sábado, 28 de julio de 2007

Miquel López Crespí: dietaris d´escriptors catalans


Dietaris d´escriptors catalans

Breviari contra els servils. Dietari d´un escriptor en temps de la barbàrie (Calima Edicions) (i II)

Per Miquel López Crespí, escriptor




Breviari contra els servils neix enmig d'aquesta concreta conjuntura històrica. Ara són els "demòcrates" de nou encuny els que envien els escamots policíacs a detenir els esquerrans que volen servar la memòria del nostre poble

Breviari contra els servils neix enmig d'aquesta concreta conjuntura històrica. Ara són els "demòcrates" de nou encuny els que envien els escamots policíacs a detenir els esquerrans que volen servar la memòria del nostre poble. Com s'explica en la primera nota del llibre: "Inexplicablement, tot ha anat canviant sense que hom hagi pogut fer res per impedir-ho. Per part ni banda -ni en campanya electoral!- es veuen ja aquelles banderes roges, la falç i el martell de la revolució. Molts d'independentistes, reconvertits al més sà dels autonomismes, han fet desaparèixer l'estel de la bandera quadribarrada i lloen les excel× lències del Molt Honorable President. La policia democràtica esborra els grans murals ciutadans que demanen més espais verds per a la ciutat, clamen NO! a les armes atòmiques que arriben amb les naus de l'OTAN al nostre port. Ja no són necessaris els escamots d'assalt de les SA o de la Falange joseantoniana per a mantenir la ciutat neta d'esquerrans i consignes. El Gran Germà Televisiu dirigeix el procés des del menjador de totes les cases. És el 1984 d'Orwell".
Orwell, el "Gran Germà", aquest era el present que arribava amb la consolidació de la restauració borbònica organitzada pel general Franco. Però nosaltres procedíem d'unes altres coordenades culturals. Fills del marxisme i del situacionisme, hereus dels moviments progressistes catalans (ens consideràvem hereus d'Emili Darder i Gabriel Alomar), aquella -aquesta!- carnavalada política i cultural tant del gust dels servils no ens satisfeia gens ni mica. Com hem explicat en Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984): "Ens interessava el realisme experimental i combatiu de l'equip "Crònica" valencià (autèntics hereus de Renau), les provatures de "Criada 74" a Ciutat. Els escrits sobre literatura i art de Karl Marx, Trotski, Lenin o Raoul Vaneigem (els situacionistes francesos) anaven formant la nostra universitat d'estil. No cal dir que no ens interessava gens ni mica -de no ser per blasmar en contra seva- l'estètica i concepció del món d'Ortega i Gasset, Miquel Villalonga, Nietzsche o l'esteticisme de D'Annunzio o d'Oscar Wilde. Si avui dia diguéssim a molts dels nostres pretesos mestres de la crítica, a alguns 'selectes' comissaris d'editorials nostrades o principatines, que les seves 'excelses' opinions literàries, la 'genialitat' de llurs pretensioses afirmacions, no deixen de ser més que esquifida filosofia feixista una mica descafeïnada per allò que l'elitisme reaccionari no està gaire ben vist, ens acusarien -ja ho han fet i ho fan sovint- de ser radicals ideòlegs del marxisme. Però en el llibre d'Adolf Hitler La meva lluita, en la pràctica imperialista i racista del III Reich hitlerià, hi havia molt d'excelsitud nietzschiana, de la teoria de l'art per l'art d'Oscar Wilde o del pansit esteticisme dannuncià, de la burda concepció dels senyors i els seus servents dient que 'el meu únic compromís és amb la ploma'.
'Els forns dels camps d'extermini nazis s'encenien sovint amb conceptes en contra del compromís de l'art amb el poble (la qual cosa el nazisme i el feixisme consideraven bolxevisme aplicat a l'estètica). Avantguardistes d'Alemanya, Itàlia, Espanya, de tot Europa, anaren als forns crematoris nazis juntament amb jueus, comunistes i demòcrates. La lluita per la defensa d'una cultura d'esquerres, per un realisme lligat a la necessitat de remoure la somorta societat de classes que ens oprimia, anava i va estretament lligada al combat pel progrés de la humanitat. Bertolt Brecht, al seu treball Cinc dificultats per a escriure la veritat, deixava constància d'unes normes que per a molts de nosaltres serien vàlids suggeriments a seguir davant l'aclaparador feixisme que ens dominava (els quaranta anys de dictadura burgesa sota la dominació del general Franco). Deia Brecht: 'Aquell qui vol combatre la mentida i la ignorància i escriure la veritat, ha de vèncer almenys cinc dificultats. Li cal el coratge d'escriure la veritat, quan arreu l'ofeguen; la intel.ligència de descobrir-la, quan arreu l'amaguen; l'art de fer-la manejable com una arma; el judici per a triar aquells dins les mans dels quals serà eficaç; l'astúcia per a propagar-la entre ells'".

Aquella cultura catalana nacional-popular, al servei del nostre redreçament nacional i social per la qual lluitàvem (i lluitava tanta gent en temps del Congrés de Cultura Catalana) s'esvania sota els atacs concentrats de la reacció i d'un nou noucentisme que amenaçava (i amenaça!) amb desertitzar aquest camp de l'activitat dels pobles

I tota la brutalitat que s'esdevenia (i esdevé) en el camp polític també s'esdevé en l'àmbit cultural. Aquella cultura catalana nacional-popular, al servei del nostre redreçament nacional i social per la qual lluitàvem (i lluitava tanta gent en temps del Congrés de Cultura Catalana) s'esvania sota els atacs concentrats de la reacció i d'un nou noucentisme que amenaçava (i amenaça!) amb desertitzar aquest camp de l'activitat dels pobles. Les sibil× lines consignes dels comissaris a sou de la despersonalització eren ben clares i concretes: prou de Joan Fuster i Salvador Espriu; s'ha acabat discutir del compromís de l'intel× lectual català amb el seu poble. Una feresta campanya contra el marxisme ajudava a completar el panorama. Desapareixien multitud d'editorials progressistes; resistents històrics com Gonçal Castelló eren enterrats sota tones de ciment armat. Josep M. Llompart començava a ser fortament criticat a causa del component "crític", del "realisme socialista" (?!) de la seva obra i, sobretot, per l'exemple que podia significar per a les noves generacions de catalans la seva ferma actitud cívica davant el franquisme.
La nostra cultura començava a navegar per la "normalitat" del mercat, allunyada dels "components polítics i de resistència" que l'havien feta malbé (en paraules dels neonoucentistes). Com es diu en la primera pàgina de Breviari contra els servils: "La competitivitat dins del camp de la literatura amenaça amb desertitzar la nostra cultura. La urgent i falsa necessitat d'editar una novel× la a l'any, el llibre de poemes, una obra de teatre! I aquest córrer ridícul a la recerca d'un ajut oficial, quedar bé amb la Generalitat, el Consell, els buròcrates que administren el pressupost. No fer cap declaració pública que posi en perill la subvenció, l'edició del darrer llibret. Esser amable amb els pixatinters de les pàgines culturals. I els continguts de les obres: cuidem com la nineta dels ulls els continguts de les obres! Que siguin mengívoles, que puguin esser adquirides pel milenar de senyores desenfeinades que no volen veure escrit res de problemàtic. Un poc de bruixeria barata, diaris íntims amb una miqueta d'erotisme descafeïnat, viatges a llocs molt coneguts (Venècia, Roma, Grècia, París)... Per part ni banda la literatura que mostri la situació de crisi permanent en què ens trobam".
O una mica més endavant: "Provar de fer bonda, callar, inventar un argument sense problemes: per exemple -i ara està de moda-, imaginar un detectiu policíac postmodern, una mica cínic, bon vivant, al qual, amb l'estil de Vázquez Montalbán li agradin les femelles, el bon menjar, els viatges exòtics. Idear un crim a una platja famosa, descriure hotels de luxe (investigació de llogarets pintorescs, reflexionar damunt la inutilitat de lluitar en favor de la humanitat, donar la raó als de sempre, desenganyar el lector). Després, amb quatre jocs de prestidigitador anar arribant al final sense haver dit res, sense haver ficat el ganivet dins la ferida. Un bon llibre per a esser recomanat, per a esser posat com a material de lectura als alumnes de BUP. Fórmula adient per a tenir un bon percentatge de drets d'autor a la butxaca".

Breviari contra els servils és una nova provatura de trobar altra volta aquelles engrunes de subjectivitat revolucionària bàsiques per a la resistència contínua contra el sistema.

Els mateixos que no desitjaven un art crític amb la situació establerta, un art al servei de l'alliberament social i cultural de la humanitat, també blasmaven, per a fer-los oblidar, els inicials aspectes antiautoritaris de les grans revolucions del segle XX
Ho havíem explicat en el pròleg de Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984): "Cap a començaments dels anys setanta -embarcats en l'extraordinària aventura de voler canviar el món- érem ja plenament conscients que la futura revolució havia de servir -a més d'alliberar la força de treball de l'esclavitud assalariada- per a alliberar tota la creativitat del poble ofegada per la implacable divisió burgesa del treball (uns neixen per a dedicar-se al treball físic, per a ser dirigits; altres neixen per a ocupar-se de les activitats intel.lectuals, per a dirigir). Aleshores els partits d'aquesta esquerra empegueïda de lluitar contra el capitalisme no qüestionaven cap aspecte de la dominació burgesa dels esperits i les consciències. Els mateixos que no desitjaven un art crític amb la situació establerta, un art al servei de l'alliberament social i cultural de la humanitat, també blasmaven, per a fer-los oblidar, els inicials aspectes antiautoritaris de les grans revolucions del segle XX (el Mèxic Insurgent de John Reed, 1917 a Rússia -el mateix Reed en féu la més meravellosa i objectiva crònica històrica que mai s'ha fet d'un esdeveniment històric en el llibre Els deu dies que trasbalsaren el món- les insurreccions consellistes d'Alemanya i Hongria els anys 18-19; la Comuna de 1934 a Astúries; la guerra contra el feixisme a la península ibèrica; el despertar de la Xina sota el comandament de Mao Zedong; l'alliberament de les colònies a ran de l'exemple del disset a Rússia; la revolta hongaresa de 1956 contra la burgesia 'roja' estalinista) restaven completament silenciades i ocultades pels historiadors afins als règims del socialisme degenerat de l'Est o del funcionariat cultural al servei de la superstructura ideològica capitalista".

Els tècnics de la manipulació de les consciències diuen que un poble que veu una mitjana de cinc hores diàries de televisió esdevé dòcil com un xotet a les indicacions del Poder

En les notes crítiques que es poden llegir en el meu Breviari contra els servils, en les reflexions dia a dia d'un "escriptor en temps de la barbàrie" hi ha les preguntes que sempre ens hem fet d'ençà que vàrem començar a escriure ara farà prop de trenta-cinc anys: "¿Què fer per a impedir arribar un dia al Món feliç de Huxley, al Nosaltres de Zamiatin o al 1984 d'Orwell?. ¿Què fer per a impedir que l'art, la cultura, la psicologia, esdevenguessin, en mans del poder establert, els nous sistemes per a dominar el poble sense necessitat dels fusells i la repressió sagnant a l'estil de Franco, Pinochet o Videla? La televisió, la feina dels intel× lectuals promocionats pels grans mitjans de desinformació.... ¿seria la nova policia, els 'cans guardians del sistema' dels quals parlava Paul Nizan abans de caure combatent contra els nazis en els anys quaranta? Walter Benjamin, en el seu estudi sobre Baudelaire i les influències de les grans ciutats (París concretament) damunt els artistes, havia deixat escrites genials intuïcions. Els tècnics de la manipulació de les consciències diuen que un poble que veu una mitjana de cinc hores diàries de televisió esdevé dòcil com un xotet a les indicacions del Poder. Es votarà a qui digui el "Gran Germà" orwel× lià per la pantalla; es consumiran els productes que surtin per la televisió; es llegiran els llibres que recomanin els programadors de les consciències. Fa unes dècades... ¿es podia imaginar un control més barat i eficient de la societat? Fer intervenir la policia, apallissar manifestants, matar de tant en tant un obrer enmig del carrer, només es farà contra col.lectius marginals (àrabs, sud-americans sense contracte fix, obrers acomiadats i sense possibilitat d'indemnització o jubilació anticipada). Fins i tot les grans centrals sindicals, amb bona part de les seves direccions pagades per l'Estat, pacten contínuament amb la patronal o amb els representants d'uns estats que ja no volen enderrocar per a instaurar la societat justa i sense classes dels evangelis o del Manifest Comunista. Les grans masses de treballadors que resten fora del sistema productiu, els tres milions d'aturats que cobren puntualment l'assegurança d'atur, no exigiran mai més un canvi de sistema, un art nou, una forma diferent, més participativa, de fer política o d'entendre el món i la natura".

En el dietari publicat per l'Editorial Calima, un escriptor que sobreviu enmig de la barbàrie imperialista i capitalista es fa preguntes, cerca les respostes adients i escriu els seus pensaments després de tornar d'una manifestació, en el tren, anant de viatge, moments després de fer l'amor, a la clínica, esperant el naixement de les filles, en tornar del cementiri, després d'haver portar el bagul del pare, el de tants i tants companys que ens han precedit en aquest combat continuat contra la mort i l'oblit.
L'escriptor torna sovint als clàssics (Marx, Gramsci, Reed, Baudelaire, Gabriel Alomar...) que l'han acompanyat en aquests anys de combat permanent contra la injustícia i es demana, talment com es demanava quan començà a escriure: "¿Qui deia que el component revolucionari del marxisme estava superat? ¿Qui afirmava que Kafka no era realista? En La Colònia Penitenciaria... ¿no sentim els gemecs, els crits, la desesperació, totes les humiliacions d'una humanitat crucificada a Hiroshima, Gernika, Auschwitz, Grozni o Sarajevo? ¿Qui parla encara de l'art per l'art? ¿Ens arribaran a fer creure que la cendra és la norma del foc? Lukács defineix a la perfecció aquesta necessitat del realisme a superar les troballes dels novel.listes burgesos o aristòcrates del segle XIX -i pens concretament en Tolstoi i Balzac, ben coneguts i estudiats tant per Lenin (el primer) com per Karl Marx (el segon). Lukács ens en parla extensament a Realisme crític i avantguarda quan defineix els conceptes cabdals de la decadència cultural burgesa. És evident que, quan Karl Marx o Vladímir Ilitx Lenin recomanaven a les noves generacions d'autors revolucionaris l'estudi d'aquests clàssics, encara no coneixien les aportacions d'un Joyce, un Moravia o un Faulkner, per posar uns exemples.
'A partir d'aquests grans mestres de la narrativa contemporània prengué una gran volada la importància de tenir en compte les associacions d'idees (la psicoanàlisi, les troballes de Freud o Reich, ajudaven igualment a trasbalsar el camp del realisme vuitcentista); el monòleg interior, els processos psicològics microscòpics, la mescladissa de diversos corrents de consciència en els protagonistes d'un conte o una novel.la. La revolució del concepte de temps a partir dels avanços en el camp de la teoria de la relativitat d'Einstein ajuden igualment a modificar el món interior de l'autor donant nous estris de combat, noves armes a l'escriptor o artista que vulgui combatre la buidor actual establerta pel comissariat de la cultura oficial dominant. Si analitzam, malgrat només sigui una mica, l'evolució d'alguns artistes que consideram revolucionaris, veim que n'hi havia molts -sens dubte els millors- que es recolzaven en allò més avançat que havien fet les avantguardes de començament de segle en contra del concepte d'art burgès i conservador. ¿Qui pot dir que resten exhaurides les potencialitats de l'expressionisme alemany, del futurisme soviètic o del surrealisme francès, per anomenar encara un parell dels moviments que commocionaren l'art de començaments de segle i de les rendes dels quals encara vivim els creadors actuals? No podríem entendre la música d'Eisler sense la 'revolució serial' de Schoenberg, Xostakóvitx sense Gustav Mahler, Kurt Weill i els músics que col× laboraren amb Brecht, sense el jazz; no podríem entendre Eluard o Aragon sense el surrealisme, Maiakovski sense el futurisme, Bertolt Brecht sense l'expressionisme. Tots els grans artistes que coneixem han anat bastint sempre un gran projecte insurreccional contra la mediocritat dominant, sigui burgesa o sigui estalinista".
L'autor de Breviari contra els servils continua pensant que "l'exercici militant de l'art no és per un luxe inútil, creació de productes 'incontaminats' aptes tan sols per a ser fruits per selectes minories (els detemptadors del poder polític i econòmic)". Ben al contrari de tants cínics i menfotistes que poblen el món de la cultura, sota aquesta dictadura brutal de la burgesia i els seus servils, l'escriptor pensa que: "De Swift a García Márquez, de Gògol a Cortázar, de Picasso a Diego Rivera, de Goya a l'Equip Crònica, l'art ha ajudat i ajuda a fer un home millor, més solidari. Per a nosaltres són realistes, han lluitat contra el sistema -cada un a la seva manera- Musil i Gabriel Alomar, Rosselló-Pòrcel i García Lorca, la Mare Coratge de Gorki-Brecht o una simfonia de Xostakòvitx. Orozco o Siqueiros, Nazim Hikmet o Piscator, Virginia Woolf i els cineastes soviètics Pudovkin i Dovjenko, el novel.lista cubà Carpentier o en Pere Calders -per citar només un quants noms significatius- són la primera trinxera de la lluita contra la banalitat dominant. Pensam que davant el conservadorisme de la política -la manca de perspectives revolucionàries i subversives- aquest paper de revulsiu i de proposta vital per a l'home (paper que en el passat més recent correspongué a l'art) torna a esdevenir principal eina per al deslliurament i perfeccionament de la humanitat esclerotitzada per les grans propostes oficials".

No hay comentarios: