Ignasi Ribas, Gabriel Sevilla, Antoni M. Thomàs, Albert Saoner, Bernat Riutort, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaume Carbonero i Salvador Bastida: el dogmatisme i el sectarisme a Mallorca
Memòria històrica de l´esquerra revolucionària
Per Miquel López Crespí, escriptor
La publicació del llibre De l´esperança al desencís. La transició als Països Catalans m´ha fet recordar les dificultats de la tenebrosa època de la postmodernitat per a servar la memòria històrica de l´esquerra revolucionària, del moviment independentista dels Països Catalans. Sempre recordaré, per la brutalitat demostrada, per la tàctica emprada pel carrillisme i afins contra el meu llibre de memòries L´Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (El Tall Editor, Ciutat de Mallorca, 1994), la campanya rebentista dels mentiders, calumniadors i plamfletaris Ignasi Ribas, Gabriel Sevilla, Antoni M. Thomàs, Albert Saoner, Bernat Riutort, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaume Carbonero i Salvador Bastida l´any 1994. Personatges que tengueren la barra i el cinisme de publicar un tenebrós pamflet a la premsa illenca on afirmaven, sense cap mena de vergonya, que els partits i les organitzacions comunistes que en temps de la transició no acceptàrem la política de Santiago Carrillo, les seves renúncies i claudicacions, érem –deien-- al servei del franquisme policíac. Hauríem de retrocedir al temps de la guerra civil, quan l´estalinisme ordí brutals campanyes d´extermini ideològic i físic contra el POUM i la CNT, que conduïren a l´extermini de bona part de l´avantguarda marxista catalana –amb la desaparició física d´Andreu Nin, no ho oblidem--, a la mort de centenars d´anarquistes en els Fets de Maig del 37 a Barcelona, per a trobar una putrefacció semblant.
El dogmatisme i el sectarisme representat pels antics dirigents carrillistes de les Illes i sectors afins volien demonitzar la recuperació de la memòria històrica del marxisme de tendència trotsquista, del nacionalisme d´esquerra, de l´anarquisme. El pacte de silenci del temps de la transició establert per la “unió sagrada” formada pels franquistes reciclats, el carrillisme neoestalinista i la socialdemocràcia espanyola, no volia que hi hagués visions alternatives a la “història oficial” de la transició. S´havia d´enterrar la memòria de les possibilitats revolucionàries de començaments dels setanta, anihilar el record de les organitzacions marxista-revolucionàries, del consellisme, dels moviments antisistema del moment. Pseudohistoriadors falsament “objectius” enlairaven fins a la nàusea el “paper fonamental de la monarquia en la instauració de la democràcia”, la “clarividència de Santiago Carrillo i Felipe González” per haver liquidat l´herència leninista i republicana (en el cas del carrillisme) i marxista (en el cas de Felipe González).
Calia i cal estudiar a fons el que s´esdevengué en la transició lluny de les edulcorades interpretacions de la Victoria Prego i divulgadors semblants. Una interpretació, la de la Prego, que ja va bé a tot el ventall de servidors del règim, siguin aquests del partit que siguin. Però en el seminari que férem a la Universitat de Lleida organitzat per l´Alternativa Estel, les ponències del qual han servit per a editar el llibre De l´esperança al desencís: La transició als països catalans, un llibre col·lectiu de Josep Fontana, Miquel López Crespí, Josep Guia, Antonieta Jarne, Manel Lladonosa, Martí Marín, Bernat Muniesa, Fermí Rubiralta, Ramon Usall i Carles Sastre, el que volíem era aprofundir en la munió d´aspectes oblidats i silenciats per la historiografia oficial. Historiadors, investigadors i militants d´esquerra el que volíem analitzar eren qüestions com l´anorreament del projecte nacional dels Països Catalans, l´orígen polític del procés i les renúncies de bona part de les forces polítiques del moment.
Els fonaments del règim sorgit de la reforma del franquisme s´havia de fonamentar damunt la liquidació de qualsevol expectativa d´autèntic canvi social o que pogués posar en qüestió l´essència de la “sagrada unidad de España”. La lluita ideològica i política, la manipulació de la història, tant en aspectes fonamentals del passat com del present, eren el complement bàsic de les mesures econòmiques –els famosos Pactes de la Moncloa, de 1977- que havien de rompre l´espinada del poble treballador, de les avantguardes nacionals dels pobles de l´estat.
Visquérem uns anys tenebrosos enmig d´un silenci que solament ara, amb la publicació per part d´Edicions El Jonc del llibre De l´esperança al desencís. La transició als Països Catalans i d´altres aportacions semblants, es comença a trencar.
http://mallorcaweb.net/lopezcrespi/index.htm Web de l´escriptor Miquel López Crespí
http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
http://www.nodo50.org/ixent/miquelopez.htm Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
jueves, 1 de enero de 2009
domingo, 28 de diciembre de 2008
Antoni Nadal i el teatre modern
El teatre mallorquí del segle XX
Per MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ, escriptor
L'escriptor i historador Antoni Nadal ha publicat un petit opuscle titulat «El teatre mallorquí del segle XX». Aquesta obra és una interessant aportació al coneixement del nostre fet teatral ja que, excepció feta de les aportacions de Gregori Mir, Josep Maria Llompart, Jaume Vidal Alcover, Gabriel Janer Manila, Josep Massot i Muntaner i Joan Mas i Vives no teníem a l'abast una síntesi com la que ara ens ofereix «Documenta Balear».
En els capítols «L'entrebanc franquista (1936-1975)» (pàgs. 18-31) i «La represa del procés de normalització (1975-2000)» (pàgs. 32-42) podem constatar algunes de les dificultats històriques dels autors mallorquins contemporanis per poder arribar al seu públic.
D'una manera sintètica, Antoni Nadal ens descriu l'evolució d'una societat gens receptiva a les obres dels seus autors més avançats. Nadal ens parla dels mallorquins «de Barcelona», és a dir, d'aquells autors que, amb problemes per representar a Mallorca havien de provar sort a la capital del Principat.
En l'opuscle abans esmentat trobam informació de l'aventura barcelonina de Blai Bonet, Baltasar Porcel, Joan Soler, Xesc Barceló i Alexandre Ballester.
Joan Soler, guanyador de nombrosos premis i autor compromès amb les idees d'alliberament de les classes populars, resta encara sense estrenar.
Alexandre Ballester, estrenat a València, Barcelona i nombrosos indrets dels Països Catalans s'ha vist quasi completament silenciat en aquests darrers vint-i-cinc anys de democràcia.
Xesc Barceló, com diu Antoni Nadal, «ha hagut d'esperar fins a l'any 2001 per veure estrenada una obra seva a Mallorca».
Jaume Vidal Alcover també ha estat rebutjat per la societat illenca... No parlem de les dificultats per donar a conèixer alguna de les obres de l'autor que signa aquest article! La lectura de l'interessant llibret d'Antoni Nadal m'ha fet recordar trenta anys de lluita intensa (i sovint ignorada) per a provar de remoure el nostre somort panorama teatral.
L'any 1976 vaig publicar «Autòpsia a la matinada», obra d'un sol acte escrita en homenatge a l'estudiant Enrique Ruano assassinat per la dictadura franquista l'any 1969. «Autòpsia a la matinada» obtingué el «Premi Bartomeu Ferrà-Ciutat de Palma 1974».
L'any 1985 vaig aconseguir editar «Homenatge Rosselló-Pòrcel» (que guanyà el «Premi Ciutat d'Alcoi 1984»). Una obra essencialment experimental que vol jugar amb la veu dels personatges, amb la música, el cinema, la mímica i els efectes sonors.
«Ara a qui toca?» guanyà el «Premi Carlos Arniches 1972» en llengua catalana i va merèixer crítiques elogioses de Ricard Salvat i José Monleón.
«Ara, a qui toca?» escrita en la línia de «Autòpsia a la matinada», va ser definida com a síntesi del teatre de l'absurd francès i de l'èpica brechtiana. La temàtica de l'obra gira en torn dels fills dels republicans que comencen la lluita per la llibertat a partir dels seixanta.
El passat any 2000 es va poder publicar «Acte Únic», «Premi Teatre Principal-Consell Insular de Mallorca de Textos Teatrals 1987». L'escriptor Miquel Mas ha definit «Acte Únic» com una de les obres de teatre mallorquines més valentes que s'hagin escrit mai, un «deliberat atac multiangular» contra la mediocritat regnant.
L'any 1975 vaig tenir la sort de guanyar el «Premi Especial Born de teatre» (el més important dels Països Catalans) amb Les Germanies, una obra-col·lage amb documents històrics, cançons, poesia, dispositives i documentals que vol donar notícia de la lluita del poble mallorquí en defensa de la llibertat.
L'obra «Atzucac» obtingué el «Ciutat de Granollers 1990». «Atzucac» ofereix un espectacle on la llengua, els jocs de paraules i la poesia en són els protagonistes. Molt propera a certs plantejaments de Ionesco i Becket, «Atzucat» significa una autèntica proposta de renovació del teatre modern a les Illes.
«El cadàver», va ser estrenada el 30 de maig de 1996 al Teatre Principal de Palma per la companyia «Taula Rodona», sota la direcció d'Adolfo Diez i, el 7 de setembre de 1998 al Teatre Centre de Girona, sota la direcció de Teresa Gelpí. L'obra va ser publicada l'any 1998.
El 21 de març de 1999 «El cadàver» va ser estrenada a Barcelona dirigida també per Teresa Gelpí.
Posteriorment i amb l'obra Els anys del desig més ardent (2000) vaig obtenir una beca del Consell de Mallorca per a la creació de textos teatrals en llengua catalana.
Altres obres encara inèdites són: «Dones en guerra», «Els darrers dies de George Sand» i «L'amagatall» (adaptació de la novel·la L'amagatall que va ser galardonada amb el premi de novel·la «Miquel Àngel Riera 1998»).
Publicat en El Mundo-El Día de Balears (14-XI-02)
http://mallorcaweb.net/lopezcrespi/index.htm Web de l´escriptor Miquel López Crespí
http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Per MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ, escriptor
L'escriptor i historador Antoni Nadal ha publicat un petit opuscle titulat «El teatre mallorquí del segle XX». Aquesta obra és una interessant aportació al coneixement del nostre fet teatral ja que, excepció feta de les aportacions de Gregori Mir, Josep Maria Llompart, Jaume Vidal Alcover, Gabriel Janer Manila, Josep Massot i Muntaner i Joan Mas i Vives no teníem a l'abast una síntesi com la que ara ens ofereix «Documenta Balear».
En els capítols «L'entrebanc franquista (1936-1975)» (pàgs. 18-31) i «La represa del procés de normalització (1975-2000)» (pàgs. 32-42) podem constatar algunes de les dificultats històriques dels autors mallorquins contemporanis per poder arribar al seu públic.
D'una manera sintètica, Antoni Nadal ens descriu l'evolució d'una societat gens receptiva a les obres dels seus autors més avançats. Nadal ens parla dels mallorquins «de Barcelona», és a dir, d'aquells autors que, amb problemes per representar a Mallorca havien de provar sort a la capital del Principat.
En l'opuscle abans esmentat trobam informació de l'aventura barcelonina de Blai Bonet, Baltasar Porcel, Joan Soler, Xesc Barceló i Alexandre Ballester.
Joan Soler, guanyador de nombrosos premis i autor compromès amb les idees d'alliberament de les classes populars, resta encara sense estrenar.
Alexandre Ballester, estrenat a València, Barcelona i nombrosos indrets dels Països Catalans s'ha vist quasi completament silenciat en aquests darrers vint-i-cinc anys de democràcia.
Xesc Barceló, com diu Antoni Nadal, «ha hagut d'esperar fins a l'any 2001 per veure estrenada una obra seva a Mallorca».
Jaume Vidal Alcover també ha estat rebutjat per la societat illenca... No parlem de les dificultats per donar a conèixer alguna de les obres de l'autor que signa aquest article! La lectura de l'interessant llibret d'Antoni Nadal m'ha fet recordar trenta anys de lluita intensa (i sovint ignorada) per a provar de remoure el nostre somort panorama teatral.
L'any 1976 vaig publicar «Autòpsia a la matinada», obra d'un sol acte escrita en homenatge a l'estudiant Enrique Ruano assassinat per la dictadura franquista l'any 1969. «Autòpsia a la matinada» obtingué el «Premi Bartomeu Ferrà-Ciutat de Palma 1974».
L'any 1985 vaig aconseguir editar «Homenatge Rosselló-Pòrcel» (que guanyà el «Premi Ciutat d'Alcoi 1984»). Una obra essencialment experimental que vol jugar amb la veu dels personatges, amb la música, el cinema, la mímica i els efectes sonors.
«Ara a qui toca?» guanyà el «Premi Carlos Arniches 1972» en llengua catalana i va merèixer crítiques elogioses de Ricard Salvat i José Monleón.
«Ara, a qui toca?» escrita en la línia de «Autòpsia a la matinada», va ser definida com a síntesi del teatre de l'absurd francès i de l'èpica brechtiana. La temàtica de l'obra gira en torn dels fills dels republicans que comencen la lluita per la llibertat a partir dels seixanta.
El passat any 2000 es va poder publicar «Acte Únic», «Premi Teatre Principal-Consell Insular de Mallorca de Textos Teatrals 1987». L'escriptor Miquel Mas ha definit «Acte Únic» com una de les obres de teatre mallorquines més valentes que s'hagin escrit mai, un «deliberat atac multiangular» contra la mediocritat regnant.
L'any 1975 vaig tenir la sort de guanyar el «Premi Especial Born de teatre» (el més important dels Països Catalans) amb Les Germanies, una obra-col·lage amb documents històrics, cançons, poesia, dispositives i documentals que vol donar notícia de la lluita del poble mallorquí en defensa de la llibertat.
L'obra «Atzucac» obtingué el «Ciutat de Granollers 1990». «Atzucac» ofereix un espectacle on la llengua, els jocs de paraules i la poesia en són els protagonistes. Molt propera a certs plantejaments de Ionesco i Becket, «Atzucat» significa una autèntica proposta de renovació del teatre modern a les Illes.
«El cadàver», va ser estrenada el 30 de maig de 1996 al Teatre Principal de Palma per la companyia «Taula Rodona», sota la direcció d'Adolfo Diez i, el 7 de setembre de 1998 al Teatre Centre de Girona, sota la direcció de Teresa Gelpí. L'obra va ser publicada l'any 1998.
El 21 de març de 1999 «El cadàver» va ser estrenada a Barcelona dirigida també per Teresa Gelpí.
Posteriorment i amb l'obra Els anys del desig més ardent (2000) vaig obtenir una beca del Consell de Mallorca per a la creació de textos teatrals en llengua catalana.
Altres obres encara inèdites són: «Dones en guerra», «Els darrers dies de George Sand» i «L'amagatall» (adaptació de la novel·la L'amagatall que va ser galardonada amb el premi de novel·la «Miquel Àngel Riera 1998»).
Publicat en El Mundo-El Día de Balears (14-XI-02)
http://mallorcaweb.net/lopezcrespi/index.htm Web de l´escriptor Miquel López Crespí
http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
sábado, 27 de diciembre de 2008
El teatre de la revolta a les Illes: Miquel López Crespí
Mallorca i el teatre de la revolta: El cadàver
Per Teresa Gelpí, directora de teatre
Es podria dir que el descobriment d'en Miquel, va ésser fruit de l'atzar, però no. M'explicaré.
Sóc una lectora impenitent de teatre, la meva feina té bona culpa d'aquesta fallera, el verí del teatre corre per la meva sang. M'interessen els textos teatrals en general, però els autors i autores contemporànies em criden especialment l'atenció.
En el meu deambular de llibreria en llibreria, trobo un llibre de petit format, d'edicions Pagès, de l'autor Miquel López i Crespí, amb el títol de "El cadàver". És l'estiu del 98. Decideixo comprar-lo. Per què?
No conec en Miquel, no sé què, ni com escriu, per tant aquesta no pot ésser una raó per la tria. Llegeixo el pròleg, el tema m'atreu. "La guerra del 36", miro el nombre d'actors i actrius, m'interessa. Atracció i interès, dues bones raons per la compra.
Aparentment és l'atzar el responsable de la petita troballa, m'agrada més pensar que una certa disposició personal de buscar textes que em sedueixin i em donin coratge per a defensar-los en un escenari, fa que trobi aquest text i no un altre.
Vaig començar a llegir-lo amb ganes i a mesura que anava avançant m'enamorava més i més, de la història, dels personatges, de la forma de contar-la.
Proposo al grup Germanor, la posta en escena de la mateixa. El primer pas fou el treball de taula, llegir l'obra conjuntament, comentar-la i discutir-la punt per punt. Sorgeixen mil qüestions: el tema és escabrós i arriscat, els actors i actrius tenen poca capacitat de moviment, es barregen temps present i temps passat, etc.
Després d'un llarg debat, aconsegueixo convèncer el grup amb arguments com: el tema, malgrat ésser dur, és bonic de defensar-lo, els personatges estan ben construïts, la qüestió de moviment escènic és feina meva. Finalment acordem apostar per l'obra i començar a assajar i posar data d'estrena, el 7 de setembre del 98.
Abans de començar els assajos, calia buscar documentació: simbologia dels requetés, biografia dels personatges històrics esmentats a l'obra, discursos de José Antonio i Franco, músiques de l'eèpoca... Vam demanar ajuda a les biobliotecàries, a l'arxiver, que molt amablement van colaborar.
A partir d'aquí, em poso en contacte telefònic amb en Miquel i trobo un Miquel dis posat, agradable i colaborador entusiasta. Intercanvíem opinions, vídeos i llibres i descobreixo un escriptor valent, compromés, que no té por de prendre partit. L'art per l'art, no li serveix ni a ell com escriptor ni a mi com actriu i directora de teatre.
Vaig enfrontar els assaigs amb molta illusió. Sorgeixen les típiques dificultats pròpies de cada personatge. Els assaigs són llargs i profitosos.
L'amant és un personatge clarament diferenciat dels altres tres: la dona, la mare i la filla. Decidim que la seva relació amb el mort està marcada per una profunda i pensada venjança. El seu origen, de classe treballadora, marca la seva vida. Ella trenca l'ambient gris i malaltís de les altres dones. Dóna un aire aparentment frívol i festiu.
La mare, una dona gran, autoritaria i classista. La relació amb el fill es basa en els diners. Conserva energia i mala llet suficient per atemorir la dona i la néta. La seva cadira és una poltrona, el bastó, una eina de comandament, els rosaris un símbol religiós lligat als seus interessos.
La dificultat més gran es va presentar amb els personatges de la dona i la filla. Era clar que tenien un toc de bogeria, però hi havia el risc de fer una caricatura i que perdessin credibilitat. Calia buscar accions orgàniques i justificables. La troballa de les boles de paper de diari com a símbol de les rates, ens va permetre avançar i crear uns personatges amb identitat pròpia.
Vam optar per una escenografia austera i minimalista que donés una sensació d'angoixa i tancament, amb un mínim d'objectes.
Vam arribar a l'estrena amb l'obra muntada, molt assajada i amb la convicció d'haver fet molta feina. Volíem aconseguir que els espectadors sortissin del teatre frapats per la història que havíem explicat. Crec que ho vam aconseguir. Va ésser com "un cop de puny a l'estòmac" a cada un d'ells.
L'entusiasme de tot el grup, va ésser decisiu a l'hora de l'estrena. Les energies fluien i ens donaven força. Les actrius van defensar amb ungles i dents, els seus personatges. La confiança en el text i en la feina que havíem fet era total.
Com a directora em sento especialment contenta del treball realitzat. La duresa del text va obligar-me a treballar fins a trobar un camí satisfactori per defensar l'obra d'en Miquel i alhora ésser fidel al seu esperit.
Gràcies Miquel! i si us plau escriu més teatre!
http://mallorcaweb.net/lopezcrespi/index.htm Web de l´escriptor Miquel López Crespí
http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Per Teresa Gelpí, directora de teatre
Es podria dir que el descobriment d'en Miquel, va ésser fruit de l'atzar, però no. M'explicaré.
Sóc una lectora impenitent de teatre, la meva feina té bona culpa d'aquesta fallera, el verí del teatre corre per la meva sang. M'interessen els textos teatrals en general, però els autors i autores contemporànies em criden especialment l'atenció.
En el meu deambular de llibreria en llibreria, trobo un llibre de petit format, d'edicions Pagès, de l'autor Miquel López i Crespí, amb el títol de "El cadàver". És l'estiu del 98. Decideixo comprar-lo. Per què?
No conec en Miquel, no sé què, ni com escriu, per tant aquesta no pot ésser una raó per la tria. Llegeixo el pròleg, el tema m'atreu. "La guerra del 36", miro el nombre d'actors i actrius, m'interessa. Atracció i interès, dues bones raons per la compra.
Aparentment és l'atzar el responsable de la petita troballa, m'agrada més pensar que una certa disposició personal de buscar textes que em sedueixin i em donin coratge per a defensar-los en un escenari, fa que trobi aquest text i no un altre.
Vaig començar a llegir-lo amb ganes i a mesura que anava avançant m'enamorava més i més, de la història, dels personatges, de la forma de contar-la.
Proposo al grup Germanor, la posta en escena de la mateixa. El primer pas fou el treball de taula, llegir l'obra conjuntament, comentar-la i discutir-la punt per punt. Sorgeixen mil qüestions: el tema és escabrós i arriscat, els actors i actrius tenen poca capacitat de moviment, es barregen temps present i temps passat, etc.
Després d'un llarg debat, aconsegueixo convèncer el grup amb arguments com: el tema, malgrat ésser dur, és bonic de defensar-lo, els personatges estan ben construïts, la qüestió de moviment escènic és feina meva. Finalment acordem apostar per l'obra i començar a assajar i posar data d'estrena, el 7 de setembre del 98.
Abans de començar els assajos, calia buscar documentació: simbologia dels requetés, biografia dels personatges històrics esmentats a l'obra, discursos de José Antonio i Franco, músiques de l'eèpoca... Vam demanar ajuda a les biobliotecàries, a l'arxiver, que molt amablement van colaborar.
A partir d'aquí, em poso en contacte telefònic amb en Miquel i trobo un Miquel dis posat, agradable i colaborador entusiasta. Intercanvíem opinions, vídeos i llibres i descobreixo un escriptor valent, compromés, que no té por de prendre partit. L'art per l'art, no li serveix ni a ell com escriptor ni a mi com actriu i directora de teatre.
Vaig enfrontar els assaigs amb molta illusió. Sorgeixen les típiques dificultats pròpies de cada personatge. Els assaigs són llargs i profitosos.
L'amant és un personatge clarament diferenciat dels altres tres: la dona, la mare i la filla. Decidim que la seva relació amb el mort està marcada per una profunda i pensada venjança. El seu origen, de classe treballadora, marca la seva vida. Ella trenca l'ambient gris i malaltís de les altres dones. Dóna un aire aparentment frívol i festiu.
La mare, una dona gran, autoritaria i classista. La relació amb el fill es basa en els diners. Conserva energia i mala llet suficient per atemorir la dona i la néta. La seva cadira és una poltrona, el bastó, una eina de comandament, els rosaris un símbol religiós lligat als seus interessos.
La dificultat més gran es va presentar amb els personatges de la dona i la filla. Era clar que tenien un toc de bogeria, però hi havia el risc de fer una caricatura i que perdessin credibilitat. Calia buscar accions orgàniques i justificables. La troballa de les boles de paper de diari com a símbol de les rates, ens va permetre avançar i crear uns personatges amb identitat pròpia.
Vam optar per una escenografia austera i minimalista que donés una sensació d'angoixa i tancament, amb un mínim d'objectes.
Vam arribar a l'estrena amb l'obra muntada, molt assajada i amb la convicció d'haver fet molta feina. Volíem aconseguir que els espectadors sortissin del teatre frapats per la història que havíem explicat. Crec que ho vam aconseguir. Va ésser com "un cop de puny a l'estòmac" a cada un d'ells.
L'entusiasme de tot el grup, va ésser decisiu a l'hora de l'estrena. Les energies fluien i ens donaven força. Les actrius van defensar amb ungles i dents, els seus personatges. La confiança en el text i en la feina que havíem fet era total.
Com a directora em sento especialment contenta del treball realitzat. La duresa del text va obligar-me a treballar fins a trobar un camí satisfactori per defensar l'obra d'en Miquel i alhora ésser fidel al seu esperit.
Gràcies Miquel! i si us plau escriu més teatre!
http://mallorcaweb.net/lopezcrespi/index.htm Web de l´escriptor Miquel López Crespí
http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
jueves, 25 de diciembre de 2008
Guillem Frontera, Bertold Brecht, Peter Weiss, Piscator, Ionesco, Anouill, Beckett, Pere Martínez Pavia, Frederic Suau, Bernat Homar, Pere Caminals...
Guillem Frontera, Bertold Brecht, Peter Weiss, Piscator, Ionesco, Anouill, Beckett, Pere Martínez Pavia, Frederic Suau, Bernat Homar, Pere Caminals, Pere Noguera, Joan Mas i Quetglas, Antoni Alomar Perelló, Maria del Mar Bonet, Miquellina Lladó, Gerard Matas, Joan Ramon Bonet, Jaume Adrover, Jaume Pomar, Antoni Catany, Katty Bonnín, Miquel Àngel Femenies, Miquel Morell, Manuel Picó, Miquel Bauçà, Gabriel Noguera, Joan Manresa, Joan Manuel Serrat, Marià Alberó, Jaume Arnella, Raimon, Quico Pi de la Serra, Quintín Cabrera, Jaume Armella...
Amics en el record (pàgines del meu dietari)
Per Miquel López Crespí, escriptor
Era a finals dels anys seixanta. Havia conegut Frederic Suau a través de Pere Noguera, que en aquell temps, juntament amb Bernat Homar i Pere Caminals, ja dirigien alguns dels grups de teatre d´afeccionats de l´època. Eren de moda Bertold Brecht, Peter Weiss, Piscator i entre algun sector també es parlava molt d’Ionesco, Anouill, Beckett... Pere Martínez Pavia havia muntat el grup de mímica Farsa, en el qual actuaven algunes amigues i amics –record ara mateix el pintor i escultor Gerard Matas-- als quals jo acompanyava en algunes actuacions fent de fotògraf. Tenc encara moltes fotografies en els meus arxius.
A mi ja m´havia detingut en nombroses ocasions la Brigada Social del règim, com informa l´historiador Joan Mas i Quetglas en la pàgina 142 del llibre Els mallorquins de Franco. La Falange i el Moviment Nacional (Palma, Documenta Balear, 2003). Era en temps de les vagues d´Astúries de 1962. Havia sortit amb un grup de companys a pintar consignes solidàries amb els miners torturats pels sicaris del règim, i hi va haver mala sort: ens enxamparen pintant a les parets de la Riera, just al costat del pont de l´actual Institut Ramon Llull.
L´amic Frederic l´havia conegut en els anys 66-67 i des d`aquells moments hi hagué una forta sintonia entre nosaltres. Ens passàvem llargues hores discutint d´art, de literatura i de política tant a casa seva, en el carrer de Joan Crespí, com al pis on jo vivia, a l´avinguda de l’Argentina. I va ser precisament a ran d´aquelles converses que s´anà congriant la idea de fer de les pàgines de Cultura d´Última Hora una eina d´intervenció en la somorta vida provinciana d´aleshores. I, també, començà a cobrar forma la idea de muntar una llibreria progressista, un indret que més que ser una simple botiga per a vendre llibres, servís per a muntar actes culturals, exposicions de pintura i escultura, trobades d´escriptors... Un centre que, mancats com estàvem d´infraestructures culturals, si exceptuam l´OCB, la Casa Catalana de Palma –que havia muntat les famoses Aules de Poesia, Teatre i Novel·la de mans de Jaume Adrover--, i Llibres Mallorca, ens servís, com a altres els servia els grups de teatre, els grups de mímica o els incipients recitals de la Nova Cançó que havia començat a organitzar Joventuts Musicals, com a esmolat estilet per a dinamitzar –sempre sota la vigilància de la Brigada Social, evidentment! – el somort panorama en el qual vivíem.
Pel pis de Frederic Suau hi compareixien sovint Guillem Frontera i la seva companya Bàrbara. En Guillem Frontera ja havia guanyat el Joan Alcover de Poesia de 1965 amb el poemari El temps feixuc. Emprava la màquina d´escriure de l´amic Frederic per a passar en net la novel·la Els carnissers, amb la qual obtindria el Llorenç Villalonga de 1968.
També hi compareixia el músic poeta Antoni Alomar Perelló que, com Maria del Mar Bonet, Miquellina Lladó, Gerard Matas i Joan Ramon Bonet, musicaven poemes propis o d´altres poetes catalans. Un temps en el qual també ens trobàvem amb el poeta Jaume Pomar, amb el fotògraf Antoni Catany o amb els pintors Katty Bonnín, Miquel Àngel Femenies, l´escultor Miquel Morell, el pintor Manuel Picó....
Altres vegades ens reuníem a casa meva, on compareixien Miquel Bauçà. Gabriel Noguera, Pere Noguera, Joan Manresa i molts dels cantautors de la Nova Cançó que, en festivals presentats per Joan Manresa, actuaven a Palma. Sovint vaig fer de taxista, sense cobrar res, evidentment, de Joan Manuel Serrat, Marià Alberó o Jaume Arnella. Donar suport de forma desinteressada als festivals de la Nova Cançó, ajudar a vendre entrades dels recitals de Raimon, Quico Pi de la Serra, Quintín Cabrera, el Grup de Folk on actuava Jaume Armella... era un deure, un servei a país i a la nostra cultura, que realitzàvem emocionats.
http://mallorcaweb.net/lopezcrespi/index.htm Web de l´escriptor Miquel López Crespí
http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Amics en el record (pàgines del meu dietari)
Per Miquel López Crespí, escriptor
Era a finals dels anys seixanta. Havia conegut Frederic Suau a través de Pere Noguera, que en aquell temps, juntament amb Bernat Homar i Pere Caminals, ja dirigien alguns dels grups de teatre d´afeccionats de l´època. Eren de moda Bertold Brecht, Peter Weiss, Piscator i entre algun sector també es parlava molt d’Ionesco, Anouill, Beckett... Pere Martínez Pavia havia muntat el grup de mímica Farsa, en el qual actuaven algunes amigues i amics –record ara mateix el pintor i escultor Gerard Matas-- als quals jo acompanyava en algunes actuacions fent de fotògraf. Tenc encara moltes fotografies en els meus arxius.
A mi ja m´havia detingut en nombroses ocasions la Brigada Social del règim, com informa l´historiador Joan Mas i Quetglas en la pàgina 142 del llibre Els mallorquins de Franco. La Falange i el Moviment Nacional (Palma, Documenta Balear, 2003). Era en temps de les vagues d´Astúries de 1962. Havia sortit amb un grup de companys a pintar consignes solidàries amb els miners torturats pels sicaris del règim, i hi va haver mala sort: ens enxamparen pintant a les parets de la Riera, just al costat del pont de l´actual Institut Ramon Llull.
L´amic Frederic l´havia conegut en els anys 66-67 i des d`aquells moments hi hagué una forta sintonia entre nosaltres. Ens passàvem llargues hores discutint d´art, de literatura i de política tant a casa seva, en el carrer de Joan Crespí, com al pis on jo vivia, a l´avinguda de l’Argentina. I va ser precisament a ran d´aquelles converses que s´anà congriant la idea de fer de les pàgines de Cultura d´Última Hora una eina d´intervenció en la somorta vida provinciana d´aleshores. I, també, començà a cobrar forma la idea de muntar una llibreria progressista, un indret que més que ser una simple botiga per a vendre llibres, servís per a muntar actes culturals, exposicions de pintura i escultura, trobades d´escriptors... Un centre que, mancats com estàvem d´infraestructures culturals, si exceptuam l´OCB, la Casa Catalana de Palma –que havia muntat les famoses Aules de Poesia, Teatre i Novel·la de mans de Jaume Adrover--, i Llibres Mallorca, ens servís, com a altres els servia els grups de teatre, els grups de mímica o els incipients recitals de la Nova Cançó que havia començat a organitzar Joventuts Musicals, com a esmolat estilet per a dinamitzar –sempre sota la vigilància de la Brigada Social, evidentment! – el somort panorama en el qual vivíem.
Pel pis de Frederic Suau hi compareixien sovint Guillem Frontera i la seva companya Bàrbara. En Guillem Frontera ja havia guanyat el Joan Alcover de Poesia de 1965 amb el poemari El temps feixuc. Emprava la màquina d´escriure de l´amic Frederic per a passar en net la novel·la Els carnissers, amb la qual obtindria el Llorenç Villalonga de 1968.
També hi compareixia el músic poeta Antoni Alomar Perelló que, com Maria del Mar Bonet, Miquellina Lladó, Gerard Matas i Joan Ramon Bonet, musicaven poemes propis o d´altres poetes catalans. Un temps en el qual també ens trobàvem amb el poeta Jaume Pomar, amb el fotògraf Antoni Catany o amb els pintors Katty Bonnín, Miquel Àngel Femenies, l´escultor Miquel Morell, el pintor Manuel Picó....
Altres vegades ens reuníem a casa meva, on compareixien Miquel Bauçà. Gabriel Noguera, Pere Noguera, Joan Manresa i molts dels cantautors de la Nova Cançó que, en festivals presentats per Joan Manresa, actuaven a Palma. Sovint vaig fer de taxista, sense cobrar res, evidentment, de Joan Manuel Serrat, Marià Alberó o Jaume Arnella. Donar suport de forma desinteressada als festivals de la Nova Cançó, ajudar a vendre entrades dels recitals de Raimon, Quico Pi de la Serra, Quintín Cabrera, el Grup de Folk on actuava Jaume Armella... era un deure, un servei a país i a la nostra cultura, que realitzàvem emocionats.
http://mallorcaweb.net/lopezcrespi/index.htm Web de l´escriptor Miquel López Crespí
http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
miércoles, 24 de diciembre de 2008
Trenta anys de poesia mallorquina: poètiques de ruptura - Blog de l'escriptor Miquel López Crespí
Poètiques de ruptura: 30 anys de poesia mallorquina
...un fort component polític que sovint es camufla de "etèria lluita cultural" quan, en el fons, no és més que una aferrissada defensa d'un estatus de classe que se sent amenaçat per la irrupció del moviment obrer i de la pagesia. La Revolució Francesa ha fet tremolar tots els fonaments del vell règim, del poder de l'Església. Costa i Llobera i Maria Antònia Salvà, terratinents i rendistes, senten a prop l'alè del moviment anarquista i socialista. La lluita contra el modernisme, l'atac a les concepcions literàries de la "bohèmia anarcoide" del Principat no són més que una expressió de la soterrada lluita de classes cultural que hi ha en aquell moment històric. (Miquel López Crespí)
Per Miquel López Crespí, escriptor
Com molts poemes de Salvat Papasseit, de Brecht, Maiakovski, Pedro Salinas, Blai Bonet, Jaume Vidal Alcover o Josep M. Llompart, es tracta d'aconseguir, mitjançant el treball del poeta, que l'espontaneïtat predomini en la feina creativa. Com explica Joan Fuster: "El concepte ve pel ritme; el vers és un estat tèrmic del llenguatge; una sola paraula, suficientment intensa, serà capaç de suggerir tot un món".
Jaume Vidal Alcover és prou dur amb els seguidors de l'Escola Mallorquina. Però malgrat aquesta duresa caldria reconèixer que molts dels joves "rupturistes" amb l'Escola (especialment Blai Bonet, Josep M. Llompart i el mateix Jaume Vidal) són alletats en aquestes tertúlies que els ensinistren en una tradició cultural autòctona, malgrat que aquesta sigui sovint de caire clerical, conservador i, en mols d'aspectes, culturalment reaccionària. L'odi que tenien a Joan Maragall i la seva escola, a tot el que venia d'una Barcelona que consideraven, en general, en mans d'una xurma anarcoide (el mateix Maragall, Salvat Papasseit...) i anticlerical, era excessiu, sense termes mitjans. Joan Fuster ho deixa ben aclarit en la seva Història de la literatura catalana contemporània (Curial, Barcelona, 1971), pàg. 57: "Cal dir que allò que repugnava als dos grans mallorquins [Costa i Llobera i Joan Alcover] en el Modernisme barceloní no era solament el culte al 'diví balbuceig' ni tantes altres desmanegades exageracions 'literàries', com la gent de la Barcelona de l'època propugnava. A tots els repel·lia, sobretot, la desimboltura anarcoide que s'anava filtrant, subreptíciament, en cada atac a la preceptiva tradicional. La seva repulsa es dirigeix a la càrrega ideològica 'negativa', 'dissolvent', que traginaren els modernistes. Costa i Llobera fou un canonge timorat i pulcre; Alcover, un curial plàcid i circumspecte: tots dos, és clar, responien a un tipus de societat arcaica, 'aïllada', de base rural i de mentalitat levítica i provinciana, com fou la de la Mallorca d'aleshores. És comprensible, doncs, que els esfereïssin no sols les insolències blasfemes o simplement reticents, tan habituals entre alguns modernistes, sinó fins i tot la seva bohèmia afectada i el seu menyspreu de les convencions".
Aquest clericalisme i reaccionarisme exacerbat d'alguns dels membres més destacats de l'Escola Mallorquina es pot trobar documentat en la nombrosa correspondència de Costa i Llobera que va incloure Bartomeu Torres Gost en un llibre sobre Costa publicat a la Biblioteca Balmes l'any 1971. Es tracta de l'obra Miguel Costa i Llobera (1854-1923): itinerario espiritual de un poeta, en la qual les cartes escrites per Costa a Maria Antònia Salvà i a Ignasi Casanovas palesen un viu sentiment de decepció -diguem-ho així-arran dels esdeveniments de la Setmana Tràgica. El clacissisme de Costa i Llobera, aquella defensa de l'"ordre" literari (la "forma" per damunt de tot!) contra l'"anarquia" (literària, política...) que ve de Barcelona s'expressa en la canonització de la rima i la retòrica com a sistema de primera magnitud per expulsar del parnás literari qui no accepti aquesta "contenció" que ha de tenir tota expressió literària que aspiri a "aprofundir l'obra del senyor damunt la terra". Costa i Llobera esdevé així, com diu Joan Fuster (pàg. 57 de La literatura catalana contemporània), el mestre de "l'eurítmia, la proporció, la correspondència, la simetria pròpia de l'organisme vivent, la qual es manifesta bé en els conceptes, o bé en els compassos prosòdics, o bé en síl·labes i tons". Vet aquí tres trets de l'Escola Mallorquina que són consubstancials en la seva forma d'entendre el fet poètic: "versificació", "retòrica" i "artificiositat".
Hi ha, evidentment, en totes aquestes concepcions un fort component polític que sovint es camufla de "etèria lluita cultural" quan, en el fons, no és més que una aferrissada defensa d'un estatus de classe que se sent amenaçat per la irrupció del moviment obrer i de la pagesia. La Revolució Francesa ha fet tremolar tots els fonaments del vell règim, del poder de l'Església. Costa i Llobera i Maria Antònia Salvà, terratinents i rendistes, senten a prop l'alè del moviment anarquista i socialista. La lluita contra el modernisme, l'atac a les concepcions literàries de la "bohèmia anarcoide" del Principat no són més que una expressió de la soterrada lluita de classes cultural que hi ha en aquell moment històric.
Com a Maragall, els modernistes, Rosselló-Pòrcel, els surrealistes i, més endavant els situacionistes, el que poèticament (i políticament!) ens interessa del fet poètic a mitjans dels anys seixanta -que és l´època en la qual comencen a sorgir els embrions del que més endavant serien alguns dels poemaris que publicarem a patir dels anys vuitanta-, el que més ens n'interessa, deia, és la "paraula viva", l'espontaneisme en el vers, la ruptura amb la tradició formalista i noucentista de l'Escola Mallorquina i, més que res, el rebuig de la retòrica i la falsedat vital dels poetes de la "torre d'ivori". Joan Fuster, en definir la poètica de Joan Maragall, deixa ben clara quina és la posició pràctica d'aquest autor. En l'epígraf "Teoria i pràctica de la 'paraula viva'", Joan Fuster escriu (Literatura catalana contemporània, pàg. 44): "Dir les coses 'tal com ragen', quan hi ha naturalment, l'estat de gràcia', equival a situar la sinceritat al cim de la jerarquia literària. El que cal, doncs, és que el poeta digui la paraula nascuda d'un moment de plètora vital, i que la digui com li ve dictada per la seva vehemència interior. La resta és cosa secundària: els poetes sempre han parlat de les mateixes coses".
Com molts poemes de Salvat Papasseit, de Brecht, Maiakovski, Pedro Salinas, Blai Bonet, Jaume Vidal Alcover o Josep M. Llompart, es tracta d'aconseguir, mitjançant el treball del poeta, que l'espontaneïtat predomini en la feina creativa. Com explica Joan Fuster: "El concepte ve pel ritme; el vers és un estat tèrmic del llenguatge; una sola paraula, suficientment intensa, serà capaç de suggerir tot un món".
Els poetes mallorquins que cap als anys cinquanta fugen de l'herència de Costa i Llobera i Maria Antònia Salvà (Llompart, Vidal Alcover, Blai Bonet en bona part de la seva creació) són, conscientment o inconscientment, fills d'aquestes concepcions. Concepcions que vénen d'una creativa assimilació de les avantguardes europees, especialment la francesa (surrealisme, dadaisme, Rimbaud, Lautréamond, Mallarmé en alguns casos...) i, és clar.
Josep M. Llompart, en els seus llibres La literatura moderna a les Illes Balears (Editorial Moll, Palma de Mallorca, 1964) i Els nostres escriptors (Editorial Moll, Palma de Mallorca, 1996) deixa constància de les aportacions i mancances d'alguns dels cappares de l'Escola Mallorquina. En La literatura moderna... (pàg 136) Llompart ens diu: "Maria Antònia va lluitar per aconseguir el seu art, per donar forma rigorosa a les seves intuïcions i vivències; va viure el seu món líric tan en to menor com es vulgui, però amb intensitat, explorant i apurant a plena consciència les seves possibilitats". I, en l'obra Els nostres escriptors (pàg. 177), conclou: "El seu valor essencial consisteix en una rara capacitat de conferir categoria i contingut poètic a les coses i als fets més vulgars. És clar que aquesta transfiguració de la pura anècdota en categoria poètica no sempre es produeix, i per això gran part de la poesia de Maria Antònia Salvà resta aturada en un nivell, trivial, en una absoluta superficialitat".
Josep M. Llompart, tot i reconeixent les aportacions de Costa i Llobera a la nostra poesia (sobretot en qualitat de llenguatge), no amaga tampoc cap crítica: "Va aportar a la literatura catalana [Costa i Llobera] un llenguatge poètic de qualitat perfecta, una tècnica magistral de versificador i algunes visions essencials de paisatge com a expressió d'un profund sentiment elegíac, tan delicades, tan pures i d'un lirisme tan intens, que probablement no tenen parió dins la nostra poesia. Aquests valors compensen sense escreix les limitacions i els caires negatius d'una obra que -seria absurd amagar-ho cau a vegades en la vulgaritat, en la carrincloneria o en la fredor més insustancial".
Vet aquí uns valors, en Maria Antònia Salvà: 'trivial, absoluta superficialitat'; en Costa i Llobera: vulgaritat, carrincloneria, la fredor més insustancial... que els joves dels anys cinquanta i dels seixanta i setanta, no podíem acceptar de cap de les maneres, fills com érem d'unes avantguardes culturals que pensaven, com Maragall, en la "paraula viva", en la sinceritat fent front a la falsa retòrica dels exquisits.
Evidentment, després de Gabriel Alomar, de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, de Josep M. Llompart, Blai Bonet i Jaume Vidal Alcover, anam ensopegant amb els poetes que formaran definitivament la nostra manera d'entendre el fet poètic. Parlam d'Agustí Bartra, de Màrius Torres i de la presència sempre lluminosa de Salvador Espriu, avui totalment silenciada pels epígons de la postmodernitat: els neonoucentistes que malden per desertitzar el nostre panorama literari de qualsevol "paraula viva" que pugui sorgir, enemics com són de tot el que fa olor de "bohèmia anarcoide" i "desfasat compromís" de l'intel·lectual català amb el seu poble i la tasca d'alliberament social i nacional de la qual hauria de ser protagonista essencial.
Els començaments dels setanta, amb una obertura de la censura franquista, amb el sorgiment de noves editorials a tots els Països Catalans i amb una lenta reincorporació a la vida cultural de Catalunya d'alguns intel·lectuals exiliats l'any 1939, el coneixement de Josep Palau i Fabre, Joan Brossa o Gabriel Ferrater marquen definitivament la nostra incipient dedicació a la literatura. Anys de complicada formació (per la dificultat de trobar els llibres adients i també, pel temps i esforços esmerçats en la lluita política clandestina). Intel·lectuals de la talla i amb el ferm compromís d'un Pere Calders, Maria Aurèlia Capmany, Joan Fuster, Ricard Salvat, Avel·lí Artís-Gener, Víctor Alba, Vicenç Riera Llorca o Gonçal Castellóacaben per indicar-nos la direcció exacta per on ha de marxar la nostra "poètica". La militància dins de les organitzacions antifeixistes (l'OEC i el PSM posteriorment) i les resolucions del Congrés de Cultura Catalana, acaben de concloure el cicle de formació que centra el camp dins del qual ens mourem a partir d'aquella època de tempteigs.
Pròleg del llibre de Miquel López Crespí Antologia (1972-2002). Palma (Mallorca). Col·lecció "El Turó", Fundació "Sa Nostra", 2003.
http://mallorcaweb.net/lopezcrespi/index.htm Web de l´escriptor Miquel López Crespí
http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
...un fort component polític que sovint es camufla de "etèria lluita cultural" quan, en el fons, no és més que una aferrissada defensa d'un estatus de classe que se sent amenaçat per la irrupció del moviment obrer i de la pagesia. La Revolució Francesa ha fet tremolar tots els fonaments del vell règim, del poder de l'Església. Costa i Llobera i Maria Antònia Salvà, terratinents i rendistes, senten a prop l'alè del moviment anarquista i socialista. La lluita contra el modernisme, l'atac a les concepcions literàries de la "bohèmia anarcoide" del Principat no són més que una expressió de la soterrada lluita de classes cultural que hi ha en aquell moment històric. (Miquel López Crespí)
Per Miquel López Crespí, escriptor
Com molts poemes de Salvat Papasseit, de Brecht, Maiakovski, Pedro Salinas, Blai Bonet, Jaume Vidal Alcover o Josep M. Llompart, es tracta d'aconseguir, mitjançant el treball del poeta, que l'espontaneïtat predomini en la feina creativa. Com explica Joan Fuster: "El concepte ve pel ritme; el vers és un estat tèrmic del llenguatge; una sola paraula, suficientment intensa, serà capaç de suggerir tot un món".
Jaume Vidal Alcover és prou dur amb els seguidors de l'Escola Mallorquina. Però malgrat aquesta duresa caldria reconèixer que molts dels joves "rupturistes" amb l'Escola (especialment Blai Bonet, Josep M. Llompart i el mateix Jaume Vidal) són alletats en aquestes tertúlies que els ensinistren en una tradició cultural autòctona, malgrat que aquesta sigui sovint de caire clerical, conservador i, en mols d'aspectes, culturalment reaccionària. L'odi que tenien a Joan Maragall i la seva escola, a tot el que venia d'una Barcelona que consideraven, en general, en mans d'una xurma anarcoide (el mateix Maragall, Salvat Papasseit...) i anticlerical, era excessiu, sense termes mitjans. Joan Fuster ho deixa ben aclarit en la seva Història de la literatura catalana contemporània (Curial, Barcelona, 1971), pàg. 57: "Cal dir que allò que repugnava als dos grans mallorquins [Costa i Llobera i Joan Alcover] en el Modernisme barceloní no era solament el culte al 'diví balbuceig' ni tantes altres desmanegades exageracions 'literàries', com la gent de la Barcelona de l'època propugnava. A tots els repel·lia, sobretot, la desimboltura anarcoide que s'anava filtrant, subreptíciament, en cada atac a la preceptiva tradicional. La seva repulsa es dirigeix a la càrrega ideològica 'negativa', 'dissolvent', que traginaren els modernistes. Costa i Llobera fou un canonge timorat i pulcre; Alcover, un curial plàcid i circumspecte: tots dos, és clar, responien a un tipus de societat arcaica, 'aïllada', de base rural i de mentalitat levítica i provinciana, com fou la de la Mallorca d'aleshores. És comprensible, doncs, que els esfereïssin no sols les insolències blasfemes o simplement reticents, tan habituals entre alguns modernistes, sinó fins i tot la seva bohèmia afectada i el seu menyspreu de les convencions".
Aquest clericalisme i reaccionarisme exacerbat d'alguns dels membres més destacats de l'Escola Mallorquina es pot trobar documentat en la nombrosa correspondència de Costa i Llobera que va incloure Bartomeu Torres Gost en un llibre sobre Costa publicat a la Biblioteca Balmes l'any 1971. Es tracta de l'obra Miguel Costa i Llobera (1854-1923): itinerario espiritual de un poeta, en la qual les cartes escrites per Costa a Maria Antònia Salvà i a Ignasi Casanovas palesen un viu sentiment de decepció -diguem-ho així-arran dels esdeveniments de la Setmana Tràgica. El clacissisme de Costa i Llobera, aquella defensa de l'"ordre" literari (la "forma" per damunt de tot!) contra l'"anarquia" (literària, política...) que ve de Barcelona s'expressa en la canonització de la rima i la retòrica com a sistema de primera magnitud per expulsar del parnás literari qui no accepti aquesta "contenció" que ha de tenir tota expressió literària que aspiri a "aprofundir l'obra del senyor damunt la terra". Costa i Llobera esdevé així, com diu Joan Fuster (pàg. 57 de La literatura catalana contemporània), el mestre de "l'eurítmia, la proporció, la correspondència, la simetria pròpia de l'organisme vivent, la qual es manifesta bé en els conceptes, o bé en els compassos prosòdics, o bé en síl·labes i tons". Vet aquí tres trets de l'Escola Mallorquina que són consubstancials en la seva forma d'entendre el fet poètic: "versificació", "retòrica" i "artificiositat".
Hi ha, evidentment, en totes aquestes concepcions un fort component polític que sovint es camufla de "etèria lluita cultural" quan, en el fons, no és més que una aferrissada defensa d'un estatus de classe que se sent amenaçat per la irrupció del moviment obrer i de la pagesia. La Revolució Francesa ha fet tremolar tots els fonaments del vell règim, del poder de l'Església. Costa i Llobera i Maria Antònia Salvà, terratinents i rendistes, senten a prop l'alè del moviment anarquista i socialista. La lluita contra el modernisme, l'atac a les concepcions literàries de la "bohèmia anarcoide" del Principat no són més que una expressió de la soterrada lluita de classes cultural que hi ha en aquell moment històric.
Com a Maragall, els modernistes, Rosselló-Pòrcel, els surrealistes i, més endavant els situacionistes, el que poèticament (i políticament!) ens interessa del fet poètic a mitjans dels anys seixanta -que és l´època en la qual comencen a sorgir els embrions del que més endavant serien alguns dels poemaris que publicarem a patir dels anys vuitanta-, el que més ens n'interessa, deia, és la "paraula viva", l'espontaneisme en el vers, la ruptura amb la tradició formalista i noucentista de l'Escola Mallorquina i, més que res, el rebuig de la retòrica i la falsedat vital dels poetes de la "torre d'ivori". Joan Fuster, en definir la poètica de Joan Maragall, deixa ben clara quina és la posició pràctica d'aquest autor. En l'epígraf "Teoria i pràctica de la 'paraula viva'", Joan Fuster escriu (Literatura catalana contemporània, pàg. 44): "Dir les coses 'tal com ragen', quan hi ha naturalment, l'estat de gràcia', equival a situar la sinceritat al cim de la jerarquia literària. El que cal, doncs, és que el poeta digui la paraula nascuda d'un moment de plètora vital, i que la digui com li ve dictada per la seva vehemència interior. La resta és cosa secundària: els poetes sempre han parlat de les mateixes coses".
Com molts poemes de Salvat Papasseit, de Brecht, Maiakovski, Pedro Salinas, Blai Bonet, Jaume Vidal Alcover o Josep M. Llompart, es tracta d'aconseguir, mitjançant el treball del poeta, que l'espontaneïtat predomini en la feina creativa. Com explica Joan Fuster: "El concepte ve pel ritme; el vers és un estat tèrmic del llenguatge; una sola paraula, suficientment intensa, serà capaç de suggerir tot un món".
Els poetes mallorquins que cap als anys cinquanta fugen de l'herència de Costa i Llobera i Maria Antònia Salvà (Llompart, Vidal Alcover, Blai Bonet en bona part de la seva creació) són, conscientment o inconscientment, fills d'aquestes concepcions. Concepcions que vénen d'una creativa assimilació de les avantguardes europees, especialment la francesa (surrealisme, dadaisme, Rimbaud, Lautréamond, Mallarmé en alguns casos...) i, és clar.
Josep M. Llompart, en els seus llibres La literatura moderna a les Illes Balears (Editorial Moll, Palma de Mallorca, 1964) i Els nostres escriptors (Editorial Moll, Palma de Mallorca, 1996) deixa constància de les aportacions i mancances d'alguns dels cappares de l'Escola Mallorquina. En La literatura moderna... (pàg 136) Llompart ens diu: "Maria Antònia va lluitar per aconseguir el seu art, per donar forma rigorosa a les seves intuïcions i vivències; va viure el seu món líric tan en to menor com es vulgui, però amb intensitat, explorant i apurant a plena consciència les seves possibilitats". I, en l'obra Els nostres escriptors (pàg. 177), conclou: "El seu valor essencial consisteix en una rara capacitat de conferir categoria i contingut poètic a les coses i als fets més vulgars. És clar que aquesta transfiguració de la pura anècdota en categoria poètica no sempre es produeix, i per això gran part de la poesia de Maria Antònia Salvà resta aturada en un nivell, trivial, en una absoluta superficialitat".
Josep M. Llompart, tot i reconeixent les aportacions de Costa i Llobera a la nostra poesia (sobretot en qualitat de llenguatge), no amaga tampoc cap crítica: "Va aportar a la literatura catalana [Costa i Llobera] un llenguatge poètic de qualitat perfecta, una tècnica magistral de versificador i algunes visions essencials de paisatge com a expressió d'un profund sentiment elegíac, tan delicades, tan pures i d'un lirisme tan intens, que probablement no tenen parió dins la nostra poesia. Aquests valors compensen sense escreix les limitacions i els caires negatius d'una obra que -seria absurd amagar-ho cau a vegades en la vulgaritat, en la carrincloneria o en la fredor més insustancial".
Vet aquí uns valors, en Maria Antònia Salvà: 'trivial, absoluta superficialitat'; en Costa i Llobera: vulgaritat, carrincloneria, la fredor més insustancial... que els joves dels anys cinquanta i dels seixanta i setanta, no podíem acceptar de cap de les maneres, fills com érem d'unes avantguardes culturals que pensaven, com Maragall, en la "paraula viva", en la sinceritat fent front a la falsa retòrica dels exquisits.
Evidentment, després de Gabriel Alomar, de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, de Josep M. Llompart, Blai Bonet i Jaume Vidal Alcover, anam ensopegant amb els poetes que formaran definitivament la nostra manera d'entendre el fet poètic. Parlam d'Agustí Bartra, de Màrius Torres i de la presència sempre lluminosa de Salvador Espriu, avui totalment silenciada pels epígons de la postmodernitat: els neonoucentistes que malden per desertitzar el nostre panorama literari de qualsevol "paraula viva" que pugui sorgir, enemics com són de tot el que fa olor de "bohèmia anarcoide" i "desfasat compromís" de l'intel·lectual català amb el seu poble i la tasca d'alliberament social i nacional de la qual hauria de ser protagonista essencial.
Els començaments dels setanta, amb una obertura de la censura franquista, amb el sorgiment de noves editorials a tots els Països Catalans i amb una lenta reincorporació a la vida cultural de Catalunya d'alguns intel·lectuals exiliats l'any 1939, el coneixement de Josep Palau i Fabre, Joan Brossa o Gabriel Ferrater marquen definitivament la nostra incipient dedicació a la literatura. Anys de complicada formació (per la dificultat de trobar els llibres adients i també, pel temps i esforços esmerçats en la lluita política clandestina). Intel·lectuals de la talla i amb el ferm compromís d'un Pere Calders, Maria Aurèlia Capmany, Joan Fuster, Ricard Salvat, Avel·lí Artís-Gener, Víctor Alba, Vicenç Riera Llorca o Gonçal Castellóacaben per indicar-nos la direcció exacta per on ha de marxar la nostra "poètica". La militància dins de les organitzacions antifeixistes (l'OEC i el PSM posteriorment) i les resolucions del Congrés de Cultura Catalana, acaben de concloure el cicle de formació que centra el camp dins del qual ens mourem a partir d'aquella època de tempteigs.
Pròleg del llibre de Miquel López Crespí Antologia (1972-2002). Palma (Mallorca). Col·lecció "El Turó", Fundació "Sa Nostra", 2003.
http://mallorcaweb.net/lopezcrespi/index.htm Web de l´escriptor Miquel López Crespí
http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
domingo, 21 de diciembre de 2008
Poetes de les Illes: López Crespí analitzat per Miquel Rayó
La poesia mallorquina contemporània
Un violí en el crepuscle (Viena, 2000), de Miquel López Crespí
Per Miquel Rayó, escriptor
"S'apropa l'hivern..." (Un violí...,).
Ho ara l'Home, a la fi quasi de sobte, després de molts d'anys i de molts versos. Ho sap l'Escriptor. La descoberta l'atabala. Possiblement per primera vegada, l'escriptor té por. Té la Por. Ha perdut peu. Necessita trobar sòls nous on afermar les passes comptades que li manquen. Coneix la brevetat del temps que resta, després d'haver-ne viscut molt, enderiat en mites que s'esbuquen.
"Absort,
intentava recuperar alguns fragments dispersos
d'allò que no feia gaire ens havia fet tremolar l'ànima". (Un
violí...,).
En el poemari de Miquel López Crespí (Sa Pobla, 1946) Un violí en el crepuscle (Viena, 2000), el lector que ara vos parla -potser perquè es troba també en una semblant cruïlla- hi troba sobretot un poeta que es pregunta. Si hem de senyalar les fites del llibre,
són aquestes: l'infant enyorat, el desencís per la derrota d'uns ideals que es creien nobles, el desconcert conseqüent, la solitud, i molt especialment, la novetat, la primera salutació a la Mort des dels poemes. Són temes, és cert, que en aquests moments ens convulsionen.
Tots coneixem, poc o molt, les obsessions literàries de López Crespí. Obsessions que ja configuren una poètica personal; fecunda en textos, concentrada en idees.
López Crespí escriu des de la riba dels vençuts, als quals encara manté una fidelitat també obsedida. Ferm, és un dels pocs autors que no fa renúncia del seu passat de vegades subversiu, de vegades clandestí. No en fa tampoc vanaglòria. Simplement, decebut, s'interroga sense trobar cap resposta satisfactòria.
"...davant la poderosa extensió de la catàstrofe,
les obscures façanes dels edificis
plenes d'agònics grafismes que un dia convidaren a la revolta"
(Un violí..., 65).
És el temps, doncs, del no saber què. Del no saber per què. Sense odis i resignat, López Crespí accepta que passen els anys. L'escriptor ha assolit a la fi l'edat de fer recompte. L'edat de recordar-se infant i d'enyorar
"La llibertat
[la] pàtria antiga..." (Un violí..., 52).
Què en queda ara d'aquell infant? Un home. Un home sol. Un home sol que tremola.
"des dels peus fins a la gargamella,
en notar l'implacable treball dels corcs dins la sang"
(Un violí..., 66).
Ni en els anteriors llibres de poemes de Miquel López Crespí, ni en els seus textos en prosa o per al teatre, no ens havíem trobat mai una confessió tan colpidorament personal, íntima, des de la nuesa insòlita de l'home que ja veu que li és a prop, potser més del que ell voldria, el
"moment exacte de tocar amb els dits les ribes mortes dels espills" (Un violí..., 27).
Fins ara, les poesies del nostre autor contenien un contundent esperit pedagògico-polític, compartit o no pels seus lectors. Ja hem apuntat que la seva poètica s'explicava des de l'obsessió, des de la tenacitat literària que permet el fet de disposar d'un sòlid fonament de clars principis ideològics; principis que, cal sincerar-se, més d'un pic retallen la possibilitat de la immersió en els indrets més profunds de la ment, on és possible trobar l'essencial grop d'angoixes i d'esperances d'un poeta.
Però, s'ha produït un trencament radical en l'escriptura de Miquel López Crespí: l'autor, sense deixar de ser un home amb un arrelat compromís polítics, és ara simplement un home madur que tremola.
Estovada la ideologia, desat en qualque calaix -però, no oblidat- "l'inútil repertori de pobres principis marcits..." (Un violí..., 58), López Crespí se sap persona de carn i os, humà, mortal. Mira entorn i se veu abandonat entre nosaltres, sense la seguretat compacta i impermeable que li donaven aquells principis de retòrica subversora. S'ha acabat. Ara, el poeta mira
"sorprès com s'escapoleixen els anys
amb tota llur càrrega grossera d'amenaces" (Un violí..., 71).
I sabeu? El preferim així, més a l'abast, més fràgil, més poruc, més com nosaltres. El que en altres poemaris era de vegades a un pèl de ser doctrina, és en aquest una declaració d'humanitat commovedora:
"Et veig venir entre les oliveres argentades de l'horabaixa.
Tu altre pic, obrint amb un somrís indulgent
les tombes dels dies que encara ens esperen,
matemàtics..." (Un violí..., 34).
El preferim així, doncs, perquè en lloc d'escriure des de la reflexió o des de la ràbia -reflexió i ràbia que més d'una vegada ens hem fet nostres-, el poeta ens escriu ara des d'una insospitada tendresa; des d'ella, i potser sense adonar-se'n, és capaç d'ajudar-nos en la recerca de la nostra pròpia reconciliació amb la vida. Pel fet que compartim amb ell el pensament que "...la nostra durada damunt la terra / és talment com el d'una efímera palpitació captiva" (Un violí..., 38), trobam en les seves noves paraules, impensades abans, un gra de remei, un bri de conhort amical. La didàctica política ha esdevingut pedagogia poètica. A la fi despullat, el poeta se' ns mostra tal com és i declara:
"la meva única riquesa és la sang que em circula per les venes" (Un violí..., 45).
El poeta es fa lúcid: mira enrera i comprèn.
Escriu com sempre des de la riba dels vençuts. Però ara ho fa amb una fràgil, humana bondat.
Miquel Rayó, presentació del poemari de Miquel López Crespí Un violí en el crepuscle -Viena, 2000-. Centre de Cultura Sa Nostra. (29-XI-2000).
http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Un violí en el crepuscle (Viena, 2000), de Miquel López Crespí
Per Miquel Rayó, escriptor
"S'apropa l'hivern..." (Un violí...,).
Ho ara l'Home, a la fi quasi de sobte, després de molts d'anys i de molts versos. Ho sap l'Escriptor. La descoberta l'atabala. Possiblement per primera vegada, l'escriptor té por. Té la Por. Ha perdut peu. Necessita trobar sòls nous on afermar les passes comptades que li manquen. Coneix la brevetat del temps que resta, després d'haver-ne viscut molt, enderiat en mites que s'esbuquen.
"Absort,
intentava recuperar alguns fragments dispersos
d'allò que no feia gaire ens havia fet tremolar l'ànima". (Un
violí...,).
En el poemari de Miquel López Crespí (Sa Pobla, 1946) Un violí en el crepuscle (Viena, 2000), el lector que ara vos parla -potser perquè es troba també en una semblant cruïlla- hi troba sobretot un poeta que es pregunta. Si hem de senyalar les fites del llibre,
són aquestes: l'infant enyorat, el desencís per la derrota d'uns ideals que es creien nobles, el desconcert conseqüent, la solitud, i molt especialment, la novetat, la primera salutació a la Mort des dels poemes. Són temes, és cert, que en aquests moments ens convulsionen.
Tots coneixem, poc o molt, les obsessions literàries de López Crespí. Obsessions que ja configuren una poètica personal; fecunda en textos, concentrada en idees.
López Crespí escriu des de la riba dels vençuts, als quals encara manté una fidelitat també obsedida. Ferm, és un dels pocs autors que no fa renúncia del seu passat de vegades subversiu, de vegades clandestí. No en fa tampoc vanaglòria. Simplement, decebut, s'interroga sense trobar cap resposta satisfactòria.
"...davant la poderosa extensió de la catàstrofe,
les obscures façanes dels edificis
plenes d'agònics grafismes que un dia convidaren a la revolta"
(Un violí..., 65).
És el temps, doncs, del no saber què. Del no saber per què. Sense odis i resignat, López Crespí accepta que passen els anys. L'escriptor ha assolit a la fi l'edat de fer recompte. L'edat de recordar-se infant i d'enyorar
"La llibertat
[la] pàtria antiga..." (Un violí..., 52).
Què en queda ara d'aquell infant? Un home. Un home sol. Un home sol que tremola.
"des dels peus fins a la gargamella,
en notar l'implacable treball dels corcs dins la sang"
(Un violí..., 66).
Ni en els anteriors llibres de poemes de Miquel López Crespí, ni en els seus textos en prosa o per al teatre, no ens havíem trobat mai una confessió tan colpidorament personal, íntima, des de la nuesa insòlita de l'home que ja veu que li és a prop, potser més del que ell voldria, el
"moment exacte de tocar amb els dits les ribes mortes dels espills" (Un violí..., 27).
Fins ara, les poesies del nostre autor contenien un contundent esperit pedagògico-polític, compartit o no pels seus lectors. Ja hem apuntat que la seva poètica s'explicava des de l'obsessió, des de la tenacitat literària que permet el fet de disposar d'un sòlid fonament de clars principis ideològics; principis que, cal sincerar-se, més d'un pic retallen la possibilitat de la immersió en els indrets més profunds de la ment, on és possible trobar l'essencial grop d'angoixes i d'esperances d'un poeta.
Però, s'ha produït un trencament radical en l'escriptura de Miquel López Crespí: l'autor, sense deixar de ser un home amb un arrelat compromís polítics, és ara simplement un home madur que tremola.
Estovada la ideologia, desat en qualque calaix -però, no oblidat- "l'inútil repertori de pobres principis marcits..." (Un violí..., 58), López Crespí se sap persona de carn i os, humà, mortal. Mira entorn i se veu abandonat entre nosaltres, sense la seguretat compacta i impermeable que li donaven aquells principis de retòrica subversora. S'ha acabat. Ara, el poeta mira
"sorprès com s'escapoleixen els anys
amb tota llur càrrega grossera d'amenaces" (Un violí..., 71).
I sabeu? El preferim així, més a l'abast, més fràgil, més poruc, més com nosaltres. El que en altres poemaris era de vegades a un pèl de ser doctrina, és en aquest una declaració d'humanitat commovedora:
"Et veig venir entre les oliveres argentades de l'horabaixa.
Tu altre pic, obrint amb un somrís indulgent
les tombes dels dies que encara ens esperen,
matemàtics..." (Un violí..., 34).
El preferim així, doncs, perquè en lloc d'escriure des de la reflexió o des de la ràbia -reflexió i ràbia que més d'una vegada ens hem fet nostres-, el poeta ens escriu ara des d'una insospitada tendresa; des d'ella, i potser sense adonar-se'n, és capaç d'ajudar-nos en la recerca de la nostra pròpia reconciliació amb la vida. Pel fet que compartim amb ell el pensament que "...la nostra durada damunt la terra / és talment com el d'una efímera palpitació captiva" (Un violí..., 38), trobam en les seves noves paraules, impensades abans, un gra de remei, un bri de conhort amical. La didàctica política ha esdevingut pedagogia poètica. A la fi despullat, el poeta se' ns mostra tal com és i declara:
"la meva única riquesa és la sang que em circula per les venes" (Un violí..., 45).
El poeta es fa lúcid: mira enrera i comprèn.
Escriu com sempre des de la riba dels vençuts. Però ara ho fa amb una fràgil, humana bondat.
Miquel Rayó, presentació del poemari de Miquel López Crespí Un violí en el crepuscle -Viena, 2000-. Centre de Cultura Sa Nostra. (29-XI-2000).
http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
domingo, 14 de diciembre de 2008
Blog de l'escriptor López Crespí: Josep Massot i Muntaner i la guerra civil a les Illes
Josep Massot i Muntaner i la guerra civil a les Illes
Per Miquel López Crespí, escriptor
Josep Massot i Muntaner acaba de publicar una nova i important aportació a la nostra història més recent. Es tracta del llibre Aspectes de la guerra civil a les Illes Balears. En el capítol "La literatura de la guerra civil a Mallorca" (pàgs. 277-340) trobam informació detallada de la majoria d'escriptors mallorquins que han escrit novelles, poemaris i obres de teatre relacionades amb el conflicte bèllic i la repressió contra el poble mallorquí.
Josep Massot i Muntaner analitza a fons algunes de les obres cabdals de Blai Bonet parant especial esment en El Mar (1958), Haceldama (1959) i Judas i la primavera (1963). La influència de la guerra civil també es fa evident en diverses novelles de Baltasar Porcel: Solnegre (1961), La lluna i el Cala Llamp (1963), Els escorpins (1965)... Posteriorment s'analitzen les aportacions de Gabriel Janer Manila, Gabriel Cortès, Llorenç Capellà i Maria Antònia Oliver. De Gabriel Janer Manila destaca la importància de L'abisme (1969) i Els alicorns (1972). Massot i Muntaner situa Janer Manila i Llorenç Capellà (a diferència de Blai Bonet i Baltasar Porcel) com a escriptors que pertanyen a "famílies de vençuts". Recordem que Pere Capellà (el pare de Llorenç Capellà) va ser oficial de l'exèrcit de la República i lluità en el front de Madrid contra el feixisme. La novella de Llorenç Capellà El pallasso espanyat (1972) descriu mitjançant una sèrie de cartes el món dels presoners republicans. Referències sobre la guerra civil es troben també en Cròniques de la molt anomenada ciutat de Montcarrà (1972) de Maria Antònia Oliver i en Miquel Àngel Riera.
En l'apartat "El cicle de guerra de Miquel Àngel Riera" Massot i Muntaner ens descriu el ressò dels fets de 1936 en Morir quan cal (1974) "la primera novella que tracta de cap a cap de la guerra a Mallorca", en paraules de l'estudiós de Montserrat. També trobam informació d'Antoni Mus López (un escriptor injustament oblidat per tota la colla d''exquisits' i menfotistes que pugnen per controlar l'orientació de la nostra literatura). Antoni Mus era fill del president d'Esquerra Republicana a Manacor (i per tant va ser detingut i sotmès a maltractaments). D'aquí la força d'obres com Les denúncies (1976) i Bubotes (1978). En Les denúncies ja llegirem, en el moment de la seva aparició, un conjunt de narracions que feien referència ben concreta a la dura repressió contra el poble i contra l'esquerra. Massot i Muntaner destaca els contes "El clot dels fems", "El soterrani", "En Melcion i sa cussa"...
Hi ha una menció especial per a un llibre de Miquel Mas titulat Massa temps amb els ulls tancats (1976).
Altres autors que han escrit novelles referents (o sota la influència de la guerra civil) són: Antoni-Lluc Ferrer amb les obres Dies d'ira a l'illa (1978), Adéu, turons, adéu (1982); Miquel Ferrà Martorell amb El misteri del Cant Z-506 (1985), No passaran! (1985), La guerra secreta Ramon Mercader (1987) i 10 llegendes de la guerra civil (2001).
També es destaca Morts de cara al sol de Joan Pla i les novelles d'Antoni Serra Més enllà del mur (1987), Carrer de l'Argenteria, 36 (1988) i la narració L'afusellament, Premi Recull 1972. Es recorda igualment a Josep M. Palau i Camps, un escriptor que visqué directament la guerra.
Posteriorment, després de citar la novella per a adolescents de Miquel Rayó El camí del far, situa l'obra Pere Morey Servera i el llibre Mai no moriràs, Gilgamesh! (1992) per parlar posteriorment de la meva particular aportació a les novelles mallorquines de la guerra civil. Massot i Muntaner dóna informació d'alguns contes meus relacionats amb el conflicte i que varen ser publicats en els reculls L'illa en calma (1984), Històries del desencís (1995) i Notícies d'enlloc (1995). Més endavant, en l'apartat titulat "La saga prorepublicana de Miquel López Crespí", l'autor d'Aspectes de la guerra civil a les Illes Balears informa de les novelles Núria i la glòria dels vençuts (2000), Estiu de foc (1997), L'amagatall (1999), Premi "Miquel Àngel Riera 1998", Un tango de Gardel en el gramòfon (2001), les encara inèdites L'allota de la bandera roja i Nissaga de sang i de l'obra teatral titulada El cadàver (1997) "referent a un dels botxins que van assassinar el darrer batle republicà de Palma, el Dr. Emili Darder".
"La literatura de la guerra civil a Mallorca" conclou amb referències a les novelles d'Antoni Vidal Ferrando Les llunes i els calàpets (1994) i La mà del jardiner (1999); de Llorenç Femenies, autor de Cròniques malastres (1999 i Judes blau (2001) i novament de Gabriel Janer Manila que l'any 2000 publicava Estàtues sobre el mar.
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (23-X-02)
http://mallorcaweb.net/lopezcrespi/index.htm Web de l´escriptor Miquel López Crespí
http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
http://www.nodo50.org/ixent/miquelopez.htm Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
http://www.ixent.org/reprefeixista.htm Memòria cronològica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)
Per Miquel López Crespí, escriptor
Josep Massot i Muntaner acaba de publicar una nova i important aportació a la nostra història més recent. Es tracta del llibre Aspectes de la guerra civil a les Illes Balears. En el capítol "La literatura de la guerra civil a Mallorca" (pàgs. 277-340) trobam informació detallada de la majoria d'escriptors mallorquins que han escrit novelles, poemaris i obres de teatre relacionades amb el conflicte bèllic i la repressió contra el poble mallorquí.
Josep Massot i Muntaner analitza a fons algunes de les obres cabdals de Blai Bonet parant especial esment en El Mar (1958), Haceldama (1959) i Judas i la primavera (1963). La influència de la guerra civil també es fa evident en diverses novelles de Baltasar Porcel: Solnegre (1961), La lluna i el Cala Llamp (1963), Els escorpins (1965)... Posteriorment s'analitzen les aportacions de Gabriel Janer Manila, Gabriel Cortès, Llorenç Capellà i Maria Antònia Oliver. De Gabriel Janer Manila destaca la importància de L'abisme (1969) i Els alicorns (1972). Massot i Muntaner situa Janer Manila i Llorenç Capellà (a diferència de Blai Bonet i Baltasar Porcel) com a escriptors que pertanyen a "famílies de vençuts". Recordem que Pere Capellà (el pare de Llorenç Capellà) va ser oficial de l'exèrcit de la República i lluità en el front de Madrid contra el feixisme. La novella de Llorenç Capellà El pallasso espanyat (1972) descriu mitjançant una sèrie de cartes el món dels presoners republicans. Referències sobre la guerra civil es troben també en Cròniques de la molt anomenada ciutat de Montcarrà (1972) de Maria Antònia Oliver i en Miquel Àngel Riera.
En l'apartat "El cicle de guerra de Miquel Àngel Riera" Massot i Muntaner ens descriu el ressò dels fets de 1936 en Morir quan cal (1974) "la primera novella que tracta de cap a cap de la guerra a Mallorca", en paraules de l'estudiós de Montserrat. També trobam informació d'Antoni Mus López (un escriptor injustament oblidat per tota la colla d''exquisits' i menfotistes que pugnen per controlar l'orientació de la nostra literatura). Antoni Mus era fill del president d'Esquerra Republicana a Manacor (i per tant va ser detingut i sotmès a maltractaments). D'aquí la força d'obres com Les denúncies (1976) i Bubotes (1978). En Les denúncies ja llegirem, en el moment de la seva aparició, un conjunt de narracions que feien referència ben concreta a la dura repressió contra el poble i contra l'esquerra. Massot i Muntaner destaca els contes "El clot dels fems", "El soterrani", "En Melcion i sa cussa"...
Hi ha una menció especial per a un llibre de Miquel Mas titulat Massa temps amb els ulls tancats (1976).
Altres autors que han escrit novelles referents (o sota la influència de la guerra civil) són: Antoni-Lluc Ferrer amb les obres Dies d'ira a l'illa (1978), Adéu, turons, adéu (1982); Miquel Ferrà Martorell amb El misteri del Cant Z-506 (1985), No passaran! (1985), La guerra secreta Ramon Mercader (1987) i 10 llegendes de la guerra civil (2001).
També es destaca Morts de cara al sol de Joan Pla i les novelles d'Antoni Serra Més enllà del mur (1987), Carrer de l'Argenteria, 36 (1988) i la narració L'afusellament, Premi Recull 1972. Es recorda igualment a Josep M. Palau i Camps, un escriptor que visqué directament la guerra.
Posteriorment, després de citar la novella per a adolescents de Miquel Rayó El camí del far, situa l'obra Pere Morey Servera i el llibre Mai no moriràs, Gilgamesh! (1992) per parlar posteriorment de la meva particular aportació a les novelles mallorquines de la guerra civil. Massot i Muntaner dóna informació d'alguns contes meus relacionats amb el conflicte i que varen ser publicats en els reculls L'illa en calma (1984), Històries del desencís (1995) i Notícies d'enlloc (1995). Més endavant, en l'apartat titulat "La saga prorepublicana de Miquel López Crespí", l'autor d'Aspectes de la guerra civil a les Illes Balears informa de les novelles Núria i la glòria dels vençuts (2000), Estiu de foc (1997), L'amagatall (1999), Premi "Miquel Àngel Riera 1998", Un tango de Gardel en el gramòfon (2001), les encara inèdites L'allota de la bandera roja i Nissaga de sang i de l'obra teatral titulada El cadàver (1997) "referent a un dels botxins que van assassinar el darrer batle republicà de Palma, el Dr. Emili Darder".
"La literatura de la guerra civil a Mallorca" conclou amb referències a les novelles d'Antoni Vidal Ferrando Les llunes i els calàpets (1994) i La mà del jardiner (1999); de Llorenç Femenies, autor de Cròniques malastres (1999 i Judes blau (2001) i novament de Gabriel Janer Manila que l'any 2000 publicava Estàtues sobre el mar.
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (23-X-02)
http://mallorcaweb.net/lopezcrespi/index.htm Web de l´escriptor Miquel López Crespí
http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
http://www.nodo50.org/ixent/miquelopez.htm Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
http://www.ixent.org/reprefeixista.htm Memòria cronològica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)
Suscribirse a:
Entradas (Atom)