jueves, 9 de diciembre de 2010

Jaume Santandreu: escriptors de les Illes perseguits pel dogmatisme i el sectarisme

Jaume Santandreu: escriptors de les Illes perseguits pel dogmatisme i el sectarisme

L'Església no evoluciona i la història, sí. Al marge dels defectes que, com a ésser humà, pugui tenir en Santandreu, tanmateix les seves virtuts i el compromís superen la comesa de qualsevol altre religiós de la nostra terra. (Bernat Nadal)

La darrera missa

Bernat Nadal 07/12/2010

La carta que en Jaume Santandreu ha enviat al bisbe renunciant al seu ministeri dins l'Església s'ha convertit en el tema del moment. En Santandreu mai no ha estat un capellà com els altres en comportament, compromís o submissió. Ha criticat l'Església en el seu vessant humà i això no li ho han perdonat; l'han arraconat i no l'han expulsat perquè mai no ha menyspreat la figura del fusteret de Natzaret.
L'Església no evoluciona i la història, sí. Al marge dels defectes que, com a ésser humà, pugui tenir en Santandreu, tanmateix les seves virtuts i el compromís superen la comesa de qualsevol altre religiós de la nostra terra.
Som molts els qui pensam que és difícil que en Santandreu deixi de dur a terme una missió sagrada com la d'estar a la vora dels humils i els marginats. Que militi en les files del bisbe o lluny d'ell no canvia la sacralitat del magisteri.
El proper dia 18 dirà la darrera missa a Manacor, a Crist Rei; allí s'acomiadarà de la seva ocupació religiosa amb una petita festa, si l'autoritat no ho impedeix. Si un dia volgués tornar a exercir, potser en Miquel Segura el podria col·locar com a rabí major dels marginats. També podria ser apòstol dels poetes i dels que han posat la mà al foc per un projecte propi de país.
Diari de Balears (dBalears)

La lluita per la llibertat d'expressió a les Illes. Defensa de l’escriptor Jaume Santandreu.

Per Miquel López Crespí, escriptor

El març del 2003, sindicats, partits, col×lectius socials, persones independents, treballadors i treballadores dels més diversos sectors, ens reunirem novament per a defensar la llibertat amenaçada novament per determinats sectors sectaris i dogmàtics

La reunió de sindicats i forces polítiques de les Illes a Can Gazà [març de 2003] em va recordar els darrers anys de la dictadura franquista, quan lluitàvem per la llibertat. Tornam estar en les mateixes. Ahir era el franquisme qui portava als tribunals Jaume Santandreu per haver escrit un article. Avui, qui ataca els escriptors mallorquins i els sectors que fan una feina exemplar en benefici dels marginats, són el doctor Josep Carbonero i el seu advocat, l'antic dirigent carrillista Ignasi Ribas. Pareix com si el temps no hagués passat! Fa vint-i-set anys les forces polítiques d'esquerra ens reuníem clandestinament per a organitzar una campanya en defensa de la llibertat d'expressió, destruïda pel feixisme. El març del 2003, sindicats, partits, col×lectius socials, persones independents, treballadors i treballadores dels més diversos sectors, ens reunirem novament per a defensar la llibertat amenaçada novament per determinats sectors sectaris i dogmàtics, grupets que no poden consentir la més mínima crítica a la seva desastrosa gestió de la sanitat de les Illes. I és per això mateix, perquè volen fer callar i atemorir un intel×lectual independent i progressista, talment com feia el feixisme fa anys, que porten Santandreu als tribunals i li demanen deu milions de pessetes.
La Plataforma per la Llibertat d'Expressió i en solidaritat amb l'escriptor d'Esquerra Republicana i membre de l'AELC (Associació d'Escriptors en Llengua Catalana) Jaume Santandreu, comptà amb la presència de la majoria de forces sindicals de les Illes i membres destacats del PSM i del nacionalisme d'esquerra. Poguérem veure-hi Gabriel Riera, coordinador del Grup de Salut del PSM-Entesa Nacionalista, i Miquel Bauçà, dirigent del Sindicat d'Exclosos i militant del PSM; la sindicalista d'USO Isabel Lozano; Mateu Garcia, president del Sector Sanitari del CSIF; el sindicalista d'UGT Eugeni Bauçà, que intervingué en l'assemblea de forma contundent i emocionada relatant les malifetes del doctor Carbonero; el metge Miquel Barceló, un dels homes que més ha fet pels marginats de les Illes; Rafel Ginard, del Sindicat Mèdic Lliure; representants del SATSE, el Sindicat d'Infermeria... També hi havia moltes altres personalitats del món de la política i de la sanitat illenca que, amb la seva presència, volien expressar una solidaritat activa amb el "sacerdot dels pobres". Esquerra Republicana expressà igualment un suport total a la lluita per la llibertat d'expressió que s'iniciava amb la constitució d'aquesta Plataforma sorgida de la societat civil de les Illes. I, ara mateix, Joan Buades, diputat d'Els Verds d'Eivissa i Formentera, em fa arribar l'expressió de suport complet a l'escriptor.
Joan Lladó Binimelis, president d'ERC-Illes Balears i Pitiüses deia, en un comunicat de solidaritat amb l'escriptor Jaume Santandreu: "Arran de la querella interposada per Josep Carbonero contra l'escriptor, sacerdot i militant d'Esquerra Republicana Jaume Santandreu per un article que va servir per aclarir a bona part dels usuaris la naturalesa partidista dels problemes de l'Hospital de Manacor, Esquerra Republicana vol manifestar la seva solidaritat amb el denunciat. Demanar 60.000 euros a un destacat lluitador en favor dels sectors més desfavorits de la societat per una opinió expressada a un article, no fa per una una persona com el senyor Carbonero que s'anomena d'esquerres. El millor que poden fer els demandants és parar bé les orelles i més quan les protestes i suggeriments per tal de millorar la nostra sanitat pública provenen majoritàriament d'àmbits amb un coneixement i una tasca reconeguda en aquest sector i situats clarament en l'òrbita de la mateixa esquerra política".

L'actitud de Josep Carbonero contra la llibertat d'expressió és ben idèntica a la de la Diputació franquista de l'any 1976 quan processà l'escriptor i sacerdot per un article publicat en la premsa de les Illes

El doctor Josep Carbonero i l'advocat Ignasi Ribas fan un mal favor al Pacte de Progrés i, fins i tot, al seu partit: Izquierda Unida. Amb aquesta actitud dogmàtica i sectària de refusar la crítica a les activitats dels gestors de la sanitat poden fer perdre molts vots a l'esquerra. Vots que són essencials, no ho oblidem, si es pretén mantenir i consolidar el Pacte de Progrés. Processar per un presumpte delicte d'opinió un destacat lluitador del nacionalisme d'esquerra, un escriptor progressista reconegut arreu de la nostra nació, és, objectivament, fer el joc a la dreta.
Com vaig escriure fa uns mesos: "Els sindicats i les assemblees de treballadors del Complex Hospitalari de Mallorca (hospitals Joan March, Psiquiàtric i General) demanen d'ençà fa setmanes la dimissió de Josep M. Carbonero a conseqüència de (paraules textuals dels sindicats): 'su ineficacia en la gestión y por sus métodos dictatoriales'. Hi ha constants mobilitzacions enmig del carrer, piquets de treballadors de la sanitat amb pancartes a les portes dels hospitals de Mallorca. Els empleats de la sanitat volen que el Govern Balear escolti les seves peticions. Reivindicacions que són la punta de l'iceberg que palesen la situació crítica que està travessant l'atenció psiquiàtrica -entre moltes altres problemàtiques sanitàries- gestionada per GESMA.
'La majoria de sectors socials que demanen la dimissió de Carbonero són precisament la base electoral del Pacte i de la mateixa Esquerra Unida (que va ser la que el designà per aquest càrrec). De voler avançar de forma segura vers les properes eleccions (mantenint i augmentant el vot d'esquerres), és necessari i urgent que el Govern del president Antich escolti el clam generalitzat de la nostra societat i actuï en conseqüència". I, acabava dient: "La substitució del Dr. Carbonero esdevé una necessitat política urgent per a poder consolidar el Pacte de Progrés".
Ara, la desmesurada iniciativa d'aquest destacat militant d'Izquierda Unida portant Jaume Santandreu als tribunals per una simple opinió, complica al màxim les possibilitats electorals dels progressistes, ja que l'elector pot identificar Izquierda Unida amb autoritarisme sectari i manca de voluntat d'escoltar les veus crítiques de la societat mallorquina. En el fons, l'actitud de Josep Carbonero contra la llibertat d'expressió és ben idèntica a la de la Diputació franquista de l'any 1976 quan processà l'escriptor i sacerdot per un article publicat en la premsa de les Illes.

L'actitud de Josep Carbonero i d'Ignasi Ribas contra els escriptors d'esquerra mallorquins i els sectors progressistes no se centra solament en l'atac contra el responsable de Can Gazà


Cal dir que l'actitud de Josep Carbonero i d'Ignasi Ribas contra els escriptors d'esquerra mallorquins i els sectors progressistes no se centra solament en l'atac contra el responsable de Can Gazà. Fa uns anys, qui signa aquest article també va haver de patir la intransigència dogmàtica d'ambdós personatges. Aleshores havia publicat un llibre de memòries, L'Antifranquisme a Mallorca 1950-1970, que no els agradà, ja que en la seva opinió no deixava bé el carrillisme. Aleshores publicaren un pamflet a la premsa on, entre un caramull de tergiversacions i mentides, suggerien que l'esquerra revolucionària de les Illes, és a dir, l'esquerra on militava gent del tarannà d'un Mateu Morro, Jaume Obrador, Maria Durán, Jaume Bueno, Antoni Mir, etc., etc., feia el joc al "franquisme policíac". Vaja, quins "demòcrates" els senyors Carbonero i Ribas que no poden consentir l'edició d'un llibre diferent de les tesis carrillistes (PCE) i, de seguida, han de criminalitzar l'autor emprant la mentida més barroera i la tergiversació!
En efecte, com he deixat escrit en el capítol "Els Mallorquins, de Josep Melià, i la lluita per la llibertat" del llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000), en parlar del tarannà repressiu d'aquests personatges: "Quan per l'estiu-hivern de l'any 93 seleccionava alguns curts capítols de les meves memòries -a petició del meu bon amic, l'editor Lleonard Muntaner- incloent-hi un que portava per títol 'Artistes i escriptors contra la dictadura' (pàgs 30-36 de L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), El Tall Editorial, núm. 18), mai no m'hagués pensat s'armàs tal enrenou. Potser imaginàs que algun sector de la dreta més cavernària arrufaria el nas, tot dient, com sempre: 'Mala pesta de rojos que Franco no acabà d'exterminar de rel!'. Però no hauria suposat mai que els atacs (bona propaganda del llibre, ja se sap que allò de què no es parla no es ven!) venguessin de la pretesa esquerra; principalment, dels sectors carrillistes -PCE-, que en els darrers anys de la dictadura pactaren amb els hereus del franquisme el manteniment de tots els aparats judicials, administratius, culturals, militars i repressius del feixisme, a més d'acceptar -en la Constitució que ordiren d'esquena al poble- la 'sagrada unidad de España', el paper de l'exèrcit franquista en el manteniment d'aquesta 'unidad de destino en lo universal', la prohibició de la federació de comunitats autonòmes (un atac directe a la reconstrucció dels Països Catalans), l'acceptació de la bandera bicolor i la monarquia borbònica que ens llegava el dictador (sense lluitar per un referèndum que demanàs al poble si volia o no aquesta monarquia imposada); i, el que era més tràgic en forces que teòricament es reclamaven del 'socialisme', signaren una constitució que, en oficialitzar l'economia de mercat com a eterna i immutable, impedia avançar envers una societat sense explotadors ni explotats -ni que fos pacíficament arran d'una hipotètica victòria electoral de l'esquerra.
'El primer pamflet en contra de les memòries d'un senzill antifranquista mallorquí (qui signa aquest article) va ser obra d'un dels màxims responsables d'aquesta política antipopular (a part de ser un dels dirigents que contribuí a l'assumpció entre determinats sectors de treballadors controlats pel carrillisme del Pacte social de la Moncloa, un atac directe als interessos econòmics i polítics del poble). Parl de Pep Vílchez. Després, continuant en aquest camí de brutors contra els militants antifranquistes dels anys seixanta, en un altre pamflet publicat a UH el 28-IV-94 s'hi afegiren altres col×laboradors (i sectors afins) amb el nefast -per als interessos populars- carrillisme illenc (que equival a dir de l'estalinisme més ranci i pansit malgrat certes operacions de maquillatge a començaments dels anys setanta). Ens referim als senyors Antoni M. Thomàs (antic responsable polític del PCE), Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernart Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida. Més endavant, per si no bastassin els atacs, encara s'hi afegí algun estudiós de la recent història nostrada. Jovençans que no varen viure aquells anys de lluita contra el feixisme i que ara, parlant amb quatre dirigents estalinistes i consultant una mica de paperassa (documentació quasi sempre d'una mateixa ideologia: en aquest cas carrillista) es pensen saber-ho tot. Estudiosos que, pensant que fan història 'objectiva' el que basteixen realment amb els seus escrits és pura i simple apologia d'un partit (en aquest cas del P'C'E, tot ampliant l'eco de la seva presència, sovint esquifida i superstructural). Els indigeribles articles (?) plens d'inexactituds, falsedats i errors que publicaren l'any 1994 els defensors del neoestalinisme espanyol a les Illes (els senyors abans esmentats i els que els feien costat) ens ajudaren a copsar la ràbia visceral d'aquests pobres homes quan llegeixen alguna interpretació de fets recents de la nostra història que no coincideix amb les seves apreciacions sectàries o afavoridores dels seus amics o grups polítics amb els quals simpatitzen.
'En aquesta campanya de brutors, mentides i difamacions, s'hi afegiren igualment personatges de la premsa espanyola, gasetillers a sou de Madrid i d'obscurs interessos reaccionaris".
Com es pot constatar amb el processament de l'escriptor nacionalista i d'esquerra Jaume Santandreu, els mateixos sectors sectaris i dogmàtics que l'any 1994 provaren de criminalitzar-me (operació que, per cert, no els va funcionar gens ni mica i, ans al contrari, es convertí en una arma letal en contra seva) continuen amb les seves tèrboles maniobres contra la llibertat d'expressió.

Deu milions de pessetes per haver escrit una opinió damunt els papers! Quina misèria moral, la d'aquests prepotents que no accepten la crítica a la qual han d'estar sotmesos els gestors de la "cosa pública"!

Escriure articles d'actualitat política, criticar, malgrat que sigui d'una forma ben mesurada les accions (o omissions) de qui té el poder, no és tasca gaire fàcil. Tothom que tengui un mínim d'experiència en el món periodístic sap el que li pot costar, personalment i professionalment, una opinió agosarada, una crítica suau i ponderada a qui té la paella pel mànec (és a dir, per a entendre'ns: qui disposa del poder polític i econòmic).
Si abans era el franquisme el que impedia el normal exercici de la llibertat d'expressió, ara, finits els aspectes més sagnants de la brutal dictadura, són aquests poders "difusos" els que, des de l'ombra, des de la invisibilitat de determinats despatxos, vigilen i, en cas de "necessitat" (algú que diu la veritat), actuen per a fer callar el dissident, l'home o dona crítics amb el poder. Per a determinats sectors dogmàtics i sectaris (cas de Josep Carbonero) cal que el que es diu i escriu estigui dins l'ordre del consens amb els poders autèntics de la societat. Pobre d'aquell que, emportat per la creença que vivim en llibertat, escrigui alguna cosa que desagradi a qui comanda de debò! És el que ha passat a Jaume Santandreu, el "sacerdot dels marginats", l'escriptor d'esquerra al qual Carbonero i l'advocat Ignasi Ribas demanen... deu milions de pessetes per haver escrit una opinió damunt els papers! Quina misèria moral, la d'aquests prepotents que no accepten la crítica a la qual han d'estar sotmesos els gestors de la "cosa pública"!
L'hegemonia cultural, política i econòmica damunt les classes populars s'exerceix, com deia Gramsci en els seus Quaderns de la presó, no solament amb la simple coacció legal, econòmica o militar, com s'esdevé encara en moltes societats del Tercer Món, sinó, més que res, mitjançant el paper exercit pels intel×lectuals orgànics de les classes dominants. Processar un conegut militant d'esquerra, un home que no té res i que ha treballant intensament en favor dels més desvalguts de la nostra societat... no és fer, objectivament, el joc a les classes dominants?
L'actual processament del sacerdot dels pobres, l'escriptor Jaume Santandreu, per part del doctor Carbonero és la confirmació d'això que explicam. L´únic "pecat" de Jaume Santandreu ha estat voler fer costat als més desvalguts, els sectors marginats de la nostra societat i, seguint l'exemple de Gabriel Alomar o Joan Fuster, opinar amb llibertat de criteri, denunciant les mancances i hipocresies d'una societat mancada de solidaritat. Davant aquest fet, l'escriptor i sacerdot s'ha trobat amb les acostumades campanyes per a fer-nos callar. És el pa nostre de cada dia. Vivim a una terra on les més diverses màfies (polítiques, econòmiques, culturals...) proven en tot moment de barrar el pas al dissident, a tot aquell que no combrega amb rodes de molí.
El darrer batle republicà de Palma, el metge Emili Darder, militant d'IR i que tant havia fet per afavorir el benestar de les classes populars mallorquines, il×lustra a la perfecció el destí que determinats sectors reaccionaris desitgen a qui es dedica a la política, no per encalentir cadires o cobrar substanciosos sous, sinó com a acte de servei al seu poble. Esquerra Unida, els partits del Pacte de Progrés, haurien de deixar sentir la seva veu fent costat al més dèbil i no atacar, com han fet sempre els feixistes, el més dèbil, aquell que no té poder econòmic. Els votants progressistes de les Illes volem saber el que pensen les organitzacions de l'esquerra oficial d'aquesta brutal malifeta.
Pensam, i ja ho hem escrit en nombroses ocasions, que el Pacte de Progrés en sortirà molt perjudicat (electoralment i moralment!) si manté un mal gestor rebutjat pels sindicats de totes les tendències i per nombrosos col×lectius de professionals de la sanitat.
La crisi és greu i un Govern progressista no pot tancar els ulls ni tapar-se les orelles davant les mobilitzacions populars i sindicals, davant d'allò que comporta la presència del doctor Carbonero al capdavant de la direcció del Complex Sanitari. I més quan les protestes i suggeriments de millora de la nostra sanitat pública provenen de forma majoritària des d'àmbits de la mateixa esquerra política i social.

No hay comentarios: