lunes, 12 de mayo de 2008

Antologies poètiques: Naufragis lents (El Tall Editorial) (II)



Antologies poètiques: Naufragis lents (El Tall Editorial) (II)

Per Miquel López Crespí, escriptor

En el poemari Naufragis lents que acaba d’editar El Tall hi ha, en definitiva, el resum de moltes de les influències que han condicionat i condicionen la nostra forma d’escriure. Sovint, les influències literàries i polítiques de la joventut i l’adolescència són les que marquen el futur de l’escriptor. Quan a mitjans dels anys seixanta començam a escriure, ja havíem llegit El somni encetat (1943), de Miquel Dolç; La bona terra (1948), de Llorenç Moyà; Terra i somni (1948), de Marià Villangómez; Quatre poemes de Setmana Santa (1950), de Blai Bonet; L’hora verda (1952), de Jaume Vidal Alcover i Poemes de Mondragó (1961), de Josep M. Llompart, que el mateix Llompart em regalà en aquells anys que ara rememor. Cal dir que també va ser important per a nosaltres, per a "la generació literària dels 70", els contactes directes i personals que ens influiran de forma decisiva. Ja no es tracta solament de llegir els llibres abans esmentats.
Els consells personals d’escriptors de la vàlua de Josep M. Llompart, Jaume Vidal Alcover i no en parlem, de la influència de Francesc de B. Moll damunt tots nosaltres, són molt importants. Amb Blai Bonet no vaig tenir mai l’oportunitat d’entrar-hi en contacte, però el poder parlar de literatura, de política, de tots els aspectes que interessaven uns joves escriptors de vint anys amb autors com Josep M. Llompart de la Peña, Josep Palau i Camps, Jaume Vidal Alcover, Antoni Mus i López, Maria Aurèlia Campany i Francesc de B. Moll ens obrien les portes de la percepció a mil qüestions tan sols intuïdes.
Però malgrat les influències dels mestres era qüestió de trobar camins personals, nous, que servissin per reflectir el món personal i intransferible de l’escriptor. Els clàssics més llunyans, i ara pens en Ramon Llull, Jordi de Sant Jordi, Anselm Turmeda, Roiç de Corella, Miquel Costa i Llobera, Guerau de Liost... o El Llibre dels Fets del rei En Jaume!, ens servien per saber d’on procedíem, quines eren les fondes arrels que sostenien i donaven sentit a la nostra cultura. Però més enllà dels clàssics, més enllà dels mestres que, com si fossin les nostres crosses, ens ajudaven a començar a caminar pel camí de la poesia, el que era urgent i necessari era trobar la drecera pròpia, personal, allò que ens feia "diferents" als altres. Però ben cert que no haguéssim pogut donar una passa cap endavant sense aquestes influències decisives en la nostra formació cultural.
A mitjans dels anys seixanta molts companys de ploma defugiren el compromís polític en la lluita antifeixista. Alguns es definien com antifranquistes però eren pocs els que volguessin militar en organitzacions marxistes revolucionàries, militància que, evidentment, posava en perill la teva vida personal.
El menfotisme i el cinisme no són cosa d’ara mateix. En aquella llunyana època que ara recordam ja existien els escriptors que blasmaven contra el necessari compromís de l’intel·lectual amb el seu poble. Seguidors de Llorenç Villalonga i de la llarga sèrie d’autors propers a l’irracionalisme neofeixista trobaven qualsevol excusa per no militar a les files de l’antifraquisme. Sortosament, la reviscolada que significà el Congrés de Cultura Catalana de mitjans dels anys setanta aturà una mica aquests inicis de deserció nacional i social i no va ser fins a una mica més endavant, amb la consolidació de l’Estat sorgit de la reforma del franquisme, que no tornàrem al cinisme i al passotisme. Però, la nova situació, el neoparanoucentisme, ja no es recolzaria en excuses bones de desmuntar. Ara, amb la reforma del règim, munió d’intel·lectuals servils i reaccionaris ja tenien enllestides les armes polítiques i culturals, tots els estris de la postmodernitat, per soscavar els avenços que representaven les resolucions del Congrés de Cultura Catalana.
El poeta i investigador Ferran Lupescu ho explica molt bé quan, en el pròleg a Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Palma, Edicions Cort, 2003), escriu: "El 1975 la nació catalana era l'àmbit d'un projecte de futur col× lectiu (etnolingüístic, sociopolític, cívico-ideològic), la catalanitat era prestigiosa i la immigració estava disposada a integrar-se. En acabat, les regles de joc de la transició i del postfranquisme interceptaren l'evolució endògena de la societat catalana, blocada i reconduïda, i hi forçaren la inversió de tendències. En aquests vint-i-cinc llargs anys les administracions autonòmiques han provocat el marasme actual: entre llur inacció (o contraacció) paralitzadora i refragmentadora, d'una banda, i, de l'altra, l'activisme frenètic de l'imperialisme etnocida, ha progressat, i força, l'espanyolització (lingüística, cultural, identitària) dels Països Catalans del sud de l'Albera; i ha progressat, precisament, perquè no ha avençat la recatalanització. Per tal de consolidar l'articulació regional ("encaix", en diuen ara) en la "governabilitat d'Espanya", hom desarticulà una unitat nacional pancatalana que anava cristal× litzant. Atès que la normalització només pot ésser conscient, en desincentivar l'orgull nacional hom ha promogut objectivament l'autoodi reprovincianitzador. Ocupat per llengües estrangeres l'espai comunicatiu català, el mateix registre estàndard és pressionat pel lightisme catanyol. Com sigui que s'ha fet molta propaganda bilingüista adreçada als catalans, però no cap passa per a catalanitzar els hispanòfons, avui són els catalans els qui tendeixen a assimilar-s'hi. De cara a Catalunya Nord i a l'Alguer, el contraexemple no pot ser més devastador".
I, un poc més endavant afegia: "Entre, diguem, el 1980 i el 1985, el gruix de plataformes d'incidència pública acabà monopolitzat pel nou tipus d'intel× lectual conformista, sovint amb càrrec públic i carnet de partit a la butxaca, mentre l'intel× lectual que romania crític era sotmès al desprestigi sense gaire possibilitats de rèplica, o bé es retirava a un silenci d'estricta supervivència. Una recerca hemerogràfica centrada en aquests anys desenterraria munió d'articles, discursos, ressenyes, etc., ridiculitzant allò que anomenaven ‘resistencialisme’ i instant els escriptors a produir una literatura ‘normal’, és a dir, acrítica, integrada i narcotitzadora. Hom comença a parlar de ‘productes culturals’, i hi ha qui es lliura a una lluita fratricida per tal d'enfeudar el públic catalanolector ja existent, en comptes d'ampliar-lo mancomunadament a expenses de la cultura imperial. Era, és clar, la mateixa mentalitat que presentava com a ‘política de mormalització lingüística’ la mera despenalització del català en certs usos, a títol merament optatiu, sense mobilització ni conscienciació de les masses i sense la menor reculada tendencial de la llengua sobrevinguda. Aquesta desarticulació organitzada no podia adduir inconsciència: era l'època del Manifest d'Els Marges, de valents articles de Pitarch i Leucà a Serra d'Or, de l'emblemàtic Ara o mai de Joan Fuster i dels reculls d'Aracil en volum; de la ‘batalla de València’ i el Manifiesto dels colons; de l'agressiu neoespanyolisme impulsat i legitimat pel PSOE; d'una persecució antiindependentista la complicitat mediàtica amb la qual acabaria provocant la naixença del verb criminalitzar.".
Una anàlisi amb la qual estam completament d’acord.


http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

No hay comentarios: