sábado, 18 de noviembre de 2017

La generació literària dels 70 - Gabriel Janer Manila analitza la darrera novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí: Allò que el vent no s´endugué (El Tall Editorial) -

La generació literària dels 70 - Gabriel Janer Manila analitza la darrera novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí: Allò que el vent no s´endugué (El Tall Editorial) -



LA BANDERA DE LA LLIBERTAT -


Per GABRIEL JANER MANILA


Què és el que el vent no se’n va endur? Segurament, la passió per la llibertat i la justícia, l’autenticitat de l’amor, el record de la padrina Mònica que, com Mariana Pineda, brodava la bandera de la revolta. (Gabriel Janer Manila)


Probablement és la seva millor novel·la. Edicions el Tall acaba de publicar Allò que el vent no s’endugué, de Miquel López Crespí, un text que paga la pena de llegir i recrear-se en la lectura a fi d’entendre certs paisatges morals de la història de l’illa de Mallorca durant els últims anys del franquisme. No varen ser uns temps fàcils. La policia secreta actuava amb violència, la dictadura feia els seus últims espasmes. I hi havia joves –uns joves- que s’atrevien a somiar un món diferent del que suportaven, una societat més justa, que cercaven guanyar espais de llibertat. Eren joves, treballaven en la clandestinitat, volien acabar amb la injustícia social, capgirar la vida. I varen creure que era possible: Qui hauria pogut imaginar que els magnífics palaus dels emperadors, on es dictaven les lleis de l’imperi, serien destruïts? Qui hauria imaginat que un dia veuríem córrer les gallines entre les columnes dels temples de marbre. Qui hauria anat a pensar que a les avingudes per on desfilaven els generals victoriosos s’omplirien d’herbes salvatges? Qui hauria intuït que algun dia s’acabarien els comerciants d’esclaus? Aquells joves, perseguits per la brigada social, detinguts, tancats a la presó, torturats, no havien deixat de creure en la permanència de la lluita contra el poder injust, en la rebel·lió com una constant al llarg de lla història.
Però també aquells joves hagueren de veure com s’esfondraven els somnis, com es perdien pel camí els ideals més nobles. I ni se’n salvava una petita espurna. Hi hagué alguna cosa que el vent no se’n va endur? De tota aquella lluita, del combat per la justícia, del patiment i la tortura n’ha quedat alguna cosa? Tota la narrativa de López Crespí gira entorn d’un sol tema: la complicitat de molts d’aquells rebels amb els repressors, quan la dictadura es transformava per continuar en el poder. És un tema que recorre tota la seva obra i que ara tornam a trobar en aquesta novel·la depurat fins a les últimes conseqüències estètiques. Bé sap l’autor fins a quin extrem la literatura és a l’interior del llenguatge i, alhora, és obra del llenguatge.
Molts d’anys de depuració de la pròpia escriptura l’han portat a aquesta obra modèlica. Un tema entorn del qual giren milers de pàgines escrites al llarg d’una vida. Tanmateix, per dir-nos la decepció de veure com molts d’aquells companys de lluita han baratat la “revolució” per una cadira. “”Els anys de presó –escriu-, les llargues nits d’interrogatoris en els caus policials només havien servit per consolidar els dirigents que s’avenien a signar vergonyosos acords amb els botxins”. D’aquests vergonyosos acords se’n va dir “transició”.
La novel·la –potser n’hauria de dir novel·la-document, pel que té de crònica d’una època que l’autor va viure en primera persona-, comença amb una reinterpretació del mite de la caverna de Plató. O del “Jardí de les delícies” de Hieronymus el Bosch. Se’ns parla de la infantesa del jove rebel i era un temps –i he de dir que en aquestes escapades cap als records de la infància, no idealitzats, però plens d’emoció, trobam els millors moments de la poètica de Miquel López Crespí-, en què el sol entrava per la finestra dins la casa i dibuixava ombres i clarors a les parets com si tot aquell espai s’hagués poblat de monstres que venien d’un món estrany, incert: els dimonis, la por, esperits fantasmagòrics amb enormes cues, i banyes, i forques a les mans, i flaire de sofre, i genis malèfics que ens bullirien en calderes d’oli... I el dolor etern que ens prometia el rector si ens atrevíem a mirar les al·lotes.
Sobre el paisatge de la repressió, els primers amors innocents. Caçava papallones amb na Margalida entre les palmeres i els rosers de l’escola. Observava els vells mobles familiars, els ocells dissecats, les estrelles de mar, el floc de cabells de quan la padrina tenia cinc anys, els rosaris d’argent, les papallones crucificades. Era un temps incomprensible i estrany. Llavors la padrina li ensenyà a parlar amb la llum que eixia de les pedres, a mirar els fonaments subterranis de la seva existència: les fotografies familiars, les converses perdudes, els perfums, l’aigua fresca, les primeres carícies... Un substrat que esclata com una sobtada explosió d’estrelles. Ens hi parla de quan el pare va sortir de les presons dels vencedors, de l’amor als llibres, de les pors, de com ha de veure’s abocat a la desfeta de les successives capes d’il·lusions, de la tensió, de les reunions, dels fronts de lluita. De l’únic objectiu de la reforma: silenciar els partits polítics que no acceptaven pactar amb els franquistes. Què és el que el vent no se’n va endur? Segurament, la passió per la llibertat i la justícia, l’autenticitat de l’amor, el record de la padrina Mònica que, com Mariana Pineda, brodava la bandera de la revolta.

Diario de Mallorca 5-XI-2017

domingo, 15 de octubre de 2017

Literatura catalana i memòria històrica - El món cultural i polític de la Palma dels anys 70 en la novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí Allò que el vent no s´endugué (El Tall Editorial) --

Literatura catalana i memòria històrica - El món cultural i polític de la Palma dels anys 70 en la novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí Allò que el vent no s´endugué (El Tall Editorial) --


Per Jaume Obrador Soler, primer regidor del PSM a l´Ajuntament de Palma i expresident de Veïns Sense Fronteres -


En aquesta novel·la que acaba de publicar Miquel López Crespí l´autor, mitjançant l´anècdota de la nostra detenció per part de la Brigada Social del règim, vol explorar com era una part de la joventut revolucionària dels anys setanta. Unes pàgines, escrites en un estil directe i precís, que serveixen a l´escriptor de sa Pobla per aprofundir en el món cultural i polític de la transició. He d´agrair que Miquel López Crespí, amb el nom de “Jaume Calafell”, m´hagi volgut convertir en un dels protagonistes de la novel·la. Feia poc que havia retornat de missioner a Burundi on havia passat 5 anys i havia deixat d’exercir com a sacerdoti. Poc temps després vaig conèixer una destacada activista cultural, la meva companya Maria Sastre, i ens havíem casat. El meu món existencial no era el d´en Miquel, però quan ens trobàrem coincidírem en la majoria de qüestions polítiques del moment. El marc de la nostra militància fou l’Organització d’Esquerra Comunista (OEC a les Illes i OICE a l’estat espanyol). No cal dir que els retrats que, amb noms diferents, ha fet de Mateu Morro, de Josep Capó i de qui signa aquest article són del tot encertats. Mai no m´hauria imaginat que la simple lluita pel que en aquells moments considerava just i necessari, passaria a formar part de la literatura mallorquina contemporània! (Jaume Obrador)


Quan Miquel López Crespí em demanà unes pàgines de presentació de la seva novel·la Allò que el vent no s’endugué, no podia dir-li que no. Havíem viscut tantes lluites junts, ens havíem trobat tantes vegades a les cel·les del soterrani de Govern Civil i havíem passat també junts un temps a la presó franquista, que no podia negar-me. Era lògicament el moment de demostrar-li l’amistat que fa tants d’anys que ens uneix.

Estàvem a finals d’una dictadura, d’una època on estava prohibit expressar les idees, manifestar les reivindicacions... No hi havia cap retxillera de llibertat. La darrera República havia estat abolida per un cop d’estat i qualsevol opinió contrària al règim estava considerada un delicte, un atemptat contra el govern establert. L’Organització d’Esquerra Comunista (OEC en català i OICE en castellà) era aleshores un partit clandestí que intentava lluitar per una societat justa.

En aquesta novel·la que acaba de publicar Miquel López Crespí l´autor, mitjançant l´anècdota de la nostra detenció per part de la Brigada Social del règim, vol explorar com era una part de la joventut revolucionària dels anys setanta. Unes pàgines, escrites en un estil directe i precís, que serveixen a l´escriptor de sa Pobla per aprofundir en el món cultural i polític de la transició.

L´autor de la novel·la ha deixat escrit l´ambient cultural d´aquella època en nombrosos articles. Record ara mateix la sèrie titulada “Contracultura i subversió en els anys 70”. Com diu Miquel López Crespi: “Aleshores, després del maig del 68, estava de moda el freudomarxisme i l’estudi d’alguns pensadors `heretges´ com Marcuse o el mateix Wilhelm Reich. Eren anys de descobriments intel·lectuals i d’apassionats debats amb els amics i amb alguns dels col·laboradors de les pàgines de cultura de Diario de Mallorca. Ens interessaven Allen Ginsberg i Jack Kerouac, que havíem llegit a Cartagena, en temps del servei militar. Lectures de Julio Cortázar, Manuel de Pedrolo, Susan Sontag, els clàssics del pensament socialista mundial. Tants i tants autors provant sempre d’albirar més enllà de la tèrbola i sangonosa alenada del feixisme que ens encerclava. M’interessaven els problemes derivats del poder dels grans mitjans de comunicació en el control de les consciències. Marsall MacLuhan, Umberto Eco, Marcuse, Gilo Dorfles i Sartre estaven de moda. Comentàvem aquestes qüestions amb el col·laboradors de les pàgines de Cultura de Diario de Mallorca a Llibreria Logos o en els bars dels voltants on ens reuníem sovint per enllestir el contingut del suplement). En aquell temps, escrivint des d´una perspectiva marxista no dogmàtica, pensàvem que anàvem en camí de trobar respostes a problemes que Marx ja havia plantejat a La ideologia alemanya i Marcuse en la seva obra L’home unidimensional.

´Entestats a provar de bastir una literatura rupturista envers la tradició de l’Escola Mallorquina, envers la narrativa rural i conservadora, amb l’herència literària de rendistes i terratinents com Maria Antònia Salvà i Miquel Costa i Llobera o feixistes com els germans Villalonga, ens passàrem els anys de l’adolescència i joventut estudiant les avantguardes literàries i artístiques catalanes i del món. Potser tot començà amb la primera i inicial lectura de Whitman, el moviment Dadà, els manifests de Breton, el descobriment de Joan Salvat Papasseit, el futurisme soviètic i l’impressionisme alemany. Sense oblidar Lautréamont, Rimbaud, Sade.

`La Llibreria Logos, el coneixement de l´ofici de llibreter de Domingo Perelló, ens permetia gaudir del privilegi d’aconseguir llibres, introbables en el mercat espanyol, de Khlébnikov, Tristan Tzara, Artaud, Sade i Jean Cocteau. Llegir els primers manifests dels constructivistes, impressionistes, futuristes, expressionistes i dadaistes va ser summament important per anar donant un cos teòric als nostres primers escrits de narrativa experimental. Conèixer Toller i Bertolt Brecht, submergir-se en l’ambient cultural i polític de la República de Weimar o del París de començament del segle XX. Descobrir intel·lectuals xinesos com Lu Xun. Llegir Sobre la classe intel·lectual (València, Tres i Quatre, 1973)”.

He d´agrair que Miquel López Crespí, amb el nom de “Jaume Calafell”, m´hagi volgut convertir en un dels protagonistes de la novel·la. Feia poc que havia retornat de missioner a Burundi on havia passat 5 anys i havia deixat d’exercir com a sacerdoti. Poc temps després vaig conèixer una destacada activista cultural, la meva companya Maria Sastre, i ens havíem casat. El meu món existencial no era el d´en Miquel, però quan ens trobàrem coincidírem en la majoria de qüestions polítiques del moment. El marc de la nostra militància fou l’Organització d’Esquerra Comunista (OEC a les Illes i OICE a l’estat espanyol). No cal dir que els retrats que, amb noms diferents, ha fet de Mateu Morro, de Josep Capó i de qui signa aquest article són del tot encertats. Mai no m´hauria imaginat que la simple lluita pel que en aquells moments considerava just i necessari, passaria a formar part de la literatura mallorquina contemporània!

És veritat que lluitàrem aferrissadament per crear les Comissions de Barri, per guanyar el carrer per a la festa, per aconseguir, entre altres reivindicacions, un consultori per barri. El consultori, gràcies a les lluites populars, sindicals i professionals, amb el temps va anar evolucionant cap a un nou concepte de salut i dels serveis que l’estat de benestar hauria de garantir. Així es com aquells consultoris es convertiren en els actuals centres de salut.

La Brigada Social era ben conscient del que estava passant i del que estàvem tramant. Però era important que ho sabessin les persones a què anaven destinades les nostres accions, cosa difícil, atès que la cobertura mediàtica era escassa. O es feia alguna acció molt sonada o cap mitjà de comunicació publicava aquestes lluites que es feien als barris per millorar les condicions de vida de les capes populars i que s’impulsaven des de la clandestinitat. Aquestes romanien excloses de participar col·lectivament en el disseny de la ciutat i de les relacions socials, polítiques i econòmiques que en configuraven el futur.

Aquest era un dels problemes que teníem els militants antifeixistes que no formàvem part de la colla de partits que aleshores, pactant amb un sector del franquisme, pugnaven per situar-se a recer del poder. Les instruccions que els directors dels diaris oficials rebien de les “altures” era marginar les lluites, la presència a fàbriques, barris i universitat de les organitzacions que no volien pactar el manteniment de la “sagrada unidad de España” i el capitalisme a l´Estat espanyol. El silenci més brutal planava sobre les nostres activitats i no ho podíem consentir.

Què fer per rompre el mur de silenci que ens encerclava? Com aconseguir que les lluites del poble sortissin en els mitjans de comunicació oficials? Aquest és el nucli essencial de l´anèctota principal de la novel·la que acaba de publicar Miquel López Crespí.

Per això decidírem fer una conferència de premsa. Era imprescindible explicar les línies fonamentals del partit. Fou, com diu en Miquel, el Comitè de Direcció del partit qui així ho decidí, i en Miquel (juntament amb Mateu Morro) romangué encarregat d’organitzar-la. No veia gaire clar que precisament hagués de ser jo i no una altra persona qui hagués de presentar-se com a servei de premsa de l’organització. Havia estat sacerdot i, a més, missioner a Burundi, i procedia d’un poble molt petit on tothom es coneixia. Intuïa, i no em vaig equivocar, el sofriment dels meus pares i de la meva família, quan es fes públic que jo era comunista i que, a més, havia fet una roda de premsa per explicar-ho. Mateu Ferragut (nom que amaga l´autèntica identitat de Mateu Morro), el nostre secretari general, hagué de venir a casa per convèncer-me de la importància que fos jo precisament qui hi participàs. Al final em va convèncer, perquè, com a màxim responsable de les cèl·lules de barri, tanmateix estava ben fitxat. La policia em coneixia bé. Com molt bé diu en Miquel “sacerdots secularitzats després de les experiències viscudes com a missioners a Burundi...era el contacte amb la fam i la misèria del Tercer Món el que feia obrir els ulls...”.

Aleshores, l´autor d´Allò que el vent no s´endugué vivia també enmig d´una intensa activitat cultural. En Miquel havia guanyat els primers premis de narrativa i teatre, havia publicat a Turmeda dos llibres de narracions, col·laborava d´ençà finals dels seixanta en els suplements de cultura dels diaris Última Hora i Diario de Mallorca, publicava reportatges a la revista Cort, sense deixar d´escriure intensament a la nostra premsa clandestina.

Com ell mateix explica a “Contracultura i subversió”: “En aquells començaments dels anys setanta ens trobàvem sovint amb Xim Rada i Paco Monge. Venien a cercar-me a la Llibreria Logos i anàvem a petar (?) la conversa a algun bar proper a la redacció de Diario de Mallorca, que aleshores estava situada al bell mig de Via Roma. Sovint hi participava Damià Huguet quan venia a Palma a comprar llibres o deixar els articles a la redacció, si no els havia enviat per correu. Discutíem, entre altres temes que ja no record, sobre els socialistes utòpics, de Saint-Simon fins a Fourier, anant a la recerca de la subjectivitat reprimida pel capitalisme i per les burocràcies del socialisme degenerat. Anagrama havia publicat un llibre prou interessant al respecte: em referesc a l’obra de Dominique Desanti Los socialistas utópicos (1973).

`Comentàvem fins a altes hores de la nit les novetats editorials del moment. Els Textos sobre la producció artística de Marx i Engels ens permetien endinsar-nos en els problemes del llenguatge, de la superstructura cultural de la societat burgesa, de les relacions entre l’art i l’economia d´una societat concreta. Núria Aramon i Stein acabava de traduir un important opuscle de György Lukács en els Quaderns 3 i 4 de València: El gran octubre de 1917 i la literatura contemporània (1973). Hores de debat sobre les concepcions de Marx i Engels en referència a la cultura grega, al Renaixement italià, al paper de Shakespeare en la història de la literatura mundial. Molt importants les aportacions de Marx i Engels quant al romanticisme, a Carlyle, Chateaubriand, Wagner, Balzac, Diderot. En un viatge que vaig fer a Londres l’any 1970 vaig poder comprar els escrits sobre literatura de Trotski, els quals, sota el títol Literatura y revolución: otros escritos sobre la literatura y el arte havia acabat de publicar Ediciones Ruedo Ibérico de París. Aquesta obra, les reflexions de Trotski sobre art i literatura, aportava elements importants sobre el paper dels intel·lectuals en la construcció del socialisme. El concepte de bloc històric de les classes populars oposat al bloc de les classes dominants, el paper dels intel·lectuals en construcció de la superstructura ideològica, els conceptes d’Antonio Gramsci quant a la necessària revolució cultural per anar modificant el poder i control de la burgesia i del capitalisme damunt les consciències, ja hi són presents en els estudis del dirigent de l’Exèrcit Roig damunt art i literatura. Lectures de Baudelaire, Lenin, Malcolm Lowry, Barthes, Nietzsche, Kristeva, Foucault, William Burroughs. Comentam els articles de les revistes Tel Quel, Cahiers de Cinema, Serra d’Or i els números de Pekin informa i China que ens tenen al dia de la marxa de la Gran Revolució Cultural Proletària a la Xina”.

En Miquel diu en un capítol de la novel·la: “Estava decidit. Convocaríem una roda de premsa clandestina per provar de sortir en els diaris. El debat havia durat setmanes i ara, a la reunió definitiva, el comitè de direcció ho aprovà”.

Record les corregudes per canviar el lloc de la presentació perquè un periodista havia publicat, probablement sense cap mala intenció, l’indret on es faria la conferència de premsa. Miquel compta en tot detall què va passar i la decepció que tinguérem quan vàrem veure la poca premsa present. Record, com si fos ahir, que durant la roda de premsa un periodista ens va demanar si volíem que posàs els noms de les tres persones que havíem participat a la conferència de premsa. Un dels presents digué que sí, que era important que ens coneguessin, precisament en moments de tanta convulsió i maniobra política.

L’endemà els diaris publicaren els tres noms del suposat servei de premsa. A casa de Miquel es presentà la brigada social a les nou del matí. A mi no me pogueren trobar fins al vespre, atès que la meva companya, quan hi va anar la policia de bon matí, va dir que no em veia fins al vespre, perquè aleshores ensenyava a conduir cotxe i no aniria casa fins a les vuit.

Allò que el vent no s´endugué em va recordar fil per randa com va començar la història de què en Miquel m´hagués volgut fer un protagonista destacat.

Quan al vespre vaig arribar a casa, la meva companya m’advertí que la policia havia vengut al matí i que tornaria a presentar-s´hi ben aviat. No existien encara els mòbils per poder-me avisar. Efectivament, minut per minut, la policia toca el timbre de la porta i jo em poso en les seves mans. Em fan entrar dins un cotxe i cap al soterrani del Govern Civil. Allà em tanquen dins una cel·la on hi havia un gran nombre de persones, sobretot joves. Durant la nit sentíem tocar de tant en tant a la porta. Era per cridar alguna de les persones que estaven amb nosaltres. I els que quedaven ens contaven els sofriments que ens esperaven. Deien que amb barres de ferro et pegaven sobre els dits del peu per fer-te cantar. Aleshores jo tenia ben present el “Manual de seguretat per als militants de l’Organització d´Esquerra Comunista”.

Passàrem tota la nit a l’espera que ens cridassin. Això augmentava la pressió i l’angoixa. No ens cridaren fins al mati, i fou Miquel el primer a ser interrogat. L’interrogatori durà unes sis hores, que em resultaren interminables. Jo sospitava que l’intentaven fer cantar. Havíem inventat una persona que ens havia connectat: Cristòfol. Nosaltres ens havíem de mantenir en la coartada: no sabíem res de l’organització. El que fèiem era només passar comunicats, atès que figuràvem com a servei de premsa.

Quan Miquel tornà de l’interrogatori vaig constatar que anava d’un costat a l’altre, com si tengués dificultats per caminar. La por de la tortura em penetrà fins al moll dels ossos. D’immediat vaig pensar que l’havien apallissat fortament. Per això, quan la policia hagué tancat la porta de les cel·les, amb veu baixa per evitar que la policia ens sentís, vaig demanar a Miquel, que estava a una altra cel·la, com li havia anat, atès que pensava que l’havien malmenat. I ell, ben tranquil, em contestà que no hi havia hagut cap problema i que l’únic que havíem de fer era mantenir-nos ferms en la coartada del company que ens havia contactat, Cristòfol. Jo no m’ho acabava de creure, tal com havia vist que caminava Miquel. Però unes paraules seves em varen convèncer: li havien llevat les ulleres i, com que tenia una gran problema a la vista, no hi veia bé i, per això, caminava fent el gambirot.

Crec que la novel·la Allò que el vent no s´endugué és més que una excel·lent obra de creació literària, un document d´una època irrepetible. La història, resumida, d´una generació que s´atreví a somniar, a pensar i actuar en el camí d´aconseguir un món més just i solidari. Unes pàgines emocionants que ens transporten a com eren els fills del Maig del 68, els hereus de les experiències progressistes dels Països Catalans i del món. En Miquel sempre ha fet feina en aquesta direcció i la seva nova obra així ho demostra. Com podríem ressuscitar el passat sense els seus llibres d´assaig o de creació literària? Fa temps, un periodista el definí com “el guardià de la nostra memòria col·lectiva”. No cal dir que pens el mateix. Sense els seus records, sense aquesta feina constant en defensa de la nostra memòria històrica, aquest combat per convertir en obra d´art les experiències culturals i polítiques de tota una generació, jo, ho reconec, no seria el mateix. Els llibres de Miquel López Crespí són un amic, un company de capçalera, un instrument per a reconciliar-nos amb la vida, amb la lluita, amb l´esperança.

Allò que el vent no s´endugué ens transporta a l’ampli moviment sociopolític i de revolta anticapitalista engendrat per les mobilitzacions contra el sistema de finals dels anys seixanta i setanta. Ens fa reviure de forma magistral el moment en què tot era u: el poble que creava les noves obres d’art que la “situació” requeria, alhora que deixava de ser un simple espectador cultural, un inerme consumidor dels productes de l’elit especialitzada en aquelles funcions de la superstructura. Els estudiants i obrers dels anys setanta, almanco un sector d’avantguarda, segurament el més conscient, ho anaven aconseguint. A través dels protagonistes del llibre, en Miquel ens recorda com, en el moviment polític clandestí, la nova esquerra sorgida a ran de les experiències del Maig del 68 ja no tenia res a veure amb l’esclerosi ideològica del neoestalinisme. Els protagonistes de la novel·la provenen d´organitzacions que es reclamen de l’anarquisme, del trotskisme, de l’independentisme d’esquerres, i això era producte de la força del moviment popular dels darrers anys de la dictadura, de l’impuls creatiu d´unes avantguardes que s’havien de liquidar en temps de la transició, si el sistema reformat volia continuar en el poder, xuclant la plusvàlua popular, dominant les nacions de l’estat.

Nosaltres, els homes i dones que vivíem el somni del canvi esperat després dels anys llarguíssims de patiment dictatorial, encara no sabíem que tot seria venut pel plat de llenties que representava una cadireta i un sou institucional. La nostra imaginació de militants antifeixistes no arribava a tant!

En Miquel em fa recordar les meves primeres detencions, l´estada comuna als soterranis de la Brigada Social, les cel·les de la presó de Palma. Amb la novel·la al davant, tot se´m torna a fer present. Com si aquelles detencions fossin d´ara mateix.

Record que em feren davallar per unes escales i vaig començar a veure instruments de tortura, tal com eren descrits en el citat manual de seguretat.

La presa de les empremtes només era l’inici. L’interrogatori va començar dins una sala on hi havia sis policies de la Brigada Social. Anaven canviant de posició, mentre em feien l’interrogatori. Les primeres paraules dels interrogadors foren com era possible que una persona que havia estat sacerdot i missioner hagués esdevengut comunista. Els canvis de posició dels policies m’ajudaven a relaxar-me i, a poc a poc, vaig anar controlant la situació. El problema esdevengué espinós quan començaren a demanar-me coses sobre la persona que ens havia contactat. Duia o no corbata? De quin color duia la camisa? Portava americana? Duia sabates o espardenyes? De quin color?...I per si no bastava, m’acusaren de ser la persona que havia contactat els altres membres del partit. I així durant unes sis hores, que em varen semblar una eternitat.

Quan hi havia algun acte terrorista o alguna acció en algun altre indret de l’estat que posàs en perill el règim, tot d’una ens cridaven i cap als soterranis de Govern civil. La primera vegada vàrem passar la nit sense estar abrigats i sense res que ens servís de coixí. Però les altres vegades, que foren bastantes, ja anàvem preparats amb un anorac per poder-hi posar el cap com a coixí.

Quan no ens ho esperàvem, després de la manifestació contra la carestia de vida, que es féu el 12 de novembre de 1976, va arribar una carta a cada un dels suposats membres del servei de premsa. La carta deia que el 23 de novembre havíem d’ingressar a la presó i que abans havíem de passar pels jutjats. Moltes companyes i companys volgueren acomiadar-se de nosaltres abans que ingressàssim a la presó. Ens feren una autèntica festa i només es sentien, a la sortida dels jutjats, les mamballetes dels nostres militants. Curiosament no ens engrillonaren.

El vehicle que ens portava a poc a poc s’anava apropant a la presó de Palma, on seríem reclosos. Tres dies quedàvem tancats dins les anomenades cel·les de càstig. Dintre hi havia un matalàs estret, prim i brut, sense cap llençol ni manta. També s’hi trobava un wàter del qual sortia una aixeta i era en el mateix lloc on havies de defecar i a la vegada beure. Per cert no hi havia paper higiènic i l’havies de comprar, si tenies diners per adquirir-lo. Cada un cert temps, i bastantes vegades diàriament, un funcionari de la presó obria un forat de la porta i estaves obligat a posar-te dempeus. Durant els dies que vaig passar dins la cel·la de càstig vaig aprofitar per escriure un diari. Record que un funcionari de la presó, quan s’havia ja decidit que seríem alliberats el 24 de desembre, m’amenaçà dient que, si m’atrevia a treure algun escrit quan sortís de la presó, ell estava disposat a xapar-me pel mig. No vaig fer cas de la l’amenaça i me vaig enginyar per treure el diari dels tres dies que havia passat dins la cel·la. El motiu era que el considerava molt important, per tal que, amb el pas del temps, no se m’oblidassin els detalls d’aquella situació tan angoixant.

En Miquel, amb els seus llibres d´assaig o novel·la ha provat (i prova!) de defugir el control del mandarinat cultural, els bassiots estantissos que no ens deixaven avançar per un camí que volíem subversiu, transgressor, de total i absoluta renovació. Es tractava de qüestionar l’herència rebuda, amb la mateixa força que ho feien els grups pictòrics d´aquell moment, amb la mateixa decisió que ho feien les organitzacions antifeixistes. El combat contra la podridura burgesa dominant havia de ser cultural, ideològic i polític alhora. Desitjàvem, amb tota l’energia de la nostra joventut, obrir avingudes per a la llibertat, albirar noves perspectives, tant per a la societat amb el combat antifranquista i anticapitalista, com en la literatura amb una pràctica subversiva de transformació de l’herència conservadora rebuda. Els anys que descriu la novel·la Allò que el vent no s´endugué són una època de revolta literària i política, d´implicació personal en tot allò que significa assolir quotes de llibertat per a la societat i per a la cultura.

L´autor de la novel·la que comentam m´ha dit que va aprofitar els dos anys inútils que el franquisme li va fer perdre amb el servei militar obligatori, a Cartagena, per aprofundir en alguns dels autors que sempre li han interessat. Lectures de Henry Miller, Faulkner, Hemingway... I també, no en mancaria d’altre!, dels clàssics catalans: Ramon Llull, Ausiàs March, Joanot Martorell, Bernat Metge, J. Roís de Corella, Joan Fuster, Pere Calders, Mercè Rodoreda, J. Puig i Ferrater, Joan Salvat Papasseit, Salvador Espriu, Manuel de Pedrolo, Vicent Andrés Estellés, Pere Quart, Agustí Bartra i Bartomeu Rosselló-Pòrcel, entre tants d’altres, esdevenen mestres indiscutibles en aquells anys d’intensa formació.

El llibre m´ha fet recordar la manifestació que, una vegada per setmana, feien els nostres militants enfront de la presó, amenaçats per les metralletes dels vigilants. De manera especial record el dia que una joveneta de Son Cladera de només quinze anys, sobre les espatlles dels manifestants, s’atreví a escriure sobre les totxanes de la façana de la presó una frase molt significativa: LLIBERTAT PRESOS POLÍTICS.

Un altre moment que mai podré oblidar és quan els companys polítics empresonats m’encarregaren llegir un llarg memoràndum en presència de la direcció de la presó. L’havíem preparat amb molta cura per explicar les nostres reivindicacions. Era impressionant veure com un simple pres es trobava davant tota la direcció de la presó: director, sots-director, capellà, infermer...Vaig llegir fil per randa el memoràndum i, quan vaig haver acabat, un dels dirigents s’atreví a increpar-me, dient: “Has oblidat que ets un delinqüent”. Només em mancava sentir aquestes paraules per saltar com un lleó. Quin podia ser el delicte de defensar la llibertat? “Vostè sap que estam a un moment de transició i que es preparen canvis polítics importants? Podria ser que els que avui estam a la presó per motius polítics, aviat siguem els responsables d’administrar la justícia”. El dirigent va quedar callat, sense paraula. A partir d’aquell moment ens concediren totes les nostres reivindicacions.

Com diu en Miquel, “no ens resignàvem a ser esborrats de la lluita política d’una manera tan senzilla: demonitzant les accions on participàvem, mentint...”. I avui, gràcies a llibres com Allò que el vent no s´endugué ja podem afirmar que, efectivament, l´esforç realitzat per l´amic Miquel López Crespí no ha estat inútil. La memòria històrica a través de la literatura ha triomfat, i les nostres esperances, la nostra lluita, el món cultural i polític que alletà els “anys del desig més ardent” (títol d´una obra de teatre de Miquel López Crespí!) són aquí, presents entre nosaltres, amb una força vital i una capacitat de bastir universos de somnis inabastables.

Jaume Obrador (22-​​​08-2017)


martes, 8 de agosto de 2017

L´antifranquisme en els anys 60 i 70 i els viatges

L´antifranquisme en els anys 60 i 70 i els viatges


                    Per MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ



L'any 1962 el Papa Joan XXIII prova de rompre l'esclerosi múltiple que des de sempre paralitza l'Església Catòlica i la converteix en un dòcil instrument en mans de les classes explotadores
    Ara som a l'any 1962 i el Papa Joan XXIII prova de rompre  l'esclerosi múltiple que des de sempre paralitza l'Església Catòlica i la converteix en un dòcil instrument en mans de les classes explotadores del món sencer. Com dèiem en un article anterior, l'ecònom de sa Vileta Joan Sueca engrescà la meva padrina a anar a Roma l'any de l'obertura del Concili Vaticà II. Aquell viatge vaticanista i de reforçament de la fe catòlica, apostòlica i romana, tengué certa importància en la meva posterior evolució personal i en l'arrelament de certes conviccions polítiques. No cal dir que, a Roma, l'agència que muntava l'expedició ens dugué a la beneïda oficial del ramat (efectivament hom ha rebut la benedicció de Joan XXIII, i potser aquesta ximpleria em féu receptiu a les idees que, un poc més endavant, anaren sortint del Concili Vaticà II). Però veure amb els meus ulls l'immens tresor de l'Església         -paisatge infinit d'or, argent i diamants- em va fer constatar que aquella, en definitiva, era la religió dels rics, dels feixistes que a la nostra terra havien guanyat la guerra. Ja de menut no podia casar les tones d'or amb la pobresa predicada a l'evangeli, amb els exemples posats pels apòstols: "Serà més difícil que un ric entri al regne del cel que no pas un camell pel forat d'una agulla". I, imaginava, aquella riquesa devia ser contrària a les idees de les milicianes que havia vist a les fotos que guardava el pare. Els homes i dones de la CNT que hi havia a les grogoses fotos de la família... )no lluitaven precisament per un món sense pobres ni rics, sense l'or tret del treball esclau assalariat? El tresor em semblà una illimitada muralla per a barrar el pas al progrés de l'home.
Un dia, poc abans de tornar a Mallorca, a una placeta que hi havia prop de l'estació Termini, vaig poder participar -la padrina estava vertaderament escandalitzada!- en una festa de barri organitzada pel PCI. Per primera vegada en ma vida vaig poder veure i tocar la bandera roja! La gent de la barriada es divertia tranquillament, sense problemes. Era una festa popular, amb concursos d'afeccionats, teatre a l'aire lliure, cançons del camp i dinars familiars sota els arbres de la plaça. Al final, la padrina, dona de poble també, va fer abstracció de les banderes roges i berenàrem amb els comunistes italians.

El retorn a Mallorca fou més trist. Quan, en davallar de l'avió a l'aeroport, vaig tornar a ullar els tricornis de la Guàrdia Civil, el cor em féu un sotrac. "Ja hi tornam a ser", vaig pensar
De ben jove comprenia que socialistes i comunistes no eren els monstres que deien els feixistes. La bandera roja del proletariat era, a la Roma de començaments dels anys seixanta, el més normal del món. Allà no hi anava la Guàrdia Civil a detenir la gent per unes idees. La democràcia podia servir molt bé per a reunir el poble treballador a berenar, cantar cançons revolucionàries sense que fos pecat, somniar un futur millor. Vaig comprendre que els homes i dones de les fotos del pare -els polsosos herois enterrats per les amples planures de Castella o portats pel corrent de l'Ebre vers l'ignot- eren ben iguals que aquells treballadors italians del PCI. Homes i dones riallers, que volien un avenir més just i digne per als seus fills.
No cal dir que el viatge a la recerca de la benedicció del Papa serví per a reforçar les meves naixents conviccions esquerranes.
El retorn a Mallorca fou més trist. Quan, en davallar de l'avió a l'aeroport, vaig tornar a ullar els tricornis de la Guàrdia Civil, el cor em féu un sotrac. "Ja hi tornam a ser", vaig pensar. Dins la maleta, amagat entre diverses publicacions religioses, hi portava un número de l'Unità, el diari del PCI, que vaig provar de traduir amb un diccionari italià-espanyol. Imaginava que el poder de la lletra impresa, si portava la falç i el martell, podria foragitar la tenebra franquista d'un cop.
Els subsegüents viatges a l'estranger, ja de gran -amb més de vint anys-, foren més difícils i problemàtics. Arran de la primera detenció, en temps de la vaga d'Astúries, vaig tenir molts problemes per a aconseguir el passaport i els posteriors permisos del Govern Civil.
Cada vegada que volia sortir de l'Estat espanyol havia de demanar un permís especial, i la concessió restava en mans de la Social. Per sort, la família coneixia un advocat (militar franquista) que en temps de la guerra havia estat cap de Falange. Aquest home, amic dels padrins, s'avenia a fer el favor. Per una determinada quantitat de diners (la primera autorització ja em costà cinc-mil pessetes!), anava fins al despatx de la Brigada Social, en el carrer de la Soledat, i sempre tornava amb el passaport segellat pel Governador. No sé el que devia pagar als terrorífics lacais de la dictadura, però el cert és que mitjançant tan perfecta i universal "tècnica" -comprar el favor- vaig poder fer algunes escapades.

   A finals dels anys seixanta vaig ser a Irlanda i a Londres. Irlanda del Nord vivia amb intensitat la lluita contra l'ocupació britànica
En acabar el servei militar, era per a mi una necessitat vital sortir a l'estranger, partir una temporada del gris ambient ciutadà. A finals dels anys seixanta vaig ser a Irlanda i a Londres. Irlanda del Nord vivia amb intensitat la lluita contra l'ocupació britànica. Els partits nacionalistes irlandesos i l'IRA estaven en plena guerra contra els ocupants. Feia anys que mantenia una activa correspondència amb joves irlandesos, i amb simpatitzants del Sinn Féin (el partit dels patriotes irlandesos). Intercanviàvem postals, revistes, discos de música popular... Fins aleshores m'havia mogut molt dins el camp estrictament socialista, però aquella llarga correspondència i discussions amb irlandesos em permeté anar ampliant la meva concepció del fet nacional (aprofundida més endavant amb l'estudi dels clàssics del pensament marxista català i internacional). Després d'algun viatge a Londres, de tornada cap a Mallorca, ens aturàvem a comprar tota una sèrie de llibres que dificultosament arribaven a l'illa.  A part de subscripcions a  diverses revistes revolucionàries angleses (The Morning Star i The Red Mool, trotsquista), vaig adquirir les meves primeres Obres escollides de Lenin, que contenien una obra bàsica dels militants esquerrans de començaments dels setanta: "El dret dels pobles a l'autodeterminació". La visita a la tomba de Karl Marx, en el cementeri de Highgate, era un passeig obligat per a tothom que es reclamàs del socialisme i de la llibertat dels pobles. En marbre, cisellada, hi havia la famosa frase: "Fins ara els filòsofs no han fet res més que interpretar la realitat; ara es tracta de canviar-la".

Anàvem a veure el cinema prohibit a l'estat espanyol (cicles de cine revolucionari soviètic o cubà, suec o japonès; pellícules i documentals del Vietnam; les impressionants obres de Pontecorvo (La batalla d'Alger); els primers films de Glauber Rocha, molts abans de ser projectats a Barcelona...
   Anys endavant, a la llibreria on treballava, o amb en Guillem Oliver i na Neus Inyesta a la Cooperativa d'arquitectes progressistes de l'Estudi General, ja disposava d'un poc més de diners (no gaires!). Amb l'arquitecte Joan Vila i la seva esposa Berta fèiem viatges ben barats per tot Europa. Sempre amb tren     -sense dret a llitera!- i dormint en albergs per a estudiants, menjant entrepans. Anàvem a veure el cinema prohibit a l'estat espanyol (cicles de cine revolucionari soviètic o cubà, suec o japonès; pellícules i documentals del Vietnam; les impressionants obres de Pontecorvo (La batalla d'Alger); els primers films de Glauber Rocha, molts abans de ser projectats a Barcelona; realitzacions del realisme crític alemany o danès; les excèntriques provatures de Warhol... Dormíem a un piset del Barri Llatí prop de Notre Dame, que encara portava l'empremta del maig del seixanta-vuit.
Envers l'any 1968 -concretament en el mes de febrer-, en la collecció "Papeles Sociales Ilustrados" de "Ediciones de Cultura Popular" dirigida per Manuel Vázquez Montalbán, Miquel Porter-Moix publicava una de les nostres "biblies" de finals dels seixanta: parl del primer volum de Historia del cine ruso y soviético. Aleshores -en difícils circumstàncies-, clandestinament ja havíem pogut veure moltes de les pellícules clàssiques del cinema soviètic que havien conformat el cinema universal modern. Parl de la major part de pellícules de Vertov, Eisenstein, Púdovkin i Dovjenko. Els primers viatges a Londres i París servien per passar hores i hores en els cinemes que projectaven aquests obres d'art, bàsiques per a entendre i copsar tota la càrrega revolucionària d'aquest nou mitjà d'expressió artística (l'art més jove de totes les arts!).

A les Illes, bàsicament, els encarregats de fer-nos conèixer aquestes obres cabdals (d'Eisenstein, Medvedkin, Vertov, Púdovkin i Dovjenko) varen ser Vicenç Mates i en Jaume Vidal Amengual
Potser el fet d'haver vist abans algunes pellícules molt importats de Charlot (El chico, 1921; Tiempos modernos; La quimera del oro, 1925; Día de paga, 1922; i, a Londres -a l'Estat espanyol havia estat prohibida per la censura franquista-, El gran dictador, 1940) ens permeté aprofundir en l'esperit i en l'ànima dels clàssics fundadors del cinema contemporani, els mestres de la Unió Soviètica.
A les Illes, bàsicament, els encarregats de fer-nos conèixer aquestes obres cabdals (d'Eisenstein, Medvedkin, Vertov, Púdovkin i Dovjenko) varen ser en Vicenç Mates i en Jaume Vidal Amengual. Un poc abans, a mitjans dels seixanta, en Paco Llinàs, que dirigia el Cine Club Universitari, projectava algunes d'aquestes pellícules per als socis del Club, cada diumenge al matí, en el cinema Rialto del carrer de Sant Feliu.
És evident que, a Mallorca, el cineasta soviètic més conegut en temps de la clandestinitat (projeccions a les cases particulars de Jaume Vidal en el carrer Antoni Marquès, a la casa de Vicenç Mates a Santa Maria del Camí i, posteriorment, a Bunyola; en els collegis on hi havia professors progressistes -CIDE, Pius XII-; l'Escola de Magisteri...) va ser Serguei Mikhàilovitx Eisenstein. Pellícules com La vaga (1924); El cuirassat Potiomkim (1925) o Octubre (1927) eren estudiades, analitzades i comentades fins als darrers detalls. En Vicenç Mates i en Jaume Vidal ens feien copsar -i això que nosaltres, abans de la projecció, ja havíem llegit tot el que fins en aquells moments s'havia editat a l'Estat espanyol sobre els directors i les pellícules!- les troballes tècniques, les aportacions a la cinematografia mundial, dels mestres soviètics.
Per la meva banda, estudiós des de feia anys de la història de la Revolució Soviètica, m'encarregava de precisar alguns detalls polítics mals de copsar o de difícil comprensió. S'ha de recordar que aleshores -en els anys finals de la dictadura- no solament anàvem a veure les projeccions d'aquestes genis de la cinematografia mundial per simple curiositat intellectual (que n'hi havia, i molta!), sinó també per necessitat militant. Desenes de militants de l'OEC, de les Plataformes Anticapitalistes d'Estudiants i de les Comissions Obreres Anticapitalistes aprengueren les primeres nocions d'història de les revolucions mundials mirant aquests films i escoltant els comentaris que es feien durant i després de la projecció de les pellícules.
Una altra qüestió estretament relacionada amb l'anterior era conèixer els resultats de les tergiversacions estalinistes de la història. Mirant i estudiant Octubre, per exemple, també provàvem de copsar on i en quin moment havien actuat les tisores estalinistes per anihilar, d'aquella portentosa història del proletariat, el paper essencial de Trotski al costat de Lenin.
Amb el temps -i només havien passat deu anys d'ençà el triomf de la Revolució fins a la filmació d'Octubre!- la nova burgesia "roja" que havia usurpat el poder als treballadors a l'URSS, s'encarregaria s'esborrar qualsevol referència al papers dels autèntics bolxevics en els esdeveniments d'octubre. Totes les aparicions de Trotski a la pellícula foren sistemàticament tallades a fi que el poble soviètic, els treballadors i revolucionaris d'arreu del món, no tenguesin una visió real de qui dirigí realment la Revolució, quins eren els objectius finals d'aquesta (lluny de recrear amb noves banderes l'antic imperi dels tsars o de crear una nova burgesia en substitució de la que havia enderrocat el poble treballadors de totes les nacions de l'ex-imperi).

Revistes antifranquistes com Triunfo, emissores estrangeres com Ràdio París, la BBC de Londres, Ràdio Moscou o Ràdio Espanya Independent ens havien fornit, en els anys més foscos de la tenebror franquista, d'utilíssims elements d'anàlisi
Altres obres mestres d'Eisenstein eren comentades per nosaltres, en aquelles illusionades projeccions del temps de la clandestinitat. Em referesc a films de la importància de La línia general (1929), la inacabada (Que viva México! (1931) que, en opinió de Romà Gubern, hauria pogut ser l'obra mestra d'Eisenstein. Mes endavant foren estrenades en locals comercials, a Ciutat: Aleksandr Nevski (1939) i Ivan el Terrible (1944).
Abans -a començaments dels anys seixanta i, un poc més endavant, concretament l'any 1965, que és quan em vaig subscriure a les revistes Nuestro cine i Primer acto- ja havíem tengut molta informació de la importància cultural del cinema revolucionari soviètic i mundial. Revistes antifranquistes com Triunfo, emissores estrangeres com Ràdio París, la BBC de Londres, Ràdio Moscou o Ràdio Espanya Independent ens havien fornit, en els anys més foscos de la tenebror franquista, d'utilíssims elements d'anàlisis. Mentre el feixisme feia empassolar a la població els indigeribles engendres del cinema imperial feixista, les absurditats del nacional-catolicisme, i tota la caterva de Marisols, Joselitos i tutti quanti, nosaltres, els antifeixistes mallorquins, ens anàvem formant amb els estris culturals que estic comentant.
Caldria servar per sempre més els noms dels companys que, enmig de dificultats de tot tipus, enlairen -amb la revista Nuestro cine- la bandera de l'honestedat cultural i la veritat històrica fent front a la desinformació i manipulació permanent del feixisme espanyol. Cap a l'any 1965 formaven el consell de redacció de Nuestro cine: Jesús García de Dueñas, José Luis Egea, Víctor Erice, César Santos Fonteia, Ángel Fernández Santos y Claudio Guerin Hill. Des de Barcelona, les cròniques les escrivia Romà Gubern. El director era J.A. Ezkurra i -malgrat les contínues agressions de la ultradreta feixista- la revista aconseguí funcionar -amb certa "normalitat"- des del carrer de Sánchez Barcálztegui, número 36, 6è, de Madrid.
Amb els anys, fent costat a la tasca desenvolupada pels companys de Nuestro cine i Triunfo, s'hi afegiren algunes editorials que, com les esmentades "Ediciones de Cultura Popular" que dirigia Manuel Vázquez Montalbán, feren tot el possible, sortejant els embalums de les lleis feixistes, per anar publicar alguns llibres cabdals per a una formació cultural progressista dels ciutadans i ciutadanes de l'Estat. Em referesc a "manuals" imprescindibles, com ho varen ser els dos volums de Romà Gubern que, amb el títol Historia del cine, publicà Editorial Lumen dins la collecció "Ediciones de Bolsillo" l'any 1971.
Un poc abans (1970) l'Editorial Artiach (mitjançant un conveni amb l'Institut del Llibre Cubà) editava una part molt important de les memòries d'Eisenstein (Reflexiones de un cineasta) que, en aquell temps, ens serviren a la perfecció per anar esbrinant a fons el món personal i professional del gran director soviètic. L'edició de les Reflexiones de un cineasta ajudava a aprofundir les aportacions de Miquel Porter-Moix (Historia del cine ruso y soviético).



La collecció "Maldoror" d'Editorial Labor editava l'any 1974 les memòries de Dziga Vertov (Memorias de un cineasta bolchevique)
Cap a l'any 1971, en Miquel Bilbatua ens tornava ajudar en aquesta coneixença essencial del millor del cinema mundial, i "Alberto Corazón, Editor", en la collecció "Comunicación", treia a la llum el llibre Cine soviético de vanguardia, un impressionant recull de treballs teòrics de Tinianov, Kuleixov, Dziga Vertov, Nedbrovo i el mateix Eisenstein.
Donada la importància política i cultural d'aquest darrer director de cinema, per aquella època anàvem comprant tot el material que sobre la seva obra o la seva persona arribava a Ciutat. A finals dels anys seixanta, qualsevol jove revolucionari mallorquí sabia, copsava a la perfecció, que no podia anar pel món -políticament, culturalment- sense haver aprofundit en els fonaments del cinema contemporani. I, molt manco, podia arribar a copsar la fondària de la lluita anticapitalista, antifeixista i antiimperialista, sense haver assimilat les aportacions culturals i històriques d'Eisenstein. Per això sempre anàvem a la recerca de tot tipus de material, especialment de llibres, que ens permetés anar coneixent més i més aquella portentosa història.
La collecció "Maldoror" d'Editorial Labor editava l'any 1974 les memòries de Dziga Vertov (Memorias de un cineasta bolchevique). Igualment "Tusquet editors" publicava (en el mateix any 1974) el llibre d'Ángel Fernánez Santos Maiakovski y el cine, que ens permetia investigar en les relacions entre la cinematografia russa i soviètica i el més gran poeta mundial dels anys vint: el poeta Maiakovski.
Un poc abans, el 1973 , "Siglo XXI Argentina Editores" editava El cine como propaganda política: 294 días sobre ruedas, d'Aleksandr Medvedkin.

Els treballs de Medvedkin varen ser importantíssims per al posterior desenvolupament del documentalisme mundial
Els treballs de Medvedkin varen ser importantíssims per al posterior desenvolupament del documentalisme mundial. Aleksandr Medvedkin participà, com a combatent la la legendària Cavalleria Roja, en les fileres de l'Exèrcit de la Revolució Mundial de Lenin i Trotski. Als vint-i-set anys es dedica al documentalisme -fundà l'històrica experiència del cinematrèn: filmar i projectar a totes les repúbliques soviètiques mentre un equip especial de realitzadors viatja arreu de la immensa Unió.
Els treballs més coneguts de Medvedkin són (entre d'altres): (Al ladrón! (1930); Acerda del amor y El hoyo (1932); Confiamos en nuestra victoria (1941); La liberación de la tierra (1946); A la gloria del trabajo (feta amb la collaboració de R. Grigóriev i M. Slavínskaia); Primera primavera (1954); Primavera atormentada (1956); Pensamientos sobre la felicidad (1958); Razón contra sinrazón (1960); La ley de la cobardía (1962); Amistad con infracción (1965); Esclerosis de la conciencia (1968); Carta a mis amigos chinos (1971); i dues pellícules de ficció: La felicidad (1934) y La milagrosa (1936).
En el 1973 l'Editorial Anagrama publicava Eisenstein de Víktor Xklovski; i Aymá, en la seva collecció "Voz Imagen", l'important treball de Dominique Fernandez Eisenstein. Aquest darrer llibre, l'estudi del conegut estudiós francès (Dominique Fernandez va nèixer a París l'any 1929), ens serví per a relacionar a fons l'obra d'Eisenstein amb la seva particular biografia. Poder relacionar la gestació d'obres cabdals de la cinematografia mundial com eren La vaga, La línia general, Aleksandr Nevski, Ivan el Terrible, El cuirassat Potiomkim o Octubre amb la vida del seu autor ens va permetre defugir qualsevol tipus de simple coneixement superficial d'aquest clàssic soviètic. La recerca d'un profund rigor intellectual era norma entre alguns revolucionaris dels anys seixanta i setanta. Rigorositat que, evidentment!, no servia per a estar "bé" amb les respectives direccions partidistes que, sovint, s'estimaven més el tipus d'obrer incultes i sense formació política (però sempre dòcil a qualsevol indicació de qui "dirigís", de qui "manava").

A París compartíem l'apartament amb un estudiant del Brasil   -amic de l'arquitecte Joan Vila- que ens deixava la clau i ens feia de guia pels indrets més interessants de París
Però parlàvem de Londres, Gènova, Venècia o París a començaments dels anys setanta. De quan ens delia -sempre dins de les nostres minvades possibilitats econòmiques i amb la dificultat afegida del control del meu passaport per part de la Brigada Social del règim franquista- anar amunt i avall a la recerca de la història del cinema mundial. Tantes d'obres mestres prohibides per l'endarreriment cultural que significaren els anys d'opressió feixista!
A París compartíem l'apartament amb un estudiant del Brasil   -amic de l'arquitecte Joan Vila- que ens deixava la clau i ens feia de guia pels indrets més interessants de París (en el llibre L'Antifranquisme a Mallorca 1950-1970 publicat per "Al Tall Editorial" l'any 1994 parlàrem de Joan Vila i de la Cooperativa d'arquitectes progressistes del carrer de l'Estudi General: Neus Inyesta, Guillem Oliver, Manolo Cabellos, Carlos García Delgado...)
Als bars del costat de les llibreries de l'oposició antifranquista coneguérem José Martínez, que dirigia "Ruedo Ibérico". En tornar a Barcelona anàvem carregats de material subversiu. A Mallorca, els companys esperaven aquests carregaments com la terra espera l'aigua després d'una perllongada sequera. A Ciutat organitzàvem sessions de projecció de diapositives (la Revolució dels Clavells a Portugal...), escoltàvem els discos de música revolucionària catalana i mundial, estudiàvem els clàssics del pensament anarquista i socialista de tot el món. Per portar endavant tota aquesta tasca subversiva record haver comprat (entre molts d'altres llibres) el famós estudi De las Cortes de Cádiz al Plan de Desarrollo (1808-1966), d'Ignacio Fernández de Castro (la nostra "bíblia" per als seminaris clandestins sobre història d'Espanya). Vaig dur també El Opus Dei en España, de Daniel Artigues, i Antifalange, de Herbert Southworth. I, com és de suposar, tot el que podíem de la "Biblioteca de Cultura Socialista": els Escrits sobre literatura i art i el 1905 de Trotski... i un llarg etcètera.
Encara faltaven uns anys perquè en Domingo Perelló, de Logos, s'especialitzés en tota aquesta mena de material subversiu.
De Praga, Bucarest o Sòfia no podíem portar res. Alguns discs de música clàssica o popular (anaven molt barats). Feia poc dels fets de la primavera de Praga i pertot encara es respirava un aire de trista i fonda resignació. Només a Txecoslovàquia, els estalinistes  -portats de nou al poder pels tancs del Pacte de Varsòvia- depuraren cinc-cents mil treballadors i intellectuals progressistes. (Malgrat altres analistes consideren que, d'una banda, els "reformistes" no eren sinó uns filosocialdemòcrates liquidacionistes de tipus Gorbatxov i, de l'altra, els qui tornaren al poder no eren pas estalinistes, sinó khruixtxoviano-brejnevians). Iugoslàvia era un món a part que no tenia res a veure amb els protectorats de la burocràcia soviètica. L'any 1948 ja havien romput amb el PCUS. Els iugoslaus vivien un cert renaixement cultural i econòmic a ran de l'entrada massiva de les divises que portaven els turistes. Aleshores, Tito era un personatge clau de la política internacional amb la seva defensa del Tercer Món, espoliat per l'imperialisme mundial.
Sòfia i Bucarest semblaven deserts culturals. Els prestatges de les llibreries eren plens d'obres illegibles dels respectius dictadors (els caps de la burgesia "roja" que dominaven en aquests països). Les obres completes de Ceausescu i Tódor Jívkov, era el màxim que podies trobar a Bulgària o Romania.
Les sortides a Itàlia eren especialment profitoses per a un revolucionari mallorquí. Amb vaixell, de Barcelona a Gènova no era gaire car: unes cinc mil pessetes viatge d'anada i tornada. I allà, si hi anaves a l'estiu, amb tenda de campanya, per cent cinquanta pessetes podies estar dies a un càmping.
Però normalment anàvem a les trobades que feien les organitzacions juvenils o a les festes anuals dels diversos partits comunistes italians. Llavors, el preu del càmping i del menjar ens sortia per no res. El contacte i el coneixement personal amb molts dels grups que aleshores se separaven del PCI fou vertaderament important per a la meva formació cultural i política. A l'estat espanyol, el PCE, d'ençà el 1964, ja havia tengut les importants escissions del PCE (ML), l'OCE (Bandera Roja) i el PCE (i), entre d'altres. Ara, dins del Partit Comunista Italià, arran de les experiències del Maig del 68 i la invasió de Txecoslovàquia, s'esdevenien fets semblants. Érem a Venècia, amb joves de les Joventuts Comunistes, quan Rossana Rossanda i una bona part de la direcció històrica del PCI deixaren el partit i muntaren Il Manifesto. A Venècia vaig llegir el primer número d'aquella "heretge" publicació comunista. Il Manifesto, l'any 1970, tirava seixanta mil exemplars diaris. Després, a ran de les crítiques a l'estalinisme i l'esclerosi dels partits comunistes oficials, anaren sorgint Potere Operaio, Lotta Continua i Avanguarda Operaia, entre els més coneguts. Més endavant, molts d'aquests confluirien en Democrazia Proletaria. Itàlia, a començaments dels anys setanta, era un laboratori d'idees i experiències com no he tornat a conèixer enlloc. En els campaments d'estiu d'aquests partits, envoltats de banderes roges, participant en els debats i colloquis que es realitzaven sobre la història del moviment obrer i comunista, podia anar confirmant algunes de les idees que, intuïtivament, havia anat bastint a Mallorca.
Hem de reconèixer que bona part de les organitzacions revolucionàries que operaven en la clandestinitat a Mallorca (PCE, PCE(i), PTE, BR, PORE, MCE) no arribarien a assolir mai l'alt nivell d'anàlisi dels partits d'esquerra italians.
Però una cosa em quedava clara, a finals dels anys seixanta: l'amor de la infantesa -el PCE, la meva "malaltia infantil" per la qual m'havien detingut tantes vegades d'estudiant-, restava, des del maig del 68, com a una cosa absolutament desfasada i que no podia donar resposta al repte capitalista. Ara ja era una evidència que Carrillo no anava més enllà d'una simple democràcia burgesa formal, i que el socialisme, en la seva boca, només era una frase per a emprar els diumenges, davant la pobra militància, encegada encara pel record dels fets heroics de la resistència antifeixista o la guerra. El carrillisme no aprofundia en el problema nacional, no donava resposta a les necessitats d'una nova cultura d'esquerres, nacional-popular, crítica envers la putrefacció social i ideològica del capitalisme.
A l'Estat les assemblees d'obrers, d'estudiants, de veïns, esdevenien una forma de lluita nova, que no tenia res a veure amb l'esclerosi del centralisme democràtic tradicional. En Carrillo volia dirigir tot aquest potencial de lluita antisistema vers el pacte amb els sectors "moderats" del feixisme. Nosaltres, l'esquerra revolucionària, volíem atènyer el socialisme, l'autodeterminació de les nacionalitats, una forma de vida diferent, més creativa, allunyada del consumisme barroer que destruïa la nostra natura i ens feia esclaus d'objectes inútils i contaminants. Optàrem per l'herència del maig del 68.

 
               












domingo, 11 de septiembre de 2016

Guillem Frontera, Miquel López Crespí, Llorenç Capellà – MÉS, el Consell de Mallorca i la Cultura (articles)


Llorenç Capellà, la cultura i MÉS per Mallorca - El pregó o la cultura de xivarri - Per Llorenç Capellà Fornés, escriptor - (Diari Última Hora, 8-IX-2016) Però les institucions públiques han apostat per la clovella sense bessó o la cultura de xivarri. I el president Ensenyat s’ajusta al guió. (Llorenç Capellà) -


El president Ensenyat ha alçat la coa, tot rabent, perquè IB3 no dedica al Consell de Mallorca gaire espai. Afortunadament, el malentès –si ho era–, s’ha aclarit. D’ara endavant que s’ho repensi abans d’alçar la veu. Sortir, sortir en pantalla...! Per què sortir tant? Don Fransisco sortia a tots els No-Do i ben segur que si ara pogués parlar, en el benentès que totes les animetes són sàvies, demanaria als censors que el llevessin d’enmig. No pretenc fer comparances, Déu me n’alliberi! Únicament vull fer-li entendre, al president Ensenyat, que no n’hi ha per tant. Els disgusts emmalalteixen, i ell ja en té prou amb el disgustàs que li ha donat Rossy de Palma. El president volia celebrar el 12-S amb un pregó que rompés motlles, i ni mirant sota el llit ha aconseguit trobar algú amb un verb intel·lectualment tan provocatiu com el de Rossy. Perquè Rossy, la pregonera, ha marxat a Califòrnia, allà en el Ranxo Grande, i el nostre president s’ha quedat per a vestir sants. Res, què no s’amoïni. Rossy no és única. Per provocadora Bel Rotllet, que va dir-li a la cara a Don Fransisco que no se l’imaginava tan baix. Probablement Franco va estar a punt d’aixecar-li la mà, però com a bon gallec s’ho repensà a temps. Si li arriba a clavar una neula, na Beleta li n’hauria tornat quatre i ja tenim armat un qui sap què. Espanya, a la dècada dels quaranta, no estava en condicions d’entrar en guerra. Don Fransisco ho havia explicat a Hitler, i possiblement ho va repetir a na Beleta per tal de fer-li entendre que si no treia la mà de la butxaca dels cacauets no era per falta de penques, sinó per evitar que n’anessin i en tornessin. Tot s’arregla amb paciència o enginy. Mussolini, que també feia l’alçada d’una ortiga borda, quan sortia al balcó del Quirinal a saludar les masses, al costat d’aquell gegant anomenat Primo Carnera, s’estirava damunt un tamboret de sabater i guanyava dos pams. Tocant al llenguatge trencador, na Beleta hauria estat una gran pregonera del 12-S. Perquè volem creure que el president Ensenyat, en proposar un pregó fresc i original, no pensava en Tristan Tzara ni en Malèvitx. Al cap i a la fi no cal picar tan amunt. És cert que no hi ha res més trencador, sorprenent i enlluernador que quatre paraules ben dites. Però les institucions públiques han apostat per la clovella sense bessó o la cultura de xivarri. I el president Ensenyat s’ajusta al guió.

Carta oberta al Govern de les Illes Balears – Miquel López Crespí - Domingo Morales, Isabel Rosselló, Toni Roig, Antònia Serrano, Jaume Adrover, Jaume Moncades, Gerard Matas, Miquel Morell, Llorenç Buades, Paco García, Miquel Vanrell, Josep Planas Montanyà, Sebastià Serra, Francesc Calvet, Maties Tugores, Aina Montaner, Joan Pericàs… -


Per la dignitat i la memòria


Carta oberta de l´escriptor Miquel López Crespí al Govern de les Illes


No ens basta el ritual homenatge al tanatori (ni que sigui enmig de la Plaça Major de Ciutat!). No ens és suficient una medalleta de reconeixement quan aquella persona ja no pot veure reconegut públicament el seu esforç. Què hauria estat dels polítics professionals sense el suport d’aquesta munió d´intel·lectuals i activistes? Qui ha creat el teixit social de la nostra societat? Qui ha fet la feina per enlairar qui està situat a les cadiretes institucionals? No ens basten excuses de mal pagador. Manco paraules i més accions en defensa dels nostres! Volem una permanència perenne. Volem que el seu exemple no desaparegui amb el pas inexorable del temps! La paraula ritual d’homenatge s’esvaneix. El llibre perdura. Potser estudiat durant generacions i generacions! (Miquel López Crespí)

El silenci oficial en referència a la mort d´alguns dels nostres activistes culturals i polítics més destacats, d´artistes i escriptors, m’ha fet reflexionar; i voldria suggerir algunes possibles actuacions a les nostres autoritats culturals. Pens ara mateix (però la relació de noms podria ser interminable!) en determitats i significatius silencis sobre persones que han estat imprescindibles per a crear el bastiment essencial de la societat civil i cultural de les Illes. Seria el cas de tants coneguts i companys de lluita morts recentment: Domingo Morales, Isabel Rosselló, Toni Roig, Antònia Serrano, Jaume Adrover, Jaume Moncades, Gerad Matas, Miquel Morell, Llorenç Buades, Paco García, Miquel Vanrell, Josep Planas Montanyà, Sebastià Serra, Francesc Calvet, Maties Tugores, Aina Montaner, Joan Pericàs… La llista es pot anar ampliant; són els primers noms que m´han vingut en ment. I encara d’altres que moriren fa temps: Rosa Bueno, Joan Soler Antich…
La meva proposta és crear una petita Biblioteca Popular, una col·lecció de llibres que, amb una acurada biografia, servís per a mantenir viva la memòria i l’exemple de tants i tants sindicalistes, intel·lectuals, autors, artistes, activistes culturals que, com els esmentats, han estat la columna fonamental del nostre redreçament nacional i social. I que, en el cas concret de Llorenç Buades, recollís la seva obra (articles, història de Mallorca…) que es pot trobar en el Web que ell coordinava, Ixent.
No ens basta el ritual homenatge al tanatori (ni que sigui enmig de la Plaça Major de Ciutat!). No ens és suficient una medalleta de reconeixement quan aquella persona ja no pot veure reconegut públicament el seu esforç. Què hauria estat dels polítics professionals sense el suport d’aquesta munió d´intel·lectuals i activistes? Qui ha creat el teixit social de la nostra societat? Qui ha fet la feina per enlairar qui està situat a les cadiretes institucionals? No ens basten excuses de mal pagador. Manco paraules i més accions en defensa dels nostres! Volem una permanència perenne. Volem que el seu exemple no desaparegui amb el pas inexorable del temps! La paraula ritual d’homenatge s’esvaneix. El llibre perdura. Potser estudiat durant generacions i generacions!
Just en aquest moment, gràcies al nou Pacte de Progrés, els partits que aquests lluitadors situaren en el poder polític (em referesc a MÉS, Podem i PSOE) tenen a la seva disposició els recursos adients per a portar endavant aquesta proposta de Biblioteca Popular d´activistes illencs.
No és la primera vegada que faig una provatura semblant. Però els nostres no escolten. Mesos després de la mort del company Llorenç Buades el silenci més brutal era la resposta de l’esquerra oficial a la suggerència de salvar l´obra d’un dels intel·lectuals marxistes que més han fet pel redreçament nacional i social dels Països Catalans.
Vet aquí la nota escrita quan morí l’historiador marxista i independentista Llorenç Buades:
“Caldria fer justícia en record dels grans activistes culturals i polítics que, com Llorenç Buades i Jaume Adrover (entre tants d´altres!), han portat a coll la lluita contra la dreta i en defensa de les idees republicanes i antifeixistes.
Cal pensar en l’edició d’un llibre amb els articles més importants de Llorenç Buades! Un volum que pogués preservar tot el que va fer en defensa de la nostra memòria històrica, la lluita contra la dreta neofeixista espanyola i les claudicacions constants de certa esquerra. També caldria portar endavant la realització d’un documental damunt el constant combat en defensa dels nostres drets nacionals i socials. No seria gens difícil ara que, amb el nou Pacte Progressista de les Illes, es poden emprar els nombrosos mitjans que té a l’abast el Govern per fer realitat una aportació útil i valuosa a la recuperació de la memòria històrica dels Països Catalans. El material amb el qual podria fer feina un equip de la Conselleria de Cultura es pot trobar en el web Ixent. Per tant, editar un llibre i fer un documental no causaria cap greu problema econòmic als nostres gestors. Es tracta de tenir voluntat i voler transmetre a les noves generacions l’exemple de lluitadors plens de dignitat, teòrics del pensament independentista i revolucionari, grans historiadors com era Llorenç Buades.
Hauríem de recordar que els homenatges s’esvaneixen, però els llibres resten! Ara que tenim l’esquerra al Govern és el moment oportú de portar endavant aquesta tasca. Un llibre no costa tant! Un documental de trenta o quaranta minuts, tampoc! En cas contrari, tan sols restarà el record i la interpretació dels vencedors, dels que signaren amb els franquistes la repartició de sous i cadiretes per a poder viure sempre d’esquena dreta. Sense aquesta feina summament senzilla, la memòria dels grans pensadors i activistes culturals illencs d’esquerra quedarà esborrada, oblidada sota tones de ciment armat, de la mateixa manera que ha estat liquidat el record de tants revolucionaris intel·lectuals republicans i independentistes, marginats sempre per alguns sectors que controlen la nostra cultura.”
És evident que mai ningú, al cap d’un any i mesos de la mort de l’historiador, ha fet res al respecte. Ara demanam més. Ara la petició inclou també les persones esmentades més amunt. Una col·lecció de llibres que servi els fets més essencials de la seva lluita pel nostre redreçament nacional i social. Les autoritats que ells ajudaren a situar en el poder no poden mantenir el silenci i la inacció actuals.
La Biblioteca Popular que volem podria titular-se “Els Imprescindibles”.
Esperam una resposta.
Miquel López Crespí (Palma, 23-VIII-2016)

Durissima crítica de Guillem Frontera als gestors culturals de MÉS per Mallorca – Guillem Frontera ha escrit: El PSM, ara inclòs a Més, havia estat sempre el partit amb més suport del que emfàticament en deim el “món de la cultura” -abans “forces de la cultura”, ja ho veus-. A hores d’ara, no s’explica ningú com d’aquest partit ha pogut eixir un equip de responsables de la política cultural tan insuficient, quan, sense necessitat de sortir de la seva militància, hauria pogut formar el millor conjunt possible de dirigents culturals adscrits al govern de la comunitat. Deuen ser coses d’aquesta forma d’entendre i de practicar la política que la fan tan impopular.


