miércoles, 30 de abril de 2008

El Maig del 68 i la generació literària dels 70 (i II)



El Maig del 68 i la generació literària dels 70 (i II)

Per Miquel López Crespí, escriptor

El triomf del feixisme l'any 39, tant a nivell estatal com a Catalunya, havia estat funest per al desenvolupament de la nostra literatura. Tot el món literari en català fou prohibit. Joan Fuster, a Literatura Catalana Contemporània, escriu que "els narradors catalans formats abans de la guerra es mantingueren en els models habituals de l'Europa de l'època. Es tracta, amb poques variants, de l'anomenada `novel.la psicològica'. Només de tant en tant, i de manera fugaç, amb detall o com a teló de fons, gairebé mai de ple, s'imposa la presència de les grans qüestions col.lectives que somouen el país". Salvador Espriu qualificava el "món" novel.lesc de Maurici Serrahima de "alta burgesia"; el de Xavier Benguerel seria el de la "burgesia"; Rafael Tasis expressaria l'experiència de la "petita-burgesia". La guerra contra el feixisme, la revolució a Catalunya, l'extermini de grans sectors del moviment obrer per part del PSUC estalinista (liquidació del POUM, assassinat d'Andreu Nin; atac del PCE i destrucció de les col.lectivitats agràries anarquistes a l'Aragó; fi de la inicial col.lectivització de les fàbriques a València, al Principat i quasi tota l'Espanya republicana) commou la nostra literatura. L'exili condicionarà dramàticament tot el seu posterior desenvolupament. El 1945 es publica a Mèxic 556 Brigada Mixta, d'A. Artis Gener, "un bon reportatge de la vida a les trinxeres", segons Joan Fuster. Unitats de xoc de Pere Calders, Diari d'un soldat de Joaquim Casas. Més endavant hi ha dues novel.les cabdals que subratllen aquesta poderosa inflexió que representa la guerra i la revolució en la nostra literatura. Em referesc a Incerta glòria, de Joan Sales, i la més coneguda La plaça del diamant, de Mercè Rodoreda.
Cap a començaments dels anys setanta -embarcats en l'extraordinària aventura de voler canviar el món- érem ja plenament conscients que la futura revolució havia de servir -a més d'alliberar la força de treball de l'esclavitud assalariada- per a alliberar tota la creativitat del poble ofegada per la implacable divisió burgesa del treball (uns neixen per a dedicar-se al treball físic, per a ser dirigits; altres neixen per a ocupar-se de les activitats intel.lectuals, per a dirigir). Aleshores els partits d'aquesta esquerra empegueïda de lluitar contra el capitalisme no qüestionaven cap aspecte de la dominació burgesa dels esperits i les consciències. Els mateixos que no desitjaven un art crític amb la situació establerta, un art al servei de l'alliberament social i cultural de la humanitat, també blasmaven, per a fer-los oblidar, els inicials aspectes antiautoritaris de les grans revolucions del segle XX (el Mèxic Insurgent de John Reed, 1917 a Rússia -el mateix Reed en féu la més meravellosa i objectiva crònica històrica que mai s'ha fet d'un esdeveniment històric en el llibre Els deu dies que trasbalsaren el món- les insurreccions consellistes d'Alemanya i Hongria els anys 18-19; la Comuna de 1934 a Astúries; la guerra contra el feixisme a la península ibèrica; el despertar de la Xina sota el comandament de Mao Zedong; l'alliberament de les colònies a ran de l'exemple del disset a Rússia; la revolta hongaresa de 1956 contra la burgesia "roja" estalinista) restaven completament silenciades i ocultades pels historiadors afins als règims del socialisme degenerat de l'Est o del funcionariat cultural al servei de la superstructura ideològica capitalista. ¿Què fer per a impedir arribar un dia al Món feliç de Huxley, al Nosaltres de Zamiatin o al 1984 d'Orwell?. ¿Què fer per a impedir que l'art, la cultura, la psicologia, esdevenguessin, en mans del poder establert, els nous sistemes per a dominar el poble sense necessitat dels fusells i la repressió sagnant a l'estil de Franco, Pinochet o Videla? La televisió, la feina dels intel.lectuals promocionats pels grans mitjans de desinformació.... ¿seria la nova policia, els "cans guardians del sistema" dels quals parlava Paul Nizan abans de caure combatent contra els nazis en els anys quaranta? Walter Benjamin, en el seu estudi sobre Baudelaire i les influències de les grans ciutats (París concretament) damunt els artistes, havia deixat escrites genials intuïcions. Els tècnics de la manipulació de les consciències diuen que un poble que veu una mitjana de cinc hores diàries de televisió esdevé dòcil com un xotet a les indicacions del Poder. Es votarà a qui digui el "Gran Germà" orwel.lià per la pantalla; es consumiran els productes que surtin per la televisió; es llegiran els llibres que recomanin els programadors de les consciències. Fa unes dècades... ¿es podia imaginar un control més barat i eficient de la societat? Fer intervenir la policia, apallissar manifestants, matar de tant en tant un obrer enmig del carrer, només es farà contra col.lectius marginals (àrabs, sud-americans sense contracte fix, obrers acomiadats i sense possibilitat d'indemnització o jubilació anticipada). Fins i tot les grans centrals sindicals, amb bona part de les seves direccions pagades per l'Estat, pacten contínuament amb la patronal o amb els representants d'uns estats que ja no volen enderrocar per a instaurar la societat justa i sense classes dels evangelis o del Manifest Comunista. Les grans masses de treballadors que resten fora del sistema productiu, els tres milions d'aturats que cobren puntualment l'assegurança d'atur, no exigiran mai més un canvi de sistema, un art nou, una forma diferent, més participativa, de fer política o d'entendre el món i la natura. Altra vegada ensopegam amb Gramsci i la seva anàlisi del paper dels intel.lectuals orgànics del sistema. ¿Qui deia que el component revolucionari del marxisme estava superat? ¿Qui afirmava que Kafka no era realista? En La Colònia Penitenciaria... ¿no sentim els gemecs, els crits, la desesperació, totes les humiliacions d'una humanitat crucificada a Hiroshima, Gernika, Auschwitz, Grozni o Sarajevo? ¿Qui parla encara de l'art per l'art? ¿Ens arribaran a fer creure que la cendra és la norma del foc? Lukács defineix a la perfecció aquesta necessitat del realisme a superar les troballes dels novel.listes burgesos o aristòcrates del segle XIX -i pens concretament en Tolstoi i Balzac, ben coneguts i estudiats tant per Lenin (el primer) com per Karl Marx (el segon). Lukács ens en parla extensament a Realisme crític i avantguarda quan defineix els conceptes cabdals de la decadència cultural burgesa. És evident que, quan Karl Marx o Vladímir Ilitx Lenin recomanaven a les noves generacions d'autors revolucionaris l'estudi d'aquests clàssics, encara no coneixien les aportacions d'un Joyce, un Moravia o un Faulkner, per posar uns exemples.
A partir d'aquests grans mestres de la narrativa contemporània prengué una gran volada la importància de tenir en compte les associacions d'idees (la psicoanàlisi, les troballes de Freud o Reich, ajudaven igualment a trasbalsar el camp del realisme vuitcentista); el monòleg interior, els processos psicològics microscòpics, la mescladissa de diversos corrents de consciència en els protagonistes d'un conte o una novel.la. La revolució del concepte de temps a partir dels avanços en el camp de la teoria de la relativitat d'Einstein ajuden igualment a modificar el món interior de l'autor donant nous estris de combat, noves armes a l'escriptor o artista que vulgui combatre la buidor actual establerta pel comissariat de la cultura oficial dominant. Si analitzam, malgrat només sigui una mica, l'evolució d'alguns artistes que consideram revolucionaris, veim que n'hi havia molts -sens dubte els millors- que es recolzaven en allò més avançat que havien fet les avantguardes de començament de segle en contra del concepte d'art burgès i conservador. ¿Qui pot dir que resten exhaurides les potencialitats de l'expressionisme alemany, del futurisme soviètic o del surrealisme francès, per anomenar encara un parell dels moviments que commocionaren l'art de començaments de segle i de les rendes dels quals encara vivim els creadors actuals? No podríem entendre la música d'Eisler sense la "revolució serial" de Schoenberg, Xostakòvitx sense Gustav Mahler, Kurt Weill i els músics que col.laboraren amb Brecht, sense el jazz; no podríem entendre Eluard o Aragon sense el surrealisme, Maiakovski sense el futurisme, Bertolt Brecht sense l'expressionisme. Tots els grans artistes que coneixem han anat bastint sempre un gran projecte insurreccional contra la mediocritat dominant, sigui burgesa o sigui estalinista.
L'exercici militant de l'art no és per a nosaltres un luxe inútil, creació de productes "incontaminats" aptes tan sols per a ser fruits per selectes minories (els detemptadors del poder polític i econòmic). De Swift a García Márquez, de Gògol a Cortázar, de Picasso a Diego Rivera, de Goya a l'Equip Crònica, l'art ha ajudat i ajuda a fer un home millor, més solidari. Per a nosaltres són realistes, han lluitat contra el sistema -cada un a la seva manera- Musil i Gabriel Alomar, Rosselló-Pòrcel i García Lorca, la Mare Coratge de Gorki-Brecht o una simfonia de Xostakòvitx. Orozco o Siqueiros, Nazim Hikmet o Piscator, Virginia Woolf i els cineastes soviètics Pudovkin i Dovjenko, el novel.lista cubà Carpentier o en Pere Calders -per citar només un quants noms significatius- són la primera trinxera de la lluita contra la banalitat dominant. Pensam que davant el conservadorisme de la política -la manca de perspectives revolucionàries i subversives- aquest paper de revulsiu i de proposta vital per a l'home (paper que en el passat més recent correspongué a l'art) torna a esdevenir principal eina per al deslliurament i perfeccionament de la humanitat esclerotitzada per les grans propostes oficials.
El capitalisme actual és el fals reialme de l'aparença: com més objectes inútils consumeixes, més "persona" ets, més lliure i "realitzat" t'has de considerar. "Sóc més perquè tenc més". Brutalitat de concepcions que esdevé feixisme quotidià. Avança la insolidaritat permanent. L'acomiadament lliure i gratuït que demana la patronal. La fi de l'Estat del benestar. Els ministres parlen de la fi de les pensions i ningú no dimiteix. Cap sindicat avança propostes de canvi radical. Cercle de ferro que cal trencar. Reduir la vida al consum d'objectes és caure en la més pura barbàrie. El capitalisme ha empobrit al màxim les perspectives vitals de l'home i pretèn compensar-ho oferint-te -a costa de la teva vida d'esclau assalariat- multitud d'objectes i ferralla pagada a terminis. El concepte industrialista i productivista dels partits d'esquerres ajuda al sistema. ¿Potser l'única revolta possible ens sigui donada des del camp de l'art? Peter Weiss parlava d'aquest problema al seu Marat-Sade. Ara ja sabem que existeixen mil formes de fer costat al sistema establert. Però només n'hi ha una de ser radical. La revolta del futur és la que ha d'agermanar l'art amb la política, Sade amb Babeuf, Marx amb el poeta Lautréamont, Villa i Zapata amb La Fura dels Baus, els rebels de Petrograd, de Kronstadt i d'Astúries, amb la insurrecció dels pobles del finit imperi rus. Avui, quan els intel.lectuals servils a sou del sistema cobren per lloar la fi de la subversió, nosaltres sabem que el Gran Joc no ha fet més que començar. La fi de la gran superstició que representava l'existència del socialisme degenerat als països de l'est, converteix el món en un gran camp de batalla dominat per un sol i poderós imperialisme (el nord-americà) i obre les portes a una nova època sense falsos projectes d'emancipació, sense teologies justificadores de noves classes dominants, sense projectes de revolta que no ho són pas. Si obrim la finestra hi copsarem en els nous moviments que s'apropen tota l'essència esclatant de la Gran Revolució Francesa, els nous Durrutis de la pintura i la literatura que, des del cinema i la música, allunyats del mercat de l'art i el dogmatisme del comissariat que dirigeix la cultura oficial, basteixen les commocions futures.

http://mallorcaweb.net/lopezcrespi/index.htm Web de l´escriptor Miquel López Crespí

http://www.nodo50.org/ixent/lopezcrespi.html Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí


http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

A. Ballester, M. Barceló, M. De Marchi, N. Dènia, V. Ferrer, J. Gomila, J. Guasp, A. Herranz, B. Jordà, M. López Crespí, J. Mercadal, M. Mestre...

A. Ballester, M. Barceló, M. De Marchi, N. Dènia, V. Ferrer, J. Gomila, J. Guasp, A. Herranz, B. Jordà, M. López Crespí, J. Mercadal, M. Mestre, J. Miró, J. Odrí, A. Palerm, C. Planells, J.P. Peyró, G. Sabrafín, S. Sansó, V. Tur, X. Uriz i M.A. Vidal



Radioteatre


Per Miquel Àngel Vidal, escriptor

Encara que la nostra llengua, avui en dia, estigui en una etapa de clar retrocés, fins al punt que l’existència futura és incerta, paradoxalment la creació literària està vivint un moment excepcional. Mentre la llengua parlada llangueix, l’escrita, tant pel que fa a la literatura catalana en general com la balear en particular, gaudeixen d’una vitalitat extraordinària. No és, evidentment, una bona notícia perquè la salut d’una llengua no es mesura pel nombre d’escriptors, però com a mínim els creadors fem el que podem per mantenir-la viva. Fins i tot enfrontar-nos a les someres que tenen la barra de dir-nos que el castellà és una llengua en extinció als països de parla catalana.
Bé, però deixem-nos de misèries lingüístiques i anem al tema de l’article: una interessant iniciativa per ajudar el nostre teatre. Com he dit abans, la literatura catalana té en l’actualitat una nòmina més extensa que mai d’escriptors i, a més, algunes plomes que excel·leixen en cada un dels gèneres literaris. Però així com el volum d’edicions i de repercussió dels nostres poetes i narradors és òptim, el teatre gairebé no té mitjans de difusió. Poques edicions, poquíssims premis i gairebé cap autor viu representat en circuits comercials és el trist balanç que exhibeix el més esquifit dels nostres gèneres. Per tant, qualsevol iniciativa que ajudi al públic a conèixer les realitzacions dels nostres dramaturgs és del tot lloable. Com el cas d’aquest projecte de radioteatre que Pep Cerdà ha posat en marxa amb el títol de "Material Acústic Antiaïllant".
MAA és una iniciativa per lluitar contra el doble aïllament dels autors de teatre –l’extern i l’intern. Mitjançant la ràdio es vol fer arribar al públic les peces breus escrites per 22 autors balears. Aquestes peces seran emeses per OnaMallorca en el programa dels dissabtes "Bartlevy no ho faria". També se n’editarà un cd i un llibre amb les obres traduïdes al castellà i a l’anglès. Els autors que participen en aquesta iniciativa són: A. Ballester, M. Barceló, M. De Marchi, N. Dènia, V. Ferrer, J. Gomila, J. Guasp, A. Herranz, B. Jordà, M. López Crespí, J. Mercadal, M. Mestre, J. Miró, J. Odrí, A. Palerm, C. Planells, J.P. Peyró, G. Sabrafín, S. Sansó, V. Tur, X. Uriz i M.A. Vidal. Mentre que David Oliver, Sílvia Sánchez, Xim Vidal, Eva Torras i Miquel Àngel Torrens són els actors encarregats de donar veu als personatges de les 22 obres,
El cicle s’encetà dia 26 amb l’obra Velles i noves converses d’Alexandre Ballester i continuarà cada dissabte amb els autors escollits. Malgrat que el radioteatre a Europa és una activitat habitual, aquí, a casa nostra, amb l’esquifida vocació cultural dels nostres governants, és del tot inèdita. Sols record, com experiència semblant, les "Rondalles mallorquines" emeses per Ràdio Popular ja fa molts d’anys i que tingueren un èxit excepcional. Tant de bo tornés a repetir-se.
Última Hora (27-IV-08)

domingo, 27 de abril de 2008

El Maig del 68 i la generació literària dels 70 (I)



El Maig del 68 i la generació literària dels 70 (I)


Per Miquel López Crespí, escriptor


"En general, l'art és una expressió de la necessitat que té l'home d'una vida harmoniosa i completa, és a dir, de la seva necessitat d'aqueixos grans béns de què ha estat privat per la societat classista. Aquesta és la raó per la qual de tota obra realment creativa forma part una protesta contra la realitat sigui conscient o inconscient, activa o passiva, optimista o pessimista. Tota nova tendència artística comença amb la rebelió".
(L.D. Trotski: Art i Política en la nostra època [1938])

Havíem llegit La Mare de Gorki comprada d'amagat a les golfes de qualsevol llibreria progressista de Palma o Barcelona. Contemplàvem Octubre, La Vaga, El Cuirassat Potemkim, d'amagat. Ens interessava el realisme experimental i combatiu de l'equip "Crònica" valencià (autèntics hereus de Renau), les provatures de "Criada 74" a Ciutat. Els escrits sobre literatura i art de Karl Marx, Trotski, Lenin o Raoul Vaneigem (els situacionistes francesos) anaven formant la nostra universitat d'estil. No cal dir que no ens interessava gens ni mica -de no ser per blasmar en contra seva- l'estètica i concepció del món d'Ortega i Gasset, Miquel Villalonga, Nietzsche o l'esteticisme de D'Annunzio o d'Oscar Wilde. Si avui dia diguéssim a molts dels nostres pretesos mestres de la crítica, a alguns "selectes" comissaris d'editorials nostrades o principatines, que les seves "excelses" opinions literàries, la "genialitat" de llurs pretensioses afirmacions, no deixen de ser més que esquifida filosofia feixista una mica descafeïnada per allò que l'elitisme reaccionari no està gaire ben vist, ens acusarien -ja ho han fet i ho fan sovint- de ser radicals ideòlegs del marxisme. Però en el llibre d'Adolf Hitler La meva lluita, en la pràctica imperialista i racista del III Reich hitlerià, hi havia molt d'excelsitud nietzschiana, de la teoria de l'art per l'art d'Oscar Wilde o del pansit esteticisme dannuncià, de la burda concepció dels senyors i els seus servents dient que "el meu únic compromís és amb la ploma".
Els forns dels camps d'extermini nazis s'encenien sovint amb conceptes en contra del compromís de l'art amb el poble (la qual cosa el nazisme i el feixisme consideraven bolxevisme aplicat a l'estètica). Avantguardistes d'Alemanya, Itàlia, Espanya, de tot Europa, anaren als forns crematoris nazis juntament amb jueus, comunistes i demòcrates. La lluita per la defensa d'una cultura d'esquerres, per un realisme lligat a la necessitat de remoure la somorta societat de classes que ens oprimia, anava i va estretament lligada al combat pel progrés de la humanitat. Bertolt Brecht, al seu treball Cinc dificultats per a escriure la veritat, deixava constància d'unes normes que per a molts de nosaltres serien vàlids suggeriments a seguir davant l'aclaparador feixisme que ens dominava (els quaranta anys de dictadura burgesa sota la dominació del general Franco). Deia Brecht: "Aquell qui vol combatre la mentida i la ignorància i escriure la veritat, ha de vèncer almenys cinc dificultats. Li cal el coratge d'escriure la veritat, quan arreu l'ofeguen; la intel.ligència de descobrir-la, quan arreu l'amaguen; l'art de fer-la manejable com una arma; el judici per a triar aquells dins les mans dels quals serà eficaç; l'astúcia per a propagar-la entre ells".
Al final de la II Guerra Mundial Jean-Paul Sartre, Roger Garaudy, Ernst Fischer, entre molts d'altres, des de posicions marxistes havien teoritzat sobre la necessitat d'un tipus de realisme allunyat tant de l'escolàstica dels crítics d'art al servei de la superstructura ideològica del capitalisme, com de les normes que a través dels servils impartia la nova burgesia "roja" que havia arribat al Poder a l'URSS exterminant els autèntics bolxevics, els anarquistes, els nacionalistes revolucionaris o, simplement, els artistes sense partit.
Llegint i estudiant els resultats de la polèmica i de la forta lluita cultural que s'establí entre formalistes i revolucionaris a l'URSS (anys 1934-1946) ens adonàvem de les mancances i debilitats del marxisme vulgar en aquest camp. Ja molt abans de 1936 la naixent burocràcia soviètica havia anat exterminant tot allò de creatiu que hi havia dins la revolta cultural que s'esdevengué arran de la Gran Revolució del disset. Els futuristes tengueren molt mala premsa, les organitzacions del Proletkult (per un Art Proletari) foren sistemàticament atacades pels funcionaris de cultura tradicional (Jdànov) del nou sistema. De cop i volta tota la intel.lectualitat burgesa i tsarista es convertí de la nit al dia en "comunista". Però el funcionariat del tsar no era revolucionari. Isaac Deutscher i altres historiadors de la Revolució Russa expliquen que aquesta "conversió" al bolxevisme el que pretenia de debò era barrar el pas a la revolta que s'estenia en contra de la cultura reaccionària (repetides i continuades campanyes d'alfabetització posaren l'escriptura i els llibres, la música i el teatre, la poesia i la novel.la a l'abast de masses immenses fins aleshores privades del gaudi de la producció cultural de la humanitat. Sorgien fornades d'escriptors d'origen pagès i proletari que qüestionaven el poder que els intel.lectuals conservadors exercien damunt la reproducció de la ideologia dominant; les campanyes en contra de les supersticions religioses, la desaparició dels reaccionaris textos d'història o de filosofia a escoles i universitat, trasbalsaven completament el control ideològic de les classes dominants russes).
Una aferrissada lluita d'interessos i de concepcions s'establí dins del camp de la cultura. Els nous funcionaris aturaren les experimentacions de Meyerhold en teatre (el gran director seria assassinat per Stalin en els anys quaranta); Bàbel fou sistemàticament perseguit fins a la mort; Maiakovski optà per suïcidar-se; el cineasta Eisenstein hagué de canviar radicalment tota la seva concepció del fet cinematogràfic per a poder continuar treballant (salvà la vida d'aquesta manera); en arquitectura, els constructivistes (El Lissitski), entre altres, no pogueren portar a terme les seves revolucionàries idees de modificar l'arquitectura tradicional (el piset unifamiliar, l'escola militarista, l'esbarjo gregari i de masses manipulades)... Brecht ja ens havia advertit de les dificultats en què es trobaria qui no s'inclinàs davant dels poderosos, l'artista que no volgués enganar els dèbils. Escrivia: "Naturalment, és molt difícil no inclinar-se davant els poderosos i molt profitós enganyar els dèbils. Desagradar els posseïdors vol dir renunciar a posseir. Declinar la glòria entre els poderosos significa sovint declinar tota mena de glòria".
En el camp estrictament polític, amb l'extermini físic del trostquisme també desapareixia el component de democràcia de base del bolxevisme, tots els aspectes de lluita internacional (la concepció de revolució mundial que hi havia en el pensament original de Marx, Engels i Lenin). La revolució soviètica esdevenia en mans de Stalin un fet específicament rus oblidant l'internacionalisme congènit del pensament marxista. Cap al 1936-37, coincidint amb l'època dels grans processos de Moscou (l'extermini de la vella guàrdia bolxevic, l'afusellament -tret de Trotski que seria assassinat a l'exili- de la direcció del partit que havia fet la revolució i havia guanyat la guerra als blancs: Zinòviev, Radek, Bukharin, Rakovski, Tomski, etc), es consolidava arreu de l'URSS i quasi a tot el món el marxisme vulgar.
Dèiem marxisme vulgar del que no pretenia l'enderrocament de la societat de classes; dels apologistes d'una societat que consentia l'atur, la propietat privada dels mitjans de producció i que en música, pintura, literatura, cinema i escultura enlairaven exclusivament les troballes burgeses del segle XIX (la novel.la de Balzac o Tolstoi, per entendre'ns, els retrats clàssics de nobles i aristòcrates, el paisatgisme europeu apte per a posar en les sales d'estar de les cases benestants de l'època). Els marxistes vulgars -diguem els pretesos teòrics que anaven rere els PCs oficials, des del PCUS al carrillisme espanyol o al PC francès dominat per l'esclerosi d'un Marchais- mesclaven les exigències simplement conjunturals de la lluita popular amb les condicions especifiques de la creació artística. Confonien una necessària estètica de ruptura i compromís amb la teoria del coneixement. Engels definia a la perfecció allò que caracteritza l'objectivitat: "La realitat tal com és, sense cap afegitó estrany". Dins del camp de les ciències exactes les coses van així. En efecte, la veritat científica s'obté quan s'elimina de la nostra representació del que és real tot signe particular de subjectivitat. Però aquesta definició no pot ser portada del camp de la teoria del coneixement fins al de l'estètica sense perill de caure en greus errors. La realitat científica permet l'absència de l'home; en canvi, la realitat artística exigeix la seva presència.
Cap a l'any seixanta-vuit pensàvem -pensam!- que el món estava per a ser bastit de nou damunt unes bases de justícia social i igualtat. Quantes vegades no ens varen semblar radicalment revolucionàries les consignes de Llibertat, Igualtat i Fraternitat propugnades per la Revolució Francesa i els jacobins. Aleshores ja havíem intuït que el poder econòmic de les multinacionals, la fam del Tercer Món, l'espoliació sistemàtica de les riqueses de mitja humanitat, no eren possibles tan sols mitjançant la força dels exèrcits i la repressió pura i simple a l'estil de la guerra del Vietnam o d'Algèria. Per a mantenir la injustícia a escala nacional i internacional eren necessaris els especialistes de la ideologia (els cans guardians, era el títol d'un dels nostres llibres de capçalera, escrit pel malaguanyat Paul Nizan i dedicat al nefast paper d'alguns intel.lectuals en la reproducció de les idees culturals, polítiques o religioses de la classe dominant). Antonio Gramsci analitzava el paper dels intel.lectuals (l'intel.lectual orgànic) en la societat de classes i ens demostrava com cada classe o fracció de classe tenia a la seva disposició els reproductors de les seves respectives ideologies. Sacerdots, crítics d'art, mestres, escriptors, poetes, militars, etc, etc -tot home o dona amb una concepció del món determinada- esdevenien intel.lectuals: establien les línies de la lluita d'idees dins cada societat concreta, defensant les concepcions que més afavorien els privilegis de cada sector, promocionant uns artistes, silenciant els altres, sempre d'acord amb els seus interessos i en benefici de llur classe.
Aquesta lluita cultural i ideològica que havia estat teoritzava per György Lukács, el mateix Bertolt Brecht, Maiakovski, Gorki, Neruda i mil altres creadors i teòrics del fet artístic, desplegava les seves potencialitats al nostre davant ben lluny del l'estretor de l'escolàstica de l'art per l'art que defensaven els servils de la burgesia o els agents de la burocràcia estalinista (ambdues escoles culturals coincidien en la defensa de la mateixa estètica i objectius: barrar el pas a tot el que fos autènticament revolucionari en el camp de la música, la pintura, la literatura, etc).
Nosaltres, habitants de l'univers tancat de la dictadura, començàvem a ser conscients de la comercialització de l'art en mans dels negociants. Si a l'URSS la censura era exercida pels comissaris del PCUS, aquí la mateixa funció era realitzada per pretesos crítics d'art i de literatura, pels propietaris de les sales d'exposició, pel comissariat que controlava els llibres que s'havien d'editar. S'havia perdut el concepte humà i revolucionari de l'art, i tot objecte artístic (pensar en Van Gogh o Picasso, en Cézanne o Matisse) esdevenia una mercaderia més sotmesa a l'implacable llei capitalista de l'oferta i la demanda.
¿On trobar de nou el plaer d'una subjectivitat autènticament subversiva? Intuíem que prendre partit per la vida era prendre posició política. Els embrionaris partits d'aleshores (que es movien dins del camp de l'obrerisme més simple i estret: lluites per augment de sou, per un dia més de vacances, etc) oblidaven aquest camp cabdal de la dominació de les classes explotadores damunt del poble: el de la ideologia, el de la cultura (estris per a la defensa d'una desfasada concepció del món o per a bastir el fonaments d'una nova civilització). No volíem un món en què la garantia de no morir de fam equivalgués al risc de morir d'avorriment. Ens feien por tant els comissaris de dreta com els de la pretesa "esquerra". Tornàvem a Marx. Per a Karl Marx, l'art era una prolongació del treball, una de les formes de "humanització de la natura", de la reconstrucció del món segons un pla humà. El treball era la porta a la sortida de l'animalitat. Allò més peculiar del treball humà és que crea, damunt de la natura, una altra realitat específicament humana. El marxisme, deslliurat de les manipulades interpretacions de buròcrates i vividors del sistema soviètic o PCs oficials, ens ensenyava que l'art era una forma de treball i no una forma de coneixement. Per tant, no era un simple reflex o imitació de la naturalesa, sinó una creació de l'home. Transformant la natura -deia Marx- l'home es va transformant a si mateix. Era evident que ni la realitat ni el realisme podien ser definits d'una manera rígida, dogmàtica. No calia, doncs, parlar de "la fi del realisme", com deien els pseudocrítics a sou dels grans diaris del capital, els especialistes en la reproducció de la ideologia dominant des de la càtedra universitària, o el suplement cultural. No. El realisme no tenia ni té límits ni fronteres, perquè el seu constant desenvolupament no pot tenir mai fi, com tampoc té mai fi la tendència al constant avenç de l'home vers cotes cada vegada més elevades de superació i llibertat. La lluita per un realisme, per una expressió que donàs notícia exacta de la nostra època, dels somnis i esperances de la nostra generació era -i és encara!- talment com emprendre un viatge vers l'inabastable, vers l'infinit, una aventura passional -la passió és allò més revolucionari, juntament amb la veritat- sens port definitiu d'ancoratge, ni darrera escala malgrat l'edifici s'aguanti damunt els prestigiosos noms de Stendhal, Tolstoi, David o Balzac. Noms que seran els fonaments de tots els avenços que aniran arribant a cop de revolta i canvis socials.


http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)


http://www.nodo50.org/ixent/miquelopez.htm Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

sábado, 26 de abril de 2008

El conseller d’Habitatge de les Illes Jaume Carbonero amenaça el dirigent del Bloc Gabriel Barceló



El conseller d’Habitatge de les Illes Jaume Carbonero amenaça el dirigent del Bloc Biel Barceló


Els desastres de Jaume Carbonero, novament


Per Miquel López Crespí, escriptor


La història més vergonyosa protagonitzada per Jaume Carbonero, el conseller d’Habitatge del Govern, ha tingut lloc molt recentment. Era durant els dies del pacte del PSOE amb Rosa Estaràs i el posterior consens amb UM, Bloc i Eivissa pel Canvi per a retirar la llei que havia proposat el conseller. Com va informar la premsa en el seu moment i, a part d’això, qui signa aquest article ho ha confirmat per mitjans personals i ben directes, el prepotent conseller d’Habitatge, el mateix que tants problemes ha causat i causa a les forces progressistes illenques amb els seus continuats errors, enverinat per haver estat obligat a acceptar les modificacions contra la destrucció de més sòl rústic suggerides per UM, PP, Bloc i altres forces nacionalistes i d’esquerra, amenaçà públicament Biel Barceló cridant, sulfurat al màxim: "¡Tomo nota!; mentre que el conseller de la Presidència, Alberto Moragues, fent costat al polèmic conseller d’Habitatge, intervenia en el mateix sentit exclamant: "Esto tendrá un coste".
La brega entre els socis del pacte de governabilitat era pública. Diuen que Rosa Estaràs, els representants del PP que eren presents per a consensuar la nova llei d’Habitatge amb Francesc Antich, s’ho miraven, escoltaven els crits i amenaces i no s’ho podien creure. Jaume Carbonero amenaçava el PSM, el Bloc i Biel Barceló sense pensar que eren davant representats qualificats del PP! El corresponsal d’un diari de Palma, en comentar aquest grotesc espectacle protagonitzat per Jaume Carbonero contra els seus socis de govern, escrivia, esverat, en constatar aquests fets tan lamentables per a les forces progressistes i d’esquerra: "El colofón de los tiras y aflojas se produjo ayer por la tarde, minutos antes de que los líderes políticos del Pacto y del PP posaran unidos, lo que obligó a postergar media hora su comparecencia ante los medios. ‘¡Escuchabas los gritos desde la planta baja, se han tirado los trastos a la cabeza!’, comentaba un oyente que estaba en las dependencias del Parlament donde tenía lugar la última reunión del Pacto".
La vergonya s’havia consumat! Jaume Carbonero cridava i amenaçava els socis de Govern, en aquest cas el Bloc i Biel Barceló... davant el PP! Hi ha res de més patètic, res de més miserable, res de més insolidari amb uns socis lleials i que han fet tot --i més!-- per a trobar solucions a les irracionals propostes destructives de territori presentades per Carbonero?
Posteriorment a les amenaces contra els socis de Govern, amenaces reproduïdes als mitjans de comunicació de les Illes, el secretari general de PSM i dirigent del Bloc Gabriel Barceló hagué de dir al nostre patètic personatge si "Mallorca era Sicília". Com diuen els diaris: "El portavoz del Bloc y líder del PSM, Biel Barceló, emplazó ayer a los consellers de Presidencia y de Vivienda, Albert Moragues y Jaume Carbonero, a reflexionar sobre si las amenazas ‘son formas de hacer política y si esto es Mallorca o Sicília".
Evidentment Gabriel Barceló no volgué entrar en més detalls, ja que, com a persona i assenyat dirigent polític, no ha volgut caure en les formes i desqualificacions típiques del conseller.
Cal dir que a nosaltres, a l´esquerra que ha patit en carn pròpia, com Biel Barceló, les ofenses i mals modals de Jaume Carbonero no ens estranya gens ni mica tot el desgavell de desastres que envolten les decisions de Carbonero.
Aquests continuats desastres sempre han posat en situació difícil les forces progressistes illenques: l’autoritarisme demostrat en l´anterior Pacte de Progrés, la manca de la més mínima autocrítica, la persistència en els errors, fan que Jaume Carbonero sigui sempre un problema que posa en perill tots els esforços dels sectors que donam suport crític al govern.
Però... qui és aquest prepotent i enfurismat personatge? Fa uns anys Jaume Carbonero, fent costat als sectors més reaccionaris del sectarisme i el dogmatisme illenc, sectors propers al ranci carrillisme i afins –Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Salvador Bastida... --, signava pamflets plens de calúmnies i tergiversacions contra aquells que volíem servar la memòria històrica de l´esquerra revolucionària de les Illes. Encegat pel dogmatisme i el sectarisme, Jaume Carbonero s´atrevia a dir, i ho signava sense cap mena de vergonya, que els partits comunistes i de l´esquerra revolucionària que no eren de tendència carrillista "feien el joc al franquisme policíac". Quina podridura i quina manca d´ètica! Una vergonya, tot plegat, aquestes falses afirmacions. I tot era per embrutar la memòria de lluita per la llibertat de centenars i centenars d´antifeixistes que no tenien res a veure amb el neoestalinisme carrillista i que havien lluitat contra Franco en la LCR, l´OEC, el PTE, BR, el MCI, el POR o qualsevol grup alternatiu republicà conseqüent, independentista o de simple tendència cristiana anticapitalista.
Ara, anys després d’aquests fets, amb igual prepotència, s’atreveix, com explica la premsa, a proferir amenaces contra els seus lleials socis de govern en no pair que s’hagi hagut de modificat la seva llei destructora del nostre territori. Un conseller que sempre, des de totes les àrees de gestió on ha exercit el poder, ha perjudicat els interessos populars i les forces progressistes. L’afer de comportament sicilià, les amenaces que comentam, no fan més que confirmar tot el que ja sabíem del personatge quant a unes formes d’actuació, de demonització envers aquell que no combrega amb les seves discutibles idees i opinions; una forma de fer política i d’actuacions, en definitiva, absolutament impresentables ahir, avui dia i sempre.


http://www.nodo50.org/ixent/pacteprogres.htm Memòria històrica del primer Pacte de Progrés

http://mallorcaweb.net/lopezcrespi/index.htm Web de l´escriptor Miquel López Crespí

http://www.nodo50.org/ixent/lopezcrespi.html Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí


http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

viernes, 25 de abril de 2008

Salvem Mallorca! Els desastres de Jaume Carbonero





Jaume Carbonero dimissió!


Per Miquel López Crespí, escriptor


Novament els errors del conseller d´Habitatge Jaume Carbonero han posat i posen en perill l’actual experiència de govern de centreesquerra i ha deixat en ridícul l’executiu en haver de retirar la desastrosa llei d´habitatge que havia presentat. Els desastres que ha causat la proposta del conseller han causat problemes summament greus al Govern. El desgast produït pel debat sobre la llei Carbonero per a totes les forces governants és de tal envergadura que en qualsevol altre país europeu el conseller ja hauria estat cessat o, si fos conscient del que ha fet, ell mateix hauria presentat la dimissió.
Recordem que els problemes que sempre ha portat Jaume Carbonero a les forces progressistes de les Illes no són solament els actuals, els que ara surten als diaris. L´actitut prepotent d´aquest personatge ja va contribuir a enfonsar l´anterior Pacte de Progrés. La gent recorda encara els fets de l´any 2001 quan Carbonero va fer dimitir de forma inexplicable l´eficient funcionària de l´Institut Balear de l´Habitatge d´Eivissa (IBAVI), Margalida Lliteras. Nombrosos polítics progressistes, membres del mateix govern, advertiren al president Antich que aquest nou desastre de Carbonero podria causar la pèrdua de prop de quatre-cents vots a les forces nacionalistes i d´esquerra. I, a Eivissa, com tothom sap, un centenar de vots són decisius per a obtenir el diputat que pot foragitar el PP de les institucions. Jaume Carbonero no va valorar el mal que feia a l’esquerra i el nacionalisme progressista i cessà la funcionària que tothom estimava --com ho demostren les manifestacions i els centenars i centenars de signatures que, a l´illa germana, es recolliren contra la decisió de Carbonero--.
Els continuats errors de Carbonero posant sempre en una difícil situació les forces progressistes illenques, l´autoritarisme demostrat en l´anterior Pacte de Progrés, la manca de la més mínima autocrítica, la persistència en els errors, fan que Jaume Carbonero sigui sempre un problema que posa en perill tots els esforços dels sectors que donam suport crític al govern.
Fem una mica d´història. Fa uns anys Jaume Carbonero, fent costat als sectors més reaccionaris del neoestalinisme illenc i afins –Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Salvador Bastida...--, signava pamflets plens de calúmnies i tergiversacions contra aquells que volíem per servar la memòria històrica de l´esquerra revolucionària de les Illes. Encegat pel dogmatisme i el sectarisme, Jaume Carbonero s´atrevia a dir, i ho signava sense cap mena de vergonya, que els partits comunistes i de l´esquerra revolucionària que no eren de tendència carrillista "feien el joc al franquisme policíac". Quina podridura i quina manca d´ètica! Una vergonya, tot plegat, aquestes falses afirmacions. I tot era per embrutar la memòria de lluita per la llibertat de centenars i centenars d´antifeixistes que no tenien res a veure amb el neoestalinisme carrillista i que havien lluitant contra Franco en la LCR, l´OEC, el PTE, BR, MCI, el POR o qualsevol grup alternatiu republicà conseqüent, independentista o de simple tendència cristiana anticapitalista.
Aquest tèrbol personatge capaç de signat públicament aquestes mentides i brutors inclassificables va contribuir a la derrota del primer Pacte de Progrés a conseqüència dels seus nombrosos errors quan era al capdavant de la Direcció general de d´Habitatge.
Amb la fracassada llei l´habitatge, una llei encaminada a fer malbé el sòl rústic i que ha hagut de ser retirada pel mateix Govern, les quotes de despropòsits de Jaume Carbonero han arribat al súmmum. Com és possible que un conseller d’un govern on hi ha forces de progrés vulgui avançar en la depredació de recursos i territori? O no és conscient que l´illa és al límit del seu incontrolat creixement, que no es pot continuar amb la depredació de recursos i territori? Els sectors d´esquerra que donam un actiu suport crític al president Antich en demanam sobre la irracionalitat d'enlairar polítics que poden arribar a ser més destructius que el PP mateix. Jaume Carbonero... no se sent avergonyit quan han de ser l´UM i Nadal, el PP i Rosa Estaràs els que públicament hagin de frenar les seves ànsies de construir en sòl rústic? No és una vergonya que el mateix PSOE, el PP, el Bloc, UM i Eivissa pel Canvi hagin hagut de consensuar una nova normativa que aturàs els deliris constructors del conseller? El GOB, el Bloc, els ecologistes, tothom amb una mica de seny ja havia advertit per activa i per passiva que el camí que portava Jaume Carbonero quant a destruir més sòl rústic no era correcte. En nombrosos articles d’advertiment, qui signa aquestes reflexions també havia escrit que la llei que volia fer aprovar posava en perill l´executiu progressista i les perspectives electorals de les forces d’esquerra.
El GOB ja havia dit que el projecte de Carbonero podria significar la destrucció de prop de cinc-centes hectàrees respecte a les previstes pel Pla Territorial de Mallorca. Amb l´aturada de les propostes de Jaume Carbonero i els desastres que hauria comportat per al territori, els partits han acordat una nova llei en la qual els cinc mil habitatges previstos no es faran en sòl rústic a no ser que abans s’esgoti l’urbà i urbanitzable. Com diu la premsa de les Illes, la batalla per aturar els despropòsits urbanitzadors del conseller s´inicià quan UM, soci de l´actual pacte de governabilitat, condicionà el seu suport a una major protecció del sòl rústic.
De fa mesos totes les forces conservacionistes, progressistes i d’esquerra ja havien advertit la manca de consistència del projecte de Jaume Carbonero que ara s´ha hagut de retirar. Com era possible, es demanava el ciutadà, que els consellers que es diuen progressistes vulguin destruir el territori molt més que la dreta depredadora? Era quelcom de totalment incomprensible. La prepotència de l’actual conseller d´Habitatge no atenia a raons, no escoltava el GOB quan aquesta prestigiosa organització ecologista suggeria la rehabilitació de pisos antics i de no augmentar els creixements previstos a les directrius d’ordenació del territori. El Bloc havia aportat suggerents iniciatives quant a la rehabilitació d´habitatges ja construïts i per impulsar la sortida al mercat de pisos que estan buits.
No cal dir que, vists i comprovats els continuats errors d’una persona que mai no escolta la societat civil, i per a evitar la continuada erosió política que la seva mala gestió produeix als diversos governs progressistes, seria convenient el cessament o la dimissió d'un conseller tan provadament incompetent.


http://mallorcaweb.net/lopezcrespi/index.htm Web de l´escriptor Miquel López Crespí

http://www.nodo50.org/ixent/lopezcrespi.html Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí


http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)


http://www.nodo50.org/ixent/pacteprogres.htm Memòria històrica del primer Pacte de Progrés

domingo, 20 de abril de 2008

La novel·la catalana actual (i II)




Miquel Costa i Llobera: el Gall Editor publica Defalliment (i II)


Per Miquel López Crespí, escriptor


La publicació de la novel·la Defalliment, una història que narra alguns dels aspectes de la vida de Miquel Costa i Llobera, llibre editat per El Gall, de Pollença, que dirigeix Gracià Sánchez, m'ha fet pensar en la influència que l'autor de "Lo Pi de Formentor" ha pogut tenir en la meva formació com a escriptor.
Normalment, almanco en el meu cas, quan inicies un projecte no fas abans cap mena d'autoanàlisi per a esbrinar els motius ocults pel qual t'has decidit per un determinat tema i no per un altre. La idea de novel·lar determinats aspectes de la vida de Costa i Llobera sorgí inesperadament, com a resultat -pens- d'una necessitat amagada a l'interior del subconscient de l'escriptor. Les anàlisis, quan les faig, referents als motius d'haver escrit un determinat tipus d'obra, les guard per a més tard, per a quan el llibre ja és al mercat. Aleshores, lluny de la febre creativa que el va ajudar a néixer, puc anar analitzant alguns dels aspectes concrets, procedents del subconscient, que, a poc a poc, al llarg de tota una vida, han anat conformant el desig intern de fer aquella novel·la i no una altra.
¿Per quins motius, fa uns anys, quan després de la publicació de les novel·les El darrer hivern de Chopin i George Sand (Proa Edicions, Barcelona, 2004) i Corambé: el dietari de George Sand (Pagès Editors, Lleida, 2004) em vaig decidir a portar endavant un nou projecte literari, em vaig fixar en la figura de Miquel Costa i Llobera? És justament ara, acabada la complicada tasca de recerca i la feina de redacció i quan ja tenc Defalliment a les mans, en el moment de fer la primera presentació de la novel·la i quan el llibre comença a ser comentat, que em començ a demanar pels motius secrets que m'han fet novel·lar la vida d'un canonge de la Seu, d'un home com Costa, admirable en la seva formació clàssica, home cabdal en la consolidació d'un català allunyat de corrupcions i barbarismes tan de moda en el seu temps (i, per desgràcia, també en el nostre!), però un sacerdot de provat tarannà conservador que, a primera vista, poc hauria de tenir a veure amb les provades concepcions republicanes, independentistes i marxistes de l'autor de la novel·la.
A hores d'ara, enllestida la feina, amb la novel·la Defalliment en el carrer, em deman, mirant enrere, quan vaig ensopegar per primera vegada amb Miquel Costa i Llobera. En quin moment vaig sentir el seu nom, per quins motius, on va ser exactament? Quins aspectes de la seva obra o de la seva vida copsaren la meva imaginació, quan jo era un infant? Quin és el motiu que, quan ja som a punt de fer els seixanta anys, em decidesc a retre aquest homenatge públic a un autor i una persona que, des d'una visió externa i superficial, pareix tan allunyada dels meus interessos vitals?
En el llibre Temps i gent de sa Pobla (Gelabert, sa Pobla, 2002) i, més concretament, en el capítol titulat "Sa Pobla, Miquel Costa i Llobera i el batle Verdera (Miquel Crespí i Pons)" he parlat d'aquell aniversari de la inauguració de l'Escola Graduada en el qual, amb nou anyets, vaig recitar "Lo Pi de Formentor". Pens que no és tothom que, en plena dictadura franquista, hagi pogut recitar públicament, almanco per a un públic de mestres i alumnes, un poema de la força i el vigor de "Lo Pi de Formentor".
Però la presència de Miquel Costa i Llobera dins la meva vida ve de més lluny. Amb els anys, parlant amb els padrins, vaig poder anar esbrinant les relacions existents entre el batle Miquel Crespí i Pons, el batle Verdera, i Miquel Costa i Llobera. També amb el polític i arquitecte Guillem Forteza i amb el rector de sa Pobla i director de la revista Sa Marjal, mossèn Joan Parera i Sansó, entre molts d'altres personatges de l'època.
Ho explicaré molt breument. Quan moriren els pares del batle Verdera, Isabel Maria Pons Bennàssar i Miquel Crespí Isern, és a dir els meus rebesavis, la meva família es mudà a viure a la casa que quedava buida. Era a començaments dels anys cinquanta i, el record del que hi vaig viure, les primeres experiències infantils, encara perduren en la meva memòria. Tots els records hi són presents, com si el temps no hagués passat, inexorable, i jo encara fos un al ·lotet que, despreocupat, juga a les golfes de la casa. Aleshores l'oncle, el batle Verdera, l'ànima de la construcció de l'Escola Graduada juntament amb l'arquitecte Guillem Forteza, ja havia emigrat a l'Argentina. Home de la famosa Unión Patriotica, malgrat certes concomitàncies regionalistes com ho demostren les seves amistats, l'arribada de la República va fer ensorrar molts negocis que tenia aparaulats amb comerciants propers al general Miguel Primo de Rivera.
El batle Verdera, abans de marxar a l'Argentina, d'on no tornaria mai més, havia tengut temps de construir-se un gran casal en el carrer de la Muntanya. Un casalot que encara existeix, presidit per les seves inicials, de què ja no podria gaudir. El casal, amb tots els mobles i llibres, restà en mans dels comerciants amb els quals tenia concertades algunes hipoteques. L´únic que se salvà de la desfeta varen ser alguns llibres i revistes que romanien, quan jo era un infant, a la casa dels pares del batle Verdera. I precisament aquell era l'indret on jo jugava de nin quan ens hi mudàrem a viure-hi. No cal dir que jo no sabia encara l'alt valor històric d'aquelles restes del que havien estat els interessos culturals d'uns regionalistes de dreta mallorquins. Em referesc a diverses edicions de mossèn Antoni Maria Alcover, a carpetes plenes de papers esgrogueïts amb articles de Guillem Forteza Piña, l'amic arquitecte que dissenyà l'Escola Graduada impulsada pel meu oncle quan va ser batle de sa Pobla. Parl també de les primeres edicions de Poesies de Miquel Costa i Llobera, editades el 1885 o De l'agre de la terra publicat el 1897. Els exemplars de la revista de mossèn Parera i Sansó, Sa Marjal, hi eren abundosos. N'hi havia un bon munt que, al·lotets de sis o set anys, ens servien per a jugar a vaixells que fèiem navegar a les piques de pedra picada del pati de la casa. Què sabíem, nosaltres, al·lotells de set o vuit anys, de les dèries i il·lusions regionalistes d'aquells homes de començament de segle! Un dia, l'oncle José i el meu pare, Paulino, que havien lluitat contra el feixisme en temps de la guerra civil, ens donaren una bona renyada per fer malbé unes revistes que, en la nostra ignorància, consideràvem que només podien servir per a jugar.
Sé que l'oncle José salvà algunes d'aquestes joies editades a finals del segle XIX i començaments del XX. Feinada inútil, evidentment, ja que, en una de les detencions que vaig patir en els anys seixanta, la Brigada Social, és a dir, la policia política del règim franquista, les agafà i mai no vaig poder recuperar res. Una pèrdua irreparable que, tants d'anys després, encara em dol com una ferida oberta. Imagín que, per a aquells sicaris, ensopegar amb llibres i revistes escrites en català, "la lengua de los separatistas", devia ser un pecat quasi igual o molt més greu que trobar-se amb un munt d'exemplars de Mundo obrero.
I és precisament ara, quan ja han passat cinquanta-cinc anys d'aquests records, que l'Ajuntament de Pollença, la Regidoria de Cultura que porta endavant l'amic Antoni Oliver i l'editor Gracià Sánchez, s'han entestat a publicar la novel·la Defalliment. És ara, deia, quan m'adon d'alguns dels misteris que, sense que ho vagis a cercar, van condicionant de forma imperceptible el teu món personal i cultural.
Potser va ser aquella lectura de "Lo Pi de Formentor" descrita en el llibre Temps i gent de sa Pobla (pàgs. 161-165) el que va condicionar la meva posterior dedicació a la literatura. El cert és que, a les tertúlies que l'oncle Miquel Crespí i Pons tenia a casa dels seus pares, en el carrer de la Muntanya de sa Pobla, tertúlies a les quals anaven Miquel Costa i Llobera, Guillem Forteza Piña, mossèn Joan Parera i Sansó, uns homes contradictoris, de diverses ideologies, anaven posant, cada qual a la seva manera i enmig d'un munt de contradiccions que ningú no negarà, els fonaments d'una ben concreta renaixença cultural. Una "renaixença" contradictòria, que res no tenia a veure amb els nostres conceptes de reconstrucció nacional, d'autodeterminació i construcció d'una nació lliure, sobirana i reunificada. Però que, malgrat aquestes mancances, prou conegudes, no ho discutirem, feren molt més per la nostra cultura i per la pervivència del català que molts dels polítics que hem conegut i coneixem aferrats a les mamelles i bons sous que dóna el poder .
Ben cert que la majoria de clergues i sectors de dreta que conreaven la nostra llengua ho feien des d'una perspectiva conservadora. Per a molts d'ells es tractava de servar algunes de les senyes d'identitat del nostre poble, arrabassades d'ençà del decret de Nova Planta. La llengua era una de les seves preocupacions essencials. I cada un dels contertulians, i molts més dels quals s'ha esvanit el nom, ho provava de fer a la seva manera: Miquel Costa i Llobera, mitjançant la poesia i els sermons en defensa del catolicisme militant (malgrat que d'una forma no tan abrandada i virulenta con ho feia mossèn Antoni M. Alcover); Guillem Forteza, que mesclava, de forma creadora, l'arquitectura tradicional mallorquina amb els corrents més moderns del racionalisme arquitectònic europeu bastint unes obres de qualitat inqüestionable; mossèn Joan Parera i Sansó, home reaccionari com n'hi havia pocs, però entestat a servar tradicions i costums de les Illes mitjançant la revista Sa Marjal, i l'oncle Miquel Crespí Pons, portant endavant la modernització de sa Pobla, bastint escoles, una infraestructura cultural que encara perdura en el meu poble, per tal d'elevar el nivell de formació dels poblers i pobleres. Cap d'ells era, evidentment, esquerrà. Els podem demanar més del que feren? Potser avui dia serien considerats tímids regionalistes, Costa i Guillem Forteza inclosos. Però si ens deixam d'etiquetes i ens fixam en els fets concrets, en els fonaments culturals que crearen amb llur dedicació, veurem que ajudaren a modernitzar la Mallorca caciquil del seu temps i, oracions i filípiques religioses a part, la realitat és que la cultura catalana en sortí enfortida. No podem dir el mateix de molts dels polítics que actualment ens malgovern i se'n riuen de la nostra cultura i senyes d'identitat. I la prova d'aquest enfortiment de la nostra cultura són els llibres i l'acció concreta de Miquel Costa i Llobera, els edificis i els llibres en defensa de la nostra cultura fets per Guillem Forteza, els volums de la revista Sa Marjal malgrat les filípiques contra l'Escola Moderna i les idees liberals, republicanes, socialistes o anarquistes. La construcció, en terres de la família Verdera de l'Escola Graduada que, com tothom sap, ajudà a bastir Miquel Crespí i Pons, el batle Verdera, seria la seva aportació a aquesta tasca de vertadera reconstrucció cultural.
Defalliment no parla solament de Miquel Costa i Llobera, com podria fer pensar una lectura apressada de l'obra. Defalliment, a part de ser un sentit homenatge a l'obra literària de Costa, vol ser també una indagació dels motius que el portaren a escriure els seus poemaris, un viatge imaginari al subconscient d'un autèntic escriptor. Un autor amb problemes i punyents contradiccions, com tenen tots els autors de vàlua que hi ha hagut en el món. Defalliment és també una cavalcada romàntica vers aquella Mallorca desapareguda, la Mallorca de Costa i Llobera, però també la de Guillem Forteza, la de Miquel Crespí Pons o Joan Parera i Sansó que mai més no tornarà, arrasada pel turisme i la postmodernitat que tot ho ensorra, cultura, idees, naturalesa, amb la força del seu alè enverinat.
El número 168 de novembre de 1922 de la revista de sa Pobla Sa Marjal, en nota escrita pel seu director, Mn. Joan Parera i Sansó, ens assabenta de la mort de Miquel Costa i Llobera.
La nota, que surt en la secció "Necrología", ens informa igualment que l'insigne poeta de Pollença també era subscriptor de Sa Marjal. Mn. Joan Parera i Sansó escriu: "Octubre. Die 17. Els diaris de Palma mos duen sa trista noticia que ahir va morir repentinament el M. I. Sr. D. Miquel Costa Llobera, canonge de la Seu, en els 68 anys de la seva edat: predicava an el Convent de Santa Teresa i después de s'exordi va caure en sec i el devellaren cadaver de damunt sa trona. Sentim molt la mort del gran poeta del nostro bon amic i suscriptor de Sa Marjal desde que se publica: en memoria seva si Deu ho vol publicarém dalt sa nostra Reviste el bellissim poema El castell del Rey, traduit en prosa, axi com ferem amb Sa gerreta del Catiu. Avuy amb tren exprés l'han duit a Sapobla, desde ont l'han trasladat a Pollensa pere ser enterrat en el sepulcre dels seus pares".
En la "Necrología" escrita per Parera i Sansó també s'informava de la mort d'altres persones del poble: Maria Comes Serra, de seixanta-un anys, d'atac de gota; Catalina Siquier Socies, de setanta-dos anys, de càncer; Bartomeu Crespí Soler, de setanta-un anys, de malaltia de ventre; Juana Andreu Cladera, de seixanta-vuit anys, de malaltia de cor; Maria Arron Payeras, de vint-i-set anys, de tisis i Antoni Company Comas, de seixanta-sis anys, d'inflamació de ventre.
El director de Sa Marjal acabava la informació referent a Miquel Costa i Llobera i els altres finats amb aquestes paraules: "Concediules Senyor, el descans etern i que sa llum perpetua les illumin. Que descansin en pau. Amen. 300 dies".
La nota necrològica per a un dels homes de més volada de les Illes és prou sintètica i Mn. Joan Parera i Sansó no s'allarga un gra massa. Quines relacions existien realment entre el famós hereu de Can Costa i el vicari de sa Pobla? Així i tot la nota ens assabenta que Miquel Costa i Llobera és subscriptor de Sa Marjal des del començament de la revista. És a dir, des de l'any 1909. Aleshores Costa i Llobera té cinquanta-cinc anys i, a conseqüència dels esdeveniments anomenats de la "Setmana Tràgica", la revolta popular catalana contrària a la guerra imperialista que la burgesia espanyola i els borbons mantenen contra el Marroc, el canonge de la Seu patirà un profund sotrac interior. L'atemoreix, com era d'esperar, l'esperit combatiu i anticlerical de la classe obrera i artesans del Principat. De cop i volta, Llobera, gran propietari, s'adona que aquella "no és la seva Catalunya". La repressió contra el moviment obrer i popular, la posterior execució del gran pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia el tretze d'octubre de 1909, situen el tarannà reaccionari de les classes dominants espanyoles i del clergat que els dóna suport.
Sa Marjal i Mn. Joan Parera i Sansó participen activament, amb alegria afanyosa, en la brutal campanya de demonització del poble català, celebren l'execució de Ferrer i Guàrdia com si es tractàs d'una gran festa.
Però aquestes i no unes altres són les posicions polítiques de les classes dominants espanyoles del moment i, no en mancaria d'altra, del clergat mallorquí que les propaga i aplaudeix.
Miquel Costa i Llobera, que viu intensament aquells moments històrics, és un dels intel× lectuals mallorquins més coneguts dins i fora Mallorca. L'any 1866 l'autor de Lo Pi de Formentor comença a estudiar el batxillerat a l'Institut Balear de Ciutat, un col× legi que dirigia Francisco Manuel de los Herreros a Montision, antiga residència dels jesuïtes. Feia un any, concretament el dia tretze de juny de 1865, que havia mort la mare del futur escriptor i sacerdot: Joana-Aina Maria Llobera i Cànaves, filla d'una família de rics propietaris rurals. No hi ha dubte que fou la mare, una dona mallorquina de ferma formació religiosa, qui orientà de ben jove Miquel Vosta i Llobera vers els camins de la religió.
L'oncle matern, Miquel Llobera, un metge de Pollença molt afeccionat als clàssics grecs i romans, orientà el jove estudiant en la literatura, especialment en els clàssics llatins. En aquest sentit és prou coneguda l'anècdota que relata mossèn Torres Gost a l'assaig biogràfic del poeta i que reprodueix fidelment Naria Antònia Perelló en la introducció a l'antologia de Miquel Costa i Llobera Un vol d'inefable poesia (Ciutat de Mallorca, Fundació sa Nostra, 2003). La famosa anècdota diu: "Un dia que anaven amb la família a Formentor, quan tomba el camí cap al Colomer i s'enfila pel Mal-Pas, s'adonaren que el nin no els seguia. Havia quedat endarrera, apartat una bona distància, dret, damunt l'abisme de la mar blava, llegint una Oda d'Horaci, que el seu oncle li havia donat. 'Bona promesa per l'avenir, -pensà el bon metge- trobar gust en llegir Horaci a l'edat de fer caramelles o d'encalçar les cabres de la costa".
La set de saber alimentada per l'oncle Miquel Llobera trobà, amb els mestres i amics de l'Institut una font única de coneixements. Un dels professors que més l'influí als seus dotze anys, va ser Josep Lluís Pons i Gallarza que, deu anys d'abans del naixement del futur poeta, juntament amb Miquel Victorià Amer, Pere d'Alcàntara Penya, Victorià Peña i Llorenç Ponç, redactaven a mà una revista que tenia per títol El Plantel. Més endavant seria un dels pilars de la Renaixença, malgrat que la dèria castellana sempre el dominàs, imaginant poder triomfar a Madrid, i que tan sols deixàs escrit en la nostra llengua aquell volum titulat Poesies. Encarregat de la càtedra de geografia i història, tengué com a alumnes, a part de Miquel Costa i Llobera, Joan Alcover, Bartomeu Ferrà, Mateu Obrador i Miquel dels Sants Oliver.
Pons i Gallarza s'havia llicenciat en dret l'any 1850 i en literatura el 1855. Per a aquella generació de mallorquins de mitjans dels anys seixanta del segle XIX, Pons i Gallarza significà el complement ideal de tot el que havia començat a ensenyar a Costa i Llobera el seu oncle, el metge Miquel Llobera. Pons i Gallarza, com més endavant Marià Aguiló o Jacint Verdaguer (que coneixeria a Barcelona, quan el pare l'envià a estudiar dret), anaren teixint els fonaments del que amb els anys, després de provatures, èxits i fracassos i més d'un defalliment, seria el món poètic i literari no solament de Costa sinó també, de Joan Alcover, una altra personalitat insigne de la nostra literatura.
El llistat dels noms dels alumnes que estudien amb Miquel Costa i Llobera ens situa en una generació que influí de forma decisiva en el destí de Mallorca, de les Illes. Entre aquests personatges cal destacar el futur president del govern de l'estat, Antoni Maura i Montaner.
A l'Institut, companys de classe, un curs més amunt o un curs més avall, hi eren molts dels que després, amb els anys, marcarien els camins de la cultura, la política i les lletres mallorquines.
Antoni Maura, que va ser cap del govern espanyol, era, com informa la GEM, un aferrissat enemic dels drets dels pobles que conformaven i conformen l'artificial estat espanyol. Com diu la GEM: "Negà l'especificitat catalana i a qualsevol regionalisme que posàs en dubte la unitat d'Espanya, que considerava indispensable. Malgrat això, defensà una tímida descentralització administrativa de caràcter municipal". Molt controvertida va ser la mobilització de reservistes que l'any 1909 provocà els fets revolucionaris de Barcelona. Maura va fer reprimir amb duresa el moviment obrer i popular i, en una farsa de judici, el poder va fer executar el pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia. Com diu la GEM, a partir d'aquesta execució "es desencadenà una intensa campanya, amb participació de forces obreres, republicanes i liberals, a nivell estatal i internacional, que tenia per lema '¡Maura, no!'".
Altres companys de Costa i Llobera a l'Institut Balear foren Josep Miralles i Asbert, que arribà a bisbe, i sobre la vida del qual l'historiador Josep Massot i Muntaner ha publicat el llibre El bisbe Josep Miralles i l'església de Mallorca. De la dictadura a la guerra civil (Barcelona, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1991). El bisbe Miralles va ser fortament criticat per l'escriptor catòlic Georges Bernanos en l'impressionant Les Grands Cimetières sous la lune (1938). El bisbe Miralles actuà decididament a favor del feixisme en temps de la guerra civil, malgrat que, en un recent passat, no havia tengut males relacions amb les autoritats republicanes.
Miquel Costa i Llobera també estudià amb Mateu Obrador i Bennàsser, dos anys més jove que el nostre autor, gran lul× lista i pedagog; l'historiador Gabriel Llabrès i Quintana, que havia nascut el 1858; amb Joan Alcover, amb qui, amb els anys, una vegada aquest es retiràs de la política activa, compartiria hores de debat poètic a la tertúlia a la qual assistien també Miquel dels Sants Oliver, mossèn Llorenç Riber, Gabriel Alomar i Villalonga, mossèn Antoni Maria Alcover, Guillem Colom, Miquel Ferrà, Antoni Noguera, Pere Joan Campis i l'amic íntim de Costa i Llobera, Joan Rosselló de Son Forteza.
Per la correspondència que ens ha servat Francesc Torres Gost, per tot el que hem pogut esbrinar en el seu llibre Miguel Costa y Llobera (1954-1922): itinerario espiritual de un poeta (Barcelona, Biblioteca Balmes, 1971), aquells amb qui Costa més s'entengué foren els que es dedicaren al conreu de la poesia o de la religió. Amb Joan Rosselló de Son Forteza, Costa compartí la disbauxa dels estudiants, a Madrid, i les tímides aproximacions al krausisme espanyol. A diferència de Miquel Costa i Llobera, Joan Rosselló sí que acabà la llicenciatura en dret i, posteriorment, des de la seva possessió de Son Fortesa, a Alaró, es dedicà a les lletres i fa fer excel× lents traduccions.
Un altre dels alumnes de l'Institut va ser Joan Lluís Estelric Perelló que, a part d'acabar dret i fer de catedràtic de literatura a Sòria, escrigué diversos llibrets de preceptiva literària i estudis referents a la influència de la literatura italiana en la castellana. En Joan Lluís Estelric era massa apropat a la cultura castellana. Considerava que Joan Alcover i Costa i Llobera "massa catalanistes". Amb el temps aquesta dèria seva en contra la cultura catalana se li agreujà.
Com explica Maria Antònia Perelló Femenia en la introducció a Un vol d'inefable poesia (vegeu pàgs. 8-9): "En aquest casal de saviesa [l'Institut Balear] Miquel Costa compartí les hores d'estudi i de llargues converses amb un esplet de joves promeses de les lletres catalanes: Joan Alcover, Joan Lluís Estelric i Joan Rosselló de Son Forteza, amb qui l´uní una íntima i profunda amistat que durà tota la vida, reflectida en el seu afectuós i riquíssim epistolari". Epistolari que, a cura de Bartomeu Torres Gost i amb el títol Epistolari de Miquel Costa i Llobera i Antoni Rubió i Lluch a Joan Lluís Estelrich va ser editat a Ciutat de Mallorca per l'Editorial Moll el 1985.


http://mallorcaweb.net/lopezcrespi/index.htm Web de l´escriptor Miquel López Crespí


http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

viernes, 18 de abril de 2008

Salvem Mallorca! Els desastres de Jaume Carbonero





La destrucció de les Illes i els errors del conseller Jaume Carbonero


Per Miquel López Crespí, escriptor

Els errors i desastres del conseller d´Habitatge, Jaume Carbonero, provant que el govern aprovi una Llei de l´Habitatge que permeti edificar en sòl rústic torna, com en l´anterior Pacte de Progrés, posar en perill l´executiu progressista i les perspectives electorals de les forces d´esquerra a les Illes.
Una mesura que vol ser presentada com a "avançada política social" però que és fortament criticada pel GOB i amplis sectors del Bloc i forces d´esquerra que donen suport a l´actual Pacte de governabilitat. La destrucció de més sòl rústic en la coneguda línia de consum il·limitat de recursos i territori que seguia el PP fins ara mateix, és inadmissible i ningú creu en els "efectes col·laterals positius" de la llei proposada. Molt encertadament, el Bloc i el GOB han ofert altres possibilitats i parlen de la rehabilitació de pisos antics i de no augmentar els creixements previstos a les directrius d´ordenació del territori. Miquel Àngel Llauger ja havia dit que la destrucció de sòl rústic havia de ser el "darrer recurs" per a promocionar la construcció de cases a baix preu. El Bloc, que ha posat i posa emperòs al projecte del conflictiu conseller, insisteix en la rehabilitació d´habitatges ja construïts i per impulsar la sortida al mercat de pisos que estan buits. Tot abans que continuar amb la política depredadora del PP que vol continuar Jaume Carbonero.
Però els continuats errors de Carbonero posant sempre en una difícil situació les forces progressistes illenques, l´autoritarisme demostrat en l´anterior Pacte de Progrés, la manca de la més mínima autocrítica, la persistència en els errors, fan que Jaume Carbonero sigui sempre un problema que posa en perill tots els esforços dels sectors que donam suport crític al govern.
Fem una mica d´història. Fa uns anys Jaume Carbonero, fent costat als sectors més reaccionaris del neoestalinisme illenc i afins –Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Salvador Bastida...--, signava pamflets plens de calúmnies i tergiversacions contra aquells que volíem per servar la memòria històrica de l´esquerra revolucionària de les Illes. Encegat pel dogmatisme i el sectarisme, Jaume Carbonero s´atrevia a dir, i ho signava sense cap mena de vergonya, que els partits comunistes i de l´esquerra revolucionària que no eren de tendència carrillista "feien el joc al franquisme policíac". Quina podridura i quina manca d´ètica! Una vergonya, tot plegat, aquestes falses afirmacions. I tot era per embrutar la memòria de lluita per la llibertat de centenars i centenars d´antifeixistes que no tenien res a veure amb el neoestalinisme carrillista i que havien lluitant contra Franco en la LCR, l´OEC, el PTE, BR, MCI, el POR o qualsevol grup alternatiu republicà conseqüent, independentista o de simple tendència cristiana anticapitalista.
Aquest tèrbol personatge capaç de signat públicament aquestes mentides i brutors inclassificables va contribuir a la derrota del primer Pacte de Progrés a conseqüència dels seus nombrosos errors quan era al capdavant de la Direcció general de d´Habitatge.
Cap a l´any 2001 Jaume Carbonero va fer dimitir de forma inexplicable la directora de l´Institut Balear de l´Habitatge d´Eivissa (IBAVI), l´eficient funcionària Margalida Lliteras. Record les manifestacions de suport a Margalida Lliteras, les cartes de suport de prop de quatre-centes persones agraïdes per la tasca feta per la funcionària cessada per Carbonero. Recordem, per a valorar el cost dels errors de Carbonero, que a Eivissa les forces progressistes podien perdre les eleccions per pocs vots, La prepotència i els errors de Jaume Carbonero posaven en perill tot el que tan costosament ens havia costat mantenir amb el nostre suport crític al Pacte de Progrés. Ho vaig escriure en nombrosos articles advertint el president Antich el perill que significava el manteniment d´un home capaç de cometre tantes bestieses polítiques. Tothom sabia que, a Eivissa i Formentera un diputat pot sortir només amb una diferència de vuitanta vots. Tots ens demanàvem els motius de la fatal persistència en llocs de direcció d´un personatge que, objectivament, volgués o no, feia el joc a la dreta. Vist el perill que s´apropava, nombroses personalitats feren sentir la veu per tal de fer entendre al president Antich els errors de Jaume Carbonero: hi hagué intervencions de Pilar Costa, de Xisco Tarrés, de Joan Buades, de centenars i centenars de veïns de les barriades de Cas Serres, Santa Margalida, Can Mises, indicant el perill que per al progressisme illenc significava l´actitud infantil i mancada de visió política de Jaume Carbonero.
Ara ens tornam a trobar amb un problema semblant o pitjor, un de nou creat altra volta per Jaume Carbonero. El GOB ja ha advertit al govern que aquest projecte podria significar la construcció de cinc mil habitatges nous en sòl rústic, amb un augment de prop de cinc centes hectàrees respecte a les previstes pel Pla Territorial de Mallorca. Macià Blázquez demana a les autoritats progressistes que reflexionin en el sentit que mai un govern progressista pot ser còmplice de la destrucció de més territori. Continuar amb la política summament destructiva de recursos i territori que inicià el PP no té sentit, i a part de crear confusió entre l´electorat progressista, farà augmentar el desencís i contribuirà a portar més i més gent cap a l´abstenció. Tribuna Mallorca, fent-se ressò del rebuig públic del degà del Col·legi d´Arquitectes a la proposta de Carbonero, deia: "El Col·legi d´Arquitectes s´afegeix d´aquesta manera als posicionaments del Bloc, del GOB i del PP (en aquest cas, marcadament oportunista). Carbonero encara és a temps de rectificar una mesura que posa en perill el model econòmic i paisatgístic mallorquí".
Guillem Frontera encertava a les totes quan deia en un recent article, tot parlant precisament d´aquesta nova destrucció del nostre territori i de la proposta de Carbonero: "En decisions d'aquesta naturalesa es manifesta la desorientació i la desorganització d'un govern que ha perdut el nord de les seves promeses i el contacte amb les sensibilitats que li permeten governar. La seva incapacitat per invertir la dinàmica de consum/destrucció de territori ens és presentada com a mostra d'un pragmatisme que allunyaria aquest govern de l'aventurisme (???) de l'anterior Pacte de Progrés. Fa la impressió que alguns membres conspicus de l'actual executiu han arribat a creure's i a interioritzar la imatge que d'aquell govern de progrés ha volgut fixar la dreta en la memòria de la gent. I que, per tant, actuen ara amb ‘pragmatisme’ -quines misèries, deu meu, quina tristor. Sempre tendran qui expliqui ‘en positiu’ les seves desercions -si és menester, amb una agressivitat rabiosa. Fins i tot n'hi ha que insinuen interessos bords en l'actitud d'aquells que se situen en línia per a la defensa del territori. S'ha suggerit que defensar el territori és fer el joc als constructors. Això vol dir que s'ha entrat en un període de complicitats tèrboles, que en aquest país només s'havien detectat en els anys més negres de govern Matas. No estranya que el desencant ara transiti sense obstacles tots els territoris per on havia arrelat la bona fe".


Nota: Dia 16 d´abril de 2008 la premsa de les Illes informava que el Govern retirava la Llei d´Habitatge de Jaume Carbonero.


http://mallorcaweb.net/lopezcrespi/index.htm Web de l´escriptor Miquel López Crespí

http://www.nodo50.org/ixent/lopezcrespi.html Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

jueves, 17 de abril de 2008

Llibres per Sant Jordi. El Tall Editorial publica un poemari de Miquel López Crespí: Naufragis lents




D’UTOPIES I DE PARADISSOS PERDUTS: NAUFRAGIS LENTS (El Tall Editorial)


Per Pere Rosselló Bover, escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB)

Hi ha llibres que no necessiten pròleg. És el cas d’aquest poemari de Miquel López Crespí, la diafanitat del qual fa sobrer qualsevol comentari previ. Però l’amistat i el respecte que sent envers l’escriptor m’impedeixen negar-li unes ratlles, que tanmateix consider innecessàries, perquè ni al llibre li cal cap presentació ni és precís explicar a ningú qui és el nostre escriptor.
Els poemes de Naufragis lents són una mostra dels temes, de l’estil i, en general, del món literari de Miquel López Crespí. En ells el poeta gira els ulls envers el passat i hi descobreix tot un cabal d’experiències, inscrites en els signes d’un temps ja esvaït, però que constitueixen un moment intens, caracteritzat per la lluita per la utopia i per la vitalitat de la joventut. Hi trobam els viatges, les pel·lícules i els llibres d’una època de la qual esperàvem que sorgiria un món millor, quan encara es parlava de lluita de classes i de tots els alliberaments possibles. París, Irlanda, Roma, Rússia... són els escenaris de molts d’aquests poemes, en els quals no manquen referències a Sergei Mikhailovich Eisenstein, a Karl Marx i Friedrich Engels, a Bertold Brecht, al cinema compromès dels anys 60 i 70, etc.
Miquel López Crespí retrata un món que ja no tornarà, irremissiblement esborrat pel pas del temps, però també per la brutalitat d’un capitalisme que paradoxalment es diu liberal, per les claudicacions dels lluitadors d’un altre temps, i per les pereses, les inèrcies i les covardies de tots plegats. D’aquesta manera, els poemes de Miquel López Crespí posen el dit a la llaga i ens fan veure que, en tan poc temps, hem venut l’esperança, hem malbaratat el somni i hem fet impossible l’ideal. Tanmateix, i això és el més important, el poeta comprèn que el paradís perdut no és el món utòpic que el jove d’aleshores perseguia, sinó aquesta mateixa experiència viscuda de lluita per uns ideals i ara ja esvaïda.
Tota l’obra poètica de Miquel López Crespí es caracteritza per una intensa unitat. Aquesta ve donada, en primer lloc, tant pel fet d’inscriure’s en una tradició antiformalista i heterodoxa –sota el mestratge d’autors com Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Joan Salvat-Papasseit, Pere Quart o Jaume Vidal Alcover–, com per la recerca d’una llibertat formal que troba la seva forma natural d’expressió en l’ús del vers lliure i, sobretot, en un to narratiu, que mai no ofega el lirisme. Ara bé, la poesia de Miquel López Crespí no cau en la discursivitat ni en la facilitat pròpia de la poesia realista dels anys 60 i 70, ni es deixa enlluernar per la gratuïtat dels jocs formals, falsament innovadors, que es posaren de moda durant els anys 70. D’aquesta manera, en els poemes de Naufragis lents trobam un llenguatge diàfan, despullat d’imatges gratuïtes, que trenca amb la tradició postsimbolista i respon a una lliçó de senzillesa i de sinceritat.
En segon lloc, la unitat de la poesia de López Crespí prové de la insistència en uns temes i motius d’origen autobiogràfic, com són la memòria i la reflexió sobre el temps històric viscut, el compromís polític i artístic, i l’experiència personal, que es palesa sobretot en les referències als viatges, als llibres i al cinema. Els anys d’infantesa durant la postguerra i el temps de joventut en la lluita contra el franquisme constitueixen una experiència vital, que esdevé el nucli de la seva evocació del temps perdut. Però la mirada políticament compromesa del poeta en cap moment no impedeix la visió elegíaca del temps passat, sempre despullada de sentimentalismes.
En aquests poemes, per tant, el lector trobarà el testimoni sincer d’un home que passa revista als retalls de la memòria que ha guardat i que, amb ells i amb la poesia, reconstrueix –és a dir, reviu– un món passat i ens en fa espectadors.
Benvingut sia aquest llibre de Miquel López Crespí, que se suma a la quasi vintena de poemaris que fins ara l’han precedit i que, pel seu propòsit testimonial i de lluita, demostra el compromís incansable del nostre escriptor amb la Justícia, amb el nostre dissortat país i amb la Literatura.


http://mallorcaweb.net/lopezcrespi/index.htm Web de l´escriptor Miquel López Crespí


http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

martes, 15 de abril de 2008

La novel·la catalana actual (I)





Miquel Costa i Llobera: el Gall Editor publica Defalliment


Per Miquel López Crespí, escriptor

Potser seria oportú, ara que El Gall Editor, l'editorial que dirigeix amb tant d'encert Gracià Sánchez, acaba de publicar la meva novel·la Defalliment, recordar alguns fets en relació als llibres sobre Miquel Costa i Llobera que hi han influït. Una novel·la històrica, malgrat tot el contingut d'imaginació creadora que l'autor empra en la seva redacció, no surt de l'aire del cel. El treball d'investigació, d'estudi de l'època a novel·lar, d'aprofundiment en la biografia i fets protagonitzats pels personatges centrals de la novel·la, tot plegat, deia, és bàsic per a poder enllestir la feina amb un mínim de garanties. Ara que l'obra ja és al carrer i el lector es troba amb la novel·la acabada, potser és el moment d'oferir a aquest lector algunes indicacions que permetin aprofundir en la qüestió.
Crec que és una tasca imprescindible el coneixement i estudi de la situació històrica en tots els seus aspectes, siguin aquests culturals, polítics, econòmics, etcètera, si l'autor vol encertar en la realització del seu pla. Normalment els escriptors escrivim històries relacionades amb el nostre món, amb les idees i esdeveniments que més ens han impressionat. M'atreviria a dir que les novel·les, qualsevol creació literària mínimament seriosa i de qualitat, tan sols poden bastir-se des d'aquesta perspectiva. No basta solament l'acurada preparació anterior a l'inici de la redacció. Hi ha d'haver una forta relació, podríem dir-ne quasi existencial, entre el món de l'escriptor i el món descrit en la novel·la, l'obra de teatre o poemari. Mai no he cregut en la mentida literària, en el treball fred, d'especialista sense ànima ni sentiments. Una obra d'art, en aquest cas la novel·la, per a ser vàlida, per a recollir la palpitació del temps que vol descriure, ha de portar en els seus capítols, en els versos, la realitat sincera de l'home o la dona que li han donat vida. Les obres fetes per encàrrec, les històries escrites des d'una perspectiva solament tècnica, poden donar com a resultat un producte "consumible", un "objecte" que, sota l'aparença de la "perfecció tècnica" en el fons amaga una autèntica buidor de continguts. Imagín que alguns autors se senten a gust i que, fins i tot, poden gaudir de treballar enmig d'aquestes coordenades. N'he conegut més d'un. És una espècie abundosa dins les nostres lletres.
He de reconèixer que no és el meu cas. Una breu anàlisi de les meves darreres novel·les ho podria demostrar. Els especialistes en el fet literari que han estudiat la meva obra ho poden confirmar. Bastaria pensar en el cicle de novel·les damunt la guerra civil: L'Amagatall, Estiu de foc i Núria i la glòria dels vençuts. Aquestes obres no haurien estat possibles sense anys d'investigació de la història de la guerra civil. Però tampoc haurien pogut ser escrites, els mancaria alè, força vital, sinceritat creativa, sense els anys de lluita antifranquista de l'autor. La història de la família, amb el pare i l'oncle defensant les idees de República i justícia social, la meva militància en temps del franquisme, el mestratge i exemple de comportament cívic de tants antics antifeixistes que he conegut. Com escriure sense aquesta fonaments bàsics, primigenis? Tot plegat, és evident, conforma aquest meu món de novel·lista.
Defalliment, l'obra que acaba de publicar El Gall Editor, també forma part dels meus interessos creatius. Com en el cas de les novel·les que publicaren recentment Proa i Pagès Editors, El darrer hivern de Chopin i George Sand i Corambé: el dietari de George Sand, ens trobam, igual que a Defalliment, amb unes històries que fan referència als problemes de l'escriptor. Problemes de l'escriptor romàntic de mitjans segle XX, en el cas de George Sand; problemes de l'escriptor de començaments del segle XX, en el cas de Miquel Costa i Llobera. Una problemàtica, en molts d'aspectes, no gaire diferent a la que enfronta l'autor de finals del XX i començaments del XXI. Parlam, evidentment, de les relacions de l'escriptor amb la seva societat, amb els grups que hegemonitzen el poder o amb aquells sectors marginats, els que pateixen l'opressió nacional i social per part dels poderosos. La cruïlla històrica amb la qual sempre ensopega l'autor autèntic, l'home o dona sincers. El dilema que se plantejà a Sand, a Costa, a Flaubert... George Sand i Miquel Costa i Llobera saberen escollir una opció, no sense greus contradiccions internes. La primera decidí fer una literatura estretament lligada als problemes socials que sacsejaven la societat francesa de mitjans del segle XIX i reeixí en l'intent. El segon, Miquel Costa i Llobera , fill d'una terra sotmesa a poders aliens, dominada per l'imperi espanyol, decidí defensar una llengua maltractada i humiliada, el català. La lluita de Miquel Costa i Llobera, la història que he novel·lat a Defalliment, anà sempre enfocada dins aquesta línia de combat per a preservar la nostra cultura i senyes d'identitat nacional. Compromís autèntic, doncs, tant en George Sand com en el cas de Miquel Costa i Llobera.
No cal dir que ha estat aquest compromís amb el seu temps i circumstàncies històriques, la manca absoluta de passotisme o cinisme en tots dos escriptors, una de les coses que, possiblement, ha fet augmentar el meu interès vers la seva obra i les seves persones. L'origen, també, i sense cap mena de discussió, de les novel·les que comentam.
L'any 2004 es va complir el cent-cinquantè aniversari del naixement de Miquel Cosa i Llobera. Poeta, traductor, orador i prosista, és l'autor d'obres tan conegudes com "El Pi de Formentor" (1875), "Defalliment" (1876), "La gerreta del catiu" (1895), "Castell del Rei" (1896) o De l'agre de la terra (1897). També va escriure, entre moltes altres obres, La deixa del geni grec (1900), el llibre Tradicions i fantasies (1903) i Horacianes (1906). En la GEM podem llegir que "era fill d'una família de rics terratinents, que solia passar els estius a una possessió de Formentor, els paratges de la qual esdevindrien la font d'inspiració de molts dels seus poemes".
A començaments del segle XX l'obra i concepcions literàries de Miquel Costa i Llobera esdevenen un dels fonaments més importants del noucentistes enfrontats als modernistes. Malgrat que Costa i Llobera en la conferència La forma poètica (1904) pareix que prova de conciliar la poesia basada en la inspiració i proposa l'harmonia entre forma i contingut, es pot dir que Horacianes esdevé amb el temps una obra fonamental en el combat contra les concepcions del modernisme català.
Com explica Maria Antònia Perelló en la seva introducció a Un vol d'inefable poesia (Ciutat de Mallorca. Tià de sa Real, 2003), en les pàgines 66-67: "Aquest volum d'Horacianes representa la consagració definitiva de Miquel Cosa i Llobera com a un classicista, sorgit en plena orgia romàntica, que gairebé no assimila l'estètica modernista. La publicació d'Horacianes el 1906 coincideix amb l'entronització del Noucentisme en el món de les lletres catalanes. Així, Costa esdevé un model literari per a les noves generacions noucentistes, que presenten amb ell afinitats estètiques i ideològiques, com el classicisme mediterrani i un accentuat conservadorisme".
Es pot dir que l'esperit noucentista es congria a partir d'uns fets polítics i culturals ben delimitats. L'any 1906 que, recordem, és l'any de l'edició d´Horacianes, marca una fita concreta en aquest aspecte. Pensem que és l'època de l'inici de la publicació del "Glosari" per part d'Eugeni d'Ors a les pàgines de La Veu de Catalunya i de Els fruits saborosos de Josep Carner. També se celebra el Primer Congrés de la Llengua Catalana. Els anys que van de 1906 a 1923, època de consolidació d'aquest moviment són problemàtics per a la burgesia del Principat. Els famosos fets revolucionaris de 1909 que, per cert, marquen el declivi creatiu de Costa i Llobera, la consolidació de les idees socialistes i anarquistes dins del moviment obrer, la gran vaga revolucionària de 1917, tot plegat obliga els poders de l'estat i els seus intel× lectuals, entre els quals alguns noucentistes, a perfilar la lluita ideològica-cultural contra les concepcions considerades "subversives". Entre aquestes concepcions considerades "dissolvents" hi ha, evidentment, el modernisme, que combaten a sang i foc els noucentistes.
Com expliquen molt bé Glòria Casals, Manuel Llanas, Ramon Pinyol i Torrens i Llorenç Soldevilla en Literatura catalana amb textos comentats (Barcelona, Edicions 62, 1982), pag. 273, el noucentisme... "significava rebuig total del Romanticisme i exaltació de l'ordre 'natural' tradicional. S'havia de rescatar la cultura de les mans dels intel× lectuals bohemis i revoltats, i adequar-la al nou horitzó político-social". Com havien dit un poc més amunt (pàg. 271): "En definitiva, a la burgesia li interessà de crear un estat d'opinió favorable, per a la qual cosa comptà amb la col× laboració de nombrosos intel× lectuals de gran competència".
Finalment aquest ajut simplement "intel× lectual", en el pla ideològico-cultural no basta a la burgesia per a mantenir el control de les classes populars. Aleshores es deixa la poesia i es passa a la dictadura pura i simple: Miguel Primo de Rivera, amb consentiment del rei Alfons XIII, acaba amb les poques llibertats que regien l'Estat espanyol d'ençà la Restauració borbònica del darrer terç del segle XIX.
Però d'ençà els anys trenta qui més ha estudiat la vida i l'obra de Miquel Costa i Llobera és el pobler Bartomeu Torres Gost (sa Pobla, 1905 - 1989). Bartomeu Torres Gost es doctorà en filosofia l'any 1927 i s'ordenà de prevere a Roma el 1928. De 1961 a 1968 fou canonge degà de la Seu de Mallorca.
D'ençà finals dels anys vint aquest sacerdot i estudiós centrà els seus estudis en la vida i obra del famós autor pollencí. A la seva dedicació es deu la primera aproximació a Miquel Costa i Llobera. Es tracta del famós llibre Mn. Costa i Llobera: assaig biogràfic, que va ser editat en la cèlebre Biblioteca "Les Illes d'Or" (núm. 11-12) l'any 1936. El llibre conté un pròleg de Llorenç Riber signat a Barcelona el mes de febrer del mateix 1936 i un altre prefaci del mateix Bartomeu Torres Gost. En aquest prefaci, Torres Gost ens recorda l'admiració sentida vers l'autor d'Horacianes. Escriu el biògraf: "Entre els records que els anys esborren, n'hi ha un que la memòria ha retingut ben viu en un dels freqüents viatges de Mn. Costa de Pollensa a Palma, un dia es passejava amb la capa amollada i el breviari a les mans, esperant la sortida del tren a l'estació de La Pobla, on anàvem cada capvespre un estol d'amics...(...) Volíem besar-li les mans i dir les primeres estrofes del Pi per demostrar que el coneixíem...".
Però aquest assaig biogràfic de 1936 només va ser l'inici de tota una vida dedicada a servar la memòria de l'autor de Pollença. Posteriorment a l'edició del número 11-12 de "Les Illes d'Or" sortiren editats: Una vocación tardía Don Miguel Costa i Llobera (1944), Aspectos de la espiritualidad de Costa y Llobera (1955), Apología de Costa y Llobera a través de su epistolari (1956), Epistolari de Miquel Costa i Llobera amb Ramon Picó Campamar (1975), Costa i Llobera y Santa Teresa. Bosquejo de sus relaciones (1982)...
Ara bé, les dues obres podríem dir-ne "bàsiques" per a anar copsant la idea que té Torres Gost de Costa i Llobera són, sens dubte, Miguel Costa y Llobera 1854-1922: itinerario espiritual de un poeta (Barcelona, Biblioteca Balmes, 1971) i Epistolari de Miquel Costa i Llobera i Antoni Rubió i Lluch a Joan Lluís Estelrich (Ciutat de Mallorca, Editorial Moll, 1985).
Fins fa uns anys era prou complicat trobar llibres que estudiasin la vida i l'obra de Miquel Costa i Llobera. No és que no hi hagués llibres publicats. El problema és que eren mals de trobar si exceptuam els que, de forma quasi miraculosa, havia anat editant l'Editorial Moll. Existien els "clàssics", aquell quasi introbable, a no ser en Llibres Mallorca, Mn Costa i Llobera: assaig biogràfic, que l'incansable Bartomeu Torres Gost havia publicat a "Les Illes d'Or" l'any 1936, pocs mesos abans de l'esclat de la guerra civil. També podies trobar, després d'acurada recerca, les famoses Visions de Palestina de Costa i Llobera (Ciutat de Mallorca, Editorial Moll, 1977), Primeres poesies (Ciutat de Mallorca, Editorial Moll, 1981) i la reedició d'Horacianes, amb pròleg de Jaume Vidal Alcover, també de l'Editorial Moll (1990).
Igualment era a l'abast del lector De l'agre de la terra (Ciutat de Mallorca, Editorial Moll, 1997) i l'estudi de Josep Sureda Blanes Entorn de Miquel Costa i Llobera, editat per Editorial Moll amb col× laboració amb la Fundació Rotger Villalonga (1999) i l'imprescindible Epistolari de Miquel Costa i Llobera i Antoni Rubió i Lluch a Joan Lluís Estelrich, cartes recopilades, com es pot imaginar, per Bartomeu Torres Gost (Ciutat de Mallorca, Editorial Moll, 1985).
Però no intentàssiu adquirir a cap llibreria de Ciutat el famós Miguel Costa i Llobera (1954-1922): itinerario espiritual de un poeta del mateix Bartomeu Torres Gost i que edità la Biblioteca Balmes de Barcelona el 1971!
Per a gent que, malgrat sigui des d'òptiques estètiques i ideològiques diferents, estimam els nostres clàssics, no podeu imaginar el sotrac que significa entrar a una llibreria per a demanar un llibre de Costa i Llobera i sentir que no en tenen cap. Pitjor encara. Si l'empleat és d'aquells que solament coneixen l'existència dels darrers èxits espanyols o nord-americans, sense cap mena de vergonya et pot dir que no sap qui és aquest "autor desconegut". Arribats a aquest punt, hauríem de saber apreciar com pertoca la feina d'infrastructura cultural feta des dels seus inicis per l'Editorial Moll. Sense les edicions concretes iniciades en el seu temps per Francesc de B. Moll i continuades posteriorment per Josep M. Llompart i Francesc Moll, poca cosa s'hauria arribat a conèixer de Miquel Costa i Llobera. Ni de gairebé cap altre autor nostrat.
Durant molts d'anys, els amants de les nostres lletres ens haguérem de conformar amb tenir tan sols a l'abast el llibre biogràfic de Torres Gost sobre Costa i Llobera de l'any 1936. Sortosament, Josep M. Llompart, que sabia a la perfecció de totes les mancances culturals que la victòria del feixisme havia significat per a la nostra cultura, es preocupà de portar a la impremta les lliçons de l'històric curs de llengua i literatura mallorquina que el mateix Llompart va donar per Radio Juventud d'Inca la tardor de 1960.
Aquestes importantíssimes lliçons, potser les primeres que es podien sentir per una ràdio del "Movimiento" en els tenebrosos anys seixanta, foren recollides en forma de llibre, un que seria bàsic per a la formació de molts d'escriptors mallorquins de finals dels seixanta i començaments del setanta. El llibre "militant", en paraules de Llompart, sense pretensions de "cientificitat", però que esdevingué una arma efectiva del nostre desvetllament nacional i cultural, portava per títol La literatura moderna a les Balears i, com no podia ser d'altra manera, va ser editat per l'Editorial Moll el desembre de 1964.
Però de cop i volta aquesta sequera referent a l'edició i a l'estudi de la poesia de Miquel Costa i Llobera comença a trencar-se de forma, pensam, irreversible. Hi ha tres llibres nous de Josep M. Llompart que palesen l'interès sempre constant que l'amic tengué per l'estudi del Romanticisme, el Modernisme i el Noucentisme. En un llibre de Josep M. Llompart titulat Paisatges poètics del Romanticisme al Noucentisme (Ciutat de Mallorca, Editorial Moll, 2003), edició a cura de Maria Antònia Perelló Femenia, una de les investigadores, juntament amb Pere Rosselló Bover i Joan Mas i Vives, que més ha estudiat l'obra de Miquel Costa i Llobera, podem trobar diverses aproximacions als autors i corrents poètics que bastiren la literatura catalana en la cruïlla dels segles XIX i XX.


http://mallorcaweb.net/lopezcrespi/index.htm Web de l´escriptor Miquel López Crespí


http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)