martes, 28 de abril de 2009

Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José M. Carbonero, Jaime Carbonero, Antoni M. Thomàs i Salvador Bastida: el dogmatisme..

Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José M. Carbonero, Jaime Carbonero, Antoni M. Thomàs i Salvador Bastida: el dogmatisme i el sectarisme a les Illes


Falsos republicans


Per Miquel López Crespí, escriptor


El diari El País parlava recentment, comentant l'estrena del documental de Manuel Palacios Rejas en la memoria, del "pacte de silenci" entre PCE, PSOE i els franquistes reciclats en tot el que feia a la memòria històrica del nostre poble. La pseudoesquerra acceptà de seguida les condicions d'aquests franquistes aperturistes per a instal·larse en els privilegis que comportava la gestió del nou règim. Personatges com Santiago Carrillo, la "Pasionaria", Ignacio Gallego, Pere Ardiaca (tots plegats autèntics protagonistes dels assassinats dels militants del POUM, d'Andreu Nin, de centenars d'anarquistes en temps de la guerra civil) per part del PCE o Alfonso Guerra, per part de la socialdemocràcia, foren els encarregats de perseguir la dissidència en temps de la transició i anys posteriors. Els serveis d'ordre del carrllisme (PCE) estripaven les banderes republicanes en les manifestacions de la transició, criminalitzaven els partits republicans i nacionalistes, acusaven sense cap mena de vergonya les diverses organitzacions d'esquerra i marxistes que no acceptaven els pactes amb la patronal i el franquisme reciclat de "fer el joc al feixisme".
A les Illes eren els Antoni M. Thomas, els Pep Vílchez i CIA, els encarregats de defensar la política antipopular de Santiago Carrillo. Aquesta ràbia contra la gent que hem treballat en servar la memòria històrica dels grups marxistes de les Illes, arriba fins al punt que, en una data tan recent com el 28 d'abril de 1994, les restes d'aquest carrillisme estantís publicaven un pamflet ple de mentides, calúmnies i tergiversacions contra el llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) editat per Lleonard Muntaner i que, precisament, jo havia escrit per a servar la memòria històrica de l'esquerra alternativa de les Illes. Els autors del pamflet, els senyors Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José M. Carbonero, Jaime Carbonero, Antoni M. Thomàs i Salvador Bastida s'atrevien a dir, i ho signaven sense cap mena de vergonya, que els partits a l'esquerra del carrillisme... "ajudaven el franquisme per a debilitar el PCE". Quina manca d'ètica, quina brutor atrevir-se a escriure aquestes mentides contra l'esquerra alternativa de les Illes!
Com diu l'article de El País que comentam, la munió de personatges que, a nivell estatal o de les Illes, tant mal feren a causa de la recuperació de la nostra memòria històrica en temps de la transició, volen llevar-se la taca que porten d'ençà aquells anys i, sovint, els trobam en determinats actes en record de la República. Fa vergonya aliena veure'ls! Nosaltres, que en temps de la transició hem vist els serveis d'ordre del PCE estripar les banderes de la República Espanyola i que posteriorment hem sofert en carn pròpia les campanyes rebentistes en contra nostra i en contra dels llibres escrits en defensa de la memòria republicana, nosaltres, repetesc, no podem creure en la "sinceritat" dels exdirigents carrillistes. Per part ni banda no hem llegit una rectificació pública dels seus errors. Mai no hem llegit una petició de perdó per totes les mentides i calúmnies que han escrit i signat contra l'esquerra revolucionària de les Illes. La participació en determinats actes republicans un quart de segle després de les accions contra la memòria republicana i la lluita per la República tan sols amaga el conegut oportunisme polític dels dirigents propers a l'òrbita "pecera". Es pensen poder enganar les joves generacions de ciutadans i ciutadanes de l'estat, aquells que, per l'edat, no els pogueren veure ni sentir criminalitzant els republicans, demonizant els partits comunistes que no combragaven amb la línia de Santiago Carrillo i CIA. Ara, portats als límits de l'extraparlamentarisme, proven de recuperar alguns vots practicant un "republicanisme" de fotografia electoral. Quin oportunisme, tot plegat!
Si no ens fixam atentament com anà la transició, sobre quins pactes i renúncies (històriques, polítiques, culturals) es va aconseguir que l'esquerra oficial arribàs a l'usdefruit de les poltrones institucionals, haurem entès poca cosa del combat del present. Recordem que la pseudoesquerra aconseguí la seva legalització (per part dels sectors franquistes reciclats) a costa d'abandonar els seus signes d'identitat històrica, és a dir, al preu de renunciar al marxisme, a les tradicions republicanes (s'acceptà de seguida la monarquia) i a la reivindicació de l'autodeterminació dels pobles. En el fons, aquestes renúncies significaven enterrar quasi un segle i mig d'història i de lluites del poble. Acceptant els antipopulars Pactes de la Moncloa, desactivant el moviment obrer (abandonant les pràctiques de democràcia directa, acceptant la divisió sindical, posant sordina a celebracions republicanes, cada vegada més silenciades, no em parlem de servar la memòria de la guerrilla antifeixista!), els poders fàctics trobaven en una esquerra amnèsica (per conveniència) el millor aliat per a conservar l'essencial del sistema.

http://mallorcaweb.net/lopezcrespi/index.htm Web de l´escriptor Miquel López Crespí


http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

http://www.nodo50.org/ixent/miquelopez.htm Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

viernes, 24 de abril de 2009

Damià Pons, Melcior Comes, Alexandre Ballester i Lleonard Muntaner guardonen l'escriptor Miquel López Crespí amb el Premi de Novel·la Alexandre...

López Crespí: Premi de Novel·la Alexandre Ballester 2009

Damià Pons, Melcior Comes, Alexandre Ballester i Lleonard Muntaner guardonen l'escriptor Miquel López Crespí amb el Premi de Novel·la Alexandre Ballester 2009

Miquel López Crespí: Premi de Narrativa Alexandre Ballester 2009 per la novel·la Els crepuscles més pàl·lids. L’escriptor ha estat guardonat per un jurat format per Damià Pons, Melcior Comes, Alexandre Ballester i Lleonard Muntaner. La novel·la serà publica per l’editor Lleonard Muntaner i presentada en el marc de les properes Festes de Sant Jaume de Sa Pobla.



Miquel López Crespí (Sa Pobla, Mallorca, 1946)

Miquel López Crespí (sa Pobla, Mallorca 1946) és novel×lista, autor teatral, poeta i assagista. L'any 1968 l'escriptor començà les seves col×laboracions (especialment literàries) en els diaris de les Illes: Diario de Mallorca, Última Hora, El Mundo-El Día de Baleares, Diari de Balears... Durant molts d'anys portà la secció d'entrevistes del suplement de cultura del diari Última Hora i de la revista de l'Obra Cultural Balear El Mirall.


Miquel López Crespí ha guanyat diversos premis literaris de poesia, novel×la, contes, teatre i narrativa juvenil entre els quals podríem destacar: "Ciutat de Palma de Teatre 1974", "Ciutat de Palma de Narrativa" (1991), "Joanot Martorell" de narrativa (València), "Pompeu Fabra 1984", "Joan Santamaria 1989" (Barcelona), Premis Ciutat de València (de poesia i narrativa), Premi Especial Born de Teatre, Premi Teatre Principal-Consell Insular de Mallorca de Teatre, "Marià Vayreda" de narrativa (Girona), Premi de les Lletres 1987 (Mallorca), Premi de Narrativa "Miquel Àngel Riera", Premi Valldaura de novel×la (Barcelona), Premi de teatre "Carles Arniches" (Alacant), Principat d'Andorra (Grandalla) de Poesia, Premi de Literatura "Serra i Moret 1993" de la Generalitat de Catalunya, Premi de Poesia del Consell Insular d'Eivissa i Formentera, Premi de Literatura de l'Ateneu de Maó (Menorca), Premi Nacional de Literatura "Camilo José Cela", Premi de Poesia "Ibn Hazm 2003", Premi de Poesia Ciutat de Tarragona 2005...


D'ençà començaments dels anys setanta ha publicat més de seixanta llibres de narrativa, poesia, teatre, memòries, novel×la i assaig entre els quals podríem destacar:; L'Antifranquisme a Mallorca 1950-1970 (memòries); L'amagatall (novel×la); Cultura i antifranquisme (assaig); Vida d'artista (narrativa); Històries del desencís (narrativa); La novel·la (novel·la); Punt final (poesia); No era això: memòria política de la transició (assaig); Acte Únic (teatre); El cadàver (teatre); Núria i la glòria dels vençuts (novel×la); Revolta (poesia); Estat d'excepció (novel×la); Breviari contra els servils (narrativa); Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (assaig); El darrer hivern de Chopin i George Sand (novel·la); Corambé: el dietari de George Sand (novel·la); Lletra de batalla (poesia); Els anys del desig més ardent (teatre); Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera (novel·la); Temps moderns: homenatge al cinema (poesia); Damunt l´altura. El poeta il·luminat (novel·la); El cant de la Sibil·la (poesia); Les ciutats imaginades (poesia); Naufragis lents (poesia); La conspiració (novel·la); Cultura i transició a Mallorca (assaig); Carrer de Blanquerna (teatre); Un viatge imaginari i altres narracions (contes); París 1793 (novel·la); i Espais secrets (poesia).


http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)



http://mallorcaweb.net/lopezcrespi/index.htm Web de l´escriptor Miquel López Crespí

http://xbs.cat/aggregator/sources/663 Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

http://www.nodo50.org/ixent/lopezcrespi.html Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

martes, 21 de abril de 2009

Poesia catalana del segle XX - Sant Jordi 2009 - Novetats editorials en el blog de Miquel López Crespí

40 anys de poesia mallorquina - Edicions Can Sifre publica el poemari Espais secrets


Per Miquel López Crespí, escriptor


En el seu moment vaig comentar que molts dels poemes que conformen el llibre havien estat redactats en el transcurs de molts dels meus viatges per terres dels Països Catalans i l’estranger. Normalment utilitz una de les plaguetes que vaig comprar ja fa molts d’anys, a Venècia. Uns quaderns folrats amb paper negre i amb prop d´un centenar de pàgines. Tot plegat, aquest nombre de pàgines, em permet fer nombroses provatures, esborrar el que no m’agrada. A vegades el quadern esdevé així el dietari poètic de la vida d’un escriptor. El calaix de sastre on hi van a parar no solament els poemes. També hi són presents les idees, els suggeriments de les persones que m’envolten, les vivències del viatge, els llibres que vas llegint... Aquelles pel·lícules del passat o del present que t’impressionen,,, Quan el quadern s’acaba, utilitz igualment bocins de paper d’embolicar o de diari, el petit espai d’una entrada al cinema... tot serveix per deixar constància d’una idea, d’un suggeriment, d’un vers.
Dit això cal dir, emperò, que una vegada estudiats, seleccionats i passats en net els poemes que conformen Espais secrets t’adones de seguida de la forta unitat temàtica existent en el llibre. Crec que són dues les causes d’aquesta impressió d’unitat temàtica: la primera seria la intenció conscient d’anar treballant en una línia ben determinada, amb la idea de bastir un poemari unitari, que deixàs constància del moment, d’una circumstància història concreta i, especialment, de les vivències més íntimes de l’autor. Sempre m’he demanat com és possible separar els sentiments del poeta del món real, autèntic que l’encercla. És una tasca impossible! Però aquesta vegada es tractava de depurar alguns dels aspectes del meu llenguatge poètic. Un llenguatge, i cal reconèixer-ho, massa farcit sovint de metàfores i altres floritures semblants --el llast de la nostra formació literària, de les influències que ens han condicionat i condicionen!--.
Quan vaig començar a bastir els primers versos del que, amb els anys, seria el poemari Espais secrets, em vaig prometre ser molt exigent amb el llenguatge, anar alerta amb les reiteracions lèxiques, amb les redundàncies emocionals. Els coneguts problemes derivats de la “passió” que sovint ens domina! Com podríem escriure poesia sense estar posseïts per la passió, pels sentiments, per la veritat que surt des de la fondària de l’ànima del poeta? Potser fos interessant –ho pensava i intuïtivament -recórrer a alguns dels vells trucs de les avantguardes europees de començaments de segle: provar de bastir un llenguatge simple, descarregat de verbalismes entorpidors. I, d’aquesta manera, aconseguir anar al nus del problema, al missatge essencial que el poeta vol transmetre al lector. Hauríem de parlar, doncs, d’un llibre escrit amb un cert fre a l'exuberància verbal. Un poemari que no permet el desenvolupament de períodes sintàctics gaire allargassats. Rompre amb els signes de puntuació és una eina al servei d’aquesta simplicitat del llenguatge creatiu que he emprat. Pensava que, si sobrava la gratuïtat de certes metàfores, el verbalisme heretat de la nostra formació –i deformació! -cultural, també trobava innecessaris els signes de puntuació. És evident que la intenció del poeta a aquestes alçades de la seva vida no és, ni molt manco!, bastir cap “revolució textual” heretada de llegat de les avantguardes literàries dels anys vint del segle passat. No és aquesta la intenció ni els objectius de l’autor. Simplement volem emprar les eines que ens proporciona la història de la poesia d’avantguarda per poder fer arribar molt millor al lector els moments de desesper, de ràbia, de joia i esperança del poeta.

Però tornem a l’”experimentalisme” que hom pot trobar a Espais secrets. Defugint certs aspectes de l’herència de l’Escola Mallorquina –els mateixos que criticava Josep M. Llompart a Literatura moderna de les Illes Balears (Editorial Moll, Palma, 1964)— en alguns dels poemes que comentam he emprat la prosa poètica. Una prosa poètica eixuta, mancada –com he escrit una mica més amunt--, de signes de puntuació, talment com surt, densa, del cor del poeta. Es tracta d’”experimentar” però sense cap pretensió de “fer història en la literatura” com a descobridors d’un nou “isme” literari. Sabem massa bé quines són les nostres limitacions, d’on procedim, el que els autors dels segles XX i XXI devem als moviments rupturistes –surrealisme, dadaisme, futurisme, simbolisme, etc.— per a vanar-nos de ser els “descobridors” mallorquins de tal o tal altra experimentació ocasional.
En el pla estrictament estilístic, el lector d’Espais secrets hi trobarà un radicalisme exacerbat en la línia de desenvolupar, amb tota la simplicitat possible, la càrrega existencial de l’època incerta que ens ha tocat viure, l'ànima de l’autor dels versos. Els impulsos que des dels grecs –i molts abans que els grecs!- impulsen els autors, és a dir, l’efecte del dolor, del desig, de la solitud, de la ràbia, de la revolta contra la injustícia, de la por davant les incerteses de l’amor, les excelsituds del sexe quan s’apodera, vital, de nosaltres; la melangia davant el pas inexorable dels anys; la terrible presència de la Mort al nostre costat... Aquests impulsos volen ser expressats lluny de qualsevol experimentalisme sintàctic tortuós i abarrocat. Potser hi resten encara ecos del surrealistes, la pulsió dels poetes impressionistes alemanys dels anys vint. Vet a saber si és la influència de l’antologia de Kurt Pinthus El crepuscle de la humanitat (Edicions de 1984, Barcelona, 2002). Però aprofundir en aquesta mena d’influències seria donar massa pistes, indicis del món cultural de poeta al lector. Val més que el lector s’enfronti sol, sense l’ajut de cap crossa, a l’inferno del poeta. Que endevini trucs i influències o, sinó, que és perdi creativament pel laberint de la creació i construeixi el seu món interpretatiu sense les indicacions, sempre interessades, sempre laberíntiques, dels autors. Facilitar-li massa la tasca seria excessiu. Que creï, juntament a l’autor el seu propi món. Que imagini el que vulgui, malgrat no trobi el camí, malgrat no endevini la influència cultural, política, literària que ha portat l’autor a escriure en un determinat estil o en un altre. Del que es tracta és de deixar constància de l’època que ens ha tocat viure (“mentre els mercenaris afinen la punteria / a les palpentes / dins del tramvia sense passatger / teclejant absurds sortilegis / m’adon que ja no hi ha gent als seients / les serenates resten glaçades vora les finestres del passat / ....”). Potser el poeta comença la cavalcada final. Arriben les “banderes de l’ocàs”. Que s’ha esdevengut amb els amics dels passats, amb aquells que compartírem les il·lusions i esperances del Maig del 68, de les revoltes anticapitalistes de la transició? Quan desaparegueren del costat? Moriren fa temps? Quants d’anys que no sabem res? Per què deixaren el combat, què els impulsà a claudicar davant els guanyadors?

http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

domingo, 19 de abril de 2009

Ignasi Ribas, Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Salvador Bastida: el dogmatisme i el sectarisme..

Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Salvador Bastida: el dogmatisme i el sectarisme a les Illes

El Bloc s'oposa als desastres de Jaume Carbonero i evita que es construeixin habitatges en sòl rústic


El BLOC evita que es construeixin habitatges en sòl rústic

La proposta per desenvolupar la Llei de l’habitatge, que Carbonero envià al Consell de Govern, permetia un miler de cases en aquest sòl a Palma i a Manacor. El BLOC s’hi oposà i no es faran

L’oposició del BLOC ha evitat que el Govern permetés la construcció d’habitatges en sòl rústic a través del desenvolupament de la Llei d’Habitatge impulsada per Jaume Carbonero (PSOE). El conseller d’Habitatge va fer una proposta que incloïa diferents operacions urbanístiques en sòl rústic, a Palma i a Manacor, per edificar un miler d’habitatges de Protecció Oficial, a preu taxat, i també lliures. El PSOE pretenia dur aquesta proposta al Consell de Govern, però gràcies a l’oposició del BLOC finalment s’han eliminat les operacions en sòl rústic i s’han mantingut només les previstes en sòl urbà i urbanitzable.

El BLOC ja va introduir, durant la negociació de la Llei d’Habitatge, que es donàs prioritat als sòls urbans i urbanitzables per damunt dels sòls rústics de transició. Però una vegada presentades les ofertes per a les anomenades “reserves estratègiques de sòl”, el PSOE volia mantenir operacions urbanístiques que haurien suposat la construcció de centenars de pisos en sòl rústic, a Palma (especialment a Son Ferriol, on es preveia construir prop de 800 habitatges) i a Manacor. Cal dir que aquestes operacions tenien el vist-i-plau no només de la Conselleria d’Habitatge i de Francesc Antich, sinó també de la Conselleria de Territori del Consell de Mallorca, també en mans del PSOE. (Cal dir que el Consell d’Eivissa, en canvi, rebutjà les tres operacions que afectaven l’illa, totes en rústic, i ja no s’inclogueren en el projecte que Carbonero plantejava al Consell de Govern).

El BLOC considera que l’objectiu de facilitar l’accés a l’habitatge és perfectament compatible amb la protecció del territori i amb el manteniment de l’equilibri dels usos del sòl. L’axioma segons el qual l’accés a l’habitatge comporta necessàriament un increment de la construcció i de l’ocupació de sòl només respon als interessos d’un determinat poder econòmic, i malauradament ha estat assimilat per l’esquerra més dòcil.

Revista Digital del Bloc per Mallorca


Amb la fracassada llei l´habitatge, una llei encaminada a fer malbé el sòl rústic i que ha hagut de ser retirada pel mateix Govern, les quotes de despropòsits de Jaume Carbonero han arribat al súmmum. Com és possible que un conseller d’un govern on hi ha forces de progrés vulgui avançar en la depredació de recursos i territori? O no és conscient que l´illa és al límit del seu incontrolat creixement, que no es pot continuar amb la depredació de recursos i territori? Els sectors d´esquerra que donam un actiu suport crític al president Antich en demanam sobre la irracionalitat d'enlairar polítics que poden arribar a ser més destructius que el PP mateix. Jaume Carbonero... no se sent avergonyit quan han de ser l´UM i Nadal, el PP i Rosa Estaràs els que públicament hagin de frenar les seves ànsies de construir en sòl rústic? No és una vergonya que el mateix PSOE, el PP, el Bloc, UM i Eivissa pel Canvi hagin hagut de consensuar una nova normativa que aturàs els deliris constructors del conseller? (Miquel López Crespí)

La destrucció de Mallorca: Jaume Carbonero dimissió!

Per Miquel López Crespí, escriptor



Novament els errors del conseller d´Habitatge Jaume Carbonero han posat i posen en perill l’actual experiència de govern de centreesquerra i ha deixat en ridícul l’executiu en haver de retirar la desastrosa llei d´habitatge que havia presentat. Els desastres que ha causat la proposta del conseller han causat problemes summament greus al Govern. El desgast produït pel debat sobre la llei Carbonero per a totes les forces governants és de tal envergadura que en qualsevol altre país europeu el conseller ja hauria estat cessat o, si fos conscient del que ha fet, ell mateix hauria presentat la dimissió.


Recordem que els problemes que sempre ha portat Jaume Carbonero a les forces progressistes de les Illes no són solament els actuals, els que ara surten als diaris. L´actitut prepotent d´aquest personatge ja va contribuir a enfonsar l´anterior Pacte de Progrés. La gent recorda encara els fets de l´any 2001 quan Carbonero va fer dimitir de forma inexplicable l´eficient funcionària de l´Institut Balear de l´Habitatge d´Eivissa (IBAVI), Margalida Lliteras. Nombrosos polítics progressistes, membres del mateix govern, advertiren al president Antich que aquest nou desastre de Carbonero podria causar la pèrdua de prop de quatre-cents vots a les forces nacionalistes i d´esquerra. I, a Eivissa, com tothom sap, un centenar de vots són decisius per a obtenir el diputat que pot foragitar el PP de les institucions. Jaume Carbonero no va valorar el mal que feia a l’esquerra i el nacionalisme progressista i cessà la funcionària que tothom estimava --com ho demostren les manifestacions i els centenars i centenars de signatures que, a l´illa germana, es recolliren contra la decisió de Carbonero--.

Amb la fracassada llei l´habitatge, una llei encaminada a fer malbé el sòl rústic i que ha hagut de ser retirada pel mateix Govern, les quotes de despropòsits de Jaume Carbonero han arribat al súmmum. Com és possible que un conseller d’un govern on hi ha forces de progrés vulgui avançar en la depredació de recursos i territori? O no és conscient que l´illa és al límit del seu incontrolat creixement, que no es pot continuar amb la depredació de recursos i territori? Els sectors d´esquerra que donam un actiu suport crític al president Antich en demanam sobre la irracionalitat d'enlairar polítics que poden arribar a ser més destructius que el PP mateix. Jaume Carbonero... no se sent avergonyit quan han de ser l´UM i Nadal, el PP i Rosa Estaràs els que públicament hagin de frenar les seves ànsies de construir en sòl rústic? No és una vergonya que el mateix PSOE, el PP, el Bloc, UM i Eivissa pel Canvi hagin hagut de consensuar una nova normativa que aturàs els deliris constructors del conseller? El GOB, el Bloc, els ecologistes, tothom amb una mica de seny ja havia advertit per activa i per passiva que el camí que portava Jaume Carbonero quant a destruir més sòl rústic no era correcte.

Amb l´aturada de les propostes de Jaume Carbonero i els desastres que hauria comportat per al territori, els partits han acordat una nova llei en la qual els cinc mil habitatges previstos no es faran en sòl rústic a no ser que abans s’esgoti l’urbà i urbanitzable.

La prepotència de l’actual conseller d´Habitatge no atenia a raons, no escoltava el GOB quan aquesta prestigiosa organització ecologista suggeria la rehabilitació de pisos antics i de no augmentar els creixements previstos a les directrius d’ordenació del territori. El Bloc havia aportat suggerents iniciatives quant a la rehabilitació d´habitatges ja construïts i per impulsar la sortida al mercat de pisos que estan buits.

No cal dir que, vists i comprovats els continuats errors d’una persona que mai no escolta la societat civil, i per a evitar la continuada erosió política que la seva mala gestió produeix als diversos governs progressistes, seria convenient el cessament o la dimissió d'un conseller tan provadament incompetent.



El secretari general de PSM i dirigent del Bloc Gabriel Barceló hagué de dir al nostre patètic personatge [Jaume Carbonero] si “Mallorca era Sicília”. Com diuen els diaris: “El portavoz del Bloc y líder del PSM, Biel Barceló, emplazó ayer a los consellers de Presidencia y de Vivienda, Albert Moragues y Jaume Carbonero, a reflexionar sobre si las amenazas ‘son formas de hacer política y si esto es Mallorca o Sicília”.

Biel Barceló (PSM) amenaçat per Jaume Carbonero

Per Miquel López Crespí, escriptor


La història més vergonyosa protagonitzada per Jaume Carbonero, el conseller d’Habitatge del Govern, ha tingut lloc molt recentment. Era durant els dies del pacte del PSOE amb Rosa Estaràs i el posterior consens amb UM, Bloc i Eivissa pel Canvi per a retirar la llei que havia proposat el conseller. Com va informar la premsa en el seu moment, el prepotent conseller d’Habitatge, enverinat per haver estat obligat a acceptar les modificacions contra la destrucció de més sòl rústic suggerides per UM, PP, Bloc i altres forces nacionalistes i d’esquerra, amenaçà públicament Biel Barceló cridant, sulfurat al màxim: “¡Tomo nota!; mentre que el conseller de la Presidència, Alberto Moragues, fent costat al polèmic conseller d’Habitatge, intervenia en el mateix sentit exclamant: “Esto tendrá un coste”.

La brega entre els socis del pacte de governabilitat era pública. Diuen que Rosa Estaràs, els representants del PP que eren presents per a consensuar la nova llei d’Habitatge amb Francesc Antich, s’ho miraven, escoltaven els crits i amenaces i no s’ho podien creure. Jaume Carbonero amenaçava el PSM, el Bloc i Biel Barceló sense pensar que eren davant representats qualificats del PP! El corresponsal d’un diari de Palma, en comentar aquest grotesc espectacle protagonitzat per Jaume Carbonero contra els seus socis de govern, escrivia, esverat, en constatar aquests fets tan lamentables per a les forces progressistes i d’esquerra: “El colofón de los tiras y aflojas se produjo ayer por la tarde, minutos antes de que los líderes políticos del Pacto y del PP posaran unidos, lo que obligó a postergar media hora su comparecencia ante los medios. ‘¡Escuchabas los gritos desde la planta baja, se han tirado los trastos a la cabeza!’, comentaba un oyente que estaba en las dependencias del Parlament donde tenía lugar la última reunión del Pacto”.

La vergonya s’havia consumat! Jaume Carbonero cridava i amenaçava els socis de Govern, en aquest cas el Bloc i Biel Barceló... davant el PP! Hi ha res de més patètic, res de més miserable, res de més insolidari amb uns socis lleials i que han fet tot --i més!-- per a trobar solucions a les irracionals propostes destructives de territori presentades per Carbonero?

Posteriorment a les amenaces contra els socis de Govern, amenaces reproduïdes als mitjans de comunicació de les Illes, el secretari general de PSM i dirigent del Bloc Gabriel Barceló hagué de dir al nostre patètic personatge si “Mallorca era Sicília”. Com diuen els diaris: “El portavoz del Bloc y líder del PSM, Biel Barceló, emplazó ayer a los consellers de Presidencia y de Vivienda, Albert Moragues y Jaume Carbonero, a reflexionar sobre si las amenazas ‘son formas de hacer política y si esto es Mallorca o Sicília”.

Evidentment Gabriel Barceló no volgué entrar en més detalls, ja que, com a persona i assenyat dirigent polític, no ha volgut caure en les formes i desqualificacions típiques del conseller.

Però... qui és aquest prepotent i enfurismat personatge? Fa uns anys Jaume Carbonero, fent costat als sectors més reaccionaris del sectarisme i el dogmatisme illenc, sectors propers al ranci carrillisme i afins –Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Salvador Bastida... --, signava pamflets plens de calúmnies i tergiversacions contra aquells que volíem servar la memòria històrica de l´esquerra revolucionària de les Illes.

Ara, anys després d’aquests fets, amb igual prepotència, s’atreveix, com explica la premsa, a proferir amenaces contra els seus lleials socis de govern en no pair que s’hagi hagut de modificat la seva llei destructora del nostre territori. Un conseller que sempre, des de totes les àrees de gestió on ha exercit el poder, ha perjudicat els interessos populars i les forces progressistes. L’afer de comportament sicilià, les amenaces que comentam, no fan més que confirmar tot el que ja sabíem del personatge quant a unes formes d’actuació, de demonització envers aquell que no combrega amb les seves discutibles idees i opinions.



http://mallorcaweb.net/lopezcrespi/index.htm Web de l´escriptor Miquel López Crespí

http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

http://xbs.cat/aggregator/sources/663 Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

http://www.nodo50.org/ixent/lopezcrespi.html Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

miércoles, 15 de abril de 2009

Andreu Nin i el POUM: els assassinats de la NKVD, el PCE i el PSUC en temps de la guerra civil. Els Fets de Maig de 1937 a Barcelona (i IV)

Andreu Nin i el POUM: els assassinats de la NKVD, el PCE i el PSUC en temps de la guerra civil. Els Fets de Maig de 1937 a Barcelona (i IV)


Per Miquel López Crespí, escriptor



La repressió contra els revolucionaris del POUM i la CNT s´ha d’emmarcar en la lluita mundial establerta per l’estalinisme contra les idees leninistes de Revolució Socialista Mundial, en la lluita de l'Oposició Obrera contra la degeneració del socialisme en mans dels buròcrates que havien corromput l’Octubre Roig. Aquest fet cabdal de la història contemporània, la destrucció de les idees d’Octubre, és un dels aspectes que ens pot fer entendre els motius de la persecució i dels assassinats de tants i tants comunistes del POUM. A l’Estat espanyol, després de la victòria damunt els militars feixistes i amb la destrucció de bona part de les institucions burgeses, assistim a un inici de revolució social encapçalada per la CNT, el POUM i determinats sectors d’esquerra del PSOE que a poc a poc seran frenats per la dreta republicana aliada amb els estalinistes del PCE-PSUC. S’estableix, doncs, una ferotge lluita de classes entre els sectors populars que, amb les armes en la mà, han vençut el feixisme, aquells que volen avançar envers l’expropiació de capitalistes i terratinents, fent camí cap a la col·lectivització de terres i fàbriques, en la democràcia obrera i popular. Els sectors que volen aturar l’onada revolucionària, els grups més proburgesos, aquells que compten amb el suport de l’estalinisme, el que volen és conservar la societat de classes que la revolució ha escombrat en molts d’indrets el 19 de juliol.
Aquest fet, la lluita per defensar les conquestes revolucionàries dels primers mesos de la guerra civil, és el fonament que ens pot fer entendre els motius dels Fets de Maig del 37 de Barcelona, la revolta obrera existent, la intervenció del govern republicà contra la revolució, la campanya "antitrotskista" del PCE i del PSUC, l’assassinat d’Andreu Nin, la il·legalització del POUM, les tortures i desaparicions de centenars de militants poumistes i anarquistes en les txeques del PCE-PSUC a Barcelona, Madrid i València.
El suport del PCE-PSUC a l’operació de la NKVD soviètica matarà, doncs, dos ocells d’un tret. Per una part els estalinistes espanyols, servils amb els seus amos, col·laboren amb totes les seves forces en els designis de Stalin i donen tot el suport "logístic" –quadres de la policia i l’exèrcit, polítics professionals, torturadors i botxins de tota mena-- que Orlov necessita. És a dir, tot el seguici de les txeques d’ambdues organitzacions i el personal repressiu abans esmentat són posats a disposició dels agents de la policia política soviètica. Cal recordar-ho sempre als desmemoriats. Aquest és un aspecte prou important de la col·laboració entre la NKVD i les direccions polítiques dels estalinistes espanyols i catalans. Però igualment com José Díaz, Jesús Hernández, Santiago Carrillo, la "Pasionaria", Ignacio Gallego, Enrique Líster i tot l’estalinisme espanyol i nostrat donen suport als enviats de Moscou --així ho prova tota la documentació a l’abast de l’investigador i lector interessat i de la qual hem parlat una mica més amunt--, també els estalinistes espanyols aprofiten la conjuntura internacional de persecució i assassinat de trotskistes per, amb l’ajut de la mateixa NKVD, provar d’aturar la marxa de la revolució a l’Estat espanyol i a Catalunya.
En parlar de l’estreta col·laboració entre la policia política enviada per Stalin i els dirigents del PCE i del PSUC, Wilebaldo Solano, el dirigent del POUM que pogué salvar-se de la mort a mans dels botxins estalinistes, va escriure: "En el asesinato de Andrés Nin se resume la odisea del líder del POUM desde su detención en Barcelona hasta su asesinato cerca de Alcalá de Henares, se da la lista completa, con nombres y apellidos, de la Brigada especial española que utilizó Orlov, con sus jefes Fernando Valentín y Jacinto Rosell (a la que pertenecía el policía Jiménez que aparece en Operación Nikolai), se acusa directamente a los coroneles estalinistas Burillo y Ortega, a David Vázquez y Gabriel Morón” (de l’article "La larga marcha por la verdad sobre Andreu Nin" que es troba penjat en el web de la Fundació Andreu Nin).
És evident que amb la persecució dels revolucionaris del POUM i la CNT, el PCE i el PSUC tampoc no fan un paper "independent" de Moscou. Servils fins a límits increïbles, no fan més que seguir amb els ulls clucs les instruccions dels delegats de la Internacional que Stalin ha enviat a l’estat espanyol. En aquella època concreta, parlam del temps de la guerra civil, a la burocràcia que ha fet malbé la Revolució d’Octubre tampoc li interessava que, a l’Estat espanyol triomfàs un socialisme no controlat per Moscou, el col·lectivisme llibertari propugnat per la CNT. Com explica el dirigent del POUM Wilebaldo Solano: "La burocràcia soviètica odiava i temia al POUM. No pas per la nostra força numèrica o pel que estàvem en condicions de fer de manera immediata, sinó per l´exemple que representava la nostra lluita al bell mig de la revolució espanyola. Els ideals d'un socialisme democràtic, sorgit del moviment i l´autoorganització de la classe obrera, feien tremolar els privilegiats de Moscou. Perquè aquests ideals enllaçaven amb els somnis de la Revolució d´Octubre i amb les reivindicacions de llibertat i igualtat de l´oposició d´esquerres russa a Stalin. I això era una amenaça mortal per a la seva autoritat.. Aquest règim odiós es va ensorrar definitivament fa uns anys, després d´haver llençat oprobi i desconsideració sobre la bandera del socialisme. Però la lluita continua, contra un capitalisme que ens vol arrabassar drets i conquestes, que amenaça el futur de tota la humanitat...” (de l’article de Lluís Rebell "Homenatge a Wilebaldo Solano: el triomf de l’optimisme revolucionari" publicat en el web de la Fundació Andreu Nin).
Les primeres cartes de Stalin adreçades al president del Govern Largo Caballero van precisament en aquesta direcció: no res de repúbliques roges que poden atemorir les burgesies francesa i britànica. L’interès de la burocràcia soviètica va en el camí d’aconseguir aliances econòmiques i polítiques amb els imperialistes anglesos i francesos per a bastir una "amistat entre nacions" que serveixi a Stalin per a fer front a l’imperialisme alemany que els amenaça. El "suport" a la República burgesa espanyola és cobrat amb tot l’or del Banc d’Espanya, i l’enviament d’armament i "consellers militars" sempre serà controlat d´una manera que mai els hipotètics aliats burgesos, en aquest cas els imperialistes anglesos i francesos, puguin pensar que l’URSS donarà suport a una república comunista o anarquista a la península ibèrica.
Tanmateix, les burgesies francesa i anglesa no escoltaren Stalin. Jugaven la carta d’un futur enfrontament entre Hitler i Stalin, potències que per diferents raons amenacen les seves posicions imperials i de classe. Finalment, sacrificada la Revolució a l’Estat espanyol sense que el sacrifici servís a Stalin per bastir l’aliança amb els capitalistes anglesos i francesos, es veié obligat a signar un pacte de no agressió amb Alemanya per tal d’evitar l’enfrontament que desitjaven el Regne Unit, França i, no ho oblidem, sectors prou decisius del capitalisme i l’imperialisme ianquis .
Tot això ens demostra els interessos coincidents entre la NKVD, els agents que Stalin envia a l’Estat espanyol, i els seus servidors del PCE-PSUC. Tots ells, dirigents estalinistes espanyols, catalans i policia soviètica, estan d’acord a aturar la Revolució que ha començat el 19 de juliol. Els Fets de Maig del 37 de Barcelona són la culminació d’aquesta batalla contrarevolucionària, la lluita de classes en viu que tan a la perfecció va descriure George Orwell en el seu imprescindible Homenatge a Catalunya i que historiadors com Burnett Bolloten han analitzat en La revolución española. Sus orígenes, la izquierda y la lucha por el poder durante la guerra civil 1936-1939 (Barcelona, Grijalbo, 1980).
La misèria moral i política dels dirigents del PCE i del PSUC quant a la persecució de la dissidència, als atacs a la memòria històrica de l’esquerra revolucionària catalana, a menystenir i emboirar el paper destacat dels revolucionaris del POUM en la lluita contra el feixisme i el capitalisme, arribà a límits de degeneració total com els que explica el dirigent poumista Wilebaldo Solano en l’article "La larga marcha por la verdad sobre Andreu Nin": "Después de la victoria de Franco, en los años más terribles de la acción clandestina en España, y durante la segunda guerra mundial y tras el hundimiento de Hitler y Mussolini, los dirigentes estalinistas prosiguieron las campañas contra el POUM con una ferocidad increíble, incluso en las prisiones de España y de Francia, en los maquis del Mediodía francés (donde asesinaron a Joan Farré Gassó, secretario del POUM de Lérida, y estuvieron a punto de hacer lo mismo con Juan Andrade) y en los campos de concentración de Alemania. En realidad, tales campañas se continuaron hasta la publicación del informe secreto de Nikita Jruschov sobre los crímenes de Stalin en el XX congreso del PCUS, el 25 de febrero de 1956".



http://mallorcaweb.net/lopezcrespi/index.htm Web de l´escriptor Miquel López Crespí


http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)


http://www.nodo50.org/ixent/miquelopez.htm Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

http://www.ixent.org/reprefeixista.htm Memòria cronològica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)

domingo, 12 de abril de 2009

Dietaris i llibres de memòries – Blog de l’escriptor Miquel López Crespí

L’origen del bipartidisme (pàgines del meu dietari)

Per Miquel López Crespí, escriptor


Imagín que a les noves generacions, acostumades al tipus de campanyes electorals del present, els és molt difícil imaginar com provàvem de denunciar les injustícies del capitalisme els partits revolucionaris del temps de la transició i primers anys del nou règim, de quins mitjans disposàvem per a fer front al feixisme i la restauració borbònica. O, simplement, per a fer arribar a la població alguna de les problemàtiques oblidades pels partits del règim. Actualment vivim en una societat molt semblant a la descrita per Orwell en la seva novel·la 1984 i pens, he parlat amb molta gent jove, que potser els interessaria, a tall d´informació, saber com ens les arreglàvem mínimament les organitzacions que no érem de la colla que treballaven amb els poders fàctics i el franquisme reciclat per a restaurar la monarquia que ens llegava el dictador.

Avui tot és mediàtic. Debats electorals de dos partits per a fomentar encara més el bipartidisme. Informació televisiva manipulada. Grans cartells de coloraines publicats per les grans companyies editores de la propaganda política subvencionades per la banca i els partits que s´alternen en el govern. Fil musical a les estacions de metro, als carrers, amb edulcorades veus de locutors i locutores que lloen les excel·lències d´aquells que els poders fàctics han decidit que governaran. Talment la societat descrita per Orwell en la novel·la 1984.

Evidentment, d´ençà els anys en què el feixisme i el nazisme dels anys vint i trenta del segle passat dominaven bona part d´Europa, el sistema de control de les consciències ha mudat. A les opulentes –en aparença!-- societats de consum del Primer Món, sembla que ja no són necessàries les dictadures sagnants com en el passat. Ara la dominació s´exerceix més subtilment, mitjançant la manipulació de la informació i el rentat de cervell continuat que permet la televisió. Malgrat que, com hem vist a l´Estat espanyol, tant amb Aznar com amb el PSOE, quan és necessari s´empra tot el poder de les lleis i els cossos repressius per a provar d´acabar amb els moviments independentistes i l´esquerra antisistema.

Però... com hem arribat a aquesta situació? Com i de quina manera els antifeixistes de fa trenta i quaranta anys provàrem d´enfrontar-nos amb el monstre del control de les consciències? Què férem en aquells anys? Qui barrà el pas a la ruptura amb el passat? Quins partits i organitzacions s´han aferrat a l´existent per a viure dels beneficis i els privilegis que comporta la gestió del sistema?



I encara més preguntes: com provàrem de fer-nos presents aquells partits que no teníem els poders fàctics rere nostre, la banca, les organitzacions internacionals que donen suport als quadres governants siguin aquests de dreta o de la pretesa esquerra?

No sempre ha estat com el present. La gent que visqué els anys anteriors a la transició encara ho recorda. Les ciutats no eren aquesta mena d´hospital desinfectat orwel·lià d’ara. Fins i tot en els anys més negres de la dictadura hom podia sortir al carrer al matí i trobar la ciutat plena de pintades subversives demanant la llibertat, protestant pels crims del feixisme, exigint l´amnistia per als presos polítics. En els anys anteriors a la mort del dictador i en els dos o tres posteriors a les primeres eleccions dites “democràtiques”, encara hi havia cartells aferrats a les parets, pintades de tot tipus. Va ser aleshores quan els poders fàctics, els partits polítics instal·lats en la gestió del règim, començaren unes fortes campanyes de propaganda per a fer veure a la població els “avantatges” de netejar les ciutats de proclames reivindicatives. En lloc de veure els aspectes creatius i de consolidació de la societat civil que significava tenir les parets de les obres pintades amb murals, cartells informatius, es prioritzaren i s´intensificaren les campanyes perquè cap partit ni grup alternatiu, que ja eren privats de sortir en els mitjans oficials controlats, pogués fer sentir la seva veu. Potser que la darrera vegada que hi hagué una ocupació pacifica d´espais públics, vencent les consignes dels instal·lats quant a “neteja” de la ciutat, va ser en els mesos de la lluita per la sortida de l´OTAN, a mitjans dels anys vuitanta. Després vengué el que tots coneixem: la desertització, la demonització dels moviments de base i alternatius. Tan sols els joves, sortosament!, grups i organitzacions com Maulets, la CGT, els sindicats d´estudiants dels Països Catalans, la CNT i algun altre col·lectiu s´han atrevit a lluitar contra els decrets del “Gran Germà” orwel·lià, tornant a donar dinamisme i creativitat a les nostres ciutats desertitzades pels polítics a sou dels borbons i de la “sagrada” economia de mercat.

En una data tant recent com l´any 1990, era evident la repressió “socialista” contra aquells que encara volíem emprar les parets abandonades o en obres per a servar la memòria dels republicans assassinats pel feixisme. Qui signa aquest article va ser reprimits i multat per PSOE per haver volgut retre un homenatge al darrer batle republicà de Palma, Emili Darder. Sortí publicat a tots els diaris de Palma en el mes de maig de 1990. I, per a “immortalitzar” tan gran barbaritat, ho vaig deixar escrit al llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Palma, Edicions Cort, 2003), concretament en el capítol titulat “Breviari contra els servils: transició i repressió ‘democràtica’” (pàgs. 220-232).

L’any 1994 la brutalitat del carrillisme illenc i sectors propers esclatava amb tota la seva virulencia. Com he explicat en algun article anterior, aquests sectors dogmàtics i sectaris tengueren la barra de publicar un pamflet ple de mentides i tergiversacions contra la memòria històrica de l’esquerra revolucionària de les Illes. Era la campanya rebentista contra el llibre de memòries antifeixista L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). La visceralitat que traspuava el pamflet que publicaren, el dogmatisme i el sectarisme dels senyors Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José M. Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida era bestial. Sense cap mena de vergonya s’atrevien a insinuar que els partits marxistes, els comunistes i republicans que lluitàvem contra el feixisme ho fèiem “per a tractar de debilitar des del franquisme sociològic, i de vegades des del franquisme policíac, el Partit Comunista d’aleshores” (citació textual del pamflet publicat a Última Hora el 28-IV-1994). Quina vergonya, quina manca d’ètica provar d’embrutar d’aquesta manera la memòria i l’esforç antifeixista de tants homes i dones que feren tant per la llibertat del nostre poble, per acabar amb la dictadura! En referesc als militants, companys i companyes dels partits comunistes, dels cristians anticapitalistes, dels sectors anarquistes de la nostra societat, de la societat civil. No tot era carrillisme a les Illes i a l’Estat espanyol! Hi havia altres partits, altres formes de veure el canvi, d’avançar vers la república, la independència i el socialisme. Eren munió, no solament els militants de formació marxista i anarquista, les organitzacions que es reclamaven del consellisme, de l’herència de la CNT i el POUM, tots aquells i aquelles que ens sentíem hereus de la lluita de l’Oposició Obrera contra l’estalinisme. Eren moltíssims també els independents, aquells i aquelles que volien un canvi en profunditat de la nostra societat i no una simple emblanquinada de façana, a l’estil de la reforma que la direcció carrillista pactava amb el franquisme reciclat.
Mai no he arribat a entender els motius reals d’aquesta ràbia malaltissa contra la memòria històrica de l’esquerra revolucionària de les Illes, contra les lluites protagonitzades per organitzacions del tipus OEC, LCR, MCI, PORE, PTE, ORT, CNT o, com ja he dit, els independents de tendència cristiana anticapitalista. Em deman si els molestava, unidimensionals com demostraven ser, la crítica a les traïdes de Santiago Carrillo i CIA, la denúncia dels pactes amb el franquisme reciclat per a garantir la continuïtat del sistema capitalista d’explotació, la monarquia que ens deixava Franco, la “sagrada unidad de España”? Una vergonya tot plegat!
Ara, tan sols a estones, Palma torna a ser la ciutat del passat, amb l´energia i la creativitat revolucionàries de la gent que, cap a mitjans dels anys setanta, no podia imaginar les traïdes i el cinisme dels polítics professionals, els vividors del romanço i oportunistes que tots coneixem.

Anem a pams. A començaments dels setanta, després d´haver estat durant molts d´anys en diverses organitzacions i col·lectius que no tenien res a veure amb el carrillisme espanyol, vaig entrar a militar a les Plataformes Anticapitalistes d´Estudiants, concretament amb els companys de l´Escola de Magisteri de Palma i també en l´Organització d´Esquerra Comunista (OEC), que impulsava aquesta organització estudiantil revolucionària. Com ja he explicat en diferents llibres i, especialment, en Cultura i antifranquisme (Barcelona, Edicions de 1984, 2000) i No era això: memòria política de la transició (Lleida, Edicions El Jonc, 2001), l´OEC era una formació marxista de tendència consellista i que tenia molts punts en comú amb el trotsquisme. Els punts que tenia en comú amb organitzacions estrictament trotsquistes i, especialment, amb la LCR que formava part de la IV Internacional d´Ernest Mandel, era la defensa de la democràcia directa, del consellisme, de l´oposició obrera a l´estalinisme. En l´àmbit català ens sentíem hereus d´Andreu Nin, del BOC (Bloc Obrer i Camperol) i del POUM (Partit Obrer d´Unificació Marxista) del temps de la guerra civil, malgrat moltes de les contradiccions d´ambdues organitzacions.

Però tornem a l´inici de l´article, a les minvades possibilitats que els grups revolucionaris tenien per a sortir en la premsa oficial a no ser per esdevenir objecte de constant criminalització.

S´apropava el final de la dictadura. Santiago Carrillo i el PCE, abandonant qualsevol idea de ruptura amb els hereus del feixisme, amb el suport del dictador romanès Ceausescu, ja havia establert contactes amb diversos sectors del Movimiento, l´exèrcit i representants del que seria el futur rei, el príncep Juan Carlos. Per rompre la columna del moviment obrer i popular, per aturar la munió de vagues generals revolucionàries antifeixistes i anticapitalistes com les de Vitòria de 1976; per vèncer el creixent moviment independentista del País Basc, Catalunya i Galícia; per combatre la unitat sindical, els naixents consells obrers, l´activa coordinació de fàbriques, de sectors professionals, dels estudiants, la premsa oficial anava obrint petites escletxes de llibertat on els socialdemòcrates i els carrillistes podien fer sentir la seva veu. Tots els poders mediàtics eren al servei de la reforma i dels pactes per tal d´aturar la presència de tots aquells partits i organitzacions que no combregaven amb aquell abandonament de les idees i principis –república, socialisme, autodeterminació--, que havien alletat generacions de lluitadors i lluitadores.

Els partits nacionalistes i marxistes revolucionaris que havíem portat a coll la majoria de lluites de finals de la dictadura érem silenciats, demonitzats i marginats. El PSOE, inexistent en les lluites quasi fins l´any 1976, començava a ser inflat amb el suport de tota la socialdemocràcia mundial i els poders fàctics estato-unidencs una vegada que renuncià a la ruptura; Suárez, el darrer secretari general del Movimiento, s'entrevistava en secret amb Carrillo per a pactar la conservació de l’essencial de la victòria militar feixista de 1939: la “sagrada” unitat d´”Espanya” i la defensa de l´economia de mercat capitalista.

Mentre per a uns s´obrien escletxes de llibertat, alhora que el poder promocionava els partits que havien pactat la conservació dels aparells repressius de la dictadura, tots els aspectes polítics que hem ressenyat més amunt, la policia política ens perseguia i detenia i, com també he escrit, els mitjans de comunicació “aperturistes”, lliurats en cos i ànima a la promoció del PSOE, UCD, AP i el carrillisme, silenciaven les nostres lluites i accions. A mesura que s´apropaven les primeres eleccions dites “democràtiques”, en les quals no serien legals ni l´OEC, ni la LCR, ni cap altre grup considerat revolucionari, el silenci i les persecucions es feien més patents.

http://www.nodo50.org/ixent/lopezcrespi.html Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí


http://mallorcaweb.net/lopezcrespi/index.htm Web de l´escriptor Miquel López Crespí


http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)


http://www.nodo50.org/ixent/miquelopez.htm Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

http://www.ixent.org/reprefeixista.htm Memòria cronològica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)


http://www.ixent.org/postfranquista.htm Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

viernes, 10 de abril de 2009

López Crespí: memòria d'Andreu Nin i el POUM: els assassinats de la NKVD, el PCE i el PSUC en temps de la guerra civil. Els Fets de Maig de 1937...

Andreu Nin i el POUM: els assassinats de la NKVD, el PCE i el PSUC en temps de la guerra civil. Els Fets de Maig de 1937 a Barcelona (III)


"La veritat és i serà sempre imprescindible per al canvi social cap a una societat socialista. Qui renuncia a la veritat per raons tàctiques, mai no permetrà avançar cap a una societat més justa". (Llorenç Buades)

Per Miquel López Crespì, escriptor


La direcció del PSUC va ser activa en la campanya de criminalització del POUM preparant la població i els sectors de treballadors sota influència estalinista per a la repressió que es preparava. El paper de Treball, òrgan del PSUC, va ser decisiu en la tasca d´intoxicar els sectors antifeixistes i de preparar-los psicològicament per a l’extermini i persecució que s’anava ordint. Dia 25 d’abril de 1937, és a dir, pocs dies abans de l'inici de la repressió contra el POUM i la CNT, el diari del PSUC escrivia: “Los trotskistas [...] saben que están definitivamente desacreditados entre las masas; saben que ahora las masas les reconocen como los enemigos más obvios de la clase obrera; saben que todo el mundo se da cuenta de que no sólo son asesinos –como lo prueba el caso de Kirov [el líder comunista ruso, cuyo asesinato fue atribuido oficialmente a una conspiración trotskista]—sino saboteadores y partidarios de la guerra. Han visto que los obreros los rechazan, que les escupen en la cara, que les denuncian como a los más asquerosos de sus enemigos”.
Amb aquestes campanyes bestials contra el POUM preparant l’ambient per a la repressió i l’assassinat d’Andreu Nin... com és possible que hi hagi defensors de l’estalinisme, de les direccions del PCE i del PSUC, que tenguin la barra de negar la col·laboració d’aquestes organitzacions amb els agents de la NKVD que assassinaren Nin, Berneri i els centenars d’antifeixistes desapareguts a les txeques estalinistes de Barcelona, València i Madrid? Mai no s’havia vist tant de cinisme i tanta mala fe com demostren aquests encobridors dels fets.
I és que aquests moderns defensors de l’estalinisme i el neoestalinisme l´únic que fan és seguir la línia marcada pels dirigents del PCE i el PSUC d’ençà els anys de la guerra civil. Els Fets de Maig, la repressió contra el POUM, la il·legalització d’aquesta organització revolucionària, els desapareguts –com Andreu Nin, com Camillo Berneri, entre molts d’altres— no surten en els llibres que durant prop de quaranta anys han escrit els dirigents del PCE i del PSUC. I si surten són per exculpar el paper del PCE i per continuar criminalitzant el POUM i la CNT. En aquest aspecte no res d’aclaridor podem trobar en els llibres “beatíficos y edulcorantes o tendenciosos y poco fiables”, com defineix l’historiador Josep Termes les memòries de diversos dirigents estalinistes espanyols en el pròleg al llibre de Francesc Bonamusa Andreu Nin y el movimiento comunista en España (1930-1937). Aquests llibres “beatíficos, edulcorantes y poco fiables”, els mateixos que amaguen la memòria històrica de l’esquerra revolucionària de Catalunya i de l’Estat espanyol, són els de Dolores Ibárruri (El único camino, París, 1965), Juan Modesto (Soy del Quinto Regimiento. Notas de la guerra española, París, 1969), Enrique Líster (Nuestra Guerra, París, 1966), Antonio Cordón (Trayectoria, París, 1971), Montserrat Roig (Rafael Vidiella. L’aventura de la revolució, Barcelona, 1976), Jesús Hernández (La grande trahison, París, 1953), Valentín González “El Campesino” (Vida y muerte en la URSS, Buenos Aires, 1951), Castro Delgado (Hombres made in Moscú, Barcelona, 1963), M. Sánchez (Maurín, gran enigma de la guerra y otros recuerdos, Madrid, 1976) y J. “Gorkin” (El revolucionario profesional. Testimonio de un hombre de acción, Barcelona, 1975).
A tall d’exemple podem constatar el que “diuen” del POUM i d’Andreu Nin les memòries –626 pàgines!— de Dolores Ibárruri, la “Pasionaria”, màxima dirigent del PCE en temps de la guerra civil. Com escriu l’historiador Antonio Rubira León en l’article “Historia de la memoria del POUM”, que es pot trobar en el web de la Fundació Andreu Nin: “Veinte años después de la Guerra Civil, Dolores Ibárruri en su exilio estalinista, escribe un libro de memorias, El único camino, donde hace un ejercicio de autobombo personal permanente y se muestra muy satisfecha de sí misma, de su labor agitadora. Como dice Payne de ‘apología personal’, Ibárruri en sus 626 páginas del libro no nombra a Andreu Nin en ningún momento. Pero no deja pasar la ocasión para seguir llamando fascista al POUM. No es de extrañar, ella estaba en las reuniones con Orlov cuando el asesinato de Nin”.
Un altre dels volums que explica a fons la participació dels agents de Stalin i de la col·laboració dels estalinistes espanyols i catalans en la repressió contrarevolucionària anterior i posterior als Fets de Maig del 37 es pot trobar en el citat volum II d’El marxisme a Catalunya, la Història del POUM. Ja en la presentació del volum, l´historiador Víctor Alba ens adverteix: “En aquest volum han estat inclosos documents importants, el més notable dels quals és el text íntegre de la sentència contra el POUM dictada l’octubre de 1938 pel Tribunal Especial d’Espionatge i Alta traïció –car els comunistes [Víctor Alba anomena ‘comunistes’ els estalinistes ] imposaren per servir la seva política, que hi hagués jurisdiccions especials. Hi ha també diversos informes oficials sobre la persecució contra el POUM, assassinat d’Andreu Nin, la indiferència de Manuel Azaña, la submissió de Joan Negrín, la solidaritat de la CNT i el moviment independent internacional i la tossuderia dels poumistes a continuar essent ells mateixos, políticament, quan els envoltaven agents indígenes i estrangers de la NKVD soviètica. Es donen els noms dels torturadors d’Andreu Nin i dels assassins d’altres poumistes. L’autor, que tenia vint anys en els moments dels fets que relata –no pas com a records personals, sinó amb imparcialitat d’historiador polític-, considera que pot ser objectiu perquè, tot i ser poumista, no tenia en el seu partit càrrecs importants que l’obliguin a justificar la seva actuació”.
Uns anys abans de la seva mort, l’historiador Víctor Alba escrigué un article molt interessant i que palesa a la perfecció l’ambient que encerclava la persecució governamental i estaliniana contra els revolucionaris del POUM. L’article porta per títol “On és Nin?” i també es pot trobar en el web de la Fundació Andreu Nin. L’article, que reproduesc íntegrament a causa del seu interès, diu: “Aquell 16 de juny, a migdia, Andreu Nin —camacurt, rabassut, cabells rinxolats i ulleres gruixudes—, arribà al local central del POUM, a les Rambles, al costat del cafè Moka. El milicià de guàrdia li digué que havia passat un militar i li havia advertit que hi havia ordre de detenir-lo. Però Nin no en féu cas. Potser pensà que Barcelona no era Moscou. Uns moments després, uns policies vinguts de Madrid es presentaren amb una ordre de detenció signada pel cap de policia de Barcelona, el coronel Burillo, nomenat poc abans per Negrín. Portaren Nin a la comissaria de la Via Laietana. Aquella mateixa nit se l’endugeren a Madrid. I ja mai més no se’n va saber res.
‘Començà així la persecució contra el POUM. L’havien reclamada a crits, des de feia mesos, Carrillo, la Pasionaria i Pepe Díaz, que afirmaven que els poumistes eren agents de Franco. La calúmnia continuava encara, en boca de la gauche divine, durant la transició, però ara com a ‘agents de la CIA’. Molts militants de base comunistes i psuquistes se la creien de bona fe i es convertiren, pensant complir un deure, en delators i confidents de la policia. Els dirigents del POUM foren detinguts aquell mateix 16 de juny i durant mesos hi hagué poumistes assassinats al front i donats oficialment i amb falsedat com a ‘muerto cuando intentaba pasarse al enemigo’. Es formaren comitès de protesta a Anglaterra i a França, que enviaren comissions a investigar i reclamar. No aconseguiren que els diguessin on era Nin. Calgueren anys per aclarir les coses. El mateix ministre de la Governació, Julián Zugazagoitia, digué en les seves memòries que sospitava que s’havien endut Nin a l’URSS. En realitat, era en una presó privada de la NKVD a Alcalá de Henares. Allí el torturaren per aconseguir que firmés una confessió en la qual ell, els seus companys i sens dubte Largo Caballero, Companys i qui sap qui més, eren agents de Franco. Si l’haguessin obtinguda, el PCE i Moscou haurien tingut un mitjà per obligar els dirigents els noms dels quals figuressin en la confessió a fer el que Negrín, la Pasionaria i Stalin volguessin. Però Nin no signà res i morí sota tortura. Sembla que el seu cadàver fou enterrat en un camp prop d’Alcalá de Henares. Mai no s’ha cercat la tomba clandestina. Largo Caballero, en la vista del procés contra el POUM, digué que ‘Nin nos salvó a todos’. Per cert que en aquest procés, a les darreries del 1938, els jutges reconegueren que el POUM i els seus dirigents tenien una clara i llarga història antifeixista i que d’agents de Franco, res de res. La intervenció d’agents soviètics al costat dels policies madrilenys, la frustració dels jutges republicans que tractaven de treure l’entrellat del cas, i la pretensió de Negrín que es cregués que Nin havia estat salvat per homes de la Gestapo (ni Azaña s’ho cregué), es conta molt gràficament a L’operació Nikolai, el programa de TVE de Dolors Genovès i Llibert Ferri que caldria veure de tant en tant per curar-nos en salut. Nin, que tenia realment més vocació d’intel·lectual que de polític i que, des de jove, entrà en la política sobretot per sentiment del deure, ajudà considerablement a depurar el català. Retornat de l’URSS, portava una llengua no contaminada per l’ús diari barceloní. Traduí les obres mestres de la literatura russa i els seus pròlegs són assaigs valuosos sobre aquesta literatura. Mentre intel·lectuals anglesos i francesos reclamaven on era Nin, a Catalunya ni un —repeteixo, ni un– dels intel·lectuals catalans, que el coneixien personalment i el tractaren, alçà la veu per preguntar què passava amb Nin. Fou un silenci clamorós. Els paquets de llenties que rebien d’una associació d’escriptors sotmesa al PSUC valien més que la vida de Nin. I quan els poumistes feien pintades preguntant: ‘Govern Negrín, on és Nin?’, els psuquistes hi afegien la calúmnia: ‘A Salamanca o a Berlín’. Nin, que fou uns mesos conseller de Justícia del govern de la Generalitat, féu més per Catalunya que tots aquests intel·lectuals silenciosos. Amb els seus decrets, donà a Catalunya funcions de sobirania, quan abaixà la majoria d’edat als 18 anys, quan establí els jurats populars per acabar amb el desgavell del Palau de Justícia, quan atribuí al president de la Generalitat la potestat de commutar les penes de mort, quan legalitzà els matrimonis del front, o quan signà, amb d’altres, el decret que estenia a totes les empreses de més de cent obrers el sistema de propietat de les col·lectivitzacions. Eren coses que, constitucionalment, corresponien només a l’Estat espanyol i que, així, sense negociacions ni falòrnies, passaren a la Generalitat. Quan acabà la Guerra Civil, els que havien calumniat Nin anaren a l’exili. Hi passaren també els que no alçaren la veu per defensar-lo. Nin es quedà enterrat a les proximitats de Madrid. I els seus companys foren entre els primers que es reorganitzaren clandestinament i recomençaren la lluita, al cap de pocs mesos de la victòria franquista. Era quan els que havien acusat Nin i els seus de ser agents de Franco aplaudien l’aliança de Stalin amb Hitler”.



http://www.nodo50.org/ixent/miquelopez.htm Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

http://www.ixent.org/reprefeixista.htm Memòria cronològica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)


http://www.ixent.org/postfranquista.htm Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)



http://www.ixent.org/classics.htm Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

miércoles, 8 de abril de 2009

Andreu Nin, el POUM, la CNT, Camillo Berneri: els Fets de Maig de 1937 a Barcelona

L'assassinat d'Andreu Nin i de Camillo Berneri


Per Miquel López Crespí, escriptor



Juntament amb Andreu Nin, el PCE-PSUC, amb l'ajut de la policia política de Stalin (GPU), era assassinat igualment el professor anarquista italià Camillo Berneri (1897-1937). Dirigent anarquista, fou un dels intel.lectuals llibertaris més importants del període d'entreguerres. Autor de nombrosos llibres que estudiaven la gènesi del feixisme. Italià, escrigué igualment tractats de sociologia del treball i història del pensament social, essent igualment un dels primers precursors dels estudis psicològics, sexuals i religiosos.

A causa d'una ferma militància antifeixista s'hagué d'exiliar de la Itàlia mussoliniana l'any 1926, i per la seva actitud de lluita constant contra el capitalisme fou empresonat en nombroses ocasions a Bèlgica, Països Baixos, Luxemburg i França.

Revolucionari conseqüent, Berneri arribà a l'estat espanyol pel juliol del 36 i de seguida s'incorporà a les unitats confederals que sortiren de Barcelona per a alliberar Aragó del feixisme. Col.laborà lactivament en les emisores de la CNT-FAI, i d'ençà l'octubre de 1936 fou l'ànima del diari Guerra di classe. Personalitat honesta i independent, malgrat les seves afinitats amb el moviment llibertari no dubtà mai a criticar diverses personalitats anarquistes quan ho creia just.

El professor Camillo Berneri pensava -en contra de l'opció del PCE- que la guerra només podia ser guanyada a la burgesia espanyola si el poble portava endavant primer la revolució social iniciada el juliol de 1936. Així ho va deixar escrit en nombrosos estudis i assaigs. I aquesta idea fou la que concentrà l'odi de la direcció Pasionaria-Díaz-Carrillo en contra seva i li costà la vida, juntament amb Andreu Nin i molts centenars de revolucionaris catalans i de la resta del món (vegeu Guerra de clases en España, 1936-1937, de Camilo Berneri, publicat per Tusquets Editor l'any 1977).

Perquè és, encara avui, a tants d'anys del seu assassinat, una lliçó que voldrien fer oblidar i un retret que mai no podran treure's del damunt aquells que foren còmplices -actius o passius, pel silenci o per la tortura- del seu assassinat. ¿Ningú, mai, a Mallorca ni la resta de l'Estat, ha llegit o sentit la més mínima autocrítica per tots aquests crims i assassinats? La direcció del PCE a Mallorca, tant la del temps de les claudicacions carrillistes (Ignasi Ribas, Antoni M Thomàs, Pep Vilchez, etc) com l'actual... ¿han explicat mai per què donaven o donen suport a una política que tot ho ha traït pel plat de llenties d'una poltrona institucional i mai no ha fet la més petita autocritica per tants crims contra comunistes (POUM) i anarquistes (CNT-FAI)? O no recorden els Fets de Maig de 1937, el "cas" Comorera, tantes i tantes històries tenebroses del temps del maquis? Nosaltres tenim encara ben present l'abandonament de la lluita per la República en temps de la transició o del combat per l'autodeterminació de les nacionalitats de l'Estat (entre moltes altres brutors polítiques i claudicacions d'idees i principis). L’any 1994 aquets antics dirigents del neoestalinisme illenc i alguns sectors afins tengueren la barra de publicar un pamflet ple de mentides i tergiversacions contra la memòria històrica de l’esquerra revolucionària de les Illes. Era la campanya rebentista contra el llibre de memòries antifeixista L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). La visceralitat que traspuava el pamflet que publicaren, el dogmatisme i el sectarisme dels senyors Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José M. Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida era bestial. Sense cap mena de vergonya s’atrevien a insinuar que els partits marxistes, els comunistes i republicans que lluitàvem contra el feixisme ho fèiem “per a tractar de debilitar des del franquisme sociològic, i de vegades des del franquisme policíac, el Partit Comunista d’aleshores” (citació textual del pamflet publicat a Última Hora el 28-IV-1994). Quina vergonya, quina manca d’ètica provar d’embrutar d’aquesta manera la memòria i l’esforç antifeixista de tants homes i dones que feren tant per la llibertat del nostre poble, per acabar amb la dictadura! En referesc als militants, companys i companyes dels partits comunistes, dels cristians anticapitalistes, dels sectors anarquistes de la nostra societat, de la societat civil. No tot era carrillisme a les Illes i a l’Estat espanyol! Hi havia altres partits, altres formes de veure el canvi, d’avançar vers la república, la independència i el socialisme. Eren munió, no solament els militants de formació marxista i anarquista, les organitzacions que es reclamaven del consellisme, de l’herència de la CNT i el POUM, tots aquells i aquelles que ens sentíem hereus de la lluita de l’Oposició Obrera contra l’estalinisme. Eren moltíssims també els independents, aquells i aquelles que volien un canvi en profunditat de la nostra societat i no una simple emblanquinada de façana, a l’estil de la reforma que la direcció carrillista pactava amb el franquisme reciclat.
Mai no he arribat a entender els motius reals d’aquesta ràbia malaltissa contra la memòria històrica de l’esquerra revolucionària de les Illes, contra les lluites protagonitzades per organitzacions del tipus OEC, LCR, MCI, PORE, PTE, ORT, CNT o, com ja he dit, els independents de tendència cristiana anticapitalista. Em deman si els molestava, unidimensionals com demostraven ser, la crítica a les traïdes de Santiago Carrillo i CIA, la denúncia dels pactes amb el franquisme reciclat per a garantir la continuïtat del sistema capitalista d’explotació, la monarquia que ens deixava Franco, la “sagrada unidad de España”? Una vergonya tot plegat!


Però és impossible esborrar noms com els de Nin, Maurín o el mateix Camillo Berneri, perquè, sempre i en tot moment, aquest record el mantendrem viu els revolucionaris de qualsevol època i circumstància.

L'anàlisi de les obres polítiques d'Andreu Nin, que un dia hauran de fer els nostres historiadors per a il.lustració i formació d'una nova generació de revolucionaris catalans, ens portaria ara mateix massa lluny. Com hem deixat escrit en el capítol anterior, les dues obres fonamentals de Nin són, evidentment, Les dictadures dels nostres dies, editat per la Llibreria Catalònia a Barcelona l'any 1930, i Els moviments d'emancipació nacional, publicat per Edicions Proa el 1935 (d'aquest darrer llibre hi ha una reimpressió feta per Edicions Catalans de París en 1970). Ambdues van ser escrites en català, cosa que mereix d'esser subratllada, perquè la bibliografia marxista en la nostra llengua és limitadíssima. Les dictadures dels nostres dies (traduïda a l'espanyol per Rafael Marquina i publicada amb el títol de Las dictaduras de nuestro tiempo per les Ediciones de Hoy, Madrid, 1930) és una anàlisi del feixisme i de les formes de dominació del capitalisme contemporani i, en el seu temps, va constituir una rèplica contundent a Les dictadures, llibre de Francesc Cambó, dirigent polític de la burgesia catalana abans de la guerra civil. L'escriptor francès Daniel Guérin va explicar que s'havia inspirat en la versió francesa de l'obra d'en Nin, realitzada per Pierre Naville i encara inèdita, per a preparar el seu popular llibre Fascisme et gran capital.

Els moviments d'emancipació nacional és un llibre rar dins el corrent marxista de l'estat espanyol -orfe de vertaders teòrics autòctons. I es pot dir que malgrat les mancances que s'hi poden trobar és encara un treball molt útil per a tenir a l'abast, i des d'una òptica de classe, les distintes posicions dels clàssics del marxisme damunt l'alliberament de les nacions oprimides i dels corrents principals del moviment obrer internacional davant aquesta greu problemàtica encara avui no resolta pel capitalisme.

Nin té en tot moment ben clar -hem de pensar sempre que l'obra està escrita entre l'agost i l'octubre de 1934- que la justa solució del problema de l'alliberament de les nacions ofegades per l'imperialisme espanyol és d'una importància cabdal per a l'alliberament global de la classe obrera i element bàsic en l'aprofundiment del restringit àmbit de democràcia que ofereixen les classes dominants.

Nin escriu: "...Els moviments nacionals juguen un paper d'enorme importància en el descabdellament de la revolució democràtico-burgesa, arrosseguen masses populars immenses a la lluita i constitueixen un factor revolucionari poderosíssim que el proletariat no pot deixar de tenir en compte... Girar-se d'esquena a aquests moviments, adoptar enfront d'ells una actitud d'indiferència és fer el joc al nacionalisme opressor i reaccionari, encara que es vulgui cobrir aquesta actitud amb la capa de l'internacionalisme".

D'aquesta manera, per a Andreu Nin, la lluita d'alliberament nacional és un eix indispensable de la lluita per l'ampliació de la democràcia burgesa enfront els entrebancs constitucionals que el capitalisme posa al davant del poble treballador; i el seu desenvolupament continu tendeix a eliminar els obstacles que els estats plurinacionals opressors posen al creixement humà i social. Torna escriure Nin: "Quan la formació dels grans Estats precedeix el desenvolupament capitalista, és a dir, quan es constitueixen abans que les relacions feudals hagin estat superades per les relacions burgeses, la unitat que en resulta és una unitat repressiva, despòtica, de tipus asiàtic, que entrebanca el desenvolupament de les forces productives en lloc d'afavorir-lo".

Pel que fa referència a la història del BOC, del POUM, d'Andreu Nin... cal tenir sempre en compte els dos llibres de "Roger Arnau" [Josep Benet] Marxisme català i qüestió nacional catalana 1930-1936 (I i II) d'Edicions Catalanes de París, publicats l'any 1974 i els que Víctor Alba edità a Editorial Pòrtic el 1974: El marxisme a Catalunya 1919-1939: història del BOC (vol. I); Història del POUM (vol. II); Andreu Nin (vol. III).

Seria també molt difícil arribar a esbrinar l'origen del cos teòric d'en Nin si no el relacionam amb la seva pràctica efectiva tant al capdavant del POUM com en el Consell d'Economia de Catalunya, organisme encarregat d'estructurar la indústria col.lectivitzada i establir els primers elements de planificació, en el qual, per cert, va exercir un paper de primer ordre.

Recordem també que el 26 de setembre de 1936 s'establí a Catalunya el primer Consell de la Generalitat amb participació obrera. Andreu Nin hi fou nomenat Conseller de Justícia i tothom reconegué aleshores que Nin era la personalitat més brillant del Consell.

Com a Conseller de Justícia estengué a tot el Principat els Tribunals Populars, formats per un representant de cada organització antifeixista. Aquests Tribunals Populars van acabar amb els excessos absurds i amb les "justícies" particulars que havien estat exercits els primers temps de la guerra civil. Com a Conseller d'una Generalitat front-populista advertia aleshores -agost/setembre 1936-: "A l'estat espanyol assistim a una revolució social profunda. Jo, que he conegut la revolució russa, puc dir-vos: la nostra revolució és més profunda que la que commogué Rússia l'any 1917".

En efecte, la concepció d'Andreu Nin de la revolució democràtico-socialista havia estat confirmada pels fets: el poble treballador resolia en un "obrir i tancar d'ulls" els problemes pendents de la revolució democràtica (nacional, militar, religiós, agrari, etc.), i havia iniciat simultàniament la transició socialista. La teoria de la revolució permanent esbossada per Marx el 1848 i completada per Trotski el 1905 era verificada una vegada més per la pràctica.

Aleshores, tant com a dirigent obrer (secretari general del POUM) com en la qualitat de Conseller de la Generalitat, pogué comprovar -i ho va repetir moltes vegades- el paper claudicant, sense principis, tantes vegades demostrat per la història, de la burgesia "nacional" catalana davant les tasques d'alliberament de Catalunya. De les seves crítiques tampoc se salvaven certs sectors de la petita burgesia. Nin deia: "Vacil× lant i indecisa, com a reflex de la situació intermèdia que ocupa en l'economia capitalista, prodiga els excessos declamatoris en perjudici de les realitzacions concretes, tremola davant les mesures radicals per por alhora de descontentar la burgesia i fomentar el moviment 'anàrquic' de les masses, s'inclina a la política de les concessions i d'estira i arronsa, i quan, sota la pressió popular, es llança a la lluita i a la rebel× lió, ho fa a contracor, sense decisió, més aviat esfereïda de les possibles conseqüències d'un 'desbordament' popular que no pas decidida a combatre resoltament".

L'assassinat d'Andreu Nin pels sicaris del PCE-PSUC amb la col× laboració de la policía de Stalin (GPU-NKVD) cap al juny de 1937 ens va privar del posterior desenvolupament teòric del seu cos doctrinal (vegeu El proceso de Moscú en Barcelona: el sacrificio de Andrés Nin de Julián Gorkin, editat per Aymá l'any 1974). Cal pensar que si hagués viscut probablement hauria canviat moltes de les seves conclusions ofertes a Els moviments d'emancipació nacional (sobretot les que fan referència al 'model' soviètic de resolució de la qüestió. La seva mort i la repressió salvatge contra el POUM i la CNT el maig de 1937 van suscitar una immensa emoció a Catalunya i a la resta del món. Les protestes de Lluís Companys (President de la Generalitat), Largo Caballero (President del Govern espanyol), etc, s'enfrontaren amb el cinisme de la direcció del PCE (Carrillo, Pasionaria, José Díaz, etc.). George Orwell va escriure indignat el seu Homenatge a Catalunya (Edicions Ariel. Barcelona, 1969).

Andreu Nin, militant revolucionari i escriptor, dirigent obrer i teòric marxista, es va formar en el moviment obrer català i internacional. Va consagrar tota la seva vida a la causa de l'alliberament nacional i de classe. Va morir en mans dels botxins espanyols de Stalin a Alcalá de Henares, ferm i inflexible, fidel sempre als ideals pel quals havia lluitat.

Com a marxistes mallorquins servarem en la memòria l'exemple de la seva fidelitat, dignitat i coratge en la defensa dels interessos de la nostra terra i del poble treballador.


http://mallorcaweb.net/lopezcrespi/index.htm Web de l´escriptor Miquel López Crespí


http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)


http://www.nodo50.org/ixent/miquelopez.htm Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

http://www.ixent.org/reprefeixista.htm Memòria cronològica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)


http://www.ixent.org/postfranquista.htm Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

lunes, 6 de abril de 2009

El combat per la història: la lluita contra el dogmatisme i el sectarisme a les Illes

Antoni M. Thomàs (antic responsable polític del PCE), Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida signaren un tèrbol pamflet contra la memòria històrica de l’esquerra revolucionària de les Illes


El combat per la història: la lluita contra el dogmatisme i el sectarisme a les Illes
Per a la recuperació de la memòria històrica de l’esquerra revolucionària


Per Miquel López Crespí, escriptor

Com han escrit recentment un grup d'historiadors "no oficials" (han publicat un manifest titulat "Combat per la història"): "volem lluitar contra l'oblit imposat per la transició". I més endavant, concreten: "Això [la transició] imposava l'oblit deliberat i 'necessari' de tota la història anterior a 1978. Calia tornar escriure una nova història oficial, donat que les versions franquista i antifranquista ja no servien al nou poder establert". I és des d'aquesta òptica nova, lluny de la història falsament "objectiva" dels servidors del poder que s'ha escrit Cultura i antifranquisme (Barcelona, Edicions de 1984, 2000). Aquesta obra consta de trenta-quatre capítols i de seguida hom comprova que l'esforç per anar bastint aquesta eina de reflexió i de lluita escrita des d'una perspectiva "no oficial" ha estat considerable. Sense una ingent acumulació d'articles, estudis, dades, diaris i revistes de totes les tendències, sense haver parlat amb molts protagonistes (la importància de la història oral), tot plegat com a producte de dècades de recerca i d'aplec de documentació, no hauria estat possible iniciar la feina. El primer capítol de l'assaig que comentam, "Art i literatura en els anys seixanta", és una recapitulació de les influències culturals que sacsejaren la part més progressista de la intel· lectualitat catalana dels anys seixanta i setanta.
Després es parla de les Aules de Poesia, Teatre i Novel· la (1966-1968). S'analitzen en un altre capítol qüestions del Congrés de Cultura Catalana sistemàticament deixades de banda (malgrat la importància històrica que tengueren) per determinats estudiosos, d'aquests que pretenen fer "història objectiva" quan en realitat el que fan és lloar qui comanda, criminalitzant el dissident, els partits o persones que no poden oferir cap mena de privilegi a tan "imparcial" historiador (edició de llibres, reconeixements oficials, curriculum, etc., etc.) .
L'ampli capítol dedicat als germans Villalonga (i especialment a Llorenç Villalonga) ha tengut en comte la majoria de treballs que s'han fet aquests darrers damunt la figura del conegut militant de Falange Española y de las JONS. La importància de Josep Melià i del seu llibre Els mallorquins ha estat estudiat en "Els mallorquins de Josep Melià". Tracten del teatre i de la seva importància cabdal en la consolidació i regeneració de la nostra cultura els capítols "El teatre modern a Mallorca", "Pere Capellà (Mingo Revulgo)", "Les Germanies i el teatre mallorquí de la revolta", "Un homenatge teatral als estudiants assassinats per la dictadura franquista", "Entrebancs per al desenvolupament del teatre mallorquí contemporani" i "Portugal 1974: els antifeixistes illencs i la Revolució dels Clavells". En ser el marxisme un component bàsic, per no dir essencial, en la formació d'alguns dels intel× lectuals que des de tots els àmbits culturals participaren activament en la lluita contra la dictadura, he cregut convenient deixar-ne constància. Així, hi ha determinats capítols dedicats especialment a l'aportació del marxisme; els titulats "La influència de Trotski i d'Andreu Nin en els comunistes de les Illes", "L'anticolonialisme a les Illes", "En defensa del marxisme: l'Ateneu Popular 'Aurora Picornell'" i "1976: viatges a Itàlia" palesen clarament aquesta influència.
Es pot trobar una aproximació al paper del cinema, la poesia i l'art en la lluita per la llibertat en els capítols "La poesia de la resistència", "L'avantguarda cultural mallorquina dels anys seixanta i setanta", "1956-57: el cinema franquista a sa Pobla". Finalment el paper dels intel× lectuals mallorquins és analitzat en "Gabriel Alomar", "Els escriptors mallorquins i l'antifeixisme", "Alguns intel× lectuals al servei de les classes dominants mallorquines", "1974: literatura i lluita per la llibertat", "Literatura i antifranquisme"...
No cal dir que la colla d'envejosos i reaccionaris (els defensors de la fracasada política carrillista) que l'any 1994 atacaren sense miraments el petit resum de les meves memòries (L'antifranquisme a Mallorca, 1950-1970), aquells senzills records de la lluita per la llibertat, també ha tengut la seva influència en la meva posterior dedicació a l'estudi d'uns anys que, en titular molts d'articles, he anomenat una mica poèticament "Els anys del desig més ardent" (pel que tenien de combat per la recuperació aferrissada de les nostres senyes d'identitat, d'autenticitat en la majoria de joves esquerrans d'aleshores).
Ara, si féssim un article reflectint el que hem vist i estam veient, l'hauríem de titular "Els anys de l'oportunisme més ferotge".
Un dels primers pamflets en contra de les memòries d'un senzill antifranquista mallorquí (qui signa aquest article) va ser obra d'alguns els màxims responsables del neoestalinisme illenc (PCE) com Antoni M. Thomàs i Ignasi Ribas, coneguts militants carrilistes en els anys der la transició. El 28-IV-94 els senyors Antoni M. Thomàs (antic responsable polític del PCE), Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida signaren un tèrbol pamflet contra la memòria històrica de l’esquerra revolucionària de les Illes.
Ha estat com dic, comprovar la mala fe, les tergiversacions d'aquell insignificant grupet carrillista i sectors el que m'ajudà a obrir els ulls quant a la necessitat d'avançar, d'aportar més elements per a l'anàlisi en la línia marcada pels nous historiadors no oficials i, en definitiva, anar obrint nous camins en el coneixement de les lluites i activitats d'aquella època. Aquesta investigació, el treball de recerca i difusió històriques, no es podia fer des de la falsa "objectivitat" dels servils, des de la falsificació que comporta enfocar els esdeveniments de la transició amb el punt de vista d'un partit (en aquest cas des de l'òptica del PCE o de qui comanda), que és el que s'ha fet fins ara mateix. S'ha "oblidat" d'una manera intencionada el paper de l'esquerra revolucionària, dels cristians pel socialisme, de l'anarquisme i els corrents consellistes que impulsaven tant les Comissions Obreres Anticapitalistes com les Plataformes (d'estudiants, de barris, etc) Anticapitalistes. Era precís i necessari dir "alguna cosa" referent a les lluites culturals i polítiques d'aquells anys des d'una perspectiva més autèntica, diferent a la que fan els servidors de la falsificació oficial. En Cultura i antifranquisme he volgut deixar constància d'alguns d'aquests aspectes essencials de la lluita popular en el camp cultural. En el fons, a conseqüència de la debilitat de l'esquerra mallorquina, durant molts d'anys va ser precisament el camp de la lluita cultural una de les trinxeres principals de l'enfrontament contra el règim franquista.



http://www.nodo50.org/ixent/lopezcrespi.html Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí


http://mallorcaweb.net/lopezcrespi/index.htm Web de l´escriptor Miquel López Crespí


http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)


http://www.nodo50.org/ixent/miquelopez.htm Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

http://www.ixent.org/reprefeixista.htm Memòria cronològica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)


http://www.ixent.org/postfranquista.htm Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

jueves, 2 de abril de 2009

Andreu Nin i el POUM: els assassinats de la NKVD, el PCE i el PSUC en temps de la guerra civil. Els Fets de Maig de 1937 a Barcelona (II)

Andreu Nin i el POUM: els assassinats de la NKVD, el PCE i el PSUC en temps de la guerra civil. Els Fets de Maig de 1937 a Barcelona (II)

Els estalinistes del PCE i del PSUC: l’assassinat d’Andreu Nin i les persecucions contra els comunistes del POUM (II)

Per Miquel López Crespí, escriptor

La principal “línia de defensa” dels estalinistes i neoestalinistes catalans i espanyols quant a “perdonar” la seva intervenció en l’assassinat d’Andreu Nin, Camillo Berneri i tants i tants de revolucionaris és donar les culpes a la NKVD soviètica. Com si les direccions de l’estalinisme espanyol i català, en aquest cas el PCE i el PSUC, no en sapiguessin res. Una mentida i una cortina de fum que no s’aguanta per part ni banda. Ningú mai no ha negat, i molt manco nosaltres, la implicació d’Orlov i els agents de la policia política soviètica en els assassinats i persecució dels comunistes catalans del POUM i els anarquistes de la CNT-FAI. Però negar el paper de la Pasionaria, Líster, Gallego, Díaz, Hernández i tots els altres, entre els quals alguns comandaments de l’exèrcit com el coronel Ortega i alts càrrecs i funcionaris del PCE i el PSUC amb palanques de poder al SIM, al comissariat de guerra, amb els sectors encarregats de les txeques estalinistes, no té lògica; i la documentació que cada dia surt a la llum enterra qualsevol intent d’amagar el fet com proven de fer els simpatitzants de l’estalinisme.
A tall d’exemple, entre les desenes d’historiadors que parlen de la repressió iniciada al Principat a ran dels Fets de Maig podem llegir el que diu la documentació dels “Amigos de Durruti” que han recollit Frank Mintz i Miguel Peciña en el llibre Los amigos de Durruti, los trosquistas y los sucesos de mayo (Madrid, Campo Abierto Ediciones, 1978). Diuen “Los Amigos de Durruti”, que donaren suport al POUM i a la CNT-FAI en els Fets de Maig de 1937: “El camarada Berneri fue sacado de su domicilio y muerto a tiros en plena calle; treinta camaradas aparecieron horriblemente mutilados en Cerdañola; el camarada Martínez, de las Juventudes Libertarias, perdió su vida de una manera misteriosa en las garras de Checa, y un crecido número de camaradas de la CNT y de la FAI fueron vilmente asesinados, Hemos de recordar que el profesor Berneri era un culto camarada italiano de esta Italia antifascista que nutre las listas de deportación, los cementerios y los campos de concentración y a la par que sus camaradas antifascistas no podía permanecer en la Italia de Mussolini.
‘Una intensa ola represiva siguió a estos asesinatos. Detenciones de camaradas por las jornadas de julio y de mayo; asaltos de sindicatos, de colectividades, de los locales de Amigos de Durruti, de las Juventudes Libertarias, del POUM.
‘Un suceso ha de remarcarse. La desaparición y muerte de Andrés Nin. Ha transcurrido más de medio año y el Gobierno todavía ha de aclarar el pretendido misterio que rodea el asesinato de Nin. ¿Se sabrá algún día quien ha matado a Nin?”.
Així i tot, un dels documents més importants en referència als Fets de Maig de 1937, a l’assassinat d’Andreu Nin i el paper del PSUC, del PCE, del POUM i la CNT en aquelles jornades és, sense cap mena de dubte, el famós Homenatge a Catalunya de George Orwell. Quant al significat de la guerra civil, al paper dels diferents grups d’esquerra en la guerra i la revolució, és igualment imprescindible la investigació de Burnett Bolloten La revolución española: sus orígenes, la izquierda y la lucha por el poder durante la guerra civil (1936-1939) (Barcelona, Grijalbo, 1980).
Aquest importantíssim estudi és una font inexhaurible d’informació tant pel que fa a la guerra civil, els partits d’esquerra com als problemes de la revolució a l’Estat espanyol, els Fets de Maig, el control de Moscou sobre el PCE i el PSUC. És bo saber l’estricte control que la Internacional Comunista tenia sobre el PSUC i sobre els seus dirigents fins a esdevenir titelles en mans del delegat de Moscou, l’agent “Pedro”, és a dir Erno Gerö, ombra de Joan Comorera i tot el Comitè Executiu que era a les seves ordres. Com explica Burnet Bolloten (pàgs. 527-528 del llibre ans esmentat): “’Pedro’ –el delegado de la Comintern, cuyo verdadero nombre era Erno Gerö, i quien, después de la Segunda Guerra Mundial, fue miembro del gobierno húngaro controlado por los soviéticos— fue puesto al lado de Comorera, y de manera regular se enviaban a Barcelona, como directrices, a dirigentes comunistas españoles. [...] ‘Pedro’ dirigía al PSUC entre bastidores con energía, tacto y eficacia extraordinarios. Ejercía su vigilancia sobre Treball, el órgano del Partido, suavizaba las diferencias que surgían en el círculo interno del partido como resultado del nacionalismo catalán de algunos dirigentes y su resistencia a aceptar los objetivos centralistas de los comunistes españoles, dominaba en las reuniones del Comité Ejecutivo del Partido, inspeccionaba personalmente las secciones más pequeñas del partido, y, en suma, ejercía una estrecha y constante supervisión de casi todos los detalles”.
És impressionant la quantitat de material que qualsevol persona interessada en aquestes qüestions pot trobar a Internet anant al web de la Fundació Andreu Nin. Pot ser que molts dels llibres que hem recomanat siguin mals de trobar però, com dic, basta consultar mitjançant el Geoogle els arxius de la Fundació i hom troba resposta a la majoria d’interrogants que pugui plantejar-se. Però tornant a la implicació directa d’alguns quadres del PCE-PSUC en les tortures i assassinat d’Andreu Nin, cal recomanar novament els quatre volums de Víctor Alba: El marxisme a Catalunya (1919-1939) (Barcelona, Editorial Pòrtic, 1974), obra composta pels llibres Història del BOC, Història del POUM, Andreu Nin i Joaquim Maurín. És precisament en el volum III, el que porta per títol Andreu Nin, on podem trobar una extensa documentació quant als dies finals de Nin i, el que és més important, un resum de les investigacions fetes fins a l’any 1974 quant a la participació dels serveis de la NKVD i de la direcció del PCE en els terribles fets de repressió que comentam. A la pàgina 240 del llibre s’hi troba la relació –amb noms i cognoms-- d’alguns dels torturadors i botxins espanyols que feien la feina bruta a Orlov i els seus agents. Com diu Víctor Alba, parlant de la documentació trobada fins aquells moments: “Alguns dels interrogadors no eran russos. En sabem els noms: Vicente Judez, un gendre del general Riquelme, i Armisen, delegat de la zona centre del Tribunal d’Alta traïció, Santiago Garcés, Tomàs Rebosam, Leopoldo Mejorada, Elíaz Díaz Franco, Juan Vidarte, que havien estat seleccionats per un dels caps de la polia, Francisco Ordoñez. [...] Sembla que Vidarte s’espaordí i, perquè no parlés, el mataren. Garcés fou després un dels caps del SIM”.
Com explica l’article “La desaparició d’Andreu Nin” del col·lectiu d’investigadors agrupats a “La Trinxera” (i que es pot trobar en el web de la Fundació Andreu Nin): “Segrestat a Barcelona [Andreu Nin] el 16 de juny de 1937 i traslladat després a València i Alcalà d’Henares, va ser torturat i assassinat en una mansió dels aristòcrates i membres del PCE Ignacio Hidalgo de Cisneros (cap de l’aviació republicana) i la seva dona Constanza de la Mora (néta del que va ser primer ministre conservador durant la monarquia, Antonio Maura). Els agents estalinistes que pretenien obtenir d’ell una confessió incriminatòria com agents de Franco dels membres del POUM, com la que havien aconseguit el 1936 de Zinoviev i Kamenev i havien tractat d’aconseguir al març de 1937 de Bujarin i Ríkov. [...] Però Nin no ‘va confessar’ i va defensar fins el final l’honor revolucionari dels seus camarades del POUM i els seus amics de Moscou. La resistència de Nin va desbaratar els plans dels organitzadors de la repressió contra el POUM”.


http://mallorcaweb.net/lopezcrespi/index.htm Web de l´escriptor Miquel López Crespí


http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

miércoles, 1 de abril de 2009

L’Institut d’Estudis Baleàrics (IEB) i les traduccions de la literatura catalana

L’Institut d’Estudis Baleàrics (IEB) i les traduccions

Per Miquel López Crespí, escriptor

Temps enrere escrivia: “Talment fer un llarg viatge a la recerca d'una civilització perduda! Trobar novament els poemes, els sentiments que et bategaren fa trenta anys o més! Tot plegat, pura arqueologia sentimental, però també una possibilitat de concretar alguns dels aspectes que m'han impulsat a escriure poesia, a viure la literatura en el sentit més estimat dels modernistes, en la línia marcada per Maragall quan demanava una escriptura de la ‘paraula viva’ lluny de la falsa retòrica dels exquisits”. Aquestes eren les paraules amb què, a sol·licitud de l’escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Pere Rosselló Bover començava la introducció de la meva Antologia (1972-2002), apareguda el 2003 a la col·lecció El Turó. Ara, cinc anys després, podria tornar començar unes notes referents a El mecanismo del tiempo amb la mateixa recomanació, perquè quan l’escriptor Gabriel Janer Manila i l’Institut d’Estudis Baleàrics (IEB) em demanaren que començàs a preparar aquesta nova antologia el que vaig fer va ser continuar la feina començada l´any 2000 amb Antologia (1972-2002).
La diferència era que ara tenia més pàgines a la meva disposició i, per tant, podia donar una visió una mica més àmplia del que ha estat la meva feina poètica de mitjans dels anys seixanta fins al present. I també em permetria, i això sí que ho considerava prou important per a anar deixant material informatiu per als futurs estudiosos del fet literari a les Illes, situar a l´inici de la selecció de cada poemari les dates de redacció i de publicació. Un fet a tenir en compte, perquè sovint, i s’esdevé en molts d’escriptors, la data de publicació d´un poemari no correspon amb l’any o anys en què foren escrits els poemes. L’encàrrec de l’Institut d’Estudis Baleàrics (IEB) em permetria deixar solucionat aquest petit problema ja per sempre.
Per fer més entenedor el que vull dir basta explicar que, per exemple, el poemari Foc i fum, que guanyà el Premi de Poesia Marià Manent de l’any 1983 i que va ser publicat per l’Editorial Oikos-Tau de Barcelona el mateix any, és compost per poemes escrits entre els anys 1970 i 1977.
El cas del poemari Cercle clos, que guanyà el Premi de Literatura de l’Ateneu de Maó l’any 2001 i que publicà l’Institut Menorquí d’Estudis en la prestigiosa col·lecció de poesia Xibau, és un cas semblant. El poemari, escrit en la mateixa època que Foc i fum no va ser publicat fins... el 2002! És a dir, quasi trenta anys després. L’antologia publicada per Calambur Editorial en la col·lecció Biblioteca de las Islas Baleares, la selecció i traducció d’alguns dels meus poemes en el llibre titulat El mecanismo del tiempo (El mecanisme del temps) m´ha permès solucionar aquest petit problema que, com deia, aclareix dades de la creació dels meus poemaris que d´una altra manera quedarien en l’obscuritat. Per posar-ne un exemple: el lector que ara llegís Cercle clos (2002) podria arribar a la conclusió que el meu treball no ha evolucionat d’ençà començaments dels vuitanta, quan va sortir Foc i fum a Oikos Tau.
La publicació de El mecanisme del temps (El mecanismo del tiempo) m’ha fet recordar igualment alguns fets i esdeveniments relacionats amb aquests darrers trenta anys de dedicació a la poesia. En el llibre, una antologia de poemes de dinou poemaris escrits des del 1970 fins al 2005, es pot trobar, de forma resumida, el resultat d´una pràctica poètica que comença a mitjans dels anys seixanta, quan Josep M. Llompart, després de llegir els nostres primers treballs, ens encoratja, com a tants d’altres escriptors mallorquins, a continuar conreant les lletres. Quaranta-dos anys després dels primers contactes amb Josep M. Llompart podem copsar, malgrat les crítiques que en aquest sentit va tenir en vida i continua patint de mort, com bona part de la literatura contemporània de les Illes i bona part de la del Principat i País Valencià es va anar bastint lentament gràcies a la seva feina d´animar, aconsellar i formar els joves d’aquella època. Moltes de les lectures de formació de mitjans dels anys seixanta són fetes pels seus amables suggeriments.
I quines són, de forma resumida, aquestes influències poètiques? Jo crec, i ho he dit més d´una vegada, i qui ha llegit algun dels meus poemaris ho sap perfectament, que en aquests trenta tants d’anys de conreu de la poesia sempre he navegat dins una línia de clara tendència antinoucentista, molt allunyada de l'herència de l'Escola Mallorquina i seguint sempre el mestratge (entre els poetes catalans) de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Joan Salvat Papasseit, Gabriel Alomar, Pere Quart i aquell descobriment que significà El dolor de cada dia, el famós llibre de Jaume Vidal Alcover que tant enfurisma poetes com Miquel Gayà o Guillem Colom. Naturalment, aquesta és tan sols una llista mínima, escadussera i provisional, escrita només per a suggerir el sentit de les influències culturals dels qui érem joves a finals dels anys seixanta i principis del setanta. Les referències de la poesia insular que tenim a començaments dels anys seixanta són, segurament, les que trobam en la selecció d’autors nostrats feta per Manuel Sanchis Guarner: Els poetes insulars de postguerra (1951).
Pel que fa a la influència d'altres literatures, podríem incloure, entre els de llengua espanyola, Federico García Lorca, Miguel Hernández, César Vallejo, Pablo Neruda, Pedro Salinas, José Hierro, Gabriel Celaya, Blas de Otero



http://mallorcaweb.net/lopezcrespi/index.htm Web de l´escriptor Miquel López Crespí


http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)