domingo, 12 de abril de 2009

Dietaris i llibres de memòries – Blog de l’escriptor Miquel López Crespí

L’origen del bipartidisme (pàgines del meu dietari)

Per Miquel López Crespí, escriptor


Imagín que a les noves generacions, acostumades al tipus de campanyes electorals del present, els és molt difícil imaginar com provàvem de denunciar les injustícies del capitalisme els partits revolucionaris del temps de la transició i primers anys del nou règim, de quins mitjans disposàvem per a fer front al feixisme i la restauració borbònica. O, simplement, per a fer arribar a la població alguna de les problemàtiques oblidades pels partits del règim. Actualment vivim en una societat molt semblant a la descrita per Orwell en la seva novel·la 1984 i pens, he parlat amb molta gent jove, que potser els interessaria, a tall d´informació, saber com ens les arreglàvem mínimament les organitzacions que no érem de la colla que treballaven amb els poders fàctics i el franquisme reciclat per a restaurar la monarquia que ens llegava el dictador.

Avui tot és mediàtic. Debats electorals de dos partits per a fomentar encara més el bipartidisme. Informació televisiva manipulada. Grans cartells de coloraines publicats per les grans companyies editores de la propaganda política subvencionades per la banca i els partits que s´alternen en el govern. Fil musical a les estacions de metro, als carrers, amb edulcorades veus de locutors i locutores que lloen les excel·lències d´aquells que els poders fàctics han decidit que governaran. Talment la societat descrita per Orwell en la novel·la 1984.

Evidentment, d´ençà els anys en què el feixisme i el nazisme dels anys vint i trenta del segle passat dominaven bona part d´Europa, el sistema de control de les consciències ha mudat. A les opulentes –en aparença!-- societats de consum del Primer Món, sembla que ja no són necessàries les dictadures sagnants com en el passat. Ara la dominació s´exerceix més subtilment, mitjançant la manipulació de la informació i el rentat de cervell continuat que permet la televisió. Malgrat que, com hem vist a l´Estat espanyol, tant amb Aznar com amb el PSOE, quan és necessari s´empra tot el poder de les lleis i els cossos repressius per a provar d´acabar amb els moviments independentistes i l´esquerra antisistema.

Però... com hem arribat a aquesta situació? Com i de quina manera els antifeixistes de fa trenta i quaranta anys provàrem d´enfrontar-nos amb el monstre del control de les consciències? Què férem en aquells anys? Qui barrà el pas a la ruptura amb el passat? Quins partits i organitzacions s´han aferrat a l´existent per a viure dels beneficis i els privilegis que comporta la gestió del sistema?



I encara més preguntes: com provàrem de fer-nos presents aquells partits que no teníem els poders fàctics rere nostre, la banca, les organitzacions internacionals que donen suport als quadres governants siguin aquests de dreta o de la pretesa esquerra?

No sempre ha estat com el present. La gent que visqué els anys anteriors a la transició encara ho recorda. Les ciutats no eren aquesta mena d´hospital desinfectat orwel·lià d’ara. Fins i tot en els anys més negres de la dictadura hom podia sortir al carrer al matí i trobar la ciutat plena de pintades subversives demanant la llibertat, protestant pels crims del feixisme, exigint l´amnistia per als presos polítics. En els anys anteriors a la mort del dictador i en els dos o tres posteriors a les primeres eleccions dites “democràtiques”, encara hi havia cartells aferrats a les parets, pintades de tot tipus. Va ser aleshores quan els poders fàctics, els partits polítics instal·lats en la gestió del règim, començaren unes fortes campanyes de propaganda per a fer veure a la població els “avantatges” de netejar les ciutats de proclames reivindicatives. En lloc de veure els aspectes creatius i de consolidació de la societat civil que significava tenir les parets de les obres pintades amb murals, cartells informatius, es prioritzaren i s´intensificaren les campanyes perquè cap partit ni grup alternatiu, que ja eren privats de sortir en els mitjans oficials controlats, pogués fer sentir la seva veu. Potser que la darrera vegada que hi hagué una ocupació pacifica d´espais públics, vencent les consignes dels instal·lats quant a “neteja” de la ciutat, va ser en els mesos de la lluita per la sortida de l´OTAN, a mitjans dels anys vuitanta. Després vengué el que tots coneixem: la desertització, la demonització dels moviments de base i alternatius. Tan sols els joves, sortosament!, grups i organitzacions com Maulets, la CGT, els sindicats d´estudiants dels Països Catalans, la CNT i algun altre col·lectiu s´han atrevit a lluitar contra els decrets del “Gran Germà” orwel·lià, tornant a donar dinamisme i creativitat a les nostres ciutats desertitzades pels polítics a sou dels borbons i de la “sagrada” economia de mercat.

