lunes, 30 de julio de 2007

Fira de Frankfurt: llista de traduccions d´escriptors de les Illes



Llista de traduccions d´escriptors de les Illes que es presentaran a la Fira de Frankfurt

A la Fira del Llibre de Frankfurt es presentaran obres de: Carme Riera, Baltasar Porcel, Antoni Vidal Ferrando, Miquel López Crespí, Llorenç Villalonga, Gabriel Janer Manila, Antoni Serra, Antònia Vicens, Guillem Frontera, Maria Antònia Oliver, Maria de la Pau Janer, Maria Rosa Planas, Jaume Pomar, Gabriel Florit, Ponç Pons, Tomeu Fiol, Maria Antònia Salvà, Damià Huguet, Miquel Ferrà Martorell, Miquel Mas Ferrà...



Alemany
L´avinguda de la fosca, d´Antoni Serra; Les llunes i els calàpets, d´Antoni Vidal Ferrando; Terra seca, d´Antònia Vicens; Difunts sota els ametllers en flor, de Baltasar Porcel; Els jardins incendiats, de Gabriel Janer Manila; Un cor massa madur, de Guillem Frontera; Joana E. de Maria Antònia Oliver; Orient, Occident, de Maria de la Pau Janer; Fins el cel, de Pau Faner; La ciutat dels espies indefensos, de Rosa Maria Planas.


Castellà
Poesia:
Història personal. Calambur, 2005. Jaume Pomar; El jardín de las delicias. Calambur, 2005. Antoni Vidal Ferrando; Barlovento. Calambur, 2006. Gabriel Florit; Llamas escritas, Calambur, 2006. Ponç Pons; El mecanismo del tiempo. Calambur, 2007. Miquel López Crespí; Todo es fragmento, nada es enteramente. Calambur, 2007. Tomeu Fiol; Poemas. Calambur, 2007. Maria Antònia Salvà; Antología. Damià Huguet; Los perfiles de la Odisea. (Antología de la poesía joven en las Islas Baleares). Autors: Margalida Pons, Josep Lluís Aguiló, Gabriel de la S.T. Sampol, Miquel Bezares, Àlex Volney, Albert Herranz Hammer, Antònia Arbona, Òscar Aguilera i Mestre, Pere Joan Martorell, Sebastià Alzamora, Manel Marí, Pere Suau Palou, Andreu Gomila, Antoni Ribas Tur, Pere Antoni Pons, Sebastià Sansó.


Narrativa:
Las lunas y los sapos. Calambur, 2007. Antoni Vidal Ferrando; 39º a la sombra. Calambur, 2007. Antònia Vicens; Los días inmortales. Baltasar Porcel; La avenida de las sombras. Antoni Serra; Viejo corazón. Guillem Frontera; Un día u otro acabaré de legionario. Jaume Pomar; El canto del vuelo Z-506. Miquel Ferrà Martorell; La rosa de invierno. Miquel Mas Ferrà; Arena en los zapatos. Joan Pons; Antología de cuentos de las Islas Baleares. Diversos autores; Bearn o la sala de las muñecas. Llorenç Villalonga.


Francès:
Carrer Argenteria. Antoni Serra; La vida, tan obscura. Gabriel Janer Manila.


Romanès:
Illa Flaubert. Miquel Àngel Riera; Cavalls cap a la fosca. Baltasar Porcel.


Italià:
Paradís d´orquídies. Gabriel Janer Manila; El cor del senglar. Baltasar Porcel; Una primavera per a Domenico Guarini. Carme Riera.


Participaran en les activitats de la Fira del Llibre del Llibre de Frankfurt: Agnes Agboton, Sebastià Alzamora, Josep Lluis Aguiló, Esther Allen, Maria Barbal, Carles Batlle, Lluís-Anton Baulenas, Sergi Belbel, Tahar Ben Jelloun (enregistrat), Alexandre Ballester, Josep Anton Baixeras, Walther E. Bernecker, Fina Birules, Lolita Bosch, Xavier Bru de Sala, Jaume Cabré, Salvador Cardús, Maite Carranza, Andreu Carranza, Enric Casasses, Ada Castells, David Castillo, David Damrosh, William Cliff, Narcís Comadira, Melcior Comes, Julià de Jódar, Miquel de Palol, Miquel Desclot, Martí Domínguez, Carles Duarte, Michael Ebmeyer, M. Josep Escrivà, Josep Maria Esquirol, Thorsten Esser, Pau Faner, Miquel Ferrà Martorell, Bartomeu Fiol, Josep M. Fonalleras, Feliu Formosa, Manuel Forcano, Guillem Frontera, Antoni Furió, Lluís Gendrau, Pere Gimferrer, Salvador Giner, Valentí Gómez Oliver, Juan Goytislo (enregistrat), Mercè Ibartz, Gabriel Janer Manila, Maria de la Pau Janer, Konrad György, Katja Lange-Müller, Gemma Lienas, Jordi Llovet, Antonio Lobo Antunes, Miquel López Crespí, Antoni Marí, Joan Margarit, Eduard Márquez, Andreu Martín, Biel Mesquida, Joan Francesc Mira, Carles Miralles, Empar Moliner, Imma Monsó, Anna Montero, Quim Monzó, Antoni Morell, Gustau Muñoz, Maria Antònia Oliver, Dolors Oller, Francesc Parcerisas, Teresa Pascual, Perejaume, Marta Pessarrodona, Josep Piera, Xavier Pla, Maria Rosa Planas, Modest Prats, Jaume Pomar, Aranu Pons, Damià Pons, Margalida Pons, Ponç Pons, Jaume Pont, Baltasar Porcel, Carles Porta, Jordí Puntí, Bas Puw, Carme Riera, Maria Mercè Roca, Montserrat Rodés, Albert Roig, Emili Rosales, Pere Rovira, Xavier Rubert de Ventòs, Toni Sala, Salem Zenia, Albert Salvadó, Mariús Sampere, Albert Sánchez Piñol, Jorge Semprún (enregistrat), Francesc Serés, Màrius Serra, Jean Serra, Sebastià Serrano, Simona Skrabec, Teresa Solana, Enric Sòria, Tilbert Stegmann, Michi Strausfeld, Jaume Subirana, Emili Teixidor, Francesc Torralba, Ricard Torrents, Matthew Tree, Antònia Vicens, Antoni Vidal Ferrando, Miquel Àngel Vidal, Albert Villaró, Júlia Zábala, Monica Zgustova, Olga Xirinacs.

sábado, 28 de julio de 2007

Miquel López Crespí: dietaris d´escriptors catalans


Dietaris d´escriptors catalans

Breviari contra els servils. Dietari d´un escriptor en temps de la barbàrie (Calima Edicions) (i II)

Per Miquel López Crespí, escriptor




Breviari contra els servils neix enmig d'aquesta concreta conjuntura històrica. Ara són els "demòcrates" de nou encuny els que envien els escamots policíacs a detenir els esquerrans que volen servar la memòria del nostre poble

Breviari contra els servils neix enmig d'aquesta concreta conjuntura històrica. Ara són els "demòcrates" de nou encuny els que envien els escamots policíacs a detenir els esquerrans que volen servar la memòria del nostre poble. Com s'explica en la primera nota del llibre: "Inexplicablement, tot ha anat canviant sense que hom hagi pogut fer res per impedir-ho. Per part ni banda -ni en campanya electoral!- es veuen ja aquelles banderes roges, la falç i el martell de la revolució. Molts d'independentistes, reconvertits al més sà dels autonomismes, han fet desaparèixer l'estel de la bandera quadribarrada i lloen les excel× lències del Molt Honorable President. La policia democràtica esborra els grans murals ciutadans que demanen més espais verds per a la ciutat, clamen NO! a les armes atòmiques que arriben amb les naus de l'OTAN al nostre port. Ja no són necessaris els escamots d'assalt de les SA o de la Falange joseantoniana per a mantenir la ciutat neta d'esquerrans i consignes. El Gran Germà Televisiu dirigeix el procés des del menjador de totes les cases. És el 1984 d'Orwell".
Orwell, el "Gran Germà", aquest era el present que arribava amb la consolidació de la restauració borbònica organitzada pel general Franco. Però nosaltres procedíem d'unes altres coordenades culturals. Fills del marxisme i del situacionisme, hereus dels moviments progressistes catalans (ens consideràvem hereus d'Emili Darder i Gabriel Alomar), aquella -aquesta!- carnavalada política i cultural tant del gust dels servils no ens satisfeia gens ni mica. Com hem explicat en Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984): "Ens interessava el realisme experimental i combatiu de l'equip "Crònica" valencià (autèntics hereus de Renau), les provatures de "Criada 74" a Ciutat. Els escrits sobre literatura i art de Karl Marx, Trotski, Lenin o Raoul Vaneigem (els situacionistes francesos) anaven formant la nostra universitat d'estil. No cal dir que no ens interessava gens ni mica -de no ser per blasmar en contra seva- l'estètica i concepció del món d'Ortega i Gasset, Miquel Villalonga, Nietzsche o l'esteticisme de D'Annunzio o d'Oscar Wilde. Si avui dia diguéssim a molts dels nostres pretesos mestres de la crítica, a alguns 'selectes' comissaris d'editorials nostrades o principatines, que les seves 'excelses' opinions literàries, la 'genialitat' de llurs pretensioses afirmacions, no deixen de ser més que esquifida filosofia feixista una mica descafeïnada per allò que l'elitisme reaccionari no està gaire ben vist, ens acusarien -ja ho han fet i ho fan sovint- de ser radicals ideòlegs del marxisme. Però en el llibre d'Adolf Hitler La meva lluita, en la pràctica imperialista i racista del III Reich hitlerià, hi havia molt d'excelsitud nietzschiana, de la teoria de l'art per l'art d'Oscar Wilde o del pansit esteticisme dannuncià, de la burda concepció dels senyors i els seus servents dient que 'el meu únic compromís és amb la ploma'.
'Els forns dels camps d'extermini nazis s'encenien sovint amb conceptes en contra del compromís de l'art amb el poble (la qual cosa el nazisme i el feixisme consideraven bolxevisme aplicat a l'estètica). Avantguardistes d'Alemanya, Itàlia, Espanya, de tot Europa, anaren als forns crematoris nazis juntament amb jueus, comunistes i demòcrates. La lluita per la defensa d'una cultura d'esquerres, per un realisme lligat a la necessitat de remoure la somorta societat de classes que ens oprimia, anava i va estretament lligada al combat pel progrés de la humanitat. Bertolt Brecht, al seu treball Cinc dificultats per a escriure la veritat, deixava constància d'unes normes que per a molts de nosaltres serien vàlids suggeriments a seguir davant l'aclaparador feixisme que ens dominava (els quaranta anys de dictadura burgesa sota la dominació del general Franco). Deia Brecht: 'Aquell qui vol combatre la mentida i la ignorància i escriure la veritat, ha de vèncer almenys cinc dificultats. Li cal el coratge d'escriure la veritat, quan arreu l'ofeguen; la intel.ligència de descobrir-la, quan arreu l'amaguen; l'art de fer-la manejable com una arma; el judici per a triar aquells dins les mans dels quals serà eficaç; l'astúcia per a propagar-la entre ells'".

Aquella cultura catalana nacional-popular, al servei del nostre redreçament nacional i social per la qual lluitàvem (i lluitava tanta gent en temps del Congrés de Cultura Catalana) s'esvania sota els atacs concentrats de la reacció i d'un nou noucentisme que amenaçava (i amenaça!) amb desertitzar aquest camp de l'activitat dels pobles

I tota la brutalitat que s'esdevenia (i esdevé) en el camp polític també s'esdevé en l'àmbit cultural. Aquella cultura catalana nacional-popular, al servei del nostre redreçament nacional i social per la qual lluitàvem (i lluitava tanta gent en temps del Congrés de Cultura Catalana) s'esvania sota els atacs concentrats de la reacció i d'un nou noucentisme que amenaçava (i amenaça!) amb desertitzar aquest camp de l'activitat dels pobles. Les sibil× lines consignes dels comissaris a sou de la despersonalització eren ben clares i concretes: prou de Joan Fuster i Salvador Espriu; s'ha acabat discutir del compromís de l'intel× lectual català amb el seu poble. Una feresta campanya contra el marxisme ajudava a completar el panorama. Desapareixien multitud d'editorials progressistes; resistents històrics com Gonçal Castelló eren enterrats sota tones de ciment armat. Josep M. Llompart començava a ser fortament criticat a causa del component "crític", del "realisme socialista" (?!) de la seva obra i, sobretot, per l'exemple que podia significar per a les noves generacions de catalans la seva ferma actitud cívica davant el franquisme.
La nostra cultura començava a navegar per la "normalitat" del mercat, allunyada dels "components polítics i de resistència" que l'havien feta malbé (en paraules dels neonoucentistes). Com es diu en la primera pàgina de Breviari contra els servils: "La competitivitat dins del camp de la literatura amenaça amb desertitzar la nostra cultura. La urgent i falsa necessitat d'editar una novel× la a l'any, el llibre de poemes, una obra de teatre! I aquest córrer ridícul a la recerca d'un ajut oficial, quedar bé amb la Generalitat, el Consell, els buròcrates que administren el pressupost. No fer cap declaració pública que posi en perill la subvenció, l'edició del darrer llibret. Esser amable amb els pixatinters de les pàgines culturals. I els continguts de les obres: cuidem com la nineta dels ulls els continguts de les obres! Que siguin mengívoles, que puguin esser adquirides pel milenar de senyores desenfeinades que no volen veure escrit res de problemàtic. Un poc de bruixeria barata, diaris íntims amb una miqueta d'erotisme descafeïnat, viatges a llocs molt coneguts (Venècia, Roma, Grècia, París)... Per part ni banda la literatura que mostri la situació de crisi permanent en què ens trobam".
O una mica més endavant: "Provar de fer bonda, callar, inventar un argument sense problemes: per exemple -i ara està de moda-, imaginar un detectiu policíac postmodern, una mica cínic, bon vivant, al qual, amb l'estil de Vázquez Montalbán li agradin les femelles, el bon menjar, els viatges exòtics. Idear un crim a una platja famosa, descriure hotels de luxe (investigació de llogarets pintorescs, reflexionar damunt la inutilitat de lluitar en favor de la humanitat, donar la raó als de sempre, desenganyar el lector). Després, amb quatre jocs de prestidigitador anar arribant al final sense haver dit res, sense haver ficat el ganivet dins la ferida. Un bon llibre per a esser recomanat, per a esser posat com a material de lectura als alumnes de BUP. Fórmula adient per a tenir un bon percentatge de drets d'autor a la butxaca".

Breviari contra els servils és una nova provatura de trobar altra volta aquelles engrunes de subjectivitat revolucionària bàsiques per a la resistència contínua contra el sistema.

Els mateixos que no desitjaven un art crític amb la situació establerta, un art al servei de l'alliberament social i cultural de la humanitat, també blasmaven, per a fer-los oblidar, els inicials aspectes antiautoritaris de les grans revolucions del segle XX
Ho havíem explicat en el pròleg de Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984): "Cap a començaments dels anys setanta -embarcats en l'extraordinària aventura de voler canviar el món- érem ja plenament conscients que la futura revolució havia de servir -a més d'alliberar la força de treball de l'esclavitud assalariada- per a alliberar tota la creativitat del poble ofegada per la implacable divisió burgesa del treball (uns neixen per a dedicar-se al treball físic, per a ser dirigits; altres neixen per a ocupar-se de les activitats intel.lectuals, per a dirigir). Aleshores els partits d'aquesta esquerra empegueïda de lluitar contra el capitalisme no qüestionaven cap aspecte de la dominació burgesa dels esperits i les consciències. Els mateixos que no desitjaven un art crític amb la situació establerta, un art al servei de l'alliberament social i cultural de la humanitat, també blasmaven, per a fer-los oblidar, els inicials aspectes antiautoritaris de les grans revolucions del segle XX (el Mèxic Insurgent de John Reed, 1917 a Rússia -el mateix Reed en féu la més meravellosa i objectiva crònica històrica que mai s'ha fet d'un esdeveniment històric en el llibre Els deu dies que trasbalsaren el món- les insurreccions consellistes d'Alemanya i Hongria els anys 18-19; la Comuna de 1934 a Astúries; la guerra contra el feixisme a la península ibèrica; el despertar de la Xina sota el comandament de Mao Zedong; l'alliberament de les colònies a ran de l'exemple del disset a Rússia; la revolta hongaresa de 1956 contra la burgesia 'roja' estalinista) restaven completament silenciades i ocultades pels historiadors afins als règims del socialisme degenerat de l'Est o del funcionariat cultural al servei de la superstructura ideològica capitalista".

Els tècnics de la manipulació de les consciències diuen que un poble que veu una mitjana de cinc hores diàries de televisió esdevé dòcil com un xotet a les indicacions del Poder

En les notes crítiques que es poden llegir en el meu Breviari contra els servils, en les reflexions dia a dia d'un "escriptor en temps de la barbàrie" hi ha les preguntes que sempre ens hem fet d'ençà que vàrem començar a escriure ara farà prop de trenta-cinc anys: "¿Què fer per a impedir arribar un dia al Món feliç de Huxley, al Nosaltres de Zamiatin o al 1984 d'Orwell?. ¿Què fer per a impedir que l'art, la cultura, la psicologia, esdevenguessin, en mans del poder establert, els nous sistemes per a dominar el poble sense necessitat dels fusells i la repressió sagnant a l'estil de Franco, Pinochet o Videla? La televisió, la feina dels intel× lectuals promocionats pels grans mitjans de desinformació.... ¿seria la nova policia, els 'cans guardians del sistema' dels quals parlava Paul Nizan abans de caure combatent contra els nazis en els anys quaranta? Walter Benjamin, en el seu estudi sobre Baudelaire i les influències de les grans ciutats (París concretament) damunt els artistes, havia deixat escrites genials intuïcions. Els tècnics de la manipulació de les consciències diuen que un poble que veu una mitjana de cinc hores diàries de televisió esdevé dòcil com un xotet a les indicacions del Poder. Es votarà a qui digui el "Gran Germà" orwel× lià per la pantalla; es consumiran els productes que surtin per la televisió; es llegiran els llibres que recomanin els programadors de les consciències. Fa unes dècades... ¿es podia imaginar un control més barat i eficient de la societat? Fer intervenir la policia, apallissar manifestants, matar de tant en tant un obrer enmig del carrer, només es farà contra col.lectius marginals (àrabs, sud-americans sense contracte fix, obrers acomiadats i sense possibilitat d'indemnització o jubilació anticipada). Fins i tot les grans centrals sindicals, amb bona part de les seves direccions pagades per l'Estat, pacten contínuament amb la patronal o amb els representants d'uns estats que ja no volen enderrocar per a instaurar la societat justa i sense classes dels evangelis o del Manifest Comunista. Les grans masses de treballadors que resten fora del sistema productiu, els tres milions d'aturats que cobren puntualment l'assegurança d'atur, no exigiran mai més un canvi de sistema, un art nou, una forma diferent, més participativa, de fer política o d'entendre el món i la natura".

En el dietari publicat per l'Editorial Calima, un escriptor que sobreviu enmig de la barbàrie imperialista i capitalista es fa preguntes, cerca les respostes adients i escriu els seus pensaments després de tornar d'una manifestació, en el tren, anant de viatge, moments després de fer l'amor, a la clínica, esperant el naixement de les filles, en tornar del cementiri, després d'haver portar el bagul del pare, el de tants i tants companys que ens han precedit en aquest combat continuat contra la mort i l'oblit.
L'escriptor torna sovint als clàssics (Marx, Gramsci, Reed, Baudelaire, Gabriel Alomar...) que l'han acompanyat en aquests anys de combat permanent contra la injustícia i es demana, talment com es demanava quan començà a escriure: "¿Qui deia que el component revolucionari del marxisme estava superat? ¿Qui afirmava que Kafka no era realista? En La Colònia Penitenciaria... ¿no sentim els gemecs, els crits, la desesperació, totes les humiliacions d'una humanitat crucificada a Hiroshima, Gernika, Auschwitz, Grozni o Sarajevo? ¿Qui parla encara de l'art per l'art? ¿Ens arribaran a fer creure que la cendra és la norma del foc? Lukács defineix a la perfecció aquesta necessitat del realisme a superar les troballes dels novel.listes burgesos o aristòcrates del segle XIX -i pens concretament en Tolstoi i Balzac, ben coneguts i estudiats tant per Lenin (el primer) com per Karl Marx (el segon). Lukács ens en parla extensament a Realisme crític i avantguarda quan defineix els conceptes cabdals de la decadència cultural burgesa. És evident que, quan Karl Marx o Vladímir Ilitx Lenin recomanaven a les noves generacions d'autors revolucionaris l'estudi d'aquests clàssics, encara no coneixien les aportacions d'un Joyce, un Moravia o un Faulkner, per posar uns exemples.
'A partir d'aquests grans mestres de la narrativa contemporània prengué una gran volada la importància de tenir en compte les associacions d'idees (la psicoanàlisi, les troballes de Freud o Reich, ajudaven igualment a trasbalsar el camp del realisme vuitcentista); el monòleg interior, els processos psicològics microscòpics, la mescladissa de diversos corrents de consciència en els protagonistes d'un conte o una novel.la. La revolució del concepte de temps a partir dels avanços en el camp de la teoria de la relativitat d'Einstein ajuden igualment a modificar el món interior de l'autor donant nous estris de combat, noves armes a l'escriptor o artista que vulgui combatre la buidor actual establerta pel comissariat de la cultura oficial dominant. Si analitzam, malgrat només sigui una mica, l'evolució d'alguns artistes que consideram revolucionaris, veim que n'hi havia molts -sens dubte els millors- que es recolzaven en allò més avançat que havien fet les avantguardes de començament de segle en contra del concepte d'art burgès i conservador. ¿Qui pot dir que resten exhaurides les potencialitats de l'expressionisme alemany, del futurisme soviètic o del surrealisme francès, per anomenar encara un parell dels moviments que commocionaren l'art de començaments de segle i de les rendes dels quals encara vivim els creadors actuals? No podríem entendre la música d'Eisler sense la 'revolució serial' de Schoenberg, Xostakóvitx sense Gustav Mahler, Kurt Weill i els músics que col× laboraren amb Brecht, sense el jazz; no podríem entendre Eluard o Aragon sense el surrealisme, Maiakovski sense el futurisme, Bertolt Brecht sense l'expressionisme. Tots els grans artistes que coneixem han anat bastint sempre un gran projecte insurreccional contra la mediocritat dominant, sigui burgesa o sigui estalinista".
L'autor de Breviari contra els servils continua pensant que "l'exercici militant de l'art no és per un luxe inútil, creació de productes 'incontaminats' aptes tan sols per a ser fruits per selectes minories (els detemptadors del poder polític i econòmic)". Ben al contrari de tants cínics i menfotistes que poblen el món de la cultura, sota aquesta dictadura brutal de la burgesia i els seus servils, l'escriptor pensa que: "De Swift a García Márquez, de Gògol a Cortázar, de Picasso a Diego Rivera, de Goya a l'Equip Crònica, l'art ha ajudat i ajuda a fer un home millor, més solidari. Per a nosaltres són realistes, han lluitat contra el sistema -cada un a la seva manera- Musil i Gabriel Alomar, Rosselló-Pòrcel i García Lorca, la Mare Coratge de Gorki-Brecht o una simfonia de Xostakòvitx. Orozco o Siqueiros, Nazim Hikmet o Piscator, Virginia Woolf i els cineastes soviètics Pudovkin i Dovjenko, el novel.lista cubà Carpentier o en Pere Calders -per citar només un quants noms significatius- són la primera trinxera de la lluita contra la banalitat dominant. Pensam que davant el conservadorisme de la política -la manca de perspectives revolucionàries i subversives- aquest paper de revulsiu i de proposta vital per a l'home (paper que en el passat més recent correspongué a l'art) torna a esdevenir principal eina per al deslliurament i perfeccionament de la humanitat esclerotitzada per les grans propostes oficials".

lunes, 23 de julio de 2007

Frankfurt, capital de la cultura catalana



Frankfurt, capital de la cultura catalana

Per què vaig a Frankfurt


Per Miquel López Crespí, escriptor


Reconec que, en un primer moment, em va deixar sorprès l´amable carta de l´Institut Ramon Llull convidant-me a participar en les activitats de la Fira del Llibre de Frankfurt. I dic que em deixà una mica sorprès perquè, sovint, els escriptors de les Illes som oblidats pels responsables de la promoció de la literatura catalana en el món. Aquesta vegada no s´ha esdevengut un fet semblant, i en la llista d´autors de les Illes que representaran la nostra cultura a Alemanya, el proper mes d´octubre, podem trobar Josep Lluís Aguiló Veny, Sebastià Alzamora, Alexandre Ballester, Melcior Comes, Pau Faner, Bartomeu Fiol, Guillem Frontera, Gabriel Janer Manila, Maria de la Pau Janer, Miquel López Crespí, Antoni Marí, Biel Mesquida, Maria Antònia Oliver, Maria Rosa Planas, Jaume Pomar, Ponç Pons, Arnau Pons, Margalida Pons, Damià Pons, Carme Riera, Jean Serra, Antònia Vicens, Antoni Vidal Ferrando i Miquel Àngel Vidal. No cal dir que la cultura catalana de les Illes té desenes d´autors d´igual qualitat que els esmentats; però, com explicà Josep Bargalló, director de l´Institut Ramon Llull, "és impossible enviar a la Fira de Frankfurt els més de mil escriptors i escriptores dels Països Catalans". Segurament hi haurà properes incorporacions a la llista actual. Els criteris de selecció han anat en relació amb les obres recentment traduïdes de molts dels autors que anam a aquesta fira internacional del llibre, a les propostes de les editorials que hi participen, al potencial de traducció de l´obra de l´autor convidat. S´ha tengut molt en compte que hi hagués autors de tot el domini lingüístic català, incloent, a part del Principal, el País València i les Illes, escriptors d´Andorra, Catalunya Nord i l´Alguer.
Són moltes les obres d´autor de les Illes traduïdes a iniciativa de Gabriel Janer Manila i l´Institut d´Estudis Baleàrics (IEB) ques seran presentades a la Fira del Llibre de Frankfurt. Record ara mateix els noms d´Antoni Serra, Antònia Vicens, Miquel López Crespí, Guillem Frontera, Gabriel Janer Manila, Baltasar Porcel, Antoni Vidal Ferrando, Bartomeu Fiol, Llorenç Villalonga, Maria de la Pau Janer, Maria Antònia Salvà, Jaume Pomar, Pau Faner, Pons Pons i Maria Rosa Planas.
Juntament amb la presentació dels escriptors de les Illes en el marc de la Literaturhaus de Frankfurt, acte que tendrà lloc dia 12 d´octubre, també hi haurà presentacions dels clàssics catalans traduïts a l´alemany; concretament es donaran a conèixer traduccions de Ramon Llull, Víctor Català, Josep Pla, Josep M. de Sagarra, Mercè Rodoreda, Llorenç Villalonga, Joan Sales i Gabriel Ferrater. Igualment hi haurà lectures d´obres d´autors actuals traduïdes a l´alemany. Per exemple, està programada la lectura de texts de Maria Barbal, Miquel de Palol, Baltasar Porcel, Pere Gimferrer, Albert Sánchez i Joan Margarit, entre molts d´altres. A tot això hem d´afegir les taules rodones, les lectures poètiques que farem, els contactes amb el públic, mitjans de comunicació i editors alemanys. Tot plegat d´una importància cultural de primer ordre i, per a autors que, com qui signa aquest article, tenen molt poca relació amb els fastos de la societat literària, és un goig aquesta possibilitat de sortir per uns dies de l´exclusiva dedicació a la literatura i de gaudir de l´amistat i el contacte sempre enriquidor de tots aquells creadors, catalans i alemanys que, lluny de les campanyes rebentistes contra els que anam a Frankfurt, tan sols ens interessa la literatura, el fet creatiu i la defensa i promoció dels nostres autors i editors.
Hi ha alguns autors convidats, pocs, un o dos dels més de cent trenta que hi hem d´anar, els enverinats i malsoferts, els més desesperats per una promoció personal, aliens al significat de promoció de la nostra cultura que té la Fira de Frankfurt; uns pocs ressints que, en un acte del tot coincident amb els nacionalistes espanyols que ataquen la nostra participació a Alemanya, han dit que "troben que tenen poc de protagonisme en els actes de la Fira". Opinió que demostra l´egoisme insolidari amb la nostra cultura de qui fa aquestes declaracions i que, alhora que fa el joc als nostres enemics, només cerca el protagonisme mediàtic que considera que li manca en participar en una activitat catalana col·lectiva i de país. Però amb el seu pa faran sopes, que diuen al meu poble.
El cert és que qui ataca la nostra participació a Frankfurt és que no entén res de la lluita per donar a conèixer els nostres autors i autores més enllà de les fronteres de l´Estat espanyol. La participació de les Illes a Frankfurt va molt més enllà de la promoció dels escriptors. S´hauria de recordar que a Frankfurt hi haurà representació de vint-i-un editors de les Illes, empreses de l´edició que podran contactar amb el món editorial alemany i de tot el món per a ampliar les possibilitats de traducció dels nostres autors. Per això, com diu el director de l´Institut Ramon Llull, la Fira de Frankfurt, la projecció de la cultura catalana arreu del món, ha de servir-nos a tots per a consolidar una nova manera d´entendre la cultura europea, la construcció d´un àmbit comú, creatiu, generador d´un nou esperit. L´esperit d´una nova Europa que neix de la seva mateixa tradició. Una tradició rica, diversa, plural. Transfronterera. Moderna. Per això anam a Frankfurt.

viernes, 20 de julio de 2007

Fira de Frankfurt 2007


Fira de Frankfurt 2007


El Llull convida 800 artistes i 130 escriptors


Bargalló reconeix que ‘la indústria editora no serà portada l’endemà’


F.MARÍ. Palma. L’Institut Ramon Llull (IRL) presentà ahir el programa artístic per a la Fira de Frankfurt, la carta de presentació de la cultura catalana a la ciutat alemanya. Així ho reconegué el director de l’IRL, Josep Bargalló, que assegurà que «la indústria editora no serà portada als diaris el dia de la Fira», sinó que el que «tothom veurà seran les imatges de les activitats culturals». Davant aquesta premissa, el Ramon Llull ha convidat més de 800 artistes a la Fira del Llibre, mentre que el llistat d’escriptors es manté, per ara, en els 130 noms ja anunciats. En total, el projecte Frankfurt tendrà un pressupost de 12 milions d’euros, encara que Bargalló descartà ahir revelar la partida dedicada a aquest programa artístic.
Pel que fa a la presència artística originària de les Illes Balears, no hi hagué novetats durant la presentació d’ahir. Maria del Mar Bonet, Antònia Font i els balls eivissencs seran la representació musical de l’Arxipèlag. A més, el fotògraf llucmajorer Toni Catany farà part de la mostra de fotografia catalana contemporània Nou Now, que es mantindrà oberta del 6 al 25 de novembre a l’espai Fotografie Forum Internacional.
El ballarí Pep Ramis i la companyia Mal Pelo també hi tindran el seu espai. Ramis participarà en l’espectacle inaugural dirigit per Joan Ollé, mentre que Mal Pelo actuarà els dies 4, 5 i 6 d’octubre a l’Studio Mousonturm amb Bach. Dns l’apartat d’exposicions, la mostra Joan Miró i Mallorca encara no té un emplaçament concret ni uns dies fixats. El seu comissari exigeix al Ramon Llull unes condicions adequades i un espai adient per poder instal·lar la mostra. La sèrie Mallorca és una col·lecció privada que consta de quatre aiguaforts i de 38 litografies de l’artista català.
Quant al programa artístic general, es basarà en dos eixos principals: d’una banda, la representació teatral del Tirant lo Blanc, que dirigirà Calixto Bieito, i el Sònar, que organitzarà quatre nits de música i espectacle a Frankfurt. El poeta Carles Rebassa farà part de la tercera nit del Sònar titulada Paraula. Els versos es convertiran en imatge i so de la mà de Rebassa en un espectacle multimèdia de Golan Levin i de Zach Lieberman. Bargalló definí ahir la programació com a «extensa i ambiciosa», i afirmà que «ens volem presentar a Frankfurt com una cultura de mil anys d’història que no és només una cultura de museu». El cap del Llull matisà també que «no només no volem ser carrinclons, sinó que hem intentat sorprendre i no fer allò més fàcil, però sí allò més creatiu», sentencià.
Diari de Balears (19-VII-07)

Participaran en les activitats de la Fira del Llibre del Llibre de Frankfurt: Agnes Agboton, Sebastià Alzamora, Josep Lluis Aguiló, Esther Allen, Maria Barbal, Carles Batlle, Lluís-Anton Baulenas, Sergi Belbel, Tahar Ben Jelloun (enregistrat), Alexandre Ballester, Josep Anton Baixeras, Walther E. Bernecker, Fina Birules, Lolita Bosch, Xavier Bru de Sala, Jaume Cabré, Salvador Cardús, Maite Carranza, Andreu Carranza, Enric Casasses, Ada Castells, David Castillo, David Damrosh, William Cliff, Narcís Comadira, Melcior Comes, Julià de Jódar, Miquel de Palol, Miquel Desclot, Martí Domínguez, Carles Duarte, Michael Ebmeyer, M. Josep Escrivà, Josep Maria Esquirol, Thorsten Esser, Pau Faner, Miquel Ferrà Martorell, Bartomeu Fiol, Josep M. Fonalleras, Feliu Formosa, Manuel Forcano, Guillem Frontera, Antoni Furió, Lluís Gendrau, Pere Gimferrer, Salvador Giner, Valentí Gómez Oliver, Juan Goytislo (enregistrat), Mercè Ibartz, Gabriel Janer Manila, Maria de la Pau Janer, Konrad György, Katja Lange-Müller, Gemma Lienas, Jordi Llovet, Antonio Lobo Antunes, Miquel López Crespí, Antoni Marí, Miquel Mas, Joan Margarit, Eduard Márquez, Andreu Martín, Biel Mesquida, Joan Francesc Mira, Carles Miralles, Empar Moliner, Imma Monsó, Anna Montero, Quim Monzó, Antoni Morell, Gustau Muñoz, Maria Antònia Oliver, Dolors Oller, Francesc Parcerisas, Teresa Pascual, Perejaume, Marta Pessarrodona, Josep Piera, Xavier Pla, Maria Rosa Planas, Modest Prats, Jaume Pomar, Aranu Pons, Damià Pons, Margalida Pons, Ponç Pons, Jaume Pont, Baltasar Porcel, Carles Porta, Jordí Puntí, Bas Puw, Carme Riera, Maria Mercè Roca, Montserrat Rodés, Albert Roig, Emili Rosales, Pere Rovira, Xavier Rubert de Ventòs, Toni Sala, Salem Zenia, Albert Salvadó, Màrius Sampere, Albert Sánchez Piñol, Jorge Semprún (enregistrat), Francesc Serés, Màrius Serra, Toni Serra, Jean Serra, Sebastià Serrano, Simona Skrabec, Teresa Solana, Enric Sòria, Tilbert Stegmann, Michi Strausfeld, Jaume Subirana, Emili Teixidor, Francesc Torralba, Ricard Torrents, Matthew Tree, Antònia Vicens, Antoni Vidal Ferrando, Miquel Àngel Vidal, Albert Villaró, Júlia Zábala, Monica Zgustova, Olga Xirinacs.

miércoles, 18 de julio de 2007

Fira del Llibre de Frankfurt 2007


Fira del Llibre de Frankfurt 2007


La cultura catalana, convidada d´honor


Per Josep Bargalló, director de l´Institut Ramon Llull (1)


Enguany, aquest 2007, el convidat d´honor de la Fira de Frankfurt és la cultura catalana. Així: "la cultura catalana". No ho és Catalunya –com a comunitat autònoma espanyola, govern sub-estatal o regió europea- ni cap altra realitat política concreta. Ho és la cultura catalana.
Cal tenir en compte que els organitzadors de la Fira, en fer aquesta tria, han optat per un marc que és més ampli que el de l´estricta Catalunya autònoma i, a la vegada, per un marc que té per definició un element comú i propi, la llengua catalana.
Han optat per un marc que no té cap precedent plenament equivalent en els convidats anteriors. La cultura catalana s’estén en més d´un estat, com l’àrab i la que es produeix en neerlandès, cert, però, a diferència d´aquestes dues, ve definida per una llengua, la catalana, que no és l´oficial de cap gran estat. Sí que ho és d´un de petit i totalment sobirà (Andorra), però la majoria dels catalanoparlants viuen en d´altres territoris. De fet, Andorra té només uns 77.000 habitants, mentre que tots els territoris que tenen el català com a llengua pròpia en sumen 13,5 milions, dels quals uns 9,5 l´entenen i més de 7,5 el parlen. El català és, doncs, una llengua transfronterera.
És una llengua europea i, com la majoria, està en permanent contacte amb d´altres. A diferència, però, del que succeeix amb la gran majoria de les llengües europees, de fa molts anys no hi ha cap territori que sigui monolingüe català: tots els parlants del català són parlants, també, d´una altra llengua. De l´espanyol fonamentalment, una part del francès encara uns pocs de l´italià [i del sard]. Fins i tot a Andorra, on el català és l´única llengua oficial, el coneixement i la parla habitual d´una segona o tercera llengua és avui un fet plenament comú entre els seus habitants.
La llengua catalana és un cas ben especial en el context de les llengües europees. Pel seu pes demogràfic i pel seu ús cultural hauria de formar part de les llengües anomenades majoritàries –té més parlants, més presència en els estudis universitaris internacionals i més utilització a Internet que la mitjana de les llengües existents a la Unió Europea. En canvi, per la seva cohabitació amb llengües que tenen, totes, més parlants, més pes econòmic i un més clar i indiscutible reconeixement oficial –tant als respectius estats com a la mateixa UE- se la considera minoritària. I, de fet, a hores d´ara no és ben bé ni na cosa ni l´altra.
La cultura catalana pot aportar a la globalidad europea –i a la mundial- una experiència sòlida: la convivència de llengües i expressions, amb uns resultats d´excel·lència, a partir del talent, en totes les arts. I la contundència de la puixança cultural des d´aquesta particular pluralitat. Però la cultura catalana –i els que la representen institucionalment- té també l´obligació i la responsabilitat d´aportar a la cultura universal l´especifitat i la singularitat de la creació en la seva llengua pròpia. Si no ho fa –si no ho fem-, no ho farà ningú més. I la cultura universal hi perdria, perquè perdria una de les seves singularitats. La universalitat és precisament això: la vivència conjunta de totes les singularitats. L´assumpció de la riquesa que signifiquen totes i casdascuna de les singularitats. Però la universalitat cultural és també la superació de les restriccions de les velles fronteres polítiques. I una cultura com la catalana n´és una bona eina: el nostre, ho acabem de veure, és un ámbit transfronterer.
Per això, la projecció de la cultura catalana ha de servir-nos, a tots, per consolidar una nova manera d´entendre la cultura europea, la construcció d´un ámbit comú, creatiu, generador d´un nou esperit. L´esperit d´una nova Europa que neix de la seva mateixa tradició. Una tradició rica, diversa, plural. Transfronterera. Moderna.


(1) Del llibre Què fem a Frankfurt? La cultura catalana convidada d´honor a la Fira del Llibre 2007 .


Participaran en les activitats de la Fira del Llibre del Llibre de Frankfurt: Agnes Agboton, Sebastià Alzamora, Josep Lluis Aguiló, Esther Allen, Maria Barbal, Carles Batlle, Lluís-Anton Baulenas, Sergi Belbel, Tahar Ben Jelloun (enregistrat), Alexandre Ballester, Josep Anton Baixeras, Walther E. Bernecker, Fina Birules, Lolita Bosch, Xavier Bru de Sala, Jaume Cabré, Salvador Cardús, Maite Carranza, Andreu Carranza, Enric Casasses, Ada Castells, David Castillo, David Damrosh, William Cliff, Narcís Comadira, Melcior Comes, Julià de Jódar, Miquel de Palol, Miquel Desclot, Martí Domínguez, Carles Duarte, Michael Ebmeyer, M. Josep Escrivà, Josep Maria Esquirol, Thorsten Esser, Pau Faner, Miquel Ferrà Martorell, Bartomeu Fiol, Josep M. Fonalleras, Feliu Formosa, Manuel Forcano, Guillem Frontera, Antoni Furió, Lluís Gendrau, Pere Gimferrer, Salvador Giner, Valentí Gómez Oliver, Juan Goytislo (enregistrat), Mercè Ibartz, Gabriel Janer Manila, Maria de la Pau Janer, Konrad György, Katja Lange-Müller, Gemma Lienas, Jordi Llovet, Antonio Lobo Antunes, Miquel López Crespí, Antoni Marí, Miquel Mas, Joan Margarit, Eduard Márquez, Andreu Martín, Biel Mesquida, Joan Francesc Mira, Carles Miralles, Empar Moliner, Imma Monsó, Anna Montero, Quim Monzó, Antoni Morell, Gustau Muñoz, Maria Antònia Oliver, Dolors Oller, Francesc Parcerisas, Teresa Pascual, Perejaume, Marta Pessarrodona, Josep Piera, Xavier Pla, Maria Rosa Planas, Modest Prats, Jaume Pomar, Aranu Pons, Damià Pons, Margalida Pons, Ponç Pons, Jaume Pont, Baltasar Porcel, Carles Porta, Jordí Puntí, Bas Puw, Carme Riera, Maria Mercè Roca, Montserrat Rodés, Albert Roig, Emili Rosales, Pere Rovira, Xavier Rubert de Ventòs, Toni Sala, Salem Zenia, Albert Salvadó, Mariús Sampere, Albert Sánchez Piñol, Jorge Semprún (enregistrat), Francesc Serés, Màrius Serra, Toni Serra, Jean Serra, Sebastià Serrano, Simona Skrabec, Teresa Solana, Enric Sòria, Tilbert Stegmann, Michi Strausfeld, Jaume Subirana, Emili Teixidor, Francesc Torralba, Ricard Torrents, Matthew Tree, Antònia Vicens, Antoni Vidal Ferrando, Miquel Àngel Vidal, Albert Villaró, Júlia Zábala, Monica Zgustova, Olga Xirinacs.

jueves, 12 de julio de 2007

L´Institut Ramon Llull, la Fira de Frankfurt i els escriptors de les Illes



Durant la Fira s´oferirà una mostra de tots els aspectes de la cultura catalana, incidint especialment en la presentació de la literatura catalana i del sector editorial. Entenem aquesta presentació com una eina valuosíssima per fomentar la traducció de la literatura catalana a llarg termini i per potenciar la presència dels autors a l´escena literària internacional, objectius fonamentals de l´Institut i, concretament, de l´Àrea d´Humanitats i Ciència. (Carles Torner)


Institut Ramon Llull
Barcelona

Sr. Miquel López Crespí


Benvolgut senyor,
Com sabeu, la cultura catalana serà la convidada d´honor de la Fira del Llibre de Frankfurt 2007. La Fira és la trobada internacional més important del sector editorial i esdevé enguany una important plataforma de difusió per a la nostra cultura.
L'Institut Ramon Lull és el responsable de l´organització del programa literari i artístic que tindrà lloc a Frankfurt entre el 9 i el 14 d´octubre i que inclourà actes literaris i artístics, tant a la Fira com a la ciutat de Frankfurt, adreçats al públic alemany i als professionals de l´edició.
Durant la Fira s´oferirà una mostra de tots els aspectes de la cultura catalana, incidint especialment en la presentació de la literatura catalana i del sector editorial. Entenem aquesta presentació com una eina valuosíssima per fomentar la traducció de la literatura catalana a llarg termini i per potenciar la presència dels autors a l´escena literària internacional, objectius fonamentals de l´Institut i, concretament, de l´Àrea d´Humanitats i Ciència.
El programa literari els dies de la Fira es desenvoluparà en tres espais: el Fòrum, dins l´espai firal, dedicat a les presentacions genèriques sobre literatura i cultura catalanes, adreçat al públic de la fira i als professionals; l´Auditori de l´estand institucional, espai dedicat sobretot a les activitats per al sector editorial; i la Literaturhaus, la casa de literatura de Frankfurt, on es duran a terme les activitats literàries per al públic de la ciutat.
Em complau convidar-vos a participar en el programa literari de la Fira del Llibre de Frankfurt a l´acte següent:
Presentació de l´obra d´escriptors de les Illes Balears
Acte d´aproximadament 2 hores de durada
Divendres, 12 d´octubre
Literaturhaus, Frankfurt
Les despeses de viatge i els vostres honoraris seran a càrrec de l´Institut Ramon Llull i, per tal de començar a tramitar la vostra participació, us prego que confirmeu el vostre interès i disponibilitat.
Tot esperant que accepteu la nostra invitació, resto a la vostra disposició per a qualsevol consulta.
Aprofito l´avinentesa per saludar-vos cordialment,
Carles Torner
Cap de l´Àrea d´Humanitats i Ciència
Barcelona


Miquel López Crespí


(Sa Pobla, Mallorca, 1946)

Miquel López Crespí ha publicat centenars d'articles dedicats a la literatura i la història de Mallorca. Actualment té diverses seccions fixes a diaris i revistes. Entre 1996 i 1998 va publicar més de dos-cents articles referents a la història de Mallorca en el Diari de Balears. D'ençà 1999 ha escrit centenars d'articles en català en el diari El Mundo-El Día de Baleares. Durant molts d'anys portà la secció d'entrevistes del suplement de cultura del diari Última Hora i de la revista de l'Obra Cultural Balear El Mirall.
D'ençà començaments dels anys setanta ha publicat més de seixanta llibres de narrativa, poesia, teatre, memòries, novel× la i assaig entre els quals podríem destacar: Necrològiques (narrativa); Crònica de la pesta (contes); L'Antifranquisme a Mallorca 1950-1970 (memòries); L'amagatall (novel× la); Cultura i antifranquisme (assaig); El cicle dels insectes (poesia); Vida d'artista (narrativa); Històries del desencís (narrativa); Punt final (poesia); No era això: memòria política de la transició (assaig); Acte Únic (teatre); El cadàver (teatre); Núria i la glòria dels vençuts (novel× la); Revolta (poesia); Cercle clos (poesia); Estat d'excepció (novel× la); Un tango de Gardel en el gramòfon (narrativa); Breviari contra els servils (narrativa); Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (assaig); Antologia (1972-2002) (poesia); El darrer hivern de Chopin i George Sand (novel·la); Corambé: el dietari de George Sand (novel·la); Lletra de batalla (poesia) Els anys del desig més ardent (teatre); Defalliment (novel·la); El cant de la sibil·la (poesia); Les ciutats imaginades (poesia), Damunt l’altura (novel·la); Cultura i transició a Mallorca (assaig); El mecanismo del tiempo (El mecanisme del temps) (una traducció al castellà de poemes procedents de dinou poemaris) i La conspiració (novel·la).

Escriptors de les Illes a la Fira de Frankfurt: Damià Pons, Baltasar Porcel, Miquel López Crespí, Guillem Frontera, Carme Riera, Antoni Vidal Ferrando, Josep Lluís Aguiló, Melcior Comes, Miquel Mas, Arnau Pons, Miquel Ferrà i Martorell, Miquel Àngel Vidal, Sebastià Alzamora, Maria de la Pau Janer, Pau Faner, Bartomeu Fiol, Gabriel Janer Manila, Maria Rosa Planas, Jaume Pomar, Biel Mesquida, Maria Antònia Oliver, Antoni Marí, Margalida Pons, Antònia Vicens. Toni Serra, Jean Serra, Alexandre Ballester i Pons Ponç.

domingo, 8 de julio de 2007


Dietaris d´escriptors catalans

Breviari contra els servils (Calima Edicions) (I)

Per Miquel López Crespí, escriptor





Em demanen alguns lectors la data exacta del començament de Breviari contra els servils: dietari d'un escriptor en temps de la barbàrie, que acaba de publicar l'Editorial Calima de Ciutat de Mallorca. El recull de materials que ha editat Calima forma part del caramull de notes (i carpetes!) que des de sempre (potser d'abans i tot de la publicació del meu primer llibre) he anat escrivint sense interrupció. Són detalls de la vida quotidiana, reflexions damunt l'amor, la cultura, la política de cada dia, els somnis, l'art, els viatges... En un principi eren escrits personals, notes que no havien de ser publicades. Amb el temps alguna d'aquestes simples reflexions de viatge (escrita a un aeroport, a la taula d'un cafè de qualsevol ciutat) serviren per enllestir un poema o foren l'inici d'una narració curta. En aquest Breviari contra els servils es poden trobar igualment alguns esbossos del que després han estat novel× les i obres teatrals. També s'hi poden trobar reflexions escrites des de la literatura de l'absurd com des de la reflexió existencialista, sense oblidar el component bàsic situacionista de bona part dels meus llibres. Però no tot ha servit per enllestir aquesta primer "dietari del temps de la barbàrie". Altres notes foren llençades als fems. No tot el que he anat escrivint en aquests darrers trenta anys s'ha servat en les polsoses carpetes del meu estudi. Ni molt manco! Però rellegint el material de Breviari contra els servils constat que, en aquesta conjuntura política (i personal!) concreta, m'ha interessat publicar essencialment les notes de finals dels vuitanta i començaments del noranta. El motiu per haver escollit aquestes carpetes d'apunts i no unes altres? No us ho sabria explicar amb exactitud.
De sempre m'ha interessat llegir, aprofundir en els diaris de tota mena de personatges històrics i, molt especialment, en els dels escriptors. I en aquesta afecció meva, els Diaris de París (1941-1944) d'Ernst Jünger són al costat dels Diaris: 1910-1923 de Franz Kafka. El llistat de diaris que he llegir aquests darrers anys és nombrós, i en tots ells sempre he trobat aquell punt d'inflexió que m'ha fet reflexionar i m'ha servit per afinar la meva percepció del món. Record ara mateix el perdurable efecte de llibres com Viure al dia de Paul Auster, El subratllat és meu de l'escriptora russa "blanca" Nina Berbèrova, el Dietari (1953-1956) de Witold Gombrowicz, el Diari d'André Gide, sense oblidar l'imprescindible Quadern gris de Josep Pla, els diaris de Manuel de Pedrolo... Ara mateix, després d'un viatge a Barcelona, he pogut trobar alguns materials vertaderament imprescindibles: Records d'un sindicalista llibertari català (1916-1943), de Joan Manet i Pesas, editat per les Edicions Catalanes de París l'any 1976; Al servei de Catalunya i de la República: la desfeta. 6 d'octubre 1934 i Al servei de Catalunya i de la República: la victòria. 19 de juliol 1936, de Frederic Escofet; El temps barrat, d'Alexandre Cirici (Premi Josep Pla 1972); De Balaguer a Nova-York passant per Moscou i Prats de Molló: memòries, de J. Carner Ribalta o Les hores clares, d'Alexandre Cirici.
Són uns noms i unes obres agafades ben a l'atzar, sense fer una recerca exhaustiva en les prestatges de la meva biblioteca particular. És evident que no he volgut seguir cap "model" en especial en la redacció del meu Breviari contra els servils.
Només he volgut citar uns noms per a ver veure al lector el meu interès pels aspectes més "personals" de molts dels autors que admir (o pels que tenc un accentuat menyspreu: seria el cas dels Diari de Goebbels o el Vive peligrosamente, d'aquell altre nazi que tenia per nom Otto Skorzeny).
La intenció de les notes que vaig escrivint d'ençà finals dels anys seixanta no volen ser cap mena de "memòries" a l'estil, per exemple de La força de les coses de Simone de Beauvoir. No és aquesta la intenció del meu dietari. Aquí es tracta, més que res, de provar de deixar constància de determinades impressions, de les percepcions més efímeres i evanescents de la consciència (si bé qualsevol autor de debò pot resumir en quatre retxes tota la complexitat d'una situació personal, política o cultural).
Com explicava una mica més amunt, la quantitat de dietaris de personatges històrics interessants és tan extensa i inacabable que no ens bastaria un llibre per a deixar constància escrita de tot el que hem llegit (o tenim encara per llegir, ja que sovint compram tota casta de memòries o reflexions d'intel× lectuals de tots els països i contrades).
Cal dir també que aquests darrers vint anys han significat una important represa de la meva tasca d'escriptor. La lluita en diverses organitzacions polítiques i culturals abans (i després) de la transició sempre ha dificultat la meva tasca creativa. Durant molts d'anys (sobretot en temps de la meva militància dins les Plataformes Anticapitalistes d'Estudiants, l'OEC, el PSM o com a vicepresident de l'Ateneu Popular "Aurora Picornell") només tenia temps de redactar algunes reflexions quan, després de les reunions o els actes polítics i culturals, arribava a casa. Unes notes esparses, algun poema (que després s'ha recollit en algun dels poemaris publicats en els darrers temps), algun conte curt... Les dècades d'activitats polítiques de lluita contra la dictadura o per a la consolidació d' una cultura progressista i d'esquerra no donaven per a més. Record ara mateix les dificultats que sempre trobava per poder dedicar-me, com hauria estat el meu desig, a escriure amb calma una novel× la, una obra de teatre. Era completament impossible! Durant molts d'anys em vaig interrogar com s'ho devien muntar els escriptors mallorquins que eren indiferents a la lluita per la llibertat del nostre poble. Sempre m'ha estranyat aquesta forma d'esser i em demanava com tanta gent que deia, de boqueta, defensar "lo nostro", no s'organitzava mai en partits polítics antifranquistes. El nombre d'escriptors mallorquins que, abans i en temps de la transició, militàvem dins organitzacions d'esquerra o independentistes era reduït. N'he parlat en els meus llibres Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984) i en No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc). Moltes d'aquestes reflexions surten en aquest Breviari contra els servils: dietari d'un escriptor en temps de la barbàrie que acaba de publicar l'Editorial Calima. Mai no he entès la indiferència, el cinisme regnant, el menfotisme. La redacció durant tots aquests anys de les múltiples carpetes que conformen el meu dietari ha estat també una forma de resistir aquesta indiferència generalitzada que ens encercla i que per a mi és igual o pitjor que els filferros dels camps de concentració.
Fa uns mesos, quan l'editor, interessat per un petit resum que li vaig mostrar, m'animà a presentar-li un llibre d'unes dues-centes pàgines, vaig haver de decidir-me, "mullar-me", en definitiva. D'entre els nombrosos apunts havia d'escollir el material que em semblava més adient en aquesta concreta conjuntura. Una tasca complicada, haver de decidir, en un espai de temps curt, quines pàgines, d'entre tot el meu paperam, li havia de lliurar. Aleshores vaig haver de "desconnectar" de molts projectes que tenia en marxa, deixar-ho per a més endavant i dedicar-me en cos i ànima a la selecció del material que s'havia de publicar.
Les carpetes escollides varen ser, com ja he explicat una mica més amunt, les de la dècada dels vuitanta i noranta. Per quins motius concrets m'he decidit a donar a conèixer aquests escrits? Pens que per a la generació que ens implicàrem en la lluita antifeixista a començaments dels anys seixanta i que actuàrem de forma organitzada contra el sistema des de final dels seixanta fins a finals dels setanta, el resultat de la transició ens colpejà com el cop salvatge d'una destral. Breviari contra els servils és pens un bon exemple del resultat de les traïdes culturals i polítiques de la transició en la consciència d'un militant d'esquerres. I, sense pensar-ho gaire, vaig decidir que podria ser útil fins i tot com a document de l' època incerta i tenebrosa que ens ha tocat viure: la mundialització capitalista, la desfeta de tantes i tantes organitzacions revolucionàries, el pragmatisme més barroer aplicat a la política quotidiana, l'enlairament d'un exèrcit de cínics i servils al capdamunt de moltes de les institucions que, en teoria, haurien d'haver servit per avançar en el nostre deslliurament nacional i social i que, en mans d'aquesta gent sense principis (a no ser els diners i l'exercici del poder) han servit i serveixen per a consolidar encara més el sistema heretat de la victòria franquista.
A finals del vuitanta una nova època política i cultural (i personal també!) començava amb la desfeta de la major part de les organitzacions de l'esquerra revolucionària a l'Estat espanyol. Una de les darreres grans batalles polítiques d'aquells anys va ser la lluita contra l'OTAN. Les grans manifestacions de masses contra l'imperialisme ianqui i europeu de mitjans dels vuitanta; l a mobilització electoral en contra de la decisió del PSOE i la burgesia imperialista de mantenir-nos al clos del bloc imperialista de l'OTAN van ser les gran batalles populars que encara mobilitzaren milions i milions de persones. Després, ja se sap, els anys de reialme felipista (amb GAL inclòs!) contribuïren a consolidar els pactes de l'esquerra amnèsica i oportunista amb els hereus del franquisme. La "transició" (el repartiment de llocs de comandament i de sous i poltrones) es consolidava, malgrat l'esperpèntic cop de l'extrema dreta encapçalada per Tejero, i també mercès a aquest.
A Ciutat, alguns revolucionaris volguérem continuar la lluita pel nostre redreçament nacional i social. Però sempre ensopegàvem amb la repressió, amb la "normalització democràtica" que, en el fons, volia dir: "Oblidau el passat, oblidau la república, el socialisme i l'autodeterminació".
Per copsar una mica l'ambient tenebrós de finals dels vuitanta i començaments del noranta em basta recordar el que ens esdevingué a un grup d'esquerrans que volguérem retre un homenatge a la República i a Emili Darder. Era el disset d'abril de 1990. Aquella nit no poguérem retre l'homenatge que pensàvem fer a Emili Darder Cànaves (Palma, 1895-1937). Emili Darder, un dels metges més eminents de Ciutat (llicenciat per la Universitat de València el 1915) va ser detingut el 20 de juliol del 1936 pels falangistes mallorquins, tancat al castell de Bellver, embargats tots els seus béns (dos milions de pessetes d'aleshores) i, finalment, sotmès a un infamant consell de guerra, fou afusellat -ben malalt, sense poder sostenir-se dret- al cementiri de Palma. L'homenatge que planificàvem aquell abril de 1990 era senzill (simple repartida de fulls informatius per les barriades de Ciutat i pintada d'alguns murals commemoratius al Molinar, Son Serra, s'Indioteria...). La gent que més treballà en l'acte d'homenatge a Emili Darder va ser la de l'OCB (l'Organització Comunista Balear). La majoria d'afiliats i afiliades d'aquest partit procedien del PCB-PCPE (el partit escindit del PCIB i que, en aquells moments, encapçalaven Josep Valero, Lila Thomàs i Miquel Rosselló, entre d'altres dirigents prosoviètics).
Com he dit una mica més amunt, no poguérem portar a la pràctica l'homenatge a la República i a Emili Darder. El nostre piquet era format (entre d'altres militants de l'OCB) per Juan Sánchez, Francisco Ocete i jo mateix. En total érem sis o set els arriscats republicans que decidírem retre aquest homenatge. Uns portaven escales, pintura, estris de dibuix, els llibres, els fulls amb el poema de Rosselló-Pòrcel (que anàvem repartint a la gent que trobàvem en aquelles hores de la nit i que anàvem deixant pels portals de les cases i bústies comercials i particulars). L'indret que ens va tocar cobrir era tota la barriada del Molinar i la paret en la qual havíem de pintar el mural era la de l'entrada al Portixol, just al costat dels dos molins que encara resten en la que va ser la barriada d'Aurora Picornell (una altra dirigent revolucionària assassinada pel feixisme) i ara ocupat per un important complex de pisos de luxe.
No es pogué fer gaire cosa. Sembla que, en previsió d'aquest tipus d'homenatge a la república, la policia de Ramon Aguiló (batle socialista de Ciutat) tenia ordres de detenir i barrar el pas a qui volgués servar la memòria històrica del nostre poble, de les seves avantguardes més conscients. Només feia una estona que ens havíem posat a la tasca quan, inesperadament, dos cotxes de la policia s'aturen al nostre costat i, mentre uns es treuen les pistoles, altres s'apropien dels estris de pintar, del llibre de poemes de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, dels pinzells i els pots de pintura... No serviren de res les meves protestes. Els policies de la "democràcia" no sabien -no havien tengut cap curset de reciclatge!- qui era Emili Darder, i molt manco Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Record que, mentre ens apuntaven amb la pistola i, com si fóssim lladres, ens obligaven a situar-nos, amb les mans a la paret, drets damunt la voravia, i ens prenien el material per a fer el mural, jo els anava recordant aspectes essencials de la nostra història més recent. Malgrat la provada manca de cultura i educació, malgrat el perill que per a la vida d'uns ciutadans pacífics significava estar amenaçats per aquelles armes de foc, vaig intentar explicar -endebades que ho entenguessin!- que el deure d'una policia pagada amb diners públics era ajudar els demòcrates que volien servar aspectes importants de la història del poble mallorquí. Era inútil. Ens miràvem com qui mira a folls perillosos. No acabaven d'entendre com m'"atrevia" a qüestionar el seu seny i vigilància contra els delinqüents (servar la nostra història era, evidentment, cometre un acte digne de la presó). A la presó no hi anàrem. Però la multa de quaranta-cinc mil pessetes que m'enflocà el meu antic company de clandestinitat, l'amic Ramon Aguiló, sí que volien que la pagués. Anaven ben errats de comptes!
És evident que no vaig pagar mai aquella ridícula multa posada per exrepublicans esdevinguts -el que fan els bons sous i les poltrones!- eficients servidors de la monarquia. Tot plegat feia feredat. Aquella manca de sensibilitat històrica, aquest servilisme davant la banca, la monarquia... Era difícil d'imaginar el que s'esdevenia! Si en temps d'en Franco ens haguessin dit que seríem reprimits per un batle "socialista" no ho hauríem cregut mai. Que ho fes la dreta... era comprensible. Sabíem del recent reciclatge de tant franquista, de la manca de cultura dels nourics illencs que ens havien venut al capital espanyol i internacional, de l'odi a l'esquerra, al socialisme, a tot el que feia olor de progressisme... Però era inconcebible que la repressió vengués de l'"esquerra"! Em vaig haver de veure amenaçat per les pistoles de la "democràtica" policia de Ramon Aguiló per acabar de copsar tot el que de renúncies i traïdes a les tradicions més combatives del nostre poble (república, anticapitalisme, nacionalisme, ètica socialista, etc, etc.) havia significat la transició, els pactes amb el franquisme reciclat.
En el fons, la repressió exercida en contra meva i en contra dels companys i companyes de l'OCB serví -vist ara amb la perspectiva que donen els anys- per a constatar les mancances democràtiques del sistema (abandonament de tota mena de memòria història, de lluita conseqüent per la república, l'autodeterminaciò de les nacions de l'Estat oprimides per l'imperialisme, de combat autèntic envers la construcció dels Països Catalans...). Amb els anys, d'una forma imperceptible, amb la criminalització de l'art fet al carrer per diversos col× lectius de ciutadans (partits, sindicats, associacions de veïns...) el que es pretenia era silenciar els grups més actius de la societat illenca (els nacionalistes, els republicans, l'ecologisme anticapitalista, els moviments alternatius de tot tipus...). Qui no tengués grans quantitats de diners per a pagar els cartells publicitaris quedava esborrat del mapa dels humans. Era inexistent. En poc temps (prohibint els murals a les parets), l'asèpsia política i històrica seria el panorama ciutadà. Per això la repressió exercida en contra meva en aquest homenatge a la república serví -utilitzant la premsa que posteriorment als esdeveniments- per a per a demanar aquests espais de llibertat d'expressió, per exigir que els moviments alternatius (objectors de consciència, ecologistes, pacifistes, etc) tenguessin dret a dir la seva, dinamitzant així la vida cultural i artística de Ciutat. Es tractava d'utilitzar aquest "error" de Ramon Aguiló per tal d'obrir escletxes de llibertat per als ciutadans, per a fer veure les contradiccions d'unes argumentacions ("S'ha de demanar permís"; "No s'han d'embrutar els carrers") que únicament servien per a criminalitzar la dissidència política i cultural.
Evidentment, ni en Ramon Aguiló ni els altres batles de la democràcia no feren res en aquesta direcció d'afavorir la llibertat d'expressió dels ciutadans. Però nosaltres sí que empràrem l'"error" -la repressió contra l'homenatge a Emili Darder- del batle socialista per a fer campanya en favor de la més àmplia llibertat possible (cultural, artística, creativa) pel poble mallorquí. La multa -de quaranta-cinc mil pessetes- mai no la vaig pagar. Un dia -quan la campanya dels mitjans de comunicació en contra d'aquesta brutor burocràtica era enmig del carrer-, un policia municipal trucà de nou a casa meva. Era la comunicació oficial que -vist el meu escrit de protesta- el batle de Ciutat havia decidit "perdonar" la sanció. Sempre he suposat que era la vergonya que degué sentir en Ramon en constatar el que havia fet la "seva" policia, el que el dugué a "perdonar-me" la multa.

sábado, 7 de julio de 2007


Fira del Llibre de Frankfurt


Escriptors de les Illes a la Fira de Frankfurt: Damià Pons, Baltasar Porcel, Miquel López Crespí, Guillem Frontera, Carme Riera, Antoni Vidal Ferrando, Josep Lluís Aguiló, Melcior Comes, Miquel Mas, Arnau Pons, Miquel Ferrà i Martorell, Miquel Àngel Vidal, Sebastià Alzamora, Maria de la Pau Janer, Pau Faner, Bartomeu Fiol, Gabriel Janer Manila, Maria Rosa Planas, Jaume Pomar, Biel Mesquida, Maria Antònia Oliver, Antoni Marí, Margalida Pons, Antònia Vicens. Toni Serra, Jean Serra, Alexandre Ballester i Pons Ponç.

L´Institut d´Estudis Baleàrics (IEB) destina un pressupost de 500.000 euros a la promoció de la cultura catalana a la Fira de Frankfurt

La cultura i la llengua catalanes són les convidades d´honor a la propera Fira de Frankfurt 2007. Aquesta serà una oportunitat única per promocionar la literatura, la cultura i la llengua de les Illes Balears en els àmbits internacionals. La participació del Govern de les Illes Balears – a través de l´Institut d´Estudis Baleàrics – s´articula mitjançant un conveni signat amb l´Institut Ramon Llull. L´IEB té com a objectiu assegurar la representació de la producció literària illenca i, a més, que la cultura i els artistes illencs tinguin el seu lloc a la fira. Amb aquesta finalitat disposa d´un pressupost de 500.000 euros per realitzar un ampli programa d´activitats culturals.
El 21 d´octubre de 2005, l´Institut Ramon Llull va signar un conveni amb la Ausgtellung und Messe GmbH, entitat organitzadora de la Fira del Llibre de Frankfurt, per preparar la participació de la cultura catalana a la fira de l´any 2007.
Dia 27 de febrer de 2007, l´IEB es va afegir al projecte Frankfurt 2007 mitjançant la signatura d´un conveni de col·laboració amb el qual es varen aportar 500.000 euros. La signatura va tenir lloc a la seu de Palma amb la presència del president de l´Institut d´Estudis Baleàrics i el president de l´Institut Ramon Llull.
El 22de març, l´IEB va ser present a la presentació del projecte Frankfurt 2007 a la Fira del Llibre de Leipzig i a partir de llavors es varen iniciar les activitats del programa Frankfurt.
El president de l´IEB, Gabriel Janer Manila, ha destacat els esforços que el Govern de les Illes Balears –a través de l´Institut d´Estudis Baleàrics- ha fet per impulsar els editors i escriptors de l´arxipèlag a la Fira de Frankfurt i ha agraït la gran acollida del director de la Fira de Frankfurt, Juergen Boos i del director de l´Institut Ramon Llull, Josep Bargalló.
Boos es declara entusiasta de la cultura catalana, i destaca com a un punt d´inflexió que sigui enguany la convidada d´honor a la Fira, Justifica aquest fet per la "potent" indústria editorial i per l´existència d´una llengua pròpia que s´identifica amb aquesta indústria cultural. Boos valora que s´hagin incorporat al projecte altres territoris de parla catalana com les Illes Balears, a través del Govern amb l´IEB, el Govern d´Andorra i l´Ajuntament de Perpinyà.
Atès que la cultura catalana és la convidada d´honor a la Fira de Frankfurt de 2007 i per tal de fer efectius els compromisos contrets per l´Institut Ramon Llull amb l´Augstellung und Messe GmbH, ambdues parts consideren necessària la participació de l´Institut d´Estudis Baleàrics en l´organització d´aquest esdeveniment.


Institut d´Estudis Baleàrics (IEB)