatge a Catalunya són summament importants.
La coneguda novel·la 1984 no és solament una crítica a la despersonalització i esclavatge dels règims autoritaris, sinó també un atac ferotge a un tipus de societat entestada a mudar la història i a controlar les consciències. I aquest tipus de societat, a part de les dictadures, també es dóna en molts països capitalistes de règim pretesament democràtic. És precisament la seva experiència a l’estat espanyol, la participació activa en la lluita contra el nazifeixisme en el front d’Aragó, el que li serveix per a analitzar el que hi ha rere les promeses dels estalinistes i també, el que s’amaga rere les insuficiències de les democràcies occidentals, moltes de les quals tenen imperis colonials on actuen amb els colonitzats com els nazis amb els seus dominats, igual que els capitalistes amb els treballadors explotats.
La manipulació de les notícies a l’estat espanyol en temps de la guerra civil li permet acumular els elements de judici que sortiran reflectits en la novel·la que comentam. Els Fets de Maig de 1937 a Barcelona, les lluites enmig del carrer entre forces del Govern i els estalinistes contra els homes i dones de la CNT i el POUM que pretenen servar les conquestes revolucionàries dels dies de juliol del trenta-sis i la posterior repressió contra poumistes i anarquistes fan veure a Orwell fins on poden arribar els membres del PCE i el PSUC. El mateix George Orwell és a punt de morir en aquests sagnants enfrontaments que, en opinió seva, liquiden les esperances d’un autèntic canvi social. Pensem en les col·lectivitzacions de fàbriques i terres existents en aquells moments i que els estalinistes, per ordre directa de Stalin, proven de liquidar. Líster, amb els tancs, a l’Aragó. Tarradelles i el govern central, políticament i militarment a Barcelona. En els mesos en els quals Orwell roman a Catalunya és testimoni de la repressió contra la revolució social iniciada en el mes de juliol del trenta-sis. Ho tendrà sempre present quan escriu les seves memòries; mai no ho oblidarà quan redacta La rebel·lió dels animals.
Orwell podrà escapar de la repressió, però el record del que ha vist a la Catalunya republicana restarà per sempre marcat a ferro roent dins el seu cervell. D’aquí, d’aquesta experiència neixen precisament La rebel·lió dels animals i 1984.
L’experiència viscuda a l’estat espanyol, juntament amb totes les informacions que, a partir dels grans judicis de Moscou del trenta-sis, li arriben de l’URSS, li fa copsar tota la tenebror del règim de la burocràcia que ara es fa hereva de la Gran Revolució Socialista d’Octubre. En el trenta-sis veu com és declarada “enemiga del poble”, vilipendiada, acusada de treballar per a l’imperialisme alemany i japonès, bona part de la generació de bolxevics que, juntament amb Lenin i Trotski, portaren endavant la Revolució. A Barcelona ha vist les presons plenes de membres del partit d’Andreu Nin, el POUM, i de militants anarquistes. Pel mes d’agost de 1940 constata com Ramon Mercader, un militant del PSUC que ja perseguia revolucionaris a la Barcelona de l’any trenta-set, assassina Lev Trotski a Mèxic. Tot és a punt per a començar escriure 1984. Orwell, militant antifeixista fins a donar la vida en cas de ser necessari, com ha demostrat venint a Catalunya, agafant les armes, formant part de les milícies populars en el front d’Aragó, esdevindrà un fervent lluitador contra la degeneració burocràtica de la Revolució Socialista. Una dèria que mai no l’abandonarà i que marcarà per sempre la seva literatura i la seva vida personal. Malgrat que mai no militàs en cap organització de tendència trotskista, la seva posició antifeixista i antiestalinista, i també contrària a les injustícies imperials britàniques, el porta a ser una mena d’intel·lectual incòmode per a la societat literàrio-política del seu temps. Blasmat per tot l’aparell de propaganda estalinista –els PC de tot el món, a les ordres de Moscou, el consideren un agent del capitalisme-, tampoc acabarà de trobar el seu lloc entre la intel·lectualitat britànica. El seu concepte de compromís polític amb la societat, amb la llibertat, el portà a xocar més d’una vegada amb molts dels seus col·legues del món de les lletres. Però potser ve d’aquí la seva força interior, una forma d’entendre el paper de l’escriptor que el fa gran i moltes vegades exemplar. Ja voldríem, enmig la banalitat generalitzada que ens té encerclats, trobar-ne d’intel·lectuals, escriptors, com George Orwell, sempre en primera línia de la lluita per la llibertat, sense fer mai concessions a ningú.
Per Miquel López Crespí, escriptor
Un llibre molt important en la formació de la generació d’antifeixistes dels anys seixanta i setanta va ser Homenatge a Catalunya, de George Orwell. Va ser publicat l’any 1969 per l’Editorial Ariel de Barcelona, amb una interessant introducció de Lionel Trilling. Crec, com han escrit molts analistes de l’obra d’Orwell, que la lectura d’Homenatge a Catalunya és bàsica, no solament per a conèixer molts d’aspectes de la guerra civil a l’estat espanyol i Catalunya, sinó per a entendre a fons l’evolució literària de George Orwell. Sense l’experiència del que s’esdevengué en els sagnants Fets de Maig de 1937 a Barcelona, l’escriptor no hauria pogut escriure La rebel·lió dels animals i molt manco la novel·la 1984. Orwell era un socialista democràtic que s’oposava tant a l’estalinisme com al nazisme. Un escriptor compromès amb el socialisme i la lluita per la llibertat que, sense pensar-ho dues vegades, deixa les comoditats del Londres dels anys trenta per submergir-se en una terrible guerra civil. Quants d’intel·lectuals d’aquella època, quants escriptors britànics del trenta-sis feren el mateix? Molt pocs. Per això les memòries de George Orwell que podem llegir en el llibre Homenatge a Catalunya són summament importants.
La coneguda novel·la 1984 no és solament una crítica a la despersonalització i esclavatge dels règims autoritaris, sinó també un atac ferotge a un tipus de societat entestada a mudar la història i a controlar les consciències. I aquest tipus de societat, a part de les dictadures, també es dóna en molts països capitalistes de règim pretesament democràtic. És precisament la seva experiència a l’estat espanyol, la participació activa en la lluita contra el nazifeixisme en el front d’Aragó, el que li serveix per a analitzar el que hi ha rere les promeses dels estalinistes i també, el que s’amaga rere les insuficiències de les democràcies occidentals, moltes de les quals tenen imperis colonials on actuen amb els colonitzats com els nazis amb els seus dominats, igual que els capitalistes amb els treballadors explotats.
La manipulació de les notícies a l’estat espanyol en temps de la guerra civil li permet acumular els elements de judici que sortiran reflectits en la novel·la que comentam. Els Fets de Maig de 1937 a Barcelona, les lluites enmig del carrer entre forces del Govern i els estalinistes contra els homes i dones de la CNT i el POUM que pretenen servar les conquestes revolucionàries dels dies de juliol del trenta-sis i la posterior repressió contra poumistes i anarquistes fan veure a Orwell fins on poden arribar els membres del PCE i el PSUC. El mateix George Orwell és a punt de morir en aquests sagnants enfrontaments que, en opinió seva, liquiden les esperances d’un autèntic canvi social. Pensem en les col·lectivitzacions de fàbriques i terres existents en aquells moments i que els estalinistes, per ordre directa de Stalin, proven de liquidar. Líster, amb els tancs, a l’Aragó. Tarradelles i el govern central, políticament i militarment a Barcelona. En els mesos en els quals Orwell roman a Catalunya és testimoni de la repressió contra la revolució social iniciada en el mes de juliol del trenta-sis. Ho tendrà sempre present quan escriu les seves memòries; mai no ho oblidarà quan redacta La rebel·lió dels animals.
Orwell podrà escapar de la repressió, però el record del que ha vist a la Catalunya republicana restarà per sempre marcat a ferro roent dins el seu cervell. D’aquí, d’aquesta experiència neixen precisament La rebel·lió dels animals i 1984.
L’experiència viscuda a l’estat espanyol, juntament amb totes les informacions que, a partir dels grans judicis de Moscou del trenta-sis, li arriben de l’URSS, li fa copsar tota la tenebror del règim de la burocràcia que ara es fa hereva de la Gran Revolució Socialista d’Octubre. En el trenta-sis veu com és declarada “enemiga del poble”, vilipendiada, acusada de treballar per a l’imperialisme alemany i japonès, bona part de la generació de bolxevics que, juntament amb Lenin i Trotski, portaren endavant la Revolució. A Barcelona ha vist les presons plenes de membres del partit d’Andreu Nin, el POUM, i de militants anarquistes. Pel mes d’agost de 1940 constata com Ramon Mercader, un militant del PSUC que ja perseguia revolucionaris a la Barcelona de l’any trenta-set, assassina Lev Trotski a Mèxic. Tot és a punt per a començar escriure 1984. Orwell, militant antifeixista fins a donar la vida en cas de ser necessari, com ha demostrat venint a Catalunya, agafant les armes, formant part de les milícies populars en el front d’Aragó, esdevindrà un fervent lluitador contra la degeneració burocràtica de la Revolució Socialista. Una dèria que mai no l’abandonarà i que marcarà per sempre la seva literatura i la seva vida personal. Malgrat que mai no militàs en cap organització de tendència trotskista, la seva posició antifeixista i antiestalinista, i també contrària a les injustícies imperials britàniques, el porta a ser una mena d’intel·lectual incòmode per a la societat literàrio-política del seu temps. Blasmat per tot l’aparell de propaganda estalinista –els PC de tot el món, a les ordres de Moscou, el consideren un agent del capitalisme-, tampoc acabarà de trobar el seu lloc entre la intel·lectualitat britànica. El seu concepte de compromís polític amb la societat, amb la llibertat, el portà a xocar més d’una vegada amb molts dels seus col·legues del món de les lletres. Però potser ve d’aquí la seva força interior, una forma d’entendre el paper de l’escriptor que el fa gran i moltes vegades exemplar. Ja voldríem, enmig la banalitat generalitzada que ens té encerclats, trobar-ne d’intel·lectuals, escriptors, com George Orwell, sempre en primera línia de la lluita per la llibertat, sense fer mai concessions a ningú.
viernes, 3 de septiembre de 2010
Franz Kafka
Un viatge a Praga a la recerca de Franz Kafka
Per Miquel López Crespí, escriptor
Uns dels dietaris d’escriptor que hem repassat aquests darrers mesos i que trobam més interessants és el de Franz Kafka, Diaris: 1910-1923, publicat per Edicions 62 en la seva imprescindible col·lecció “Les millors obres de la literatura universal” (Barcelona, 1988). Un viatge al·lucinant a l’interior d’un Kafka turmentat pels problemes familiars, per la dèria d’escriure, per la inseguretat de les seves relacions amoroses, pels fantasmes i estranys somnis que el tenen posseït... Llibre imprescindible si volem conèixer a fons la sensibilitat i la personalitat del creador d’algunes de les obres cabdals de la literatura universal. Pens ara mateix en El procés, El Castell, Amèrica... Per no parlar d’altres obres igualment importants com Carta al pare, La transformació i les Narracions, una col·lecció de relats traduïts al català per Joan Fontcuberta publicats per Quaderns Crema.
Els Diaris són bàsics per a copsar a fons la complexa personalitat, el món interior d´un creador aterrit davant els poders burocràtics de la societat que l’encercla, davant la vida. Aquests Diaris, juntament amb les més de vuit-centes pàgines d’autoanàlisi adreçades a Felice, una de les amistats més intenses de la seva vida, són un dels documents més colpidors del segle quant als problemes i pors que poblen la ment d’un escriptor. Jo diria que l’intens treball d’introspecció que conformen tantes i tantes confessions –i la descripció de paisatges, figures i somnis-, que poblen aquesta ferotge investigació personal ens donen una visió prou exacta dels impulsos secrets que movien Franz Kafka en el procés creatiu. Pocs escriptors han estat capaços de descriure amb tanta nitidesa el conscient i l’inconscient que hi ha dins l’ànima d’un autor. Dels llibres que he llegit en aquests darrers dies, qui més s’hi aproxima podria ser Virgínia Woolf, i potser Fernando Pessoa. L’obra de Pessoa Llibre del desassossec i el famós diari de Cesare Pavese L’ofici de viure també mostren universos turmentats. No és estrany que Cesare Pavese i Virgínia Woolf acabassin suïcidant-se. Qui sap si la malaltia de Kafka impedí un final semblant.
Pel setembre de l’any 2009 vaig anar a Praga per a provar de copsar d’on podia sorgir el món terrífic de l'autor txec de formació cultural jueva i alemanya. Vaig caminar pels indrets on ell va viure, el negoci familiar delcarrer de Celetna, prop de la Casa de la Ciutat, i la famosa plaça Staromêstske námestí, just al costat del monument de Hus. La visita al que resta del barri jueu també és un itinerari aconsellable.
Avui dia resta molt poc del que va ser l’indret on visqué i es formà intel·lectualment Franz Kafka. Les modernitzacions de finals del segle XIX i començaments de segle XX esbucaren els antics habitatges de la comunitat jueva de Praga. Només restaren dempeus algunes de les sinagogues més importants i l’antiquíssim cementiri jueu. Visita obligada si vas a Praga, evidentment! Les sinagogues i el cementiri són els únics vestigis directes del que va ser el barri de Kafka, malgrat que posteriorment visqué i treballà en altres indrets.
Després, l’ocupació nazi, l’extermini dels habitats del barri jueu per part de la Gestapo hitleriana –de Txèquia foren enviats als camps d’extermini nazi i moriren en aquests indrets d’assassinats massius més de cent cinquanta mil jueus-, acabà d’enfonsar el que restava del món infantil i juvenil de l’autor d’El Procés. Així i tot, és imprescindible tocar amb les mans les vellíssimes tombes de l’antic cementiri jueu, salvat miraculosament de la destrucció programada per la monarquia austrohongaresa i el nazisme, impregnar-se per uns instants de la història d’una comunitat liquidada totalment pels botxins hitlerians, per a sentir bategar l’esperit turmentat de Franz Kafka. Una experiència única i imprescindible és alçar la vista des de qualsevol punt de l’antic barri jueu i mirar cap al Castell, l’impressionant complex de fortificacions esglésies, palaus, oficines de la burocràcia de l’imperi austrohongarés que condicionaren la vida del gueto jueu i, de rebot, de tots els habitants de Praga. Basta contemplar el castell de Praga per a copsar en segons tot el que de profunda rebel·lió i, possiblement, de radical nihilisme anarquista hi ha a les pàgines de El Procés, El Castell i en tantes i tantes narracions escrites per Kafka.
El Procés, El Castell, conformen dos llibres bàsics per a copsar la tenebror burocràtica i concentracionària del món en el qual ens ha tocat viure. Visió tenebrosa i al·lucinant, però visió lúcida del laberint de poders ocults i lleis absurdes que empresonen l’home del segle XX (i també, ho podem constatar sovint, aquest començament de segle XXI, amb els poders fàctics de sempre, econòmics, polítics i religiosos sostenint l’univers opressiu que encara avui ens domina i esclafa). Obres que serveixen per a descriure l'absurditat administrativa, la vida grisa de qualsevol tipus de societat dominada pel capitalisme o, abans, per les burocràcies del socialisme degenerat.
Però, talment com comentàvem una mica més amunt, el més important dels diaris de Kafka és que ens permeten avançar, a les palpentes, pel del món interior d’un dels creadors més importants del segle XX. Llegir les quatre-centes vint-i-nou pàgines que conformen aquest diari és com caminar per l’interior llòbrec de munió de nits i dies on l’escriptor malda per poder continuar escrivint, per a trobar la força necessària per anar desenvolupant les seves idees, els somnis premonitoris que ha tengut en qualsevol moment del dia. Una lluita titànica per a fer-se amb la recepta màgica –l’obra ben feta- que el pugui salvar de la tenebror i l’angoixa constant en què viu.
Sorprèn copsar la potència dels fantasmes i visions que poblen la ment de Kafka, un autor que sempre viu immers enmig dels dubtes sobre la validesa de la seva obra. També sorprèn certa fredor i indiferència vers el món exterior que envolta l’autor del dietari. El lector trobarà poques referències a la Primera Guerra Mundial, a les revolucions –la russa, l’alemanya, l'hongaresa-, revolucions que, precisament en els anys que escriu el diari, commouen el món. La Primera Guerra Mundial amb tot el que comporta de sofriments per als pobles –per al seu propi poble- només mereix una retxa en tot el diari: “La desfilada de les tropes pels carrers de Praga m’ha produït una profunda repugnància”. Res més. Per a l’escriptor només existeix el propi jo interior. Com si el món exterior no existís. Talment com si res que no fos la descripció dels problemes per a portar al paper el que li dicta l’imaginació tengués cap valor. La passió que el devora és l’escriptura, la soledat en què es troba entre les persones que l’envolten, el resultat final del que va escrivint. Res no existeix al món llevat de la possible validesa del que escriu. L’opinió del seu amic Max Brod, de qualsevol petit editor de Praga o Berlín, li interessa molt més que la desintegració real de l´univers que l’encercla, que tots els milions de morts produïts per la Primera Guerra Mundial.
Per Miquel López Crespí, escriptor
Uns dels dietaris d’escriptor que hem repassat aquests darrers mesos i que trobam més interessants és el de Franz Kafka, Diaris: 1910-1923, publicat per Edicions 62 en la seva imprescindible col·lecció “Les millors obres de la literatura universal” (Barcelona, 1988). Un viatge al·lucinant a l’interior d’un Kafka turmentat pels problemes familiars, per la dèria d’escriure, per la inseguretat de les seves relacions amoroses, pels fantasmes i estranys somnis que el tenen posseït... Llibre imprescindible si volem conèixer a fons la sensibilitat i la personalitat del creador d’algunes de les obres cabdals de la literatura universal. Pens ara mateix en El procés, El Castell, Amèrica... Per no parlar d’altres obres igualment importants com Carta al pare, La transformació i les Narracions, una col·lecció de relats traduïts al català per Joan Fontcuberta publicats per Quaderns Crema.
Els Diaris són bàsics per a copsar a fons la complexa personalitat, el món interior d´un creador aterrit davant els poders burocràtics de la societat que l’encercla, davant la vida. Aquests Diaris, juntament amb les més de vuit-centes pàgines d’autoanàlisi adreçades a Felice, una de les amistats més intenses de la seva vida, són un dels documents més colpidors del segle quant als problemes i pors que poblen la ment d’un escriptor. Jo diria que l’intens treball d’introspecció que conformen tantes i tantes confessions –i la descripció de paisatges, figures i somnis-, que poblen aquesta ferotge investigació personal ens donen una visió prou exacta dels impulsos secrets que movien Franz Kafka en el procés creatiu. Pocs escriptors han estat capaços de descriure amb tanta nitidesa el conscient i l’inconscient que hi ha dins l’ànima d’un autor. Dels llibres que he llegit en aquests darrers dies, qui més s’hi aproxima podria ser Virgínia Woolf, i potser Fernando Pessoa. L’obra de Pessoa Llibre del desassossec i el famós diari de Cesare Pavese L’ofici de viure també mostren universos turmentats. No és estrany que Cesare Pavese i Virgínia Woolf acabassin suïcidant-se. Qui sap si la malaltia de Kafka impedí un final semblant.
Pel setembre de l’any 2009 vaig anar a Praga per a provar de copsar d’on podia sorgir el món terrífic de l'autor txec de formació cultural jueva i alemanya. Vaig caminar pels indrets on ell va viure, el negoci familiar delcarrer de Celetna, prop de la Casa de la Ciutat, i la famosa plaça Staromêstske námestí, just al costat del monument de Hus. La visita al que resta del barri jueu també és un itinerari aconsellable.
Avui dia resta molt poc del que va ser l’indret on visqué i es formà intel·lectualment Franz Kafka. Les modernitzacions de finals del segle XIX i començaments de segle XX esbucaren els antics habitatges de la comunitat jueva de Praga. Només restaren dempeus algunes de les sinagogues més importants i l’antiquíssim cementiri jueu. Visita obligada si vas a Praga, evidentment! Les sinagogues i el cementiri són els únics vestigis directes del que va ser el barri de Kafka, malgrat que posteriorment visqué i treballà en altres indrets.
Després, l’ocupació nazi, l’extermini dels habitats del barri jueu per part de la Gestapo hitleriana –de Txèquia foren enviats als camps d’extermini nazi i moriren en aquests indrets d’assassinats massius més de cent cinquanta mil jueus-, acabà d’enfonsar el que restava del món infantil i juvenil de l’autor d’El Procés. Així i tot, és imprescindible tocar amb les mans les vellíssimes tombes de l’antic cementiri jueu, salvat miraculosament de la destrucció programada per la monarquia austrohongaresa i el nazisme, impregnar-se per uns instants de la història d’una comunitat liquidada totalment pels botxins hitlerians, per a sentir bategar l’esperit turmentat de Franz Kafka. Una experiència única i imprescindible és alçar la vista des de qualsevol punt de l’antic barri jueu i mirar cap al Castell, l’impressionant complex de fortificacions esglésies, palaus, oficines de la burocràcia de l’imperi austrohongarés que condicionaren la vida del gueto jueu i, de rebot, de tots els habitants de Praga. Basta contemplar el castell de Praga per a copsar en segons tot el que de profunda rebel·lió i, possiblement, de radical nihilisme anarquista hi ha a les pàgines de El Procés, El Castell i en tantes i tantes narracions escrites per Kafka.
El Procés, El Castell, conformen dos llibres bàsics per a copsar la tenebror burocràtica i concentracionària del món en el qual ens ha tocat viure. Visió tenebrosa i al·lucinant, però visió lúcida del laberint de poders ocults i lleis absurdes que empresonen l’home del segle XX (i també, ho podem constatar sovint, aquest començament de segle XXI, amb els poders fàctics de sempre, econòmics, polítics i religiosos sostenint l’univers opressiu que encara avui ens domina i esclafa). Obres que serveixen per a descriure l'absurditat administrativa, la vida grisa de qualsevol tipus de societat dominada pel capitalisme o, abans, per les burocràcies del socialisme degenerat.
Però, talment com comentàvem una mica més amunt, el més important dels diaris de Kafka és que ens permeten avançar, a les palpentes, pel del món interior d’un dels creadors més importants del segle XX. Llegir les quatre-centes vint-i-nou pàgines que conformen aquest diari és com caminar per l’interior llòbrec de munió de nits i dies on l’escriptor malda per poder continuar escrivint, per a trobar la força necessària per anar desenvolupant les seves idees, els somnis premonitoris que ha tengut en qualsevol moment del dia. Una lluita titànica per a fer-se amb la recepta màgica –l’obra ben feta- que el pugui salvar de la tenebror i l’angoixa constant en què viu.
Sorprèn copsar la potència dels fantasmes i visions que poblen la ment de Kafka, un autor que sempre viu immers enmig dels dubtes sobre la validesa de la seva obra. També sorprèn certa fredor i indiferència vers el món exterior que envolta l’autor del dietari. El lector trobarà poques referències a la Primera Guerra Mundial, a les revolucions –la russa, l’alemanya, l'hongaresa-, revolucions que, precisament en els anys que escriu el diari, commouen el món. La Primera Guerra Mundial amb tot el que comporta de sofriments per als pobles –per al seu propi poble- només mereix una retxa en tot el diari: “La desfilada de les tropes pels carrers de Praga m’ha produït una profunda repugnància”. Res més. Per a l’escriptor només existeix el propi jo interior. Com si el món exterior no existís. Talment com si res que no fos la descripció dels problemes per a portar al paper el que li dicta l’imaginació tengués cap valor. La passió que el devora és l’escriptura, la soledat en què es troba entre les persones que l’envolten, el resultat final del que va escrivint. Res no existeix al món llevat de la possible validesa del que escriu. L’opinió del seu amic Max Brod, de qualsevol petit editor de Praga o Berlín, li interessa molt més que la desintegració real de l´univers que l’encercla, que tots els milions de morts produïts per la Primera Guerra Mundial.
viernes, 23 de julio de 2010
Els escriptors catalans del segle XX i el cinema
CINEMA DEL SEGLE XX DE MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ.
Per Mateu Morro, historiador
Miquel López Crespí és un autor prolífic. Ja és difícil saber quants de llibres, dels més diversos gèneres i temàtiques, ha estat capaç d’enllestir. Poc a poc, però, la seva obra va agafant més forma, més coherència i va entrelligant els temes i el móns que l’han atret. Ara en aquest volum sobre el cinema del segle XX arreplega amb molt d’encert un conjunt de treballs amb totes les referències i reflexions biogràfiques, poètiques i ideològiques que a l’autor li inspira el fet cinematogràfic..
El cas és que jo no som, ni de prop fer-s’hi, cap entès en cinema. De fet a l’actualitat em dedic més aviat a tractar temes d’agricultura i alimentació. I per tant som una persona molt poc adequada per a ser aquí avui en aquesta presentació. Pens que en Miquel m’ha convidat, sobretot, perquè som amic seu des de fa molts d’anys, i sap que jo no el deixaré malament. En tot cas, a pesar de la meva incultura, no se m’escapa un fet que per mi és definitori de la manera de pensar d’en Miquel López-Crespí: la seva profunda identificació amb el fet cinematogràfic, tant com a art i com a tècnica, com sobretot com a mirall de la societat i eina de coneixement i transformació.
El segle del cinema
El segle XX, efectivament, entre moltes altres coses, és el segle del cinema. El segle XXI no sabem ben bé encara el que serà, però es possible que sigui, pel que fa a l’expressió humana, el segle de les noves tecnologies de la comunicació. I la televisió, com a art, és una germana menor, encara que no com a mecanisme de control ideològic i social. La pintura, l’escultura, la música o la literatura són arts de sempre, de tots els temps. Però el cinema és l’art del segle XX: l’art i l’eina publicística de masses amb més potència i capacitat d’incidir sobre les persones.
Per això en aquest interessantíssim llibre el cinema ens apareix lligat als grans esdeveniments històrics que han marcat el segle passat: la revolució russa, les guerres mundials, el feixisme, els moviments d’avantguarda cultural o les lluites anticolonials.
Evocació del cinema de poble
Però tot començà en un cinema de poble. En Miquel López evoca a la perfecció la seva intensa vida de cinèfil des de la primera infància. És cert que, quan son pare i el seu oncle, aleshores pintors en actiu, dibuixaven el rètol del famós “Salón Montaña” de sa Pobla, en Miquel jugava per la pista de ball i va poder veure la instal·lació de la màquina de projecció. Era l’any 1955. Aquella visió, i més encara amb la seva assistència a totes les estrenes que s’esdevenien en aquell poble tan ben dotat pel que fa a cinemes (el “Cine Principal” (Can Guixa), el “Coliseum” (Can Pelut), el “Gardenia” que era el cinema a l’aire lliure i més tard el luxuriós “Montecarlo”), va ser d’uns efectes impactants sobre aquell nin que, com ara encara, estava posseït per una curiositat fora mesura. D’aquell aparell, a través dels seus rajos de llum, en sortien dones i homes, exèrcits, vaixells, reis i emperadors, soldats i generals, gladiadors i romans, personatges de totes les èpoques i totes les contrades que poblaven aquelles prodigioses pantalles dels cinemes de poble.
Els cinemes de sa Pobla devien ser un poc com tots els cinemes de poble o de barriada. Encara que potser el nivell del “Saló Montaña” o, després, del “Montecarlo” hagi estat poques vegades igualat. Eren cinemes de poble i del poble. Allà dins hi solia haver una gernació. Jo també me’n record: gent de totes les edats i totes les condicions, encara que el públic variava molt segons l’hora de la sessió. Al meu poble record com una cosa apoteòsica les sessions del dissabte vespre, veritablement massives, plenes de matrimonis, gent major i parelles de totes les edats. En canvi el diumenge horabaixa hi anava més tota l’al.lotea. Com és lògic en aquells ambients jovenívols era més fàcil el desbordament del públic, que a vegades s’ho passava més bé amb l’aldarull que suscitava qualsevol interrupció inoportuna que no en la pròpia projecció. En Miquel també ens recorda la tauleta amb cacauets i caramels amb figures populars cabdals com eren l’amo de Can Calent, s’Inquero o en Panero, que venien uns xufles o uns cacauets que havien collit ells mateixos del seu hort o havien comprat als veïnats. Productes, idò, d’alta qualitat alimentària, comparats amb aquests temps actuals de globalització.
En aquells cinemes de poble de la nostra infància, amb el seu flaire de cacauets torrats i els inesperats talls de la llum que feien xiular els espectadors, ens diu Miquel López-Crespí, “hi hagué increïbles descobriments”: Charles Chaplin, encara que no pogués captar encara els misteris i suggeriments de cada un dels seus gestos de La quimera de l’or; les aventures d’Stan Laurel i Oliver Hardy, les anades i vengudes de Buster Keaton a El maquinista de La General o la frescor dels germans Marx a Una nit a l’òpera. La màgia del cinema ja es va fer present i es posaren els fonaments d’una relació que, amb els anys, arribà a la més estreta intimitat.
És potser dins aquest panorama pobler on s’hi pot ubicar la figura
de l’actor Simó Andreu, un nom màgic de la infantesa poblera d’en Miquel López. Simó Andreu és una persona que va ser capaç de partir de Mallorca i fer-se un nom en l’àmbit del cinema i del teatre, sense renegar mai de la seva terra i del seu poble. I també cal assenyalar la figura emblemàtica d’Alexandre Ballester que ja feia crítica de cinema a la revista Vialfás.
Una finestra al món en temps de tenebror
Però és a Ciutat on l’interès pel cinema d’en Miquel es realitzà plenament. Aleshores era l’època de màxim esplendor del Teatre Líric, del cine Born i de la Protectora, del Rialto i de l’Avenidas, de la Sala Astoria i de l’Actualidades. Va ser en aquests cinemes on en Miquel continuà el seu aprenentatge amb els seus companys d’escola, fugint sovint de les avorrides classes, o freqüentant-los en companyia de son pare i el seu oncle, antics combatents de l’exèrcit republicà.
“La sessió contínua: per a nosaltres universitat dels pobres, curs permanent de poesia, els misteris més fascinants a l’abast de la retina”. Sobretot el nostre autor dóna importància al “Cineclub Universitari” de Francesc Llinàs i Antoni Figuera, amb en Vicenç Santandreu, n’Emili Garcia i en Joan Escarrer. Al seu costat és just recordar noms pioners com els de Vicenç Mates o de Jaume Vidal Amengual. En aquelles sessions del diumenge de matí, a les 10 o a les 11, s’hi podien veure pel·lícules de gran qualitat. En els anys 1996-67 es projectaren pel.lícules com Las timnieblas del dia de Fabri, Jazz en un día de verano d’Stern, Tierra sin pan de Buñuel, La piel y los huesos de Panigel, Ciudadano Kane de Welles, Psicosis de Hitchcock, El eclipse d’Antonioni, Los cuentos de la luna pálida de Mizogouchi, El año padado en Marienbad de Resnais, El infierno del odio de Kurosawa, La piel suave de Truffaut, Giulieta de los espíritus de Fellini i tants altres films inoblidables. És aleshores quan el cinema esdevengué als ulls d’en Miquel López un mitjà d’expressió formidable i quan es consolidà com una eina que ens aporta instruments d’anàlisi i ens ajuda no sols a entendre el món sinó a transformar-lo. Els llibres, els viatges, la vida, es casen amb el cinema per a obrir un món ple de possibilitats per al somni, per a la fantasia, per a la poesia o per a l’impuls revolucionari.
És en aquests moments quan en Miquel, que ja ho intuïa des de sempre, se n’adona que els seus varen perdre la guerra i que el règim de Franco no és més que l’expressió del poder feixista. És el compromís polític, la identificació amb la lluita dels obrers, la solidaritat amb la vaga d’Astúries, les primeres pintades nocturnes, la primera detenció. En aquestes circumstàncies el cinema, que a la nostra infància havia representat la capacitat màgica de reviure els fets del passat i endevinar els del futur, ara cobra una dimensió nova, igualment fabulosa. A través del cinema es produeix la identificació amb un sistema de valors que fora del cinema està prohibit, perseguit i condemnat. El cinema és la llibertat, una finestra a la veritat en temps de tenebres. La pel·lícula pren una funció quasi mística, iniciàtica, en un camí que ens ha de dur a obrir els ulls a la realitat amagada i prohibida. Els viatges i el cinema tenen un poc la mateixa funció il·luminadora. I en temps de dictadura els viatges també són una manera de veure bon cinema. Però aviat no fa falta sortir a l’exterior de l’estat, perquè el cinema de qualitat també es fa present a les sales mallorquines. El cinema és un art i les dictadures sempre han tengut dificultats per a controlar l’expressió artística.
El cinema de la dictadura
Això ho sabia molt bé el règim de Franco. Ja des del seu inici i amb la creació d’un aparell de propaganda política en el qual el cinema hi jugava un paper molt important. Cal esmentar materials infectes com Raza (1941), un film de José Luís Sáenz de Heredia que dugué a la pantalla un text històric de “Jaime de Andrade”, és a dir del General Franco. És encara l’esperit de la croada contra el marxisme, la república i la democràcia. Cinema d’exaltació feixista i de l’imperi espanyol com Sin novedad en el Alcázar, El Santuario no se rinde, Los últimos de Filipinas, Escuadrilla, A mi la legión, etc. Quan el sistema es fa decrèpit i s’acosta el seu final, incapaç d’aturar uns canvis socials i culturals que, des de la pèrfida Europa, ens van arribant, la cinematografia oficial es va fent de cada cop més barroera, més superficial, més penosa, en el seu intent de contrarestar els símptomes de crítica. És quan es genera allò que el poble va anomenar sàviament una “espanyolada”. Era un cinema “que ens feia créixer en l’esclavatge enmig del més cruel embrutiment de l’esperit”. El Marcelino, pan y vino que ens obligaven a veure aquells miserables capvespres del diumenge. Res a veure, diu en Miquel, amb el fulgor de Godard de Al final de la fugida..
Tot i això, enmig de la tenebror hi ha pel.lícules si més no “estranyes” com La muerte de un ciclista de Bardem, Bienvenido, Mr. Marshall de Berlanga o Surcos de Nieves Conde, “que no saps d’on surten ni com va ser possible la seva realització”. No en parlem ja de Calle Mayor, l’obra més important de Bardem. S’ha de fer referència a revistes com “Nuestro Cine”, “Triunfo” o “Primer Acto” que serviren per donar a conèixer aquell nou cinema i per obrir una reflexió de primer nivell.
El cinema crític
Aquest és el cinema que interessa a Miquel López-Crespí. Ell sempre ens ha parlat d’Eisenstein, Dziga Vertov, Fritz lang, Elia Kazan, Visconti, Buñuel, Forman, Ford, Rossellini, Orson Welles, Antonioni, Bergman o Kubrick Ens remarca, per exemple, el seu primer contacte amb Fellini, que s’esdevengué el mes d’octubre del cinquanta-vuit, quan a sa Pobla, al “Montecarlo”, s’estrenà Las noches de Cabiria. “En plena època daurada del nacional-catolicisme i de les pel.lícules de consum sense gaire qualitat artística, el xoc amb el cinema de Fellini va ser vertaderament impactant”. Ens parla de la influència del neorealisme italià, del poder suggestiu del realisme a El salari de la por de George Clouzot.. I després de Bardem, de Berlanga, de Saura. Un cinema molt diferent de les produccions del règim. El descobriment de Rainer Werner Fassbinder, de Wuilhelm Murnau, d’Otto Preminger o de Joseph Losey són fets que assoleixen una importància per ells mateixos i que defineixen l’especial relació d’en Miquel amb l’art i amb la política, és a dir amb el cinema..
Des de mitjans dels anys seixanta en Miquel començà a preocupar-se sobre el compromís de l’intel·lectual –fos aquest director de cinema o fos simple mestre d’escola- amb el seu poble. De fet el seu primer escrit a “Última Hora”, de la mà de Pepín Tous i Frederic Suau, va ser l’article “El compromiso político del escritor”. I el cinema és un aspecte més, de gran importància, en aquesta vinculació que uneix la manera de pensar de Miquel López-Crespí i la seva experiència de l’expressió artística. Podríem parlar, potser, d’una relació d’amor. De l’amor al cine que es demostra en la seva presència a totes les estrenes d’interès, en l’època del “Cineclub Universitari”, en el llibre de poemes “Temps moderns: homenatge al cinema”, en els viatges a l’estranger per veure les pel.lícules prohibides per la dictadura i també en cada un dels escrits recollits en aquest llibre.
Per Mateu Morro, historiador
Miquel López Crespí és un autor prolífic. Ja és difícil saber quants de llibres, dels més diversos gèneres i temàtiques, ha estat capaç d’enllestir. Poc a poc, però, la seva obra va agafant més forma, més coherència i va entrelligant els temes i el móns que l’han atret. Ara en aquest volum sobre el cinema del segle XX arreplega amb molt d’encert un conjunt de treballs amb totes les referències i reflexions biogràfiques, poètiques i ideològiques que a l’autor li inspira el fet cinematogràfic..
El cas és que jo no som, ni de prop fer-s’hi, cap entès en cinema. De fet a l’actualitat em dedic més aviat a tractar temes d’agricultura i alimentació. I per tant som una persona molt poc adequada per a ser aquí avui en aquesta presentació. Pens que en Miquel m’ha convidat, sobretot, perquè som amic seu des de fa molts d’anys, i sap que jo no el deixaré malament. En tot cas, a pesar de la meva incultura, no se m’escapa un fet que per mi és definitori de la manera de pensar d’en Miquel López-Crespí: la seva profunda identificació amb el fet cinematogràfic, tant com a art i com a tècnica, com sobretot com a mirall de la societat i eina de coneixement i transformació.
El segle del cinema
El segle XX, efectivament, entre moltes altres coses, és el segle del cinema. El segle XXI no sabem ben bé encara el que serà, però es possible que sigui, pel que fa a l’expressió humana, el segle de les noves tecnologies de la comunicació. I la televisió, com a art, és una germana menor, encara que no com a mecanisme de control ideològic i social. La pintura, l’escultura, la música o la literatura són arts de sempre, de tots els temps. Però el cinema és l’art del segle XX: l’art i l’eina publicística de masses amb més potència i capacitat d’incidir sobre les persones.
Per això en aquest interessantíssim llibre el cinema ens apareix lligat als grans esdeveniments històrics que han marcat el segle passat: la revolució russa, les guerres mundials, el feixisme, els moviments d’avantguarda cultural o les lluites anticolonials.
Evocació del cinema de poble
Però tot començà en un cinema de poble. En Miquel López evoca a la perfecció la seva intensa vida de cinèfil des de la primera infància. És cert que, quan son pare i el seu oncle, aleshores pintors en actiu, dibuixaven el rètol del famós “Salón Montaña” de sa Pobla, en Miquel jugava per la pista de ball i va poder veure la instal·lació de la màquina de projecció. Era l’any 1955. Aquella visió, i més encara amb la seva assistència a totes les estrenes que s’esdevenien en aquell poble tan ben dotat pel que fa a cinemes (el “Cine Principal” (Can Guixa), el “Coliseum” (Can Pelut), el “Gardenia” que era el cinema a l’aire lliure i més tard el luxuriós “Montecarlo”), va ser d’uns efectes impactants sobre aquell nin que, com ara encara, estava posseït per una curiositat fora mesura. D’aquell aparell, a través dels seus rajos de llum, en sortien dones i homes, exèrcits, vaixells, reis i emperadors, soldats i generals, gladiadors i romans, personatges de totes les èpoques i totes les contrades que poblaven aquelles prodigioses pantalles dels cinemes de poble.
Els cinemes de sa Pobla devien ser un poc com tots els cinemes de poble o de barriada. Encara que potser el nivell del “Saló Montaña” o, després, del “Montecarlo” hagi estat poques vegades igualat. Eren cinemes de poble i del poble. Allà dins hi solia haver una gernació. Jo també me’n record: gent de totes les edats i totes les condicions, encara que el públic variava molt segons l’hora de la sessió. Al meu poble record com una cosa apoteòsica les sessions del dissabte vespre, veritablement massives, plenes de matrimonis, gent major i parelles de totes les edats. En canvi el diumenge horabaixa hi anava més tota l’al.lotea. Com és lògic en aquells ambients jovenívols era més fàcil el desbordament del públic, que a vegades s’ho passava més bé amb l’aldarull que suscitava qualsevol interrupció inoportuna que no en la pròpia projecció. En Miquel també ens recorda la tauleta amb cacauets i caramels amb figures populars cabdals com eren l’amo de Can Calent, s’Inquero o en Panero, que venien uns xufles o uns cacauets que havien collit ells mateixos del seu hort o havien comprat als veïnats. Productes, idò, d’alta qualitat alimentària, comparats amb aquests temps actuals de globalització.
En aquells cinemes de poble de la nostra infància, amb el seu flaire de cacauets torrats i els inesperats talls de la llum que feien xiular els espectadors, ens diu Miquel López-Crespí, “hi hagué increïbles descobriments”: Charles Chaplin, encara que no pogués captar encara els misteris i suggeriments de cada un dels seus gestos de La quimera de l’or; les aventures d’Stan Laurel i Oliver Hardy, les anades i vengudes de Buster Keaton a El maquinista de La General o la frescor dels germans Marx a Una nit a l’òpera. La màgia del cinema ja es va fer present i es posaren els fonaments d’una relació que, amb els anys, arribà a la més estreta intimitat.
És potser dins aquest panorama pobler on s’hi pot ubicar la figura
de l’actor Simó Andreu, un nom màgic de la infantesa poblera d’en Miquel López. Simó Andreu és una persona que va ser capaç de partir de Mallorca i fer-se un nom en l’àmbit del cinema i del teatre, sense renegar mai de la seva terra i del seu poble. I també cal assenyalar la figura emblemàtica d’Alexandre Ballester que ja feia crítica de cinema a la revista Vialfás.
Una finestra al món en temps de tenebror
Però és a Ciutat on l’interès pel cinema d’en Miquel es realitzà plenament. Aleshores era l’època de màxim esplendor del Teatre Líric, del cine Born i de la Protectora, del Rialto i de l’Avenidas, de la Sala Astoria i de l’Actualidades. Va ser en aquests cinemes on en Miquel continuà el seu aprenentatge amb els seus companys d’escola, fugint sovint de les avorrides classes, o freqüentant-los en companyia de son pare i el seu oncle, antics combatents de l’exèrcit republicà.
“La sessió contínua: per a nosaltres universitat dels pobres, curs permanent de poesia, els misteris més fascinants a l’abast de la retina”. Sobretot el nostre autor dóna importància al “Cineclub Universitari” de Francesc Llinàs i Antoni Figuera, amb en Vicenç Santandreu, n’Emili Garcia i en Joan Escarrer. Al seu costat és just recordar noms pioners com els de Vicenç Mates o de Jaume Vidal Amengual. En aquelles sessions del diumenge de matí, a les 10 o a les 11, s’hi podien veure pel·lícules de gran qualitat. En els anys 1996-67 es projectaren pel.lícules com Las timnieblas del dia de Fabri, Jazz en un día de verano d’Stern, Tierra sin pan de Buñuel, La piel y los huesos de Panigel, Ciudadano Kane de Welles, Psicosis de Hitchcock, El eclipse d’Antonioni, Los cuentos de la luna pálida de Mizogouchi, El año padado en Marienbad de Resnais, El infierno del odio de Kurosawa, La piel suave de Truffaut, Giulieta de los espíritus de Fellini i tants altres films inoblidables. És aleshores quan el cinema esdevengué als ulls d’en Miquel López un mitjà d’expressió formidable i quan es consolidà com una eina que ens aporta instruments d’anàlisi i ens ajuda no sols a entendre el món sinó a transformar-lo. Els llibres, els viatges, la vida, es casen amb el cinema per a obrir un món ple de possibilitats per al somni, per a la fantasia, per a la poesia o per a l’impuls revolucionari.
És en aquests moments quan en Miquel, que ja ho intuïa des de sempre, se n’adona que els seus varen perdre la guerra i que el règim de Franco no és més que l’expressió del poder feixista. És el compromís polític, la identificació amb la lluita dels obrers, la solidaritat amb la vaga d’Astúries, les primeres pintades nocturnes, la primera detenció. En aquestes circumstàncies el cinema, que a la nostra infància havia representat la capacitat màgica de reviure els fets del passat i endevinar els del futur, ara cobra una dimensió nova, igualment fabulosa. A través del cinema es produeix la identificació amb un sistema de valors que fora del cinema està prohibit, perseguit i condemnat. El cinema és la llibertat, una finestra a la veritat en temps de tenebres. La pel·lícula pren una funció quasi mística, iniciàtica, en un camí que ens ha de dur a obrir els ulls a la realitat amagada i prohibida. Els viatges i el cinema tenen un poc la mateixa funció il·luminadora. I en temps de dictadura els viatges també són una manera de veure bon cinema. Però aviat no fa falta sortir a l’exterior de l’estat, perquè el cinema de qualitat també es fa present a les sales mallorquines. El cinema és un art i les dictadures sempre han tengut dificultats per a controlar l’expressió artística.
El cinema de la dictadura
Això ho sabia molt bé el règim de Franco. Ja des del seu inici i amb la creació d’un aparell de propaganda política en el qual el cinema hi jugava un paper molt important. Cal esmentar materials infectes com Raza (1941), un film de José Luís Sáenz de Heredia que dugué a la pantalla un text històric de “Jaime de Andrade”, és a dir del General Franco. És encara l’esperit de la croada contra el marxisme, la república i la democràcia. Cinema d’exaltació feixista i de l’imperi espanyol com Sin novedad en el Alcázar, El Santuario no se rinde, Los últimos de Filipinas, Escuadrilla, A mi la legión, etc. Quan el sistema es fa decrèpit i s’acosta el seu final, incapaç d’aturar uns canvis socials i culturals que, des de la pèrfida Europa, ens van arribant, la cinematografia oficial es va fent de cada cop més barroera, més superficial, més penosa, en el seu intent de contrarestar els símptomes de crítica. És quan es genera allò que el poble va anomenar sàviament una “espanyolada”. Era un cinema “que ens feia créixer en l’esclavatge enmig del més cruel embrutiment de l’esperit”. El Marcelino, pan y vino que ens obligaven a veure aquells miserables capvespres del diumenge. Res a veure, diu en Miquel, amb el fulgor de Godard de Al final de la fugida..
Tot i això, enmig de la tenebror hi ha pel.lícules si més no “estranyes” com La muerte de un ciclista de Bardem, Bienvenido, Mr. Marshall de Berlanga o Surcos de Nieves Conde, “que no saps d’on surten ni com va ser possible la seva realització”. No en parlem ja de Calle Mayor, l’obra més important de Bardem. S’ha de fer referència a revistes com “Nuestro Cine”, “Triunfo” o “Primer Acto” que serviren per donar a conèixer aquell nou cinema i per obrir una reflexió de primer nivell.
El cinema crític
Aquest és el cinema que interessa a Miquel López-Crespí. Ell sempre ens ha parlat d’Eisenstein, Dziga Vertov, Fritz lang, Elia Kazan, Visconti, Buñuel, Forman, Ford, Rossellini, Orson Welles, Antonioni, Bergman o Kubrick Ens remarca, per exemple, el seu primer contacte amb Fellini, que s’esdevengué el mes d’octubre del cinquanta-vuit, quan a sa Pobla, al “Montecarlo”, s’estrenà Las noches de Cabiria. “En plena època daurada del nacional-catolicisme i de les pel.lícules de consum sense gaire qualitat artística, el xoc amb el cinema de Fellini va ser vertaderament impactant”. Ens parla de la influència del neorealisme italià, del poder suggestiu del realisme a El salari de la por de George Clouzot.. I després de Bardem, de Berlanga, de Saura. Un cinema molt diferent de les produccions del règim. El descobriment de Rainer Werner Fassbinder, de Wuilhelm Murnau, d’Otto Preminger o de Joseph Losey són fets que assoleixen una importància per ells mateixos i que defineixen l’especial relació d’en Miquel amb l’art i amb la política, és a dir amb el cinema..
Des de mitjans dels anys seixanta en Miquel començà a preocupar-se sobre el compromís de l’intel·lectual –fos aquest director de cinema o fos simple mestre d’escola- amb el seu poble. De fet el seu primer escrit a “Última Hora”, de la mà de Pepín Tous i Frederic Suau, va ser l’article “El compromiso político del escritor”. I el cinema és un aspecte més, de gran importància, en aquesta vinculació que uneix la manera de pensar de Miquel López-Crespí i la seva experiència de l’expressió artística. Podríem parlar, potser, d’una relació d’amor. De l’amor al cine que es demostra en la seva presència a totes les estrenes d’interès, en l’època del “Cineclub Universitari”, en el llibre de poemes “Temps moderns: homenatge al cinema”, en els viatges a l’estranger per veure les pel.lícules prohibides per la dictadura i també en cada un dels escrits recollits en aquest llibre.
lunes, 12 de julio de 2010
Antoni M. Thomàs, Alberto Saoner, Gabriel Sevilla, Bernart Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero...
Antoni M. Thomàs, Alberto Saoner, Gabriel Sevilla, Bernart Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida: el dogmatisme i el sectarisme a les Illes
La lluita per la llibertat d'expressió
Per Miquel López Crespí, escriptor
La reunió de sindicats i forces polítiques de les Illes a Can Gazà [març de 2003] em va recordar els darrers anys de la dictadura franquista, quan lluitàvem per la llibertat. Tornam estar en les mateixes. Ahir era el franquisme qui portava als tribunals Jaume Santandreu per haver escrit un article. Avui, qui ataca els escriptors mallorquins i els sectors que fan una feina exemplar en benefici dels marginats, són el doctor Josep Carbonero i el seu advocat, l'antic dirigent carrillista Ignasi Ribas. Pareix com si el temps no hagués passat! Fa vint-i-set anys les forces polítiques d'esquerra ens reuníem clandestinament per a organitzar una campanya en defensa de la llibertat d'expressió, destruïda pel feixisme. El març del 2003, sindicats, partits, collectius socials, persones independents, treballadors i treballadores dels més diversos sectors, ens reunirem novament per a defensar la llibertat amenaçada novament per determinats sectors sectaris i dogmàtics, grupets que no poden consentir la més mínima crítica a la seva desastrosa gestió de la sanitat de les Illes. I és per això mateix, perquè volen fer callar i atemorir un intellectual independent i progressista, talment com feia el feixisme fa anys, que porten Santandreu als tribunals i li demanen deu milions de pessetes.
La Plataforma per la Llibertat d'Expressió i en solidaritat amb l'escriptor d'Esquerra Republicana i membre de l'AELC (Associació d'Escriptors en Llengua Catalana) Jaume Santandreu, comptà amb la presència de la majoria de forces sindicals de les Illes i membres destacats del PSM i del nacionalisme d'esquerra. Poguérem veure-hi Gabriel Riera, coordinador del Grup de Salut del PSM-Entesa Nacionalista, i Miquel Bauçà, dirigent del Sindicat d'Exclosos i militant del PSM; la sindicalista d'USO Isabel Lozano; Mateu Garcia, president del Sector Sanitari del CSIF; el sindicalista d'UGT Eugeni Bauçà, que intervingué en l'assemblea de forma contundent i emocionada relatant les malifetes del doctor Carbonero; el metge Miquel Barceló, un dels homes que més ha fet pels marginats de les Illes; Rafel Ginard, del Sindicat Mèdic Lliure; representants del SATSE, el Sindicat d'Infermeria... També hi havia moltes altres personalitats del món de la política i de la sanitat illenca que, amb la seva presència, volien expressar una solidaritat activa amb el "sacerdot dels pobres". Esquerra Republicana expressà igualment un suport total a la lluita per la llibertat d'expressió que s'iniciava amb la constitució d'aquesta Plataforma sorgida de la societat civil de les Illes. I, ara mateix, Joan Buades, diputat d'Els Verds d'Eivissa i Formentera, em fa arribar l'expressió de suport complet a l'escriptor.
Joan Lladó Binimelis, president d'ERC-Illes Balears i Pitiüses deia, en un comunicat de solidaritat amb l'escriptor Jaume Santandreu: "Arran de la querella interposada per Josep Carbonero contra l'escriptor, sacerdot i militant d'Esquerra Republicana Jaume Santandreu per un article que va servir per aclarir a bona part dels usuaris la naturalesa partidista dels problemes de l'Hospital de Manacor, Esquerra Republicana vol manifestar la seva solidaritat amb el denunciat. Demanar 60.000 euros a un destacat lluitador en favor dels sectors més desfavorits de la societat per una opinió expressada a un article, no fa per una una persona com el senyor Carbonero que s'anomena d'esquerres. El millor que poden fer els demandants és parar bé les orelles i més quan les protestes i suggeriments per tal de millorar la nostra sanitat pública provenen majoritàriament d'àmbits amb un coneixement i una tasca reconeguda en aquest sector i situats clarament en l'òrbita de la mateixa esquerra política".
El doctor Josep Carbonero i l'advocat Ignasi Ribas, amb la seva actuació, perseguint un destacat lluitador pels drets dels més pobres, fan un mal favor al Pacte de Progrés i, fins i tot, al seu partit: Izquierda Unida. Amb aquesta actitud dogmàtica i sectària de refusar la crítica a les activitats dels gestors de la sanitat poden fer perdre molts vots a l'esquerra. Vots que són essencials, no ho oblidem, si es pretén mantenir i consolidar el Pacte de Progrés. Processar per un presumpte delicte d'opinió un destacat lluitador del nacionalisme d'esquerra, un escriptor progressista reconegut arreu de la nostra nació, és, objectivament, fer el joc a la dreta.
Com vaig escriure fa uns mesos: "Els sindicats i les assemblees de treballadors del Complex Hospitalari de Mallorca (hospitals Joan March, Psiquiàtric i General) demanen d'ençà fa setmanes la dimissió de Josep M. Carbonero a conseqüència de (paraules textuals dels sindicats): 'su ineficacia en la gestión y por sus métodos dictatoriales'. Hi ha constants mobilitzacions enmig del carrer, piquets de treballadors de la sanitat amb pancartes a les portes dels hospitals de Mallorca. Els empleats de la sanitat volen que el Govern Balear escolti les seves peticions. Reivindicacions que són la punta de l'iceberg que palesen la situació crítica que està travessant l'atenció psiquiàtrica -entre moltes altres problemàtiques sanitàries- gestionada per GESMA.
'La majoria de sectors socials que demanen la dimissió de Carbonero són precisament la base electoral del Pacte i de la mateixa Esquerra Unida (que va ser la que el designà per aquest càrrec). De voler avançar de forma segura vers les properes eleccions (mantenint i augmentant el vot d'esquerres), és necessari i urgent que el Govern del president Antich escolti el clam generalitzat de la nostra societat i actuï en conseqüència".
I, acabava dient: "La substitució del Dr. Carbonero esdevé una necessitat política urgent per a poder consolidar el Pacte de Progrés".
Ara, la desmesurada iniciativa d'aquest destacat militant d'Izquierda Unida portant Jaume Santandreu als tribunals per una simple opinió, complica al màxim les possibilitats electorals dels progressistes, ja que l'elector pot identificar Izquierda Unida amb autoritarisme sectari i manca de voluntat d'escoltar les veus crítiques de la societat mallorquina. En el fons, l'actitud de Josep Carbonero contra la llibertat d'expressió és ben idèntica a la de la Diputació franquista de l'any 1976 quan processà l'escriptor i sacerdot per un article publicat en la premsa de les Illes.
Cal dir que l'actitud de Josep Carbonero i d'Ignasi Ribas contra els escriptors d'esquerra mallorquins i els sectors progressistes no se centra solament en l'atac contra el responsable de Can Gazà. Fa uns anys, qui signa aquest article també va haver de patir la intransigència dogmàtica d'ambdós personatges. Aleshores havia publicat un llibre de memòries, L'Antifranquisme a Mallorca 1950-1970, que no els agradà, ja que en la seva opinió no deixava bé el carrillisme. Aleshores publicaren un pamflet a la premsa on, entre un caramull de tergiversacions i mentides, volien fer creure que l'esquerra revolucionària de les Illes, és a dir, l'esquerra on militava gent del tarannà d'un Mateu Morro, Jaume Obrador, Maria Durán, Jaume Bueno, Antoni Mir, etc., etc., feia el joc al "franquisme policíac". Vaja, quins "demòcrates" els senyors Carbonero i Ribas que no poden consentir l'edició d'un llibre diferent de les tesis carrillistes (PCE) i, de seguida, han de criminalitzar l'autor emprant la mentida més barroera i la tergiversació!
En efecte, com he deixat escrit en el capítol "Els Mallorquins, de Josep Melià, i la lluita per la llibertat" del llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000), en parlar del tarannà repressiu d'aquests personatges: "Quan per l'estiu-hivern de l'any 93 seleccionava alguns curts capítols de les meves memòries -a petició del meu bon amic, l'editor Lleonard Muntaner- incloent-hi un que portava per títol 'Artistes i escriptors contra la dictadura' (pàgs 30-36 de L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), El Tall Editorial, núm. 18), mai no m'hagués pensat s'armàs tal enrenou. Potser imaginàs que algun sector de la dreta més cavernària arrufaria el nas, tot dient, com sempre: 'Mala pesta de rojos que Franco no acabà d'exterminar de rel!'. Però no hauria suposat mai que els atacs (bona propaganda del llibre, ja se sap que allò de què no es parla no es ven!) venguessin de la pretesa esquerra; principalment, dels sectors carrillistes -PCE-, que en els darrers anys de la dictadura pactaren amb els hereus del franquisme el manteniment de tots els aparats judicials, administratius, culturals, militars i repressius del feixisme, a més d'acceptar -en la Constitució que ordiren d'esquena al poble- la 'sagrada unidad de España', el paper de l'exèrcit franquista en el manteniment d'aquesta 'unidad de destino en lo universal', la prohibició de la federació de comunitats autonòmes (un atac directe a la reconstrucció dels Països Catalans), l'acceptació de la bandera bicolor i la monarquia borbònica que ens llegava el dictador (sense lluitar per un referèndum que demanàs al poble si volia o no aquesta monarquia imposada); i, el que era més tràgic en forces que teòricament es reclamaven del 'socialisme', signaren una constitució que, en oficialitzar l'economia de mercat com a eterna i immutable, impedia avançar envers una societat sense explotadors ni explotats -ni que fos pacíficament arran d'una hipotètica victòria electoral de l'esquerra.
'El primer pamflet en contra de les memòries d'un senzill antifranquista mallorquí (qui signa aquest article) va ser obra d'un dels màxims responsables d'aquesta política antipopular (a part de ser un dels dirigents que contribuí a l'assumpció entre determinats sectors de treballadors controlats pel carrillisme del Pacte social de la Moncloa, un atac directe als interessos econòmics i polítics del poble). Parl de Pep Vílchez. Després, continuant en aquest camí de brutors contra els militants antifranquistes dels anys seixanta, en un altre pamflet publicat a UH el 28-IV-94 s'hi afegiren altres collaboradors (i sectors afins) amb el nefast -per als interessos populars- carrillisme illenc (que equival a dir de l'estalinisme més ranci i pansit malgrat certes operacions de maquillatge a començaments dels anys setanta). Ens referim als senyors Antoni M. Thomàs (antic responsable polític del PCE), Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernart Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida. Més endavant, per si no bastassin els atacs, encara s'hi afegí algun estudiós de la recent història nostrada. Jovençans que no varen viure aquells anys de lluita contra el feixisme i que ara, parlant amb quatre dirigents estalinistes i consultant una mica de paperassa (documentació quasi sempre d'una mateixa ideologia: en aquest cas carrillista) es pensen saber-ho tot. Estudiosos que, pensant que fan història 'objectiva' el que basteixen realment amb els seus escrits és pura i simple apologia d'un partit (en aquest cas del P'C'E, tot ampliant l'eco de la seva presència, sovint esquifida i superstructural). Els indigeribles articles (?) plens d'inexactituds, falsedats i errors que publicaren l'any 1994 els defensors del neoestalinisme espanyol a les Illes (els senyors abans esmentats i els que els feien costat) ens ajudaren a copsar la ràbia visceral d'aquests pobres homes quan llegeixen alguna interpretació de fets recents de la nostra història que no coincideix amb les seves apreciacions sectàries o afavoridores dels seus amics o grups polítics amb els quals simpatitzen.
'En aquesta campanya de brutors, mentides i difamacions, s'hi afegiren igualment personatges de la premsa espanyola, gasetillers a sou de Madrid i d'obscurs interessos reaccionaris".
Com es pot constatar amb el processament de l'escriptor nacionalista i d'esquerra Jaume Santandreu, els mateixos sectors sectaris i dogmàtics que l'any 1994 provaren de criminalitzar-me (operació que, per cert, no els va funcionar gens ni mica i, ans al contrari, es convertí en una arma letal en contra seva) continuen amb les seves tèrboles maniobres contra la llibertat d'expressió.
Escriure articles d'actualitat política, criticar, malgrat que sigui d'una forma ben mesurada les accions (o omissions) de qui té el poder, no és tasca gaire fàcil. Tothom que tengui un mínim d'experiència en el món periodístic sap el que li pot costar, personalment i professionalment, una opinió agosarada, una crítica suau i ponderada a qui té la paella pel mànec (és a dir, per a entendre'ns: qui disposa del poder polític i econòmic).
Si abans era el franquisme el que impedia el normal exercici de la llibertat d'expressió, ara, finits els aspectes més sagnants de la brutal dictadura, són aquests poders "difusos" els que, des de l'ombra, des de la invisibilitat de determinats despatxos, vigilen i, en cas de "necessitat" (algú que diu la veritat), actuen per a fer callar el dissident, l'home o dona crítics amb el poder. Per a determinats sectors dogmàtics i sectaris (cas de Josep Carbonero) cal que el que es diu i escriu estigui dins l'ordre del consens amb els poders autèntics de la societat. Pobre d'aquell que, emportat per la creença que vivim en llibertat, escrigui alguna cosa que desagradi a qui comanda de debò! És el que ha passat a Jaume Santandreu, el "sacerdot dels marginats", l'escriptor d'esquerra al qual Carbonero i l'advocat Ignasi Ribas demanen... deu milions de pessetes per haver escrit una opinió damunt els papers! Quina misèria moral, la d'aquests prepotents que no accepten la crítica a la qual han d'estar sotmesos els gestors de la "cosa pública"!
L'hegemonia cultural, política i econòmica damunt les classes populars s'exerceix, com deia Gramsci en els seus Quaderns de la presó, no solament amb la simple coacció legal, econòmica o militar, com s'esdevé encara en moltes societats del Tercer Món, sinó, més que res, mitjançant el paper exercit pels intellectuals orgànics de les classes dominants. Processar un conegut militant d'esquerra, un home que no té res i que ha treballant intensament en favor dels més desvalguts de la nostra societat... no és fer, objectivament, el joc a les classes dominants?
L'actual processament del sacerdot dels pobres, l'escriptor Jaume Santandreu, per part del doctor Carbonero és la confirmació d'això que explicam. L´únic "pecat" de Jaume Santandreu ha estat voler fer costat als més desvalguts, els sectors marginats de la nostra societat i, seguint l'exemple de Gabriel Alomar o Joan Fuster, opinar amb llibertat de criteri, denunciant les mancances i hipocresies d'una societat mancada de solidaritat. Davant aquest fet, l'escriptor i sacerdot s'ha trobat amb les acostumades campanyes per a fer-nos callar. És el pa nostre de cada dia. Vivim a una terra on les més diverses màfies (polítiques, econòmiques, culturals...) proven en tot moment de barrar el pas al dissident, a tot aquell que no combrega amb rodes de molí.
El darrer batle republicà de Palma, el metge Emili Darder, militant d'IR i que tant havia fet per afavorir el benestar de les classes populars mallorquines, illustra a la perfecció el destí que determinats sectors reaccionaris desitgen a qui es dedica a la política, no per encalentir cadires o cobrar substanciosos sous, sinó com a acte de servei al seu poble. Esquerra Unida, els partits del Pacte de Progrés, haurien de deixar sentir la seva veu fent costat al més dèbil i no atacar, com han fet sempre els feixistes, el més dèbil, aquell que no té poder econòmic. Els votants progressistes de les Illes volem saber el que pensen les organitzacions de l'esquerra oficial d'aquesta brutal malifeta.
Pensam, i ja ho hem escrit en nombroses ocasions, que el Pacte de Progrés en sortirà molt perjudicat (electoralment i moralment!) si manté un mal gestor rebutjat pels sindicats de totes les tendències i per nombrosos collectius de professionals de la sanitat.
La crisi és greu i un Govern progressista no pot tancar els ulls ni tapar-se les orelles davant les mobilitzacions populars i sindicals, davant d'allò que comporta la presència del doctor Carbonero al capdavant de la direcció del Complex Sanitari. I més quan les protestes i suggeriments de millora de la nostra sanitat pública provenen de forma majoritària des d'àmbits de la mateixa esquerra política i social.
La lluita per la llibertat d'expressió
Per Miquel López Crespí, escriptor
La reunió de sindicats i forces polítiques de les Illes a Can Gazà [març de 2003] em va recordar els darrers anys de la dictadura franquista, quan lluitàvem per la llibertat. Tornam estar en les mateixes. Ahir era el franquisme qui portava als tribunals Jaume Santandreu per haver escrit un article. Avui, qui ataca els escriptors mallorquins i els sectors que fan una feina exemplar en benefici dels marginats, són el doctor Josep Carbonero i el seu advocat, l'antic dirigent carrillista Ignasi Ribas. Pareix com si el temps no hagués passat! Fa vint-i-set anys les forces polítiques d'esquerra ens reuníem clandestinament per a organitzar una campanya en defensa de la llibertat d'expressió, destruïda pel feixisme. El març del 2003, sindicats, partits, collectius socials, persones independents, treballadors i treballadores dels més diversos sectors, ens reunirem novament per a defensar la llibertat amenaçada novament per determinats sectors sectaris i dogmàtics, grupets que no poden consentir la més mínima crítica a la seva desastrosa gestió de la sanitat de les Illes. I és per això mateix, perquè volen fer callar i atemorir un intellectual independent i progressista, talment com feia el feixisme fa anys, que porten Santandreu als tribunals i li demanen deu milions de pessetes.
La Plataforma per la Llibertat d'Expressió i en solidaritat amb l'escriptor d'Esquerra Republicana i membre de l'AELC (Associació d'Escriptors en Llengua Catalana) Jaume Santandreu, comptà amb la presència de la majoria de forces sindicals de les Illes i membres destacats del PSM i del nacionalisme d'esquerra. Poguérem veure-hi Gabriel Riera, coordinador del Grup de Salut del PSM-Entesa Nacionalista, i Miquel Bauçà, dirigent del Sindicat d'Exclosos i militant del PSM; la sindicalista d'USO Isabel Lozano; Mateu Garcia, president del Sector Sanitari del CSIF; el sindicalista d'UGT Eugeni Bauçà, que intervingué en l'assemblea de forma contundent i emocionada relatant les malifetes del doctor Carbonero; el metge Miquel Barceló, un dels homes que més ha fet pels marginats de les Illes; Rafel Ginard, del Sindicat Mèdic Lliure; representants del SATSE, el Sindicat d'Infermeria... També hi havia moltes altres personalitats del món de la política i de la sanitat illenca que, amb la seva presència, volien expressar una solidaritat activa amb el "sacerdot dels pobres". Esquerra Republicana expressà igualment un suport total a la lluita per la llibertat d'expressió que s'iniciava amb la constitució d'aquesta Plataforma sorgida de la societat civil de les Illes. I, ara mateix, Joan Buades, diputat d'Els Verds d'Eivissa i Formentera, em fa arribar l'expressió de suport complet a l'escriptor.
Joan Lladó Binimelis, president d'ERC-Illes Balears i Pitiüses deia, en un comunicat de solidaritat amb l'escriptor Jaume Santandreu: "Arran de la querella interposada per Josep Carbonero contra l'escriptor, sacerdot i militant d'Esquerra Republicana Jaume Santandreu per un article que va servir per aclarir a bona part dels usuaris la naturalesa partidista dels problemes de l'Hospital de Manacor, Esquerra Republicana vol manifestar la seva solidaritat amb el denunciat. Demanar 60.000 euros a un destacat lluitador en favor dels sectors més desfavorits de la societat per una opinió expressada a un article, no fa per una una persona com el senyor Carbonero que s'anomena d'esquerres. El millor que poden fer els demandants és parar bé les orelles i més quan les protestes i suggeriments per tal de millorar la nostra sanitat pública provenen majoritàriament d'àmbits amb un coneixement i una tasca reconeguda en aquest sector i situats clarament en l'òrbita de la mateixa esquerra política".
El doctor Josep Carbonero i l'advocat Ignasi Ribas, amb la seva actuació, perseguint un destacat lluitador pels drets dels més pobres, fan un mal favor al Pacte de Progrés i, fins i tot, al seu partit: Izquierda Unida. Amb aquesta actitud dogmàtica i sectària de refusar la crítica a les activitats dels gestors de la sanitat poden fer perdre molts vots a l'esquerra. Vots que són essencials, no ho oblidem, si es pretén mantenir i consolidar el Pacte de Progrés. Processar per un presumpte delicte d'opinió un destacat lluitador del nacionalisme d'esquerra, un escriptor progressista reconegut arreu de la nostra nació, és, objectivament, fer el joc a la dreta.
Com vaig escriure fa uns mesos: "Els sindicats i les assemblees de treballadors del Complex Hospitalari de Mallorca (hospitals Joan March, Psiquiàtric i General) demanen d'ençà fa setmanes la dimissió de Josep M. Carbonero a conseqüència de (paraules textuals dels sindicats): 'su ineficacia en la gestión y por sus métodos dictatoriales'. Hi ha constants mobilitzacions enmig del carrer, piquets de treballadors de la sanitat amb pancartes a les portes dels hospitals de Mallorca. Els empleats de la sanitat volen que el Govern Balear escolti les seves peticions. Reivindicacions que són la punta de l'iceberg que palesen la situació crítica que està travessant l'atenció psiquiàtrica -entre moltes altres problemàtiques sanitàries- gestionada per GESMA.
'La majoria de sectors socials que demanen la dimissió de Carbonero són precisament la base electoral del Pacte i de la mateixa Esquerra Unida (que va ser la que el designà per aquest càrrec). De voler avançar de forma segura vers les properes eleccions (mantenint i augmentant el vot d'esquerres), és necessari i urgent que el Govern del president Antich escolti el clam generalitzat de la nostra societat i actuï en conseqüència".
I, acabava dient: "La substitució del Dr. Carbonero esdevé una necessitat política urgent per a poder consolidar el Pacte de Progrés".
Ara, la desmesurada iniciativa d'aquest destacat militant d'Izquierda Unida portant Jaume Santandreu als tribunals per una simple opinió, complica al màxim les possibilitats electorals dels progressistes, ja que l'elector pot identificar Izquierda Unida amb autoritarisme sectari i manca de voluntat d'escoltar les veus crítiques de la societat mallorquina. En el fons, l'actitud de Josep Carbonero contra la llibertat d'expressió és ben idèntica a la de la Diputació franquista de l'any 1976 quan processà l'escriptor i sacerdot per un article publicat en la premsa de les Illes.
Cal dir que l'actitud de Josep Carbonero i d'Ignasi Ribas contra els escriptors d'esquerra mallorquins i els sectors progressistes no se centra solament en l'atac contra el responsable de Can Gazà. Fa uns anys, qui signa aquest article també va haver de patir la intransigència dogmàtica d'ambdós personatges. Aleshores havia publicat un llibre de memòries, L'Antifranquisme a Mallorca 1950-1970, que no els agradà, ja que en la seva opinió no deixava bé el carrillisme. Aleshores publicaren un pamflet a la premsa on, entre un caramull de tergiversacions i mentides, volien fer creure que l'esquerra revolucionària de les Illes, és a dir, l'esquerra on militava gent del tarannà d'un Mateu Morro, Jaume Obrador, Maria Durán, Jaume Bueno, Antoni Mir, etc., etc., feia el joc al "franquisme policíac". Vaja, quins "demòcrates" els senyors Carbonero i Ribas que no poden consentir l'edició d'un llibre diferent de les tesis carrillistes (PCE) i, de seguida, han de criminalitzar l'autor emprant la mentida més barroera i la tergiversació!
En efecte, com he deixat escrit en el capítol "Els Mallorquins, de Josep Melià, i la lluita per la llibertat" del llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000), en parlar del tarannà repressiu d'aquests personatges: "Quan per l'estiu-hivern de l'any 93 seleccionava alguns curts capítols de les meves memòries -a petició del meu bon amic, l'editor Lleonard Muntaner- incloent-hi un que portava per títol 'Artistes i escriptors contra la dictadura' (pàgs 30-36 de L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), El Tall Editorial, núm. 18), mai no m'hagués pensat s'armàs tal enrenou. Potser imaginàs que algun sector de la dreta més cavernària arrufaria el nas, tot dient, com sempre: 'Mala pesta de rojos que Franco no acabà d'exterminar de rel!'. Però no hauria suposat mai que els atacs (bona propaganda del llibre, ja se sap que allò de què no es parla no es ven!) venguessin de la pretesa esquerra; principalment, dels sectors carrillistes -PCE-, que en els darrers anys de la dictadura pactaren amb els hereus del franquisme el manteniment de tots els aparats judicials, administratius, culturals, militars i repressius del feixisme, a més d'acceptar -en la Constitució que ordiren d'esquena al poble- la 'sagrada unidad de España', el paper de l'exèrcit franquista en el manteniment d'aquesta 'unidad de destino en lo universal', la prohibició de la federació de comunitats autonòmes (un atac directe a la reconstrucció dels Països Catalans), l'acceptació de la bandera bicolor i la monarquia borbònica que ens llegava el dictador (sense lluitar per un referèndum que demanàs al poble si volia o no aquesta monarquia imposada); i, el que era més tràgic en forces que teòricament es reclamaven del 'socialisme', signaren una constitució que, en oficialitzar l'economia de mercat com a eterna i immutable, impedia avançar envers una societat sense explotadors ni explotats -ni que fos pacíficament arran d'una hipotètica victòria electoral de l'esquerra.
'El primer pamflet en contra de les memòries d'un senzill antifranquista mallorquí (qui signa aquest article) va ser obra d'un dels màxims responsables d'aquesta política antipopular (a part de ser un dels dirigents que contribuí a l'assumpció entre determinats sectors de treballadors controlats pel carrillisme del Pacte social de la Moncloa, un atac directe als interessos econòmics i polítics del poble). Parl de Pep Vílchez. Després, continuant en aquest camí de brutors contra els militants antifranquistes dels anys seixanta, en un altre pamflet publicat a UH el 28-IV-94 s'hi afegiren altres collaboradors (i sectors afins) amb el nefast -per als interessos populars- carrillisme illenc (que equival a dir de l'estalinisme més ranci i pansit malgrat certes operacions de maquillatge a començaments dels anys setanta). Ens referim als senyors Antoni M. Thomàs (antic responsable polític del PCE), Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernart Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida. Més endavant, per si no bastassin els atacs, encara s'hi afegí algun estudiós de la recent història nostrada. Jovençans que no varen viure aquells anys de lluita contra el feixisme i que ara, parlant amb quatre dirigents estalinistes i consultant una mica de paperassa (documentació quasi sempre d'una mateixa ideologia: en aquest cas carrillista) es pensen saber-ho tot. Estudiosos que, pensant que fan història 'objectiva' el que basteixen realment amb els seus escrits és pura i simple apologia d'un partit (en aquest cas del P'C'E, tot ampliant l'eco de la seva presència, sovint esquifida i superstructural). Els indigeribles articles (?) plens d'inexactituds, falsedats i errors que publicaren l'any 1994 els defensors del neoestalinisme espanyol a les Illes (els senyors abans esmentats i els que els feien costat) ens ajudaren a copsar la ràbia visceral d'aquests pobres homes quan llegeixen alguna interpretació de fets recents de la nostra història que no coincideix amb les seves apreciacions sectàries o afavoridores dels seus amics o grups polítics amb els quals simpatitzen.
'En aquesta campanya de brutors, mentides i difamacions, s'hi afegiren igualment personatges de la premsa espanyola, gasetillers a sou de Madrid i d'obscurs interessos reaccionaris".
Com es pot constatar amb el processament de l'escriptor nacionalista i d'esquerra Jaume Santandreu, els mateixos sectors sectaris i dogmàtics que l'any 1994 provaren de criminalitzar-me (operació que, per cert, no els va funcionar gens ni mica i, ans al contrari, es convertí en una arma letal en contra seva) continuen amb les seves tèrboles maniobres contra la llibertat d'expressió.
Escriure articles d'actualitat política, criticar, malgrat que sigui d'una forma ben mesurada les accions (o omissions) de qui té el poder, no és tasca gaire fàcil. Tothom que tengui un mínim d'experiència en el món periodístic sap el que li pot costar, personalment i professionalment, una opinió agosarada, una crítica suau i ponderada a qui té la paella pel mànec (és a dir, per a entendre'ns: qui disposa del poder polític i econòmic).
Si abans era el franquisme el que impedia el normal exercici de la llibertat d'expressió, ara, finits els aspectes més sagnants de la brutal dictadura, són aquests poders "difusos" els que, des de l'ombra, des de la invisibilitat de determinats despatxos, vigilen i, en cas de "necessitat" (algú que diu la veritat), actuen per a fer callar el dissident, l'home o dona crítics amb el poder. Per a determinats sectors dogmàtics i sectaris (cas de Josep Carbonero) cal que el que es diu i escriu estigui dins l'ordre del consens amb els poders autèntics de la societat. Pobre d'aquell que, emportat per la creença que vivim en llibertat, escrigui alguna cosa que desagradi a qui comanda de debò! És el que ha passat a Jaume Santandreu, el "sacerdot dels marginats", l'escriptor d'esquerra al qual Carbonero i l'advocat Ignasi Ribas demanen... deu milions de pessetes per haver escrit una opinió damunt els papers! Quina misèria moral, la d'aquests prepotents que no accepten la crítica a la qual han d'estar sotmesos els gestors de la "cosa pública"!
L'hegemonia cultural, política i econòmica damunt les classes populars s'exerceix, com deia Gramsci en els seus Quaderns de la presó, no solament amb la simple coacció legal, econòmica o militar, com s'esdevé encara en moltes societats del Tercer Món, sinó, més que res, mitjançant el paper exercit pels intellectuals orgànics de les classes dominants. Processar un conegut militant d'esquerra, un home que no té res i que ha treballant intensament en favor dels més desvalguts de la nostra societat... no és fer, objectivament, el joc a les classes dominants?
L'actual processament del sacerdot dels pobres, l'escriptor Jaume Santandreu, per part del doctor Carbonero és la confirmació d'això que explicam. L´únic "pecat" de Jaume Santandreu ha estat voler fer costat als més desvalguts, els sectors marginats de la nostra societat i, seguint l'exemple de Gabriel Alomar o Joan Fuster, opinar amb llibertat de criteri, denunciant les mancances i hipocresies d'una societat mancada de solidaritat. Davant aquest fet, l'escriptor i sacerdot s'ha trobat amb les acostumades campanyes per a fer-nos callar. És el pa nostre de cada dia. Vivim a una terra on les més diverses màfies (polítiques, econòmiques, culturals...) proven en tot moment de barrar el pas al dissident, a tot aquell que no combrega amb rodes de molí.
El darrer batle republicà de Palma, el metge Emili Darder, militant d'IR i que tant havia fet per afavorir el benestar de les classes populars mallorquines, illustra a la perfecció el destí que determinats sectors reaccionaris desitgen a qui es dedica a la política, no per encalentir cadires o cobrar substanciosos sous, sinó com a acte de servei al seu poble. Esquerra Unida, els partits del Pacte de Progrés, haurien de deixar sentir la seva veu fent costat al més dèbil i no atacar, com han fet sempre els feixistes, el més dèbil, aquell que no té poder econòmic. Els votants progressistes de les Illes volem saber el que pensen les organitzacions de l'esquerra oficial d'aquesta brutal malifeta.
Pensam, i ja ho hem escrit en nombroses ocasions, que el Pacte de Progrés en sortirà molt perjudicat (electoralment i moralment!) si manté un mal gestor rebutjat pels sindicats de totes les tendències i per nombrosos collectius de professionals de la sanitat.
La crisi és greu i un Govern progressista no pot tancar els ulls ni tapar-se les orelles davant les mobilitzacions populars i sindicals, davant d'allò que comporta la presència del doctor Carbonero al capdavant de la direcció del Complex Sanitari. I més quan les protestes i suggeriments de millora de la nostra sanitat pública provenen de forma majoritària des d'àmbits de la mateixa esquerra política i social.
martes, 6 de julio de 2010
MENORCA 2010 – “ILLANVERS” – FESTIVALS DE POESIA DE LA MEDITERRÀNIA – POETES PARTICIPANTS: MARGARITA BALLESTER, SERGI CLEOFÉ, MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ...
MENORCA 2010 – “ILLANVERS” – FESTIVALS DE POESIA DE LA MEDITERRÀNIA – POETES PARTICIPANTS: MARGARITA BALLESTER, SERGI CLEOFÉ, MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ, MARGA JUANICO JANER, SARA GUASTEVÍ, ÒSCAR BAGUR I FRANCESC FLORIT NIN.
ORGANITZA: CONSELL INSULAR DE MENORCA.
Els horaris i els llocs on es celebra enguany:
Divendres dia 7 d’agost: Fornells. Castell de Sant Antoni a les 22h.
Dissabte dia 8 d’agost. Es Bastió des Governador a les 22h.
PRESENTACIÓ
Segurament no ens equivocaríem si manifestàvem que Menorca té avui la capacitat de sorprendre per la vitalitat que posseeix en la seva vida cultural i artística, per la riquesa de la seva producció, per una creativitat oberta, inquieta, admirable. Una creativitat que s’expressa en les diferents formes de l’art, de la música, de la literatura i que es fa present amb força dins i fora de la nostra illa.
És aquesta vitalitat la que permet du a terme el recital Illanvers, que enguany arriba ja a la seva sèptima edició. Són moltes les veus que hauran llegit els seus propis poemes, que ens hauran aportat l’expressió de les seves emocions, dels seus sentiments, de les seves propostes estètiques i de la seva força creativa, sense oblidar una valuosa contribució a la llengua catalana, emprada en aquest cas amb aquella saludable normalitat que seria desitjable en tots els àmbits de la nostra societat.
Com hem dit sempre, Illanvers vol ser un espai de trobada, de coneixences, d’amistat i d’intercanvi. Un diàleg enriquidor entre la poesia, la pintura, la fotografia, la música. Un àmbit obert i participatiu, un encontre entre diferents generacions, una mostra, tan àmplia com sigui possible, de la poesia en llengua catalana que s’escriu avui a Menorca, una fusió entre les diferents formes d’expressió que sorgeixen, al cap i a la fi, d’un mateix impuls creador, d’una mateixa voluntat expressiva.
Illanvers ha crescut des de la seva primera edició. Fa uns mesos, gràcies a l’acollida del projecte per part del Departament de Cultura del Consell Insular de Menorca, presentàvem el web illanvers.cat on es troben els poemes que s’han llegit a les diferents edicions. Un web viu on els poetes van actualitzant les seves obres i que creim una bona manera de presentar, enfora de la nostra illa, el panorama més actual de la poesia menorquina.
En l’edició d’enguany comptam amb set poetes que ens ofereixen una mostra ben diversa i estimulant de formes poètiques i de les diferents tendències que presenta avui la poesia catalana.
Volem donar les gràcies a tots els que fan possible Illanvers, als poetes que hi participen, als pintors que ens ofereixen la seva obra, als músics que hi aporten la seva creativitat i compenetració, a les institucions que hi donen suport, a totes les persones que ens ajuden. Al llibret que hem repartit, juntament amb una presentació del Conseller de Cultura, Joan Lluís Torres, i tots els poemes que es recitaran, hi trobareu la llista dels participants, institucions i col·laboradors sense els quals no es podria dur a terme Illanvers. Gràcies a tots per la seva generositat i per les facilitats que hem rebut de la seva part.
FESTIVAL DE POESIA ILLANVERS – MENORCA 2010
POETES PARTICIPANTS
Sergi Cleofé Huguet (Ciutadella, 1975)
Llicenciat en Filosofia per la Universitat Autònoma de Barcelona i professor d’ESO a l’IES Maria Àngels Cardona. És organitzador, juntament amb el poeta Pere Gomila, del recital Illanvers, un espectacle on es conjuguen la poesia, la música i la pintura d’autors menorquins actuals, per on ja hi han passat pràcticament tots els poetes de Menorca. A més, ha col·laborat en molts altres recitals fets a l’illa, així com en algunes publicacions de diversa tipologia, d’entre les quals destaquem Estesa jove, 1997; els poemes Sa capadeta, Premis i Darrers batecs, guanyadors del Concurs de Poesia de Sant Joan que promou l’Ajuntament de Ciutadella; 2002, una antologia de joves poetes menorquins (Quadern Xibau núm. 10), ed. Institut Menorquí d’Estudis, Menorca, 2002; Paisatgistes de Menorca: Biel Camps, 2003; Illanvers I, 2004; els poemes que acompanyaren l’exposició d’escultures al carrer Entre noltros, Diari Menorca, 2004; les Gloses per as bon ambient de s’illa, dins el recull Glosats del Premi de Glosa escrita Josep Vivó. Anys 2003, 2004 i 2005, 2005; el poema La somiadora a l’obra Jofre. Seduccions secretes, 2004; el poema Pedres als tancs, dins el recull Tots els éssers, 2007; el poema Tradicions al llibre Carmen Vivó, 2008 i darrerament ha participat juntament amb altres autors d’un recull de poemes editat per l’Associació Espanyola Contra el Càncer (AECC) de Menorca que encara roman inèdit.
Margarita Ballester Figueras, Barcelona 1942.
Llicenciada en Filosofia i Lletres, secció d’Història, per la Universitat de Barcelona. Ha estat professora d’Institut fins la seva jubilació. Des de fa vint anys viu a Menorca.
És autora de tres llibres de poemes , i també es dedica a la crítica literària i a la traducció. La seva obra poètica figura en diverses antologies en català, i en altres llengües. Ha publicat “L’infant i la mort”, Premi Rosa Leveroni 1988, Columna Barcelona 1989. “Els ulls”Columna Barcelona 1995. “Entre dues espases” Eumo-Cafè Central, Vic 2004, Premi Cavall Verd de poesia 2005.
Miquel López Crespí (sa Pobla, Mallorca 1946).
És novellista, autor teatral, poeta i assagista. L'any 1968 l'escriptor començà les seves collaboracions (especialment literàries) en els diaris de les Illes. Durant molts d'anys portà la secció d'entrevistes del suplement de cultura del diari Última Hora i de la revista de l'Obra Cultural Balear El Mirall.
Miquel López Crespí ha guanyat diversos premis literaris de poesia, novella, contes, teatre i narrativa juvenil entre els quals podríem destacar: "Ciutat de Palma de Teatre 1974", "Ciutat de Palma de Narrativa" (1991), "Joanot Martorell" de narrativa (València); Premis Ciutat de València (de poesia i narrativa), Premi Especial Born de Teatre, Premi Teatre Principal-Consell Insular de Mallorca de Teatre; Premi de les Lletres 1987 (Mallorca), Premi de Narrativa "Miquel Àngel Riera"; Premi de Literatura "Serra i Moret 1993" de la Generalitat de Catalunya; Premi de Literatura de l'Ateneu de Maó (Menorca); Premi de Poesia "Ibn Hazm 2003" (Xàtiva, València); Premi de Poesia Ciutat de Tarragona 2005...
D'ençà començaments dels anys setanta ha publicat més de seixanta llibres de narrativa, poesia, teatre, memòries, novella i assaig entre els quals podríem destacar:; L'amagatall (novella); Cultura i antifranquisme (assaig); Vida d'artista (narrativa); Històries del desencís (narrativa); La novel·la (novel·la); Punt final (poesia); No era això: memòria política de la transició (assaig); Acte Únic (teatre); El cadàver (teatre); Núria i la glòria dels vençuts (novella); Revolta (poesia); Estat d'excepció (novella); Breviari contra els servils (narrativa); Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (assaig); El darrer hivern de Chopin i George Sand (novel·la); Corambé: el dietari de George Sand (novel·la); Lletra de batalla (poesia); Els anys del desig més ardent (teatre); Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera (novel·la); Temps moderns: homenatge al cinema (poesia); Damunt l´altura. El poeta il·luminat (novel·la); El cant de la Sibil·la (poesia); Les ciutats imaginades (poesia); Naufragis lents (poesia); La conspiració (novel·la); Carrer de Blanquerna (teatre); Un viatge imaginari i altres narracions (contes); París 1793 (novel·la); Novel·la, Poesia i Teatre: memòries 1968-2008 (memòries); Els crepuscles més pàl·lids (novel·la) i Cinema del segle XX (recull d’articles).
Marga Juanico Janer (Alaior, 1982).
Llicenciada en Filologia Hispànica. Va treballar durant uns anys a Barcelona per bufets d’Advocats i estudis d’Arquitectes. Després de 10 anys va tornar a Menorca i actualment treballa com a docent a l’Escola d’Adults d’Alaior. De moment no té obra publicada. Possiblement la vena poètica li ve del seu avi Llorenç Janer que era un excel·lent glosador.
Sara Guasteví i Olives (Maó, 1979),
És bibliotecària i documentalista. Treballa a l'Espai de Documentació i Recerca del Museu de la Música de Barcelona. Toca la viola per afició i per tradició familiar, forma part de l'Orquestra Universitat de Barcelona des de fa sis anys. Pel que fa a l'escriptura, engega el tema als 13 anys amb un poema inspirat dualment per una cançó de Mecano i una obra de Serguei Prokófiev. Guanya alguns concursos de poesia a l'Institut Joan Ramis i Ramis de Maó i a la Facultat de Biblioteconomia i Documentació de la Universitat de Barcelona. Així mateix, participa en algunes publicacions conjuntes de Menorca. D'escriptura força lenta i breu, s'hi afegeix una notable falta de disciplina. Actualment exerceix més la prosa poètica que no la poesia en sí mateixa. Va ser antologada a 2002, una antologia de joves poetes menorquins.
Òscar Bagur Martínez (Maó, 1975)
Llicenciat en filologia catalana per la UdL i postgraduat en tipografia per Eina – UAB, treballa a cavall, entre Lleida i Menorca, com a dissenyador gràfic i desenvolupador web al seu estudi Quadratí (http://www.quadrati.com) des de l’any 2000. Al 2005 crea, amb Marta Villalonga, l’editorial Punctum (http://www.editorialpunctum.com), especialtizada en l’edició de materials i estudis sobre filologia catalana. La seva (breu) obra poètica ha estat publicada en el volum La difícil pell acariciada (Premi Universitat de Lleida, 1998) i en diversos volums col·lectius i antològics (Solstici d’Estiu III, Fundació Àrea de Creació Acústica de Búger, 2000; 7 i 7, Edicions 6a Obra Gràfica, 2000; 2002, una antologia de joves poetes menorquins, Quaderns Xibau, 10, Institut Menorquí d’Estudis, 2002; i Estrenes. Antologia de poemes i contes, Departament de Filologia Catalana i Comunicació de la Universitat de Lleida, 2005).
Francesc Florit Nin (Ciutadella de Menorca, 1960).
Llicenciat en filologia catalana per la UIB, professor de llengua i literatura catalanes, poeta i pintor. Ha desenvolupat una important activitat cultural des d’àmbits molt diversos i ha destacat pel seu compromís amb el patrimoni dels menorquins i amb la llengua i la cultura catalana pròpies de l’illa.
Col·labora amb articles d’opinió a la premsa de forma habitual on tracta amb profunditat, amb rigor i amb una gran intel·ligència, no exempta d’una fina ironia, aspectes diversos relacionats amb la societat menorquina, l’art i la cultura. Va ser director de la col·lecció de poesia insular “Xibau” entre el 1989 i el 1998. Ha participat en diverses ocasions en recitals poètics. Entre 1990 i 1992 va crear i coordinar Ecolingüistes, un grup de professors en defensa de la riquesa lingüística i per a la preservació de la llengua catalana.
Autor d’una important obra pictòrica, que destaca per la seva bellesa i la seva força poètica, ha participat en nombroses exposicions, individuals o col·lectives, a Menorca, Mallorca, Barcelona i Madrid. És també un dels més destacats poetes de Menorca, amb una obra que presenta una gran riquesa d’imatges i un acurat rigor formal i, que, potser, com a la seva pintura, encalça una bellesa plena de la sensualitat i de la llum mediterrànies, sense renunciar a l’expressió més intensa i profunda.
Organització: Consell Insular de Menorca
Coordinador: Pere Gomila.
Tel: 676137425
ORGANITZA: CONSELL INSULAR DE MENORCA.
Els horaris i els llocs on es celebra enguany:
Divendres dia 7 d’agost: Fornells. Castell de Sant Antoni a les 22h.
Dissabte dia 8 d’agost. Es Bastió des Governador a les 22h.
PRESENTACIÓ
Segurament no ens equivocaríem si manifestàvem que Menorca té avui la capacitat de sorprendre per la vitalitat que posseeix en la seva vida cultural i artística, per la riquesa de la seva producció, per una creativitat oberta, inquieta, admirable. Una creativitat que s’expressa en les diferents formes de l’art, de la música, de la literatura i que es fa present amb força dins i fora de la nostra illa.
És aquesta vitalitat la que permet du a terme el recital Illanvers, que enguany arriba ja a la seva sèptima edició. Són moltes les veus que hauran llegit els seus propis poemes, que ens hauran aportat l’expressió de les seves emocions, dels seus sentiments, de les seves propostes estètiques i de la seva força creativa, sense oblidar una valuosa contribució a la llengua catalana, emprada en aquest cas amb aquella saludable normalitat que seria desitjable en tots els àmbits de la nostra societat.
Com hem dit sempre, Illanvers vol ser un espai de trobada, de coneixences, d’amistat i d’intercanvi. Un diàleg enriquidor entre la poesia, la pintura, la fotografia, la música. Un àmbit obert i participatiu, un encontre entre diferents generacions, una mostra, tan àmplia com sigui possible, de la poesia en llengua catalana que s’escriu avui a Menorca, una fusió entre les diferents formes d’expressió que sorgeixen, al cap i a la fi, d’un mateix impuls creador, d’una mateixa voluntat expressiva.
Illanvers ha crescut des de la seva primera edició. Fa uns mesos, gràcies a l’acollida del projecte per part del Departament de Cultura del Consell Insular de Menorca, presentàvem el web illanvers.cat on es troben els poemes que s’han llegit a les diferents edicions. Un web viu on els poetes van actualitzant les seves obres i que creim una bona manera de presentar, enfora de la nostra illa, el panorama més actual de la poesia menorquina.
En l’edició d’enguany comptam amb set poetes que ens ofereixen una mostra ben diversa i estimulant de formes poètiques i de les diferents tendències que presenta avui la poesia catalana.
Volem donar les gràcies a tots els que fan possible Illanvers, als poetes que hi participen, als pintors que ens ofereixen la seva obra, als músics que hi aporten la seva creativitat i compenetració, a les institucions que hi donen suport, a totes les persones que ens ajuden. Al llibret que hem repartit, juntament amb una presentació del Conseller de Cultura, Joan Lluís Torres, i tots els poemes que es recitaran, hi trobareu la llista dels participants, institucions i col·laboradors sense els quals no es podria dur a terme Illanvers. Gràcies a tots per la seva generositat i per les facilitats que hem rebut de la seva part.
FESTIVAL DE POESIA ILLANVERS – MENORCA 2010
POETES PARTICIPANTS
Sergi Cleofé Huguet (Ciutadella, 1975)
Llicenciat en Filosofia per la Universitat Autònoma de Barcelona i professor d’ESO a l’IES Maria Àngels Cardona. És organitzador, juntament amb el poeta Pere Gomila, del recital Illanvers, un espectacle on es conjuguen la poesia, la música i la pintura d’autors menorquins actuals, per on ja hi han passat pràcticament tots els poetes de Menorca. A més, ha col·laborat en molts altres recitals fets a l’illa, així com en algunes publicacions de diversa tipologia, d’entre les quals destaquem Estesa jove, 1997; els poemes Sa capadeta, Premis i Darrers batecs, guanyadors del Concurs de Poesia de Sant Joan que promou l’Ajuntament de Ciutadella; 2002, una antologia de joves poetes menorquins (Quadern Xibau núm. 10), ed. Institut Menorquí d’Estudis, Menorca, 2002; Paisatgistes de Menorca: Biel Camps, 2003; Illanvers I, 2004; els poemes que acompanyaren l’exposició d’escultures al carrer Entre noltros, Diari Menorca, 2004; les Gloses per as bon ambient de s’illa, dins el recull Glosats del Premi de Glosa escrita Josep Vivó. Anys 2003, 2004 i 2005, 2005; el poema La somiadora a l’obra Jofre. Seduccions secretes, 2004; el poema Pedres als tancs, dins el recull Tots els éssers, 2007; el poema Tradicions al llibre Carmen Vivó, 2008 i darrerament ha participat juntament amb altres autors d’un recull de poemes editat per l’Associació Espanyola Contra el Càncer (AECC) de Menorca que encara roman inèdit.
Margarita Ballester Figueras, Barcelona 1942.
Llicenciada en Filosofia i Lletres, secció d’Història, per la Universitat de Barcelona. Ha estat professora d’Institut fins la seva jubilació. Des de fa vint anys viu a Menorca.
És autora de tres llibres de poemes , i també es dedica a la crítica literària i a la traducció. La seva obra poètica figura en diverses antologies en català, i en altres llengües. Ha publicat “L’infant i la mort”, Premi Rosa Leveroni 1988, Columna Barcelona 1989. “Els ulls”Columna Barcelona 1995. “Entre dues espases” Eumo-Cafè Central, Vic 2004, Premi Cavall Verd de poesia 2005.
Miquel López Crespí (sa Pobla, Mallorca 1946).
És novellista, autor teatral, poeta i assagista. L'any 1968 l'escriptor començà les seves collaboracions (especialment literàries) en els diaris de les Illes. Durant molts d'anys portà la secció d'entrevistes del suplement de cultura del diari Última Hora i de la revista de l'Obra Cultural Balear El Mirall.
Miquel López Crespí ha guanyat diversos premis literaris de poesia, novella, contes, teatre i narrativa juvenil entre els quals podríem destacar: "Ciutat de Palma de Teatre 1974", "Ciutat de Palma de Narrativa" (1991), "Joanot Martorell" de narrativa (València); Premis Ciutat de València (de poesia i narrativa), Premi Especial Born de Teatre, Premi Teatre Principal-Consell Insular de Mallorca de Teatre; Premi de les Lletres 1987 (Mallorca), Premi de Narrativa "Miquel Àngel Riera"; Premi de Literatura "Serra i Moret 1993" de la Generalitat de Catalunya; Premi de Literatura de l'Ateneu de Maó (Menorca); Premi de Poesia "Ibn Hazm 2003" (Xàtiva, València); Premi de Poesia Ciutat de Tarragona 2005...
D'ençà començaments dels anys setanta ha publicat més de seixanta llibres de narrativa, poesia, teatre, memòries, novella i assaig entre els quals podríem destacar:; L'amagatall (novella); Cultura i antifranquisme (assaig); Vida d'artista (narrativa); Històries del desencís (narrativa); La novel·la (novel·la); Punt final (poesia); No era això: memòria política de la transició (assaig); Acte Únic (teatre); El cadàver (teatre); Núria i la glòria dels vençuts (novella); Revolta (poesia); Estat d'excepció (novella); Breviari contra els servils (narrativa); Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (assaig); El darrer hivern de Chopin i George Sand (novel·la); Corambé: el dietari de George Sand (novel·la); Lletra de batalla (poesia); Els anys del desig més ardent (teatre); Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera (novel·la); Temps moderns: homenatge al cinema (poesia); Damunt l´altura. El poeta il·luminat (novel·la); El cant de la Sibil·la (poesia); Les ciutats imaginades (poesia); Naufragis lents (poesia); La conspiració (novel·la); Carrer de Blanquerna (teatre); Un viatge imaginari i altres narracions (contes); París 1793 (novel·la); Novel·la, Poesia i Teatre: memòries 1968-2008 (memòries); Els crepuscles més pàl·lids (novel·la) i Cinema del segle XX (recull d’articles).
Marga Juanico Janer (Alaior, 1982).
Llicenciada en Filologia Hispànica. Va treballar durant uns anys a Barcelona per bufets d’Advocats i estudis d’Arquitectes. Després de 10 anys va tornar a Menorca i actualment treballa com a docent a l’Escola d’Adults d’Alaior. De moment no té obra publicada. Possiblement la vena poètica li ve del seu avi Llorenç Janer que era un excel·lent glosador.
Sara Guasteví i Olives (Maó, 1979),
És bibliotecària i documentalista. Treballa a l'Espai de Documentació i Recerca del Museu de la Música de Barcelona. Toca la viola per afició i per tradició familiar, forma part de l'Orquestra Universitat de Barcelona des de fa sis anys. Pel que fa a l'escriptura, engega el tema als 13 anys amb un poema inspirat dualment per una cançó de Mecano i una obra de Serguei Prokófiev. Guanya alguns concursos de poesia a l'Institut Joan Ramis i Ramis de Maó i a la Facultat de Biblioteconomia i Documentació de la Universitat de Barcelona. Així mateix, participa en algunes publicacions conjuntes de Menorca. D'escriptura força lenta i breu, s'hi afegeix una notable falta de disciplina. Actualment exerceix més la prosa poètica que no la poesia en sí mateixa. Va ser antologada a 2002, una antologia de joves poetes menorquins.
Òscar Bagur Martínez (Maó, 1975)
Llicenciat en filologia catalana per la UdL i postgraduat en tipografia per Eina – UAB, treballa a cavall, entre Lleida i Menorca, com a dissenyador gràfic i desenvolupador web al seu estudi Quadratí (http://www.quadrati.com) des de l’any 2000. Al 2005 crea, amb Marta Villalonga, l’editorial Punctum (http://www.editorialpunctum.com), especialtizada en l’edició de materials i estudis sobre filologia catalana. La seva (breu) obra poètica ha estat publicada en el volum La difícil pell acariciada (Premi Universitat de Lleida, 1998) i en diversos volums col·lectius i antològics (Solstici d’Estiu III, Fundació Àrea de Creació Acústica de Búger, 2000; 7 i 7, Edicions 6a Obra Gràfica, 2000; 2002, una antologia de joves poetes menorquins, Quaderns Xibau, 10, Institut Menorquí d’Estudis, 2002; i Estrenes. Antologia de poemes i contes, Departament de Filologia Catalana i Comunicació de la Universitat de Lleida, 2005).
Francesc Florit Nin (Ciutadella de Menorca, 1960).
Llicenciat en filologia catalana per la UIB, professor de llengua i literatura catalanes, poeta i pintor. Ha desenvolupat una important activitat cultural des d’àmbits molt diversos i ha destacat pel seu compromís amb el patrimoni dels menorquins i amb la llengua i la cultura catalana pròpies de l’illa.
Col·labora amb articles d’opinió a la premsa de forma habitual on tracta amb profunditat, amb rigor i amb una gran intel·ligència, no exempta d’una fina ironia, aspectes diversos relacionats amb la societat menorquina, l’art i la cultura. Va ser director de la col·lecció de poesia insular “Xibau” entre el 1989 i el 1998. Ha participat en diverses ocasions en recitals poètics. Entre 1990 i 1992 va crear i coordinar Ecolingüistes, un grup de professors en defensa de la riquesa lingüística i per a la preservació de la llengua catalana.
Autor d’una important obra pictòrica, que destaca per la seva bellesa i la seva força poètica, ha participat en nombroses exposicions, individuals o col·lectives, a Menorca, Mallorca, Barcelona i Madrid. És també un dels més destacats poetes de Menorca, amb una obra que presenta una gran riquesa d’imatges i un acurat rigor formal i, que, potser, com a la seva pintura, encalça una bellesa plena de la sensualitat i de la llum mediterrànies, sense renunciar a l’expressió més intensa i profunda.
Organització: Consell Insular de Menorca
Coordinador: Pere Gomila.
Tel: 676137425
Suscribirse a:
Entradas (Atom)