miércoles, 16 de marzo de 2011

Jaume Carbonero criticat pel GOB - La destrucció de sòl rústic a Mallorca

Jaume Carbonero criticat pel GOB - La destrucció de sòl rústic a Mallorca

El GOB acusa el Pacte de fer seguidisme de Matas

L’associació ecologista veu amb “decepció i descrèdit” la política territorial d’aquesta legislatura, perquè no s’ha fet un canvi real i ha mancat coratge

Manca de coratge, continuisme, pèrdua d'oportunitats, precedents legals "perillosos" i uns pocs "triomfs puntuals". Aquestes són les línies generals del balanç que el Grup d'Ornitologia Balear fa d'aquesta legislatura. Així ho explicà ahir dematí la portaveu de l'entitat, Margalida Ramis, en una roda de premsa en la qual presentava un informe contundent que no té pietat amb el Govern del Pacte. "A grans trets, s'han impulsat polítiques que representen una continuïtat d'un model fracassat: construcció, turisme, infraestructures viàries...", indiquen les conclusions de l'estudi. Ramis manifestà que, en general, s'havia actuat en matèria territorial sense un canvi real de model respecte de la legislatura passada, la de Jaume Matas, i les anteriors. (E. Borràs)
E. Borràs 16/03/2011
Manca de coratge, continuisme, pèrdua d'oportunitats, precedents legals "perillosos" i uns pocs "triomfs puntuals". Aquestes són les línies generals del balanç que el Grup d'Ornitologia Balear fa d'aquesta legislatura. Així ho explicà ahir dematí la portaveu de l'entitat, Margalida Ramis, en una roda de premsa en la qual presentava un informe contundent que no té pietat amb el Govern del Pacte. "A grans trets, s'han impulsat polítiques que representen una continuïtat d'un model fracassat: construcció, turisme, infraestructures viàries...", indiquen les conclusions de l'estudi. Ramis manifestà que, en general, s'havia actuat en matèria territorial sense un canvi real de model respecte de la legislatura passada, la de Jaume Matas, i les anteriors.
Per tot plegat, l'associació resumeix la crònica d'aquest mandat amb les paraules "decepció i descrèdit". L'informe assegura que s'han seguit "polítiques conservadores impulsades per governs progressistes" i que massa sovint la diferència ha estat "exclusivament en el discurs". La representant ecologista va apuntar, sobretot, el PSIB, que considera el principal responsable de l'oportunitat perduda, perquè lidera les institucions. Tanmateix, també criticà el Bloc per haver-li donat suport en alguns casos. Evidentment, atacà les ocasions en què UM i el PP s'han unit per dur endavant, per exemple, la declaració d'interès autonòmic del golf de Son Bosc.
Per la portaveu, la crisi ha estat una "excusa" per justificar "decrets llei que han culminat amb l'aprovació de lleis d'amnistia urbanística i turística", com ara el decret Nadal. El GOB hi veu en un "precedent perillós" que augmenta la "desregulació urbanística", mentre, alhora, les Balears continuen sense llei del sòl. Els conservacionistes censuren igualment que s'hagin continuat projectes del PP com el de Son Espases, que implica la "condemna definitiva" de l'entorn de la Real, i el palau de congressos de Palma. Lamenten que s'hagi perdut el pla de dur el tren a Alcúdia i es queixen de la llei Carbonero, la urbanització de Son Bordoy i, evidentment, la via connectora. Declaren que s'ha tudat l'oportunitat de replantejar un model econòmic basat en el turisme i la construcció i recorden que no s'ha protegit ni un sol metre quadrat d'espais naturals i que el Govern ha oblidat l'agricultura com a sector estratègic de l'activitat productiva. A més, critiquen que la lluita contra el canvi climàtic no sigui prioritària.
Diari de Balears

Guillem Frontera: En decisions d'aquesta naturalesa es manifesta la desorientació i la desorganització d'un govern que ha perdut el nord de les seves promeses i el contacte amb les sensibilitats que li permeten governar. La seva incapacitat per invertir la dinàmica de consum/destrucció de territori ens és presentada com a mostra d'un pragmatisme que allunyaria aquest govern de l'aventurisme (???) de l'anterior Pacte de Progrés. Fa la impressió que alguns membres conspicus de l'actual executiu han arribat a creure's i a interioritzar la imatge que d'aquell govern de progrés ha volgut fixar la dreta en la memòria de la gent. I que, per tant, actuen ara amb ‘pragmatisme’ -quines misèries, deu meu, quina tristor. Sempre tendran qui expliqui ‘en positiu’ les seves desercions -si és menester, amb una agressivitat rabiosa. Fins i tot n'hi ha que insinuen interessos bords en l'actitud d'aquells que se situen en línia per a la defensa del territori. S'ha suggerit que defensar el territori és fer el joc als constructors. Això vol dir que s'ha entrat en un període de complicitats tèrboles, que en aquest país només s'havien detectat en els anys més negres de govern Matas. No estranya que el desencant ara transiti sense obstacles tots els territoris per on havia arrelat la bona fe. (Guillem Frontera - Diari de Balears)

Els errors de Jaume Carbonero

Per Miquel López Crespí, escriptor


Els errors i desastres del conseller d´Habitatge, Jaume Carbonero, provant que el govern aprovi una Llei de l´Habitatge que permeti edificar en sòl rústic torna, com en l´anterior Pacte de Progrés, posar en perill l´executiu progressista i les perspectives electorals de les forces d´esquerra a les Illes.
Una mesura que vol ser presentada com a “avançada política social” però que és fortament criticada pel GOB i amplis sectors del Bloc i forces d´esquerra que donen suport a l´actual Pacte de governabilitat. La destrucció de més sòl rústic en la coneguda línia de consum il·limitat de recursos i territori que seguia el PP fins ara mateix, és inadmissible i ningú creu en els “efectes col·laterals positius” de la llei proposada. Molt encertadament, el Bloc i el GOB han ofert altres possibilitats i parlen de la rehabilitació de pisos antics i de no augmentar els creixements previstos a les directrius d´ordenació del territori. Miquel Àngel Llauger ja havia dit que la destrucció de sòl rústic havia de ser el “darrer recurs” per a promocionar la construcció de cases a baix preu. El Bloc, que ha posat i posa emperòs al projecte del conflictiu conseller, insisteix en la rehabilitació d´habitatges ja construïts i per impulsar la sortida al mercat de pisos que estan buits. Tot abans que continuar amb la política depredadora del PP que vol continuar Jaume Carbonero.
Però els continuats errors de Carbonero posant sempre en una difícil situació les forces progressistes illenques, l´autoritarisme demostrat en l´anterior Pacte de Progrés, la manca de la més mínima autocrítica, la persistència en els errors, fan que Jaume Carbonero sigui sempre un problema que posa en perill tots els esforços dels sectors que donam suport crític al govern.
Fem una mica d´història. Fa uns anys Jaume Carbonero, fent costat als sectors més reaccionaris del neoestalinisme illenc i afins –Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Salvador Bastida...--, signava pamflets plens de calúmnies i tergiversacions contra aquells que volíem per servar la memòria històrica de l´esquerra revolucionària de les Illes. Encegat pel dogmatisme i el sectarisme, Jaume Carbonero s´atrevia a suggerir, i ho signava sense cap mena de vergonya, que els partits comunistes i de l´esquerra revolucionària que no eren de tendència carrillista “feien el joc al franquisme policíac”. Quina podridura i quina manca d´ètica! Una vergonya, tot plegat, aquestes falses afirmacions. I tot era per embrutar la memòria de lluita per la llibertat de centenars i centenars d´antifeixistes que no tenien res a veure amb el neoestalinisme carrillista i que havien lluitant contra Franco en la LCR, l´OEC, el PTE, BR, MCI, el POR o qualsevol grup alternatiu republicà conseqüent, independentista o de simple tendència cristiana anticapitalista.
Aquest tèrbol personatge capaç de signat públicament aquestes mentides i brutors inclassificables va contribuir a la derrota del primer Pacte de Progrés a conseqüència dels seus nombrosos errors quan era al capdavant de la Direcció general de d´Habitatge.
Cap a l´any 2001 Jaume Carbonero va fer dimitir de forma inexplicable la directora de l´Institut Balear de l´Habitatge d´Eivissa (IBAVI), l´eficient funcionària Margalida Lliteras. Record les manifestacions de suport a Margalida Lliteras, les cartes de suport de prop de quatre-centes persones agraïdes per la tasca feta per la funcionària cessada per Carbonero. Recordem, per a valorar el cost dels errors de Carbonero, que a Eivissa les forces progressistes podien perdre les eleccions per pocs vots, La prepotència i els errors de Jaume Carbonero posaven en perill tot el que tan costosament ens havia costat mantenir amb el nostre suport crític al Pacte de Progrés. Ho vaig escriure en nombrosos articles advertint el president Antich el perill que significava el manteniment d´un home capaç de cometre tantes bestieses polítiques. Tothom sabia que, a Eivissa i Formentera un diputat pot sortir només amb una diferència de vuitanta vots. Tots ens demanàvem els motius de la fatal persistència en llocs de direcció d´un personatge que, objectivament, volgués o no, feia el joc a la dreta. Vist el perill que s´apropava, nombroses personalitats feren sentir la veu per tal de fer entendre al president Antich els errors de Jaume Carbonero: hi hagué intervencions de Pilar Costa, de Xisco Tarrés, de Joan Buades, de centenars i centenars de veïns de les barriades de Cas Serres, Santa Margalida, Can Mises, indicant el perill que per al progressisme illenc significava l´actitud infantil i mancada de visió política de Jaume Carbonero.
Ara ens tornam a trobar amb un problema semblant o pitjor, un de nou creat altra volta per Jaume Carbonero. El GOB ja ha advertit al govern que aquest projecte podria significar la construcció de cinc mil habitatges nous en sòl rústic, amb un augment de prop de cinc centes hectàrees respecte a les previstes pel Pla Territorial de Mallorca. Macià Blázquez demana a les autoritats progressistes que reflexionin en el sentit que mai un govern progressista pot ser còmplice de la destrucció de més territori. Continuar amb la política summament destructiva de recursos i territori que inicià el PP no té sentit, i a part de crear confusió entre l´electorat progressista, farà augmentar el desencís i contribuirà a portar més i més gent cap a l´abstenció. Tribuna Mallorca, fent-se ressò del rebuig públic del degà del Col·legi d´Arquitectes a la proposta de Carbonero, deia: “El Col·legi d´Arquitectes s´afegeix d´aquesta manera als posicionaments del Bloc, del GOB i del PP (en aquest cas, marcadament oportunista). Carbonero encara és a temps de rectificar una mesura que posa en perill el model econòmic i paisatgístic mallorquí”.
Guillem Frontera encertava a les totes quan deia en un recent article, tot parlant precisament d´aquesta nova destrucció del nostre territori i de la proposta de Carbonero: “En decisions d'aquesta naturalesa es manifesta la desorientació i la desorganització d'un govern que ha perdut el nord de les seves promeses i el contacte amb les sensibilitats que li permeten governar. La seva incapacitat per invertir la dinàmica de consum/destrucció de territori ens és presentada com a mostra d'un pragmatisme que allunyaria aquest govern de l'aventurisme (???) de l'anterior Pacte de Progrés. Fa la impressió que alguns membres conspicus de l'actual executiu han arribat a creure's i a interioritzar la imatge que d'aquell govern de progrés ha volgut fixar la dreta en la memòria de la gent. I que, per tant, actuen ara amb ‘pragmatisme’ -quines misèries, deu meu, quina tristor. Sempre tendran qui expliqui ‘en positiu’ les seves desercions -si és menester, amb una agressivitat rabiosa. Fins i tot n'hi ha que insinuen interessos bords en l'actitud d'aquells que se situen en línia per a la defensa del territori. S'ha suggerit que defensar el territori és fer el joc als constructors. Això vol dir que s'ha entrat en un període de complicitats tèrboles, que en aquest país només s'havien detectat en els anys més negres de govern Matas. No estranya que el desencant ara transiti sense obstacles tots els territoris per on havia arrelat la bona fe”.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Memòria històrica del primer Pacte de Progrés

jueves, 10 de marzo de 2011

Gabriel Janer Manila, Antoni Vidal Ferrando, Miquel López Crespí, Joan Fullana... Dietaris i llibres de memòries a les Illes

Gabriel Janer Manila, Antoni Vidal Ferrando, Miquel López Crespí, Joan Fullana... Dietaris i llibres de memòries a les Illes


Entre la desconfiança indòcil i l´evocació, una escriptura que parteix de la crònica familiar i tresca pels laberints inhòspits de l´art. Hi trobareu Eivissa de la mà d´Isidor Macabich, el germà mèrlera de Bernat Vidal. I Joan Fuster, distant com una esfinx. I Voltaire. I Cela, egòlatra i cínic. I Cesare Pavese, i Marià Villangómez, i Josep Carner, i Borges, i Joan Alcover, i Josep M. Llompart, i Flaubert, i Proust, i Sartre… I Blai Bonet amb els seus clarobscurs, amb les seves perversions inútils. (Gabriel Janer Manila)


Amors i laberints



Per GABRIEL JANER MANILA , escriptor



Acaba d´aparèixer a les llibreries, editat per Ensiola, Amors i laberints, el nou llibre d´Antoni Vidal Ferrando, l´entranyable poeta de Santanyí. L´he rellegit amb el fervor d´aquell que sap que després de la primera lectura –l´autor em féu arribar el mecanoscrit quan tot just era acabat d´escriure–, queden abundosos fragments als quals no fores capaç d´extreure tot el seu contingut, alguns dels misteris que hi eren implícits, els aromes secrets. L´he rellegit, perquè es tracta d´una obra que mereix ser llegida més d´una vegada, com aquell que camina per un camí que ja havia trescat i es disposa a descobrir-hi el que havia quedat ocult quan tinguérem la primera oportunitat de passar-ne.
Es tracta d´un text literari difícil d´enquadrar en els gèneres més habituals. L´autor ens diu que ha volgut fer un dietari i que l´ha escrit entre l´any 2008 i l´any 2009. I és un dietari, però és moltes més coses. La riquesa textual d´aquesta obra radica en la varietat de registres amb què el poeta desgrana la història que tracta de contar-nos: la vella història d´un al·lot de postguerra –"parl dels dies inclements de la postguerra", escriu a la primera pàgina, un temps d´indignitat i sòrdid–, indefens, perdedor, esporuguit, temorós del Déu irat, que descobreix que l´art –en el seu cas la literatura– potser és l´únic camí per mitjà del qual pot alliberar-se d´algunes servituds i de certes misèries. La història d´aquell al·lot que un dia descobrí que l´art és insubordinació, i resistència, i obstinada energia.

I escriu des de totes les decepcions del present. Sap que "un baf irrespirable travessa aquesta illa", per això en la seva escriptura hi ha l´amargor del qui ha vist que sempre guanyen els medíocres, i els dogmàtics, i els intransigents. Com si només ens interessàs el poder si podem pervertir-lo. I potser per això és sinònim de solitud. Però hi ha també l´esplendor d´una prosa que revela els dies viscuts: els amors, les obsessions, els sarcasmes del temps. I les primaveres amb què ha confiat, els desvaris que li han tocat el cor, la cultura que ha construït la seva vida, tot el que ha filtrat el cedàs de l´experiència i destil·lat l´alambí de la memòria. Per això el llibre conté un seguit de móns estimats i de peripècies evocades amb la subtil mà del jardiner.
Entre la desconfiança indòcil i l´evocació, una escriptura que parteix de la crònica familiar i tresca pels laberints inhòspits de l´art. Hi trobareu Eivissa de la mà d´Isidor Macabich, el germà mèrlera de Bernat Vidal. I Joan Fuster, distant com una esfinx. I Voltaire. I Cela, egòlatra i cínic. I Cesare Pavese, i Marià Villangómez, i Josep Carner, i Borges, i Joan Alcover, i Josep M. Llompart, i Flaubert, i Proust, i Sartre… I Blai Bonet amb els seus clarobscurs, amb les seves perversions inútils.
Hi és evocada l´illa de Menorca: un cementiri on hi ha els amics Andreu Murillo i Miquel Vanrell, també bons amics meus. I parlarà, tanmateix, de l´amor. I de la neu de l´any de la neu. I del campament de la Victòria, violent i sectari. I del barri de sa Llotja de Ciutat. Antoni Vidal no se serveix de la literatura ni de l´art –Brueghel, Edward Munch, Tàpies– si no és per referir-se a la pròpia experiència biogràfica. Parla de les ortigues i del sentiment de viure en una terra hostil, entre esparvers. Però és el testimoni d´un home que s´ha fet gran, molt gran, pel camí de les paraules i les il·lusions que en deriven, pel camí de la fidelitat als propis records.
Diario de Mallorca (25-II-2011)


L’Editorial El Tall ha publicat Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008) de Miquel López Crespí. L’obra tracta de les reflexions, que va publicar en diversos mitjans de comunicació de les Illes i el Principat, que parlen, entre d’altres aspectes, del que s’ha anomenat “la generació literària dels setanta”. Per enllestir-ne els vint-i-sis capítols que conformen el llibre, López Crespí s’ha servit dels seus propis articles, escrits al llarg de quaranta anys de conreu de literatura i periodisme d’opinió. (Joan Fullana)




Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008) de Miquel López Crespí

Per Joan Fullana, director de la revista literària S’Esclop


L’Editorial El Tall ha publicat Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008) de Miquel López Crespí. L’obra tracta de les reflexions, que va publicar en diversos mitjans de comunicació de les Illes i el Principat, que parlen, entre d’altres aspectes, del que s’ha anomenat “la generació literària dels setanta”. Per enllestir-ne els vint-i-sis capítols que conformen el llibre, López Crespí s’ha servit dels seus propis articles, escrits al llarg de quaranta anys de conreu de literatura i periodisme d’opinió. Aquests articles –literaris i d’opinió política– publicats d’ençà de 1969, quan començaren les seves col·laboracions en els suplements de cultura d’Última Hora i Diario de Mallorca; les entrevistes a escriptors a Última Hora i El Mirall [revista de l’Obra Cultural Balear]; a la secció “La columna de foc”, (que coordinava Josep Maria Llompart a Última Hora); les col·laboracions a Cort o en aquell experiment que va ser la revista rupturista Lavativa; les que va publicar a Diari de Balears i en les revistes Llegir, Sa Plaça, Quatre Illes, La Nau, L’Estel, Arrels i juntament amb els més de mil articles culturals i polítics publicats a Diari de Balears i El Mundo-El Día de Balears; i els també publicats (alguns d’ells amb pseudònim) a revistes clandestines –Democràcia proletària, La Voz de los Trabajadores–, i en la revista del PSM Mallorca Socialista, a més de la bibliografia consultada i estudiada d’aquelles quatre dècades de presència en els mitjans de comunicació, han estat la base des d’on ha partit López Crespí per bastir els capítols que componen Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008). Com diu ell mateix, resulta prou complicat provar d’encabir tants d’anys de records en el petit espai d'unes tres-centes pàgines..., en les que el lector trobarà una aproximació a les principals idees-força que condicionaren la seva forma d’entendre el fet literari en aquell període. L’autor també ha manifestat que té la intenció de continuar aprofundint en aquelles dècades d’activitat cultural, literària i política. Quant es refereix als aspectes derivats del compromís polític de l’autor, es poden veure en altres obres com L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), Cultura i antifranquisme, No era això: memòria política de la transició, Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart i en Cultura i transició a Mallorca
“Però... com érem a finals dels anys seixanta del segle passat, en aquell mític 1968?” es pregunta el mateix López Crespí; i ens diu: “Ho anava pensant a mesura que redactava els articles del llibre Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008). Possiblement mai no podrem saber com érem a finals dels seixanta sense aprofundir en les influències culturals i polítiques que marcaren aquells anys d'aprenentatge. L’any 1967, Editions Gallimard de París publicava Traité de savoir-vivre à l´usage des jeunes générations, l’obra de Raul Vaneigem, que condicionaria completament el Maig del 68 i les avantguardes de finals dels anys seixanta, juntament amb La societat de l’espectacle, de Guy Debord. Són llibres que arriben a les golfes de les llibreries de Barcelona i Palma i que compràrem, evidentment, d’amagat. Cal recordar igualment que la quasi totalitat d’escriptors mallorquins de la que s’ha anomenada “fornada dels setanta”, ens hem alletat amb el material de l’Editorial Moll. I no es tracta solament de la Gramàtica normativa o del Vocabulari mallorquí-castellà, de les Rondaies, de les xerrades radiofòniques, o del paper de «Llibres Mallorca» en els anys seixanta i setanta, perquè Moll ens fornia d’altres obres bàsiques per a la nostra formació com a ciutadans d’una terra trepitjada pel feixisme. Pens, ara mateix, en l’imprescindible La literatura moderna a les Balears de Josep M. Llompart, que Moll va editar l’any 1964, i en aquells llibrets de «Les Illes d’Or», que ens permeteren conèixer les arrels més profundes de la nostra cultura. Record la importància cabdal que, per a la nostra formació, tengué poder fruir de llibres, –enmig de tants silencis, tabús i prohibicions culturals, en plena dictadura franquista–, com Comèdies, de Pere d’A. Penya, La minyonia d’un infant orat de Llorenç Riber; L’Hostal de la Bolla i altres narracions, de Miquel S. Oliver; Cap al tard, de Joan Alcover, Aiguaforts, de Gabriel Maura, Flor de card, de Salvador Galmés, Els poetes insulars de postguerra, de M. Sanchis Guarner, L’amo de Son Magraner, de Pere Capellà; L’hora verda, de Jaume Vidal Alcover o Un home de combat, de Francesc de B. Moll. Precisament Un home de combat, l’apassionada biografia de Mn. Alcover, ens permetia copsar l’existència d’un Moll escriptor de primera magnitud. Com deia Josep M. Llompart en La literatura moderna a les Balears: “Tractant-se de l’obra d’un lingüista, no ens ha de sorprendre la perfecció de la seva prosa. Però a més de la bellesa que li donen la claredat i l’ordre, l’estil literari de Francesc de B. Moll és càlid i cordial, humaníssim; flueix sense esforç, amb persuasiva senzillesa, lliure de tot enfarfec”. “Record –continua dient-nos– que el primer article literari, que vaig publicar l’any 1969, precisament portava per títol El compromís polític de l’escriptor. La meva obsessió era, –com a de costum–, el necessari compromís de l’intel·lectual amb la societat i l’experimentació literària en la recerca de formes més adients amb l’època i la sensibilitat del temps que ens havia tocat viure. No podia entendre, en plena lluita per la llibertat, l’existència de l’escriptor fora del combat per una societat més justa i solidària, en lluita per l’alliberament nacional i de classe, que no estàs revoltat contra els dictats del mandarinat cultural... És en aquells anys en què escric les primeres obres de teatre experimental com Ara, a qui toca?, Autòpsia a la matinada, Les Germanies i quan sorgeixen els esborranys del que després seran Atzucac i Homenatge a Rosselló-Pòrcel...” I López Crespí afegeix: “és quan anava enllestint les narracions que conformarien A preu fet, i La guerra just acaba de començar, llibres que serien publicats a l’Editorial Turmeda. Així mateix, serà l’època en què es congriaran aquells elements literaris que em serviran per bastir reculls de narrativa que sortiran durant els anys vuitanta i noranta, especialment Diari de la darrera resistència, Necrològiques, Paisatges de sorra i Notícies d’enlloc, sense oblidar els meus contes experimentals del llibre de narrativa juvenil Històries per a no anar mai a l’escola”.

Publicat en el número 51 de la revista S’Esclop (maig-juny de 2010)

miércoles, 9 de marzo de 2011

Llorenç Capellà, Miquel López Crespí, Memòria de Mallorca... els crims dels feixisme a les Illes.

Llorenç Capellà, Miquel López Crespí, Memòria de Mallorca... els crims dels feixisme a les Illes.

Adhesió de l’escriptor Miquel López Crespí al text escrit per l’escriptor Llorenç Capellà per anar al projecte “Mur de la Memòria”.

Davant els atacs del diari El Mundo i altres mitjans de comunicació al text de Llorenç Capellà vull expressar públicament el meu suport al magnífic text redactat a petició de la nostra Associació –Memòria de Mallorca-, un escrit fet per servar la memòria de les més de 1500 persones assassinades i/o desaparegudes per la repressió feixista. Una repressió i uns assassinats protagonitzats per l’exèrcit amb la col·laboració dels partits de la dreta, especialment de Falange Española amb el consentiment de l’Església catòlica.
Només una transició feta d’esquena al poble, amb pactes secrets entre els hereus del franquisme i una esquerra amnèsica ha fet possible que avui dia encara pugui qüestionar-se els crims de la dreta, del feixisme i l’exèrcit del general Franco. Com diu l text de Llorenç Capellà: “Mallorca va convertir-se, l’illa sencera, en un cementiri”. La covardia de l’esquerra oficial ha fet que fins ara no es pugui fer feina a fons en la tasca de recuperació de la nostra memòria històrica per a poder retre l’homenatge que pertoca a tots els nostres morts. Cal recordar que encara no sabem el lloc on foren enterrades moltes de les nostres víctimes, les més de 1500 persones assassinades pel feixisme. El text de Llorenç Capellà, molt breu i de caire històric, s’ha fet per posar a un panel explicatiu i pensam, talment com ha escrit Memòria de Mallorca, que s’ajusta perfectament a la veritat sobre la repressió franquista a Mallorca.
Signat a Palma, 8 de Març de 2011.
Miquel López Crespí



Text de l’escriptor Llorenç Capellà per anar al projecte “Mur de la Memòria”

La Guerra Civil (1936-1939) va iniciar-se a Mallorca la matinada de dia 19 de juliol de 1936, amb un Cop d’Estat protagonitzat per l’exèrcit amb la col·laboració dels partits de dreta, especialment de Falange, i l’aquiescència de l’Església. Els sediciosos, d’ideologia conservadora i totalitària d’inspiració feixista, emfatitzaren en el seu ideari l’exaltació de la unitat d’Espanya, l’esperit de croada i la uniformització lingüística i cultural. El pronunciament tenia l’objectiu d’enderrocar el govern de la República, suprimir les llibertats públiques, il·legalitzar els partits d’esquerra i els sindicats, i paralitzar l’associacionisme amb la clausura dels centres recreatius, formatius i culturals. Aquestes accions, que es portaren a la pràctica amb l’ús de la força, es complementaren amb la detenció de milers de persones, un nombre important de les quals varen ésser assassinades o condemnades a mort després d’ésser jutjades en una pantomima de consell de guerra.
Mallorca va convertir-se, l’illa sencera, en un cementiri. La repressió no va adreçar-se contra uns col·lectius concrets, sinó que va acarnissar-se en persones de condició social i intel·lectual ben diferents. En aquest indret moriren obrers, camperols, professionals liberals, pedagogs, estudiants. I va marcir-s’hi la joventut. La millor joventut de cada col·lectiu. Tots ells moriren durant el període bèl·lic i fins que l’eco dels trets es va espaiar en una postguerra llarga i inacabable.
A Mallorca varen ésser assassinades més de mil persones per les seves idees.
La Dictadura sorgida de la victòria militar (1936-1975) va consolidar un Estat basat en la repressió de les llibertats.
I el silenci o l’oblit, l’oblit i el silenci, va ésser la llosa que va cobrir sang i vida, històries i biografies.
Pretengueren matar l’ànima d’un poble.
Inútilment.
El pensament d’aquells homes i d’aquelles dones és i serà una proposta de futur.
Llorenç Capellà



Comunicat de Memòria de Mallorca



Davant l'absurt i enganyós qüestionament expressat a dos mitjans de comunicació sobre el text que l'Associació Memòria de Mallorca (MdM) ha incorporat al projecte "Mur de la Memòria" presentat a l'Ajuntament de Palma, així com també respectes dels elements que el projecte conté, volem manifestar:

El text citat correspon a un dels elements que MdM incorpora al projecte del Memorial per a situar-lo històricament junt a les més de 1500 persones assassinades i/o desaparegudes que s’hi exposen, incloses les exterminades als camps nazis, víctimes totes elles de la repressió feixista relacionades amb Mallorca que no han estat mai reconegudes, i a un dels indrets més representatius de la repressió franquista, com és el Cementiri Municipal de Palma. Víctimes desaparegudes físicament i socialment de la nostra comunitat, moltes d’elles encara sense conèixer el lloc on foren enterrades i assassinades, sense que les seves famílies tinguin un espai digne per recordar-les públicament.
MdM va demanar el text a l’escriptor Llorenç Capellà pel seu extens treball amb la investigació i recerca de la identitat de les víctimes a Mallorca i pel seu compromís amb els principis que la nostra Associació defensa : Veritat, Justícia i Reparació.
És un text breu, de caire històric, per posar a un panell explicatiu, i per tant amb un espai limitat, degudament documentat i que s’ajusta escrupolosament a la veritat sobre la repressió franquista a Mallorca.
El Mur de la Memòria fou aprovat a la darrera assemblea anual de socis celebrada el passat mes de febrer. Conté un projecte arquitectònic amb els següents elements: dues plaques amb dos textos circumscrits a l’àmbit de Mallorca, un de caire històric i l’altre de caire més sentimental com a reconeixement al patiment dels familiars de les víctimes, un conjunt escultòric (una de les escultures feta pels mateixos familiars), bancs, il·luminació, enjardinament i planxes de ferro amb els noms de les víctimes procedents d’una rigorosa investigació, molt dificultosa, que ha aportat a dia d’avui 1570 víctimes de la repressió franquista relacionades amb Mallorca, no sols durant els tres anys de guerra, sinó també durant la dictadura franquista. La nostra intenció és publicar aquest estudi amb més informació sobre les víctimes una vagada finalitzat amb els motius i significat del que representa el Mur de la Memòria.
Totes les persones que han treballat en el projecte de MdM ho han fet des del voluntariat, tant per l’organització i coordinació d’aquest, com per les tasques concretes dels arquitectes, historiadors, investigadors, escultors i escriptors.
Finalment, volem expressar la nostra més ferma voluntat de seguir treballant per preservar de l’oblit la memòria col·lectiva i per evitar tesis revisionistes o negacionistes respecte dels crims i abusos greus comesos a Mallorca durant la guerra i el regim franquista, reforçant el dret a conèixer la veritat i el deure a no oblidar com a patrimoni de les actuals i futures generacions i com a advertència del que mai més ha de tornar a passar.
Memòria de Mallorca.
Març 2011


Llorenç Capellà i la solidaritat antifeixista

Llorenç Capellà no pertanyia, evidentment, a la colla dels cínics i menfotistes. Sempre ha estat amb tots aquells grups i partits nacionalistes i d'esquerra, concretament en els anys de la transició va donar un suport ben concret al PSM ja que, plegats, amb una colla de bons amics del moment, col×laboràrem en Mallorca Socialista, la revista del nacionalistes d'esquerra. Llorenç Capellà participà activament en molts d'actes polítics del moment, sempre en una línia nacionalista i republicana. (Miquel López Crespí)
Llorenç Capellà: un escriptor solidari



Per Miquel López Crespí, escriptor

Quan pel desembre de 1976 part de la direcció de l'OEC (Organització d'Esquerra Comunista), concretament Jaume Obrador, Josep Capó i jo mateix, haguérem d'anar a la presó, en Llorenç capellà va escriure un abrandat article solidari en el diari Última Hora de Ciutat que serví per a animar-nos força. Sempre recordaré l'ajut moral que significà per a tots nosaltres, els esquerrans de les Illes. L'article es titulava "El màgico dia quince" i deia: "El día dieciocho de noviembre, las Cortes españolas aprobaron por amplia mayoría el proyecto de reforma. De forma oficial se entra en el período pre-democràtico. El día viente, concretamente en Palma, tres militantes de OICE son multados con setenta mil pesetas, por haber repartido en Inca, la festividad del Dijous Bo, ejemplares de Democràcia Proletària. Ellos son Miquel López Crespí, José Capó y Jaime Obrador. El mismo día de procedía a la detención de ciento cincuenta trotskistas que estaban reunidos en el seminario que tienen los padres fransciscanos en el santuario de Nuestra Señora de Aránzazu de Oñate".

En l'article que comentam Llorenç Capellà volia desemmascarar la maniobra de reforma del règim, explicar com, al mateix temps que els franquistes reciclats pactaven amb la pretesa oposició i s'omplien la boca parlant de "llibertat", els antifeixistes que no combregaven amb aquells pactes érem detinguts i, en més d'una ocasió, brutalment torturats. En el mateix article, Llorenç Capella explicava: "El veintisiete de noviembre, sábado, los tres militantes de OICE multados el día veinte, entran en prisión por negarse a pagar la fianza de libertad. Un numeroso grupo de personas, la mayoría jóvenes, les despiden a las puertas del Palacio de Justicia, lo que es clara muestra de que la fiesta política ha alcanzado una gran madurez entre nuestro pueblo. Ocurrió, naturalmente, en Palma".


Ara que ha passat més d'un quart de segle d'aquest article solidari potser fa fins i tot una mica de gràcia recordar aquests esdeveniments. Però aleshores la lluita per la llibertat, sobretot si no pactaves amb els franquistes reciclats, era quelcom molt seriós. L'any 1975 Franco hava executat els cinc joves antifeixistes. A Palma, la famosa i inoperant Assemblea Democràtica de Mallorca, fantasmal organisme que només va servir per a sortir en els diaris sense fer res de concret per la llibertat, no va voler saber res dels presos polítics de Palma. Cap comunicat en defensa dels empresonats. Ans al contrari, alguns dirigents carrillistes, que consideraven l'esquerra revolucionària, és a dir OEC, MCE, PTE o el mateix PSM, com "a agents del franquisme", comentaren en petit comitè que "a veure si amb l'anada a la presó d'aquests tres comunistes podrem respirar una mica tranquils". El PCE illenc i sectors afins sempre ha tengut molta “sensibilitat” en qüestions referents a la persecució i demonització de la dissidència política. Basta recordar la campanya rebentista contra el meu llibre de memòries antifranquista L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). Per atacar el meu llibre, els senyors Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José M. Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida publicaren en un diari de ciutat un plamflet ple de mentides i tergiversacions.

El Comitè de Solidaritat amb els Presos Polítics va ser una organització conjuntural creada sota la iniciativa de l'OEC i altres forces d'esquerra revolucionària al qual s'afegiren de forma oportunista els reformistes. Aquest Comitè, on hi havia molts representats de l'OEC i de les Plataformes Anticapitalistes de molts fronts de lluita, va ser l´únic que, sense tenir el suport oficial de la fantasmal Assemblea Democràtica de Mallorca, sí que actuà en favor nostre. Una de les dirigents d'OEC més activa en aquest Comitè de suport als presos polítics va ser Margalida Chicano Sansó.


Evidentment, a alguns dels partits d'aquella inoperant l'Assemblea els molestaven les activitats dels republicans mallorquins, ja que ells estaven pactant la restauració de la monarquia i la consolidació de l'economia de mercat capitalista. D'aquests fets tan lamentables, la insolidaritat de l'Assemblea Democràtica de Mallorca amb els antifeixistes illencs, n'he parlat en el capítol "L'Assemblea Democràtica de Mallorca no vol lluitar per la llibertat dels presos polítics" en el llibre No era això: memòria política de la transició (Lleida, Edicions El Jonc, 2001).

Per això mateix, repetesc, en plena campanya de criminalització per part del feixisme, el carrillisme espanyol i els sectors més obertament cínics i oportunistes de la pretesa "oposició", l'article de Llorenç Capellà era valent i ens ajudà moltíssim per ajudar a rompre la campanya de persecució a la qual érem sotmesos per tots els defensors del sistema d'opressió del nostre poble.
Llorenç Capellà no pertanyia, evidentment, a la colla dels cínics i menfotistes. Sempre ha estat amb tots aquells grups i partits nacionalistes i d'esquerra, concretament en els anys de la transició va donar un suport ben concret al PSM ja que, plegats, amb una colla de bons amics del moment, col×laboràrem en Mallorca Socialista, la revista del nacionalistes d'esquerra. Llorenç Capellà participà activament en molts d'actes polítics del moment, sempre en una línia nacionalista i republicana.

Miquel López Crespí
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

lunes, 7 de marzo de 2011

Guillem Frontera i Miquel López Crespí: els colpistes i els de sempre (el 23-F en el record)

Guillem Frontera i Miquel López Crespí: els colpistes i els de sempre (el 23-F en el record)

El degoteig de revelacions sobre el 23-F no s'atura: noves visions, informacions antigues situades en un nou context... D'aquell cop d'estat, al principi n'emanava una mena d'enfrontament heroïcista del bé absolut contra el mal absolut i viceversa. La farsa durà poc temps. Els colors de la glòria i els de la traïdoria es van enterbolint. Les grans coartades per situar fora de tota sospita la màxima autoritat de l'Estat s'han de reconstruir cada any, perquè s'esboldreguen al pes de tanta d'informació subterrània acumulada. Potser la figura del rei és la que ha sofert una erosió més notable durant aquests anys de commemoracions puntuals, amb nous impulsos al coneixement d'aquells fets -per exemple, l'Anatomía de un instante, de Javier Cercas, un llibre elogiat per Jordi Pujol en el seu article d'ahir a El Punt/Avui, "L'esperit del 23-F". (Guillem Frontera)


Els colpistes i els de sempre

Guillem Frontera 24/02/2011

El degoteig de revelacions sobre el 23-F no s'atura: noves visions, informacions antigues situades en un nou context... D'aquell cop d'estat, al principi n'emanava una mena d'enfrontament heroïcista del bé absolut contra el mal absolut i viceversa. La farsa durà poc temps. Els colors de la glòria i els de la traïdoria es van enterbolint. Les grans coartades per situar fora de tota sospita la màxima autoritat de l'Estat s'han de reconstruir cada any, perquè s'esboldreguen al pes de tanta d'informació subterrània acumulada. Potser la figura del rei és la que ha sofert una erosió més notable durant aquests anys de commemoracions puntuals, amb nous impulsos al coneixement d'aquells fets -per exemple, l'Anatomía de un instante, de Javier Cercas, un llibre elogiat per Jordi Pujol en el seu article d'ahir a El Punt/Avui, "L'esperit del 23-F".
I, tanmateix, l'expresident ens fa notar que el llibre de Cercas no fa atenció al tema autonòmic i al seu pes en la tragicomèdia. Ens dóna una dada perquè l'avaluem: CiU i el PNB no varen ser convocats a la reunió del "tots" els partits polítics amb Joan Carles I després del cop de Tejero et al. A continuació, vengué la Loapa, a la qual Catalunya, en visió de Pujol, va saber fer front i reduir-ne els efectes.
Trenta anys després, allò que era un dels objectius dels colpistes, la regressió de les autonomies, continua més viu que mai. Si en aquell moment l'antiautonomisme era assumit per les forces que volien eliminar d'un sol cop la democràcia i les autonomies, és curiós -inquietant- observar com ara la dreta espanyola manté un d'aquells objectius.
Canviar la substància de l'Estat pot ser considerat, des d'algun punt de vista, un cop d'estat camuflat? Fos pel que fos, la primera, brutal ofensiva d'Aznar, aquest home que confon els complexos amb els escrúpols, contra l'estat de les autonomies va alarmar els estrategues del PP. Amb quina cara es presentava el partit a les autonòmiques de maig si els seus jerarques propugnaven l'abolició de l'estat de les autonomies? Per això han retirat provisionalment aquest número del seu circ. Però se'ls ha vist la poteta. Els del PSOE, per la seva banda, varen voler ser tan o més antiautonomistes que el PP, però reaccionaren abans i es transmutaren en els heralds de l'autonomisme -ja no parlen de federalisme, per cert.
Sigui com sigui, i aquesta seria la tesi de Jordi Pujol, l'esperit del 23-F continua viu pel que fa a la conformació d'Espanya. I és que l'Espanya monolítica i uniforme no és viscuda com una solució conjuntural, sinó com un element estructural ineludible per continuar dient-se Espanya. La rigidesa d'aquest plantejament ressorgeix cada punt des què hi ha estat de les autonomies: sigui per un cop d'estat, sigui per la intemperància política de la dreta espanyola, entestada a reconduir-nos cap a un estat més fàcilment controlable per les oligarquies i menys a l'abast dels ciutadans.
Diari de Balears

Durant tot l'any 1980 el govern Suárez intenta d'amagar cada una de les provatures de cop militar que s'anaven comprovant ("Operación Minerva", per exemple). Ni UCD ni PSOE-PCE impulsaren cap mobilització conseqüent per a denunciar davant de l'opinió pública les diverses preparacions de cops tan summament evidents. Especialment eren conegudes les maniobres (i reunions) de membres de la Divisió "Brunete" (que havia d'ocupar Madrid), de la Guàrdia Civil i dels serveis d'investigació militars (el CSID). Carrillo, ja pel 1979, demanava un govern "de amplia coalición" (com a sistema d'aturar el colpisme?). Finalment arribà a aprovar una solució militar (per damunt del parlament) amb els pactes secrets amb el general Armada (en un govern militar el PCE tendria Solé Tura com a ministre). (Miquel López Crespí)

El feixisme s’alimenta de la desmobilització popular: cops d'Estat en la transició (i II)

Per Miquel López Crespí, escriptor

Durant tot l'any 1980 el govern Suárez intenta d'amagar cada una de les provatures de cop militar que s'anaven comprovant ("Operación Minerva", per exemple). Ni UCD ni PSOE-PCE impulsaren cap mobilització conseqüent per a denunciar davant de l'opinió pública les diverses preparacions de cops tan summament evidents. Especialment eren conegudes les maniobres (i reunions) de membres de la Divisió "Brunete" (que havia d'ocupar Madrid), de la Guàrdia Civil i dels serveis d'investigació militars (el CSID). Carrillo, ja pel 1979, demanava un govern "de amplia coalición" (com a sistema d'aturar el colpisme?). Finalment arribà a aprovar una solució militar (per damunt del parlament) amb els pactes secrets amb el general Armada (en un govern militar el PCE tendria Solé Tura com a ministre).
En efecte: davant l'augment de les conspiracions i de la força creixent del brutal pinyarisme, l'esquerra oficial no fa res. Ans al contrari, continua frenant qualsevol possible forma d'autoorganització obrera i popular contra aquest renaixement del feixisme. La reforma i depuració d'un exèrcit amb un alt comandament sorgit de la guerra no s'arriba a fer mai en aquests anys: havia estat una de les condicions del pacte entre pretesa oposició i franquistes. Com ja hem vist, els militars implicats en l'"Operació Galàxia" seran igualment absolts, mentre que Tejero continuarà amb les seves permanents conspiracions contra la democràcia.
Un militar progressista, el major Busquets, que en la trista història de la Unión Militar Democrática (UMD) ja havia estat depurat de l'exèrcit per haver lluitat en favor de la democràcia, recordava, després del cop del 23-F, les tres oportunitats d'aturar el colpisme que s'havien tengut a partir de les eleccions de 15 de juny del 1977; aquestes havien estat: "después del 15 de junio del 77, después del 23-F y después de los diez millones de votos socialistas. En estas tres ocasiones los franquistas quedaron totalmente desmoralizados y las resistencias a la reforma militar habrían sido mínimas. No se quiso hacer. No se quiso aprovechar la fuerza moral del momento. Al contrario".
Busquets és un militar reformista honrat. Les direccions del PCE i PSOE són qualsevol cosa menys honrades. Davant l'ofensiva de l'extrema dreta, en lloc de preparar els treballadors (políticament, organitzativament...), comencen a negociar, d'amagat del poble, una sortida extralegal a la situació creada per les seves claudicacions contínues (les mateixes que han encoratjat tota la podridura feixista que pul×lula per l'Estat!). Com explica agudament l'historiador i dirigent polític Arturo Van Den Eynde en el citat Ensayo general: 1974-1984 (pàgs. 258-259): "El gobierno [d'UCD] está montado en una máquina que no domina. PSOE y PCE le ayudan a ocultar ante los trabajadores lo que está ocurriendo. Si algo se intuye, es a través de los trescientos mil fachas vociferantes que se reunen ya en la Plaza de Oriente este 20 de noviembre de 1980: '¡ejército al poder!' aullan los lobos carniceros.
'Cuando acaba el año la burguesía, es decir los financieros, sus políticos de confianza, la Iglesia y sectores ligados al capital imperialista americano, intentan la aproximación de las soluciones militar y civil. UCD ya no puede ser el eje de un gobierno de coalición, reforzado de Unión Sagrada. Quieren probar ahora un gobierno 'de gestión', 'técnico', con apoyo de todos los partidos, pero con gran peso de independientes y militares, presidido o copresidido por un general de confianza del rey. El político franquista Osorio lo negocia con el 'socialista' Múgica; el general Armada lo comenta con el no menos 'socialista' Raventós; parece que alguien lo consulta con el 'comunista' Ballesteros, y desde luego cuentan para el gobierno con el 'euro' Solé Tura. La Unión Sagrada está a punto de convertirse en un bonapartismo militar aplaudido por todos los oportunistas".
Novament és el pacte per les altures el que intenten els partits del consens. UCD, PSOE, PCE, PNB, AP i CIU, que han aturat (més PCE i PSOE que no pas els partits burgesos) l'onada revolucionària dels anys 76-77, es reuneixen per ordir noves conxorxes. Ara, després de la fracassada "Operació Galàxia", burgesos i reformistes volen pactar amb els militars un govern per damunt del parlament... Els Osorio, Múgica, Carrillo, Raventós, Solé Tura... coincideixen amb els plans del general Armada de "fer un cop de timó" a la situació. No hi ha, per part del PCE-PSOE, cap crida a la mobilització popular contra el feixisme. Son públiques les reunions dels generals colpistes que signen, a El Alcázar, les crides a la sublevació amb el pseudònim de "Los Almendros". L'espiral colpista es desferma.
Les reunions del generals Álvarez Arenas, Cano Portal, San Martín i molts d'altres tenen lloc a un xalet d'Aravaca. El general Atares Peña insulta davant mil oficials el seu superior jeràrquic i ministre de Defensa tinent general Gutierrez Mellado (el militar del rei que prova de controlar la situació). Atares (que participarà en totes les operacions colpistes del futur) és absolt i posat en llibertat sense càrrecs. Vint mil membres uniformats de "Fuerza Nueva " desfilen per Madrid. L'any 1979 hi ha dos-cents mil feixistes a la Plaza de Oriente el 20 de novembre; pel novembre de 1980 ja hi són més tres-cents mil. Blas Piñar ha estat elegit diputat i clama contra la democràcia des del Congrés. Des del carrer al parlament es demana "¡Ejército al poder!". A Madrid hi ha "zonas nacionales" on apallissen (i maten) els esquerrans (o aquells que els ho semblen). PCE i PSOE continuen impassibles conspirant en l'ombra. La crisi política produïda per les claudicacions de l'esquerra pactista en temps de la transició comença a preparar el retorn del feixisme més bestial. Cap a març de 1980, el partit del franquisme reciclat, UCD, inicia un ràpid procés de desintegració. Pel juliol de 1980 el Consell Suprem de Justícia Militar absol els implicats en l'"Operació Galàxia". De desembre de 1980 a febrer de 1981 (fins al cop del 23 F) els generals agrupats entorn del col×lectiu "Los Almendros", com sempre des de les pàgines El Alcázar no paren d'informar públicament els militars implicats en el proper cop; de cops, n'hi ha un parell en marxa, i el 23-F xocaran entre ells.
El capaltard del vint-i tres de febrer de 1981, tot just quan hom votava la investidura de Leopoldo Calvo Sotelo com a nou president del Govern, el tinent coronel de la Guàrdia Civil Antonio Tejero Molina ocupa el Congrés de Diputats amb dos-cents vuitanta-vuit guàrdies civils i algunes unitats militars que comanda el major Ricardo Pardo Zancada; el parlament i el govern estatals resten presoners. A València, el comandant de la regió militar, tinent coronel Jaime Milans del Bosch, treu els tancs al carrer i, com el juliol de 1936, ordena la supressió de tots els drets democràtics... A les altres capitals del l'Estat els tancs encalenteixen motors. Els grups armats de l'extrema dreta feixista esmolen les armes per a la carnisseria.
Durant hores angoixoses, el cop d'Estat pareixia reeixir, mentre el poble es tancava massivament a casa, aterrit. Ni un sol treballador sortí a defensar la democràcia, aquella nit del 23 de febrer de 1981, en aquell moment decisiu, just quan hauria pertocat que el poble lluitàs per la llibertat, com ho havia fet sempre al llarg de la història més recent.
Hom es demana com s'ha pogut arribar a situació tan difícil i complicada. Perquè, ¿quins motius hi ha rere el comportament del poble de totes les nacions de l'Estat? On s'ha amagat l'esperit de ferma resistència d'uns anys abans? A València no hi ha ningú fent front al colpisme quan Milans del Bosch, amb els tancs al mig del carrer, ordena la supressió de partits polítics i organitzacions sindicals. No hi ha convocatòria de vaga general antifeixista per part dels partits d'esquerra. Ben al contrari: a les totes, sense prendre cap mesura de seguretat, buròcrates polítics i sindicals abandonen les seus -i els arxius amb els llistats d'afiliats!- amb perill que caiguin en mans dels carnissers d'extrema dreta. Ni Carrillo ni Felipe González han preparat res per a defensar els treballadors de la involució sagnant que s'apropa: com a bons demòcrates burgesos, han confiat la seguretat de la classe obrera a qui pertoca constitucionalment; és a dir: a la policia, la guàrdia civil i l'exèrcit! ¿Què és el que ha passat a l'Estat espanyol entre les grans vagues revolucionàries de la transició i la nit del 23-F, quan la Guàrdia Civil té els diputats presoners, amenaçats amb les metralletes, dins el Congrés? Algun fenomen molt important i molt greu s'ha produït en aquesta transició espanyola feta a mida dels hereus del franquisme.
Uns, els "estats majors" de l'esquerra institucional, resten sota les butaques del Congrés; altres, la burocràcia de segona i tercera fila, abandonen locals i arxius en mans del feixisme sense fer la menor crida a la vaga general. ¿Per què, ens demanam, el poble no surt a defensar la llibertat, ni que sigui espontàniament, com s'havia fet en la història recent de l'Estat espanyol? ¿Tantes han estat les traïdes, les claudicacions de l'esquerra reformista, que, en el moment decisiu, el del cop d'Estat, el poble ha decidit abandonar els seus pretesos dirigents, aquella pretesa esquerra que per un sou, una poltrona, era (i és!) la més fidel aliada del sistema capitalista? Deixant de banda la por cerval, que hi és, ¿d'on ve la indiferència, aquesta abúlica renúncia a fer res per salvar el règim sorgit del pacte i el consens?
Sí: durant hores i hores angoixoses, el cop d’Estat pareixia reeixir, mentre el poble es tancava massivament a casa, aterrit, i el secretari d’Estat dels EUA, Alexander Haig, declarava: “És un afer intern dels espanyols; no hi tinc res més a dir”. Com a Portugal des de molt abans d’ingressar a l’OTAN de cofundador, com a Grècia el 1967, com a Turquia cada dos per tres, una dictadura europea de més o de menys no havia pas de desequiibrar la civilitzadíssima estratègia del capitalisme internacional. Però diverses circumstàncies contribuïren a evitar el pitjor. D’una banda, hi hagué la divisió al si dels colpistes, amb l'enfrontament de darrer instant entre els partidaris d'una solució militar pactada amb els partits ("solució" del general Armada) i els de l'extermini de "marxistas y separatistas" (Tejero i Milans dels Bosch). D’altra banda, tant la majoria de capitans generals com el mateix Juan Carlos optaren per defensar el règim constitucional: objectivament era el seu règim, fet a mida de llurs interessos nacionals i de classe; i si hom volia imprimir en aqueix règim un cop de timó en un sentit encara més dretà i més espanyolista, resultava evident que per a fer-ho no calia pas cap dictadura militar, sinó que n’hi havia ben bé prou amb l’amenaça d’implantar-la; sobretot, si l’amenaça era convenientment desactivada just a temps.
Ja de matinada, moltes hores després de l’ocupació del Congrés de Madrid i dels carrers de València, Juan Carlos aparegué davant les càmeres de la televisió. Duia uniforme de capità general, tot fent èmfasi en la seva condició de comandant suprem de les forces armades. I pronuncià la condemna del cop d’Estat. A partir d’aquell moment, la rendició dels fracassats colpistes només seria qüestió d’unes hores de confuses negociacions més o menys tèrboles.
La conducta del nét de Felip V i d’Alfons XIII en els moments del cop d’Estat i en els dies immediatament següents palesa amb major claredat que mai fins a quin extrem el seu poder fàctic supera de molt les funcions jurídicament establertes per la Constitució, com correspon a la precarietat històrico-política i a la pseudolegitimitat en què s’assenta el règim. Resulta irònic que en funció d’aquesta mateixa conducta el successor nomenat per Franco fos consagrat mediàticament com a “salvador de la democracia”, títol que uní al de “piloto del cambio”.
El poble sortí finalment al carrer, el 27 de febrer; però ho féu com a mer figurant en enormes manifestacions oficialistes convocades i organitzades pel règim i pels partits del règim.
El 24 de febrer Juan Carlos havia convocat a la Zarzuela els dirigents dels principals partits estatalistes, amb simptomàtica exclusió dels d’obediència catalana i basca, tot i que la representació parlamentària de CDC i PNB superava la d’algun dels convocats. El missatge a Suárez, Fraga, González, Carrillo i companyia, ple de “serenidad y prudencia”, fou ben clar: “De lo ocurrido será preciso extraer meditadas consecuencias pera determinar futuras normas de conducta”. En conseqüència, exhortava els dirigents polítics (i tothom) “a la reflexión y a la reconsideración de posiciones que conduzcan a la mayor unidad y concordia de España y de los españoles”, “superando diferencias secundarias”. Hi hagué observadors que interpretaren algun passatge del discurs com a amenaça vetllada d’actuar diferentment en el futur si doncs la diguem-ne imprudència dels polítics provocava (és un dir) que algun altre cap calent desfermàs un nou cop d’Estat: “Sin embargo, todos deben estar conscientes, desde sus propias responsabilidades, que el Rey no puede ni debe enfrentar reiteradamente, con su responsabilidad directa, circunstancias de tan considerable tensión y gravedad”.
Amb cop de timó o amb guants de seda, l’Estat espanyol enfocà decididament la via de la “modernitzacio” euroatlantista i neoliberal, amb tot el seguit d’amargues derrotes populars i amb l’escalada paral×lela d’un neoespanyolisme tan imperialisto-etnocida com sempre, però ara transvestit de jovenívol gestor dinàmic, “demòcrata” i desconnotat. Enfonsada la UCD, correspongué al PSOE aquesta feina bruta de continuar desenvolupant l’ininterromput llegat del franquisme. Així com, durant la transició, la victòria del liquidacionisme reformista arribà a posar en perill l’existència mateixa de qualsevol forma de democràcia, de la mateixa manera la política agressivament dretana dels governs socialdemòcrates creà les condicions objectives perquè els fills i néts del Movimiento prenguessin directament les regnes del gloriós vaixell. Però aquesta ja és una altra història.
Miquel López Crespí
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)