En una data tant recent com l´any 1990, era evident la repressió “socialista” contra aquells que encara volíem emprar les parets abandonades o en obres per a servar la memòria dels republicans assassinats pel feixisme. Qui signa aquest article va ser reprimits i multat per PSOE per haver volgut retre un homenatge al darrer batle republicà de Palma, Emili Darder. Sortí publicat a tots els diaris de Palma en el mes de maig de 1990. I, per a “immortalitzar” tan gran barbaritat, ho vaig deixar escrit al llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Palma, Edicions Cort, 2003), concretament en el capítol titulat “Breviari contra els servils: transició i repressió ‘democràtica’” (pàgs. 220-232).

L’any 1994 la brutalitat del carrillisme illenc i sectors propers esclatava amb tota la seva virulencia. Com he explicat en algun article anterior, aquests sectors dogmàtics i sectaris tengueren la barra de publicar un pamflet ple de mentides i tergiversacions contra la memòria històrica de l’esquerra revolucionària de les Illes. Era la campanya rebentista contra el llibre de memòries antifeixista L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). La visceralitat que traspuava el pamflet que publicaren, el dogmatisme i el sectarisme dels senyors Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José M. Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida era bestial. Sense cap mena de vergonya s’atrevien a insinuar que els partits marxistes, els comunistes i republicans que lluitàvem contra el feixisme ho fèiem “per a tractar de debilitar des del franquisme sociològic, i de vegades des del franquisme policíac, el Partit Comunista d’aleshores” (citació textual del pamflet publicat a Última Hora el 28-IV-1994). Quina vergonya, quina manca d’ètica provar d’embrutar d’aquesta manera la memòria i l’esforç antifeixista de tants homes i dones que feren tant per la llibertat del nostre poble, per acabar amb la dictadura! En referesc als militants, companys i companyes dels partits comunistes, dels cristians anticapitalistes, dels sectors anarquistes de la nostra societat, de la societat civil. No tot era carrillisme a les Illes i a l’Estat espanyol! Hi havia altres partits, altres formes de veure el canvi, d’avançar vers la república, la independència i el socialisme. Eren munió, no solament els militants de formació marxista i anarquista, les organitzacions que es reclamaven del consellisme, de l’herència de la CNT i el POUM, tots aquells i aquelles que ens sentíem hereus de la lluita de l’Oposició Obrera contra l’estalinisme. Eren moltíssims també els independents, aquells i aquelles que volien un canvi en profunditat de la nostra societat i no una simple emblanquinada de façana, a l’estil de la reforma que la direcció carrillista pactava amb el franquisme reciclat.
Mai no he arribat a entender els motius reals d’aquesta ràbia malaltissa contra la memòria històrica de l’esquerra revolucionària de les Illes, contra les lluites protagonitzades per organitzacions del tipus OEC, LCR, MCI, PORE, PTE, ORT, CNT o, com ja he dit, els independents de tendència cristiana anticapitalista. Em deman si els molestava, unidimensionals com demostraven ser, la crítica a les traïdes de Santiago Carrillo i CIA, la denúncia dels pactes amb el franquisme reciclat per a garantir la continuïtat del sistema capitalista d’explotació, la monarquia que ens deixava Franco, la “sagrada unidad de España”? Una vergonya tot plegat!
Ara, tan sols a estones, Palma torna a ser la ciutat del passat, amb l´energia i la creativitat revolucionàries de la gent que, cap a mitjans dels anys setanta, no podia imaginar les traïdes i el cinisme dels polítics professionals, els vividors del romanço i oportunistes que tots coneixem.

Anem a pams. A començaments dels setanta, després d´haver estat durant molts d´anys en diverses organitzacions i col·lectius que no tenien res a veure amb el carrillisme espanyol, vaig entrar a militar a les Plataformes Anticapitalistes d´Estudiants, concretament amb els companys de l´Escola de Magisteri de Palma i també en l´Organització d´Esquerra Comunista (OEC), que impulsava aquesta organització estudiantil revolucionària. Com ja he explicat en diferents llibres i, especialment, en Cultura i antifranquisme (Barcelona, Edicions de 1984, 2000) i No era això: memòria política de la transició (Lleida, Edicions El Jonc, 2001), l´OEC era una formació marxista de tendència consellista i que tenia molts punts en comú amb el trotsquisme. Els punts que tenia en comú amb organitzacions estrictament trotsquistes i, especialment, amb la LCR que formava part de la IV Internacional d´Ernest Mandel, era la defensa de la democràcia directa, del consellisme, de l´oposició obrera a l´estalinisme. En l´àmbit català ens sentíem hereus d´Andreu Nin, del BOC (Bloc Obrer i Camperol) i del POUM (Partit Obrer d´Unificació Marxista) del temps de la guerra civil, malgrat moltes de les contradiccions d´ambdues organitzacions.

Però tornem a l´inici de l´article, a les minvades possibilitats que els grups revolucionaris tenien per a sortir en la premsa oficial a no ser per esdevenir objecte de constant criminalització.

S´apropava el final de la dictadura. Santiago Carrillo i el PCE, abandonant qualsevol idea de ruptura amb els hereus del feixisme, amb el suport del dictador romanès Ceausescu, ja havia establert contactes amb diversos sectors del Movimiento, l´exèrcit i representants del que seria el futur rei, el príncep Juan Carlos. Per rompre la columna del moviment obrer i popular, per aturar la munió de vagues generals revolucionàries antifeixistes i anticapitalistes com les de Vitòria de 1976; per vèncer el creixent moviment independentista del País Basc, Catalunya i Galícia; per combatre la unitat sindical, els naixents consells obrers, l´activa coordinació de fàbriques, de sectors professionals, dels estudiants, la premsa oficial anava obrint petites escletxes de llibertat on els socialdemòcrates i els carrillistes podien fer sentir la seva veu. Tots els poders mediàtics eren al servei de la reforma i dels pactes per tal d´aturar la presència de tots aquells partits i organitzacions que no combregaven amb aquell abandonament de les idees i principis –república, socialisme, autodeterminació--, que havien alletat generacions de lluitadors i lluitadores.

Els partits nacionalistes i marxistes revolucionaris que havíem portat a coll la majoria de lluites de finals de la dictadura érem silenciats, demonitzats i marginats. El PSOE, inexistent en les lluites quasi fins l´any 1976, començava a ser inflat amb el suport de tota la socialdemocràcia mundial i els poders fàctics estato-unidencs una vegada que renuncià a la ruptura; Suárez, el darrer secretari general del Movimiento, s'entrevistava en secret amb Carrillo per a pactar la conservació de l’essencial de la victòria militar feixista de 1939: la “sagrada” unitat d´”Espanya” i la defensa de l´economia de mercat capitalista.

Mentre per a uns s´obrien escletxes de llibertat, alhora que el poder promocionava els partits que havien pactat la conservació dels aparells repressius de la dictadura, tots els aspectes polítics que hem ressenyat més amunt, la policia política ens perseguia i detenia i, com també he escrit, els mitjans de comunicació “aperturistes”, lliurats en cos i ànima a la promoció del PSOE, UCD, AP i el carrillisme, silenciaven les nostres lluites i accions. A mesura que s´apropaven les primeres eleccions dites “democràtiques”, en les quals no serien legals ni l´OEC, ni la LCR, ni cap altre grup considerat revolucionari, el silenci i les persecucions es feien més patents.

http://www.nodo50.org/ixent/lopezcrespi.html Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí


http://mallorcaweb.net/lopezcrespi/index.htm Web de l´escriptor Miquel López Crespí


http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)


http://www.nodo50.org/ixent/miquelopez.htm Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

http://www.ixent.org/reprefeixista.htm Memòria cronològica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)


http://www.ixent.org/postfranquista.htm Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

No hay comentarios: