sábado, 18 de noviembre de 2017

La generació literària dels 70 - Gabriel Janer Manila analitza la darrera novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí: Allò que el vent no s´endugué (El Tall Editorial) -

La generació literària dels 70 - Gabriel Janer Manila analitza la darrera novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí: Allò que el vent no s´endugué (El Tall Editorial) -



LA BANDERA DE LA LLIBERTAT -


Per GABRIEL JANER MANILA


Què és el que el vent no se’n va endur? Segurament, la passió per la llibertat i la justícia, l’autenticitat de l’amor, el record de la padrina Mònica que, com Mariana Pineda, brodava la bandera de la revolta. (Gabriel Janer Manila)


Probablement és la seva millor novel·la. Edicions el Tall acaba de publicar Allò que el vent no s’endugué, de Miquel López Crespí, un text que paga la pena de llegir i recrear-se en la lectura a fi d’entendre certs paisatges morals de la història de l’illa de Mallorca durant els últims anys del franquisme. No varen ser uns temps fàcils. La policia secreta actuava amb violència, la dictadura feia els seus últims espasmes. I hi havia joves –uns joves- que s’atrevien a somiar un món diferent del que suportaven, una societat més justa, que cercaven guanyar espais de llibertat. Eren joves, treballaven en la clandestinitat, volien acabar amb la injustícia social, capgirar la vida. I varen creure que era possible: Qui hauria pogut imaginar que els magnífics palaus dels emperadors, on es dictaven les lleis de l’imperi, serien destruïts? Qui hauria imaginat que un dia veuríem córrer les gallines entre les columnes dels temples de marbre. Qui hauria anat a pensar que a les avingudes per on desfilaven els generals victoriosos s’omplirien d’herbes salvatges? Qui hauria intuït que algun dia s’acabarien els comerciants d’esclaus? Aquells joves, perseguits per la brigada social, detinguts, tancats a la presó, torturats, no havien deixat de creure en la permanència de la lluita contra el poder injust, en la rebel·lió com una constant al llarg de lla història.
Però també aquells joves hagueren de veure com s’esfondraven els somnis, com es perdien pel camí els ideals més nobles. I ni se’n salvava una petita espurna. Hi hagué alguna cosa que el vent no se’n va endur? De tota aquella lluita, del combat per la justícia, del patiment i la tortura n’ha quedat alguna cosa? Tota la narrativa de López Crespí gira entorn d’un sol tema: la complicitat de molts d’aquells rebels amb els repressors, quan la dictadura es transformava per continuar en el poder. És un tema que recorre tota la seva obra i que ara tornam a trobar en aquesta novel·la depurat fins a les últimes conseqüències estètiques. Bé sap l’autor fins a quin extrem la literatura és a l’interior del llenguatge i, alhora, és obra del llenguatge.
Molts d’anys de depuració de la pròpia escriptura l’han portat a aquesta obra modèlica. Un tema entorn del qual giren milers de pàgines escrites al llarg d’una vida. Tanmateix, per dir-nos la decepció de veure com molts d’aquells companys de lluita han baratat la “revolució” per una cadira. “”Els anys de presó –escriu-, les llargues nits d’interrogatoris en els caus policials només havien servit per consolidar els dirigents que s’avenien a signar vergonyosos acords amb els botxins”. D’aquests vergonyosos acords se’n va dir “transició”.
La novel·la –potser n’hauria de dir novel·la-document, pel que té de crònica d’una època que l’autor va viure en primera persona-, comença amb una reinterpretació del mite de la caverna de Plató. O del “Jardí de les delícies” de Hieronymus el Bosch. Se’ns parla de la infantesa del jove rebel i era un temps –i he de dir que en aquestes escapades cap als records de la infància, no idealitzats, però plens d’emoció, trobam els millors moments de la poètica de Miquel López Crespí-, en què el sol entrava per la finestra dins la casa i dibuixava ombres i clarors a les parets com si tot aquell espai s’hagués poblat de monstres que venien d’un món estrany, incert: els dimonis, la por, esperits fantasmagòrics amb enormes cues, i banyes, i forques a les mans, i flaire de sofre, i genis malèfics que ens bullirien en calderes d’oli... I el dolor etern que ens prometia el rector si ens atrevíem a mirar les al·lotes.
Sobre el paisatge de la repressió, els primers amors innocents. Caçava papallones amb na Margalida entre les palmeres i els rosers de l’escola. Observava els vells mobles familiars, els ocells dissecats, les estrelles de mar, el floc de cabells de quan la padrina tenia cinc anys, els rosaris d’argent, les papallones crucificades. Era un temps incomprensible i estrany. Llavors la padrina li ensenyà a parlar amb la llum que eixia de les pedres, a mirar els fonaments subterranis de la seva existència: les fotografies familiars, les converses perdudes, els perfums, l’aigua fresca, les primeres carícies... Un substrat que esclata com una sobtada explosió d’estrelles. Ens hi parla de quan el pare va sortir de les presons dels vencedors, de l’amor als llibres, de les pors, de com ha de veure’s abocat a la desfeta de les successives capes d’il·lusions, de la tensió, de les reunions, dels fronts de lluita. De l’únic objectiu de la reforma: silenciar els partits polítics que no acceptaven pactar amb els franquistes. Què és el que el vent no se’n va endur? Segurament, la passió per la llibertat i la justícia, l’autenticitat de l’amor, el record de la padrina Mònica que, com Mariana Pineda, brodava la bandera de la revolta.

Diario de Mallorca 5-XI-2017

domingo, 15 de octubre de 2017

Literatura catalana i memòria històrica - El món cultural i polític de la Palma dels anys 70 en la novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí Allò que el vent no s´endugué (El Tall Editorial) --

Literatura catalana i memòria històrica - El món cultural i polític de la Palma dels anys 70 en la novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí Allò que el vent no s´endugué (El Tall Editorial) --


Per Jaume Obrador Soler, primer regidor del PSM a l´Ajuntament de Palma i expresident de Veïns Sense Fronteres -


En aquesta novel·la que acaba de publicar Miquel López Crespí l´autor, mitjançant l´anècdota de la nostra detenció per part de la Brigada Social del règim, vol explorar com era una part de la joventut revolucionària dels anys setanta. Unes pàgines, escrites en un estil directe i precís, que serveixen a l´escriptor de sa Pobla per aprofundir en el món cultural i polític de la transició. He d´agrair que Miquel López Crespí, amb el nom de “Jaume Calafell”, m´hagi volgut convertir en un dels protagonistes de la novel·la. Feia poc que havia retornat de missioner a Burundi on havia passat 5 anys i havia deixat d’exercir com a sacerdoti. Poc temps després vaig conèixer una destacada activista cultural, la meva companya Maria Sastre, i ens havíem casat. El meu món existencial no era el d´en Miquel, però quan ens trobàrem coincidírem en la majoria de qüestions polítiques del moment. El marc de la nostra militància fou l’Organització d’Esquerra Comunista (OEC a les Illes i OICE a l’estat espanyol). No cal dir que els retrats que, amb noms diferents, ha fet de Mateu Morro, de Josep Capó i de qui signa aquest article són del tot encertats. Mai no m´hauria imaginat que la simple lluita pel que en aquells moments considerava just i necessari, passaria a formar part de la literatura mallorquina contemporània! (Jaume Obrador)


Quan Miquel López Crespí em demanà unes pàgines de presentació de la seva novel·la Allò que el vent no s’endugué, no podia dir-li que no. Havíem viscut tantes lluites junts, ens havíem trobat tantes vegades a les cel·les del soterrani de Govern Civil i havíem passat també junts un temps a la presó franquista, que no podia negar-me. Era lògicament el moment de demostrar-li l’amistat que fa tants d’anys que ens uneix.

