LA
GENERACIÓ LITERÀRIA DELS 70 – NOUS LLIBRES - EL VICARI D’ALBOPÀS,
DE L´ESCRIPTOR MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ
Per Cecili Buele Ramis, exconseller de
Cultura del Consell Insular de Mallorca
La lectura de les primeres planes d’aquest
llibre – que en conté 225 molt ben elaborades – , i de tots i
cadascun dels seus capítols – unes dues dotzenes molt ben
estructurades - fa veure que s’inicia amb una trobada entre dos
clergues mallorquins, preveres diocesans: l’un, mossèn Joan, que
viu i treballa com a vicari a la vila mallorquina d’Albopàs, rep
la visita d’un altre, mossèn Miquel, que viu a Pollença.
Tots dos clergues diocesans es mouen
falaguers dins l’àmbit de la cultura del seu temps i se senten
aclaparats per fets, succeïts a Barcelona o a París o a Sant
Petersburg, que consideren i valoren com a “revolucionaris”.
Amb la visió eclesiàstica convencional,
comparteixen la visió de considerar-los fruit i conseqüència d’una
manca creixent de la pràctica religiosa cristiana que s’estén
arreu de Catalunya, d’Espanya i d’Europa… (Cecili Buele)
1. El protagonista i l’autor
El protagonista d’aquesta novel·la és un
capellà, mossèn Joan, manacorí de naixement. Nomenat vicari de sa
Pobla -Albopás - pel bisbe de la diòcesi de Mallorca, un cop
ordenat sacerdot, s’hi passa pràcticament tota sa vida, fins que
mor a l’edat de 62 anys.
Aquest capellà manacorí s’hi arriba a
sentir i comportar-se com un albopassí més. Això sí, representant
fidelment l’estament d’una jerarquia eclesiàstica integrada per
una vintena de preveres dirigits pel senyor rector.
També es relaciona amb persones d’altres
indrets de Mallorca, amb les quals intercanvia idees i plantejaments
que tenen a veure no solament amb la situació eclesiàstica que
viuen, sinó també amb la realitat cultural, social i política del
seu temps als seus territoris respectius.
El mossèn fa part d’aquella colla de
capellans il·lustrats mallorquins que, durant la primera meitat del
segle XX, representen i encarnen l’oposició declarada a les idees
i propostes liberals, socialistes, anarquistes o comunistes. Amb el
pretext de defensar el manteniment d’una societat marcada per la
influència de l’església catòlica a gairebé tots els àmbits de
la vida ciutadana, s’afanyen a combatre allò que consideren que la
posa en perill, alhora que valoren els adversaris com a perniciosos
des de tots els punts de vista.
Juntament amb la poeta llucmajorera Maria A.
Salvà, hi fan pinya el també manacorí mossèn Antoni M. Alcover,
el pollencí mossèn Miquel Costa i Llobera, o el campaneter mossèn
Llorenç Riber, entre d’altres personatges rellevants que apareixen
a la novel·la.
L’obra de l’escriptor pobler se centra en
certes iniciatives d’aquest vicari d’Albopàs, fidel exponent
d’una presència eclesiàstica, gens ni mica disposada a perdre’n
la situació privilegiada en què s’ha instal·lat des de temps
enrere. I que, per a mantenir-la, no dubta a recórrer a la
utilització d’eines pràctiques i concretes com les que ofereix el
món de la cultura o l’ensenyament.
L’autor pobler és un dels escriptors
mallorquins que ha produït més obres literàries i que ha publicat
més llibres, dedicats a gèneres tan diversos com la poesia, el
teatre, l’assaig, la novel·la, etc.
El fet de situar-ne aquesta en el marc conegut
del seu poble natal el porta a presentar-ne el protagonista, amb tota
casta de detalls que ajuden a valorar el paper històric que té dins
la vila poblera un personatge d’aquestes característiques.
No solament per haver estat el creador de la
Revista sa Marjal, entre d’altres iniciatives culturals esmentades
en el llibre, sinó també per haver contribuït a millorar
l’educació de les classes socials més modestes. Sempre des d’una
perspectiva clerical catòlica, entesa i viscuda a la seva manera.
2. Un eclesiàstic
A través d’un personatge eclesiàstic
manacorí, de nom mossèn Joan, qui ocupa un càrrec clerical
secundari com a vicari de la parròquia de sa Pobla durant molt de
temps, més de tres dècades seguides, - circumstància que el
clergue aprofita per endinsar-se en el coneixement i aprofundiment de
la història de la vila -, l’escriptor pobler Miquel López Crespí
fixa l’atenció en aquest personatge històric que admira i li
crida poderosament l’atenció.
És persona molt coneguda per la gent poblera,
degut al temps perllongat que hi viu i treballa, a la gran tasca
pastoral que hi desplega, a les innombrables iniciatives culturals i
educatives que promou, i al llançament d’una de les publicacions
més valuoses de la comarca: la Revista sa Marjal.
Hi viu tan de temps i tan intensament a
Albopàs, que aquesta passa a ser la seva vila. La sent tan seva que
sovint pensa que hi ha nascut, entre els seus homes i les seves
dones, que n’és un albopassí de soca-rel.
Arriba a manifestar que mai més no tornarà al
seu poble natal: «Són massa anys trepitjant la terra de l’antic
Uuialfàs dels moros, de palpar les pedres venerables dels
antiquíssims talaiots, les restes romanes prop de Crestatx, els
llumets de fang que il·luminaren humils cabanes i riques estances fa
dos mil anys...»
Tots els elements que l’autor en recapta amb
molta cura, i que no són pocs sinó molt valuosos, el porten a
presentar el protagonista des que hi arriba com a capellanet jove
recent ordenat a l’edat de 30 anys, fins que hi troba la mort,
ultrapassant-ne els 62. Són més de tres dècades seguides de viure
i treballar a la mateixa parròquia d’Albopàs, sempre com a
vicari.
Un conjunt d’elements serveixen per
construir-ne un relat que capfica de ple el lector en les
profunditats insondables d’un món ja desaparegut en ple segle XXI
i del qual vol deixar constància fefaent per a les generacions
venidores.
Tant pel que fa a l’estil de vida que imposa
la jerarquia eclesiàstica a tot el poble, com pel que té a veure
amb el comportament de la ciutadania poblera a finals del segle XIX i
principis del segle XX fins a la meitat.
«El que no roman escrit és com si mai no
hagués existit!» No es cansa de repetir l’escriptor pobler en
ocasions diverses, quan li pregunten sobre la seva dedicació total i
absoluta a l’escriptura, des que compta amb pocs anys d’edat fins
que n’assoleix la condició d’escriptor jubilat.
En aquest sentit, autor i protagonista
s’identifiquen sovint en la novel·la. Com quan miren de
respondre’s la pregunta “Escriure per provar de mudar el món?”
Tots dos pensen que és un dels errors més greus de llurs vides,
davant esdeveniments que deixen ferides perdurables.
O quan lamenten que entre aquella munió
d’avantpassats no hi hagi cap narrador, cap persona que pugui
deixar constància dels fets familiars, dels esforços per sortir de
la misèria, dels fantasmes que poblen cambres i sales dels grans
casals de la vila.
Tots dos conclouen que algú ho hauria
d’escriure: “Aconseguir transformar ombres del passat en persones
de carn i ossos, fer retornar veus, plors i rialles que ens
contemplen...”
Ja se sap que el món eclesiàstic mallorquí
del segle XX és molt complex, divers i singular. Con mostra aquest
llibre, amb el protagonista eclesiàstic de la novel·la, només a la
vila d’Albopàs hi conviuen aleshores una vintena de capellans.
Just suara mateix, que només n’hi deu haver un i deu tenir al seu
càrrec unes quantes parròquies més!
Aleshores els capellans representen
majoritàriament un dels nivells més alts de les elits socials, tant
a les ciutats i viles de Mallorca com als organismes i institucions
oficials, pel fet d’erigir-se en la més alta instància a la qual
s’acostuma a recórrer en cas de necessitat, o de consulta, o de
malaltia, o de brega.
Allò que diu el rector del poble no només «va
a missa». Penetra i arriba fins a les fibres més fondes de l’ànima
de la gent. Des dels
infants fins als majors, dels joves als més grans, a l’àmbit
individual o privat, i a l’àmbit col·lectiu o social. El
rector de poble és la persona que infon més respecte entre la
població. Allò que diu el rector esdevé indiscutible. Com si es
tractàs de la persona que ho sap tot i que mai no s’equivoca en
res!
La figura del rector de poble, a la societat
mallorquina d’aleshores, serveix per a beneir i consagrar, però
també per a signar certificats de bona conducta cívica, o de
matrimoni contret, o per influir en decisions d’ordre públic, o
per censurar espectacles i llibres, o per establir normativa
relacionada amb la vestimenta o els bons costums o les festes o la
vida diària...
Amb una paraula, el rector de poble ho és tot
a la Mallorca rural del segle XX. Tothom el venera i el respecta, si
més no de portes cap a fora. En aparèixer com el qui en sap més,
de gairebé tot, ningú no gosa contradir-lo en res. A no ser els més
atrevits, que no solen esser ben considerats... N’esdevé
l’autoritat màxima, per damunt de qualsevol altra que hi pugui
haver.
El paper dels vicaris parroquials, en canvi,
resulta bastant més secundari. Tots dos individus són capellans
igualment, pertanyents a la jerarquia eclesiàstica diocesana, però
el vicari té rang una mica inferior. Roman a un segon nivell. Les
atribucions que corresponen als vicaris no són ben bé les mateixes
que les que tenen els rectors. Les tasques a realitzar sempre han
d’estar subjectes al control de l’autoritat màxima encarnada en
el senyor rector.
El bisbe, que n’és el jerarca diocesà
suprem, els nomena «coadjutors», és a dir col·laboradors del
rector, sempre a les ordres d’aquest, que és qui comanda més i en
tot a la demarcació parroquial.
El títol ja assenyala en quin dels dos nivells
es mou el protagonista eclesiàstic. Es tracta d’un vicari
cooperador, un prevere coadjutor, un capellà ajudant del rector
d’Albopàs (Sapobla, a l’inrevés) que, en principi, ha de
romandre a les ordres d’aquest i no ha de poder pensar ni fer ni
dir res que no estigui d’acord amb els criteris de l’altre
capellà que ostenta el càrrec de rector.
En aquest sentit, la novel·la presenta
aspectes diversos del tarannà que adquireix el comportament
característic d’aquest «Vicari d’Albopàs», pel que fa, per
exemple, a la seva dedicació ferma a l’àmbit de la cultura, les
tradicions, l’ensenyament, la ideologia antiliberal,
antisocialista, antianarquista, anticomunista.
Profundament entusiasmat amb les idees
conservadores del catolicisme més tradicional, tot al llarg de la
novel·la apareix combatent durament el krausisme, el socialisme i
l'anarquisme, perquè considera que tots tres moviments amenacen el
futur amb dècades de noves persecucions per als cristians, més
concretament per als catòlics que hi representen si no la totalitat,
sí la majoria de la població albopassina.
2. Els capítols de la novel·la
La lectura de les primeres planes d’aquest
llibre – que en conté 225 molt ben elaborades – , i de tots i
cadascun dels seus capítols – unes dues dotzenes molt ben
estructurades - fa veure que s’inicia amb una trobada entre dos
clergues mallorquins, preveres diocesans: l’un, mossèn Joan, que
viu i treballa com a vicari a la vila mallorquina d’Albopàs, rep
la visita d’un altre, mossèn Miquel, que viu a Pollença.
Tots dos clergues diocesans es mouen falaguers
dins l’àmbit de la cultura del seu temps i se senten aclaparats
per fets, succeïts a Barcelona o a París o a Sant Petersburg, que
consideren i valoren com a “revolucionaris”.
Amb la visió eclesiàstica convencional,
comparteixen la visió de considerar-los fruit i conseqüència d’una
manca creixent de la pràctica religiosa cristiana que s’estén
arreu de Catalunya, d’Espanya i d’Europa…
Fets tràgics com els de Barcelona, amb
violències desfermades als carrers de la ciutat, els mouen a
desitjar per a Albopàs i per al conjunt de Mallorca un futur molt
més tranquil i asserenat, gràcies al model que pretenen d’establir,
basant-se en la tradició cristiana i popular del col·lectiu catòlic
que representen.
En tenir notícia dels fets violents produïts
a Catalunya, sobretot a la ciutat de Barcelona, el vicari d’Albopàs
comparteix amb mossèn Antoni Maria Alcover, de Manacor, i amb mossèn
Miquel Costa i Llobera, de Pollença, la preocupació clerical per
una situació que s’allunya cada vegada més de les ensenyances
catòliques.
Basant-se en informacions directes que li
arriben de comerciants albopassins que han presenciat escenes
espantoses i desastroses a la capital catalana, va prenent-ne bona
nota per fer-la arribar a les autoritats catalanes.
Remarca moltíssim el paper de les dones, i més
particularment de les prostitutes, en l’encalentida d’ànims per
cometre barbaritats contra esglésies, religioses i capellans.
No vol ni sentir-ne a parlar, de la gent que es
declara llibertària, socialista, comunista o anarquista. Els veu com
a representants directes del dimoni.
Mentre que es mostra aferrissat defensor de
l’exèrcit espanyol, que considera com a ferma columna de la llei,
sempre al servei de la pàtria, a l’hora de restablir l’ordre i
la tranquil·litat a la capital catalana.
Arranca un altre capítol del llibre amb certs
dubtes del mossèn sobre la incidència de l’encíclica “Rerum
Novarum” del papa Lleó XIII en l’enfortiment de la societat
espanyola. Una encíclica que, segons el vicari, defensa millors
condicions de vida per a la classe treballadora, com ningú no ha fet
mai fins aleshores.
Continua el mossèn exposant-hi l’opinió
eminentment favorable a la monarquia. Defensa amb dents i ungles el
paper, la figura i la funció del rei espanyol, i marca posició
claríssima contra qualsevol moviment o opinió que li sigui, o que
li sembli que sigui contrària.
Per al mossèn, sense la monarquia, no hi pot
haver convivència social harmoniosa i pacífica. La monarquia
cohesiona, fa progressar la societat, ajunta esforços. Per això
fins i tot propugna mà dura contra qui pretengui substituir-la per
un altre model polític de societat a Espanya.
Un mossèn mallorquí, fidel seguidor del
Vaticà, partidari fervent de la monarquia, declaradament
antirepublicà, favorable a la santa Inquisició, enemic declarat de
militars constitucionalistes i d’il·lustrats liberals, totalment
contrari a la manera d’actuar dels jesuïtes en certs àmbits, a
mida que avança en la seva labor parroquial va consolidant-ne la
condició adquirida durant els tretze anys de formació llatinista,
humanística, filosòfica i teològica al Seminari diocesà de
Mallorca.
Com a vicari d’Albopàs, mossèn Joan viu
profundament el que signifiquen per a la vila els foguerons de sant
Antoni que omplen de llum i de calentor les cantonades albopassines.
La seva ment conservadora el porta a
imaginar-se l’alegria que li produiria poder servir-se’n per
cremar-hi tants i tants de llibres que figuren a l’índex dels
prohibits per les autoritats eclesiàstiques catòliques; llibres que
es publiquen contra la monarquia; llibres que contribueixen a fer que
Albopàs deixi de ser una societat tranquil·la, sense problemes, un
poble d’ordre i de pau.
El paper netejador i purificador del foc
l’entusiasma. És clar que, per contra, no hi voldria veure mai cap
de les seves invencions, de les seves criatures més preuades, de les
seves iniciatives culturals i literàries més valuoses: la Revista
sa Marjal.
La soledat en què viu el vicari d’Albopàs
li permet dedicar temps a recórrer minuciosament tots els racons de
la parròquia i a descobrir-ne detalls desapercebuts per a qui s’hi
atansa de tant en tant.
Capellà amant de la cultura i les lletres, viu
molt interessat a conèixer la història de la vila i a descobrir el
contengut dels arxius parroquials que en recullen moltes dades.
«Furgar entre pergamins vells n’és un dels entreteniments
preferits».
Apareix com a gran estudiós de la història i
la construcció del temple parroquial, «submergint-se entre vells
llibres enquadernats en pell». Amb un interès mol gran per
enllestir i publicar els primers números de la revista sa Marjal.
En això, crec que l’autor i el protagonista
s’assemblen molt també. Tot i que el primer pugui romandre marcat
per l’agnosticisme, allunyat de les pràctiques religioses més
convencionals, comparteix amb el capellà protagonista les mateixes
dèries que tenen a veure amb el paper dels llibres dins la vida de
la societat, la importància de les publicacions escrites que la
reflecteixin, el lloc prominent que han d’ocupar arxius i
biblioteques, o la necessitat d’impulsar publicacions que recullin
de manera detallada esdeveniments significatius de cada dia.
La història d’aquesta vila mallorquina on
mossèn Joan fa de vicari és plena de singularitats peculiars que la
distingeixen d’altres viles de Mallorca.
Amb les observacions acurades del protagonista,
hom s’adona de la gran transformació produïda, pel que fa a la
dedicació a tasques agrícoles en aquest redol illenc.
La dessecació de l’albufera, l’arribada
del tren, les colònies de treballadors, els accidents mortals, les
febres i pestes, tot plegat conflueix en el paper que hi representen
uns eclesiàstics, encarregats d’anar marcant el camí a seguir pel
conjunt de la població, de pensament, paraula i obra.
Home de cultura eclesiàstica, amb grans dosis
de fe, característica dels creients, amb motiu de les pluges
torrencials que inunden la vila i fan destrossa de tot quant troben
al camp, el vicari s’endinsa en pensaments que el porten a dubtar
d’allò que li sembla més que evident: amb quina casta de fe es
deu presentar la població a l’església parroquial? Amb la
renovada dels cristians, o amb l’antiga i ancestral de sempre?
Davant dels albopassins no té cap casta de
mirament a l’hora de mostrar-se públicament contrari al que
considera “perniciós liberalisme” que ofega creences i afebleix
la doctrina catòlica. Té una visió molt particular d’allò que
entén per progrés a l’àmbit rural on es mou. Confia en la bona
voluntat dels governants que, des de la capital d’Espanya, han de
voler atendre com necessiten i es mereixen els pobladors d’una vila
que s’ha vist destrossada per pluges torrencials.
Si públicament es mostra d’aquesta manera,
en la seva relació més directa amb els governants municipals, té
ben clar que, des de Madrid, només saben xuclar imposts i
propietats, però mai per mai s’afanyen a abocar-hi allò que es
necessita per poder viure millor en un indret illenc com aquest.
L’autor dedica tot un capítol sencer a
recollir estats d’ànim del vicari d’Albopàs, en tant que
sacerdot, eclesiàstic amb aparences d’home fort i segur, però
que, en el fons, manté dubtes i neguits.
No exempt de defalliments profunds que
s’apoderen de la seva ànima i que el porten a demanar-se sovint si
la seva vida ha tengut algun sentit vertader. Amb molts i molt
profunds remordiments al final d’alguna jornada de treball pastoral
exercit a la parròquia. Amb qüestionaments que el fan dubtar del
camí emprès, i certes ganes de demanar-se per què no s’ha fet
ermità, allunyat del trull i maldecaps d’una vida tan moguda. Amb
dubtes sobre què triar, entre dur una vida d’oració i
contemplació, o aquesta altra d’acció i predicació que està
portant.
De manera semblant als seus dos confidents
eclesiàstics, mossèn Miquel Costa i Llobera o mossèn Antoni Maria
Alcover, hi queda molt ben reflectit en un dels capítols de la
novel·la el record de la infantesa del clergue protagonista i la
seva adscripció a una família de la pagesia mallorquina, dedicada a
les feines i als treballs del camp.
Amb una mica més de coneixement, sent vicari
d’Albopàs, el prevere es pregunta si la seva anada a estudiar al
Seminari diocesà de Mallorca no hauria estat una espècie de
coartada per defugir la feina al camp.
El fet és que la idea de fer-se capellà neix
de son pare mateix, qui li’n reconeix la dedicació intensa a la
lectura i al gaudi per les coses de l’església, des de ben
jovenet. A Manacor, sempre és a la rectoria demanant llibres
religiosos. Tot el temps que els amics empren a jugar als quatre
cantons, a la pilota, a amagatois, l’empra llegint. Resulta difícil
saber quantes vides exemplars de sants i santes estudia. Rebre un
llibre del rector és per a ell un regal de valor incalculable.
El fet és que un bon dia ingressa al Seminari
i deixa enrere per a sempre més el món rural que l’ha alletat
d’infant. Aquest fet, el d’haver estudiat al Seminari, li fa
veure d’una banda que no ha estat gens ni mica preparat per a les
tasques normals i corrents amb les quals s’ha d’enfrontar
qualsevol persona nada. Però també li serveix per detectar certes
necessitats del poble, com és ara l’educació.
Contempla amb un cert grau de tristesa que
siguin monges franciscanes, mestres o col·legis particulars els
estaments encarregats de la instrucció i l’educació, sense cap
escola pública que pugui donar aixopluc al gran nombre d’al·lotells
albopassins que van a lloure pel carrer.
Creu que en manca una que serveixi per a
l’enfortiment cristià dels infants albopassins. No vol
l’ensenyament a mans de mestres descreguts com els de l’Escola
Moderna, manifestant-se obertament contrari a l’ateu Francesc
Ferrer i Guàrdia, o als mestres amb idees liberals o socialistes.
Una altra de les persones rebutjables per al
mossèn és l’estrangera allotjada a Valldemossa, de nom George
Sand. La imatge que en té és de la dona més immoral que ha
trepitjat mai la terra mallorquina. La republicana anticlerical
francesa Aurora Dupin, més coneguda per George Sand, el pseudònim
amb què signa els seus atacs constants a la moral cristiana i als
valors fonamentals de la societat.
Per al mossèn encapçala una altra petita
xurma de malfactors el poeta i agitador professional Gabriel Alomar,
el mateix que ja en temps de la Setmana Tràgica signa i difon un
pamflet titulat Contra la pena de mort en el qual, a més d’atacar
les lleis que protegeixen de la barbàrie, defensa l’anarquista
Francesc Ferrer i Guàrdia.
Quina visió en pot tenir un clergue com aquest
del fet històric de les Germanies que marquen de manera inesborrable
la història d’Albopàs? La considera una època de pertorbacions
socials encapçalades per les incitacions criminals d’homes sense
principis ni escrúpols: els endimoniats agermanats Joan Crespí,
Joanot Colom, Guillem Colom i Pau Casesnoves, entre molts d’altres
malfactors.
La seva intenció és precisament evitar en el
futur qualsevol idea d’alçament forà. Precisament considera que
recordar la derrota agermanada de Son Fornari esdevé la millor
manera de prevenir revoltes previsibles el dia de demà. Si es manté
la pagesia en la ignorància, pot ser captada per idees dissolvents
de demagogs, predicadors del paradís a la terra i d’altres
ximpleries semblants.
Per això va en processó a inaugurar el marbre
que commemora la desfeta dels agermanats a Son Fornari. Fa
transportar el recordatori, obra del mestre Josep Binimelis, autor de
moltes de les magnífiques escultures amb creus i àngels del
cementiri pobler, en un carro curull de rams de flors i murta.
Aconsegueix una participació grandiosa, amb presència d’autoritats
i banda de música municipal que interpreta l’himne d’Espanya i
algunes composicions típicament mallorquines.
Veu que la ignorància no serveix de res. Vol
que tothom sigui conscient que la vila, amb una majoria de persones
sense cap mena de formació, amb multitud de pagesos que no saben
llegir ni escriure, no pot progressar.
I, segons ell, l’església no ha de quedar
enrere en la tasca de promocionar els feligresos, la pagesia i els
menestrals que sostenen l’economia d’Albopàs. En cas contrari
poden caure en mans de propagandistes socialistes i anarquistes que,
amb l’excusa d’ensenyar els infants, utilitzin aquesta necessitat
per a propagar idees dissolvents.
En parlar-ne amb el batle, el jove Miquel
Crespí i Pons de Can Verdera, tots dos es posen d’acord a bastir
un gran edifici per a una Escola Graduada on els infants puguin
aprendre les primeres lletres, matemàtiques, la història de la
pàtria, hereva d’un imperi que dominà el món, la capdavantera
del catolicisme, enfrontat sempre als infidels sarraïns i la
maledicció luterana i anglicana.
El coneix bé, sap que és un home de provat
catolicisme, un jove que ha tractat des d’escolanet a l’església,
religiós, amant dels costums i tradicions, alhora que gran
coneixedor de les necessitats urgents que té Albopàs. Des d’un
conservadorisme ben entès sap albirar el futur més que molts dels
que ja són homes d’edat. Sentint-lo hom comprèn que a vegades cal
canviar alguna cosa per aconseguir que no mudi res de l’essencial.
Considera que en mans d’un batle com aquest,
la fe no perilla, cap idea perniciosa serà propagada des d’aquest
bastió de la modernització del poble. Ans al contrari, tothom podrà
veure que, a patir de la realització del grandiós projecte, els
albopassins esdevendran els homes que la pàtria necessita.
Familiaritzat amb personatges de l’època,
com el manacorí mossèn Antoni M. Alcover, o el pollencí mossèn
Miquel Costa i Llobera, o la llucmajorera Maria A. Salvà,
contemplant altres indrets de fora de Mallorca, com són Barcelona,
Roma, Atenes, etc., s’engresca en la tasca singular de bastir una
societat que es basi en els valors considerats genuïnament cristians
i particularment catòlics.
El viatge que realitza a la ciutat de Roma, en
companyia de mossèn Miquel Costa i Llobera - un dels hereus d'una de
les famílies més riques de Pollença, relacionat amb les millors i
més poderoses nissagues de Mallorca, el senyor de Formentor, poeta
sublim - i la poetessa llucmajorera Maria A. Salvà – qui no deixa
el rosari en tot el temps que dura el trajecte -, li fa reviure les
experiències viscudes com a estudiant dels clàssics al Seminari
diocesà de Mallorca.
La visita a les catacumbes li reviscola el
record de les primitives comunitats cristianes seguidores de Jesús
de Natzaret. L’audiència concertada amb el papa Pius X, li causa
una impressió inesborrable: veure'l entrar en majestat pel mig de la
nau central de la basílica de Sant Pere, assegut damunt la cadira
gestatòria, entre el fum de desenes d'encensers i el càntic dels
escolanets adscrits al cor de la capella Sixtina, queda impressionat
sobretot davant la presència tan propera de la màxima autoritat de
l'Església catòlica en aquest món.
El viatge a Grècia, Constantinoble, Palestina
i Egipte, sobretot a Terra Santa, li resulta tan emocionant que el
manté en tensió, fins al punt que quasi no pot dormir a les nits.
El fan patir moltíssim les males notícies que
arriben de Rússia, on una revolució comunista que sacseja els
fonaments d’aquella gran nació es dedica a assassinar munió de
sacerdots de l’església ortodoxa, rics propietaris i militars del
tsar. La que ell considera molt estimada família imperial russa, que
tan encertadament ha dirigit aquell gran país d’ençà fa
tres-cents anys i que cau de forma irremeiable.
Per al mossèn, els antics fets de les
Germanies, la revolta de Barcelona de fa uns anys, fins i tot els
esdeveniments de la Comuna de París, no són res en comparació amb
el que passa en aquell gran país.
Dos capítols d’aquesta novel·la em resulten
particularment expressius d’allò que representa el mossèn
protagonista d’aquesta novel·la. Per les reflexions que se
n’extrauen i els interrogants que s’hi plantegen.
En Jaume de Can Xiulet és un pagès que viu
prop de Crestatx i que, de jove, participa a la guerra de Cuba, on
passa més de tres anys. Un personatge digne de coneixença perquè,
malgrat tenir casa al poble, d’ençà que torna de Cuba mai no hi
vol anar a viure.
S’instal·la a la caseta del molí de Can
Xiulet. Hi duu una vida d’ermità, tranquil, dedicat a la cura de
l’hort i els animals que li fan companyia. El vicari no el
considera cap mala persona, malgrat que no vagi mai a missa,
enclaustrat sempre a la caseta de camp, a sa marjal.
D’ençà que marxa amb les tropes de Weyler a
alliberar l’illa de Cuba de les malifetes dels mambises, els cubans
renegats alçats contra la corona espanyola, el seu món pateix un
daltabaix de què no se n’arriba a recuperar mai.
El mossèn s’hi atura sovint a empatar la
xerrada, intrigat per la seva forma de vida, per la reclusió a què
se sotmet de forma voluntària, conscient que alguna cosa molt greu
li passa a Cuba per a reaccionar de tal manera i voler-se bastir una
vida quasi de monjo de clausura.
Més que la derrota del general Weyler i les
seves tropes, allò que el marca per a sempre és l’estil de vida
luxosa i luxuriosa que veu que mantenen els alts càrrecs militars.
Visitant prostíbuls i casinos, sempre plens de gom a gom per membres
de l’exèrcit i la burocràcia de l’estat espanyol.
Així, creu en Jaume de can Xiulet, esdevé
impossible vèncer un poble revoltat contra els dictats d’una
metròpoli tan llunyana.
Aleshores el mossèn es demana què fa ell
defensant les guerres de la monarquia des de la trona; dubta si no
tenen raó les mares que no volen que els seus fills vagin a la
guerra; si els seus esforços per provar de salvar costums i
tradicions només han estat una mentida, una gran estafa ordida i
planificada per a mantenir en calma els pagesos, barrar el pas a les
seves justes peticions...
Amb dubtes com aquests i altres que s’esmenten
als capítols finals de la novel·la, li arriba l’hora de mort, amb
la descripció pòstuma del darrer comiat que li ret el poble.
Cecili Buele i Ramis,
Palma, 20 de juliol de 2020
Festa de santa Margalida