Qui ens volia prendre Ramon Llull?


GUILLEM FRONTERA ACTUALITZADA EL 02/09/2016 22:50

Sortir de l’Institut Ramon Llull, després que la comunitat illenca hi ingressés per l’interès d’un govern presidit per Francesc Antich (el primer Pacte de Progrés), és una actuació rutinària dels governs del Partit Popular de les Illes Balears. La primera sortida la va pilotar Jaume Matas. El reingrés vindria novament amb Francesc Antich de president (segon Pacte de Progrés), fins que José Ramón Bauzá inclogué l’exclusió en el seu ampli programa de descatalanització de la cultura a les Illes Balears. Ara, amb Francina Armengol al capdavant del que ningú no vol anomenar tercer Pacte de Progrés -el segon va acabar com el rosari de l’aurora-, el reingrés de la comunitat balear a l’Institut Ramon Llull s’ha complicat pels canvis soferts per aquest organisme en la seva personalitat jurídica. El director per part illenca ja està nomenat fa temps: és l’escriptor Lluís Maicas, sobre la capacitat del qual sembla haver-hi un consens ampli. Què passa, doncs, que no hi ha forma que la reincorporació sigui neta, plena, normal i fructífera?
Les conseqüències de l’anticatalanisme atroç del PP depassen els espais de les seves legislatures. Quan Matas abandonà el seu país a una sort més aviat dissortada, va refundar l’Institut d’Estudis Baleàrics amb l’objectiu de suplir amb pressuposts indígenes la capacitat de projecció exterior de la cultura catalana a les Balears que ens procurava l’associació amb l’IRL. Era un projecte ple de dificultats, assumit amb la coartada que els illencs ens bastàvem sols per desenvolupar-nos culturalment. Des d’aleshores, l’IEB no ha acabat de ser l’eina que el país necessita, i les seves funcions, en coincidència o competència amb les de l’IRL, de vegades esdevenen veritables disfuncions. Per si la qüestió no fos prou lamentable, el reingrés a l’IRL el promou la presidència del govern (Francina Armengol, PSIB), mentre que l’IEB està en la zona de màxima influència de Més -ecosobiranistes-. El PSM, ara inclòs a Més, havia estat sempre el partit amb més suport del que emfàticament en deim el “món de la cultura” -abans “forces de la cultura”, ja ho veus-. A hores d’ara, no s’explica ningú com d’aquest partit ha pogut eixir un equip de responsables de la política cultural tan insuficient, quan, sense necessitat de sortir de la seva militància, hauria pogut formar el millor conjunt possible de dirigents culturals adscrits al govern de la comunitat. Deuen ser coses d’aquesta forma d’entendre i de practicar la política que la fan tan impopular.
És a dir, les accions del PP les patim encara. Es tracta d’una política de terra cremada i posteriorment sembrada de sal perquè no hi creixi res -tanmateix les males herbes hi treuen el cap-. Es tracta d’alçar murs entre els espais de la cultura catalana, de cercar, amb les argúcies més bordes, l’enfrontament non stop. Ara fa sis anys, en plena legislatura de José Ramón Bauzá, va sorgir del cor del PP un crit salvatge, una consigna generada per la combinació letal que defineix l’anticatalanisme popular, la ignorància bel·ligerant i la bastardia. El crit, quan al Principat ja es parlava de setè centenari de la mort de Ramon Llull, fou: “Que no ens el prenguin!”
Els lladres eren, òbviament, “els catalans”, i el tresor que despertava la seva cobdícia era Ramon Llull. Hauríeu pensat que aquesta consigna amagava una intenció positiva enmig del seu desvari general, hauríeu pogut pensar que el govern del PP estava disposat a rivalitzar amb el Principat en el contingut i la difusió de les celebracions lul·lianes. Si ho haguéssiu pensat, hauríeu manifestat una innocència just al llindar de l’estupidesa. Perquè l’anticatalanisme, disfressat de mallorquinisme, no ha fet res per la cultura del país. Fins i tot va impedir que La Balanguera fos l’himne de Mallorca perquè l’associaven al PSM, quan l’autor del poema, Joan Alcover, no es va distingir precisament pel seu esquerranisme. Ignorància i bastardia.
Com no ha pogut estranyar a ningú, aquell crit salvatge no donà la sortida a l’elaboració d’un programa de celebracions: ni acadèmiques, ni populars. Ni tan sols religioses. L’Església de Mallorca, pel seu cantó, ha fet les seves coses, i les institucions autonòmiques han presentat un programa d’allò més esquifit. La Universitat de les Illes Balears ha nomenat doctor honoris causa Anthony Bonner, cosa que ha estat una gran sorpresa per a molta de gent: ¿fins ara la UIB no havia honorat el gran lul·lista Anthony Bonner, quan ja fa anys distingí amb aquest honor l’hoteler Gabriel Escarrer? Sic transit annus Raimundi Lulli... (AraBalears)

domingo, 13 de diciembre de 2015

Andreu Manresa i Joan Estelrich, policia de Franco i confident de la Gestapo de Hitler - El nou director d´IB3, un divulgador de l´obra del feixista mallorquí

Andreu Manresa i Joan Estelrich, policia de Franco i confident de la Gestapo de Hitler - El nou director d´IB3, un divulgador de l´obra del feixista mallorquí

Tot el que no ha dit Andreu Manresa de Joan Estelrich - Andreu Manresa, un dels màxims divulgadors de l´obra de Joan Estelrich, nomenat director general d´IB3! - L´escriptor mallorquí Joan Estelrich, confident de la Gestapo hitleriana i de la policia feixista espanyola va lliurar Lluís Companys i centenars de republicans als botxins de Franco! - L´escriptor i destacat activista cultural Bartomeu Mestre “Balutxo” sempre ha estat en primera línia en la resposta a tots aquells qui enalteixen el feixisme literari - Ver aquí un brillant article del nostre conegut escriptor

CONTRA ELS QUI ENALTEIXEN EL FEIXISME LITERARI

Bartomeu Mestre - Balutxo | TEMPS DE GUERRA INCIVIL | dilluns, 28 de gener de 2013 | 11:21h

Darrerament, arreu de les terres catalanes, hi ha una revifada de condescendència i permissivitat amb alguns escriptors que varen ser còmplices directes del franquisme. Amb l'argument que cal contextualitzar les coses, des de les institucions públiques és fan autèntiques hagiografies d'ideòlegs del feixisme i, fins i tot, d'autèntics criminals de guerra. Deixant de banda el cas de Josep Pla i de Llorenç Villalonga, a qui properament dedicaré un article monogràfic, hi ha altres personatges igualment perniciosos que, des d'estaments democràtics, són enaltits com a models de referència.

L'any 2009, el Consell de Mallorca va dedicar un triple homenatge a tres persones que, amb independència dels seus hipotètics valors literaris, varen ser col·laboracionistes i, dos d'ells, delators i repressors.

El postfranquisme a les institucions

M’escandalitza la visió de símbols feixistes que delaten dèficit democràtic. M’ofèn la resistència contumaç de tots els consistoris de l’Ajuntament de Palma, des de 1979 ençà (16 anys dels quals amb batlia socialista i majories de progrés), amb la negativa a estimbar un monument que fa més mal que en Franco a cavall i recorda un vaixell de guerra que disparà contra població civil. M'escandalitza i m'ofèn, però encara m’escandalitza i m’ofèn molt més que les institucions enalteixin còmplices dels assassins. Això va fer a la legislatura anterior el Consell de Mallorca en retre un triple homenatge a Maria Antònia Salvà (Palma, 1869), Llorenç Riber (Campanet, 1882) i Joan Estelrich (Felanitx, 1896), amb motiu del 50è aniversari de les seves morts. Amb la Llei de Memòria Històrica a la mà, però sobretot amb dos dits de seny i d’ètica, cap d'ells no s’ho mereixia. Les tres beates biografies els exclouen de tota lloa i, mai de mais, un ens democràtic que emana del poble havia d’escarnir els honors que el franquisme ja els havia brindat en vida a tots tres.

Maria Antònia Salvà, com el seu germà Antoni, afiliat a Falange (1), va fer pinya amb els revoltats. Ho va fer evident al pròleg de Poesías del seu nebot militar Luis Ripoll López, segons ella “feliz de dar la vida por su Patria con la cruz al pecho desde el Movimiento Nacional”. Encara són més populars els versets dedicats a Franco: "Farineta bruna,/ oli sense sal./ Visca el General/ de l'Espanya una!”. Abans, Salvà havia aconsellat la seva íntima amiga Maria Verger (2), bibliotecària a Terrassa, a favor de la “higienización de la biblioteca para restaurar la moral católica española”. El febrer de 1958, un mes després de morir, Salvà va ser declarada filla il·lustre de Palma i l’any 1960, per segona vegada (ja ho era des de 1918), de Llucmajor. El batle franquista d’aquell acord, Andrés Martín Burguera, m’explicà (3) que va passar ànsia que no sortís una bola negra contra la designació, perquè “hi podia haver qualque «concejal» que ja no fos franquista” (sic).

Llorenç Riber, que el maig de 1936 negà a Miquel Ferrà la firma a la Resposta al Missatge als Mallorquins, col·laborà a Aquí estamos de Falange Española i Acción Española. Però, sobretot, es va distingir per dirigir la depuració de les biblioteques, impulsant la cremadissa de llibres i elaborant llistes negres. Dia 10 de març de 1953, el ministre espanyol de Educación Nacional li lliurà la Gran Cruz de Alfonso X el Sabio amb un discurs eloqüent: “Así como se dice que la voz del pueblo es la voz de Dios, he traído la alta distinción con que el Caudillo ha querido premiar los altos merecimientos del ilustre académico Lorenzo Riber, soldado ejemplar en tierras de España”. Practicant de la doble moral, l’època que residí a Barcelona eren comentades les visites a prostíbuls i és coneguda la que va fer amb Camilo José Cela al barri xinès de Palma. L’any 1927, Riber havia disputat a Antoni Maria Alcover la vacant de la Reial Acadèmia Espanyola i la va guanyar gràcies al suport que li brindà Gabriel Alomar, el qual, segons el seu fill Víctor, se’n penediria vivament des de l’exili a El Caire en constatar que “el franquisme de Riber ha fet bo i superat el fonamentalisme d’Alcover” (3).

Joan Estelrich, defensor dels drets dels pobles sense estat a la Societat de Nacions a Ginebra durant la República, va mudar radicalment de cantet. Seguidor fidel de Cambó, des de París brindà suport als revoltats. Va promoure un manifest d’adhesió a Franco d’intel·lectuals feixistes i nazis, va fundar la revista Franco-espanyola (mai millor dit) Occident i va publicar La persécution religieuse en Espagne, amb pròleg de l'apologètic poeta fonamentalista cristià Paul Claudel, el que va tancar de per vida a un psiquiàtric la seva germana Camille, per amagar els amors clandestins amb l'escultor Rodin. Estelrich, el gener de 1939, celebrà la caiguda de Barcelona (“alliberada”, segons ell). Membre actiu del SIFNE (el servei d’intel·ligència franquista) va ser confident de la GESTAPO delatant informació dels refugiats republicans. Antoni Maria Sbert va ser a temps de fugir a Mèxic, però Lluís Companys, la bèstia negra de Cambó, va ser detingut, extradit i afusellat. Franco recompensà Estelrich i el va fer delegat d’Espanya a la UNESCO, fins a la mort.

Amb Salvà, filla il·lustre de Palma i Llucmajor, Riber, medalla d'Alfonso X, el sabio, i Estelrich representant Espanya a la UNESCO, el franquisme havia més que recompensat els serveis de tres beatos falsos. Ella, promotora de jaculatòria i d'himnes marians, era una emmascarada lesbiana, Riber, un capellà que feia cremar libres obscens quan era un puter i un pederasta, i Estelrich, que pixava aigua beneïda i es pegava tocs pel pit, mentre mantenia una triple vida afectiva clandestina. Doncs, 50 anys després de les seves morts, les institucions democràtiques han confirmat el postfranquisme i han dispensat nous honors als tres escriptors. Justificar-ho en atenció a la seva obra és una befa, perquè la seva obra també va ser la connivència activa amb el feixisme i la repressió. Ells varen rebre els honors; les víctimes, els horrors. El mal és que enaltir franquistes crea models a imitar i ens fa recular com els crancs. Els organitzadors arrossegaren a l’homenatge un nodrit grup de poetastres joves (incultes uns, ignorants uns altres, col·laboracionistes tots), incapaços de destriar que els feren fer el paper de José María Pemán quan, convidat per Riber, visità Mallorca per glossar beatum feixista. Cal parlar clar si no volem beneir les infàmies. Com així les institucions democràtiques fan homenatges a franquistes mentre escupen damunt de la memòria dels morts?

El Consell de Mallorca (PSIB-PSM) va presentar l'any 2009 la triple ignomínia laudatòria d'aquests tres col·laboradors entusiastes del franquisme. El mateix any, quan Manacor ja havia retirat els dos monòlits feixistes del seu port, l'Ajuntament de Palma (PSIB-PSM-EU) decretà la protecció del conjunt de Sa Feixina, inaugurat per Franco, amb aportacions d'Hitler i de Mussolini. Si algú ho pot explicar que ho faci a poc, a poc, perquè no s’entén tan actiu nacionalcatolicisme ni, tampoc, el silenci còmplice i covard dels coreligionaris, intel·lectuals domesticats i poetes cortesans. Amb gent així costa superar aquest actiu postfranquisme que ha fet i fa els ulls grossos amb els criminals de guerra. Passa d'hora de fer bugada! És un acte pendent de reparació i justícia, però sobretot de salut democràtica!


NOTES

(1) Salvà, que havia dirigit La Nostra Terra, s'adreçà a Miquel Ferrà (Palma, 1885-1947) instant que s'afiliés a Falange Española si volia salvar la vida. Ferrà (a qui les institucions, ni en el centenari del naixement ni en el cinquantenari de la mort ha volgut recordar) va respondre el requeriment amb L'Estel, un poema dedicat a l'estelada l'any 1936, ja iniciada la revolta dels feixistes i els assassinats per les voreres i cementiris de Mallorca, que constitueix una demostració de dignitat i de resistència. El podeu llegir a: http://www.mallorcaweb.com/magteatre/poemessolts2/ferra.html

(2) Vg. L'afer Soler i Palet de Joan Pérez i Ventayol a http://www.raco.cat/index.php/Terme/article/download/64734/122454

(3) Informació extreta del meu diari personal.

(Blog de Bartomeu Mestre a VilaWeb)




Antoni Salvà va afiliar-se a Falange, dona Maria Antònia va dedicar un poema a Franco, i Riber aconseguia col·leccionar floretes tan aclaridores de la seva militància feixista com les que va dedicar-li, en plena guerra, Giménez Arnau, Director General de Premsa i amic íntim de Serrano Suñer, en dir-li que el prestigio de su pluma reporta un valioso servicio a la Causa de España. Malauradament, no he vist en els actes organitzats pel Consell de Mallorca l'enunciat de cap conferència o taula rodona que em permeti suposar que se'n parlarà, de tot això. Un setciències m'ha dit que allò que importa, d'ells, és únicament la seva obra. També ho pensen els responsables de cultura del Consell? (Llorenç Capellà)



Riber, Salvà i el trenta-sis


Per Llorenç Capellà, escriptor



Arnau Company acaba de publicar una biografia, sòlida i ben estructurada, d'Emili Darder, el darrer batle republicà de Palma. Darder va ésser un home força vinculat al món de la cultura i, tant des de l'Associació per la Cultura de Mallorca com des de l'Ajuntament, va promoure homenatges a Costa, Alcover, Marian Aguiló i altres prohoms de la literatura. Un dels arguments que s'esgrimiren contra ell, en la pantomima de judici que el va sentenciar a mort, va ésser el seu catalanisme militant, cosa que va provocar la befa de l'advocat defensor, l'enginyer Eusebi Pascual, aleshores incorporat a l'exèrcit amb el grau de tinent. Arnau Company se'n fa ressò, d'aquest detall. Després de recordar que Llorenç Riber va ésser nomenat membre de la Reial Acadèmia Espanyola de la Llengua en temps de la Dictadura de Primo de Rivera, Pascual va enumerar una sèrie d'escriptors nada sospechosos com Guillem Colom, Elvir Sans Rosselló, Joan Ramis d'Ayreflor i altres. En realitat la llista s'hauria pogut fer inacabable. Què en direm de Tous i Maroto, d'Aina de Villalonga, de Gabriel Cortès? O de Joaquim Verdaguer, de Joan Estelrich, dels germans Villalonga...?

Igualment Eusebi Pascual pensava en Maria Antònia Salvà i el seu germà Antoni, atès el prestigi literari d'ella i el canvi de camisa, espectacular, d'ell. Miquel Ferrà en va deixar constància, d'aquest nou look ideològic, en uns versos dolguts: Companyó qui ens has deixat/ quan el cel s'entenebria,/ quan l'Estel, velat de sang,/ un fum d'odis obscuria,/ tu que a l'hora del gran dol/ abandones la família/ i la nostra antiga fe/ en la prova renuncies. Josep Massot afirma que Miquel Gayà i Guillem Colom li garantiren que Ferrà es referia a Antoni Salvà. Altres opinen que feia referència a Llorenç Riber. Tant se val. A ambdós el poema els escau com un vestit fet a mida que, a més a més, poden compartir des del moment que el Consell de Mallorca prepara, per a la primeria d'abril, una exposició dedicada conjuntament a l'erudit de Campanet i a dona Maria Antònia. L'un i l'altra moriren enguany fa cinquanta anys, heus ací el motiu que els ajuntin. També en fa setanta del traspàs de Rosselló-Pòrcel. I cent del naixement de Mercè Rodoreda, però aquesta havia nascut a Barcelona, en lloc de a Felanitx o a Valldemossa, la qual cosa deu anul·lar qualsevol possibilitat d'homenatge institucional. En fi...! Tornem a Riber i a Maria Antònia Salvà.

En tenir notícia que el Consell s'havia proposat no deixar passar per alt l'efemèride, vaig pensar que la casualitat ens brindava la possibilitat de lligar caps entorn de la postura dels intel·lectuals mallorquins davant el cop d'Estat del trenta-sis. Tant Riber com els germans Salvà s'instal·laren còmodament en el nou ordre. No va ésser impediment que tots ells haguessin publicat a La Nostra Terra, una revista de la qual Antoni Salvà va ésser director, ni que haguessin mantingut una actitud cívica i intel·lectual que, en llenguatge d'ara, qualificaríem de nacionalista. Antoni Salvà va afiliar-se a Falange, dona Maria Antònia va dedicar un poema a Franco, i Riber aconseguia col·leccionar floretes tan aclaridores de la seva militància feixista com les que va dedicar-li, en plena guerra, Giménez Arnau, Director General de Premsa i amic íntim de Serrano Suñer, en dir-li que el prestigio de su pluma reporta un valioso servicio a la Causa de España. Malauradament, no he vist en els actes organitzats pel Consell de Mallorca l'enunciat de cap conferència o taula rodona que em permeti suposar que se'n parlarà, de tot això. Un setciències m'ha dit que allò que importa, d'ells, és únicament la seva obra. També ho pensen els responsables de cultura del Consell? Em resisteixo a creure-ho. No puc entendre que Alemanya es negui a passar pàgina en la biografia de Günter Grass sense aclarir el seu passat nazi, i que nosaltres passem per alt les col·laboracions de Riber a Acción Española o Aquí Estamos, òrgans de la dreta més salvatge. Si ho continuem fent, renunciarem a algunes de les claus més determinants de la nostra història. Atesa la vàlua literària, tant de Riber com de Maria Antònia Salvà, la seva col·laboració, a voltes entusiàstica, amb els colpistes, canta més que la de molts d'altres. Cal remarcar-ho, perquè en realitat va ésser el món literari mallorquí en bloc -descomptant algunes excepcions conegudes de tothom-, qui va donar suport a un cop d'Estat que ens qüestionava llibertat, identitat i llengua. I la represa, a la postguerra, va fer-se de la mà de la mateixa gent que, d'una manera tèbia o compromesa, col·laborava amb la Dictadura. Aquesta realitat, mala de pair i sovint oblidada en evitació de digestions feixugues, no s'ha quedat en una anècdota, sinó que ha condicionat la forma d'interpretar el país del catalanisme militant. Vulgues no vulgues, els trenta anys darrers de vida política i social mallorquina no s'entenen si no és explorant en els plecs, dissimulats, d'aquesta època.

Diari de Balears (9-III-08)



No és gens estrany, doncs, que una bona part de la intellectualitat tradicional mallorquina, amb unes arrels socials d'explotació de la pagesia com la de la gran propietaria abans esmentada, en esclatar la sublevació militar el juliol de 1936, sapigués de seguida quin era el bàndol que defensaria els seus interessos econòmics. Com explica l'historiador Josep Massot i Muntaner en el seu llibre Cultura i vida a Mallorca entre la guerra i la postguerra (1930-1950) (pàgs. 160-161): "Maria Antònia Salvà fou addicta al Movimiento des del primer moment, en tant que, com a catòlica i conservadora, hi veia la salvació de l'anarquia republicana, suggestionada fàcilment per la propaganda 'nacional', que insistia només en la persecució religiosa i en el caos de la zona 'marxista'. (Miquel López Crespí)



Els escriptors catalans i el feixisme: Maria Antònia Salvà, Llorenç Riber, Llorenç Villalonga, Joan Estelrich...


Per Miquel López Crespí , escriptor




Alguns dels principals enemics del poble mallorquí: Arconovaldo Bonaccorsi (el "Comte Rossi"), el tinent coronell García Ruiz i el vicari general castrense Francesc Sureda i Blanes. Llorenç Villalonga donà un suport actiu a la sublevació feixista encapçalada pel General Franco i tot el temps que durà la repressió contra el catalanisme i l'esquerra escrigué nombrosos articles justificant l'actuació criminal de militars i falangistes. (Fotografia arxiu Miquel Font i Cirer).

El 1955, editat per l'Editorial Moll, sortiren a la llum unes memòries de Maria Antònia Salvà amb el títol Entre el record i l'enyorança. Aquest llibret és molt important per a conèixer a fons la vida i especialment les condicions socioeconòmiques que possibiliten l'obra d'aquesta poetessa de l'Escola Mallorquina. Dos capítols són essencials.

Com explica la GEM parlant de la poesia de l'autora que ens ocupa: "El paisatge, tractat autònomament i des d'un punt de vista idíllic, esdevé objecte d'atenció constant i és, sovint, el reflex del seu món interior. Hi és palesa una religiositat profunda". Constatar, per boca de la poetessa, quines eren les condicions de vida de la gent que feia feina en les possessions mallorquines de finals del segle XIX i començaments del XX ens permet copsar -per contraposició- on se sustentava el seu amor pel paisatge, aquesta "visió idíllica" de la terra de la qual estaven imbuïts els propietaris.

El "motor", la "màquina humana" que en aquella època creava i produïa la riquesa de què fruïen els senyors, eren, com molt bé explica Maria Antònia Salvà, "els missatges llogats per tot l'any i els jornalers contractats a tant el jornal, pel temps que fossin necessaris". Alhora, els missatges se subdividien en parellers (llauradors que menaven cada un un parell de bísties per la conró de les terres) i guardians (els qui tenien al càrrec les guardes del bestiar).

A les propietats de Maria Antònia Salvà hi havia també el pareller major, el pareller segon i el pareller tercer, que menaven els respectius parells de mules. S'hi afegia encara un altre pareller, el del cavall i l'ase (sementals) i encara el bover, que menava un parell de bous; total, cinc parellers d'arada, que, com ens explica la poetessa, "bé s'havien de mester pel cultiu dels amples sementers de conradís".

Venien llavors els guardians: l'oguer, el mosso de l'oguer, els pastors (del bestiar de llana), o sia, el de l'esplet, el de la bassiva, el porquer; total, cinc guardians. "I encara el garriguer, el moliner, que era també l'hortolà, el volando (o sia, un allot al servei de tothom) i la criada".

Aquestes excellents condicions per a la feina intellectual permeten que la nostra poetessa basteixi diversos llibres que sintetitzen la seva experiència estètica. Parlam d'obres com Poesies (1910), Espiques d'Or (1926), u>El retorn (1934), Llepolies i joguines (1946), Cel d'horabaixa (1948), Lluneta de pagès (1952), etc, etc.

En el capítol que comentam ("Missatges"), M. Antònia Salvà conta com la soldada als missatges es pagava el dia de Sant Miquel i quan, els dissabtes horabaixa, afaitats i mudats amb la roba neta, marxaven cap a casa seva, "se'ls donava a cada un pa". Es curiós constatar això: "Els pans que es donaven als missatges eren més grossos que els dels jornalers". Per les festes de Nadal es lliurava a cada un dels missatges dos pans de blat, un pa de xeixa, una coca bamba i una pesada de carn. A les criades se'ls donava, a més, una coca de torró i un paquetet de neules.

No és gens estrany, doncs, que una bona part de la intellectualitat tradicional mallorquina, amb unes arrels socials d'explotació de la pagesia com la de la gran propietaria abans esmentada, en esclatar la sublevació militar el juliol de 1936, sapigués de seguida quin era el bàndol que defensaria els seus interessos econòmics. Com explica l'historiador Josep Massot i Muntaner en el seu llibre Cultura i vida a Mallorca entre la guerra i la postguerra (1930-1950) (pàgs. 160-161): "Maria Antònia Salvà fou addicta al Movimiento des del primer moment, en tant que, com a catòlica i conservadora, hi veia la salvació de l'anarquia republicana, suggestionada fàcilment per la propaganda 'nacional', que insistia només en la persecució religiosa i en el caos de la zona 'marxista'.

'El desembre de 1936 escriví una poesia humorística, El meu 'Copeo', arran d'una malaltia que l'obligava a fer règim durant les festes de Nadal, i no hi mancava una allusió a Franco, 'el General / de l'Espanya una':

'Benhaja el mortal

que avui per sa boca

pot tastar sa coca

del temps de Nadal;

que a mi, amb el meu mal,

per no estar dejuna,

patorrat em cal

de farina bruna

Farineta bruna,

oli sense sal...

Visca el General

de l'Espanya una!

Farineta bruna,

oli sense sal,

això és lo que em cal.
Visca el General!'


'Durant tota la guerra, Maria Antònia mantingué la seva adhesió a Franco, com demostra la seva correspondència i el pròleg en castellà que el 1938 posà a las Poesías del seu parent Lluís Ripoll i López, mort l'any anterior al front del Jarama".

Un altre cas de flagrant collaboració amb el feixisme és el de Llorenç Riber i Campins. Ho explica amb molt de detall Josep Massot i Muntaner a Cultura i vida a Mallorca entre la guerra i la postguerra (1930-1950). A les pàgs. 165-166, escriu: "Però aviat envià [Llorenç Riber] articles a la revista falangista de Mallorca, Aquí estamos, collaborà des del final de 1938 al Servicio Nacional de Prensa -lliurant treballs al 'semanario para el extranjero' del Servei- i publicà altres articles a la premsa de Palma... Tot plegat fou suficient perquè un article anònim de la Gaceta Regional de Salamanca arran de La Liberación de Cataluña, en cantar les absoltes de la cultura catalana, es referís amb elogi a l'actitud de 'normalitat nacional' riberiana: "...hoy se salvan los que en Cataluña han mantenido o han cabado por seguir una línea de normalidad nacional: Eugenio d'Ors, José Pla, Ferando Valls [Taberner], Lorenzo Riber...'".

Actituds com les de Maria Antònia Salvà, Llorenç Riber, els germans Villalonga, etc., són les ajudaren al feixisme a mantenir durant dècades el poble mallorquí -i concretament la dona mallorquina- en una situació d'endarreriment social i cultural del qual només ha començat a sortir a ran de l'embranzida turística. Aquesta embranzida, amb totes les seves contradiccions, amb el terrible cost d'haver destruït, en bona part, la nostra terra -la famosa balearització-, ha permès, emperò, rompre el cicle de la misèria que des de temps immemorial era el pa nostre de cada dia de les nostres classes populars. Recentment, Gina Garcías (Palma, 1954), investigadora i periodista, ha estudiat aquesta problemàtica. Gina Garcías ha publicat (entre d'altres llibres) Calvià, del verde al azul, en collaboració amb Sebastià Verd; i diversos estudis sobre la situació de les dones, comMallorquines d'avui (1982), La desigualtat en xifres (1993), Les mallorquines d'avui (1987), Ramón Aguiló (1996), etc. Sincerament crec que no s'ha fet justícia amb una obra com Les mallorquines d'avui. Aquesta és, pens, una de les aportacions més importants al coneixement de la dona illenca que s'han escrit en els darrers temps. Saber que més del setanta-u per cent dels analfabets mallorquins són dones i que, en canvi, menys d'una tercera part dels titulats superiors pertanyen al sexe femení, és important per a copsar en tota la seva amplitud la problemàtica de la dona. Personalment -ara que estic enfeinat en la redacció de la cinquena part de L'Antifranquisme a Mallorca (1950-197O)-, el capítol "L'educació de les mallorquines" (pàgs. 11-20) m'ha servit moltíssim per a copsar el nefast paper de l'església en el retardament del procés d'incorporació de la dona a l'activitat pública.

En acabar la guerra que la dreta feixista ordí contra el poble treballador (1936-1939), és a dir, a començaments dels anys quaranta, un 23 % de la població adulta mallorquina era analfabeta; d'aquest percentatge, un 28 % eren dones. El 1950 els analfabets eren el 17 %, entre els homes; la xifra d'analfabetisme entre les dones continuava en el 28 %. L'autora analitza a fons el procés pel qual el feixisme i l'Església Catòlica a Mallorca s'uneixen per a continuar mantenint la dona en el seu paper clàssic de submissió, tot negant-li l'escola i el coneixement. Aquesta política feixista i clerical (defensada a fons per intellectuals reaccionaris del tipus Llorenç Riber, Miguel i Llorenç Villalonga, la mateixa Maria Antònia Salvà, Joan Estelrich -secretari de Cambó, agent del franquisme-... ha portat com a conseqüència que, avui dia, més del setanta per cent de les mallorquines en edat de treballar romanen encara recloses en l'estreta funció de mestresses de casa, no arriben al deu per cent les que participen en política i molt poques tenen un lloc rellevant en la vida social, econòmica i cultural de les Illes. De l'any 1939 fins a començaments dels setanta, franquisme i clergat dificulten l'accés de la dona als instruments de coneixement (escola). Es tractava, per al feixisme i el nacionalcatolicisme, de conformar la dona en el paper "històric" de mestressa de casa. Com explica la nostra investigadora: "Les mallorquines que avui són adultes i que pogueren assistir a l'escola, varen anar majoritàriament a centres religiosos en què rebien un programa d'estudis distint al dels centres masculins i orientat a mantenir-les en el mateix paper que havien representat les seves mares". És el paper concret representat per matèries com les "labores del hogar", la "formación cívico-social" o, fins i tot, assignatures especialment programades per a elles com l'Educació Física, el Dibuix o les "Lecturas recomendadas". També, des de la trona, l'escola o el receptor de ràdio, el franquisme i el clergat varen difondre la imatge del "modelo de mujer española". El conreu de l'oració substituïa el de la ciència. En temps de la República i la guerra, els rojos havien comès l'"error" de "masculinitzar" la dona (és a dir, d'incorporar-la a la producció, a l'ensenyament, a la política, a la cultura, en definitiva).

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)




Mentre Riber publicava a Aquí Estamos, òrgan propagandístic de Falange, a Mallorca s'assassinava la intel·ligència. Quan Estelrich, des de París, s'encarregava de promoure el suport de la intel·lectualitat conservadora europea a Franco, agonitzaven a Espanya les utopies. Riber va ésser nomenat inspector d'ensenyament (1938) i va acceptar el càrrec sense tenir en compte que ben igual ocupava la plaça de Fernando Leal, assassinat. I Estelrich brindava, el vint-i-sis de gener del trenta-nou, sempre de París estant, per la caiguda de Barcelona en mans del feixisme. «Barcelone est libérée», va afirmar. (Llorenç Capellà)



Gent que ha estimat el país


Per Llorenç Capellà, escriptor


La moda de retre homenatge i, per tant, de recordar els escriptors amb motiu del centenari del naixement o de la seva mort, comporta un exercici d'aproximació a l'època que varen viure. Si l'època en qüestió inclou la convulsió de la Guerra Civil, els judicis ètics són inevitables. Si a més a més les conseqüències d'aquesta guerra encara incideixen directament en la convivència quotidiana, la normalització lingüística i la configuració del país, l'opció ideològica que prengueren en aquells moments té una lectura actual, atès que estem immersos en el procés d'engegar tot allò que va paralitzar-se. De manera que la lectura que en facem, d'aquest passat i d'aquestes biografies, influirà, poc o molt, en les actituds individuals i col·lectives que en matèria de llengua, cultura i poble adoptem d'ara endavant. Tanmateix, no afinem gaire. En pocs dies UH ha publicat dos articles que he de qualificar de decebedors, atenent a la vàlua intel·lectual dels seus signants. Un l'ha escrit el pedagog Llorenç Vidal en referència a Llorenç Riber; l'altre, un dels caps visibles del PSM, el polític Antoni Alorda, que parla de Joan Estelrich. Tant Riber com Estelrich ens han llegat una obra important que ja forma part del patrimoni de la cultura catalana. Malauradament el quefer literari no és l'única cosa que els uneix, perquè també comparteixen un suport entusiàstic als colpistes que acabaren amb la República i implantaren una dictadura, tan cruel com obtusa, per la via de les armes. Això vol dir que ambdós apostaren per la repressió enfront de la llibertat; pel feixisme enfront de la pluralitat ideològica i religiosa; per la prohibició de la llengua catalana, la persecució de qualsevol identitat nacional que en el si de l'Estat no fos l'espanyola i tantes altres coses empobridores.

Mentre Riber publicava a Aquí Estamos, òrgan propagandístic de Falange, a Mallorca s'assassinava la intel·ligència. Quan Estelrich, des de París, s'encarregava de promoure el suport de la intel·lectualitat conservadora europea a Franco, agonitzaven a Espanya les utopies. Riber va ésser nomenat inspector d'ensenyament (1938) i va acceptar el càrrec sense tenir en compte que ben igual ocupava la plaça de Fernando Leal, assassinat. I Estelrich brindava, el vint-i-sis de gener del trenta-nou, sempre de París estant, per la caiguda de Barcelona en mans del feixisme. «Barcelone est libérée», va afirmar. I per tal de defugir qualsevol dubte sobre els seus sentiments més sincers, va creure adient reblar el clau: «Elle n'est pas conquisse. Elle est libérée». En fi...! Curiosament, Vidal i Alorda defensen Riber i Estelrich respectivament, adduint l'amor que professaren al país. Llorenç Vidal ho fa en un to força agressiu, en afirmar que Riber «puesto que las normas de la más elemental convivencia democrática nos exigen la tolerancia y aborrecen el fundamentalismo intransiguente, los prejuicios y la marginación por motivos ideológicos, debe ser reivindicado en esta su isla natal, a la que él tanto amó». Pel que fa a Alorda, també ens recorda l'amor d'Estelrich pel país, tot i que ho fa amb una cautela que és de justícia reconèixer. Probablement ambdós, Vidal i Alorda, l'encerten. Riber i Estelrich estimaven el país. Però, quin país? Tant l'un com l'altre procuren deixar-nos-ho ben clar. Per a comprovar-ho, no cal més que recórrer a les publicacions de Josep Massot. Escriu Riber: «la isla de Mallorca era la frontera de la fidelidad, el límite sagrado de la hispanidad entre Cataluña proterva y Menorca la rebelde» (Arriba, 1942). I Estelrich no dubta ni un moment a l'hora de ficar els peus a la galleda: «Dentro de pocos días lanzo una revista, en París, de propaganda de nuestro glorioso movimiento nacional. No fuera yo buen mallorquín si no consagrase en ese primer número una página a Mallorca y a su lealtad» (carta a Félix Escalas,1937). És evident quin era el país de l'un i de l'altre. Tanmateix, no vull acabar aquest article sense fer una altra referència al d'Antoni Alorda. El dirigent del PSM conclou la seva reflexió amb una pregunta als lectors. «I si s'aconseguís recuperar-los?», ens demana. I jo li responc: falsejant la història? I en benefici de qui o de què...? Amic, no embullem la troca.

Diari de Balears (11-V-08)



Llorenç Villalonga trobarà en Falange Española Tradicionalista y de las JONS els autèntics ‘creadors’ del segle XX. L'any 1936 elogia els més grans botxins del poble mallorquí: el marquès de Zayas, Mateu Palmer, el Conde Rossi, Vicente Sergio Orbaneja, Francisco Barrado... tots ells, els grans ‘artistes’ dels afusellaments en massa. (Miquel López Crespí)



Llorenç Villalonga i el feixisme militant




Potser un dels descobriments fonamentals del llibre de Manuela Alcover Llorenç Villalonga i les Belles Arts (Edicions Documenta Balear, número 16, 1996) sigui el fet de copsar la profunda ignorància cultural de Villalonga. Els capítols "Villalonga i les Arts Plàstiques", "'De Arquitectura': un manifest corbusierista", "L'Antigaudisme" i "Rebuig de les avatguardes i dels ismes", entre d'altres, en són un bon exemple.

Com explica Manuela Alcover (vegeu pàg. 122 del llibre abans esmentat): "Sempre s'han de tenir en compte les limitacions, les mancances i els prejudicis de Villalonga. En matèria d'art, cal advertir, a més, el seu desconeixement de dades fonamentals que, tanmateix, no el frenen d'expressar la seva opinió amb una impunitat absoluta".

Llegint amb cura el llibre que comentam sabem d'aquestes profundes mancances intel·lectuals. Manuela Alcover ens explica com Villalonga confon i barreja -no en sabia res de res- futurisme, cubisme, dadaisme, abstracció... en una paraula, ignora els fonaments essencials de totes les avantguardes culturals i artístiques de la seva època. Enemic del modernisme gaudinià, el qualifica de "un barroco plebeyo, completamente iletrado, desprovisto de la opulencia italiana y de la fina gracia del rococó". Enemic de Catalunya (cal estudiar les importants aportacions de l'historiador Josep Massot i Muntaner al respecte), considera Gaudi com l'encarnació d'una Catalunya que odia (un catalanisme romàntic, de botiguers). De les grans aportacions de Gaudi a l'arquitectura catalana i mundial, Villalonga escriu: "Se construían en las afueras 'torres' de fantasía con ladrillos de colorines i almenas medioevales. [...] Se creía artística la fachada del Palau de la Música Catalana. [...] El pêle-mêle de la Sagrada Familia era reputado por obra genial... ". El gaudisme és "una arquitectura degenerada" (adjectivació que coincideix amb aquella que aplicaven els hitlerians a tots els corrents avantguardistes alemanys i europeus dels anys vint i trenta).

No demostra tampoc gaire amplitud de mires cultural quan (vegeu el capítol "Rebuig de les avantguardes i dels ismes", pàgs. 149-159) ataca la producció ultraista de Miguel Ángel Colomar i de Jacob Sureda. Miguel -el germà de Llorenç- pensa el mateix i, com Himmler i Hitler, pontifica: "Ahí están esos monstruos del arte de vanguardia... Nada más monstruoso que sus realizaciones". De la pintura abstracta, diu que "és un frau, camelo, camouflage". Els seus atacs a la modernitat inclouen també les arts plàstiques, les lletres, la dansa, el cinema... Ridiculitza tot el que no és clàssic, grec, noucentista. La ballarina avantguardista Eva Tay (la Clawdia de Les temptacions) és caricaturitzada a mort per Villalonga. Enemic de la pintura abstracta -que mai no arribà a entendre-, considera que totes aquestes obres ('las fuerzas colorinescas'): "No pasan de ser telas estampadas". Enemic de Cézanne ("La deshumanización de la pintura arranca en Cézanne", escriu l'autor de Mort de dama), afirma: "El Cubismo es una penitencia". Finalment, Llorenç Villalonga trobarà en Falange Española de las JONS els autèntics "creadors" del segle XX. L'any 1936 elogia els més grans botxins del poble mallorquí: el marquès de Zayas, Mateu Palmer, el Conde Rossi, Vicente Sergio Orbaneja, Francisco Barrado... tots ells, els grans "artistes" dels afusellaments en massa.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Memòria cronològica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)

Memòria històrica |  Anterior |  Comentaris (0) | Retroenllaços (0)
Comentaris