Estàvem a finals d’una dictadura, d’una època on estava prohibit expressar les idees, manifestar les reivindicacions... No hi havia cap retxillera de llibertat. La darrera República havia estat abolida per un cop d’estat i qualsevol opinió contrària al règim estava considerada un delicte, un atemptat contra el govern establert. L’Organització d’Esquerra Comunista (OEC en català i OICE en castellà) era aleshores un partit clandestí que intentava lluitar per una societat justa.

En aquesta novel·la que acaba de publicar Miquel López Crespí l´autor, mitjançant l´anècdota de la nostra detenció per part de la Brigada Social del règim, vol explorar com era una part de la joventut revolucionària dels anys setanta. Unes pàgines, escrites en un estil directe i precís, que serveixen a l´escriptor de sa Pobla per aprofundir en el món cultural i polític de la transició.

L´autor de la novel·la ha deixat escrit l´ambient cultural d´aquella època en nombrosos articles. Record ara mateix la sèrie titulada “Contracultura i subversió en els anys 70”. Com diu Miquel López Crespi: “Aleshores, després del maig del 68, estava de moda el freudomarxisme i l’estudi d’alguns pensadors `heretges´ com Marcuse o el mateix Wilhelm Reich. Eren anys de descobriments intel·lectuals i d’apassionats debats amb els amics i amb alguns dels col·laboradors de les pàgines de cultura de Diario de Mallorca. Ens interessaven Allen Ginsberg i Jack Kerouac, que havíem llegit a Cartagena, en temps del servei militar. Lectures de Julio Cortázar, Manuel de Pedrolo, Susan Sontag, els clàssics del pensament socialista mundial. Tants i tants autors provant sempre d’albirar més enllà de la tèrbola i sangonosa alenada del feixisme que ens encerclava. M’interessaven els problemes derivats del poder dels grans mitjans de comunicació en el control de les consciències. Marsall MacLuhan, Umberto Eco, Marcuse, Gilo Dorfles i Sartre estaven de moda. Comentàvem aquestes qüestions amb el col·laboradors de les pàgines de Cultura de Diario de Mallorca a Llibreria Logos o en els bars dels voltants on ens reuníem sovint per enllestir el contingut del suplement). En aquell temps, escrivint des d´una perspectiva marxista no dogmàtica, pensàvem que anàvem en camí de trobar respostes a problemes que Marx ja havia plantejat a La ideologia alemanya i Marcuse en la seva obra L’home unidimensional.

´Entestats a provar de bastir una literatura rupturista envers la tradició de l’Escola Mallorquina, envers la narrativa rural i conservadora, amb l’herència literària de rendistes i terratinents com Maria Antònia Salvà i Miquel Costa i Llobera o feixistes com els germans Villalonga, ens passàrem els anys de l’adolescència i joventut estudiant les avantguardes literàries i artístiques catalanes i del món. Potser tot començà amb la primera i inicial lectura de Whitman, el moviment Dadà, els manifests de Breton, el descobriment de Joan Salvat Papasseit, el futurisme soviètic i l’impressionisme alemany. Sense oblidar Lautréamont, Rimbaud, Sade.

`La Llibreria Logos, el coneixement de l´ofici de llibreter de Domingo Perelló, ens permetia gaudir del privilegi d’aconseguir llibres, introbables en el mercat espanyol, de Khlébnikov, Tristan Tzara, Artaud, Sade i Jean Cocteau. Llegir els primers manifests dels constructivistes, impressionistes, futuristes, expressionistes i dadaistes va ser summament important per anar donant un cos teòric als nostres primers escrits de narrativa experimental. Conèixer Toller i Bertolt Brecht, submergir-se en l’ambient cultural i polític de la República de Weimar o del París de començament del segle XX. Descobrir intel·lectuals xinesos com Lu Xun. Llegir Sobre la classe intel·lectual (València, Tres i Quatre, 1973)”.

He d´agrair que Miquel López Crespí, amb el nom de “Jaume Calafell”, m´hagi volgut convertir en un dels protagonistes de la novel·la. Feia poc que havia retornat de missioner a Burundi on havia passat 5 anys i havia deixat d’exercir com a sacerdoti. Poc temps després vaig conèixer una destacada activista cultural, la meva companya Maria Sastre, i ens havíem casat. El meu món existencial no era el d´en Miquel, però quan ens trobàrem coincidírem en la majoria de qüestions polítiques del moment. El marc de la nostra militància fou l’Organització d’Esquerra Comunista (OEC a les Illes i OICE a l’estat espanyol). No cal dir que els retrats que, amb noms diferents, ha fet de Mateu Morro, de Josep Capó i de qui signa aquest article són del tot encertats. Mai no m´hauria imaginat que la simple lluita pel que en aquells moments considerava just i necessari, passaria a formar part de la literatura mallorquina contemporània!

És veritat que lluitàrem aferrissadament per crear les Comissions de Barri, per guanyar el carrer per a la festa, per aconseguir, entre altres reivindicacions, un consultori per barri. El consultori, gràcies a les lluites populars, sindicals i professionals, amb el temps va anar evolucionant cap a un nou concepte de salut i dels serveis que l’estat de benestar hauria de garantir. Així es com aquells consultoris es convertiren en els actuals centres de salut.

La Brigada Social era ben conscient del que estava passant i del que estàvem tramant. Però era important que ho sabessin les persones a què anaven destinades les nostres accions, cosa difícil, atès que la cobertura mediàtica era escassa. O es feia alguna acció molt sonada o cap mitjà de comunicació publicava aquestes lluites que es feien als barris per millorar les condicions de vida de les capes populars i que s’impulsaven des de la clandestinitat. Aquestes romanien excloses de participar col·lectivament en el disseny de la ciutat i de les relacions socials, polítiques i econòmiques que en configuraven el futur.

Aquest era un dels problemes que teníem els militants antifeixistes que no formàvem part de la colla de partits que aleshores, pactant amb un sector del franquisme, pugnaven per situar-se a recer del poder. Les instruccions que els directors dels diaris oficials rebien de les “altures” era marginar les lluites, la presència a fàbriques, barris i universitat de les organitzacions que no volien pactar el manteniment de la “sagrada unidad de España” i el capitalisme a l´Estat espanyol. El silenci més brutal planava sobre les nostres activitats i no ho podíem consentir.

Què fer per rompre el mur de silenci que ens encerclava? Com aconseguir que les lluites del poble sortissin en els mitjans de comunicació oficials? Aquest és el nucli essencial de l´anèctota principal de la novel·la que acaba de publicar Miquel López Crespí.

Per això decidírem fer una conferència de premsa. Era imprescindible explicar les línies fonamentals del partit. Fou, com diu en Miquel, el Comitè de Direcció del partit qui així ho decidí, i en Miquel (juntament amb Mateu Morro) romangué encarregat d’organitzar-la. No veia gaire clar que precisament hagués de ser jo i no una altra persona qui hagués de presentar-se com a servei de premsa de l’organització. Havia estat sacerdot i, a més, missioner a Burundi, i procedia d’un poble molt petit on tothom es coneixia. Intuïa, i no em vaig equivocar, el sofriment dels meus pares i de la meva família, quan es fes públic que jo era comunista i que, a més, havia fet una roda de premsa per explicar-ho. Mateu Ferragut (nom que amaga l´autèntica identitat de Mateu Morro), el nostre secretari general, hagué de venir a casa per convèncer-me de la importància que fos jo precisament qui hi participàs. Al final em va convèncer, perquè, com a màxim responsable de les cèl·lules de barri, tanmateix estava ben fitxat. La policia em coneixia bé. Com molt bé diu en Miquel “sacerdots secularitzats després de les experiències viscudes com a missioners a Burundi...era el contacte amb la fam i la misèria del Tercer Món el que feia obrir els ulls...”.

Aleshores, l´autor d´Allò que el vent no s´endugué vivia també enmig d´una intensa activitat cultural. En Miquel havia guanyat els primers premis de narrativa i teatre, havia publicat a Turmeda dos llibres de narracions, col·laborava d´ençà finals dels seixanta en els suplements de cultura dels diaris Última Hora i Diario de Mallorca, publicava reportatges a la revista Cort, sense deixar d´escriure intensament a la nostra premsa clandestina.

Com ell mateix explica a “Contracultura i subversió”: “En aquells començaments dels anys setanta ens trobàvem sovint amb Xim Rada i Paco Monge. Venien a cercar-me a la Llibreria Logos i anàvem a petar (?) la conversa a algun bar proper a la redacció de Diario de Mallorca, que aleshores estava situada al bell mig de Via Roma. Sovint hi participava Damià Huguet quan venia a Palma a comprar llibres o deixar els articles a la redacció, si no els havia enviat per correu. Discutíem, entre altres temes que ja no record, sobre els socialistes utòpics, de Saint-Simon fins a Fourier, anant a la recerca de la subjectivitat reprimida pel capitalisme i per les burocràcies del socialisme degenerat. Anagrama havia publicat un llibre prou interessant al respecte: em referesc a l’obra de Dominique Desanti Los socialistas utópicos (1973).

`Comentàvem fins a altes hores de la nit les novetats editorials del moment. Els Textos sobre la producció artística de Marx i Engels ens permetien endinsar-nos en els problemes del llenguatge, de la superstructura cultural de la societat burgesa, de les relacions entre l’art i l’economia d´una societat concreta. Núria Aramon i Stein acabava de traduir un important opuscle de György Lukács en els Quaderns 3 i 4 de València: El gran octubre de 1917 i la literatura contemporània (1973). Hores de debat sobre les concepcions de Marx i Engels en referència a la cultura grega, al Renaixement italià, al paper de Shakespeare en la història de la literatura mundial. Molt importants les aportacions de Marx i Engels quant al romanticisme, a Carlyle, Chateaubriand, Wagner, Balzac, Diderot. En un viatge que vaig fer a Londres l’any 1970 vaig poder comprar els escrits sobre literatura de Trotski, els quals, sota el títol Literatura y revolución: otros escritos sobre la literatura y el arte havia acabat de publicar Ediciones Ruedo Ibérico de París. Aquesta obra, les reflexions de Trotski sobre art i literatura, aportava elements importants sobre el paper dels intel·lectuals en la construcció del socialisme. El concepte de bloc històric de les classes populars oposat al bloc de les classes dominants, el paper dels intel·lectuals en construcció de la superstructura ideològica, els conceptes d’Antonio Gramsci quant a la necessària revolució cultural per anar modificant el poder i control de la burgesia i del capitalisme damunt les consciències, ja hi són presents en els estudis del dirigent de l’Exèrcit Roig damunt art i literatura. Lectures de Baudelaire, Lenin, Malcolm Lowry, Barthes, Nietzsche, Kristeva, Foucault, William Burroughs. Comentam els articles de les revistes Tel Quel, Cahiers de Cinema, Serra d’Or i els números de Pekin informa i China que ens tenen al dia de la marxa de la Gran Revolució Cultural Proletària a la Xina”.

En Miquel diu en un capítol de la novel·la: “Estava decidit. Convocaríem una roda de premsa clandestina per provar de sortir en els diaris. El debat havia durat setmanes i ara, a la reunió definitiva, el comitè de direcció ho aprovà”.

Record les corregudes per canviar el lloc de la presentació perquè un periodista havia publicat, probablement sense cap mala intenció, l’indret on es faria la conferència de premsa. Miquel compta en tot detall què va passar i la decepció que tinguérem quan vàrem veure la poca premsa present. Record, com si fos ahir, que durant la roda de premsa un periodista ens va demanar si volíem que posàs els noms de les tres persones que havíem participat a la conferència de premsa. Un dels presents digué que sí, que era important que ens coneguessin, precisament en moments de tanta convulsió i maniobra política.

L’endemà els diaris publicaren els tres noms del suposat servei de premsa. A casa de Miquel es presentà la brigada social a les nou del matí. A mi no me pogueren trobar fins al vespre, atès que la meva companya, quan hi va anar la policia de bon matí, va dir que no em veia fins al vespre, perquè aleshores ensenyava a conduir cotxe i no aniria casa fins a les vuit.

Allò que el vent no s´endugué em va recordar fil per randa com va començar la història de què en Miquel m´hagués volgut fer un protagonista destacat.

Quan al vespre vaig arribar a casa, la meva companya m’advertí que la policia havia vengut al matí i que tornaria a presentar-s´hi ben aviat. No existien encara els mòbils per poder-me avisar. Efectivament, minut per minut, la policia toca el timbre de la porta i jo em poso en les seves mans. Em fan entrar dins un cotxe i cap al soterrani del Govern Civil. Allà em tanquen dins una cel·la on hi havia un gran nombre de persones, sobretot joves. Durant la nit sentíem tocar de tant en tant a la porta. Era per cridar alguna de les persones que estaven amb nosaltres. I els que quedaven ens contaven els sofriments que ens esperaven. Deien que amb barres de ferro et pegaven sobre els dits del peu per fer-te cantar. Aleshores jo tenia ben present el “Manual de seguretat per als militants de l’Organització d´Esquerra Comunista”.

Passàrem tota la nit a l’espera que ens cridassin. Això augmentava la pressió i l’angoixa. No ens cridaren fins al mati, i fou Miquel el primer a ser interrogat. L’interrogatori durà unes sis hores, que em resultaren interminables. Jo sospitava que l’intentaven fer cantar. Havíem inventat una persona que ens havia connectat: Cristòfol. Nosaltres ens havíem de mantenir en la coartada: no sabíem res de l’organització. El que fèiem era només passar comunicats, atès que figuràvem com a servei de premsa.

Quan Miquel tornà de l’interrogatori vaig constatar que anava d’un costat a l’altre, com si tengués dificultats per caminar. La por de la tortura em penetrà fins al moll dels ossos. D’immediat vaig pensar que l’havien apallissat fortament. Per això, quan la policia hagué tancat la porta de les cel·les, amb veu baixa per evitar que la policia ens sentís, vaig demanar a Miquel, que estava a una altra cel·la, com li havia anat, atès que pensava que l’havien malmenat. I ell, ben tranquil, em contestà que no hi havia hagut cap problema i que l’únic que havíem de fer era mantenir-nos ferms en la coartada del company que ens havia contactat, Cristòfol. Jo no m’ho acabava de creure, tal com havia vist que caminava Miquel. Però unes paraules seves em varen convèncer: li havien llevat les ulleres i, com que tenia una gran problema a la vista, no hi veia bé i, per això, caminava fent el gambirot.

Crec que la novel·la Allò que el vent no s´endugué és més que una excel·lent obra de creació literària, un document d´una època irrepetible. La història, resumida, d´una generació que s´atreví a somniar, a pensar i actuar en el camí d´aconseguir un món més just i solidari. Unes pàgines emocionants que ens transporten a com eren els fills del Maig del 68, els hereus de les experiències progressistes dels Països Catalans i del món. En Miquel sempre ha fet feina en aquesta direcció i la seva nova obra així ho demostra. Com podríem ressuscitar el passat sense els seus llibres d´assaig o de creació literària? Fa temps, un periodista el definí com “el guardià de la nostra memòria col·lectiva”. No cal dir que pens el mateix. Sense els seus records, sense aquesta feina constant en defensa de la nostra memòria històrica, aquest combat per convertir en obra d´art les experiències culturals i polítiques de tota una generació, jo, ho reconec, no seria el mateix. Els llibres de Miquel López Crespí són un amic, un company de capçalera, un instrument per a reconciliar-nos amb la vida, amb la lluita, amb l´esperança.

Allò que el vent no s´endugué ens transporta a l’ampli moviment sociopolític i de revolta anticapitalista engendrat per les mobilitzacions contra el sistema de finals dels anys seixanta i setanta. Ens fa reviure de forma magistral el moment en què tot era u: el poble que creava les noves obres d’art que la “situació” requeria, alhora que deixava de ser un simple espectador cultural, un inerme consumidor dels productes de l’elit especialitzada en aquelles funcions de la superstructura. Els estudiants i obrers dels anys setanta, almanco un sector d’avantguarda, segurament el més conscient, ho anaven aconseguint. A través dels protagonistes del llibre, en Miquel ens recorda com, en el moviment polític clandestí, la nova esquerra sorgida a ran de les experiències del Maig del 68 ja no tenia res a veure amb l’esclerosi ideològica del neoestalinisme. Els protagonistes de la novel·la provenen d´organitzacions que es reclamen de l’anarquisme, del trotskisme, de l’independentisme d’esquerres, i això era producte de la força del moviment popular dels darrers anys de la dictadura, de l’impuls creatiu d´unes avantguardes que s’havien de liquidar en temps de la transició, si el sistema reformat volia continuar en el poder, xuclant la plusvàlua popular, dominant les nacions de l’estat.

Nosaltres, els homes i dones que vivíem el somni del canvi esperat després dels anys llarguíssims de patiment dictatorial, encara no sabíem que tot seria venut pel plat de llenties que representava una cadireta i un sou institucional. La nostra imaginació de militants antifeixistes no arribava a tant!

En Miquel em fa recordar les meves primeres detencions, l´estada comuna als soterranis de la Brigada Social, les cel·les de la presó de Palma. Amb la novel·la al davant, tot se´m torna a fer present. Com si aquelles detencions fossin d´ara mateix.

Record que em feren davallar per unes escales i vaig començar a veure instruments de tortura, tal com eren descrits en el citat manual de seguretat.

La presa de les empremtes només era l’inici. L’interrogatori va començar dins una sala on hi havia sis policies de la Brigada Social. Anaven canviant de posició, mentre em feien l’interrogatori. Les primeres paraules dels interrogadors foren com era possible que una persona que havia estat sacerdot i missioner hagués esdevengut comunista. Els canvis de posició dels policies m’ajudaven a relaxar-me i, a poc a poc, vaig anar controlant la situació. El problema esdevengué espinós quan començaren a demanar-me coses sobre la persona que ens havia contactat. Duia o no corbata? De quin color duia la camisa? Portava americana? Duia sabates o espardenyes? De quin color?...I per si no bastava, m’acusaren de ser la persona que havia contactat els altres membres del partit. I així durant unes sis hores, que em varen semblar una eternitat.

Quan hi havia algun acte terrorista o alguna acció en algun altre indret de l’estat que posàs en perill el règim, tot d’una ens cridaven i cap als soterranis de Govern civil. La primera vegada vàrem passar la nit sense estar abrigats i sense res que ens servís de coixí. Però les altres vegades, que foren bastantes, ja anàvem preparats amb un anorac per poder-hi posar el cap com a coixí.

Quan no ens ho esperàvem, després de la manifestació contra la carestia de vida, que es féu el 12 de novembre de 1976, va arribar una carta a cada un dels suposats membres del servei de premsa. La carta deia que el 23 de novembre havíem d’ingressar a la presó i que abans havíem de passar pels jutjats. Moltes companyes i companys volgueren acomiadar-se de nosaltres abans que ingressàssim a la presó. Ens feren una autèntica festa i només es sentien, a la sortida dels jutjats, les mamballetes dels nostres militants. Curiosament no ens engrillonaren.

El vehicle que ens portava a poc a poc s’anava apropant a la presó de Palma, on seríem reclosos. Tres dies quedàvem tancats dins les anomenades cel·les de càstig. Dintre hi havia un matalàs estret, prim i brut, sense cap llençol ni manta. També s’hi trobava un wàter del qual sortia una aixeta i era en el mateix lloc on havies de defecar i a la vegada beure. Per cert no hi havia paper higiènic i l’havies de comprar, si tenies diners per adquirir-lo. Cada un cert temps, i bastantes vegades diàriament, un funcionari de la presó obria un forat de la porta i estaves obligat a posar-te dempeus. Durant els dies que vaig passar dins la cel·la de càstig vaig aprofitar per escriure un diari. Record que un funcionari de la presó, quan s’havia ja decidit que seríem alliberats el 24 de desembre, m’amenaçà dient que, si m’atrevia a treure algun escrit quan sortís de la presó, ell estava disposat a xapar-me pel mig. No vaig fer cas de la l’amenaça i me vaig enginyar per treure el diari dels tres dies que havia passat dins la cel·la. El motiu era que el considerava molt important, per tal que, amb el pas del temps, no se m’oblidassin els detalls d’aquella situació tan angoixant.

En Miquel, amb els seus llibres d´assaig o novel·la ha provat (i prova!) de defugir el control del mandarinat cultural, els bassiots estantissos que no ens deixaven avançar per un camí que volíem subversiu, transgressor, de total i absoluta renovació. Es tractava de qüestionar l’herència rebuda, amb la mateixa força que ho feien els grups pictòrics d´aquell moment, amb la mateixa decisió que ho feien les organitzacions antifeixistes. El combat contra la podridura burgesa dominant havia de ser cultural, ideològic i polític alhora. Desitjàvem, amb tota l’energia de la nostra joventut, obrir avingudes per a la llibertat, albirar noves perspectives, tant per a la societat amb el combat antifranquista i anticapitalista, com en la literatura amb una pràctica subversiva de transformació de l’herència conservadora rebuda. Els anys que descriu la novel·la Allò que el vent no s´endugué són una època de revolta literària i política, d´implicació personal en tot allò que significa assolir quotes de llibertat per a la societat i per a la cultura.

L´autor de la novel·la que comentam m´ha dit que va aprofitar els dos anys inútils que el franquisme li va fer perdre amb el servei militar obligatori, a Cartagena, per aprofundir en alguns dels autors que sempre li han interessat. Lectures de Henry Miller, Faulkner, Hemingway... I també, no en mancaria d’altre!, dels clàssics catalans: Ramon Llull, Ausiàs March, Joanot Martorell, Bernat Metge, J. Roís de Corella, Joan Fuster, Pere Calders, Mercè Rodoreda, J. Puig i Ferrater, Joan Salvat Papasseit, Salvador Espriu, Manuel de Pedrolo, Vicent Andrés Estellés, Pere Quart, Agustí Bartra i Bartomeu Rosselló-Pòrcel, entre tants d’altres, esdevenen mestres indiscutibles en aquells anys d’intensa formació.

El llibre m´ha fet recordar la manifestació que, una vegada per setmana, feien els nostres militants enfront de la presó, amenaçats per les metralletes dels vigilants. De manera especial record el dia que una joveneta de Son Cladera de només quinze anys, sobre les espatlles dels manifestants, s’atreví a escriure sobre les totxanes de la façana de la presó una frase molt significativa: LLIBERTAT PRESOS POLÍTICS.

Un altre moment que mai podré oblidar és quan els companys polítics empresonats m’encarregaren llegir un llarg memoràndum en presència de la direcció de la presó. L’havíem preparat amb molta cura per explicar les nostres reivindicacions. Era impressionant veure com un simple pres es trobava davant tota la direcció de la presó: director, sots-director, capellà, infermer...Vaig llegir fil per randa el memoràndum i, quan vaig haver acabat, un dels dirigents s’atreví a increpar-me, dient: “Has oblidat que ets un delinqüent”. Només em mancava sentir aquestes paraules per saltar com un lleó. Quin podia ser el delicte de defensar la llibertat? “Vostè sap que estam a un moment de transició i que es preparen canvis polítics importants? Podria ser que els que avui estam a la presó per motius polítics, aviat siguem els responsables d’administrar la justícia”. El dirigent va quedar callat, sense paraula. A partir d’aquell moment ens concediren totes les nostres reivindicacions.

Com diu en Miquel, “no ens resignàvem a ser esborrats de la lluita política d’una manera tan senzilla: demonitzant les accions on participàvem, mentint...”. I avui, gràcies a llibres com Allò que el vent no s´endugué ja podem afirmar que, efectivament, l´esforç realitzat per l´amic Miquel López Crespí no ha estat inútil. La memòria històrica a través de la literatura ha triomfat, i les nostres esperances, la nostra lluita, el món cultural i polític que alletà els “anys del desig més ardent” (títol d´una obra de teatre de Miquel López Crespí!) són aquí, presents entre nosaltres, amb una força vital i una capacitat de bastir universos de somnis inabastables.

Jaume Obrador (22-​​​08-2017)


martes, 8 de agosto de 2017

L´antifranquisme en els anys 60 i 70 i els viatges

L´antifranquisme en els anys 60 i 70 i els viatges


                    Per MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ



L'any 1962 el Papa Joan XXIII prova de rompre l'esclerosi múltiple que des de sempre paralitza l'Església Catòlica i la converteix en un dòcil instrument en mans de les classes explotadores
    Ara som a l'any 1962 i el Papa Joan XXIII prova de rompre  l'esclerosi múltiple que des de sempre paralitza l'Església Catòlica i la converteix en un dòcil instrument en mans de les classes explotadores del món sencer. Com dèiem en un article anterior, l'ecònom de sa Vileta Joan Sueca engrescà la meva padrina a anar a Roma l'any de l'obertura del Concili Vaticà II. Aquell viatge vaticanista i de reforçament de la fe catòlica, apostòlica i romana, tengué certa importància en la meva posterior evolució personal i en l'arrelament de certes conviccions polítiques. No cal dir que, a Roma, l'agència que muntava l'expedició ens dugué a la beneïda oficial del ramat (efectivament hom ha rebut la benedicció de Joan XXIII, i potser aquesta ximpleria em féu receptiu a les idees que, un poc més endavant, anaren sortint del Concili Vaticà II). Però veure amb els meus ulls l'immens tresor de l'Església         -paisatge infinit d'or, argent i diamants- em va fer constatar que aquella, en definitiva, era la religió dels rics, dels feixistes que a la nostra terra havien guanyat la guerra. Ja de menut no podia casar les tones d'or amb la pobresa predicada a l'evangeli, amb els exemples posats pels apòstols: "Serà més difícil que un ric entri al regne del cel que no pas un camell pel forat d'una agulla". I, imaginava, aquella riquesa devia ser contrària a les idees de les milicianes que havia vist a les fotos que guardava el pare. Els homes i dones de la CNT que hi havia a les grogoses fotos de la família... )no lluitaven precisament per un món sense pobres ni rics, sense l'or tret del treball esclau assalariat? El tresor em semblà una illimitada muralla per a barrar el pas al progrés de l'home.
Un dia, poc abans de tornar a Mallorca, a una placeta que hi havia prop de l'estació Termini, vaig poder participar -la padrina estava vertaderament escandalitzada!- en una festa de barri organitzada pel PCI. Per primera vegada en ma vida vaig poder veure i tocar la bandera roja! La gent de la barriada es divertia tranquillament, sense problemes. Era una festa popular, amb concursos d'afeccionats, teatre a l'aire lliure, cançons del camp i dinars familiars sota els arbres de la plaça. Al final, la padrina, dona de poble també, va fer abstracció de les banderes roges i berenàrem amb els comunistes italians.

El retorn a Mallorca fou més trist. Quan, en davallar de l'avió a l'aeroport, vaig tornar a ullar els tricornis de la Guàrdia Civil, el cor em féu un sotrac. "Ja hi tornam a ser", vaig pensar
De ben jove comprenia que socialistes i comunistes no eren els monstres que deien els feixistes. La bandera roja del proletariat era, a la Roma de començaments dels anys seixanta, el més normal del món. Allà no hi anava la Guàrdia Civil a detenir la gent per unes idees. La democràcia podia servir molt bé per a reunir el poble treballador a berenar, cantar cançons revolucionàries sense que fos pecat, somniar un futur millor. Vaig comprendre que els homes i dones de les fotos del pare -els polsosos herois enterrats per les amples planures de Castella o portats pel corrent de l'Ebre vers l'ignot- eren ben iguals que aquells treballadors italians del PCI. Homes i dones riallers, que volien un avenir més just i digne per als seus fills.
No cal dir que el viatge a la recerca de la benedicció del Papa serví per a reforçar les meves naixents conviccions esquerranes.
El retorn a Mallorca fou més trist. Quan, en davallar de l'avió a l'aeroport, vaig tornar a ullar els tricornis de la Guàrdia Civil, el cor em féu un sotrac. "Ja hi tornam a ser", vaig pensar. Dins la maleta, amagat entre diverses publicacions religioses, hi portava un número de l'Unità, el diari del PCI, que vaig provar de traduir amb un diccionari italià-espanyol. Imaginava que el poder de la lletra impresa, si portava la falç i el martell, podria foragitar la tenebra franquista d'un cop.
Els subsegüents viatges a l'estranger, ja de gran -amb més de vint anys-, foren més difícils i problemàtics. Arran de la primera detenció, en temps de la vaga d'Astúries, vaig tenir molts problemes per a aconseguir el passaport i els posteriors permisos del Govern Civil.
Cada vegada que volia sortir de l'Estat espanyol havia de demanar un permís especial, i la concessió restava en mans de la Social. Per sort, la família coneixia un advocat (militar franquista) que en temps de la guerra havia estat cap de Falange. Aquest home, amic dels padrins, s'avenia a fer el favor. Per una determinada quantitat de diners (la primera autorització ja em costà cinc-mil pessetes!), anava fins al despatx de la Brigada Social, en el carrer de la Soledat, i sempre tornava amb el passaport segellat pel Governador. No sé el que devia pagar als terrorífics lacais de la dictadura, però el cert és que mitjançant tan perfecta i universal "tècnica" -comprar el favor- vaig poder fer algunes escapades.

   A finals dels anys seixanta vaig ser a Irlanda i a Londres. Irlanda del Nord vivia amb intensitat la lluita contra l'ocupació britànica
En acabar el servei militar, era per a mi una necessitat vital sortir a l'estranger, partir una temporada del gris ambient ciutadà. A finals dels anys seixanta vaig ser a Irlanda i a Londres. Irlanda del Nord vivia amb intensitat la lluita contra l'ocupació britànica. Els partits nacionalistes irlandesos i l'IRA estaven en plena guerra contra els ocupants. Feia anys que mantenia una activa correspondència amb joves irlandesos, i amb simpatitzants del Sinn Féin (el partit dels patriotes irlandesos). Intercanviàvem postals, revistes, discos de música popular... Fins aleshores m'havia mogut molt dins el camp estrictament socialista, però aquella llarga correspondència i discussions amb irlandesos em permeté anar ampliant la meva concepció del fet nacional (aprofundida més endavant amb l'estudi dels clàssics del pensament marxista català i internacional). Després d'algun viatge a Londres, de tornada cap a Mallorca, ens aturàvem a comprar tota una sèrie de llibres que dificultosament arribaven a l'illa.  A part de subscripcions a  diverses revistes revolucionàries angleses (The Morning Star i The Red Mool, trotsquista), vaig adquirir les meves primeres Obres escollides de Lenin, que contenien una obra bàsica dels militants esquerrans de començaments dels setanta: "El dret dels pobles a l'autodeterminació". La visita a la tomba de Karl Marx, en el cementeri de Highgate, era un passeig obligat per a tothom que es reclamàs del socialisme i de la llibertat dels pobles. En marbre, cisellada, hi havia la famosa frase: "Fins ara els filòsofs no han fet res més que interpretar la realitat; ara es tracta de canviar-la".

Anàvem a veure el cinema prohibit a l'estat espanyol (cicles de cine revolucionari soviètic o cubà, suec o japonès; pellícules i documentals del Vietnam; les impressionants obres de Pontecorvo (La batalla d'Alger); els primers films de Glauber Rocha, molts abans de ser projectats a Barcelona...
   Anys endavant, a la llibreria on treballava, o amb en Guillem Oliver i na Neus Inyesta a la Cooperativa d'arquitectes progressistes de l'Estudi General, ja disposava d'un poc més de diners (no gaires!). Amb l'arquitecte Joan Vila i la seva esposa Berta fèiem viatges ben barats per tot Europa. Sempre amb tren     -sense dret a llitera!- i dormint en albergs per a estudiants, menjant entrepans. Anàvem a veure el cinema prohibit a l'estat espanyol (cicles de cine revolucionari soviètic o cubà, suec o japonès; pellícules i documentals del Vietnam; les impressionants obres de Pontecorvo (La batalla d'Alger); els primers films de Glauber Rocha, molts abans de ser projectats a Barcelona; realitzacions del realisme crític alemany o danès; les excèntriques provatures de Warhol... Dormíem a un piset del Barri Llatí prop de Notre Dame, que encara portava l'empremta del maig del seixanta-vuit.
Envers l'any 1968 -concretament en el mes de febrer-, en la collecció "Papeles Sociales Ilustrados" de "Ediciones de Cultura Popular" dirigida per Manuel Vázquez Montalbán, Miquel Porter-Moix publicava una de les nostres "biblies" de finals dels seixanta: parl del primer volum de Historia del cine ruso y soviético. Aleshores -en difícils circumstàncies-, clandestinament ja havíem pogut veure moltes de les pellícules clàssiques del cinema soviètic que havien conformat el cinema universal modern. Parl de la major part de pellícules de Vertov, Eisenstein, Púdovkin i Dovjenko. Els primers viatges a Londres i París servien per passar hores i hores en els cinemes que projectaven aquests obres d'art, bàsiques per a entendre i copsar tota la càrrega revolucionària d'aquest nou mitjà d'expressió artística (l'art més jove de totes les arts!).

A les Illes, bàsicament, els encarregats de fer-nos conèixer aquestes obres cabdals (d'Eisenstein, Medvedkin, Vertov, Púdovkin i Dovjenko) varen ser Vicenç Mates i en Jaume Vidal Amengual
Potser el fet d'haver vist abans algunes pellícules molt importats de Charlot (El chico, 1921; Tiempos modernos; La quimera del oro, 1925; Día de paga, 1922; i, a Londres -a l'Estat espanyol havia estat prohibida per la censura franquista-, El gran dictador, 1940) ens permeté aprofundir en l'esperit i en l'ànima dels clàssics fundadors del cinema contemporani, els mestres de la Unió Soviètica.
A les Illes, bàsicament, els encarregats de fer-nos conèixer aquestes obres cabdals (d'Eisenstein, Medvedkin, Vertov, Púdovkin i Dovjenko) varen ser en Vicenç Mates i en Jaume Vidal Amengual. Un poc abans, a mitjans dels seixanta, en Paco Llinàs, que dirigia el Cine Club Universitari, projectava algunes d'aquestes pellícules per als socis del Club, cada diumenge al matí, en el cinema Rialto del carrer de Sant Feliu.
És evident que, a Mallorca, el cineasta soviètic més conegut en temps de la clandestinitat (projeccions a les cases particulars de Jaume Vidal en el carrer Antoni Marquès, a la casa de Vicenç Mates a Santa Maria del Camí i, posteriorment, a Bunyola; en els collegis on hi havia professors progressistes -CIDE, Pius XII-; l'Escola de Magisteri...) va ser Serguei Mikhàilovitx Eisenstein. Pellícules com La vaga (1924); El cuirassat Potiomkim (1925) o Octubre (1927) eren estudiades, analitzades i comentades fins als darrers detalls. En Vicenç Mates i en Jaume Vidal ens feien copsar -i això que nosaltres, abans de la projecció, ja havíem llegit tot el que fins en aquells moments s'havia editat a l'Estat espanyol sobre els directors i les pellícules!- les troballes tècniques, les aportacions a la cinematografia mundial, dels mestres soviètics.
Per la meva banda, estudiós des de feia anys de la història de la Revolució Soviètica, m'encarregava de precisar alguns detalls polítics mals de copsar o de difícil comprensió. S'ha de recordar que aleshores -en els anys finals de la dictadura- no solament anàvem a veure les projeccions d'aquestes genis de la cinematografia mundial per simple curiositat intellectual (que n'hi havia, i molta!), sinó també per necessitat militant. Desenes de militants de l'OEC, de les Plataformes Anticapitalistes d'Estudiants i de les Comissions Obreres Anticapitalistes aprengueren les primeres nocions d'història de les revolucions mundials mirant aquests films i escoltant els comentaris que es feien durant i després de la projecció de les pellícules.
Una altra qüestió estretament relacionada amb l'anterior era conèixer els resultats de les tergiversacions estalinistes de la història. Mirant i estudiant Octubre, per exemple, també provàvem de copsar on i en quin moment havien actuat les tisores estalinistes per anihilar, d'aquella portentosa història del proletariat, el paper essencial de Trotski al costat de Lenin.
Amb el temps -i només havien passat deu anys d'ençà el triomf de la Revolució fins a la filmació d'Octubre!- la nova burgesia "roja" que havia usurpat el poder als treballadors a l'URSS, s'encarregaria s'esborrar qualsevol referència al papers dels autèntics bolxevics en els esdeveniments d'octubre. Totes les aparicions de Trotski a la pellícula foren sistemàticament tallades a fi que el poble soviètic, els treballadors i revolucionaris d'arreu del món, no tenguesin una visió real de qui dirigí realment la Revolució, quins eren els objectius finals d'aquesta (lluny de recrear amb noves banderes l'antic imperi dels tsars o de crear una nova burgesia en substitució de la que havia enderrocat el poble treballadors de totes les nacions de l'ex-imperi).

Revistes antifranquistes com Triunfo, emissores estrangeres com Ràdio París, la BBC de Londres, Ràdio Moscou o Ràdio Espanya Independent ens havien fornit, en els anys més foscos de la tenebror franquista, d'utilíssims elements d'anàlisi
Altres obres mestres d'Eisenstein eren comentades per nosaltres, en aquelles illusionades projeccions del temps de la clandestinitat. Em referesc a films de la importància de La línia general (1929), la inacabada (Que viva México! (1931) que, en opinió de Romà Gubern, hauria pogut ser l'obra mestra d'Eisenstein. Mes endavant foren estrenades en locals comercials, a Ciutat: Aleksandr Nevski (1939) i Ivan el Terrible (1944).
Abans -a començaments dels anys seixanta i, un poc més endavant, concretament l'any 1965, que és quan em vaig subscriure a les revistes Nuestro cine i Primer acto- ja havíem tengut molta informació de la importància cultural del cinema revolucionari soviètic i mundial. Revistes antifranquistes com Triunfo, emissores estrangeres com Ràdio París, la BBC de Londres, Ràdio Moscou o Ràdio Espanya Independent ens havien fornit, en els anys més foscos de la tenebror franquista, d'utilíssims elements d'anàlisis. Mentre el feixisme feia empassolar a la població els indigeribles engendres del cinema imperial feixista, les absurditats del nacional-catolicisme, i tota la caterva de Marisols, Joselitos i tutti quanti, nosaltres, els antifeixistes mallorquins, ens anàvem formant amb els estris culturals que estic comentant.
Caldria servar per sempre més els noms dels companys que, enmig de dificultats de tot tipus, enlairen -amb la revista Nuestro cine- la bandera de l'honestedat cultural i la veritat històrica fent front a la desinformació i manipulació permanent del feixisme espanyol. Cap a l'any 1965 formaven el consell de redacció de Nuestro cine: Jesús García de Dueñas, José Luis Egea, Víctor Erice, César Santos Fonteia, Ángel Fernández Santos y Claudio Guerin Hill. Des de Barcelona, les cròniques les escrivia Romà Gubern. El director era J.A. Ezkurra i -malgrat les contínues agressions de la ultradreta feixista- la revista aconseguí funcionar -amb certa "normalitat"- des del carrer de Sánchez Barcálztegui, número 36, 6è, de Madrid.
Amb els anys, fent costat a la tasca desenvolupada pels companys de Nuestro cine i Triunfo, s'hi afegiren algunes editorials que, com les esmentades "Ediciones de Cultura Popular" que dirigia Manuel Vázquez Montalbán, feren tot el possible, sortejant els embalums de les lleis feixistes, per anar publicar alguns llibres cabdals per a una formació cultural progressista dels ciutadans i ciutadanes de l'Estat. Em referesc a "manuals" imprescindibles, com ho varen ser els dos volums de Romà Gubern que, amb el títol Historia del cine, publicà Editorial Lumen dins la collecció "Ediciones de Bolsillo" l'any 1971.
Un poc abans (1970) l'Editorial Artiach (mitjançant un conveni amb l'Institut del Llibre Cubà) editava una part molt important de les memòries d'Eisenstein (Reflexiones de un cineasta) que, en aquell temps, ens serviren a la perfecció per anar esbrinant a fons el món personal i professional del gran director soviètic. L'edició de les Reflexiones de un cineasta ajudava a aprofundir les aportacions de Miquel Porter-Moix (Historia del cine ruso y soviético).



La collecció "Maldoror" d'Editorial Labor editava l'any 1974 les memòries de Dziga Vertov (Memorias de un cineasta bolchevique)
Cap a l'any 1971, en Miquel Bilbatua ens tornava ajudar en aquesta coneixença essencial del millor del cinema mundial, i "Alberto Corazón, Editor", en la collecció "Comunicación", treia a la llum el llibre Cine soviético de vanguardia, un impressionant recull de treballs teòrics de Tinianov, Kuleixov, Dziga Vertov, Nedbrovo i el mateix Eisenstein.
Donada la importància política i cultural d'aquest darrer director de cinema, per aquella època anàvem comprant tot el material que sobre la seva obra o la seva persona arribava a Ciutat. A finals dels anys seixanta, qualsevol jove revolucionari mallorquí sabia, copsava a la perfecció, que no podia anar pel món -políticament, culturalment- sense haver aprofundit en els fonaments del cinema contemporani. I, molt manco, podia arribar a copsar la fondària de la lluita anticapitalista, antifeixista i antiimperialista, sense haver assimilat les aportacions culturals i històriques d'Eisenstein. Per això sempre anàvem a la recerca de tot tipus de material, especialment de llibres, que ens permetés anar coneixent més i més aquella portentosa història.
La collecció "Maldoror" d'Editorial Labor editava l'any 1974 les memòries de Dziga Vertov (Memorias de un cineasta bolchevique). Igualment "Tusquet editors" publicava (en el mateix any 1974) el llibre d'Ángel Fernánez Santos Maiakovski y el cine, que ens permetia investigar en les relacions entre la cinematografia russa i soviètica i el més gran poeta mundial dels anys vint: el poeta Maiakovski.
Un poc abans, el 1973 , "Siglo XXI Argentina Editores" editava El cine como propaganda política: 294 días sobre ruedas, d'Aleksandr Medvedkin.

Els treballs de Medvedkin varen ser importantíssims per al posterior desenvolupament del documentalisme mundial
Els treballs de Medvedkin varen ser importantíssims per al posterior desenvolupament del documentalisme mundial. Aleksandr Medvedkin participà, com a combatent la la legendària Cavalleria Roja, en les fileres de l'Exèrcit de la Revolució Mundial de Lenin i Trotski. Als vint-i-set anys es dedica al documentalisme -fundà l'històrica experiència del cinematrèn: filmar i projectar a totes les repúbliques soviètiques mentre un equip especial de realitzadors viatja arreu de la immensa Unió.
Els treballs més coneguts de Medvedkin són (entre d'altres): (Al ladrón! (1930); Acerda del amor y El hoyo (1932); Confiamos en nuestra victoria (1941); La liberación de la tierra (1946); A la gloria del trabajo (feta amb la collaboració de R. Grigóriev i M. Slavínskaia); Primera primavera (1954); Primavera atormentada (1956); Pensamientos sobre la felicidad (1958); Razón contra sinrazón (1960); La ley de la cobardía (1962); Amistad con infracción (1965); Esclerosis de la conciencia (1968); Carta a mis amigos chinos (1971); i dues pellícules de ficció: La felicidad (1934) y La milagrosa (1936).
En el 1973 l'Editorial Anagrama publicava Eisenstein de Víktor Xklovski; i Aymá, en la seva collecció "Voz Imagen", l'important treball de Dominique Fernandez Eisenstein. Aquest darrer llibre, l'estudi del conegut estudiós francès (Dominique Fernandez va nèixer a París l'any 1929), ens serví per a relacionar a fons l'obra d'Eisenstein amb la seva particular biografia. Poder relacionar la gestació d'obres cabdals de la cinematografia mundial com eren La vaga, La línia general, Aleksandr Nevski, Ivan el Terrible, El cuirassat Potiomkim o Octubre amb la vida del seu autor ens va permetre defugir qualsevol tipus de simple coneixement superficial d'aquest clàssic soviètic. La recerca d'un profund rigor intellectual era norma entre alguns revolucionaris dels anys seixanta i setanta. Rigorositat que, evidentment!, no servia per a estar "bé" amb les respectives direccions partidistes que, sovint, s'estimaven més el tipus d'obrer incultes i sense formació política (però sempre dòcil a qualsevol indicació de qui "dirigís", de qui "manava").

A París compartíem l'apartament amb un estudiant del Brasil   -amic de l'arquitecte Joan Vila- que ens deixava la clau i ens feia de guia pels indrets més interessants de París
Però parlàvem de Londres, Gènova, Venècia o París a començaments dels anys setanta. De quan ens delia -sempre dins de les nostres minvades possibilitats econòmiques i amb la dificultat afegida del control del meu passaport per part de la Brigada Social del règim franquista- anar amunt i avall a la recerca de la història del cinema mundial. Tantes d'obres mestres prohibides per l'endarreriment cultural que significaren els anys d'opressió feixista!
A París compartíem l'apartament amb un estudiant del Brasil   -amic de l'arquitecte Joan Vila- que ens deixava la clau i ens feia de guia pels indrets més interessants de París (en el llibre L'Antifranquisme a Mallorca 1950-1970 publicat per "Al Tall Editorial" l'any 1994 parlàrem de Joan Vila i de la Cooperativa d'arquitectes progressistes del carrer de l'Estudi General: Neus Inyesta, Guillem Oliver, Manolo Cabellos, Carlos García Delgado...)
Als bars del costat de les llibreries de l'oposició antifranquista coneguérem José Martínez, que dirigia "Ruedo Ibérico". En tornar a Barcelona anàvem carregats de material subversiu. A Mallorca, els companys esperaven aquests carregaments com la terra espera l'aigua després d'una perllongada sequera. A Ciutat organitzàvem sessions de projecció de diapositives (la Revolució dels Clavells a Portugal...), escoltàvem els discos de música revolucionària catalana i mundial, estudiàvem els clàssics del pensament anarquista i socialista de tot el món. Per portar endavant tota aquesta tasca subversiva record haver comprat (entre molts d'altres llibres) el famós estudi De las Cortes de Cádiz al Plan de Desarrollo (1808-1966), d'Ignacio Fernández de Castro (la nostra "bíblia" per als seminaris clandestins sobre història d'Espanya). Vaig dur també El Opus Dei en España, de Daniel Artigues, i Antifalange, de Herbert Southworth. I, com és de suposar, tot el que podíem de la "Biblioteca de Cultura Socialista": els Escrits sobre literatura i art i el 1905 de Trotski... i un llarg etcètera.
Encara faltaven uns anys perquè en Domingo Perelló, de Logos, s'especialitzés en tota aquesta mena de material subversiu.
De Praga, Bucarest o Sòfia no podíem portar res. Alguns discs de música clàssica o popular (anaven molt barats). Feia poc dels fets de la primavera de Praga i pertot encara es respirava un aire de trista i fonda resignació. Només a Txecoslovàquia, els estalinistes  -portats de nou al poder pels tancs del Pacte de Varsòvia- depuraren cinc-cents mil treballadors i intellectuals progressistes. (Malgrat altres analistes consideren que, d'una banda, els "reformistes" no eren sinó uns filosocialdemòcrates liquidacionistes de tipus Gorbatxov i, de l'altra, els qui tornaren al poder no eren pas estalinistes, sinó khruixtxoviano-brejnevians). Iugoslàvia era un món a part que no tenia res a veure amb els protectorats de la burocràcia soviètica. L'any 1948 ja havien romput amb el PCUS. Els iugoslaus vivien un cert renaixement cultural i econòmic a ran de l'entrada massiva de les divises que portaven els turistes. Aleshores, Tito era un personatge clau de la política internacional amb la seva defensa del Tercer Món, espoliat per l'imperialisme mundial.
Sòfia i Bucarest semblaven deserts culturals. Els prestatges de les llibreries eren plens d'obres illegibles dels respectius dictadors (els caps de la burgesia "roja" que dominaven en aquests països). Les obres completes de Ceausescu i Tódor Jívkov, era el màxim que podies trobar a Bulgària o Romania.
Les sortides a Itàlia eren especialment profitoses per a un revolucionari mallorquí. Amb vaixell, de Barcelona a Gènova no era gaire car: unes cinc mil pessetes viatge d'anada i tornada. I allà, si hi anaves a l'estiu, amb tenda de campanya, per cent cinquanta pessetes podies estar dies a un càmping.
Però normalment anàvem a les trobades que feien les organitzacions juvenils o a les festes anuals dels diversos partits comunistes italians. Llavors, el preu del càmping i del menjar ens sortia per no res. El contacte i el coneixement personal amb molts dels grups que aleshores se separaven del PCI fou vertaderament important per a la meva formació cultural i política. A l'estat espanyol, el PCE, d'ençà el 1964, ja havia tengut les importants escissions del PCE (ML), l'OCE (Bandera Roja) i el PCE (i), entre d'altres. Ara, dins del Partit Comunista Italià, arran de les experiències del Maig del 68 i la invasió de Txecoslovàquia, s'esdevenien fets semblants. Érem a Venècia, amb joves de les Joventuts Comunistes, quan Rossana Rossanda i una bona part de la direcció històrica del PCI deixaren el partit i muntaren Il Manifesto. A Venècia vaig llegir el primer número d'aquella "heretge" publicació comunista. Il Manifesto, l'any 1970, tirava seixanta mil exemplars diaris. Després, a ran de les crítiques a l'estalinisme i l'esclerosi dels partits comunistes oficials, anaren sorgint Potere Operaio, Lotta Continua i Avanguarda Operaia, entre els més coneguts. Més endavant, molts d'aquests confluirien en Democrazia Proletaria. Itàlia, a començaments dels anys setanta, era un laboratori d'idees i experiències com no he tornat a conèixer enlloc. En els campaments d'estiu d'aquests partits, envoltats de banderes roges, participant en els debats i colloquis que es realitzaven sobre la història del moviment obrer i comunista, podia anar confirmant algunes de les idees que, intuïtivament, havia anat bastint a Mallorca.
Hem de reconèixer que bona part de les organitzacions revolucionàries que operaven en la clandestinitat a Mallorca (PCE, PCE(i), PTE, BR, PORE, MCE) no arribarien a assolir mai l'alt nivell d'anàlisi dels partits d'esquerra italians.
Però una cosa em quedava clara, a finals dels anys seixanta: l'amor de la infantesa -el PCE, la meva "malaltia infantil" per la qual m'havien detingut tantes vegades d'estudiant-, restava, des del maig del 68, com a una cosa absolutament desfasada i que no podia donar resposta al repte capitalista. Ara ja era una evidència que Carrillo no anava més enllà d'una simple democràcia burgesa formal, i que el socialisme, en la seva boca, només era una frase per a emprar els diumenges, davant la pobra militància, encegada encara pel record dels fets heroics de la resistència antifeixista o la guerra. El carrillisme no aprofundia en el problema nacional, no donava resposta a les necessitats d'una nova cultura d'esquerres, nacional-popular, crítica envers la putrefacció social i ideològica del capitalisme.
A l'Estat les assemblees d'obrers, d'estudiants, de veïns, esdevenien una forma de lluita nova, que no tenia res a veure amb l'esclerosi del centralisme democràtic tradicional. En Carrillo volia dirigir tot aquest potencial de lluita antisistema vers el pacte amb els sectors "moderats" del feixisme. Nosaltres, l'esquerra revolucionària, volíem atènyer el socialisme, l'autodeterminació de les nacionalitats, una forma de vida diferent, més creativa, allunyada del consumisme barroer que destruïa la nostra natura i ens feia esclaus d'objectes inútils i contaminants. Optàrem per l'herència del maig del 68.