La cultura catalana, el Maig del 68 i la generació literària dels 70 : dietari de l´escriptor Miquel López Crespí

La cultura catalana, el Maig del 68 i la generació literària dels 70 : dietari de l´escriptor Miquel López Crespí

Per Miquel López Crespí, escriptor

Cap a finals dels anys seixanta, l´amic Frederic Suau coordinava les pàgines de Cultura del diari Última Hora. Els col·laboradors que més publicaven en aquestes pàgines eren Josep M. Llompart, Damià Ferrà-Ponç, Miquel López Crespí i el mateix Frederic Suau. També es varen publicar alguns escrits del psiquiatre Nicolau Llaneres que signava amb el pseudònim Sire, Ciudadano. Posteriorment, cap a l´any 1970 hi varen escriure Vicente Molina-Foix, Francesc Vallverdú i Jean Schalekamp... El gruix de les col·laboracions que jo hi vaig publicar anaven des de la crítica literària a les novel·les del moment –recordem que som en ple boom de la novel·lística d´Amèrica Llatina-, fins a reflexions damunt el compromís de l´intel·lectual amb el seu temps...
Havia conegut Frederic Suau a través de Pere Noguera, que en aquell temps, juntament amb Bernat Homar i Pere Caminals, ja dirigien alguns dels grups de teatre d´afeccionats de l´època. Eren de moda Bertold Brecht, Peter Weiss, Piscator i entre algun sector també es parlava molt d’Ionesco, Anouill, Beckett... Pere Martínez Pavia havia muntat el grup de mímica Farsa, en el qual actuaven algunes amigues i amics –record ara mateix el pintor i escultor Gerard Matas-- als quals jo acompanyava en algunes actuacions fent de fotògraf. Tenc encara moltes fotografies en els meus arxius. Érem molt joves, però la dèria per intervenir culturalment i, alguns, també políticament, ens dominava i ens feia ser receptius a qualsevol idea o iniciativa que consideràssim autènticament subversiva i innovadora en el camp artístic.
A mi ja m´havia detingut en nombroses ocasions la Brigada Social del règim, com informa l´historiador Joan Mas i Quetglas en la pàgina 142 del llibre Els mallorquins de Franco. La Falange i el Moviment Nacional (Palma, Documenta Balear, 2003). Era en temps de les vagues d´Astúries de 1962. Havia sortit amb un grup de companys a pintar consignes solidàries amb els miners torturats pels sicaris del règim, i hi va haver mala sort: ens enxamparen pintant a les parets de la Riera, just al costat del pont de l´actual Institut Ramon Llull.
L´amic Frederic l´havia conegut en els anys 66-67 i des d`aquells moments hi hagué una forta sintonia entre nosaltres. Ens passàvem llargues hores discutint d´art, de literatura i de política tant a casa seva, en el carrer de Joan Crespí, com al pis on jo vivia, a l´avinguda de l’Argentina. I va ser precisament a ran d´aquelles converses que s´anà congriant la idea de fer de les pàgines de Cultura d´Última Hora una eina d´intervenció en la somorta vida provinciana d´aleshores. I, també, començà a cobrar forma la idea de muntar una llibreria progressista, un indret que més que ser una simple botiga per a vendre llibres, servís per a muntar actes culturals, exposicions de pintura i escultura, trobades d´escriptors... Un centre que, mancats com estàvem d´infraestructures culturals, si exceptuam l´OCB, la Casa Catalana de Palma –que havia muntat les famoses Aules de Poesia, Teatre i Novel·la de mans de Jaume Adrover--, i Llibres Mallorca, ens servís, com a altres els servia els grups de teatre, els grups de mímica o els incipients recitals de la Nova Cançó que havia començat a organitzar Joventuts Musicals, com a esmolat estilet per a dinamitzar –sempre sota la vigilància de la Brigada Social, evidentment! – el somort panorama en el qual vivíem.
En els anys 67-68 els que més ens vèiem érem el pintor Gabriel Noguera, que tenia l’estudi en un solar de la família prop de Joan Crespí, en Pere Noguera, l´actual director de teatre, i Frederic Suau, casat amb Adela Casellas. Jo també vivia ben a la vora de la plaça del Progrés, a la barriada de Santa Catalina, i just havia de caminar dues passes per a anar a petar la conversa literària amb els amics. Pel pis de Frederic Suau hi compareixien sovint Guillem Frontera i la seva companya Bàrbara. En Guillem Frontera ja havia guanyat el Joan Alcover de Poesia de 1965 amb el poemari El temps feixuc. Emprava la màquina d´escriure de l´amic Frederic per a passar en net la novel·la Els carnissers, amb la qual obtindria el Llorenç Villalonga de 1968, que, juntament amb el Premi Ciutat de Manacor de 1969 per la seva novel·la curta Cada dia que calles, marcarien els seus inicis com a escriptor.
També hi compareixia el músic poeta Antoni Alomar Perelló que, com Maria del Mar Bonet, Miquellina Lladó, Gerard Matas i Joan Ramon Bonet, musicaven poemes propis o d´altres poetes catalans. Toni Alomar era un proletari de la música. Contemporani de Los Penkeniques, Los Brincos, Lone Star, Los Cheyenes, Los Mustangs, abans de dedicar-se uns anys a la Nova Cançó conegué, per hotels i sales de festa, l'explotació de propietaris de discoteques i mànagers sense escrúpols. Anà a viure uns anys a Barcelona i hi va fer amistat amb Anton Carrera, Pi de la Serra i Raimon, entre d'altres cantautors. Tornà a Mallorca, musicà poemes de Gabriel Ferrater i altres poetes catalans i realitzà nombrosos recitals, sempre marginat per la premsa, dominada encara pels "monstres" de la cultura oficial: els Joan Bonet i "Gafim", comissaris "in aeternum", d'ençà la guerra civil.
Un temps en el qual també ens trobàvem amb el poeta Jaume Pomar, amb el fotògraf Antoni Catany o amb els pintors Katty Bonnín, Miquel Àngel Femenies, l´escultor Miquel Morell, el pintor Manuel Picó....
Altres vegades ens reuníem a casa meva, on compareixien Miquel Bauçà. Gabriel Noguera, Pere Noguera, Joan Manresa i molts dels cantautors de la Nova Cançó que, en festivals presentats per Joan Manresa, actuaven a Palma. Sovint vaig fer de taxista, sense cobrar res, evidentment, de Joan Manuel Serrat, Marià Alberó o Jaume Arnella. Donar suport de forma desinteressada als festivals de la Nova Cançó, ajudar a vendre entrades dels recitals de Raimon, Quico Pi de la Serra, Quintín Cabrera, el Grup de Folk on actuava Jaume Arnella... era un deure, un servei a país i a la nostra cultura, que realitzàvem emocionats. Aleshores tot tenia un sentit clar de lluita antifeixista i de combat per la llibertat, i donàvem suport actiu a tot el que fos art lliure, creació i recerca teatral, musical o literària. En aquell temps no és com ara que es cobren substancioses subvencions per a fer d´activistes culturals. Com Francesc de B. Moll i Josep M. Llompart al front de l´OCB, que mai no cobraren una pesseta per a portar endavant la tasca de consolidació de la nostra cultura, o com Jaume Adrover organitzant les Aules de Poesia, Teatre i Novel·la, o també, cal no oblidar-ho, com Toni Figuera, Jaume Vidal Alcover, Francesc Llinàs i Vicenç Matas donant suport al Cine Club Universitari i duent a Mallorca pel·lícules prohibides que després vèiem a cases particulars o, les permeses, al cine Rialto, tothom feia cultura de forma gratuïta i desinteressada.
Ara, vist amb la perspectiva que donen els anys, hom s'adona de l'impacte causat per aquell experiment volunter. L'Ull de Vidre naixia rompent motlles. Els partits de la futura oposició democràtica eren tan embrionaris, tan dèbils, vivien tan amagats a causa de la brutal repressió, que podem dir que eren quasi inexistents. Llur activitat "pública" no podia passar d'una pintada ocasional, una reduïda repartida de fulls volanders als barris extraradials. El PCE vivia a les catacumbes, i l'esquerra marxista-leninista s'estava formant, precisament mercès, en bona part, al nostre treball. Molts dels polítics que ara viuen com senyors gràcies als impostos i contribucions que pagam, devien anar a escola, o els més vells, com Gabriel Cañellas, estudiaven per a ser bons negociants dins el sistema franquista i no els havia passat pel cap lluitar activament en favor de les llibertats democràtiques.
Viure i actuar sota la influència del Maig del 68! Reconec que aquella, malgrat les dificultats i la persecució policíaca, fou una època feliç, plena d´esperances en l´esdevenir. Cada exposició feta, cada presentació d´un llibre, cada conferència realitzada, era per a nosaltres un tret al feixisme. Cada èxit d'un artista rupturista envers la concepció de l'art establert, una canonada dirigida contra el cor de la podridura franquista. Cada article escrit a les pàgines del diari Última Hora en els anys seixanta, un alè de vida, el fonament d'una nova cultura mallorquina que volíem "lliure, desvetllada i feliç", com deia el poema de Salvador Espriu.
Foren uns anys irrepetibles i mai, mai més, no tornàrem a creure amb tanta força en la possibilitat de revolta de la cultura. La nostra concepció, la idea que la vida personal de l'artista i la seva obra d'art havien de ser una mateixa cosa, una revolta permanent contra la barbàrie capitalista, s'afermà enmig de la lluminària del maig francès i ha continuat fins ara mateix.
Si vaig als meus arxius i estudio els papers grogosos de l´època de què parlam t´adones molt bé dels interessos que ens dominen en les nostres primeres intervencions culturals. Ja han passat prou anys des de les nostres col·laboracions d´adolescents a Ràdio Espanya Independent, fent de corresponsals clandestins de les emissores antifranquistes. És curiós constatar, ara que reflexion damunt aquesta qüestió, com tot anava confluint perquè la nostra militància dels anys setanta no tengués res a veure ni amb la socialdemocràcia, aleshores inexistent, ni amb el carrillisme.
Hom va copsant, a mesura que vaig escrivint aquests articles, que mai no podrem saber com érem a finals dels seixanta sense aprofundir en les influències culturals i polítiques que marcaren aquells anys d´aprenentatge. L´any 1967 Editions Gallimard de París publicava el llibre Traité de savoir-vivre à l´usage des jeunes générations, la famosa obra de Raul Vaneigem que condicionaria completament el Maig el 68 i les avantguardes de finals dels anys seixanta juntament amb La societat de l´espectacle, de Guy Debord. Són llibres que arriben a les golfes de les llibreries de Barcelona i Palma i que compram, evidentment d´amagat de la Brigada Social. Llibres cabdals com aquella edició de La revolució traïda de Trotski que nosaltres llegim en una traducció a l´espanyol de Jorge Aberlardo Ramos, La revolución traicionada (Buenos Aires, Editorial Proceso, 1964). I, també, l´imprescindible obra editada –a París l´any 1968!--pels treballadors de Laminación de Bandas de Exevarri Nuestra huelga. Una obra de què he parlat en més d´una ocasió i que demostra a la perfecció com era de lluny el nou moviment obrer de l´estat de qualsevol pràctica reformista com les que, en altres estats europeus, la socialdemocràcia i el neoestalinisme dels PC portaven la classe obrera i el poble. Partits que, com escriurien els estudiants i obrers de París en el Maig del 68, eren "els condons de la Revolució".
Són tres llibres, entre molts d´altres d´història, filosofia, assaig i literatura, prou significatius sorgits quan manquen uns mesos per a l´esclafit del Maig del 68, just en els anys de més potència i projecció exterior de la Revolució Cubana, de la lluita del poble del Vietnam contra l´imperialisme ianqui.
I no hem d´oblidar mai, com ja hem deixat apuntat en altres articles, el paper essencial de l´Editorial Moll en la creació d´una consciència nacional-popular catalana a les Illes. Sense copsar a fons l´aportació de materials de l´Editorial Moll, sigui quant a obres literàries, com a assaig i història, mai no podrem entendre el ressorgir nacionalista i esquerrà illencs de finals dels seixanta i començaments dels setanta. D´aquest fet cabdal en la nostra formació cultural n´he parlat extensament en el capítol "La influència de l´obra de Francesc de B. Moll en la generació d´escriptors mallorquins anys setanta" que forma part del llibre Cultura i Transició a Mallorca (Palma, Edicions Roig i Montserrat, 2006).
I caldria parlar igualment, per la seva importància, d´aquell manual que, als divuit anys, ens obrí les portes a la coneixença de la nostra història literària. Em referesc al llibre de Josep M. Llompart La literatura moderna a les Balears (Palma, Editorial Moll, 1964) que, d´una manera breu però summament documentada, ens introduïa en el món de la Renaixença tant a Catalunya Principat com a Mallorca, a la vida i obra de Marian Aguiló i Josep Pons i Gallarza. També ens fornia dels coneixements bàsics per a aprofundir posteriorment tant com volguéssim sobre Ramon Picó i Campomar, Pere d´Alcàntara Penya, Gabriel Maura, Miquel Costa i Llobera, Joan Alcover, Miquel dels Sants Oliver, Salvador Galmés, Miquel Ferrà, Guillem Colom, Llorenç Villalonga i Bartomeu Rosselló-Pòrcel, entre molts d´altres escriptors mallorquins.
Frederic Suau i les pàgines de Cultura del diari Última Hora! Parlam de la lluita cultural de fa prop de quaranta anys, els mateixos que té ja el mític Maig del 68. Record la passió d´aquells dies plens d´esperances i d´il·lusions com si fos ara mateix. Mai no hauríem imaginat les tones d´oportunisme i de cinisme que, amb el temps, caurien damunt les idees de llibertat, socialisme i in dependència. Tampoc no podíem ni imaginar els pactes de la transició –la restauració borbònica-- entre el franquisme reciclat i l´esquerra de la moqueta el cotxe oficial.
A mitjans dels anys seixanta, Frederic Suau tenia una de les biblioteques de marxisme més ben assortides de Ciutat. Les meves primeres lectures de Marx (El Capital, El 18 Brumari de Louis Bonaparte, La ideologia alemanya), les vaig fer amb llibres que em va deixar. Igualment podria dir de l'obra de Lenin o Gramsci. Discutíem Reforma o Revolució de Rosa Luxemburg, L'Imperialisme, fase superior del capitalisme o L'estat i la revolució, les obres de Lenin editades a l'Editorial Progreso de Moscou, i comprades de contraban en un viatge a Londres o París.
En aquells anys --embarcats en l'extraordinària aventura de voler canviar el món-- érem ja plenament conscients que la futura revolució havia de servir --a més d'alliberar la força de treball de l'esclavitud assalariada-- per a alliberar tota la creativitat del poble ofegada per la implacable divisió burgesa del treball (uns neixen per a dedicar-se al treball físic, per a ser dirigits; altres neixen per a ocupar-se de les activitats intel.lectuals, per a dirigir). Aleshores els partits d'aquesta esquerra empegueïda de lluitar contra el capitalisme no qüestionaven cap aspecte de la dominació burgesa dels esperits i les consciències. Els mateixos que no desitjaven un art crític amb la situació establerta, un art al servei de l'alliberament social i cultural de la humanitat, també blasmaven, per a fer-los oblidar, els inicials aspectes antiautoritaris de les grans revolucions del segle XX (el Mèxic Insurgent de John Reed, 1917 a Rússia --el mateix Reed en féu la més meravellosa i objectiva crònica històrica que mai s'ha fet d'un esdeveniment històric en el llibre Els deu dies que trasbalsaren el món-- les insurreccions consellistes d'Alemanya i Hongria els anys 18-19; la Comuna de 1934 a Astúries; la guerra contra el feixisme a la península ibèrica; el despertar de la Xina sota el comandament de Mao Zedong; l'alliberament de les colònies a ran de l'exemple del disset a Rússia; la revolta hongaresa de 1956 contra la burgesia "roja" estalinista) restaven completament silenciades i ocultades pels historiadors afins als règims del socialisme degenerat de l'Est o del funcionariat cultural al servei de la superstructura ideològica capitalista. ¿Què fer per a impedir arribar un dia al Món feliç de Huxley, al Nosaltres de Zamiatin o al 1984 d'Orwell? ¿Què fer per a impedir que l'art, la cultura, la psicologia, esdevenguessin, en mans del poder establert, els nous sistemes per a dominar el poble sense necessitat dels fusells i la repressió sagnant a l'estil de Franco, Pinochet o Videla? La televisió, la feina dels intel.lectuals promocionats pels grans mitjans de desinformació.... ¿seria la nova policia, els "cans guardians del sistema" dels quals parlava Paul Nizan abans de caure combatent contra els nazis en els anys quaranta? Walter Benjamin, en el seu estudi sobre Baudelaire i les influències de les grans ciutats (París concretament) damunt els artistes, havia deixat escrites genials intuïcions. Els tècnics de la manipulació de les consciències diuen que un poble que veu una mitjana de cinc hores diàries de televisió esdevé dòcil com un xotet a les indicacions del Poder. Es votarà a qui digui el "Gran Germà" orwel.lià per a la pantalla; es consumiran els productes que surtin per la televisió; es llegiran els llibres que recomanin els programadors de les consciències. Fa unes dècades... ¿es podia imaginar un control més barat i eficient de la societat? Fer intervenir la policia, apallissar manifestants, matar de tant en tant un obrer enmig del carrer, només es farà contra col.lectius marginals (àrabs, sud-americans sense contracte fix, obrers acomiadats i sense possibilitat d'indemnització o jubilació anticipada). Fins i tot les grans centrals sindicals, amb bona part de les seves direccions pagades per l'Estat, pacten contínuament amb la patronal o amb els representants d'uns estats que ja no volen enderrocar per a instaurar la societat justa i sense classes dels evangelis o del Manifest Comunista. Les grans masses de treballadors que resten fora del sistema productiu, els milions d'aturats que cobren puntualment l'assegurança d'atur, no exigiran mai més un canvi de sistema, un art nou, una forma diferent, més participativa, de fer política o d'entendre el món i la natura. Altra vegada ensopegam amb Gramsci i la seva anàlisi del paper dels intel·lectuals orgànics del sistema. ¿Qui deia que el component revolucionari del marxisme estava superat? ¿Qui afirmava que Kafka no era realista? En La colònia penitenciaria... ¿no sentim els gemecs, els crits, la desesperació, totes les humiliacions d'una humanitat crucificada a Hiroshima, Gernika, Auschwitz, Grozni o Sarajevo? ¿Qui parla encara de l'art per l'art? ¿Ens arribaran a fer creure que la cendra és la norma del foc? Lukács defineix a la perfecció aquesta necessitat del realisme a superar les troballes dels novel.listes burgesos o aristòcrates del segle XIX --i pens concretament en Tolstoi i Balzac, ben coneguts i estudiats tant per Lenin (el primer) com per Karl Marx (el segon)--. Lukács ens en parla extensament a Realisme crític i avantguarda quan defineix els conceptes cabdals de la decadència cultural burgesa. És evident que, quan Karl Marx o Vladímir Ilitx Lenin recomanaven a les noves generacions d'autors revolucionaris l'estudi d'aquests clàssics, encara no coneixien les aportacions d'un Joyce, un Moravia o un Faulkner, per posar uns exemples.
Amb Frederic Suau, en el pis de Joan Crespí --més tard a la caseta que va llogar a Pòrtol-- anàrem discutint les nostres primeres provatures literàries --els primerencs llibres de poemes que, invariablement, anàvem a mostrar a Josep M. Llompart que treballava, els capvespres, fent de "secretari general" de l'Editorial Moll--. Fou en un d'aquells horabaixes plujosos de les darreries del 68 quan s'anà congriant la idea d'intervenir culturalment (és a dir, políticament) en la somorta vida illenca mitjançant el muntatge d'una llibreria.
La idea que ens dominava era impulsar la difusió del llibre català, les obres del pensament socialista i també donar suport a fons a la cultura catalana, prioritzant seccions de literatura, poesia i assaig. La intenció era bastir quelcom més que una llibreria. La botiga havia de ser l'excusa davant la Brigada Social i els serveis d'informació de la Guàrdia Civil que ja ens tenia fitxats. El negoci --i el darrer que pensàvem era fer "negoci", amb la cultura!-- havia de ser una eina de dinamització social, l'estri que ens servís per a anar captant els homes i dones més crítics de la nostra generació per a muntar, posteriorment --si la Brigada Social no ho impedia-, un moviment revolucionari mallorquí, marxista -evident!-- i amb forts components nacionalistes. Discutírem Fanon, entre molts d´altres autors revolucionaris. Potser anàvem bastint, sense ser gaire conscients del que fèiem, el primer embrió de partit polític mallorquí d'esquerres anys abans de la formació del PSI (l'actual PSM). Aleshores, els homes que més endavant formarien el PSI encara estudiaven a la Universitat o simpatitzaven amb el PCE o altres grups esquerrans d'obediència estatal. Em referesc a gent com Antoni Tarabini, Sebastià Serra, Paco Obrador o Celestí Alomar...
La idea s'anà congriant i, quan vaig acabar el servei militar, a començament dels anys setanta, inauguràrem la llibreria L'Ull de Vidre. Record que ens ajudà, aportant quasi tot el fons editorial de l'Editorial Daedalus, en Bartomeu Barceló. Llibres com Els mallorquins de Josep Melià --que un poc abans havíem ajudat a vendre quasi clandestinament--, L'Islam a les Balears de Rosselló Bordoy, i molts d'altres, ens serviren per a anar d’escola a escola, de grup cultural en grup cultural, donant a conèixer el projecte que portàvem entre mans. L'arquitecte i decorador suïs Aldo treballà a fons per a fer de la llibreria un lloc simpàtic i agradable. Començaren les presentacions de llibres compromesos -munió de comunistes i gent de "mal viure"!-. Hi vingueren Pere Quart, Alfonso Sastre, Lidia Falcón i el seu home, un escriptor combatiu molt de moda aleshores, Eliseo Bayo... La llibreria esdevenia, tal com havíem planificat, un eix d'intervenció cabdal. La Social ens vigilava dia i nit. Record que de bon matí, quan obria la botiga, ja els trobava fent guàrdia en els bars dels voltants. En Pere Ríos, que fou el primer a lluitar per a organitzar políticament els estudiants, venia sovint pel local i petàvem la xerrada blasmant sempre contra la dictadura. A tot això hem d'afegir les exposicions que fèiem als baixos del local. L'equip Crònica, els joves pintors mallorquins i principatins. Anys endavant, quan L'Ull de Vidre ja no era a les nostres mans, en Miquel Barceló mostraria les seves primeres provatures artístiques al local que havíem ajudat a aixecar. Sense adonar-nos-en anàvem unificant literatura, pintura, escultura, en una lluita comuna contra el feixisme que ens oprimia. Defensàvem Brecht, la memòria de Gabriel Alomar i Rosselló-Pòrcel. Giràvem l'esquena a Llorenç Villalonga quan passava davant la botiga. Un escriptor feixista, en Villalonga! Havia escrit contra els catalans, la República i el pobre president de la Generalitat, Lluís Companys, afusellat pels falangistes en acabar la guerra. Villalonga havia escrit: "En Mallorca tuvimos que escoger entre los rojos y los azules". Como la mayoría no éramos rojos, fuimos, pues, azules. Yo, también vestí la camisa azul. L'escriptor Jaume Fuster (casat amb la mallorquina Maria Antònia Oliver), director en aquell temps de la publicació teatral El Galliner, vingué a parlar-nos dels seus plans. Era una alenada d'aire vital, escoltar les concepcions teatrals d'en Jaume, després d'haver patit anys i més anys l'embrutidora presència del "teatre regional"! Servàvem la memòria de Pere Capellà i ens seduïen les provatures d'Alexandre Ballester, treballant en solitari a sa Pobla. A tot aquest embalum, i per si encara ens faltava cap cosa, el desaparegut director del diari Última Hora, Pepín Tous, d'entranyable memòria, ens oferí la possibilitat d´escriure-hi, de muntar les pàgines de Cultura que comentam. En Frederic s'encarregà de coordinar-ho tot, i el suplement de cultura esdevingué una flama encesa enmig de la tenebror dictatorial. Els primers comentaris sobre l'obra de Gramsci, Marx, Lenin, Mao Zedong, de després de la guerra sortiren a les pàgines de Última Hora. "El compromís polític de l'escriptor" fou el primer article que vaig signar. Ens semblava tornar al temps de l'Agrupació d'Intel.lectuals Antifeixistes! Recuperar la memòria històrica de l'esquerra, lluitar per la llibertat i el socialisme, era el que impulsava les nostres accions juvenils. Deu anys abans de les conclusions "Per una Cultura Nacional-Popular", defensades pel Congrés de Cultura Catalana de l'any 1976, nosaltres, fidels seguidors de Gramsci, ja ho havíem provat de portar a la pràctica. Ens ajudaren, amb les seves col·laboracions Josep M. Llompart, Josep Albertí, Damià Ferrà-Ponç, Jaume Pomar, Nicolau Llaneres, Gregori Mir, i molts d'altres. La literatura i el cinema soviètics (Bàbel, Maiakovski, Gorki, Eisenstein, Vertov) començaven a ser coneguts pels lectors illencs. Ens seduïen els avantguardistes russos Tiniànov, Xklovski... La Història de la Revolució Russa de Trotsqui esdevenia llibre de capçalera, al costat d'Espriu, Pedrolo, Vicent Andrés Estellés o les obres escollides de Che Guevara. Llegíem Ferrater, Llompart, Pere Quart...

http://mallorcaweb.net/lopezcrespi/index.htm Web de l´escriptor Miquel López Crespí
http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
http://www.nodo50.org/ixent/miquelopez.htm Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

La meva experiència a Frankfurt

Vivència de Frankfurt

Per Miquel López Crespí, escriptor

Potser encara tenim les emocions massa a flor de pell per a parlar amb certa objectivitat de la impressió que ens ha causat la recent participació en la Fira de Frankfurt, la fira de llibre més important del món, sense cap mena de dubte. Crec que encara és massa prest per a calibrar tot el que s´ha fet a iniciativa de l´Institut Ramon Llull i de l´Institut d´Estudis Baleàrics, tant en l´etapa que va ser dirigit per Gabriel Janer Manila com ara, més recentment, sota la direcció de Sebastià Serra. No cal dir que han estat uns dies fructuosos, plens de contactes i noves coneixences, d´intensa relació amb els companys i companyes del gremi, de retrobada de velles amistats, de planificació de futures activitats literàries.
Jaume Pomar, Josep Lluís Aguiló, Melcior Comes, Miquel Àngel Vidal, Maite Salord, Joan Pons, Vicent Ferrer, Miquel López Crespí, Àlex Volney i Gabriel Janer Manila analitzaren fons la problemàtica de la cultura catalana de les Illes. L´acte central de dia 12 d´octubre amb autors illencs, com explica la premsa que seguí tots els esdeveniments de la Fira de Frankfurt, tengué lloc a la Literaturhaus de Frankfurt amb els escriptors esmentats i sota el títol "Les Balears: territori i cultura". El debat va ser moderat per Sebastià Moranta. L’acte que comptà amb la presència del secretari general del PSM Gabriel Barceló, el portaveu d´UM al Parlament, Tomeu Vicens, el director insular de Cultura Maties Garcies i, també, amb la compareixença posterior de la presidenta del Parlament, Maria Antònia Munar.
Sebastià Moranta ens demanà amb insistència, portat pel seu amor apassionat per la cultura catalana quina literatura fèiem, quins gèneres conreàvem, com analitzàvem les relacions culturals entre les Illes i Catalunya Principat. Altres preguntes es referien a la relació entre literatura i turisme. Es tractava de saber com s´havien reflectit els canvis socioeconòmics de la segona meitat del segle XX en l´obra dels autors mallorquins. Qüestió d´especial importància era també la promoció i difusió dels autors de les Illes a la resta dels Països Catalans.
Talment com comentava en un moment de l´acte a la Literaturhaus, el qüestionari plantejat pels organitzadors exigia, més que una reunió de treball, la concreció d´un seminari de deu dies de durada amb jornades de vuit hores diàries. Però la passió dels escriptors i escriptores de la delegació de les Illes a la Fira de Frankfurt no donà cap símptoma de fatiga i, a part de les taules rodones, dels contactes amb els editors, de preparar les xerrades, conferències i presentacions, encara tengué temps per a gaudir de moltíssimes de les activitats culturals programades. Alguns pogueren assistir a les exposicions de pintura i fotografia, als concerts on han actuat els nostres millors artistes, la representació més genuïna del que és la música catalana a través de la història fins al present.
Però de concerts, presentacions, signatura de contractes, establiment de relacions amb totes les cultures del món, ja n´han parlar molt extensament els companys de la premsa de les Illes, Catalunya Principat i País Valencià que hi eren presents. I també, no en mancaria d´altra!, la premsa alemanya i internacional.
Més que fer una crònica periodística del que ha fet a la Fira de Frankfurt el grup d´escriptors i escriptores de les Illes del qual formava part, el que m´interessava avui era que quedàs constància damunt el paper de l´apassionat sentiment de germanor amb el qual ens hem sentit identificats la majoria de participants en les activitats de la Fira. Un record, doncs, per les paraules i emocions compartides amb tots aquells que han estat prop nostre en aquest viatge cultural. Em ve ara el nom d´aquells i aquelles amb els quals hem parlat, malgrat sigui uns instants, els que han intervengut amb nosaltres en les activitats de la Fira i el d´altres, com Maria Joana Canyelles i Margalida Vidal, coordinadores dels actes, que han estat unes incansables treballadores a les quals hem d´agrair l´èxit de la participació de les Illes a la Fira de Frankfurt. Són tantes i tantes les persones amb les quals hem compartit aquests moments! Sebastià Serra, Antoni Vidal Ferrando, Maite Salord, Melcior Comes, Jaume Pomar, Josep Lluís Aguiló, Vicent Ferrer, Maria Antònia Munar, Gabriel Janer Manila, Joan Pons, Miquel Àngel Vidal, Josep Sitjar, Rosa Maria Colom, Sebastià Moranta, Guillem Rosselló, Àlex Volney, Francesc Moll, Josep Juan Vidal, Miquel Desclot, Miquel Rayó, Gabriel Barceló, Miquel Serra Magraner, Pere Serra, Maties Garcies, Guillem Frontera, Maria Joana Canyelles, Joan Castanyer, Antoni Xumet, Margalida Vidal, Miquel Bezares, Gabriel de la ST. Sampol, Xavier Bru de Sala, Josep Maria Castellet, Pau Faner, Maria Antònia Oliver, Pere Joan Martorell, Maria de la Pau Janer, Pere Morey Servera... I, sempre, al costat dels escriptors de les Illes la presència lluminosa de Salvador Espriu, Gabriel Ferrater, Ramon Llull, Joanot Martorell, Mercè Rodoreda, Joan Salvat-Papasseit, Andreu Nin, Anselm Turmeda, Víctor Català, Jaume Vidal Alcover, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Gabriel Alomar, Montserrat Roig i tots els noms dels nostres escriptors que hi vulgueu afegir.




La meva experiència de Frankfurt i la campanya espanyola contra la cultura catalana


El director de l´Institut Ramon Llull (IRL) ha qualificat d´"èxit indiscutible" la presència de la cultura catalana a la Fira del Llibre de Frankfurt. Un èxit que ha destacat bona part de la premsa del Principat i de molts estats europeus i que podem confirmar tots i cada un dels escriptors que hem participat en les diverses activitats que s´han organitzat al recinte firal. N´hem parlat a la Literaturhaus i en els altres indrets on hi ha hagut una presència brillant i alhora aclaparadora dels representants de la nostra mil·lenària cultura. Però ha estat un èxit aconseguit en lluita contra les forces de l´espanyolisme i alguns quintacolumnistes que teníem i tenim a les pròpies fileres.
Anem a pams. Comencem a reflexionar damunt tot el que s´ha esdevengut aquests dies a Alemanya i l´estat espanyol en relació a la Fira. De bon principi, quan fa mesos es començà a perfilar, en tota la seva amplària, la presència d´intel·lectuals catalans a la fira del llibre més important del món, la potència mediàtica espanyola, amb tentacles arreu, des del poder polític i econòmic, amb la força manipuladora que permet el control de la majoria de mitjans de comunicació de l´estat, inicià la tasca de dinamitar i boicotejar la presència de la cultura catalana a Alemanya. Amb la intenció gens amagada de desprestigiar la fira s´organitzaren polèmiques en relació a si eren o no "escriptors catalans" aquells que, girant l´espatlla a la nostra realitat nacional i la nostra cultura, empren el castellà per a bastir la seva obra literària. Utilitzant els noms d´Eduardo Mendoza, Manuel Vázquez Montalbán, Juan Marsé, Enrique Vila-Matas, Carlos Ruiz-Zafón i d´altres escriptors, ordiren una brutal campanya mediàtica contra el "sectarisme" dels catalans i, més concretament, contra els organitzadors de la nostra participació a la Fira de Frankfurt. Determinats sectors de la premsa principatina i estatal magnificaren fins a extrems increïbles la polèmica encetada pels nostres enemics i s´escrigueren centenars d´articles contra la llarga llista d´autors catalans participants en la fira que eren d´igual o de major qualitat literària que els espanyols esmentats però que, precisament per ser fidels a la seva llengua i a la seva cultura, mai no han tengut el suport econòmic i mediàtic de l´estat espanyol.
La brutalitat de la campanya espanyolista contra la presència catalana a la Fira de Frankfurt arribà, en certs moments, al paroxisme, i, en veure que era impossible barrar el pas al previsible èxit de la mostra de la cultura catalana a Alemanya, les quotes d´insults i desqualificacions contra alguns dels nostres representants més destacats augmentaren dia a dia en virulència i intensitat. És el cas concret de la brutalitat emprada per Juan Marsé contra la gran escriptora catalana i destacada activista que sempre ha lluitat en defensa dels nostres drets nacionals i socials Isabel-Clara Simó. Com a un dels principals capdavanters de la lluita contra la nostra presència a la Fira de Frankfurt, Juan Marsé havia dit que "cedia el seu lloc a Frankfurt a qualsevol escriptor o escriptora catalans que no siguin Isabel-Clara Simó o Salvador Sostres". Les declaracions de Juan Marsé contra Isabel-Clara Simó i Salvador Sostres no significaven res en especial, res que no coneguéssim o que no haguéssim patit en carn pròpia: era un esglaó més per a ampliar i magnificar la lluita contra la participació de la cultura catalana a Frankfurt. Qualsevol pretext servia i serveix per a embrutar la cultura catalana o la pràctica artística de la intel·lectualitat de la nació. La qüestió essencial de la campanya rebentista era mantenir viva la flama del combat que defineix els catalans i els seus representants culturals com a sectaris i dogmàtics, com a gent endarrerida i curta de mires que no veu més enllà del seu llombrígol. Segons això, no considerar Marsé, Goytisolo, Mendoza, Vila-Matas o Ruiz-Zafón com a escriptors catalans situava els organitzadors de la presència catalana a la fira com a un grup sectari proper a la follia. L´objectiu dels nostres enemics --que sortosament no s´ha aconseguit!-- era presentar la cultura catalana, en plena Alemanya, davant el món sencer, com a un no-res provincià enfront la presumpta excel·lència de la cultura espanyola i els (no menys presumptes) quinientos millones, etc., etc. Se cercava, sobretot, mostrar la cultura catalana com a branca regional de la cultura espanyola, és a dir, negar l´existència d´una cultura catalana independent. I a més, és clar, se cercava fragmentar-la territorialment (català = ‘principatí i prou’ = ‘no valencià, etc.). Ja se sap: els catalans no podem eixir a l´exterior; si ho fem, hem de ser espanyols (o francesos, etc.). I només poden ser catalans aquells que diguin les autoritats espanyoles: el bloc que va de Salses a Guadamar és massa potent per a empassar-se’l.
Isabel-Clara Simó contestava a un amargat i verinós Juan Marsé amb aquestes senzilles i planeres paraules: "Em sobta que la meva presència li molesti. L´he insultat mai? Li he fet algun mal? Em pot dir un sol article meu que sigui ofensiu, agressiu o malvat? Si els meus articles li molesten, per què em llegeix?". L´escriptora continuava la seva contesta afegint: "No tinc al meu costat cap grup de pressió, ni cap mena, directa ni indirecta, de poder. Què l´ofèn, doncs, de mi? La meva ideologia? No creu que fer ús de la meva llibertat és un dret meu i un dret seu? ".
Tanmateix és inútil provar de convèncer els nostres enemics declarats. La funció de la polèmica provant d´embrutar la participació de Catalunya a Frankfurt era precisament aquesta i no cap altra: escampar brutor arreu per aconseguir barrar el pas al nostre avenç nacional i cultural. No ho han aconseguit, evidentment, però ho han provat i ho continuen intentant amb totes les armes que tenen a l’abast.
En aquesta campanya de desprestigi també han participat, malgrat que sigui de forma indirecta i inconscient, alguns dels nostres escriptors, empipats per no haver estat convidats. Han estat molt pocs, sortosament. Pocs però sorollosos; i amb els seus atacs han fet pinça amb els espanyols reforçant la campanya contra la cultura catalana. Vagi per endavant que hom comprèn que aquests pocs companys del gremi s´hagin enfadat per no haver pogut anar a la fira. Però aquests amics del gremi haurien d´entendre que és completament impossible portar a Alemanya els més de mil autors que escriuen en català. Tots sabem que molts dels que no hi han pogut anar són igual de bons o, fins i tot, millors que els que hi ha anat. Sabem a la perfecció que sovint el protagonisme mediàtic d´alguna "star" és això solament, més protagonisme mediàtic que no pas qualitat literària. Però tot aquell qui estima de veritat l´art, la literatura, sap valorar la qualitat literària existent a Catalunya molt més enllà de modes ocasionals. En aquest cas, i més que res a conseqüència de la campanya espanyola contra la presència de la cultura catalana a Frankfurt, del que es tractava era de fer pinya entre tots nosaltres per a poder mostrar a Europa i al món la vitalitat de l´inabastable món català, la riquesa d´un univers que, com explicava l´eurodiputat d´ERC Bernat Joan, "representa la manifestació col·lectiva d´una entitat compartida (entre les Illes Balears i Pitiüses, Catalunya, Andorra, la Franja de Ponent, el País Valencià i l´Alguer)".
Podem comprendre que determinats companys s´hagin sentit una mica oblidats, abandonats. I qui no se sent oblidat o marginat en una societat capitalista plena d´injustícies, com a habitants d´un país, el nostre, esclafat des de fa tres-cents anys per l´ocupació espanyola i francesa? Nosaltres mateixos hem escrit nombrosos articles sobre les deficiències existents en la promoció cultural dels nostres escriptors, criticant l´excessiu barcelonisme en la presència literària catalana, l´oblit en aquesta promoció de les Illes, el País Valencià, la Franja de Ponent, Andorra, la Catalunya Nord o l´Alguer. Però, com la hem apuntat, en aquesta ocasió es tractava de tancar files davant la ferotge embranzida de l´enemic, i no ajudar-lo a obrir escletxes en les nostres defenses, fent pinça amb ell.
Per a tot escriptor català hauria d´haver estat motiu d´orgull saber que dins la Fira del Llibre més important del món, la presència catalana ha estat aclaparadora. I, també, com molt bé explicava Bernat Joan, que "durant els darrers dos anys s´hagin publicat [a Alemanya] més de trenta assaigs intentant explicar la realitat dels Països Catalans al públic alemany" representava i representa un èxit indiscutible de la nostra promoció europea, estri de primeríssim ordre si volem sortir algun dia de l´encerclament cultural ordit per l´estat espanyol.
Pens que molts d´aquests companys, els que han fet el joc a l´espanyolisme més tronat, s´han errat de bon de veres. I ho lament sincerament. Mai la frustració, les ganes, compresibles per altra banda, de gaudir d´un cert protagonisme personal, haurien de ser més importants que els interessos generals de la nació. Per això, just en el moment que la campanya espanyolista contra la participació dels escriptors catalans a Frankfurt era més intensa i més brutal, vaig escriure aquest article on deixava aclarida la meva posició en el debat.

http://mallorcaweb.net/lopezcrespi/index.htm Web de l´escriptor Miquel López Crespí
http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Escriptors participants a la Fira del Llibre del Llibre de Frankfurt: Agnes Agboton, Sebastià Alzamora, Josep Lluis Aguiló, Esther Allen, Maria Barbal, Carles Batlle, Lluís-Anton Baulenas, Sergi Belbel, Tahar Ben Jelloun (enregistrat), Alexandre Ballester, Josep Anton Baixeras, Walther E. Bernecker, Fina Birules, Lolita Bosch, Xavier Bru de Sala, Jaume Cabré, Salvador Cardús, Maite Carranza, Andreu Carranza, Enric Casasses, Ada Castells, David Castillo, David Damrosh, William Cliff, Narcís Comadira, Melcior Comes, Julià de Jódar, Miquel de Palol, Miquel Desclot, Martí Domínguez, Carles Duarte, Michael Ebmeyer, M. Josep Escrivà, Josep Maria Esquirol, Thorsten Esser, Pau Faner, Miquel Ferrà Martorell, Bartomeu Fiol, Josep M. Fonalleras, Feliu Formosa, Manuel Forcano, Guillem Frontera, Antoni Furió, Lluís Gendrau, Pere Gimferrer, Salvador Giner, Valentí Gómez Oliver, Juan Goytislo (enregistrat), Mercè Ibartz, Gabriel Janer Manila, Maria de la Pau Janer, Konrad György, Katja Lange-Müller, Gemma Lienas, Jordi Llovet, Antonio Lobo Antunes, Miquel López Crespí, Antoni Marí, Joan Margarit, Eduard Márquez, Andreu Martín, Biel Mesquida, Joan Francesc Mira, Carles Miralles, Empar Moliner, Imma Monsó, Anna Montero, Quim Monzó, Antoni Morell, Gustau Muñoz, Maria Antònia Oliver, Dolors Oller, Francesc Parcerisas, Teresa Pascual, Perejaume, Marta Pessarrodona, Josep Piera, Xavier Pla, Maria Rosa Planas, Modest Prats, Jaume Pomar, Aranu Pons, Damià Pons, Margalida Pons, Ponç Pons, Jaume Pont, Baltasar Porcel, Carles Porta, Jordí Puntí, Bas Puw, Carme Riera, Maria Mercè Roca, Montserrat Rodés, Albert Roig, Emili Rosales, Pere Rovira, Xavier Rubert de Ventòs, Toni Sala, Salem Zenia, Albert Salvadó, Mariús Sampere, Albert Sánchez Piñol, Jorge Semprún (enregistrat), Francesc Serés, Màrius Serra, Jean Serra, Sebastià Serrano, Simona Skrabec, Teresa Solana, Enric Sòria, Tilbert Stegmann, Michi Strausfeld, Jaume Subirana, Emili Teixidor, Francesc Torralba, Ricard Torrents, Matthew Tree, Antònia Vicens, Antoni Vidal Ferrando, Miquel Àngel Vidal, Albert Villaró, Júlia Zábala, Monica Zgustova, Olga Xirinacs.

Sa Pobla i la història: el darrer llibre de López Crespí

Sa Pobla i la història

Per Miquel López Crespí, escriptor

Darrere els llibres que publica un autor sempre hi ha la feina secreta i sovint desinteressada d´un munt de gent que ha fet possible la publicació. En el cas que ens ocupa voldria parlar de l´interès que en tot moment han demostrat en referència a l´edició de Sa Pobla i la història, Joan Comas, batle de sa Pobla i l´amic Sebastià Gallardo, regidor de Cultura. També hauríem de parlar de l´editor Llorenç Gelabert, amb el qual, com en altres publicacions que ha realitzat força bé (pens ara mateix en Temps i gent de sa Pobla, del 2002, o Les danses de la terra, del 2006, llibre conjunt fet amb Bartomeu Payeras), hem compartit dies de correcció de proves d´impremta, de recerca de fotografies...
No sempre s´esdevenen fets semblants, una conjunció de circumstàncies tan favorable per a l´edició d´un llibre. Cal dir emperò, per a ser fidels a la història, que l´Ajuntament de sa Pobla, les diverses corporacions que han anat passant per la Casa de la Vila, sempre han estat molt receptives quant a la promoció de la cultura. Totes les activitats que es desenvolupen al llarg de l´any, des de les insubstituïbles festes en honor a sant Antoni, amb la nit màgica dels foguerons i les tonades del camp, fins a la Fira de la Tardor passant per un sant Jaume únic en alegria popular i participació, així ho demostren. Com a escriptor pobler vull fer especial esment de les famoses Trobades d´Escriptors de sa Pobla que es fan anualment d´ençà començaments dels anys noranta i que, ben segur, no en tenc cap dubte, de la mà de Joan Comas i de Sebastià Gallardo s´ampliaran i consolidaran.
El fet és que l´Ajuntament de sa Pobla s´ha destacat per la ferrenya voluntat, sempre tenint en compte les possibilitats econòmiques de cada moment, d´anar editant aquelles publicacions de qualitat que servissin per a donar a conèixer les principals senyes d´identitat cultural del poble. Pens ara mateix en la gran quantitat de llibres que, amb suport de l´Ajuntament, han contribuït a consolidar --i fer arribar a la gent!-- aspectes poc coneguts del nostre passat o, com en el cas dels llibres de l´amic Alexandre Ballester, servar la memòria d´un fets imprescindibles per a saber d´on procedim, quines són les nostres arrels, cap a on volem anar.
L'historiador Mateu Morro destacava recentment la complexitat de la feina de recerca sobre el passat. La importància de les fonts orals ja ha estat destacada per nombrosos investigadors; l'interès pels glossats populars; la utilització de la fotografia com a document històric; la documentació notarial referent a les cases del poble i que sovint es perdia, sense arribar a copsar la seva significació en la reconstrucció de la vida dels nostres pobles; l'estudi dels testaments; la història de possessions i molins, la història familiar i el coneixement de l'evolució urbana... És evident que Sa Pobla i la història no és un llibre estrictament d’història, malgrat que hi hagi aspectes de recerca acurada en la línia destacada per Mateu Morro. A Sa Pobla i la història, com fa uns anys amb Temps i gent de sa Pobla, el que domina és el record subjectiu, la història personal i dels amics, coneguts i familiars, determinats aspectes del poble que han deixat la seva petjada a l´esperit de l´autor i en el de la nostra col·lectivitat. Es tracta de deixar constància escrita d´unes històries que es van perdent, que la voracitat i la banalitat de la postmodernitat, les presses del present, deixen endarrere.

A Sa Pobla i la història podem trobar informació i munió de records referents a la revista Vialfàs, que tan encertadament dirigí l´escriptor Alexandre Ballester. Una revista que sortí al carrer dia 22 de març de 1957 i que ens permet saber, amb una fidelitat quasi absoluta, com era el nostre poble (i Mallorca!) a finals dels anys cinquanta i començaments dels seixanta.
"Fellini a sa Pobla. 1958" vol ser una petita crònica sentimental de les pel·lícules que es projectaven a sa Pobla en aquells anys, films estrenats a Can Guixa (el cine Principal), Can Pelut (el Coliseum) o al "Cine Montercarlo".
A "La cultura a sa Pobla" el lector podrà situar i entendre les dificultats de fer cultura en plena època del nacional-catolicisme i del reialme totpoderós de Falange Española Tradicionalista y de las JONS. Era necessari tenir mà de mestre per provar de burlar la censura, el ferreny control exercit per les autoritats franquistes i el clergat. Així i tot es feien conferències, Gaspar Aguiló, el músic i compositor, obria escletxes de màxima sensibilitat amb la seva escola de música. I el nostre poble, amb les seves festes populars, les cançons de feina de sa marjal, en la lluita per mantenir viva la llengua, costums i tradicions, mantenia ferms els pilars fonamentals de la cultura catalana de Mallorca.
A "Mallorca per la República" s´informa dels resultats electorals del Front Popular a sa Pobla en el febrer de 1936, de l´ambient d´alegria existent i de les esperances dipositades per les classes populars quant al futur de progrés que podia oferir la República i que varen ser truncades pel cop militar feixista de juliol de 1936.
Als escrits que tenen per títol "Els cines de sa Pobla" i "Cacauets, castanyes i xufles" hom prova de reconstruir l´ambient d´aquelles horabaixes i vesprades de cine, recordant, com en el capítol "Fellini a sa Pobla. 1958" les pel·lícules que es projectaven al Salón Montaña, al Gardenia Club o en els cines dels quals ja hem parlat més amunt.
La importància de les aportacions de Josep Obrador i Bernardí Cladera, autors del llibre Crestatx, es pot trobar a "Crestatx i els historiadors de sa Pobla" i "Crestatx i les Germanies".
Hi ha també ampli detall del pas de mossèn Joan Parera i Sansó per sa Pobla. Parlam del fundador de la revista Sa Marjal, que tanta importància té per al coneixement de com era el nostre poble a començaments del segle XX.
Posteriorment, a "Miquel Costa i Llobera: correspondència" procuram furgar damunt l´empremta deixada pel famós escriptor entre nosaltres. Recordem que sa Pobla era el destí final del tren que agafava l´autor de "Lo Pi de Formentor" i que els missatges del casal familiar el venien a cercar amb tartana a l´estació per portar-lo a la casa pairal de Pollença o a les Cases Velles, a Formentor.
A "La ràdio a sa Pobla" i "La ràdio en els anys cinquanta" es comenta la influència que tengueren els aparells "Marconi", "Iberia", "Philipps" i "Telefunken" quant a la modernització del poble i les possibilitats que oferien per a rompre el bloqueig informatiu del règim franquista. Amb el sol gest de moure el dial, qualsevol família poblera podia passar de les mentides de Radio Nacional de España a la informació política i cultural que oferien la BBC de Londres o Ràdio París, per dir solament el nom de dues de les emissores més importants del moment. Quantes possibilitats se’ns obrien davant els ulls escoltant les informacions prohibides, anant a veure alguns films de Fellini, Berlanga, Bardem o la inoblidable Casablanca, dirigida per Michael Curtiz i protagonitzada per Humphrey Bogart en el paper de Rick Blaine i per Ingrid Bergman com a Ilsa Lund. En podríem parlar dies i dies de cada film, de cada una d´aquelles portes obertes a la fantasia i, molt sovint, a la llibertat.
I parlant de cine, i sobretot, en un llibre que recull diversos materials sobre sa Pobla, no hi podia mancar la recopilació dels escrits que vaig dedicar a aquest pobler universal, el nostre ambaixador per excel·lència, al gran actor i bellíssima persona que és Simó Andreu. Qui no recorda les primeres pel·lícules, fins i tot aquelles en què només actuava com a extra? Aleshores, a mitjans dels anys cinquanta, el seu nom encara no mereixia sortir en els cartells i eren els encarregats del Coliseum o el Principal qui afegien el nom als cartells de tal o qual pel·lícula: hi anava tot el poble, malgrat que només hi sortís uns minuts.
I en parlar de poblers universals, de gent que treballa en cos i ànima per la cultura, per la música en aquest cas, no podíem deixar de banda la tasca ingent d´un home excepcional. Parl d´Antoni Caimari, el geni de la factoria de Son Bielí, un dels moltíssims personatges que tenim a sa Pobla!
En el llibre es parla igualment de les famoses Trobades d´Escriptors Poblers, de la importància cultural que tenen, de la palanca de promoció que han significat per a donar a conèixer els nostres autors entre un públic cada vegada més ampli de poblers i pobleres.
I de l´Escola Graduada, de la relació entre la revista Sa Marjal, mossèn Joan Parera i Sansó i Miquel Costa i Llobera.
És evident que sempre m´ha interessat saber el que deien els investigadors del passat sobre el nostre poble. Es feia, doncs, imprescindible donar notícia sobre Jeroni Boix de Berard, que en la seva obra Viaje a las villas de Mallorca: 1789 deixava constància dels trets més importants del poble a finals del segle XVIII.
I parlant de llibres, volia deixar constància de l´aparició d’una eina de treball summament important quant al coneixement de la nostra història. Em referesc a Sa Pobla. La gent, el medi, la història, redactat per un equip de quatre professors, Martí Canyelles, Margalida Pujals, Sara Ripoll i Alexandre Seguí. Se’n pot trobar una ressenya prou aclaridora a "Llibres de sa Pobla".
A Sa Pobla i la història trobarem igualment capítols dedicats a la memòria de l´Arxiduc Lluís Salvador d´Àustria i la seva relació amb el nostre poble, informació que vaig trobar en el volum de Leo Woerl El Archiduque Luis Salvador de la Casa Imperial de Austria como investigador del Mediterráneo (Palma de Mallorca, Associació d´Amics de l´Arxiduc, 1998) i que he cregut d´interès tractar en el capítol "Sa Pobla i l´Arxiduc Lluís Salvador d´Àustria".
Altres apartats tenen relació amb l´economia. Són informacions extretes del famós llibre de Jeroni de Berard –i que hem anomenat anteriorment--, Viaje a las Villas de Mallorca: 1789, que edità Lluís Ripoll l´any 1983, amb suport de l´Ajuntament de Palma.
Unes informacions complementades amb el que diu de sa Pobla l´Arxiduc Lluís Salvador a la seva obra magna, Les Balears descrites per la paraula i el gravat (1869-1891).
I no em voldria oblidar del material pres de S´Albufera de Mallorca, un volum d´Antoni Martínez i Joan Mayol, que, editat per l´Editorial Moll l´any 1995, ens permet aprofundir en la importància històrica que sempre ha tengut s´Albufera per al poble.
Sa Pobla i la història acaba la seva singladura amb capítols dedicats a les inundacions que des de temps immemorial ha patit el poble a conseqüència del desbordament del torrent de Sant Miquel. Inundacions de les quals serv molts records. Dolorosos, alguns.
En el capítol "La història oblidada" no hi podia mancar una referència, una evocació estrictament sentimental, dedicada a aquells presoners republicans venguts a la força a Mallorca des de les presons dels vencedors de la guerra civil, presoners alguns dels quals que conegueren –sortosament!-- al·lotes pobleres i feren d´aquesta terra, la pàtria d´adopció. Potser seria una feina prou interessant per als futurs investigadors del nostre poble plantejar-se la tasca de recuperar, en un volum especialment dedicat als presoners republicans de sa Pobla, tot el que pugui restar de la memòria d´aquells homes que donaren el millor de la seva vida en la lluita per la llibertat i que s´integraren a la vida poblera talment els nascuts aquí mateix. Seria una tasca prou important en la feina per a la recuperació de la nostra memòria històrica.

http://mallorcaweb.net/lopezcrespi/index.htm Web de l´escriptor Miquel López Crespí
http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Memòries d´escriptors mallorquins: Miquel López Crespí

Memòries d´escriptors mallorquins: Miquel López Crespí



Lluita cultural antifeixista en els anys seixanta i setanta

Per Miquel López Crespí, escriptor

Com he escrit en un altre article, la participació en els Premis Ciutat de Palma com a membre del jurat de novel·la en els Premis Ciutat de Palma m´ha fet recordar aquells anys de finals dels seixanta quan, juntament amb Guillem Frontera, Antoni Vidal Ferrando, Maria Antònia Oliver, Llorenç Capellà i Gabriel Janer Manila, entre molts d´altres companys i companyes del gremi, començàvem a escriure. Quaranta anys d´escriure, de col·laboracions a la premsa, d´alegries i patiments d´ençà aquells llibres i premis literaris de finals dels seixanta i inici dels setanta!
No és estranys que els records i les emocions del passat tornin de cop, amb força inabastable.
Aleshores tots érem molt joves; la majoria dels escriptors del que s´ha anomenat "la generació literària dels Setanta" havíem nascut a mitjans dels quaranta i, evidentment, tant l´obra literària com les actituds polítiques que ja teníem alguns membres del gremi eren completament condicionades pels records familiars de la guerra i les vivències de la postguerra, per la lluita antifranquista i per la defensa aferrissada de la cultura catalana, marginada i perseguida per l´Estat.
Si pens en les circumstàncies que m´inpulsaren a escriure, hauré de recordar com era – i com érem nosaltres!-- a mitjans dels seixanta quan a Mallorca es començaven a posar les bases de l´OCB i a València Raimon creava el que serien els "himnes" del jovent de finals dels seixanta: aquelles cançons màgiques, poètiques i absolutament revoltades contra l´establert com eren "Al vent", "Diguem no" o, en el vessant amorós, "Treballaré el teu cos". Més tard Raimon posaria música a Salvador Espriu i Ausiàs March, entre molts d´altres poetes catalans. Però això ja és una altra història.
A ran les vagues d´Astúries de 1962, fer-ne pintades en solidaritat em costà les primeres detencions per part del Brigada Social de règim franquista. I també interrogatoris per part de la Brigada d´Informació de la Guàrdia Civil. De totes aquestes inicials accions antifeixistes i dels problemes que em comportaren –i de rebot a la meva família--, en parla l´historiador Joan Mas Quetglas en el llibre Els mallorquins de Franco. La Falange i el Moviment Nacional (Palma, Documenta Balear, 2003). Hi trobareu una interessant referència a la pàgina 142.
Sortosament, en els interrogatoris que em feren al tenebrós cau de la Social en el carrer de la Soledat número 8, i posteriorment en unes altres detencions fetes pel Servei d´Informació de la Guàrdia Civil de la caserna del carrer de General Riera, no sortí mai a rotllo la meva corresponsalia amb Ràdio Espanya Independent. Qui sap que m´haurien fet i que m´hauria pogut succeir si ho arriben a saber!
Aleshores ja portava molts d´anys de corresponsal d´aquella emissora antifranquista que emetia, controlada pel carrillisme, des de Bucarest. Però els sicaris polítics del règim mai no descobriren aquesta activitat clandestina. Ni la Brigada Social ni la Guàrdia Civil no s´assabentaren de la meva feina periodística d´oposició al règim, i si ho sabien –cosa que dubt--, mai ho digueren ni em demanaren res en els interrogatoris d´aquells anys. Possiblement vaig tenir molta sort o també, el més probable, és que funcionaren les mesures recomanades per antics militants antifranquistes, companys i companyes de provada experiència en aquestes tasques de burlar la vigilància dels botxins. En referència als articles que enviava, i per dificultar a la policia la tasca d´investigació que poguessin portar a terme, hom havia de destruir els primers originals i enviar solament la tercera o quarta còpia de l´escrit a fi que el paper de calcar difuminàs els caràcters de la màquina d´escriure emprada. D´aquesta manera era quasi impossible, malgrat que l´escrit caigués en mans de la Social, que aquesta pogués certificar que s´havia picat amb tal o qual màquina d´escriure.
Així i tot, no cal dir-ho, els escrits sempre eren signats amb pseudònim –mesura bàsica i imprescindible!-- i, precisament per aquesta causa, ni els mateixos receptors dels articles sabien el nom dels corresponsals.
Tot es feia l’anonimat més absolut. Enviava a Bucarest –via París, Roma o Estocolm-- les informacions més diverses, tot allò que imaginava que podia fer mal a la dictadura. El que sentia al carrer, a la botiga, a l´autobús, en els mercats, damunt la constant pujada del cost de la vida, l´encariment del pa, dels transports, la manca d´equipaments sanitaris, les reduïdes pensions per a la gent gran, l´atur, la quasi inexistència d´habitatges socials, la prepotència dels vencedors, les mentides damunt la història que sortien en aquella premsa censurada, escrita per falangistes i fidels pixatinters del franquisme... Llegia amb cura aquells fulls infectes, anticatalans i anticomunistes, plens de lloances al Caudillo, a les "grans realitzacions del règim". Llegint entre línies podies trobar indicis d´alguna deficiència, defectes, problemes no resolts per les autoritats que, invariablement, una vegada comprovats, et servien per a fer arribar les informacions del que s´esdevenia a Mallorca a la resta de l´estat i del món.
Vist amb perspectiva històrica, ara que han passat més de quaranta anys, la ràdio era per a nosaltres el que ara pot ser Internet per a les joves generacions: poder sentir les informacions procedents de qualsevol indret del planeta! Que els nostres escrits poguessin ser escoltats per persones residents a Londres, Madrid o l´Hospitalet de Llobregat! Vivíem immersos en aquell món de lluita contínua, solidaris amb els altres corresponsals, els de Catalunya Principat que, juntament amb els del País Basc i Galícia, tenien programes especials en les llengües respectives. Mai no vaig entendre per què els carrillistes mai no situaven les Illes dins el marc nacional de Catalunya. Imagín que deu ser per la pròpia història de l´estalinisme i el neoestalinisme a la nostra terra: aquí sempre hi ha hagut una delegació típicament espanyola del PCE; mai un projecte que tengués certes connotacions nacionals, com va ser el cas del PSUC, tant en la guerra i la postguerra, com més endavant en la transició.
Tot el material s´enviava a les adreces que donava la mateixa ràdio i eren, ho vaig saber posteriorment, seus del PC francès (bulevard Poissonnière, a París) i del PC italià (via de la Botegle Oscure, a Roma). Hi havia també un apartat de Suècia el número del qual ja no record. Havies de posar a la capçalera de l´article "Per a Ràdio Espanya Independent", i de seguida, pel que vaig constatar, ho enviaven via aèria a Bucarest, on Ceausescu i el PC de Romania donaven una substanciosa subvenció als carrillistes espanyols. Particularment, i ho he deixat escrit en nombrosos articles, mai no vaig militar amb els carrillistes malgrat haver tengut una certa relació amb les joventuts de Santiago Carrillo, concretament en els anys 62-63, unes dates en les quals, segurament, encara no militava al PCE cap dels dirigents "històrics" illencs, exceptuant els que procedien dels temps de la república i de la postguerra; els pocs que se’n salvaren de la repressió. Els altres, els més joves, aquells que serien les "stars" aviciades pel franquisme reciclat en temps de la transició, encara devien ser ben lluny de tenir cap idea de militància política.
Cap a mitjans dels anys seixanta, a part del compromís amb la lluita antifeixista, ja érem plenament conscients de l´esbatussada que significà el franquisme quant a la destrucció de la cultura catalana. Les meves primeres dèries literàries sorgeixen en aquells anys. Segurament per influència familiar: el pare i els oncles eren lectors aferrissats. A la guerra, el pare, Paulino López, era membre actiu dels destacaments de la cultura, i formava d´aquelles improvisades companyies d´actors i actrius afeccionats muntades pel Comissariat de Cultura. Era un bon rapsode, el pare, i, en la postguerra poblera, quan es reunia a casa amb alguns dels presoners republicans que s´havien casat amb al·lotes de la vila, el vaig sentir sovint recitant Federico Garcia Lorca, Miguel Hernández, Pablo Neruda, Rafael Alberti, Pedro Garfías i tants i tants poetes antifeixistes dels anys trenta.
El 1966, l´any que Guillem Frontera havia guanyat el premi Joan Alcover de poesia amb el poemari El temps feixuc, jo entrava en contacte amb Josep M. Llompart, un contacte que marcaria ja per sempre la meva dedicació a la literatura, ja que va ser el primer lector dels meus originals, el que primer detectà els inicials defectes i virtuts. Llompart és, juntament al meu oncle José i el pare Paulimo, ambdós combatents en l´Exèrcit Popular de la República, qui em recomana els llibres que marquen la nostra adolescència i joventut.
De 1965 a 1968 participam com a oients fervorosos en les famoses Aules de Poesia, Teatre i Novel·la que organitza el nostre bon amic i gran activista cultural Jaume Adrover. Es pot dir que aquells anys de les Aules, juntament amb les activitats que organitza l´OCB, els llibres de l´Editorial Moll i els inicials contactes amb Josep M. Llompart marquen l´inici de les meves incipients activitats culturals que, a nivell pràctic, es concretaran l´any 1969 amb les primeres col·laboracions literàries a les pàgines de Cultura del diari Última Hora.
Aquest mateix any de 1966 conec el pintor i escultor –també cantautor-- Gerard Matas, i amb ell tota una sèrie d´amics i amigues que condicionaran la meva futura dedicació a la literatura.

http://www.nodo50.org/ixent/lopezcrespi.htm Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
http://www.nodo50.org/ixent/miquelopez.htm Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
http://www.ixent.org/classics.htm Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

El realisme compromès en la poesia catalana contemporània. Maite Salord analitza l´obra de López Crespí

El realisme compromès en la poesia catalana contemporània. Maite Salord analitza l´obra de López Crespí

Cercle clos: presentació



Per Maite Salord Ripoll, escriptora (1)




La primera vegada que vaig llegir el poemari Cercle clos, com a membre del jurat que li atorgà el premi Ateneu 2001, vaig tenir la impressió de ser davant d'un text d'un escriptor d'aquells que en podríem dir d'"ofici": eren uns versos contundents, eixuts i que, tanmateix, eren capaços de captivar i establir lligams estrets amb el lector. En obrir la plica, el nom de Miquel López Crespí va venir a confirmar del tot el que ja una primera lectura apuntava. Perquè l'autor és, sens dubte, d'un dels noms més prolífics i més compromesos, més coherents, sobretot, del nostre panorama literari.
Així, repassar la trajectòria de Miquel López Crespí (Sa Pobla, 1946) implica no només recórrer tots els gèneres literaris (narrativa, poesia, teatre, assaig, memòries), sinó també repassar el nom d'alguns dels premis literaris més prestigiosos de les nostres lletres. D'entre els més de quaranta títols que ha publicat, destacam, pel que fa a la narrativa, Paisatges de sorra (Premi Joanot Martorell 1986), Vida d'artista (Premi de Literatura Serra i Moret de la Generalitat de Catalunya 1993) i L'amagatall (Premi Miquel Àngel Riera 1998). En poesia, Els poemes de l'horabaixa (1994), L'obscura ànsia del cor (1996), Record de Praga (1997). Dins del camp del teatre són importants Autòpsia a la matinada (Premi Ciutat de Palma 1974), El cadàver (1998) i Acte únic (Premi del Consell Insular de Mallorca 1987). Finalment destacam el seu llibre de memòries, L'Antifranquisme a Mallorca 1950-1970 (1994).
Aquest recorregut, incomplet per força, de l'extensa obra de López Crespí posa en evidència un autor que ha fet de la literatura una opció de vida. Repassar les pàgines d'aquestes obres, amés, ens permet descobrir un autor compromès amb unes idees que mai no ha abandonat. Literatura i vida, cultura i política, per dir-ho amb paraules de Mateu Morro, són indeslligables en el món de Miquel López Crespí. I és que la seva obra vol ser, és, un cant contra el silenci, contra l'oblit. Contra el silenci dels vençuts, d'aquells que un dia van perdre la guerra. D'aquells que van deixar-hi la vida i d'aquells que van quedar-se sense vida i van haver d'aprendre a sobreviure en la foscor. Com diu Antoni Vidal Ferrando: "Miquel López Crespí pot afirmar, amb Leonardo Sciacia, que sempre ha escrit el mateix llibre". Per això, en començar aquesta presentació, he parlat de la seva coherència. Una coherència que de cap manera pot ser rebatuda ni tan sols per aquells que no comparteixen les seves idees. Des del punt de vista estrictament literari, el domini de l'eina lingüística, fa que, a més de coherència, puguem parlar, sobretot, de qualitat. D'ofici, com deia més amunt.
Així doncs, Cercle clos s'ha d'inscriure dins aquest panorama literari tan personal de Miquel López Crespí. Es tracta d'un llibre unitari, de trenta poemes que dibuixen tot un seguit de records que el poeta ha anat acumulant al llarg de la seva vida. Ja els primers versos són tota una declaració d'interessos i, sobretot, de la línia poètica que l'autor ha seguit: "Benvolguts amics: / us faig lliurament d'aquests versos / imprecacions / gens subtils poemes / que corresponen a trenta anys / d'enregistraments per tots els racons / del mapa de la meva pell". No serveixen, per tant, les paraules belles per parlar de realitats grises. Llegint Cercle clos trobarem versos gens subtils, eixuts he dit abans, i, sobretot, trobarem memòria: aquests són els dos grans eixos sobre els quals gira aquesta obra. Com la cara i la creu d'una moneda, el llenguatge ha de reflectir la vida. I llenguatge i vida -aquests trenta poemes- són, no poden ser d'altra manera, durs i inapelables.
El temps, aquella successió contínua i invariable d'instants idèntics, és un cercle. Un cercle que els humans recorrem amb una màscara posada i del qual és impossible fugir. Com diu López Crespí en el poema que dóna nom al llibre, es pot intentar el camí de la follia amb les seves infinites variants. Tanmateix, "potollant", intentant escapar d'aquest cercle com a bèsties, les persones descobrim l'autèntica, i dura, veritat: el cercle és clos. I, si és clos, vol dir que no hi ha ni una petita escletxa per a la fugida. Aquesta és l'autèntica convicció del poeta.
Així, és evident que ens trobam davant una obra que parla del desencís d'una vida que s'hauria volgut diferent. D'una vida robada i de la ràbia de l'oblit imposat. Perquè els perdedors són, sobretot, víctimes del silenci. Però, malgrat tot, no hi ha oblit possible, això és el que ens diu Miquel López Crespí amb les seves paraules. Però també ens ho diu la realitat: els morts han començat a sortir de les fosses i, amb ells, també la seva vida. Encara que tard i massa lentament, s'han començat a recuperar els noms d'aquells que potser només formen part de la petita història, d'aquella que mai no s'explica, per convertir-los en autèntics protagonistes de la veritat. Aquest és l´únic camí cap a l'esperança. El temps, continu i invariable com un cercle, només podrà obrir-se quan les paraules del poeta es facin realitat: "Caldria virar / despullar-se de les màscares". Nogensmenys, el camí no pot esquivar-se però s'ha de recórrer sense enganys, sense maquillatges. Perquè la negació del dolor dels perdedors es fa infinitament més insuportable que el dolor mateix que s'ha patit.
Cercle clos és, per tant, un clam a la memòria. A una memòria impossible d'amansir (només cal llegir el poema titulat, justament, "Callar?"). Un clam dolorós i gairebé sense espai per a l'esperança. Com diu el poeta a "Escriure": "Escriure és un perpetu recomençar, / un perpetu fracàs damunt d'un fons / ben real de trista indiferència general". I, tanmateix, en aquest perpetu recomençar, Miquel López Crespí ens parla avui d'una vida trencada per la guerra. Des d'un present desolador i frustrant, el temps es redueix a un abans i un després de la lluita fratricida que va tenyir de sang la seva terra. La sang vessada va esquitxar el seu petit món i el va fer irreconeixible. Hereu dels perdedors, descriu en els versos dels poemes que formen Cercle clos la desaparició d'un món que li van robar per sempre.
Així doncs, no és estrany que la paraula "somni" surti a molts d'aquests poemes formant part d'unes imatges que es contraposen sempre a la realitat més desoladora. En el poema titulat "Enyorament d'estrelles glaçades", "la remor del meu poble / talment un vell somni abandonat al replà de l'escala" porta al poeta a recordar els morts: "Jo no he inventat res / en néixer ja hi havia la creu damunt les tombes". A "Zitzània", per la seva banda, trobam un "caliu de somnis" que es relaciona amb "ni un llum encès / ni una finestra oberta / només la cortina grisa dels dies", imatges totes elles de la destrucció primer, però, sobretot, de la foscor, del tancament i de la mediocritat del present... "Somni enclavat", "Somnis daurats"..., en definitiva, un llarg reguitzell de somnis impossibles perquè, com diu López Crespí, de forma contundent a "La dolça flaire terrosa del jardí": "el sol esdevingué d'allò més ardent / i la vida quotidiana: talment una obscura carnisseria".
D'altra banda, en aquesta primera aproximació a Cercle clos, m'agradaria destacar una sèrie de poemes que fan referència, d'una manera clara i rotunda, als vencedors, als lladres de somnis, però també a aquells que els han deixat senyorejar per la vida com si res no hagués passat. A "Tamborada militar", el poeta descriu els primers com "burots de fina randa / protegits per títols i medalles". A "Xop de pluja he anat a votar", parla dels segons com "envitricollats graffitis de caps greixosos somriuen mentiders / en la nit". Es tracta d'un poema bell, estranyament bell, perquè contraposa el desencís "d'unes necrofíliques eleccions quasi florentines", les primeres eleccions en què "s'havien de decidir qüestions d'una gravetat espantosa" a una "pell feta de llessamí". Així, el poema que s'obre amb el vers "La matinada put a fems" es tanca "La matinada, / el record del goig". Es tracta de fugir, d'evadir-se, ni que sigui per uns instants, de la farsa històrica que dicten, amagats en la penombra, els "Predicadors de la mort".
Aquest breu repàs del poemari Cercle clos no pot tancar-se sense tornar-me a referir al que he comentat a l'inici de la lectura: la voluntat clara i explícita del poeta d'adreçar-se al lector sense "endolcir paraules". Ell és un "sorrut poeta" que, com ens dius a "Welcome ruixada", "hauria pogut dir les coses / exquisidament / sense regalims de sang / amb selecte dibuix lineal / però el rellotge se m'ha aturat / us ho dic ben clar i llampant / la nit sencera hissant-se / com una banderola vilipendiada".
Així doncs, Miquel López Crespí no pot deixar indiferent el lector. Jo diria que no vol deixar indiferent el lector. I no ho fa perquè Cercle clos és un poemari poderós. I no només ho és per la duresa del contingut, per la duresa del llenguatge. Aquests versos són, també, el crit d'un poeta que, malgrat tot, pens que deixa una escletxa a l'esperança. Perquè el llibre s'acaba amb unes imatges molt belles: "brodant a poc a poc flames / i llums de fades a la platja deserta". Ell, el poeta de la paraula colpidora, l'ésser isolat en una platja deserta, malda, tanmateix, per trobar en la literatura aquell somni, aquell llum de fada, que un dia li varen robar. I a aquest propòsit ha dedicat la seva vida. Com ja he dit en començar aquesta presentació, literatura i vida, cultura i política defineixen Miquel López Crespí. Coherència i ofici, també.
Ara, el cercle de les meves paraules s'ha tancat i començaran a obrir-se tot de cercles perfectes, tot de lectures que el lector atent ha d'anar descobrint davall unes imatges que, moltes vegades, se'ns fan hermètiques. Cadascú s'ha d'apropiar d'aquestes pàgines que té entre les seves mans i endinsar-se en el món que, sense embuts, Miquel López Crespí ens ha dibuixat o, en molts casos, descobert. Perquè, per dir-ho amb les seves paraules: "La ignorància és la gran victòria dels senyors".
Cal, doncs, sentir la veu del silenci. Sense por. Sense màscares.

15-III-03. Ateneu de Maó (Menorca). Presentració del poemari de Miquel López Crespí Cercle clos per l'escriptora Maite Salord Ripoll.

Pròleg a Cercle clos. Institut Menorquí d'Estudis, Maó (Menorca, 2001), Pàgs. 7-11.

http://mallorcaweb.net/lopezcrespi/index.htm Web de l´escriptor Miquel López Crespí

http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Llibres de viatges i excursions: Bartomeu Payeras i Miquel López Crespí

Josep-Lluís Pons i Gallarza, Joan Alcover, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Gabriel Alomar, Miquel Ferrà, Pere Orlandis, Cèlia Viñas, Marià Villangómez, Ponç Pons, Pere Rosselló Bover, Antoni Vidal Ferrando, Josep M. Llompart, Blai Bonet, Jaume Vidal Alcover, Vicent Andrés Estellés, Rafel Ginard i Bauçà, Miquel Forteza Pinya, Àngel Ruiz i Pablo, Miquel dels Sants Oliver, Miquel Costa i Llobera...

Llibres de viatges i excursions

Per Miquel López Crespí, escriptor

Les fotografies de Bartomeu Payeras ens situen davant una Mallorca tan autèntica, tan real, que, en veure tanta bellesa, un calfred de pànic ens viatja per l'espinada, conscients com som que tot és a punt de desaparèixer davant els nostres ulls. Visions de miratges. L'aigua, les muntanyes, l'albufera, els rierols de muntanya, el pla, els estrats kàrstics d'abans de la història escrita, els habitants d'aquesta terra que viuen al costat d'aquests paisatges ens demanen com és possible l'actual encimentació de l'Illa. El "progrés" ha d'anar sempre unit a la destrucció? No existeixen altres maneres d'avançar que no siguin aquesta sendera que ens porta a l'abisme? Per quins motius els seus fills l'han venuda per un grapat d'euros a les agències de turisme internacionals, als tour operators que pagaven una mica més. Hotels i autopistes, camps de golf i ports esportius, ciment arreu, tot val per a enriquir-se ràpidament sense pensar en el que deixarem, si és que deixam res!, als nostres fills.
El valor artístic de les fotografies de Bartomeu Payeras, les obres que he tengut al meu costat durant tots aquests mesos de redacció del llibre, era impressionant. La feina de les carpetes que em lliuraren per a portar endavant el projecte demostrava l'alta qualitat d'un autèntic professional de la fotografia, un artista que sabia trobar el moment exacte, la llum precisa, l'angle adequat per a prémer l'obturador de la seva càmera i immortalitzar la nostra terra. Sovint, i ho reconec sense cap mena de vergonya, mentre anava escrivint els comentaris per a les fotografies del llibre, sense poder-hi fer res, mogut per la bellesa de l'obra que tenia davant, m'aturava a somniar el passat, la història de Mallorca, els anys de la meva infantesa poblera quan, amb una illa encara incontaminada, vivíem sense saber, innocents, que potser ja érem la darrera generació de mallorquins i mallorquines que podia contemplar el miracle. El miracle que, precisament, ha sabut retratar Bartomeu Payeras. Les fotografies que he comentat en el llibre editat per la Conselleria de Medi Ambient són solament una part, magnífica, de la ingent obra que silenciosament ha anat realitzant aquest gran artista pobler, un autèntic poeta de la fotografia.
Com he escrit una mica més amunt, per a mi ha estat un plaer i una satisfacció poder contribuir a l'èxit d'aquest projecte cultural. Contemplant les fotografies del llibre, la feina amorosa de Bartomeu Payeras, la seva estimació fora mida envers la nostra terra i la nostra història, em demanava: i els homes i dones del present... ¿sabem el que estam perdent, el que anam deixant endarrere cada dia, perseguint aquest fals miratge de la destrucció quotidiana? Ben segur que sense els nostres poetes, aquells que cantaren i canten la bellesa de l'illa, ningú no recordaria temps a venir com va ser la Mallorca que ens alletà. Emperò, llur veu és molt més duradora: així com desitjam que les generacions futures tinguin ocasió de respirar aquest aire i contemplar aquesta bellesa, així mateix volem llegar-los la silenciosa companyia inestimable de fotografies com aquestes, juntament amb els poemes de Josep-Lluís Pons i Gallarza, Joan Alcover, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Gabriel Alomar, Miquel Ferrà, Pere Orlandis, Cèlia Viñas, Marià Villangómez, Ponç Pons, Pere Rosselló Bover, Antoni Vidal Ferrando, Josep M. Llompart, Blai Bonet, Jaume Vidal Alcover, Vicent Andrés Estellés, Rafel Ginard i Bauçà, Miquel Forteza Pinya, Àngel Ruiz i Pablo, Miquel dels Sants Oliver, Miquel Costa i Llobera...
Tot el temps que ha durat la redacció de Les dances de la terra ha estat per a mi fer una nostàlgica arqueologia sentimental o mirar documentals que mai no es filmaren. Les fotografies de Bartomeu Payeras m'han fet, com feia sovint en l'adolescència, llegir vora la mar d'argent del Comú "El Pi de Formentor", "Cala gentil", "Costa Brava de Mallorca"... Costa i el seu etern enamorament d'aquestes terres poblades pels ignots fantasmes bastits per la seva esvelta imaginació poètica. Costa i també, evidentment, "La Serra" de Joan Alcover"; i "Les Coves Verges" de Gabriel Alomar, juntament amb "L'ermita sobre el mar" de Miquel Ferrà i "El Torrent del Freu" de Llorenç Riber... Mallorca i els poetes. Bartomeu Rosselló-Pòrcel cantant una terra, "A Mallorca, durant la guerra civil", que ja no tornaria a veure...
Esper que la lectura i la contemplació de les fotografies del llibre que acaba d'editar la Conselleria de Medi Ambient ens ajudi a estimar molt més tot el que encara ens pertany i no ha desaparegut engolit per la inclemència dels dies, per la invasió furient que extermina les nostres arrels i ens deixarà, si no ho impedim, sense possibilitat de futur. El llibre, així com és una petita joia bastida amb amor per Llorenç Gelabert i tot el seu equip de col·laboradors, els homes i dones que conformen aquesta editorial poblera, pens que hauria de ser, també, una eina per a la resistència. Un llibre-eina, un llibre-suport per a continuar bastint l'ampli espai de la llibertat futura, el cercle de pedra, els talaiots altius que ens permetin servar la llum que davalla del cel per a bastir d'eternes lluminositats les nostres cales i badies, el pla, la serralada de Tramuntana.
Fotografia i poesia ens permeten albirar una Mallorca que s’estén al llarg del temps, actual i històrica, amarada pels colors que Blai Bonet descriu en el poema "Mar en calma". Una mar verda "allargada dins el llit de blau color, color lila". Una mar sempre vestida de sol i rames de pi que la miren. Com no imaginar, veient les ones retratades per Bartomeu Payeras, les naus de Cartago o Roma penetrant, silents i decidides, a la badia de Pollença, desembarcant comerciants i soldats just davant s'Albufereta o s'Albufera d'Alcúdia. La Ilíada descriu extensament com era i és aquest Mare nostrum que des de les èpoques més remotes de la nostra història colpeja les naus que s'apropen a la nostra illa. Escoltem Homer: "Com l'ona impetuosa alçada pel vent cau des de dalt sobre la nau lleugera, omplint-la d'escuma, mentre la bufada terrible de l'huracà brama en les veles i els mariners tremolen perquè es troben molt a prop de la mort". O es troben prop de la vida, podríem afegir nosaltres, ja que les cales, la immensitat de l'arena que espera l'arribada dels oficials d’Hanníbal o de les tropes que comanda Quint Cecili Metel, són també bres de salvació, esglaó per a guaitar la bellesa que omplirà els ulls dels navegants que s'han atrevit a desafiar el vent i les tempestes. Estrabó ja parlava de la fertilitat de la nostra terra; Polibi, Frontí, Livi i Diodor de Sícul ens informen del valor dels foners balears que lluiten al costat de Cartago contra Roma. Florus, un historiador romà que parla de la conquesta feta per Cecili Metel, ens informa d'uns homes que, sense cap mena de por, en veure la flota de guerra, surten de cales i amagatalls i, armats solament amb fones, s’atreveixen a sortir a l'encontre de les naus romanes que ja han conquerit quasi tot el món conegut aleshores.
"Havent vist, però, la flota romana que venia des d'alta mar, pensant que es tractava d'una presa, s'atreviren, fins i tot, a atacar-la i, en un primer atac, cobriren la flota amb un enorme nigul de pedres i macs...".
Aquesta és la Mallorca eterna que descriuen les fotografies de l'artista pobler i que he tengut l'honor de comentar.
Hem parlat de la llum, de la claror mediterrània, de les infinites tonalitats dels colors de Mallorca que mostren les fotografies de Bartomeu Payeras. Sovint, mentre anava redactant les pàgines del llibre, em demanava... és aquesta llum la llum blanca, la llum més clara que descriu Costa i Llobera en el poema "Cala Gentil"? Imaginava Costa l'arribada de les naus llatines a la seva cala, a la terra que l'havia vist néixer? Costa imaginant lèsbiques lires, els càntics que fan les ones de la clàssica, venerable mar llatino-hel·lènica talment l'univers que guaiten els seus ulls fos un himne a l'Odissea augusta? Costa, obert a aquest bressol de la forma perfecta que arriba amb les primeres paraules llatines que es dispersen com el prisma ho fa amb la llum i creen les alquímies del llenguatge que encara empram.
La fragor esclatant de la llum conformant el paisatge de les nostres illes sota el cel horabaixenc és detallada a fons en l'obra del fotògraf. Ningú no pot imaginar que el miracle és a pocs metres d’on passam, enfeinats, cap a les nostres ocupacions de supervivència, aparentment tan inajornables. Qui diria que bastaria aturar un moment l’automòbil, endinsar-nos enmig dels joncs de s'Albufereta, per a ensopegar els herois dels mites clàssics, els déus de Grècia i Roma que habiten les contrades secretes que ja no sabem veure!
El llibre ... ens ajuda a descobrir el que hi ha de bell vora nostre i que fa poc hem estat a punt de perdre. Fent clic al botó del màgic giny que maneja, aquesta inapreciable màquina del temps que sap fer funcionar a la perfecció, retornarem a l 'època de les grans meravelles, de les enceses pregàries que els raigs de sol basteixen a l'interior de la nostra retina.
Qui ho diria que, enllà de la llum, aquesta natura nostra ens imbueix l’emoció de reconèixer-nos. No és solament la bellesa de la llum la que ens fa obrir els ulls i la ment als reconfortants paisatges que ens omplen de vida. Hi ha molt més en els mons i llums que envolten aquests espais privilegiats retratats per Bartomeu Payeras.
Vet aquí, doncs, el poder immens de la càmera fotogràfica fent retornar, pàgina rere pàgina, l'univers de la més perfecta bellesa, un món ple de precipitades il·lusions que rellisca davant dels nostres ulls entre curioses aventures i utòpics barroquismes de colors, retornant a la ment endormiscada dels homes i dones del present els més bells somnis a la deriva.
Somniem.
Des de la distància ja hem vist els resplendents colors de l'horabaixa brillant damunt les estellades peripècies que ens agombolen. Si us endinsau amb nosaltres vers el viatge que aquest llibre us proposa a la recerca dels orígens de la llum, l'aigua i la pedra que conformen la terra que trepitjau, trobareu, sorgint de les ones, tot d'illes silencioses, un exèrcit de resplendents petxines de la infantesa guaitant damunt l'arena verge. El lector haurà d’aprendre a desxifrar els colors sense mesura que bastiran les més perfectes cristal·litzacions de l'esponerosa creativitat de l’aigua i el cel que han contemplat durant mil·lennis el desplegament de veles i núvols. Evidentment que aquesta bellesa us pot portar per camins de desconcert, pel trull de les sedegoses matinades que heu d’aprendre a redescobrir. Com aquell que estima cada centímetre de la pell de la seva amant, ara caldrà desaprendre els falsos rituals de la inèrcia i avançar, a les palpentes, sota la pluja, amarats per nous missatges, per suggeriments creatius. Oblidau ara les frases volatilitzades i mancades de sentit. I, com aquell qui escolta el ritme secret de la sang, el posat artificiós de l'enemic, per tal de vèncer en la batalla, mirau de defensar el que és vostre com aquell que s'afanya a desxifrar el color dels pètals que ella havia amagat a la boca, el significat del fràgil aleteig de les papallones provant de deturar l'huracà que s'apropa amb brogit de motors i excavadores.
Les fotografies de Bartomeu Payeras m'han portat tants records a la memòria! La nostra història, el record, sovint trist, dels homes i dones que han estimat aquesta terra, els exilis de Turmeda, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Gabriel Alomar, l'exili interior de tants d'homes i dones que estimen Mallorca... Si hagués escrit totes les idees i reflexions que em portaven al cap les fotografies del llibre no hi haurien bastat centenars de fulls! Més d'una vegada havia d'aturar la feina, tancar l'ordinador, deixar volar la imaginació... En el meu dietari particular vaig escriure aquestes sentides retxes que he inclòs en el llibre: "Assaciat de tanta bellesa, reconfortat pels blaus i grisos que sap trobar en la nostra mar encalmada l'amic Bartomeu Payeras, observ l'ombra dels núvols que s'apropen sacsejats per invisibles ventades. Com si Posidó hagués ressuscitat des del fons de la cala de Sant Vicenç on resta cobert per algues, copinyes i verds d'una intensitat que mai no ha pogut robar el pinzell de cap dels nostres pintors. Com aquell qui guaita dies amb lleuger color de cendra, provam d'abandonar les desertes ciutats on habitam, els obscurs indrets privats de llum on, engrillonats, ens entretenim cercant la sortida del laberint, la flaire dels antics paisatges que ens feren estimar aquesta terra amb la passió amb què la cantà Bartomeu Rosselló-Pòrcel, amb la mateixa passió que Antoni Gelabert pintà els jardins, les cales, la ciutat imaginada pels seus ulls. Tants poetes de la ploma i el pinzell morts abans d'hora! Què s'esdevé a la nostra terra que, sovint, i ho veiem si llegim els llibres d'història, se sol premiar el depredador i castigar l'home bo? Bartomeu Rosselló-Pòrcel mort sense poder reveure 'la llum que em resta dins els ulls i que em fa tremolar quan et recordo!'. Turmeda, convertit a l'islam en constatar la falsedat dels cristians, oblidat al nord d'Àfrica; com Gabriel Alomar, mort al Caire enyorant la seva Ciutat Futura, el nou món de justícia i llibertat que mai no veurà. I, mentrestant, la guerra i la pesta enviades pels successius reis i emperadors ensenyorint-se de muntanyes i pla."
Serà aquest el final que el destí reserva a tots els que estimen Mallorca? Esperem que no sigui així. Les noves fornades de mallorquines i mallorquins que en aquests temps s'han mobilitzat sota el lema Salvem Mallorca! així ens ho indiquen. Els temps van mudant, malgrat sigui de forma lenta i imperceptible. Avui són molts els illencs que saben que no es pot continuar amb el model actual de (creixement?) incontrolat, amb la destrucció de recursos i territori que es va consolidar en els anys del bum turístic, a mitjans del seixanta i començaments del setanta. Un model depredador que continua encara. Sortosament constatam un canvi evident en la manera de pensar i enfrontar el creixement econòmic de molts mallorquins i mallorquines, de la majoria d'habitants de les Illes. Però bastarà aquesta nova presa de consciència, l'actitud militant i combativa de molts dels sectors de les noves generacions d'illencs? La tasca que tenim pel davant és molt gran. La poesia, la fotografia, l'art, són només un gra d'arena en aquesta presa de consciència general que es necessita per a preservar els nostres minvats recursos naturals, el paisatge de Mallorca, els indrets que ens han fet ser com som i no d'una altra manera.
Per a servar el que ens resta, i sortosament encara ens resta molt per salvar!, no bastarà solament com hem fet en Bartomeu Payeras i qui signa aquest escrit, emprar a fons la fotografia i la poesia. Els mallorquins i els habitants de les altres illes germanes haurem d'aprofundir en l'estudi del nostre territori, en la seva història, aprenent a estimar els valors del paisatge, estudiant a fons fins on arriben les possibilitats dels nostres minvats recursos naturals. Si no aprofundim en l'estudi del medi i possibilitats de creixement sostingut, la invasió de milions de turistes, la continuació de la "balearització" de la nostra terra portarà aviat a un col·lapse d'aquest creixement tan lloat fins arribar, en un futur no gaire llunyà, a la pèrdua, no solament de la nostra riquesa paisatgística, sinó fins a tot a l'extermini de les nostres arrels culturals més fondes: llengua i cultura. L'abandonament de la terra, el creixement incontrolat, el consum il·limitat de recursos i territori menarà a una lenta però inexorable decadència d'un poble i una civilització amb prop de mil anys d'història. Tenir el privilegi de guaitar la bellesa sublim dels salts d'aigua del torrent des Verger, en el barranc de Biniaraix, en tots i cada un dels indrets que ha retratat Bartomeu Payeras, no significa solament contemplar la naturalesa mallorquina en tota la seva esplendor; és alguna cosa encara més pregona: significa guaitar la identitat col·lectiva d'un poble, significa anar des de l'origen de l'illa, des de la primitiva acumulació de materials paleozoics i mesozoics, fins a copsar el significat de milers d'anys d'història amb tot l'afegit que ens han deixat mercaders, visitants, conqueridors i pirates de totes les contrades. Provar de salvar l'univers de bellesa que encara tenim, els indrets que s'han preservat miraculosament de la destrucció, vol dir avançar també en la defensa de les nostres senyes d'identitat col·lectiva. Sense una intensa revolució cultural, sense que els mallorquins siguin senyors de la seva cultura, amb capacitat de salvar-la, amb poder per a fer-la avançar i desenvolupar al màxim, res no està garantit; tampoc aquesta natura en perill.
Natura, llengua i cultura formen part del mateix combat. No basta solament dictar lleis per a protegir la serra de Tramuntana, fer un Pla d'Ordenació Territorial que serveixi per a posar fi al saqueig continuat de recursos i territori. El problema amb el qual ens enfrontam és encara més vast que el de la simple redacció d'aquesta mena de plans, sovint inefectius i contaminats per l'electoralisme més barroer i mancat d'escrúpols. Com deien Boro Miralles i Paco Tortosa: "Hem treballat amb la idea que el concepte 'territori' ha de ser entès com els espais on viuen, fan feina, desenvolupen el sentit lúdic, duen a terme les activitats de relació i s'eduquen les persones que l'habiten. Però, alhora, el territori ha de ser l'escenari on actuar de forma organitzada per tal de resoldre els problemes de relacions humanes intrínseques i amb l'entorn que inevitablement s'originen. És al territori on es desenvolupa la història anònima de cada dia i on emergeixen els seus autèntics protagonistes, germinant la memòria col·lectiva, la transmissió de coneixements en un aprenentatge comú i els sentiments de solidaritat, pertinença grupal i identitat cultural".

http://mallorcaweb.net/lopezcrespi/index.htm Web de l´escriptor Miquel López Crespí
http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

La narrativa breu a les Illes: Miquel López Crespí

Un viatge imaginari i altres narracions (Fundació sa Nostra, Ciutat de Mallorca, 2007) (i II)

Per Miquel López Crespí, escriptor


A la primera part d’aquest article parlàvem d’aquell ressò mediàtic que tenguérem molts dels autors del que s’ha vengut a denominar la "generació literària dels anys setanta". L’any passat quan, juntament amb el poeta i investigador Ferran Lupescu repassàvem els nou llibres de contes d´on haurien de sortir les quaranta-quatre narracions que finalment hem inclòs en el llibre Un viatge imaginari i altres narracions que ha editat la col·lecció Tià de sa Real, trobava alguns dels articles que ens encoratjaren en el conreu de la literatura. En el mes d´octubre de 1975, la revista Serra d´Or publicava un article de Joan Triadú titulat "Panorama de narració breu: el conte com a revelació (Una altra revelació: Miquel López Crespí)". L’article era il·lustrat amb fotografies dels escriptors "de moda" en aquells moments, en aquest cas Josep Albanell, Miquel Ferrà Martorell, Joan Manresa i qui signa aquest article. Posteriorment en sortirien comentant les novetats de Biel Mesquida, Carme Riera, Maria Antònia Oliver, Gabriel Janer Manila, Antònia Vicens i Baltasar Porcel, per dir solament uns noms. Pot ser interessant, per a copsar com aquells autors de la generació dels anys setanta ens sentíem recolzats per la crítica, pels amics, pel món editorial i per la premsa, tot ben diferent de les misèries del present, reproduir la part de l’article de Joan Triadú parlant del meu primer llibre. Un llibre, A preu fet (Editorial Turmeda, Ciutat de Mallorca, 1973) del qual, per cert, hem seleccionat les narracions "Saor Éire", "Cançons d’anar a marjal", "Decapvespre", "La invitació", "Lluna de mel a Castella" i "La llibertat" per a sortir a Un viatge imaginari i altres narracions. Joan Triadú deia: "Els qui vam començar a treure el nas cap a l'any 1940, no crec que puguem deixar de pensar si n'han tingut, de sort, els joves que ara tenen entre vint-i-cinc i trenta anys, els quals s'han trobat amb editorials (alguna, almenys), concursos amb abominables premis (algun en guanyen) i articles i entrevistes als diaris, al costat dels anuncis dels seus llibres (alguns anuncis amb fotografies). Però tot això no s'hauria de dir ara. És millor esperar i tenir en compte sempre que cadascú se sent el seu mal... Així, com Josep Albanell, l'escriptor de sa Pobla (Mallorca) Miquel López Crespí, que se'n va als vint-i-quatre anys d'edat, obtingué el premi 'Llorenç Riber', fou finalista del 'Ciutat de Manacor' i obtingué el premi "Joan Ballester" a la II Festa de les Lletres celebrada a Campos. També fou premiat com a autor de teatre. Al llibre de narracions A preu fet (Llibres Turmeda, Col× lecció Gavilans, de narrativa, Editorial J. Mascaró Pasarius, Palma de Mallorca 1973), un llibre breu, Miquel López Crespí inclou els contes del recull que dóna títol al llibre i un altre recull titulat Somnis dúctils. En conjunt, una altra revelació i una nova aportació mallorquina a la narrativa d'avui. Per què 'mallorquina'? Quina significació té el fet de dir-ho, si és que en té cap? López Crespí almenys aporta el seu mallorquinisme (i no em refereixo al llenguatge que els mallorquins es distingeixen per dominar molt bé, menys engavanyats pel castellà) en forma d'un romanticisme declarat de la millor mena, sense vergonya, i que porta a la crítica directa, a l'inconformisme jove i de carrer. Els mallorquins s'adrecen al lector com a un company de confidències, cabòries i tresqueres. Conviden i no se'ls pot dir que no. L'amor tractat com un afer personal, dolorós i 'que-tot-hom-s'hi-pot-trobar' quan s'és com s'ha de ser, sobretot els escriptors joves, etc., en llur prosa pren una vida nova i una vehemència que no és retòrica sinó abundor i proximitat.
‘Els contes de López Crespí, doncs, tenen aquestes qualitats. Hi ha moments en què la visió del món és expressada d'una manera més elusiva (com en el conte 'Amor'..., tan valent) i esquiven tot excés d'expressivitat. És un món que té camins, bé que en aquests reculls no en predomini encara ben bé cap, entre la lírica i la sàtira, que en el món en què vivim tot s'ho té prou guanyat".
L’antologia de contes editats en la col·lecció Tià de sa Real, Un viatge imaginari i altres narracions han estat possibles per l’encoratjament i suport que en tot moment he rebut de dues persones a les quals vull agrair tot el que han fet per dur a la realitat aquest projecte.
Aquestes dues persones són l’escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Pere Rosselló Bover, director de la col·lecció El Turó, i investigador i poeta Ferran Lupescu. Pere Rosselló Bover feia temps que em parlava d’aquest projecte. No cal dir que la proposta m’honorava i alhora em seduïa. El problema essencial que jo tenia per a acceptar la proposta era, més que res, la manca de temps. M’explicaré. Exceptuant algunes narracions dels reculls Històries del desencís (Editorial Moll, Ciutat de Mallorca, 1995) i Crònica de la pesta (Llibres del Segle, Girona, 1993) no tenia els contes enregistrats a l´ordinador ni en disquets. La majoria, doncs, de les quaranta-quatre narracions del llibre eren del temps en el qual no existien aquests màgics ginys de la modernitat, els aparells que et permeten anar corregint damunt la pantalla, lluny d’aquella feinada d´esclaus que era corregir a mà i després passar-te setmanes i mesos passant a net les tres-centes pàgines d´una novel·la, per posar un exemple.
Alguns esperits selectes, membres de l'elitista gremi dels exquisits, aquells que tenen criats o criades per a passar a ordinador el que els senyors escriuen a mà, xerriquen contra els avenços del progrés. Tot plegat és una actitud respectable però que no compartesc gens ni mica. Sobretot sabent que hi ha més d´un company del gremi que només fa servir la ploma estilogràfica comprada als encants (però que diuen que és de l'avi) i l’Hispano-Olivetti d´abans de la guerra per a sortir afavorits en la fotografia. Trucs més coneguts que el TBO, perquè després, quan el fotògraf del diari o la revista ha marxat, l’escriptor que xerrica contra els ordinadors amaga la ploma d'època dins el calaix, fa desaparèixer la vella i fotogènica maquina dels anys vint a les golfes i, per art de màgia, de dins una cambra on era ocult, surt el més modern dels orinadors que hi ha al mercat.
Pens que els ordinadors ens han estalviat molta feina inútil. Aquests avenços de la tècnica ens han permès recuperar per a la creació moltes hores que abans dedicàvem al treball mecànic de passar en net els nostres escrits. I per a aquells, la majoria del gremi, que no tenim xalet a la vora de la platja ni criades que ens ventin mentre treballam en ple estiu, aquelles llargues jornades, les setmanes i mesos de picar a màquina passant en net un llibre, han passat a la història. La correcció d´un text a la pantalla de l´ordinador ha significat un alliberament increïble per a l’escriptor professional o que, almanco, ho prova de ser.
Però tornant al començament de l’article, cal dir que el problema de temps, de trobar uns mesos lliures per a revisar els llibres publicats en el passat i després passar-ho al disquet, era el que havia entretengut la realització del projecte. Finalment, el 2006, just a començaments d’estiu, vaig decidir deixar-ho tot, els projectes de novel·la que tenia en marxa, els poemaris que havia d’acabar d´enllestir, els reculls d’articles que em demanava alguna editorial i, sense pensar en res més, fer una immersió en el passat i començar a seleccionar contes que havia de provar de salvar del relatiu oblit en què es troben. Si avui dia una novetat editorial catalana tan sols roman uns dies al mostrador de les llibreries, i això quan aconsegueix arribar-hi a ser present!, imaginau el que s’esdevé amb llibres editats va trenta-quatre anys, cas del recull A preu fet (Turmeda, Ciutat de Mallorca, 1973, per exemple, o de La guerra just acaba de començar (Turmeda, Ciutat de Mallorca, 1974).
Pere Rosselló Bover m’animà a iniciar la tasca. I vos puc assegurar que sense aquest encoratjament no crec que el llibre que finalment és al carrer fos ara una realitat.
A part de l’escriptor i catedràtic Pere Rosselló Bover, una altra persona que m’ha donat un suport essencialíssim en la tasca de seleccionar les narracions de llibre Un viatge imaginari i altres narracions ha estat, com deia, el poeta i investigador Ferran Lupescu.
És molt complicat a aquestes alçades de la nostra vida esbrinar l'any, el moment exacte que vaig entrar en contacte amb el poeta i investigador Ferran Lupescu. Record que va ser, si la memòria no m'enganya, a mitjans dels anys vuitanta quan, amb altres companys del ram de la ploma i una munió de polítics i investigadors que no havien pujat al carro de la postmodernitat, portàvem endavant el suplement de Cultura del diari Última Hora. Era una època fosca. La reforma del règim s'havia anat consolidant i els oportunistes que en temps de la transició havien abandonat qualsevol idea de canvi social començaven a fruir intensament dels bons sous i tota mena de privilegis que el sistema oferia als seus gestors. La "memòria històrica", avui tan lloada per aquells que durant dècades oblidaren i atacaren l'esforç de generacions i generacions de republicans i militants nacionalistes, era considera quelcom de nostàlgics i "extremistes radicals".
Va ser, doncs, en aquella època, per a molts d´oportunistes i menfotistes "resplendent" perquè començaven a estar en nòmina estatal com a polítics al servei del règim, una època per a nosaltres de vertader exili interior, que coneguérem més a fons el poeta i amic Ferran Lupescu. Una amistat reforçada amb el pas dels anys. Però qui és, per a aquell que vulgui conèixer una mica la cultura catalana que no surt en els mitjans d´informació oficial, Ferran Lupescu?
Anem a pams. Ferran Lupescu és autor de poemaris únics i indispensables. En referesc a les obres L'últim dels dàlmates (autoantologia poètica 1978-1982), Vuit poemes desolats, Arxipèlag (Premi Acadèmia dels Nocturns 1986), Cadàvers (Premi Josep M. López-Picó 1996), La senyoreta elidida / Adam Smith, Regiones de Valencia y Murcia (Dolços lleures de la gleva), L'ombra de la lluna damunt la terra / Intensa rereguarda, Poemes del desert, L´últim amor del comissari Lupescu, Això s'anomena aurora (en curs d'elaboració)... En un article titulat "Ferran Lupescu i la poesia" publicat en El Mundo-El Día de Baleares el 14 de novembre del 2004, qui signa aquestes notes havia definit la producció del poeta i investigador com a "intensa". Evidentment, i això mateix havia quedat ben especificat en l'article, volia dir que Ferran Lupescu es dedica des de fa molts d'anys intensament a la literatura i a la investigació; que no és cap hobby. A més, Lupescu ha treballat força anys en matèries d'història general i cultural dels Països Catalans, i és l'autor d'una de les millors històries del procés revolucionari soviètic que he llegit mai. Em referesc a Els dies d'un nou planeta: cronologia d'història soviètica (nov. 1917-març 1939), encara inèdita.
Quan vaig parlar amb el poeta i investigador Ferran Lupescu i li vaig explicar la proposta del director de la col·lecció El Turó, es va entusiasmar de tal manera que s’hi va posar a la feina, repassant tots els meus antics llibres de narracions, molt abans que jo mateix. En contacte constant per ordinador, després de la lectura de cada llibre em feia arribar les seves troballes i descobriments, donant-me igualment una assenyada i valuosa opinió quant als contes que, deia, creia imprescindible que al llibre de El Turó.
Cal dir que aquest interès de Ferran Lupescu pels meus contes ve de molt antic: en les seves col·laboracions a les pàgines de cultura del diari Última Hora de Ciutat ja havia comentat el llibre de contes juvenils Històries per a no anar mai a l’escola (Laia, Barcelona, 1986, segona edició). El diumenge dia 5 de maig de 1985, Ferran Lupescu escrivia: "Em pregunto si el llibre de contes Històries per a no anar mai a l'escola (Col. El Nus, 14. Ed. Laia, Barna, 1984), d'en Miquel López Crespí, no serà més aviat Històries d'aquells als quals mai no ens agradà anar a l'escola. Aquest no és un llibre sobre l'escola-infantesa-record-mal-rotllo-regne-perdut, encara que hi sigui present. L'escola de què parla en Miquel López, ens la trobem cada dia en sortir de casa (i, amb els avenços de la tecnologia d'avui, fins i tot sense necessitat de sortir-ne); els nens som nosaltres (grans o petits, no anant a classe o emborratxant-nos); els profes, són personatges prou coneguts de la ciutadania i ara no ens posarem a citar noms; les classes, bé, són les classes, òbviament, les de FEN que ens donen tothora, a la TV, a la feina, on calgui.
‘Tot contribueix, i a més el dir i com dir-ho, a donar-nos una imatge asfixiant de la classe-món que fa la cara que té.
‘Aquesta constatació, que com a tal només pot ésser honesta, és una protesta carregada de mala llet. Perquè la nostra Europa opulenta on un parell de centenars de fastigosos vagabunds acaben de morir de fred, no vol saber ni pot entendre que coses inversemblants s'esdevinguin en indrets molt bàrbars i, sobretot, molt llunyans del menjador i del salonet amb nostra senyora TV ("La carta"). Perquè hi ha certes reconduccions individuals -o col.lectives- que es mereixen el nom de traïció ("La transformació d'en Miquel"). Perquè la llibertat de pensament està cibernèticament controlada ("El monstre"). I, per damunt de tot, perquè és hora que reclamem la nostra condició d'humans, que escopim ben fort la realitat bàsica del segle XX: la deshumanització ("Els robots"); la maquinització, la desnaturalització ("La resurrecció universal", "Sóc un llibre") i tot allò que sap resumir l'autèntic manifest anomenat Història de l'evolució humana.
‘Aquells que coneguin la prosa del nostre autor, la retrobaran la mateixa que en llibres anteriors, amb el seu estil característic i, fins i tot, el seu ús, en determinats punts, d'un seguit de frases curtes que porten el pes -i la unió- en l'infinitiu. En aquest cas, l'autor es dirigeix al lector de forma directa, sempre veus de nens que escriuen una carta, o li conten una història a algú. O a un diari personal; d'allò d'"estimat diari". Sempre la famosa entelèquia de l'oïdor no-existent i la seva recerca en què -diuen, jo no ho crec- suposadament es debat la literatura. Però, en aquest llibre, en Miquel López Crespí té la intenció clara d'establir un diàleg, que ho és PER SE i que pot fer-se un cercle complet en contestar llegint-lo".
També en la presentació que va fer del meu llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003), presentació feta al saló d’actes del Consell Insular de Mallorca conjuntament amb la presidenta del Consell de Mallorca Maria Antònia Munar, el dirigent del PSM Sebastià Serra i l’aleshores president de l´OCB Antoni Mir, destacà alguns trets característics de la meva narrativa. I és per això mateix, perquè sabia que Ferran Lupescu sempre havia estat interessat per la meva narrativa, que vaig seguir la majoria dels seus encertats suggeriments quant a les narracions que havien de sortir al llibre que em demanaven per a El Turó.
Dia deu de setembre, en el Palau del Consell i en el marc de la Diada de Mallorca, davant el nombrós públic assistent a l’acte, amics, premsa, polítics, representants de la Universitat de les Illes Balears (UIB), Ferran Lupescu havia dit que: "Miquel López Crespí ha produït autèntiques obres mestres en camps com la narrativa curta, i que 'una bona antologia dels seus contes constituiria un dels volums de narrativa més importants de la literatura catalana contemporània".
"Inevitablement, continuava Lupescu, "tota obra d'art mínimament autèntica és xopa de la personalitat, la cosmovisió i els valors del seu autor. És per això que l'obra de Miquel López Crespí denota una cosmovisió progressista, d'esquerra, nacional-popular, i, per tant, conflictiva. Diguem, doncs, que l'obra de Miquel López Crespí no ha rebut el reconeixement públic que mereix. Això és, en part, i com en altres casos, perquè la intercepten corrents oficialistes de determinat signe estètico-ideològic. Per exemple, una mena de noucentisme ressuscitat, però d'escàs ressò social, aquesta volta. Per exemple, una postmodernitat més o menys autista. Irònicament, en nom d'una pretesa ‘puresa’ literària unilateralment identificada amb el conservadorisme hom aplica criteris extraliteraris per a desqualificar autors d'ideologia adversa, l'obra dels quals esdevé automàticament ‘poc literària’, per ‘política’, si no per ‘pamfletària’. El truc és vell i, segons sembla, productiu: només fan política els altres. A aquestes alçades hauríem de saber que tota obra d'art és política. Per acció o per omissió. Des de l'opacitat que proporciona el compromís amb un statu quo que es pretén ‘natural’. O des de l'explicitació que provoca trencar el sentit comú establert. D'altra banda, no és pas la temàtica de l'obra literària, ni menys encara la seva òptica ideològica, el que estableix el valor literari d'una obra: cal fer-ne la valoració en termes estrictament o principalment artístics. I són aquests termes els que avalen l'obra de Miquel López Crespí".
A començaments de maig del 2006 la feina conjunta de lectura i selecció dels contes ja era feta. La "batalla" per incloure unes narracions i suprimir-ne d’altres, també l’havíem feta no sense debats i després de mesurar fil per randa el que era necessari que sortís o ens semblava sobrer. Finalment vaig acceptar la majoria de suggeriments de Ferran Lupescu perquè em va arribar a convèncer del que proposava. Suggeriments, la majoria, basats en la nota definitiva que m’envià dia catorze de maig del 2006, on explicava els criteris de la seva proposta de selecció. Criteris fonaments en els punts següents: "1) que les narracions triades es comptin entre les de major qualitat literària que hagis escrit; b) que la selecció sigui representativa del conjunt de la teva obra, tant des del punt de vista formal com temàtic i cronològic".
La selecció final, després dels mesos de lectura i del debat quasi conte per conte amb Ferran Lupescu, va ser la que s’ha publicat, és a dir, el resultat final de tota la feina feta des de la primavera del 2006 fins a ben entrada la tardor, data en què vaig acabar de passar en net el darrer conte del llibre, era aquesta: del llibre A preu fet (Turmeda, Ciutat de Mallorca, 1973), que guanyà el Premi de Narrativa "Llorenç Riber 1972", les narracions "Saor Éire", "Cançons d’anar a marjal", "Decapvespre", "La invitació", "Lluna de mel a Castella" i "La llibertat"; del llibre La guerra just acaba de començar (Turmeda, Ciutat de Mallorca, 1974), recull de contes que obtengué el Premi de Narrativa "Ciutat de Manacor 1973", amb un jurat format per Blai Bonet, Guillem Lluís Díaz-Plaja, Josep Melià, Antoni Serra i Manuel Vázquez Montalbán, les narracions "La guerra just acaba de començar", "Genteta de Ciutat (I)", "Passa que..." i "Fugir"; del llibre Diari de la darrera resistència (Fundació Cultural Tavernes de la Valldigna, València, 1987), les narracions "Una dona mallorquina", "Els darrers militants", "Parella", "La manifestació", "La difícil subsistència", "Malson", "Parelles modernes" i "Pares i fills"; del llibre Paisatges de sorra (Ajuntament de Gandia, València, 1987), recull de contes que va guanyar el VIII Premi Joanot Martorell, atorgat per un jurat compost per Josep Iborra, Encarna Santceloni, Bernat Capó, Alfons Sánchez i Ignasi Mora, les narracions "La pel·lícula d’aquesta nit", "Els diners del premi", "Desaparegut" i "Una història d’amor"; del llibre Notícies d´enlloc (Documenta Balear, Ciutat de Mallorca, 1987), Premi de les Lletres 1987 atorgat per un jurat format per Josep M. Llompart, Pau Faner, Francisco Díaz de Castro i Jaume Adrover, les narracions "Una bona carrera", "Genteta de Ciutat (2)", "Acqua alta", "L’aire s’omplia de la fosca més densa" i "Missatge xifrat"; del llibre Necrològiques (Amós Belinchón Editor, València, 1988), Premi Ciutat de València Constantí Llompart 1988 atorgat per un jurat format per Ferran Torrent, Martín Quirós Palau i Joaquim Soler, les narracions "La força del record", "Escriptors", "Un viatge imaginari", "El darrer guerriller", "Atemptat", "Una fotografia clandestina", "La cambra dels quinze", "El viatge" i "Carta personal"; del llibre Històries del desencís (Editorial Moll, Ciutat de Mallorca, 1995), la narració "El talp"; del llibre Vida d’artista (Llibres del Segle, Lleida, 1995), Premi Serra i Moret de la Generalitat de Catalunya atorgat per un jurat format per Isabel-Clara Simó, Francesc Candel, Joaquim Ferrer, Miquel Porter, Pilarín Bayès, Albert Jané, Oleguer Sarsanedes i Antoni Kirchner, la narració "Tertúlia literària"; del llibre Crònica de la pesta (Llibres del Segle, Girona, 1993), la narració"El mecanisme del temps". S’han inclòs també en el llibre Un viatge imaginari i altres narracions que s’acaba de publicar en la col·lecció El Turó, les narracions inèdites "L’ermità", "Lídia", "La mort" i "Parets de foc".

http://mallorcaweb.net/lopezcrespi/index.htm Web de l´escriptor Miquel López Crespí
http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)