sábado, 24 de mayo de 2008

Poetes catalans d’ara: Miquel López Crespí





Antologies poètiques: Naufragis lents (i IV)


Per Miquel López Crespí, escriptor

Molts dels poemes que es poden trobar a l’antologia Naufragis lents (Palma, El Tall, 2008) provenen d’alguns poemaris que, editats a València, a Andorra o a Barcelona han tengut poca difusió. La publicació d’aquest llibre a l’editorial El Tall m’oferia la possibilitat d’anar a la recerca del passat, d’enfrontar-me novament amb moltes de les poesies escrites en els setanta i començaments dels vuitanta.
Hi ha tres poemaris essencials en aquest aspecte, tres llibres guardonats amb el Premi Grandalla de Poesia, lliurat en el Principat d’Andorra. Es tracta de Les Plèiades (Andorra, Cercle de les Arts i de les Lletres, 1991), Els poemes de l’horabaixa (Andorra, Cercle de les Arts i de les Lletres, 1994) i Llibre de pregàries (Andorra, Cercle de les Arts i de les Lletres, 2000).
En l’antologia publicada per El Tall també he inclòs alguns poemes de Temps moderns (homenatge al cinema) (Barcelona, Universitat Autònoma de Barcelona, 2003) i Les ciutats imaginades (Tarragona, Cossetània Edicions, 2006). Però, com he dit més amunt, el gruix dels poemes de l’antologia Naufragis lents corresponen a Les Plèiades, Els poemes de l’horabaixa i Llibre de pregàries.
Aquests llibres tenen una història una mica especial ja que, amb prop de cent pàgines per volum i una quantitat semblant de poemes, conserven bona part de la meva producció poètica dels anys setanta i mitjans dels vuitanta. Les bases del Premi Grandalla de poesia del Principat d’Andorra són una mica especials, ben diferents a totes les altres del nostre domini lingüístic. Normalment, a qualsevol part dels Països Catalans, les bases especifiquen que l’original presentat al concurs ha de tenir el nombre de poemes "corresponents a un llibre normal de poesia". És a dir, per entendre’ns, entre un mínim de trenta poemes i un màxim d’uns quaranta. Però a Andorra demanen un mínim... de setanta poemes! La qual cosa vol dir que un concursant ha de presentar un equivalent a dos o tres poemaris. Mai no m’he explicat per què demanen tanta obra poètica quan, amb vint poemes, ja n’hi hauria prou per a saber la vàlua del poeta. Misteris dels organitzadors dels certàmens literaris! El cert és que per aquestes concretes circumstanciés Les Plèiades, dividit en tres parts ben diferenciades, és format per tres poemaris agrupats sota el títol general que dóna nom al llibre. El primer llibre és Joc final, el segon Imatges i el tercer Conjurs. Amb el volum Els poemes de l’horabaixa ens trobam amb el mateix. El llibre és format pels poemaris Una calma somrient, Els itineraris de la memòria i Abismes. Quant a Llibre de pregàries, els poemaris que conté només són dos: Absències i Temps clos.
En total són vuit llibres, quasi vint anys de treball poètic!, obra prou desconeguda pel públic lector illenc i que, per això mateix, he volgut que alguns dels poemes més representatius que contenen puguin ser coneguts mitjançat l’antologia d’El Tall Naufragis lents.
El desconeixement d’aquests poemaris es deu, essencialment i sobretot, als típics problemes de la lluita per supervivència quotidiana de l’escriptor nostrat, a la manca d’un nombre elevat de lectors de poesia, o de novel·la! Un problema, la manca de lectors, que fa pràcticament impossible la professionalització de l’escriptor, la dedicació absoluta al treball creatiu. Una certa normalització cultural, una cultura menys endogàmica, amb menys màfies culturals, amb més "normalitat" i manco censura dels clans i camarilles damunt els nostres escriptors, segurament possibilitarien l’avenç en la possibilitat de la professionalització dels escriptors catalans. Els nostres autors no haurien de dedicar-se a altres professions, a perdre molts temps creatiu en tasques que no tenen res a veure amb el seu sentiment profund com a creadors. Una venda regular de les obres dels autors nostrats, el sentir-se recolzat per un cobrament regular de drets d’autor, donaria seguretat els escriptors, els permetria aprofundir i millorar molt més les seves obres, consolidaria la literatura catalana fins a límits mai imaginables.
En no haver-hi aquest ampli suport del públic lector de poesia, teatre i novel·la, l’autor català contemporani que es vulgui professionalitzar es veu obligat a les col·laboracions de premsa, a fer guions per a la televisió, a realitzar tota mena de traduccions, a participar en concursos literaris... I amb tota aquesta feinada tampoc no és segur que pugui subsistir en una societat tan mancada d’interès pel que fa als seus autors.
Aquests problemes de simple supervivència són els que, fins ara mateix, han dificultat prou el poder donar a conèixer la meva poesia entre un públic més nombrós. Caldria recordar que, després de prop de trenta anys de conreu de la poesia, el primer poemari meu que es publicà a Mallorca és El cicle dels insectes (Palma, Editorial Moll, 1992), un llibre que sortí en la prestigiosa col·lecció La Balenguera, concretament era el número 58.
Aquest problema, el no haver publicat poesia a Mallorca fins als anys noranta, s’hagués pogut solucionar si, en lloc d’haver triat la dura batalla de professionalització literària jo hagués treballat en qualsevol ofici considerat "normal" per la societat, és a dir tot menys dedicar-se a fer poesia, novel·les o bastir obres de teatre. Aleshores els vuit poemaris que hi ha a Les Plèiades, Els poemes de l’horabaixa i Llibre de pregàries haurien pogut servir per consolidar una presència poètica a la nostra terra. Guardonades i publicades al Principat d’Andorra, aquestes obres esdevenen "invisibles", tant per als lectors com per als especialistes del fet literari. Per això la importància d’antologies com la que ara edita El Tall, Naufragis lents, o com la traducció de la selecció El mecanisme del temps, editada en traducció de Víctor Gayà sota el títol El mecanismo del tiempo a Calambur Editorial el 2007. Aquests sistemes de les antologies et permeten situar cronològicament l’evolució de la teva obra i, alhora que recuperes el treball d’un recent passat, forneixes d’una informació necessària els futurs investigadors que vulguin fer un estudi sobre el treball poètic realitzat en aquests darrers quaranta anys.
En el pròleg a Naufragis lents, l’escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears Pere Rosselló Bover ha escrit: "Hi ha llibres que no necessiten pròleg. És el cas d’aquest poemari de Miquel López Crespí, la diafanitat del qual fa sobrer qualsevol comentari previ. Però l’amistat i el respecte que sent envers l’escriptor m’impedeixen negar-li unes ratlles, que tanmateix consider innecessàries, perquè ni al llibre li cal cap presentació ni és precís explicar a ningú qui és el nostre escriptor.
‘Els poemes de Naufragis lents són una mostra dels temes, de l’estil i, en general, del món literari de Miquel López Crespí. En ells el poeta gira els ulls envers el passat i hi descobreix tot un cabal d’experiències, inscrites en els signes d’un temps ja esvaït, però que constitueixen un moment intens, caracteritzat per la lluita per la utopia i per la vitalitat de la joventut. Hi trobam els viatges, les pel·lícules i els llibres d’una època de la qual esperàvem que sorgiria un món millor, quan encara es parlava de lluita de classes i de tots els alliberaments possibles. París, Irlanda, Roma, Rússia... són els escenaris de molts d’aquests poemes, en els quals no manquen referències a Sergei Mikhailovich Eisenstein, a Karl Marx i Friedrich Engels, a Bertold Brecht, al cinema compromès dels anys 60 i 70, etc.
‘Miquel López Crespí retrata un món que ja no tornarà, irremissiblement esborrat pel pas del temps, però també per la brutalitat d’un capitalisme que paradoxalment es diu liberal, per les claudicacions dels lluitadors d’un altre temps, i per les pereses, les inèrcies i les covardies de tots plegats. D’aquesta manera, els poemes de Miquel López Crespí posen el dit a la llaga i ens fan veure que, en tan poc temps, hem venut l’esperança, hem malbaratat el somni i hem fet impossible l’ideal. Tanmateix, i això és el més important, el poeta comprèn que el paradís perdut no és el món utòpic que el jove d’aleshores perseguia, sinó aquesta mateixa experiència viscuda de lluita per uns ideals i ara ja esvaïda.
‘Tota l’obra poètica de Miquel López Crespí es caracteritza per una intensa unitat. Aquesta ve donada, en primer lloc, tant pel fet d’inscriure’s en una tradició antiformalista i heterodoxa –sota el mestratge d’autors com Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Joan Salvat-Papasseit, Pere Quart o Jaume Vidal Alcover–, com per la recerca d’una llibertat formal que troba la seva forma natural d’expressió en l’ús del vers lliure i, sobretot, en un to narratiu, que mai no ofega el lirisme. Ara bé, la poesia de Miquel López Crespí no cau en la discursivitat ni en la facilitat pròpia de la poesia realista dels anys 60 i 70, ni es deixa enlluernar per la gratuïtat dels jocs formals, falsament innovadors, que es posaren de moda durant els anys 70. D’aquesta manera, en els poemes de Naufragis lents trobam un llenguatge diàfan, despullat d’imatges gratuïtes, que trenca amb la tradició postsimbolista i respon a una lliçó de senzillesa i de sinceritat.
‘En segon lloc, la unitat de la poesia de López Crespí prové de la insistència en uns temes i motius d’origen autobiogràfic, com són la memòria i la reflexió sobre el temps històric viscut, el compromís polític i artístic, i l’experiència personal, que es palesa sobretot en les referències als viatges, als llibres i al cinema. Els anys d’infantesa durant la postguerra i el temps de joventut en la lluita contra el franquisme constitueixen una experiència vital, que esdevé el nucli de la seva evocació del temps perdut. Però la mirada políticament compromesa del poeta en cap moment no impedeix la visió elegíaca del temps passat, sempre despullada de sentimentalismes.
‘En aquests poemes, per tant, el lector trobarà el testimoni sincer d’un home que passa revista als retalls de la memòria que ha guardat i que, amb ells i amb la poesia, reconstrueix –és a dir, reviu– un món passat i ens en fa espectadors.
‘Benvingut sia aquest llibre de Miquel López Crespí, que se suma a la quasi vintena de poemaris que fins ara l’han precedit i que, pel seu propòsit testimonial i de lluita, demostra el compromís incansable del nostre escriptor amb la Justícia, amb el nostre dissortat país i amb la Literatura".


http://mallorcaweb.net/lopezcrespi/index.htm Web de l´escriptor Miquel López Crespí

http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

No hay comentarios: