martes, 21 de abril de 2009

Poesia catalana del segle XX - Sant Jordi 2009 - Novetats editorials en el blog de Miquel López Crespí

40 anys de poesia mallorquina - Edicions Can Sifre publica el poemari Espais secrets


Per Miquel López Crespí, escriptor


En el seu moment vaig comentar que molts dels poemes que conformen el llibre havien estat redactats en el transcurs de molts dels meus viatges per terres dels Països Catalans i l’estranger. Normalment utilitz una de les plaguetes que vaig comprar ja fa molts d’anys, a Venècia. Uns quaderns folrats amb paper negre i amb prop d´un centenar de pàgines. Tot plegat, aquest nombre de pàgines, em permet fer nombroses provatures, esborrar el que no m’agrada. A vegades el quadern esdevé així el dietari poètic de la vida d’un escriptor. El calaix de sastre on hi van a parar no solament els poemes. També hi són presents les idees, els suggeriments de les persones que m’envolten, les vivències del viatge, els llibres que vas llegint... Aquelles pel·lícules del passat o del present que t’impressionen,,, Quan el quadern s’acaba, utilitz igualment bocins de paper d’embolicar o de diari, el petit espai d’una entrada al cinema... tot serveix per deixar constància d’una idea, d’un suggeriment, d’un vers.
Dit això cal dir, emperò, que una vegada estudiats, seleccionats i passats en net els poemes que conformen Espais secrets t’adones de seguida de la forta unitat temàtica existent en el llibre. Crec que són dues les causes d’aquesta impressió d’unitat temàtica: la primera seria la intenció conscient d’anar treballant en una línia ben determinada, amb la idea de bastir un poemari unitari, que deixàs constància del moment, d’una circumstància història concreta i, especialment, de les vivències més íntimes de l’autor. Sempre m’he demanat com és possible separar els sentiments del poeta del món real, autèntic que l’encercla. És una tasca impossible! Però aquesta vegada es tractava de depurar alguns dels aspectes del meu llenguatge poètic. Un llenguatge, i cal reconèixer-ho, massa farcit sovint de metàfores i altres floritures semblants --el llast de la nostra formació literària, de les influències que ens han condicionat i condicionen!--.
Quan vaig començar a bastir els primers versos del que, amb els anys, seria el poemari Espais secrets, em vaig prometre ser molt exigent amb el llenguatge, anar alerta amb les reiteracions lèxiques, amb les redundàncies emocionals. Els coneguts problemes derivats de la “passió” que sovint ens domina! Com podríem escriure poesia sense estar posseïts per la passió, pels sentiments, per la veritat que surt des de la fondària de l’ànima del poeta? Potser fos interessant –ho pensava i intuïtivament -recórrer a alguns dels vells trucs de les avantguardes europees de començaments de segle: provar de bastir un llenguatge simple, descarregat de verbalismes entorpidors. I, d’aquesta manera, aconseguir anar al nus del problema, al missatge essencial que el poeta vol transmetre al lector. Hauríem de parlar, doncs, d’un llibre escrit amb un cert fre a l'exuberància verbal. Un poemari que no permet el desenvolupament de períodes sintàctics gaire allargassats. Rompre amb els signes de puntuació és una eina al servei d’aquesta simplicitat del llenguatge creatiu que he emprat. Pensava que, si sobrava la gratuïtat de certes metàfores, el verbalisme heretat de la nostra formació –i deformació! -cultural, també trobava innecessaris els signes de puntuació. És evident que la intenció del poeta a aquestes alçades de la seva vida no és, ni molt manco!, bastir cap “revolució textual” heretada de llegat de les avantguardes literàries dels anys vint del segle passat. No és aquesta la intenció ni els objectius de l’autor. Simplement volem emprar les eines que ens proporciona la història de la poesia d’avantguarda per poder fer arribar molt millor al lector els moments de desesper, de ràbia, de joia i esperança del poeta.

Però tornem a l’”experimentalisme” que hom pot trobar a Espais secrets. Defugint certs aspectes de l’herència de l’Escola Mallorquina –els mateixos que criticava Josep M. Llompart a Literatura moderna de les Illes Balears (Editorial Moll, Palma, 1964)— en alguns dels poemes que comentam he emprat la prosa poètica. Una prosa poètica eixuta, mancada –com he escrit una mica més amunt--, de signes de puntuació, talment com surt, densa, del cor del poeta. Es tracta d’”experimentar” però sense cap pretensió de “fer història en la literatura” com a descobridors d’un nou “isme” literari. Sabem massa bé quines són les nostres limitacions, d’on procedim, el que els autors dels segles XX i XXI devem als moviments rupturistes –surrealisme, dadaisme, futurisme, simbolisme, etc.— per a vanar-nos de ser els “descobridors” mallorquins de tal o tal altra experimentació ocasional.
En el pla estrictament estilístic, el lector d’Espais secrets hi trobarà un radicalisme exacerbat en la línia de desenvolupar, amb tota la simplicitat possible, la càrrega existencial de l’època incerta que ens ha tocat viure, l'ànima de l’autor dels versos. Els impulsos que des dels grecs –i molts abans que els grecs!- impulsen els autors, és a dir, l’efecte del dolor, del desig, de la solitud, de la ràbia, de la revolta contra la injustícia, de la por davant les incerteses de l’amor, les excelsituds del sexe quan s’apodera, vital, de nosaltres; la melangia davant el pas inexorable dels anys; la terrible presència de la Mort al nostre costat... Aquests impulsos volen ser expressats lluny de qualsevol experimentalisme sintàctic tortuós i abarrocat. Potser hi resten encara ecos del surrealistes, la pulsió dels poetes impressionistes alemanys dels anys vint. Vet a saber si és la influència de l’antologia de Kurt Pinthus El crepuscle de la humanitat (Edicions de 1984, Barcelona, 2002). Però aprofundir en aquesta mena d’influències seria donar massa pistes, indicis del món cultural de poeta al lector. Val més que el lector s’enfronti sol, sense l’ajut de cap crossa, a l’inferno del poeta. Que endevini trucs i influències o, sinó, que és perdi creativament pel laberint de la creació i construeixi el seu món interpretatiu sense les indicacions, sempre interessades, sempre laberíntiques, dels autors. Facilitar-li massa la tasca seria excessiu. Que creï, juntament a l’autor el seu propi món. Que imagini el que vulgui, malgrat no trobi el camí, malgrat no endevini la influència cultural, política, literària que ha portat l’autor a escriure en un determinat estil o en un altre. Del que es tracta és de deixar constància de l’època que ens ha tocat viure (“mentre els mercenaris afinen la punteria / a les palpentes / dins del tramvia sense passatger / teclejant absurds sortilegis / m’adon que ja no hi ha gent als seients / les serenates resten glaçades vora les finestres del passat / ....”). Potser el poeta comença la cavalcada final. Arriben les “banderes de l’ocàs”. Que s’ha esdevengut amb els amics dels passats, amb aquells que compartírem les il·lusions i esperances del Maig del 68, de les revoltes anticapitalistes de la transició? Quan desaparegueren del costat? Moriren fa temps? Quants d’anys que no sabem res? Per què deixaren el combat, què els impulsà a claudicar davant els guanyadors?

http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

No hay comentarios: